Home // 1933 // març

31 de març de 1933

Divendres:

En el Reich:

Adolf Hitler Wilhelm Frick varen expedir una llei per dissoldre les dietes de tots els Estats d’Alemanya  per tal d’igualar tots els länders.


Constantin von Neurath va informar en el gabinet de que els governs britànic, francès i nord-americà havien manifestat la seva oposició al boicot de productes alemanys en els seus països i demanava cancel·lar el boicot jueu de l’endemà. Hitler estava disposat de posposar el boicot de l’endemà al 4 d’abril en cas de que els governs britànic i nord-americà fessin declaracions satisfactòries en contra del boicot de productes alemanys.

Però el boicot no estava previst de que s’aturés i aquell dia va sortir un article del gauleiter Julius Streicher en el Völkischer Beobachter que deia:

Els partits marxistes i burgesos protectors dels jueus estan aniquilats i així ha quedat destruïda l’esperança jueva de poder reconquerir des de dins la perduda dominació del poble alemany. D’aquí la còlera jueva. D’aquí, l’odi jueu. D’aquí a l’estranger la campanya jueva de boicot i la propaganda difamatòria sobre crueltat comeses a Alemanya… El dissabte 1 d’abril a les deu del matí comença la reacció defensiva del poble alemany contra aquest criminal internacional, el jueu.

Tot i que era l’endemà el dia del boicot, els atacs antisemites varen començar abans. A Berlín, a la biblioteca del Tribunal Cameral era un dia normal i corrent amb la sala plena de gent fullejant els llibres quan de sobte es va sentir un cop de porta i uns crits procedents del pis inferior. Alguns es varen aixecar ràpidament en veure que alguna cosa estava passant o estaria a punt de passar, i es varen apropar a la porta per mirar a l’exterior mentre tancaven la porta. Preveient el què estava passant, uns quants varen trencar el silenci i varen cridar que eren les SA que estaven expulsant als jueus. Aparentment calmats, els qui varen creure que corrien perill varen tornar ràpidament els llibres als prestatges, varen recollir les seves pertinences i varen marxar. Al cap de pocs minuts, un grup d’homes vestits amb uniformes bru varen entrar a la biblioteca. El que semblava el cap d’aquell grup d’homes va cridar amb veu ferma que els que no eren aris tenien que abandonar el local d’immediat. Algú, segons sembla, va contestar tímidament que ja havien marxat. No satisfets amb aquella resposta, les SA varen recórrer les taules de treball, mirant a la cara a cada un dels presents, intentant trobar algun tret facial que els pogués descobrir. Ningú va protestar davant d’aquelles humiliacions; tots es varen quedar amb els braços creuats a la taula mirant el llibre que tenien al davant. Quan els homes de les SA varen marxar de la sala, ningú va comentar res i es va continuar amb l’activitat normal. En altres seccions de l’edifici es varen produir reaccions normals. Davant la passivitat dels presents, els jutges jueus es varen treure la toga i varen sortir del Tribunal baixant per les escales que estaven vigilades pels membres de les SA. Mai més tornarien.


Aquell dia els nazis varen posar en servei el camp de concentració de Dachau.

30 de març de 1933

Dijous:

En el Reich:

Preparant el boicot de l’1 d’abril, el NSDAP va ordenar que en totes les organitzacions de base es creessin  comissions per organitzar el boicot, que inclourien la realització de mítings i marxes exigent la depuració de les escoles, l’advocacia i la professió mèdica com a part de la defensa del poble alemany contra la comunitat jueva.

29 de març de 1933

Dimecres:

En el Reich:

El gabinet alemany va convèncer al president Paul von Hindenburg d’aprovar un decret que ampliés retroactivament les condicions d’aplicació de la pena de mort previstes en el decret de l’incendi del Reichstag del 28 de febrer als delictes de traïció i incendi comesos des del 31 de gener. A part, el govern va aprovar un decret per intensificar la col·laboració entre els presidents provincials i els Gauleiter. Aquest decret i les següents mesures amb el mateix objectiu no varen tenir massa èxit.

Els arrests i les dimissions arran de l’incendi del Reichstag encara continuaven en aquelles dates, ja que aquell dia va ser obligat a dimitir del seu càrrec el president del grup del DNVP, Ernst Oberfohren, per haver acusat al ministre Joseph Goebbels de l’incendi. Oberfohren va escriure un article el 27 d’abril al Manchester Guardian per explicar la seva teoria i poc després es va suïcidar.


El diari Dresdner NN, afí al govern, va declarar que el 92,5% del seu capital era ari. El senyor Wolf, propietari del restant 7,5%, va renunciar al seu càrrec de redactor en cap, i un treballador jueu va ser acomiadat.

28 de març de 1933

Dimarts:

En el Reich:

L’Adolf Hitler va fer una declaració a la Conferència Episcopal de Fulda en un discurs clarament luterà. El canceller alemany va afirmar que els cristians catòlics no necessitaven cap admonició determinada per ser lleials a les autoritats legítimament constituïdes per complir els seus deures cívics conscientment i, d’aquesta manera, creia que rebutjaven rotundament qualsevol activitat il·lícita o revolucionària.


El NSDAP va aprovar una proclama on es demanava en els comitès d’acció que posessin en marxa l’1 d’abril de 1933 un boicot nacional contra tots els negocis, articles, metges i advocats jueus, fins i tot en els pobles més petits. El boicot havia de tenir una durada indefinida i el ministre Joseph Goebbels seria l’encarregat dels preparatius propagandístics. Darrera de l’operació estava la pressió de la Lliga de Combat de la Classe Mitjana Comercial. El que no demanaven era atacar a les grans indústries jueves, ja que encara eren pilars de l’economia alemanya.


El govern alemany va il·legalitzar el KPD, el partit comunista, i es va apropiar de tots els seus béns, tot i que legalment aquesta apropiació no es va oficialitzar fins al 29 de maig de 1933 amb la Llei de Confiscació de les Propietats Comunistes.


Joseph Goebbels va enviar una carta d’agraïment a l’especialista en impostos, Schuler, per haver aconseguit arreglar satisfactòriament els seus problemes d’endarreriment en el pagament d’impostos. Goebbels es va reunir aquell dia amb els representants de la indústria cinematogràfica i va criticar les pel·lícules que s’havien fet fins llavors perquè creia que estaven allunyades de l’esperit d’aquell moment. El ministre va afirmar que el nou moviment no s’esgotava en desfilades i tocs de trompeta. Goebbels va posar d’exemple la pel·lícula El cuirassat Potemkin del director soviètic Sergeui Einstein.

 

27 de març de 1933

Dilluns:

En el Reich:

Joseph Goebbels va enviar un teletip a l’Adolf Hitler, que es trobava a Munic passant uns dies de vacances a Obersalzberg, per explicar-li la seva crida a un boicot general dels negocis jueus que s’acabaria produint l’1 d’abril de 1933.


A Nuremberg, les SA varen assaltar per la força la Cambra de Comerç.


A Brunswick, les SS i la policia varen intervenir suposadament per evitar un putsch dels Cascs d’Acer, que varen quedar immediatament prohibides. Poc després va ser aixecada la prohibició.

A Japó:

Japó va abandonar la Societat de Nacions al mateix temps que organitzava un exèrcit modern i mecanitzat gràcies a l’acer extret de Manxúria.

26 de març de 1933

En el Reich:

Després d’uns quants dies d’activitat, l’Adolf Hitler es va retirar a Obersalzberg per passar uns quants dies en la seva casa del Bergorf. En saber a través dels seus contactes diplomàtics que el Congrés Jueu nord-americà estava planejant convocar el dia següent un boicot mundial als productes alemanys va convocar a diversos alts funcionaris del Partit, com en Joseph Goebbels, per una conferència on varen aprovar emprendre accions contra els jueus i es va començar a estudiar la idea de fer un boicot als negocis jueus. En Goebbels va preparar un document que, segons la decisió d’en Hitler, convocava a tots els organismes del Partit a un boicot dels negocis jueus a Alemanya a partir de l’1 d’abril de 1933. Per dur a terme el boicot, en Julius Streicher va ser nombrat cap de la comissió central encarregada de la planificació i l’organització del boicot, a la qual també pertanyien 13 funcionaris del NSDAP com en Reinold Muchow, l’antic col·laborador d’en Goebbels i en aquells moments cap suplent de l’organització de cèl·lules d’empresa, en Heinrich Himmler i en Robert Ley.

25 de març de 1933

Dissabte:

En el Reich:

A Berlín, Joseph Goebbels va citar els intendents i directors de les societats radiofòniques a la Casa de la ràdio berlinesa perquè ell hi faria un discurs. Donat repetitius cops a la tribuna de l’orador, Goebbels primerament va dir que no podien està contents amb un suport del 37% de la població, fent referència a les eleccions del 5 de març, i va deixar clar que a partir d’ara seria ell qui controlaria les ràdios. Va dir que la posarien al servei de les seves idees, afirmant que cap altre idea hi trobaria expressió. El ministre va demanar una acció de depuració que havia d’eliminar de les emissores de ràdio els últims elements del marxisme, i va deixar clar que la ràdio seria purgada d’inconformistes i d’esquerres, i els va demanar que s’encarreguessin ells mateix de la depuració, sinó, ho faria ell mateix. Goebbels els va dir que la ràdio tenia que ser imaginativa, moderna i no tenia que avorrir a la gent.

Llavors, Goebbels va definir l’objectiu del seu nou Ministeri de Propaganda: la mobilització espiritual del poble alemany en una recreació permanent de l’esperit d’entusiasme popular que havia galvanitzat.


A Stuttgart, el govern alemany va obrir el primer establiment que es dedicava a reeducar a tota aquella persona que creien que no comprenia les excel·lències del moviment nacionalsocialista. Al principi no hi havia més que 1.500 places, però amb el temps aquesta xifra es va triplicar. Els nazis havien de fer canviar l’opinió pública que no els donava majoritàriament suport.

24 de març de 1933

Divendres:

En el Reich:

El govern alemany va promulgar la llei de capacitació del dia anterior, i es va donar més poder a la figura del canceller. Per aprovar aquella Llei, Hitler va ordenar detenir a cert números de diputats i va intimidar a la resta. Dels 647 diputats només varen assistir aquella sessió del Reichstag 535, i 441 diputats varen votar a favor de la nova Llei. A partir d’aquesta promulgació, Adolf Hitler podia dictar decrets d’emergència sense el consentiment del president del govern. O sigui, que podia decretar un decret d’emergència quan volgués sense el consentiment del president Paul von Hindenburg i del Parlament, i es donava més poder a la seva figura i menys a la del President, que ja no podia controlar al govern.

El govern alemany es va reunir aquell dia per fer un balanç de la resolució parlamentària i tots els ministres estaven impressionats amb Hitler. Hitler es va limitar a pronunciar unes emocionades paraules d’agraïment.


Joseph Goebbels va presentar un projecte de llei que ell havia proposat feia molt des del NSDAP i en què convertia l’1 de maig en festa nacional del poble alemany, fent així realitat el vell somni de la classe obrera alemanya.

A la Gran Bretanya:

El diari britànic Daily Express va sortir editat amb un titula que deia: Judea declares war on Germany.

23 de març de 1933

Dijous:

Els nazis aproven la llei de Captació:

En la Kroll Opera House, en el Tiergarten, es va reunir el Parlament alemany en substitució del Reichstag. L’amfiteatre va ser transformat en una immensa sala en la que es celebraria la sessió inaugural. El partit nazi, amb 288 diputats, juntament amb el Partit Catòlic de Centre, amb 74 diputats, varen aprovar la Llei de Capacitació, la Ermächtigungsgesetz, després de que es cremés el Reichstag el 27 de febrer de 1933. Amb aquesta llei el govern alemany podia aprovar lleis i normes durant quatre anys lleis sense passar abans pel Parlament alemany i, per tant, els altres partits polítics no tenien ni dret ni vot per opinar i no es necessitava l’aprovació del president Paul von Hindenburg. D’aquesta manera s’acabava la República de Weimar i es va facilitar l’escalada de terror que viuria Alemanya durant els següents anys.

Quan els diputats varen arribar a l’edifici varen tenir que passar per davant d’una ferma i provocativa fila d’homes de les SS vestits amb camises negres i, un cop dins, es varen trobar amb un exigent control de seguretat de tropes de les SA, vestits amb les camises brunes, que rodejaven l’edifici amb un triple cordó de seguretat. Armats fins les dents, les SA es movien pel vestíbul i pels passadissos. Abaix, en el saló d’actes, la meitat parlamentària bruna anava vestida de bru. Quan els diputats varen entrar a la Cambra varen observar que darrera de la tribuna ocupada pel Gabinet i pel president del Reichstag hi havia una gran bandera amb l’esvàstica que ocupava tot el mur flanquejada per altres dues més modestes. Quan tothom es va asseure al seu lloc el president del Reichstag, Hermann Göering, va inaugurar la sessió. Eren les dues del migdia i el president va saludar als presents amb el crit de camarades, cosa que no va agradar als diputats, i va recordar la figura del poeta nacionalsocialista Dietrich Eckart, un dels fundadors del Partit que havia mort el desembre de 1923. A continuació, els diputats nacionalsocialistes es varen aixecar de la cadira i Göering va recitar el poema de l’Eckart; Desperta Alemanya. Acabat de llegir el poema va cedir la paraula al nacionalsocialista Stoher, que va dir que seria inútil privar de protecció als ciutadans que no eren considerats afins al règim perquè ja la tenien amb la seva detenció. Les paraules de Stoher varen portar enrenou a la sala i Göering es va aixecar de la cadira i va dir que l’Adolf Hitler tenia la paraula. Seguidament, un delegat va començar a cridar: Sieg Heil, Sieg Heil!, i tots els que es trobaven a la tribuna es varen aixecar. Hitler, que era la primera vegada que parlava davant dels parlamentaris, es va dirigir des del seu escó cap a la tribuna. En el seu discurs, que va durar dues hores, va defensar el seu projecte de la Llei de Captació acusant als diputats socialistes i la República de Weimar de traïdors, i va assegurar que ni l’existència del Reichstag ni la del Reichsrat corrien perill. La posició i els drets del President es mantindrien intactes, va assegurar, i no s’abolirien els Länders. Llavors, com que s’havia aliat temporalment amb el Partit de Centre, va prometre que donaria suport a les institucions catòliques de l’Estat i va declarar que el govern nacional veia en les dues confessions cristianes els factors essencials de la nacionalitat alemanya i va subratllar la seva voluntat de mantenir bones relacions amb el Vaticà. El discurs va ser tallat amb freqüència pels aplaudiments. En acabar el discurs, els membres del partit nazi no paraven de cridar: Heil! Heil! Heil!, i es va suspendre la sessió per un descans.

Mentre sortia de la sala, Hermann Brüning va ser informat pel diputat nacionalista, el doctor Oberfohren, que el seu partit no donaria suport a la seva proposta d’abolir la llei del 28 de febrer de 1933 per restablir les llibertats dels ciutadans. L’ex-canceller, enfadat amb el partit nacionalista perquè es pensava que havien arribat a un acord amb els nazis, es va reunir amb els diputats del seu partit i varen acordar sol·licitar a en Hitler l’abolició d’aquella llei per escrit. Llavors, el cap del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, es va reunir amb en Hitler en el seu despatx de la Cancelleria. Hitler li va prometre que en la tercera sessió del Reichstag els deixaria votar amb la consciència tranquil·la. Brüning va descriure aquell projecte llei que anaven a aprovar com la monstruositat més gran que mai havia existit en un Parlament.

A les sis de la tarda es va reprendre la sessió i ara va ser el torn del líder socialdemòcrata Otto Wels, que mentre avançava cap a la tribuna per parlar es varen poder sentir crits des de l’exterior demanant que volien l’aprovació del projecte o sinó tot seria tot sang i foc. Wels va fer un discurs moderat, va atacar el Tractat de Versalles i va defensar els principis d’humanitat, justícia, llibertat i socialisme. Va acusar als nazis de violar la llibertat i la legalitat amb la seva política repressiva. Els va subratllar el paper positiu del SPD en el passat per garantir la democràcia alemanya i va afegir que cap revolució nacionalsocialista podia ignorar-ho i va sentenciar que la persecució dels socialdemòcrates no acabaria amb els seus objectius. En acabar el seu discurs va dir que estava indefens (la majoria dels seus companys havien sigut enviats a la presó, dels seus 120 diputats només se’n varen presentar 94, ja que els 26 restants havien fugit o estaven arrestats), però va declarar que votaria encontra del projecte d’en Hitler. Un cop va acabar el seu parlament, els diputats d’esquerre el varen aplaudir i els nacionalsocialistes el varen escridassar. Enfadat per aquelles paraules i els aplaudiments continus, Hitler, que havia estat prenent notes mentre parlava el líder del SPD, es va aixecar per sortir a parlar a la tribuna. En veure-li les intencions, Franz von Papen el va intentar aturar perquè no pugés, però es va quedar sol davant dels aplaudiments dels diputats del NSDAP i Hitler va pujar a la tribuna on va cridar des de la tribuna al líder socialdemòcrata dient-li que no necessitava els seus vots i li va deixar clar que Alemanya seria lliure, però no amb ells que estaven a punt de desaparèixer, va admetre, i el va amenaçar declarant que les campanes doblaven a mort per ells. Després li va tocar el torn al líder del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, que bàsicament va dir que votaria a favor pel projecte. A continuació es va procedir a votar i a la sala va augmentar el nerviosisme. Quinze minuts després, el president Hermann Göering va declarar els resultats; a favor del projecte 441 i 94 encontra, els del SPD. En seguit, els nazis es varen aixecar de les seves cadires i varen saludar amb la salutació feixista cantant l’himne Horst Wessel. A continuació, Von Papen es va dirigir cap a en Hitler per felicitar-lo. Tot i la victòria, Göering va fer trampes al moment de comptar els vots perquè va descomptar els vots dels diputats comunistes. A fora l’edifici, a la plaça, una multitud de gent cridava a favor del projecte nazi. Seguidament es va redactar la nova llei que va ser firmada pel president Paul von Hindenburg, el canceller Hitler i els ministres Wilhelm FrickConstantin von Neurath Lutz Schwerin von Krosigk. En aquella sessió també es va aprovar una amnistia per tots els condemnats per crims i delictes comesos amb una intenció patriòtica. La majoria que varen poder gaudir d’aquella amnistia eren nazis que havien combatut durant l’època que intentaven pujar al poder.


En una reunió general d’empresaris de la RDI, l’empresari Fritz Thyssen va criticar durament als dirigents de l’organització que s’havien mostrat contraris al nazisme i va exigir explicacions per fets com els esforços per bloquejar el nomenament d’en Hitler abans del 30 de gener, o per episodis de caràcter simbòlic com l’ordre d’arriar una bandera amb l’esvàstica que s’havia hissat en l’edifici de la corporació. La reunió va acabar amb un acord on la majoria admetia i aprovava el nou règim.

22 de març de 1933

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler es va reunir amb els dirigents de la Lliga de Metges d’Alemanya, la Verband der Ärtze Deutschland. Aquest li varen exposar la seva voluntat de treballar a favor de la recuperació nacional proclamada pel govern. Gràcies a la seva col·laboració, el cap de la NSAB, Gerhard Wagner, va ser nombrat en el mes d’abril comissari especial per les organitzacions de la professió mèdica, Komissar der ärtzlichen Spitzeverbande.


El Ministeri de l’Interior va constituir un departament dedicat a qüestions d’higiene racial i, justament aquell dia, els nazis van obrir el camp de concentració de Dachau en una antiga fàbrica de pólvora, a uns 20 quilòmetres de Munic, per empresonar als polítics, sobretot els comunistes, els periodistes i els activistes contraris al règim. El Ministeri de l’Interior va reconèixer oficialment la condició de presó pels presos polítics a Dachau.


Joseph Goebbels es va poder instal·lar a la seva residència oficial com a ministre de Propaganda en el Palau de Leopold (Leopold-Palais), situat a la Wilhelmplatz 8/9, que havia sigut construït el 1737 i reformat 100 anys després per Schinkel. Un cop instal·lat, Goebbels va acordar amb el ministre de Comunicacions, el baró Peter Paul von Eltz-Rübenach, que ja havia delegat en el Ministeri de Propaganda la part de comunicacions referent a la societat radiofònica del Reich, que la supervisió de la ràdio exercida fins llavors per en Peter Paul von Eltz Rübenach quedaria exclusivament a les mans del Ministeri de Propaganda.

css.php