Home // Archive by category "edificis"

El quarter general de Rastenburg

El quarter general de Rastenburg es trobava a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona  boscosa de pins de Masura, a uns 8 quilòmetres de la petita localitat de Rastenburg. El quarter general també va ser conegut com la Wolfsschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi de l’Adolf Hitler en clau; Wolf (llop). El quarter va ser construït l’any 1941 per dirigir l’ofensiva alemanya sobre la Unió Soviètica, i tenia 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers, feia una mida de 21 camps de futbol i hi treballaven 2.000 persones. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de tren, garatges i un sistema avançat de comunicacions, i disposava de saunes, cinemes i salons de te. Al complex central consistia en 10 búnquers, construïts a l’hivern de 1940-1941, que estaven camuflats i en algunes parts protegits contra els bombardejos aeris per murs de formigó de dos metres de gruix. El búnquer d’en Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte. Totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del sol. Hi havia sales el suficientment grans per celebrar conferències militars en els búnquers d’en Hitler i d’en Wilhelm Keitel, i un barracó amb un menjador en el que hi cabien unes 20 persones. Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:

Perímetre número 1: Hi havia el búnquer d’en Hitler, la seva residència particular, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència d’en Wilhelm Keitel, la residència de l’Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un camp de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht, sota la direcció d’en Warlimont.

Fora d’aquests perímetres hi havia els quarters de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base en Walther von Brauchitsch i en Franz Halder, estava situat a uns quants quilòmetres l nord-est. En Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials.

L’Adolf Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en el seu quarter general per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. El fet de viure tants dies en una zona allunyada del Reich va provocar que estigués aïllat i desorientat de la vida d’Alemanya. En Hitler va voler construir un Führerbúnquer per ell, però que no es va arribar a temps per acabar de construir-lo. Tot i no tenir el seu recinte protegit somiat, en Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com la zona de seguretat 1. Allí, a l’habitació dels mapes del seu búnquer, on passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de 3 metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda i aire condicionat. Les demés habitacions eren petites i només hi havien els mobles imprescindibles.

A Rastenburg va ser on en Hitler el 20 de juliol de 1944 va patir l’atemptat bomba que va estar apunt d’acabar amb la seva vida. Aquella època, amb les derrotes alemanyes en tots els fronts, les instal·lacions varen canviar molt, els búnquers es varen construir més grans i de formigó, i es varen camuflar amb herba per no ser vists pels soviètics. En aquell mes de l”atemptat, en Hitler va decidir que les reunions sobre l’estat de la guerra es realitzessin en un barracó pensat pels convidats, amb una sala d’estar on s’hi varen posar unes taules enormes per poder estendre els mapes. A més, l’estiu de 1944 va ser molt calorós, i la va vida a Rastenburg era molt molesta, les barraques no refrescaven i en les zones pantanoses estava plena de mosquits. No podent suportar la calor, en Hitler es passava gran part del dia en les habitacions de formigó per refrescar-se, i durant aquell estiu va patir insomni i dolors de cap per les condicions en què vivia i per la situació del conflicte. A mitjans del novembre de 1944 en Hitler i els seus col·laboradors varen abandonar la Wolfsschanze per sempre. Els soviètics estaven molt a prop en aquells moments i aviat Rastenburg seria ocupat. Tot i saber que mai més hi tornaria, en Hitler va ordenar que es seguís construint en el quarter. En el dia que varen marxar en Hitler estava abatut, parlava amb veu baixa i no aixecava el cap. Més tard, en Hitler va ordenar que es destruïssin tots els edificis del quarter, però quan es van fer explotar els edificis a través d’explosius només es va aconseguir danyar els edificis i la majoria varen quedar dempeus. El 1945 l’exèrcit soviètic va ocupar la zona. Actualment les ruïnes del quarter d’en Hitler s’han convertit en un punt d’interès turístic i els búnquers es troben en bon estat.

La vida d’en Hitler a la Guàrdia del Llop: (1941-1944)

Des de la primavera de 1942 a l’estiu de 1943 en Hitler es va mostrar deprimit en el quarter general per tal i com avançava la guerra, tot i que es mostrava confiat en la victòria. Cada vegada es mostrava més reservat i adoptava decisions de forma aïllada i això va provocar que sigués menys flexible i no suportava que algú li contradigués alguna ordre seva. Aquest aïllament va provocar que les seves jornades de treball fossin més llargues i de forma diària. Sense adonar-se’n es va anar tornant com un treballador disciplinat i s’ocupava cada vegada més de tots els problemes del Reich. Però en Hitler, que mai va ser un home treballador, aquells horaris el van portar a un estat d’esgotament personal molt gran i tot hi treballar més hores no va millorar la seva capacitat de prendre decisions. Moltes vegades el seu personal, en veure’l esgotat, li demanava que s’agafés vacances i a vegades mig obligat es dirigia a la seva casa de la muntanya a Obersalzberg per agafar energies i també perquè es calmés. Però moltes vegades en Hitler no seguia aquests consells perquè creia que no es podia agafar-se vacances ja que estava convençut de que no podia deixar les decisions militars a altres. Estava totalment convençut de que tothom era un incompetent i no tenia confiança amb ningú. Per passar el temps i relaxar-se a Rastenburg, en Hitler va fer construir una casa de te, on els oficials prenien conyac i bevien alcohol, tot i que en Hitler era abstemi i aconsellava a la gent que no begués alcohol. En aquella caseta es solia entrevistar amb els militars que venien a veure’l, tot i que a ell mai li va agradar aquella casa.

Però a més de portar-li mals de caps i esgotaments, aquell sobre esforç que estava fent i el seu aïllament va acabar provocant en part que endurís més les seves idees i es mostrava cada cop més irritat i alhora més silenciós amb el seu entorn més íntim. Cada vegada mantenia menys conversacions de caràcter personal, a la majoria de la gent els tractava de forma impersonal i distant, i solament tenia converses agradables amb Robert Ley o Joseph Goebbels. Enlloc de menjar amb els seus col·laboradors o els seus assistents, menjava amb les seves secretàries en dos torns: dos el migdia i les altres dos per la nit. Aquest ambient desagradable també el provocava que en el quarter general les secretàries, els metges i els assistents eren menys agradables que els que tenia a Obersalzberg o la Cancelleria del Reich, ja que aquests no estaven tant fascinats per la seva figura i també es cert que cap a mitjans i finals de la guerra per molta gent la seva figura de semi-deu començava a caure. Fins i tot el seu entorn militar li resultava esgotador viure en aquell quarter i molts oficials tractaven a en Hitler de forma més freda però alhora lleial. El quarter es va convertir en una zona molt avorrida pel personal d’en Hitler perquè tenien menys feina que a la Cancellera o a Obersalzberg. Les seves dues secretàries, la Christa Schroeder i la Gerda Daranowski, que l’havien acompanyat des de l’inici, pràcticament no tenien res a fer i dedicaven el seu temps a dormir, menjar, beure i xerrar, a més de que es cuidaven d’exterminar la plaga constant de mosquits. El tema dels mosquits va portar de corcoll a en Hitler, que es va queixar de que els assessors li encarreguessin d’elegir una zona pantanosa, infectada de mosquits i amb un clima desfavorable per ell. Sovint deia en to irònic que hauria d’enviar la Luftwaffe per acabar amb els mosquits.

Tot i saber que la seva posició en el quarter no era tant fora com als altres llocs, en Hitler va continuar sense tolerar que es critiqués la seva forma de viure i tothom li acceptava tot el què deia o feia per molt estrany que sigués. L’aïllament d’en Hitler provocava també que no volgués veure la realitat dels problemes i tenia moltes dificultats per entendre les qüestions militars, i moltes vegades no va prendre les decisions adequades. Per exemple,  l’exèrcit anava a una velocitat més lenta de la que tocava en més d’una ocasió. A mesura que anava avançant la guerra en Hitler desconfiava més del seu exèrcit i es mostrava enfadat amb els seus generals i ni tant sols volia veure els oficials de l’exèrcit. Tot i el seu aïllament, en Hitler era informat amb molta precisió de tot el que passava en el Reich, des de com estaven les fàbriques, les baixes que havien patit els seus exèrcits o la precisió de com havien quedat les ciutats bombardejades.

Curiosament, la vida en el quarter, tot i ser estressant per en Hitler, va voler continuar amb les seves sessions nocturnes com les que feia a la Cancelleria o a Obersalzberg, cosa que provocava que anés a dormir més tard. Era normal que anés al llit a les 3 o les 4 de la matinada. Al final de la guerra va patir insomni i es queixava constantment de que no dormia i es passava les nits en vetlla. Aquelles sessions nocturnes volia que siguessin en un ambient agradable i només convidava els seus amics o personal més íntim. Tots els convidats seient en les butaques del menjador, al costat de la llar de foc, i en Hitler li agradava servir pastissos a les seves secretàries i s’ocupava afectuosament dels convidats. A Rastenburg, la música estava prohibida, fet que provocava que en Hitler parlés tota l’estona de la seva joventut, d’acudits o de les seves lluites passades. Era el moment on ell es desfogava del dur dia que havia passat. Quan estava en aquelles sessions nocturnes mai li va agradar parlar de política o de temes militars i a l’únic que li deixava parlar amb una certa llibertat era al seu secretari, en Martin Bormann. A mesura que la guerra no anava com havien previst, els seus convidats que participaven en aquelles sessions nocturnes, tot i rebre un bon tracte per part d’en Hitler, el començaven a veure com un boig que no es podia fer càrrec de la situació.

El fet de que anés a dormir tant tard provocava que es despertés per allà les deu o les onze del matí, i de seguida que es llevava es posava a esmorzar. A última hora del matí solia llegir els diaris i els comunicats de premsa, i depenent de les notícies que rebia li canviava el seu estat d’ànim. El que més el feia exaltar eren les notícies de la premsa estrangera, sobretot la britànica quan el criticava. Quan veia aquelles notícies començava a insultar al govern britànic i els jueus, als qui considerava culpables de tots els atacs. Quan estava molt exaltat, els assistents i el personal els tocava la difícil feina de calmar-lo. Curiosament quan llegia notícies dels bombardejos que patien les ciutats alemanyes s’enfadava més s’hi s’havia destruït un teatre o un edifici valuós que no pas si havia provocat la mort de molta gent o s’havien destruït moltes vivendes.

Per en Hitler, en aquella època, no li tenien cap mena d’importància la gent, per això no va voler visitar mai les zones devastades pels atacs aeris dels aliats. En veure’l cada cop més exaltat, amb més mala salut i amb una vida més sedentària, els seus metges, com el doctor Theodor Morell, que estaven sempre al seu costat, li aconsellaven que caminés per aquells boscos una llarga estona perquè fes exercici i es relaxés d’aquell estrès. Però en Hitler no els hi va fer massa cas i les seves caminades diaris no eren més de 100 metres; anava del refugi dels convidats, on s’allotjava, fins al Lagebaracke, una zona de barraques on es feien les reunions dels alts comandaments. En aquelles curtes caminades en Hitler només s’interessava per la seva gossa, un pastor alemany anomenada Blondi, que era el seu centre d’atenció. Li agradava que els assistents i els convidats el veiessin com li donava menjar a la gossa. Aquella gossa era per en Hitler la persona més fidel i la veia més important que els seus col·laboradors. En el final de la seva vida la gossa es va convertir en el centre de la seva vida i l’única cosa que l’animava. El seu amor cap a la gossa va arribar a tal extrem que només menjava amb la gossa ja que no trobava agradable l’altre gent. Fins i tot en les reunions la gossa tenia un lloc assignat, en un racó, on dormia o molestava els convidats. En Hitler es tornava un home silenciós el costat de la seva gossa.

A la tarda va continuar amb el seu costum de reunir-se amb els militars. En les reunions, com en els àpats, en Hitler se seia sempre en el mateix lloc, d’espatlles a la finestra. Tot i que allí veia més els seus militars, cada cop desconfiava més d’ells i veia en els seus generals i assistents com més vells i més apagats. Ja no veia els militars com herois, sinó com unes llosses que no obeïen les seves ordres. Aquell greu error va provocar que en Hitler, que no era un expert en armes i en temes militars, dirigís la guerra a través dels seus mapes del quarter, fet que va provocar nombrosos errors, fins al punt que a vegades movia tropes que no estaven armades sense saber-ho. Tot i que podia haver sabut més coses de com anava la guerra o com es vivia a Alemanya ja que el quarter tenia molt bones comunicacions per saber-ho tot, en Hitler no demanava analitzar les situacions i no volia saber res dels estudis que es feien sobre la guerra. Es volia moure pel seu instint.

Dins del seu deliri, va ser a Rastenburg on va començar a planejar cada cop més el seu retir polític, pensava retirar-se el Linz, a prop del riu Danubi, a Àustria. Tenia previst realitzar molts projectes arquitectònics a la ciutat amb el seu arquitecte, en Hermann Giessler. Això va provocar que seu antic arquitecte l’Albert Speer que en aquells temps era ministre d’Armament i Munició, es disgustés pel fet de que pensés més en la construcció de la seva ciutat en que es pensava retirar abans que els projectes que havien planejat quan ell era l’arquitecte del Reich, com la Nova Berlín. En Hitler pensava constantment amb la mort i en el seu enterrament, quan es mirava els plànols de la ciutat de Linz es mirava constantment els esborranys d’on aniria la seva tomba, que volia ubicar en una de les torres de les instal·lacions del Partit a Linz.



La Cancelleria del Reich

La Cancelleria va ser l’edifici governamental on vivia el canceller alemany. El palau barroc del número 77 de la Wilhelmstrasse de Berlín va ser la seu de la Cancelleria del Reich. Otto von Bismarck va ser el primer canceller que va exercir les seves funcions com a tal, però el palau havia sigut utilitzat anteriorment per altres funcions. El 21 de setembre de 1736, l’emperador Frederic Guillem I va ordenar al general de cavalleria Von Schulenburg edificar l’edifici a la capital berlinesa i va començar-ne la construcció en el sector nord de la Wilhelmstrasse. El 1792 l’edifici va ser comprat per la segona esposa de Frederic Guillem II, la comtessa Doenhoff, per la suma de 40.000 escuts. El 1795 el palau el va adquirir el príncep prussià polonès Radzwill per 60.000 escuts, i  va convertir l’edifici en un centre cultural de la ciutat. El 1875 l’edifici va ser destinat com a residència del canceller Bismarck i va passar a ser propietat de l’Imperi. El 1878 va ser la seu del Congrés de Berlín. Després de la revolució del novembre de 1918 es va constituir en el palau de la Cancelleria del Reich el primer govern format amb els representants del poble i, més tard, i va tenir lloc la Conferència dels Estats lliure alemanys. Des de llavors, es varen celebrar les reunions sota la protecció de les tropes que rodejaven l’edifici de la Cancelleria. Durant el cop d’Estat del 1920, conegut com el Kapp, els colpistes varen ocupar durant alguns dies la Cancelleria però després de que el cop fracassés la vida política va tornar a la normalitat. A partir de llavors, 19 cancellers varen passar per la Cancelleria apart de Franz von Papen que no i va residir. Amb el pas dels anys l’edifici presentava un aspecte deplorable i el 1928 es varen començar obres d’ampliació i es va reconstruir al mateix temps la part antiga.

Quan Adolf Hitler va pujar al poder no li va agradar gens la Cancelleria ja que creia que no estava a la seva altura, i el gener de 1938 va encarregar a l’arquitecte Albert Speer construir-ne una de nova, la Neue Reichskanzlei. En el subsòl de la nova Cancelleria si va construir més tard al búnquer on es va suïcidar Adolf Hitler el 30 d’abril de 1945. El cost total de l’obra va ser de 90 milions de Reichmarks i hi varen treballar més de 4.000 d’obrers en dos torns. La nova cancelleria es va inaugurar el 12 de gener de 1939.

Al final de la guerra, la nova Cancelleria va patir greus desperfectes pels bombardejos dels nord-americans i l’artilleria soviètica, tot i que el despatx de Hitler va quedar en bon estat. Després de la caiguda de Berlín, el primer ministre britànic, Winston Churchill, va visitar les restes de la Cancelleria i l’entrada al führerbúnquer. Entre el 1945 i el 1950 es va acabar de destruir-la i es va utilitzar el granit de la Cancelleria per construir el monument soviètic de Berlín. El solar on hi havia l’edifici va queda sense edificar  fins el 1988 quan la República Democràtica d’Alemanya i va construir apartaments residencials.

Un dia en la nova Cancelleria:

En un dia a la Cancelleria tenien accés entre 40 i 50 persones, abans, prèviament tenien que trucar per telèfon als secretaris de l’edifici per informar-los de que vindrien. Aquestes persones eren normalment caps regionals i nacionals del Partit, alguns ministres i també hi havia les persones del cercle íntim d’Adolf Hitler. En canvi, els oficials de la Wehrmacht no eren mai convidats. L’entrada a la Cancelleria estava vigilada per membres de les SS. Un cop dins, els convidats s’havien de dirigir a un ampli rebedor. En el rebedor hi havia uns seients molt còmodes, les parets eren blanques adornades, el terra era de marbre cobert amb catifes, i era l’únic lloc de l’edifici on es deixava fumar, i era molt habitual que la gent aprofités aquell moment per fumar tot esperant a Hitler. A dins l’edifici no era habitual saludar-se amb el Heil Hitler de rigor sinó que es limitaven a saludar amb un bon dia. Tampoc era necessari portar l’uniforme del Partit i cadascú podia anar vestit al seu gust. Després els convidats es dirigien a una sala d’estar, el Saló de Mosàics, Mosaik-Saal, passant per un saló de recepció quadrat que no s’utilitzava ja que tenia uns mobles incomodes. El saló es deia Saló dels Mosaics perquè el terra, les parets i el sostre estaven entapissats de pedres petites formant dibuixos. A dins la sala d’estar, la gent es quedava una bona estona parlant dreta esperant a Hitler. La sala tenia uns 100 metres quadrats de superfície, els mobles eren acollidors, el sostre tenia unes bigues de fusta i allà es trobava l’única xemeneia que hi havia a la planta baixa. L’habitació estava adornada amb un escut del Renaixement florentí que el canceller del Reich Von Bülow va portar d’Itàlia. Al voltant de la xemeneia hi havia un conjunt de seients entapissats de pell fosca, i a darrera dels seients hi havia un sofà amb una gran taula on s’utilitzava per posar els diaris. Les parets eren adornades amb quadres prestats de la Galeria Nacional.

Per la seva part, Hitler no era mai puntual alhora de rebre els seus convidats. L’hora de dinar era cap a les dues de la tarda, però Hitler solia aparèixer cap a les tres, i normalment provenia de les habitacions que hi havia als pisos superiors o del seu despatx si havia celebrat alguna reunió. Quan Hitler entrava a la sala d’estar no es feia cap mena de cerimònia, simplement, Hitler saludava al personal de la Cancelleria i els convidats formaven un cercle al seu voltant per informar-lo i sentir les seves opinions respecte a la qüestió del dia. Hitler sempre solia pregunta per la salut de les senyores dels convidats, i un cop havia parlat amb tothom agafava un diari i es posava en una butaca apartat de la gent. Els convidats solien espera uns 20 minuts més, fins que s’obria una porta de cristall que donava accés al menjador. Llavors, entrava a la sala un dels cuiners i li deia a Hitler que el menjar ja estava llest. Hitler sempre anava primer i els convidats entraven darrera seu sense cap protocol.

El menjador era quadrat, feia dotze metres per dotze, les parets eren de color blanc cosa que feia que hi hagués molta llum i en una de les parets hi havia tres portes que donaven accés al jardí. En aquesta paret hi havia penjada una pintura inacabada de Kaulbach. El centre del menjador hi havia una taula rodona rodejada de cadires on i cabien unes quinze persones. Totes les cadires eren igual, inclús la de Hitler. En les cantonades hi havia quatre taules més petites, amb quatre o sis cadires cada una. El plats eren de porcellana clara i les copes eren senzilles. Els centres de la taula estaven adornats amb gerros de flors. Hitler seia sempre al costat de la finestra i al seu costat i posava dues persones que ell elegia prèviament. Els demés assistents seient on ells volien, tot i que els convidats d’un rang menor seient sempre a les taules petites. El menjar que es servia era senzill: sopa, carn, una mica de verdura amb patata i unes postres. Per beure podien elegir entre aigua mineral, cervesa normal berlinesa o vi barat. Hitler menjava menjar vegetarià i bevia Fachinger (beguda sense alcohol d’Alemanya), i qui volgués podia menjar i beure com ell però molt pocs o feien. Hitler va prohibir que li portessin trofeus de caça o de pesca ja que ho trobava estúpid matar animals. El menjar en general no era molt bò, i persones com Hermann Göering no solien menjar a la Cancelleria per aquesta qüestió, o Rudolf Hess que es presentava cada quinze dies i es portava el menjar de casa que feia escalfar a la cuina de la Cancelleria. Qui si es presentaven molt sovint eren Joseph Goebbels, Martin Bormann i Albert Speer, mentre que Heinrich Himmler era molt estany que hi anés. Les converses al menjador eren llargues mentre es menjava i Hitler repetia una vegada i una altra els mateixos temes, cosa que feia molt carregosa l’estada pels convidats. Hitler solia parlar de la seva època els anys 20 i donava molta importància als successos de la primera guerra mundial. Tot i no tenir sentit de l’humor li agradava molt que el fessin riure explicant-li acudits, cosa que normalment se’n cuidava Goebbels. També li encantava parlar de xafarderies, sobretot dels seus ministres o de la gent que l’envoltava, com Alfred Rosenberg que era el blanc preferit de Goebbels alhora de criticar. L’hora de dinar es solia donar per acabada a dos quarts de cinc, però Hitler la solia allargar si tenia que parlar amb algun dels convidats sobre temes del govern. Tot i la pèrdua de temps que era anar a la Cancelleria a veure a Hitler, ser un dels seus convidats donava prestigi i també anava bé per informar-se dels temes del govern, i bàsicament per això la gent anava a veure’l. Un cop acabat al dinar, Hitler s’aixecava i els convidats s’acomiadaven d’ell. A vegades eren les sis de la tarda quan s’acomiadava dels presents i es retirava en una de les seves habitacions del pis superior per descansar. A l’hora de sopa, que era per allà les vuit de la tarda, normalment hi havien entre sis i vuit persones convidades. Tot sovint hi anava Heinrich Hoffmann, algun conegut de Munich, algun col·laborador (com el seu pilot o fins i tot el mecànic) i Martin Bormann. Per sopar no era normal que hi hagués els seus col·laboradors de govern. Les converses eren com les del migdia, i a Hitler li agradava que l’informessin de les obres de teatre, de cinema…. També li encantava que li expliquessin els escàndols i les anècdotes dels famosos o dels membres del govern. Hitler també com el migdia repetia les seves historietes. Per sopar també es servien plats senzills, tot i que una vegada li van donar caviar, però quan va saber-ne el preu el va prohibir.

Un cop acabat al sopar, els assistents es dirigien a la sala d’estar on seien en les còmodes butaques. Hitler es mostrava més informal a la nit i es treia l’americana i estirava les cames. Llavors, solien mirar una pel·lícula i s’estaven a la sala unes hores. Hitler estava molt fresc a aquelles hores de la nit, i li encantava parlar dels actors i de les actuacions que veia. Els convidats es menjaven aquelles hores entrepans i bevien vi o cervesa fins que Hitler s’acomiadaven d’ells per allà les dues de la matinada. Quan Hitler anava al seu dormitori, els convidats marxaven de la Cancelleria.

El dia a dia de Hitler a la Cancelleria no era de treballar gaire, de fet treballava molt poques hores i s’ocupava més de coses sense importància. Es curiós que el poble alemany es pensés que el seu líder treballava nit i dia pel país.

 



17 de setembre de 1927 – 21 de gener de 1945, Monument de Tannenberg

El monument Tannenberg va commemorar els soldats alemanys que varen morir  a la batalla de Tannenberg el 1914, en la primera guerra mundial. El monument va ser dedicat al comandant de la primera guerra mundial Paul von Hindenburg.

Es va començar a construir el 1924, a prop de Hohenstein, a Prússia del Est, a l’actual Polònia. L’estructura va ser dissenyada i construïda pels arquitectes berlinesos Johannes i Walter Krüger. L’estructura del monument es una fortalesa de forma octagonal amb vuit torres i el  centre de la plaça  i a les tombes de vint soldats desconeguts de la primera guerra mundial.

El monument va ser inaugurat el 17 de setembre de 1927. El 27  d’agost de 1933 Adolf Hitler juntament amb el president Hidenburg varen assistir en un acte institucional.

Quan el president Hindenburg va morir va ser enterrat el 7 d’agost de 1934 en el monument de Tannenberg. Després de la mort de Hindenburg el monument es va convertir en un santuari nacional i va ser reestructurat. Més tard s’hi va enterrar la dona de Hindenburg.

El gener de 1945 Hitler va ordenar que el fèretre del president Hindenburg i de la seva dona fossin desenterrats perquè els soviètics no se’n apoderessin i va fer destruir l’edifici amb dinamita.

El 1949 el govern polonès va ordenar que les restes del monument fossin retirades. Gran part de la pedra i el granit es va utilitzar per construir monuments soviètics.   Avui en dia només hi ha una esplanada i només si troben senyals el terra de l’estructura del monument.



Bürgerbräukeller, la cerveseria nazi.

La Bürgerbräukeller va ser una cerveseria de la Rosenheimerstrasse sobre el Isar, a uns 800 metres al sud-est del centre de Munic. Fundada l’any 1885, tenia una capacitat per 1.830 persones. Era una de les grans cerveseries de la companyia Bürgerliches Brauhaus que després va ser transferida a la companyia Löwenbräu. A partir de l’any 1920 es va convertir en un dels principals centres de reunions del partit nazi. Va ser en aquesta cerveseria on Adolf Hitler va començar el Pustch de Munic el 9 de novembre de 1923. Quan va sortir de la presó de Landensberg, va ser el lloc on Hitler va tornar a la política en un acte el 27 de febrer de 1925.

Quan els nazis varen arribar al poder varen celebrar-hi cada 9 de novembre l’aniversari del pustch de 1923. Ja el primer any, el 1933, Hitler i va fer-hi un discurs. El 8 de novembre de 1939, quan Hitler hi va anar a fer un discurs, hi va haver un atemptat bomba per acabar amb la seva vida. Va sobreviure de miracle, però varen morir vuit persones que estaven presents a l’acte i l’edifici va quedar molt malmès i no es va reparar els desperfectes que va causar la bomba. L’autor de l’atemptat va ser un treballador que estava encontra del règim nazi, Georg Elser, que poc després va ser detingut i va acabar en el camp de concentració de Dachau, on va ser executat el 9 d’abril de 1945. Tot i els desperfectes, cada 9 de novembre es continuava commemorant el putsch. El 8 de novembre de 1942 va ser l’últim cop que Hitler va tornar a la cerveseria.

Al final de la guerra la cerveseria va ser utilitzada com a magatzem d’aliments. Quan va acabar la guerra els Aliats varen fer servir l’edifici tot i que estava malmès pel bombardejos que havia patit. El 1958 la cerveseria va tornar a obrir per celebrar festes de la cervesa. El 1978 es va tirar a terra l’edifici i es va construir un centre cultural. Avui en dia, on hi havia la cerveseria hi ha una placa commemorativa dedicada a Georg Elser, i actualment és un centre cultural, al Gasteig, i l’Hotel City Hilton..

Obersalzberg

Obersalzberg és una zona muntanyosa dels Alps dins el poble de Berchtesgaden, a cent milles de Munic, a Baviera, Alemanya. El segle XIX era un lloc on les families alemanyes hi anaven sovint de vacances. Segons la llegenda, que segur que l’Adolf Hitler coneixia, sota un dels pics més alts de la cadena muntanyosa de Berchtesgaden, el Untersberg, i dormia l’emperador Frederic I Barbarroja disposat a tornar a la vida quan se’l cridés per salvar Alemanya. Els altres pics més alts d’Obersalzberg són el Kneifelspitze i, el més alt de tots, el Waltzmann.

En Hitler i Obersalzberg:

L’Adolf Hitler, fent-se anomenar Herr Wolf per no ser reconegut, va visitar a en Dietrich Eckart a l’hivern de 1923 a Obersalzberg. El líder nazi es va allotjar en la pensió Mortiz dels Büchner, que eren seguidors del moviment des del principi. En Hitler en va quedar tan encantat de la zona pel seu aïllament que durant els següents dos anys hi va anar sempre que va poder fins que a l’estiu de 1925 va decidir llogar la petita casa de Haus Wachenfeld, ubicada a 900-1.000 metres d’alçada. La casa el principi era modesta i de fusta; era una casa de caçadors amb bastant espai que va ser construïda el 1916 per l’Otto Winter, un comerciant d’Hamburg, i va ser la seva viuda, que estava afiliada al NSDAP, qui li va llogar per 100 marcs mensuals. Des de la casa es podia veure Salzburg i els camps del voltant. Després de llogar la casa va decidir comprar-la el 1928, moment en que la senyora Wachenfeld tenia problemes econòmics, a nom de la seva germanastre Àngela amb els diners que va guanyar amb el seu llibre, el Mein Kampf. Abans d’arribar al poder i abans de que es fes tant famós, en Hitler gaudia de llargues caminades a l’àrea d’Obersalzberg. Una de les seves passejades favorites era al llarg de Carl-von-Linde-Weg, des de la zona situada abaix de l’Hotel Platterhof fins al Hochlenzer Gasthaus.

El 26 de juny de 1933 la casa va queda sota el seu nom. Aquesta casa es va convertir en el segon centre de poder del Reich alemany. Amb la idea de convertir-la en un palau, el 1932 ja hi havia construït una veranda i una terrassa. Entre el 1934 i el 1936 va decidir remodelar-la, modernitzar-la i ampliar-la amb més de 30 habitacions gràcies al diner públic. L’ampliació de l’interior i la decoració varen quedar en mans del taller d’en Paul Ludwig Troost, però va ser el propi Hitler qui va dissenyar els plànols de la casa, mentre el seu arquitecte, en Roderich Fick, es va encarregar de fer realitat totes i cadascuna de les seves idees. En general el plànol d’aquella casa hauria sigut rebutjat en qualsevol curs de l’Escola Tècnica Superior pels molts errors que va cometre en Hitler com el de col·locar una finestra sobre el garatge, fet que feia omplir la sala d’olor a gasolina. La decoració de la casa va ser encarregada a l’arquitecte Paul Ludwing Troost.

El 8 de juliol de 1936 es va inaugurar la casa que a partir de llavors es va anomenar el Berghof. En la nova edificació s’hi havien construït una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp, i diversos edificis adjacents, convertint-se en un mena de palau. L’Eva Braun va ocupar una petita vivenda a la primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori d’en Hitler, i allí es va sentir com la mestressa de la casa. Per evitar intrusos i per respectar la intimitat que demanava en Hitler, en Martin Bormann va adquirir els 10 quilòmetres quadrats que rodejaven la finca per 7,2 milions de Reichsmarks procedents dels fons d’en Hitler. A més, s’hi van construir instal·lacions militars en una àrea de seguretat de 14 quilòmetres de seguretat, dos salons de tè, un sota al Berghof i l’altre en el Kehlstein, un cim de 1.885 metres d’altitud en els Alps de Berchtesgaden, búnquers, refugis antiaeris, un quarter de les SS i l’hotel Platterhof. Aquesta remodelació va fer a la vegada necessària la construcció de noves carreteres, túnels i tanques. La sala del tè construïda en el Kehlstein es va anomenar la Kehlsteinhaus o Niu de l’Àguila i disposava d’una sala amb llar de foc amb finestres panoràmiques en totes les parets, una cuina, un despatx i una terrassa dissenyada perquè l’Eva prengués el Sol. La construcció de tot el complex va costar 30 milions de Reichsmarks, però un any després d’haver-lo construït a en Hitler li va deixar d’interessar. La majoria dels diners per les obres provenien del fons de les donacions d’en Hitler. En Bormann, que s’ocupava de les finances de la casa i portava l’agenda d’en Hitler el 1937, de fet es va considerar el senyor d’Obersalzberg, li va dir que tot i el diner públic i el diner del llibre no era suficient per mantenir la casa. Davant d’aquest problema se’ls va acudir cobrar uns drets d’imatge pels segells que portaven la cara d’en Hitler i varen crear la Contribució Adolf Hitler de la Indústria alemanya, on demanaven una contribució dels empresaris que s’havien vist afavorits amb el règim nazi.

Altres líders nazis, com en Hermann Göering, en Martin Bormann o l’Albert Speer, varen comprar-se cases a Obersalzberg per acompanyar el dictador alemany durant les seves llargues estades a la zona. Per exemple, Speer va comprar una casa que pertanyia a la família Bechstein, amb qui els unia una forta amistat. El propi Hitler va dissenyar plans per la colònia de vacances de Berchtesgaden, on s’instal·larien els membres del partit nazi, idea que no es va realitzar. A principis de 1936, en Hitler, en estar molt de temps al Berghof, va ordenar la construcció d’una Petita Cancelleria del Reich a Berchtesgaden. El 1937 es va construir una dependència de la Cancelleria del Reich a Stanggass-Bischofswiesen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg. A partir d’aquell any, la residència de Hitler estava perfectament comunicada amb el món exterior, tant des del punt de vista logístic com també gràcies a la instal·lació de tecnologia de comunicacions més modernes.

El poble rural de la zona de seguida es va convertir en una zona de peregrinació i el turisme allí va experimentar un auge. Seguidors o simplement curiosos peregrinaven per la zona per adorar a en Hitler. En quan el veien es quedaven davant de la tanca per observar-lo, tot i que ell normalment no els hi feia massa cas perquè el que li agradava d’aquella zona era la tranquil·litat. Tot i això, la propaganda nazi va utilitzar la histèria de la població per mantenir la llegenda de la proximitat entre en Hitler, el poble i la naturalesa, però a partir de 1935 es va acordonar tot Obersalzberg, i la zona va ser tancada al públic i es va anomenar Führersperrgebiet. Per accedir a la zona s’havien de passar dos controls de seguretat. Per ordres d’en Hitler, en Bormann va obligar a 400 residents de la zona a vendre’s les seves propietats al NSDAP per després destruir aquelles propietats per construir-hi 3.000 metres de búnquers de formigó. Alguns dels que es varen resistir a vendre la seva llar varen ser enviats als camps de concentració. A partir de llavors, l’accés a en Hitler estava subjecte a unes normes estrictes i a un horari estricte. Només obtenien accés a la zona els titulars d’una targeta especial, expedit per l’Administració de l’Obersalzberg, que controlava en Bormann. Amb aquelles restriccions l’afluència espontània de turistes es va aturar. La majoria dels convidats eren antics amics seus de Munic o de Berlín, tot i que també la varen visitar personatges estrangers com el canceller d’Àustria Kurt von Schuschnigg, el primer ministre britànic Neville Chamberlain o el rei Eduard VIII després d’haver abdicat.

La relació d’en Hitler amb Obersalzberg:

La casa del Berghof es va convertir en la seva segona residència i el lloc preferit de descans d’en Hitler. Es a on prenia amb més tranquil·litat les decisions i a on viva en un ambient més familiar al costat de la seva parella. Allí va redactar la majoria de discursos, com els dels discursos dels congressos de Nuremberg. Li agradava tant el lloc que sempre trobava una excusa per anar-hi, de vegades deia que necessitava la tranquil·litat de la casa per treballar-hi i marxava unes setmanes, tot i que després, un cop allà, no treballava gaire i sempre acabava deixant la feina pel final complint-la de mala gana quan el temps s’acabava. Allí sempre estaven presents algunes esposes dels seus coneguts com la senyora Hoffmann o la senyora Speer. L’estil de vida d’en Hitler a Obersalzberg deixava consternat en els seus convidats que no el coneixien gaire bé, i va ser un tema de conversacions habitual en les reunions socials a Berlín. La majoria dels col·laboradors i ministres que treballaven per en Hitler miraven d’evitar Obersalzberg, ja que era un lloc avorrit on no es podia treballar. Tot i que en Hitler sempre els pregava que el visitessin sovint i que es quedessin a descansar, pocs acceptaven aquelles invitacions. Molts camarades del Partit o representants del govern nazi varen tenir que acceptar que en Hitler no estigués localitzable a la muntanya quan no volia estar-ho. Destacats titulars de l’Estat i del Partit tenien prohibit l’accés a l’esfera privada d’en Hitler. Amb  tot, en l’entorn immediat del líder nazi en el Berghof es pot observar tres grups amb funcions separades entre si; en primer lloc el personal, que incloïa metges, els assistents personals, les secretàries, els criats, els xofers i els guardaespatlles; en segon lloc, els assistents militars i els representants del govern, de l’Exèrcit i del Partit, grup que formaven part Speer, Bormann, Karl Brandt, Sepp Dietrich, Hermann Esser i Franz Xaver Schwarz; i en tercer lloc, el cercle social, amb les amants, les seves famílies, així com en Heinrich Hoffmann i la seva família.

Quan el 1925 va tenir prohibit parlar amb públic es va retirar a la casa per redactar el seu llibre, el Mein Kampf. El 1927 i va anar a viure-hi la seva germanastra Àngela Raubal i la seva neboda, la Geli Raubal, amb la intenció de que la cuidessin i l’administressin. Quan la Geli es va suïcidar el setembre de 1931, en Hitler va començar a portar-hi a l’Eva Braun. L’Àngela es va enfadar amb el seu germanastre per aquella decisió i el final va deixar la casa.

Per si per una persona va ser especial aquella casa d’Obersalzberg va ser per l’Eva Braun. La primera planta estava destinada a en Hitler i a la seva parella, on hi havia una àmplia sala per mirar-hi pel·lícules que tant l’hi agradaven a l’Eva. La majoria dels quadres que hi havia penjats a la paret eren robats. La casa es va convertir en residència permanent de l’Eva Braun i de la seva germana Gretl Braun i en el Berghof era l’únic lloc on l’Eva es podia considerar com la primera dama del Reich. Se li permetia està present durant la vista dels invitats, tot i que quan qui visitava la casa era un ministre, com en Göering o algun alt dignatari, ella s’havia de quedar en una habitació per tal de que no la veiessin, encara que l’invitat portés la seva parella ella no estava convidada a ser-hi present i s’havia d’amagar. En Hitler no va ser gaire considerat amb ella en aquest apartat perquè no la veia com una dona intel·ligent, tot i que es va preocupar molt perquè sigues feliç a la casa.

El Berghof durant la Segona Guerra Mundial:

Amb el començament de la guerra, el Berghof es va convertir en el quarter general d’en Hitler. Quan arribava el dictador alemany amb ell arribava el comandant suprem de la Wehrmacht. En Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl s’allotjaven a la petita Cancelleria del Reich de Berchtesgaden. Però la zona no estava pensada per albergar a tants funcionaris militars i l’Estat Major d’Operacions de la Wehrmacht va tenir que treballar inclús fins a finals de 1942 en un tren especial a prop de Salzburg. Totes les reunions importants es varen celebrar al Berghof al migdia i per la nit. Quan es produïa una reunió militar tots els convidats en el Berghof s’havien de tancar a les seves habitacions fins que acabés la reunió.
Però durant la guerra en Hitler ja no anava tant sovint a Obersalzberg. Fins al final de la guerra va seguir estades llargues, però cada cop eren més esporàdiques i ja no de forma espontània. Els viatges improvisats amb un grup de persones de confiança ja era cosa del passat, i l’estil de vida d’en Hitler va anar canviant, especialment en la segona meitat de la guerra,quan es va passar mesos en el front. En Hitler va abandonar la residència el 16 d’octubre de 1944. Tot i no tornar-hi mai més, a finals de març de 1945 va demanar al seu personal de confiança que anessin a la casa per destruir tota la seva documentació privada. El 25 d’abril de 1945 la casa va patir els bombardejos de la RAF britànica i, l’1 de maig de 1945, va patir un incendi provocat per les SS quan es retiraven de la zona. Abans de que arribessin els soldats Aliats, saquejadors alemanys varen desvalisar Obersalzberg, robant el mobiliari del ministre Heinrich Himmler i la col·lecció d’aquarel·les i dibuixos de secretari Bormann. El 4 de maig de 1945, el Berghof va ser saquejat per les tropes aliades. El 1953 es va ensorrar la casa definitivament. Per la demolició de tota la zona es varen necessitar 1.181 tones d’explosius per tal de que no fos un lloc de culte neo-nazi. Al lloc on hi havien els edificis dels nazis ara hi ha un hotel de 5 estrelles, l’InterContinental Resort Berchtesgaden.
Un dia normal de l’Adolf Hitler a Obersalzberg:

En Hitler solia aparèixer bastant tard a la planta baixa, al voltant de les onze del matí. El primer que feia era llegir les notícies de la premsa. Normalment en Bormann li portava alguns informes i en Hitler prenia alguna decisió depenent de la circumstància. Llavors, anava a dinar amb els invitats que es reunien esperant-lo a l’avantsala. En Hitler elegia en aquell moment la dona que l’acompanyaria a la taula. L’Eva Braun solia seure al costat esquerre d’en Hitler.

El menjador on dinaven era rústic amb tocs urbans. Les parets i el sostre eren revestits de fusta clara, amb una discreta decoració floral. Normalment es menjava sopa, un plat de carn i postres, tot preparat de forma casolana, i es bevia vi, menys en Hitler que era abstemi i vegetarià. Els criats del Berghof portaven una jaqueta blanca i uns pantalons negres, i eren del cos d’escortes de les SS. La taula tenia una capacitat per unes 20 persones, i en Hitler es situava al mig, davant de la finestra, perquè pogués observar el paisatge. Sempre parlava amb la persona que tenia davant seu, que ell canviava cada dia. Després de dinar es formava una comitiva que es dirigia a la casa del tè. El camí cap a la casa del tè era estret i només s’hi podia anar de dos en dos, i es tardava mitja hora a peu. Al capdavant d’aquesta comitiva, i a una certa distància, hi anaven dos funcionaris del Servei de Seguretat; tot seguit i anava en Hitler amb el seu interlocutor, i darrere la resta de la gent. En Hitler anava sempre amb els seus dos gossos que no feien massa cas a les seves ordres.

A la casa del tè, que en Hitler va construir per ser un mirador de la vall de Berchtesgaden, tenia una habitació circular d’uns vuit metres de diàmetre amb una llar de foc i diverses finestres. La gent seia en unes còmodes butaques al voltant d’una taula rodona. L’Eva Braun i una altra dona, que cada dia era diferent, seien al costat d’en Hitler. Allí els servien tè, cafè, xocolata, pastissos, pastes i alguna copa. A en Hitler li encantava xerrar tota l’estona fent uns monòlegs que pels presents eren insofribles. Normalment es parlava de moda, de la criança de gossos, de teatre, de cinema i de la vida privada dels famosos. En Hitler moltes vegades s’adormia fins l’hora de sopar. A les sis de la tarda es donava per finalitzada l’hora del tè. Un cop havien tornat al Berghof, en Hitler se solia dirigir a les habitacions dels pisos superiors mentre els invitats passejaven per la zona. En Bormann aprofitava sovint aquell moment per endur-se alguna secretària jove a la seva habitació.

El sopar tenia lloc a les vuit de la tarda i es feia el mateix ritual que a l’hora de dinar. Després de sopar es dirigien a la sala d’estar amb tots els invitats. La sala havia estat decorada per l’arquitecte Troost, amb quadres de gran valor a la paret i uns mobles de grans dimensions, com un armari de més de tres metres d’altura i més de cinc d’amplada. A l’armari hi havia documentació d’en Hitler i discs de música. En una gran vitrina de cristall d’estil clàssic hi havia un enorme rellotge de pèndol. També hi tenia un bust de bronze del seu músic favorit, en Richard Wagner. A la sala hi havia una taula de més de sis metres de llarg, on en Hitler solia mirar-se els plànols o firmava els documents. També hi havia una pantalla cinematogràfica per mirar pel·lícules, algunes eren prohibides pel règim. En Hitler explicava sovint que els quadres que estaven a la sala els havia pagat ell de la seva pròpia butxaca, ja que era un amant de l’art, però la majoria eren robats. Els invitats seien en el sofà o en les butaques al voltant de la llar de foc mentre en Hitler estava al costat de l’Eva i d’algunes senyores en les còmodes butaques. Llavors es passava l’estona parlant amb les dones agafant de la mà a l’Eva. Un cop acabades les converses de després de sopar es posaven a mirar pel·lícules, on en Hitler solia jutjar les interpretacions femenines mentre que l’Eva Braun ho feia de les masculines.

Un cop va començar la guerra es van suprimir aquelles sessions cinematogràfiques per respecte als soldats que estaven lluitant, però en canvi es posaven discs de música. Aquelles sessions nocturnes duraven fins a les dues de la matinada, i molt sovint els presents estaven mig adormits d’avorriment. La vetllada acabava molt sovint quan l’Eva li parlava a l’orella d’en Hitler i es retirava al pis superior. Aleshores, en Hitler esperava una estona i marxava també al pis superior. Alguns dels convidats aprofitaven l’absència d’en Hitler per fer una copa de més.

En Hermann Göering i Obersalzberg:

La residència alpina d’en Göering estava situada a poca distància de la d’en Hitler, damunt de la ciutat turística de Berchtesgaden, a l’Alta Baviera. Quan el maig de 1945 les tropes nord-americanes van entrar a la casa d’en Göering van trobar 25.000 botelles de xampany guardades a les bodegues, 5.000 càmeres Minox de la mida d’un encenedor; dues dotzenes de maletes plenes de roba interior de dona; un amagatall de pel·lícules pornogràfiques; i un sedan Mercedes a prova de bales per 14 passatgers. En túnels de ferrocarril i altres dipòsits propers, paracaigudistes nord-americans varen trobar gran part de la seva col·lecció d’art que, segons es diu, superava els 500 milions de dòlars: centenars de pintures d’artistes com Rembrandt, Rubens i Van Dyck, i una falsificació de Vermeer, Crist i la dona adúltera; sants, sàtirs i guerrers de terracota; tapissos, mobles antics, calzes d’or, figures de porcellana. Una posada es va convertir en una galeria d’art temporal amb un cartell que deia: Col·lecció d’Art de Hermann Göering per cortesia de la 101º Divisió Aerotransportada.

css.php