Home // 1941 // juliol

31 de juliol de 1941

En el Reich.

En el despatx d’en Reinhard Heydrich, en Hermann Göering va ordenar, a través d’un decret escrit segurament per l’Adolf Eichmann, a en Reinhard Heydrich que posés en marxar la Solució Final per solucionar el problema que representaven les poblacions jueves a Alemanya i l’Europa ocupada. Tot i que el document portava la firma d’en Göering, va ser escrit a les oficines de la Gestapo. En a l’interrogatori que se li va fer a l’Adolf Eichmann el 6 de juny de 1960 va dir que aquella ordre va ser dictada per l’Adolf Hitler i que varen participar en posar-la en pràctica en Heinrich Himmler, en Reinhard i l’Oswald Pohl.

Per altra banda, en Himmler va viatjar a Riga en un viatge que es va convertir en una extensió d’assassinats en massa de jueus a Letònia i Lituània.

En el front oriental:

En el sector nord, el Grup d’Exèrcits Nord va arribar al llac Ilmen i ja tenia el camí lliure cap a Leningrad.

Mentrestant, els voluntaris espanyols, la Divisió Blava, varen jurar lleialtat al Führer en la lluita contra el comunisme.

En el nord de l’Àfrica:

A Líbia, el general Ludwig Cruewell va agafar el comandament de l’Afrikakorps, i l’Erwin Rommel es va fer el càrrec del Panzergruppe Afrika, una unitat d’infanteria i dues divisions panzer.



30 de juliol de 1941

En el Reich:

L’Adolf Hitler estava molt cansat de que els seus generals com en Franz Halder no opinessin igual que ell en la forma de tal hi com portava la guerra en el front oriental. Aquests discrepaven sobretot en la conquesta per Moscou perquè en Hitler no li donava la importància que li donaven els generals i, per això, el dictador alemany va publicar la Directriu número 34 i va cancel·lar el Suplement a la Directiva número 33, la conquesta de Moscou, basant-se en els forts reforços que havien rebut els soviètics que s’enfrontaven i resistien al Grup d’Exèrcit del Centre. La nova directiva ordenava dividir l’Exèrcit per tot el territori soviètic i va aturar a en Fedor von Bock mentre s’ocupava Leningrad i Ucraïna. D’aquesta manera va cometre l’error de frenar l’avanç alemany a la ciutat de Moscou paralitzant el grup d’exèrcits del Centre i concentrar-se en els flancs septentrional i meridional. En Hitler volia conquerir l’interior d’Ucraïna amb els grans recursos industrials i agrícoles.

Mentrestant, l’arquitecte Albert Speer va proposar al ministre d’Armament i Munició, en Fritz Todt, paralitzar les obres que no tinguessin importància estratègica pel desenvolupament de la guerra. Speer volia que la guerra acabés ràpid perquè li dificultava en la seva feina de construir les grans obres del Reich. Però a en Todt no li va agradar la idea de Speer ja que la campanya contra la Unió Soviètica era un èxit i tot feia pensa que la guerra s’acabaria aviat a favor dels interessos alemanys. Quan l’Adolf Hitler va escoltar les suggerències de Speer també les va rebutjar ja que també creia que la victòria seria en qüestió de setmanes i pensava que no caldria paralitzar les construccions com per exemple la de les autopistes, les obres del Partit i els projectes de Berlín.

Aquell dia, en Walther Hoernlein, el comandant del regiment d’infanteria Grossdeutschland, va rebre la Creu de Cavaller com a comandant del regiment d’infanteria número 80.

A França:

A París, en Carl-Heinrich von Stülpnagel va ordenar que no es fes mesures col·lectives sense ordre ni concert ja que el principal propòsit era sobretot capturar individus jueus i comunistes.

Mentrestant, l’arquebisbe de Paris, l’Alfred-Henri Marie Baudrillart, va dir en el seu sermó que la guerra d’en Hitler era una noble empresa en defensa de la cultura europea.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre polonès, en Wladislaw Sikorski, va firmar amb l’ambaixador soviètic Ivan Maisky un pacte entre els dos països on els soviètics renunciaven als reajustament territorials sobre Polònia firmats en el pacte Mólotov-Ribbentrop. A més, els soviètics acceptaven restablir les seves relacions diplomàtiques amb el govern polonès a Londres, a ajudar a reorganitzar un exèrcit polonès en territori soviètic sota les ordres de la Unió Soviètica, i a concedir una gran amnistia a tots els ciutadans polonesos privats de llibertat en territori soviètic.

 

 



29 de juliol de 1941

Aquell dia, el govern francès i el govern japonès varen arribar a un acord per la defensa en comú d’Indoxina.



El quarter general de Rastenburg

El quarter general de Rastenburg es trobava a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona  boscosa de pins de Masura, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg. El quarter general també va ser conegut com la Wolfsschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi de l’Adolf Hitler en clau; Wolf (llop). El quarter va ser construït l’any 1941 per dirigir l’ofensiva alemanya sobre la Unió Soviètica, i tenia 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers, feia una mida de 21 camps de futbol i hi treballaven 2.000 persones. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de tren, garatges i un sistema avançat de comunicacions, i disposava de saunes, cinemes i salons de te. Al complex central consistia en 10 búnquers, construïts a l’hivern de 1940-1941, que estaven camuflats i en algunes parts protegits contra els bombardejos aeris per murs de formigó de dos metres de gruix. El búnquer d’en Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte. Totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del sol. Hi havia sales el suficientment grans per celebrar conferències militars en els búnquers d’en Hitler i d’en Wilhelm Keitel, i un barracó amb un menjador en el que hi cabien unes 20 persones. Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:

Perímetre número 1: Hi havia el búnquer d’en Hitler, la seva residència particular, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència d’en Wilhelm Keitel, la residència de l’Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un camp de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht, sota la direcció d’en Warlimont.

Fora d’aquests perímetres hi havia els quarters de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base en Walther von Brauchitsch i en Franz Halder, estava situat a uns quants quilòmetres l nord-est. En Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials.

L’Adolf Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en el seu quarter general per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. El fet de viure tants dies en una zona allunyada del Reich va provocar que estigués aïllat i desorientat de la vida d’Alemanya. En Hitler va voler construir un Führerbúnquer per ell, però que no es va arribar a temps per acabar de construir-lo. Tot i no tenir el seu recinte protegit somiat, en Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com la zona de seguretat 1. Allí, a l’habitació dels mapes del seu búnquer, on passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de 3 metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda i aire condicionat. Les demés habitacions eren petites i només hi havien els mobles imprescindibles.

A Rastenburg va ser on en Hitler el 20 de juliol de 1944 va patir l’atemptat bomba que va estar apunt d’acabar amb la seva vida. Aquella època, amb les derrotes alemanyes en tots els fronts, les instal·lacions varen canviar molt, els búnquers es varen construir més grans i de formigó, i es varen camuflar amb herba per no ser vists pels soviètics. En aquell mes de l”atemptat, en Hitler va decidir que les reunions sobre l’estat de la guerra es realitzessin en un barracó pensat pels convidats, amb una sala d’estar on s’hi varen posar unes taules enormes per poder estendre els mapes. A més, l’estiu de 1944 va ser molt calorós, i la va vida a Rastenburg era molt molesta, les barraques no refrescaven i en les zones pantanoses estava plena de mosquits. No podent suportar la calor, en Hitler es passava gran part del dia en les habitacions de formigó per refrescar-se, i durant aquell estiu va patir insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte. A mitjans del novembre de 1944 en Hitler i els seus col·laboradors varen abandonar la Wolfsschanze per sempre. Els soviètics estaven molt a prop en aquells moments i aviat Rastenburg seria ocupat. Tot i saber que mai més hi tornaria, en Hitler va ordenar que es seguís construint en el quarter. En el dia que varen marxar en Hitler estava abatut, parlava amb veu baixa i no aixecava el cap. Més tard, en Hitler va ordenar que es destruïssin tots els edificis del quarter, però quan es van fer explotar els edificis a través d’explosius només es va aconseguir danyar els edificis i la majoria varen quedar dempeus. El 1945 l’exèrcit soviètic va ocupar la zona. Actualment les ruïnes del quarter d’en Hitler s’han convertit en un punt d’interès turístic i els búnquers es troben en bon estat.

La vida d’en Hitler a la Guàrdia del Llop: (1941-1944)

Des de la primavera de 1942 a l’estiu de 1943 en Hitler es va mostrar deprimit en el quarter general per tal i com avançava la guerra, tot i que es mostrava confiat en la victòria. Cada vegada es mostrava més reservat i adoptava decisions de forma aïllada i això va provocar que sigués menys flexible i no suportava que algú li contradigués alguna ordre seva. Aquest aïllament va provocar que les seves jornades de treball fossin més llargues i de forma diària. Sense adonar-se’n es va anar tornant com un treballador disciplinat i s’ocupava cada vegada més de tots els problemes del Reich. Però en Hitler, que mai va ser un home treballador, aquells horaris el van portar a un estat d’esgotament personal molt gran i tot hi treballar més hores no va millorar la seva capacitat de prendre decisions. Moltes vegades el seu personal, en veure’l esgotat, li demanava que s’agafés vacances i a vegades mig obligat es dirigia a la seva casa de la muntanya a Obersalzberg per agafar energies i també perquè es calmés. Però moltes vegades en Hitler no seguia aquests consells perquè creia que no es podia agafar-se vacances ja que estava convençut de que no podia deixar les decisions militars a altres. Estava totalment convençut de que tothom era un incompetent i no tenia confiança amb ningú. Per passar el temps i relaxar-se a Rastenburg, en Hitler va fer construir una casa de te, on els oficials prenien conyac i bevien alcohol, tot i que en Hitler era abstemi i aconsellava a la gent que no begués alcohol. En aquella caseta es solia entrevistar amb els militars que venien a veure’l, tot i que a ell mai li va agradar aquella casa.

Però a més de portar-li mals de caps i esgotaments, aquell sobre esforç que estava fent i el seu aïllament va acabar provocant en part que endurís més les seves idees i es mostrava cada cop més irritat i alhora més silenciós amb el seu entorn més íntim. Cada vegada mantenia menys conversacions de caràcter personal, a la majoria de la gent els tractava de forma impersonal i distant, i solament tenia converses agradables amb Robert Ley o Joseph Goebbels. Enlloc de menjar amb els seus col·laboradors o els seus assistents, menjava amb les seves secretàries en dos torns: dos el migdia i les altres dos per la nit. Aquest ambient desagradable també el provocava que en el quarter general les secretàries, els metges i els assistents eren menys agradables que els que tenia a Obersalzberg o la Cancelleria del Reich, ja que aquests no estaven tant fascinats per la seva figura i també es cert que cap a mitjans i finals de la guerra per molta gent la seva figura de semi-deu començava a caure. Fins i tot el seu entorn militar li resultava esgotador viure en aquell quarter i molts oficials tractaven a en Hitler de forma més freda però alhora lleial. El quarter es va convertir en una zona molt avorrida pel personal d’en Hitler perquè tenien menys feina que a la Cancellera o a Obersalzberg. Les seves dues secretàries, la Christa Schroeder i la Gerda Daranowski, que l’havien acompanyat des de l’inici, pràcticament no tenien res a fer i dedicaven el seu temps a dormir, menjar, beure i xerrar, a més de que es cuidaven d’exterminar la plaga constant de mosquits. El tema dels mosquits va portar de corcoll a en Hitler, que es va queixar de que els assessors li encarreguessin d’elegir una zona pantanosa, infectada de mosquits i amb un clima desfavorable per ell. Sovint deia en to irònic que hauria d’enviar la Luftwaffe per acabar amb els mosquits.

Tot i saber que la seva posició en el quarter no era tant fora com als altres llocs, en Hitler va continuar sense tolerar que es critiqués la seva forma de viure i tothom li acceptava tot el què deia o feia per molt estrany que sigués. L’aïllament d’en Hitler provocava també que no volgués veure la realitat dels problemes i tenia moltes dificultats per entendre les qüestions militars, i moltes vegades no va prendre les decisions adequades. Per exemple,  l’exèrcit anava a una velocitat més lenta de la que tocava en més d’una ocasió. A mesura que anava avançant la guerra en Hitler desconfiava més del seu exèrcit i es mostrava enfadat amb els seus generals i ni tant sols volia veure els oficials de l’exèrcit. Tot i el seu aïllament, en Hitler era informat amb molta precisió de tot el que passava en el Reich, des de com estaven les fàbriques, les baixes que havien patit els seus exèrcits o la precisió de com havien quedat les ciutats bombardejades.

Curiosament, la vida en el quarter, tot i ser estressant per en Hitler, va voler continuar amb les seves sessions nocturnes com les que feia a la Cancelleria o a Obersalzberg, cosa que provocava que anés a dormir més tard. Era normal que anés al llit a les 3 o les 4 de la matinada. Al final de la guerra va patir insomni i es queixava constantment de que no dormia i es passava les nits en vetlla. Aquelles sessions nocturnes volia que siguessin en un ambient agradable i només convidava els seus amics o personal més íntim. Tots els convidats seient en les butaques del menjador, al costat de la llar de foc, i en Hitler li agradava servir pastissos a les seves secretàries i s’ocupava afectuosament dels convidats. A Rastenburg, la música estava prohibida, fet que provocava que en Hitler parlés tota l’estona de la seva joventut, d’acudits o de les seves lluites passades. Era el moment on ell es desfogava del dur dia que havia passat. Quan estava en aquelles sessions nocturnes mai li va agradar parlar de política o de temes militars i a l’únic que li deixava parlar amb una certa llibertat era al seu secretari, en Martin Bormann. A mesura que la guerra no anava com havien previst, els seus convidats que participaven en aquelles sessions nocturnes, tot i rebre un bon tracte per part d’en Hitler, el començaven a veure com un boig que no es podia fer càrrec de la situació.

El fet de que anés a dormir tant tard provocava que es despertés per allà les deu o les onze del matí, i de seguida que es llevava es posava a esmorzar. A última hora del matí solia llegir els diaris i els comunicats de premsa, i depenent de les notícies que rebia li canviava el seu estat d’ànim. El que més el feia exaltar eren les notícies de la premsa estrangera, sobretot la britànica quan el criticava. Quan veia aquelles notícies començava a insultar al govern britànic i els jueus, als qui considerava culpables de tots els atacs. Quan estava molt exaltat, els assistents i el personal els tocava la difícil feina de calmar-lo. Curiosament quan llegia notícies dels bombardejos que patien les ciutats alemanyes s’enfadava més s’hi s’havia destruït un teatre o un edifici valuós que no pas si havia provocat la mort de molta gent o s’havien destruït moltes vivendes.

Per en Hitler, en aquella època, no li tenien cap mena d’importància la gent, per això no va voler visitar mai les zones devastades pels atacs aeris dels aliats. En veure’l cada cop més exaltat, amb més mala salut i amb una vida més sedentària, els seus metges, com el doctor Theodor Morell, que estaven sempre al seu costat, li aconsellaven que caminés per aquells boscos una llarga estona perquè fes exercici i es relaxés d’aquell estrès. Però en Hitler no els hi va fer massa cas i les seves caminades diaris no eren més de 100 metres; anava del refugi dels convidats, on s’allotjava, fins al Lagebaracke, una zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandaments. En aquelles curtes caminades en Hitler només s’interessava per la seva gossa, un pastor alemany anomenada Blondi, que era el seu centre d’atenció. Li agradava que els assistents i els convidats el veiessin com li donava menjar a la gossa. Aquella gossa era per en Hitler la persona més fidel i la veia més important que els seus col·laboradors. En el final de la seva vida la gossa es va convertir en el centre de la seva vida i l’única cosa que l’animava. El seu amor cap a la gossa va arribar a tal extrem que només menjava amb la gossa ja que no trobava agradable l’altre gent. Fins i tot en les reunions la gossa tenia un lloc assignat, en un racó, on dormia o molestava els convidats. En Hitler es tornava un home silenciós el costat de la seva gossa.

A la tarda va continuar amb el seu costum de reunir-se amb els militars. En les reunions, com en els àpats, en Hitler se seia sempre en el mateix lloc, d’espatlles a la finestra. Tot i que allí veia més els seus militars, cada cop desconfiava més d’ells i veia en els seus generals i assistents com més vells i més apagats. Ja no veia els militars com herois, sinó com unes llosses que no obeïen les seves ordres. Aquell greu error va provocar que en Hitler, que no era un expert en armes i en temes militars, dirigís la guerra a través dels seus mapes del quarter, fet que va provocar nombrosos errors, fins al punt que a vegades movia tropes que no estaven armades sense saber-ho. Tot i que podia haver sabut més coses de com anava la guerra o com es vivia a Alemanya ja que el quarter tenia molt bones comunicacions per saber-ho tot, en Hitler no demanava analitzar les situacions i no volia saber res dels estudis que es feien sobre la guerra. Es volia moure pel seu instint.

Dins del seu deliri, va ser a Rastenburg on va començar a planejar cada cop més el seu retir polític, pensava retirar-se el Linz, a prop del riu Danubi, a Àustria. Tenia previst realitzar molts projectes arquitectònics a la ciutat amb el seu arquitecte, en Hermann Giessler. Això va provocar que seu antic arquitecte l’Albert Speer que en aquells temps era ministre d’Armament i Munició, es disgustés pel fet de que pensés més en la construcció de la seva ciutat en que es pensava retirar abans que els projectes que havien planejat quan ell era l’arquitecte del Reich, com la Nova Berlín. En Hitler pensava constantment amb la mort i en el seu enterrament, quan es mirava els plànols de la ciutat de Linz es mirava constantment els esborranys d’on aniria la seva tomba, que volia ubicar en una de les torres de les instal·lacions del Partit a Linz.

28 de juliol de 1941

Adolf Hitler es va dirigir per primer cop en el seu quarter general de Rastenburg, a Prússia Oriental, a l’actual Polònia, on passaria gran part de la guerra. Des d’aquell dia fins el 20 de març de 1943, o sigui de 21 mesos, només 57 dies els va passar fora del quarter general de Rastenburg.

A la nit, en el quarter general de Fedor von Bock, a Novy Borissov, després de sopar junts Günther von Kluge i Fedor von Bock, l’assistent de Hitler i cap personal del exèrcit, Rudolf Schmundt, es va presentar davant d’ells per comentar-los els plans de Hitler d’eliminar la zona de Leningrad i després la regió de matèries primes de la conca dels Dönetz, i va remarcar que Hitler no li interessava la conquesta de Moscou. Von Bock, que volia ocupar la capital soviètica, va respondre-li que el que deia era bastant diferent del que es deia a la directiva 21 del Comandament del Exèrcit.

Aquell dia, el bisbe Clemens August von Galen va denunciar en una carta certificada davant del jutge de Münster i el president de la policia a Münster que es tenia la intenció de transportar als malalts de Mariental per assassinar-los. La seva denúncia no va ser escoltada i ni tant sols li varen contestar.

 

27 de juliol de 1941

L’exèrcit alemany, comandat pel general Heinz Guderian, l’arquitecte de la Blitzkrieg, va portar els seus Panzers a conquerir la ciutat de Smolensk, i derrotar el 28ª exèrcit soviètic. Van fer més de 300.000 presoners. El 93% de la ciutat va quedar destruïda, i la Wehrmacht es va situar a tan sols 150 kilòmetres de Moscú. Aquell dia, la Wehrmacht va conquerir la ciutat de Tallin.

Adolf Hitler va fer una anàlisi en què exposava que amb 250.000 homes ben dirigits podien dominar el front de l’est per sempre. Va creure que un cop conquerida aquella regió se’ls hauria d’educar per tal que poguessin viure decentment. D’acord amb la seves idees de la teoria de les races, veia aquelles persones com a analfabetes. Tot i que volia que visquessin decentment també volia que una part de la població fos esclava dels alemanys i volia convertir Crimea en una colònia alemany. Però no tothom opinava com Hitler, el mariscal Walther von Brauchitsch volia conquerir la ciutat de Moscou ràpidament i creia que era l’objectiu principal del exèrcit alemany, però Hitler pensava que Moscou podia esperar.

Per altra banda, Wilhelm Keitel, complint instruccions de Hitler, va encarregar a Heinrich Himmler el manteniment de l’ordre en els territoris ocupats de la Unió Soviètica amb plens poders per prendre les mesures que cregués millor sota la seva responsabilitats per tal d’assegurar l’execució de les ordres de Hitler.

Aquell dia, la Luftwaffe va tornar a atacar Londres després de 10 setmanes sense haver atacat la capital britànica.

Al matí, a Preili, Letònia, els alemanys varen ordenar als jueus del carrer Dvinskaya que es vestissin amb els seus millors vestits, que agafessin provisions i sortissin al carrer per ser conduïts a la sinagoga de la ciutat. Mentres eren fora de les seves cases els alemanys ho varen aprofitar per registrar les seves cases. A les 12 del migdia, varen varen agafar als jueus i els varen tancar a la sinagoga. Mentrestant, un grup de joves varen ser ordenats perquè cavessin una fossa darrera del cementiri. A continuació, varen conduir a la sinagoga als jueus de dos carrers més. A dos quarts de quatre, varen conduir a la força a tots els jueus a fora del cementiri i els varen afusellar. En total varen morir 250 homes, dones i nens.

Mentrestant, les tropes japoneses varen començar l’ocupació al territori francès d’Indoxina.

 

26 de juliol de 1941

En el quarter general de Rastenburg, varen sortir les primeres diferències entre Adolf Hitler i els seus generals. Per Hitler la ciutat de Moscou no tenia molta importància i creia que la Wehrmacht havia de canviar de rumb i dirigir-se al sud, cap a Ucraïna i a Crimea, tal i com havia dictat en la Directriu número 33. Els generals, en canvi, donaven importància en conquerir la capital soviètica i creien que havien d’aprofitar l’avanç de grup d’exèrcits del Centre per arribar a Moscou. Hitler al final no els va escoltar i cada vegada els hi donava més ordres contràries a les seves opinions.

A la nit, Hitler va explicar en el seu entorn que veia bé la monarquia com una forma de govern, això si amb algunes condicions. Per Hitler era important que el poble veiés la figura d’un líder com un ídol, de fet ell mitificava la figura de Frederic II el Gran, i creia que que la monarquia era important perquè en els països on s’havia abolit com a França o a Iugoslàvia ara eren països fracassats.

En el Pacífic, 50.000 soldats de les forces japoneses varen desembarcar a la Conxinxina, a Indoxina.

En els Estats Units, el govern nord-americà, davant l’amenaça japonesa al sud-est d’Àsia, va bloquejar els bens japonesos que estiguessin al país, varen prohibir l’exportació de gasolina amb elevada graduació d’octà, que era indispensable per l’aviació japonesa, varen tancar el Canal de Panamà a les embarcacions japoneses i va mobilitzar les milícies filipines.

A França, l’ex ministre de l’Interior del Front Popular, Marx Dormoy, va morir a conseqüència de l’explosió d’una bomba col·locada en la seva habitació, a Montélimar, on havia sigut confiada. La premsa, sotmesa a les consignes governamental del govern de Vichy, varen atribuir el crim als anarquistes i varen difondre la idea de que l’extrema esquerra no retrocedia davant l’assassinat d’un dels seus per excitar l’opinió pública contra el règim. En realitat, els culpables varen ser quatre extremistes de dretes, membres del Partit Popular Francès, que els tenien com a herois de la Revolució Nacional i finalment varen ser detinguts per aquell assassinat. El procés contra ells va seguir en curs fins el gener de 1943, data en que alemanys es varen fer amb la presó de Largentère i els varen alliberar per la força.

 

25 de juliol de 1941

En el Reich:

A la matinada, l‘Adolf Hitler va lloar en el seu entorn més íntim la figura del soldat alemany. Per en Hitler l’exèrcit alemany era el més perfecte del món i el soldat alemany era el més segur i més sòlid.

En el front oriental:

El OKH va rebre l’ordre per la que qualsevol amenaça de part de la població civil conquerida i qualsevol ajuda o avantatge donada als partisans o les bandes seria atacada sense contemplacions.

En el bàndol soviètic, en una batuda el NKVD va afusellar a un miler de desertors.

24 de juliol de 1941

L’Adolf Hitler va ordenar al Grup d’Exèrcits Sud, que avançaven per Ucraïna, tancar la bossa al voltant de la concentració de forces soviètiques amb base a Uman. La varen tancar quinze dies més tard.

En el sector central, es va rendir la guarnició militar soviètica de la ciutat de Brest-Litovsk. La ciutat havia quedat envoltada durant l’últim mes i era contínuament bombardejada. A més, la 27ª Divisió blindada d’en Hermann Hoth, després d’intentar-ho uns quants cops, varen envoltar a les tropes soviètiques a la línia Dniéper-Dvina.

Mentrestant, els Estats Units i la Gran Bretanya varen congelar els actius japonesos com a protesta per la seva expansió cap al sud després de que ocupessin la Indoxina francesa.

23 de juliol de 1941

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg només arribaven males notícies i estava clar que els soviètics estaven lluny de ser derrotats i, a més, les baixes alemanyes augmentaven. En Franz Halder, que fins llavors havia cregut que l’Operació Barbarroja seria un èxit, va corregir la seva xifra donada a principis de juliol en què deia que els soviètics només tenien 46 divisions capaces de combatre a 93 divisions.

Al mateix temps, el Suplement a la directiva número 22 senyalava que el Grup d’Exèrcits del Centre havia de destruir els soviètics entre Smolensk i Moscou valent-se únicament de les seves divisions d’infanteria i que no seria fins llavors quan s’hauria de conquerir Moscou.

En el front oriental:

A la nit, com el dia anterior, els alemanys varen llançar 115 bombarders contra la ciutat de Moscou per destruir-la, però, novament, l’atac va tenir menys transcendència que la que els alemanyes esperaven.

css.php