Home // 1938 // setembre

30 de setembre de 1938

El Pacte de Munic:

A la una de la matinada va acabar la reunió que havia començat al dia anterior entre els caps d’Estat i els ministres d’Afers Exteriors alemanys, italians, francesos i britànics. Durant la última reunió varen tornar a discutir sobre el mateixos temes de la reunió de l’Adolf Hitler i en Neville Chamberlain del setembre de 1938 a Bad Godesberg. Al final, es va acordar en un conveni amb sis documentes annexes redactats en quatre idiomes el dret d’autodeterminació dels Sudets, que significava la unió amb Alemanya, i en Hitler es va comprometre a ocupar la regió sense envair-la a partir de l’1 d’octubre de 1938 i acabaria l’ocupació de la regió el 10 d’octubre. A més, els alemanys varen aconseguir gràcies aquell acord la fàbrica txecoslovaca Skoda, que era una de les fàbriques més grans d’armament. Tot i que tothom sembla ser que va marxar content de la reunió, molts alemanys com en Joachim von Ribbentrop no estaven del tot satisfets perquè no es durien a terme els plans bèl·lics d’Alemanya. La reunió es va donar per acabada amb la firma del Pacte de Munic i d’aquesta manera es creia que s’evitava la guerra a Europa. En sortir de la trobada, en Hitler va baixar de les escales del Führerhaus, el seu edifici de Munic, amb pas solemne, en Mussolini en sortia satisfet i orgullós, en Neville Chamberlain en va sortir badallant i l’Eduard Daladier en va sortir indiferent però preocupat. Durant la nit, en Mussolini va rebre unes flors d’una membre de la Lliga de les Noies Alemanyes sota l’atenta mirada d’en Hitler i d’en Hermann Göering, que anava amb un vestit fosc i portava ben agafat el seu bastó. Per la cara, el dictador italià estava molt satisfet per la trobada.

Immediatament després de firmar al pacte, l’Eduard Daladier es va dirigir primer a l’hotel Regina Palast abans de dirigir-se a l’hotel Vier Jaheszeiten, per acomiadar-se d’en Chamberlain. Els dos caps d’Estat varen ser saludats per milers de persones que estaven contentes de que no hi hagués guerra. Davant d’aquell espectacle, en Daladier va decidir sortir al balcó i va ser acollit per una gran ovació. Però els nazis no els va agradar gens aquelles simpaties populars cap als líders britànics i francesos, i en Reinhard Heydrich va ordenar desallotjar la Maximilianstrasse. Mentrestant, la delegació txecoslovaca s’estava esperant a l’hotel Regina de Munic, que estava vigilat per la Gestapo, esperant notícies de la reunió. A dos quarts de dues de la matinada varen ser informat per la delegació francesa i per en Chamberlain que en Hitler ocuparia els territoris dels Sudets. La delegació francesa estava molt abatuda perquè sabien que tard o d’hora hi hauria un conflicte, però en Chamberlain estava molt adormit i no parava de badallar.

A Berlín, l’ambaixador francès l’André François-Poncet es va indignar molt quan va saber el resultat de la trobada i va cridar que aquesta no era manera de tractar als seus aliats, fent referència als txecoslovacs. Per la seva part, l’ambaixador txecoslovac es va posar a plorar. A Praga, el ministre d’Afers Exteriors txecoslovac va dir que ells no serien els últims en ser atacats i que després d’ells els hi tocaria uns altres.

De dia, en Chamberlain continuava preocupat per l’acord que havien arribat la nit anterior i a primera hora del matí va demanar una altra reunió amb l’Adolf Hitler en el seu domicili particular de la Prinzregentenplatz. El primer ministre es va dirigir a l’apartament pel centre de la ciutat en un cotxe descobert, i la gent el va poder saludar pensant que s’havia evitat la guerra. La reunió es va celebrar a dos quarts de dotze del matí, i en Chamberlain li va portar un tractat de pau entre els dos països escrit pel Foreign Office. Quan en Paul Schmidt li va traduir el document, en Hitler, que no li va fer cap gràcia aquell nou tractat, va acabar firmant l’acord de pau entre els dos països. Llavors, en Chamberlain va tornar a Londres com un triomfador. A l’aeroport de Hedston va ensenyar a tothom el pacte que havia aconseguit amb la firma d’en Hitler. La família reial britànica li va atorgar una rebuda d’heroi. Poc després es va dirigir al 10 de Downing Street on l’esperava una multitud. Després d’haver escoltat cridar a la gent Visca Neville i cantar For he’s a jolly good fellow, en Chamberlain, somrient, va pronunciar unes quantes paraules des d’una finestra del segon pis i va dir que la pau seria per totes les seves vides. A la tarda, en Chamberlain va ser rebut per la família reial, i desenes de milers de persones es varen concentrar davant les portes del palau de Buckingham fins que el primer ministre i la seva esposa varen sortir al balcó del palau acompanyats pels reis per correspondre les aclamacions de la multitud.

A França, en Daladier va marxar d’Alemanya aquell mateix dia i va emprendre el vol des de l’aeròdrom Oberwiesenfeld de Munic cap a París en el seu aparell Bloch 220 que portava el nom de Poitou. En arribar al camp Le Bourget, en Daladier va veure des del cel que s’hi havia concentrat una multitud i li va demanar en el pilot que aterrés a Villacoublay però finalment varen aterrar a Le Bourget per qüestions tècniques. Quan la delegació francesa va sortir de l’avioneta varen ser rebuts com uns herois pel poble francès, però en Daladier es va quedar molt sorprès per l’entusiasme de la gent perquè sabia que havien cedit davant d’en Hitler entregant-li el territori dels Sudets, i va pensar que tots eren uns estúpids. Llavors, es varen dirigir a la seu del Ministeri de Guerra, que era el despatx oficial d’en Daladier. En el Ministeri d’Afers Exteriors no paraven de rebre telegrames de felicitació. L’ambaixador nord-americà, en William Bullit, li va entregar en el primer ministre un enorme ram de flors.

A Itàlia, en Benito Mussolini va ser rebut a Florència pel rei Victor Manel III, que estava molt satisfet per l’acord que havien arribat.

Per la seva part, en Hitler estava eufòric i va comentar en el seu sector més proper que aquella havia sigut la seva primera conferència internacional, però poc després va assegurar que seria l’última. Pensant amb el tema, en Hitler no es va mostrar tant eufòric perquè en Chamberlain li havia espatllat la seva entrada triomfal a Praga i perquè va veure que la gent demanava la pau abans que la guerra.



29 de setembre de 1938

La conferència de Munic:

Els líders d’Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya i França es varen reunir a la Casa Parda de Munic per firmar el Pacte de Munic en el qual donaven a Alemanya el control del territori dels Sudets a canvi de que s’aturessin els plans de l’Adolf Hitler d’ocupar més territoris d’Europa. En la reunió i varen ser presents l’Adolf Hitler, en Neville Chamberlain, en Benito Mussolini i l’Édouard Daladier, i els ministres d’Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop (Alemanya), l’ajudant Ernst von WeizsäckerGaleazzo Ciano (Itàlia), Fernand Leger (França) i Horace Wilson (Gran Bretanya).

A primera hora del matí, en Hitler va sortir de Munic per anar a buscar a en Mussolini a Kufstein, a l’antiga frontera austro-alemanya, per determinar amb ell les bases d’una acció comú en la conferència. Després de trobar-se varen viatjar amb tren des de Kufstein a Munic. Durant el trajecte varen parlar de que algun dia haurien de lluitar contra els francesos i els britànics i que per tant s’havien de preparar. Quan varen arribar a l’estació de Munic, es varen dirigir al modest apartament d’en Hitler a Munic, en el Koenisplatz, que tot i la modèstia hi havia quadres de gran valor. L’edifici, que l’anomenaven el Führerhaus, estava habitat per altres llogaters. Per la seva part, en Chamberlain va ser rebut a l’aeroport d’Oberwiesenfeld per en Von Ribbentrop i el conseller d’Estat de Baviera, en Christian Weber. El primer ministre i els seus col·laboradors es varen allotjar a l’hotel Regina. El primer ministre francès, l’Édouard Daladier, va ser rebut a l’aeroport per en Hermann Göering i es va allotjar a l’hotel Vier Jahreszeiten. Al matí, els ambaixadors francès i britànic varen arribar a Munic, i pocs minuts després va arribar al tren especial que portava a en Hitler i en Mussolini.

Al voltant de la una del migdia varen anar a arribant els líders de França i la Gran Bretanya al Führerhaus on els esperaven en Mussolini i en Hitler. El primer en arribar va ser el primer ministre britànic, i les SS varen anunciar la seva arribada acompanyat per en Von Ribbentrop. El primer ministre britànic va entregar el seu abric i va pujar les escales, que estaven adornades de flors, fins al despatx d’en Hitler on el varen saludar amb el Heil Hitler!, però en Chamberlain va respondre amb una inclinació de cap. En tots els passadissos hi havia soldats de les SS. En veure’l, en Mussolini no es va aixecar de la seva cadira per saludar-lo i, sota els focus del fotògraf Heinrich Hoffmann, en Hitler va allargar la mà a en Chamberlain. Al cap d’uns minuts, es va obrir la porta i va entrar a la sala en Daladier, que havia arribat tard perquè el seu secretari, en Léger, s’havia endarrerit i en Hitler el va saludar de la mateixa manera que en Chamberlain donant-li la mà. Sense cap més cerimònia, en Hitler va demanar-los que seguessin al voltant d’una taula rodona situada al costat de la xemeneia. En Hitler va seure com sempre d’espatlles a la finestra, en Chamberlain a la seva esquerre, i en Daladier i en Mussolini es varen asseure al sofà, a l’esquerre d’en Hitler. L’intèrpret Paul Schmidt no va parar ni un segon de traduir les conversacions. Durant la conversa, en Mussolini va presentar un document, escrit el dia anterior pels alemanys, on es prèvia una intervenció militar a Txecoslovàquia, tot i això tots els presents varen mostrar la seva oposició a un conflicte bèl·lic. Durant tota l’estona en Daladier no va prestar atenció a les paraules dels seus homòlegs perquè tenia clar que tard o d’hora hi hauria la guerra, i es va estar durant tota la reunió assentat a la seva cadira murmurant. Per la seva part, en Chamberlain va suggerir fer venir els txecs per parlar de la qüestió, però en Hitler ho va rebutjar, però més tard va acabar acceptant que un representant txec pogués estar a disposició dels participants en l’habitació del costat. La primera reunió va acabar a les tres del migdia per anar a dinar.

A fora l’edifici, una multitud de gent es va concentrar a la Koenigsplatz per saber quin era el resultat de la reunió. Els debats varen tornar a començar a dos quarts de sis de la tarda, i tal com havia promès en Hitler, dos representants txecs, el doctor Vojtech Mastny, el ministre txec a Berlín, i el doctor Hubert Masaryk, el ministre d’Afers Exteriors, varen ser introduïts sense cap cerimònia a l’habitació del costat. A en Hitler no li feia cap tipus de gràcia que en Mussolini, que entenia el francès i l’anglès, parlés amb els seus homòlegs sense els intèrprets i en canvi ell, que no sabia cap més idioma que l’alemany, necessités constantment el seu intèrpret. Es limitava a imitar a en Mussolini per fer veure que seguia les conversacions que no eren traduïdes. A les set de la tarda, un funcionari britànic va entrar a l’habitació on hi havien els dos representant txecs i els va anunciar que s’havia arribat a un acord general però que no els podia informar dels detalls. A les vuit del vespre es va tornar a interrompre la reunió per anar a sopar. En Hitler va convidar al banquet a tots els participants de la reunió, però només varen acceptar la invitació els italians. Els delegats francesos i britànics varen anar a sopar a fora. Al mateix moment, els traductors del Ministeri d’Afers Exteriors alemany i les delegacions estrangeres varen traduir i preparar les conversacions de la reunió.

A les deu de la nit, els representants txecs es varen reunir amb en Wilson, que els va comunicar de part del primer ministre els punts principals de l’acord que havien arribat i els va entregar un mapa de les zones dels Sudets que havien de ser evacuades immediatament pels txecs. Quan els dos txecs varen intentar protestar, el funcionari britànic els va tallar la paraula i els va dir abans de sortir de l’habitació que si no acceptaven aquella proposta es veurien obligats a resoldre-ho amb els alemanys, i que segurament els francesos els hi dirien al mateix que els hi deia però més brutalment. Poc abans de la mitja nit es varen tornar a reunir, i a la ciutat va començar a circular el rumor de que havien arribat a un acord, i la gent es va reunir a les cerveseries i en el parc de Maria Teresa per celebrar-ho. La reunió va acabar dos quarts de dues de la matinada de l’endemà quan en Mussolini va ratificar la cessió a Alemanya dels territoris alemanys dels Sudets, però amb la condició dels britànics de sotmetre a una comissió internacional la cessió i de fer plebiscits a la població local. Mentrestant, la delegació txecoslovaca, que esperava ansiosa el resultat de la trobada, es varen esperar a l’hotel Regina de Munich i van ser vigilats pels membres de la Gestapo.

 



28 de setembre de 1938

La crisi txeca:

A Berlín, al matí en Hermann Göering va rebre una trucada de l’ambaixador britànic Neville Henderson, que li va dir que la crisi per Txecoslovàquia es podria solucionar amb noves propostes i que el resultat seria la guerra o la pau. A més, l’ambaixador i li va demanar que l’Adolf Hitler acceptés reunir-se amb l’ambaixador francès François Poncet, que a les quatre de la matinada havia rebut instruccions de presentar a en Hitler unes propostes semblants a les del primer ministre britànic Neville Chamberlain. En seguit, en Göering es va acomiadar d’ell i es va dirigir a la Cancelleria del Reich per reunir-se amb en Hitler. El ministre de l’Aire, segons va anotar en el seu diari l’Alfred Jodl, afirmava que difícilment era possible seguir evitant per més temps una Gran Guerra i que aquesta podria durar set anys, tot i que afirmava que ells la guanyarien.

Un cop va arribar a la Cancelleria, li va demanar a l’Adolf Hitler que reflexionés sobre la seva decisió d’ocupar als Sudets, ja que a les dues de la tarda acabava l’amenaça d’envair el territori, i li va recomanar que trobés una solució pacífica. En Schwerin von Krosigk i en Constantin von Neurath li varen donar suport. En Göering va acusar al ministre Joachim von Ribbentrop d’incitar la guerra amb la seva política exterior i, segons sembla, el va insultar i criticar durament davant d’en Hitler. En aquell moment tot era molt confús, els mateixos militars no sabien si havien d’actuar o no, el coronel Hans Oster va preguntar als diplomàtics del Ministeri d’Afers Exteriors si s’havia canviat l’ordre d’atacar Txecoslovàquia, però la resposta va ser negativa. Des de primera hora del matí, en Joachim von Ribbentrop es va reunir a la Cancelleria del Reich amb molts jerarques del Partit per parlar sobre què tenien que fer.

Finalment, no es va fer cap moviments de tropes. A les cinc del matí, l’ambaixador britànic a Roma lord Perth va rebre instruccions de Londres per entrevistar-se d’immediat amb en Benito Mussolini per presentar-li una proposta de pau d’en Neville Chamberlain. A les nou del matí, els italians varen rebre el missatge del primer ministre britànic del dia anterior en què es demanava a en Mussolini que aconseguís fer reflexionar a en Hitler i acordés celebrar una conferència entre les potències enfrontades. A les onze, el comte Galeazzo Ciano trucava des de Roma al Ministeri d’Afers Exteriors alemany per parlar amb en Von Ribbentrop, però com que aquest era a la Cancelleria no va poder parlar-hi. Llavors, en Mussolini va trucar al seu ambaixador a Berlín, l’Arturo Attolico, per dir-li que es dirigís a la Cancelleria i que digués de que per mediació d’en lord Perth els britànics estaven disposats a negociar pels territoris dels Sudets i que ell s’oferia com a intermediari. La conversa entre en Mussolini i l’Attolico va ser escoltada i enregistrada pels alemanys. Cinc minuts més tard, l’ambaixador italià va sol·licitar comunicació telefònica amb el gabinet del ministre d’Afers Exteriors d’en Von Ribbentrop perquè tenia un missatge urgent d’en Benito Mussolini. Llavors, els diplomàtics alemanys li varen contestar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Al cap de pocs minuts l’Attolico es trobava a la Cancelleria, però va haver d’esperar uns minuts per reunir-se amb en Hitler perquè el líder alemany estava reunit amb l’ambaixador francès François Poncet. Mentre s’esperava a l’avantsala de l’ampli saló, els homes de les SS preparaven la taula on s’hi havien d’asseure els generals que planificaven la invasió a Txecoslovàquia. A les 11:40 del matí, en Hitler va abandonar el seu despatx acompanyat per l’intèrpret Paul Schmidt i es va dirigir cap a l’ambaixador italià, que aquest li va dir que en Mussolini li demanava que aplacés 24 hores l’atac i que estaven estudiant una solució al problema. En Hitler li va respondre que acceptava la petició, i els ambaixadors francès i britànic varen ser informats personalment per en Hitler de que s’havia aplaçat l’atac a Txecoslovàquia. Quan l’ambaixador Henderson va arribar a un quart d’una del migdia a la Cancelleria amb una nova carta d’en Chamberlain, en Hitler li va dir que havien posposat 24 hores l’atac a petició d’en Mussolini. Llavors es varen reunir en privat, però la reunió va ser interrompuda per l’ambaixador italià, que els va dir que en Mussolini havia acceptat la proposta britànica de convocar una conferència de les quatre grans potències.

A les tres de la tarda, l’Adolf Hitler va estar d’acord amb la proposta del primer ministre britànic Neville Chamberlain de fer una reunió entre França, la Gran Bretanya i Alemanya a Munic per parlar d’evitar la guerra a Europa. En seguit es varen enviar invitacions als líders del govern britànic, francès i italià demanant-los que es traslladessin a Munic per entrevistar-se l’endemà al migdia amb en Hitler per resoldre la qüestió txeca. EN els txecs no se’ls va convidar en aquella trobada on s’havia de definir el seu futur. Els britànics estaven disposats a donar a en Hitler el territori dels Sudets a canvi d’obligar-lo a no tornar a envair cap país d’Europa. Tot i que el dictador va acceptar anar a la reunió, va imposar la condició de que en Benito Mussolini també hi fos present. Durant la resta del dia en Hitler va estar de molt mal humor perquè estava nerviós per l’endemà. Immediatament després de que se sabés la notícia, a Munic les oficines dels hotels varen començar a sonar als telèfons per reservar allotjaments i varen començar a circular rumors a la capital bavaresa de que se celebraria una conferència.

Però no tots els alemanys desitjaven seguir les ordres bèl·liques d’en Hitler; el cap de la policia berlinesa, el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf, i el seu ajudant, el comte Friedrich von Schulenburg, varen estudiar el plànol de la Cancelleria per segrestar a en Hitler i portar-lo davant d’un tribunal perquè fos jutgés pels seus actes. El general Franz Halder i l’Erwin von Witzleben estaven disposats a actuar, però l’Halder es va reunir amb en Walter con Brauchitsch, que tot i estar d’acord en actuar, va demanar esperar a que es resolgués la situació després de la conferència de Munic i es va posposar l’operació.

A la Cambra dels Comuns, en Chamberlain va dir que s’enfrontaven a una situació semblant a la de 1914. Llavors, va explicar que en Hitler volia mantenir bones relacions amb la Gran Bretanya i els va comentar que gràcies a en Mussolini s’havia obtingut el plaç de 24 hores i que el 29 i el 30 de setembre de 1938 es reunirien a Munic. Un cop va acabar el seu discurs, els diputats es varen aixecar de les seves cadires, el varen aplaudir i varen tirar per l’aire les còpies de l’ordre del dia. Alguns inclús varen plorar i demanaven a crits que Déu beneís al primer ministre. En Jan Masaryk, el fill del fundador de la república txecoslovaca, va assistir a aquella escena molt preocupat. Després es va dirigir al Downing Street per veure al primer ministre i al ministre d’Afers Exteriors, en lord Halifax, per saber si la seva nació serie convidada a Munic. En Chamberlain i en Halifax li varen contestar que no perquè en Hitler no ho hagués tolerat, i llavors en Masaryk els va respondre amb resignació que s’hi havien sacrificat Txecoslovàquia per salvar la pau del món seria el primer en aprovar-los, però que si no era així esperava que Déu tingués contemplació amb les seves ànimes.

Durant la resta de la tarda, en Göering, en Constantin von Neurath i l’Ernst von Weizsäcker varen redactar un projecte que havia de ser acceptat per en Hitler i pels representants de les potències estrangeres en la reunió de l’endemà a Munic. En Joachim von Ribbentrop, que estava decidit en entrar en guerra i s’acabava de comprar un uniforme de campanya, va trobar el projecte massa tou i va encarregar al seu consultor, en Freiderich Gaus, que redactés uns paràgrafs més enèrgics. Llavors, en Weizsäcker va ordenar a l’intèrpret Paul Schmidt que traduís el document escrit conjuntament amb en Göering i en Von Neurath a l’idioma francès. Després varen agafar un tren que els va conduir cap a la capital bavaresa. Durant el viatge Schmidt va entregar-li una traducció del document a l’ambaixador italià Arturo Attolico, que li va presentar a en Benito Mussolini com un projecte propi. Abans de marxar cap a Munic, en Göering li va dir a en Bodenschatz que faria tot el possible per evitar les hostilitats. A la nit, en Hitler es va dirigir amb tren a Munic, tot i que després d’un breu descans va continuar en direcció a Kufsteing, l’antiga estació fronterera d’Àustria. En Rudolf Hess i uns quants dels seus col·laboradors es varen dirigir a Brenner per rebre la comitiva italiana.

 



27 de setembre de 1938

La crisi txeca:

Durant tot el dia la situació era molt tensa a Europa, tothom esperava que en qualsevol moment es declarés la guerra. A Berlín, l’Adolf Hitler, després de que el traductor Paul Schmidt li traduís la carta del primer ministre Neville Chamberlain del dia anterior, semblava que cada cop estava menys disposat a utilitzar la força i estava molt furiós per no poder complir els seus plans. Al matí, en Hitler es va tornar a reunir amb en Horace Wilson, que aquest portava una altra carta d’en Chamberlain que garantia la retirada txeca dels territoris dels Sudets en el cas de que Alemanya renunciés a l’ús de la força. Quan en Wilson li va preguntar si portaria alguna resposta a Londres, en Hitler li va respondre que els txecs no tenien més opció que acceptar o rebutjar el memoràndum de Bad Godesberg i, alçant la veu, va assegurar que estava disposat a aixafar als txecs. Enfadat, en Wilson es va aixecar de la butaca i el va amenaçar dient-li que si França es veiés de manera activa atacada per Alemanya la Gran Bretanya es veuria obligada a donar-li suport. Encara més furiós i cridant, en Hitler li va dir que si el volien atacar que ho fessin i li va garantir que estava disposat a entrar en guerra. Llavors, el líder alemany va dir que era inútil seguir les negociacions i es va precipitar cap a la porta enfadat per reflexionar tot sol durant uns minuts. En una altra dependència, el ministre Hermann Göering li va explicar a en Wilson que si el govern txec no acceptava les condicions del memoràndum de Bad Godesberg hi hauria accions i respostes. Després d’uns quants minuts d’espera, quan en Hitler es va tranquil·litzar, va ordenar a l’Ernst von Weizsäcker que redactés una carta per en Chamberlain demanant-li que convencés als txecs de que siguessin raonables i que a canvi ell es comprometia a no tenir cap més interès per Txecoslovàquia un cop els alemanys dels Sudets s’haguessin incorporat al Reich.

A la una del migdia, en Hitler va donar l’ordre secreta d’enviar certes unitats d’atac que s’estaven entrenant a les bases avançades de la frontera txeca i va ordenar també reforçar les posicions avançades al voltant d’Aquisgrà i Saarbrücken a l’oest. Però, llavors, el món semblava que reaccionés; el govern iugoslau i romanès varen declarar que estaven a favor de Praga. També varen arribar notícies de París que deien que els francesos havien mobilitzat parcialment als seus soldats, i Itàlia semblava que no faria absolutament res per immobilitzar les tropes franceses. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt va proposar la reunió immediata d’una conferència de totes les nacions directament interessades i va donar a entendre que si esclatava una guerra el responsable seria en Hitler. El rei de Suècia Gustav V va expressar que si en Hitler no aplaçava en deu dies la data límit fixada per l’1 d’octubre de 1938 esclataria inevitablement una guerra mundial de la qual Alemanya seria la única responsable i va assegurar que la perdrien. A última hora del dia en Hitler va saber que la Royal Navy s’havia mobilitzat. A Praga, l’agregat militar alemany va telegrafiar a Berlín per dir que allà tot estava en calma i que s’havien pres les últimes mesures per la mobilització.

Al vespre, es va celebrar una desfilada militar per demostrar el poder de les forces armades alemanyes i per preparar els soldats per una possible invasió a Txecoslovàquia. La divisió motoritzada de Pomerània va passar al llarg de la Wilhelmstrasse, on hi havia l’ambaixada britànica i la Cancelleria del Reich. Però aquesta vegada la població berlinesa no va fer cas de la desfilada perquè s’oposaven a una possible guerra. Segons alguns testimonis, a la Wilhelmstrasse la majoria de la gent es va negar a veure la desfilada i la majoria de vianants i curiosos van marxar a les boques del metro. Les persones que sí que varen veure la desfilada estaven en silenci veient el pas de les tropes. Fins i tot un policia un desesperat davant d’aquella situació va cridar a la gent per què posessin entusiasme ja que l’Adolf Hitler estava al balcó de la Cancelleria. La gent no es va moure com volia aquella gent. Es diu que en Hitler, acompanyat per alguns generals, entre ells l’Erich Raeder, es va mostrar disgustat davant la reacció dels berlinesos cap a les seves tropes i va entrar a la Cancelleria en mig de la desfilada militar i sense que ningú l’aclamés.

A la nit, en Hitler es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop i amb en Von Weizsäcker per comunicar-los que s’havia de seguir endavant amb l’acció militar de l’1 d’octubre. A la mateixa hora, a dos quarts d’onze de la nit, el primer ministre britànic va rebre la carta d’en Hitler i va respondre-li d’immediat que creia que podia aconseguir els seus objectius sense la guerra i que estava disposat a traslladar-se a Berlín per discutir amb ell i el govern txec, així com els representants de França i Itàlia, la cessió dels territoris txecs. A més, el primer ministre va enviar un telegrama a en Benito Mussolini per demanar-li que convencés a en Hitler perquè acceptés les negociacions i estigués present en l’entrevista proposada al dictador alemany. En Chamberlain, lluny d’interessar-se dels txecs, va dir en els seus companys que trobava horrible, fantàstic i increïble que estiguessin cavant trinxeres i provant màscares antigues per una disputa en un país llunyà on hi vivia gent de la qual no en sabien res.

 

26 de setembre de 1938

Dilluns:

En la crisi txeca:

A la Gran Bretanya, Neville Chamberlain estava molt preocupat després de saber que el govern txec es negava a acceptar les proposicions de l’Adolf Hitler, i va redactar una carta pel dictador alemany per dir-li que d’acord amb les previsions que havia comunicat en el transcurs de l’última entrevista, els txecs havien considerat totalment inacceptable el memoràndum de Bad Godesberg. A la tarda, Chamberlain va enviar el seu ajudant Horace Wilson a Berlín en un avió especial. Al cap d’unes hores, a la capital alemanya, Hitler es va reunir en una sala de la Cancelleria del Reich amb en Wilson, en Neville Henderson i l’Ivone Kirkpatrick. En escoltar la traducció de la carta per part del traductor Paul Schmidt, en què se l’informava de que els txecs no acceptaven les seves propostes, Hitler es va empipar i es va aixecar de la seva butaca per exclamar que els tractaven com si fossin negres i que el govern txec només tenia dues possibilitats; acceptar o rebutjar la proposició alemanya, i va afirmar que estava disposat a atacar. Fent veure que es dirigia a la porta per donar per acabada la reunió, el dictador alemany va tornar a on eren els emissaris britànics i es va assentar a la seva butaca mentre li acabaven de traduir la resta de la carta. Llavors va donar en els txecs el plaç fins les dues de la tarda del dimecres 28 de setembre perquè acceptessin les condicions del memoràndum de Bad Godesberg i va anunciar l’ocupació dels Sudets per l’1 d’octubre de 1938. Acabant la reunió, Hitler li va recomanar a en Wilson que anés aquella nit al Palau d’Esports perquè pogués veure l’estat d’ànim d’Alemanya.

A la nit, Hitler va fer el seu discurs en el Palau d’Esports, que estava ple de gom a gom amb 20.000 persones, on va dir en que els Sudets eren la seva última reclamació territorial a Europa, i va cridar que no volia a cap txec. El dictador alemany va explicar que li pertocava a l’Edvard Benes escollir entre la pau i la guerra, però va afirmar que de totes maneres l‘1 d’octubre de 1938 els Sudets estarien sota el seu domini. Llavors, va explicar que li havia assegurat en el primer ministre Neville Chamberlain en les reunions de Bad Godesberg del 22 i 23 de setembre de 1938 que només desitjava la pau, però que igualment li havia assegurat que esperava que el problema s’hagués solucionat. Llavors va afirmar que Praga tenia un milió d’homes armats i que França es mobilitzava. Quan es va assentar a la seva cadira, Joseph Goebbels es va aixecar d’un salt de la seva i va cridar en el micròfon que el 1918 no es tornaria a repetir. Molt emocionat,  Hitler es va aixecar cap a la taula i va cridar amb totes les seves forces mentre aixecava el braç dret:

Ja!, Sí!,

Seguidament es va deixar caure a la cadira esgotat. Les masses els varen aplaudir en cada frase i varen cridar emocionat durant uns quants minuts:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!.

A Munic, el ressò del discurs d’en Hitler va ser tant gran que quan s’estava celebrant el festival de tardor amb atraccions i espectacles, de sobte totes les funcions es varen aturar i pels altaveus de la ciutat es va sentir la veu de l’Adolf Hitler explicant des del Palau d’Esports que havia fet una oferta de pau a Txecoslovàquia i que si aquests s’hi negaven a acceptar-la els ocuparia.


Maurice Gamelin, el comandant en cap de les forces armades franceses, va informar a les autoritats franceses i britàniques de que unides les seves forces militars juntament amb les dels txecs eren més que les dels alemanys. En la frontera francesa amb Alemanya, França comptava amb 23 divisions davant les vuit d’Alemanya, va afirmar. Si entrava Itàlia en el conflicte al costat dels alemanys, Gamelin proposava atacar des del sud, llançant una ofensiva a l’altre costat de la frontera alpina per la vall del Po per després marxar cap al nord en direcció Viena i continuar per prestar ajuda als txecs.

25 de setembre de 1938

La crisi txeca:

En els jardins de la Cancelleria del Reich, en una tarda calorosa, l’Adolf Hitler passejava amb en Joseph Goebbels per parlar què tenien que fer amb Txecoslovàquia. El líder alemany li explicava que en vuit o deu dies estaria tot apunt per atacar des de les fronteres alemanyes.

Mentrestant, l’Eduard Daladier, acompanyat pel ministre d’Afers Exterior francès Georges Bonnet, l’Alexis Léger i el general Maurice Gamelin, varen arribar a Londres per reunir-se amb en Neville Chamberlain per tornar a parlar de la qüestió txeca i per saber els resultats de la reunió entre en Chamberlain i l’Adolf Hitler del 22 i 23 de setembre de 1938 a Bad Godesberg. En Daladier li va dir en el primer ministre britànic que era de l’opinió d’intentar una ofensiva terrestre contra Alemanya i més tard intentar atacar amb avions els importants centres militars i industrials alemanys. En Chamberlain li va contestar que no sabia que s’hauria de fer si Alemanya ocupava Txecoslovàquia, però el va advertir de que França no tenia una gran aviació i que els alemanys podrien atacar els principals centres industrials, les bases militars i els camps d’aviació francesos amb molta facilitat. Mentre les dues delegacions estaven reunides, el govern txec va rebutjar formalment les propostes d’en Hitler de Bad Godesberg. Després, tot i el mal temps, en Daladier i el seu ministre d’Afers Exteriors, en Georges Bonnet, varen tornar amb avió cap a París disgustats amb el primer ministre perquè creien que no volia fer res contra Alemanya. Quan varen aterrar a la capital francesa l’avió va estar envoltat de periodistes que volien conèixer de primera mà la reacció d’en Daladier, i quan el president francès va baixar de l’avió va dir que la guerra semblava inevitable. Davant de l’imminent guerra, a París les autoritats franceses varen distribuir màscares antigues entre la població civil. A Berlín provaven les sirenes anunciant els exercicis de protecció anti-aèria. A Londres, en Chamberlain es va passar la nit molt nerviós preparant un discurs al Parlament.

24 de setembre de 1938

La crisi txeca:

A França, el govern francès va ordenar la mobilització parcial del país davant d’una imminent guerra.

23 de setembre de 1938

La crisi txeca:

La situació a Txecoslovàquia es va complicar encara més quan el govern txec va dir que no estava disposat a acceptar el dret d’autodeterminació dels alemanys dels Sudets i va mobilitzar el país. Llavors, l’Adolf Hitler va declarar després d’entrevistar-se el dia anterior amb el primer ministre Neville Chamberlain que estava disposat a seguir amb amb l’operació militar a Txecoslovàquia l’1 d’octubre de 1938. Mentre en Chamberlain volava cap a Londres, en Neville Henderson, l’ambaixador britànic, estava profundament deprimit i es va agenollar en el vast buit de la catedral de Colònia per resar.

A Itàlia:

El govern italià va aprovar crear institucions d’escoles elementals per a nens de raça jueva per tal d’excloure’ls dels altres nens.

22 de setembre de 1938

La crisi txeca:

El primer ministre britànic Neville Chamberlain va arribar a l’aeroport alemany de Colònia per entrevistar-se amb l’Adolf Hitler a Bad-Godesberg per parlar sobre el territori dels Sudets, territori que el líder alemany volia annexionar al Reich alemany. En Chamberlain va ser rebut a l’aeroport per una banda de músics que tocaven el God save the King i un comitè de recepció li va entregar flors i regals. El primer ministre anava a la trobada disposat a entregar-li a en Hitler el territori dels Sudets, però el líder alemany volia tota Txecoslovàquia. Abans de reunir-se, el dictador alemany estava molt nerviós per aquella entrevista i, al matí, va anar a caminar per inspeccionar el seu iot que estava amarrat a la riba del riu. Tot el contrari que en Hitler, en Chamberlain semblava està d’un excel·lent humor i va recórrer en automòbil els carrers de la ciutat renana per dirigir-se a l’Hotel Petershof.

A la tarda, en Chamberlain es va dirigir al luxós Hotel Dreesen, on en Hitler l’esperava ansiós. Assentant-se en una còmode butaca, el primer ministre britànic va agafar la iniciativa de la paraula i li va dir que estava disposat a acceptar les seves condicions. Estranyat, en Hitler li va preguntar s’hi havia entès bé que el govern francès, britànic i txec acceptaven la incorporació dels Sudets al Reich, i en Chamberlain li va respondre amb un sí rotund. A continuació, en Hitler li va exclamar que a conseqüència dels últims fets no podia acceptar el seu projecte i exigia que la zona dels Sudets fos ocupada immediatament per Alemanya i que s’atenguessin les exigències de Polònia i d’Hongria. Sense perdre ni un minut, va posar la mà sobre un mapa i li va assenyalar els territoris que havien de ser abandonats immediatament. En Chamberlain, que sobre aquelles exigències hi havia reflexionat tota la nit anterior, va proposar que els alemanys dels Sudets s’ocupessin de fer respectar la llei i l’ordre en la seva zona fins que sigués transferida al Reich, però en Hitler no en va ni voler sentir a parlar de la nova proposta i li va respondre que tot el que havia passat era per culpa dels txecs que maltractaven als alemanys. Llavors, en Chamberlain li va demanar que exposés les seves noves exigències per escrit i que les acompanyés d’un mapa, i en qualitat de mediador ell les faria arribar a Praga. Un cop va acabar l’entrevista, en Chamberlain li va dir que ja no tenia sentit que es quedés més a Alemanya i que marxava a la Gran Bretanya. El primer ministre es va retirar al seu Hotel a la riba oposada del Rin.

En aquells moments que els dos caps d’Estat estaven als seus respectius hotels i va haver un intercanvi de notes entre l’Hotel d’en Hitler i el d’en Chamberlain, mentre la premsa mundial estava ansiosa davant la falta de notícies. En Hitler estava reunit en aquells moments amb el ministre Joachim von Ribbentrop per redactar una resposta en la que insistien en la transferència immediata del territori dels Sudets per posar fi al control txec. Un cop varen acabar de redactar-la, el traductor Paul Schmidt la va traduir a l’anglès i li va entregar personalment a en Chamberlain. El primer ministre va llegir els quatre papers que l’hi havia portat el traductor d’en Hitler amb molta calma i fins al cap de dues hores no va donar la seva resposta a en Von Ribbentrop. Es va oferir per presentar les noves demandes als txecs i va demanar un memoràndum. A les onze de la nit, en Chamberlain va tornar a l’Hotel Dreesen per rebre el memoràndum que Schmidt estava traduint a l’anglès. El memoràndum exigia una retirada completa de l’exèrcit txec dels territoris senyalats en un mapa, que havien de ser cedits a Alemanya abans del 28 de setembre. En llegir la nota, en Chamberlain es va desesperar i es va queixar de que era un ultimàtum i va acusar a en Hitler de no desitjar la pau. En aquell moment, en Hitler li va ordenar a Schmidt que llegís a en Chamberlain un document que deia que l’Eduard Benes havia anunciat per ràdio la mobilització general de les forces armades txeques. Durant uns moments es va fer un llarg silenci fins que en Hitler li va dir a en Chamberlain que tot i aquella provocació mantindria la seva paraula i no atacaria Txecoslovàquia. Volent demostrar que tenia bona voluntat, en Hitler va canviar la data d’evacuació dels txecs per l’1 d’octubre de 1938, i ell mateix ho va corregir amb llapis la data. Llavors, en Chamberlain va accedir a dur el memoràndum als txecs i la reunió va acabar amb certa bona sintonia. Aquella mateixa nit, el general Stülpnagel, per ordres directes d’en Wilhelm Keitel, va trucar a Berlín des de Godesberg per dir que els preparatius per atacar Txecoslovàquia havien de continuar segons el pla.

A Txecoslovàquia, milícies sudets amb el suport de les SS varen ocupar les ciutats d’Asch i Eger, ciutats frontereres txeques que formaven una falca en territori alemany. A part, a Hongria, el govern hongarès va exigir al govern txec que independitzés la zona de Txecoslovàquia on hi havia una minoria hongaresa.

21 de setembre de 1938

La crisi txeca:

L’Adolf Hitler es va allotjar al luxós hotel Dreesen, a Godesberg, per reunir-se l’endemà amb en Neville Chamberlain. En Hitler estava molt nerviós durant aquells dies per aquella trobada amb el primer ministre britànic i per prendre la decisió d’ocupar Txecoslovàquia. Dubtava de si tenia que intervenir-hi militarment o no.

A Txecoslovàquia, l’Edvard Benes estava esgotat i cansat, veia com la Gran Bretanya i França el deixaven sol davant als alemanys i va convocar el seu gabinet, els líders dels partits i l’Alt Comandament de l’Exèrcit per intentar trobar una solució. A la tarda, l’Edvard Benes va dirigir una nota al govern francès i britànic declarant que es veia obligat a acceptar la proposició dels govern francès i britànic del 18 de setembre de 1938 de cedir els territoris dels sudets a Alemanya. Privadament, en Benes va exclamar que havien sigut covardament traïts.

A Polònia, a instigació del govern alemany, el govern polonès va exigir que els txecs celebressin un plebiscit en el districte de Teschen, on hi havia una important minoria polonesa, per demanar el retorn d’aquella regió a Polònia. Al mateix moment, els polonesos varen enviar tropes a la frontera d’aquella regió.

css.php