Home // diari // 13 d’abril de 1945

13 d’abril de 1945

Divendres:

La mort del president Franklin Delano Roosevelt:

A Washington, el vicepresident dels Estats Units Harry S. Truman, que fins aleshores havia quedat al marge de qualsevol decisió de l’administració Roosevelt, va ser investit president dels Estats Units després que el dia anterior hagués mort el president Franklin D. Roosevelt. En Truman va jurar el càrrec sobre la Bíblia, fet nou en la història dels Estats Units, així com va jurar fidelitat a la Constitució americana i va repetir les paraules que havia dit l’Eleanor Roosevelt en la mort del seu marit: Ha mort (Roosevelt) com un soldat.

Amb la primera persona que es va reunir el nou President va ser amb l‘Edward Stettinius, el Secretari d’Estat, que va quedar de pedra quan va sentir que en Truman li demanava que el posés al corrent sobre què passava en el món. Stettinius li va explicar que des de Ialta els soviètics havien adoptat una postura ferma i inflexible en tots els temes importants, i els va acusar d’actuar per la seva compta, sense consultar-ho amb ningú, i li va comentar que el primer ministre Winston Churchill estava més contrariat que ell. A la tarda, en Truman es va reunir amb en James Francis Jimmy Byrnes, un membre del Senat i amic seu, perquè aquest li portava un informe detallat sobre la bomba atòmica. En James Forrestal, el secretari de Marina, sabent que el nou President no sabia res de la bomba atòmica, va portar a en Byrnes de Carolina del Sud a Washington en el seu avió privat perquè sabia que el President tenia que prendre decisions sobre aquell tema. Abans de parlar de la bomba i després d’admetre-li que no estava preparat pel càrrec, el President li va demanar que li expliqués tot el què sabia de Teheran a Ialta i tot el què sabia de tot. Primerament, en Byrnes li va explicar que els soviètics no estaven complint amb els acords de Crimea. Parlant de la bomba, el senador li va dir que els Estats Units estaven fabricant un explosiu suficientment potent per destruir el món i li va deixar clar que amb la bomba estarien en disposició de dictar les condicions un cop acabés la guerra.

A Londres, el primer ministre Winston Churchill, que com la majoria ignorava qui era el nou President, va desitjar no veure el nou President ja que se sentia abatut per la mort del seu amic i va decidir no travessar l’Atlàntic per anar a la Conferència de San Francisco, on era prevista la seva assistència. El seu lloc va ser ocupat pel Secretari del Foreign Office Anthony Eden, fet que va donar un avantatge al partit Laborista en les eleccions que s’havien de celebrar a la Gran Bretanya després que acabés la guerra, ja que en aquells moments el líder del Partit Laborista Clement Attlee ja es trobava als Estats Units i va poder assistir a la Conferència com un representant de la Gran Bretanya.

A París, el general Charles De Gaulle, que mai va tenir una bona relació amb en Roosevelt, sobretot després de la Conferència de Ialta perquè el President va mirar de marginar-lo d’en Iosif Stalin perquè els soviètics s’oposaven a que la França d’en De Gaulle ocupés una zona alemanya. A més, en Roosevelt sempre va veure a en De Gaulle com un dictador pel fet de que era un militar i mai li va mostrar cap mena de confiança, a diferència d’en Churchill. En De Gaulle va dir en els cercles més íntims que li sabia greu que el President mai entengués les seves raons en la seva forma de comportar-se, referint-se a que era un militar. Tot i les males relacions, en De Gaulle el va homenatjar dient que era un autèntic aristòcrata que va fer immensos favors a Nord Amèrica.

A Moscou, en Iosif Stalin havia començat a desconfiar d’en Roosevelt els últims dies perquè creia que el President buscava la rendició d’Alemanya a través del general de les SS Karl Wolf, que comandava les tropes alemanyes a Itàlia. A en Roosevelt li va saber greu la desconfiança de Stalin i va tenir que desmentir que tingués un acord amb en Wolf, però Stalin no el va creure fins dotze dies abans de la mort del president nord-americà.

A Alemanya, es va saber la notícia a la nit del 12 d’abril, i el ministre de Propaganda Joseph Goebbels, que tornava d’una visita al front proper a Krüstin, va rebre la notícia del seu col·laborador Semler, que li va cridar tot just en veure’l que el president nord-americà era mort. El ministre alemany va quedar tant impactat que no s’ho va creure. En seguit que ho va saber del cert ho va comunicar per telèfon a l’Adolf Hitler, que estava refugiat al búnquer de Berlín. En Goebbels va felicitar a en Hitler perquè creien que el destí havia abatut al seu enemic principal i, en aquells moments, creien que Déu no els abandonaria i que el miracle era possible. En Goebbels li va dir que estava escrit en les estrelles que la segona meitat d’abril seria per ells un moment decisiu. Al búnquer es va celebrar amb entusiasme i amb xampany la mort d’en Roosevelt. En Hitler va creure que tenia la raó en pensar que la guerra no estava perduda i així els ho expressà en els col·laboradors presents aquell dia. Va dir que en Roosevelt era el criminal de guerra més gran i que amb la seva mort entraven en un moment decisiu d’aquella guerra. Però, unes hores més tard, l’Albert Speer va trobar a en Hitler assegut a la cadira amb l’aspecte d’un home desesperat ja que sabia que la guerra era perduda tot i la mort del president nord-americà. Mirava fixament un retrat del monarca Frederic el Gran que s’havia fet baixar. En Goebbels, dies abans, li havia llegit el llibre History of Friedrich II of Prussia de l’escriptor Thomas Carlye. En concret li va llegir el fragment que explicava que en Frederic el Gran estava pensant en suïcidar-se durant la Guerra dels Set Anys quan, de cop, el varen informar de la mort de la tsarina Isabel i que a partir de llavors tot va canviar pel rei prussià.

En el Reich:

Tot i que en Hitler sabia que tot estava perdut, va donar l’ordre en es seus exèrcits de l’est perquè defensessin amb força l’ofensiva soviètica contra Berlín. Però, aquell dia, els alemanys varen perdre la ciutat de Viena, que es va rendir al 2º Front d’Ucraïna del general Rodion Malinovski, que es va dirigir després cap a Praga. Per la seva part, les tropes anglosaxones es trobaven a 800 quilòmetres de la capital austríaca. La pèrdua de la capital austríaca va arribar aquell dia en el búnquer d’en Hitler, que va quedar molt tocat.


En el camp de presoners de Sandbostel, stalag XB, es va convertir en el punt on varen ser enviats els presoners evacuats del camp de concentració de Neuengamme i de molts dels seus kommandos. Aquell dia, 1.200 presoners, que havien sigut evacuades dels kommandos de Dora, varen ser tancades a la granja de Gardeleguen i varen ser cremats vius pels alemanys. Alguns dels presoners varen tenir suficient força per trencar les dues sòlides portes de roure, però de res els va servir perquè les SS els varen assassinar a trets en sortir. Només tres o quatre supervivents varen poder escapar del foc.


Bombarders B-17 del 398º Grup de Bombarder de la USAAF varen bombardejar la ciutat alemanya de Neumünster.

En el front occidental:

Les tropes nord-americanes varen arribar al riu Elba, a l’altura de Wittenberger. Com a contrapartida, la Divisió d’infanteria Scharnhorst va intentar contraatacar amb un batalló i alguns canons d’assalt, però els alemanys varen poder copsar que l’exèrcit nord-americà i, sobretot, la seva força aèria era molt superior. Davant d’aquella immensa superioritat, el general Zangen es va entregar als nord-americans amb la totalitat del seu Estat Major del 15º Exèrcit. A la ciutat de Siegburg, es varen produir combats urbans entre les forces nord-americanes i les forces alemanyes.

Poc després de mitjanit, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower i el comandant Omar Bradley es varen retirar a les habitacions de convidats del campament del 3º Exèrcit del general George Patton. Abans de posar-se a dormir, Patton va mirar el seu rellotge de polsera i va veure que s’havia parat i va encendre la ràdio per escoltar quina hora era. Quan va escoltar el butlletí d’última hora va sentir la notícia de la mort del president Roosevelt. Commocionats, va anar de dret a la caravana de l’Eisenhower i d’en Bradley per donar-los la notícia. Eisenhower va decretar que donades les condicions de guerra es prescindiria de dur insígnies de dol, de disparar salves, d’arriar els colors i estendards nacionals i de regiment.

Aquell mateix dia, el general George S. Patton, que continuava commocionat per la visita del dia anterior en el camp d’Ohdruf, un camp annexa a Buchenwald, va obligar a la població del poble veí a veure l’horror que havien permès. Es va organitzar una visita al camp. A la nit, l’alcalde del poble i la seva dona es varen suïcidar penjant-se.

En el front oriental:

La 1º Divisió de l’Andrei Vlasov, els vlasovtsy, combatents russos que lluitaven amb els alemanys sota les ordres del general Busse, varen lluitar durant dues hores i mitja en el front. Varen aconseguir crear una falca de 500 metres de profunditat, però el foc de l’artilleria soviètica va ser tant violent que no varen poder seguir avançant. El general Bunyachenko, en veure que no rebia l’aviació i l’artilleria que li havien promès, va retirar els seus homes desobeint les ordres d’en Busse. Només aquell dia la divisió d’en Vlasov va perdre 370 soldats, i en Busse es va posar furiós quan va saber que no havien obeït les seves ordres i va ordenar retirar la Divisió.


A Viena, els alemanys varen ser expulsats de Leopoldtradt pels soviètics. Al mateix temps, els soviètics varen arribar a la ciutat de Linz, que els alemanys varen evacuar i per tant els soviètics no varen tenir que lluitar per fer-se’n amb el control.

En el Pacífic:

A les Filipines, a Fort Drum, una illa fortificada a prop de Corregidor, un equip de soldats de l’exèrcit nord-americà va llançar 3.000 galons de dièsel sobre les defenses japoneses. Després varen utilitzar càrregues incendiàries i tots els japonesos varen morir cremats vius.


A Okinawa, a la nit, després d’haver-se retirat, el 32º Exèrcit japonès va tornar a repetir la seva ofensiva contra les tropes nord-americanes.

En els Estats Units:

A Nova York va morir el filòsof alemany exiliat Ernst Cassirer d’un atac de cor en el campus de la Universitat de Colúmbia.

A l’Amèrica del Sud:

Xile va oficialitzar la seva entrada a la guerra contra l’Eix, en especial contra Japó. Però, davant la imminent derrota japonesa, no es varen prendre mesures de caràcter militar per participar en la guerra.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: