Home // diari // 20 d’abril de 1945

20 d’abril de 1945

Divendres:

En la Batalla de Berlín:

Aquella dia l’Adolf Hitler va complir 56 anys. Sobre els edificis en ruïnes de la ciutat varen aparèixer banderes del Partit i pancartes que proclamaven: Die Kriegsstadt Berlin grüst den Führer!, La ciutat fortalesa de Berlín saluda al seu Führer. El diari Völkischer Beobachter només va sortir editat amb una pàgina i amb una gran fotografia d’en Hitler amb el titular: Hitler, el soldat més valent del Reich. A més es va editar el segell de correus commemoratiu, amb una impressió que resava: Estem defensant Europa dels bolxevics. Tot i aquestes felicitacions, el líder alemany va rebre poques cartes de felicitació. En Joseph Goebbels va emetre un discurs d’aniversari i va demanar a tots els alemanys que creguessin amb ell. Però els berlinesos, que varen rebre una assignació extra de racions de crisis per commemorar l’aniversari de 453 grams de salsitxa, 226 grams d’arròs i 28 grams de cafè, lluny de voler celebrar l’aniversari del seu líder, varen sortir al carrer per fer cua en busca d’aliments perquè tenien por que quan arribessin els soviètics els fessin morir de gana. Molts d’ells, desesperats, buscaven notícies al voltant dels quioscs. Cap tren exprés ni entrava ni sortia, tots els transports havien quedat paralitzats i els serveis postal i telegràfic havien deixat de funcionar. Tot i aquest panorama, alguns membres del NSDAP varen celebrar fidelment l’aniversari amb un excés d’alcohol i unes nenes alemanyes varen desfilar per l’Estadi Olímpic cantant:

Aixecarem les nostres banderes en la brisa fresca de demà. 

No només els alemanys es varen recordar que era l’aniversari d’en Hitler, des de primera hora del matí bombarders britànics i nord-americans varen volar per sobre el cel de Berlín amb l’objectiu de fer sonar les sirenes berlineses que anunciaven l’arribada d’esquadrons Aliats. Per la seva part, els soviètics varen fer caure a les sis del matí al centre de Berlín els primers obusos, on es va destruir la cúpula del Reichstag, i els primers tancs soviètics es trobaven davant de les portes de Berlín. Les primeres unitats soviètiques, el 125º Cos de fusellers i el 47º Exèrcit, que es trobaven a la perifèria nord de Berlín, varen començar un atac a la ciutat i varen obrir foc sobre les posicions alemanyes defensores de les ruïnes de l’antic pont de l’autopista, al sud de Stettin. La resistència alemanya en la zona del riu Òder es podia considerar com a nul·la, però les tropes del comandant Gregory Zhukov varen tenir moltes dificultats per avançar. La lluita per protegir la ciutat era caòtica, els Tiger alemanys es varen dirigir cap a Alexanderplatz, al nord-est de la ciutat, on els carrers eren desèrtics i molts edificis cremaven o s’enfonsaven. Molts dels combatents alemanys varen escapar en solitari o en petits grups. Al cap d’una estona, el 2º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic va travessar els suburbis nord-est per l’exterior de l’anell de l’autopista. El general Busse no va tardar en replegar-se cap al sud-est amb més de la meitat del seu 9º Exèrcit en direcció a Spreewald, tot i que havia rebut ordres del búnquer d’en Hitler de no retirar-se.


En el búnquer de la Cancelleria, des d’on es sentien els canons soviètics, tothom es va preparar per la festa d’aniversari on la majoria de ministres hi havien de ser presents per felicitar-lo. A altres hores de la matinada, el personal d’en Hitler estava preparat com era costum per felicitar al líder alemany com havia fet cada any. Però en Hitler no estava d’humor i li va dir en el seu ajudant de cambra, en Heinz Linge, que no volia veure a ningú i li va ordenar que així ho digués al seu personal. No fent-li cas, se’l va obligar a sortir de l’habitació per rebre les felicitacions. A l’avantsala l’esperaven el general Wilhelm Burgdorf, en Hermann Fegelin, en Julius Schaub, l’Alwin-Border Albrecht, l’Otto Günsche, en Walther Hewel i en Heinz Lorenz. Cansat i deprimit, en Hitler li va dir a en Linz que no tenia temps per rebre’ls. Només va cedir després de que en Fegelin intercedís a través de la seva cunyada Eva Braun. Obligat, el líder alemany va recórrer a poc a poc la fila formada pel seu personal per rebre una encaixada de mans.

Al matí, en Hitler va ser felicitat pels comandant militars que varen assistir a la primera sessió informativa del dia. Després, en Hitler va prendre el te en el seu estudi amb l’Eva. Eren les nou del matí quan es va posar al llit per dormir, però poc després el va despertar el general Burgdorf amb la notícia de que els soviètics havien trencat les defenses i avançaven cap a Cottbus, a uns 100 quilòmetres al sud-est de Berlín, a la zona meridional del front. El dictador alemany va rebre la notícia de peu a la porta del seu dormitori vestit amb una camisa de dormir. Immediatament li va dir a en Linge que encara no havia dormit i que el després més tard, a les dues del migdia.


Mentre en Hitler dormia, Hermann Göering es va despertar per últim cop a la seva finca del Carinhall. La descarregar de l’ofensiva d’en Konstantin Rokossovsky l’havia fet saltar del llit. A fora de la casa hi havia un comboi de camions de la Luftwaffe carregats amb els tresors d’en Göering que havien reunit per portar-los en direcció al sud. Després de canviar-se, en Göering va dedicar unes paraules als soldats i va marxar cap a Berlín per ser present a la festa de celebració de l’aniversari d’en Hitler. Abans de marxar va ordenar a l’oficial d’enginyers que col·loqués explosius al voltant del Carinhall, i ell mateix va fer explotar la seva casa i se’n va anar amb limusina cap a Berlín. Per altra banda, al migdia, en Heinrich Himmler va aterrar a l’aeroport de Tempelhof per veure també per últim cop al seu líder i per saber quins eren els seus últims plans. En Himmler era partidari de negociar la pau amb els nord-americans hi havia concertat reunions amb el comte Folke Bernadotte de la Creu Roja i amb en Norbert Masur, representant del Congrés Jueu Mundial, que havien volat en secret a l’aeròdrom de Tempelhof.


Poc abans del migdia, Hitler es va llevar destrossat. Després d’esmorzar, de jugar una estona amb el gosset pastor alemany i de deixar que en Linge li administrés el seu col·liri de cocaïna, el varen informar que en el jardí de la Cancelleria l’esperava un grup d’oficials d’alt rang, una comissió de membres de la seva guàrdia personal, soldats de l’Exèrcit de Curlàndia, unitats de les SS i vint membres de les Joventuts Hitlerianes. Tots ells l’esperaven fent la salutació romana. No tenint més remi, en Hitler va pujar lentament els 37 esglaons que conduïen al jardí. En sortir a fora, una de les secretàries d’en Hitler va comentar en veure tots aquells homes: Amb això és amb tot el que es conta per defensar Berlín?. De seguida que el varen veure, un orador es va apropar a en Hitler per felicitar-lo i per expressar-li la seva confiança en la victòria. A continuació, va condecorar a uns nois de les Joventuts Hitlerianes, la HitlerJugend, que havien destruït un carro soviètic. No eren res més que nens que els seus pares havien mort en l’atac Aliat de Dresden la nit del 13 i 14 de febrer de 1945. Aquella sortida va servir per filmar-lo per últim cop. L’acte va ser gravat per la Deutsche Wochenschau. En les imatges es veu a en Hitler caminant amb certa dificultat i amagant el braç dret que li tremolava sense parar darrera l’esquena. Es va parar per donar un copet a la galta d’un jove que no devia tenir més 16 anys que havia defensat el pont Havel en el front occidental i li va posar la Creu de Ferro a la seva jaqueta. Després, una ràfega d’aire va fer tossir i plorar a en Hitler, segurament era la pols de les ruïnes de la Cancelleria, i se’n tornà al búnquer. Segons un d’aquells nois, l’Arnim Lehmann, va explicar que en Hitler tenia una veu dèbil i que mentre els tirava de les orelles per felicitar-los els hi deia que eren molt valents. Un anàlisis de la pel·lícula amb tècniques modernes assistides per ordinador de lectura dels llavis confirma que els hi deia: Ben Fet, Bé i Noi valen. Durant tota l’estona en Hitler estava vigilat per tots els alts dignataris que havien estat presents per felicitar-lo per l’aniversari.

Martin Bormann, Heinrich Himmler, Arthur Axmann i el doctor Theodor Morell l’esperaven a la porta del Jardí d’Hivern de la Cancelleria. Abatut i mig encorbat, en Hitler no va tenir més remei que rebre’ls i els va pronunciar un breu discurs. Un cop acabat el discurs va anar a dinar amb la Christa Schroeder i la Johanna Wolf per després tornar al búnquer per assistir a la sessió informativa de la tarda. Al mateix moment, la Ràdio alemanya va difondre la notícia de l’aniversari d’en Hitler. En Joseph Goebbels va explicar per la ràdio que mentre el president Franklin Delano Roosevelt havia mort d’un atac, en Hitler continuava lluitant com sempre i va afirmar que la salut del líder alemany era immillorable.

Després del migdia, Hermann Göering, Joachim von Ribbentrop, Karl Döenitz, Heinrich Himmler, Albert Speer, Ernst Kaltenbrunner, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i Hans Krebs varen arribar un per un al búnquer per felicitar a en Hitler. Un cop els ministres es varen reunir amb en Hitler, el dictador, que estava totalment abatut i caminava mig encorbat, els va pronunciar un breu discurs i li va preguntar a l’Albert Speer quants canons de campanya es construïen, i el ministre alemany li va respondre que 160. Llavors, en Hitler li va dir que en volia 900. Seguidament, li va preguntar pels projectils antiaeris i quan li va contestar que només se’n construïen 20.000, el líder alemany va respondre que en volia dos milions i li va assegurar que la seva capital no cauria en mans enemigues i va dir davant de tothom que els russos estaven a punt de patir la derrota més gran davant de Berlín. A continuació, un dels seus ajudants li va dir que a dalt al jardí hi havia gent que el volia felicitar. En un principi en Hitler no volia sortir però després se’l va mig obligar a sortir. Acompanyat per en Joseph Goebbels i un ajudant va pujar les escales respirant amb dificultat i coixejant. La seva salut no era gens bona.

Un cop varen tornar al búnquer es va continuar celebrant l’aniversari i allí en Hitler va prendre la decisió de formar dos comandament, el meridional i el septentrional, i va ordenar que es fessin els preparatius per una ofensiva des del nord contra les tropes soviètiques que s’aproximaven a les portes de la ciutat. Durant la celebració arribaven missatges de que els soviètics ja estaven al sud de Berlín. En aquells moments inquietants, en Hans Koller li va dir a en Göering que si en Hitler i tots els que tinguessin la intenció de marxar al sud no marxaven d’allí immediatament no podria garantir que hi hagués suficient combustible per l’evacuació per aire en un moment posterior. En Koller ja sabia que en Hitler es quedaria a Berlín perquè així l’hi havia dit en Keitel minuts abans de la reunió. La majoria dels ministres estaven callats i bevien xampany a la salut d’en Hitler. Aprofitant un moment de relax en el despatx d’en Hitler, tothom li va demanar que marxés de la ciutat; en Hermann Göering, que tenia una flota de cotxes que l’esperava plena d’estris, li va preguntar qui havia de marxar a Berchtesgaden, si o ell o en Koller. Hitler li va respondre que hi anés ell i llavors en Göering li va demanar que es dirigís amb ell cap a Berchtesgaden des d’on es podria dirigir amb eficàcia un Exèrcit encara amb bon estat. El ministre alemany li va explicar que s’havien d’afanyar perquè només quedava una carretera oberta, la Bayerischer Wald, en direcció sud. Segons sembla en Hitler ni tan sols va respondre aquell oferiment i li va dir de males maneres que marxés perquè ell volia una cosa molt diferent a la que ell desitjava. Joseph GoebbelsHeinrich HimmlerJoachim von Ribbentrop Karl Döenitz també varen intentar-ho sense èxit, però en Hitler volia esperar per veure què passava i va dir que s’havia de quedar per aconseguir la victòria a Berlín. Després, va declarar que estava disposat a traslladar al sud a totes les persones i departaments que no siguessin imprescindibles per reunir-se amb ells més tard. A partir de llavors, la majoria va decidir marxar de Berlín i del búnquer al·legant motius oficials. Llavors, en Keitel li va xiuxiuejar a en Hitler unes paraules per comunicar-li que confiava que prengués decisions urgents abans de que Berlín es convertís en un camp de batalla. Interrompent-lo, en Hitler li va dir que continuaria lluitant.

Hermann Göering semblava el més nerviós de tots. No anava vestit com ho acostumava a fer, duia un uniforme militar de color gris plata amb xarreteres daurades i amb totes les medalles penjades a la jaqueta, sinó que duia un vestit senzill de color caqui que el feia semblar a un oficial nord-americà. Per la gent que era al búnquer no els va passar desapercebuda aquella forma de vestir de Göering i, a més, va ser el primer de deixar el búnquer per dirigir-se cap al sud d’Alemanya, cap a Berchtesgaden. Abans de marxar i un cop acabada la sessió, el ministre alemany va intentar parlar amb en Hitler en privat per dir-li que havia de marxar aquella mateixa nit, però el líder alemany en prou feines el va escoltar, li va encaixar la mà per acomiadar-se d’ell. Pensant només en marxar al sud d’Alemanya, en Göering va tenir problemes perquè els bombardejos de Berlín varen desorganitzar la seva sortida i durant una estona va perdre el contacte amb la seva flota de cotxes, que estava a càrrec d’en Bernd von Brauchitsch. Un cop acabada la sessió informativa, en Hitler va enviar al sud d’Alemanya a les seves dues secretàries més veteranes amb l’argument de que les necessitaria més tard. L’Erich Kempka, el veterà xofer d’en Hitler que supervisava en aquells moments el parc automobilístic de la Cancelleria del Reich, on hi havia quaranta vehicles i seixanta xofers, va rebre l’ordre de preparar alguns cotxes per portar a diferents aeroports berlinesos a les secretàries i a altres persones. Himmler, Von Ribbentrop, Döenitz, Speer  i Kaltenbrunner varen marxar en diferents direccions. Döenitz va marxar al nord després de rebre instruccions d’en Hitler per assumir el comandament en el nord per continuar amb la lluita. Speer va ser el que va marxar més tard, a la nit, direcció a Hamburg i ho va fer sense acomiadar-se formalment d’en Hitler, el seu amic. Segons en Julius Schaub, a en Hitler el va decebre la manera com varen marxar els seus col·laboradors més propers. L’escena en el pati de la Cancelleria era caòtica mentre es carregava en els cotxes les bosses i les maletes mentre sentien l’artilleria de l’exèrcit soviètic de fons. A la nit varen sortir a tota velocitat entre els núvols de fum que sortien dels edificis en flames per arribar a la zona on els esperaven els avions.

Després de rebre més felicitacions, Hitler es va reunir en el despatx est del búnquer per prendre una copa de xampany amb en Nicolas von Below, en Julius Schaub, en Heinz Lorenz, la Gerda Chrisitan, la Traudl Junge i la cuinera Constanne Manziarly. La trobada va durar poc i no es va parlar de la guerra. Hitler va estar molt callat, només deia que no podia abandonar Berlín i admetia ara davant de les seves secretàries que ja no confiava en la victòria. Al vespre, Hitler va fer anar al seu despatx a la secretària Christia Schroeder amb una seva companya i després de saludar-les cordialment els va dir amb tristesa:

La situació ha evolucionat de tal manera els darrers quinze dies que em veig obligat a dispersar el meu Estat Major. Preparin immediatament les seves coses. El seu cotxe sortirà d’aquí una hora cap al sud. Rebran altres instruccions del Reichsleiter Bormann. 

Schroeder i la seva companya varen pregar-li que les deixar quedar amb ell a Berlín, però Hitler va rebutjar-ho amb el pretext de que tenia la intenció d’organitzar un moviment de resistència a Baviera al qual ell mateix s’afegiria molt aviat. Hitler va pronunciar aquelles paraules amb un sospir. Romania davant d’elles amb l’esquena doblegada, els braços penjant i els cabells totalment blancs, tot provant sense èxit amagar-se el tremolor de la mà. Després de que marxessin, Hitler va trucar dues vegades per telèfon a la seva secretària Schroeder. El primer cop li va dir que la situació havia canviat, ja que el setge al voltant de Berlín s’havia tancat i el cotxe no podia passar, i li va prometre que marxarien l’endemà al matí amb avió. Poc després la va tornar a trucar per dir-li que l’avió sortiria dues hores després del final de l’alarma. Després la veu es va convertir en una mena de ranera inintel·ligible i la secretària li va tenir que demanar que repetís el darrer que l’hi havia dit, però el dictador no li va respondre tot i que no va penjar l’aparell. L’únic que va sentir la secretària era una tos ofegada.

Després, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Eva Braun, Martin Bormann, el doctor Theodor Morell i el personal del transport aeri i marítim a la primera planta de la Cancelleria del Reich. Al centre de la sala es varen posar amplies taules rodones dissenyades per Speer amb menjar i begudes, i tots varen ballar una cançó popular de l’any 1929, Blurtote Rosen sollen Dich umkosen, que sonava a través d’un gramòfon. Segons la secretària d’en Hitler, la Traudl Junge, l’escena que va viure li va sembla horrible per les rialles histèriques mentre a fora moria gent. La festa va acabar quan una bomba va explotar a prop d’on eren ells i tots es varen retirar a dormir.


Aquella tarda, Koller després de sortir del búnquer es va dirigir al quarter general de la Luftwaffe, que ara estava a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam. El general Christian, que havia estat amb en Göering, el va trucar per donar-li la mala notícia de que s’havia de quedar a Berlín amb en Hitler. Després, en Hitler va fer cridar a en Koller per preguntar-li perquè no reparaven aquella nit als aeròdroms, però el general li va respondre que reparaven les línies de tren, però que tot ja era inútil. A continuació, en Hitler va ordenar llançar més contraatacs i li va manar a en Hans Krebs que ataqués des de l’oest de Berlín als exèrcits de l’Ivan Konev. Però la situació ja era impossible de controlar i la majoria dels soldats intentaven escapar de la batalla.


En el combat, després de que entressin en acció les tropes d’en Konstantin Rokossovski, que acabaven de trencar les resistència alemanya pel nord per tal de facilitar l’avanç de les tropes d’en Georgy Zhukov, a la tarda en Zhukov va ordenar bombardejar la capital del Reich sense contemplacions amb el 79º Cos de fusellers del 3º Exèrcit de xoc. A la nit, els exèrcits blindats de l’Ivan Konev varen avançar cap al sud de Berlín, i quan en Zhukov va veure que el seu compatriota podria arribar abans a Berlín que les seves tropes va enviar missatges a en Katukov i a en Bogdanov perquè entressin a Berlín i hissessin la bandera de la victòria. Al igual que en Zhukov, en Konev volia entrar primer a la capital i aquella nit va enviar missatges a en Rybalko i a en Lelyushenko, que aquest tenia el seu 4º Exèrcit blindat de guàrdies situat al sud-oest dirigint-se a Jüterbog i a Potsdam, perquè entressin aquella mateixa nit a Berlín. Les tropes d’en Konev varen arribar ràpidament al riu Spree, establint immediatament caps de pont al nord i al sud de Spremberg. D’aquesta manera, el tercer cinturó de seguretat va ser travessat. A les tres de la tarda, milers de soldats soviètics varen ocupar la riba esquerre del riu Òder, que no estava sent defensada, i varen arribar a sis quilòmetres a l’oest de Berlín envoltant pràcticament la ciutat. Després d’aconseguir avançar, en Konev va pensar que seria millor rodejar les forces alemanyes que es trobaven encara en el sector de Frankfurt-Óder.


A vint quilòmetres al sud de Berlín, en el quarter general subterrani de Zossen, la tensió va créixer amb la informació de l’arribada de tancs soviètics procedents del sud, i el general Hans Krebs va enviar un petit destacament de defensa del OKH a investigar si eren certes aquells informacions. Més al sud, les forces pertanyents al 1º Front ucraïnès varen trencar els cinturons de seguretat alemanys i varen avançar cap a Dresden, tenint que resistir forts contraatacs que arribaven del sud, procedents del Grup d’Exèrcits del Centre.

En el Reich:

A Hartzwalde, Walter Schellenberg va organitzar una trobada amb el representant del Congrés Jueu Mundial Nobert Masur per negociar la rendició alemanya, juntament amb el doctor Felix Kersten. A dos quarts de tres de la matinada, el cotxe del ministre Himmler va entrar en el patí de la casa i el doctor va sortir a rebre’l. Kersten li va demanar que mostrés respecte cap a en Masur. Himmler li va assegurar que si hagués sigut per ell s’haguessin fet les coses molt diferent amb el tema jueu, i va donar les culpes a en Hitler de tot el que havia passat. Llavors, Himmler li va dir que estava disposat a negociar amb el comandant Dwight D. Eisenhower per lluitar contra els soviètics. Kersten li va contestar que ell no era la persona més adequada per dur aquelles negociacions, ja que no estava en contacte amb el comandant nord-americà, però li va dir que no tenia inconvenient en parlar amb el ministre d’Afers Exteriors suec Christian Günther quan tornés a Suècia. Llavors, el doctor li va recomanar que en parlés amb el comte Folke Bernadotte, ja que aquest sí que coneixia a l’Eisenhower. Himmler ho va trobar una bona idea.

Un cop dins la casa, Himmler va saludar a en Masur amb un Guten Tag i li va dir que se’n alegrava de poder-lo veure. Tots es varen asseure a taula i Kersten va servir cafè amb pastes que havia portat d’Estocolm. Himmler va començar la conversació amb dient que la seva generació no havia pogut viure temps de pau i va criticar que els jueus haguessin participat en l’aixecament espartaquista de l’hivern de 1918-1919. Llavors, el ministre va intentar justificar el tracte que havien donat als jueus i li va dir que ell el que volia era que emigressin, però que no hi havia cap país que els volgués. Masur li va replicar que no era justificable el que havien fet. Llavors, Himmler li va explicar que durant la guerra havia sorgit el problema dels jueus de l’est, que podien crear grans dificultats epidemiològiques, i per aquell fet va justificar que haguessin construït crematoris. Després, Himmler va començar a parlar dels camps de concentració i li va dir que en la seva opinió s’haurien de dir camps d’educació i li va assegurar que el tracte en els camps sempre havia sigut correcte. Masur, davant d’aquella afirmació, es va irritar i li va dir que s’havien comès greus crims en els camps. Himmler li va dir que estava d’acord amb ell i li va reconèixer alguns errors i li va prometre que castigaria als culpables. A continuació, Masur li va demanar que els jueus que encara estiguessin vius continuessin vius i li va demanar que els posés en llibertat. Himmler li va explicar que ja havia ordenat no destruir els camps amb la gent dins, tal i com demanava en Hitler, i que s’havien entregat els camps de Bergen-Belsen i Buchenwald intactes. A continuació, Himmler li va assegurar que ell no s’havia enriquit i que s’havia difamat molt sobre la seva persona. Himmler, llavors, es va quedar a soles amb el doctor Kersten uns segons i li va dir que alliberaria a 1.000 persones que figuraven a les llistes del Ministeri d’Afers Exterior suec. Quan Schellenberg i Masur varen tornar a la taula de negociacions, Himmler li va concedir a Masur l’alliberació de 1.000 dones jueves del camp de Ravensbrück i li va augurar de que si perdien la guerra els bolxevics s’infiltrarien en els països occidentals provocant disturbis i malestar. Quan va ser les cinc de la matinada, Himmler va sortir de la casa i Kersten el va seguir per parlar amb ell de que no destruís les ciutats holandeses i les preses, tal i com Hitler havia demanat. El ministre li va donar la seva paraula de que no ho faria, tot i que li va dir que els holandesos no s’ho mereixien. Himmler li va reconèixer que si pogués hagués fet les coses molt diferents i li va confessar de que la seva vida acabaria en breu. Himmler també li va dir que Martin Bormann i Joseph Goebbels no havien sigut bons consellers per en Hitler i que ell havia patit molt durant aquell temps perquè no es feia el que ell volia. Quan es varen acomiadar, Himmler sabia que no es tornarien a veure i tenia els ulls cristal·lins. Himmler es va dirigir a Hohenlychen per després celebrar l’aniversari del dictador.

Després d’abandonar el búnquer, a la nit, Himmler es va dirigir a Hohenlychen per tornar-se a reunir amb el comte Folke Bernadotte. El ministre estava molt pàl·lid i cansat, sabia que en breu tot acabaria i volia salvar com fos la vida. Durant la conversa estava molt nerviós i no parava de mossegar-se les ungles mentre deia que la situació militar era molt greu, i li va insistir que tenia que presentar la capitulació a en Dwight D. Eisenhower. Volia que el comte concretés una entrevista amb ell. Bernadotte li va dir que es negava a creure que els Aliats acceptessin la capitulació en el front occidental únicament.


El ministre d’Estat Otto Meissner va comunicar telefònicament des de Mecklemburg a en Goebbels que la cancelleria presidencial s’havia posat a salvament per conservar la llibertat d’acció. Enrabiat com mai, en Goebbels li va respondre cridant que lamentava no poder fer el que volia fer durant aquests dotze anys. Escopir-lo a la cara.


A la badia de Lübeck, els nazis, seguint les ordres del ministre Himmler d’esborrar la petjada del genocidi, varen fer embarcar els deportats de Neuengamme a les embarcacions Cap Arcona, Thielbeck, Athen i Deutschland per enfonsar-los a alta mar.


A Brandenburg, davant l’arribada dels soviètics, els alemanys varen executar els últims presoners a Brandenburg-Görden. Els russos varen alliberar la presó una setmana després.

En el front oriental:

Ferdinand Schörner va fer un discurs a un grup d’oficials en el seu quarter general de comandament en un hotel txec, el Masarykov Düm, a prop de Königgrätz, on els va dir que havien d’estar a l’altura de la gran confiança que en Hitler havia posat amb ells. Per la seva part, els soldats soviètics es trobaven a l’oest de Viena. Per altra banda, soldats soviètics varen entrar a la població de Müncheberg, que va patir un dur saqueig perquè els soviètics desitjaven enviar coses a les seves llars. Però tot i la segura victòria dels soviètics, en Iosif Stalin estava molt preocupat; primer per la possibilitat de que els nord-americans poguessin avançar de cop cap a Berlín, i també estava preocupat pel comportament que estaven tenint fins llavors el seu Exèrcit. Stalin va ordenar, a través de la Stavka, als seus comandants que milloressin el tracte dels presoners de guerra i els civils alemanys. El dirigent soviètic va estar al cas de les atrocitats que cometien els seus soldats quan arribaven als pobles i ciutats alemanyes, i no volia que es donés aquella imatge a la ciutat de Berlín perquè sabia que en qüestió de dies vindrien els soldats nord-americans i els soldats britànics. Aquell dia, la Stavka va advertir a en Zhukov, en Konev i a en Konstantin Rokossovsky de la possibilitat de que es topessin amb els Aliats occidentals i els va demanar que fessin una sèrie de senyals de reconeixement.

En el front occidental:

El 3º Exèrcit nord-americà va alliberar les ciutats de Stuttgart, Friburg i Nuremberg, aquesta va caure a les quatre de la tarda davant al 15º Cos nord-americà després de cinc dies de combat, ja que estava defensada per dues divisions alemanyes, la Luftwaffe i els batallons de la Volkssturm, i rodejada de canons antiaeris. El comandant alemany de la ciutat havia jurat a en Hitler que ell i els seus homes lluitarien fins al final. A dos quarts de set d’aquella tarda, soldats de la 3º Divisió es varen reunir a la Adolf-Hitler-Platz per hissar els colors nacionals a un deteriorat màstil i cantar l’himne de la divisió, The Dogface Soldier. Els nord-americans tenien l’objectiu d’ocupar Baviera. Els britànics es trobaven en aquell moment avançant cap a Hamburg.

A Itàlia:

Els Aliats es dirigien cap al nord a través de la vall del Po.

En el Pacífic:

A Okinawa, els nord.americans tenien sota el seu control quatre cinquenes parts de l’illa després de que els marines aixafessin als japonesos en forts combats a la península de Motobu.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: