Home // diari // 1 d’abril de 1945

1 d’abril de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Berlín, Adolf Hitler es va discutir amb el ministre Hermann Göering perquè els avions de la Luftwaffe no actuaven tal i com ell desitjava i no defensaven el país davant dels bombardejos Aliats.


Joseph Goebbels va rebre el cap nazi de Karlsche, Robert Heinrich Wagner, que li va entregar un informe on explicava, entre altres coses, que la moral de la població havia baixat molt i que ja es criticava obertament a l’Adolf Hitler. Dels Aliats, l’informe deia que la gent no tenia por dels occidentals i que inclús se’n alegraven de la seva arribada perquè amb ells se sentien protegits dels soldats soviètics. Després de llegir aquest informe, Goebbels va analitzar els bombardejos que hi havia hagut i va ordenar que es llancessin vells avions en atacs suïcides contra els avions Aliats. Entre el 50 i el 90 % dels pilots dels caces es varen oferir com a voluntaris per pilotar aquests avions.


A les vuit de la tarda, el govern va emetre per ràdio un missatge dirigit al poble per cridar-los perquè s’unissin a la Wehrwolf, una milícia popular, dient-los que era el moment de morir o de conquerir, i que qualsevol soldat Aliat que posés un peu en territori alemany era un objectiu del moviment. Al mateix temps, el secretari Martin Bormann va informar als funcionaris del Partit de que qualsevol persona, a la qual va qualificar com a canalla, no lluités fins l’últim alè l’hi esperava un càstig sumari i draconià per desertar. Per endurir els combats, va enviar funcionaris amb les unitats de la Wehrmacht perquè enfortissin la moral en zones pròximes al front i construïssin organitzacions de semi-guerrilles com els Freikorps Adolf Hitler.


Heinrich Himmler va donar una conferència a l’Ajuntament d’Hamburg on va parlar de la imminent desunió dels Aliats i va afirmar que la intervenció dels caces amb reactors alemanys obririen una pausa decisiva. 


En el camp de concentració de Dora Mittelbau, davant l’imminent arribada dels Aliats, les SS varen evacuar el camp per dirigir els presoners cap al nord. Abans de marxar, els nazis varen assassinar als presoners que estaven massa dèbils per fer aquell trajecte.

En el front occidental:

22 divisions alemanyes del Grup d’Exèrcits B, del 15º Exèrcit, del 5º Exèrcit blindat i del 1º Exèrcit de paracaigudistes, uns 100.000 soldats, sota les ordres del mariscal Walther Model, varen quedar envoltades a la bossa del Ruhr quan la 3º Divisió blindada del 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges i la 2º Divisió blindada del 9º Exèrcit nord-americà del tinent general Bill Simpson varen tancar un cercle al voltant seu.

Els soldats alemanys de la ciutat de Lippstadt, a la Westfàlia de l’est, es varen veure atrapats. Mentre els nord-americans avançaven cap a la ciutat alemanya, els capellans de l’exèrcit nord-americà celebraven el Diumenge de Pasqua a les esglésies properes a la ciutat. El repic de les campanes de Lippstadt també anunciaven el Diumenge de Pasqua i els devots alemanys varen córrer a missa tot i les bombes que explotaven a Barbarossastrasse. En aquells moments i aprofitant el caos, els últims soldats alemanys fugien en bicicletes i els guàrdies saquejaven els seus barracons per trobar roba interior i matalassos. A les dotze del migdia, avions de reconeixement varen informar de que les avantguardes de la 2º i 3º Divisions Blindades nord-americanes s’apropaven l’una a l’altra des de l’oest i l’est respectivament; la 2º Divisió curiosament era comandada per un sergent anomenat Werner Osthelmer, que havia emigrat de Lippstadt vuit anys enrere per obrir una carnisseria a Detroit. Poc després de les quatre, les columnes es varen reunir per completar el cercle del Ruhr. Els refugiats i els obrers esclaus alliberats dels alemanys varen saquejar les botigues de Lippstadt, trencant els vidres dels bancs i s’encenien les cigarretes amb bitllets de 100 Reichsmarks.


El 1º Exèrcit canadenc del comandant Crear va penetrar per Emerich.

El 1º Exèrcit francès va creuar el Rin per Spira i llavors es va dirigir cap al sud-est.

En el front oriental:

L’Alt Comandament soviètic va ordenar en el 2º Front d’Ucraïna, sota el comandament del comandant Rodion Malinovski, que ocupessin Bratislàvia i Viena.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, en una reunió convocada per la StavkaIosif Stalin es va reunir amb els comandants Gregory Zhukov i Ivan Konev i els generals Antonov i Shtemenko en el seu estudi del Kremlin. Stalin els va fer llegir un telegrama procedent d’un dels oficials d’enllaç de l’exèrcit soviètic en els quarters generals del SHAEF que deia que les tropes del mariscal Bernard Law Montgomery es dirigirien cap a Berlín i que el 3º Exèrcit del general George Patton també tenien planejat desviar-se del seu camí cap a Leipzig i Dresden amb la intenció d’atacar la capital alemanya des del sud. Llavors, Stalin els va preguntar qui ocuparia abans la capital alemanya si ells o els Aliats occidentals. Konev li va assegurar amb rotunditat que serien ells. Stalin li va dir que l’hi agradaven els homes com ell i, amb un somriure a la boca, li va preguntar com pensava concentrar totes les seves forces. Konev li va dir que podia està tranquil i que confiés amb ell. A continuació, Stalin els va ordenar que ocupessin Berlín abans que els Aliats occidentals i, seguidament, varen planificar tots junts la invasió a la capital alemanya. Va quedar clar que seria el 1º Front de Rússia del comandant Zhukov qui ocuparia la capital alemanya, mentre que les tropes del comandant Konev atacarien pel sud, i es va convenir que era necessari reforçar la línia d’atac amb algunes divisions més i concentrar 250 canons per quilòmetre. Per últim, es va fixar la data del 16 d’abril de 1945 com la data per començar l’ofensiva. Un cop acabada la reunió, Stalin va enganyar a propòsit al comandant suprem Dwight D. Eisenhower dient-li en un comunicat que Berlín havia perdut tota importància i que l’ofensiva soviètica tindria lloc a mitjans de maig enviant només a Berlín forces secundàries. Tot i això, Eisenhower havia rebutjat des del 28 de març avançar cap a la capital alemanya.

En el bàndol Aliat:

Precisament, en el bàndol Aliat encara cuejava la decisió de l’Eisenhower de no atacar Berlín i el primer ministre Winston Churchill li va escriure en el president Franklin Delano Roosevelt una carta on li deia que Berlín seguia tenint una gran importància estratègica i que els exèrcits soviètics no dubtarien en envair tot Àustria i entrar a Viena. El va avisar de que si els soviètics envaïen la capital alemanya seria un error gravat a les seves ments. Tot i això, el primer ministre estava d’acord en avançar a màxima velocitat cap a l’Elba. Des de la seva residència de Warm Springs, el President li va contestar que a l’exèrcit britànic se li donaven objectius molt lògics en el flanc nord.

En el Pacífic:

A Okinawa, a dos quarts de nou del matí, els nord-americans varen posar en marxa l’Operació Iceberg i l’artilleria naval aliada va disparar contra les defenses japoneses de l’illa. L’almirall Chester W. Nimitz va nombrar al vicealmirall Marc Mitscher comandant de les forces de portaavions ràpids per aquella Operació. Amb l’ordre d’atacar l’illa, el USS Idaho (BB-42) va disparar amb els seus canons de la tercera torreta. Al migdia, el 10º Exèrcit nord-americà, amb 60.000 marines de la 1º i 6º Divisió Marina i la 7º i 96º d’Infanteria del 2º Cos amfibi i del 24º Cos nord-americà, sota les ordres del general Simon Bolivar Buckner Jr., va desembarcar a la costa sud-oest de l’illa amb 1.300 bucs de guerra. El desembarcament es va efectuar sense dificultat i els soldats nord-americans no varen rebre ni un tret. El comandament japonès, el general Mitsuru Ushijima, havia decidit no sacrificar els seus homes per no res i sobretot no volia revelar la posició de les seves bateries amb dispars inútils i va fer retirar els seus 80.000 soldats darrere de Suri, al sud de l’illa, on hi havia construït una important línia defensiva. L’illa, a només 500 quilòmetres de Japó, posseïa dos aeròdroms en el costat occidental, així com dues badies parcialment protegides a la costa oriental, i era un excel·lent trampolí per la planejada invasió del Japó.

L’Alt Comandament japonès va decidir que el Yamato sortís de la seva base a Kure acompanyat per un creuer lleuger i vuit destructors per atreure la flota aliada per facilitar els atacs suïcides en l’Operació Ten Go. El Yamato havia d’atacar a les forces que es concentraven a Okinawa.


El capità d’un submarí nord-americà va enfonsar el Awa Maru, una embarcació de transport japonesa de gran envergadura que el Departament d’Estat nord-americà havia donat via lliure per destruir perquè se suposava que transportava personal diplomàtic evacuat del sud-est d’Àsia. A més, es creia que transportava subministraments de la Creu Roja per als presoners de guerra i les persones internades. El que també portava el Awa Maru eren articles de contraban que escassejaven a Japó i personal especialitzat de la Marina. El Awa Maru va ser tocat per quatre torpedes i es va enfonsar amb casi totes les 2.000 persones que anaven a bord, entre tripulants i passatgers, provocant una polèmica jurídica i política que va durar trenta anys.

A Xile:

El Congrés Nacional de Xile va autoritzar al President a declarar la guerra a l’Eix.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: