Home // 1933 // març

31 de març de 1933

En el Reich:

L’Adolf Hitler i en Wilhelm Frick varen expedir una llei per dissoldre les dietes de tots els Estats d’Alemanya  per tal d’igualar tots els länders.

Mentrestant, en Constantin von Neurath va informar en el gabinet de que els governs britànic, francès i nord-americà havia manifestat la seva oposició al boicot de productes alemanys en els seus països i demanava cancel·lar el boicot jueu de l’endemà. En Hitler estava disposat de posposar el boicot de l’endemà al 4 d’abril en cas de que els governs britànic i nord-americà fessin declaracions satisfactòries en contra del boicot de productes alemanys.

A Berlín, a la biblioteca del Tribunal Cameral era un dia normal i corrent amb la sala plena de gent fullejant els llibres quan de sobte es va sentir un cop de porta i uns crits procedents del pis inferior. Alguns es varen aixecar ràpidament en veure que alguna cosa estava passant o estaria apunt de passar i es varen apropar a la porta per mirar a l’exterior mentre tancaven la porta. Preveient el què estava passant, uns quants varen trencar el silenci i varen cridar que eren les SA que estaven expulsant als jueus. Aparentment calmats, els qui varen creure que corrien perill varen tornar ràpidament els llibres als prestatges, varen recollir les seves pertinences i varen marxar. Al cap de pocs minuts, un grup d’homes vestits amb uniformes bru varen entrar a la biblioteca. El que semblava el cap d’aquell grup d’homes va cridar amb veu ferma que els que no eren aris tenien que abandonar el local d’immediat. Algú, segons sembla, va contestar tímidament que ja havien marxat. No satisfets amb aquella resposta, les SA varen recórrer les taules de treball, mirant a la cara a cada un dels presents, intentant trobar algun tret facial que els pogués descobrir. Ningú va protestar davant d’aquelles humiliacions; tots es varen quedar amb els braços creuats a la taula mirant el llibre que tenien a davant. Quan els homes de les SA varen marxar de la sala, ningú va comentar res i es va continuar amb l’activitat normal. En altres seccions de l’edifici es varen produir reaccions normals. Davant la passivitat dels presents, els jutges jueus es varen treure la toga i varen sortir del Tribunal baixant per les escales que estaven vigilades pels membres de les SA. Mai més tornarien.

Aquell dia, els nazis varen posar en servei el camp de concentració de Dachau.



28 de març de 1933

En el Reich:

L’Adolf Hitler va fer una declaració a la Conferència Episcopal de Fulda en un discurs clarament luterà. El canceller alemany va afirmar que els cristians catòlics no necessitaven cap admonició determinada per ser lleials a les autoritats legítimament constituïdes per complir els seus deures cívics conscientment i, d’aquesta manera, creia que rebutjaven rotundament qualsevol activitat il·lícita o revolucionària.

Per altra banda, el NSDAP va aprovar una proclama on es demanava als comitès d’acció que posessin en marxar l’1 d’abril de 1933 un boicot nacional contra tots els negocis, articles, metges i advocats jueus, fins i tot en els pobles més petits. El boicot havia de tenir una durada indefinida i en Joseph Goebbels seria l’encarregat dels preparatius propagandístics. Darrera de l’operació estava la pressió de la Lliga de Combat de la Classe Mitjana Comercial.

Mentrestant, el govern alemany va il·legalitzar el KPD, el partit comunista, i es varen apropiar de tots els seus bens, tot i que legalment aquesta apropiació no es va oficialitzar fins el 29 de maig de 1933 amb la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes.

Aquell dia, en Joseph Goebbels va enviar una carta d’agraïment a l’especialista en impostos, en Schuler, per haver aconseguit arreglar satisfactòriament els seus problemes endarrerits en el pagament d’impostos.

 



27 de març de 1933

Joseph Goebbels va enviar un teletip a Adolf Hitler a Munic, on estava passant uns dies de vacances a Obersalzberg, per explicar-li la seva crida a un boicot general dels negocis jueus que s’acabaria produint l’1 d’abril de 1933.

Aquell dia, Japó va abandonar la Societat de Nacions, mentre organitzava un exèrcit modern, mecanitzat gràcies a l’acer de Manxúria.



26 de març de 1933

En el Reich:

Després d’uns quants dies d’activitat, l’Adolf Hitler es va retirar a Obersalzberg per passar uns quants dies en la seva casa del Bergorf. En saber a través dels seus contactes diplomàtics que el Congrés Jueu nord-americà estava planejant convocar el dia següent un boicot mundial als productes alemanys va convocar a diversos alts funcionaris del Partit, com en Joseph Goebbels, per una conferència on varen aprovar emprendre accions contra els jueus i es va començar a estudiar la idea de fer un boicot als negocis jueus. En Goebbels va preparar un document que, segons la decisió d’en Hitler, convocava a tots els organismes del Partit a un boicot dels negocis jueus a Alemanya a partir de l’1 d’abril de 1933. Per dur a terme el boicot, en Julius Streicher va ser nombrat cap de la comissió central encarregada de la planificació i l’organització del boicot, a la qual també pertanyien 13 funcionaris del NSDAP com en Reinold Muchow, l’antic col·laborador d’en Goebbels i en aquells moments cap suplent de l’organització de cèl·lules d’empresa, en Heinrich Himmler i en Robert Ley.

25 de març de 1933

A Berlín, Joseph Goebbels va citar als intendents i directors de les societats radiofòniques a la Casa de la ràdio berlinesa. Donat repetitius cops a la tribuna de l’orador, Goebbels va deixar clar que era ell qui controlava les ràdios i va dir que la posarien al servei de les seves idees, i que cap altre idea hi trobaria expressió. Per acabar va demanar una acció de depuració que havia d’eliminar de les emissores de ràdio els últims elements del marxisme.

A Stuttgart, el govern alemany va obrir el primer establiment que es dedicava a reeducar a tota aquella persona que creien que no comprenia les excel·lències del moviment nacionalsocialista. Al principi no hi havia més que 1.500 places, però amb el temps aquesta xifra es va triplicar.

24 de març de 1933

El govern alemany va promulgar la llei de capacitació del dia anterior, i es va donar més poder a la figura del canceller. Per aprovar aquella llei Hitler va ordenar detenir a cert números de diputats i va intimidar la resta. Dels 647 diputats només varen assistir aquella sessió del Reichstag 535, i 441 diputats varen votar a favor de la nova llei. A partir d’aquesta promulgació, Adolf Hitler podia dictar decrets d’emergència sense el consentiment del president del govern. O sigui, que podia decretar un decret d’emergència quan volgués sense el consentiment de Paul von Hindenburg i del Parlament, i es donava més poder a la seva figura i menys a la de Hindenburg que ja no podia controlar al govern.

Per altra banda, Joseph Goebbels va presentar un projecte de llei que ell havia proposat feia molt des del Partit i en què convertia l’1 de maig en festa nacional del poble alemany, fent així realitat el vell somni de la classe obrera alemanya.

23 de març de 1933

Els nazis aproven la llei de Captació:

En la Kroll Opera House, en el Tiergarten, es va reunir el Parlament alemany en substitució del Reichstag. L’amfiteatre va ser transformat en una immensa sala en la que es celebraria la sessió inaugural. El govern nazi, juntament amb el Partit Catòlic de Centre, varen aprovar la Llei de Capacitació, la Ermächtigungsgesetz, després de que es cremés el Reichstag el 27 de febrer de 1933. Amb aquesta llei el govern nazi podia aprovar lleis i normes durant quatre anys lleis sense passar abans pel Parlament alemany i, per tant, els altres partits polítics no tenien ni dret ni vot per opinar i no es necessitava l’aprovació del president Paul von Hindenburg. D’aquesta manera s’acabava la República de Weimar i es va facilitar l’escalada de terror que viuria Alemanya els següents anys.

Quan els diputats varen arribar a l’edifici varen tenir que passar per davant d’una sòlida fila d’homes de les SS vestits amb camises negres i, un cop dins, es varen trobar amb un exigent control de seguretat de tropes de les SA, vestits amb les camises brunes. Quan els diputats varen entrar a la Cambra varen observar que darrera de la tribuna ocupada pel Gabinet i pel president del Reichstag hi havia una gran bandera amb l’esvàstica que ocupava tot el mur. Quan tothom es va asseure al seu lloc, el president del Reichstag, en Hermann Göering, va inaugurar la sessió. Eren les dues del migdia, i va saludar als presents amb el crit de camarades, cosa que no va agradar als diputats, i va recordar la figura del poeta nacionalsocialista Dietrich Eckart, un dels fundadors del Partit que havia mort el desembre de 1923. A continuació, els diputats nacionalsocialistes es varen aixecar de la cadira i en Göering va recitar el poema de l’Eckart; Desperta Alemanya. Acabat de llegir el poema va cedir la paraula al nacionalsocialista Stoher, que va dir que seria inútil privar de protecció als ciutadans que no eren considerats afins al règim perquè ja la tenien amb la seva detenció. Les paraules de Stoher varen portar enrenou a la sala i en Göering es va aixecar de la cadira i va dir que l’Adolf Hitler tenia la paraula. Seguidament, un delegat va començar a cridar: Sieg Heil, Sieg Heil!, i tots els que es trobaven a la tribuna es varen aixecar. En Hitler, que era la primera vegada que parlava al Reichstag, es va dirigir des del seu escó cap a la tribuna. En el seu discurs, que va durar dues hores, va defensar el seu projecte de la Llei de Captació acusant als diputats socialistes i la República de Weimar de traïdors, i va assegurar que ni l’existència del Reichstag ni la del Reichsrat corrien perill. La posició i els drets del President es mantindrien intactes i no s’abolirien els Länders. Llavors, com que s’havia aliat temporalment amb el Partit de Centre, va prometre que donaria suport a les institucions catòliques de l’Estat i va declarar que el govern nacional veia en les dues confessions cristianes els factors essencials de la nacionalitat alemanya i va subratllar la seva voluntat de mantenir bones relacions amb el Vaticà. El discurs va ser tallat amb freqüència pels aplaudiments. En acabar el discurs, els membres del partit nazi no paraven de cridar: Heil! Heil! Heil!, i es va suspendre la sessió per un descans.

Mentre sortia de la sala, en Hermann Brüning va ser informat pel diputat nacionalista, el doctor Oberfohren, que el seu partit no donaria suport a la seva proposta d’abolir la llei del 28 de febrer de 1933 per restablir les llibertats dels ciutadans. L’ex-canceller, enfadat amb el partit nacionalista perquè es pensava que havien arribat a un acord amb els nazis, es va reunir amb els diputats del seu partit i varen acordar sol·licitar a en Hitler l’abolició d’aquella llei per escrit. Llavors, el cap del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, es va reunir amb en Hitler en el seu despatx de la Cancelleria. En Hitler li va prometre que en la tercera sessió del Reichstag els deixaria votar amb la consciència tranquil·la.

A les sis de la tarda es va reprendre la sessió, i va ser el torn del líder socialdemòcrata Otto Wels, que mentre avançava cap a la tribuna per parlar es varen poder sentir crits des de l’exterior demanant que volien l’aprovació del projecte o sinó tot seria tot sang i foc. En Wels va fer un discurs moderat, va atacar al Tractat de Versalles i va defensar els principis d’humanitat, justícia, llibertat i socialisme. En acabar el seu discurs va dir que estava indefens ( la majoria dels seus companys havien sigut enviats a la presó ) però que votaria encontra del projecte d’en Hitler. Un cop va acabar, els diputats d’esquerre el varen aplaudir i els nacionalsocialistes el varen escridassar. Enfadat, en Hitler, que havia estat prenent notes mentre parlava el líder del SPD, volia sortir a parlar a la tribuna. En veure-li les intencions, en Franz von Papen el va intentar aturar perquè no pugés, però es va quedar sol davant dels aplaudiments dels diputats del NSDAP i en Hitler va pujar a la tribuna on va cridar des de la tribuna al líder socialdemòcrata que no necessitava els seus vots i li va dir que Alemanya seria lliure, però no amb ells que estaven apunt de desaparèixer i el va amenaçar declarant que les campanes doblaven a mort per ells. Després, li va tocar el torn al líder del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, que va dir que votaria a favor pel projecte. A continuació, es va procedir a votar i a la sala va augmentar el nerviosisme. Quinze minuts després, el president del Reichstag, en Hermann Göering, va declarar els resultats; a favor del projecte 441, en contra 94, els nazis es varen aixecar de les seves cadires i varen saludar amb la salutació feixista cantant l’himne Horst Wessel. En seguit, en Von Papen es va dirigir cap a en Hitler per felicitar-lo. Tot i la victòria, en Göering va fer trampes al moment de contar els vots perquè va descomptar els vots dels diputats comunistes. A fora l’edifici, a la plaça, una multitud de gent cridava a favor del projecte nazi. Seguidament, es va redactar la nova llei que va ser firmada per en Paul von Hindenburg, en Hitler, en Wilhelm Frick, en Constantin von Neurath i en Lutz Schwerin von Krosigk. En aquella sessió també es va aprovar una amnistia per tots els condemnats per crims i delictes comesos amb una intenció patriòtica. La majoria que varen poder gaudir d’aquella amnistia eren nazis que havien combatut durant l’època que intentaven pujar al poder.

22 de març de 1933

En el Reich:

El Ministeri de l’Interior va constituir un departament dedicat a qüestions d’higiene racial i, justament aquell dia, els nazis van obrir el camp de concentració de Dachau en una antiga fàbrica de pólvora, a uns 20 quilòmetres de Munic, per empresonar als polítics, sobretot els comunistes, els periodistes i els activistes contraris al règim. El Ministeri del Interior va reconèixer oficialment la condició de presó pels presos polítics a Dachau.

Aquell dia, en Joseph Goebbels es va poder instal·lar a la seva residència oficial com a ministre de Propaganda en el Palau de Leopold ( Leopold-Palais ), situat a la Wilhelmplatz 8/9, que havia sigut construït el 1737 i reformat 100 anys després per en Schinkel. Després, en Goebbels va acordar amb el ministre de Comunicacions, el baró Peter Paul von Eltz-Rübenach, que va delegar en el Ministeri d’en Goebbels la part de comunicacions referent a la societat radiofònica del Reich, que la supervisió de la ràdio exercida fins llavors per en Peter Paul von Eltz Rübenach quedaria exclusivament en mans d’en Goebbels.

21 de març de 1933

Dimarts:

El dia de Potsdam:

A PotsdamAlemanya, va ser un dia festiu perquè se celebrava que el 21 de març de 1871 el canceller Otto von Bismarck havia aprovat la Constitució del primer Parlament de l’Alemanya unificada. Joseph Goebbels va aprofitar la festivitat de Potsdam per celebrar la cerimònia d’obertura del 8º Reichstag després de la victòria del Partit Nazi el 5 de març de 1933 a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkirche, fundada a principis del segle XVIII per la dinastia Hohenzollern de Prússia, que simbolitzava els llaços entre la monarquia militar prussiana, el poder de l’Estat i la religió protestant.

Des de Berlín va sortir una comitiva en direcció a la capital prussiana. Les cases de Potsdam lluïen grans banderes amb l‘esvàstica juntament amb les banderes tricolors de l’Imperi. Abans de la visita del govern alemany, les SA havien amenaçat als veïns i als propietaris de les cases perquè pengessin al balcó l’emblema de la creu gamada. Prèviament, a l’església on s’hi havia de celebrar l’acte s’hi va fer una cerimònia catòlica i evangèlica. Abans d’arribar a la ciutat, l’Adolf Hitler i en Goebbels es varen dirigir al cementiri de Luiswnstadt, situat a les afores de la ciutat, per deixar enormes corones a les tombes dels homes de les SS caiguts en la lluita durant la pujada al poder. Honrava a tots els màrtirs del moviment enterrats allí mentre avançava entre les files d’homes de les SA i deixava una corona amb l’esvàstica amb una cinta a cada tomba i estrenyia la mà als familiars dels caiguts, que es quedaven en silenci. Aprofitant la festivitat del dia i aquell acte, els nazis varen atorgar un perdó general dels delictes comesos durant el temps de la presa del poder. Un cop acabat aquest acte, varen tornar als automòbils i amb un comboi d’automòbils varen baixar per la Reichsstrasse 1 cap a Potsdam mentre multituds no deixaven de cridar-los contents per veure’ls. Tot i que s’havien organitzat més actes, Goebbels no volia que en Hitler assistís a les altres cerimònies del govern perquè no li agradaven.

Mentre en Hitler anava cap a Potsdam, a dos quarts d’onze del matí els membres del nou govern es varen reunir a l’església de Sant Nicolau, on hi havia el president Paul von Hindenburg, el ministre d’Agricultura i els diputats catòlics, a més del líder de les SS Heinrich Himmler per assistir a una missa. Un cop la caravana d’en Hitler va arribar a la ciutat, les campanes varen començar a repicar i els diputats varen abandonar el temple i es varen dirigir a peu cap a la Garinsonkirche, on es celebraria l’acte oficial. L’església estava ocupada en aquells moments pels mariscals, els generals i els almiralls del règim imperial, i tots anaven vestits amb els seus uniformes de gala i anaven encapçalats pel mariscal de camp August von Mackensen, que lluïa l’uniforme dels Húsars de la Mort. La cadira reservada pel kàiser va quedar buida, però darrere d’ella i va seure l’antic príncep de la Corona, que portava un gran uniforme. El cor de l’església s’hi varen acomodar els diputats nazis, vestits amb camises brunes, els nacionalistes i els membres del Partit del Centre. No hi havia present cap diputat socialdemòcrata ni comunista. A fora l’església, a la plaça, estava plena de gent que no parava de cridar: Visca!.

Quan tots els convidats ja estaven dins l’església, Von Hindenburg va arribar a la plaça i en Hitler es va apropar a ell per saludar-lo juntament amb el capellà castrense de l’església. Quan es va obrir la porta de l’església, tothom es va posar dempeus i, llavors, els membres del nou govern varen entrar a l’església. Les mirades de tots es varen concentrar cap a l’Adolf Hitler, que vestia d’etiqueta amb un vestit negre acompanyat per un barret de copa i una capa, una vestimenta molt poc usual en ell, i cap al president Paul von Hindenburg, que avançava lentament amb el seu bastó i lluïa un uniforme que li anava estret. Quan varen arribar al centre de l’església, Von Hindenburg va saludar solemnement amb el seu bastó al tro buit del kàiser i al príncep de la Corona, i es va asseure a l’esquerre d’en Hitler. Llavors, quan tots estaven assentats i va acabar de sonar l’himne de Leuthen, el Nun danket alle Gott, el President es va incorporar, es va posar les ulleres i va llegir un breu discurs amb serietat on va dir que el nou govern tenia molta feina per fer. Un cop va acabar el discurs, va doblar el paper que havia llegit i es va tornar a asseure. A continuació, l’Adolf Hitler va fer un discurs on va homenatjar al President i va aprofitar el motiu de la celebració per dir que el nou règim nazi era continuador del gloriós passat Imperi alemany. Hitler va recordar i glorificar el territori de Prússia, d’on era origen en Von Hindenburg, que tal i com havien planejat el va commoure. De fet, el que varen buscar els nazis amb aquella celebració era l’acceptació del President. Quan va acabar el seu discurs, el canceller va anar a la cadira on seia en Von Hindenburg i li va fer una profunda reverència i li va donar la mà. Després, un cop finalitzat l’acte, el President va anar un moment sol a la cripta per visitar la tomba del monarca Frederic el Gran.

Mentrestant, a fora l’església, els canons varen ser disparats a l’aire i, en mig de les trompetes i tambors, l’exèrcit alemany, les SA i els Cascs d’Acer varen desfilar davant del President, el canceller i el príncep de la Corona. Entre els soldats que varen desfilar hi havien els soldats i els oficials del 9º Regiment d’Infanteria, i entre ells hi havia l’oficial d’escorta Henning von Tresckow, que va passar per davant de la tribuna d’autoritats amb el 1º Batalló. Però, mentre els soldats desfilaven, l’Alfred Hugenberg va aprofitar el soroll que feien per demanar-li a en Hermann Brüning que es reunís aquella tarda amb ell per intentar evitar la projectada llei de plens poders que tenia planejat aprovar en Hitler. A la nit, continuant amb la celebració, deu mil homes de les SA varen desfilar amb torxes a la Porta de Brandenburg davant les aclamacions d’una gran multitud mentre, a la Gran Òpera, el mestre Wilhelm Furtwängler va dirigir l’obra dels Mestres Cantors del compositor Richard Wagner. El dia de Potsdam, amb l’encaixada de mans entre en Hitler i en Von Hindenburg, es va difondre en milions de postals i cartells.


Aquella mateixa nit, tal i com havien parlat al matí, Brüning es va dirigir d’incògnit a la casa del ministre Hugenberg, situada a la Viktoriastrasse, molt a prop del Parc Zoològic. Un cop reunits, Hugenberg li va dir que la nova llei que volia aprovar en Hitler el 24 de març de 1933 li donaria més poder que el que havia tingut mai el kàiser, i li va explicar que probablement eliminaria a tots els partits polítics com havia fet amb el partit comunista. Brüning li va comentar que el NSDAP estava en minoria, i que si volia aprovar la llei de plens poders l’obligarien a abolir la llei del 28 de febrer de 1933 i li farien restablir els drets dels ciutadans.

Neixen els primers camps de concentració:

Per altra banda, les SA varen construir els primers camps de concentració pels presos polítics a Oranienburg i a Dachau. El d’Oranienburg es va posar en servei aquell mateix dia, i el Ministeri de l’Interior va reconèixer oficialment la condició de presó pels presoners polítics del camp de concentració d’Oranienburg. Tanmateix, es va publicar un decret on es declarava il·legal qualsevol comentari malintencionat contra el nou govern. Els nazis varen obligar a tots els ciutadans a informar a la policia de qualsevol ofensa al govern del Reich o de qualsevol degradació de revolució nacional. Aquella invitació de denunciar a altres ciutadans va ser acceptada per la població i va generar una onada de denúncies de ciutadans que denunciaven als seus veïns o als seus companys de treball. També els nazis varen aprovar una norma que deia que per jutjar els delictes polítics es constituirien tribunals especials en el que l’acusat perdria gran part del dret a la defensa habitual en tribunals de justícia ordinaris.

En el Reich:

L’onada de denuncies contra els comunistes va fer entrar en vigor la Llei de Pràctiques Doloses, que la policia va criticar perquè estaven desbordats de tanta feina detenint comunistes i no tenien espai per empresonar-los.


Un diari de Leipzig va afirmar que una bala tocava al canceller Hitler, tots els jueus d’Alemanya acabarien d’immediat davant la paret i que el resultat seria el bany de sang més gran que hagi vist el món.

20 de març de 1933

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler va informar en el seu gabinet que després de diverses conversacions el Zentrum havia acceptat aprovar la Llei de plens poders i va explicar que l’acceptació d’aquesta llei enfortiria el prestigi davant dels països estrangers. Llavors, en Wilhelm Frick va presentar l’esborrany de la llei, que el gabinet va acabar acceptant, i va proposar una manipulació dels procediments del Reichstag per assegurar la majoria de dos terços. Es contaria com a presents els diputats que no hi fossin i no haguessin presentat excusa i es va excloure l’absentisme com a forma d’abstenció de protesta.

Mentrestant, els nazis varen prendre la decisió de crear un camp de concentració a Dachau, i varen obrir el camp d’Oranienburg.

css.php