Home // diari // 12 d’abril de 1945

12 d’abril de 1945

Dijous:

La mort del president Franklin Delano Roosevelt:

El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va morir a Warm Spring, Geòrgia, Estats Units, a l’edat de 63 anys. Quan va tornar de Ialta el 17 de març de 1945 estava molt cansat i el seu aspecte era el d’una persona malalta. La mort del president Roosevelt va ser un fort cop per la societat nord-americana ja que era un President molt estimat per la població. És l’únic president dels Estats Units que ha estat 12 anys a la presidència. La notícia de la mort de Roosevelt no es va conèixer fins l’endemà. Ell mateix, en veure que la seva salut era precària el 30 de març se’n va anar a descansar a les aigües de Warm Spring (lloc on visitava sovint i que era de la seva propietat perquè creia que les aigües de Warm Spring l’ajudaven després de patir l’any 1921 un atac de poliomielitis que el va deixar en cadira de rodes). Allí estava acompanyat per la ex secretària de la seva esposa, la Lucy Mercer Rutherford, amb la qual va mantenir una relació extra-matrimonial abans de patir l’atac de poliomielitis. Roosevelt no li va explicar a la seva dona, l’Eleanor Roosevelt, la presència de la seva antiga amant, a qui l’hi havia promès que no veuria mai més. També hi havia a Warm Spring l’Elisabeth Shoumatoff, que el va dibuixar durant l’estada del President a Warm Spring. Aquell mateix dia va firmar un projecte de llei per expandir la Corporació de Crèdits sobre Mercaderies.

De bon matí, el president Roosevelt estava assegut a la seva cadira mirant les cartes que havia rebut i quan esperava que el cridessin per dinar de cop es va posar la ma dreta al cap queixant-se d’un fort dolor. A continuació va caure cap endavant. Ràpidament l’hi varen posar el pijama i el varen portar al llit de la seva habitació. La seva pressió arterial havia pujat a 300/190 i se l’hi va injectar adrenalina al cor però ja no l’hi va fer afecte. A dos quarts de quatre de la tarda va morir d’una hemorràgia cerebral massiva. A les 15:35 es va certificar la seva mort. El seu metge va afirmar que res va funcionar i que això va ser tot. El servei secret va analitzar el seu esmorzar en busca de verí. No es va trobar res. De seguida que es va veure que el President estava molt greu es va trucar a l’Eleanor Roosevelt, que es trobava en aquells moments a Washington. Quan va arribar a Warm Spring va muntar una escena a la seva pròpia filla perquè li havia amagat que el seu pare estava amb la Lucy Rutherford en aquell moment. El matrimoni dels Roosevelt era de convivència; es respectaven l’un a l’altre, però no hi havia amor entre la parella. Tot i l’engany, la senyora Roosevelt va sortir emocionada de l’habitació on hi havia el seu difunt marit. Després de col·locar el cos rígid sobre una taula d’embalsament sota la llum de diverses làmpades de peu, el director d’una funerària d’Atlanda, en J. Austin Dillon, que havia arribat a la casa de llistons de fusta set hores després de la mort del President, va netejar la cara d’en Roosevelt, el va afaitar i després li va injectar un fluid embalsamador a l’artèria caròtide dreta i a la vena jugular lentament per evitar inflors. Després li va administrar diverses injeccions més, a la femoral i a les artèries radials, sis botelles en total, abans d’aspirar les cavitats toràciques i abdominal, i a continuació va suturar cada incisió. Cinc hores més tard, Dillon va netejar les ungles del President, l’hi va maquillar les galtes amb un toc de coloret blau fosc. Un cop acabat el seu treball va trucar a l’ajuda de cambra d’en Roosevelt, l’Arthur Prettyman, que va pentinar al President.

En Roosevelt va ser substituït, tal i com diu la Constitució nord-americana, pel vice president Harry S. Truman, que estava tant decidit com en Roosevelt d’acabar amb la guerra. Aquell dia, en Truman es va dirigir al despatx del Capitoli d’en Sam Rayburn, el president de la cambra alta, per jugar una partida de pòquer i beure’s uns quants vasos de whisky. Just arribar li varen dir que truqués a en Steve Early a la Casa Blanca. L’Early només escoltar-li la veu li va demanar que hi anés d’immediat. A la Casa Blanca, l’Eleanor, que encara no havia anat a Warm Spring, el va informar de que el seu marit era mort. Després d’uns moments en què va quedar impactat per la notícia, en Truman va expressar el seu condol i li va oferir la seva ajuda, però la senyora Roosevelt li va contestar: Hi ha alguna cosa que nosaltres podem fer? Ara els problemes els té vostè. En Truman no estava gens preparat per ser President i ell, com tots els demés, ho sabia perfectament. Després d’una reunió de crisis, en Henry Stimson, el secretari de Guerra, va posar al corrent a en Truman de la bomba atòmica. Fins aquell dia no sabia que s’estava desenvolupant aquella arma.

Abans de morir, aproximadament una hora abans, en Roosevelt li va escriure una carta al primer ministre Winston Churchill dient-li que havien de procurar minimitzar el problema soviètic perquè tots els dies sortirien problemes però que al final se solucionarien. Tot i això, el President va dir-li que s’havien de mantenir ferms. L’última frase d’en Roosevelt transcrita va ser: Perquè l’única trava a les nostres realitzacions de l’endemà, son el dubte que podem tenir avui.


A Berlín, a la tarda es va fer un concert d’acomiadament de l’Orquestra Filharmònica. En el programa hi havia el Concert de violí de Beethoven, la Vuitena Simfonia de Bruckner i el final del Crepúscle dels deus de Richard Wagner. L’acte va ser organitzat pel ministre d’Armament, l’Albert Speer, i va convidar-hi a en Karl Döenitz, en Robert Ley i el coronel Nicolas von Below. Gràcies al ministre d’Armament els membres de l’orquestra no van haver d’anar a lluitar en la defensa de Berlín amb la Volkssturm, tal i com havia ordenar el ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels. Segons va dir Speer anys més tard, quan sonés la Vuitena Simfonia d’en Bruckner l’orquestra havia de marxar d’immediat si volien evitar allistar-se a la Volkssturm. A la sala on es va fer el concert no hi havia calefacció i els espectadors es varen tenir que portar les cadires de casa, però la il·luminació de la sala era l’adequada tot i les restriccions elèctriques que patia la ciutat. Molts berlinesos varen assistir al concert mirant d’oblidar per uns moments la guerra. Segons alguns rumors, el partit nazi havia donat a membres de les Joventuts Hitlerianes uniformats cistelles de càpsules de cianur per què aquests donessin les càpsules als assistents a l’acte quan sortissin.

Quan el concert es va acabar i Speer va tornar al seu Ministeri, va trobar-se amb un avís de que havia de trucar immediatament a l’assistent de l’Adolf Hitler. Quan Speer va trucar al búnquer li varen demanar que es presentés davant d’en Hitler perquè volia donar-li una notícia. Quan va arribar al búnquer va veure que hi havia un ambient d’eufòria i es va trobar amb un Hitler eufòric amb un diari a la mà. La notícia que l’havia posat tant content era la mort del president Roosevelt, i no va parar de cridar que era un miracle i que ell era el qui tenia la raó. Estava molt content per la mort del president Roosevelt i que va creure que aquell fet era un miracle que el salvaria, comparable a la mort de l’emperadriu russa Catalina, que havia salvat a en Frederic el Gran en la Guerra del Set Anys. Parlant amb Speer, el líder alemany li va dir eufòric que es mirés la notícia i anava repetint que ell tenia raó i que la guerra no estava perduda. En Goebbels l’havia trucat eufòric per felicitar-lo i ara estaven convençuts de que guanyarien. El ministre de Propaganda,  que aquell dia havia viatjat en el front del Òder per visitar el quarter general del 9º Exèrcit a Küstrin on va repartir cigarretes i aigua ardent, i que havia tornat a Berlín després de rebre una trucada d’en Semler perquè tornés, també es va deixar endur per l’eufòria d’en Hitler quan va arribar l’endemà en el búnquer i estava convençut de que era una senyal de que la guerra canviaria. Va aconsellar a en Hitler que Speer sigués enviat com a emissari personal davant del nou president nord-americà per negociar la pau. Però Speer no s’ho va agafar tant alegrament perquè sabia el què passava a fora del búnquer i sabia que era impossible guanyar la guerra i negociar la pau.

A la ciutat de Berlín, la ràdio alemanya va anunciar que el difunt president Roosevelt passaria a la Història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que va aconseguir portar el poder a la Unió Soviètica. Tot i l’eufòria dels nazis, les restes de la Cancelleria varen ser incendiades per un bombardeig aeri.

En el Reich:

En Hitler li va dir en el general Hans Krebs que truqués a en Heinrici per insistir-li que l’atac a Berlín es produiria en realitat el 13 o el 14 d’abril de 1945. Durant aquell dia el líder alemany es va reunir per últim cop amb l’Albert Kesselring. El mariscal alemany va apuntar més tard que en Hitler en aquella data encara era optimista ja que pensava en la idea d’una salvació miraculosa.


En la batalla, els alemanys varen perdre la ciutat Alemanya que va portar el nom de la República, la ciutat de Weimar.


La Gestapo va detenir al periodista Nerin Emrullah Gün, que va ser internat en el camp de concentració de Dachau. La Gestapo el va fer detenir per ser un suposat enemic d’Alemanya. En Gün va ser el 1968 la primera persona en escriure una biografia de l’Eva Braun i va escriure un llibre sobre l’assassinat d’en John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, i el va considerar un possible implicat en l’assassinat del President. A més, era membre del Partit Comunista i el varen acusar d’haver practicat l’espionatge a Europa i d’haver falsificat documents.

A la Gran Bretanya:

Londres, a les onze del matí el Parlament es va reunir com era costum, però a proposta del primer ministre Winston Churchill es va suspendre la sessió en memòria d’en Roosevelt. Tot i això, a dos quarts de quatre de la tarda el Gabinet de Guerra britànic es va reunir per discutir què fer amb els criminals de guerra nazi. El ministre de Producció Aèria, el laborista Stafford Cripps, estava en desacord amb les mesures de l’Anthony Eden de celebrar un judici a gran escala i va ser partidari de l’execució sumària sense judici dels nazis més rellevants. En Churchill volia un judici contra la Gestapo i alguns processos contra membres seleccionats, i creia que un judici a gran escala com volia en Iosif Stalin seria una farsa. El mariscal de camp Jan Christian Smuts els va dir que si volien executar a en Hitler faria falta una llei d’Estat per legalitzar-ho, però en Churchill va admetre que seria perillós donar-li drets al líder alemany, i el ministre de l’Interior, en Herbert Morrison, va afegir que si se li donaven drets el convertirien en un màrtir per Alemanya. En Churchill va acabar la discussió entre ells dient-li en el ministre de Justícia, en lord Simon, que havia d’actuar d’enllaç entre els nord-americans i els russos per redactar una llista de grans criminals i aconseguir que acceptessin que aquests podien ser afusellats en quan siguessin capturats en batalla.

En el front occidental:

Les tropes nord-americanes varen arribar a Magdeburg, a la riba del riu Elba, i varen creuar el riu al sud de Dessau, a prop de Schönebeck i Barby. A més, els nord-americans varen alliberar la ciutat de Weimar, on els habitants de la ciutat varen insistir que desconeixien que passava darrere els murs del camp de concentració d’Ohrdruf, tot i que alguns presoners havien treballat en la construcció de la nova plaça Adolf Hitler, entre la ciutat antiga i l’estació ferroviària, on sovint morien per la duresa del treball.

Per altra banda, un grup de soldats nord-americans varen començar a franquejar el riu Neckar. Aquell mateix dia, la ràdio governamental francesa procedent de Colònia va emetre un missatge per ràdio pel poble alemany dient-los que el seu espai vital s’havia convertit en el seu espai mortal. A Baden, el 2º Cos de l’exèrcit francès va arribar a Baden-Baden per entrar després a la Selva Negra i dirigir-se cap a Freudenstadt.


Des de Wiesbaden, a l’oest de Fràncfort, que feia de quarter general del comandant Omar Bradley, a primera hora Bradley i el comandant suprem Dwight D. Eisenhower varen pujar en un Piper Cub i varen volar 130 quilòmetres cap al nord-est, seguint la línia de l’autopista cap a la ciutat comercial de Hersfeld i a dos quarts d’onze del matí varen arribar al poble de Merkers. Un batalló de tancs vigilava l’entrada d’una mina de potassi del segle XIX, on els nord-americans havien fet un descobriment que el general Patton volia que veiés l’Eisenhower. Després d’aterrar, en Patton, acompanyat per l‘Omar Bradley i en Dwight D. Eisenhower, varen inspeccionar obres d’art ocultes pels nazis a la mina de sal. El comandant del 12º Cos, el general Eddy, els va conduir fins a l’interior de la mines. Després de baixar 500 metres en un muntacàrregues, Patton els va senyalar planxes de gravat de moneda pel Reichsbank i moltes bales de diners destinat a la Wehrmacht. Allí, a la Sala número 8, una cambra de 46 metres de llarg per 23 d’ample, hi havia més de 7.000 sacs d’or i altres botins traslladats des de Berlín ordenats en fileres. A més de 8.307 lingots d’or i 55 caixes també de lingots, el dipòsit també hi havia 3.682 sacs de diner alemany, 80 de divises estrangeres, 3.326 bosses de monedes d’or, entre elles 711 plenes de peces d’or de 20 dòlars nord-americans per valor de 25.000 dòlars el sac, 8 bosses d’anell d’or i una bossa de lingots de platí. A la part de darrere de la sala hi havia més de 200 carteres, maletes i baguls, tots etiquetats Melmer per un capità cleptòman de les SS anomenat Bruno Melmer, on hi havia objectes de valor robats a les víctimes dels camps de concentració com perles, caixes de rellotges, dents d’or, copes de la Pasqua jueva, culleres… Gran part del metall havia sigut picat amb un martell i aixafat per estalviar espai. En altres galeries i pous propers es varen trobar dos milions de volums procedents de les biblioteques de Berlín, 400 tones d’arxius de patents, 33 estoigs de fusta de l’escriptor Goehte procedents de Weimer, pintures de Rubens i Goya, i vestits dels teatres estatals de la capital alemanya.

En to de broma, Patton va proposar convertir les 250 tones d’or en medalles per cada soldat del 3º Exèrcit. El problema que tenien era que aquest pou quedaria sota control soviètic. Actuant ràpidament, es varen traçar plans per traslladar ràpidament el tresor a Fràncfort, a la zona nord-americana, utilitzant 30 camions de 10 tones vigilats per dos batallons, set seccions d’infanteria i Mustangs P-51. Les obres d’art es varen enrotllar en abrics de pell d’ovella de l’exèrcit alemany. Patton encara els tenia una sorpresa més guardada, després de dinar en el lloc de comandament del 12º Cos, el grup va volar en un petit avió cap a Gotha per unir-se a un altre comboi en una excursió de 16 quilòmetres al sud. Allí esperaven trobar el quarter general del mariscal Albert Kesselring a la localitat d’Ohrdruf, tal i com els hi havia dit un desertor alemany, però allí només es varen trobar amb uns quants soldats alemanys camuflats com pacients d’un hospital alemany i un petit quarter general construït dins d’enormes túnels subterranis el 1938, amb central telefònica, despatxos, lavabos amb cisterna i un cinema. El complex mai va ser utilitzat. Tot i això, el fet d’enviar soldats a aquella zona va servir per alliberar el camp de concentració de Buchenwald el dia anterior, i el 3º Exèrcit nord-americà va alliberar el camp d’Ohrdruf, annexa a Buchenwald. Un reclús els va senyalar un patíbul on els condemnats eren estrangulats amb una corda de piano. El general George S. Patton no va ser capaç de contenir-se en veure 3.200 cadàvers nuus i va vomitar i plorar quan va veure la imatge de terror que tenia al davant. Irritat davant del què l’hi ensenyaven els seus ulls, Eisenhower es va apropar als seus homes i els va dir que ara ja sabien per què estaven lluitant.

Eisenhower i Bradley varen acceptar passar la nit amb el 3º Exèrcit a Hersfeld. Després de sopar es varen retirar a la caravana del general Patton per discutir els últims moviments. Eisenhower no volia que la línia nord-americana avancés més a l’est de Chemnitz, prop de la frontera txeca, i va reiterar que deixaria Berlín pels soviètics. Patton no hi va estar d’acord i li va dir que era millor ocupar ells la capital alemanya i després continuar fins l’Òder. Eisenhower li va explicar que Berlín no tenia cap valor tàctic ni estratègic.

En el front oriental:

A Viena, el mariscal Fiodor Tolbujin va fer pública una proclama que deia que els russos no lluitaven contra el poble austríac; en el document es deia que el seu objectiu era tornar Àustria a la seva situació anterior a 1938. Els nazis corrents, deia el document, no serien perseguits; es respectaria la propietat privada.

A Suïssa:

A Berna es varen reunir els representants de l’Harold Alexander, de l’Albert Kesselring i el Gabinet de Guerra britànic per parlar dels presoners de guerra britànics.

En el Pacífic:

A Okinawa, a la tarda el 32º Exèrcit japonès va atacar a les posicions nord-americanes en tot el front.

A Filipines:

Soldats de la 25º Divisió nord-americana varen avançar sobre un terreny destrossat per l’artilleria a Balete Pass, el nord de Luzon.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: