Home // Archive by category "diari" (Page 2)

20 d’abril de 1945

Divendres:

En la Batalla de Berlín:

Aquella dia l’Adolf Hitler va complir 56 anys. Sobre els edificis en ruïnes de la ciutat varen aparèixer banderes del Partit i pancartes que proclamaven: Die Kriegsstadt Berlin grüst den Führer!, La ciutat fortalesa de Berlín saluda al seu Führer. El diari Völkischer Beobachter només va sortir editat amb una pàgina i amb una gran fotografia d’en Hitler amb el titular: Hitler, el soldat més valent del Reich. A més es va editar el segell de correus commemoratiu, amb una impressió que resava: Estem defensant Europa dels bolxevics. Tot i aquestes felicitacions, el líder alemany va rebre poques cartes de felicitació. En Joseph Goebbels va emetre un discurs d’aniversari i va demanar a tots els alemanys que creguessin amb ell. Però els berlinesos, que varen rebre una assignació extra de racions de crisis per commemorar l’aniversari de 453 grams de salsitxa, 226 grams d’arròs i 28 grams de cafè, lluny de voler celebrar l’aniversari del seu líder, varen sortir al carrer per fer cua en busca d’aliments perquè tenien por que quan arribessin els soviètics els fessin morir de gana. Molts d’ells, desesperats, buscaven notícies al voltant dels quioscs. Cap tren exprés ni entrava ni sortia, tots els transports havien quedat paralitzats i els serveis postal i telegràfic havien deixat de funcionar. Tot i aquest panorama, alguns membres del NSDAP varen celebrar fidelment l’aniversari amb un excés d’alcohol i unes nenes alemanyes varen desfilar per l’Estadi Olímpic cantant:

Aixecarem les nostres banderes en la brisa fresca de demà. 

No només els alemanys es varen recordar que era l’aniversari d’en Hitler, des de primera hora del matí bombarders britànics i nord-americans varen volar per sobre el cel de Berlín amb l’objectiu de fer sonar les sirenes berlineses que anunciaven l’arribada d’esquadrons Aliats. Per la seva part, els soviètics varen fer caure a les sis del matí al centre de Berlín els primers obusos, on es va destruir la cúpula del Reichstag, i els primers tancs soviètics es trobaven davant de les portes de Berlín. Les primeres unitats soviètiques, el 125º Cos de fusellers i el 47º Exèrcit, que es trobaven a la perifèria nord de Berlín, varen començar un atac a la ciutat i varen obrir foc sobre les posicions alemanyes defensores de les ruïnes de l’antic pont de l’autopista, al sud de Stettin. La resistència alemanya en la zona del riu Òder es podia considerar com a nul·la, però les tropes del comandant Gregory Zhukov varen tenir moltes dificultats per avançar. La lluita per protegir la ciutat era caòtica, els Tiger alemanys es varen dirigir cap a Alexanderplatz, al nord-est de la ciutat, on els carrers eren desèrtics i molts edificis cremaven o s’enfonsaven. Molts dels combatents alemanys varen escapar en solitari o en petits grups. Al cap d’una estona, el 2º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic va travessar els suburbis nord-est per l’exterior de l’anell de l’autopista. El general Busse no va tardar en replegar-se cap al sud-est amb més de la meitat del seu 9º Exèrcit en direcció a Spreewald, tot i que havia rebut ordres del búnquer d’en Hitler de no retirar-se.


En el búnquer de la Cancelleria, des d’on es sentien els canons soviètics, tothom es va preparar per la festa d’aniversari on la majoria de ministres hi havien de ser presents per felicitar-lo. A altres hores de la matinada, el personal d’en Hitler estava preparat com era costum per felicitar al líder alemany com havia fet cada any. Però en Hitler no estava d’humor i li va dir en el seu ajudant de cambra, en Heinz Linge, que no volia veure a ningú i li va ordenar que així ho digués al seu personal. No fent-li cas, se’l va obligar a sortir de l’habitació per rebre les felicitacions. A l’avantsala l’esperaven el general Wilhelm Burgdorf, en Hermann Fegelin, en Julius Schaub, l’Alwin-Border Albrecht, l’Otto Günsche, en Walther Hewel i en Heinz Lorenz. Cansat i deprimit, en Hitler li va dir a en Linz que no tenia temps per rebre’ls. Només va cedir després de que en Fegelin intercedís a través de la seva cunyada Eva Braun. Obligat, el líder alemany va recórrer a poc a poc la fila formada pel seu personal per rebre una encaixada de mans.

Al matí, en Hitler va ser felicitat pels comandant militars que varen assistir a la primera sessió informativa del dia. Després, en Hitler va prendre el te en el seu estudi amb l’Eva. Eren les nou del matí quan es va posar al llit per dormir, però poc després el va despertar el general Burgdorf amb la notícia de que els soviètics havien trencat les defenses i avançaven cap a Cottbus, a uns 100 quilòmetres al sud-est de Berlín, a la zona meridional del front. El dictador alemany va rebre la notícia de peu a la porta del seu dormitori vestit amb una camisa de dormir. Immediatament li va dir a en Linge que encara no havia dormit i que el després més tard, a les dues del migdia.


Mentre en Hitler dormia, Hermann Göering es va despertar per últim cop a la seva finca del Carinhall. La descarregar de l’ofensiva d’en Konstantin Rokossovsky l’havia fet saltar del llit. A fora de la casa hi havia un comboi de camions de la Luftwaffe carregats amb els tresors d’en Göering que havien reunit per portar-los en direcció al sud. Després de canviar-se, en Göering va dedicar unes paraules als soldats i va marxar cap a Berlín per ser present a la festa de celebració de l’aniversari d’en Hitler. Abans de marxar va ordenar a l’oficial d’enginyers que col·loqués explosius al voltant del Carinhall, i ell mateix va fer explotar la seva casa i se’n va anar amb limusina cap a Berlín. Per altra banda, al migdia, en Heinrich Himmler va aterrar a l’aeroport de Tempelhof per veure també per últim cop al seu líder i per saber quins eren els seus últims plans. En Himmler era partidari de negociar la pau amb els nord-americans hi havia concertat reunions amb el comte Folke Bernadotte de la Creu Roja i amb en Norbert Masur, representant del Congrés Jueu Mundial, que havien volat en secret a l’aeròdrom de Tempelhof.


Poc abans del migdia, Hitler es va llevar destrossat. Després d’esmorzar, de jugar una estona amb el gosset pastor alemany i de deixar que en Linge li administrés el seu col·liri de cocaïna, el varen informar que en el jardí de la Cancelleria l’esperava un grup d’oficials d’alt rang, una comissió de membres de la seva guàrdia personal, soldats de l’Exèrcit de Curlàndia, unitats de les SS i vint membres de les Joventuts Hitlerianes. Tots ells l’esperaven fent la salutació romana. No tenint més remi, en Hitler va pujar lentament els 37 esglaons que conduïen al jardí. En sortir a fora, una de les secretàries d’en Hitler va comentar en veure tots aquells homes: Amb això és amb tot el que es conta per defensar Berlín?. De seguida que el varen veure, un orador es va apropar a en Hitler per felicitar-lo i per expressar-li la seva confiança en la victòria. A continuació, va condecorar a uns nois de les Joventuts Hitlerianes, la HitlerJugend, que havien destruït un carro soviètic. No eren res més que nens que els seus pares havien mort en l’atac Aliat de Dresden la nit del 13 i 14 de febrer de 1945. Aquella sortida va servir per filmar-lo per últim cop. L’acte va ser gravat per la Deutsche Wochenschau. En les imatges es veu a en Hitler caminant amb certa dificultat i amagant el braç dret que li tremolava sense parar darrera l’esquena. Es va parar per donar un copet a la galta d’un jove que no devia tenir més 16 anys que havia defensat el pont Havel en el front occidental i li va posar la Creu de Ferro a la seva jaqueta. Després, una ràfega d’aire va fer tossir i plorar a en Hitler, segurament era la pols de les ruïnes de la Cancelleria, i se’n tornà al búnquer. Segons un d’aquells nois, l’Arnim Lehmann, va explicar que en Hitler tenia una veu dèbil i que mentre els tirava de les orelles per felicitar-los els hi deia que eren molt valents. Un anàlisis de la pel·lícula amb tècniques modernes assistides per ordinador de lectura dels llavis confirma que els hi deia: Ben Fet, Bé i Noi valen. Durant tota l’estona en Hitler estava vigilat per tots els alts dignataris que havien estat presents per felicitar-lo per l’aniversari.

Martin Bormann, Heinrich Himmler, Arthur Axmann i el doctor Theodor Morell l’esperaven a la porta del Jardí d’Hivern de la Cancelleria. Abatut i mig encorbat, en Hitler no va tenir més remei que rebre’ls i els va pronunciar un breu discurs. Un cop acabat el discurs va anar a dinar amb la Christa Schroeder i la Johanna Wolf per després tornar al búnquer per assistir a la sessió informativa de la tarda. Al mateix moment, la Ràdio alemanya va difondre la notícia de l’aniversari d’en Hitler. En Joseph Goebbels va explicar per la ràdio que mentre el president Franklin Delano Roosevelt havia mort d’un atac, en Hitler continuava lluitant com sempre i va afirmar que la salut del líder alemany era immillorable.

Després del migdia, Hermann Göering, Joachim von Ribbentrop, Karl Döenitz, Heinrich Himmler, Albert Speer, Ernst Kaltenbrunner, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i Hans Krebs varen arribar un per un al búnquer per felicitar a en Hitler. Un cop els ministres es varen reunir amb en Hitler, el dictador, que estava totalment abatut i caminava mig encorbat, els va pronunciar un breu discurs i li va preguntar a l’Albert Speer quants canons de campanya es construïen, i el ministre alemany li va respondre que 160. Llavors, en Hitler li va dir que en volia 900. Seguidament, li va preguntar pels projectils antiaeris i quan li va contestar que només se’n construïen 20.000, el líder alemany va respondre que en volia dos milions i li va assegurar que la seva capital no cauria en mans enemigues i va dir davant de tothom que els russos estaven a punt de patir la derrota més gran davant de Berlín. A continuació, un dels seus ajudants li va dir que a dalt al jardí hi havia gent que el volia felicitar. En un principi en Hitler no volia sortir però després se’l va mig obligar a sortir. Acompanyat per en Joseph Goebbels i un ajudant va pujar les escales respirant amb dificultat i coixejant. La seva salut no era gens bona.

Un cop varen tornar al búnquer es va continuar celebrant l’aniversari i allí en Hitler va prendre la decisió de formar dos comandament, el meridional i el septentrional, i va ordenar que es fessin els preparatius per una ofensiva des del nord contra les tropes soviètiques que s’aproximaven a les portes de la ciutat. Durant la celebració arribaven missatges de que els soviètics ja estaven al sud de Berlín. En aquells moments inquietants, en Hans Koller li va dir a en Göering que si en Hitler i tots els que tinguessin la intenció de marxar al sud no marxaven d’allí immediatament no podria garantir que hi hagués suficient combustible per l’evacuació per aire en un moment posterior. En Koller ja sabia que en Hitler es quedaria a Berlín perquè així l’hi havia dit en Keitel minuts abans de la reunió. La majoria dels ministres estaven callats i bevien xampany a la salut d’en Hitler. Aprofitant un moment de relax en el despatx d’en Hitler, tothom li va demanar que marxés de la ciutat; en Hermann Göering, que tenia una flota de cotxes que l’esperava plena d’estris, li va preguntar qui havia de marxar a Berchtesgaden, si o ell o en Koller. Hitler li va respondre que hi anés ell i llavors en Göering li va demanar que es dirigís amb ell cap a Berchtesgaden des d’on es podria dirigir amb eficàcia un Exèrcit encara amb bon estat. El ministre alemany li va explicar que s’havien d’afanyar perquè només quedava una carretera oberta, la Bayerischer Wald, en direcció sud. Segons sembla en Hitler ni tan sols va respondre aquell oferiment i li va dir de males maneres que marxés perquè ell volia una cosa molt diferent a la que ell desitjava. Joseph GoebbelsHeinrich HimmlerJoachim von Ribbentrop Karl Döenitz també varen intentar-ho sense èxit, però en Hitler volia esperar per veure què passava i va dir que s’havia de quedar per aconseguir la victòria a Berlín. Després, va declarar que estava disposat a traslladar al sud a totes les persones i departaments que no siguessin imprescindibles per reunir-se amb ells més tard. A partir de llavors, la majoria va decidir marxar de Berlín i del búnquer al·legant motius oficials. Llavors, en Keitel li va xiuxiuejar a en Hitler unes paraules per comunicar-li que confiava que prengués decisions urgents abans de que Berlín es convertís en un camp de batalla. Interrompent-lo, en Hitler li va dir que continuaria lluitant.

Hermann Göering semblava el més nerviós de tots. No anava vestit com ho acostumava a fer, duia un uniforme militar de color gris plata amb xarreteres daurades i amb totes les medalles penjades a la jaqueta, sinó que duia un vestit senzill de color caqui que el feia semblar a un oficial nord-americà. Per la gent que era al búnquer no els va passar desapercebuda aquella forma de vestir de Göering i, a més, va ser el primer de deixar el búnquer per dirigir-se cap al sud d’Alemanya, cap a Berchtesgaden. Abans de marxar i un cop acabada la sessió, el ministre alemany va intentar parlar amb en Hitler en privat per dir-li que havia de marxar aquella mateixa nit, però el líder alemany en prou feines el va escoltar, li va encaixar la mà per acomiadar-se d’ell. Pensant només en marxar al sud d’Alemanya, en Göering va tenir problemes perquè els bombardejos de Berlín varen desorganitzar la seva sortida i durant una estona va perdre el contacte amb la seva flota de cotxes, que estava a càrrec d’en Bernd von Brauchitsch. Un cop acabada la sessió informativa, en Hitler va enviar al sud d’Alemanya a les seves dues secretàries més veteranes amb l’argument de que les necessitaria més tard. L’Erich Kempka, el veterà xofer d’en Hitler que supervisava en aquells moments el parc automobilístic de la Cancelleria del Reich, on hi havia quaranta vehicles i seixanta xofers, va rebre l’ordre de preparar alguns cotxes per portar a diferents aeroports berlinesos a les secretàries i a altres persones. Himmler, Von Ribbentrop, Döenitz, Speer  i Kaltenbrunner varen marxar en diferents direccions. Döenitz va marxar al nord després de rebre instruccions d’en Hitler per assumir el comandament en el nord per continuar amb la lluita. Speer va ser el que va marxar més tard, a la nit, direcció a Hamburg i ho va fer sense acomiadar-se formalment d’en Hitler, el seu amic. Segons en Julius Schaub, a en Hitler el va decebre la manera com varen marxar els seus col·laboradors més propers. L’escena en el pati de la Cancelleria era caòtica mentre es carregava en els cotxes les bosses i les maletes mentre sentien l’artilleria de l’exèrcit soviètic de fons. A la nit varen sortir a tota velocitat entre els núvols de fum que sortien dels edificis en flames per arribar a la zona on els esperaven els avions.

Després de rebre més felicitacions, Hitler es va reunir en el despatx est del búnquer per prendre una copa de xampany amb en Nicolas von Below, en Julius Schaub, en Heinz Lorenz, la Gerda Chrisitan, la Traudl Junge i la cuinera Constanne Manziarly. La trobada va durar poc i no es va parlar de la guerra. Hitler va estar molt callat, només deia que no podia abandonar Berlín i admetia ara davant de les seves secretàries que ja no confiava en la victòria. Al vespre, Hitler va fer anar al seu despatx a la secretària Christia Schroeder amb una seva companya i després de saludar-les cordialment els va dir amb tristesa:

La situació ha evolucionat de tal manera els darrers quinze dies que em veig obligat a dispersar el meu Estat Major. Preparin immediatament les seves coses. El seu cotxe sortirà d’aquí una hora cap al sud. Rebran altres instruccions del Reichsleiter Bormann. 

Schroeder i la seva companya varen pregar-li que les deixar quedar amb ell a Berlín, però Hitler va rebutjar-ho amb el pretext de que tenia la intenció d’organitzar un moviment de resistència a Baviera al qual ell mateix s’afegiria molt aviat. Hitler va pronunciar aquelles paraules amb un sospir. Romania davant d’elles amb l’esquena doblegada, els braços penjant i els cabells totalment blancs, tot provant sense èxit amagar-se el tremolor de la mà. Després de que marxessin, Hitler va trucar dues vegades per telèfon a la seva secretària Schroeder. El primer cop li va dir que la situació havia canviat, ja que el setge al voltant de Berlín s’havia tancat i el cotxe no podia passar, i li va prometre que marxarien l’endemà al matí amb avió. Poc després la va tornar a trucar per dir-li que l’avió sortiria dues hores després del final de l’alarma. Després la veu es va convertir en una mena de ranera inintel·ligible i la secretària li va tenir que demanar que repetís el darrer que l’hi havia dit, però el dictador no li va respondre tot i que no va penjar l’aparell. L’únic que va sentir la secretària era una tos ofegada.

Després, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Eva Braun, Martin Bormann, el doctor Theodor Morell i el personal del transport aeri i marítim a la primera planta de la Cancelleria del Reich. Al centre de la sala es varen posar amplies taules rodones dissenyades per Speer amb menjar i begudes, i tots varen ballar una cançó popular de l’any 1929, Blurtote Rosen sollen Dich umkosen, que sonava a través d’un gramòfon. Segons la secretària d’en Hitler, la Traudl Junge, l’escena que va viure li va sembla horrible per les rialles histèriques mentre a fora moria gent. La festa va acabar quan una bomba va explotar a prop d’on eren ells i tots es varen retirar a dormir.


Aquella tarda, Koller després de sortir del búnquer es va dirigir al quarter general de la Luftwaffe, que ara estava a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam. El general Christian, que havia estat amb en Göering, el va trucar per donar-li la mala notícia de que s’havia de quedar a Berlín amb en Hitler. Després, en Hitler va fer cridar a en Koller per preguntar-li perquè no reparaven aquella nit als aeròdroms, però el general li va respondre que reparaven les línies de tren, però que tot ja era inútil. A continuació, en Hitler va ordenar llançar més contraatacs i li va manar a en Hans Krebs que ataqués des de l’oest de Berlín als exèrcits de l’Ivan Konev. Però la situació ja era impossible de controlar i la majoria dels soldats intentaven escapar de la batalla.


En el combat, després de que entressin en acció les tropes d’en Konstantin Rokossovski, que acabaven de trencar les resistència alemanya pel nord per tal de facilitar l’avanç de les tropes d’en Georgy Zhukov, a la tarda en Zhukov va ordenar bombardejar la capital del Reich sense contemplacions amb el 79º Cos de fusellers del 3º Exèrcit de xoc. A la nit, els exèrcits blindats de l’Ivan Konev varen avançar cap al sud de Berlín, i quan en Zhukov va veure que el seu compatriota podria arribar abans a Berlín que les seves tropes va enviar missatges a en Katukov i a en Bogdanov perquè entressin a Berlín i hissessin la bandera de la victòria. Al igual que en Zhukov, en Konev volia entrar primer a la capital i aquella nit va enviar missatges a en Rybalko i a en Lelyushenko, que aquest tenia el seu 4º Exèrcit blindat de guàrdies situat al sud-oest dirigint-se a Jüterbog i a Potsdam, perquè entressin aquella mateixa nit a Berlín. Les tropes d’en Konev varen arribar ràpidament al riu Spree, establint immediatament caps de pont al nord i al sud de Spremberg. D’aquesta manera, el tercer cinturó de seguretat va ser travessat. A les tres de la tarda, milers de soldats soviètics varen ocupar la riba esquerre del riu Òder, que no estava sent defensada, i varen arribar a sis quilòmetres a l’oest de Berlín envoltant pràcticament la ciutat. Després d’aconseguir avançar, en Konev va pensar que seria millor rodejar les forces alemanyes que es trobaven encara en el sector de Frankfurt-Óder.


A vint quilòmetres al sud de Berlín, en el quarter general subterrani de Zossen, la tensió va créixer amb la informació de l’arribada de tancs soviètics procedents del sud, i el general Hans Krebs va enviar un petit destacament de defensa del OKH a investigar si eren certes aquells informacions. Més al sud, les forces pertanyents al 1º Front ucraïnès varen trencar els cinturons de seguretat alemanys i varen avançar cap a Dresden, tenint que resistir forts contraatacs que arribaven del sud, procedents del Grup d’Exèrcits del Centre.

En el Reich:

A Hartzwalde, Walter Schellenberg va organitzar una trobada amb el representant del Congrés Jueu Mundial Nobert Masur per negociar la rendició alemanya, juntament amb el doctor Felix Kersten. A dos quarts de tres de la matinada, el cotxe del ministre Himmler va entrar en el patí de la casa i el doctor va sortir a rebre’l. Kersten li va demanar que mostrés respecte cap a en Masur. Himmler li va assegurar que si hagués sigut per ell s’haguessin fet les coses molt diferent amb el tema jueu, i va donar les culpes a en Hitler de tot el que havia passat. Llavors, Himmler li va dir que estava disposat a negociar amb el comandant Dwight D. Eisenhower per lluitar contra els soviètics. Kersten li va contestar que ell no era la persona més adequada per dur aquelles negociacions, ja que no estava en contacte amb el comandant nord-americà, però li va dir que no tenia inconvenient en parlar amb el ministre d’Afers Exteriors suec Christian Günther quan tornés a Suècia. Llavors, el doctor li va recomanar que en parlés amb el comte Folke Bernadotte, ja que aquest sí que coneixia a l’Eisenhower. Himmler ho va trobar una bona idea.

Un cop dins la casa, Himmler va saludar a en Masur amb un Guten Tag i li va dir que se’n alegrava de poder-lo veure. Tots es varen asseure a taula i Kersten va servir cafè amb pastes que havia portat d’Estocolm. Himmler va començar la conversació amb dient que la seva generació no havia pogut viure temps de pau i va criticar que els jueus haguessin participat en l’aixecament espartaquista de l’hivern de 1918-1919. Llavors, el ministre va intentar justificar el tracte que havien donat als jueus i li va dir que ell el que volia era que emigressin, però que no hi havia cap país que els volgués. Masur li va replicar que no era justificable el que havien fet. Llavors, Himmler li va explicar que durant la guerra havia sorgit el problema dels jueus de l’est, que podien crear grans dificultats epidemiològiques, i per aquell fet va justificar que haguessin construït crematoris. Després, Himmler va començar a parlar dels camps de concentració i li va dir que en la seva opinió s’haurien de dir camps d’educació i li va assegurar que el tracte en els camps sempre havia sigut correcte. Masur, davant d’aquella afirmació, es va irritar i li va dir que s’havien comès greus crims en els camps. Himmler li va dir que estava d’acord amb ell i li va reconèixer alguns errors i li va prometre que castigaria als culpables. A continuació, Masur li va demanar que els jueus que encara estiguessin vius continuessin vius i li va demanar que els posés en llibertat. Himmler li va explicar que ja havia ordenat no destruir els camps amb la gent dins, tal i com demanava en Hitler, i que s’havien entregat els camps de Bergen-Belsen i Buchenwald intactes. A continuació, Himmler li va assegurar que ell no s’havia enriquit i que s’havia difamat molt sobre la seva persona. Himmler, llavors, es va quedar a soles amb el doctor Kersten uns segons i li va dir que alliberaria a 1.000 persones que figuraven a les llistes del Ministeri d’Afers Exterior suec. Quan Schellenberg i Masur varen tornar a la taula de negociacions, Himmler li va concedir a Masur l’alliberació de 1.000 dones jueves del camp de Ravensbrück i li va augurar de que si perdien la guerra els bolxevics s’infiltrarien en els països occidentals provocant disturbis i malestar. Quan va ser les cinc de la matinada, Himmler va sortir de la casa i Kersten el va seguir per parlar amb ell de que no destruís les ciutats holandeses i les preses, tal i com Hitler havia demanat. El ministre li va donar la seva paraula de que no ho faria, tot i que li va dir que els holandesos no s’ho mereixien. Himmler li va reconèixer que si pogués hagués fet les coses molt diferents i li va confessar de que la seva vida acabaria en breu. Himmler també li va dir que Martin Bormann i Joseph Goebbels no havien sigut bons consellers per en Hitler i que ell havia patit molt durant aquell temps perquè no es feia el que ell volia. Quan es varen acomiadar, Himmler sabia que no es tornarien a veure i tenia els ulls cristal·lins. Himmler es va dirigir a Hohenlychen per després celebrar l’aniversari del dictador.

Després d’abandonar el búnquer, a la nit, Himmler es va dirigir a Hohenlychen per tornar-se a reunir amb el comte Folke Bernadotte. El ministre estava molt pàl·lid i cansat, sabia que en breu tot acabaria i volia salvar com fos la vida. Durant la conversa estava molt nerviós i no parava de mossegar-se les ungles mentre deia que la situació militar era molt greu, i li va insistir que tenia que presentar la capitulació a en Dwight D. Eisenhower. Volia que el comte concretés una entrevista amb ell. Bernadotte li va dir que es negava a creure que els Aliats acceptessin la capitulació en el front occidental únicament.


El ministre d’Estat Otto Meissner va comunicar telefònicament des de Mecklemburg a en Goebbels que la cancelleria presidencial s’havia posat a salvament per conservar la llibertat d’acció. Enrabiat com mai, en Goebbels li va respondre cridant que lamentava no poder fer el que volia fer durant aquests dotze anys. Escopir-lo a la cara.


A la badia de Lübeck, els nazis, seguint les ordres del ministre Himmler d’esborrar la petjada del genocidi, varen fer embarcar els deportats de Neuengamme a les embarcacions Cap Arcona, Thielbeck, Athen i Deutschland per enfonsar-los a alta mar.


A Brandenburg, davant l’arribada dels soviètics, els alemanys varen executar els últims presoners a Brandenburg-Görden. Els russos varen alliberar la presó una setmana després.

En el front oriental:

Ferdinand Schörner va fer un discurs a un grup d’oficials en el seu quarter general de comandament en un hotel txec, el Masarykov Düm, a prop de Königgrätz, on els va dir que havien d’estar a l’altura de la gran confiança que en Hitler havia posat amb ells. Per la seva part, els soldats soviètics es trobaven a l’oest de Viena. Per altra banda, soldats soviètics varen entrar a la població de Müncheberg, que va patir un dur saqueig perquè els soviètics desitjaven enviar coses a les seves llars. Però tot i la segura victòria dels soviètics, en Iosif Stalin estava molt preocupat; primer per la possibilitat de que els nord-americans poguessin avançar de cop cap a Berlín, i també estava preocupat pel comportament que estaven tenint fins llavors el seu Exèrcit. Stalin va ordenar, a través de la Stavka, als seus comandants que milloressin el tracte dels presoners de guerra i els civils alemanys. El dirigent soviètic va estar al cas de les atrocitats que cometien els seus soldats quan arribaven als pobles i ciutats alemanyes, i no volia que es donés aquella imatge a la ciutat de Berlín perquè sabia que en qüestió de dies vindrien els soldats nord-americans i els soldats britànics. Aquell dia, la Stavka va advertir a en Zhukov, en Konev i a en Konstantin Rokossovsky de la possibilitat de que es topessin amb els Aliats occidentals i els va demanar que fessin una sèrie de senyals de reconeixement.

En el front occidental:

El 3º Exèrcit nord-americà va alliberar les ciutats de Stuttgart, Friburg i Nuremberg, aquesta va caure a les quatre de la tarda davant al 15º Cos nord-americà després de cinc dies de combat, ja que estava defensada per dues divisions alemanyes, la Luftwaffe i els batallons de la Volkssturm, i rodejada de canons antiaeris. El comandant alemany de la ciutat havia jurat a en Hitler que ell i els seus homes lluitarien fins al final. A dos quarts de set d’aquella tarda, soldats de la 3º Divisió es varen reunir a la Adolf-Hitler-Platz per hissar els colors nacionals a un deteriorat màstil i cantar l’himne de la divisió, The Dogface Soldier. Els nord-americans tenien l’objectiu d’ocupar Baviera. Els britànics es trobaven en aquell moment avançant cap a Hamburg.

A Itàlia:

Els Aliats es dirigien cap al nord a través de la vall del Po.

En el Pacífic:

A Okinawa, els nord.americans tenien sota el seu control quatre cinquenes parts de l’illa després de que els marines aixafessin als japonesos en forts combats a la península de Motobu.

19 d’abril de 1945

Dijous:

En la batalla per Berlín:

El pilot Hans-Ulrich Rudel va ser cridat per reunir-se amb l’Adolf Hitler. Quan va arribar al búnquer es va trobar amb un Hitler destrossat, i va observar que el tremolor de la mà li havia augmentat sensiblement des de l’últim cop que l’havia vist i que en la reunió es repetia de forma continua amb els mateixos arguments. Per alleugerir el pilot sobre l’estat d’en Hitler, en Nicolaus von Below va explicar-li que en Hitler no havia dormit i que portava vuit setmanes amb reunions sense descans. A la nit, en el búnquer de la Cancelleria es va celebrar una altra reunió estratègica on en Hitler va acceptar una proposta del seu cap regional de fer entrar en combat a totes les reserves que tenien, o sigui, tots els alemanys, encara que fossin nens. En Hitler va pensar que el combat decisiu tindria lloc davant de les portes de Berlín.


Des del búnquer, l’Eva Braun va escriure una carta a la seva amiga Herta Schneider per dir-li que ja podien sentir els dispars del front oriental i que l’hi havien ordenat que estigués preparada per cada cop que sonava l’alarma per s’hi havia fuges d’aigua. L’Eva va escriure-li que ella i les secretàries disparaven tots els dies amb la pistola i que estava molt contenta per estar al costat d’en Hitler en aquells moments.


Durant el seu tradicional discurs radiat per l’aniversari d’en Hitler de l’endemà, Joseph Goebbels va dibuixar un panorama terrible per ells i va definir a en Hitler com el defensor del món civilitzat, mentre intentava atemorir a la població descrivint el bolxevisme com un règim terrible.


En el combat, a primeres hores del matí, les tropes soviètiques de Gregori Zhukov varen trencar les línies de defensa alemanyes en els turons de Seelow, i la visibilitat perfecte d’aquell dia va permetre els avions soviètics, els Shturmovik, llançar els seus projectils sense problemes i tocant sempre els seus objectius. Però els soviètics varen pagar cara aquella batalla, que havia començat el 16 d’abril de 1945, ja que varen perdre a 30.000 homes i els alemanys, fins llavors, només 12.000. Però els alemanys els quedaven molt pocs recursos per defensar-se i només disposaven d’unes quantes unitats de les SS, uns quants voluntaris estrangers, la Volkssturm i les Joventuts Hitlerianes. Llavors, els grups armats d’avantguarda soviètics varen entrar a Didersdorf i es varen dirigir a Müncheberg per la Reichstrasse I mentre la infanteria alemanya i la 9º Divisió de paracaigudistes fugia. Els tancs soviètics ja rodaven pel Ring, la famosa autopista de la ciutat sense problemes. La població dels pobles del voltant, en saber que els soviètics ja controlaven la Reichstrasse I varen fugir en massa per les carreteres en busca de refugi a Berlín. Llavors, la Reichstrasse I va quedar envaïda pel caos, sobretot en el tram proper a Rüdersdorf perquè era a on s’acumulaven els vehicles que es dirigien a l’oest. Curiosament, tot i la imminent entrada dels soldats soviètics a la capital alemanya i els obusos que queien en mig dels carrers i els bombardejos que havia patit la ciutat, l’hotel Adlon va continuar funcionant; en el restaurant, il·luminat com sempre, els cambrers vestits de frac continuaven servint amb tota normalitat.

Per la seva part, Feldgerndarmerie i els grups de les SS no varen parar de buscar desertors per obligar-los a tornar a lluitar o simplement els executaven. Poc després, els alemanys varen llançar un contraatac amb forces blindades i d’infanteria, i la divisió Nordland va lluitar a l’àrea nord-oest de Müncheberg. Però el contraatac va ser un fracàs per la superioritat soviètica i els supervivents varen retrocedir direcció a Strausberg. Mentrestant, el 9º Exèrcit alemany es va començar a separar en tres direccions, i l’exèrcit soviètic va ocupar la ciutat de Wriezen i el 3º Exèrcit de xoc va avançar en direcció oest obligant al 101º Cos a retrocedir cap a Eberswalde i als camps situats al nord de Berlín, cap a l’àrea de Bernau. Per defensar millor la ciutat, el 56º Cos de Panzer d’en Helmuth Weidling va començar a replegar-se en el centre en direcció oest, cap a la capital, i a la nit varen arribar als districtes occidentals de Berlín. Aquella nit, en Konstantin Rokossovsky va informar a en Iosif Stalin de que la seva ofensiva en direcció Berlín començaria l‘endemà amb un potent bombardeig per part de l’aviació i l’artilleria. Per altra banda, aquella mateixa nit, el 5º Exèrcit de xoc d’en Berzarin va arribar a les a fores de Strausberg, que estava defensat pels regiments Danmark i Norge, i els tancs T-34 varen arribar a l’aeroport de Werneuchen.

A les quatre i vint de la tarda, Hermann Göering es va posar furiós davant del col·lapse de la 9º Divisió de paracaigudistes, i va trucar al quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula per ordenar que el general Bräuer sigués destituís d’immediat com a comandant. A tres quarts de set de la tarda, l’oficial d’enllaç de la Luftwaffe va informar a l’Estat Major de que els avions del Grup d’Exèrcits del Vístula havien destruït a 53 avions soviètics i 43 carros de combats. El diari Der Angriff va afirmar que només en aquell dia l’exèrcit alemany havia destruït a 426 tancs soviètics.


Heinrich Himmler va tenir una llarga conversació amb el ministre de Finances, en Schwerin von Krosigk, mentre Schellenberg es reunia amb el ministre de Treball, en Franz Seldte. En Himmler i en Von Krosigk estaven d’acord en que en Hitler havia de cedir el seu lloc o desaparèixer, i que en Himmler l’havia de succeir per acabar amb un pau honrosa.

En el front occidental:

Les tropes nord-americanes varen alliberar les ciutats de Leipzig i Nuremberg. Per altra banda, els tancs britànics varen arribar al riu Elba i la 5º Divisió de tancs francesa va arribar a l’antiga ciutat universitària de Tublinga, que s’havia salvat de les batalles declarant-se ciutat hospital, tot i que no va poder evitar les violacions i el pillatge dels francesos. Per contrarestar l’avanç Aliat occidental, a primera hora del matí varen sortir de Berlín uns 10 batallons i alguns canons antiaeris. Mentre els Aliats avançaven, en el camp de concentració de Dachau, els nazis varen afusellar al general francès Charles Delestraint.


En el camp alliberat de Bergen-Belsen, un bulldozer de l’exèrcit britànic va empènyer els cossos assassinats pels nazis en una fossa comuna.

A Àustria:

A Viena, l’hotel Metropol, que des del 1938 havia sigut el quarter general de la Gestapo, va quedar reduït a cendres. Com que havia sigut el quarter de la Gestapo ningú va lamentar la seva desaparició.

En el Pacífic:

A Okinawa, el general nord-americà Hodge va llançar una nova ofensiva amb una barrera de foc de més de 324 peces d’artilleria, la més gran en el Teatre d’Operacions del Pacífic, amb el suport de cuirassats, creuers i destructors i 650 avions de l’armada que varen utilitzar napalm, coets, bombes i metralladores que varen acabar amb els japonesos. Al mateix moment, soldats i marines, en equips d’assalt tancs-infanteria, es varen llançar endavant però varen ser rebutjats amb fortes pèrdues.

18 d’abril de 1945

Dimecres:

En la Batalla per Berlín:

Els alemanys continuaven defensant com podien els turons de Seelow, però els avions Shturmovik varen tornar a bombardejar en picat la columna de la Nordland i aquests es varen tenir que retirar. A més, els alemanys es varen quedar sense combustible i no varen poder traslladar els seus tancs cap a on ells volien. Per la seva part, Gregory Zhukov va ordenar en els comandants dels seus exèrcits un reconeixement del front i la informació exacte per poder atacar Berlín com més aviat millor perquè no volia que les tropes del comandant Ivan Konev ataquessin abans la ciutat. Zhukov estava ansiós per arribar a Berlín, i aquesta ansietat va provocar moltes baixes innecessàries. Després d’una potent descàrrega de l’artilleria, a primera hora del matí, els exèrcits del mariscal Zhukov varen tornar a atacar, però de nou no varen tenir l’èxit esperat ja que els alemanys continuaven defensant-se aferrissadament. Al sud de Berlín, les tropes del comandant Konev es varen espantar pel contraatac del Grup d’Exèrcits del Centre del mariscal Ferdinand Schörner a prop de Görlitz contra el 52º Exèrcit soviètic que es dirigia a Dresden. Però els alemanys no varen concentrar les seves forces amb suficient rapidesa i el 52º Exèrcit les va poder rebutjar sense gaires dificultats. En el flanc septentrional del 9º Exèrcit alemany, el 101º Cos es va retirar.

A la tarda, el general Reymann, comandant de l’Àrea Defensiva de Berlín, va rebre ordres de treure de la ciutat a totes les unitats de la Volkssturm perquè es reunissin amb el 9º Exèrcit i reforcessin la línia defensiva. L’ordre va ser confirmada pel ministre Joseph Goebbels, però el general el va advertir de que defensar Berlín havia de ser la prioritat. Aquella mesura no va agradar a tothom, i l’Arthur Axmann va visitar al general Helmut Weidling per dir-li que era inútil enviar a la batalla a nois de 15 i 16 anys que no tenien formació militar. El general li va prometre que no els utilitzaria, però al final no va fer res per no treure’ls del combat. A la nit, un atac massiu amb coets Katyusha va destruir i cremar el poble de Wulkow. Casi totes les cases estaven plenes de soldats alemanys que es trobaven de descans. Desesperats, els nazis ,sabent que el final era molt a prop, varen decapitar a 30 presoners polítics del centre de Plötzensee. No volien que els seus adversaris quedessin vius.


En una conferència militar en el búnquer, Adolf Hitler va dir davant dels seus militars que si el poble alemany perdia la guerra hauria demostrat ser indigne de la seva persona.

En el Reich:

A Hamburg, el ministre d’Armament Albert Speer es va reunir amb el gauleiter Karl Kaufmann, els representants de la indústria, els administradors del port i de la Marina. Speer volia evitar que la Marina de Guerra destruís les instal·lacions portuàries, tal i com els hi havien ordenat, cosa que va aconseguir. Després de la reunió, Kaufmann, que tenia una bona amistat amb Speer, li va demanar que es quedés a Hamburg perquè allà estaria més ben protegit, però Speer li va explicar que tenia decidit tornar a Berlín per acomiadar-se de l’Adolf Hitler per últim cop. Speer volia que Berlín es convertís en ciutat oberta.


Els nazis varen començar l’evacuació del camp de Neuengamme, evacuació que va acabar el 26 d’abril de 1945.


Johannes Steinhoff, un dels millors pilots de caces del Tercer Reich, amb 176 avions abatuts, va patir un accident d’avió i va quedar malferit. Al cap de dos anys moriria per culpa de les ferides.

En el front oriental:

L’exèrcit soviètic va llançar una ofensiva en direcció al nord del riu Elba i la costa del mar del Nord, on es varen trobar amb el 21º Grup d’Exèrcits del mariscal Bernard Law Montgomery.

En el front occidental: 

A la bossa del Ruhr, 325.000 soldats alemanys es varen rendir a les tropes nord-americanes, i els Aliats varen ocupar Düsseldorf.

Els nord-americans varen trobar aquell dia en el camp de Helmbrechts els cadàvers de 22 dones jueves en un estat lamentable amb cossos pràcticament esquelètics. La resta de les presoneres havien sigut obligades a evacuar el camp el 13 d’abril en una terrible marxa de la mort. Moltes d’elles moririen en el trajecte per les dures condicions en què els alemanys les obligaven a marxar.


A Holanda, el 1º Cos canadenc, que havia trobat una resistència esporàdica, va arribar a Harderwijk, aïllant així a les forces alemanyes a l’oest del país.

A Itàlia: 

Benito Mussolini va traslladar el govern de la República Social italiana a Milà davant l’avanç Aliat occidental cap al nord d’Itàlia. Per la seva part, el 5º Cos britànic va aconseguir trencar la resistència alemanya en el poble d’Argenta, localitat situada a prop del llac Comacchio.

A Okinawa:

Els marines nord-americanes, que havien avançat des de l’1 d’abril de 1945 amb molta facilitat per l’illa, es varen apoderar de tot el nord d’Okinawa. A Le Shima, una petita illa a l’oest d’Okinawa que els nord-americans intentaven apoderar-se per fer-se amb el control dels tres aeròdroms que hi havia, després d’haver sobreviscut molts combats i d’haver estat a punt de morir molts cops, Ernie Pyle, un dels periodistes favorits dels soldats que havia intentat dur fins les llars nord-americanes el punt de vista dels combatents respecte a la batalla, i que per tant s’apropava molt a les batalles, va caure com un combatent, morint en una ràfega de metralladores.

17 d’abril de 1945

Dimarts:

En la Batalla per Berlín:

Continuant amb l’ofensiva del dia anterior en els turons de Seelow, gràcies al bon temps els soviètics varen atacar amb llançacoets la ciutat de Berlín, i els bombarders Shturmovik varen atacar amb millor precisió les posicions alemanyes que es concentraven en els turons de Seelow. De seguida els alemanys varen quedar presos pel pànic, en especial quan varen ser atacats pels coets Katyusha. El bombardeig va renovar l’avanç dels exèrcits blindats dels comandants Katukov i Bogdanov, però no varen tenir l’èxit que el mariscal Gregory Zhukov havia promès al dictador Iosif Stalin la nit anterior. Al migdia, les brigades blindades del comandant Katukov es varen traslladar a Dolgelin i a Friedersdorf, on es varen enfrontar al contraatac llançat pels tancs Panther que quedaven de la divisió blindada Kurmark. Els T-34 i els tancs Stalin passaven per sobre de totes les trinxeres que es trobaven, tot i que la gran majoria ja eren buides perquè els alemanys havien fugit. Els pobles, les granges i les cases aïllades dels voltants d’Oderbruch es varen veure afectades per les flames del foc soviètic, i la infanteria soviètica tancava qualsevol edifici en flames deixant morir cremades a les persones que hi havia dins. L’11º Cos de carros de combat del general Yushchuk va aconseguir rodejar la població de Seelow, població per on passava la Reichstrasse I, la vella carretera prussiana que connectava Berlín amb la capital de Prússia Oriental, Königsberg.

En un altre punt, el 1º Front Ucraïnès del comandant Ivan Konev va continuar avançant després de creuar el dia anterior el riu Neisse. El 13º Exèrcit i el 5º de guàrdies varen aconseguir trencar la segona línia defensiva alemanya, i Konev va ordenar a les seves primeres brigades de carros de combat que avancessin cap al riu Spree, entre Cottbus i Spremberg, abans que el 4º Exèrcit de Panzer reorganitzés una nova línia de defensa. A la nit, el 3ª Exèrcit blindat de guàrdies del comandant Rybalko va arribar al riu Spree, i Rybalko va ordenar que els carros de combat travessessin el riu en un punt poc profund sense esperar que arribessin els equips de construcció de ponts. Les forces del comandant Konev ja es trobaven a menys de 80 quilòmetres al sud-oest dels centres de comandament del OKH i el OKW de Zossen. A la nit, Konev va tornar a trucar a Stalin per dir-li que tot anava bé i, de nou, el dirigent soviètic li va dir que el mariscal Zhukov continuava tenint problemes i li va demanar que l’ajudés. Però en Konev, que rivalitzava amb en Zhukov, el va convèncer perquè fos ell qui continués avançant cap a Berlín.

Per la seva part, els alemanys només contaven amb uns quants canons d’assalt autopropulsat per enfrontar-se als tancs soviètics. L’artillera es quedava sense munició, els tancs estaven sent abandonats per la falta de combustible i els soldats no tenien aliments per menjar. L’artilleria de divisió, després d’esgotar la poca munició que els quedava, va fer explotar els canons abans de retirar-se. Darrere les línies alemanyes, els hospitals de campanya estaven plens de ferits, i una sèrie d’oficials varen recórrer als hospitals en busca de ferits ens condicions per dur-los a lluitar de nou. La Feldgendarmerie va improvisar controls policials per capturar als soldats que fugien per tornar-los al front en companyies improvisades. No va ser fins a mig matí quan els alemanys varen aconseguir recuperar-se una mica amb l’arribada de les forces blindades de suport, els tancs Panther i Mark IV, però al cap de poc es varen tornar a enfonsar. El caos dins de les files alemanyes va ser tant gran que ni el 4º Exèrcit de Panzer ni el Grup d’Exèrcits del Centre del mariscal Ferdinand Schörner varen informar que els 3º i 4º Exèrcits blindats de guàrdies soviètics havien creuat en massa el riu Spree, i d’aquesta manera els oficials de l’Estat Major de Zossen, que tenien la mirada posada en la batalla de Seelow, no varen saber que tenien molt a prop les tropes d’en Konev. El general Gotthard Heinrici ja havia enviat gran part de la reserva del seu Grup d’Exèrcits del Vístula, el 3º Cos blindat de les SS, Germanische, per ajudar al 9º Exèrcit del general Busse, que es trobava envoltat pels soviètics, i va enviar les Waffen-SS, la divisió Nederland, a lluitar encara més al sud cap a Frankfurt del Òder i Müllerose. A més, al migdia, la 11º Divisió de les SS, la Nordland, va rebre ordres de dirigir-se al sud de Seelow. D’aquesta manera els alemanys varen deixar el camí lliure a les forces d’en Konev perquè avancessin cap a Berlín i cap als quarters generals de Zossen. Aquells importants errors varen fer emprenyar al ministre Heinrich Himmler. Per altra part, el sergent primer Gernert, de la 111º Brigada d’instrucció, va dirigir els canons d’assalt contra els carros de combat soviètics a Oderbruch, a prop de Neutrebbin. Al mateix temps, la Luftwaffe va fer lluitar tots els caces Focke-Wulf que tenia disponibles amb la intenció de contrarestar l’atac soviètic i, al vespre, varen atacar sense èxit els ponts que havien construït els soviètics sobre el riu Òder. Molts d’aquests pilots varen efectuar atacs kamikazes, coneguts com Selbstopfereinsatz o missió de sacrifici.


A dos quarts de set de la tarda, Joachim von Ribbentrop va arribar sense avisar al quarter general de Helmut Weidling per ser informat de la situació. Quan el comandant d’artilleria Wöhlermann el va informar de la situació, Von Ribbentrop es va enfonsar i va dir amb veu ronca que tenien que aguantar uns quants dies per negociar amb els britànics i els nord-americans.

A dins la capital alemanya, els nazis redactaven amenaces d’execució a tot aquell que es rendís, i el ministre Heinrich Himmler va enviar l’ordre de que cap ciutat alemanya podia ser considerada ciutat oberta i que tot aquell que incomplís l’ordre perdria la vida i l’honor. Però la gent intentava escapar de la capital alemanya i a la petita ciutat de Woltersdorf, situada al sud de la Reichstrasse I, va rebre aquell dia una multitud de refugiats que fugien com podien de l’avanç soviètic. Per altra banda, després de detenir el dia anterior al doctor Karl Brandt per alta traïció, Hitler va convocar un judici presidit pel ministre Joseph Goebbels que el va condemnar a mort. Havia de ser afusellat el 19 d’abril de 1945, però la sentència no es va efectuar perquè es va anar posposant fins al final de la guerra. Brandt va ser ajusticiat pels Aliats després de la guerra.


En el Ministeri de Propaganda, en un discurs dirigit al seu personal, Goebbels va dir que dintre de 100 anys projectarien una pel·lícula en color que descriuria aquells dies que estaven passant. Llavors, va dir que tot el món tenia una oportunitat d’elegir el paper que interpretaria en la pel·lícula, i va assegurar que seria una pel·lícula excel·lent. Goebbels els va encoratjar perquè es mantinguessin ferms, ja que pensava que dintre de 100 anys el públic no els xiularia quan apareguessin a la pantalla. Després, el ministre alemany va enviar les tropes més aptes per la lluita a defensar la ciutat en autobusos de l’empresa berlinesa de transports.

En el front occidental:

La totalitat del 3ª Exèrcit del general George Patton es va instal·lar al llarg del Mulde per preparar-se per atacar al sud-est.


En el nord, les tropes ALSOS, encarregades de trobar els projectes alemanys sobre l’energia nuclear, del coronel John Lansadle, el cap de seguretat del Projecte Manhattan, varen assaltar la població de Stassfurt, i en una fàbrica amagada en una mina de sal situada a prop de la ciutat i varen trobar un centre d’investigació secret amb unes 1.100 tones de minerals, com òxid d’urani, que anirien destinats al programa de fabricació de la bomba atòmica, i diversos centenars de documents amb referències persistents al petit poble de Hechingen, a poca distància de Stuttgart, on s’ocultaven les instal·lacions atòmiques alemanyes. El problema que varen tenir els nord-americans per treballar a la zona per esbrinar fins on havien arribat als alemanys en aquell tema va ser que es trobaven en la zona d’ocupació assignada als francesos i no volien que els seus aliats obtinguessin informació clau sobre la fissió nuclear i capturessin els principals científics alemanys.


A Baden, els francesos varen bombardejar amb foc d’artilleria la ciutat de Freudenstadt, destruint el centre històric. Per altra part, Bernard Law Montgomery va informar que havia perdut a 5.180 soldats en els dos mesos anteriors.

A Itàlia:

A les set de la tarda, Benito Mussolini va arribar a Milà acompanyat del ministre de la Governació Zerbino, el seu secretari particular Gatti i alguns funcionaris de la presidència del Consell i del Ministeri de Governació. Després de pujar al pis que se li havia reservat, Mussolini va tenir una llarga conversació amb el cap de la província, al que li va dir que la seva visita no era oficial i que per tant no volia cap cerimònia.

A les Filipines:

El 10º Cos nord-americà del 8º Exèrcit va desembarcar a Mindanao. La capital d’aquesta illa, Davau, va ser conquerida el 2 de maig de 1945.

16 d’abril de 1945

Dilluns:

Comença la Batalla de Berlín:

A dos quarts de sis del matí, hora de Moscou, els soviètics, amb el 1º Front de Bielorússia dirigit pel mariscal Gregory Zhukov, que havien creuat el riu Òder i la Lausitz, i es trobaven als turons de Seelow, i el 1º Front d’Ucraïna dirigit pel mariscal Ivan Koniev, que va avançar pel sud, en el Neisse, es trobaven a les afores de Berlín. Llavors, el general Zhukov va ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la ciutat i varen disparar amb 300 canons als carrers de la capital alemanya mentre uns 22.000 canons ZIS-3 varen llançar una pluja de 2.450 càrregues camió contra les línies alemanyes. A més, el 2º Exèrcit de l’Aire va llançar un poderós atac. Immediatament després, 140 gegantescs reflectors es varen encendre al mateix moment que la infanteria i els blindats avançaven darrera l’artilleria per il·luminar el camí cap a la capital alemanya. Durant la primera descàrrega els alemanys, que es varen despertar a les trinxeres, es varen pensar que es tractava d’un altre Morgenkonzert, concert de matí. De seguida els suboficials varen veure que la cosa era seriosa i d’immediat varen cridar als seus soldats perquè es posessin als seus llocs. Però la reacció alemanya va arribar massa tard i la majoria d’aquells homes varen morir per l’artilleria soviètica o es varen rendir aprofitant el fum i el caos. Un cop els fusellers soviètics varen poder avançar, Zhukov va enviar a membres de la infanteria als camps de mines per treure les mines abans de que passés l’exèrcit regular. Però el terra va quedar tan fragmentat pels bombardejos dels canons anti-tanc i de l’artilleria soviètica que la infanteria va tenir problemes per avançar i, a més, varen patir per no ser tocats per les bateries Katiushka carregades en eñs camions. En veure l’error, Zhukov va començar a perdre la paciència i va ordenar als comandants de que complissin les seves ordres tal i com les dictava. Al migdia, Zhukov va decidir canviar el pla i va ordenar als exèrcits blindats avançar encara que la infanteria no hagués trencat la línia defensiva alemanya. A les tres de la tarda va trucar a la Stavka per parlar amb el dictador Iosif Stalin per informar-lo i aquest li va recriminar que havia subestimat als alemanys.

A la tarda, després d’un nou i intens bombardeig, Katukov va rebre l’ordre del mariscal Zhukov d’atacar amb el 1º Exèrcit blindat de guàrdies en direcció a Seelow, i el 2º Exèrcit blindat d’en Bogdanov tenia que tancar el sector de Neuhardenberg. Però de seguida es va imposar el caos degut als milers de vehicles blindats que es concentraven en el cap de pont. A més, els soviètics varen quedar perplexos per les sòlides defenses alemanyes i varen tenir que enviar els seus tancs per eliminar-les. Tot i el descontrol soviètic, la seva superioritat era més que evident i la línia alemanya va quedar trencada al nord de Küstrin, a la riba occidental del Òder, i la bretxa entre el 9º Exèrcit i el 4º Exèrcit Panzer es va fer encara més gran. Al final del dia els soviètics van perdre molts soldats pels múltiples errors que varen cometre com la mala organització, la falta de disciplina i les comunicacions, que eren defectuoses. Molts soldats varen morir a causa de la seva pròpia artilleria de suport. Tot i això, el 5º Exèrcit de xoc va informar que havia fet a 33.000 presoners alemanys.


Al sud de Berlín, al matí, les tropes del mariscal Konev es varen introduir al riu Neisse, envoltant els fortins de Kottbus i Spremberg, i varen fer creuar els primers tancs T-34 perquè ajudessin a la infanteria soviètica. Poc després del migdia ja havien col·locat el primer dels trenta-tres ponts de seixanta tones i varen començar a creuar-lo els membres de l’avantguarda del 4º Exèrcit blindat de guàrdies del general Lelyuschenko. Durant la tarda el gruix de les forces que quedaven en el marge oriental varen travessar el pont per continuar avançant. Les brigades de carros de combat tenien l’ordre d’anar el més ràpid possible per combatre el contraatac del 4º Exèrcit Panzer. En la part meridional del sector també havien creuat amb èxit el riu el 2º Exèrcit polonès i el 52º Exèrcit soviètic.

A la nit, els soviètics encara no havien aconseguit el seu objectiu de conquerir els turons de Seelow, i només un dels regiments de fusellers del general Vasili Chuikov havia arribat a les afores de la ciutat de Seelow, i alguns dels tancs d’en Katukov havien arribat al punt que havia establert. Abans de la mitjanit, Stalin es va enfadar quan Zhukov el va informar per ràdio que no havien aconseguit el seu objectiu. El dirigent soviètic el va responsabilitzar del fracàs perquè havia modificat el pla de la Stavka. Zhukov li va prometre que l’endemà trencarien les defenses alemanyes. Després, Stalin va parlar amb en Konev, que estava satisfet perquè havia aconseguit el seu objectiu d’estar a mig camí del riu Spree, i el va informar de que el seu 1º Front ucraïnès havia aconseguit el seu objectiu. Stalin el va informar de que Zhukov estava tenint problemes i li va ordenar que el 3º Exèrcit blindat de guàrdies d’en Rybalko i el 4º Exèrcit blindat de guàrdies d’en Lelyuschenko es dirigissin al districte berlinès situat a l’extrem sud-oest de la ciutat, a Zehlendorf.


A Berlín, els berlinesos que vivien els afores de la ciutat varen fugir de seguida que varen tenir notícies de l’arribada dels soldats soviètics i, com a contrapartida, l’exèrcit alemany va començar a destruir les infraestructures en la política de terra cremada. Des del búnquer, l’Adolf Hitler va ordenar defensar la capital fins l’últim dia amb durs combats als turons de Seelow. Va decidir que el general alemany Gotthard Heinrici fos l’encarregat de la defensa de la capital. En una proclamar general, Hitler va dir que per últim cop els juedobolxevics s’havien llançat en un atac amb les seves masses per intentar destruir Alemanya i exterminar el poble alemany. El líder alemany va buscar l’emoció del públic dient que els soldats que havien lluitat a l’Est ja sabien el què els hi passaria a totes les dones i els nens alemanys, afirmant que els homes i els nens serien assassinats, les dones i les nenes serien degradades a la condició de prostitutes de quarter, i que la resta marxaria a Sibèria. Les crides del dictador devien fer els seus efectes perquè les tropes soviètiques no s’esperaven que els alemanys fessin una defensa tan aferrissada, ja que creien que es rendirien sense combatre com havia passat en altres pobles i ciutats alemanyes i, de fet, esperaven conquerir la ciutat el dia 22 d’abril de 1945. Durant aquell matí va arribar a Berlín l’almirall Karl Döenitz per ser present en una reunió al búnquer i per ser informat dels nous plans. En la reunió, Hitler recorria amb la mà nerviosa el mapa que tenia davant seu senyalant els llocs on s’havien de defensar. Tothom tenia la impressió de que estava molt desgastat i que havia envellit molt malament. El dictador alemany ja no era vist amb els mateixos ulls que abans.


A les onze del matí, a les afores de Berlín, en el quarter general subterrani de Zossen es va produir una reunió entre els oficials de l’Exèrcit perquè volien saber quin era el pla d’evacuació. Alguns varen criticar que Hitler hagués dit que l’atac a Berlín era una maniobra de distracció. Heinrici va quedar horroritzat quan va saber que Hitler havia transferit tres divisions cuirassades al comandament de Ferdinand Schörner, ja que el comandant del 9º Exèrcit, en Busse, les necessitava en qualitat de forces de reserva destinades a contraatacs.


A la tarda, el ministre d’Armament Albert Speer a tenir la notícia de l’arribada dels soviètics a Berlín i va decidir va fugir cap a l’oest per no veure la caiguda del Reich i, en aquells moments, va decidir enviar un missatge de ràdio a l’Exèrcit amb l’objectiu de comunicar-los que no destruïssin les infraestructures i les fàbriques alemanyes i alliberessin a tots els presoners, inclosos als jueus. Però, al final, Speer no va poder parlar per la ràdio perquè els aparells radiofònics estaven fets malbé. Aquesta és una versió de Speer que l’explica en la seva autobiografia i s’ha d’agafar amb pinces, ja que aquests fets ho va explicar després de la guerra i es probable que no tingués la intenció d’enviar cap missatge i tot s’ho inventés per demostrar que ell volia la pau.


A la nit, els pilots dels caces alemanys varen celebrar un ball d’acomiadament a la capital en el que varen participar dones de la unitat de senyals. L’endemà aquests pilots varen pilotar els seus avions en atacs suïcides, Selbstopfereinsatz, contra els ponts construïts pels soviètics en el riu Òder.

En el Reich:

Sota les ordres d’en Hitler del dia anterior, el Gruppenführer de les SS Heinrich Müller va fer detenir al doctor Karl Brandt, acusat d’alta traïció per haver-se atrevit a entregar a en Hitler un informe sense maquillar sobre la catastròfica situació dels subministraments mèdics en el Reich, per haver intentat fugir a Turíngia, on els nord-americans ocupaven la zona, i on havia enviat la seva esposa, l’Anni, i a la seva filla. L’endemà, Brandt va ser condemnat a mort per un tribunal liderat per l’Arthur Axmann. Tot i la sentència, l’execució no es va produir, però després de la guerra els Aliats el varen sentenciar a mort perquè el varen responsabilitzar d’haver dut a terme assassinats per eutanàsia i experiments mèdics amb presoners.

En el front oriental:

El 5º Cos de muntanya de les SS, destacat al sud de Frankfurt del riu Òder, es va enfrontar al 69º Exèrcit soviètic i va aconseguir frenar-lo. Per la poca assistència mèdica dels soviètics, els oficials varen amenaçar a punta de pistola als presoners alemanys perquè evacuessin els ferits soviètics fins a la rereguarda amb reserves de munició.


En el mar Bàltic, a la nit, un submarí soviètic va enfonsar el vaixell hospital Goya matant a 7.000 refugiats. Només se’n varen salvar 165, i és el desastre més gran de la història marítima.

En el front occidental:

Les tropes aliades varen ocupar la conca del Ruhr i van aniquilar el Grup d’Exèrcits B. 325.000 soldats alemanys van ser fets presoners. Els carros de combat nord-americans havien arribat davant de Madeburg, Nuremberg i Stuttgart, i el 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander Patch va ocupar Nuremberg i un altre exèrcit va ocupar la ciutat de Colditz. Per altra banda, les tropes britàniques atacaven Bremen i Lauenburg. A França,el general Edgard Larminat va alliberar Royan i la punta de Grave.


George Patton va ordenar ara que els habitants de la ciutat de Weimar havien de conèixer el que havia passat a Ettersberg, un camp annexa a Buchenwald. El dia anterior també havia fet el mateix, ja que el va impactar molt el que havia vist en els camps que havia visitat. Els seus soldats varen obligar a uns 1.000 ciutadans a formar en la Paulinenstrasse i els varen dur caminant cap al camp de concentració, a un quilòmetre de distància. Entre ells hi havia algun jerarca nazi de la ciutat. Els nord-americans portaven càmeres per filmar les seves reaccions; volien aconseguir tot l’efecte propagandístics possible. Les notícies de la inspecció del lloc es varen difondre fins i tot a Viena. De camí al camp, els habitants de Weimar anaven tant tranquils, tenien conversacions normals i corrents, però quan varen arribar al camp i varen veure les muntanyes de cossos coberts de calç viva els va canviar la cara. Les dones varen començar a plorar i algunes es varen desmaiar. Els homes es tapaven la cara i giraven el cap.

Aquell dia a Buchenwald va arribar-hi un Intelligence Team de la Psychological Warfare Division, PWD, sota la direcció del tinent Albert G. Rosenberg, amb l’objectiu d’estudiar l’estat del camp i presentar un ampli informe al SHAEF sobre com estava organitzat el camp.

En el bàndol Aliat:

Dwight D. Eisenhower va enviar un comunicat al general Antonov per confirmar-li que les forces occidentals respectarien les zones d’ocupació soviètica. Fins llavors els soviètics, inclús Iosif Stalin, estaven nerviosos perquè tenien la sensació de que els Aliats occidentals els estaven enganyant i creien que no respectarien les zones d’ocupació pactades. Al vespre, Antonov va enganyar als nord-americans dient-los que l’atac que havien començat el matí contra Berlín només era un reconeixement a gran escala del sector central del front per descobrir les defenses alemanyes.

A Itàlia:

En el congost d’Argenta, les divisions 78º i 56º del 8º Exèrcit britànic varen superar la Fossa Marina, un canal que s’estenia pel nord-est, des d’Argenta fins al llac Comacchio, amb una combinació d’assalts terrestres i amfibis. La línia alemanya va quedar fracturada i els Aliats varen travessar finalment el congost d’Argenta.

A Suïssa:

L’espia Roland Seth es va presentar a la delegació britànica a Berna i va sol·licitar una audiència amb el ministre. Davant del ministre, Seth li va comunicar la seva necessitat de volar a Londres d’immediat per informar al primer ministre Winston Churchill sobre una qüestió molt important. Portava una proposta de pau del ministre Heinrich Himmler, a qui havia conegut personalment uns dies abans a Munic com invitat de les SS sota el nom de Jan de Fries. L’estació de Berna va transmetre una senyal amb aquesta notícia, però els britànics, que no confiaven amb Seth, varen comunicar que s’impedís a l’espia britànic debatre les propostes de pau amb ningú .

En el Pacífic:

A Okinawa, la 77º Divisió d’Infanteria nord-americana va desembarcar a Le Shima, una petita illa a l’oest d’Okinawa, on els japonesos havien construït tres aeròdroms. En cinc dies de durs combats es varen apoderar de l’illa.

15 d’abril de 1945

Diumenge:

En el Reich:

L’Adolf Hitler estava convençut de que els soldats soviètics atacarien per Saxònia per tal d’impedir que els nord-americans arribessin abans que ells a Berlín. Llavors, va promulgar una Ordre Bàsica en què el Reich es dividiria en dues zones: el nord seria governat per l’almirall Karl Döenitz i el sud pel mariscal Albert Kesselring. Després, des del búnquer de Berlín, va emetre la seva última ordre en els soldats del front oriental en què els demanava que lluitessin a mort contra els jueus bolxevics que desitjaven eliminar Alemanya. Va denunciar les atrocitats que cometien els soviètics com les violacions, assassinats i deportacions, i va demanar que ningú es retirés dels combats sota amenaça de ser executats a l’acte, sigués quin sigués el seu rang militar. En acabar la seva proclama, el líder alemany va afirmar que Berlín encara era Alemanya, que Viena ho tornaria a ser i que Europa no seria mai dels soviètics. A continuació, en el seu entorn, va dir que el destí s’havia emportat el criminal més gran de tots els temps, fent referència al president Franklin Delano Roosevelt, que aquell dia va ser enterrat. Joseph Goebbels, afirmant la confiança d’en Hitler, en el seu penúltim article en el Das Reich, va dir que ara els alemanys tenien que resistir conta un enemic que va definir com a sanguinari i venjatiu tant a l’est com a l’oest.

En un moment de tranquil·litat, l’Eva Braun va dir-li a en Hitler que el seu cirurgià, el doctor Karl Brandt, es traslladava amb la seva família a Turíngia, cosa que va fer irritar de males maneres a en Hitler. De seguida va cridar enrabiat que el doctor havia elegit expressament aquell lloc que estava a punt d’ocupar els Aliats occidentals. Enfadat, va demanar al secretari Martin Bormann que investigués el cas i li va demanar que entrevistés a l’Eva i el doctor Stumpfegger, el cirurgià de les SS que havia substituït a en Brandt. Mentrestant, l’Eva va anar traslladant tot el seu mobiliari a una habitació propera a la d’en Hitler en el búnquer de la Cancelleria del Reich. L’Eva, igual que les secretàries d’en Hitler, tenien por de ser atrapades vives pels soviètics i varen fer practiqués de tir amb pistola en el patí en ruïnes del Ministeri d’Afers Exteriors i, a vegades, desafiaven als oficials del búnquer a competir amb elles. L’Eva era conscient de que no en sortiria en vida però, segons li va dir a la seva amiga Herta Ostermayr, era molt feliç d’estar al costat d’en Hitler en aquells moments.


Martin Bormann va enviar una circular als dirigents polítics del NSDAP per dir-los que Hitler esperava que controlessin la situació en els Gau i que si era precís ho fessin amb extrema brutalitat. Però tothom sabia que era qüestió de dies que tot acabés i la cúpula nazi s’estava enfonsant psicològicament. El ministre d’Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop, que havia intentat sense èxit negociar una pau separada amb els Aliats occidentals, vivia en un ambient de bogeria. La seva dona es va comprar vestits de nit per lluir en les festes nazis que creia que es farien.


A Hamburg, bombarders canadencs varen enfonsar el submarí alemany U-103, que havia aconseguit enfonsar 237.000 tones d’embarcacions aliades.

En el front occidental:

El 12º Exèrcit del general Walter Wenck va llançar un contraatac a prop de Zerbst contra la 83º Divisió d’infanteria nord-americana, que el dia anterior havia creuat el riu Elba. Però el contraatac va ser rebutjat. Tot i això, a primera hora del matí, el comandant del 9º Exèrcit nord-americà, Simpson, va rebre ordres per presentar-se davant del general Omar Bradley en el quarter general del seu grup d’exèrcits situat a Wiesbaden. Quan Bradley el va anar a rebre a l’aeròdrom li va comunicar mentre  Simpson baixava de l’avió, que el 9º Exèrcit s’havia d’aturar en el riu Elba i que tenia ordres de no avançar cap a Berlín. Indignat, Simpson va preguntar qui havia ordenat aquella ordre, i quan li varen respondre que l’ordre venia d’en Dwight D. Eisenhower va quedar atordit i va tornar al seu quarter general per comunicar la nova ordre en els seus comandants i soldats. Per la seva part, els soldats nord-americans lluitaven a Chemnitz i Saxònia, i les tropes franceses varen ocupar Baden-Baden. Davant la superioritat aliada, el comandant en cap de la divisió de blindats Lehr es va rendir davant dels nord-americans i Walther Model va dissoldre formalment el seu Grup d’Exèrcits B i va renunciar a la seva graduació.


Els Aliats occidentals anaven alliberant els camps de concentració. Les tropes de l ’11º Divisió Blindada del 2º Exèrcit britànic van alliberar el camp de concentració de Bergen-Belsen, on hi havia 40.000 presoners en un complex dissenyat per 8.000. Aquells presoners estaven en un estat de salut molt delicat i 14.000 d’ells moririen els dies següents per l’epidèmia de tifus a un ritme de 1.000 cada dia. Des de gener havien sobreviscut a base de sopa aiguada, 400 grams de pa de sègol i remolatxa farratgera. Durant els últims quatre dies no havien rebut ni menjar ni aigua, i s’havien vist obligats a menjar-se els cors, els fetges i els ronyons dels morts. Un soldat va explicar que havia vist a una dona agenollada al terra mossegant un fèmur humà. A més, es van trobar 13.000 cadàvers mig enterrats pels voltants del camp amb quaderns de llibres i guants de pell humana. 2.000 d’aquests cadàvers omplien un pou en el perímetre sud i altres estaven amuntegats en piles de quatre de fons al voltant de l’hospital. Els morts varen ser transportats en bulldozer a pous o tombes col·lectives per guàrdies alemanys descalçats, fustigats per Tommies i colpejats a cops de culata. Els britànics els varen dir en els presoners alliberats que s’haurien de quedar un temps més al camp perquè la guerra no havia acabat i els varen deixar amb els soldats hongaresos per vigilar-los. Ràpidament varen treure cadàvers dels barracons perquè el camp estava superpoblat.

El camp va ser capturat intacte perquè Heinrich Himmler ho havia demanat per la seva pròpia estratègia de rentat de cara.


En el camp de concentració de Buchenwald, els Aliats varen continuar obligant als ciutadans alemanys que vivien al voltant del camp a veure’l per tal de que poguessin observar el terror del nazisme i perquè es sentissin culpables del què havia passat. Tot i això, en el missatge transmès aquell diumenge a l’església de Weimar, durant la homilia pronunciada pel superintendent Kuda, afirmava que els ciutadans de Weimar no sabien res. En el camp de concentració de Dora Mittelbau, les tropes nord-americanes varen entrar-hi sense trobar resistència, i es varen trobar centenars de cadàvers pel terra que havien sigut assassinats per les SS abans d’abandonar el camp l’1 d’abril de 1945.

A més, un batalló de la 102º Divisió d’Infanteria nord-americana va trobar a fora de Gardelegen, a 40 quilòmetres al nord de Magdeburg, un graner de maó que cremava lentament a més de 1.000 cossos de presoners polítics, jueus i altres reclusos que havien sigut evacuats dels camps del voltant de Nordhausen. Quan les columnes de presoners varen arribar a Gardelegen, centenars d’ells ja havien sigut executats, i els alemanys varen tancar la resta en el graner, que prèviament havia sigut cobert de palla i sacs de patates molls de gasolina. Una ràfega de fusell, metralladora i foc de Panzerfaust amb 50 granades varen cremar el graner, mentre les víctimes suplicaven clemència en rus, polonès, francès, hongarès i holandès. Alguns varen cantar La Marsellesa, la Internacional o l’himne nacional polonès Quan varen arribar els nord-americans, les flames ja ho havien arrasat tot. De les 1.016 víctimes del graner incendiat molt poques varen poder ser identificades.


A prop de la frontera txeca, les forces nord-americanes varen alliberar la petita ciutat de Penig, a prop de Chemnitz, on varen trobar un camp de concentració. En vida varen trobar uns quants jueus hongaresos i varen imposar d’immediat el toc de queda.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen observar les posicions alemanyes per si els hi arribaven reforços o feien algun canvi d’última hora. Per altra banda, un soldat de l’exèrcit soviètic capturat pels alemanys al sud de Küstrin va confessar que la gran ofensiva a Berlín començaria a primera hora de demà.


A Iugoslàvia, les forces iugoslaves varen començar una ofensiva per penetrar al sud d’Àustria.

A Àustria:

A Viena es varen tornar a restablir les comunicacions, tallades des del 8 d’abril, amb la publicació del Neues Ósterreich amb el suport dels comunistes.

En els Estats Units:

A Hyde Park, al matí va ser enterrat el president Franklin Delano Roosevelt, mort el 12 d’abril de 1945, en el jardí de la seva vella mansió familiar a la riba del Hudson, el mateix lloc on va néixer. En l’acte hi havia l’Eleanor Roosevelt i els demés membres de la família, el president Harry S. Truman i la seva esposa, els caps de les forces armades, membres del Tribunal Suprem, del gabinet i del Congrés, i també veïns. L’acte només va durar deu minuts i no hi va haver discursos, sinó simplement la lectura de la Paraula de Déu. Un grup de cadets de West Point varen disparar tres salves per acomiadar-lo i una corneta va tocar a silenci. Després de que tothom marxés, la senyora Roosevelt va tornar al lloc, on els treballadors estaven omplint de terra la tomba del seu marit. Una hora més tard va pujar al tren presidencial del president Truman per dirigir-se a Washington. Curiosament era el dia de l’aniversari de la mort de l’Abraham Lincoln.

14 d’abril de 1945

Dissabte:

En el Reich:

Adolf Hitler va fer arribar l’ordre del dia al Grup d’Exèrcits del Vístula perquè defensessin Berlín de l’arribada dels soviètics. Els va recordar en to d’amenaça que tot aquell qui no complís amb la seva feina seria tractat com un traïdor pel poble. Després, en un moment d’exaltació, va cridar davant de tothom que el destí havia eliminat el criminal més gran de la història, fent referència al president Franklin Delano Roosevelt.


A la nit, bombarders Aliats varen llançar un atac massiu contra la ciutat de Potsdam, destruint part de la vella ciutat, inclosa la Garnisonkir-Kardoff. Les restes mortals dels emperadors Frederic el Gran i Frederic Guillem I, que reposaven a la cripta de l’església, havien sigut tretes de la cripta una nit de febrer sota la llum d’unes veles per evitar que fossin saquejades. La destrucció de la ciutat va ser més gran de la prevista perquè un projectil va impactar en un tren de munició que es trobava aturat a l’estació.


Davant la desesperada situació del país, l’ambaixador Hiroshi Oshima va abandonar Berlín i es va dirigir cap al sud d’Alemanya. Abans, l’ambaixador va parlar per últim cop per telèfon amb el ministre Joachim von Ribbentrop.

En el front occidental:

Les tropes nord-americanes varen trencar la bossa del Ruhr, defensada pels soldats del comandant Walter Model, i varen alliberar les ciutat de Dessau i Bayreuth. A part, l’exèrcit nord-americà va creuar per diferents punts el riu Elba; la 83º Divisió d’infanteria el va creuar a l’altura de Kameritz, al sud-est de Magdeburg, i varen construir un pont capaç de suportar el pas dels carros de la 2º Divisió blindada, que varen passar a ritme continu durant tota la nit. La 5º Divisió blindada va arribar al riu en un front de 25 quilòmetres al voltant de Tagermünde. A més, el 9º Exèrcit va ocupar la ciutat de Wittenberge, a 100 quilòmetres de Magdeburg i els M4 Sherman del 745º Batalló de Tancs varen ajudar a la 1º Divisió d’Infanteria nord-americana a assaltar St. Andreasberg. Els nord-americans també varen ocupar aquell dia el poble de Gardelegen i a prop varen trobar-hi una granja encara en flames. Quan varen entrar-hi es varen trobar amb els cossos dels presoners que provenien del camp de Dora-Mittelbau que els alemanys havien cremat el dia anterior. Eren més de 1.000 persones. Per altra banda, els britànics varen alliberar Arnhem.


Els Aliats occidentals semblava que podien arribar a Berlín en qüestió de dies, però el general Dwight D. Eisenhower va informar a l’Estat Major Combinat de que l’atac Aliat sobre Berlín tenia una prioritat menor i que s’havien de concentrar en assegurar les posicions en el nord, Noruega i Dinamarca, el sud, sud d’Alemanya i Àustria. Els caps d’Estat Major britànics varen quedar insatisfets amb aquells ordre, però varen reconèixer els arguments de l’Eisenhower.

En el front oriental:

El 8º Exèrcit de guàrdies del general Vasili Chuikov va fer retrocedir la 20º Divisió Panzergrenadier. Aquella acció va fer enfurismar a en Hitler, que va ordenar treure les medalles a tots els membres de la Divisió fins que no haguessin recuperat el terreny perdut. A la nit, aprofitant la foscor, el 1º Exèrcit blindat de guàrdies va començar a moure les seves brigades a través del riu Òder.


A Viena, els alemanys varen ser expulsats del Brigittenau pels soviètics i la ciutat va ser ocupada definitivament. Els socialistes vienesos es varen reunir aquell mateix dia per configurar-se de nou en un partit i en aquesta sessió varen rebutjar la idea de denominar al seu grup amb el nom de Partit Socialdemòcrata i varen optar pel nom de Partit Socialista Austríac, SPÖ. Amb aquest canvi s’esperava que la gent oblidés que els socialistes havien aprovat l’Anschluss.

A Itàlia:

En el congost d’Argenta va començar l’ofensiva del 5º Exèrcit nord-americà en el nord del país. Precedides d’un bombardeig per part de 500 avions, la 1º Divisió Blindada i la 10º Divisió de Muntanya nord-americana, juntament amb la 1º Divisió brasilera, varen atacar entre Vegato i Montese, i varen avançar a bon ritme.

En els Estats Units:

A Washington es va celebrar el funeral d’Estat pel difunt president Franklin Delano Roosevelt. El fèretre del President va desfilar pels carrers de la ciutat mentre una multitud de gent es va concentrar a les voreres per acomiadar-lo per últim cop. Després del recorregut, el fèretre del President va reposar aquell dia a la Casa Blanca. En l’acte oficial a la Casa Blanca, el nou president Harry S. Truman va pronunciar un discurs en homenatge a en Roosevelt.

En el Pacífic:

A Okinawa, el 32º Exèrcit japonès va efectuar l’assalt final contra les tropes nord-americanes però, de nou, varen ser rebutjats.

13 d’abril de 1945

Divendres:

La mort del president Franklin Delano Roosevelt:

A Washington, el vicepresident dels Estats Units Harry S. Truman, que fins aleshores havia quedat al marge de qualsevol decisió de l’administració Roosevelt, va ser investit president dels Estats Units després que el dia anterior hagués mort el president Franklin D. Roosevelt. Truman va jurar el càrrec sobre la Bíblia, fet nou en la història dels Estats Units, així com va jurar fidelitat a la Constitució americana i va repetir les paraules que havia dit l’Eleanor Roosevelt en la mort del seu marit:

Ha mort (Roosevelt) com un soldat.

Amb la primera persona que es va reunir el nou President va ser amb l‘Edward Stettinius, el Secretari d’Estat, que va quedar de pedra quan va sentir que Truman li demanava que el posés al corrent sobre què passava en el món. Stettinius li va explicar que des de Ialta els soviètics havien adoptat una postura ferma i inflexible en tots els temes importants, i els va acusar d’actuar per la seva compta, sense consultar-ho amb ningú, i li va comentar que el primer ministre Winston Churchill estava més contrariat que ell. A la tarda, Truman es va reunir amb el senador James Francis Jimmy Byrnes, un membre del Senat i amic seu, perquè aquest li portava un informe detallat sobre la bomba atòmica. James Forrestal, el Secretari de Marina, sabent que el nou President no sabia res de la bomba atòmica, va portar a en Byrnes de Carolina del Sud a Washington en el seu avió privat perquè sabia que el President tenia que prendre decisions importants sobre aquell tema. Abans de parlar de la bomba i després d’admetre-li que no estava preparat pel càrrec, el President li va demanar que li expliqués tot el què sabia de Teheran a Ialta i tot el què sabia de tot. Primerament, Byrnes li va explicar que els soviètics no estaven complint amb els acords de Crimea. Parlant de la bomba, el senador li va dir que els Estats Units estaven fabricant un explosiu suficientment potent per destruir el món i li va deixar clar que amb la bomba estarien en disposició de dictar les condicions un cop acabés la guerra.


Poc després de mitjanit, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower i el comandant Omar Bradley es varen retirar a les habitacions de convidats del campament del 3º Exèrcit del general George Patton. Abans de posar-se a dormir, Patton va mirar el seu rellotge de polsera i va veure que s’havia parat i va encendre la ràdio per escoltar quina hora era. Quan va escoltar el butlletí d’última hora va sentir la notícia de la mort del president Roosevelt. Commocionats, va anar de dret a la caravana de l’Eisenhower i d’en Bradley per donar-los la notícia. Eisenhower va decretar que donades les condicions de guerra es prescindiria de dur insígnies de dol, de disparar salves, d’arriar els colors i estendards nacionals i de regiment.


A Londres, el primer ministre Winston Churchill, que com la majoria ignorava qui era el nou President, va desitjar no veure el nou inquilí de la Casa Blanca, ja que se sentia abatut per la mort del seu amic i va decidir no travessar l’Atlàntic per anar a la Conferència de San Francisco, on era prevista la seva assistència. El seu lloc va ser ocupat pel Secretari del Foreign Office Anthony Eden, fet que va donar un avantatge al partit Laborista en les eleccions que s’havien de celebrar a la Gran Bretanya després que acabés la guerra. En aquells moments el líder del Partit Laborista Clement Attlee ja es trobava als Estats Units i va poder assistir a la Conferència com un representant de la Gran Bretanya.


A París, el general Charles De Gaulle, que mai va tenir una bona relació amb en Roosevelt, sobretot després de la Conferència de Ialta perquè el President va mirar de marginar-lo del dictador Iosif Stalin perquè els soviètics s’oposaven a que la França d’en De Gaulle ocupés una zona alemanya. A més, Roosevelt sempre va veure a en De Gaulle com un dictador pel fet de que era un militar i mai li va mostrar cap mena de confiança, a diferència d’en Churchill. De Gaulle va dir en els cercles més íntims que li sabia greu que el President mai hagués entès les seves raons en la seva forma de comportar-se, referint-se a que era un militar. Tot i les males relacions, De Gaulle el va homenatjar dient que era un autèntic aristòcrata que va fer immensos favors a Nord Amèrica.


A Moscou, Iosif Stalin havia començat a desconfiar d’en Roosevelt els últims dies perquè creia que el President buscava la rendició d’Alemanya a través del general de les SS Karl Wolf, que comandava les tropes alemanyes a Itàlia. A en Roosevelt li va saber greu la desconfiança de Stalin i va tenir que desmentir que tingués un acord amb en Wolf, però Stalin no el va creure fins dotze dies abans de la mort del president nord-americà.


A Alemanya es va saber la notícia a la nit del 12 d’abril, i el ministre de Propaganda Joseph Goebbels, que tornava d’una visita al front proper a Krüstin, va rebre la notícia del seu col·laborador Semler, que li va cridar  eufòric tot just en veure’l que el president nord-americà era mort. El ministre va quedar tan impactat que no s’ho va creure. En seguit que ho va saber del cert ho va comunicar per telèfon a l’Adolf Hitler, que estava refugiat al búnquer de Berlín. Goebbels va felicitar a en Hitler perquè creien que el destí havia abatut al seu enemic principal i, en aquells moments, creien que Déu no els abandonaria i que el miracle encara era possible. Goebbels li va dir que estava escrit en les estrelles que la segona meitat d’abril seria per ells un moment decisiu. Al búnquer es va celebrar amb entusiasme i amb xampany la mort d’en Roosevelt. Hitler mateix va creure que tenia la raó en pensar que la guerra no estava perduda i així els ho expressà en els col·laboradors presents aquell dia. Va dir que Roosevelt era el criminal de guerra més gran i que amb la seva mort entraven en un moment decisiu d’aquella guerra. Però, unes hores més tard, l’Albert Speer va trobar-se amb un Hitler assegut a la cadira amb l’aspecte d’un home desesperat, ja que sabia que la guerra era perduda tot i la mort del president nord-americà. Mirava fixament un retrat del monarca Frederic el Gran que s’havia fet baixar. Goebbels, dies abans, li havia llegit el llibre History of Friedrich II of Prussia de l’escriptor Thomas Carlye. En concret li va llegir el fragment que explicava que Frederic el Gran estava pensant en suïcidar-se durant la Guerra dels Set Anys quan, de cop, el varen informar de la mort de la tsarina Isabel i que a partir de llavors tot va canviar pel rei prussià.

En el Reich:

Tot i que Hitler sabia que tot estava perdut, va donar l’ordre en es seus exèrcits de l’est perquè defensessin amb força l’ofensiva soviètica contra Berlín. Però, aquell dia, els alemanys varen perdre la ciutat de Viena, que es va rendir al 2º Front d’Ucraïna del general Rodion Malinovski, que es va dirigir després cap a Praga. Per la seva part, les tropes anglosaxones es trobaven a 800 quilòmetres de la capital austríaca. La pèrdua de la capital austríaca va arribar aquell dia en el búnquer d’en Hitler, que va quedar molt tocat.


El camp de presoners de Sandbostel, stalag XB, es va convertir en el punt on varen ser enviats els presoners evacuats del camp de concentració de Neuengamme i de molts dels seus kommandos. Aquella nit, 1.200 presoners, que havien sigut evacuats dels kommandos de Dora, varen ser tancats a la granja de Gardelegen i varen ser cremats vius pels alemanys quan la paret del graner es va enfonsar degut a la pressió de la massa de gent. Alguns dels presoners varen tenir suficient força per trencar les dues sòlides portes de roure, però de res els va servir perquè les SS els varen assassinar a trets en sortir. Només tres o quatre supervivents varen poder escapar del foc i es varen refugiar proper. L’endemà les tropes nord-americanes varen entrar al poble de Gardelegen.

Davant la imminent arribada dels nord-americans, els alemanys varen evacuar el camp de Helmbrechts i totes les presoneres varen ser obligades a emprendre una terrible marxa de la mort. Les no jueves varen tenir un tracte preferencial respecte les seves companyes jueves. Durant la marxa cap al Protectorat de Bohèmia i Moràvia varen morir centenars de jueves per les dures condicions en què els alemanys les feien caminar. Per exemple, abans de marxar, el carceller Willi Rust va colpejar a les jueves malaltes amb una taula de fusta.


Bombarders B-17 del 398º Grup de Bombarder de la USAAF varen bombardejar la ciutat alemanya de Neumünster.

En el front occidental:

Les tropes nord-americanes varen arribar al riu Elba, a l’altura de Wittenberger. Com a contrapartida, la Divisió d’infanteria Scharnhorst va intentar contraatacar amb un batalló i alguns canons d’assalt, però els alemanys varen poder copsar que l’exèrcit nord-americà i, sobretot, la seva força aèria era molt superior. Davant d’aquella immensa superioritat, el general Zangen es va entregar als nord-americans amb la totalitat del seu Estat Major del 15º Exèrcit. A la ciutat de Siegburg es varen produir combats urbans entre les forces nord-americanes i les forces alemanyes.


El general George S. Patton, que continuava commocionat per la visita del dia anterior en el camp d’Ohdruf, un camp annexa a Buchenwald, va obligar a la població del poble veí a veure l’horror que havien permès. Es va organitzar una visita al camp. A la nit, l’alcalde del poble i la seva dona es varen suïcidar penjant-se.

En el front oriental:

La 1º Divisió de l’Andrei Vlasov, els vlasovtsy, combatents russos que lluitaven amb els alemanys sota les ordres del general Busse, varen lluitar durant dues hores i mitja en el front. Varen aconseguir crear una falca de 500 metres de profunditat, però el foc de l’artilleria soviètica va ser tan violent que no varen poder seguir avançant. El general Bunyachenko, en veure que no rebia l’aviació i l’artilleria que li havien promès, va retirar els seus homes desobeint les ordres d’en Busse. Només aquell dia la Divisió d’en Vlasov va perdre 370 soldats, i Busse es va posar furiós quan va saber que no havien obeït les seves ordres i va ordenar retirar tota la Divisió.


A Viena, els alemanys varen ser expulsats de Leopoldtradt pels soviètics. Al mateix temps, els soviètics varen arribar a la ciutat de Linz, que els alemanys varen evacuar i per tant els soviètics no varen tenir que lluitar per fer-se’n amb el control.

En el Pacífic:

A les Filipines, a Fort Drum, una illa fortificada a prop de Corregidor, un equip de soldats de l’exèrcit nord-americà va llançar 3.000 galons de dièsel sobre les defenses japoneses. Després varen utilitzar càrregues incendiàries i tots els japonesos varen morir cremats vius.


A Okinawa, a la nit, després d’haver-se retirat, el 32º Exèrcit japonès va tornar a repetir la seva ofensiva contra les tropes nord-americanes.

En els Estats Units:

A Nova York va morir el filòsof alemany exiliat Ernst Cassirer d’un atac de cor en el campus de la Universitat de Colúmbia.

A l’Amèrica del Sud:

Xile va oficialitzar la seva entrada a la guerra contra l’Eix, en especial contra Japó. Però, davant la imminent derrota japonesa, no es varen prendre mesures de caràcter militar per participar en la guerra.

12 d’abril de 1945

Dijous:

La mort del president Franklin Delano Roosevelt:

El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va morir a Warm Spring, Geòrgia, Estats Units, a l’edat de 63 anys. Quan va tornar de Ialta el 17 de març de 1945 estava molt cansat i el seu aspecte era el d’una persona malalta. La mort del president Roosevelt va ser un fort cop per la societat nord-americana ja que era un President molt estimat per la població. És l’únic president dels Estats Units que ha estat 12 anys a la presidència. La notícia de la mort de Roosevelt no es va conèixer fins l’endemà. Ell mateix, en veure que la seva salut era precària el 30 de març se’n va anar a descansar a les aigües de Warm Spring (lloc on visitava sovint i que era de la seva propietat perquè creia que les aigües de Warm Spring l’ajudaven després de patir l’any 1921 un atac de poliomielitis que el va deixar en cadira de rodes). Allí estava acompanyat per la ex secretària de la seva esposa, la Lucy Mercer Rutherford, amb la qual va mantenir una relació extra-matrimonial abans de patir l’atac de poliomielitis. Roosevelt no li va explicar a la seva dona, l’Eleanor Roosevelt, la presència de la seva antiga amant, a qui l’hi havia promès que no veuria mai més. També hi havia a Warm Spring l’Elisabeth Shoumatoff, que el va dibuixar durant l’estada del President a Warm Spring. Aquell mateix dia va firmar un projecte de llei per expandir la Corporació de Crèdits sobre Mercaderies.

De bon matí, el president Roosevelt estava assegut a la seva cadira mirant les cartes que havia rebut i quan esperava que el cridessin per dinar de cop es va posar la ma dreta al cap queixant-se d’un fort dolor. A continuació va caure cap endavant. Ràpidament l’hi varen posar el pijama i el varen portar al llit de la seva habitació. La seva pressió arterial havia pujat a 300/190 i se l’hi va injectar adrenalina al cor però ja no l’hi va fer afecte. A dos quarts de quatre de la tarda va morir d’una hemorràgia cerebral massiva. A les 15:35 es va certificar la seva mort. El seu metge va afirmar que res va funcionar i que això va ser tot. El servei secret va analitzar el seu esmorzar en busca de verí. No es va trobar res. De seguida que es va veure que el President estava molt greu es va trucar a l’Eleanor Roosevelt, que es trobava en aquells moments a Washington. Quan va arribar a Warm Spring va muntar una escena a la seva pròpia filla perquè li havia amagat que el seu pare estava amb la Lucy Rutherford en aquell moment. El matrimoni dels Roosevelt era de convivència; es respectaven l’un a l’altre, però no hi havia amor entre la parella. Tot i l’engany, la senyora Roosevelt va sortir emocionada de l’habitació on hi havia el seu difunt marit. Després de col·locar el cos rígid sobre una taula d’embalsament sota la llum de diverses làmpades de peu, el director d’una funerària d’Atlanda, en J. Austin Dillon, que havia arribat a la casa de llistons de fusta set hores després de la mort del President, va netejar la cara d’en Roosevelt, el va afaitar i després li va injectar un fluid embalsamador a l’artèria caròtide dreta i a la vena jugular lentament per evitar inflors. Després li va administrar diverses injeccions més, a la femoral i a les artèries radials, sis botelles en total, abans d’aspirar les cavitats toràciques i abdominal, i a continuació va suturar cada incisió. Cinc hores més tard, Dillon va netejar les ungles del President, l’hi va maquillar les galtes amb un toc de coloret blau fosc. Un cop acabat el seu treball va trucar a l’ajuda de cambra d’en Roosevelt, l’Arthur Prettyman, que va pentinar al President.

En Roosevelt va ser substituït, tal i com diu la Constitució nord-americana, pel vice president Harry S. Truman, que estava tant decidit com en Roosevelt d’acabar amb la guerra. Aquell dia, en Truman es va dirigir al despatx del Capitoli d’en Sam Rayburn, el president de la cambra alta, per jugar una partida de pòquer i beure’s uns quants vasos de whisky. Just arribar li varen dir que truqués a en Steve Early a la Casa Blanca. L’Early només escoltar-li la veu li va demanar que hi anés d’immediat. A la Casa Blanca, l’Eleanor, que encara no havia anat a Warm Spring, el va informar de que el seu marit era mort. Després d’uns moments en què va quedar impactat per la notícia, en Truman va expressar el seu condol i li va oferir la seva ajuda, però la senyora Roosevelt li va contestar: Hi ha alguna cosa que nosaltres podem fer? Ara els problemes els té vostè. En Truman no estava gens preparat per ser President i ell, com tots els demés, ho sabia perfectament. Després d’una reunió de crisis, en Henry Stimson, el secretari de Guerra, va posar al corrent a en Truman de la bomba atòmica. Fins aquell dia no sabia que s’estava desenvolupant aquella arma.

Abans de morir, aproximadament una hora abans, en Roosevelt li va escriure una carta al primer ministre Winston Churchill dient-li que havien de procurar minimitzar el problema soviètic perquè tots els dies sortirien problemes però que al final se solucionarien. Tot i això, el President va dir-li que s’havien de mantenir ferms. L’última frase d’en Roosevelt transcrita va ser: Perquè l’única trava a les nostres realitzacions de l’endemà, son el dubte que podem tenir avui.


A Berlín, a la tarda es va fer un concert d’acomiadament de l’Orquestra Filharmònica. En el programa hi havia el Concert de violí de Beethoven, la Vuitena Simfonia de Bruckner i el final del Crepúscle dels deus de Richard Wagner. L’acte va ser organitzat pel ministre d’Armament, l’Albert Speer, i va convidar-hi a en Karl Döenitz, en Robert Ley i el coronel Nicolas von Below. Gràcies al ministre d’Armament els membres de l’orquestra no van haver d’anar a lluitar en la defensa de Berlín amb la Volkssturm, tal i com havia ordenar el ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels. Segons va dir Speer anys més tard, quan sonés la Vuitena Simfonia d’en Bruckner l’orquestra havia de marxar d’immediat si volien evitar allistar-se a la Volkssturm. A la sala on es va fer el concert no hi havia calefacció i els espectadors es varen tenir que portar les cadires de casa, però la il·luminació de la sala era l’adequada tot i les restriccions elèctriques que patia la ciutat. Molts berlinesos varen assistir al concert mirant d’oblidar per uns moments la guerra. Segons alguns rumors, el partit nazi havia donat a membres de les Joventuts Hitlerianes uniformats cistelles de càpsules de cianur per què aquests donessin les càpsules als assistents a l’acte quan sortissin.

Quan el concert es va acabar i Speer va tornar al seu Ministeri, va trobar-se amb un avís de que havia de trucar immediatament a l’assistent de l’Adolf Hitler. Quan Speer va trucar al búnquer li varen demanar que es presentés davant d’en Hitler perquè volia donar-li una notícia. Quan va arribar al búnquer va veure que hi havia un ambient d’eufòria i es va trobar amb un Hitler eufòric amb un diari a la mà. La notícia que l’havia posat tant content era la mort del president Roosevelt, i no va parar de cridar que era un miracle i que ell era el qui tenia la raó. Estava molt content per la mort del president Roosevelt i que va creure que aquell fet era un miracle que el salvaria, comparable a la mort de l’emperadriu russa Catalina, que havia salvat a en Frederic el Gran en la Guerra del Set Anys. Parlant amb Speer, el líder alemany li va dir eufòric que es mirés la notícia i anava repetint que ell tenia raó i que la guerra no estava perduda. En Goebbels l’havia trucat eufòric per felicitar-lo i ara estaven convençuts de que guanyarien. El ministre de Propaganda,  que aquell dia havia viatjat en el front del Òder per visitar el quarter general del 9º Exèrcit a Küstrin on va repartir cigarretes i aigua ardent, i que havia tornat a Berlín després de rebre una trucada d’en Semler perquè tornés, també es va deixar endur per l’eufòria d’en Hitler quan va arribar l’endemà en el búnquer i estava convençut de que era una senyal de que la guerra canviaria. Va aconsellar a en Hitler que Speer sigués enviat com a emissari personal davant del nou president nord-americà per negociar la pau. Però Speer no s’ho va agafar tant alegrament perquè sabia el què passava a fora del búnquer i sabia que era impossible guanyar la guerra i negociar la pau.

A la ciutat de Berlín, la ràdio alemanya va anunciar que el difunt president Roosevelt passaria a la Història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que va aconseguir portar el poder a la Unió Soviètica. Tot i l’eufòria dels nazis, les restes de la Cancelleria varen ser incendiades per un bombardeig aeri.

En el Reich:

En Hitler li va dir en el general Hans Krebs que truqués a en Heinrici per insistir-li que l’atac a Berlín es produiria en realitat el 13 o el 14 d’abril de 1945. Durant aquell dia el líder alemany es va reunir per últim cop amb l’Albert Kesselring. El mariscal alemany va apuntar més tard que en Hitler en aquella data encara era optimista ja que pensava en la idea d’una salvació miraculosa.


En la batalla, els alemanys varen perdre la ciutat Alemanya que va portar el nom de la República, la ciutat de Weimar.


La Gestapo va detenir al periodista Nerin Emrullah Gün, que va ser internat en el camp de concentració de Dachau. La Gestapo el va fer detenir per ser un suposat enemic d’Alemanya. En Gün va ser el 1968 la primera persona en escriure una biografia de l’Eva Braun i va escriure un llibre sobre l’assassinat d’en John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, i el va considerar un possible implicat en l’assassinat del President. A més, era membre del Partit Comunista i el varen acusar d’haver practicat l’espionatge a Europa i d’haver falsificat documents.

A la Gran Bretanya:

Londres, a les onze del matí el Parlament es va reunir com era costum, però a proposta del primer ministre Winston Churchill es va suspendre la sessió en memòria d’en Roosevelt. Tot i això, a dos quarts de quatre de la tarda el Gabinet de Guerra britànic es va reunir per discutir què fer amb els criminals de guerra nazi. El ministre de Producció Aèria, el laborista Stafford Cripps, estava en desacord amb les mesures de l’Anthony Eden de celebrar un judici a gran escala i va ser partidari de l’execució sumària sense judici dels nazis més rellevants. En Churchill volia un judici contra la Gestapo i alguns processos contra membres seleccionats, i creia que un judici a gran escala com volia en Iosif Stalin seria una farsa. El mariscal de camp Jan Christian Smuts els va dir que si volien executar a en Hitler faria falta una llei d’Estat per legalitzar-ho, però en Churchill va admetre que seria perillós donar-li drets al líder alemany, i el ministre de l’Interior, en Herbert Morrison, va afegir que si se li donaven drets el convertirien en un màrtir per Alemanya. En Churchill va acabar la discussió entre ells dient-li en el ministre de Justícia, en lord Simon, que havia d’actuar d’enllaç entre els nord-americans i els russos per redactar una llista de grans criminals i aconseguir que acceptessin que aquests podien ser afusellats en quan siguessin capturats en batalla.

En el front occidental:

Les tropes nord-americanes varen arribar a Magdeburg, a la riba del riu Elba, i varen creuar el riu al sud de Dessau, a prop de Schönebeck i Barby. A més, els nord-americans varen alliberar la ciutat de Weimar, on els habitants de la ciutat varen insistir que desconeixien que passava darrere els murs del camp de concentració d’Ohrdruf, tot i que alguns presoners havien treballat en la construcció de la nova plaça Adolf Hitler, entre la ciutat antiga i l’estació ferroviària, on sovint morien per la duresa del treball.

Per altra banda, un grup de soldats nord-americans varen començar a franquejar el riu Neckar. Aquell mateix dia, la ràdio governamental francesa procedent de Colònia va emetre un missatge per ràdio pel poble alemany dient-los que el seu espai vital s’havia convertit en el seu espai mortal. A Baden, el 2º Cos de l’exèrcit francès va arribar a Baden-Baden per entrar després a la Selva Negra i dirigir-se cap a Freudenstadt.


Des de Wiesbaden, a l’oest de Fràncfort, que feia de quarter general del comandant Omar Bradley, a primera hora Bradley i el comandant suprem Dwight D. Eisenhower varen pujar en un Piper Cub i varen volar 130 quilòmetres cap al nord-est, seguint la línia de l’autopista cap a la ciutat comercial de Hersfeld i a dos quarts d’onze del matí varen arribar al poble de Merkers. Un batalló de tancs vigilava l’entrada d’una mina de potassi del segle XIX, on els nord-americans havien fet un descobriment que el general Patton volia que veiés l’Eisenhower. Després d’aterrar, en Patton, acompanyat per l‘Omar Bradley i en Dwight D. Eisenhower, varen inspeccionar obres d’art ocultes pels nazis a la mina de sal. El comandant del 12º Cos, el general Eddy, els va conduir fins a l’interior de la mines. Després de baixar 500 metres en un muntacàrregues, Patton els va senyalar planxes de gravat de moneda pel Reichsbank i moltes bales de diners destinat a la Wehrmacht. Allí, a la Sala número 8, una cambra de 46 metres de llarg per 23 d’ample, hi havia més de 7.000 sacs d’or i altres botins traslladats des de Berlín ordenats en fileres. A més de 8.307 lingots d’or i 55 caixes també de lingots, el dipòsit també hi havia 3.682 sacs de diner alemany, 80 de divises estrangeres, 3.326 bosses de monedes d’or, entre elles 711 plenes de peces d’or de 20 dòlars nord-americans per valor de 25.000 dòlars el sac, 8 bosses d’anell d’or i una bossa de lingots de platí. A la part de darrere de la sala hi havia més de 200 carteres, maletes i baguls, tots etiquetats Melmer per un capità cleptòman de les SS anomenat Bruno Melmer, on hi havia objectes de valor robats a les víctimes dels camps de concentració com perles, caixes de rellotges, dents d’or, copes de la Pasqua jueva, culleres… Gran part del metall havia sigut picat amb un martell i aixafat per estalviar espai. En altres galeries i pous propers es varen trobar dos milions de volums procedents de les biblioteques de Berlín, 400 tones d’arxius de patents, 33 estoigs de fusta de l’escriptor Goehte procedents de Weimer, pintures de Rubens i Goya, i vestits dels teatres estatals de la capital alemanya.

En to de broma, Patton va proposar convertir les 250 tones d’or en medalles per cada soldat del 3º Exèrcit. El problema que tenien era que aquest pou quedaria sota control soviètic. Actuant ràpidament, es varen traçar plans per traslladar ràpidament el tresor a Fràncfort, a la zona nord-americana, utilitzant 30 camions de 10 tones vigilats per dos batallons, set seccions d’infanteria i Mustangs P-51. Les obres d’art es varen enrotllar en abrics de pell d’ovella de l’exèrcit alemany. Patton encara els tenia una sorpresa més guardada, després de dinar en el lloc de comandament del 12º Cos, el grup va volar en un petit avió cap a Gotha per unir-se a un altre comboi en una excursió de 16 quilòmetres al sud. Allí esperaven trobar el quarter general del mariscal Albert Kesselring a la localitat d’Ohrdruf, tal i com els hi havia dit un desertor alemany, però allí només es varen trobar amb uns quants soldats alemanys camuflats com pacients d’un hospital alemany i un petit quarter general construït dins d’enormes túnels subterranis el 1938, amb central telefònica, despatxos, lavabos amb cisterna i un cinema. El complex mai va ser utilitzat. Tot i això, el fet d’enviar soldats a aquella zona va servir per alliberar el camp de concentració de Buchenwald el dia anterior, i el 3º Exèrcit nord-americà va alliberar el camp d’Ohrdruf, annexa a Buchenwald. Un reclús els va senyalar un patíbul on els condemnats eren estrangulats amb una corda de piano. El general George S. Patton no va ser capaç de contenir-se en veure 3.200 cadàvers nuus i va vomitar i plorar quan va veure la imatge de terror que tenia al davant. Irritat davant del què l’hi ensenyaven els seus ulls, Eisenhower es va apropar als seus homes i els va dir que ara ja sabien per què estaven lluitant.

Eisenhower i Bradley varen acceptar passar la nit amb el 3º Exèrcit a Hersfeld. Després de sopar es varen retirar a la caravana del general Patton per discutir els últims moviments. Eisenhower no volia que la línia nord-americana avancés més a l’est de Chemnitz, prop de la frontera txeca, i va reiterar que deixaria Berlín pels soviètics. Patton no hi va estar d’acord i li va dir que era millor ocupar ells la capital alemanya i després continuar fins l’Òder. Eisenhower li va explicar que Berlín no tenia cap valor tàctic ni estratègic.

En el front oriental:

A Viena, el mariscal Fiodor Tolbujin va fer pública una proclama que deia que els russos no lluitaven contra el poble austríac; en el document es deia que el seu objectiu era tornar Àustria a la seva situació anterior a 1938. Els nazis corrents, deia el document, no serien perseguits; es respectaria la propietat privada.

A Suïssa:

A Berna es varen reunir els representants de l’Harold Alexander, de l’Albert Kesselring i el Gabinet de Guerra britànic per parlar dels presoners de guerra britànics.

En el Pacífic:

A Okinawa, a la tarda el 32º Exèrcit japonès va atacar a les posicions nord-americanes en tot el front.

A Filipines:

Soldats de la 25º Divisió nord-americana varen avançar sobre un terreny destrossat per l’artilleria a Balete Pass, el nord de Luzon.

11 d’abril de 1945

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler creia que els soviètics començarien la seva ofensiva sobre Berlín el 12 o el 13 d’abril de 1945. En el quarter general de Zossen, el general Hans Krebs va comunicar-li a en Gotthard Heinrici, el comandant del Grup d’Exèrcits del Vístula, les estimacions d’en Hitler sobre l’atac a Berlín. Mentrestant, el ministre d’Armament Albert Speer tenia a punt un escrit per llegir-lo per la ràdio en el seu Ministeri, on s’hi havien enviat uns equips radiofònics per radiar les seves paraules. Però quan l’Adolf Hitler va saber que Speer parlaria per la ràdio va témer que el seu ministre critiqués la seva política de terra cremada o que digués que la guerra estava perduda, i li va ordenar que es presentés al búnquer per llegir el que havia de dir. Quan es varen reunir, Hitler estava tant tranquil prenent el te amb una de les seves secretàries. Després de quedar-se sols, Hitler el va tractar de forma informal i cordial, i quan va llegir l’escrit de Speer va començar a tatxar tot el què no li agradava fins que en va canviar el sentit. Quan va acabar, va demanar a la seva secretària que li llegís per veure com havia quedat, i quan va acabar de llegir-ho va dir que era una llàstima haver canviat tan l’escrit ja que trobava bonic l’original.


Al migdia, en el camp de concentració de Buchenwald va començar una insurrecció quan es va saber que les SS tenien ordres d’en Hitler d’exterminar a tots els presoners. Els presoners sabien que aviat arribarien els carros blindats nord-americans de la 6º Divisió del 3º Exèrcit. A dos quarts d’onze del matí es va anar sabent que el camp seria entregat, però les SS, que no tenien intenció de deixar cap rastre del que havia passat allí, va demanar a l’aviació del proper aeròdrom Nora que destruís el camp. Una hora i mitja més tard, just després del migdia, es va fer saber pels altaveus que tots els membres de les SS s’havien de presentar als seus llocs de servei de fora el camp. Des de primera hora, les SS havien guardat els instruments de tortura que tenien per endur-se’ls i no deixar proves del que havien fet. Tot seguit, els vigilants varen córrer cap al bosc, deixant només els sentinelles de les torres de vigilància, que varen acabar retirant-se a les tres de la tarda al bosc que rodejava el camp. A un quart de quatre de la tarda, els presoners varen tallar el filat espinós, varen ocupar les torres, varen ocupar el portaló a l’entrada i varen hissar la bandera blanca en la torra 1. Una hora després, l’avantguarda de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit, provinent del nord-oest, entrava per la porta principal, sobre un gran cartell que proclamava:

Recht oder Unrecht, mein Vaterland. Estigui en el cert o estigui equivocat, és la meva pàtria.

Quan els nord-americans varen entrar al camp va sonar entre 20 i 25 cops el telèfon. Segurament es volia donar l’ordre d’executar a tots els presoners. En el camp quedaven menys de 25.000 presoners de 31 nacionalitats vivint amb 600 calories diàries. Un número aproximat de 56.000 persones varen ser assassinades a Buchenwald i en els seus subcamps. En la vivenda del comandant del camp varen trobar-hi dos caps humans reduïts i dissecats.El sistema d’organització preparat pel Partit Comunista quan s’alliberés el camp va entrar de seguida en acció amb uns comitès que varen col·laborar amb els oficials nord-americans.

Els Aliats també varen alliberar en aquella jornada el camp de Dora i la ciutat de Weimar.

En el front occidental:

El 9º Exèrcit nord-americà del tinent general Bill Simpson va arribar al riu Elba, al nord de Magdeburg, a 96 quilòmetres a l’oest de Berlín. A partir de llavors un creixent número de ciutats alemanyes es varen rendir sense lluitar, mentre que els exèrcits alemanys que combatien a Alemanya Occidental s’estaven desintegrant. Una de les ciutats que es va conquerir va ser la ciutat d’Essen, el cor del Ruhrgebiet i seu de l’empresa Krupp. A més, aquell dia alguns soldats nord-americans varen arribar a la ciutat de Weimar, on es varen trobar amb uns quants presoners que s’havien escapat gràcies al caos dins les files alemanyes.


A la nit, des de Reims, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va volar en un bombarder B-25 cap a Wiesbaden, al costat de Fràncfort, que era el nou lloc de comandament del comandant Omar Bradley.

En el front oriental:

Després d’ocupar la ciutat de Königberg, els soviètics varen trobar la destil·leria Menthal i, després de beure, varen incendiar els sectors de la ciutat que no havien patit danys. Acabada la diversió pels soviètics, els ciutadans que encara quedaven a la ciutat varen ser obligats a marxar cap als camps de presoners. Els que eren massa vells o estaven massa malalts se’ls executava en els seus llits o a les cunetes.

En els Estats Units:

A Warm Spring, Geòrgia, el president Franklin Delano Roosevelt va enviar la seva última carta, la 304 entre ells dos, al dictador Iosif Stalin. L’endemà el President moriria.

css.php