Home // 1945 // març

31 de març de 1945

Dissabte:

En el Reich:

A Berlín, el ministre Albert Speer es va entrevistar dos cops més amb l’Adolf Hitler per intentar tractar un programa d’urgència de producció d’armament. Però el dictador Hitler va aprofitar que el tenia davant seu per recriminar-li un cop més que actués contra la seva voluntat en la seva política de terra cremada. Després de parlar-ne, en Hitler va acceptar suavitzar les seves ordres de destrucció. Després, l’Albert Speer es va dirigir a Oldenburg, Alemanya, amb el comissari general dels Països Baixos Artur Seyss-Inquart per impedir com fos les ordres de l’Adolf Hitler d’inundar Holanda. Però per sorpresa de Speer, en Seyss-Inquart li va explicar que ell ja no hagués fet destruir res a Holanda perquè havien obert una via de diàleg amb els Aliats occidentals per rendir-se. Quan Speer va sentir aquelles paraules es va alegrar molt perquè desitjava que es rendissin amb els Aliats occidentals abans que els soviètics arribessin a Berlín. Precisament, aquell dia els soldats alemanys varen abandonar els Països Baixos sense destruir res.

Al migdia, en Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per anunciar-li que havia enviat en el front occidental uns 160 batallons perfectament armats, i que aviat disposaria de la Freikorps Adolf Hitler. Però també li va explicar que estava molt preocupat per la situació a Hongria, on les unitats soviètiques havien destrossat al 6º Exèrcit d’en Josef Dietrich i ja es trobaven a la frontera alemanya. A més, patia perquè si perdien Hongria perdrien petroli. Després li va dir que no pronunciaria el discurs que volia que fes Goebbels perquè ja no tenia res més a dir.

A Kassel, els alemanys varen afusellar a 87 treballadors italians sospitosos d’haver saquejat un tren amb aliments.

En el front occidental:

Després de conquerir la nit anterior la ciutat de Paderborn, el general Collins va ordenar a primera hora a la 3º Divisió Blindada que girés 32 quilòmetres a l’oest, on hi havia la 2º Divisió Blindada del 9º Exèrcit del tinent general Bill Simpson, que s’apropava a Lipsstadt. Allí esperava una resistència menor.

Per altra banda, a les tres de la matinada, la 3ª Divisió algeriana del 7º Regiment va travessar el riu Rin.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill no estava gens d’acord amb el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower del 28 de març de no avançar cap a Berlín i va advertir als caps britànics que quedarien condemnats a un paper pràcticament estàtic en el nord.

En el front oriental:

Els soldats soviètics ja es trobaven a la Silèsia superior.

A Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar a l’illa de Negres.



30 de març de 1945

Divendres:

En el Reich:

L’Adolf Hitler estava molt desgastat, es passava el dia queixant-se dels seus generals i els seus tremolors a la mà esquerra anaven augmentant. Però, aquell dia, l’Eva Braun, que havia arribat a Berlín sense que ningú li demanés, i va explicar-li que estava decidida a estar al seu costat. En un primer moment en Hitler li va demanar que tornés a Munic, però ella no li va fer cas i va viure des de llavors al búnquer, cosa que va animar la vida del dictador alemany.

Però no tot eren alegries pel dictador aquell dia, el ministre d’Armament Albert Speer estava decidit a desobeir les ordres de l’Adolf Hitler de terra cremada, tot i que ja havia aconseguit que sigués menys agressiva. Speer va ordenar que els terrenys en obres de l’Organització Todt es preparessin per l’arribada dels soldats Aliats i va fer enviar combois d’aliments a les poblacions del Ruhr, a més va aturar la destrucció dels ponts, com els de l’Alta Silèsia.


El ministre Joseph Goebbels es va ocupar de la Wehrwolf i estava ansiós per assumir-ne al comandament. Al migdia, va rebre a en Robert Ley, que estava molt content perquè en Hitler li acabava d’aprovar els plans de la Freikorps, però en Goebbels li va fer passar de cop el bon humor dient-li que no estava gens d’acord en la creació d’aquell grup de guerrillers voluntaris perquè creia que perjudicaria a les milícies que volia crear i li va demanar que canviés els seus plans. A la nit, Ley va modificar els seus plans de la Freikorps i va presentar els decrets modificats.

En el front occidental:

La situació era tant desesperada pels interessos alemanys que l’alcalde de Mannheim va anunciar telefònicament als Aliats la capitulació. Aquell dia, quatre columnes de la 3º Divisió blindada del 1º Exèrcit va avançar 72 quilòmetres des de Marburg cap a Paderborn. En la zona sud coneguda com Jammertal, Vall de les Lamentacions, els alemanys varen organitzar una emboscada amb tancs i Panzerfaust. Ràfegues de King Tigers varen tocar als blindats nord-americans. 17 Shermans, 17 camions semi-eruga i una petita flota de camions, jeeps i ambulàncies varen cremar. Però els nord-americans eren més i a la nit els alemanys varen abandonar Paderborn. Però els nord-americans estaven molt emprenyats per l’atac que havien fet als alemanys, on havien matat a més el general de divisió Maurice Rose, i varen destrossar els pobles al sud de Paderborn cremant cases i executant als soldats alemanys ferits. 27 alemanys varen ser ajusticiats després de rendir-se i varen ser trobats més tard darrere del cementiri Etteln, i 18 més a Dörenhagen. Alguns nord-americans varen impedir als alemanys enterrar als seus morts.


 

A Baden, els nord-americans varen ocupar la ciutat universitària de Heidelberg.


Tot i la bona situació en què es trobaven per avançar cap a Berlín, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower havia pres la decisió el 28 de març de concentrar totes les seves forces a l’Alemanya central i meridional, i d’aquesta manera va frenar l’avanç cap a Berlín deixant que els soviètics siguessin els primers en arribar a la capital alemanya, un nou pla que no va agradar gens als britànics que volien com el mariscal Bernard Law Montgomery arribar a la capital alemanya. Davant les nombroses crítiques, el general George Marshall i els demés caps militars nord-americans varen escriure a l’Alan Brooke i als seus companys que l’Eisenhower era el millor jutge per prendre les mesures que oferís la perspectiva més ràpida per destruir als exèrcits alemanys o la seva capacitat de resistència.


Després de la derrota d’una columna nord-americana a Hammelburg el 28 de març, el general George Patton, l’ideòleg d’aquell atac fracassat, va declarar davant dels reporters que la columna pretenia ser un engany per confondre als alemanys sobre la direcció cap a la que es dirigien i va concloure el seu parlament dient que ho havien aconseguit perquè els alemanys creien que es dirigien a Nuremberg.

En el front oriental:

Les tropes del mariscal Ferdinand Schörner, amb membres de les Joventuts Hitlerianes, varen aconseguir mantenir-se a les línies defensives de l’Alta Silèsia i a Curlàndia, i es varen poder defensar dels atacs soviètics en els combats mantinguts a Lauban, Silèsia. Però les tropes soviètiques del 1 Exèrcit polonès del general Berling sota al comandant Konstantin Rokossovsky tenien sota al seu poder la ciutat polonesa de Danzig, on varen fer 10.000 presoners alemanys i varen requisar 45 submarins en el port, després d’hissar la bandera soviètica a l’Ajuntament de la ciutat. A més, el 60º Exèrcit soviètic i el 4º Blindat de guàrdies varen ocupar Ratibor, i d’aquesta manera el 1º Front ucraïnès dominava pràcticament l’Alta Silèsia.


A Croàcia, els Aliats varen descobrir i bombardejar el camp de concentració de Jasenovac però no el varen alliberar. El camp va ser liquidat pels propis nazis a principis d’abril.

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt es va traslladar en tren a Warm Springs, Geòrgia, per reposar. El President estava molt desgastat; quan el varen portar amb limusina cap a la zona en prou feines estava conscient, i els que el varen veure van quedar impressionats pel seu estat de salut. El 12 d’abril moriria.

 



29 de març de 1945

Dijous:

En el Reich:

Al matí, l’Albert Speer va tornar a Berlín i es va posar en contacte amb uns quants generals favorables a no complir les ordres de terra cremada de l’Adolf Hitler, com en Heinz Guderian i els gauleiters menys fanàtics. Guderian el va advertir de que no perdés el seny. Després, Speer va enviar la seva última carta a l’Adolf Hitler per recordar-li que va sentir un gran dolor quan els dies victoriosos del 1940 els comandaments del Reich van perdre la postura i no es va saber reaccionar per capgirar aquella situació. Speer estava molt decebut amb en Hitler, i aquells últims dies de guerra veia tots els errors que s’havien comès durant tots aquells anys. No va ser fins llavors que Speer no va començar a veure que el sistema del govern nazi demostrava ser inferior als governs democràtics per la falta d’autocrítica.

Mentrestant, Hitler va passejar durant una hora entre les ruïnes del jardí de la Cancelleria del Reich amb el ministre Joseph Goebbels. El ministre alemany li va insistir en pronunciar un discurs de 10 o 15 minuts per la ràdio, però el líder alemany no volia fer-ho perquè deia que no tenia res positiu a oferir. Després d’insistir, en Hitler va acceptar la demanda del seu amic.

A la nit, Hitler va fer cridar a Speer perquè es reunís amb ell, ja que li volia comunicar que la seva conducta començava a ser comparable a una traïció. Speer li va contestar que no era cert, i en Hitler li va assegurar que era impossible negar l’esperança d’una victòria final i li va parlar de les decepcions que havia patit durant la seva trajectòria militar. A continuació, Hitler li va demanar que es penedís de les seves últimes accions i li va demanar que tingués fe, i li va donar 48 hores perquè recuperés la fe en la victòria. Després de que Speer marxés, Hitler es va començar a posar nerviós i a impacientar-se, i va ordenar a Speer, que en aquells moments estava en el seu despatx de la Pariserplatz, que tornés al búnquer de la Cancelleria del Reich. Quan Speer es va dirigir a la Cancelleria va tenir moltes dificultats per arribar-hi perquè el carrer Wilhelmstrasse estava ple de ruïnes. En entrar al búnquer va començar una altra reunió. Hitler no va poder amagar el seu tremolor a la mà i, de seguida, li va preguntar quina decisió havia pres. Speer li va contestar que tenia el seu suport incondicional i en Hitler es va emocionar mentre li encaixava la mà, ja que el considerava un amic. A continuació, Speer li va demanar que només li seria d’ajuda si es confirmava la seva autoritat en referent a l’aplicació del decret del 19 de març de 1945, cosa que en Hitler va acceptar. Quan va acabar la reunió, Hitler va ordenar a través del seu general Alfred Jodl i el seu secretari Martin Bormann que s’havien d’intensificar els atacs contra els Aliats sense tenir en compte a la població alemanya.


Mentre Berlín perdia 14 bateries antiaèries pesades que varen ser enviades al riu Òder, Hitler es va reunir amb en Robert Ley, que li va demanar crear una formació d’un cos lliure de voluntaris que s’anomenaria Freikorps Adolf Hitler. Després d’acceptar la proposta d’en Ley, Hitler es va reunir amb en Joseph Goebbels, que li va tornar a insistir en que pronunciés un discurs al poble alemany per ràdio, cosa que a en Hitler no li feia gens de gràcia.


La Wilhelmstrasse, avui en dia hi ha ubicada l’ambaixada britànica.

El ja ex general Heinz Guderian va entregar els seus documents al general Hans Krebs, el seu substitut. Guderian mai més va tornar a ser informat de l’evolució del conflicte.


El Quarter General italià va enviar a Berlín una informació que deia que el Papa Pius XII estava interessat en conèixer les condicions alemanyes de pau per negociar amb els Aliats, però en Hitler va desestimar la col·laboració del Vaticà.

En el front oriental:

El 3º Front d’Ucraïna comandat per en Fiodor Tolbujin va entrar a Àustria per Klostermarienberg, en el sud de la regió de Burgenland, i va avançar cap a Rechnitz.


Gregory Zhukov va informar a en Iosif Stalin de que les tropes del comandant Konstantin Rokossovsky s’estaven endarrerint del seu avanç des de Danzig, que va ser conquerit aquell mateix dia, i l’estuari del Vístula. Stalin li va contestar que tindrien que començar l’ofensiva a Berlín sense les tropes del comandant Rokossovsky.

En el front occidental:

Els tancs nord-americans varen avançar 110 quilòmetres i es varen col·locar a uns 40 quilòmetres de les riberes del Wesse. Per altra banda, soldats nord-americans de la 94º Divisió d’Infanteria i la 44º Divisió del 7º Exèrcit lluitaven contra els alemanys per la ciutat de Mannheim. La 44º Divisió lluitava amb bazuques i baionetes M1.


Preveient que aviat començarien uns atacs ferotges a vida o mort, Walter Model va emetre en la seva ordre del dia que aquell que no cregués en la victòria no podria lluitar amb la duresa necessària i el menyspreu a la mort. Model va assegurar que aquest cauria i va deixar clar tot aquell que no tingués la voluntat necessària i incondicional d’aconseguir la victòria seria considerat un dèbil i un perill pels demés.

A la Gran Bretanya:

Els artillers antiaeris de Suffolk varen interceptar l’última bomba volant V-1 que es va llançar contra la Gran Bretanya en la Segona Guerra Mundial.

En el Pacífic:

A les illes Filipines, la 40º Divisió nord-americana va desembarcar a l’illa de Negres, però varen tenir que lluitar fins a mitjans de juny per vèncer totalment als japonesos.



28 de març de 1945

Dimecres:

En el Reich:

Les tropes alemanyes que defensaven la ciutat de Küstrin varen abandonar la ciutat. Davant d’aquella notícia, l’Adolf Hitler va convocar una reunió a la Cancelleria del Reich, on hi varen ser present el general Theodor Busse, el general Heinz Guderian, l’Alfred Jodl, en Wilhelm Keitel, en Freytag von Loringhoven i el general Wilhelm Burgdorf. En la reunió, Hitler va comparar el derrotisme de la Wehrmacht amb el paper del gauleiter Karl Hanke en la defensa de Breslau, anomenant-lo el Nettelbeck de la guerra, i va al·ludir al valent alcalde Heinrich Georg en la pel·lícula de Veit Harlan. Després va recriminar al general Theodor Busse el fracàs de Küstrin, Heinz Guderian va sortir en defensar d’en Busse davant dels crits del dictador i li va dir amb to de ràbia que ell (Hitler) era l’encarregat de que les tropes rebessin la munició i va explicar que va ser un error no retirar les tropes de Curlàndia per defensar Berlín tal i com ell havia dit. Després de que en Jodl informés de la situació en el front occidental, en Hitler va demanar a tots els presents que abandonessin la sala i el deixessin sol amb el general Guderian i amb en Keitel. Un cop es varen quedar sols, Hitler li va dir al general Guderian que la seva salut exigia que es prengués immediatament un permís perquè tenia por que el seu cor li fallés i, seguidament, li va donar sis setmanes de permís. Guderian li va respondre amb sarcasme que prenia nota del seu permís i en Hitler li va preguntar en to de desconfiança on aniria. El general alemany li va contestar que no ho sabia. Keitel li va proposar que es dirigís a Bad Liebensetein, però en Guderian li va respondre que era impossible perquè allí hi havien els nord-americans. Llavors va insistir recomanant Wolkenried, i en Guderian va tancar la qüestió dient que el dia següent hi arribarien els nord-americans. Després, acompanyat per en Keitel, va sortir de la sala i va tornar a Zossen. Els oficials de l’Estat Major a Zossen i els oficials del quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula varen quedar commocionats davant la notícia de que el general Guderian havia sigut rellevat. El general Hans Krebs, ajudant d’en Guderian, el va substituir.

En aquells moments arribaven informes del quarter general de l‘Albert Kesselring de que el front occidental estava donant mostres de desintegració en la regió de Hanau i Frankfurt am Main. S’hissaven banderes blanques, les dones abraçaven als soldats nord-americans que arribaven i els soldats alemanys es rendien. Després de veure que no hi havia cap possibilitat de victòria, Hitler va decidir quedar-se a Berlín fins al final. Al migdia es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels, que el va pressionar perquè dirigís un discurs per la ràdio de deu o quinze minuts. Enmig de la conversa, Hitler li va explicar que estava esperançat pels nous avions Me-262. Goebbels no entenia en aquells moments perquè en Hitler mantenia en el govern homes com Hermann Göering o Joachim von Ribbentrop i li va demanar sense èxit fer retocs al govern. Després de la reunió, Joseph Goebbels va començar a donar instruccions a la seva premsa i ràdio perquè parlessin amb duresa dels Aliats occidentals, i va trucar al general Burgdorf per insistir-li en la necessitat de que en Hitler parlés al poble alemany.


Martin Bormann va emetre l’ordre, amb la capçalera d’altament confidencial, de regularitzar la pràctica dels avortaments de les dones violades pels soviètics. Qualsevol dona que sol·licitava avortar per violació tenia que ser interrogada prèviament per un oficial de la Kriminalpolizei per saber si havia sigut forçada per un soldat soviètic. Després, en Bormann va discutir amb l’Ernst Kaltenbrunner la idea de mantenir viva la idea de crear la divisió Freikorps Adolf Hitler.

En el front occidental:

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va avortar el pla d’ocupar Berlín i va ordenar avançar cap a Leipzig. Eisenhower va fer arribar al mariscal Bernard Law Montgomery un missatge en què l’hi deia que quan es reunís amb l’Omar Bradley a la zona de Kassel-Paderborn, el 9º Exèrcit tornaria a quedar sota el comandament de Bradley per atacar l’eix Erfurt-Leipzig Dresden, per unir les seves forces als soviètics. en el missatge l’hi deia que la missió del seu 21º Grup d’Exèrcits era la de protegir el flanc nord de Bradley i que el general Jacob Devers protegiria el flanc dret de Bradley. A Montgomery no l’hi va fer gens de gràcia el nou pla i el va definir com la bufetada d’Ike.

Després, el comandant nord-americà va comunicar els seus plans de forma detallada i precisa al dictador Iosif Stalin. L’Eisenhower li va deixar clar que es dirigirien a Dresden i no a Berlín. Stalin li va agradar el pla del comandant nord-americà perquè ara tenia via lliure cap al seu objectiu, la capital alemanya, però en el primer ministre Winston Churchill i els caps de l’Estat Major britànic es varen disgustar i varen considerar que l’Eisenhower s’havia excedit en la seva autoritat, ja que no desitjaven dirigir-se al sud deixant Berlín als soviètics. Ells volien avançar cap al Bàltic, pel nord, fins Berlín pel centre i el més lluny possible del riu Elba en tota la línia. Per altra banda, els alemanys s’estaven entregant en aquell front perquè sabien que la derrota era propera i pensaven que era millor ser derrotats pels nord-americans i pels britànics que pels soviètics.

Amb el nou pla de l’Eisenhower, Bradley va ordenar al 1º Exèrcit que anés ràpidament cap al nord per reunir-se amb l’avantguarda del tinent general Bill Simpson, la 2º Divisió Blindada, mentre el 3º Exèrcit del general George Patton virava cap a Kassel, protegint el flanc dret del comandant Courtney Hodges.


A les tres de la matinada, després del combat del dia anterior a la població de Hammelburg, la columna nord-americana del 3º Exèrcit, que estava sent durament atacada pels alemanys, es va refugiar en el Turó 427, a només sis quilòmetres i mig al sud-oest d’Oflag XIII-B. La majoria de vehicles blindats varen tornar a Hammelburg amb una bandera blanca perquè no volien que fossin destruïts. Just després de les vuit del matí, la columna nord-americana va baixar del Turó 427 i varen ser atacats pel foc de tanc, artilleria, morter i metralladores. Poc després varen ser arrestats pels alemanys i varen ser duts a Hammelburg.


A Renània, els soldats nord-americans varen entrar a la ciutat balneari de Wiesbaden. Els defensors alemanys havien llançat prudentment les armes a l’aigua. Els nord-americans varen envoltar el centre de la ciutat amb filat d’espí i es varen allotjar a l’hotel Rose.

En el front oriental:

A prop de Berlín va morir en combat el dirigent ministerial Alfred Ingemar Berndt. Per altra banda, els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Danzig, que va comportar conseqüències terribles per la població que no va poder escapar. Al sud del front, els soviètics varen arribar a la frontera austríaca. Per altra part, els ocupants del creuer de guerra alemany Gneisenau van enfonsar el seu propi creuer a Gotenhafen per no haver d’anar a lluitar.


Hongria, la situació era molt complicada pels interessos alemanys, i en Hitler va ordenar al ministre Heinrich Himmler que es dirigís a aquella zona per arrancar els galons als homes del Leibstandarte, ja que creia que no estaven fent la seva feina.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill va escriure en els caps d’Estat Major per dir-los que creia que s’havia de revisar la política de bombardejos contra les ciutats alemanyes perquè si no ho feien al final només controlarien un país amb ruïnes, i va afegir que el bombardeig a Dresden era un greu interrogant respecte a la política de bombardejos.

27 de març de 1945

Dimarts:

En el Reich:

A Berlín es va convocar una reunió perquè l’Adolf Hitler veia que la guerra s’acosta a la seva fi. Els nord-americans avançaven amb molta força pel nord de la regió del Rhur i els soviètics o feien per l’est. El dictador alemany va tornar a ordenar que es destruïssin els establiments de transmissions, correus, ferrocarrils, les vies fluvials i les línies elèctriques. Però sabia que alguna cosa passava perquè es va adonar que la seva política de terra cremada que havia ordenat des feia dies no s’estava complint com ell deia. De seguida va arribar a la conclusió que no es complien les ordres per culpa del seu ministre d’Armament Albert Speer i el va fer cridar en el seu despatx d’immediat per mantenir una reunió privada. És probable que aquesta reunió se celebrés el dia anterior. En Hitler li va demanar explicacions de per què no es complien les seves ordres, estava molt decebut amb el seu amic personal des de 1933, i li va deixar anar aquesta insinuació:

Si no fossis el meu arquitecte t’exigiria que acceptessis les conseqüències.

Tot i l’amenaça, Speer no es va excusar i li va demanar que si no el veia capacitat per continuar el fes fora del Ministeri que ocupava, cosa que ell realment desitjava. Però en Hitler sabia que el necessitava i no el va fer dimitir, però si que el va posar sota les ordres, igual que a en Hermann Göering, del general de les SS Hans Kammler. També va pensar en confiar l’organització d’armament al subordinat de Speer, en Karl Saur, que estava sota l’autoritat d’en Heinrich Himmler. Tot i el mal humor que hi havia entre ells dos, en Hitler va intentar convèncer a Speer de que la guerra encara no estava perduda, però el ministre li va dir que era impossible guanyar-la. A més dels seus ministres, Hitler en tampoc confiava amb els seus generals com en Heinz Guderian, a qui va rellevar per motius de salut tot i que en realitat ho va fer per les seves desavinences. Més tard, en Hitler va saber que Berlín necessitava carbó, ja que en prou feines n’arribava del Sarre i del Rhur, i per fer front aquest problema va aprovar convertir el seu eix est-oest en un camp d’aviació per tal de que aterressin avions al centre de la capital britànica.

Mentrestant, el ministre Joseph Goebbels va començar a ocupar-se de l‘Operació Wehrwolf destinada a formar un grup de guerrillers en les zones ocupades. Però la realitat era que els alemanys ja no podien resistir més i, a les 19:21, varen atacar per últim cop la Gran Bretanya amb els coets V-2, que un va caure en una carretera de Kynanton, a Orpington, i un altre sobre un bloc de vivendes de Whitechapel que va matar a 134 persones.

En el front occidental:

La població alemanya va sortir als carrers amb banderes blanques per rebre les tropes nord-americanes i, a més, les tropes alemanyes es negaven a combatre i es retiraven o s’entregaven. Els Aliats varen ocupar sense problemes Frankfurt. Davant d’aquella rendició, l’Albert Kesselring va demanar a en Hitler que parlés immediatament per la ràdio per demanar a la població que lluités, i en Goebbels va demanar a en Wilhelm Burgdorf que transmetés la petició d’un discurs d’en Hitler. Els alemanys es rendien amb tanta facilitat en el front occidental que el corresponsal de l’agència de notícies Reuters del 21º Grup d’Exèrcits britànic va escriure que les tropes aliades occidentals que es dirigien a Alemanya no trobaven resistència i que havien avançat 32 quilòmetres des del Rin per començar a envoltar la riba nord del Ruhr. Aquella notícia va fer saltar les alarmes a Moscou, que varen començar a témer un pacte entre els Aliats occidentals i els nazis.

Per altra banda, la 80º Divisió aliada va travessar el riu Rin i es va apoderar de la ciutat de Wiesbaden. A més, les tropes del 3º Exèrcit del general George Patton i les del 7º Exèrcit d’Alexander Patch varen eliminar totes les defenses alemanyes del triangle format pel Sarre-Palatinat, al sud, i d’aquesta manera totes les tropes aliades es trobaven sobre el Rin.

A un quart de tres de la matinada, després d’unes escaramusses a prop d’Aschaffenburg, una columna nord-americana va arribar a l’autopista 26 i varen tallar els cables telefònics. A trenc d’alba bombardejaven a uns soldats alemanys que feien exercicis en una zona de desfilada.  Poc després els tancs i les metralladores disparaven contra gavarres, remolcadors i trens alemanys al llarg del riu Maine, a l’est de Lohr. A Gemünden, els alemanys varen destruir el pont. A les tres de la tarda els nord-americans varen arribar a Hammelburg, però allí un batalló de canons d’assalt alemany va penetrar la ciutat per l’est mentre els nord-americans hi entraven per l’oest. De cop els dos bàndols es varen disparar l’un a l’altre. Els projectils alemanys travessaven la columna des de baix i, quan el foc nord-americà va poder aturar l’atac, diversos vehicles havien sigut destruïts, entre ells tres camions semi-eruga. Els Sherman varen disparar les torres de guàrdia d’una presó. Amb el consentiment d’un comandant alemany per rendir-se, cinc voluntaris conduïts pel coronel Waters varen sortir agitant una bandera nord-americana i un llençol lligat a un pal. Però el combat no havia cessat, a dos quarts de set de la tarda els alemanys estaven a punt per fer un nou atac, però a la nit els nord-americans varen avançar en direcció oest de la ciutat. A continuació, amb els tancs a l’avantguarda varen canviar de rumb de l’oest pel sud-oest esperant trobar-se amb els homes del 7º Exèrcit del comandant Patch. Però, els blindats nord-americans es varen trobar el foc de l’artilleria i dels Panzerfaust llançats des de les ombres. A més, els exploradors varen informar d’emboscades i carreteres bloquejades amb panzer més endavant a Höllrich i a Hessdorf, on els nord-americans esperaven agafar l’autopista 27.

En el front oriental:

El 9º Exèrcit alemany del general Busse va començar un atac procedent de Frankfurt del Òder que va resultar ser un fracàs total. L’atac va començar sent un cert èxit, sorprenent el 8º Exèrcit de guàrdies soviètic, però les tropes blindades i d’infanteria alemanyes varen acabar destrossades a camp obert a mans de l’artilleria i l’aviació soviètica. Més al nord, el 2º Front de Bielorússia, sota al comandament del comandant Konstantin Rokossovski, va començar la conquesta de Danzig.

A Argentina:

El ministre de Guerra, el coronel Juan Domingo Perón, va declarar la guerra a les potències de l’Eix.

26 de març de 1945

Dilluns:

En el Reich:

L’Albert Speer va tornar a Berlín després de visitar els últims dies el quarter general d’en Walter Model. Només arribar a la capital es va dirigir al búnquer i es va reunir amb l’Adolf Hitler a la Cancelleria del Reich. En Hitler li va dir que havia rebut informes que deien que ell, Speer, ja no confiava amb les seves ordres i que ja no confiava en la victòria. Speer li va recomanar que el fes dimitir, però en Hitler no ho va trobar una bona idea i va acabar la trobada entre ells dos. Al migdia, Berlín va patir un bombardeig que va afectar les indústries de material bèl·lic.

En el front oriental:

A la nit, les tropes soviètiques varen capturar la ciutat i el port de Gdynia després de que el dia anterior una noia de la resistència polonesa entregués al general Katukov un plànol del sistema defensiu de la ciutat.

En el front occidental:

El general Jacob Devers va enviar les unitats del 15º i 6º Cos del 7º Exèrcit nord-americà d’Alexander McCarrel Patch a través del Rin, entre Worms i Mannheim, i varen establir connexió amb el 3º Exèrcit de George Patton, que també havia travessat el riu. Els soldats nord-americans de la 89º Divisió del 3º Exèrcit es varen tenir que protegir de les bales alemanyes en una llanxa de desembarcament DUKW, mentre creuaven el riu Rin per Oberwesel, a St. Goar.

Al mateix temps, després de rebre permís per avançar cap al cap de pont, el 1º Exèrcit va començar el seu avanç per envoltar el Ruhr des del sud. En Courteney Hodges va rebre l’ordre d’avançar al voltant del Rhur per trobar-se amb el 9º Exèrcit del tinent general Bill Simpson al nord-est de Paderborn. Els alemanys s’estaven enfonsant segons una valoració de la intel·ligència del 2º Exèrcit britànic, que a més deia que els alemanys ja no tenien un sistema de defensa cohesionat entre el Rin i l’Elba.

En el Pacífic:

Els nord-americans varen completar la captura de l’illa d’Iwo Jima. Els últims defensors japonesos de l’illa, uns 300, es varen llançar en un desesperat banzai sobre un campament nord-americà. Tot i la victòria, la neteja de l’illa va durar casi dos mesos més.

A les Filipines, la divisió Americal va desembarcar a Cebu enfrontant-se a una forta resistència japonesa que es va concentrar en els turons situats darrera les platges de desembarcament. Unes altres unitats nord-americanes varen desembarcar a l’illa de Bohl.

En el bàndol Aliat:

A Moscou va morir el mariscal de camp soviètic Boris Mijailovich Chapochnikov.

25 de març de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Berlín, el general Gotthard Heinrici va anar al búnquer de l’Adolf Hitler per demanar-li abandonar la ciutat de Küstrin per poder conservar municions i gasolina per la defensa de Berlín. En Hitler s’hi va negar.

Aquell dia, el gauleiter Erich Koch va suplicar-li al ministre Josep Goebbels que les tropes de Prússia Oriental siguessin enviades a la ciutat de Königsberg, on podrien resistir millor. Per la seva part, en Goebbels li va proposar a en Hitler a través d’una carta simplificar les forces aèries en tota la seva organització de manera que es pogués eliminar realment la formació amb el ministre Hermann Göering. En Hitler li va atorgar plens poders per iniciar les mesures corresponents.

Mentrestant, 800 bombarders i 2.000 caces Aliats varen sobrevolar al nord d’Alemanya, de l’oest al sud-oest, i varen bombardejar els centres de comunicació. Pel sud, 650 bombarders varen atacar Munic i, a la tarda, 400 avions nord-americans varen actuar contra les instal·lacions de comunicacions a Kassel i els aeroports. A la nit, 80 avions Mosquits varen atacar Berlín, però 65 d’aquests caces varen ser destruïts.

En el front oriental:

A Hongria, el 2º i 3º Front d’Ucraïna dirigits pels comandants Rodion Malinovski i Fiodor Tolbjujin respectivament es varen unir en el seu avanç cap a la frontera austríaca, i varen recórrer 45 quilòmetres aquell dia penetrant profundament dins les línies alemanyes.

En el front occidental:

Es va donar l’ordre a tots els exèrcits Aliats occidentals d’atacar als alemanys i avançar cap a l’oest. En seguit, les tropes britàniques varen ocupar la ciutat de Wesel, trobant una dèbil resistència. Desembocant des dels seus caps de pont en el riu Rin, el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges es va unir a les forces del 3ª Exèrcit del general  George Patton i varen travessar el Rin per Oppenheim, al sud de Maguncia. A més, la 87º Divisió nord-americana va travessar el riu Rin a Boppard, i dues divisions aerotransportades, una britànica i una altra nord-americana, varen aterrar a l’est del riu. Tothom tenia clar que la guerra era ja qüestió de dies i a Londres es va anunciar que havia començat l’última batalla de la guerra. El cap d’intel·ligència del comandant Alexander Patch va assegurar que se l’informava de que els alemanys estaven amagant ingents reserves de carn i altres aliments enllaunats en subterranis i magatzems subterranis a la zona de Salzburg. Es deia també que des de l’1 de febrer s’havien afegit de tres a cinc trens de càrrega setmanals pel emmagatzematge de reserves, i que plantes secrets d’acoblament hidràulic podien inclús produir avions de caça Messerschmitt.

En el Rin, el primer ministre Winston Churchill, l’Alan Brooke i el mariscal Bernard Law Montgomery  varen entrar na església alemanya capturada a prop del riu per assistir als serveis del Diumenge de Rams celebrat per un capellà presbiterià. A continuació, varen marxar a la ciutat de Rheinberg per reunir-se amb comandant suprem Dwight D. Eisenhower,  l‘Omar Bradley i el comandant Bill Simpson per dinar. Els sis homes varen dinar pollastre fregit a l’aire lliure servit sobre unes estovalles blanques en el jardí de la casa del director d’una mina de carbó. Brooke va aprofitar l’ocasió per felicitar a l’Eisenhower pels èxits dels últims dies. Quan el comandant nord-americà va marxar juntament amb el seu amic Bradley, Churchill va proposar-li a en Montgomery creuar el riu, i es varen embarcar en un vehicle amfibi juntament amb el mariscal de camp Alan Brooke, el cap de l’Estat Major, el general Miles Dempsey, fins arribar a la ciutat de Wesel. De retorn al marge oest, el primer ministre va recórrer les restes d’un pont ferroviari del Rin i es va quedar una llarga estona contemplant les restes de la batalla de Varsity Plunder fins que el tinent nord-americà Simpson li va demanar que tornés a una posició més segura. Indignat pel que estava veient, Churchill va posar els braços al voltant d’una de les bigues del pont i va posar una cara d’enfadat. De retorn al lloc de comandament, el primer ministre li va regalar al mariscal Montgomery una col·lecció de Marlborough. La seva vida i el seu temps, i després va pujar de nou a l’avió i va volar cap a Londres escortat per una dotzena de Spitfires.

En el flanc dret, al sud, el 7º Exèrcit del comandant Alexander Patch va creuar en un assalt amb dues divisions el Rin a Worms a primera hora amb el suport de tres dotzenes de tancs amfibis. El 15º Cos va capturar a 2.500 alemanys a un cost de només 200 baixes nord-americanes.

En el Pacífic:

A Iwo Jima, 200 soldats japonesos, al comandament del general Tadamichi Kuribayashi, estaven en una situació molt precària, portaven dies menjant només cucs i insectes, fins que finalment varen sortir embogits dels seus refugis i varen llançar una càrrega banzai contra un els aeroports. Varen combatre contra els nord-americans fins l’endemà, però tots varen morir. Després de tenir controlada l’illa, els nord-americans varen començar l‘Operació Iceberg, la conquesta a Okinawa.

24 de març de 1945

Dissabte:

En el Reich:

Alemanya estava sent destrossada i era evident per tothom que la situació era irreversible, però molta gent encara creia que l’Adolf Hitler es reservava una arma miraculosa que canviaria el rumb de la guerra. El que era sorprenent és que membres del govern, com el ministre d’Economia, en Walther Funk, també confiaven en aquelles armes que no existien. Mentre el poble esperava ansiós, en Hitler no parava d’ordenar que es destruïssin les infraestructures i tot el que sigués útil pels Aliats dins del territori alemany, condemnant d’aquesta manera al poble alemany a una reconstrucció més lenta i més dolorosa. A més, va ordenar reiteradament evacuar la població de les zones de l’oest cap a l’interior perquè aquests s’estaven rendint als nord-americans. Tot i la confiança de part de la població en les noves armes, les Oficines de Propaganda del Reich varen informar de que la majoria de la població ja no creia en la victòria.

En el front occidental:

Dins l’Operació Plunder, els highlands del 21º Grup d’Exèrcits del mariscal Bernard Law Montgomery i la 3º Divisió canadenca, un total de 300.000 homes, varen continuar com el dia anterior creuant el baix riu Rin, a les proximitats de la ciutat de Wesel, sense trobar-se resistència i varen arribar al nord del territori del Rhur. Soldats britànics varen assaltar l’est del riu Rin a la localitat de Rees i varen capturar a 3.000 alemanys. Al mateix temps, bombarders i l’artilleria varen atacar totes les bateries alemanyes i varen inutilitzar els canons antiaeris mòbils de 20 mil·límetres. Llavors, es varen utilitzar els planadors per transportar a més homes a l’interior, dins les files alemanyes. Però els planadors no varen tenir la mateixa sort que els soldats de terra perquè dels 400 de la 6º Aerotransportada, només 88 varen aterrar intactes. 32 varen ser destruïts a terra per l’artilleria alemanya i les bombes incendiàries. Una quarta part dels pilots britànics de planadors varen morir. Més de 50 planadors nord-americans varen ser destruïts pel foc de l’artilleria o quan varen impactar contra arbres o pals. Tampoc varen tenir sort els nous C-46, que varen entrar en acció aquell mateix dia, De 73 pilotats pel 313º Grup de Transport de Tropes, 19 varen ser destruïts i 38 varen patir danys. Els investigadors varen descobrir que 14 dels perduts eren inflamables per culpa dels tancs de gasolina.

Just després de la una del migdia, quan les divisions aerotransportades varen acabar l’atac de tres hores, onades de B-24 de la 8º Força Aèria varen sobrevolar el camp de batalla llançant 600 tones de munició, gasolina i altres provisions des d’una altura de 30 metres. Però a aquella altura els quadrimotors eren un blanc fàcils pels alemanys i 15 de 240 varen ser destruïts i altres 104 varen resultar danyats. Al final, les unitats de terra de l’Operació varen entrar en contacte amb les tropes aerotransportades.

Tot i aquells contratemps per part de l’aviació, l’Operació anava bé i el comandant suprem Dwight D. Eisenhower, el primer ministre Winston Churchill i l’Alan Brooke es varen reunir a la ribera per presenciar com els seus homes travessaven el Rin. Al final del dia el primer ministre va tornar al campament del mariscal Montgomery. D’un excel·lent humor, creia que la victòria estava a tocar, Churchill va estar durant al sopar recitant La vida de les abelles, una oda del belga Maurice Maeterlinck. Després de sopar, juntament amb els mariscals de camp es varen aixecar de la taula i varen caminar cap a la caravana de mapes per escoltar els oficials britànics sobre els progressos de l’Operació. El general Brereton, comandant del 1º Exèrcit Aerotransportat, va qualificar aquell dia d’èxit formidable, oblidant el prop de 3.000 baixes amb més de 460 morts que havien patit les dues divisions aerotransportades i haver perdut aparells C-46, B-24, i uns 300 C-47 varen quedar danyats i altres 30 destruïts. Les tripulacions dels transports de tropes varen patir 357 baixes més, més de la meitat morts o desapareguts.

Al mateix temps, els homes de la 5º Divisió del 3º Exèrcit del general George Patton tenien un cap de pont de vuit quilòmetres de profunditat i pel matí 13 batallons d’infanteria nord-americans defensaven la riba est en un font de 13 quilòmetres. Patton va ordenar als tres cossos del 3º Exèrcit que correguessin cap a Giessen i s’unissin al 1º Exèrcit.

En el front oriental:

En les primeres hores del matí, els soviètics varen fer la seva entrada a Neisse, una població d’Alta Silèsia amb uns 40.000 habitants. L’exèrcit soviètic va penetrar en tromba la vila i es va dirigir en els convents per violar a les religioses. Els soldats, amb els oficials al capdavant, feien llargues cues davant de les seves víctimes. A la nit, moltes monges i dones de totes les edats varen ser forçades més de 50 cops. Les que s’hi oposaven eren assassinades o humiliades.

A Hongria, el front alemany va ser destrossat pel 3º Front d’Ucraïna del comandant Fiodor Tolbujin, que va avançar més de 100 quilòmetres dins del territori que havia sigut controlat pels alemanys. Les tropes d’en Josef Dietrich es trobaven atrapades a prop del llac Balaton, però varen aconseguir escapar amb el seu Exèrcit blindat.

A Birmània:

El nou 1º Exèrcit xinès es va unir a la 50º Divisió xinesa a prop de Hsipaw, posant fi a la campanya en el nord de Birmània.

En el Pacífic:

El cuirassat nord-americà USS Missouri va disparar salves contra la costa d’Okinawa.

23 de març de 1945

Divendres:

En el Reich:

L’Adolf Hitler va tornar a ordenar l’evacuació dels territoris occidentals cap a l’interior perquè no volia que els civils s’entreguessin als nord-americans. Però aquella ordre ja era inviable perquè la població no volia anar cap a l’est per por a trobar-se amb els soldats soviètics, i el govern alemany no tenia la suficient força per aplicar l’ordre d’en Hitler pel descontrol que hi havia i per la falta de mitjans.

En el front oriental:

Els soldats soviètics, després de molts dies de combat, varen ocupar la ciutat de Poznan, la capital de Poznània. Més al nord, els soldats soviètics varen començar a entrar a la ciutat de Danzig, que estava plena de refugiats de Prússia Oriental, on es varen produir durs combats.

A Hongria, encara que el 2º Exèrcit blindat alemany continuava atacant cap al sud del llac Balaton, l’última ofensiva d’en Hitler ja es considerava un fracàs.

En el front occidental:

En l’Operació Plunder, les tropes del mariscal Bernard Law Montgomery, com el dia anterior les del George Patton, que a trenc d’alba ja tenia a sis batallons d’infnateria a l’altra riba del Rin amb tant sols vint baixes, varen creuar el baix riu Rin i varen arribar a territori alemany de Wessel en presència del primer ministre Winston Churchill i l’Alan Brooke. Per dur a terme aquella operació varen llançar paracaigudistes de la 6º Divisió britànica sobre la riba dreta del Rin. Per desmaquillar aquell èxit dels britànics, l’Omar Bradley, fent cas al general Patton, a la tarda va comunicar a la premsa que sense cap bombardeig d’artilleria, sense suport aeri i sense llançament de paracaigudistes, el 3º Exèrcit havia aconseguit creuar el Rin.

El primer ministre havia volat aquella tarda a bord d’un C-47 Dakota cap a Venlo, a la frontera alemanya-holandesa. En entrar al quarter general del mariscal Montgomery va quedar sorprès juntament amb en Brooke en veure a les parets de la caravana del mariscal fotografies de l’Erwin Rommel i del mariscal Gerd von Rundstedt. Després de sopar, Churchill es va retirar al furgó de mapes del mariscal.

A Romania:

El govern d’en Petru Groza va aprovar una llei de reforma agrària que es proposava incrementar la superfície de conreu d’aquelles explotacions menors de cinc hectàrees, donar terra als pagesos que no en tinguessin, establir zones d’horts als voltants de les ciutats i dels centres industrials així com reservar parcel·les per a escoles agrícoles i granges experimentals. D’aquesta manera els comunistes esperaven eixamplar el suport social en un país majoritàriament agrícola.

A les Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar al nord de l’illa de Panay.

22 de març de 1945

Dijous:

En el Reich:

Berlín, l’Adolf Hitler va convocar en una conferència d’armament al ministre d’Armament Albert Speer, però el ministre no tenia ganes d’anar-hi perquè sabia que no hi havia res a discutir ja que tot estava perdut i va decidir que enlloc seu hi anés el seu subordinat, en Karl Saur. En la reunió, en Hitler va discutir futurs projectes d’armament de manera irreal i va ordenar que li presentessin més projectes sobre nous tancs i nous caces. A la nit, el ministre Joseph Goebbels i en Watlher Hewel es varen reunir amb el líder alemany. En Hewel els va explicar que els intents de buscar la pau amb els Aliats per part del ministre d’Exteriors Joachim von Ribbentrop havien fracassat perquè ho havia intentat amb els suecs enlloc de amb els britànics. Quan en Hewel es va retirar, en Hitler i en Goebbels varen parlar durant dues hores més. El dictador alemany va reconèixer la derrota en el Sarre, i va acceptar el seu error de nombrar massa tard a l’Albert Kesselring com a comandant en cap de les forces occidentals. Seguidament, va dir que gràcies a que el president Franklin Delano Roosevelt havia acceptat en la Conferència de Ialta les prestacions d’en Iosif Stalin de deportar els presoners alemanys a camps de treball de la Unió Soviètica faria alimentar la moral dels soldats alemanys alhora de lluitar. Finalment, va afirmar que encara creia que la situació podria canviar i estava convençut que la coalició aliada es trencaria i que Alemanya tornaria a reforçar-se.

Per altra banda, en Gotthard Heinrici, que des del 20 de març de 1945 era el nou general en cap del Grup d’Exèrcits del Vístula, va agafar un avió per dirigir-se a Bautzen per després anar al quarter general d’en Heinz Guderian. Des de Bautzen va seguir el seu viatge en automòbil sota incessants atacs aeris per presentar-se davant d’en Guderian. Un cop es varen reunir, en Heinrici es va trobar amb un Guderian esgotat i rendit, i de seguida li va comunicar que havia sigut nombrat cap del Grup d’Exèrcits del Vístula i que necessitava en el Òder a un home que tingués verdadera experiència en la lluita contra els soviètics. També li va explicar que no podia continuar treballant amb en Heinrich Himmler perquè el considerava un incapacitat, i li va demanar fer els impossibles per impedir que els soviètics creuessin el Òder i ocupessin Berlín. En Guderian li va contestar que dintre de mitja hora aniria amb automòbil a Berlín i li va demanar que l’acompanyés perquè el presentaria a en Hitler. En aquell moment ja no mostrava cap respecte cap a en Hitler. En Heinrici li va contestar que preferia retardar l’entrevista amb en Hitler perquè volia ser present en la següent ofensiva contra als soviètics, i li va demanar si tenia noves informacions sobre la situació militar, pregunta que en Guderian li va respondre que no.

En el front occidental:

Es va acabar l’Operació Veritable amb les tropes nord-americanes controlant el triangle Sarre-Mosela. No va ser fins la nit quan la població alemanya va ser informada per les notícies de que s’havia perdut l’última zona carbonífera que encara estava intacte.

A les deu de la nit, la 5º Divisió del 3º Exèrcit nord-americà comandat pel general George Patton va començar a creuar el Rin per Oppenheim, al sud de Magúncia, i a prop de Mannheim, sorprenent als soldats alemanys en els sacs de dormir, i varen entrar dins de territori alemany per establir caps de pont. De seguida els enginyers varen començar a treballar en construir els pontons. Un cop varen entrar i tenien la situació controlada, el general Patton va enviar un telegrama a l’Omar Bradley per dir-li que tot el món havia de saber que el seu 3º Exèrcit havia arribat abans que el del mariscal Bernard Law Montgomery.

En el front oriental:

Les tropes soviètiques varen trencar per la meitat la línia defensiva de Danzig-Gdynia, situada entre els dos ports. A més, la 25º Divisió de Panzergrenadier es va tenir que retirar del corredor de Küstrin deixant pas a l’entrada dels soviètics. A part, el 8º Exèrcit de guàrdies del comandant Vasili Chuikov va llançar un atac a Gut Hathenow, i llavors es va donar l’alarma a la 920º Brigada de canons d’assalt en formació i a la 303º Divisió d’infanteria d’en Döberitz perquè ataquessin a les formacions alemanyes. En seguit, els tancs T-34 varen començar a avançar i es va donar l’ordre perquè disparessin contra els alemanys.

A Egipte:

A El Caire es varen reunir diversos països del nord d’Àfrica i Orient Mitjà (Egipte, Aràbia Saudita, Líban, Transjordània, Iraq i Iemen) per fundar la Lliga Àrab. La Lliga va néixer amb el propòsit de fomentar el desenvolupament econòmic de la zona, resoldre les possibles disputes entre els Estats membres per mitjans pacífics i coordinar objectius polítics.

css.php