Home // 1941 // Juliol

31 de juliol de 1941

Dijous:

En el Reich:

En el despatx d’en Reinhard Heydrich, Hermann Göering va ordenar, a través d’un decret escrit segurament per l’Adolf Eichmann, a Reinhard Heydrich que posés en marxar la Solució Final per solucionar el problema que representaven les poblacions jueves a Alemanya i l’Europa ocupada. Tot i que el document portava la firma del ministre Göering, va ser escrit a les oficines de la Gestapo. En a l’interrogatori que se li va fer a l’Adolf Eichmann el 6 de juny de 1960 va dir que aquella ordre havia sigut dictada per l’Adolf Hitler i que havien participat en posar-la en pràctica Heinrich Himmler, Heydrich i Oswald Pohl. Precisament, aquell dia Himmler va viatjar a Riga en un viatge que es va convertir en una extensió d’assassinats en massa de jueus a Letònia i Lituània.

En el front oriental:

En el sector nord:

El Grup d’Exèrcits Nord va arribar al llac Ilmen i ja tenia el camí lliure cap a Leningrad. L’11º Cos soviètic, que portava dies sent envoltat per la 61º Divisió d’Infanteria, va quedar aniquilat i, aquell mateix dia, els finlandesos varen iniciar la seva ofensiva a Carèlia coordinats amb l’ofensiva alemanya en el front del Luga, al sud-oest de Leningrad. Els finlandesos varen rebre durant els següents dies contraatacs locals i varen patir greus pèrdues.


Els voluntaris espanyols, la Divisió Blava, varen jurar lleialtat al Führer en la lluita contra el comunisme.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin li va dir a Harry Hopkins en el Kremlin, que la màxima debilitat de Hitler es trobava en les immenses quantitats de pobles oprimits que l’odiaven i els mètodes immorals del seu govern. El dictador soviètic li va afegir que aquests pobles i la infinitat de milions més en nacions que encara no havien sigut conquerides podrien rebre ajut dels Estats Units

A Romania:

A la ciutat de Kishiniov, a Bessaràbia, va concloure la primera massacre civil de cinc xifres de la Segona Guerra Mundial. Havien sigut assassinats més de 10.000 jueus. 

A Líbia:

El general Ludwig Cruewell va agafar el comandament de l’Afrikakorps, i l’Erwin Rommel es va fer el càrrec del Panzergruppe Afrika, una unitat d’infanteria i dues divisions panzer.

En els Estats Units:

En un dinar a Washington, el secretari de Marina Frank Knox va apostar contra el secretari del Tresor Henry Morgenthau que Hitler ocuparia Moscou i Leningrad en un mes. Els soviètics varen tenir coneixement d’aquella aposta el 5 d’agost.

30 de juliol de 1941

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

Adolf Hitler estava molt cansat de que els seus generals com Franz Halder o Heinz Guderian, amb qui s’havia reunit el dia anterior, no opinessin igual que ell en la forma de tal hi com portava la guerra en el front oriental. Aquests discrepaven sobretot en la conquesta per Moscou perquè Hitler no li donava la importància que li donaven els generals i, per això, el dictador va publicar la Directiva Número 34 i va cancel·lar el Suplement a la Directiva número 33, la conquesta de Moscou. Basant-se en els forts reforços que havien rebut els soviètics que s’enfrontaven i resistien al Grup d’Exèrcit del Centre, Hitler demanava posar-se a la defensiva. La nova Directiva ordenava dividir l’Exèrcit per tot el territori soviètic i va aturar a les tropes del comandant Fedor von Bock mentre s’ocupava Leningrad i Ucraïna i es recuperava la idea de fer que el 3º Grup Panzer es dirigís al nord per ajudar al Grup d’Exèrcits del Nord. Hitler va ordenar que a les tropes soviètiques que combatien al nord-oest de Kiev havia que fer-les entrar en acció a l’oest del Dnièper i aniquilar-les. En el front finlandès, Hitler demanava que només hi haguessin les forces necessàries per una defensa i per donar la impressió de noves operacions ofensives. D’aquesta manera va frenar l’avanç alemany a la ciutat de Moscou paralitzant el Grup d’Exèrcits del Centre i concentrar-se en els flancs septentrional i meridional. Hitler volia conquerir l’interior d’Ucraïna amb els grans recursos industrials i agrícoles.

A Alemanya:

L’arquitecte Albert Speer va proposar al ministre d’Armament i Munició Fritz Todt paralitzar les obres que no tinguessin importància estratègica pel desenvolupament de la guerra. Speer volia que la guerra acabés ràpid perquè li dificultava en la seva feina de construir les grans obres del Reich. Però al ministre Todt no li va agradar la idea de Speer, ja que la campanya contra la Unió Soviètica era un èxit i tot feia pensa que la guerra s’acabaria aviat a favor dels interessos alemanys. Quan Adolf Hitler va escoltar les suggerències de Speer també les va rebutjar, ja que també creia que la victòria seria en qüestió de setmanes i pensava que no caldria paralitzar les construccions com per exemple la de les autopistes, les obres del Partit i els projectes de Berlín.


Walther Hoernlein, el comandant del Regiment d’Infanteria Grossdeutschland, va rebre la Creu de Cavaller com a comandant del regiment d’infanteria número 80.


Un destacat oficial de l’estat Major, el general Von Waldau, va destacar que a la Unió Soviètica havien fet 799.910 presoners i havien destruït o capturat a 12.025 carros de combat

A França:

A París, Carl-Heinrich von Stülpnagel va ordenar que no es fessin mesures col·lectives sense ordre ni concert, ja que el principal propòsit era sobretot capturar individus jueus i comunistes.


L’arquebisbe de Paris, Alfred-Henri Marie Baudrillart, va dir en el seu sermó que la guerra de Hitler era una noble empresa en defensa de la cultura europea.

A Ucraïna:

Els Einsatzgruppen varen compilar el 40è Informe de Situació de les Operacions a la Unió Soviètica: A Zhitomir havien afusellat a 180 comunistes i jueus; a Proskurov, 146 jueus; a Vínnitsa, 146; a Berdichev, 148; a Shepetovka, 17; a Chorostkow, 30. En aquest últim lloc, l’informe deia que la població local havia matat a 110 jueus.

En el front oriental:

En el sector nord:

Els portaavions HMS Furious i HMS Victorious varen atacar els ports septentrionals de Krikenes, a Noruega, i Liinahamari, Finlàndia, respectivament. Quan el Furious va arribar al port noruec se’l va trobar desèrtic i un Albacore i dos Fulmar varen caure davant el foc antiaeri. L’operació del Victorious per la seva part també va ser un desastre, ja que els britànics varen ser atacats pels Messerschmitt Bf-110 i Bf-109

En el sector sud:

El 1º Grup Panzer va capturar la ciutat de Kirovograd, a 120 quilòmetres al sud-est d’Uman. 

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre polonès Wladislaw Sikorski va firmar amb l’ambaixador soviètic Ivan Maisky un pacte entre els dos països on els soviètics renunciaven als reajustament territorials sobre Polònia firmats en el pacte Mólotov-Ribbentrop. A més, els soviètics acceptaven restablir les seves relacions diplomàtiques amb el govern polonès a Londres, a ajudar a reorganitzar un exèrcit polonès en territori soviètic sota les ordres de la Unió Soviètica i a concedir una gran amnistia a tots els ciutadans polonesos privats de llibertat en territori soviètic.

 

29 de juliol de 1941

Dimarts:

En el front oriental:

Adolf Hitler va ordenar a la 8º Flota Aèria del comandant Wolfram von Richtofen canviar d’immediat la 2º Flota Aèria pel sector dels voltants de Soltsi i el llac Ilmen, en el sector nord. Amb aquesta decisió es deixava sense suport aeri el Grup d’Exèrcits del Centre, que a partir de llavors va tenir més dificultats per arribar a Moscou. Aquella decisió de frenar l’avanç cap a Moscou continuava portant cua i Heinz Guderian es va reunir amb el dictador per fer-li canviar d’opinió. Hitler no el va voler escoltar.

En el sector central:

Els soviètics varen crear una nova línia de defensa entre Rzeh i Viazma per protegir Moscou. 

En el sector sud:

El 1º Grup Panzer va aconseguir obrir forat i va avançar només aquell dia 150 quilòmetres, ocupant tota la regió oriental dels voltant d’Uman, i quedant a només una vintena de quilòmetres al sud-est de Kiev.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Iosif Stalin es va reunir amb el general Georgy Zhukov, que aquest li va proposar un atac contra el sortint de Yelinia i li va suggerir evacuar Kiev per salvar el Front Sud-oest. Stalin ho va trobar una estupidesa. En veure que el seu pla era rebutjat, Zhukov va quedar abatut i li va demanar que el rellevés del seu càrrec, petició que Stalin va acceptar. En el seu lloc hi va posar el mariscal Boris Chapochnikov, que va recuperar d’aquesta manera el seu anterior càrrec.

Stalin després es va reunir amb Harry Hopkins per parlar sobre l’ajuda nord-americana que anava en camí: 200 caces s’enviaven per vaixell a Archangelsk i un destacat expert en el maneig d’aquests aparells, el tinent Alison, ja es trobava a MOscou. 

A Indoxina:

El govern francès i el govern japonès varen arribar a un acord per la defensa comuna d’Indoxina després de que les tropes japoneses arribessin aquell dia a la base naval de Cam Ranh, a només 1.300 quilòmetres de Manila, Filipines, i de la base britànica de Singapur.

El quarter general de Rastenburg

El quarter general de Rastenburg es trobava a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona  boscosa de pins de Masura, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg. El quarter general també va ser conegut com la Wolfsschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi de l’Adolf Hitler en clau; Wolf (llop). El quarter va ser construït l’any 1941 per dirigir l’ofensiva alemanya sobre la Unió Soviètica, i tenia 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers, feia una mida de 21 camps de futbol i hi treballaven 2.000 persones. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de tren, garatges i un sistema avançat de comunicacions, i disposava de saunes, cinemes i salons de te. Al complex central consistia en 10 búnquers, construïts a l’hivern de 1940-1941, que estaven camuflats i en algunes parts protegits contra els bombardejos aeris per murs de formigó de dos metres de gruix. El búnquer d’en Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte. Totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del sol. Hi havia sales el suficientment grans per celebrar conferències militars en els búnquers d’en Hitler i d’en Wilhelm Keitel, i un barracó amb un menjador en el que hi cabien unes 20 persones. Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:

Perímetre número 1: Hi havia el búnquer d’en Hitler, la seva residència particular, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència d’en Wilhelm Keitel, la residència de l’Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un camp de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht, sota la direcció d’en Warlimont.

Fora d’aquests perímetres hi havia els quarters de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base en Walther von Brauchitsch i en Franz Halder, estava situat a uns quants quilòmetres l nord-est. En Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials.

L’Adolf Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en el seu quarter general per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. El fet de viure tants dies en una zona allunyada del Reich va provocar que estigués aïllat i desorientat de la vida d’Alemanya. En Hitler va voler construir un Führerbúnquer per ell, però que no es va arribar a temps per acabar de construir-lo. Tot i no tenir el seu recinte protegit somiat, en Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com la zona de seguretat 1. Allí, a l’habitació dels mapes del seu búnquer, on passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de 3 metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda i aire condicionat. Les demés habitacions eren petites i només hi havien els mobles imprescindibles.

A Rastenburg va ser on en Hitler el 20 de juliol de 1944 va patir l’atemptat bomba que va estar apunt d’acabar amb la seva vida. Aquella època, amb les derrotes alemanyes en tots els fronts, les instal·lacions varen canviar molt, els búnquers es varen construir més grans i de formigó, i es varen camuflar amb herba per no ser vists pels soviètics. En aquell mes de l”atemptat, en Hitler va decidir que les reunions sobre l’estat de la guerra es realitzessin en un barracó pensat pels convidats, amb una sala d’estar on s’hi varen posar unes taules enormes per poder estendre els mapes. A més, l’estiu de 1944 va ser molt calorós, i la va vida a Rastenburg era molt molesta, les barraques no refrescaven i en les zones pantanoses estava plena de mosquits. No podent suportar la calor, en Hitler es passava gran part del dia en les habitacions de formigó per refrescar-se, i durant aquell estiu va patir insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte. A mitjans del novembre de 1944 en Hitler i els seus col·laboradors varen abandonar la Wolfsschanze per sempre. Els soviètics estaven molt a prop en aquells moments i aviat Rastenburg seria ocupat. Tot i saber que mai més hi tornaria, en Hitler va ordenar que es seguís construint en el quarter. En el dia que varen marxar en Hitler estava abatut, parlava amb veu baixa i no aixecava el cap. Més tard, en Hitler va ordenar que es destruïssin tots els edificis del quarter, però quan es van fer explotar els edificis a través d’explosius només es va aconseguir danyar els edificis i la majoria varen quedar dempeus. El 1945 l’exèrcit soviètic va ocupar la zona. Actualment les ruïnes del quarter d’en Hitler s’han convertit en un punt d’interès turístic i els búnquers es troben en bon estat.

La vida d’en Hitler a la Guàrdia del Llop: (1941-1944)

Des de la primavera de 1942 a l’estiu de 1943 en Hitler es va mostrar deprimit en el quarter general per tal i com avançava la guerra, tot i que es mostrava confiat en la victòria. Cada vegada es mostrava més reservat i adoptava decisions de forma aïllada i això va provocar que sigués menys flexible i no suportava que algú li contradigués alguna ordre seva. Aquest aïllament va provocar que les seves jornades de treball fossin més llargues i de forma diària. Sense adonar-se’n es va anar tornant com un treballador disciplinat i s’ocupava cada vegada més de tots els problemes del Reich. Però en Hitler, que mai va ser un home treballador, aquells horaris el van portar a un estat d’esgotament personal molt gran i tot hi treballar més hores no va millorar la seva capacitat de prendre decisions. Moltes vegades el seu personal, en veure’l esgotat, li demanava que s’agafés vacances i a vegades mig obligat es dirigia a la seva casa de la muntanya a Obersalzberg per agafar energies i també perquè es calmés. Però moltes vegades en Hitler no seguia aquests consells perquè creia que no es podia agafar-se vacances ja que estava convençut de que no podia deixar les decisions militars a altres. Estava totalment convençut de que tothom era un incompetent i no tenia confiança amb ningú. Per passar el temps i relaxar-se a Rastenburg, en Hitler va fer construir una casa de te, on els oficials prenien conyac i bevien alcohol, tot i que en Hitler era abstemi i aconsellava a la gent que no begués alcohol. En aquella caseta es solia entrevistar amb els militars que venien a veure’l, tot i que a ell mai li va agradar aquella casa.

Però a més de portar-li mals de caps i esgotaments, aquell sobre esforç que estava fent i el seu aïllament va acabar provocant en part que endurís més les seves idees i es mostrava cada cop més irritat i alhora més silenciós amb el seu entorn més íntim. Cada vegada mantenia menys conversacions de caràcter personal, a la majoria de la gent els tractava de forma impersonal i distant, i solament tenia converses agradables amb Robert Ley o Joseph Goebbels. Enlloc de menjar amb els seus col·laboradors o els seus assistents, menjava amb les seves secretàries en dos torns: dos el migdia i les altres dos per la nit. Aquest ambient desagradable també el provocava que en el quarter general les secretàries, els metges i els assistents eren menys agradables que els que tenia a Obersalzberg o la Cancelleria del Reich, ja que aquests no estaven tant fascinats per la seva figura i també es cert que cap a mitjans i finals de la guerra per molta gent la seva figura de semi-deu començava a caure. Fins i tot el seu entorn militar li resultava esgotador viure en aquell quarter i molts oficials tractaven a en Hitler de forma més freda però alhora lleial. El quarter es va convertir en una zona molt avorrida pel personal d’en Hitler perquè tenien menys feina que a la Cancellera o a Obersalzberg. Les seves dues secretàries, la Christa Schroeder i la Gerda Daranowski, que l’havien acompanyat des de l’inici, pràcticament no tenien res a fer i dedicaven el seu temps a dormir, menjar, beure i xerrar, a més de que es cuidaven d’exterminar la plaga constant de mosquits. El tema dels mosquits va portar de corcoll a en Hitler, que es va queixar de que els assessors li encarreguessin d’elegir una zona pantanosa, infectada de mosquits i amb un clima desfavorable per ell. Sovint deia en to irònic que hauria d’enviar la Luftwaffe per acabar amb els mosquits.

Tot i saber que la seva posició en el quarter no era tant fora com als altres llocs, en Hitler va continuar sense tolerar que es critiqués la seva forma de viure i tothom li acceptava tot el què deia o feia per molt estrany que sigués. L’aïllament d’en Hitler provocava també que no volgués veure la realitat dels problemes i tenia moltes dificultats per entendre les qüestions militars, i moltes vegades no va prendre les decisions adequades. Per exemple,  l’exèrcit anava a una velocitat més lenta de la que tocava en més d’una ocasió. A mesura que anava avançant la guerra en Hitler desconfiava més del seu exèrcit i es mostrava enfadat amb els seus generals i ni tant sols volia veure els oficials de l’exèrcit. Tot i el seu aïllament, en Hitler era informat amb molta precisió de tot el que passava en el Reich, des de com estaven les fàbriques, les baixes que havien patit els seus exèrcits o la precisió de com havien quedat les ciutats bombardejades.

Curiosament, la vida en el quarter, tot i ser estressant per en Hitler, va voler continuar amb les seves sessions nocturnes com les que feia a la Cancelleria o a Obersalzberg, cosa que provocava que anés a dormir més tard. Era normal que anés al llit a les 3 o les 4 de la matinada. Al final de la guerra va patir insomni i es queixava constantment de que no dormia i es passava les nits en vetlla. Aquelles sessions nocturnes volia que siguessin en un ambient agradable i només convidava els seus amics o personal més íntim. Tots els convidats seient en les butaques del menjador, al costat de la llar de foc, i en Hitler li agradava servir pastissos a les seves secretàries i s’ocupava afectuosament dels convidats. A Rastenburg, la música estava prohibida, fet que provocava que en Hitler parlés tota l’estona de la seva joventut, d’acudits o de les seves lluites passades. Era el moment on ell es desfogava del dur dia que havia passat. Quan estava en aquelles sessions nocturnes mai li va agradar parlar de política o de temes militars i a l’únic que li deixava parlar amb una certa llibertat era al seu secretari, en Martin Bormann. A mesura que la guerra no anava com havien previst, els seus convidats que participaven en aquelles sessions nocturnes, tot i rebre un bon tracte per part d’en Hitler, el començaven a veure com un boig que no es podia fer càrrec de la situació.

El fet de que anés a dormir tant tard provocava que es despertés per allà les deu o les onze del matí, i de seguida que es llevava es posava a esmorzar. A última hora del matí solia llegir els diaris i els comunicats de premsa, i depenent de les notícies que rebia li canviava el seu estat d’ànim. El que més el feia exaltar eren les notícies de la premsa estrangera, sobretot la britànica quan el criticava. Quan veia aquelles notícies començava a insultar al govern britànic i els jueus, als qui considerava culpables de tots els atacs. Quan estava molt exaltat, els assistents i el personal els tocava la difícil feina de calmar-lo. Curiosament quan llegia notícies dels bombardejos que patien les ciutats alemanyes s’enfadava més s’hi s’havia destruït un teatre o un edifici valuós que no pas si havia provocat la mort de molta gent o s’havien destruït moltes vivendes.

Per en Hitler, en aquella època, no li tenien cap mena d’importància la gent, per això no va voler visitar mai les zones devastades pels atacs aeris dels aliats. En veure’l cada cop més exaltat, amb més mala salut i amb una vida més sedentària, els seus metges, com el doctor Theodor Morell, que estaven sempre al seu costat, li aconsellaven que caminés per aquells boscos una llarga estona perquè fes exercici i es relaxés d’aquell estrès. Però en Hitler no els hi va fer massa cas i les seves caminades diaris no eren més de 100 metres; anava del refugi dels convidats, on s’allotjava, fins al Lagebaracke, una zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandaments. En aquelles curtes caminades en Hitler només s’interessava per la seva gossa, un pastor alemany anomenada Blondi, que era el seu centre d’atenció. Li agradava que els assistents i els convidats el veiessin com li donava menjar a la gossa. Aquella gossa era per en Hitler la persona més fidel i la veia més important que els seus col·laboradors. En el final de la seva vida la gossa es va convertir en el centre de la seva vida i l’única cosa que l’animava. El seu amor cap a la gossa va arribar a tal extrem que només menjava amb la gossa ja que no trobava agradable l’altre gent. Fins i tot en les reunions la gossa tenia un lloc assignat, en un racó, on dormia o molestava els convidats. En Hitler es tornava un home silenciós el costat de la seva gossa.

A la tarda va continuar amb el seu costum de reunir-se amb els militars. En les reunions, com en els àpats, en Hitler se seia sempre en el mateix lloc, d’espatlles a la finestra. Tot i que allí veia més els seus militars, cada cop desconfiava més d’ells i veia en els seus generals i assistents com més vells i més apagats. Ja no veia els militars com herois, sinó com unes llosses que no obeïen les seves ordres. Aquell greu error va provocar que en Hitler, que no era un expert en armes i en temes militars, dirigís la guerra a través dels seus mapes del quarter, fet que va provocar nombrosos errors, fins al punt que a vegades movia tropes que no estaven armades sense saber-ho. Tot i que podia haver sabut més coses de com anava la guerra o com es vivia a Alemanya ja que el quarter tenia molt bones comunicacions per saber-ho tot, en Hitler no demanava analitzar les situacions i no volia saber res dels estudis que es feien sobre la guerra. Es volia moure pel seu instint.

Dins del seu deliri, va ser a Rastenburg on va començar a planejar cada cop més el seu retir polític, pensava retirar-se el Linz, a prop del riu Danubi, a Àustria. Tenia previst realitzar molts projectes arquitectònics a la ciutat amb el seu arquitecte, en Hermann Giessler. Això va provocar que seu antic arquitecte l’Albert Speer que en aquells temps era ministre d’Armament i Munició, es disgustés pel fet de que pensés més en la construcció de la seva ciutat en que es pensava retirar abans que els projectes que havien planejat quan ell era l’arquitecte del Reich, com la Nova Berlín. En Hitler pensava constantment amb la mort i en el seu enterrament, quan es mirava els plànols de la ciutat de Linz es mirava constantment els esborranys d’on aniria la seva tomba, que volia ubicar en una de les torres de les instal·lacions del Partit a Linz.

28 de juliol de 1941

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

Durant la tarda, d’Auschwitz va sortir un tren amb uns 500 presoners malalts cap a Dresden. Les SS els hi havien dit que deixaven el camp per poder recuperar-se a un altre lloc. Però els presoners varen ser enviats al centre d’eutanàsia de Sonnenstein, on varen ser assassinats amb monòxid de carboni. Varen ser els primers interns en ser assassinats a través del gas.


El bisbe Clemens August von Galen va denunciar en una carta certificada davant del jutge de Münster i el president de la policia a la mateixa ciutat, que es tenia la intenció de transportar els malalts de Mariental per assassinar-los. La seva denúncia no va ser escoltada i ni tant sols li varen contestar.

En el front oriental:

A la nit, en el quarter general del mariscal Fedor von Bock, a Novy Borissov, els mariscals Günther von Kluge i Fedor von Bock varen sopar junts i després s’hi va afegir l’assistent de l‘Adolf Hitler i cap personal de l’Exèrcit, Rudolf Schmundt, que els volia comentar els plans de Hitler d’eliminar la zona de Leningrad i la regió de matèries primes de la conca dels Dönets. Schmundt els  va remarcar que Hitler no li interessava la conquesta de Moscou. De fet, aquell dia havia sortit un memoràndum relatiu a les instruccions del dictador que deia:

L’aparició de forces enemigues noves i poderoses davant el Grup d’Exèrcits del Centre i en el seu flanc durant els últims dies ha convençut al Führer de que la idea d’operacions a gran escala que s’esbossava en la Directiva Número 33 ha de moderar el seu objectiu d’aconseguir la destrucció de les forces enemigues.

Von Bock, que volia ocupar la capital soviètica, va respondre-li que el que deia era bastant diferent del que es deia a la Directiva 21 del Comandament de l’Exèrcit i va afirmar que estaven flaquejant els nervis de qui carregava amb una gran responsabilitat, fent una al·lusió clara a Hitler. Von Kluge es va queixar de l’extensió i vulnerabilitat que presentava el seu flanc del seu 4º Exèrcit , i Guderian el va acusar d’haver malgastat l’ocasió d’avançar amb decisió a l’est consagrant part del seu 2º Grup Panzer a atacar les forces soviètiques a Smolensk.

En el sector central:

Davant la contraofensiva del comandant Simon Timochenko, la 2º Flota Aèria alemanya va tenir que fer aquell dia 696 sortides.

A la Gran Bretanya:

L’Estat Major d’Intel·ligència conjunta, el JIS, va publicar un informe que deia que tenint en compte que la campanya alemanya la Unió Soviètica acabaria amb una victòria alemanya, es produiria una pausa perquè l’exèrcit alemany es reagrupés i es posés en condicions abans de començar gran operacions en una altra part.

27 de juliol de 1941

Diumenge:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va fer una anàlisi en què exposava que amb 250.000 homes ben dirigits podien dominar el front de l’est per sempre. Va creure que un cop conquerida aquella regió se’ls hauria d’educar per tal que poguessin viure decentment. D’acord amb la seves idees racistes, veia aquelles persones com analfabetes. Tot i que volia que visquessin decentment, també desitjava que una part de la població fos esclava dels alemanys i anhelava convertir Crimea en una colònia alemanya. Per aconseguir tal objectiu, el dictador va canviar les instruccions donades al 2º Grup Panzer del general Heinz Guderian i li va ordenar dirigir-se al sud-oest del Front Central a Gómel, a 250 quilòmetres al sud-oest de Smolensk.

Però no tothom opinava com Hitler, el mariscal Walther von Brauchitsch volia conquerir la ciutat de Moscou ràpidament i creia que aquest era l’objectiu principal de l’Exèrcit, però Hitler pensava que Moscou podia esperar. El dictador, durant la conversa d’aquell dia, també va parlar de la possibilitat de deportar a tots els holandesos cap als territoris conquerits de l’Est. Precisament, aquell dia li varen dir al nou comissari pels països bàltics i Bielorússia, Heinrich Lohse, que les persones que estaven tancades en els guetos sota el seu comandament rebrien només la quantitat d’aliments que li sobraven a la resta de la població i, en cap cas, més que el suficient per conservar la vida. Aquestes racions mínimes d’aliments havien de continuar fins que poguessin posar en pràctica mesures més intensives per una solució definitiva, es deia. 


Wilhelm Keitel, complint instruccions de Hitler, va encarregar a Heinrich Himmler el manteniment de l’ordre en els territoris ocupats de la Unió Soviètica amb plens poders per prendre les mesures que cregués millor sota la seva responsabilitats per tal d’assegurar l’execució de les ordres d’en Hitler.

A Letònia:

Al matí, a Preili, Letònia, els alemanys varen ordenar en els jueus del carrer Dvinskaya que es vestissin amb els seus millors vestits, que agafessin provisions i sortissin al carrer per ser conduïts a la sinagoga de la ciutat. Mentre eren fora de les seves cases, els alemanys ho varen aprofitar per registrar-les. A les dotze del migdia varen agafar als jueus i els varen tancar a la sinagoga. Mentrestant, un grup de joves varen rebre ordres perquè cavessin una fossa darrere del cementiri. A continuació, varen conduir a la sinagoga als jueus de dos carrers més. A dos quarts de quatre varen conduir a la força a tots els jueus a fora del cementiri i els varen afusellar. En total varen morir 250 persones.

A Iugoslàvia:

A Belgrad, com a represàlia per uns vehicles miliars destruïts per quatre atacs amb bombes, els alemanys varen reunir a 1.200 jueus per dur-los a un camp a les afores de la ciutat. Allí els varen dividir per les seves professions i varen declarar ostatge a una persona de cada deu. Als 120 ostatges els varen dur a part i els varen afusellar. 

En el front oriental:

En el sector nord:

La Wehrmacht va conquerir la ciutat de Tallin.

En el sector centre:

Soldats alemanys de la 20º Divisió Panzer, comandats pel general Heinz Guderian, l’arquitecte de la Blitzkrieg, varen dur els seus Panzers a conquerir els voltants de la ciutat de Smolensk aquell dia i derrotar al 28º Exèrcit soviètic. Van fer més de 300.000 presoners a la ciutat. El 93% de la ciutat estava destruïda i la Wehrmacht es va situar a tant sols 150 kilòmetres de Moscou. A més, els alemanys varen tallar les línies soviètiques de comunicació amb Viazma.

A la Unió Soviètica:

Un funcionari va llegir en veu alta a tots els oficials i soldats una ordre soviètica que sentenciava a mort a nou oficials soviètics d’alta graduació, entre els quals hi havia Pavlov, Klimovskikh i Korobkov. També varen afusellar, en aquest cas en secret, al general Pyadyshev, que havia organitzat la línia de defensa de Luga per Leningrad


Els alemanys varen tornar a atacar Moscou per cinquena nit. Joseph Goebbels va escriure que el Kremlin era un munt de runes que seguien cremant, però, en realitat, només havia caigut una única bomba a l’exterior del Kremlin i havia produït un profund cràter. 

A la Gran Bretanya:

La Luftwaffe va tornar a atacar Londres després de 10 setmanes sense haver atacat la capital britànica.

A Indoxina:

Les tropes japoneses varen començar l’ocupació al territori francès d’Indoxina.

26 de juliol de 1941

Dissabte:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg varen sortir les primeres diferències entre l’Adolf Hitler i els seus generals. El dictador havia sigut informat de la lamentable situació en que es trobava el Grup d’Exèrcits del Nord en el seu avanç cap a Leningrad i tenia clar que havia de canviar d’estratègia. En el comunicat deia que Erich Hoepner, Erich von Manstein i Georg-Hans Reinhardt coincidien en que la zona entre el llac Ilmen i el llac Peipus no era l’adequada per les operacions de les unitats blindades. A més, es ressaltava que la situació del cos del general Reinhardt no era còmode i que els soviètics havien incrementat l’activitat aèria en aquella zona. Per Hitler la ciutat de Moscou ara no tenia molta importància i creia que la Wehrmacht havia de canviar de rumb i dirigir-se al Sud, cap a Ucraïna i a Crimea, i cap al Nord, tal i com havia dictat en la Directriu número 33. Els generals, en canvi, donaven importància en conquerir la capital soviètica i creien que havien d’aprofitar l’avanç de Grup d’Exèrcits del Centre per arribar a Moscou. Hitler no els va escoltar i cada vegada els hi donava més ordres contràries a les seves opinions. Franz Halder, que no estava tan segur ara de la victòria, va escriure en el seu diari que la defensa soviètica s’estava tornant cada cop més aferrissada, amb més carros de combat i més avions.

A la nit, el dictador va explicar en el seu entorn que veia bé la monarquia com una forma de govern, això sí amb algunes condicions. Per ell era important que el poble veiés la figura d’un líder com un ídol, de fet ell mitificava la figura de Frederic II el Gran, i creia que la monarquia era important perquè en els països on s’havia abolit com a França ara eren països fracassats.

A Alemanya:

A la nit, nou bombarders de la RAF varen atacar en un atac sense importància la ciutat de Berlín.

A Ucraïna:

A Lvov, els ucraïnesos varen començar una sèrie de matances contra els jueus de la ciutat que var durar tres dies, durant els quals varen ser assassinats com a mínim 2.000 jueus. 

A la Unió Soviètica:

Les tropes del NKVD varen reunir a un miler de desertors d’un mateix regiments i en varen afusellar a 45. 

A França:

L’ex ministre de l’Interior del Front Popular, Marx Dormoy, va morir a conseqüència de l’explosió d’una bomba col·locada a la seva habitació, a Montélimar. La premsa, sotmesa a les consignes governamental del govern de Vichy, varen atribuir el crim als anarquistes i varen difondre la idea de que l’extrema esquerra no retrocedia davant l’assassinat d’un dels seus per excitar l’opinió pública contra el règim. En realitat, els culpables varen ser quatre extremistes de dretes, membres del Partit Popular Francès, que els tenien com a herois de la Revolució Nacional i finalment varen ser detinguts per aquell assassinat. El procés contra ells va seguir en curs fins el gener de 1943, data en que alemanys es varen fer amb la presó de Largentère i els varen alliberar per la força.

A Malta:

Bots torpedes de motor italians varen entrar al Gran Port de l’illa amb uns torpedes especials. Abans de que els homes que varen desembarcar poguessin trobar els seus objectius on pretenien atacar, els britànics els varen atacar; 15 d’ells varen morir i els altres varen ser capturats. 

En el Pacífic:

50.000 soldats de les forces japoneses varen desembarcar a la Conxinxina, a Indoxina, i varen entrar a Saigon.

En els Estats Units:_

El govern nord-americà, davant l’amenaça japonesa al sud-est d’Àsia, va bloquejar els béns japonesos que estiguessin al país, va prohibir l’exportació de gasolina amb elevada graduació d’octà, que era indispensable per l’aviació japonesa, va tancar el Canal de Panamà a les embarcacions japoneses i va mobilitzar les milícies filipines i Douglas MacArthur es v afer càrrec del comandaments de les forces nord-americanes en el Pacífic.

25 de juliol de 1941

Divendres:

En el Reich:

A la matinada, Adolf Hitler va lloar en el seu entorn més íntim la figura del soldat alemany. Per Hitler, l’exèrcit alemany era el més perfecte del món i el soldat alemany era el més segur i més sòlid.

En el front oriental:

El OKH va rebre l’ordre per la que qualsevol amenaça de part de la població civil conquerida i qualsevol ajuda o avantatge donada als partisans o les bandes seria atacada sense contemplacions.


En el bàndol soviètic, en una batuda el NKVD va afusellar a un miler de desertors.

En el sector nord:

Bf-110 del ZG 26 varen atacar durament l’aeròdrom de Tallin. Gràcies als bombarders alemanys, els alemanys varen poder continuar avançant sobre el flanc occidental del 8º Exèrcit soviètic. La 61º Divisió d’Infanteria va aconseguir arribar a la ribera nord-occidental del llac Peipus, deixant aïllats al 11º Cos soviètic, que portava dues setmanes resistint a Dorpat.

A la nit, el destructor soviètic Smeli va ser enfonsat per una mina de 1.000 quilograms llançada per l’aviació alemanya.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va reservar 200 caces monomotors Curtiss P-40 per entregar-los a la Unió Soviètica.

24 de juliol de 1941

Dijous:

En el front oriental:

Adolf Hitler va ordenar en el Grup d’Exèrcits Sud, que avançava per Ucraïna, fer un embolcall al voltant de la concentració de forces soviètiques amb base a Uman. La varen tancar quinze dies més tard.

En el sector nord:

Una petita flota soviètica va desembarcar un brigada de marina a la riba nord-occidental del llac Ladoga, a la rereguarda del 7º Cos finlandès. Els finlandesos es varen veure obligats a redistribuir les seves forces.

En el sector central:

Aquell dia es va rendir definitivament la guarnició militar soviètica de la ciutat de Brest-Litovsk. La ciutat havia quedat envoltada durant l’últim mes i era contínuament bombardejada. A més, la 27º Divisió blindada del comandant Hermann Hoth, després d’intentar-ho uns quants cops, va envoltar les tropes soviètiques a la línia Dnièper-Dvina.


Després de no haver triomfat amb el contraatac del dia anterior a prop de Smolensk, Simon Timochenko va ampliar la seva contraofensiva direcció al nord. El 24º Exèrcit del front de Reserva i el 30º de l’Oest varen avançar al llarg d’un front de 140 quilòmetres d’amplada situat entre Yartsevo (140 quilòmetres al nord-est de Smolensk) i Beli, al nord. Aquesta contraofensiva va tenir el suport de 153 aeroplans de la nova força aèria del nou front de Reserva i 120 bombarders del 3 BAK de l’aviació, que varen atacar a les forces del 3º Grup Panzer que marxaven cap al sud amb la intenció de tancar el forat que hi havia a l’est de Smolensk.  Però els soviètics, un cop més, varen ser atacats pels Bf-109, que varen eliminar els aparells soviètics.

A l’Atlàntic:

El Comandament de Bombarders de la RAF va llançar l’Operació Alba contra els creuers de batalla alemanys Scharnhorst i Gneisenau i contra el creuer pesat Prinz Eugen, que llavors es trobava a Brest i a La Pallice. L’atac va ser un fracàs, ja que es varen perdre 17 avions, mentre que els danys que varen rebre les embarcacions varen ser de poca importància.

A Indoxina: 

125.000 soldats japonesos varen entrar a Indoxina.

En els Estats Units i la Gran Bretanya:

Els Estats Units i la Gran Bretanya varen congelar els actius japonesos com a protesta per la seva expansió cap al sud després de que ocupessin la Indoxina francesa.

23 de juliol de 1941

Dimecres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg només arribaven males notícies i estava clar que els soviètics estaven lluny de ser derrotats i, a més, les baixes alemanyes augmentaven. Franz Halder, que fins llavors havia cregut que l’Operació Barba-roja seria un èxit, va corregir la seva xifra donada a principis de juliol on deia que els soviètics només tenien 46 divisions capaces de combatre a 93 divisions. Adolf Hitler sabia que havia de fer alguna cosa per canviar la situació i va ordenar en els seus comandants que escampessin un regne de terror en les zones conquerides capaç de provocar a la població la pèrdua de tot interès per la insubordinació. Hitler va afirmar que necessitava el control d’aquell país perquè, segons les seves paraules, era un país pel qual fluïen rius de llet i mel. Al mateix temps, el Suplement a la Directiva número 33 senyalava que el Grup d’Exèrcits del Centre havia de destruir els soviètics entre Smolensk i Moscou valent-se únicament de les seves divisions d’infanteria i que no seria fins llavors quan s’hauria de conquerir Moscou. A més, Hitler va dir que els comandants de totes les zones de darrere el front se’ls faria responsables, juntament amb les tropes que tenien a la seva disposició, de que regnés la tranquil·litat en les seves zones. Hitler advertia que no tenien que sol·licitar reforços i que havien d’utilitzar mètodes convenientment draconians.

A Lituània:

Segons un informe de les SS, a la ciutat de Kedainiai havien assassinat a 83 jueus, 12 jueves, 14 comunistes russos, 15 comunistes lituans i 1 comissari rus.

En el front oriental:

A la nit, com el dia anterior, els alemanys varen llançar 115 bombarders contra la ciutat de Moscou per destruir-la, però, novament, l’atac va tenir menys transcendència que la que els alemanyes esperaven.

En el sector nord:

Tancs soviètics varen aturar l’avanç finlandès a la riba oriental del llac Ladoga.

En el sector central:

El 28º Exèrcit, sota les ordres del comandant Simon Timochenko, va atacar en el sector de Róslavl, a uns 100 quilòmetres al sud-est de Smolensk, direcció nord-oest, amb el suport a l’aire del 411º BAP. Però els soviètics es varen quedar ràpidament sense aquest ajut quan varen intervenir els Bf-109.

La guarnició de Brest-Litovsk, rodejada i aïllada a centenars de quilòmetres de la rereguarda i que havia resistit durant setmanes els bombardejos i l’artilleria alemanya, es va rendir.

A la Gran Bretanya:

Des de Scapa Flow i per sol·licitud de Iosif Stalin, varen salpar dos portaavions, dos creuers i sis destructors per dur a terme atacs contra embarcacions alemanyes que transportaven subministraments bèl·lics entre el port noruec de Kirkenes i Pechenga, la base controlada pels finlandesos per les operacions contra la regió de Murmansk.


Dos dies abans de la seva estrena, es va presentar a la premsa un nou documental britànic anomenat Target for Tonight, que se centrava en un bombardeig sobre Alemanya. Produïda per Harry Watt i amb un pilot de veritat, el comandant Pickard, en els control, va donar un gran impuls a la moral britànica i l’expressió Target for Tonight es va convertir en un eslògan radiofònic i teatral.

css.php