Home // 1942 // maig

31 de maig de 1942

A la matinada, els bombarders de la RAF varen continuar atacant com al dia anterior la ciutat de Colònia. Els 868 bombarders varen causar 500 morts i varen destruir 12.000 vivendes. Els britànics varen utilitzar per primer cop els bombarders Mosquit, que realitzarien molts atacs en el futur. Per parlar d’aquell atac, el ministre d’Armament, Albert Speer, i el mariscal de camp de l’Aire, Erhard Milch, es varen reunir amb el ministre de l’Aire, Hermann Göering, a la seva residència en el castell de Veldenstein, a Francònia, a la Suïssa francesa. Aquest castell era dels pares de Göering. Abans de començar la reunió, Göering estava molt preocupat pels bombardejos a la ciutat de Colònia per part de la RAF la nit anterior. No es podia creure la quantitat de bombes que havien caigut a la ciutat en tant sols una sola nit, i es va posar en contacte amb el cap regional de la zona, el gauleiter Joseph Grohé, per informar-se del atac. A mesura que el gauleiter li anava explicant els números de morts i de bombes que havien caigut va creure que no li deien la veritat i va acusar-lo de mentider i li va exigir que no comuniqués aquella informació a Adolf Hitler. Després de la trucada va atendre a Speer i a Milch, i els va ensenyar el castell i els va explicar que pensava construir-hi un búnquer. Com a represàlia,la Luftwaffe va bombardejar la ciutat britànica de Canterbury.

Mentrestant, Adolf Hitler va criticar l’antic monarca d’Alemanya Guillem II acusant-lo de tenir un comportament i uns modals incorrectes com a monarca.

Al nord de l’Àfrica, els soldats italians varen travessar el camp de mines de la Línia Gazala, a Líbia.



30 de maig de 1942

En el Reich;

El ministre d’Armament, l’Albert Speer, va visitar a l’Adolf Hitler en el quarter general de Rastenburg per transmetre-li una nova idea que havia tingut. Speer va observar que eren moments difícils per la població civil i creia que els alts càrrecs del Reich i del Partit tenien que predicar amb l’exemple i havien de deixar d’utilitzar els seus vagons particulars que posseïen fins que acabés la guerra. Però a en Hitler no li va agradar gens la idea de Speer ja que creia que eren necessaris els vagons particulars per les males condicions que hi havia a l’est d’Europa, en els països ocupats i, a més, veia aquella mesura insignificant. Davant de la negativa d’en Hitler, Speer li va mostrar una llarga llista de persones que utilitzaven aquells vagons particulars per motius personals i no per motius laborals o polítics però, tot i això, no va fer canviar la negativa d’en Hitler en aquella mesura.

A Colònia, a la nit, la ciutat va rebre el primer acte Dels mil bombarders de la RAF sent bombardejada amb 1.046 bombarders, la majoria el bimotor semipesat Vickers Wellington, durant 90 minuts. La RAF va llançar més de 1.455 tones d’explosius i 915 bombes incendiàries que varen cremar 243 hectàrees de la ciutat, destruint 13.000 vivendes, la meitat d’elles en el centre, deixant a 45.000 civils sense casa. 6.000 cases més varen quedar molt destrossades i varen morir 496 civils. Per la seva part, la RAF només va perdre a 39 bombarders. Aquella va ser la primera incursió aèria a gran escala que varen realitzar els bombarders de la RAF i varen aconseguir commocionar a la població alemanya. Des del quarter, en Hitler es va posar molt furiós quan va tenir notícies d’aquell fort bombardeig i va mostrar la seva ira cap a en Hans Jeschonnek i en Bodenschatz i va culpar a en Hermann Göering d’haver descuidat la construcció de suficients instal·lacions antiaèries. En Hitler estava tant enfadat perquè durant aquell dia havia dit que no donava massa importància a l’amenaça dels atacs aeris de la RAF i va assegurar que s’havien pres les decisions corresponents. El gran senyalat, en Hermann Göering, que encara rebria més crítiques, estava a Veldenstein.

Abans del bombardeig a Colònia, en Göering va enviar una carta a l’Alfred Rosenberg per dir-li que la seva unitat per l’adquisició de tresors culturals a París havia sigut acusada de dedicar-se el tràfic d’art, però que es devia a un error o un malentès sense importància i va donar suport a aquesta unitat.

A la ciutat d’Hanau, Alemanya, l’Exèrcit alemany va deportar els jueus de la ciutat.

Encara cuejant l’atemptat que havia patit en Reinhard Heydrich, el DNB va informar a Berlín de que unes persones desconegudes havien atacat a en Reinhard Heydrich i varen oferir una recompensa de deu milions de corones per descobrir els culpables de l’atemptat. En l’informe es deia que en Heydrich havia resultat ferit però que la seva vida no corria perill. Finalment moriria el 4 de juny de 1942.

En el front oriental:

A Voljov, la Wehrmacht, amb l’ajuda dels Stuka, va atacar al 2ª Exèrcit de Xoc i varen aconseguir encerclar a més de 40.000 soldats soviètics.

 

 



29 de maig de 1942

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler va emetre la seva Directriu número 42 amb el títol Instruccions per operacions contra la França no ocupada i la Península Ibèrica. En Hitler volia ocupar el sud dels Pirineus i assegurar els ports de la costa nord d’Espanya sense negociar-ho ni discutir-ho amb les autoritats espanyoles i altres no alemanyes. Al migdia, el dictador alemany es va reunir amb en Joseph Goebbels a la Cancelleria del Reich per dinar. El ministre alemany acabava aquell dia de prohibir en els jueus assistir a les perruqueries. Els alemanys anaven mica en mica o en passos de gegant restringint més els drets dels jueus. A la França ocupada es va prohibir a la població jueva l’accés a tots els llocs públics; el teatre, places, restaurants, bars, biblioteques…. Amb un excel·lent humor, en Hitler li va dir en el seu ministre i amic que amb l’avanç en el Caucas s’estava estrenyent el sistema soviètic i pensava que les últimes pèrdues soviètiques a Kerch i Khàrkiv eren irreparables ja que, segons el dictador, en Iosif Stalin havia esgotat els recursos i estava convençut de que la Unió Soviètica estava travessant greus dificultats per assegurar els subministraments d’aliments i que la seva població estava desmoralitzada. Parlant d’Occident, el dictador alemany li va dir que Bèlgica, amb les seves dues antigues províncies germàniques de Flandes i Brabant, quedaria dividida en Reichsgaue alemanys. Al mateix volia que passés en els Països Baixos i tant li feia el que pensés el dirigent nacionalista holandès Anton Mussert. Durant al dinar, en Hitler va explicar a en Goebbels i en els seus altres convidats sobre l’evacuació dels jueus i va mentir quan va dir que preferia evacuar-los a l’Àfrica Central perquè sabia perfectament que els jueus estaven sent eliminats a Polònia. Després, en Hitler es va reunir amb el líder indi Chandra Bose.

En el front oriental:

A Ucraïna va acabar la batalla de Khàrkiv amb el resultat final de 230.000 baixes soviètiques. Davant d’aquelles noves derrotes, el ministre d’Afers Exteriors soviètic, en Viatxeslav Mólotov, va mantenir conversacions amb l’administració del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt per negociar com fer front a la guerra.

En el sud de l’Àfrica:

A Madagascar, el cuirassat HMS Ramillies va ser greument danyat després de l’atac d’un mini-submarí japonès I-20 en el port de Diego Suárez, a més d’un petrolier de més de 7.000 tones. En acabar l’ofensiva, amb les seves bateries esgotades, el mini-submarí va ser rodejat, però abans de caure presoners els tripulants es varen disparar un tret.



28 de maig de 1942

En el front oriental, l’exèrcit soviètic va recuperar Jàrkov.

A Líbia, Erwin Rommel va començar una ofensiva contra la Línia Gazala.

A Londres, Viacheslav Molotov, que portava vuit dies a la capital britànica per reunir-se amb el govern britànic, va marxar cap a Washington per reunir-se aquest cop amb el govern nord-americà.

27 de maig de 1942

A Praga, al matí, Reinhard Heydrich, que feia poc que havia tornat de París i després d’una breu estada a Berlín, va patir una emboscada al final de la Krichmayerstrasse de Praga quan tornava amb el seu Mercedes verd fosc descapotable sense escorta de la seva residència d’estiu i es dirigia al vell castell imperial de Hradschin, a Panenske Brezany, on havia instal·lat les seves oficines. El xofer del seu cotxe va frenar de cop en un revolt pronunciat i, en aquell punt, els seus atacants l’esperaven. Eren quatre txecs vestits d’obrers entrenats pels britànics: Josef Valcik, Adolf Opálka, Jan Kubis i Josef Gabcik ( dos d’ells van ser llançats en paracaigudes procedents de la Gran Bretanya ), i tots anaven amb una bicicleta per poder fugir després. El cotxe de Heydrich va ser fàcilment reconegut pels seus atacants perquè portava dues banderetes, la de les SS i la de la regència del Reich. Llavors, un dels atacants va disparar contra al cotxe de Heydrich i el xofer, poc experimentat, es va desconcertar i no va reaccionar a temps. En mig de l’atac el subfusell Sten de Gabcik es va encallar i no va poder disparar i Kubis va llançar una granada que va impactar al cotxe fent-hi un forat i destrossant el vehicle amb Heydrich dins. Miraculosament, Heydrich no va morir, només va quedar malferit, i va ser capaç de posar-se dret i va disparar contra als seus atacants i en va ferir un abans de caure inconscient a terra desangrat. Els autors de l’atac, convençuts de que Heydrich era mort, varen fugir amb les seves bicicletes i es varen amagar a la cripta de Sant Carles Borromeo, on s’hi havien amagat més de cent membres de la resistència txeca. Mes tard varen morir quan van ser delatats als alemanys i aquests els varen anar a buscar. Mentrestant, Heydrich va ser transportat a l’hospital municipal de la Bullovka i va ser assistit primer pel cirurgià de Praga, el professor Hohlbaum. Estava greument ferit, l’anestesista txec que el va atendre va dir que el Reichsprotektor de Bohèmia i Moldàvia tenia el braç perforat, pel que es va haver d’amputar, una costella travessada per trossos de metall i el pèl de cavall del encoixinat de la tapisseria del cotxe havia penetrat a la seva espatlla pel costat esquerra, per sobre del diafragma. Les ferides varen ser tapades a mitges i per contrarrestar la infecció se li va administrar fortes dosis de sèrum antitetànic i antigangrenós. A la tarda, els principals caps de les seccions del RSHA, Müller, Nebe i Schellenberg, varen arribar a Praga per obrir una investigació. Varen poder reconstruir el mecanisme de la bomba. A Berlín, com a represàlia de l’atemptat, la Gestapo berlinesa va empresonar i executar a 152 jueus.

Al nord de l’Àfrica, 70 carros italians es varen llançar en una ofensiva per ocupar la ciutat de Bir-Hakeim.

A Japó, en el port d’Hashirajima, va sortir a alta mar l’esquadrilla de Nagumo composta per 21 embarcacions de guerra que varen avançar al sud-est, cap a Midway, en formació de creuer.

26 de maig de 1942

Al nord de l’Àfrica:

A Líbia, a la nit, després d’assegurar les seves línies de proveïment, l’Erwin Rommel va llançar una segona operació amb l’objectiu d’arribar a l’interior d’Egipte. D’immediat les tropes de l’Afrikakorps va avançar cap el sud rodejant la línia de Gazala i varen començar atacant Bir Hakeim, que estava defensat per la 1ª Brigada de les Forces de la França Lliure comandades per en Marie Pierre Koenig. La Luftwaffe i els carros blindats d’en Rommel varen atacar amb duresa les forces franceses, però el pla inicial d’en Rommel no va tenir l’èxit esperat. A més, els tancs d’en Rommel es varen llançar pel nord, en direcció Tobruk, amenaçant seccionar gran part del 8ª Exèrcit, però varen ser aturats pels britànics que, a més, varen envoltar les tropes alemanyes enmig de la calor i el vent.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el govern britànic i el govern soviètic, representat per en Viatxeslav Mólotov, varen firmar un tractat d’ajuda mútua per una duració de vint anys.

25 de maig de 1942

A Austràlia, tres persones varen ser arrestades sota l’acusació de conspirar contra el govern australià i establir un govern feixista per negociar la pau amb Japó.

24 de maig de 1942

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va creure que els problemes de transport del Reich començaven a ser un problema molt més greu del que un principi ell es va pensar i es va reunir amb Albert Speer per solucionar el problema. Speer li va recomanar que posés com a subsecretari de transports el jove conseller del ferrocarril, el doctor Albert Ganzenmüller, que durant l’hivern de 1941 havia aconseguit restablir el trànsit ferroviari en el trajecte de Minsk a Smolensk. Hitler estava entusiasmat amb aquell home i volia nombrar-lo subsecretari de Transports immediatament. Mentre esperaven a Ganzenmüller, Hitler va parlar amb el ministre de Transports, Julius Dorpmüller.

Quan Ganzenmüller va arribar va fer entrar-lo en una habitació sense el ministre i juntament amb Speer varen parlar del problema dels transports. Llavors, Hitler li va dir en el nou subsecretari la situació en què es trobaven i li va manifestar que era molt important aquell problema i que s’havia de solucionar perquè ell ja ho hagués fet l’hivern passat, però el fet de tenir massa feina no el va poder ocupar-se d’aquell tema tant vital. Hitler li explicava que el problemes s’havien de solucionar com fos i sempre que hi haguessin les persones adequades era possible encara que no sigui d’una forma amable, ja que l’objectiu era guanyar aquella guerra sinó Alemanya estava perduda. Hitler li anava explicant en el jove conseller com havia passat la catàstrofe de l’hivern de 1941 i dels problemes que havia tingut amb els seus generals. Després del monòleg que va fer el va nomenar nou subsecretari de Transports sense que el ministre de Transports que estava esperant a fora ho sabés. Després de que Ganzenmüller acceptés el nou càrrec va fer entrar al ministre Dorpmüller que es va quedar molt sorprès per aquell nomenament ja que no havia sigut consultat prèviament i, a més, li van comunicar que tant Albert Speer com Erhard Milch actuarien temporalment com a directors absoluts del transport.

Dorpmüller va quedar molt decebut amb Speer perquè feia dos dies que li havia ofert aquell càrrec de director absolut i l’havia rebutjat, però davant l’oferiment de Hitler si que el va acceptar. Hitler va acabar aquella humiliant reunió pel ministre Dorpmüller dient que la guerra no es tenia que perdre pel problema dels transports i que per tant ja el podien solucionar immediatament.

A Leyte, l’última illa que defensaven els nord-americans, aquests es varen rendir davant la superioritat japonesa. Tot i la rendició, algunes unitats varen continuar lluitant de formar aïllada.

23 de maig de 1942

En el Reich:

Berlín, l’Adolf Hitler, que es trobava a la capital alemanya perquè va assistir el dia anterior al funeral d’Estat del gauleiter d’Oldenburg Carl Röver, membre de la Vella Guàrdia, va parlar aquella tarda amb tots els Reichsleiters i gauleiters durant dues hores a porta tancada a la Cancelleria del Reich. El dictador els va recalcar que la guerra a orient no era comparable amb cap altra guerra del passat perquè es tractava de la qüestió de triomfar o de destrucció.Parlant-los dels programa d’armament nord-americà, els va desmentir les xifres donades pel president Franklin Delano Roosevelt i els va explicar que tenia informació sobre la magnitud de la construcció naval japonesa. Parlant dels territoris ocupats, en Hitler va deixar clar que se’ls hauria d’explotar, però va dir que a França s’explotaria per una qüestió estratègica, no ètnica, i que havien de resoldre la qüestió ètnica a orient. Llavors va continuar exposant la seva visió d’un territori poblat per pagesos soldat, que sumarien una població de 250 milions de persones en 78 anys i va assegurar que havien de preservar el caràcter ètnic alemany en els territoris conquerits. Tornant-se més agressiu verbalment parlant d’aquell tema, va exclamar que el sentit ètnic era també l’autèntic sentit d’aquella guerra perquè, pel dictador, només podria estar justificat l’enorme sacrifici de sang si les futures generacions rebien gràcies a ell la benedicció dels camps de blat. Sabent que no n’hi hauria prou amb el blat, en Hitler va dir que no estaria malament adquirir algunes colònies per proveir-se de cautxú o cafè, tot i que va tornar a assegurar que el seu territori colonial es trobava a l’Est, on trobarien la terra negra fèrtil i ferro. En concloure el seu discurs, el dictador alemany va explicar que el moviment nacionalsocialista tenia que assegurar que la guerra no finalitzés amb una victòria capitalista, sinó amb una victòria del poble per construir una nova societat que no es basés en el diner, la posició o el nom, sinó en el valor i la demostració del caràcter. Un cop estigués resolt l’assumpte d’orient, en Hitler va tornar a insistir que pràcticament haurien guanyat la guerra i que llavors estarien en disposició de començar una guerra a gran escala contra les potències anglosaxones que no serien capaces d’aguantar una guerra prolongada.

Abans d’aquesta reunió, el dictador alemany es va reunir amb en Joseph Goebbels, que va saber aquell dia que havia augmentat molt la despesa alemanya en munició fins al punt de que quedarien esgotades les reserves de les proximitats del front, per analitzar la situació en el front oriental. En Hitler encara estava especialment confiat en la victòria i tenia grans esperances en la guerra marítima.

22 de maig de 1942

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler, que es trobava a la capital alemanya per assistir aquell dia en el funeral d’en Carl Röver, el gauleiter de Weser-Ems, va plantejar davant dels seus convidats aplicar la pena de mort a qui aprofités els bombardejos a les ciutats alemanyes per cometre delictes com robar. A més, aquell dia es va publicar un decret en què es garantia l’absoluta tolerància religiosa en les comarques ocupades de l’Est. En Hitler va decidir que aquest decret no sigués firmat per l’Alfred Rosenberg sinó pels comissaris de les diferents regions perquè el ministre dels Territoris Ocupats era una coneguda persona antireligiosa.

Mentrestant, en Joseph Goebbels va rebre un informe sobre la situació alimentària a Berlín. En llegir-lo, el ministre va poder veure que la reducció de subministrament de patates havia portat moltes queixes entre els berlinesos. A més, en les oficines del govern alemany cada cop arribaven més cartes de diferents llocs del país de gent que estava irritada per la situació alimentària que vivien.

En el front oriental:

En el sector sud, al sud de Khàrkiv, els soldats alemanys varen rodejar i capturar a molts soldats soviètics del 57º Exèrcit i als soldats del Grup Bobkin d’unitat mecanitzades, un total equivalent a tres exèrcits.

A Iugoslàvia, a Valjevo, després de ser capturat el 24 de febrer de 1942, els alemanys varen penjar al líder partisà croat Stjepan Filipovic. Mentre li posaven la soga al voltant del coll, en Filipovic, de manera desafiant, va aixecar les mans i va denunciar als alemanys i els seus aliats de l’Eix com assassins i va cridar; Mori el feixisme, llibertat al poble!. Va instar al poble iugoslau a resistir. Després de la seva mort va ser declarat com Heroi del Poble de Iugoslàvia.

A Mèxic:

El Congrés mexicà va declarar la guerra a Alemanya, Itàlia i Japó després de que el maig d’aquell any els alemanys enfonsessin a dues embarcacions petrolieres mexicanes, el Potrero del Llano i el Faja de Oro, i de que no contestessin la nota de protesta enviada pel govern mexicà. Mèxic va ser el tercer i últim país nord-americà en entrar en la Segona Guerra Mundial.

css.php