Home // 1933 // febrer

28 de febrer de 1933

La crema del Reichstag i les seves conseqüències.

A la matinada es va controlar i apagar l’incendi del Reichstag que encara estava en flames des del dia anterior. Des de les tres de la matinada, els aeròdroms i els ports varen quedar sotmesos a un rigorós control, sent registrats els trens en els llocs fronteres en busca de comunistes. Tot i les fortes mesures del govern alemany, molts membres de l’oposició nazi varen aconseguir fugir del país, però els nazis varen aconseguir detenir a 5.000 persones a Prússia i 2.000 a Renània. Davant d’aquella onada de detencions, en les que cal destacar les d’en Fritz Solmitz i les dels quatre comunistes polítics que, juntament amb en Marinus van der Lubbe, varen ser acusats en el judici per l’incendi del Reichstag, en Georgi Dimitroff, en Blagoi Popov i en Wassil Tanev, tres comunistes búlgars, i l’Ernst Togler, el líder dels comunistes en el Reichstag que es va entregar a la policia. Per si la gent intentava desconfiar de la versió oficial, joves hitlerians repartien pels carrers de Berlín el Der Angriff en què s’acusava en els seus articles als comunistes de l’incendi. A més, la Gestapo i la Kripo varen tornar a assaltar la casa Karl Liebknecht, la seu del partit comunista, i allí varen descobrir-hi documents compromesos, segons en Joseph Goebbels tones, tot i que la casa havia sigut registrada en anterioritat. Segons els nazis en aquells documents demostraven l’existència d’un pla per instaurar el comunisme a tota Alemanya a través de la força, i l’incendi del Reichstag era la senyal per començar l’onada de terror. Els detalls d’aquests informes es varen publicar i es va dir que si el pla comunista havia fracassat havia sigut gràcies als nazis, però mai es varen publicar els documents tots i les nombroses demandes formulades per la premsa estrangers.

Al matí, l’Adolf Hitler, acompanyat per en Joseph Goebbels, es va dirigir a la redacció del diari Völkischer Beobachter i li va fer escriure a una secretària l’article principal d’aquell dia de l’òrgan central del NSDAP on s’acusava als comunistes de l’incendi. A partir de llavors, els diaris nazis només acusaven als comunistes de l’incendi del Reichstag del dia anterior. A les onze del matí, en Goebbels va arribar a la seva oficina a la Vosstrasse, i només arribar-hi va rebre la trucada d’en Hermann Göering, que li va dir que no estava d’acord amb els comunicats de text que havien sigut enviats a les redaccions dels diaris perquè creia que la premsa estrangera no s’ho creuria. De fet, en les primeres edicions matinals de la premsa internacional es varen expressar seriosos dubtes sobre la versió oficial donada pel govern alemany sobre l’incendi. Mentrestant, en Wilhelm Frick es va dirigir al Ministeri de l’Interior Prussià per presentar l’esborrany d’un decret per la protecció del poble i l’Estat que ampliava les mesures d’emergències aprovades per l’Estat de Prussià a tot el Reich i conferia en el govern del Reich poder d’intervenció en els Länders.

Poc després de les onze del matí, en Hitler va entrar al pavelló de la Cancelleria del Reich. Després de saludar als ministres presents, es va asseure en una taula ovalada per començar una reunió del seu gabinet. A la seva dreta s’hi va asseure en Franz von Papen, a l’esquerra el ministre d’Afers Exteriors, en Konstantin von Neurath, i a continuació el ministre d’Hisenda, en Lutz Schwerin von Krosigk, en Göering, el ministre de l’Interior Wilhelm Frick, que ja havia tornat del Ministeri, l’Alfred Hugenberg, en Frantz Gürtner, el ministre de Treball Franz Seldte, i l’encarregat de la cartera de Correus i Comunicacions Peter Paul von Eltz-Rübenach. En la reunió també hi havia de ser present el ministre de Defensa Werner von Blomberg que va ser substituït pel coronel Walter von Reichenau, que tenia més simpaties cap al moviment nazi. En Hitler no va permetre durant tota la sessió que comencés cap discussió i els va informar de que només els comunistes eren els culpables de l’incendi del Reichstag. Tot seguit, en Göering va dir que l’incendi no podia haver sigut provocat per un sol home i que havia ordenat tancar i millorar la vigilància en els museus i els palaus. Els va prometre proporcionar millor vigilància a totes les oficines públiques i els va oferir protecció en els familiars dels membres del gabinet i a altres personalitats. A més, va dir que per un període de quatre setmanes estaria tancada la premsa comunista i de dues setmanes la socialdemòcrata perquè el comunista holandès Marinus van der Lubbe, acusat de l’incendi al Reichstag, havia manifestat que estava en contacte amb el Partit Socialdemòcrata. Un cop acabada la reunió, en Hitler, acompanyat per en Von Papen, es va traslladar a la seu provisional del president Paul von Hindenburg, que els estava esperant des de feia una estona. En Hitler li va explicar en el President el perill que varen córrer la nit anterior i, llavors, li va demanar que firmés un decret anomenat per la protecció del Poble i de l’Estat. Aquest decret suspenia les garanties de la llibertat individual regulades en la Constitució de Weimar com la llibertat de premsa, el dret de reunió, la inviolabilitat de la correspondència i del domicili…. En Hitler li va prometre que el decret era una mesura defensiva contra els actes comunistes de violència. A més d’aquest decret, varen firmar dos decrets més que suprimien els drets fonamental inscrits en la Constitució alemanya. El partit comunista va ser el més afectat per aquelles mesures.

Mentrestant, en Hermann Göering va explicar en els periodistes del Völkischer Beobachter que hi havia una llista d’unes 5.000 persones que havien de ser detingudes aquella nit, sobretot funcionaris comunistes, però també hi havia escriptors, pacifistes i alguns membres del Partit Socialdemòcrata. A la nit, entusiasmat i ple d’energia, en Göering es va dirigir al poble alemany per ràdio per explicar que els comunistes havien atacat al Reichstag. A continuació, la policia alemanya de Prússia va perseguir i arrestar més comunistes. La majoria de la població de classe mitjana i la població rural no va criticar la decisió de perseguir als comunistes hi ho varen veure com un acte d’alliberació necessari.

 



27 de febrer de 1933

La crema del Reichstag:

A Berlín, l’Aderman, el porter nocturn del palau del president del Reich, on hi vivia en Hermann Göering, va entrar en servei a les vuit del vespre i va ocupar el seu lloc a la porteria de l’entrada. A les vuit i set minuts, un porter de servei en el Reichstag va tancar amb clau l’entrada sud, mentre que entre un quart de nou i dos quarts de nou, l’Ernst Torgler, el líder dels diputats comunistes, sortia de l’edifici amb alguns seus companys i es varen dirigir al restaurant Aschinger, a uns deu minuts de distància a peu. Al mateix temps, al voltant de les 20:20, en Schultz, un fanaler, va recórrer la cambra de sessions i va observar que tot estava tranquil. Després d’una hora, l’Otto, un carter, va passar entre la porta del restaurant del Reichstag i l’entrada a la cambra de sessions i no va escoltar cap soroll estrany. Uns deu minuts més tard, sobre les 21:05, en Hans Floeter, un estudiant de Teologia i Filosofia, que abans de les nou del vespre havia estat treballant a la Biblioteca Nacional i que estava tornant cap a casa seva, va escoltar el soroll d’una finestra trencada i va descobrir com un home amb una torxa s’introduïa en ella i després el va veure en el primer pis del Reichstag. D’immediat, en Floeter va cridar a un policia per explicar-li el què havia vist i al cap d’uns segons el comissari va veure com sortia foc de l’edifici i va disparar trets a l’aire. Els trets varen alarmar a la patrulla del sector del Parc Zoològic, que en aquell moment patrullaven a la Siegesallee. Un soldat va corre ràpidament cap al Reichstag i el comissari li va ordenar que muntés guàrdia a la Porta de Brandenburg. Després, la policia va saber que un desconegut, que no en varen dir el seu nom, va trucar els bombers perquè anessin apagar l’incendi.

Aproximadament al mateix temps, en Beni Thaler, un tipògraf i un antic cap de les organitzacions juvenils, que passejava amb una noia a la Simson-Sommerstrasse, a prop del Reichstag, va veure que en el subterrani del Reichstag hi havia un grup d’homes. Per les camises brunes i els pantalons va poder veure que eren homes de les SA. Llavors es va aturar en el monument Bismarck i va poder escoltar com trencaven una finestra de l’edifici, i en girar-se per veure què passava va observar entre les columnes de la dreta de l’edifici a un home amb una torxa a la mà i que baixava per una finestra oberta del restaurant. Al cap d’uns moments, el sergent de policia Buwert es va dirigir al Parlament, que ja havia sigut alertat per un altre civil no identificat. Acompanyat d’en Thaler, en Buwert va començar a investigar. Varen veure llums movent-se darrera les finestres de la planta baixa i en Buwert va disparar amb el seu revòlver contra les llums, que varen desaparèixer immediatament. Després de l’incendi en Tahler va explicar que havia vist a un grup d’homes de les SA.

A un quart de deu es va donar la primera alarma d’incendi a l’estació de bombers locals. El primer cotxe de bombers va arribar al Parlament a les 21:17 i varen entrar a l’edifici per la porta número 5, la de l’estació del Reichstag, i no varen utilitzar l’altra porta en què s’accedia al Reichstag, la número 2 de Simsonstrasse, perquè estava tancada. Al cap d’un minut va arribar el primer cotxe de la policia. El tinent de la policia Ernst Lateit i altres funcionaris de la policia i l’inspector Scranowitz varen penetrar l’edifici i varen veure un petit foc a la cadira del President a la cambra de sessions i, dos minuts després, varen veure que cremaven nous focs entre els escons. A les 21:24 va arribar el capità de bombers Klotz, que es va trobar un densa fumerada acompanyada d’un immens calor i, a les 21:27, va haver una tremenda explosió sota el sostre de cristall de la cambra de sessions i grans flamarades varen saltar de l’exterior. Després d’avançar-se per l’edifici varen arribar en el gran saló de Bismarck, situat al sud de l’edifici, on hi varen trobar un home jove mig despullat que no parava de riure com un boig cobert de sutge i de suor. Scranowitz es va apropar a aquell home i el va detenir sense problemes. En Lateit va registrar les butxaques dels pantalons del desconegut hi i va trobar un tallaplomes i un passaport estranger. Després li varen posar una capa sobre les espatlles i el varen conduir a la sortida de l’edifici i, pocs minuts més tard, el varen portar a la comissaria de l’Alexanderplatz, on el comissari de la policia criminalista el va interrogar i va esbrinar que es tractava d’un vagabund holandès anomenat Marinus van der Lubbe, que curiosament la nit anterior havia dormit a la cel·la de la policia local de Henningsdorf. Poc després, en Van der Lubbe va declarar haver pres espontàniament la decisió i haver-la dut a terme sol. Mentre apagaven el foc, els bombers es varen estranyar del gran número de focus d’incendi, de 60 a 65, dispersos per tot l’edifici. La majoria dels focus semblaven produïts per matèries incendiàries i el problema era apagar l’enorme columna de foc que s’elevava en el saló de sessions.

Mentrestant, l’Adolf Hitler havia tornat de Baviera després d’estar cinc dies descansant de la campanya electoral de les últimes setmanes. A la tarda, en Joseph Goebbels va fixar detalladament amb alguns col·laboradors i caps de les SA la campanya propagandística per l’acte del dia de la nació que ressuscita del 4 de març de 1933. En totes les parts del Reich hi havia d’haver desfilades de les SA. A la nit, a la casa d’en Goebbels de Berlín, la Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag, la cúpula nazi va celebrar una festa sense saber, a priori, què estava passant al Reichstag. L’Ernst Hanfstaengl, que estava convidat a la festa, no va poder assistir-hi per culpa d’un fort refredat. Per en Hitler un refredat no era una excusa per no estar present a la festa i el va fer trucar a través de la Magda Goebbels perquè vingués a la festa per tocar el piano. En Hanfstaengl, que es trobava al llit d’una habitació en el palau d’en Hermann Göering, al costat del Reichstag, no en va fer cas de les ordres de la Magda. Però quan en Hanfstaengl es retirava de nou al llit, la criada del Palau el va cridar perquè havia vist que el Reichstag s’estava cremant. D’aquesta manera en Hanfstaengl va ser el primer de la cúpula nazi en veure que el Reichstag s’estava cremant. Tenia visió directe amb el Parlament alemany i de seguida va trucar a en Goebbels per explicar-li el què passava. En un principi es varen pensar que era una broma, però quan va veure que no era cap broma en Goebbels li va explicar a en Hitler el què li estava dient en Hanfstaengl. Mentre li explicaven a en Hitler, un considerable número de bombers es dirigien al Reichstag per intentar apagar al foc, que no es va apagar fins el dia següent. Amoïnat, en Hanfstaengl va trucar a dos periodistes per explicar-los el què estava veient, però uns segons després va tornar a rebre la trucada d’en Goebbels, que li va dir que en Hitler volia saber què estava passant. En Hanfstaengl el va contestar de males maneres que hi anessin ells a veure-ho.

A les 21:35, en Göering, que havia estat treballant en el seu despatx en el Ministeri de l’Interior de Prússia situat a Unter den Linden, a poca distància del Parlament, va arribar amb cotxe en el Reichstag i de seguida va cridar als homes de les SA perquè registressin el pas subterrani que des del palau presidencial anava al Reichstag. En Weber, el comandant de la guàrdia personal de Göering, va investigar el pas subterrani i no va trobar res fora de lloc. Llavors, en Göering va exclamar en veu alta que existia la possibilitat de que elements comunistes vestits amb uniformes de les SA haguessin entrat a l’edifici per aquell pas subterrani.

Mentre el Reichstag començava a cremar, el president Paul von Hindenburg va anar com a invitat d’honor a un sopar en el club Herrenklub del vicecanceller Franz von Papen, situat a una cantonada de la Vosstrasse, sense saber què estava passant. De cop els invitats varen observar un reflexa que il·luminava el cel i en Von Hindenburg es va aixecar del de la seva butaca i es va apropar a mirar per la finestra on va veure que de la cúpula del Reichstag en sortien flames. A través dels carrers se sentien les sirenes dels cotxes dels bombers que corrien cap a l’incendi. En Von Papen va enviar el President a casa en cotxe abans de que anés a l’escena i ell es va dirigir al Reichstag on va trobar a en Göering, rodejat de membres del seu personal, dirigint els treballs d’extinció. En veure’l, en Göering li va cridar que era un crim dels comunistes contra el nou govern. Des de que es va saber l’incendi, la ràdio va llançar la notícia dient que els comunistes havien cremat el Reichstag.

Mentre els bombers estaven apagant l’incendi, en Hitler i en Goebbels varen anar dirigir-se amb cotxe corrents per l’avinguda Charlottenburger Chaussee per dirigir-se al Reichstag. Pocs minuts després, una mica abans de dos quarts deu de la nit, varen arribar a la zona i els cordons policials varen aturar el cotxe. Quan els agents els varen reconèixer varen obrir el cordó i varen arribar a la zona. En baixar de cotxe varen passar per sobre de les gruixudes mànegues dels bombers i varen entrar pel gran vestíbul de l’entrada dos, a través de files d’oficials de policia i de bombers que tiraven aigua per allà on passaven. A mig camí es varen trobar a en Göering i a en Von Papen, que es varen reunir amb ells pel camí i en Göering els va dir que els culpables havien sigut els comunistes.

Un cop varen sortir de l’edifici, en Hitler va dir davant dels periodistes que allò era una advertència divina i que res l’impediria aixafar als comunistes amb mà de ferro. A continuació, a tres quarts de deu de la nit, en Hitler es va dirigir al corresponsal del diari londinenc Daily Express, en Sefton Delmer, i li va dir que havien sigut testimonis d’una nova i grandiosa època de la història alemanya i que aquell incendi era només el principi. Pocs minuts després, quan la situació era més segura, en Hitler, en Rudolf Diels i en Göering varen caminar pels passadissos del Palau que encara eren accessibles per comentar les primeres hipòtesis i es varen reunir en un balcó del Reichstag que havia quedat cremat. En Göering no parava de cridar que havia sigut una senyal d’un aixecament comunista, i en Hitler va exclamar que no hi hauria compassió i que faria afusellar als comunistes i els socialdemòcrates. Fascinat per les flames, en Hitler va tornar a dir que era una senyal de Déu i que ningú l’impediria aniquilar als comunistes amb puny de ferro i volia penjar aquella nit als diputats comunistes. A un quart de dotze, amb en Goebbels, en Hitler, que havia posat al corrent al consell ministerial urgentment convocat, es va dirigir al Ministeri de l’Interior, des d’on es varen dirigir a la desèrtica redacció del Völkischer Beobachter per escriure conjuntament editorials i proclames, canviant la primera plana del diari. En la reunió que varen celebrar poc després, el secretari d’Estat nacional, en Ludwig Grauert, que estava convençut de que els comunistes havien cremat el Parlament, va proposar un decret d’emergència per l’Estat de Prússia dirigit contra els incendis provocats i els actes terroristes. Mentre en Grauert exposava el seu decret, en Hitler estava histèric i li va dir en el seu gabinet que no volia esperar més per actuar contra els comunistes.

Hores més tard, els nazis varen detenir a part de l’anarquista holandès Marinus van der Lubbe, el líder comunista alemany Torgel i el búlgar Gregori Dimitriov, juntament amb dos búlgars més com a culpables de l’incendi del Reichstag. Mesos més tard en Van Der Lubbe va ser executat i els altres detinguts varen ser absolts i posats en llibertat. Només es va executar a l’holandès com a culpable de l’incendi. A més, els nazis varen aprofitar l’incendi per culpar i detenir 4.000 comunistes l‘endemà, així com intel·lectuals d’esquerre l’Egon Erwin Kisch. La policia, les SA i les SS es varen repartir aquesta feina i varen interrogar a totes les persones que consideraven sospitoses. Pocs dies després, els nazis varen detenir el líder del Partit Comunista Alemany, el KPD, l’Ernst Thaelmann, i el varen internar a la presó de Moabit de Berlín.

Altres teories i versions sobre l’incendi del Reichstag;

Tot i que els nazis varen culpar als comunistes de l’incendi tothom dubtava realment de que ells siguessin els autèntics culpables i encara avui en dia queden algunes incògnites sobre què va passar aquella nit. Segons alguns, en Hermann Göering i en Joseph Goebbels buscaven una excusa per aixafar al partit comunista i varen simular un atac. El Reichstag, on en Göering n’era el president, estava unit per un passadís subterrani a l’edifici principal de l’altre costat del carrer. Per aquest passadís, segons aquesta hipòtesi, aquella tarda un petit grup d’homes de les SA o de les SS, sota al comandament del líder de les SA a Berlín, en Karl Ernst, varen tirar un preparat químic inflamable sobre catifes, cortines i cadires, i varen fugir per al passadís. Quan sortien el Reichstag s’estava encenent i un holandès mig boig, en Van der Lubbe, que havia sigut detingut per les SA per prendre foc en tres edificis de la capital alemanya el 25 de febrer i estava alliçonat pels nazis, va escalar al Reichstag des de l’exterior i va prendre-hi foc també. Quan els policies i els bombers varen arribar a l’edifici, el foc havia arribat a unes proporcions que feia impossible dominar-lo i les flames varen acabar amb l’edifici, però varen detenir a l’holandès que estava encara al Reichstag.

Un altra fet interessant que trastoca la versió oficial el trobem en el conserge i vigilant del Reichstag, en Scranowitz, que els últims dies va veure que algú passava pel passadís que connectava el palau presidencial i l’habitació de calderes del Reichstag perquè ell mateix havia posat uns fils al forat del pany de l’habitació per saber si algú obria la porta. Scranowitz va veure que els fils sempre estaven trencats, però aquell matí va veure que no estaven trencats i per tant va entendre que ningú havia obert la porta. Per tant, es pot observar segons la versió de Scranowitz que algú es passejava els últims dies pels passadissos sense permís.

Una altra fet interessant el trobem després de que l’incendi es donés per controlat, quan el director d’extinció d’incendis, en Ludwig Wissell, va interrogar per fer-ne un informe els bombers del grup d’extinció número 6, que varen ser els primers en arribar al Parlament. Un bomber li va explicar que quan va anar als subterranis per encendre els reflectors va encendre sense voler un interruptor i va veure una claraboia on els cristalls de la mida de 40 per 50 centímetres havien sigut trencats. Per l’obertura de la claraboia el varen apuntar amb uns revòlvers uns homes que lluïen uns uniformes molt nous de la policia i el varen fer tornar d’immediat. El bomber va sortir al carrer i va informar en el seu cap de grup del que li havia passat, però va afirmar que aquest no li va fer cas. A més, el director general del Servei d’extinció de Berlín, en Walter Gempp, va començar a sospitar de que l’incendi no havia sigut provocat per l’holandès Van der Lubbe quan va saber que aquella nit en Göering havia ordenat que l’edifici no sigués vigilat com de costum. Tots els funcionaris havien d’abandonar l’edifici a les vuit del vespre, just abans de l’incendi. En Gempp va exposar els seus dubtes quan en el seu despatx es va discutir l’incendi. Poc després en Gempp va ser destituït del seu càrrec.

El que estar clar es que els nazis varen aprofitar aquell incendi pels seus fins i es veu clarament amb en Martin H. Sommerfeldt, el delegat de Premsa d’en Goebbels en el Ministeri de l’Interior prussià, que va rebre del seu cap en el propi Reichstag l’ordre de redactar d’immediat un informe oficial pels diaris. En Sommerfeldt va fer un informe d’unes vint línies on només mencionava l’incendi, la feina dels bombers i la informació de la policia. Poc després, en Göering li va dir que el seu informe era escombraries i va agafar un llapis vermell i va cridar a una secretària i li va fer escriure que l’incendi havia sigut provocat pels comunistes. Després li va dictar molt ràpid que els diaris, els fullets i els cartells comunistes serien prohibits durant quatre setmanes en tot el territori prussià, i durant quinze dies quedarien també prohibits tots els diaris, revistes, fullets i cartells del partit socialdemòcrata. En Göering va firmar el comunicat amb una gran G i va enviar a en Sommerfeldt a la Kochstrasse, on els periodistes esperaven les notícies del Reichstag. En Sommerfeldt els va ensenyar el comunicat als periodistes, però aquests ja estaven informats per l’Alfred Ingmar Berndt, el delegat d’en Goebbels, que l’incendi havia sigut provocat pels comunistes.

Per altra banda, abans de l’incendi, el Der Angriff va sortir editat amb un comunicat per explicar l’ocupació de la seu del partit comunista, a la casa d’en Karl Liebknecht, el 24 de febrer de 1933. Fins llavors els nazis varen intentar amagar aquella ocupació. Després de l’incendi, el Der Angriff va descarregar en els seus articles el seu odi contra els comunistes i demanava votar per en Hitler el 5 de març per eliminar-los.



26 de febrer de 1933

Adolf Hitler es trobava enmig de la campanya electoral i només en aquell dia va fer un viatge de dotze hores d’avió per parlar en tres ciutats diferents. A la nit, va tornar a Berlín per sopar amb el príncep Viktor zu Wied i la seva esposa en la casa que tenien a la Kurfürstenstrasse.

Per altra banda, la nova direcció comunista va llançar una crida per erigir una barrera de masses per defensar el partit comunista i els drets de la classe obrera, i per desencadenar un poderós assalt de masses i una lluita gegantesca contra al règim nazi.

A Dortmund, un cop més, per queixar-se de les mesures antidemocràtiques del govern alemany, el partit socialdemòcrata es va tornar a manifestar pels carrers.



25 de febrer de 1933

En el Reich:

Després de l’ocupació de la seu del partit comunista el dia anterior, en Rudolf Diels va començar a treballar en inspeccionar tots els documents de la casa d’en Karl Liebknecht, i l’oficina de la policia va presentar un comunicat que deia que en les habitacions subterrànies s’hi havia trobat centenars de material d’alta traïció. Mentrestant, les organitzacions de xoc comunistes, integrades a la Lliga Antifa, es varen posar sota una direcció comuna per respondre l’ocupació de la casa d’en Liebknecht. Amagant el què estava passant amb els comunistes, el Der Angriff va sortir editat explicant només en una sola frase l’ocupació de la seu comunista. Mentre es reprimia els comunistes, la gran indústria alemanya va posar a disposició del NSDAP 3.000.000 Reichsmarks.

Per altra banda, en Marinus van der Lubbe va intentar cremar tres edificis de Berlín en un acte de protesta solitari per incitar a la classe obrera a lluitar contra la repressió que patia.

24 de febrer de 1933

A MunicAdolf Hitler va dir en un míting que no tenia cap programa pel seu govern perquè no hi creia en aquestes coses.

Mentrestant, després del gran míting del KPD en el palau d’esports el dia anterior, la policia auxiliar que havia creat Hermann Göering el 22 de febrer de 1933 va assaltar la Seu del Partit Comunista de Berlín, a l’edific Liebnecht en la Karl Liebknecht Haus i varen trobar propaganda comunista en els subterranis. El ministre del Interior de Prússia, Hermann Göering, va publicar un comunicat oficial on es detallava que s’havien requisat una gran quantitat de material comunista que explicaven una revolució comunista a nivell mundial. El local va ser tancat fins a nou avís. A la nit, l’edició nocturna del Vossiche Zeitung va informar a primera plana sobre l’ocupació i el tancament de la central del partit comunista. En canvi en el Der Angriff només s’hi podia llegir en nou línies el què havia passat a la seu del KPD.

Aquell dia, Wilhelm Frick va dir en resposta a les declaracions del ministre d’Economia de Wurtemberg, el demòcrata Maiser, del dia anterior, que el Reich faria triomfar la seva autoritat sobre els Estats del sud, i que Hitler es mantindria en el poder encara que no obtingués majoria el 5 de març de 1933.

23 de febrer de 1933

Després d’un acte electoral a Frankfurt, Adolf Hitler es va retirar durant cinc dies a Baviera. Per altra banda, en la campanya electoral, el KPD va celebrar un gran míting en el palau d’esports. Però aquell no va ser l’única preocupació que varen tenir els nazis perquè aquell dia el ministre d’Economia de Wurtemberg, el demòcrata Maiser, va reclamar contra les temptatives nazis destinades a privar a les províncies dels seus drets, i va convidar als alemanys del sud, que en aquesta part els nazis no tenien majoria en cap Parlament, a unir-se a la seva causa per la defensa de la legalitat republicana, dels seus drets i de la seva llibertat.

22 de febrer de 1933

En el Reich:

En Hermann Göering va publicar un decret en què establia una policia auxiliar per reforçar la policia regular, i d’aquesta manera s’incrementava en 50.000 auxiliars el personal de la policia per futures operacions policials amb el pretext d’eliminar els combats de l’esquerre radical. Aquesta policia seria en el futur la Gestapo. La majoria dels homes d’aquest nou cos varen provenir de les SS, els Cascs d’Acer i les SA. Amb aquest decret, automàticament les SA quedaven col·locades sota l’autoritat d’en Göering, cosa que no li va agradar gens a l’Ernst Röhm que des de feia temps rivalitzava amb ell per ser el sector influent de l’Adolf Hitler.

Mentrestant, les SA varen preparar la instal·lació d’un camp de concentració a l’antiga cerveseria d’Oraninenburg.

21 de febrer de 1933

Scranowitz, conserge i vigilant del Reichstag, al dia anterior va posar una trampa per saber si algú passava pel passadís que anava del palau presidencial a l’habitació de les calderes del Reichstag. Quan Scranowitz es va dirigir a l’habitació va veure que els fils del pany estaven trencats i que per tant s’havia obert la porta d’amagat. Llavors, es va dirigir cap als guàrdies de les SS per preguntar’ls-hi qui havia estat a l’habitació de les calderes i si havien deixat la clau a algú, però els guàrdies li varen dir que no.

20 de febrer de 1933

En el Reich:

En Hermann Göering va dictar una ordre convidant a la policia a fer ús de les armes contra als manifestants de partits contraris el del govern. A la tarda, en Göering va citar alguns industrials d’Alemanya en el seu Palau del president del Reichstag per reunir-se amb l’Adolf Hitler per demanar-los finançament per la campanya electoral i per perfilar la política econòmica. Entre els presents hi havia en Gustav Krupp Bohlen, l’Albert Voegler, de les Fàbriques Unides del Acer, en Georg von Schnizler i en Busch, de I.G. Farben, en Walther Funk i vint empresaris més, a més del doctor Hjalmar Schacht, que va ser l’amfitrió de la reunió. En Krupp, que fins llavors havia sigut crític amb en Hitler, va anar a la reunió disposat a defensar la indústria i volia insistir en la necessitat d’un creixement basat en les exportacions i subratllar les nefastes conseqüències del proteccionisme a favor de l’agricultura. Quan va començar la reunió, en Hitler els va explicar en un discurs d’una hora i mitja que fos quin fos el resultat de les eleccions parlamentaries del 5 de març de 1933 no es retirarien del poder. Per tranquil·litzar-los els va explicar que defensaria la propietat privada i va desmentir els rumors de que es planejava realitzar experiments econòmics radicals. Al final del monòleg d’en Hitler, en Krupp va veure que no podia explicar el seu discurs que tenia preparat i es va limitar a improvisar unes paraules d’agraïments i va afegir alguns comentaris generals sobre un Estat fort al servei del benestar del país. Llavors en Hitler va marxar i en Göering els va dir més agressivament que tenien que ser conscients de que aquestes serien les últimes eleccions durant molt de temps, possiblement tardarien 100 anys en celebrar-ne unes altres va arribar a comentar, i que només els demanaven un petit sacrifici. Després, a instàncies d’en Schacht, es va formar un fons electoral de tres milions de Reichsmarks per finançar la campanya.

En el Reichstag, el conseller i vigilant de l’edifici, Scranowitz, estava comprovant com cada dia els informes dels seus subordinats quan de cop va notar que des de l’habitació de calderes s’escoltava massa bé el passadís subterrani que portava a la porteria del Palau presidencial d’en Göering. Scranowitz va interrogar als porters de l’edifici principal per intentar esbrinar què passava, però tots li varen assegurar que no havien sentit ni vist res d’estrany. Tampoc els guàrdies de les SS en varen saber res. De retorn al seu domicili, Scranowitz va agafar un carret de fils i tisores de la seva esposa i un paper de color que el va tallar a tires. Un cop va tindre tot el paper a tires va dirigir-se a l’habitació de màquines en el jardí del Palau presidencial i va enganxar les tires de paper vermell a les escletxes de la porta i les de paper negre a les portes de ferro. A més, va fer passar entre els forats del pany petits fils que es trencarien si algú obria la porta i va marxar cap a casa seva. ( S’ha de recordar que el 27 de febrer de 1933 el Reichstag es va cremar ).

A Kaiserlautern, després de que en Göering dictés l’ordre d’utilitzar les armes, quan en Heinrich Brüning va organitzar una reunió els nazis varen atacar als assistents amb porres i pistoles, causant un mort i tres ferits greus i nombrosos de lleus. El diari catòlic Germània va protestar al president Paul von Hindenburg, però el President es va mantenir callat.

19 de febrer de 1933

En la campanya electoral, a Colònia, Adolf Hitler va demanar al poble alemany que després de donar els altres ( la República de Weimar ) un crèdit de 14 anys, ara li donessin a ell un crèdit de 4 anys.

A Berlín, en una baralla contra els comunistes, va morir d’un tret el sergent primer de les SS Kurt von der Ahe. El fill del sergent, Gerdhard, va ser adoptat per Heinrich Himmler.

css.php