Home // diari // 14 de febrer de 1945

14 de febrer de 1945

Dimecres:

En el Reich:

A la matinada, l’aviació aliada, amb la participació de 529 bombarders Lancaster de la Royal Air Force britànica (RAF) i de 529 bombarders Liberators de les forces d’aviació de l’exèrcit dels Estats Units (USAAF), van continuar bombardejant amb 4.000 tones de bombes el centre de la ciutat alemanya de Dresden, on van causar-hi 35.000 morts, la majoria civils. Els britànics i els nord-americans varen fer una demostració de força per impressionar al dictador Iosif Stalin, ja que li havien promès que destruirien tota la ciutat. El primer ministre britànic Winston Churchill en la Conferència de Ialta havia tingut diferències amb Stalin i volia demostrar-li que ells eren les grans potències que dominaven la guerra, i no pas la URSS, que estava ja dins de territori alemany en aquells moments. L’atac, que havia començat la nit anterior, es va intensificar partir de la 1:05 de la matinada i ja no va parar fins tot el dia. Uns 15 quilòmetres quadrats de territori van quedar totalment devastat per les bombes. La ciutat va quedar plena de cadàvers calcinats, el 70% de les víctimes va morir per asfíxia per inhalació de gasos tòxics provinents del fum dels incendis. Les elevades temperatures a què va arribar la ciutat per culpa dels incendis provocats per les bombes incendiàries va fer que es trenquessin els vidres i es deformessin els metalls de la ciutat. Es van destruir molts hospitals que servien de refugi per a la població, com la clínica de Pfotenhauer, la Diakonissenkrankenhaus i el centre de refugiats. A més, l’Acadèmia de Belles Arts i l’edifici Belvedere es varen cremar. Durant l’atac també es va destruir gran part de les indústries d’armament i l’estació de Friedrichstadt. Dos o tres anys després del bombardeig es va continuar trobant cadàvers entre les ruïnes de la ciutat.

Joseph Goebbels volia aprofitar l’atac de Dresden per abandonar la Convenció de Ginebra en el front occidental com a represàlia. Tot i que mai la va abandonar, va fer servir l’atac com a propaganda per alimentar l’odi cap als Estats Units i la Gran Bretanya. Es diu que Goebbels es va posar a plorar quan va tenir les primeres notícies de l’atac i que va explotar de ràbia davant d’en Naumann i en Semler contra el ministre Hermann Göering, acusant-lo d’inútil i de no defensar Dresden. Goebbels va denunciar la mort de 250.000 persones a Dresden, quan segons els últims càlculs en varen morir al voltant de 35.000. A la Gran Bretanya, molts ciutadans van qüestionar l’atac a Dresden, que consideraven desmesurat, ja que anaven sortint notícies de que l’atac anava dirigit contra la població civil i els refugiats de la guerra que s’havien desplaçat a la ciutat. Dresden també acollia els ferits i els malalts de guerra i, a més, hi havia 26.000 presoners britànics i nord-americans. Una prova de que els propis britànics varen sentir vergonya d’aquell bombardeig la trobem en aquella tarda, quan en el bolletí de notícies britànic radiat es va eliminar la notícia del bombardeig a Dresden.

Però Dresden no va ser l’única ciutat bombardejada aquell dia, l’aviació nord-americana, amb el 8º Exèrcit de l’aire, va atacar la ciutat de Praga, capital del Protectorat del Reich de Bohèmia i Mordàvia. Els nord-americans van deixar caure gran part de les bombes a la zona residencial de Vinohrady on van morir cap a 700 persones. 1.200 van resultar ferides, 90 cases van ser destruïdes i 1.700 més van quedar malmeses. Segons diversos historiadors, aquell dia no s’havia d’atacar la ciutat de Praga i sembla ser que els pilots dels bombarders van confondre Praga per Dresden, donat que les dues ciutats tenien unes característiques semblants. A la nit, els Aliats varen bombardejar Rositz.


Després d’avaluar l’atac, Goebbels se’n va anar a Hohenlychen, a 40 quilòmetres de Berlín, per reunir-se amb el ministre Heinrich Himmler, que es recuperava d’una angina de pit a l’hospital militar de les SS. Els dos jerarques varen deliberar sobre les possibilitats polítiques de salvar el Reich i varen planificar un possible futur nou govern.


El ministre d’Armament Albert Speer va escriure una carta al ministre d’Hisenda Lutz Schwerin von Krosigk per proposar-li que recaptes diners a favor del Reich amb un increment d’impostos en el patrimoni nacional, que ja tenia un import considerable des de l’any 1933. Speer volia estabilitzar la moneda alemanya, el marc, perquè tenia por que s’enfonsés després del conflicte. Krosigk va consultar aquella proposta amb el ministre Goebbels, que s’hi va oposar.

En el front oriental:

En la Pomerània meridional, la ciutat de Schneidemühl va caure en mans soviètiques després de que els alemanys la defensessin desesperadament. L’Adolf Hitler no es va queixar de la derrota, ja que sabia que no s’hi podia fer res.


A Prússia Oriental, un comboi de vehicles militars de la 57º Divisió de fusellers del NKVD va abandonar la ruta principal de Rastenburg a Angeburg per agafar una carretera secundària que els va portar a una zona boscosa, el quarter general de Rastenburg. Des del camí varen poder veure una tanca alta de filferro i les parets de formigó. Quan es varen introduir en el primer perímetre interior varen veure com els búnquers de l’Entrada nº 1 havien sigut dinamitats, i a l’interior del recinte central varen trobar una sèrie de búnquers amb un garatge subterrani. Els oficials del SMERSH varen estar segurs d’haver trobat el quarter general d’en Hitler quan varen veure un cartell que anunciava: Assistent de la Wehrmacht del Führer. A l’habitació del dictador i varen trobar una fotografia seva amb el dictador Benito Mussolini. Com a resultat de l’avanç soviètic per Prússia Oriental, al voltant de la meitat dels 2,3 milions de persones que constituïen la població de Prússia Oriental varen fugir cap a l’oest. Alguns varen marxar amb vaixells, tot i que la majoria ho va fer a peu o amb cavall o en carros. Milers varen morir del fred o per esgotament, o també en els atacs soviètics aeris i d’artilleria.

A Egipte:

Franklin Delano Roosevelt es va entrevistar amb el rei d’Aràbia Saudita Ibn Saud mentre retornava de Ialta. El President es va comprometre a no actuar a Palestina sense consultar-ho abans tant amb els jueus com amb els àrabs, i de no fer res allí contra els seus interessos. Harry S. Truman no va respectar més tard aquest compromís.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: