Home // 1944 // agost

31 d’agost de 1944

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler va explicar en una conferència davant dels seus generals que no negociaria la pau i que estava convençut de que els Aliats acabarien dividint-se per les seves diferències polítiques. Després d’admetre que no es podia imaginar una crisis pitjor de la que estaven passant per aquell any en el front oriental, va dir que quan el mariscal de camp Walter Model va posar-se a dirigir el Grup d’Exèrcits Centre aquest era un forat. A més, va explicar que esperar un moment polític favorable per fer alguna cosa durant una temporada de greus errors militars era infantil i ingenu, i va deixar que en aquells moments només es poden presentar quan un d’aquests està obtenint la victòria. A continuació, va lloar la seva pròpia figura com a líder i va comentar que la guerra l’estava desgastant molt perquè portava cinc anys vivint aïllat sense poder viure com ell volia i que hagués sigut una alliberació per ell haver mort, tot i que tenia clar que el destí el mantenia amb vida. Seguidament, va culpar a l’Estat Major d’haver-se debilitat.

Per altra banda, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, es va reunir amb els seus col·laboradors per explicar-los que no volia donar importància a les noves armes que el Reich prometia ja que creia que només era propaganda.

A Finlàndia, el govern finlandès va informar a l’ambaixador alemany dels seus contactes amb Moscou per firmar l’armistici.

En el front oriental:

L’exèrcit soviètic va arribar al Vístula. A Romania, l’exèrcit soviètic del 2º front d’Ucraïna, sota el comandament d’en Fiodor Tolbujin, va arribar a la ciutat de Bucarest, on la població els va aclamar.

En el front occidental:

Les tropes aliades varen acabar amb la Batalla de Normandia després d’haver-se introduït totalment en el continent europeu. La Batalla de Normandia va costar en els alemanys 800.000 vides i 450.000 més varen ser fets presoners. A les onze del matí, els ponts sobre el Somme, propers a Amiens, varen caure en poder del 30º Cos britànic. Mentrestant, el 3º Exèrcit d’en George Patton va encapçalar un avanç cap al riu Mosa. A Bèlgica, davant l’arribada dels Aliats, els nazis varen deixar d’utilitzar el Fort de Breendonk com un camp de concentració.



30 d’agost de 1944

El ministre d’Armament, Albert Speer, creia que no tenia el suport del Partit, des de l’atemptat del 20 de juliol de 1944 tothom desconfiava d’ell, i va comunicar en els caps de secció del seu Ministeri que pensava fer responsables dels subministraments d’armaments als caps regionals. Speer volia dimitir del seu càrrec de ministre, i s’hi ho hagués fet hauria sigut el primer ministre del Reich en dimitir ja que Adolf Hitler no acceptava les dimissions.

A Alemanya, els nazis varen executar a la presó de Berlín-Plötzensee el general de l’exèrcit i encarregat del control de les SS i de la Wehrmacht a França, Karl Heinrich von Stülpnagel, per estar involucrat en el complot del 20 de juliol de 1944. Se’l va executar mitjançant ganxos de carnisser per assassinar-lo de forma dolorosa. Al mateix temps, el Tribunal Popular va condemnar a mort a Caesar von Hofacker per estar també implicat en el complot. La sentència es va complir el 20 de desembre de 1944.

A França, les tropes alemanyes es varen haver de retirar més enllà del riu Sena ja que els Aliats avançaven amb molta força. Aquell dia tancs i columnes blindades britàniques i de la Commonwealth varen conquerir Rouen, i Bernard Law Montgomery va ordenar al 30ª Cos britànic que s’apoderés dels ponts propers a Amiens. Per altra banda, les tropes de George S. Patton varen creuar el Marne i varen alliberar Reimes.

A Itàlia, El 8ª Exèrcit britànic es va llançar contra la Línia Gòtica, l’última barrera de resistència a Itàlia.

En el front oriental, a Romania, les forces soviètiques varen entrar a la ciutat de Bucarest i es varen dirigir cap a Bulgària. En el seu avanç, els soviètics varen alliberar la ciutat de Ploesti, cosa que va provocar la privació de petroli al Reich. Però després de diversos intents soviètics per aconseguir avançant cap a l’oest, l’ofensiva d’estiu va acabar i les unitats soviètiques es varen posar a la defensiva esperant un contraatac alemany. A Eslovàquia, la població, membres de les forces armades i guerrillers es varen aixecar encontra de l’ocupació alemanya aprofitant que aviat entrarien els soviètics. Hitler va reprimir d’immediat l’aixecament a costa de mobilitzar les seves tropes.

Mentrestant, el gabinet polonès a l’exili va aprovar amb el moviment clandestí com seria el nou govern polonès després de la guerra i varen sotmetre el nou pla als representants dels governs nord-americà, britànic i soviètic. En el pla projectaven la formació del nou govern basat en una participació idèntica a la dels quatre principals partits que existien abans de la guerra: Pagès, Nacional, Socialista i Treballadors cristians, i una cinquena formació: el partit dels obrers polonesos ( un partit comunista ). Els grups responsables del règim establert abans de 1939 quedaven exclosos de tota participació en el nou govern. Un cop acabada la guerra Polònia va caure dins de l’òrbita de la Unió Soviètica.

 



29 d’agost de 1944

En el Reich:

Davant l’avanç Aliat a França, l’Adolf Hitler va ordenar ampliar la construcció de línies fortificades a la costa, des de la frontera danesa a l’alemanya. Com a autoritat civil màxima va ser nombrat el gauleiter Karl Kaufmann perquè dirigís la construcció d’aquelles fortificacions.

A Alemanya, en Carl Heinrich von Stulpnagel i altres colpistes del 20 de juliol de 1944 varen ser jutjats pel jutge Roland Freiser en el Tribunal Popular. Tots varen ser condemnats a mort i penjats en el patí de la presó de Plötzensse, a Berlín. Per augmentar encara més el dolor de les víctimes, els guàrdies els varen estrangular lentament després de penjar-los amb uns garfis de carnisser. Stulpnagel, que havia quedat cec des del 21 de juliol de 1944 quan es va intentar suïcidar, va ser conduït fins aquell patíbul agafat de la mà d’un guàrdia.

En el front occidental:

Al sud de França, les tropes franceses tenien sota el seu control les ciutats de Marsella i Toló, i acabaven d’alliberar la ciutat de Montélimar.

Al nord de França, el 30º Cos britànic va iniciar la seva marxa cap a Bèlgica, però els contraatacs alemanys varen endarrerir l’avanç. Per altra banda, el 1º Exèrcit francès va creuar el riu Roine a Avinyó, Tarascó i Arles per dirigir-se a Lió.

Mentre s’alliberava França, a París, soldats nord-americans varen desfilar pels Camps Elisis per celebrar les victòries. La celebració però també va anar acompanyada per la venjança. Durant aquella jornada es varen humiliar als col·laboracionistes. Les dones que havien col·laborat amb els alemanys varen ser rapades i les varen fer passejar pels carrers de la capital francesa perquè tothom les veiés d’aquella manera.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen arribar a Ploesti.

En els Balcans, l’alt comandament alemany va ordenar al Grup d’Exèrcits Sud d’Ucraïna que resistissin al llarg dels Alps de Transilvània i dels Càrpats.

En el bàndol Aliat:

En Winston Churchill, que des del 10 d’agost es trobava a Itàlia per inspeccionar les seves tropes i per reunir-se amb els caps militars, va tornar a la Gran Bretanya.



28 d’agost de 1944

Les tropes soviètiques de Rodion Malinovski varen entrar a Transilvània i a Hongria, on el general Géza Lakatos va formar un nou govern disposat a negociar la rendició amb els Aliats. En el seu avanç, la Unió Soviètica va declarar la guerra a Bulgària.

Al sud de França, el I Exèrcit francès, compost per la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins, va conquerir Toló, i Jean Marie de Lattre de Tassigny va entrar a la ciutat. Per altra banda, les tropes franceses del general Joseph de Goisard Monsabert, amb l’ajuda de la Resistència, varen alliberar Marsella.

A dos quarts de set, 1.800 guerrillers del Exèrcit Secret, el A. S., dirigits pel coronel Druilhe, varen arribar a la capital de la Gascunya, on els últims grups d’alemanys havien abandonat la ciutat dues hores abans de l’arribada dels francesos. A Meaux, el Sonderkommando liderat per Nosek, que havia de dirigir-se a París però que finalment es va retirar en veure que no hi havia res a fer, va tenir que fugir corrents pel temor a que els carros blindats nord-americans els tallessin la retirada.

Per altra banda, la 3ª divisió nord-americana va eliminar la resistència alemanya a la ciutat francesa de Montélimar.

27 d’agost de 1944

En el front occidental:

A Toló, després d’una resistència a la península de Saint-Mandrier, l’almirall alemany que comandava la plaça de la ciutat va capitular davant la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins. D’aquesta manera va acabar la lluita a la Costa Blava.

A Birmània:

Els últims soldats chindits varen marxar del país.

26 d’agost de 1944

A França:

A París, les tropes franceses, amb en Charles de Gaulle al capdavant, varen fer una desfilada militar pels carrers de París des de l’Arc de Triomf passant pels Camps Elíssis i acabant a Notre-Dame, on es va celebrar una missa per celebrar l’alliberació de la ciutat. Centenars de milers d’homes i dones varen afluir als Camps Elíssis. En De Gaulle, rodejat per en Philippe Leclerc, en Pierre Koenig, l’Alphonse Juin i l’Alexandre Parodi, va posar un ram de gladiols a damunt la tomba del Soldat Desconegut, on la flama es va tornar a encendre després de ser apagada des de l’entrada dels alemanys. Després, en mig d’un fabulós desordre i aclamat per les masses, el general va caminar amb els braços en alt fins a la plaça de la Concòrdia, des d’on es va dirigir amb automòbil a Notre-Damé. Allí, al voltant de l’atri ple de gent, els tancs es varen situar a la plaça. Però, a tres quarts de quatre, de cop, va esclatar un tiroteig i la gent va córrer presa pel pànic. En De Gaulle, impassible, va recórrer la nau de la catedral com s’hi res i va entonar el Magnificat amb els assistents. Un cop acabat el festeig, en De Gaulle va instal·lar un nou Govern provisional que va presidir i es va reunir amb les forces que havien donat vida a la Resistència francesa. Tot i l’alliberació de la ciutat, els combats i els bombardejos varen continuar en els suburbis de la ciutat.

Una de les primeres normes que va aprovar el nou govern d’en De Gaulle va ser un càstig contra els col·laboradors francesos. Aquest càstig, el més sever que varen aprovar els francesos contra els seus col·laboradors, consistia en la privació del dret a lluir condecoracions de guerra, el dret a ser advocat, notari, professor d’escola pública, jutge o testimoni, el dret a regentar un negoci editorial, de ràdio o de cinema i, sobretot, el dret a ocupar un lloc de director en una empresa d’assegurances o en un banc. 49.723 homes varen rebre aquest càstig.

En el Reich:

Els alemanys varen llançar 105 míssils V-1 cap a Londres, però quan van creuar el Canal de la Mànega els britànics van destruir-ne 102, i només tres bombes V-1 varen arribar a la zona londinenca.

A la presó de Berlín-Plötzensee, els nazis varen executar a l’opositor Adam von Trott zu Solz després de que hagués sigut sentenciat a mort el 15 d’agost de 1944 pel Tribunal del Poble i després d’haver sigut interrogat per la Gestapo.

Per altra banda, la majoria dels països de l’est declaraven la guerra a Alemanya a mesura que entraven o s’acostaven les tropes soviètiques pels seus països, però Bulgària, al·legant la seva neutralitat, va rebutjar declarar la guerra a Alemanya i les seves tropes varen continuar ajudant els alemanys a Grècia i a Iugoslàvia.

A Itàlia:

Les tropes aliades occidentals varen arribar a Pésaro amb l’objectiu de travessar la Línia Gòtica. Mentrestant, en Winston Churchill es va reunir amb el comandant en cap polonès Ladislas Anders en el seu quarter general a Itàlia. En l’Anders li va dir que les declaracions d’en Iosif Stalin de que volia una Polònia lliure era una mentida, i li va assegurar que preferien que les seves dones i els seus fills que estaven a Varsòvia morissin abans de viure sota el bolxevisme. En Churchill li va respondre que tenia totes les seves simpaties i que havia de confiar amb ells perquè no els abandonarien, i el va convèncer de que al final Polònia seria feliç. Després, el primer ministre es va reunir amb en Harold Alexander, i junts varen fer una visita a les tropes amb cotxe per contemplar una batalla. Aquella va ser la vegada que en Churchill va estar més a prop de la primer línia del front.

 

25 d’agost de 1944

L’alliberament de París:

A París, al matí, les tropes nord-americanes de la 4º Divisó d’Infanteria varen entrar al sud de la ciutat de la capital francesa i els soldats francesos de la 2ª Divisió blindada, La Nueve, composta casi en la seva totalitat per republicans espanyols, varen entrar en quatre grups per quatre camins diferents per l’oest. A dos quarts de deu del matí, els primers tancs d’en Philippe Lecrec, uns Shermans nord-americans, varen avançar per la Rue de Rivoli. El general Leclerc es va dirigir a Montparnasse, on va establir el seu punt de control i de direcció. El comandant Massu se’n va anar directament a l’hotel Majestic, on va obrir les portes d’una canonada i 800 oficials i soldats alemanys se li varen rendir. A les deu del matí, els soldats francesos varen assaltar l’hotel Meurice, seu de l’Estat Major del Gross-París, que va caure en menys d’una hora, amb 350 homes i 160 vehicles. Una columna d’oficials alemanys presoners varen creuar en el Patí Quadrat del Louvre. La Kommandantur, situada a la cantonada del carrer del Quadrat de Setembre i la plaça de l’Òpera, va ser ocupada mentre la Resistència va netejar la plaça de les trinxeres que havien concentrat els alemanys.

En aquells moments l’alegria va esclatar en els carrers i les cases parisenques, es varen repicar les campanes de les esglésies, la gent s’abraçava i es parlava sense conèixer, llançaven flors i saludaven efusivament als tancs que duien la creu de Lorena pintada i alguns els noms de les gran batalles de la Guerra Civil espanyola. Tots es varen concentrar a l’Arc de Triomf per cantar La Marsellesa sota la bandera tricolor col·locada pels bombers. Mentre la gent sortia al carrer, eren destruïts els últims vestigis de l’ocupació alemanya.

Per la seva part, el governador militar de París, en Dietrich von Choltitz, que havia succeït a en Karl von Stülpnangel per estar implicat en el complot del 20 juliol de 1944, va ser detingut pels espanyols de la Segona Divisió Blindada francesa, La Nueve, que havien entrat a la ciutat per la porta d’Orleans. Durant la resta de la jornada varen ser eliminats els últims focus de resistència alemanya pels soldats d’en Leclerc i la Resistència al preu, a vegades, de greus pèrdues, com per exemple, en l’ocupació de l’Escola Militar. A dos quarts de quatre de la tarda, en Von Choltitz va firmar la rendició formal d’Alemanya en el departament de policia de París davant d’en Leclerc i el comunista Henri Rol-Tanguy, el comandant de les FFI de París, i d’aquesta manera es va donar per acabada l’alliberació de la capital francesa per part de les forces nord-americanes i francesa guiats per la Resistència francesa. Curiosament, en Von Cholitz va firmar la rendició incondicional amb França i no va mencionar en el document de rendició als Estats Units ni la Gran Bretanya. Tres quarts d’hora després de la rendició, la majoria dels soldats alemanys es van rendir davant d’en Leclerc a canvi de que es garantís un tracte just per ells. La majoria varen ser detinguts a Gare Montparnasse. A la nit, va cessar definitivament els últims resistents alemanys que s’havien atrinxerat en el Parlament. Tot i la derrota i la rendició alemanya, encara quedaven alguns soldats alemanys que varen lluitar esporàdicament per la ciutat perquè no acceptaven la rendició. Immediatament després de que la ciutat fos alliberada, varen començar les represàlies contra els col·laboradors alemanys. Pels carrers de la capital francesa es varen produir assassinats i vexacions; a les dones que havien mantingut relacions amb els alemanys varen ser rapades i obligades a desfilar pels carrers.

Aquella mateixa tarda va arribar a Paris el general Charles de Gaulle; a dos quarts de cinc de la tarda va arribar al punt de control d’en Leclerc a Montparnasse, i després es va dirigir al Ministeri de Defensa, en el carrer de Saint- Dominique, per llavors dirigir-se a l’Ajuntament. En De Gaulle va fer un discurs a l’Hotel de Ville, on va dir que els francesos havien alliberat França però no va mencionar l’ajuda de les forces aliades. En De Gaulle es va convertir en president del govern provisional de la França Lliure i amb la seva arribada es va continuar celebrant l’alliberació de la ciutat amb una desfilada pels carrers.

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler es va posar histèric quan va tenir la notícia de la rendició d’en Von Cholitz, cosa que li va agreujar la seva desconfiança caps als seus generals. En Von Choltitz va desobeir les ordres d’en Hitler de destruir París igual com havia passat anteriorment amb altres generals quan varen desobeir les ordres de destruir les ciutats de Leningrad i Kiev. Segons algunes informacions, en Hitler va trucar aquella tarda a en Von Choltitz fent-li la famosa pregunta Crema París? i, en tenir la resposta negativa, va sentir de fons l’himne de la marsellesa i com sonaven les campanes de la Catedral de París anunciant l’alliberació de la ciutat. Mentrestant, en Walter Model va substituir a en Gunther von Kluge com a comandant del Grup d’Exèrcits B i comanant en cap de l’oest.

En el Reich:

Un avió Aliat va sobrevolar les instal·lacions d’Auschwitz i va tirar unes fotografies, on es veu amb claredat les posicions de les cambres de gas, els crematoris i inclús una fila de persones dirigint-se a la mort. Aquestes fotografies no van sortir a la llum fins al 1978.

En el front occidental:

França, 1.800 guerrillers de l’Exèrcit Secret, el A. S., sota el comandament del coronel Druilhe varen alliberar Bergerac, a la riba sud del Dordonya. Per altra banda, els cossos britànics 12º i 3º varen travessar el riu Sena i la 3º Divisió nord-americana va entrar a Avinyó. La desfeta alemanya era un fet i aquell dia va ser l’últim que des de França va sortir un comboi amb presoners francesos en destí als camps de concentració.

A Itàlia:

A Bellagio, a les vuit del matí, es va presentar a les oficines del subsecretari de l’aviació italiana, en Manilo Molfese, el tinent coronel Dietrich, l’oficial d’enllaç entre el comandament de la Luftwaffe i el subsecretari italià. En Dietrich li va comunicar que a partir d’aquell moment, amb l’aprovació d’en Benito Mussolini, els representants de l’aviació alemanya, amb una acció simultània i coordinada, havien ocupat tots els camps italians, els dipòsits, els magatzems i els quarters de l’aviació republicana. En Molfese, sorprès, va reaccionar violentament i li va dir que no creia que en Mussolini hagués acceptat aquella mesura i li va demanar que suspengués l’operació en curs per poder informar si aquesta acció tenia el vist-i-plau del dictador italià. En seguida va trucar-lo, i aquest li va dir que no coneixia aquella mesura i li va demanar que s’hi oposés enèrgicament.

En el front oriental:

Romania, que havia capitulat el 23 d’agost de 1944, va declarar de manera oficial la guerra a Alemanya i Hongria, i va firmar l’armistici amb Moscou. D’aquesta manera el 3º Exèrcit romanès es va rendir als soviètics a la riba del mar Negre. Però els romanesos varen pagar cara la seva rendició. A primera hora del matí, el General der Flieger, l’Alfred Gerstenberg, el comandant de les tropes romaneses antiaèria a Romania, va comunicar des de Bucarest que els líders romanesos eren dèbils i que 6.000 soldats alemanys avançaven sobre la capital des de Ploiesti. En realitat, les forces alemanyes eren massa dèbils per vèncer les tropes romaneses escampades en la carretera que duia a Bucarest. Els combats varen ser violents durant tot el dia i en Hitler va ordenar a la 4º Força aèria de la Luftwaffe que ataqués els edificis del govern romanès.

Per altra banda, a Finlàndia, país que estava atrapat per les forces soviètiques, el seu cap d’Estat,en Carl Gustav Emil Mannerheim, es va posar en contacte secretament amb la Unió Soviètica.

A Varsòvia, els alemanys varen llançar una gran ofensiva contra les zones que encara estaven controlades per l’Exèrcit Polonès del Interior i, carrer per carrer, varen fer retrocedir l’Exèrcit fins a una petita zona del centre de la ciutat.

En el front estonià, després de dos dies de combat, els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Dorpat.

 

 

24 d’agost de 1944

L’alliberació de París:

París estava apunt de ser alliberada dels nazis per l’exèrcit clandestí francès, La Nueve, composta casi en la seva totalitat per republicans espanyols, amb el comandant francès Philippe Leclrec al capdavant. El general francès va enviar un missatge a la Resistència i al Comitè parisenc dient-los que resistissin perquè ja arribaven. A la tarda es varen apoderar d’Antony. Sense perdre ni un moment, en Leclrec va enviar el capità Dronne, sota al comandament de tres tancs i d’alguns half-tracks, cap a la capital francesa. Per la seva part, els alemanys, amb el comandant Dietrich von Cholitz al capdavant, varen obrir les portes de la capital francesa deixant que els Aliats entressin amb molta facilitat. Abans del vespre, el petit destacament enviat per en Leclerc va franquejar la Porte d’Italie i, a les deu de la nit, varen arribar a la Prefectura de policia i varen poder avançar fins a l’Ajuntament, ja en mans dels resistents, on els esperava el president del Consell Nacional de la Resistència, en Georges Bidault. Davant l’imminent alliberament, totes les campanes de la ciutat es varen posar a sonar. Un dels oficials d’en Von Cholitz li va preguntar què significava el repic de les campanes, i el general li va respondre que l’exèrcit francès i nord-americà estaven fent la seva entrada i, a continuació, va trucar d’immediat a l’Estat Major del Grup d’Exèrcits. En el telèfon s’hi va posar en Hans Speidel, i en Von Cholitz va apropar el telèfon a la finestra perquè sentís com sonaven les campanes i li va preguntar quines ordres havia de rebre un general que no tenia tropes. Spiedel li va contestar que no li podia donar l’ordre de retirada i en Von Cholitz, que va comprendre la decisió, li va demanar que protegís a la seva esposa que estava a Baden-Baden.

Al matí, a Tolosa, en tenir notícies de que París estava a punt de caure, l’11 Panzerdivisionen, composta per 700 soldats, 60 camions, 3 camions i 5 blindats, es varen dirigir cap a la capital francesa. Però, a mig camí, quan passaven pel Castell de Tornac els estaven esperant els maquis. A les dues del migdia varen aparèixer les tropes alemanyes a prop del Castell i prèviament els maquis havien col·locat bombes explosives, que varen explotar davant i darrere de la columna alemanya, mentre els maquis estaven amagats entre els arbusts i la vegetació. Col·locats en diverses posicions, no varen deixar de disparar-los i de moure’s, provocant la sensació de que eren més. Alguns alemanys varen intentar fugir, però no ho varen aconseguir. Veient que era impossible defensar-se, els soldats alemanys varen demanar al seu oficial que es rendeix-hi per poder sobreviure, però l’oficial no els va respondre. Amb l’intent fallit, varen tornar a lluitar. En mig de la batalla, un 20 gendarmes més varen entrar en acció i un d’ells va cridar a un superior per què pogués negociar la rendició dels alemanys. Després d’alguns assalts més, varen passar els DH 98, els Mosquits, i en veure el conflicte varen atacar amb les seves metralladores i els seus projectils als alemanys. A les vuit del vespre les tropes alemanyes capitulaven. Més de 100 soldats alemanys havien mort i uns 200 varen quedar ferits. El comandant K. A. Nietzsche Martin en veure que han sigut vençuts per uns quants milicians es va disparar un tret al cap.

DSCF0261

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler estava desesperat per la situació. Des del desembarcament de Normandia no paraven de cedir terrenys a l’oest d’Europa i ara París seria alliberada. En Hitler va ordenar que es renovés la construcció del Mur de l’Oest, que seria responsabilitat de quatre gauleiters (Grohé, Simon, Bürkel i Wagner), fortificar la línia del riu Mosela, des del sud de Metz fins a Saint Maurise, i la Línia Maginot, sense aprofitar les restes franceses. Per fer aquestes obres es va mobilitzar a totes les tropes, els membres de l‘Organització Todt, i es va obligar a 20.000 treballadors forçats i a membres del Servei Laboral del Reich (Reichsarbeitsdienst) a treballar. La majoria d’aquells treballadors no superaven els 16 anys. Quan en Hitler va veure que encara faltava més gent, va obligar a la gent dels pobles del voltant a construir la línia de defensa, que en gran part consistia en posar trampes anti-tancs. També es varen construir petits refugis pels soldats. Totes aquestes mesures no van tenir cap tipus de benefici per part dels alemanys.

A la nit, en Hitler i en Joseph Goebbels varen parlar fins a altes hores de la nit en el búnquer de la Guàrdia del Llop. En Hitler li va comentar que mai es rendiria i que estava convençut de que l’Imperi britànic estava perdut perquè davant dels nord-americans i els soviètics estava indefens. Llavors, li va explicar que tenia un mal presagi des de que havia marxat d’Obersalzberg, i que per si de cas ja li havia dit a l’Eva Braun què havia de fer en cas de que ell morís. Però, segons en Hitler, ella va rebutjar les seves propostes i li havia dit que en aquell cas només li quedaria l’opció de suïcidar-se.

A Alemanya, els Aliats varen bombardejar el camp de concentració de Buchenwald causant la mort de 400 presoners. Per culpa del bombardeig va quedar cremat un arbre que els nazis varen aixecar amb la inscripció: Era l’alzina de Goethe. A part de l’alzina, va quedar destruïda la fàbrica d’armament Gustlov, on hi treballaven els presoners com a esclaus.

Per altra part, en Martin Bormann va criticar que els decrets d’en Joseph Goebbels per la seguretat del Reich revelessin en part una alarmant incomprensió de les exigències de la Guerra Total, quan a través d’ells es tallaven considerablement la possibilitat d’acció de les autoritats de les empreses i dels caps de districte.

Per altra banda, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, va fer un discurs davant dels seus col·laboradors de l’organització d’armament on va explicar que la confiança que havien dipositat amb els tècnics i els caps de les empreses de l’armament era un cas únic en el món. En aquells moments Speer va veure que la guerra estava perduda i va fer responsables als empresaris de la mala organització i de la falta de producció que tant desitjava.

En el front occidental:

En George Patton va tornar a demanar a l‘Omar Bradley que permetés al 3º Exèrcit dur a terme un ampli encerclament que s’avancés a les forces britàniques i canadenques que s’aproximaven per atrapar a les forces alemanyes a l’oest. En Bradley l’hi va tornar a prohibir.

En el front oriental:

A Romania, el govern que havia destronat a en Ion Antonescu el dia anterior i havia declarat la guerra a Alemanya i  i havia abandonat l’Eix, va ser atacat per la Luftwaffe quan va bombardejar la ciutat de Bucarest com a represàlia. Tot i que els romanesos havien canviat de bàndol, el 1º i el 2º Front d’Ucraïna varen començar un atac per la conquesta de Romania i varen penetrar en les línies alemanyes per dos punts. Atacant des de Jassy, el 2º Front d’Ucraïna d’en Rodion Malinovski va aconseguir un gran avanç. A part, els soviètics varen bombardejar el palau reial de Bucarest. Per tant, Bucarest va ser atac pels dos bàndols. Per altra banda, les puntes de llança soviètiques ja havien atrapat al 3º Exèrcit romanès a la riba del mar Negre.

 

23 d’agost de 1944

En el front oriental:

A Romania, el poble romanès, amb el suport del rei Miquel I de Romania, varen enderrocar amb un cop d’Estat el règim d’en Ion Antonescu, i el Conducator va ser arrestat quan va ser cridat al palau i substituït pel general Constantin Danatescu. El rei va renunciar a l’aliança amb Alemanya, va capitular i va ordenar lluitar al costat de l’exècit soviètic, que fins llavors estaven atacant al país. El dictador Antonescu va ser lliurat a la Unió Soviètica com a presoner, i el rei es va dirigir per la ràdio romanesa al poble per anunciar que el país havia firmat l’armistici amb els Aliats, que havien entrat en guerra contra al Reich i que denunciaven el Tractat de Viena de 1940, que cedia gran part de Transilvània a Hongria.

Al mateix temps, 20 divisions alemanyes del Grup d’Exèrcits Sud alemany varen quedar atrapades en una bossa gegantesca entre els rius Dniéper i Prut.

En el front estonià, l’exèrcit soviètic va arribar a prop de la ciutat de Dorpat on hi havien forces alemanyes que varen oferir resistència i varen contraatacar.

En el front occidental:

Les tropes aliades occidentals es trobaven a poc quilòmetres de París i, al matí, tal i com havia ordenat en Dwight D. Eisenhower el dia anterior, la 2ª Divisió blindada d’en Philippe Leclerc es va posar en marxar per alliberar París i varen ocupar Rambouillet, que es trobava de camí a la capital francesa. Per altra banda, el Sonderkommando alemany, enviat el 20 d’agost de 1944 per oferir resistència i vigilar que ningú es rendís a la capital francesa, va arribar a París. Però l’atmosfera a la ciutat era explosiva; els parisencs es varen alçar contra als alemanys davant de la imminent arribada dels soldats Aliats i, d’aquesta manera, va acabar la treva que havia demanat en Dietrich von Chölitz als Aliats el 19 d’agost de 1944 per deixar fugir els seus soldats a canvi de no atacar a la Resistència. Llavors, en Nosek, el líder del Sonderkommando, va decidir limitar l’exploració que havien de fer de la ciutat per als voltants, i, després d’observar la Porta de Vincennes i la Porta de Montreuil, el comando va donar mitja volta i es va instal·lar a Meauz.

Continuant a França, la 36ª Divisió nord-americana va ocupar Grenoble. L’Eisenhower va denegar al general Bernard Law Montgomery la seva petició d’un atac concentrat a través dels Països Baixos cap al nord d’Alemanya. L’Eisenhower va decidir que després de la conquesta d’Ambers, un port vital pels Aliats, tindria lloc un atac nord-americà cap el Saar a càrrec del 3ª Exèrcit del general George Patton. Al sud, la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen assaltar la ciutat de Toló.

En el Reich:

A la presó de Berlín-Plötzensee va ser executat el diplomàtic opositor Otto Carl Kiep.

22 d’agost de 1944

En el front occidental:

A França, a dos quarts de vuit de la tarda, en Dwight D. Eisenhower va decidir ajudar la capital francesa i va ordenar a en Philippe Leclerc avançar cap a París amb les seves tropes, que estaven ansioses per arribar-hi. A la nit, a París, en Dietrich von Cholitz sabia que tot estava perdut i les seves ordres no anaven més enllà de les portes de l’hotel Meuriche.

Per altra banda, a Limoges, els homes del coronel Guingouin varen ocupar la ciutat després de negociar sense èxit la rendició el 20 d’agost de 1944. Els 14.000 homes armats de la Resistència varen entrar a la ciutat sense problemes perquè els alemanys varen fugir davant de la superioritat aliada. En Guingouin es va instal·lar a l’hotel Haviland i es va fer un festeig amb banderes comunistes i fent salutacions aixecant el puny.

Al sud de França, un batalló de xoc francès es va apoderar del mont Faron, que domina la ciutat de Toló.

A Itàlia:

El 5º Cos britànic va ser aturat pels alemanys davant del riu Metauro, molt a prop de les primeres organitzacions defensives de la línia Gòtica.

A la Gran Bretanya:

Els alemanys varen llançar un míssil V-1 que va caure a East Barnet, a Herfrodshire, en el sud-est d’Anglaterra, i va provocar la mort de 221 persones.

css.php