Home // 1944 // agost

31 d’agost de 1944

Dijous:

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler va explicar en una conferència davant dels seus generals que no negociaria la pau i que estava convençut de que els Aliats acabarien dividint-se per les seves diferències polítiques, afirmant que al llarg de la història sempre havia arribat un punt en el que les coalicions havien acabat desfent-se. Després d’admetre que no es podia imaginar una crisi pitjor de la que estaven passant per aquell any en el front oriental, va dir que quan el mariscal de camp Walter Model va posar-se a dirigir el Grup d’Exèrcits Centre aquest era un forat. A més, va explicar que esperar un moment polític favorable per fer alguna cosa durant una temporada de greus errors militars era infantil i ingenu. A continuació, va lloar la seva pròpia figura com a líder i va comentar que la guerra l’estava desgastant molt perquè portava cinc anys vivint aïllat sense poder viure com ell volia i va afirmar que hagués sigut una alliberació per ell haver mort, tot i que tenia clar que el destí el mantenia amb vida. Seguidament, va culpar a l’Estat Major d’haver-se debilitat.


Tot i que Hitler es volia aferrar a la idea de que encara tenien possibilitats, els informes deien una altra cosa. El cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, el general Werner Kriepe, va rebre aquella tarda diferents informes que parlaven de col·lapse en el front occidental.


El ministre d’Armament Albert Speer, es va reunir amb els seus col·laboradors per explicar-los que no volia donar importància a les noves armes que el Reich prometia, ja que creia que només era propaganda.


A Finlàndia, el govern finlandès va informar a l’ambaixador alemany dels seus contactes amb Moscou per firmar l’armistici.

En el front oriental:

L’exèrcit soviètic va arribar al Vístula. A Romania, l’exèrcit soviètic del 2º Front d’Ucraïna, sota al comandament del comandant Fiodor Tolbujin, va arribar a la ciutat de Bucarest, on la població els va aclamar.

En el front occidental:

Les tropes aliades varen acabar amb la Batalla de Normandia després d’haver-se introduït totalment en el continent europeu. La Batalla de Normandia va costar en els alemanys 800.000 vides i 450.000 més varen ser fets presoners. A les onze del matí, els ponts sobre el Somme, propers a Amiens, varen caure en poder del 30º Cos britànic. Mentrestant, el 3º Exèrcit del general George Patton va encapçalar un avanç cap al riu Mosa. A Bèlgica, davant l’arribada dels Aliats, els nazis varen deixar d’utilitzar el Fort de Breendonk com un camp de concentració.



30 d’agost de 1944

El ministre d’Armament, Albert Speer, creia que no tenia el suport del Partit, des de l’atemptat del 20 de juliol de 1944 tothom desconfiava d’ell, i va comunicar en els caps de secció del seu Ministeri que pensava fer responsables dels subministraments d’armaments als caps regionals. Speer volia dimitir del seu càrrec de ministre, i s’hi ho hagués fet hauria sigut el primer ministre del Reich en dimitir ja que Adolf Hitler no acceptava les dimissions.

A Alemanya, els nazis varen executar a la presó de Berlín-Plötzensee el general de l’exèrcit i encarregat del control de les SS i de la Wehrmacht a França, Karl Heinrich von Stülpnagel, per estar involucrat en el complot del 20 de juliol de 1944. Se’l va executar mitjançant ganxos de carnisser per assassinar-lo de forma dolorosa. Al mateix temps, el Tribunal Popular va condemnar a mort a Caesar von Hofacker per estar també implicat en el complot. La sentència es va complir el 20 de desembre de 1944.

A França, les tropes alemanyes es varen haver de retirar més enllà del riu Sena ja que els Aliats avançaven amb molta força. Aquell dia tancs i columnes blindades britàniques i de la Commonwealth varen conquerir Rouen, i Bernard Law Montgomery va ordenar al 30ª Cos britànic que s’apoderés dels ponts propers a Amiens. Per altra banda, les tropes de George S. Patton varen creuar el Marne i varen alliberar Reimes.

A Itàlia, El 8ª Exèrcit britànic es va llançar contra la Línia Gòtica, l’última barrera de resistència a Itàlia.

En el front oriental, a Romania, les forces soviètiques varen entrar a la ciutat de Bucarest i es varen dirigir cap a Bulgària. En el seu avanç, els soviètics varen alliberar la ciutat de Ploesti, cosa que va provocar la privació de petroli al Reich. Però després de diversos intents soviètics per aconseguir avançant cap a l’oest, l’ofensiva d’estiu va acabar i les unitats soviètiques es varen posar a la defensiva esperant un contraatac alemany. A Eslovàquia, la població, membres de les forces armades i guerrillers es varen aixecar encontra de l’ocupació alemanya aprofitant que aviat entrarien els soviètics. Hitler va reprimir d’immediat l’aixecament a costa de mobilitzar les seves tropes.

Mentrestant, el gabinet polonès a l’exili va aprovar amb el moviment clandestí com seria el nou govern polonès després de la guerra i varen sotmetre el nou pla als representants dels governs nord-americà, britànic i soviètic. En el pla projectaven la formació del nou govern basat en una participació idèntica a la dels quatre principals partits que existien abans de la guerra: Pagès, Nacional, Socialista i Treballadors cristians, i una cinquena formació: el partit dels obrers polonesos ( un partit comunista ). Els grups responsables del règim establert abans de 1939 quedaven exclosos de tota participació en el nou govern. Un cop acabada la guerra Polònia va caure dins de l’òrbita de la Unió Soviètica.

 



29 d’agost de 1944

Dimarts:

En el Reich:

Davant l’avanç Aliat a França, l’Adolf Hitler va ordenar ampliar la construcció de línies fortificades a la costa, des de la frontera danesa a l’alemanya. Com a autoritat civil màxima va ser nombrat el gauleiter Karl Kaufmann perquè dirigís la construcció d’aquelles fortificacions.


A Alemanya, en Carl Heinrich von Stulpnagel i altres colpistes del 20 de juliol de 1944 varen ser jutjats pel jutge Roland Freiser en el Tribunal Popular. Tots varen ser condemnats a mort i penjats en el patí de la presó de Plötzensse, a Berlín. Per augmentar encara més el dolor de les víctimes, els guàrdies els varen estrangular lentament després de penjar-los amb uns garfis de carnisser. Stulpnagel, que havia quedat cec des del 21 de juliol de 1944 quan es va intentar suïcidar, va ser conduït fins aquell patíbul agafat de la mà d’un guàrdia.

En el front occidental:

Al sud de França, les tropes franceses tenien sota el seu control les ciutats de Marsella i Toló, i acabaven d’alliberar la ciutat de Montélimar.


Al nord de França, el 30º Cos britànic va iniciar la seva marxa cap a Bèlgica, però els contraatacs alemanys varen endarrerir l’avanç. Davant la imminent entrada a Bèlgica, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va reiterar en una directiva enviada als alts comandants de la necessitat d’aconseguir una base segura a Anvers. Per altra banda, el 1º Exèrcit francès va creuar el riu Roine a Avinyó, Tarascó i Arles per dirigir-se a Lió.

A França:

Mentre s’alliberava el país, a París, soldats nord-americans de la 28º Divisió d’Infanteria sota al comandament del general Norman D. Cota varen recórrer l’avinguda Foch fins l’Arc de Triomf per després desfilar pels Camps Elisis per celebrar les victòries en files de 28 homes. Amb les seves armes carregades i les bateries antiaèries a punt, la divisió va desfilar davant la multitud de parisencs que els cridaven contents d’alegria i davant una tribuna improvisada plena de generals a la Plaça de la Concòrdia. Al capdavant de la desfilada hi havia una banda de 56 músics que tocava la marxa de la divisió, Khaki Bill. Després varen marxar des del centre de la capital fins a Saint-Denis, davant els prats de la Illa de França, davant les esglésies de pedra i els camps de remolatxa per atacar es posicions alemanyes que seguien a la zona. Aquesta festeig va ser tan important que va aparèixer en els segells de correus de tres centaus. La celebració però també va anar acompanyada per la venjança. Durant aquella jornada es varen humiliar als col·laboracionistes. Les dones que havien col·laborat amb els alemanys varen ser rapades i les varen fer passejar pels carrers de la capital francesa perquè tothom les veiés d’aquella manera.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen arribar a Ploesti.


En els Balcans, l’Alt Comandament alemany va ordenar en el Grup d’Exèrcits Sud d’Ucraïna que resistissin al llarg dels Alps de Transilvània i dels Càrpats.

En el bàndol Aliat:

El primer ministre Winston Churchill, que des del 10 d’agost es trobava a Itàlia per inspeccionar les seves tropes i per reunir-se amb els caps militars, va tornar a la Gran Bretanya.

A Bulgària:

El primer ministre Ivan Bagrianov va abolir les lleis antisemites. Més tard va ordenar la retirada de les seves tropes de Macedònia a Iugoslàvia.



28 d’agost de 1944

Dilluns:

En el front oriental:

Les tropes soviètiques del comandant Rodion Malinovski varen entrar a Transilvània i a Hongria, on el general Géza Lakatos va formar un nou govern disposat a negociar la rendició amb els Aliats. En el seu avanç, la Unió Soviètica va declarar la guerra a Bulgària.

En el front occidental:

Al sud de França, el 1º Exèrcit francès, compost per la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins, va conquerir Toló després de que al vespre els últims 2.000 marines alemanys que manejaven el Big Willie i les demés bateries de Saint-Mandrier capitulessin. D’aquesta manera el comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va entrar a la ciutat. Per altra banda, les tropes franceses del general Joseph de Goisard Monsabert, amb l’ajuda de la Resistència, varen alliberar Marsella.


A primeres hores de la matinada, dues columnes de la 198º Divisió alemanya varen xocar al nord-est de Montélimar amb la 143º Divisió d’Infanteria del general John E. Dahlquist. Al cap de poc es varen produir tirotejos a través dels horts i els matolls a les ribes del Drome, on el 132º Batalló d’Artilleria de Campanya va obrir foc a uns 800 metres sobre les forces alemanyes en retirada. D’aquesta manera, el 15º Regiment de la 3ª Divisió nord-americana va eliminar la resistència alemanya a la ciutat francesa de Montélimar i va entrar-ho pèl sud a dos quarts de tres del migdia. Durant la nit i el dia següent varen netejar la ciutat de franctiradors i trampes. Llavors, es va donar l’Ordre de Campanya número 4 que exigia dur a terme tots els esforços que fossin necessaris per arribar i destruir als alemanys en els més de 300 quilòmetres que separen la ciutat de Lió del Rin.


Més al nord, a dos quarts de set, 1.800 guerrillers del Exèrcit Secret, el A. S., dirigits pel coronel Druilhe, varen arribar a la capital de la Gascunya, on els últims grups d’alemanys havien abandonat la ciutat dues hores abans de l’arribada dels francesos. A Meaux, el Sonderkommando liderat per en Nosek, que havia de dirigir-se a París però que finalment es va retirar en veure que no hi havia res a fer, va tenir que fugir corrents per por a que els carros blindats nord-americans els tallessin la retirada.

A França:

A última hora de la tarda, la 28º Divisió d’Infanteria sota les ordres del general Norman D. Cota es va traslladar sota una intensa pluja de Versalles a París per ser presents l’endemà a una desfilada militar nord-americana tal i com havia demanat el comandant Dwight D. Eisenhower. Els nord-americans es varen allotjar en el Bois de Boulogne, on havien sigut instal·lades diverses dutxes perquè es poguessin dutxar abans de la desfilada.

27 d’agost de 1944

Diumenge:

En el front occidental:

A Toló, després d’una resistència a la península de Saint-Mandrier, l’almirall alemany que comandava la plaça de la ciutat va capitular davant la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins. D’aquesta manera va acabar la lluita a la Costa Blava, però no més al nord on les batalles continuaven sent frenètiques; només aquell dia una sola companyia d’infanteria havia disparat 2.500 projectils de morter per acabar amb els successius contraatacs alemanys. Al migdia, tres divisions d’infanteria alemanyes varen aconseguir creuar el Drome, per fugir cap al nord, conduïdes per la 11º Divisió Panzer, mentre que una quarta divisió  intentava avançar amb greus problemes per la Nacional 7.


A primera hora del matí, el comandant Dwight D. Eisenhower va sortir de Chartres per visitar París amb el comandant Omar Bradley per efectuar una visita informal a la capital francesa i reunir-se amb el general Charles de Gaulle. En aquells moments els carrers de la ciutat estaven buits, ja que els alemanys havien confiscat tots els vehicles que podien moure’s. La reunió entre els dos generals nord-americans amb el nou líder francès va tenir lloc en el Ministeri de la Guerra, en la rue Saint-Dominique. De Gaulle els va explicar que la República mai havia deixat d’existir i li va demanar mantenir la divisió del general Philippe Leclerc a París per garantir la llei i l’ordre, però com que algunes unitats ja havien abandonat la ciutat també li va demanar que els nord-americans els ajudessin. Eisenhower va proposar una desfilada nord-americana pels carrers de la ciutat. Bradley va declarar que era perfectament possible organitzar-ho tot en menys de dos dies. D’aquesta manera, Eisenhower va convidar al general De Gaulle a presidir la desfilada i respondre a la salutació en companyia del general Bradley. Ell no hi assistiria. Quan va tornar a Chartres, el comandant suprem va convidar al comandant Bernard Law Montgomery a unir-se a la desfilada, però el britànic ho va rebutjar.

A Birmània:

Els últims soldats chindits varen marxar del país.

26 d’agost de 1944

Dissabte:

A França:

A les tres de la tarda, les tropes franceses amb el coronel Charles de Gaulle vestit amb un uniforme caqui al capdavant varen fer una desfilada militar pels carrers de París des de l’Arc de Triomf passant pels Camps Elíssis i acabant a Notre-Dame, on es va celebrar una missa per celebrar l’alliberació de la ciutat. Centenars de milers d’homes i dones varen afluir als Camps Elíssis. En De Gaulle, rodejat per en Philippe Leclerc, en Pierre Koenig, l’Alphonse Juin i l’Alexandre Parodi, va posar una creu de Lorena feta de gladiols roses al damunt de la tomba del Soldat Desconegut, on la flama es va tornar a encendre després de ser apagada des de l’entrada dels alemanys, mentre una banda de la policia interpretava una peça musical. Després, en mig d’un fabulós desordre i aclamat per les masses, el general va caminar amb els braços alçats fins a la plaça de la Concòrdia acompanyat per quatre tancs, formacions de policies, soldats perfectament alineats, seguits per jeeps i vehicles blindats, alguns plens de noies. Un milió de persones segons algunes dades varen omplir el bulevard; la gent ballava, cantava i alguns parisencs, eufòrics com mai, varen disparar les seves pistoles, incloses les antigues, al cel per festejar l’alliberació de la ciutat. Després de travessar la plaça de la Concòrdia, en De Gaulle va pujar a un automòbil descapotable. Però, a tres quarts de quatre, de cop, va esclatar un tiroteig i la gent va córrer presa pel pànic. Milers de persones es varen tirar al terra pensant en el pitjor i els vehicles blindats varen obrir foc amb les seves metralladores contra els sostres de les cases i les finestres dels pisos més alts. En De Gaulle, com si aquells trets no anessin amb ell, va creuar el pont d’Arcole escortat pels seus homes. A un quart de cinc la comitiva va arribar a Notre-Dame. Al voltant de l’atri va quedar  ple de gent, i els tancs es varen situar a la plaça. Quan el líder francès anava per entrar a la catedral es va sentir el tret d’una pistola i després el foc d’unes armes automàtiques. Mentre en Leclerc ordenava a crits en els seus homes que abaixessin les armes, en De Gaulle va creuar la porta del Judici Final i va recórrer la nau de la catedral com s’hi res i va entonar amb el llibre d’himnes a la mà el Magnificat amb els assistents mentre sentien més trets. Els feligresos s’amagaven darrer de les columnes i sota els bancs de fusta mentre agents de policia i milicians de la França Lliure disparaven cap als tubs de l’òrgan. Al cap de poc, sense entonar el Te Deum, la gran catedral va ser ràpidament evacuada. Un periodista de la BBC declararia fent referència a en De Gaulle que era l’exemple més extraordinari de valentia que havia vist mai. Un cop acabat el festeig, en De Gaulle va marxar amb cotxe per començar la seva nova missió. Va instal·lar un nou Govern provisional que va presidir i es va reunir amb les forces que havien donat vida a la Resistència francesa. Tot i l’alliberació de la ciutat, els combats i els bombardejos varen continuar en els suburbis est de la ciutat. Durant aquell dia els bombarders alemanys varen ocasionar 1.200 baixes.

Una de les primeres normes que va aprovar el nou govern d’en De Gaulle va ser un càstig contra els col·laboradors francesos. Aquest càstig, el més sever que varen aprovar els francesos contra els seus col·laboradors, consistia en la privació del dret a lluir condecoracions de guerra, el dret a ser advocat, notari, professor d’escola pública, jutge o testimoni, el dret a regentar un negoci editorial, de ràdio o de cinema i, sobretot, el dret a ocupar un lloc de director en una empresa d’assegurances o en un banc. 49.723 homes varen rebre aquest càstig.

En el Reich:

Els alemanys varen llançar 105 míssils V-1 cap a Londres, però quan van creuar el Canal de la Mànega els britànics van destruir-ne 102, i només tres bombes V-1 varen arribar a la zona londinenca.

A la presó de Berlín-Plötzensee, els nazis varen executar a l’opositor Adam von Trott zu Solz després de que hagués sigut sentenciat a mort el 15 d’agost de 1944 pel Tribunal del Poble i després d’haver sigut interrogat per la Gestapo.

Per altra banda, la majoria dels països de l’est declaraven la guerra a Alemanya a mesura que entraven o s’acostaven les tropes soviètiques pels seus països, però Bulgària, al·legant la seva neutralitat, va rebutjar declarar la guerra a Alemanya i les seves tropes varen continuar ajudant els alemanys a Grècia i a Iugoslàvia. Tot i això, el govern del primer ministre Ivan Bagrianov va declarar nuls els acords amb Alemanya.

A Itàlia:

Les tropes aliades occidentals varen arribar a Pésaro amb l’objectiu de travessar la Línia Gòtica. Mentrestant, el primer ministre Winston Churchill es va reunir amb el comandant en cap polonès Ladislas Anders en el seu quarter general a Itàlia. L’Anders li va dir que les declaracions d’en Iosif Stalin de que volia una Polònia lliure eren una mentida, i li va assegurar que preferien que les seves dones i els seus fills que estaven a Varsòvia morissin abans de viure sota el bolxevisme. En Churchill li va respondre que tenia totes les seves simpaties i li va demanar que confiés amb ells perquè li va assegurar que no els abandonarien, i el va convèncer de que al final Polònia seria feliç. Després, el primer ministre es va reunir amb en Harold Alexander, i junts varen fer una visita amb cotxe a les tropes per contemplar una batalla. Aquella va ser la vegada que en Churchill va estar més a prop de la primer línia del front.

 

25 d’agost de 1944

Divendres;

L’alliberament de París:

A París, al matí, les tropes nord-americanes de la 4º Divisó d’Infanteria varen entrar al sud de la ciutat de la capital francesa i els soldats francesos de la 2ª Divisió blindada, La Nueve, composta casi en la seva totalitat per republicans espanyols, varen entrar en quatre grups per quatre camins diferents per l’oest. A dos quarts de deu del matí, els primers tancs d’en Philippe Lecrec, uns Shermans nord-americans, varen avançar per la Rue de Rivoli. El general Leclerc es va dirigir a Montparnasse, on va establir el seu punt de control i de direcció. El comandant Massu se’n va anar directament a l’hotel Majestic, on va obrir les portes d’una canonada i 800 oficials i soldats alemanys se li varen rendir. A les dotze del matí, el 12º Regiment d’Infanteria de la 4º Divisió va arribar a Notre Dame, per dirigir-se després als districtes de l’est de la ciutat. Uns 500 alemanys es varen rendir a la Cambra de Diputats i una columna d’oficials alemanys presoners varen creuar el Patí Quadrat del Louvre. Els soldats alemanys que sortien amb els braços aixecats de l’Hotel Continental se’ls va arrencar del coll la Creu de Ferro. La Kommandantur, situada a la cantonada del carrer del Quadrat de Setembre i la plaça de l’Òpera, va ser ocupada mentre la Resistència va netejar la plaça de les trinxeres que havien concentrat els alemanys. A dos quarts d’una del migdia onejava la bandera francesa a la Torre Eiffel i uns minuts més tard uns fusellers varen desplegar la bandera tricolor a l’Arc de Triomf. Els animals d’un circ local varen ser posats en llibertat i varen córrer pels Camps Elisis.

Per la seva part, el governador militar de París, en Dietrich von Choltitz, que havia succeït a en Karl von Stülpnangel per estar implicat en el complot del 20 juliol de 1944, va ser detingut pels espanyols de la Segona Divisió Blindada francesa, La Nueve, que havien entrat a la ciutat per la porta d’Orleans. Durant la resta de la jornada varen ser eliminats els últims focus de resistència alemanya pels soldats d’en Leclerc i la Resistència al preu, a vegades, de greus pèrdues, com per exemple, en l’ocupació de l’Escola Militar. A la Plaça de la Concòrdia, on molt a prop hi havia l’Hotel Meurice, el quarter general del comandant Dietrich von Cholitz, va esclatar una batalla campal mentre el comandant alemany estava dinant tranquil·lament mentre tenia la maleta a punt. Els Aliats volien enviar cinc tancs contra l’Hotel alemany, però els tancs varen quedar inutilitzats per les defenses alemanyes. Al cap d’uns minuts, 200 soldats de la infanteria francesa es varen dirigir a la rue de Rivoli. El tinent Henri Karcher va entrar al vestíbul de l’Hotel i va llançar una granada de fum a recepció. Un guerriller de la França Lliure va entrar a una oficina i es va trobar amb en Von Cholitz, a qui va detenir.

En aquells moments l’alegria va esclatar en els carrers i les cases parisenques; es varen repicar les campanes de les esglésies, la gent s’abraçava i es parlava sense conèixer, llançaven flors i saludaven efusivament als tancs que duien la creu de Lorena pintada i alguns els noms de les gran batalles de la Guerra Civil espanyola i la guerra napoleòniques. En ser alliberats dels alemanys, alguns francesos varen colpejar i escopir als alemanys, a més d’arrencar-los les olleres, els rellotges i els galons. Molts francesos, per continuar festejant l’alliberació, es varen concentrar a l’Arc de Triomf per cantar La Marsellesa sota la bandera tricolor col·locada pels bombers. Mentre la gent sortia al carrer, i omplien els cafès de El Dóme, la Rotonde i Montparnasse, eren destruïts els últims vestigis de l’ocupació alemanya, com a Quai d’Orsay, on encara hi havien tirotejos. La policia vigilava les sortides de metro en busca d’alemanys que intentaven fugir.

A les tres de la tarda, en Von Cholitz va arribar a la Prefectura, on l’esperava el general Leclerc. Els dos generals es varen dirigir a la sala de billar on, a dos quarts de quatre de la tarda, en Von Choltitz va firmar la rendició formal d’Alemanya davant d’en Leclerc i el comunista Henri Rol-Tanguy, el comandant de les FFI de París, i d’aquesta manera es va donar per acabada l’alliberació de la capital francesa per part de les forces nord-americanes i franceses guiats per la Resistència francesa. Curiosament, en Von Cholitz va firmar la rendició incondicional amb França i no va mencionar en el document de rendició als Estats Units ni la Gran Bretanya. Tres quarts d’hora després de la rendició, la majoria dels soldats alemanys es van rendir davant d’en Leclerc a canvi de que es garantís un tracte just per ells. La majoria varen ser detinguts a Gare Montparnasse. Un cop firmada la rendició, el comandant alemany va ser introduït al darrere d’un cotxe blindat juntament amb en Leclerc, que va seure al davant per ser conduïts a l’andana número 3 de la Gare de Montparnasse, on en Von Cholitz va ordenar l’alto el foc a totes les forces alemanyes que seguien resistint.

Grup formats per oficials francesos i alemanys varen enarbolar banderes blanques i varen recórrer la ciutat repartint còpies del document acabat de firmar pel comandant alemany. A les 19:35, en el Palais du Luxemburg, un dels últims reductes, 700 soldats alemanys varen obrir les portes perquè sortís el seu comandant amb una enrome bandera blanca seguit pels seus homes i deu tancs després de rebre cadascun una pinta de conyac i un paquet de cigarretes. A la nit, va cessar definitivament els últims resistents alemanys que s’havien atrinxerat en el Parlament. En total, 15.000 soldats alemanys varen ser fets presoners a París, molts d’ells quedarien confinats durant dies en els patis del Louvre, 4.200 varen morir o varen resultar ferits. Tot i la derrota i la rendició alemanya, encara quedaven alguns soldats alemanys que varen lluitar esporàdicament per la ciutat perquè no acceptaven la rendició. Immediatament després de que la ciutat fos alliberada, varen començar les represàlies contra els col·laboradors alemanys. Pels carrers de la capital francesa es varen produir assassinats i vexacions; les dones que havien mantingut relacions amb els alemanys varen ser rapades i obligades a desfilar pels carrers desnudes fins la cintura exhibint creus gamades pintades en els pits i un cartell els penjava del coll que deia: He sigut una puta dels teutons. A més, es tiraven tomàquets, ous o excrements contra els col·laboracionistes homes.

Aquella mateixa tarda va arribar a Paris el general Charles de Gaulle; a dos quarts de cinc de la tarda va arribar al punt de control d’en Leclerc a Montparnasse després de recórrer la Avenue d’Orelans amb automòbil. A les cinc de la tarda es va dirigir al Ministeri de Defensa, en el carrer de Saint- Dominique, i des d’un balcó de l’Hotel de Ville va fer un discurs, on va dir que els francesos havien alliberat França, però no va mencionar l’ajuda de les forces aliades. En De Gaulle es va convertir en president del govern provisional de la França Lliure i amb la seva arribada es va continuar celebrant l’alliberació de la ciutat amb una desfilada pels carrers. A les deu de la nit es va establir una zona de comandament en el Petit Palais i es va fer una llista de suposats espies, sabotejadors o col·laboracionistes, a més que es varen obrir els dossiers de la Gestapo i de les SS. 84 individus de la llista que s’havia acabat de fer aquell dia varen ser arrestat durant aquella jornada.

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler es va posar histèric quan va tenir la notícia de la rendició d’en Von Cholitz, fet que li va agreujar la seva desconfiança caps als seus generals. En Von Choltitz va desobeir les ordres d’en Hitler de destruir París, igual com havia passat anteriorment amb altres generals quan varen desobeir les ordres de destruir les ciutats de Leningrad i Kiev. Segons algunes informacions, en Hitler va trucar aquella tarda a en Von Choltitz fent-li la famosa pregunta Crema París? i, en tenir la resposta negativa, va sentir de fons l’himne de la marsellesa i com sonaven les campanes de la Catedral de París anunciant l’alliberació de la ciutat.

En el Reich:

Un avió Aliat va sobrevolar les instal·lacions d’Auschwitz i va tirar unes fotografies, on es veu amb claredat les posicions de les cambres de gas, els crematoris i inclús una fila de persones dirigint-se a la mort. Aquestes fotografies no van sortir a la llum fins al 1978.

En el front occidental:

França, 1.800 guerrillers de l’Exèrcit Secret, el A. S., sota al comandament del coronel Druilhe, varen alliberar Bergerac, a la riba sud del Dordonya. Per altra banda, els cossos britànics 12º i 3º varen travessar el riu Sena i la 3º Divisió nord-americana va entrar a Avinyó. La desfeta alemanya era un fet i aquell dia va ser l’últim que des de França va sortir un comboi amb presoners francesos en destí als camps de concentració.

A Toló, a les set de la tarda, els francesos varen acorralar als alemanys i a aquella hora un coronel francès va advertir als alemanys refugiats a l’Arsenal Maritime que els seus homes senegalesos els massacrarien. Davant d’aquella advertència, els últims defensors varen fer escatar les municions que els quedaven i es varen rendir. Els últims homes varen capitular el 28 d’agost.

Continuant al sud del país, la 3 Divisió va entrar a Avinyó. Tot i que aquesta Divisió avançava ràpidament, el seu camí no va ser fàcil perquè s’havien trobat mines, troncs d’arbres tallats i ponts destruïts. A més, els alemanys, després de saber ahir que una línia nord-americana estava poc defensada a Bonlieu, a uns quilòmetres a l’est del Róldano, sis grups de combat varen atacar aquest punt començant una intensa lluita. A la nit, la 11º Divisió Panzer va aconseguir superar una altra barrera a la Nacional 7 i els combois alemanys varen poder seguir fugint cap al nord.

A Itàlia:

A Bellagio, a les vuit del matí, es va presentar a les oficines del subsecretari de l’aviació italiana, en Manilo Molfese, el tinent coronel Dietrich, l’oficial d’enllaç entre el comandament de la Luftwaffe, i el subsecretari italià. En Dietrich li va comunicar que a partir d’aquell moment, amb l’aprovació d’en Benito Mussolini, els representants de l’aviació alemanya, amb una acció simultània i coordinada, havien ocupat tots els camps italians, els dipòsits, els magatzems i els quarters de l’aviació republicana. En Molfese, sorprès d’aquell canvi, va reaccionar violentament i li va dir que no creia que en Mussolini hagués acceptat aquella mesura i li va demanar que suspengués l’operació en curs per poder informar si aquesta acció tenia el vist-i-plau del dictador italià. De seguida va trucar al dictador, i aquest li va dir que no coneixia aquella mesura i li va demanar que s’hi oposés enèrgicament.

En el front oriental:

Romania, que havia capitulat el 23 d’agost de 1944, va declarar de manera oficial la guerra a Alemanya i Hongria, i va firmar l’armistici amb Moscou. D’aquesta manera el 3º Exèrcit romanès es va rendir als soviètics a la riba del Mar Negre. Però els romanesos varen pagar cara la seva rendició. A primera hora del matí, el General der Flieger, l’Alfred Gerstenberg, el comandant de les tropes romaneses antiaèria a Romania, va comunicar des de Bucarest que els líders romanesos eren dèbils i que 6.000 soldats alemanys avançaven sobre la capital des de Ploesti. En realitat, les forces alemanyes eren massa dèbils per vèncer les tropes romaneses escampades en la carretera que duia a Bucarest. Els combats varen ser violents durant tot el dia i en Hitler va ordenar a la 4º Força aèria de la Luftwaffe que ataqués els edificis del govern romanès.

Per altra banda, a Finlàndia, país que estava atrapat per les forces soviètiques, el seu cap d’Estat,en Carl Gustav Emil Mannerheim, es va posar en contacte secretament amb la Unió Soviètica per intentar negociar la rendició del seu país.

A Varsòvia, els alemanys varen llançar una gran ofensiva contra les zones que encara estaven controlades per l’Exèrcit Polonès del Interior i, carrer per carrer, varen fer retrocedir l’Exèrcit fins a una petita zona del centre de la ciutat.

En el front estonià, després de dos dies de combat, els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Dorpat.

 

 

24 d’agost de 1944

Dijous:

L’alliberació de París:

París estava a punt de ser alliberada dels nazis per l’exèrcit clandestí francès, La Nueve, composta pràcticament en la seva totalitat per republicans espanyols, amb el comandant francès Philippe Leclerc al capdavant. El general francès va enviar un missatge a la Resistència i al Comitè parisenc dient-los que resistissin perquè ja arribaven. A primera hora del dia, la pluja va caure sobre les legions i tres columnes de la 2º Divisió Blindada francesa es varen prepara per entrar en acció a uns 30 quilòmetres al sud-oest de la capital. Banderes tricolors ondejaven els 3.000 vehicles batejats amb nom de victòries napoleòniques o amb noms de ciutats franceses que ja havien sigut alliberades. Tots els tancs i tots els vehicles de reconeixement portaven com emblema una silueta blanca de França amb la creu de Lorena. Entre els 12.000 efectius hi havia soldats regulars francesos, sapadors libanesos, fusellers senegalesos, espanyols republicans, gaullistes, monàrquics, jueus, musulmans, catòlics, conservadors, anarquistes, comunistes, socialistes….. Amb ells també hi viatjaven els periodistes que comentaven les últimes notícies, entre ells l’escriptor Ernest Hemingway, en qualitat d’enviat de la revista Collier’s. Lentament, aquesta formació es va posar en marxa a les set del matí escortats per automòbils particulars, camions, motocicletes i bicicletes. La població civil que els va veure passar cap a la capital els tirava flors, pomes i tomàquets, a més d’oferir-los vi, xampany, rom, conyac, cervesa i sidra. En contra de l’ordre del general Gerow d’entrar per l’oest a través de Versalles, el general Leclerc va dirigir el gruix de les seves forces cap al sud per atacar un cop haguessin creuat Arpajon a la zona rodejada per més defenses alemanyes. La columna més lleugera, que avançava per l’esquerra, es va obrir pas fins a Saint-Cyr per arribar al Pont de Sèvers.

A la tarda es varen apoderar d’Antony. Els alemanys, amb el comandant Dietrich von Cholitz al capdavant, varen obrir les portes de la capital francesa deixant que els Aliats entressin amb facilitat. Però la punta de llança seguia aturada a vuit quilòmetres de la Porta d’Orleans i a uns tretze quilòmetres de la capital per culpa de les emboscades. Les forces d’en Leclerc en aquells moments havien patit més de 300 baixes, a més de 35 tancs i 117 vehicles motoritzats. Sense perdre ni un moment, en Leclerc va enviar el capità Dronne, sota al comandament de tres tancs Sherman i d’alguns half-tracks, cap a la capital francesa a través dels barris perifèrics del sud. Abans del vespre, el petit destacament va franquejar la Porte d’Italie, enmig del foc ocasional dels piquets que hi havia a prop de la Gare d’Austerlitz. Els primers francesos en veure aquells homes es varen pensar que eren els nord-americans, tot i que eren francesos, i la gent va obrir les barricades del Sena i des del Hotel de Ville es va transmetre per ràdio la notícia. A les deu de la nit, varen arribar a la Prefectura de policia i varen poder avançar fins a l’Ajuntament, ja en mans dels resistents, on els esperava el president del Consell Nacional de la Resistència, en Georges Bidault. Davant l’imminent alliberament, totes les campanes de la ciutat es varen posar a repicar. A l’Hotel Meurice, a la rue de Rivoli, al costat de les Tulleries, un dels oficials d’en Von Cholitz li va preguntar en el seu comandant què significava el repic de les campanes, i el general li va respondre que l’exèrcit francès i nord-americà estaven fent la seva entrada i, a continuació, va trucar d’immediat a l’Estat Major del Grup d’Exèrcits. En el telèfon s’hi va posar en Hans Speidel, i en Von Cholitz es va limitar a apropar el telèfon a la finestra perquè sentís com sonaven les campanes i li va preguntar quines ordres havia de rebre un general que no tenia tropes. Speidel li va contestar que no li podia donar l’ordre de retirada i en Von Cholitz, que va comprendre la decisió, li va demanar que protegís a la seva esposa que estava a Baden-Baden.

Al matí, a Tolosa, en tenir notícies de que París estava a punt de caure, l’11º Panzerdivisionen, composta per 700 soldats, 60 camions i 5 blindats, es varen dirigir cap a la capital francesa. Però, a mig camí, quan passaven pel Castell de Tornac els estaven esperant els maquis. A les dues del migdia varen aparèixer les tropes alemanyes a prop del Castell i prèviament els maquis havien col·locat bombes explosives, que varen explotar davant i darrere de la columna alemanya, mentre els maquis estaven amagats entre els arbusts i la vegetació. Col·locats en diverses posicions, els maquis no varen deixar de disparar-los i de moure’s, provocant la sensació de que eren molt més. Alguns alemanys varen intentar fugir, però no ho varen aconseguir. Veient que era impossible defensar-se, els soldats alemanys varen demanar al seu oficial que es rendís per poder sobreviure, però l’oficial no els va respondre. Amb l’intent fallit, varen tornar a lluitar. En mig de la batalla, uns 20 gendarmes més varen entrar en acció i un d’ells va cridar a un superior per què pogués negociar la rendició dels alemanys. Després d’alguns assalts més, pel cel varen passar els DH 98, els Mosquits, i en veure el conflicte varen atacar amb les seves metralladores i els seus projectils als alemanys. A les vuit del vespre les tropes alemanyes capitulaven. Més de 100 soldats alemanys havien mort i uns 200 varen quedar ferits. El comandant K. A. Nietzsche Martin en veure que han sigut vençuts per uns quants milicians es va disparar un tret al cap.

DSCF0261

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler estava desesperat per la situació. Des del desembarcament de Normandia no paraven de cedir terrenys a l’oest d’Europa i ara París seria alliberada. En Hitler va ordenar que es renovés la construcció del Mur de l’Oest, que seria responsabilitat de quatre gauleiters (Grohé, Simon, Bürkel i Wagner), fortificar la línia del riu Mosela, des del sud de Metz fins a Saint Maurise, i la Línia Maginot, sense aprofitar les restes franceses. Per fer aquestes obres es va mobilitzar a totes les tropes, els membres de l‘Organització Todt i es va obligar a 20.000 treballadors forçats i a membres del Servei Laboral del Reich (Reichsarbeitsdienst) a treballar. La majoria d’aquells treballadors no superaven els 16 anys. Quan en Hitler va veure que encara faltava més gent, va obligar a la gent dels pobles del voltant a construir la línia de defensa, que en gran part consistia en posar trampes anti-tancs. També es varen construir petits refugis pels soldats. Totes aquestes mesures no van tenir cap tipus de benefici per part dels alemanys.

A la nit, en Hitler i en Joseph Goebbels varen parlar fins a altes hores de la nit en el búnquer de la Guàrdia del Llop. En Hitler li va comentar que mai es rendiria i que estava convençut de que l’Imperi britànic estava perdut perquè davant dels nord-americans i els soviètics estava indefens. Llavors, li va explicar que tenia un mal presagi des de que havia marxat d’Obersalzberg i que per si de cas ja li havia dit a l’Eva Braun què havia de fer en cas de que ell morís. Però, segons en Hitler, ella va rebutjar les seves propostes i li havia dit que en aquell cas només li quedaria l’opció de suïcidar-se.

A Alemanya, els Aliats varen bombardejar el camp de concentració de Buchenwald causant la mort de 400 presoners. Per culpa del bombardeig va quedar cremat un arbre que els nazis varen aixecar amb la inscripció: Era l’alzina de Goethe. A part de l’alzina, va quedar destruïda la fàbrica d’armament Gustlov, on hi treballaven els presoners com a esclaus.

Per altra part, en Martin Bormann va criticar que els decrets d’en Joseph Goebbels per la seguretat del Reich revelessin en part una alarmant incomprensió de les exigències de la Guerra Total, quan a través d’ells es tallaven considerablement la possibilitat d’acció de les autoritats de les empreses i dels caps de districte.

Per altra banda, el ministre d’Armament Albert Speer va fer un discurs davant dels seus col·laboradors de l’organització d’armament per explicar que la confiança que havien dipositat amb els tècnics i els caps de les empreses de l’armament era un cas únic en el món. En aquells moments Speer va veure que la guerra estava perduda i va fer responsables als empresaris de la mala organització i de la falta de producció que tant desitjava.

En el front occidental:

El general George Patton va tornar a demanar a l‘Omar Bradley que permetés al 3º Exèrcit dur a terme un ampli encerclament que s’avancés a les forces britàniques i canadenques que s’aproximaven per atrapar a les forces alemanyes a l’oest. En Bradley l’hi va tornar a prohibir. Per altra banda, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va reiterar al comandant britànic Bernard Law Montgomery de la necessitat d’aconseguir una base segura a la ciutat belga d’Anvers.

En el sud de França, la 3º Divisió va entrar a la ciutat d’Arles al migdia. Els Aliats ràpidament avançaven per tota aquella zona i un batalló del 141º Regiment d’Infanteria va tallar la Nacional 7 just abans de l’alba, tot i que a primera hora de la tarda les forces alemanyes varen tallar en dos els flancs dels Aliats. El batalló no va tenir més remei que retirar-se als turons a la nit en sentir els tancs Panther alemanys. A més, durant aquell dia els alemanys varen capturar un pla de combat de la 36º Divisió que revelava l’existència d’un punt dèbil a la línia nord-americana, en un sector defensat només per una única companyia d’enginyers a Bonlieu,a diversos quilòmetres a l’est del Roine.

En el front oriental:

A Romania, on el seu govern havia destronat a en Ion Antonescu el dia anterior i havia declarat la guerra a Alemanya i  i havia abandonat l’Eix, va ser atacat per la Luftwaffe quan aquesta va bombardejar la ciutat de Bucarest com a represàlia. Tot i que els romanesos havien canviat de bàndol, el 1º i el 2º Front d’Ucraïna varen començar un atac per la conquesta de Romania i varen penetrar en les línies alemanyes per dos punts. Atacant des de Jassy, el 2º Front d’Ucraïna d’en Rodion Malinovski va aconseguir un gran avanç. A part, els soviètics varen bombardejar el palau reial de Bucarest. D’aquesta manera, Bucarest va ser atac pels dos bàndols. Per altra banda, les puntes de llança soviètiques ja havien atrapat al 3º Exèrcit romanès a la riba del mar Negre.

A Japó:

Quatre grups, amb un total de 76 bombarders, del 20º Comandament de Bombarder varen enlairar-se de les bases a Xina per bombardejar les fàbriques d’acer a Yawata. En arribar a la zona del seu objectiu les defenses japoneses ja tenien a l’aire a 89 caces de l’Exèrcit i uns quants més de les unitats de la Marina. Tots els bombarders nord-americans varen ser destruïts i només va sobreviure el sergent Charles Shott, que es va llançar amb paracaigudes, tot i que va ser capturat a terra.

 

23 d’agost de 1944

Dimecres:

En el front oriental:

A Romania, el poble romanès, amb el suport del rei Miquel I de Romania, varen enderrocar amb un cop d’Estat el règim d’en Ion Antonescu. El Conducator va ser arrestat quan va ser cridat a palau i substituït pel general Constantin Danatescu. El rei va renunciar a l’aliança amb Alemanya, va capitular i va ordenar lluitar al costat de l’exèrcit soviètic, que fins llavors estava atacant al país. El dictador Antonescu va ser lliurat a la Unió Soviètica com a presoner, i el rei es va dirigir per la ràdio romanesa al poble per anunciar que el país havia firmat l’armistici amb els Aliats, que havien entrat en guerra contra al Reich i que denunciaven el Tractat de Viena de 1940, que cedia gran part de Transilvània a Hongria.

Al mateix temps, 20 divisions alemanyes del Grup d’Exèrcits Sud alemany varen quedar atrapades en una bossa gegantesca entre els rius Dnièper i Prut.

En el front estonià, l’exèrcit soviètic va arribar a prop de la ciutat de Dorpat, on hi havien forces alemanyes que varen oferir resistència i varen contraatacar.

En el front occidental:

Les tropes aliades occidentals es trobaven a poc quilòmetres de París i, al matí, tal i com havia ordenat en Dwight D. Eisenhower el dia anterior, la 2ª Divisió blindada d’en Philippe Leclerc es va posar en marxar per alliberar París i varen ocupar Rambouillet, que es trobava de camí a la capital francesa. Per altra banda, el Sonderkommando alemany, enviat el 20 d’agost de 1944 per oferir resistència i vigilar que ningú es rendís a la capital francesa, va arribar a París. Però l’atmosfera a la ciutat era explosiva; els parisencs es varen alçar contra als alemanys davant de la imminent arribada dels soldats Aliats i, d’aquesta manera, va acabar la treva que havia demanat en Dietrich von Chölitz als Aliats el 19 d’agost de 1944 per deixar fugir els seus soldats a canvi de no atacar a la Resistència. Llavors, en Nosek, el líder del Sonderkommando, va decidir limitar l’exploració que havien de fer de la ciutat per als voltants, i, després d’observar la Porta de Vincennes i la Porta de Montreuil, el comando va donar mitja volta i es va instal·lar a Meauz.

Continuant a França, la 36º Divisió nord-americana va ocupar Grenoble. Tot i el bon avanç de les tropes aliades, entre els comandants Aliats hi havia mala maror perquè el comandant britànic Bernard Law Montgomery insistia en una estratègia diferent que passava per concentrar les forces al nord de les Ardenes i a més sostenia que només es necessitava un sol comandant en cap per supervisar les forces que havien d’avançar cap a Alemanya des del Sena. Aquell mateix dia, el comandant suprem Eisenhower va tenir que viatjar al lloc de comandament del 21º Grup d’Exèrcits, situat a Condé-sur-Noireau, a prop de Falaise, per reunir-se amb en Montgomery. El general Walter Bedell Smith va ser exclòs d’aquesta tensa trobada Quan el comandant britànic va proposar aturar al 3º Exèrcit del general George Patton per reservar més combustible per altres caps de llança, l’Eisenhower li va dir que l’opinió pública nord-americana no hi estaria d’acord i que aquesta és la que guanya les guerres. L’Eisenhower va decidir que després de la conquesta d’Anvers, un port vital pels Aliats, tindria lloc un atac nord-americà cap el Saar a càrrec del 3º Exèrcit del general George Patton, però va acceptar algunes reclamacions d’en Montgomery com la de donar-li prioritat per utilitzar la reserva aerotransportada a més de desplaçar el 1º Exèrcit a les Ardenes enlloc de fer-ho cap al sud com tenia pensat. Aquest moviment permetria reforçar el flanc dret del 21º Grup d’Exèrcits. El comandant suprem també es va mostrar d’acord en que hi hagués només un sol comandant en cap encarregat de supervisar l’atac contra Alemanya, però aquest comandant no seria en Montgomery, tal i com esperava el comandant britànic, sinó que seria ell mateix. Abans de marxar de Condé, l’Eisenhower li va dir que per insistència del propi George Marshall el canvi tindria lloc al cap d’una setmana.

Al sud, la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen assaltar la ciutat de Toló. Mentrestant, a primeres hores d’aquell dia, uns soldats d’infanteria argelins acompanyats per tancs Sherman es varen dirigir pels carrers del port vell de la ciutat de Marsella. En veure a aquells homes, els marsellencs, que ja s’havien aixecat contra l’ocupació alemanya el 21 d’agost, es varen posar a cridar-los eufòrics per donar-los la benvinguda. La guarnició alemanya amb 200 canons i amb una doble línia de protecció de seguida es va veure amb inferioritat, tot i que no es va rendir fins al 28 d’agost.

En el Reich:

A la presó de Berlín-Plötzensee va ser executat el diplomàtic opositor Otto Carl Kiep.

22 d’agost de 1944

Dimarts:

En el front occidental:

A França, a dos quarts de vuit de la tarda, el comandant Dwight D. Eisenhower va decidir ajudar la capital francesa i va ordenar a en Philippe Leclerc avançar cap a París amb les seves tropes, que estaven ansioses per arribar-hi. El comandant suprem va dir en els caps de l’Estat Major Conjunt que si els alemanys intentaven retenir la capital amb una força sòlida es convertiria en una amenaça constant pels flancs. Tot i això, tenien informes de que els alemanys s’estaven retirant. A la nit, a París, el comandant Dietrich von Cholitz sabia que tot estava perdut i les seves ordres no anaven més enllà de les portes de l’Hotel Meurice.

A Limoges, els homes del coronel Guingouin varen ocupar la ciutat després de negociar sense èxit la rendició el 20 d’agost de 1944. Els 14.000 homes armats de la Resistència varen entrar a la ciutat sense problemes perquè els alemanys varen fugir davant de la superioritat aliada. En Guingouin es va instal·lar a l’hotel Haviland i es va fer un festeig amb banderes comunistes i fent salutacions aixecant el puny.

Al sud de França, un batalló de xoc francès es va apoderar del mont Faron, que domina la ciutat de Toló.

A Itàlia:

El 5º Cos britànic va ser aturat pels alemanys davant del riu Metauro, molt a prop de les primeres organitzacions defensives de la línia Gòtica.

A la Gran Bretanya:

Els alemanys varen llançar un míssil V-1 que va caure a East Barnet, a Herfrodshire, en el sud-est d’Anglaterra, i va provocar la mort de 221 persones.

css.php