Home // Archive by category "diari"

30 d’abril de 1945

Dilluns:

En la Batalla per Berlín:

Cap a dos quarts de dues de la matinada, en Wilhelm Keitel va respondre amb un missatge escrit que era impossible aixecar el bloqueig soviètic de Berlín. Va explicar que l’Exèrcit d’en Walther Wenck estava combatent al sud del llac Schwielow, a les afores de Potsdam, i no podia seguir avançant cap a Berlín. A dos quarts de tres de la matinada, els ajudants i col·laboradors de l’Adolf Hitler varen ser cridats a presentar-se al búnquer per acomiadar-se d’ell. Al cap d’uns minuts, unes 20 persones es varen reunir amb en Hitler i en Martin Bormann en una part privada del búnquer. El líder alemany tenia la mirada fixa i humida, alguns varen dir que havia pres alguna droga, i va creuar el passadís en silenci donant la mà a totes les dones que li deien algunes paraules, però ell no els hi va dir res. Va mencionar la traïció d’en Heinrich Himmler i els va explicar que havia decidit suïcidar-se abans de que els soviètics el capturessin i l’exhibissin com una peça de museu. Llavors, els va dir que els lliurava del seu jurament de lleialtat cap a ell i els va explicar que esperava que aconseguissin arribar fins als britànics i els nord-americans. Quan es va retirar de nou a la seva habitació va sonar el gramòfon i varen tornar a aparèixer les botelles de licor pels passadissos del búnquer. En Bormann va quedar adormit en una cadira totalment borratxo.

Al matí, els soldats soviètics es trobaven al Tiergarten, molt a prop del centre de Berlín, a 300 metres del búnquer d’en Hitler, intentant arribar al Reichstag, on es varen produir durs combats. Els soviètics varen planejar durant les sis del matí l’assalt al Parlament perquè els comandants soviètics volien capturar-lo l’endemà per celebrar el Primer de Maig. Per defensar-se, els alemanys varen cavar una xarxa de defenses que rodejava per complet el Reichstag. Dos batallons soviètics varen avançar entre 30 i 50 metres, però varen veure’s aturats per l’intens foc de metralladores MG-42 que sortia del Teatre de l’Òpera Kroll, situat a la riba occidental de la Königsplatz. A més, hi havia alemanys en tots els pisos del Parlament, en les finestres, en els jardins i en la mateixa cúpula. Atrapats en mig del foc, els soviètics varen decidir enviar una altra divisió, equipada amb més canons autopropulsats i carros de combat, a través del pont de Moltke, que s’encarregaria d’eliminar les defenses alemanyes al Teatre de l’Òpera Kroll. Poc després de les onze del matí, els soviètics varen tornar a ser atacats per canons antiaeris col·locats en el punt més alt del búnquer del Zoo, a dos quilòmetres de distància. Però el batalló alemany Carlemany va quedar reduït a menys de 30 homes hi havien esgotat els bazuques proporcionats per la Cancelleria del Reich. Els pocs carros de combat Tiger del batalló Hermann von Salza de les SS s’havien retirat en direcció al Tiergarten per rebutjar els tancs soviètics que ajudaven al 3º Exèrcit de xoc. Durant la tarda, la 171º Divisió de fusellers va seguir desallotjant els edificis del costat nord de la Königsplatz. Al final del dia la infanteria soviètica va assaltar al Reichstag.

A l’est de la ciutat, els soldats soviètics es trobaven a la Potsdamer Platz. Aquests soldats varen continuar lluitant per fer-se amb el control de l’edifici del Ministeri de l’Interior i el quarter general de la Gestapo, on els alemanys es defensaven disparant des dels pisos més alts. En el centre, en el districte governamental és a on es varen produir les principals lluites. El Ministeri de l’Aire, situat a la Wilhelmstrasse, es va veure afectat per un contundent bombardeig, però les parets de formigó van aguantar. Avui en dia encara està dempeus l’edifici sent l’actual Ministeri d’Hisenda. Els soldats soviètics estaven molt sorpresos, no es varen poder creure que els alemanys encara es defensessin, i els combats varen continuar durant tot el dia pels carrers de la ciutat, casa per casa. Les tropes blindades de l’Ivan Konev, que avançaven des del sud, i el 2º Exèrcit blindat de guàrdies d’en Gregory Zhukov varen ocupar gran part de Charlottenburg. D’aquesta manera els alemanys que encara pensaven escapar cap a l’oest varen veure com la ruta que havien planejat havia quedat tallada. Tot i això, a l’oest de la ciutat, destacaments de les Joventuts Hitlerianes varen seguir mantenint part de la Heerstrasse i el pont de Pichelsdorf, i continuaven resistint en el pont que desemboca a Spandau.

En el búnquer, al matí, l’Adolf Hitler va tornar a sortir de la seva habitació apareixent vestit com sempre amb la seva guerrera gris i el pantaló negre. Tot va transcorre com un dia normal amb oficials que entraven i sortien del búnquer, tot i que a les vuit del matí Ràdio Londres va anunciar que en Heinrich Himmler estava negociant un armistici. Ajudat pels seus guàrdies, en Hitler va pujar les escales que conduïen al jardí de la Cancelleria per respirar aire fresc. Després, durant la reunió, en la que en Hitler no va voler assistir-hi perquè estava irritat, es va informar de que les defenses alemanyes es quedarien sense munició aquella mateixa nit. Després de la reunió entre els generals, en Hitler va tornar a preguntar, com era costum els últims dies, on eren les tropes d’en Walther Wenck i què feia l’aviació, però ningú va saber que respondre-li. El Brigadeführer Wilhelm Mohnke va advertir al búnquer de que a la ciutat només li quedaven dos dies, i el general Helmut Weidling, que acabava d’arribar al búnquer, va calcular que la resistència podia acabar aquella nit. En Weidling va demanar-li a en Hitler que els deixessin escapar, però les seves pregàries no varen tenir resposta. En aquells moments en Hitler va decidir que seria el seu últim dia. Després de veure que en Mohnke estava d’acord amb els números d’en Weidling, es va aixecar a poc a poc de la seva cadira. En Weidling li va demanar per què decidís si, en cas de que s’acabés la munició pogués intentar escapar del cercle. En Hitler va parlar un moment amb en Hans Krebs i després li va donar permís, que es va confirmar més tard per escrit, perquè sortissin amb petits grups. Llavors, va fer cridar al seu secretari Martin Bormann i li va explicar que rebutjava la capitulació de Berlín i que estava decidit a morir.

Després, en Hitler va anar a l’habitació de la Magda Goebbels, que estava molt afectada per la caiguda del Reich, per consolar-la. La Magda va intentar desesperadament demanar-li que abandonés la capital per continuar lluitant, però en Hitler, que era conscient de que ja no podia fer res més, i li va dir que tot ja estava decidit. Per la seva part, l’Eva Hitler encara duia el vestit del seu casament del dia anterior, un vestit negre amb roses vermelles, i abans de morir se’l va canviar pel vestit preferit d’en Hitler, un vestit blau fort amb adornaments blancs i amb roses a l’escot. L’Eva anava amb el cabell molt ben pentinat i net. Els presents al búnquer no sabien com havien de dir-li, els ajudants i les secretàries tartamudejaven desconcertats quan tenien que dir; honorable senyoreta, i L’Eva els hi deia somrient; Poden dir-me senyora Hitler. Llavors, l’Eva es va endur a la secretària Traudl Junge a la seva habitació i li va regalar una capa de pell de guineu, i després es va reunir amb en Joseph Goebbels per parlar sobre com seria el final de la seva vida.

Més tard, el brigadeführer Wilhelm Mohnke, comandant de la Cancelleria, va anunciar una lleugera millora de la situació; l’estació de Schlesischer va ser reconquerida per les forces alemanyes. Abans de dinar va tenir lloc una segona i última reunió militar en la que aquest cop en Hitler hi va participar. El varen informar de que el túnel del ferrocarril de la Friedchstrasse havia sigut ocupat pels soldats soviètics i que el túnel de la Vosstrasse estava a punt també de caure a les mans soviètiques. A més, l’àrea del Tiergarten l’havien ocupat les tropes soviètiques que ja havien arribat a la Potsdamer Platz i al pont de Weidendammer, sobre el riu Spree. Després de la reunió, el general Weidling va tornar al seu quarter general a Bendlerblock. A la una de la tarda, quan no feia ni una hora que havia sortit del búnquer, en Weidling va rebre procedent de la Cancelleria del Reich un Sturmführer de les SS escortat per un petit destacament que li va entregar una carta d’en Hitler. En la carta es deia que en cap cas podien pensar en capitular i que només es podia pensar en una retirada si es tenia la intenció d’unir-se a altres formacions de combat, i en cas de no trobar-se’n havien de lluitar al bosc. En Weidling, eufòric per rebre l’autorització de dirigir-se al bosc, va enviar un dels seus vehicles de reconeixement de la Nordland perquè avisés a tots als comandants que es preparessin per marxar. Tenia la intenció d’escapar cap a l’oest després de passar per Charlottenburg a les deu de la nit.

La mort de l’Adolf Hitler i l’Eva Braun:

Abans d’anar a dinar en Hitler va convocar al seu ajudant personal, el Sturmbannführer Otto Günsche, i li va donar instruccions sobre què havien de fer amb el seu cadàver i el de la seva esposa. Li va dir que no volia que l’exhibissin en un museu de cera de Moscou. Al voltant de les dues del migdia, en Hitler va dinar amb la seva dietista, la Constanze Manziali, les seves dues secretàries, la Traude Junge i la Gerda Christian. L’Eva no hi va ser present perquè no tenia gana. El dinar va ser com els dels últims dies amb poca conversació, amb certa alegria i amb serenitat, i tots varen menjar pasta amb tomàquet, un dels plats favorits d’en Hitler. Després de dinar, en Hitler va ordenar a la Traude Junge que destruís tots els documents que quedaven, i després es va acomiadar dels seus convidats i se’n va anar a la seva habitació amb l’Eva. A dos quarts de tres, l’Erich Kempka, el xofer d’en Hitler des de 1932, va rebre una trucada d’en Günsche en què se li ordenava que anés a buscar uns 200 litres de gasolina i els deixés a l’entrada del búnquer, en la jardí de la Cancelleria. Les següents ordres l’hi explicarien quan sigués allí.

Pels voltants de les tres de la tarda en Hitler va sortir de l’habitació lentament i mig corbat acompanyat per l’Eva i es varen quedar dempeus en el passadís de l’avantsala, on en Günsche va reunir l’entorn més íntim d’en Hitler: En Goebbels, en Bormann, els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf i les dues secretàries . La parella es va tornar a acomiadar de tothom donant la mà a tots i seguidament varen tornar a les seves habitacions. La Magda Goebbels no va voler veure aquella cerimònia i es va retirar a una habitació, que havia sigut del doctor Theodor Morell, del pis de dalt amb els seus sis fills. Segons la secretària Traude Junge, quan s’acomiadaven en Hitler els va parlar tant fluix quan els donava la mà que no el varen arribar a entendre. En canvi, l’Eva, amb el seu vestit fosc amb flors de color rosa a la part de davant, es va acostar a la Junge i li va dir somrient que intentés escapar perquè potser ho aconseguiria i que saludés de part seva a Baviera. En aquell moment que se sabia que seria el final d’en Hitler es va desallotjar el búnquer inferior, i en Günsche es va quedar juntament amb dos oficials de les SS al passadís vigilant que en Hitler pogués conservar la seva privacitat durant els seus últims moments. Abans, l’Eva va entrar a l’habitació de la Magda, que estava plorant perquè sabia que era el final. Quan l’Eva es va retirar, la Magda Goebbels va sortir de la seva habitació desesperada i va cridar que desitjava veure a en Hitler. Va aconseguir apartar a en Günsche i va obrir la porta de l’habitació d’en Hitler, que la fer sortir de l’habitació. La Magda va tornar a la seva habitació plorant, sabia que amb la mort d’en Hitler havia de matar als seus sis fills.

A les tres de la tarda, en Hitler i l’Eva es varen suïcidar. En Hitler es va disparar al cap mentre mossegava una pastilla de cianur i l’Eva es va empassar una pastilla de cianur. A fora l’habitació, els generals es varen quedar al passadís esperant quan de sobte varen sentir un sol tret, el d’en Hitler. Després d’esperar uns minuts i de veure que sortia fum pels conductes de ventilació mentre sentien el soroll del ventilador de gasoil, en Martin Bormann i en Heinz Linge, un criat d’en Hitler, seguit d’en Günsche, d’en Goebbels, d’en Bormann i l’Arthur Axmann van obrir la pesada porta de ferro de l’habitació i de seguida varen notar una forta pudor a àcid prússic, una olor semblant a la d’ametlles amargades. L’Eva es trobava estirada al sofà desplomada repenjada a l’espatlla del seu marit amb una pistola a la mà, una Walter calibre 6,35, que no va utilitzar. En Hitler estava assentat al sofà, reclinat, amb la mandíbula penjant i li sortia sang de la banda dreta del seu cap i tenia una pistola Walter del 7,65 a la mà. Un gerro de flors va caure segurament pel moviment d’un dels dos abans de morir. A dos quarts de quatre, mentre l’Arthur Axmann meditava davant dels cadàvers, en Günsche i en Linge varen embolicar el cos d’en Hitler amb una manta de la Wehrmacht tapant el cap ple de sang. Tots els presents varen aixecar el braç per cridar un Heil Hitler!, i varen treure el cos al passadís. Quan el varen deixar a terra tothom va observar els pantalons negres que sempre portava i en Linge va aprofitar aquell moment per agafar-li el rellotge. En Goebbels, segons sembla, incapaç de veure el cadàver d’en Hitler, va córrer immediatament a la sala de deliberacions per anunciar que sortia a la Wilhelmplatz perquè el matessin, però va quedar-se al búnquer i li va confessar a en Linge que en un últim moment no ho havia pogut fer.

Després, dos oficials de les SS i el metge, el doctor Ludwig Stumpfegger, varen pujar el cos pels vuit metres d’escales de la sortida d’emergència deixant-lo a fora al jardí. Llavors, en Bormann va entrar a l’habitació on s’havien suïcidat i va agafar el cos de l’Eva, que els seus llavis havien quedat frunzits pel verí, sense tapar i sense gaire delicadesa, mai li va agradar l’esposa d’en Hitler, i la va deixar al passadís. Després, l’Erich Kempka va portar el cos de l’Eva al peu de l’escala però es va marejar i va donar el cos a l’Otto Günsche, que va donar el cadàver a un tercer oficial de les SS que el va pujar al jardí. Juntament amb ells pujaven en Linge i el metge, i els seguien en Günsche, en Bormann i en Goebbels. En el jardí els dos cadàvers, el de l’Eva estava al costat dret del d’en Hitler, varen ser col·locats a sobre al terra llis d’arena, a pocs peus de distància de la sortida del búnquer, i en Kempka els va ruixar amb 180 litres de gasolina, cinc llaunes, que havien reservat per l’ocasió. En Goebbels, en Bormann, en Krebs i en Burgdorf es varen acostar als cadàvers per donar-los l’últim adéu. Mentre s’acomiadaven d’en Hitler i de l’Eva, en Goebbels els va tirar un fòsfor perquè cremessin més ràpid. Però, en aquell moment, un bombarder soviètic va posar en perill la cerimònia i tots varen córrer cap a la porta per protegir-se. Un cop va passar el perill, en Günsche va tirar la gasolina al terra i va encendre un misto a la mateixa porta del búnquer i en Bormann la va tirar a la pira, on les flames varen cremar els cossos d’en Hitler i de l’Eva al costat de la gossa Blondi. Els presents al jardí varen acomiadar-se dels cadàvers amb l’habitual salutació romana i varen tornar corrents a baix al refugi, on alguns es varen suïcidar, després de l’explosió de diverses granades d’artilleria. Poc després, un dels guàrdies del jardí de la Cancelleria, en Hermann Karnau, va declarar més tard que els cadàvers havien quedat reduïts a cendres, que es desfeien només tocar-los amb el peu. El propi Günsche va declarar que mitja hora després de tornar de la cremació, li va encarregar a dos homes de les SS del cos d’escortes d’en Hitler, el Hauptsutrmführer Ewald Lindloff i el Obersturmführer Hans Reisser, que l’hi varen assegurar de que les restes estaven enterrades. En Lindloff va dir que els cossos estaven totalment calcinats. Els cadàvers d’en Hitler i de l’Eva es varen unir als d’altres molts cadàvers sense identificar del l’hospital de sota de la Nova Cancelleria. Els bomardejos que varen continuar les següents 24 hores també varen contribuir a la destrucció i dispersió de les restes d’en Hitler i de l’Eva.

A dins del búnquer tots bevien i fumaven, en Hitler ja no ho podia impedir, i fins i tot un que anava borratxo va preguntar a crits si algú volia pujar a dalt per veure al cap, referint-se a en Hitler, cremant. Al vespre, les restes d’en Hitler només estaven carbonitzades, i el Brigadeführer Johann Rattenhuber, el cap de la guàrdia personal d’en Hitler, va ordenar a tres dels seus subordinats que enterressin les restes en un cràter de bomba en el jardí. La mort d’en Hitler va ser anunciada aquella tarda a l’opinió pública pel nou president del Reich, en Karl Döenitz, a Plön, Holstein.

Quan en Iosif Stalin va tenir la notícia de la mort d’en Hitler no s’ho va creure, ni fins i tot quan el 9 de maig de 1945 es va exhumar el cadàver d’en Hitler, que es trobava mig cremat. Stalin encara feia cas dels rumors de que podia haver fugit a Dinamarca, o Espanya o a Argentina. Fins i tot va acusar als britànics d’amagar-lo. Els soviètics, tot i tenir els cadàvers d’en Hitler i de l’Eva, varen afirmar que no hi havia proves de que estiguessin morts i varen escampar els rumors de que encara vivien en alguna part. Aquests rumors varen pertorbar al general Dwight Eisenhower, que mantenia relacions constants amb els generals soviètics i no li va agradar que li amaguessin la veritat sobre la mort d’en Hitler.

En el Reich:

Aquella mateixa tarda en el búnquer es va celebrar una llarga conferència en la que hi varen participar en Krebs, en Burgdorf, en Hewel i l’Axmann, i varen proposar una evasió massiva dels ocupants del búnquer, entre 300 i 500 persones, per intentar arribar fins a on era en Döenitz, a la zona del nord. Però després va arribar l’informe d’en Mohnke en què deixava clar que aquesta temptativa no era viable. En seguit, en Goebbels va redactar, amb l’ajuda d’en Bormann, una carta dirigida al comandant suprem de les forces armades soviètiques per comunicar-li la mort d’en Hitler i la formació del nou govern. En Goebbels també va encarregar a en Krebs que es posés en contacte amb els soviètics per pactar un armistici.

A Obersalzberg, en Karl Koller, que havia arribat el dia anterior, va rebre la visita de dos missatgers vestits de paisà. Venien, segon sembla, en nom d’en Hermann Göering per dir-li que l’ex cap de la Luftwaffe l’hi havia dit que era un traïdor. Llavors, el secretari d’en Koller va rebre un missatge telefònic des de Mautendorf en el què en Göering deia que si a en Koller encara li quedava una mica de decència que el visités el 2 de maig de 1945. Aquesta decisió va fer enfadar molt a en Koller perquè significava que es passaria moltes hores a les traïdores carreteres entre Berchtesgaden i Mauterndorf.

Al nord de Berlín, el 2º Front bielorús d’en Konstantin Rokossovsky va entrar al camp de concentració de Ravensbrück, on només hi varen trobar un petit grup de presoneres. Per altra banda, la carretera de Lubeck estava plena de gent que fugia desesperada per no trobar-se amb els soviètics.

En el front occidental:

Els Aliats occidentals varen desconfiar encara més del Kremlin després de veure que els homes d’en Rokossovsky es dirigien a través de Mecklemburg cap a Dinamarca. Els britànics varen reaccionar i varen avançar cap a Hamburg i al litoral bàltic per evitar-ho. Aquella desconfiança també la tenia l’Eisenhower, que va informar als russos de que estava decidit a seguir avançant cap a l’est, penetrant Txecoslovàquia. Per la seva part, el president Harry S. Truman va informar al general George Marshall de que la Gran Bretanya havia demanat que el 3º Exèrcit d’en George Patton ocupés Praga abans de l’arribada dels soldats soviètics.

En el front oriental:

A Waldviertel, Àustria, l’exèrcit soviètic va detenir a la Maria Koppensteiner, la cosina d’en Hitler, a la pastisseria del poble. El seu marit, l’Ignaz, no va voler abandonar-la i la va acompanyar voluntàriament mentre els quatre fills de la parella es varen quedar a casa. Mai més tornarien a veure els seus pares que moririen uns anys més tard a la presó.

Per altra banda, les tropes d’en Josip Broz, Tito, varen ocupar Trieste.



29 d’abril de 1945

Diumenge:

El casament de l’Adolf Hitler i l’Eva Braun:

En el búnquer de Berlín, a primera hora de la matinada, l’Adolf Hitler i l’Eva Braun es van casar en una cerimònia civil per tal de deixar constància de que l’Eva era la seva dona oficialment i per reconèixer la seva lleialtat. La cerimònia va ser oficialitzada per un inspector municipal dut per en Joseph Goebbels. Era un supervisor encarregat de la recol·lecció d’escombraries en el districte berlinès de Pankow, l’oficial Walter Wagner, que havia arribat aquella nit al búnquer després de que l’haguessin anat a buscar en el seu lloc de combat. En Wagner vestia l’uniforme del Partit i el braçalet de la Volkssturm. El casament va tenir lloc en el petit saló de les conferències, a la part privada del búnquer. A més de la parella i d’en Walter Wagner, i varen ser presents els testimonis Joseph Goebbels i Martin Bormann. En Hitler portava la seva guerrera habitual i l’Eva anava maquillada hi portava un vestit negre de seda, que tant li agradava a en Hitler, unes elegants sabates, un collaret de perles, i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Un cop va començar la cerimònia, en Wagner els va preguntar si els dos eren aris i si estaven lliures de malalties hereditàries, cosa que varen respondre afirmativament. En el moment de firmar al registre, l’Eva va començar a escriure el seu cognom amb una B però llavors ho va corregir posant una H, i la firma d’en Hitler va quedar illegible pel seu tremolor a la mà. El document del casament que es va descobrir deia així:

Der Oberbürgermeister der Reichshauptstadt:

Davant el burgomestre de la capital del Reich, Berlín, com funcionari oficial competent del consell municipal de Berlín Walter N. Wagner, com funcionari competent de la capital del Reich, facultat pel burgomestre, han comparegut, en sol·licitud d'un enllaç matrimonial immediat:

1. Adolf Hitler
Data de naixement: 20 d'abril de 1889, a Braunau.
Residència: Berlín, Cancelleria del Reich. 
Pare: (En blanc)
Mare: (En blanc)
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta) 
Identificació: Conegut públicament.

2. Eva Braun:
Data de naixement: 2 de febrer de 1910, a Munic, Wassenburgerstrasse.
Residència: (Cometes)
Pare: Friedrich Braun.
Mare: Franziska Braun, de soltera Kronburger.
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta)
Identificació: Passi especial emès pel cap de la policia alemanya.

3. En qualitat de testimoni: Dr. Joseph Goebbels, Ministre del Reich
Data de naixement: 26 d'octubre de 1887, a Rheydt.
Residència: Berlín, Hermann Göeringstrasse, 20.
Identificació: Conegut públicament. 

4 En qualitat de testimoni: Reichsleiter Martin Bormann
Data de naixement: 17 de juny de 1900, a Halberstadt.
Residència: Obersalzberg.
Identificació: Conegut públicament. 

                             (Pàgina número dos)

Les persones dels apartats 1 i 2 han declarat ser d'ascendència totalment ària i no tenir cap malaltia hereditària excloent del matrimoni. Han sol·licitat, en vista de l'actual situació bèl·lica, un matrimoni de guerra sota circumstàncies excepcional, així com que la publicació de les amonestacions es fessin oralment i sense les obligacions demores.

Les sol·licituds han sigut concedides. L'amonestació oral s'ha realitzat i ha resultat en ordre. 

Passo ara a l'acte cerimonial del matrimoni. En presència dels mencionat testimonis 3 i 4, us pregunto, el meu Führer Adolf Hitler, si desitgeu contraure matrimoni amb la senyoreta Eva Braun. Si aquest és el vostre desig, us demano que respongueu amb un sí.

(La següent línia del document ha sigut borrada per coincidir amb la línia de plegat del paper i per haver-se corregut la tinta amb ell) si desitja vostè contraure matrimoni amb el nostre Führer Adolf Hitler. Si és així, li demano que respongui amb un sí. 

Donat que els contraents han manifestat el seu desig de contraure matrimoni, declaro el seu enllaç vàlidament conclòs davant la llei.

Berlín, a (data tacada per un borró de tinta) d'abril de 1945.

Llegit i firmat:
1. El marit, A. Hitler.
2. L'esposa, Eva B. Hitler, de soltera Braun.
3. Testimoni 1, Dr. Joseph Goebbels.
4. Testimoni 2, M. B. (inicials).
5. W. Wagner, com a funcionari competent. 

Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències i varen rebre la felicitació dels generals i de les secretàries que s’havien quedat, i tots junts ho van celebrar bevent xampany, inclús en Hitler es va servir una copa, tot i que era abstemi. En aquell moment en Hitler murmurava que s’acostava al final del nacionalsocialisme. La parella va donar la mà a tots els presents i es varen retirar a les seves habitacions privades on varen ser convidats a entrar-hi en Bormann, en Goebbels, la seva esposa, Magda, els generals Hans Krebs i Burgdorf, Nicolas von Below, Arthur Axmann, la cuinera Constanze Manziarly i les dues secretàries Traude Junge i Gerda Christian. En Hitler els va explicar el motiu d’aquell enllaç, remarcant la fidelitat que li havia mostrat l’Eva i que ell li recompensava casant-s’hi. També va dir que tant ell com l’Eva es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer amb la finalitat de cremar els seus cossos. Després, en Hitler es va emportar a la Traude Junge a una habitació per escriure el seu testament davant d’en Goebbels i en Bormann com a testimonis. La Traude estava molt nerviosa en aquell moment. Mentre en Hitler dictava el seu testament, a la cantina hi va haver un ball per la celebració del casament d’en Hitler i l’Eva Braun.

En el testament, anomenat Testament Polític, en Hitler no va mostrar penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir treballant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del Partit d’en Hermann Göering i en Heinrich Himmler pels danys incalculables que havien provocat i la deslleialtat cap a ell. Va nombrar a en Karl Döenitz president del Reich, cap de la Wehrmacht i Ministre de Guerra, en Goebbels va ser nombrat canceller del Reich, en Karl Hanke va ser nombrat Cap de les SS i de la Policia i en Paul Giesler va ser nombrat ministre de l’Interior. Seguidament, va incloure en el nou govern a en Herbert Backe com a ministre d’Agricultura, en Martin Bormann com a cap del Partit, en Walther Funk com a ministre d’Economia, en Robert Ritter von Greim com a ministre de la Luftwaffe, en Hupfauer com a ministre del Treball, en Robert Ley en el Front del Treball, en Werner Naumann com a ministre de Propaganda, en Karl Saur com a ministre d’Armament, l’Artur Seyss-Inquart com a ministre d’Afers Exteriors, en Gustav Adolf Scheel com a ministre de Cultura, en Lutz Graf Schwerin von Krosigk com a ministre de Finances, en Ferdinand Schörner cap de l’Exèrcit i l’Otto Georg Thierack com a ministre de Justícia. En Hitler va deixar constància de que moriria amb el cor alegre i que després de la seva mort seguiria estant a prop del nou govern i que els acompanyaria sempre. Una curiositat és que en el nou govern no hi va incloure homes com l’Albert Speer i en Joachim von Ribbentrop.  Heus aquí el document:

                       El meu testament polític 

Han transcorregut més de trenta anys des de que vaig fer la meva modesta contribució com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, a la que el Reich es va veure forçat.

En aquestes tres dècades, únicament l'amor i la lleialtat al meu poble han guiat tots els meus pensaments, les meves accions i la meva vida. Ells m'han donat la capacitat de fer front a les decisions més difícils que ai ha tingut que prendre un home mortal. En ell he exercit tot el meu temps, les meves forces i la meva salut durant aquestes tres dècades.

No es veritat que jo o qualsevol altre a Alemanya volgués la guerra el 1939. Va ser buscada i provocada exclusivament per uns estadistes internacionals que, o tenien origen jueu, o treballaven en el benefici dels interessos jueus.

He fet tants oferiments de limitació i control armamentístic, que la posterioritat no podrà sempre ignorar la seva responsabilitat en l'esclat d'aquesta guerra per imputarme-la a mi. Més encara, mai he volgut que, després de l'espantosa Primera Guerra Mundial, tinguessin que lliurar una segona contra Anglaterra o contra els Estats Units d'Amèrica. Passaran els segles però, de les ruïnes de les nostres ciutats i monuments, sempre sorgirà l'odi contra qui varen ser responsables d'elles en l'últim terme. Son les persones a les que tenim que agrair tot això: el judaisme internacional i els seus sequaços.

Tres dies abans de l'inici de la guerra germànic-polonesa, vaig suggerir a l'ambaixador britànic a Berlín una solució, pels problemes plantejats, similar a l'aplicada en el cas del Sarre, sota control internacional. Aquest oferiment no podia ser fet cas. Però va ser rebutjat només perquè la classe política governant a Anglaterra desitjava la guerra, en part per raons comercials i, en part, perquè estava influenciada per la propaganda difosa pel judaisme internacional.   

També vaig deixar molt clar que, si els pobles d'Europa anaven a ser considerats de nou com mers peons en un joc organitzat per la conspiració internacional del diner i les finances, ells, els jueus, haurien de carregar amb la responsabilitat d'aquest criminal enfrontament, per ser, com a raça, els verdaders culpables d'ell. 

No he amagat ni he posat en dubte que, en aquesta oportunitat, no només trobarien la mort milions d'homes i hauria centenars de milers de dones i nens abrasats i morts pels bombardejos de les ciutats, sinó que, en aquesta ocasió, els autèntics responsables haurien de pagar la seva culpa tot i que fos per mitjans més humanitaris que la guerra.

Al cap de sis anys d'una contesa que, tot i tots els revesos, algun dia es reconeixerà en la història com la manifestació més gloriosa i heroica de la lluita per l'existència d'una nació, no puc abandonar la ciutat que és la capital d'aquest Estat. Com que les nostres forces són massa minses per seguir resistint un atac de l'enemic en aquest lloc, i la nostra resistència es veurà desgastada gradualment per homes que actuen només com autòmats cecs, vull unir el meu destí al de les milions de persones que han pres sobre d'ella la missió de continuar en aquesta ciutat. Però no correré la sort de deixar-me caure en mans d'un enemic que busca un nou espectacle, organitzat per jueus, per divertir a les seves histèriques masses. 

He decidit, doncs, quedar-me a Berlín i, aquí, donar-me mort voluntàriament en el moment en que cregui que ja no puguin ser mantingudes per més temps la posició del Führer i de la mateixa Cancelleria. Moro amb el cor joiós per la consciència dels inconmensurables objectius i gestes dels nostres pagesos i obrers, i per la contribució, única a la història, de les joventuts que porten el meu nom.  

Per això vull dir-los que tota la gratitud que brota del més profund del meu cor és tan clara com el meu desig de que no renunciïn mai a la lluita, sota cap circumstància, sinó que continuïn on sigui precís contra els enemics de la Pàtria, fidels als principis del gran Clausewitz.

Des del sacrifici dels nostres soldats i des de la meva pròpia camaraderia amb ells fins la mateixa mort, s'ha sembrat la llavor que creixerà algun dia a la història d'Alemanya per un gloriós renaixement del moviment nacionalsocialista en una nació realment unida.

Molts homes i dones valents han decidit unir les seves vides a la meva fins al final. Els he demanat i, finalment, ordenat que no ho fessin, tot i que només per què continuïn formant part en la lluita de la nostra nació. Demano als comandant de l'exèrcit, de la marina i de les forces aèries que reforcin amb tots els mitjans possibles l'esperit de resistència dels nostres soldats i la seva fe en el nacionalsocialisme, amb especial èmfasis en el fet de que jo mateix, com a fundador i creador del moviment, prefereixo la mort a la resignació covarda i inclús la capitulació. 

Tant debò en el futur sigui un punt d'honor entre els oficials de l'exèrcit alemany, com ho és en la nostra armada, que la rendició d'un districte o d'una ciutat sigui una cosa impensable i que, per sobre de qualsevol altra cosa, els comandants han de donar resplendent exemple de fidel devoció al deure fins la mort. 

Abans de morir, expulso del partit a l'antic mariscal del Reich Hermann Göering i li retiro tots els drets que li varen ser conferits pel decret del 29 de juny de 1941 i pel meu discurs al Reichstag de l'1 de setembre  de 1939. En el seu lloc, nombro a l'almirall Döenitz president del Reich i comandant suprem de les forces armades. 

Abans de morir, expulso del partit i retiro tots els càrrecs de l'Estat a l'antic Reichsführer de les SS i ministre de l'Interior Heinrich Himmler. En el seu lloc nombro al Gauleiter Karl Hanke Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, i al Gauleiter Paul Giesler ministre de l'Interior. 

A més de la seva deslleialtat cap a mi, Göering i Himmler han causat un irreparable vergonya al país i a tota la nació per negociar secretament amb l'enemic sense el meu consentiment i en contra de la meva voluntat, i, al mateix temps, per un intent il·legal d'apoderar-se del control de l'Estat.

Amb l'objectiu de donar al poble alemany un govern format per homes honorables que portin a terme la missió de continuar la guerra amb tots els mitjans, com a líder de la nació nombro als següents membres del nou gabinet:

President, Döenitz; Canceller, doctor Goebbels; ministre del Partit, Bormann; ministre d'Afers Exterior, Seyss-Inquart; ministre de l'Interior, Gauleiter Giesler; ministre de la Guerra, Döenitz; comandant suprem de les forces aèries, Greim; Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, Gauleiter Hanke; Indústria, Funk; Agricultura, Backe; Justícia, Theirack; Cultura, doctor Scheel; Propaganda, doctor Naumann; Finances, Schwerin-Krosigk; Treball, doctor Hupfauer; Armament, Sauer; líder del Front Alemany del Treball i membre del Gabinet, Reichsminister doctor Ley.   

Tot i que alguns d'aquests homes, com Martin Bormann, Goebbels, etc., així com les seves esposes, han vingut a veure'm lliurement i per voluntat pròpia per dir-me que sota cap circumstància abandonaran la capital del Reich i que prefereixen caure amb mí aquí, haig de demanar-los que obeeixin la meva petició i que en aquest cas anteposin els interessos de la nació als seus propis sentiments. Estant tant a prop de mi a través del seu treball i la seva lleialtat com a camarades després de la mort, i espero que el meu esperit es mantingui entre ells i els acompanyi sempre. Que siguin severs, però mai injustos; que, per sobre de tot, mai permetin que el temor influeixi en les seves accions, i que situïn l'honor de la nació per sobre de qualsevol altra cosa. 

Finalment, espero que siguin conscients de que la nostra missió, la creació d'un Estat nacionalsocialista, implica el treball dels segles venidors i obliga sempre a cada persona a servir a l'interès comú, anteposant-lo al propi. Demano a tots els alemanys, a tots els nacionalsocialistes, homes i dones, i a tots els soldats dels nostres exèrcits, que siguin lleials i obeeixin fins donar la vida al nou govern i al seu president. 

Sobretot, amb mí al govern de la nació i atot el poble a que prestin el màxim suport a les lleis racials i resisteixin sense compassió a l'envenenador de totes les nacions, el judaisme internacional.

Berlín, 29 d'abril de 1945, 04,00 hores.

A. Hitler.

Testimonis: Dr. Joseph Goebbels, Wilhelm Burgdorf, Martin Bormann, Hans Krebs.

Després, en Hitler va dictar el seu Testament Privat, que va ser més breu, i on va explicar els motius del seu matrimoni amb l’Eva Braun, i va deixar tots els seus béns a la família de la seva dona i a les seves secretàries per tal de que poguessin viure de forma burgesa, tot i que ell considerava que no tenien gaire valor. Curiosament, només va mencionar a la Franciska Braun, la mare de l’Eva, i no va mencionar el nom de les dues germanes ni del pare, en Friedrich Braun. Totes les obres d’art que havia adquirit va demanar que fossin traslladades a la ciutat de Linz. En el final del testament va explicar que amb la seva esposa havien decidit morir per escapar de la vergonya de la derrota o la capitulació i que volien que els seus cossos fossin cremats en els llocs en que havien realitzat la gran part del seu treball en el transcurs dels últims 12 anys. El testament personal d’en Hitler deia el següent:

                        Testament personal de Hitler

Tot i que durant els anys de lluita he penat sempre que no podia assumir la responsabilitat del matrimoni, abans de que acabi la meva vida he decidit prendre com esposa a la dona que, després de molts anys d'autèntica amistat, va venir per iniciativa pròpia a aquesta ciutat, casi completament assetjada, per compartir lliurement la meva sort. 

Vindrà a la mort amb mí, en el seu desig de ser la meva esposa. Això ens compensarà als dos del què hem perdut  a conseqüència de la meva dedicació al servei del poble.

Totes les meves possessions, en la mesura que valguin alguna cosa, pertanyen al partit o, si aquest no existís, a l'Estat. I si també l'Estat hagués sigut destruït, no hi hauria necessitat de que jo donés més instruccions al respecte. Les pintures adquirides per les col·leccions que vaig reunir en el transcurs dels anys, no hi varen ser per propòsits privats, sinó tan sols per crear un gran museu d'art a la meva ciutat natal de Linz, en el Danubi. 

És el meu ardent desig que aquest testament sigui degudament executat. Com marmessor d'ell nombro al meu més fidel camarada del partit Matin Bormann, que rebi plena capacitat legal per prendre totes les decisions. Té permís, en particular, per entregar als meus familiars tot quan pugui ser de valor com a record personal o, en cas de necessitat, per mantenir el nivell de vida propi de la petita burgesia, amb especial atenció a la mare de la meva esposa i als meus fidels col·laboradors, homes i dones, que ell coneix bé. Destaco entre aquests a les meves antigues secretàries, Frau Winter, etc., que m'han ajudat durant molts anys amb el seu treball.

La meva esposa i jo elegim morir per evitar la vergonya de la derrota o de la rendició. És el nostre desig que els nostres cossos siguin incinerats immediatament en el lloc on he exercit gran part del meu treball diari durant dotze anys al servei del meu poble.

Berlín, 29 d'abril, 14.00 hores.

A. Hitler

Testimonis: Martin Bormann, Dr. Joseph Goebbels, Nicolaus von Below.

A la quatre de la matinada, la Traude Junge va acabar de mecanografia el testament, i l’altra secretària, la Frau Christian, va acabar de passar a màquina el text que va ser firmat per en Bormann, en Goebbels, i els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf. En Nicolaus von Below va firmar el trestament privatDels dos testaments se’n varen fer quatre copies perquè no es perdessin; una va ser destinada als arxius d’en Bormann i les altres tres varen ser enviades a través de les línies soviètiques a l’Albert Kesselring, l’encarregat del sud d’Alemanya, en Döenitz, que es troba a la zona nord, i al mariscal Ferdinand Schörner, que estava combatent a Bohèmia. Els missatgers que van portar els tres testaments d’en Hitler van ser Heinz Lorenz, un funcionari del Ministeri de Propaganda, el comandant Willy Johannmeyer i el SS Standartenführer Wilhelm Zander. Després de que en Hitler se n’anés al llit a descansar, la Traude va pujar a la planta alta del búnquer per aconseguir menjar pels fills d’en Goebbels. Però en aquella planta es va trobar amb una festa sexual entre oficials de les SS i noies joves que havien sigut seduïdes amb la promesa d’estar a la Cancelleria del Reich. Per la seva part, en Joseph Goebbels, després de firmar els testaments d’en Hitler, va demanar-li, molt emocionat i amb llàgrimes als ulls, a la Traude Junge redactar la seva pròpia apologia en l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que en Hitler li havia ordenat marxar de la capital per formar part com a ministre d’un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre d’en Hitler. En el testament també va explicar que amb la seva esposa, la Magda, i en nom dels seus sis fills, no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a en Hitler en aquells dies decisius tenia que haver-hi alemanys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins la mort, tot i que això contravingués a una ordre formal del testament polític d’en Hitler. En Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matinada i li va dir a la secretària que en Hitler li havia demanat marxar de Berlín. El document diu així:

                            Apèndix de Goebbels

El Führer m'ha ordenat deixar Berlín si s'enfonsa la defensa de la capital del Reich, i formar part i dirigir el govern nombrat per ell.

Per primer cop en la meva vida, tinc que rebutjar categòricament aquesta ordre. Deixant a una banda el fet que, basant-nos en els sentiments de companyonia i de lleialtat personal, mai podríem deixar sol al Führer en el seu moment de més necessitat, jo em veuria a mi mateix, durant la resta de la meva vida, com un vil traidor i un vulgar malfactor; perdria el respecte que em dec a mi mateix, així com el respecte dels meus compatriotes, que em seria indispensable si he de prestar-los en el futur algun servei per la reconstrucció de la nació i de l'Estat alemany.

En el malson de traïcions que rodejar al Führer en aquests crítics dies de la guerra, ha d'haver-hi com a mínim algunes persones que li donin suport incondicionalment fins la mort, encara que això contradigui l'ordre formal i, des del punt de vista material, plenament justificable, que dicta en el seu testament polític.

Crec, per consegüent, que amb això estic fent el millor servei que puc prestar al poble alemany. En els durs temps que ens esperen, els exemples seran més importants que els homes. Sempre es trobaran homes que mostrin a la nació el camí per sortir de les tribulacions; però per una reconstrucció de la vida nacional serà impossible si no s'inspira en exemples clars i fàcilment comprensibles. 

Per aquesta raó, juntament amb la meva esposa i en nom dels meus fills, que són massa joves per poder parlar per ells mateixos i que, si tinguessin edat suficient, donarien suport sense reserves aquesta decisió, expresso la meva decisió inalterable de no deixar la capital del Reich inclús en el cas de que aquesta caigui, i de posar fi, al costat del Führer, a una vida que per a mi, personalment, no tindrà cap valor si no puc entregar-la al servei del Führer i vivir-la al seu costat.

En la Batalla per Berlín:

El matí a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Durant el dia, els soviètics varen aconseguir fer-se amb el control del Ministeri de l’Interior després d’una lluita aferrissada amb granades i metralletes, i estaven a uns 500 metres del Reichstag. Pensaven que l’endemà hi arribarien. Des de primera hora la 301º Divisió de fusellers del coronel Antonov va començar el seu assalt. Dos dels seus regiments de fusellers varen atacar el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse, però a la tarda varen tenir que retrocedir pel contraatac llançat per les Waffen-SS. Per altra banda, el destacament del SMERSH, adscrit al 3ª Exèrcit de xoc, va rebre ordres de començar a obrir camí cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria del Reich. Una companyia de reconeixement va rebre instruccions de detenir a en Hitler amb vida.

A les afores de Berlín, el 12ª Exèrcit alemany del general Busse s’amagava al bosc proper a la població d’Halbe per intentar fugir cap a l’oest. Els departaments polítics soviètics varen intentar convèncer als soldats supervivents de que es rendissin llaçant un quart de milió d’octavetes, fent sonar els altaveus amb missatges gravats de presoners alemanys demanant la rendició i els soldats soviètics cridaven entre els arbres que la guerra havia acabat i que ja era hora de tornar a casa. Desesperat per la situació, en Wilhelm Keitel va trucar al general Gotthard Heinrici, que havia abandonat el seu quarter general de Hassleben sense permís, i el va acusar de desobeir les ordres i li va assegurar que el rellevarien del seu càrrec pel general Hasso von Manteuffel, però aquest s’hi va negar. Poc després, l’Alfred Jodl també va acusar a en Heinrici de covardia i li va ordenar que es presentés en el nou quarter general del OKW. Els ajudants d’en Heinrici varen témer que l’executessin i el varen convèncer perquè no hi anés.

En el búnquer, a les deu del matí, quan en Hitler es va despertar després del casament, va preguntar al general Hans Krebs on es trobava l’Exèrcit d’en Walther Wenck, però el general, disgustat, li va tenir que dir que no en sabia res. Llavors li va preguntar on eren els soviètics, i en Krebs li va respondre que avançaven i que en 48 hores estarien a la Cancelleria. En Krebs li va explicar que no podien esperar cap miracle i que les tropes havien patit grans pèrdues i ja no tenien armament. En Hitler va tenir clar que no podia esperar un miracle i que per tant tot estava perdut. A més, va rebre informes d’en Ferdinand Schörner que deien que les zones de rereguarda estaven desorganitzades i que la població civil complicava les operacions. Tothom a dins al búnquer també va ser conscient de que no hi hauria possibilitat de victòria, i en Freytag von Loringhoven, juntament amb en Boldt, varen demanar permís a en Hans Krebs per unir-se a les tropes que es trobaven a l’exterior. En Krebs va dubtar en un principi, però després de parlar-ne amb el general Burgdorf varen donar permisos per sortir del búnquer. Un dels que va marxar durant aquella jornada, el coronel Nicolas von Below, l’oficial d’enllaç de la Luftwaffe, se li va demanar que entregués un missatge d’acomiadament a les forces armades. En el missatge que portava la Von Below, la Kriegsmarine va ser felicitada, a la Luftwaffe se li varen demanar excuses per la traïció d’en Hermann Göering i a la Wehrmacht es varen fer distincions entre els valents soldats i els mals generals.

Al migdia es va celebrar com era costum una conferència de guerra. Els correus havien dut notícies de que les tropes soviètiques estaven a 400 o 500 metres de la Cancelleria. Al vespre es va difondre al búnquer la notícia de la mort d’en Benito Mussolini i la Clara Petacci del dia anterior. Quan en Hitler va llegir aquella notícia va quedar impressionat i no va poder reprimir un moviment involuntari que li va fer tirar la seva tassa de tè. l’Eva va córrer per eixugar el te, però en Hitler li va agafar el braç i li va dir que no ho podria recollir perquè era la seva sang. Amoïnada, li va preguntar si farien el mateix amb ells, i en Hitler li va explicar que no podrien perquè els seus cossos serien incinerats. Atemorit amb la idea de que el cianur no fes efecte en el moment de suïcidar-se, en Hitler va insistir en el doctor Stumpfegger que provés el cianur amb la seva gossa Blondi, que s’havia escapat del seu lloc per està amb ell juntament amb els seus quatre cadells. Llavors va ordenar a l’Erich Kempka que enviés bidons de gasolina des del garatge a la Cancelleria per cremar el seu cadàver i el de la seva esposa. Preocupat per aquest tema, en Hitler va discutir amb el doctor el millor mitjà i més segur per suïcidar-se, i li va preguntar si la càpsula de cianur li donaria temps a disparar-se un tret o ho hauria de fer l’Otto Günsche. Stumpfegger li va respondre que ho podria fer ell mateix ja que el verí no feia efecte d’immediat. Preparant-se pel moment final, en Hitler, davant l’Eva i el doctor, va treure la seva Walter de 7,65 i se la va introduir la boca mentre li preguntava en el doctor s’hi ho feia bé. Un cop acabat l’assaig, en Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer es matessin a trets de revòlver, cosa que va fer plorar als sis fills de Goebbels. La Magda els va intentar consolar dient-los que aviat anirien tots amb l’oncle Adolf. Poc abans de la sessió de la tarda, amb l’ajuda del cuidador de gossos d’en Hitler, el sergent Fritz Tornow, en Haase li va obrir la mandíbula a la Blondi i va trencar-hi l’ampolla de cianur amb unes alicates. La gossa es va desplomar a l’instant al terra. En Hitler no hi va ser present, però va entrar a l’habitació immediatament després. Va mirar durant uns segons a la Blondi i després, amb llàgrimes als ulls, va marxar sense dir res i es va tancar a la seva habitació.

A les deu de la nit es va celebrar una altra reunió on el comandant de Berlín, el general Helmuth Weidling, va dir que els soldats soviètics havien avançat per la Saarlandstrasse i la Wilhelmstrasse, i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire. Des del nord de la ciutat havien penetrat en els carrers entre la Bismarckstrasse i la Kantstrasse, i des del sud fins al suburbi de Grunewald i Reichsportfeld, on únicament una petita força alemanya seguia lluitant en el riu Havel, a Pichelsdorf. En Weidling va acabar dient que les tropes soviètiques arribarien a la Cancelleria l’1 de maig de 1945. Després de la reunió li varen demanar a en Hitler que aprovés les sol·licituds per poder marxar del búnquer. En Freytag von Loringhoven, el seu amic Gerhard Boldt i el tinent coronel Rudolf Weiss varen decidir marxar. Li varen dir a en Hans Krebs que havien de sortir del cercle soviètic per arribar fins on hi havien en Wenck. Acceptant la proposta, el dirigent alemany va demanar a en Freytag von Loringhoven com pensaven marxar de Berlín. El comandant li va exposar la ruta des del subterrani de la Cancelleria del Reich fins a Havel, on allà agafaria una barqueta. A en Hitler li va encantar la idea i li va aconsellar que agafessin una barca amb motor elèctric perquè no feia soroll. En Von Loringhoven li va dir que si era necessari podrien utilitzar un altre tipus d’embarcació, però llavors en Hitler es va mostrar cansat de cop i li va donar la mà sense energia a cadascú d’ells per acomiadar-se’n i els va dir que donessin records a en Wenck i que s’afanyés a arribar perquè sinó seria massa tard. En Nicolaus von Below també li va demanar permís a en Hitler per marxar a l’oest. En Hitler hi va accedir d’immediat i aquella mateixa nit en Von Below marxava. Duia amb ell una carta d’en Hitler per en Keitel en la que, segons els records d’en Von Below, reiterava les seves lloances a l’armada, culpava del fracàs de la Luftwaffe a en Hermann Göering i censurava a l’Estat Major. Deia que no es podia creure que els sacrificis del poble alemany haguessin sigut per res. Durant la nit es va rebre la confirmació per part d’en Wilhelm Keitel de que no podien esperar ajuda de cap més Exèrcit. A les onze de la nit, en Hitler va telegrafiar cinc preguntes a l’Alfred Jodl, que estava a Dobbin, en l’últim quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, demanant-li que li digués on estava la punta de llança d’en Wenck, quan es produiria l’atac, on estava el 9º Exèrcit, on estaven les tropes d’en Holste i quan havia d’esperar l’atac d’aquest últim. Enfonsat, en Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Arthur Axmann, on varen parlar durant una hora sobre el tema de la joventut. Quan l’Axmann va sortir, el doctor Stumpfegger li va preguntar a en Hitler si podia fer alguna cosa per ell aquella nit, i en Hitler li va dir, mig adormit, que en Wenck arribaria aviat i que no patís.

A fora del búnquer, els soviètics varen travessar el Tiergarten i es varen endinsar a l’àrea pròxima dels edificis oficials. En el bàndol alemany, la Nordland, sota el comandament d’en Mohnke, es trobava situada a la Cancelleria del Reich, i de sobte varen rebre missatges positius que explicaven l’avanç de les tropes d’en Wenck i les negociacions amb els Aliats. Però la situació era massa desesperada per ells; el comandant Krukenberg només va rebre com a reforços a 100 agents de la policia d’avançada edat i els seus homes estaven massa cansats per lluitar. Els soviètics ho tenien tot de cara, i el 8ª Exèrcit de guàrdies d’en Vasili Chuikov, que estaven lluitant a la Wilhelmstrasse, va atacar en direcció nord, a través del canal de Landwehr, cap al Tiergarten, i es varen aproximar al quarter general d’en Weidling, situat en el Benderblock. Davant la imminent amenaça, en Weidling va convocar a tots els comandants de divisió i els va fer saber l’última comunicació que havia mantingut per ràdio amb el general Reyman des de Potsdam ,que li havia dit que una part del 12ª Exèrcit del general Wenck havia avançat cap a Fercht, al sud de Potsdam, però que ningú sabia s’hi havien obert una ruta per escapar. A continuació, en Weidling els va dir que pensava fer una fugida cap a l’oest a través de la Heerstrasse.

En el Reich:

A primera hora del matí, en Walter Schellenberg, acompanyat per un astròleg, va comunicar a en Heinrich Himmler la negativa dels Aliats occidentals de negociar la pau.

A Obersalzberg, en Karl Koller va arribar a la zona per ordres del nou cap de la Luftwaffe, en Ritter von Greim, però allà va saber que Hermann Göering havia sigut traslladat i ningú sabia a on.

Per altra banda, el que quedava de govern alemany va exigir als propietaris de la marca de beguda Fanta que canviessin el nom del seu producte per un altre en dos dies sinó volien anar tancats en un camp de concentració. Com que en Hitler es va suïcidar el dia següent aquella exigència no es va dur a terme. Anys més tard, l’empresa Coca-Cola va comprar la marca Fanta.

En el front oriental:

La força alemanya atrapada al voltant de Frankfurt-an-der-Óder va intentar sortir de la seva bossa per arribar a Berlín. Aquest intent va dur a tres dies d’una salvatge lluita. De la seva dotació original de 200.000 homes, en moriren 60.000, i 120.000 varen ser fets presoners. Només petits grups varen aconseguir escapar entre les línies soviètiques. Al nord d’Alemanya, els soviètics varen lluitar per alliberar el camp de Ravensbrück.

En el front occidental:

A les cinc de la tarda, la 20º Divisió blindada i la 45º Divisió d’infanteria del 7º Exèrcit nord-americà varen alliberar el camp de concentració de Dachau després de lluitar contra els soldats alemanys a menys de tres quilòmetres de Dachau. En vida varen trobar-hi a 30.000 presoners, pe`ro també molts cadàvers que varen fer enfurismar als soldats. Amb l’odi al cos, els nord-americans varen executar els guàrdies de les SS. En total varen morir a Dachau 3.000 alemanys, 12.000 polonesos, 6.000 soviètics, 6.000 francesos, 6.000 italians, 2.000 txecs, 1.500 eslovacs, centenars de noruecs, danesos, belgues, holandesos i grecs, 40 suïssos, 11 anglesos i 1 albanès. Entre els alliberats hi havia el periodista Nerin Emruallh Gün, que va escriure el 1968 la primera biografia de l’Eva Braun i un llibre sobre l’assassinat del president John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, ja que el varen considerar un possible implicat en l’assassinat del President. Al mateix temps, els nord-americans varen ocupar la ciutat de Munic.

També aquell dia va ser alliberat el camp de presoners de Sandbostel, stalag XB- que des del 13 d’abril de 1945 rebia els evacuats del camp de presoners de Neuengamme i molts dels seus kommandos. Els Aliats es varen trobar amb centenars de cossos amuntegats al terra o en les fosses comuns.

A Holanda, la RAF va començar a llançar provisions alimentàries per alleugerir la difícil situació dels famèlics civils del país.

A Itàlia:

Al nord d’Itàlia, en Vietinghoff i en Karl Wolff varen firmar la rendició incondicional de totes les forces alemanyes a Itàlia amb el general Morgan, el cap d’Estat Major d’en Harold Alexander, l’Allen Dulles, el cap de l’OSS a Suïssa, i en presència del general soviètic Kislenko, que va entrar en vigor a partir del 2 de maig. l’Albert Kesselring, consternat, va destituir a en Vietinhoff i el va substituir pel general Scholz, que ràpidament, davant l’evidència, es va rendir. Els suïssos, els Aliats i molts italians i alemanys a Itàlia estaven preocupats per una prolongació de la campanya a la Fortalesa Alpina, i la probables destrucció de la indústria del nord d’Itàlia com a resultat de la política de terra cremada de Hitler. Per altra part, els Aliats varen ocupar Milà i Venècia. A Milà, els guerrillers varen afusellar el cap d’Estat Major de la Milícia feixista, l’Achille Starace.

 



28 d’abril de 1945

Dissabte:

En la batalla per Berlín:

L‘exèrcit soviètic lluitava cada cop més a prop del centre de la capital del Reich; el 3º Exèrcit de xoc ja es trobava en els districtes septentrionals de la columna Siegessäule, que s’erigia en el Tiergarten. Els alemanys només tenien el control d’una franja de sis quilòmetres d’amplada i quinze de llarg que anava des de l’Alexanderplatz, a l’est, fins a Charlottenburg i el Reichssportsfeld, a l’oest, on l’Arthur Axmann defensava amb desesperació els ponts del Havel. El comandant soviètic de la ciutat de Berlín, en Nikolai Berzarin, va fer una crida a la població berlinesa anunciant que les autoritats soviètiques volien la pau i que desitjaven tornar a la vida quotidiana de la ciutat. La majoria de la gent va fer cas a aquella crida i va sortir de les seves cases i dels refugis amb braçalets blancs per rendir-se. Però, tot i les crides que havien fet els comandants soviètics en els seus soldats perquè tinguessin un comportament exemplar, molts soldats varen cometre atrocitats contra els civils berlinesos. Les violacions a la nit es veien com una cosa normal igual que els saquejos i els assassinats. Tot i això, els comandants soviètics varen intentar donar una altra imatge i varen organitzar patrulles militars professionals per supervisar el comportament dels seus soldats i varen organitzar un sistema de distribució d’aliments pels civils. A la tarda, els soviètics varen avançar a través del pont de Moltke, però poc abans de les sis de la tarda els alemanys varen intentar fer volar el pont. No ho varen acabar d’aconseguir. Els soviètic avançaven tant ràpid que tres tancs T-34 varen avançar per la Wilhelmstrasse fins arribar a l’estació U-Bahn, on es varen topar amb una emboscada organitzada pels francesos de les SS armats amb llançagranades. Els alemanys que podien intentaven fugir de Berlín, i els homes de la divisió de l’Ulrich von Hutten varen pujar 3.000 ferits i uns quants nens malalts en una sèrie de trens de mercaderies i varen ser evacuat a poc a poc cap a Barby, on els nord-americans els varen acceptar en qualitat de presoners de guerra. Les carreteres alemanyes de l’est que conduïen cap a l’oest estaven plenes de refugiats que fugien desesperats dels soviètics.

En el búnquer, a dos quarts de dues de la matinada, l’Adolf Hitler va entrar a la habitació del ministre Ritter von Greim i es va asseure a la cantonada del llit juntament amb la Hanna Reitsch. Amb el rostre blanc, el líder alemany li va dir que l’única esperança que tenien era en Walther Wenck i que necessitava reunir tots els avions que poguessin per què s’ocupessin de cobrir el seu avanç. A més, li va explicar que acabaven d’informar-lo de que l’artilleria d’en Wenck bombardejar ja les posicions soviètiques a la Potsdamer Platz. Estava convençut que amb la Luftwaffe i les tropes de terra d’en Walther Wenck, que no estaven operatives però no ho sabia, podrien ajudar-lo a Berlín. Llavors, en Hitler li va ordenar que tornés a Rechlin i s’encarregués de treure els seus aparells a la capital per destruir les posicions soviètiques. Però també el líder alemany li va demanar que detingués a en Heinrich Himmler. Quan va pronunciar el nom d’en Himmler la seva veu es va endurir i li varen començar a tremolar les mans i va cridar: Un traïdor no em pot substituir. Vostè em té que garantir que això no passarà. Tan el ministre com la Hanna li varen replicar que el seu intent no serviria per res i li varen tornar a dir que preferien morir al seu costat abans de dur a terme una missió impossible. El líder alemany els va respondre que com a soldats del Reich tenien el sagrat deure d’esgotar totes les possibilitats i que aquesta era l’única possibilitat d’èxit. La Hanna no estava molt convençuda, però en Von Greim no ho veia de la mateixa manera i li va dir que ells dos eren l’única esperança per tota aquella gent que quedaven allí i que tenien que intentar-ho. Llavors, la Hanna es va quedar a soles amb en Hitler mentre en Von Greim es preparava per marxar del búnquer. La pilot li va tornar a insistir en quedar-se, però el dictador alemany es va limitar a mirar-la uns instants als ulls i dir-li: Déu els protegirà.

Encara a la matinada i continuant pensant que en Wenck era la salvació, es varen efectuar trucades desesperades a en Wilhelm Keitel i a l‘Alfred Jodl per demanar-los reforços per Berlín. Es creia que podien resistir encara 48 hores. L’Adolf Hitler i els seus col·laboradors esperaven l’arribada de les tropes d’en Walther Wenck des del sud-oest, però el que no sabien era que el 12º Exèrcit d’en Wenck era casi inoperatiu. El general Hans Krebs encara confiava plenament amb la convicció d’en Hitler. A continuació, en Von Greim i la Hanna es varen prepara per marxar i es varen acomiadar de tots els presents. En Nicolaus von Below els va demanar que salvaguardessin l’honor de la Luftwaffe per explicar en el món el sentit del que volia Alemanya. Llavors, tots els hi varen entregar algun record i varen escriure breus missatges. (La Hanna va dir que ella i en Von Greim varen destruir tots els missatges excepte dues cartes que va escriure en Joseph Goebbels i la seva esposa Magda al fill gran d’aquesta, en Harald). La Magda Goebbels a part li va donar un anell de brillants que es va treure del dit per què el conservés com a record seu. Un cop es varen acomiadar de tots, la Hanna va ajudar a en Von Greim, que anava amb crosses per la seva ferida al peu, a pujar les escales de formigó. A fora al búnquer els esperava un vehicle blindat que els va portar fins a una zona propera on els esperava una avioneta Arado 96, que havien portat per l’ocasió, i que estava apunt per volar a prop de la Porta de Brandenburg cap a Plön per veure a en Karl Döenitz i per assegurar-se que en Himmler era executat. La Hanna i en Von Greim varen agafar l’avioneta i varen volar cap al sud mentre els soldats del 3º Exèrcit de xoc, que es trobaven al Tiergarten, s’ho miraven pensant que no fos en Hitler qui anés allí. Després de que marxessin, en Hitler va demanar un sacerdot per poder casar-se amb l’Eva Braun el dia següent. En Joseph Goebbels li va portar a la sala privada d’en Hitler a en Walter Wagner, un oficial del Gau de Berlín, que tenia la potestat per celebrar una cerimònia de boda civil, que va arribar al búnquer amb un vehicle blindat.

A mitja tarda varen arribar notícies al Führerbúnquer a través del Servei de Premsa del Ministeri de Propaganda que deien que en Heinrich Himmler havia negociat la rendició amb els Aliats occidentals. La ràdio d’Estocolm va anunciar en un comunicat que en Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Al principi en Hitler no es va voler creure la notícia, però ja havia començat a desconfiar de les SS quan en Fèlix Steiner havia fracassat en l’alliberació de Berlín. Per treure’n l’aigua clara, va trucar a en Karl Döenitz, que aquest va trucar a en Himmler per preguntar-li si eren certes les informacions de la ràdio d’Estocolm, pregunta que el ministre de l’Interior alemany va negar amb rotunditat. Amb aquell ambient de desconfiança, en Martin Bormann va enviar un telegrama a en Puttkamer dient-li que els qui tenien autoritat per animar a les tropes estaven callats i que la lleialtat havia donat pas a la deslleialtat.

A la nit, l’agregat de la premsa, en Heinz Lorenz, va arribar al búnquer amb un informe de l’agència Reuters, emès per la BBC de Londres i confirmat per Estocolm, que confirmava que en Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Li va entregar una còpia a en Bormann, que estava assentat al costat d’en Joseph Goebbels i d’en Walther Hewel, i li va donar una altra còpia a en Linge per què li entregués a en Hitler. Aquella confirmació va fer esclatar de ràbia a en Hitler, que es va reunir amb en Goebbels i en Bormann a la seva habitació per tenir una llarga conversació. Amb la traïció d’en Himmler, en Hitler es va obsessionar amb el detingut representant d’en Himmler en el Quarter General, en Hermann Fegelein, el marit de la germana de l’Eva Braun. Creia que hi havia un pla d’en Himmler per assassinar-lo i estava convençut que en Fegelin formava part de la conspiració. Per ser el seu cunyat, en Hitler havia pensat enviar-lo a lluitar amb les tropes d’en Mohnke, però l’Otto Günsche i en Bormann el varen convèncer perquè l’entregués a un consell de guerra. Al cap d’una estona, un grup de guàrdies de l’escorta d’en Hitler varen dur a en Fegelin, que estava detingut des del dia anterior al búnquer, i va ser sotmès a un interrogatori. Al cap de poc en Fegelin va admetre les conversacions d’en Heinrich Himmler amb el comte Folke Bernadotte, però va negar en tot moment ser un traïdor i va dir que no sabia absolutament res del que parlava en Himmler. Llavors, en Hitler li va convocar un consell de guerra presidit per en Johann Rattenhuber, el cap de la seva guàrdia personal, que el va condemnar a morir afusellat. Li varen arrancar del seu uniforme totes les insígnies, com la Creu de Cavaller, i va ser conduït al jardí de la Cancelleria mentre cridava que era innocent. A fora al búnquer, en Fegelin va sol·licitar parlar amb l’Eva Braun, però el tinent encarregat de complir l’ordre no va autoritzar-li tot i que li va deixar escriure una nota. Un cop va escriure la nota on demanava clemència, va demanar-li al tinent una cigarreta, però estava tant espantat que quan li varen donar li va caure de les seves mans tremoloses. Compadint-se d’ell, un membre de les SS va agafar la cigarreta, la va encendre i li va posar en els llavis d’en Fegelin, que continuava tremolant de por. El tinent li va dir que tot això no li feia gens de gràcia i, seguidament, sis homes de les SS es varen col·locar en fila i el varen afusellar.

Mentrestant, en Wilhelm Keitel va destituir a en Gotthard Heinrich com a comandant del Grup del Vístula per haver intentat evitar que els seus homes combatessin contra els soviètics. Va ser substituït per en Kurt Student. Mentrestant, els soldats soviètics varen començar un potent bombardeig destruint les posicions alemanyes i les seccions d’infanteria varen obrir camí cap als grans edificis de la Kronprinzufer i la Moltkesstarsse. A mitjanit varen aconseguir establir un pont ferm en el riu Spree, per on varen passar les divisions 150º i 171º de fusellers. Primer varen assaltar el Ministeri del Interior, situat a la vorera meridional de la Moltkestrasse, on les portes i les finestres estaven bloquejades per defensar l’edifici. Tot i semblar fàcil, els soviètics varen tenir molts problemes per atacar al Ministeri, i incapaços de col·locar bateries de canons i coets, varen posar-hi llançacoets Katiushka individuals en diferents trams de la via del tren. Aquella mateixa nit, les tropes d’en Busse, que es trobaven a la zona del Halbe, a les afores de Berlín, varen intentar fugir en massa, però les tropes de l’Ivan Konev de seguida els varen interceptar des del sud i els varen atacar amb coets Katiushka, a més de l’artilleria. Els alemanys, atrapats en el bosc, no sabien per on s’havien de dirigir i molts es varen perdre buscant l’oest.

En el Reich:

Des de Rechlin, en Karl Koller, l’oficial de la Luftwaffe, va rebre ordres el dia anterior per tornar a Obersalzberg i a les 03:10 de la matinada va sortir cap a la zona, però no va poder arribar a Obersalzberg fins al 29 d’abril de 1945.

En el camp de concentració de Mauthausen es va produir l’últim gasejament de tot el Reich. Per altra banda, els Aliats varen lluitar per alliberar el camp de Dachau.

La mort d’en Benito Mussolini:

A Itàlia varen descobrir a en Benito Mussolini i la seva amant Clara Petacci a prop del llac Como quan intentaven escapar cap a Suïssa. Immediatament, el Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia va enviar a l’alt funcionari Walter Audisio, àlies coronel Valerio, ex combatent de la Guerra Civil espanyola amb les Brigades Internacionals, a on estaven detinguts la parella per executar-los. A primeres hores de la tarda, l’Audisio, complint les ordres del cap comunista italià Palmiro Togliatti i d’en Luigi Longo, va entrar a l’habitació on estava retingut en Benito Mussolini i la Clara Petacci. Li va dir en el dictador italià que s’afanyessin perquè els venia a salvar i els va conduir amb cotxe fins a on els esperaven els partisans. El vehicle, amb en Mussolini i la Petacci en el seient de darrere, es va dirigir a la vila Belmonte, a les afores del poble de Giulino di Mezzegra, al llac Como, al nord de Milà. De seguida que varen arribar l’Audisio els va fer baixar i li va ordenar a en Mussolini que avancés cap a la porta del xalet, però en veure que la Petacci el seguia l’Audisio la va fer apartar. Ella, que ja sabia quin seria el seu destí, es va col·locar al costat del seu amant. Llavors, l’Audisio la va advertir que si no s’apartava moriria però ella no es va voler moure. A les 16:10 els varen afusellar amb un subfusell davant d’un mur de pedra junt a les portes de la vila. En Mussolini, que no va posar ni resistència, va ser crivellat per cinc bales disparades pel mateix Audisio. Quan en Mussolini va caure al terra encara no estava mort, i va ser rematat per tres bales més, però encara respirava, i llavors els partisans si varen apropar i li varen dispara directament al cor. A la Petacci amb una sola bala n’hi va haver prou per matar-la. Els cadàvers d’en Mussolini i de la Petacci varen ser duts amb el mateix cotxe amb què els havien portat a la vila i després varen ser traslladats en un camió de mudances on hi havia els cadàvers de 15 caps feixistes, entre els quals hi havia en Pavolini, en Luigi Gatti i en Marcello, germà de la Petacci, tots ells afusellats en el moll de Dongo per ordre dels mateixos caps comunistes, i varen ser conduïts fins a Milà. A la ciutat natal del feixisme, els cadàvers d’en Mussolini i de la Petacci varen ser maltractats pels partisans i els civils; varen ser colpejats, escopits i orinats, i després els varen penjar pels peus en l’estructura metàl·lica d’un garatge en construcció davant de la gasolinera de la plaça Loreto de Milà. Els cadàvers portaven un paper amb el seu nom perquè la gent els reconegués i els hi llancés objectes. Les dones presents reien i ballaven al costat dels cadàvers i comentaven sorpreses que la Petacci no portés roba interior i que les seves mitges no tinguessin carreres. No se sap en claredat com es va donar l’ordre d’executar a en Mussolini, però sembla probable que els britànics haurien pressionat als partisans per eliminar a en Mussolini ja que, segons sembla, el dictador italià podia tenir un acord amb en Winston Churchill del passat que ara valia més que no sortís a la llum per interès del primer ministre. De fet, en Mussolini i en Churchill havien tingut sempre una bona relació, i una de les últimes cartes que va escriure en Mussolini va ser per al primer ministre britànic. A més, la bala que va matar a en Mussolini sembla que podria ser una bala britànica i, a sobre, no es va voler fer una autòpsia al cadàver i no es va apuntar mai com varen ser els trets que varen acabar amb la vida del dictador italià. Hores més tard, en Hitler va ser informat del què havia passat a Milà i va manifestar que tot allò li repugnava i que estava segur de que ell no patiria el mateix destí. Com a conseqüència de la mort d’en Mussolini, es va iniciar una insurrecció popular. Continuant amb l’execució dels feixistes, a la localitat de Vimercate, els partisans varen afusellar l’ex membre del Gran Consell feixista, en Roberto Farinaci.

En el front occidental:

A l’oest d’Holanda es va produir la primera reunió entre representants Aliats i alemanys. El Reichskomimisar pels Països Baixos, l’Arthur Seyss-Inquart, els va oferir la llibertat per dur aliments i carbó a Holanda occidental, ocupada pels alemanys, per alleugerir la difícil situació de la població civil, sempre i quan les forces aliades s’aturessin a l’est. Aquesta negociació va dur a un cessament de les hostilitats i va alliberar al país de més batalles inútils.

 



27 d’abril de 1945

Divendres:

En la Batalla per Berlín:

En el centre de Berlín, el sector Z, els soldats alemanys ferits s’enviaven a l’hospital de campanya que s’havia establert en els subterranis de l’hotel Adlon, i els soldats de les SS varen ser traslladats al subterrani de la Cancelleria del Reich. Des de primera hora del matí, i des de la nit anterior, els alemanys varen començar un atac des de dos eixos diferents; en el sud, des del Halbe a Baruth, i en el nord, des de Teupitz, però els alemanys varen perdre un número important de baixes en aquestes ofensives. L’avanç soviètic s’estava produint de forma irregular. En el nord-est, el 47º Exèrcit soviètic, que havia envoltat la ciutat en trobar-se amb el 4ª Blindat de guàrdies de l’Ivan Konev, es varen aproximar a Spandau. A l’aeròdrom de Gatow es varen produir violentes batalles on la Volkssturm i els cadets de la Luftwaffe es defensaven amb els canons antiaeris de 88 mil·límetres apostats darrere els avions. En el nord, el 2º Exèrcit blindat de guàrdies soviètic amb prou feines havia avançat des de Siemensstadt, i el 3º Exèrcit de xoc va arribar a la barrera septentrional que la separava del Tiergarten i de Prenzlauerberg, darrere del búnquer antiaeri del Humboldthain. El 5º Exèrcit de xoc es va dirigir als districtes orientals de la ciutat, i la majoria de les forces es trobaven entre la Frankfurtalle i el marge meridional del riu Spree. Per altra banda, el 8º Exèrcit de guàrdies i el 1º Exèrcit blindat de guàrdies havien arribat des del sud al canal del Landwehr, a només dos quilòmetres de la Cancelleria del Reich. En el sud-oest, el 3º Exèrcit blindat de guàrdies acabava d’entrar a Charlottenburg a través del Grunewald amb l’objectiu d’atacar les restes de la 18º Divisió de Panzergrenadier. A la nit, dones i nens varen fugir de la ciutat pels túnels U-Bahn i el S-Bahn. Per altra banda, les tropes soviètiques varen reunir a 2.000 dones alemanyes en els districtes meridionals de Berlín i les varen portar a l’aeròdrom de Tempelhof perquè traguessin les peces d’artilleria de la pista d’aterratge perquè l’exèrcit soviètic volia utilitzar-la com una de les seves bases abans de 24 hores.

En el búnquer, l’Adolf Hitler continuava reclòs en el seu búnquer amb un estat de salut lamentable, semblava un home molt més gran per l’edat que tenia i li tremolaven constantment les mans. Aquell dia varen concloure les transcripcions literals que en Hitler havia decidit enregistrar per preservar per la prosperitat les paraules pronunciades en les conferències militars durant la Segona Guerra Mundial. La imatge de l’última transcripció ens deixa una Alemanya en retirada i a punt de ser derrotada. En aquesta seva última conferència informativa registrada, en Hitler va anunciar que es quedaria a la ciutat. Durant tota la sessió es va parlar de les possibilitats que hi havia que en Walther Wenck pogués penetrar a la ciutat. Havia arribat a les afores de Potsdam, però només disposava de tres divisions. En Hans Krebs va informar de que s’estaven produint combats en els carrers del centre de la ciutat. Els soviètics havien arribat a l’Alexanderplatz. Veient la gravetat de la situació, en Joseph Goebbels va exclamar que en Wenck estava a Potsdam mentre els soviètics estaven avançant cap a la Potsdamer Platz. En sentir-lo, en Hitler li va comentar irònicament que ell estava a Potsdamer Platz i no a Potsdam. En Voss, l’enllaç d’en Karl Döenitz amb en Hitler, li va dir assegurar que en Wenck arribaria a temps. A la tarda es va celebrar una reunió per debatre la situació del conflicte després de que en Mohnke anunciés que els primers carros de combat soviètics havien aconseguit penetrar fins la Wilhelmplatz. En aquesta reunió en Hermann Fegelin ja no es va ni presentar. En Krebs ara calculava que els habitants al búnquer només els hi quedaven entre 24 i 26 hores. En Hitler es va lamentar de la catastròfica situació del 9º Exèrcit, al que va culpar de no seguir les seves ordres en intentar travessar les línies soviètiques en una zona equivocada. Sabent que era el final, va parlar amb en Goebbels per recordar totes les gestes que havien fet en el passat, i on va dir que es penedia d’haver sigut tant bo quan va dir que havia pujat al poder per la via legal. Llavors, en Hitler li va dir que es quedava a Berlín per tenir més dret moral a actuar contra la debilitat i que tenia dret a assumir el comandament de la ciutat, i va dir que el capità s’enfonsaria amb el vaixell. Després, en Hitler li va dir a en Nicloaus von Below, a qui hores després entregaria una ampolla de cianur potàssic, que havia ordenat a en Weidling que marxés de la ciutat.

Mentrestant, la Hanna Reitsch, que el dia anterior havia vingut al búnquer amb el nou ministre de la Luftwaffe, en Ritter von Greim, va ser presentava als ocupants del búnquer. En el laberíntic refugi hi havia presents el ministre Joseph Goebbels i la seva esposa Magda amb els seus sis fills; el secretari d’Estat Naumann; el Reichsleiter Martin Bormann; en Hevel; l’almirall Voss, el general Hans Krebs i el seu ajudant Wilhelm Burgdorf; el pilot personal d’en Hitler, en Hans Baur; i l’altre pilot Baetz; l’Eva Braun; en Hermann Fegelin; el doctor Stumpfegger, el coronel Nicolaus von Below; el doctor Lorenz; les dues secretàries Gerda Christian i la Ilse Krueger; així com diversos ordenances i missatgers de les SS.

A la tarda, en Hermann Fegelin va sortir del seu apartament de Charlottenburg per efectuar una missió informativa. En el seu domicili de la Kaiserdam es va treure l’uniforme i va decidir no anar a la reunió de la tarda al búnquer. A la nit, en Hitler va notar que faltava el seu cunyat i gràcies a en Martin Bormann sabia que tenia un apartament en el Charlottenburg per les seves amants i va enviar al standartenführer de la Gestapo, en Hoegl, a buscar-lo perquè el portés d’immediat a la Cancelleria. En Fegelin estava begut en aquells moments i ja tenia la maleta preparada per fugir de la ciutat. Quan en Hoegl el va trobar, en Fegelin va insistir en trucar a la Cancelleria per parlar amb l’Eva Braun, però en Hoegl no li va permetre fer aquesta trucada i el va traslladar a la força al búnquer. Quan en Fegelin va entrar a la Cancelleria, l’Eva Braun li va recriminar que tothom havia abandonat a en Hitler i li va assegurar que havia decidit no intervenir per salvar-li la vida perquè no es creia que volia estar al costat de la Gretl, la seva germana, que estava embarassada. Un cop va ser portat davant d’en Hitler, el dictador alemany el va començar a insultar, el va acusar de traïdor i li va arrencar els galons. En Fegelin li va dir que pensés en la Gretl perquè estava embarassada, però en Hitler, embogit de ràbia, el va començar a bufetejar i el va tornar a insultar i el va fer tancar en una habitació del subterrani de la Cancelleria.

Al vespre, en Hitler va dictar un telegrama a en Wilhelm Keitel per dir-li que esperava l’alliberació de Berlín i li va preguntar on era en Walther Wenck amb el seu 9º Exèrcit i quan es produiria l’atac dels blindats al nord de Berlín. Però, a la nit, al búnquer tothom va veure que no es complien les ordres que s’enviaven i de seguida es va saber que en Heinrich Himmler i l’Alfred Jodl estaven aturant a les divisions que estava enviant en Hitler en el front. En Martin Bormann va anotar en el seu Diari que en Heinrich Himmler i l’Alfred Jodl havien retingut les divisions que havien de rescatar-los, però va deixar clar que resistirien fins al final. La majoria dels generals i comandants es continuaven enganyant i creien que encara podrien rebre reforços per guanyar la batalla. Alguns per enganyar-se es passaven l’estona bevent alcohol i menjars procedents de la Cancelleria. El general Hans Krebs va assegurar a les seves tropes que els nord-americans podrien creuar els 90 quilòmetres que separen el riu Elba de Berlín aviat i els ajudarien a derrota als soviètics. El general Mohnke va comunicar al comandant Krukengerg l’arribada d’una companyia de marines que havia ocupat posicions en els jardins del Ministeri d’Afers Exteriors de la Wilhelmstrasse. Però la realitat era molt diferent a la que volien presentar, i el quarter general de divisió d’en Krukenberg va quedar reduït a un estació del metro de l’estació Stadmitte sense llum elèctrica ni telèfon. A més, les tropes d’en Wenck, sense l’ajuda del 9º Exèrcit, havia tingut que retrocedir del sud de Potsdam. En una tercera sessió informativa, en Hitler va continuar parlant de la deslleialtat del seu Exèrcit. Només va elogiar a en Ferdinand Schörner. També va lloar a en Döenitz per haver complert en enviar les seves unitats de l’armada a lluitar a Berlín. Llavors, va tornar a pensar en la possibilitat de ser capturat i va dir que cap tanc rus el trauria d’allí i va assegurar que no era un mal final lluitar fins al final a la capital.

A la nit, en el búnquer, la Magda Goebbels va demanar-li en el metge de les SS, en Helmuth Kunz, que l’ajudés a matar als seus fills perquè tan ella com el seu marit es suïcidarien després de que ho fes en Hitler. En Kuntz es va mostrar d’acord en ajudar-la. Veient la seva passió cap a ell i pel que representava, en Hitler li va entregar a la Magda la banda daurada del Partit com a mostra d’admiració.

En el Reich:

A Berchtesgaden, a primera hora del matí, en Karl Koller, que havia sigut retingut i després alliberat, en resposta a la convocatòria d’en Hitler de que viatges a Berlín, va aconseguir volar al nord fins arribar tan lluny com Rechlin. Allí va trobar impossible continuar amb el seu viatge i va passar el dia amb l’Alfred Jodl, en Wilhelm Keitel, en Karl Döenitz i en Heinrich Himmler, que varen evitar qualsevol menció d’en Hermann Göering. Unes hores després, el nou cap de la Luftwaffe, en Ritter von Greim, va trucar a en Koller per dir-li que després de tot no hi havia ordres de que tornés a Berlín i que seria millor que tornés a Berchtesgaden.

Aquell dia, varen ser executats en els terrenys de l’estació de Lehrt a Berlín els últims opositors al règim nazi relacionats amb l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

Mentrestant, el comte Folke Bernadotte va tornar a Alemanya de Suècia i va comunicar a en Walter Schellenberg que els Aliats occidentals no acceptaven una pau negociada amb els nazis, i menys de mans d’en Heinrich Himmler.

En el front oriental:

A les onze del matí, l’exèrcit soviètic va entrar al camp de concentració de Sachsenhausen, on varen trobar en vida a només 3.000 homes, 2.000 dones i alguns nens, la gran majoria estaven malalts. Per altra banda, els soviètics varen ocupar Stettin.

Mentrestant, els nord-americans varen entrar a Àustria.

A Itàlia:

Els Aliats varen ocupar Gènova.

26 d’abril de 1945

Dijous:

En la batalla de Berlín:

A la matinada varen acabar els violents bombardejos aeris soviètics sobre la capital alemany. Al matí, Berlín es va despertar amb una forta pluja que va ser capaç d’apagar els incendis que s’havien produït durant la nit. Les víctimes entre la població civils ja eren nombroses, les dones es passaven el dia fent cua en els magatzems d’aliments per poder trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. A més, els problemes de subministrament d’aigua va comportar més cues perilloses. La situació era tant dramàtica que els pocs hospitals berlinesos que encara funcionaven estaven plens de ferits i no en podien acceptar més, morint molts d’ells als carrers sense ajuda sanitària. En una de les poques emissores nazis que encara funcionaven demanaven a les dones i les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar, i els nazis varen enviar octavetes demanant que resistissin perquè el 9º Exèrcit alemany d’en Walther Wenck vindria a la ciutat i la defensaria dels soviètics. Però la majoria dels ciutadans no en varen fer cas de totes aquelles afirmacions i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels temuts soldats soviètics. Però no només es demanava en els civils que aguantessin, en Martin Bormann va ordenar als gauleiters que lluitessin amb fanatisme perquè no abandonarien. Per altra banda, el coronel general Berzarin, el comandant soviètic de Berlín, va convocar en una reunió als Bürgermeister de la ciutat i als directors de subministrament d’electricitat, aigua i gas, de les clavegueres, del metro i del tramvia, als propietaris de fàbriques i a algunes figures públiques. Tots varen rebre un nomenament i varen aparèixer comunistes alemanys d’abans de l’ascens del nazisme amb l’esperança de rebre un càrrec.

En la batalla, les Waffen-SS no tenien la intenció de lluitar a primera fila perquè sabien que serien el primer objectiu dels soviètics i es varen situar a les finestres dels pisos més alts. Els membres de les Joventuts Hitlerianes i la Volkssturm els varen imitar perquè no sabien on s’havien de col·locar per la seva inexperiència en el combat. Alguns s’amagaven en els subterranis i aprofitaven aquell moment que estaven sols per treure’s l’uniforme, vestir-se de paisà i amagar les armes per no ser un objectiu soviètic. Mentrestant, els soviètics avançaven casa per casa i obligaven als civils a sortir, en moltes ocasions avançaven tirant granades per evacuar les habitacions. Al matí, la ciutat va patir un bombardeig intensiu, i el fum que sortia del camp de batalla urbà va provocar que els tres exèrcits soviètics d’aviació bombardegessin per error a les seves pròpies tropes. En Vasili Chuikov i en Katukov varen ordenar a les seves tropes que avancessin cap al Belle-Allianceplatz, que estava defensada pels voluntaris francesos de la divisió Carlemany i les SS, i l’estació d’Anhalter. Els coets Katiushka varen atacar al quarter general del Hohenzollerndamm. Com a conseqüència d’aquella ofensiva el general Helmut Weidling, el comandant alemany de la defensa de Berlín, va decidir traslladar el quarter al Bendlerblock, on disposava de refugis antiaeris i estava a prop de la Cancelleria del Reich, on va tenir-hi que anar molts cops durant el dia per rebre les últimes ordres. Durant la retirada alemanya cap al centre, l’anomenat sector Z, la batalla es va intensificar. A la tarda, els soldats soviètics estaven a prop de l’Alexanderplatz, en ple centre de la ciutat, i la Cancelleria del Reich va patir un potent bombardeig durant tot el dia.

Al sud de la ciutat, en la batalla a l’aeròdrom de Tempelhof contra al 8º Exèrcit de guàrdies i al 1º Exèrcit de guàrdies, els combats varen continuar fins la tarda, quan només varen quedar uns quants supervivents alemanys. Els carros blindats alemanys que encara podien lluitar, vuit tancs Tiger del batalló Hermann von Salza i alguns canons d’assalt, varen rebre ordres d’avançar fins al Tiergarten.

A l’oest de la ciutat, al matí, l’avantguarda del 9º Exèrcit d’en Busse es varen topar mentre avançaven a través d’Halbe amb els exèrcits de l’Ivan Konev, que el dia anterior s’havien fet amb el control de l’autopista i les carreteres secundàries que anaven a l’oest. Les tropes d’en Busse varen creuar l’autopista i varen arribar a la carretera Baruth-Zossen, on varen perforar les línies soviètiques per avançar cap a l’oest i es va produir una intensa lluita que va obligar als alemanys a replegar-se en el bosc d’Halbe, darrera l’autopista.

En el búnquer, l’Adolf Hitler va viure els seus últims dies de forma penosa; es passava el dia caminant sense pausa arrossegant els peus per les habitacions, els tremolors a la mà l’hi havien augmentat tant que casi no podia ficar-se el cobert a la boca i s’aixecava amb dificultat de la cadira o del llit. La debilitat d’en Hitler era evident per tothom i, fins i tot, el seu personal li varen fer preguntes més personals i més directes perquè sabien que era el final. Per exemple, la seva secretària, la Traude Junge, li va preguntar perquè no lluitava amb les seves tropes, i en Hitler li va respondre que físicament no estava en condicions i que per culpa dels tremolors no podia ni agafar una pistola, a més li va dir que no volia ser atrapat viu pels soldats soviètics. Quan en Hitler va ser informat de que les tropes d’en Busse s’estaven dirigint cap a l’oest es va enfadar molt i va enviar a través de l’Alfred Jodl un missatge on ordenava en el 9º i 12º Exèrcit que es dirigissin d’immediat a Berlín. El missatge es va emetre durant aquella nit i el dia següent, però no va tenir resposta.

Per altra banda, el tinent general Ritter von Greim i la pilot Hanna Reitsch es varen enlairar de Rechlin amb un Focke Wulf 190 i per distreure l’atenció dels soviètics quaranta caces es varen enlairar amb ells. Només es varen veure perseguit per una aeronau russa i varen poder arribar sense problemes, l’avió només va rebre uns quants impactes de bales a les ales, tot i que els caces de suport varen patir greus pèrdues, a l’aeròdrom de Gatow, l’únic de Berlín que encara estava en poder dels alemanys. L’aterratge a Gatow va tenir que efectuar-se en mig de forts atacs dels caces soviètiques, que estaven metrallant la pista quan ells varen arribar. Els pocs avions alemanys que quedaven com a protecció es varen enfrontar amb els soviètics mentre l’aparell d’en Von Greim aterrava. De seguida varen intentar comunicar-se per telèfon amb la Cancelleria, però en comprovar que les línies estaven tallades es va decidir que anirien al centre per aire. Amb en Von Greim al comandament d’una l’avioneta Fieseler Storch i la Hanna de passatgera, l’avioneta es va enlairar sota la cobertura de distracció del combat entre els caces alemanys i soviètics. Volant uns pocs metres d’altitud, en Von Greim va aconseguir sortir de l’aeròdrom i va continuar en vol rasant, arribant a fregar les copes dels arbres. Als pocs minuts de vol, el impactes de metralladora varen incendiar el ventre de l’aparell i varen ferir a en Von Greim a la cama dreta. La Hanna va saltar per sobre de les espatlles del tinent general i va aconseguir fer-se amb el control de l’avioneta i, inclinant-la i fregant casi els edificis, va aconseguir fer-lo descendir sobre l’eix Est-Oest. La zona del Grunewald estava plena de soldats soviètics amb la seva artilleria. Varen intentar aterrar al Tiergarten, però finalment la Hanna va aconseguir aterrar l’aparell davant de la Porta de Brandenburg. Un vehicle que passava per allà se li va ordenar portar-los d’immediat al búnquer d’en Hitler, i en el vehicle en Von Greim va rebre els primers auxilis a la cama dreta.

Entre les sis i les set de la tarda va arribar amb llitera al Führerbúnquer el general de la Luftwaffe Ritter von Greim i la Hanna. La primera en rebre’ls va ser la Magda Goebbels, que es va posar a plorar i a petonejar a la Hanna per la seva lleialtat en venir a la crida d’en Hitler. De seguida varen dur a en Von Greim al quiròfan , on el metge d’en Hitler es va ocupar de curar-li les ferides de la cama. Després de ser atès, en Hitler va visitar a en Von Greim en el quiròfan i, segons la Hanna, estava profundament agraït per la seva arribada i li va dir que incús un soldat tenia el dret a desobeir una ordre quan tot l’indicava que no hi havia esperança i que complir-la seria fútil. A continuació, el líder alemany li va preguntar si sabia perquè l’havia fet cridar. En Von Greim li va respondre que no i, llavors, amb la cara blanca i amb llàgrimes als ulls, en Hitler li va dir que en Hermann Göering l’havia traït i, amb el tremolor a la mà intensificant-se, li va donar el telegrama que l’hi havia enviat en Göering feia uns dies. Mentre en Von Greim llegia el telegrama en Hitler cridava enrabiat: Un ultimàtum! Tot el món m’ha traït! És el final!. Després d’una pausa, en Hitler li va explicar que l’havia fet cridar per nombrar-lo cap de la Luftwaffe amb el grau de mariscal en substitució d’en Göering. La Hanna i en Von Greim varen quedar molt impressionats per la notícia de la traïció d’en Göering. Llavors, els dos varen encaixar les mans amb el líder alemany i li varen demanar que se’ls permetés quedar-se en el búnquer i compensar amb les seves pròpies vides el gran dany que en Göering li havia ocasionat a ell, al pobre alemany i a la mateixa Luftwaffe. En Hitler va accedir a les seves peticions, i els va dir que podien quedar-se i va afegir que la seva actitud seria recordada durant molt de temps en els anals de la Luftwaffe. Però hi havia ordres amb el centre d’operacions de Rechlin per què s’enviés una aeronau per treure’ls de Berlín. Quan varen intentar canviar les ordres va ser impossible.

Al vespre, en Helmuth Weidling va presentar a en Hitler un informe on recomanava la sortida massiva de Berlín amb l’objectiu d’evitar un desastre més gran i un número encara més gran de víctimes. El pla d’en Weidling consistia en que la nit del 28 d’abril de 1945 un grup d’escortes marxarien amb en Hitler i el seu Estat Major de la Cancelleria del Reich cap a l’oest per reunir-se amb les restes del Grup d’Exèrcits del Vístula. En Hitler li va respondre que la seva proposta era correcte, però que no tenia sentit continuar i que es quedarien lluitant amb les seves tropes i li va ordenar que seguís organitzant la defensa. Mentre en Hitler decidia rebutjar el pla de marxar de la ciutat, els alemanys varen tornar a atacar des del sud, des de Halbe a Baruth, i des del nord, des de Teupitz.

A la nit, en Hitler va fer cridar a la Hanna Reitsch en el seu despatx, on li va dir que la causa estava perduda a no sé que les tropes d’en Walther Wenck arribessin aviat, però que si no arribaven tant ell com l’Eva Braun es suïcidarien i els seus cadàvers serien cremats. Llavors, en Hitler li va donar unes ampolletes de verí per ella i per en Von Greim. Impressionada, la Hanna es va posar a plorar en una cadira i entre plors li va preguntar per què es quedava a Berlín i li va demanar que visqués per Alemanya. El líder alemany li va respondre que no podia viure perquè era el seu deure defensar Berlín fins al final. Tot i està segur de la derrota, el líder alemany li va explicar que l’Exèrcit del general Wenck avançava des del sud i que havia de contenir als soviètics el temps que fes falta per salvar al poble per després contraatacar. La conversació entre ells dos es va acabar quan el dictador alemany es va posar a caminar per l’habitació amb ràpides i brusques gambades, el puny tancat a l’espatlla i el cap movent-se amunt i avall a cada pas. Llavors, la Hanna va tornar a la capçalera del llit d’en Von Greim, i li va donar l’ampolla de verí. Estaven decidits a prendre’l i, després, cadascú estirar l’anella d’una granada de mà que portarien apretada contra el cos. Al cap d’una estona, granades i bombes soviètiques varen caure sobre la Cancelleria i va començar un intens bombardeig sobre la Cancelleria. Quan els murs de l’edifici s’enfonsaven el búnquer tremolava i els habitants d’allí estaven nerviosos esperant el final. La Hanna va passar la nit cuitant a en Von Greim, que patia grans dolors, i es va ocupar d’aconseguir unes granades de mà per si els soviètics entraven en els subterranis de la Cancelleria abans que sortís el Sol.

En el Reich:

Els nazis varen acabar amb l’evacuació del camp de Neuengamme que havia començat el 18 d’abril de 1945.

Per altra banda, l‘Adolf Galland, que comandava una esquadrilla de caces ME-262A del grup JV-44, format per pilots experts, va ser ferit en combat i mai més va tornar a lluitar.

En el front occidental:

Els francesos varen ocupar Constança i varen envoltar la Selva Negra. Per altra banda, els britànics varen ocupar un cap de pont sobre el Elba, a Lauenburg.

A Itàlia:

A la matinada, en Benito Mussolini va intentar fugir del Comitè d’Alliberament Nacional d‘Itàlia del Nord i es dirigien amb el seu entorn més íntim cap al Tirol. Varen travessar el llac Como, prop de Milà, i es varen dirigir cap a Menaggio. El dictador italià anava acompanyat per la seva amant, la Clara Petacci, el seu germà Marcello i 15 persones més. Al matí, altres jerarques italians també es varen dirigir a Menaggio per seguir al dictador italià per anar cap a Valtellina. En Mussolini estava deprimit en aquells moments finals i els seus últims pensaments eren per a la seva família i, per això, va enviar una carta a la seva dona, la Rachele Mussolini, demanant-li que el perdonés i la va aconsellar que tant ella com els seus fills fugissin cap a la frontera suïssa. La Rachele va aconseguir finalment parlar amb el seu marit per telèfon, i en Mussolini li va dir que estava a punt per morir ja que es trobava sol i que fins hi tot el seu xofer l’havia abandonat. Després de parlar amb la seva esposa, en Mussolini va continuar anant amb el seu comboi cap a Valtellina, però quan van arribar a Menaggio es van trobar amb 200 alemanys i, poc després, es van trobar amb els partisans, que estaven més interessats en negociar que en continuar lluitant. En Mussolini va tenir por de ser reconegut pels partisans i es va posar un casc alemany per passa desapercebut. Al principi va aconseguir passar el control partisà però de seguida va ser reconegut i capturat. Un cop detingut el varen portar cap a Milà amb la seva amant per ser executats a trets. La Petacci va demanar ser executada amb el seu amant ja que volia estar amb ell fins al final.

A França:

En Philippe Pétain va tornar al seu país tot i que va quedar detingut acusat de traïció pel seu passat de Vichy.

En els Estats Units:

La Junta de l’Estat Major li va presentar al president Harry S. Truman una directiva, la JCS 1067, que, amb base en els punts de vista, d’entre altres d’en Henry Morgenthau, el Secretari del Tresor dels Estats Units, recomanava que s’havia de deixar clar als alemanys que la forta ofensiva i la fanàtica resistència nazi havien destruït l’economia alemanya i havien convertit el caos i el patiment en inevitables, i que els alemanys no podien escapar de la responsabilitat que ells mateixos s’havien buscat. Segons l’informe, Alemanya no seria ocupada amb el propòsit de l’alliberació, sinó que seria ocupada com una nació enemiga derrotada. Segons paraules del mateix Morgenthau, era de màxima importància que tots els ciutadans alemanys s’adonessin de que aquest cop Alemanya era una nació derrotada.

25 d’abril de 1945

Dimecres:

La batalla de Berlín:

Les lluites a la capital del Reich s’estaven produïen casa per casa i els soldats soviètics mentre avançaven cap al centre intentaven ajudar a la població civil que estava necessitada d’aigua i de menjar. Els soviètics no volien tornar a donar la imatge que havien donat fins llavors d’uns éssers que assassinaven als homes, que violaven a les dones alemanyes i que robaven a les cases alemanyes. Però no varen aconseguir amb massa èxit canviar la seva imatge perquè les violacions i els assassinats es continuaven produint amb tota impunitat. En la batalla, els soldats soviètics varen acabar d’envoltar definitivament la capital del Reich, varen produir violents bombardejos i les tropes d’en Gregory Zhukov varen arribar al riu Spree en diferents punts. Per altra banda, el general soviètic Nikolai Berzarin va ser nombrat comandant soviètic de Berlín.

En el Führerbúnquer, en la reunió del dia, l’Adolf Hitler va dir que només a Berlín podia aconseguir la victòria , va assegurar que la situació semblava pitjor del que era i va explicar que fugir cap al sud era inútil perquè en aquella zona no hi tenien ni armes ni influència. El dictador alemany va deixar clar que per ell era mil vegades més covard suïcidar-se a Obersalzberg que resistir i caure a Berlín. Llavors, en Joseph Goebbels va explicar que podien aconseguir la victòria moral, i en Hitler va rematar la frase del seu ministre dient que si fugia tal i com molts li demanaven seria el final del nacionalsocialisme i del Reich. En canvi, creia que si conservava la capital potser els britànics i els nord-americans lluitarien juntament amb Alemanya contra als bolxevics. També va explicar que tenia esperances de que la reunió de San Francisco dels Aliats els acabés dividint, i estava convençut de que si ell podia donar un fort cop contra als soviètics tornaria a tenir el lideratge que havia perdut. Va afirmar que ell era l’únic que podia fer aquella gesta. En Hitler només pensava en el seu llegat, va dir-li en el seu ministre i amic que ara veia una possibilitat d’esmenar la història obtenint un triomf per tal de recuperar la reputació personal perquè sinó, tenia clar que haurien viscut per res. Durant tot el dia el dictador alemany va rebre a molts oficials i comandants de les restes dels seus exèrcits com en Helmut Weidling i el general de divisió Dethleffsen de l’Estat Major del OKW, que va quedar molt sorprès de trobar-se amb un home que s’enganya a ell mateix creient que les restes del 12º i 9º Exèrcit el podrien salvar. El líder alemany va ordenar que es netegés la ciutat en busca dels últims efectius disponibles per enviar-los a lluitar i a ajudar a preparar el terreny des de dins per l’arribada d’en Walther Wenck.

A fora del búnquer, el general Krukenberg, que havia arribat el dia anterior a la Cancelleria del Reich amb molts esforços, va abandonar la Cancelleria per fer-se càrrec del sector defensiu C, localitzat al sud-est de Berlín, on disposava de la 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland. En Krukenberg va preparar una posició alternativa defensiva en la Hermannplatz utilitzant les torres bessones dels magatzems Karstadt per defensar-se, i va enviar la meitat dels francesos de la divisió Carlemany, que es trobaven sota les ordres d’en Fenet, a l’altre costat de la Hermannplatz, armats amb llançagranades per contrarestar un atac de carros blindats soviètics. Durant la tarda i tota la nit els homes de Fenet varen destruir 14 carros soviètics. Però, a la nit, el general Hans Krebs va advertir a en Krukenberg de que la Nordland es replegaria el dia següent cap al sector defensiu Z amb l’objectiu de protegir el Ministeri de l’Aire, a la Wilhelmstrasse, i el quarter general de la Gestapo. Després, en Krukenberg va voler supervisar la ciutat i va pujar al Teatre Estatal de l’Òpera, que es trobava a l’avinguda Unter den Linden, on va poder observar que no hi havia ningú a l’avinguda. El general va establir el seu propi quarter general en els subterranis del teatre. El caos era evident i el Reich no li quedava més d’uns quants dies, i durant tot el dia l’emissora nazi, la Deutschlandsener, no va emetre cap missatge.

En el quarter general d’en Helmuth Weidling, situat en el Hohenzollerndamm, va deixar d’existir la disciplina i molts creien que no tenia sentit continuar lluitant. En mig del terror, els alemanys varen abandonar l’últim cap de pont del canal Teltow, a Britz. A la tarda, el cos d’exèrcit de Weidling es va retirar en direcció al centre, i en Hitler va insistir en el seu comandant, al que havia convocat en el búnquer, que les coses acabarien al seu favor. En Hitler li va prometre que des del sud-oest vindria el 12º Exèrcit del general Walther Wenck juntament amb el 9º Exèrcit i les tropes d’en Ferdinand Schörner. El 12º Exèrcit d’en Wenck tenia la intenció de dirigir-se cap a Potsdam amb la divisió Hutten per ajudar al 9º Exèrcit, de fet ja havia avançat una mica cap als llacs situats al sud de Potsdam, però parts del seu Exèrcit estaven lluitant en el bosc de Spreewald, al sud-est de Berlín, contra els soviètics sense tenir cap possibilitat de victòria, i contra els nord-americans a l’oest, a l’Elba, al nord de Wittenberg. El general Busse només pensava en la retirada en direcció a l’oest juntament amb el 12ª Exèrcit d’en Wenck i no en lluitar com volia el dictador alemany. El problema que tenien era que estaven envoltats al sud-est de Fürstenwalde per tropes del 1º Front bielorús i el 1º Front ucraïnès de l’Ivan Konev, que no els deixaven escapar. Poc després de mitjanit, en Busse va rebre l’autorització per decidir per ell mateix quina era la millor decisió d’atac i, per tant, tenia les mans lliures per agafar un camí per fugir de la zona. Per altra banda, la divisió Scharnhorst es va aproximar a Beelitz, però abans d’arribar-hi es varen trobar amb el complex hospitalari de Heilstätten, que el dia anterior havia sigut saquejat pels soviètics. La batalla de Beelitz va durar uns quants dies.

Per la seva part, els soviètics avançaven; el 5º de xoc des del parc de Treptow, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat de guàrdies des de Neukölln, i el 3º Blindat de guàrdies de l’Ivan Konev des de Mariendorf. Els carros soviètics varen tancar les restes de la divisió blindada Müncheberg a l’aeròdrom de Tempelhof, i l’artilleria soviètica va utilitzar tot el seu arsenal per ocupar l’aeròdrom i els llançacoets Katiuska varen disparar durant tot el dia contra als edificis administratius. Al migdia, la punta de llança d’en Konev, després de rodejar Berlín en direcció sud, es va reunir amb unitats d’avantguarda de l’Exèrcit d’en Zhukov, que va rodejar la ciutat en direcció nord, a Ketzin, a l’oest. A la tarda, en Gregory Zhukov va fer atacar des del nord i des de l’est. A en Konev no li va passar per alt l’estratègia d’en Zhukov i, ansiós per demostrar que era millor estratega que el seu compatriota, va ordenar bloquejar totes les carreteres forestals que anaven cap a l’oest i ocupar ell l’autopista. Per aquella competició, els exèrcits d’en Konev varen rebre ordres de dirigir-se a l’oest per envoltar Berlín i varen arribar al riu Elba per diferents punts. Per altra banda, les tropes d’en Rybalko varen fer-se amb el control del Institut de Física Kaiser Wilhelm, un laboratori on hi havia existències d’urani que tant interessaven els soviètics per la construcció de la bomba atòmica.

Seguint les ordres d’en Hitler, a la nit en Ritter von Greim i la Hanna Reitsch varen arribar a Rechlin, disposats a volar d’immediat a Berlín. Degut a les greus batalles i la situació actual de la capital alemanya, es va decidir que un sergent de les forces aèries, que havia portat al ministre Albert Speer a veure en Hitler feia dos dies i havia tornat sense problemes, s’encarregués de dur a en Von Greim. Però l’amistat que tenia amb la Hanna va fer que en Von Greim sol·licités permís perquè la seva amiga l’acompanyés. S’utilitzaria fer aquell viatge un Focke Wulf 190, que tenia en la carlinga espai per un passatger, darrere del seient de pilot.

El trobament entre l’exèrcit nord-americà i l’exèrcit soviètic:

A les afores de Berlín, el 5º Exèrcit soviètic, unitats del 1º Front Ucraïnès d’en Konev de la 58º Divisió de guàrdies fusellers del general Vladimir Rusakov, i el 1º Exèrcit nord-americà de Courteney Hodges, part del 12º Grup d’Exèrcits d’Omar Bradley de la 69º Divisió nord-americana es varen trobar per primer cop a prop de Torgau, al sud de Berlín, al costat del riu Elba.

A primera hora del matí, una patrulla de jeeps liderada pel tinent Albert L. Kotzebue va sortir del campament de la 69º Divisió d’Infanteria rumb a l’Elba. Varen travessar amb precaució diversos pobles petita a la riba occidental del riu sense fiar-se massa amb les banderes blanques que penjaven de totes les finestres de les cases. Quan varen arribar al poble de Strehla, a la riba de l’Elba, el tinent va observar a un grup de soldats soviètics fent-los senyals i cridant amerikanski. Seguint les seves indicacions, en Kotzebue i alguns dels seus homes varen creuar l’Elba amb uns petits bots que varen trobar a la riba. A l’altra banda els varen rebre soldats del 1º Front d’en Konev. El seu cap, el tinent coronel Gardiev, el comandant del 175º Regiment de la 58º Divisió de la Guàrdia, va esperar a en Kotzebue i després de saludar-se els hi va indicar un lloc més al sud on podrien creuar els jeeps de la patrulla amb una barcassa. Després de creuar l’Elba, els soldats varen rodejar ràpidament als jeeps i entre excitats i curiosos varen intercanviar racions i regals. Després varen celebrar la trobada amb xampany i música russa, i varen penjar dues fotografies grans d’en Iosif Stalin i d’en Franklin Delano Roosevelt, tot i les diferències ideològiques que tenien, i es varen improvisar petits retrats d’en Harry S. Truman. De seguida es varen enviar missatges als comandaments de les dues potències, i Stalin i en Harry S. Truman varen intercanviar telegrames. El general Dwight D. Eisenhower va enviar una petició a la Stavka demanant enviar un mínim de 23 corresponsals de guerra acreditats a Berlín després de l’ocupació de la ciutat per part de l’exèrcit soviètic. Els soviètics no varen respondre la petició de l’Eisenhower. A la nit, mentre encara celebraven l’enllaç entre els dos exèrcits i els oficials soviètics encara ballaven la seva música, els corresponsals Andrew Tully del Boston Traveller i Virginia Irwin del Saint Louis Post Dispatch varen ser conduïts pels soviètics amb un jeep cap a Berlín, on varen sopar amb els soldats soviètics per després tornar cap a Torgau. Els periodistes havien preguntat en broma perquè no seguien cap a Berlín i aquells soldats, afectats segurament pel vodka que es va servir aquella nit, varen portar-los cap a la capital alemanya sense que ningú ho sabés. Aquella gesta va ser molt mal vista per les autoritats militars nord-americanes.

En el Reich:

L’aviació soviètica va continuar bombardejant la ciutat de Lubeck, i els tancs soviètics varen atacar l’entrada de la població de Prenzlauw.

A Obersalzberg, la RAF va bombardejar la casa de muntanya de l’Adolf Hitler, el Berghof, que no va patir greus desperfectes. Els Aliats tenien por de que en Hitler utilitzés el Berghof com a quarter general meridional per reunir les seves tropes i plantar una última i fanàtica batalla. Però en el Berghof acabava d’arribar-hi en Julius Schaub, que estava completament borratxo i anava acompanyat per una amiga, i, sembla ser, va destruir la correspondència de l’Eva Braun, que ella no volia que es destruís i així ho havia demanat a la seva germana Gretl el 23 d’abril, juntament amb els documents d’en Hitler. Quan tots els presents al Berghof varen veure que en Schaub estava destruint els documents d’en Hitler varen tenir clar que el dictador alemany mai més tornaria al Berghof. A més d’Obersalzberg, aquella nit la RAF va bombardejar les ciutats de Kiel i Munic.

En el camp de concentració de Bergen Belsen, alliberat el 15 d’abril de 1945, els homes de les SS i de la Wehrmacht, obligats pels soldats britànics, varen acabar d’enterrar els cadàvers que havien assassinat en fosses comunes. En total, des del 21 d’abril de 1945 varen enterrar a 23.200 víctimes.

Itàlia:

Al migdia es va produir l’aixecament nacional. El poble italià, amb el suport dels partisans i de les tropes aliades, varen lluitar contra les restes de les tropes alemanyes i italianes de la República de Saló a les principals ciutats italianes, entre elles Milà, Torí, Gènova i Venècia, que es varen rendir aquell dia sense el consentiment d’en Benito Mussolini i l’Adolf Hitler. Per la seva part, en Mussolini es va reunir amb representants del CLNAI, el Comitè de l’Alliberació Nacional de l’Alta Itàlia, que li va exigir la immediata rendició incondicional. En Mussolini no va acceptar i va decidir fugir cap a Suïssa. A les nou de la nit, el dictador italià i els jerarques de la República Social Italiana varen arribar a la prefectura de Como, que havia assumit l’aspecte d’una ciutat en estat de guerra, i els hotels i les viles havien sigut ocupades pels comandament. En Mussolini estava molt preocupat perquè no havia arribat amb ells el cotxe que transportava els seus documents. Aquell vehicle havia patit una avaria hi havia sigut saquejat, tot i que el contingut dels documents varen ser recuperats i portats més tard a Como.

En els Estats Units:

A San Francisco, a les quatre de la tarda va començar la Conferència de les Nacions Unides. La sala de l’Òpera va resultar petita pels 850 delegats de les 46 Nacions Unides, els 1.500 periodistes i els notables. L’orquestra va interpretar el Star Spangled Banner, l’himne oficial dels Estats Units, i després va començar la primera sessió quan l’Edward Reilly Stettinius va colpejar el martell sobre el pupitre. Després de l’al·locució del president Harry S. Truman des de la Casa Blanca, que va ser escoltada amb moltes dificultats per la mala qualitat del so, es va suspendre la sessió sense que s’arribés a cap acord. Durant aquella jornada, l’Averell Harriman es va reunir amb els membres de la delegació nord-americana per assegurar-se de que tot el món entengués que els soviètics no respectarien els acords de postguerra. Després, va repetir aquestes mateixes paraules davant dels periodistes. Els periodistes de off the record i d’altres mitjans varen sortir de la sala acusant-lo de bel·licista.

A Washington, en Truman es va reunir amb en Henry Stimson i el general Groves perquè l’hi entreguessin un informe més exhaustiu sobre la bomba atòmica. Li varen explicar que en quatre mesos esperaven tenir a punt l’arma més terrible de la història de la humanitat, una arma capaç de destruir una ciutat sencera. Tot i això, el varen advertir de que el destí de la humanitat podia dependre de l’ús o no d’aquestes bombes i del que posteriorment es fes per controlar-les. Stimson li va admetre que no sabia si podien o havien de llançar la bomba. Tenia por que fos tant potent que acabés per destruir el món. El President tenia la mateixa por, però ell va ordenar a l’agost llançar-la sobre Hiroshima i després sobre Nagasaki.

24 d’abril de 1945

Dimarts:

En la Batalla per Berlín:

A les tres de la matinada, l’Adolf Hitler es va aixecar del llit. Just en aquell moment l’Albert Speer, que estava juntament amb l’Eva Braun bevent xampany de la marca Möet & Chandom i menjant pastissos mentre recordaven el passat, la va deixar a l’habitació per anar-se a acomiadar definitivament d’en Hitler. L’Albert Speer havia arribat el dia anterior a Berlín, va aterrar a l’aeroport de Gatow, un aeroport buit, des d’on va poder veure que les tropes soviètiques estaven molt a prop del centre. L’objectiu de Speer era el d’acomiadar-se de l’Adolf Hitler en el Führerbunker. Tot i que ningú li havia ordenat que vingués, ell volia acomiadar-se de la persona amb qui havia tingut una amistat durant els últims dotze anys. En una habitació del búnquer es van reunir ells dos per últim cop. De l’entrevista que van tenir no en tenim testimonis ni documents que ens permeti saber què va passar realment aquell moment. Speer confessà anys mes tard que l’hi havia explicat a en Hitler que havia contradit totes les seves ordres de terra cremada, cosa que segons ell, no li va dir absolutament res. Molts historiadors creuen que aquesta versió de Speer és mentida i que mai li va confessar que havia contradit les seves ordres. Tant si es veritat o no, el que es clar és que en Hitler li va tornar a explicar de forma distant que el seu final seria al costat de l’Eva Braun, i que deixaria com a successor seu a Karl Döenitz. A més li va assegurar que estava molt content de morir ja que estava molt cansat. Segons sembla, també li va parlar de la ciutat de Linz, la ciutat on havia somiat poder-se retirar, i li va dir que l’Eva havia rebut l’encàrrec de dissenyar el barri comercial i l’avinguda de Linz. Speer ja no va fer cas a aquells comentaris perquè va veure que havia fugit de la realitat.

A les 4:50 del matí, en el búnquer de la Cancelleria, en Hitler va transmetre la seva última ordre que va ser transmesa pel mariscal de camp Ferdinand Schörner. En el telegrama, que avui en dia es troba en mans privades, deia que es quedaria a Berlín per donar exemple i per prestar un millor servei a Alemanya, i va ordenar que tothom fes tots els esforços per guanyar la batalla de Berlín.

Al matí, en Hitler es va reunir amb el general Hans Krebs, que li va ensenyar l’informe estratègic en què es trobava la ciutat. En Hitler encara estava confiat de que tot acabaria sortint bé. Seguidament, va escriure l’últim telegrama per en Benito Mussolini, on li va dir que la lluita per les seves vides arribava al final i que el bolxevisme i el judaisme havien fet tot el possible per destruir el territori germànic. Acabava el seu escrit dient que canviarien el curs de la guerra. Per la seva part, en Mussolini va escriure una carta a en Winston Churchill per demanar-li que el tractessin amb justícia i li va deixar clar que no acceptava una rendició sense condicions perquè era un deshonor per totes les parts. Després, li va explicar que li entregava uns documents que descrivien els perills dels soviètics. En Mussolini va entregar la carta al tinent alemany Franz Spoegler, que l’havia de fer arribar a Churchill, però aquest mai la va enviar i no se sap perquè la va guardar.

Mentrestant, l’ambient en el Fürherbúnquer era insostenible i depriment. Les notícies que arribaven deien que hi estaven havent acarnissats combats en els carrers dels barris est i sud de la capital. Diversos barris del nord de la ciutat havien caigut en poder dels soviètics i la carretera de Nauen, l’última via principal cap a l’oest, estava bloquejada per carros de combat T-34. Amb aquest pèssim ambient, la majoria dels ocupants no tenien res a fer, les instal·lacions no eren adequades per enviar missatges, i es passaven el dia esperant, bevent i passejant-se pels passadissos discutint si era millor suïcidar-se amb una arma de foc o amb cianur. En Joseph Goebbels ja havia pres la decisió de suïcidar-se amb la seva dona i els seus sis fills. La Magda Goebbels havia patit diversos atacs de cor, estava al llit en un estat molt dèbil. En Hermann Göering era considerat un traïdor i estava retingut a Berchtesgaden perquè havia enviat un telegrama al búnquer demanant que si en Hitler ja no podia governar ell se’n faria càrrec des de Berchtesgaden per posar les coses al seu lloc. Tot i això, en Göering va enviar un segon telegrama explicant que dimitia del seu càrrec per problemes cardíacs. Davant d’aquelles desordres i la imminent derrota, en Hitler ja només s’interessava per com seria el seu suïcidi al costat de l’Eva i el de la seva gossa, la Blondi, que seria la primera en provà el cianur. Però encara hi havia algú en el búnquer que creia que en Hitler podia fugir, com en Ferdinand Schörner, que li va enviar un telegrama on li aconsellava que s’unís amb el seu Grup d’Exèrcits per seguir lluitant a les muntanyes de Bohèmia. No fent cas a aquelles suggerències, en Hitler va rebre la trucada del gauleiter Paul Wegener, que li va preguntar si no estaria disposat a acceptar una rendició en el front occidental per reforçar el front oriental per estalviar d’aquesta manera a Alemanya una doble devastació. En Hitler va rebutjar totes les propostes, ja que encara confiava amb el seu 9º Exèrcit. A més, en Karl Döenitz va comunicar que enviaria a tots els mariners de que disposava per lluitar per la defensa de Berlín tal i com l’hi havien ordenat per telegrama el 22 d’abril. Després de rebutjar les propostes perquè marxés, en Hitler va enviar un telegrama al general de la Luftwaffe, en Robert Ritter von Greim, que comandava la 6º Flota aèria, perquè es presentés a la Cancelleria del Reich d’immediat per parlar sobre un assumpte de suma urgència. En Von Greim, que es trobava a Munic en aquell moment, li va costar molt trobar un avió que el portés a Berlín, però estava convençut que podria aterrar en els carrers o en els jardins de la Cancelleria. Finalment va arribar al Führerbúnquer el 26 d’abril de 1945 amb la pilot Hanna Reitsch. En Hitler el volia nombrar cap de la Luftwaffe en substitució d’en Hermann Göering, que havia sigut destituït i arrestat el dia anterior. En Martin Bormann va anunciar per ràdio al poble alemany que en Göering havia dimitit per motius de salut.

A les afores de Berlín, pels voltants de les quatre de la matinada, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va trucar al general de brigada Krukenberg en el camp de maniobres de les SS proper a Neustrelitz, on hi havien soldats de la Divisió Carlemany, per ordenar-li que es traslladés a Berlín d’immediat i es presentés davant del general de divisió Hermann Fegelin a la Cancelleria del Reich. En Krukenberg sabia que era una acció perillosa i va demanar voluntaris perquè l’acompanyessin. Quan pujaven als cotxes, eren dos quarts de nou del matí, varen veure a en Heinrich Himmler conduint el seu cotxe Mercedes descapotable que tornava a Hohenlychen des de Lúbeck, on la nit anterior s’havia reunit amb el comte Folke Bernadotte, representant de la Creu Roja, per negociar la pau. Per dirigir-se a Berlín varen utilitzar carreteres secundàries de l’oest. A les deu del matí varen arribar a l’àrea del Reichssportfeld. Però 2 dels 8 camions amb els quals anaven es varen perdre pel camí quan varen intentar defensar el pont Sacron Paretzer Kanal, on varen ser atacats per l’artilleria soviètica. Els soldats es van veure obligats a fugir a peu deixant els camions i es varen refugiar en el bosc de Grünewald. Finalment, per sorpresa de tothom, inclús pels presents al búnquer, a mitjanit va arribar al búnquer de la Cancelleria del Reich el general de brigada Krukenberg. Quan el varen portar amb el general Hans Krebs, en Krukenberg va saber que era impossible la victòria quan en Krebs li va dir que durant les últimes 48 hores s’havia ordenat a un bon número d’oficials i unitats que es dirigissin a Berlín i que ell era l’únic que ho havia aconseguit.

En la batalla, la ciutat era seriosament atacada i era només qüestió de dies de que tot acabés. El 8º Exèrcit de Guàrdia i el 1º Exèrcit blindat de la Guàrdia varen establir contacte en el sud-est de Berlín amb les tropes de l’Ivan Koniev, i quan varen arribar al nord del canal de Teltow, el gruix de l’exèrcit soviètic va arribar al Elba i la ciutat va quedar definitivament envoltada pels soviètics. A dins la ciutat moltes cases que es veien afectades pels atacs soviètics desplegaven banderes blanques i molts membres de la Volksstrum s’estaven rendint amb un mocador blanc. La majoria dels soldats soviètics es trobaven en els suburbis de Berlín, i un grup de 200 soldats voluntaris francesos (els de la Divisió Charlemagne) defensaven la capital amb tot el què podien; amb Panzerfaust (un tipus de granades) i Sturmgewehr. Durant la matinada, un cos del 5º Exèrcit de xoc soviètic va aconseguir creuar el riu Spree per un punt situat al nord del parc de Treptow, i les restes dels cossos d’en Helmut Weidling varen llançar contraatacs, però tot i destruir alguns tancs Stalin les forces soviètiques eren molt superior en número i, al migdia, varen ocupar el parc i, al vespre, varen arribar a la línia circular del S-Bahn. Més tard, les tropes soviètiques varen agafar el control de l’aeroport de Tempelhof. El comandant en cap de les tropes nazis de l’aeroport, el coronel Rudolf Boettger, tenia ordres de destruir l’aeroport si queia en mans enemigues; però enlloc d’això es va suïcidar. Al migdia, els soldats soviètics dels exèrcits d’en Zhukov i d’en Konev ja es trobaven al suburbis de la ciutat i s’havia completat el cercle del 9º Exèrcit d’en Busse. Per la tarda, l’aeroport de Gatow, a la riba del Havel, a l’oest de la ciutat, va patir un intens bombardeig de l’artilleria. L’eix Est-Oest, on havia aterrat Speer el dia anterior, era l’última artèria de comunicació no telefònica que els hi quedaven en els alemanys.

A les afores de la ciutat per la banda sud de Berlín, a les sis i vint del matí, les tropes d’en Rybalko varen començar a bombardejar a través del canal de Teltow, i un cop acabat el bombardeig l’Ivan Konev va ordenar a la infanteria creuar el canal amb embarcacions d’assalt i bots de rem. Poc després del migdia varen col·locar els primers ponts artificials per fer travessar els primers tancs, i les unitats del exèrcit soviètic varen arribar a Dahlem. Mentre avançaven, la rereguarda es va veure atacada per les tropes d’en Walther Wenck, que avançaven des de l’oest en direcció a Treuenbrietzen i Belitz amb l’objectiu de trobar-se amb el 9 Exèrcit, que estava intentant sortir dels boscos del sud-est de Berlín, darrera les línies de subministrament d’en Konev. Desesperats, a la nit, l’Alt Comandament de la Wehrmacht va decidir utilitzar tots els efectius possibles, inclús les forces que seguien combatent contra els Aliats occidentals.

En el Reich:

A Berchtesgaden, a les cinc de la matinada, en Bernd von Brauchitsch va ser dut a on estava retingut en Karl Koller sota custòdia amb una suposada ordre d’en Göering. Havia de volar a Berlín immediatament per explicar-li a en Hitler què havia passat el dia anterior. Però quan en Bredow li va explicar que no era una ordre d’en Göering sinó d’en Hitler, en Koller es va negar a volar a Berlín abans de que caigués el dia. Desconfiant de tothom, va acceptar a anar-hi però amb la condició de fer-ho sol, sense els guàrdies de les SS. Posteriorment va ser alliberat per ordre especial d’en Hitler. Quan va sentir que en Hitler havia convocat al general Ritter von Greim des de Munic per entregar-li el comandament de la Luftwaffe, va enviar un telegrama a en Von Greim per explicar-li tots els fets a favor de Göering. Però en Von Greim no va mostrar cap simpatia cap a en Göering i no el va voler ajudar. Al cap d’unes hores, va arribar l’Ernst Kaltenbrunner en el xalet d’en Göering per veure’l juntament amb els seus companys que estaven empresonats. En Göering va pensar que el matarien, però en Kaltenbrunner va marxar sense dir-li res.

Aquell mateix dia, el reichstatthalter del Oberdonau, l’Eigruber, va fer saber que totes les persones que en el seu territori s’oposessin a la voluntat d’en Hitler serien afusellades a l’acte.

En el front occidental:

Els soldats nord-americans varen ocupar Ulm i varen creuar el Danubi.

A Itàlia:

Els Aliats varen creuar el Po i el Adige.

Per altra banda, després de ser bombardejat el 25 d’octubre de 1944 pels Aliats quan estava en el port de Gènova, el destructor RMI Dardo va ser enfonsat per la seva pròpia tripulació en no ser reparat des de l’atac.

A França:

En Philippe Pétain, va ser alliberat dels alemanys i va tornar a França per ser sotmès a un judici contra ell per traïció. En Pétain sempre va creure que havia defensat França i va declarar; El poble francès no oblidarà. Sap que l’he defensat, com ho vaig fer a Verdú. 

En els Estats Units:

En Harry S. Truman va fer una declaració on va excloure formalment tota idea de capitulació parcial d’Alemanya i, d’aquesta manera, va tirar per terra la idea d’en Heinrich Himmler de negociar amb ells. Per altra banda, el president nord-americà va rebre la primera informació de l’existència del projecte Manhattan, que en Franklin Delano Roosevelt havia mantingut totalment en secret. La informació explicava que la preparació d’una nova arma, la bomba atòmica, estava amagada sota el nom clau de Tubex Alloys o també amb el nom S-1.

Per altra banda, després de discutir-se el dia anterior amb en Viatxeslav Mólotov sobre els tractats de Ialta, en Truman va rebre un telegrama d’en Iosif Stalin que li explicava amb tot detall el què havia passat a Ialta i li va assegurar que en Roosevelt havia accedit a que el govern de Lublin fos el nucli del nou govern polonès. Com que Polònia tenia frontera amb la Unió Soviètica, el líder soviètic li va recordar que els soviètics tenien dret a contar amb un govern amic en aquell país. Amb un to més conciliador que el que havia tingut Truman el dia anterior amb en Mólotov, Stalin va continuar el telegrama dient-li que ell no sabia si els governs de Grècia o de Bèlgica eren realment democràtics, però que no tenia la intenció de protestar perquè l’assumpte resultava vital per la seguretat dels britànics. El líder soviètic li va afegir que estava disposat a satisfer la seva petició i fer tot el possible per arribar a una solució harmònica, però li va assegurar que li demanava massa exigint-li que renunciés a una qüestió vital per la seguretat de la Unió Soviètica i que no podia tornar-se en contra dels interessos del seu país.

A les Filipines:

La 37º Divisió d’infanteria nord-americana va atacar a Luzon amb tancs M-18.

23 d’abril de 1945

En la Batalla per Berlín:

A la matinada, el general de la Luftwaffe Karl Koller, el representant d’en Hermann Göering, es dirigia amb un Heinkel cap a Munic per dirigir-se després a Obersalzberg per reunir-se amb en Göering. Al migdia, un cop es varen reunir, en Koller li va explicar el què havia vist i sentit en els últims dos dies al Führerbúnquer i, a continuació, en Göering li va preguntar si en Hitler continuava viu, i en Koller li va respondre dient que creia que podia resistir una setmana, però li va dir que que segons la legislació vigent del 20 de juny de 1941 li corresponia assumir el lideratge del Reich. D’immediat, en Göering va convocar una reunió amb les altes personalitats que es trobaven a Berchtesgaden; en Hans Lammers, que li va confirmar que efectivament li tocava dirigir el país segons la llei, en Philip Bouhler, el mateix Koller i el coronel de la Luftwaffe, en Bernd von Brauchitsch. En Bouhler li va dir a en Göering que estava d’acord amb les paraules d’en Koller. Tots els presents coneixien la decisió d’en Hitler de morir al búnquer de Berlín. En Göering tenia el decret de Hitler del 29 de juny de 1941, en què el feia el seu successor, guardat en una caixa d’acer, i el varen estudiar junts. Després d’estudiar-ho varen escriure diferents telegrames per enviar-los a l’Adolf Hitler, en Wilhelm Keitel, en Joachim von Ribbentrop i en Nicolaus von Below. El telegrama, que en Göering va escriure massa llarg i ple de protestes, va ser rebutjat i, finalment, va ser en Koller qui va redactar aquell telegrama que va ser enviat a en Hitler i en el que deia que s’hi estaven conforme seria ell qui dirigiria el país a partir d’aquell moment. Abans d’enviar el telegrama, en Göering va ordenar que els comandaments de ràdio siguessin ocupats per oficials de l’Estat Major per raons de seguretat. També va donar instruccions al coronel Von Below en el Führerbúnquer per què s’assegurés que en Hitler rebia el telegrama i li va donar l’oportunitat de marxar de Berlín. A més, va donar instruccions a en Von Ribbentrop i a en Keitel de que l’informessin, a menys de que rebessin contraordres d’en Hitler en persona, i va fer que en  Martin Bormann sabes que era ell qui li havia enviat un missatge a en Hitler i no ningú altre, i també va voler deixar clar que havia de fer tot el possible per treure a en Hitler de Berlín. Però informar abans a en Martin Bormann va ser un error perquè aquest va exagerar-ne el contingut del missatge perquè en Hitler el veiés com un traïdor. Després d’enviar els missatges, en Göering, en Bouhler i en Koller varen dinar junts i varen debatre el següent pas. En Göering va decidir que volaria per veure al general Dwight D. Eisenhower el dia següent i va planejar un esborrany de proclamació al poble i a l’exèrcit alemany. La proclamació, segons li va dir a en Koller, havia de fer creure als soviètics que ells seguirien lluitant en els dos fronts, però en els nord-americans i els britànics els hi diria que només volien lluitar contra el front oriental i no contra l’occidental. Després varen debatre com seria el nou gabinet i creien que en Göering tindria que ocupar el Ministeri d’Afers Exteriors a més de tots els seus altres càrrecs. Acabats de dinar, en Koller va marxar, va baixar la carretera de muntanya fins a Villa Geiger, el quarter general de la Luftwaffe. Eren les cinc de la tarda. Poc després va rebre trucades d’en Göering que no varen ser contestades perquè en Koller se’n va anar a dormir després de passar l’anterior nit en blanc. Entre les vuit del vespre i les nou va intentar posar-se en contacte amb en Göering en el seu xalet però li va ser impossible parlar amb ell.

Mentrestant, a Berlín al matí, en Hitler havia recuperat la calma que havia perdut el dia anterior però estava molt enfadat amb el general Helmut Weidling per què hi havien rumors que deien que havia traslladat el seu quarter general a Döberitz, al nord de Potsdam, i va demanar executar-lo per traïció i covardia. Al matí, en Weidling va trucar al búnquer d’en Hitler per emetre el seu informe, però el general Hans Krebs li va respondre que en Hitler el considerava un traïdor, s’havien interromput les comunicacions amb ell la tarda del 20 d’abril de 1945 i es pensaven que havia desertat, i li va dir que havia sigut condemnat a mort. A la tarda, en Weidling es va traslladar a la Cancelleria per convèncer a en Hitler de que no era un traïdor. Sobtadament per en Weidling, en Hitler, que la seva ment ja no funcionava adequadament, es va mostrar molt content que el seu general l’anés a visitar i el va nombrar comandant de la defensa de la capital. En Weidling, que no va poder rebutjar el nou càrrec, no disposava d’un exèrcit poderós i només disposava del 56º Cos de Panzer, que estava molt afectat, les restes de la divisió blindada Müncheberg i la 20º divisió de Panzergrenadier, que estava amb bones condicions però el seu comandant, es trobava que el general Scholz s’havia suïcidat poc abans d’entrar a Berlín. Només estaven en condicions de lluitar les divisions Nordland i la 18º Panzergrenadier. En Weidling va decidir reservar aquesta última per un possible contraatac. El nou comandant de Berlín va organitzar ràpidament la defensa de la ciutat dividint-la en vuit sectors designats per les lletres que anaven de la A a la H. Cada un dels sectors estava sota el comandament d’un general o un coronel. El perímetre defensiu de la ciutat s’havia establert en el recorregut de la línia circular del S-Bahn. Els tres únics punts on es podien defensar amb certa eficàcia eren les tres torres antiaèries de formigó; la del búnquer del Zoo, la del Humboldthain i la del Friedrichshain. Tot i els problemes que tenia, disposava d’una gran quantitat de munició pels seus canons de 128 i 20 mil·límetres, i de bones comunicacions gràcies als cables telefònics subterranis. Però el principal problema era que havia de defensar la ciutat amb 45.000 homes de la Wehrmacht i les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, de l’atac de 1.500.000 soldats soviètics. Els destacaments de la Volkssturm no podien resistir els atacs del 3º Exèrcit blindat de guàrdies. En el centre del districte governamental, el general de brigada Mohnke estava sota el comandament de més de 2.000 homes procedents de les seves bases de la Cancelleria del Reich.

A fora del búnquer, l’artilleria soviètica va arribar a la Wilhelmplatz i estava més a prop del centre de la ciutat. El Consell militar del 1º Front de Rússia blanca va proposar als alemanys una rendició, però l’oferiment va ser rebutjat, i tan en Gregory Zhukov com l’Ivan Konev varen assaltar la ciutat. Les bateries soviètiques estaven disparant des de primera hora del matí i els projectils ja arribaven als búnquers del Tiergarten, on les lluites eren ferotges, a les restes de la nova Cancelleria i a l’edifici del Ministeri de l’Aire. Els soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín, les tropes de l’Ivan Konev avançaven cap a l’estació d’Anhalter, i l’aviació aliada va acabar de bombardejar la ciutat. A l’alba, algunes unitats de fusellers d’en Vasili Chuikov, destacades al sud de Köpenick, varen creuar tant el riu Spree com el Dahme en direcció a Falkenberg. El general Kazakov es va dirigir a l’estació de Schleicher, situada a l’est de Berlín, amb un carregament de canons. A la tarda, els soviètics varen assaltar la ciutat per l’est i el sud-est amb el 5º Exèrcit de xoc, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat. Per buscar la rendició de la població, el 7º Departament del 1º Front Bielorús va llançar sobre Berlín pamflets en el que asseguraven en els soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant, i també es varen llançar octavetes pels civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. L’operació va ser un èxit perquè casi un 50% dels alemanys que es varen rendir varen ensenyar aquestes octavetes.

Per la seva part, els alemanys, per defensar la ciutat, van publicar la crida d’en Hitler del dia anterior en el primer número del botlletí Der Panserbär, i l’emissora Werwolfsender, portaveu especial d’en Joseph Goebbels a Königswusterhausen, va fer una cridar als membres de la Werwolf de Berlín i Brandenburg perquè lluitessin contra els soviètics. El missatge es va difondre a Berlín i Praga, dues ciutats inviolables pels nazis, i es va afirmar que els traïdors havien abandonat la capital i que tant en Hitler com en Joseph Goebbels es quedarien fins al final lluitant. L’estació emissora que controlaven els nazis a Praga va afirmar que la decisió que en Hitler havia pres de quedar-se a Berlín portaria a una batalla europea. Els dos diaris nazis que encara funcionaven; el Deutsche Allegemeine Zeitung i el Völkischer Beobachter, només parlaven de l’arribada dels soldats soviètics. El discurs dels nazis va ser escoltat per molt poca gent, ja que la majoria s’intentava refugiar a on podia. Un dels refugis on més gent s’hi va aglomerar va ser en el búnquer de l’estació d’Anhalter, propera a l’estació central. En aquells difícils moments, els homes de l‘Organització Todt (Organització d’enginyeria civil i militar) intentaven restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera, i la Feldgendarmerien va construir barreres antitanc per controlar que ningú marxés de la ciutat sense comprovar els seus documents. Els soldats que quedaven de la Wehrmacht, de les SS i les Joventuts Hitlerianes lluitaven amb tot el que podien per tal de que no avancessin els soviètics, però molts d’ells, en veure que era inútil resistir, es varen canviar la roba per posar-se roba de paisà per desertar.

A les a fores de Berlín, en Wilhelm Keitel es va dirigir del quarter general del 20º Cos instal·lat a Wiesenburg, a tan sols 30 quilòmetres del cap de pont que ocupaven els nord-americans a Zerbst, a un centre d’enginyeria forestal, a prop del quarter general del 12º Exèrcit del general Walther Wenck. En Keitel va ordenar tan a en Wenck com en el coronel Reichhel que es dirigissin a Berlín per salvar a en Hitler amb el 12º Exèrcit, però en Wenck tenia la intenció d’obrir a la força un corredor des del riu Elba amb l’objectiu de fugir. Després de la reunió, en Wenck es va dirigir amb un Kübelwagen a on es trobaven els joves soldats per ordenar-los avançar cap al nord-est, en direcció a Potsdam per salvar els ciutadans civils que lluitaven o patien la lluita dels soviètics. En Keitel, per la seva part, va tornar a la Cancelleria del Reich a les tres de la tarda juntament amb l’Alfred Jodl per acomiadar-se d’en Hitler.

Tornant al búnquer, després de la marxa d’en Weidling, el búnquer va continuar sent un lloc ple de gent a la tarda. Entre altres va arribar-hi l’Arthur Axmann, que es quedaria al búnquer fins al final. També va arribar-hi en Keitel, que tornava de la seva trobada amb en Wenck i va informar a en Hitler del contraatac que havia ordenat en el 12º Exèrcit, cosa que el va posar molt content en el dictador i va ordenar que s’incorporessin a l’Exèrcit d’en Wenck tots les tropes disponibles encara que estiguessin mal equipades. Llavors, aquella tarda, per sorpresa de tothom, va aparèixer l’Albert Speer amb la intenció d’acomiadar-se un altre cop d’en Hitler ja que el 20 d’abril de 1945 no es varen poder acomiadar tal i com Speer volia. El ministre d’Armament havia tornat d’Hamburg amb cotxe recorrent 300 quilòmetres en 10 hores evitant les carreteres plenes de refugiats fins que es va trobar una ruta bloquejada perquè els soviètics havien arribat a Nauen. Llavors, es va dirigir a l’aeròdrom de Rechlin, a Meckenburg, un aeroport de la Luftwaffe, i va volar amb un Focke-Wulf biplaça d’entrenament cap a l’aeròdrom de Gatow, situat al costat oest de Berlín. Des de Gatow va volar amb un aeroplà d’observació Fiesler Storch, que va aterrar a l’eix Est-Oest, a prop de la porta de Brandenburg. A l’àmplia avinguda hi havien retirat les faroles i l’havien convertit en una improvisada pista d’aterratge. Mentre Speer es dirigia a Berlín, tal i com havia acordat el dia anterior amb el seu protector d’art, en Karl Maria Hettlage, un camió va traslladar casi tres dotzenes de quadres direcció a Hamburg, una zona suposadament britànica, per amagar-hi allí el seu patrimoni anònim. De camí a l’habitació d’en Hitler es va trobar amb en Martin Bormann, que li va implorar que convencés al seu líder de que es traslladés al sud. Speer li va donar una resposta evasiva. L’Eva Braun es va posar molt contenta quan va veure a Speer ja que el considerava un seu amic. Era dels pocs que la respectava. En aquells moments en Hitler estava abatut, sabia que el final s’acostava i molta gent li demanava si marxaria o no de la ciutat. Ell no parava d’insistir que es quedaria a la ciutat fins al final i assegurava que quan arribés el moment es dispararia un tret. Quan es va reunir amb Speer en el seu despatx, en Hitler no va mostrar cap tipus d’emoció i li va preguntar què li semblava la manera de treballar d’en Karl Döenitz. Speer li va contestar que tenia una impressió positiva del almirall i, després, en Hitler li va preguntar si creia que tenia que fugir o quedar-se. Speer li va respondre que tenia que quedar-se a lluitar. Llavors, en Hitler li va explicar que ell també ho creia però li va dir que no lluitaria més perquè no volia caure ferit i viu en mans soviètiques perquè estava convençut que li mutilarien el cadàver. Més relaxat, li va dir que es suïcidaria juntament amb l’Eva i que després cremarien els seus cossos, però que abans hauria de matar la seva gossa, la Blondi, i li va assegurar que li resultava fàcil acabar amb la seva vida.

Minuts més tard va començar una nova sessió informativa i en Hitler va intentar de nou ser optimista després de parlar de la seva imminent mort i la seva cremació. Al cap de poc hi va haver un fort enrenou en els passadissos. De cop en Martin Bormann va entrar a la sala i li va entregar a en Hitler el telegrama d’en Göering des de Baviera, i quan se’l va llegir li va cridar l’atenció que en Göering li demanava que si abans de les deu de la nit no l’hi havia contestat ell es faria el càrrec de tot. Els missatge que en Göering va enviar a en Keitel, a en Von Ribbentrop i en Von Below en què els demanava que protegissin els seus interessos tan d’en Hitler com d’ell mateix varen ser eliminats per en Bormann. Al principi en Hitler no n’hi va fer massa cas, no hi veia la deslleialtat que hi volia veure el seu secretari, però quan en Bormann li va ensenyar el telegrama d’en Göering enviat a en Von Ribbentrop en què li demanava que anés a veure’l immediatament si no havia rebut altres directrius d’en Hitler o d’ell mateix aquella mitjanit, el dictador alemany es va enfadar molt perquè ara si que veia que l’estaven traint. Molt enrabiat, en Hitler li va fer enviar un telegrama de resposta on li va dir que conservava la llibertat d’acció però que li prohibia ordenar coses sense el seu consentiment. Ràpidament en Bormann va enviar el telegrama a en Göering en què se l’hi eliminaven els seus drets de successió i se l’acusava de traïció. Després, en Hitler va analitzar el telegrama amb Speer, i en Hitler es va anar posant encara més furiós i va criticar durament a en Göering arribant a dir que era un corrupte per les drogues i el luxe. Finalment, escalfat i de molt mal humor, va decidir desposseir-lo de tots els seus càrrecs i del dret a succeir-lo, va ordenar detenir-lo i el va substituir pel general en cap Robert Ritter von Greim, que es va traslladar més endavant al búnquer de Hitler de Berlín per rebre instruccions. El text de destitució de Göering no va quedar registrat, però va ser vist per dos dels oficials del búnquer. Al mateix temps que s’enviava aquest missatge, en Bormann va enviar ordres als oficials de les SS Frank i Bredow, que estaven destinats a Obersalzberg, per què arrestessin a en Göering per alta traïció i que recloguessin al seu personal, inclòs en Koller, així com en Lammers. Respondrien amb la vida va afegir en Bormann. Així que quan en Koller va intentar posar-se en contacte amb en Göering entre les vuit i les nou del vespre i no va poder, la raó era que el mariscal del Reich es trobava sota arrest. Tant aviat com en Göering va rebre el primer missatge de ràdio, havia revocat els seus missatges originals a en Von Ribbentrop i a en Keitel i els havia informat de que tenia notícies d’en Hitler. Però va ser massa tard, el xalet va ser rodejat cap a les set de la tarda. En Robert Kropp va obrir la porta als oficials de les SS, que varen entrar amb els revòlvers a la mà i varen reduir a en Göering tancant-lo a la seva habitació. No se li va permetre veure la seva esposa ni a la seva filla o comunicar-se amb el seu personal. Mentrestant, en Koller estava cada cop més preocupat. Havia vist una còpia de resposta d’en Hitler. La seva esposa es va reunir amb ell sabent que passaria alguna cosa, i quan estaven sopant varen rebre l’anunci que havia arribat un oficial de les SS i que volia veure’l. Era en Bredow, que va entrar i el va saludar fredament per després dir-li que venia per detenir-lo, però quan en Koller li va preguntar per quin motiu, l’oficial de les SS li va respondre que no ho sabia però que tots els demés estaven arrestats. En Koller li va intentar fer veure de que eren innocents, però en Bredow, tot i disculpar-se de la seva acció, el va posar sota arrest juntament amb la seva esposa. Se li va prohibir comunicar-se amb l’exterior. Tot i ser detingut, va aconseguir amagar l’esborrany que havia estat redactant de la proclamació d’en Göering i va tirar aquests documents pel vàter.

Tornant un cop més al búnquer, mentre en Hitler continuava irritat amb en Göering, Speer ho va aprofitar per visitar a la Magda Goebbels, que estava al llit pàl·lida d’un atac d’angines juntament amb el seu marit que no va voler deixar-la sola amb Speer. Durant aquella nit, l’Eva Braun va enviar una última carta a la seva germana, la Gretl Fegelin, que es trobava a Berchtesgaden, i li va explicar que encara hi havia esperances, però que tant ella com l’Adolf Hitler no es deixarien agafar vius pels seus enemics i li va demanar que destruís totes les seves anotacions que tingués. L’Eva també li va dir que el seu marit, en Hermann Fegelin, havia marxat a Nauen per lluitar (Cosa que no era certa perquè en Fegelin havia marxat per trobar-se amb en Heinrich Himmler per negociar la pau amb els Aliats occidentals, però l’Eva en aquells moments no ho sabia). També li va demanar que destruís tota la seva correspondència privada, sobretot les factures del seu sastre, en Heise, perquè no volia que es fes públic que ella gastava per ser la novia d’en Hitler, però volia que es conservessin les cartes d’en Hitler. A mitjanit, quan el dictador alemany es va retirar a la seva habitació per descansar, l’Eva Braun va demanar a Speer que l’anés a visitar i va demanar que li portessin una botella de Möet & Chandom  i pastissos pels dos. En un moment de relax, l’Eva li va confessar que en Hitler havia pensat que ell estava actuant encontra seva, però que gràcies a la seva visita havia demostrat tot el contrari. També li va dir que en Hitler havia pensat en enviar-la a Munic, però que ells s’hi havia negat. Llavors varen parlar del passat de Munic, de les vacances que feien junts esquiant i de la vida a Obersalzberg.

Per altra banda, a fora, a la mateixa nit, els nazis varen ordenar als tancs que estaven en condicions de lluitar que tornessin a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se. En mig d’un camp de caces destrossats de la Luftwaffe, la majoria eren Focke-Wulf, els carros de combat varen omplir els dipòsits en un magatzem situat a prop d’un edifici administratiu, i varen rebre ordres de preparar un contraatac cap al sud-est, en direcció a Britz, on se’ls unirien alguns tancs Tiger II i alguns llançacoets Nebelwerfer. Mentrestant, molts berlinesos varen sentir sobrevolar avions sense llançar bombes. Molts varen creure que eren nord-americans que llançaven paracaigudistes, però la realitat era que les dues divisions de les forces aèries nord-americanes no varen arribar a embarcar mai. Per altra banda, sabent que era el final, els guàrdies de la presó berlinesa de la Lehrter Strasse i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse varen alliberar els últims opositors al règim nazi del complot del 20 de juliol de 1944 perquè veien que els soviètics es trobaven molt a prop seu. Però quan els alliberats caminaven cap a la llibertat els guàrdies els varen tirotejar per l’esquena, entre ells l’Albrecht Haushofer, el fill del professor Karl Haushofer, i en Klaus Bonhoeffer, mort d’un tret a la nuca. En el quarter de la Gestapo només varen deixar vius a set presoners.

En el Reich:

A fora de Berlín, aquella mateixa nit, el ministre de l’Interior, en Heinrich Himmler i el general Walter Shellenberg es van reunir amb el diplomàtic suec i vicepresident de la Creu Roja sueca Folke Bernadotte a l’edifici del consolat suec a la ciutat de Lübeck (Alemanya), il·luminat per espelmes per una apagada. En  Bernadotte no es volia tornar a reunir amb en Himmler per quart cop, però en Schellenberg el va convèncer perquè ho fes. En Himmler ja sabia la decisió d’en Hitler de suïcidar-se, i va voler negociar la pau amb els nord-americans sense el consentiment d’en Hitler. La reunió es va tenir que celebrar als soterranis, i els suecs i els alemanys es varen asseure en uns bancs de fusta. Assegut, en Himmler va dir que potser en Hitler ja era mort i que si no era així li quedava molt poc de vida i va admetre que Alemanya estava vençuda. A continuació, li va demanar a en Bernadotte que arribés a una pau amb els Aliats occidentals per un alto el foc i, a canvi, li va prometre que Alemanya tornaria a Suècia tots els presoners escandinaus que posseïa. També li va demanar poder-se reunir amb el general Dwight David Eisenhower. En Himmler realment es va creure que es podria arribar a entrevistar-se amb l’Eisenhower i, inclús, va demanar si tenia que saludar-lo amb una inclinació amb el cap o amb una encaixada de mans quan es trobessin. Tot i això, en Himmler va explicar que sinó acceptaven la seva capitulació agafaria el comandament d’un batalló i lluitaria en el front oriental. Immediatament després, el ministre alemany va escriure en el ministre d’Afers d’Exteriors de Suècia, en Christian Günther, suplicant-li que intervingués al seu favor davant dels nord-americans. A les tres de la matinada va acabar la reunió, i quan varen abandonar el consolat en Himmler va dir que se’n anava al front oriental que no era molt lluny d’on es trobaven. A continuació, va agafar un cotxe però estava tant nerviós que al cap d’uns segons va picar amb el filat de l’edifici i els homes de les SS el varen tenir que ajudar a treure el cotxe. L’oferta d’en Himmler es va fer arribar a en Winston Churchill i a en Harry S. Truman, però no en van fer cas. Tot i no rebre resposta, en Himmler va alliberar 2.000 presoners escandinaus que estaven tancats al camp de concentració de Neuengamme. Després, en Bernadotte va marxar cap a Estocolm.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen ocupar les ciutats de Potsdam i Frankfurt del Óder.

En el front occidental:

Els nord-americans varen alliberar Dessau i la ciutat d’Ulm. Per altra banda, els últims defensors alemanys del massís de Harz varen ser capturats. Més al nord, el 2º Exèrcit britànic va arribar a les afores d’Hamburg.

A Stuttgart, després de que la ciutat fos alliberada el dia anterior pel 1º Exèrcit francès, en Jean Marie de Lattre de Tassigny va ordenar fer una desfilada militar per la ciutat amb els generals Joseph de Goisard Monsabert i De Vernejoul.

A Itàlia:

Al matí, les tropes aliades varen alliberar la ciutat de Parma.

A Espanya:

A Barcelona, un avió Savoia Marchetetti 84 va aterrar a l’aeroport del Prat amb 15 persones a bord, entre ells, els pares i la germana de la Clara Petacci i l’enviat personal d’en Benito Mussolini, que portava una carta per en Ramón Serrano Suñer i una altra per en Francisco Franco.

En els Estats Units:

El president Truman va convocar als seus assessors en política exterior per una última reunió abans de rebre a en Viatxeslav Mólotov. En William David Leahy li va dir que després del que havien parlat a Ialta li sorprenia que els soviètics actuessin de forma diferent a com ho havien fet. En George Marshall sostenia que la ruptura amb els soviètics seria desastrosa perquè Estats Units depenia d’ells per derrotar a Japó. En Henry Lewis Stimson va demanar més prudència al President alhora d’atacar als soviètics i va dir que la Unió Soviètica havia sigut un aliat lleial i que sovint havia donat més del que havia rebut, especialment en importants assumptes militars. Li va recordar la importància de Polònia pels soviètics i va afegir-li que pocs països compartien les idees nord-americanes del que eren unes eleccions lliures. En Truman, que continuava no estant a l’altura de les circumstàncies, va prometre plantar cara a en Mólotov exigint-li el compliment dels acords de Ialta.

En la reunió amb en Mólotov, en Truman va acusar als soviètics de trencar els acords de Ialta, particularment el referent a Polònia. Quan en Mólotov li va intentar explicar que Polònia, per la frontera amb la Unió Soviètica, era vital per la seva seguretat i que els acords parlaven de convocar a polonesos lleials i no al grup de Londres, en Truman va menysprear la seva frase. Després de discutir uns minuts més, el President el va engegar dient-li que esperava que li transmetés el seu punt de vista a en Iosif Stalin. Enfadat, en Mólotov li va contestar que mai l’hi havien parlat així en la vida, i en Truman li va replicar que complís els acords que es comprometia i no li tornaria a parlar d’aquella manera. El ministre soviètic va sortir indignat de la sala. Poc després, en Truman li deia a en Joseph Davies, l’ex ambaixador dels Estats Units a la Unió Soviètica, que havia sigut molt clar amb ell, que havia sigut un directe a la mandíbula.

22 d’abril de 1945

En la Batalla per Berlín:

Al matí, les tropes d’en Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat ja que aquell dia era l’aniversari d’en Vladimir Lenin. El comandant soviètic, que li semblava que el ritme que portaven era massa lent, va enviar un missatge als seus comandants dient-los que la defensa de Berlín contava amb una organització dèbil, però que les seves tropes es movien massa a poc a poc i va ordenar avançar amb més rapidesa. A partir de llavors, tots els exèrcits dirigits per en Zhukov es varen començar a moure; el 1º Exèrcit blindat de guàrdies es va preparar per construir un pontó per travessar el riu Spree a prop de Köpenick. El 8º Exèrcit de guàrdies, amb el suport de les forces blindades, va obligar a replegar al 58º Cos d’en Helmut Weidling en direcció a Berlín. El 5º Exèrcit de xoc avançava en direcció a l’extraradi oriental, el 3º va rebre ordres d’avançar en direcció al septentrional per després dirigir-se al centre. El 2º Exèrcit blindat de guàrdies tenia l’ordre d’entrar a la ciutat a través de Siemensstadt per encaminar-se a Charlottenburg i el 47º Exèrcit es va dirigir a l’oest amb l’objectiu de tancar el cercle septentrional de la ciutat.

Al sud, l’Ivan Konev, desitjós d’entrar a la ciutat abans que en Zhukov, va fer avançar els camions del 28º Exèrcit amb l’objectiu d’eliminar les forces alemanyes atrapades al voltant de Cottbuts. A més, en Konev va decidir reforçar l’exèrcit blindat de guàrdies d’en Rybalko amb un cos d’artilleria i una divisió antiaèria per la seva entrada a la capital alemanya. A la tarda, les tropes d’en Konev varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Mentrestant, el 4ª Exèrcit blindat de la Guàrdia va desbordar la ciutat pel sud-oest, i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. A la nit, els tres cossos d’en Rybalko varen arribar al canal de Teltow, en el meridional del perímetre defensiu de Berlín, amb l’objectiu de fer un assalt general a través del canal.

Per fer front als soviètics, l’Adolf Hitler va emetre un comunicat a la població on va dir que tot aquell que debilités la capacitat de resistència seria considerat un traïdor i seria afusellat o penjat. En Hitler va comprendre aquell dia que no hi havia cap exèrcit alemany disposat a plantar batalla per Berlín i va cancel·lar la decisió presa el dia anterior de nombrar al tinent general Käther com a comandant per la defensa de Berlín. Sabia que tot estava perdut; el 9º Cos mecanitzat soviètic havia avançat a través de Lichtenrade, el 6º Cos blindat de guàrdies soviètic havia capturat Teltow, el 7º havia ocupat Stahnsdorf. Més a l’oest, a tant sols 10 quilòmetres de Potsdam, hi havia arribat part del 4º Exèrcit blindat de guàrdies d’en Lelyushenko i dos cossos de l’exèrcit soviètic que estaven situats a l’extrem occidental de Berlín, a menys de 40 quilòmetres del 47º Exèrcit d’en Zhukov, varen avançar en direcció al nord de Berlín i, per tant, els alemanys no tenien sortida per terra. En Hitler els va dir en els seus col·laboradors que la guerra estava perduda i que es suïcidaria en el búnquer. Durant tot el matí va demanar com anava l’atac que havia ordenat el dia anterior d’en Felix Steiner des del nord, però quan li varen dir que les coses no anaven bé, va ordenar al general Hans Koller, cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, que enviés alguns avions per comprovar si les tropes de Steiner s’havien mogut tal i com ell havia demanat. A continuació, va trucar a en Heinrich Himmler per si tenia més informació de les tropes de Steiner, però el ministre de l’Interior no sabia de què li parlava i es va limitar a donar-li una resposta optimista.

A fora al búnquer, a primera hora del matí, el general Helmut Weidling va convocar als comandants de les seves divisions amb l’objectiu de discutir amb ells la greu situació. Tots els comandants, excepte un, van estar d’acord en obrir camí en direcció sud per unir-se al general Busse i els altres dos cossos del 9º Exèrcit. Però les comunicacions alemanyes van ser nefastes i ni tant sols el quarter general del grup d’exèrcits del Vístula no va saber res de com anava l’avanç soviètic. En una altra part de la batalla, la Nordland va continuar la seva defensa de Mahlsdord i de l’entrada de Berlín a través de la Reichstrasse I. A Friedrichsfedle, un dels destacaments de l’exèrcit alemany va reunir un grup de presoners de guerra francesos i els varen obligar a punta de pistola a cavar trinxeres. Al migdia, la Nordland es va replegar en direcció a Karlshorst, però de seguida es varen veure atrapats pels projectils soviètics. Per altra banda, les restes del 11º Cos Panzer de les SS, el 5º de muntanya i la guarnició de Frankfurt varen començar a retirar-se cap al Spreewald en diverses direccions. La retirada de l’exèrcit alemany va ser desorganitzada, la majoria avançava en solitari i quedaven poques unitats formades i, a més, no els arribaven les ordres del quarter general d’en Busse. Els vehicles varen quedar abandonats pel camí per la falta de combustible.

A les tres de la tarda, segons diversos testimonis, l’Adolf Hitler es volia suïcidar, però enlloc de suïcidar-se va ordenar celebrar una conferència a dos quarts de quatre. En la reunió hi havia en Wilhelm Keitel, l’Alfred Jodl, en Martin Bormann, en Hans Krebs, en Wilhelm Burgdorf i dos taquígrafs. En Hitler, que estava molt demacrat físicament i molt nerviós, va continuar obsessionat pels moviments de Steiner i va demanar que li diguessin si les seves tropes s’estaven movent tal i com havia ordenat. Quan el varen informar de que les tropes soviètiques havien trencat l’anell defensiu del nord, la zona on Steiner havia de fer el seu contraatac, es va enfadar molt i va cridar que les SS s’havien sumat a la traïció de l’Exèrcit. Llavors, en Keitel i en Jodl, que se’ls va ordenar que enviessin a Berlín totes les divisions disponibles, varen exposar la situació militar, que era desastrosa, i en Hitler va tornar a cridar en un atac d’ira dient que havia sigut abandonat i va qualificar l’Exèrcit com a traïdor. Després de relaxar-se i de sortir un parell de cops per anar a les seves dependències privades, i va fer una declaració on va dir que no pensava moure’s de Berlín i que quan arribés al final acceptaria la decisió irrevocable de suïcidar-se. Sabia que el final s’acostava, i, assentat a una butaca, va cridar que el Tercer Reich havia sigut un fracàs i que el seu creador no li quedava cap més sortida que suïcidar-se perquè estava tant dèbil que no podia lluitar. Els presentes a la reunió, que estaven impactats per l’atac de ràbia d’en Hitler, li varen dir que no era una bona idea i li varen explicar que les tropes d’en Ferdinand Schörner i l’Albert Kesselring encara estaven en bones condicions i li varen recomanar que marxés cap a Obersalzberg. Però en Hitler va tornar a assegurar que es quedaria fins al final i volia que s’anunciés de forma oficial. També els va assegurar que en Hermann Göering podia dirigir les tropes des del sud, però els presents a la sessió li varen dir que cap soldat voldria lluitar pel mariscal de camp. Reflexiu, en Hitler els va preguntar què significava lluitar i va dir que ja no quedava res per lluitar i que si es tractava de començar negociacions en Göering ho podia fer millor que ell. Després, va ordenar a en Keitel, en Jodl i en Bormann que es dirigissin al sud, però ells s’hi van negar. Llavors, va ordenar a en Keitel que retirés les seves forces del front occidental per dur-les a la Batalla de Berlín per impedir que els soviètics envoltessin la ciutat.

En acabar la reunió, en Hitler va convocar a les dues secretàries Gerda Chirstian i Traude Junge a la seva especialista en dietètica austríaca, la Constanze Manzialy, i a la secretària d’en Martin Bormann, l’Elsa Krüger, per dir-los que tot estava perdut i que havien de preparar-se per sortir en direcció al Berghof juntament amb els altres. En aquells moments l’Eva Braun es va apropar a en Hitler amb un somriure a la boca i li va dir que ella es quedaria al seu costat, i es varen fer un petó davant de tothom. La Traude Junge i la Gerda Christan varen insistir també en quedar-se, i en Hitler les va mirar amb una cara amable i els va assegurar que els seus generals no eren tant valents com elles i els va repartir pastilles de cianur. Mentre l”Eva i en Hitler es besaven, els oficials estaven a les portes de la sala de conferències. Després, en Hitler va rebre trucades d’en Karl Döenitz i d’en Heinrich Himmler perquè marxés al sud. Cap d’ells el va poder convèncer. A continuació va arribar en Joachim von Ribbentrop, però no li varen permetre veure a en Hitler.

En Hitler havia fet trucar en el palau ministerial alterat i cridant que havia sigut traït i va ordenar que li portessin primer a en Joseph Goebbels i després a la Magda Goebbels amb els seus sis fills que s’allotjaven al subterrani del Ministeri de Propaganda perquè volia que visquessin al Führerbúnquer amb ell. La Magda i els nens viurien en el búnquer més apartat i el ministre ocuparia una habitació a prop de la d’en Hitler. Primer en Hitler es va reunir amb en Goebbels durant uns minuts a porta tancada en una habitació del búnquer. Va ser en aquell moment quan el ministre alemany li va explicar el seu desig de suïcidar-se juntament amb Magda i els seus fills. Al cap d’uns minuts en Hitler es va relaxar parlant amb el seu ministre favorit i li va entregar la insígnia daurada del partit nazi que sempre portava a la seva guerrera. Emocionat, en va fer publicar en el diari Berliner Morgenpost el titular de que Berlín començava la lluita defensiva sota la llei del front fent una crida a la població perquè lluitessin fins al final. En sortir de la reunió, en Goebbels va ignorar les supliques d’en Martin Bormann per què l’hi aconsellés a en Hitler fugir i li va comentar a la secretària Junge que més tard arribaria la seva dona amb els seus fills. Molt més relaxat després de parlar amb en Goebbels, en Hitler va reunir-se amb en Jodl i en Keitel, i va acceptar la proposta d’en Jodl de fer tornar el 12º Exèrcit del general Walther Wenck, que en aquells moments estava lluitant contra els nord-americans en el riu Elba. A continuació, va ordenar a en Keitel que coordinés les accions del 12º Exèrcit i del 9º per intentar trencar el cercle soviètic, i el mariscal de camp es va oferir per marxar d’immediat cap a la zona. En Hitler va insistir que s’assentés mentre els criats li varen portar algú per menjar, conyac i xocolata. Després de menjar, en Keitel va sortir en direcció al quarter general d’en Wenck, i en Jodl va marxar cap a la base del OKW a Krampnitz, al nord de Potsdam.

Uns minuts més tard, dos cotxes oficials conduïdes pel xofer d’en Goebbels, el tinent Günther Rach, i pel seu ajudant, el capità de les SS Günther Schwägermann, varen recórrer els pocs metres que separaven la Hermann-Göering-Strasse de la Cancelleria, passant per davant de milers de runes. En ells hi viatjaven els sis fills dels Goebbels; la Helga, la Hilde, en Helmut, la Holde, la Hedda i la Heide, que varen baixar per les escales del búnquer en doble fila i amb cara de tristor. L’arribada dels nens al búnquer va ser un xoc per la majoria dels presents que vivien en un ambient de bogeria i sense disciplina. Alguns anomenaven el búnquer el dipòsit de cadàvers. Tots eren conscients de que moririen a mans dels seus pares. La família va ocupar cinc petites habitacions, entre elles les d’en Theodor Morell i en Karl Jesko von Puttkamer que abandonarien aquell dia el búnquer. Quan en Hitler li va recomanar a la Magda que volés cap a Baviera a bord d’un aparell que marxaria aquella nit des de l’aeroport de Gatow, ella va rebutjar l’oferta perquè creia que era el seu deure estar allí.

Llavors, en Hitler va fer cridar a en Julius Schaub perquè destruís tots els documents personals que hi havia tan a Berlín com a Munic i a Berchtesgaden. A continuació, va treure uns papers seus i en va seleccionar uns quants que varen ser cremats per en Julius Schaub i per ell mateix al jardí de la Cancelleria. En aquells moments es va tirar l’última fotografia d’en Hitler en vida i se’l veu amb en Schaub observant les ruïnes de la Cancelleria. Per altra part, en Hermann Fegelin, que estava present a la reunió d’en Hitler, va explicar-li a en Walter Schellenberg el que havia acabat de veure en la reunió, i en Schellenberg va aconseguir convèncer a en Heinrich Himmler perquè no es presentés al búnquer perquè no seria ben rebut per en Hitler. Durant aquella tarda, des del búnquer es va enviar un telegrama a en Döenitz per ordenar-li que enviés per via aèria a Berlín a tots els mariners disponibles com la prioritat més urgent, sense fer cas dels interessos de l’armada, per què s’incorporessin a la Batalla per Berlín.

Al vespre, en Hitler va estar a la petita sala d’estar del seu búnquer amb l’Eva Braun. Abans, l’Eva va escriure corrents una carta a la seva amiga Herta Ostermayr en què li deia que segurament aquelles serien les seves últimes línies i la seva última senyal de vida, i li va enviar unes quantes joies perquès les distribuís. L’Eva li va demanar que conservés la carta fins que sabés que havien mort. Durant la nit varen marxar més membres del búnquer amb el vist-i-plau d’en Hitler per què volia que aquests destruïssin documents seus. En Schaub i Karl-Jesco von Puttkamer tenien la missió de destruir els documents públics d’en Hitler, les secretàries Christa Schroeder i Johanna Wolf, i el doctor Theodor Morell varen marxar amb un bagul ple d’informes mèdics d’en Hitler. Tots varen marxar amb tres autocars cap al sud. L’èxode del personal va fer que quedessin habitacions lliures al búnquer i, tot i els bombardejos, el sistema de ventilació funcionava bé, però l’aire a la sala de reunions era irrespirable quan si concentraven quinze o vint persones. Segons De Maizière, en Hitler es trobava aquella nit en mig de la bogeria dins del búnquer dient tota l’estona que el suïcidi era el seu únic camí i no parava d’identificar-se amb el poble alemany.

En el Reich:

A la nit, en Heinrich Himmler va marxar cap a Lübeck per reunir-se un altre cop amb el compte Folke Bernadotte i amb en Walter Schellenberg en el consolat suec. En Himmler, que sabia que era qüestió de dies que tot acabés, havia rebut una trucada d’en Hermann Fegelin des del búnquer en què li deia que en Hitler estava molt enfadat per les traïcions que rebia, però li va comunicar que en Hitler es quedaria fins al final a Berlín. Sabent que en Hitler no sortiria de la capital, volia donar poders a en Bernadotte per comunicar als Aliats occidentals, a través del govern suec, el seu oferiment de rendició. Estava disposat a rendir-se als nord-americans i britànics, però no volia rendir-se en el front oriental. Desitjava que Alemanya lluités fins que els anglosaxons els ajudessin amb la seva lluita contra els soldats soviètics. En Himmler patia per la seva seguretat i el seu patiment es va agreujar encara més quan va saber que en Hitler havia donat l’ordre d’executar al seu antic metge personal, el doctor Karl Brandt, per haver enviat a la seva esposa amb els nord-americans. En Brandt estava detingut a Turíngia.

Per altra banda, el general Christian va arribar al quarter general de la Luftwaffe, a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam, i li va dir al general Koller que en Hitler es comportava com un malalt mental i que havia patit una crisi nerviosa. A la nit, en Koller va decidir que havia d’informar del què passava a en Hermann Göering, que estava a Berchtesgaden per ordres d’en Hitler. La comunicació telefònica amb Berchtesgaden era pobre, però finalment en Koller va aconseguir posar-se en contacte amb en Bernd von Brauchitsch. Li va dir que en Hitler es volia quedar a Berlín i que ell volia marxar. En Von Brauchitsch li va respondre que en Göering volia que vingués a Berchtesgaden, però llavors la línia es va tallar. A continuació, l’Alfred Jodl li va dir a en Koller que en Hitler li havia dit que sense els líders que havien marxat al sud no es podia continuar lluitant i que per tant tot ja havia acabat. En sentir això, en Koller va volar immediatament al sud en un Heinkel.

Per altra banda, a diferència de tots els altres jerarques nazis, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, va decidir tornar al búnquer d’en Hitler per acomiadar-se per últim cop del seu amic. Speer volia agrair-li que hagués confiat amb ell durant tots aquells anys. Però abans de marxar cap a Berlín, el ministre d’Armament es va desplaçar a la finca de Sigrön per donar-li en el seu apoderat que li protegia les seves obres d’art, en Karl Maria Hettlage, informació de rellevància personal, ja que les comunicacions telefòniques estaven interrompudes. Speer li va explicar que havien de traslladar en un lloc segur les seves obres d’art perquè no volia que caiguessin en mans soviètiques. En Hettelage va vigilar les operacions de càrrega amb llençols que es varen realitzar a través de l’Organització Todt.

A Moritzburg, Dresden, va morir la Käthe Kollwitz, una de les pintores i escultores alemanyes més conegudes del segle XX.

En el front occidental:

El 3º Exèrcit d’en George Patton i el 7º Exèrcit nord-americà d’en Path varen continuar amb el seu avanç. El 1º Exèrcit francès d’en Jean Marie de Lattre de Tassigny va ocupar Stuttgart i va arribar al Danubi juntament amb els nord-americans. Per altra banda, el 55º Batalló d’Infanteria nord-americà i el 22º Batalló de Tancs estavaen lluitant per conquerir el municipi de Wernberg, a Bayreuth.

A Itàlia:

En Benito Mussolini va escriure una carta en què deia que amb la invasió aliada volia entregar la República Social Italiana als republicans i no als monàrquics, i demanava continuar amb la socialització sense els burgesos. En la Batalla per Itàlia, en el congost d’Argenta, les divisions blindades 6º sud-africana i 6º britànica es varen reunir a Finale, al nord del riu Reno. Els alemanys es varen retirar precipitadament des del congost d’Argenta fins al riu Po, abandonant la majoria dels seus canons, tancs i vehicles.

A la Unió Soviètica:

En Iosif Stalin va firmar amb en Beirut, un representant del govern polonès afí al govern soviètic, un Tractat d’Amistat, d’ajuda mútua i de col·laboració per després de la guerra. Aquell Tractat no va agradar gens al govern polonès a l’exili perquè ells es consideraven els únics representants del poble polonès i definien a en Beirut com un rus disfressat de polonès.

A Irlanda:

Els nacionalistes irlandesos que donaven suport al nacionalsocialisme en la Irland-Redaktion varen culpar als britànics i als nord-americans d’estar reduint Europa a una zona d’influència soviètica.

21 d’abril de 1945

En la Batalla per Berlín:

A la matinada, l’aviació aliada va bombardejar la ciutat de Berlín. A dos quarts de tres de la matinada, en Hermann Göering va arribar finalment al quarter general de la Luftwaffe, a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam. Durant el recorregut cap al quarter es va tenir que refugiar en més d’una ocasió en els búnquers antiaèris on se les va arreglar per bromejar i riure amb qui es trobés allí. Tot i que el general Hans Koller li havia comunicat que el volia veure urgentment, en Göering no va fer cap esforç per buscar-lo. En Koller es va enfadar a les tres de la matinada quan va sentir que els cotxes d’en Göering arrencaven i marxaven ràpidament cap al sud a Berchtesgaden.

De dia, en Joseph Goebbels va anar a visitar al seu Ministeri de Propaganda i va ordenar, en qualitat de comissari del Reich per la defensa de Berlín, que ningú abandonés la capital si estava en condicions d’agafar una arma. Després de fer la visita va pujar en el seu Mercedes descapotable, que l’esperava a la Wilhelmplatz, i es va dirigir al búnquer de la Cancelleria per celebrar una reunió. Quan es dirigia a la Cancelleria va poder veure el rastre de l’horror de la guerra; a l’Unter den Linden es veien els primers morts provocats per l’artilleria soviètica i la Cancelleria estava en ruïnes com tota la ciutat, que era defensada només per la Hitlerjugend, que no era res més que nens armats, i uns quants soldats alemanys. A dos quarts de deu, del matí va començar un intens bombardeig per part de l’artilleria soviètica. L’ajudant de l’Adolf Hitler, el SS Otto Günsche, va informar a en Hitler, que s’havia aixecat del llit fet una fúria i sense afaitar, del bombardeig. Nerviós, el dictador alemany es va posar a passejar pel passadís del búnquer preguntant a crits al general Wilhelm Burgdorf, al coronel Nicolas von Below i a en Günsche d’on venien les bombes. En Burgdorf li va respondre que el centre de Berlín estava sent atacat i en Hitler, sorprès de que els soviètics estiguessin tant a prop, va culpar a la Luftwaffe del desastre. Immediatament després va demanar informació a en Karl Koller sobre la posició de la bateria d’artilleria soviètica. En Koller li va respondre que la bateria es trobava a menys de 12 quilòmetres de distància del barri de Marzahn. La ira d’en Hitler va anar amb augment per minuts i va amenaçar al general Karl Koller d’executar-lo. Després, en Hitler es va preparar per la reunió que havia de començar en breu.

A les onze del matí va començar la reunió entre l’Adolf Hitler, en Joseph Goebbels i en Joachim von Ribbentrop. Tothom ja sabia que tant en Hitler com en Goebbels es quedarien fins al final, però en Von Ribbentrop tenia pensat marxar de la capital tant aviat com pogués. El dictador alemany va seguir insistint de que en Busse continués mantenint una línia de front, tot i que la realitat era que el 9º Exèrcit d’en Busse s’estava enfonsant per moments. El 101º Cos alemany es va veure obligat a fugir de l’àrea de Bernau, i del miler d’homes del regiment de guàrdies Grossdeutschland només havien arribat a Berlín 40. En aquells moments en Hitler ja estava molt allunyat de la realitat i va parlar del 3º Cos de les SS Germanische del tinent general Felix Steiner, que es trobaven al nord-oest d’Eberswalde, com un important Exèrcit quan en realitat només eren tres batallons amb uns quants tancs. Inclús va pensar en utilitzar per defensar-se la guàrdia de la Luftwaffe que servia a en Hermann Göering al Carinhall, però aquests ja havien fugit. Quan Steiner va rebre la trucada d’en Hitler des del búnquer amb l’ordre d’atacar al 1º Front bielorús va quedar en estat de xoc. Consternat, Steiner va trucar a en Hans Krebs per explicar-li la realitat de la seva situació. En Krebs, que estava del costat d’en Hitler, li va dir que havia d’atacar. Al mateix temps es va ordenar al 9º Exèrcit d’en Busse, que es trobava al sud de la ciutat, que tornés a estabilitzar la línia defensiva des de Königswusterhausen fins a Cottbus. A més tenia que atacar i aïllar els carros de combat de l’Ivan Konev, que havien penetrat per la rereguarda, amb l’ajuda d’un avanç cap al nord de parts del Grup d’Exèrcits del Cebtre d’en Ferdinand Schörner, que encara combatien a prop d’Elsterwerda, a uns cent quilòmetres al sud de Berlín. Quan va acabar la reunió en Goebbels es va dirigir al seu Ministeri per fer la seva última conferència. Després de la reunió, en Von Ribbentrop li va insistir a l’Eva Braun de que en Hitler es retirés de la ciutat, però l’Eva li va dir que no li diria res perquè ho havia de decidir ell i li va dir que ella el seguiria allà on fos.

Per altra banda, els funcionaris superiors del NSDAP es varen reunir en el quarter general de Reymann, situat en el Hohenzollerndamm, amb l’objectiu d’obtenir l’autorització per abandonar la ciutat. El quarter general era l’únic organisme que podia proporcionar les autoritzacions. Varen firmar més de dues mil autoritzacions pels membres del Partit. En Reymann va dir que se sentia feliç de firmar aquells documents perquè no volia covards per la defensa de Berlín.

Mentre en Goebbels es dirigia al seu Ministeri, els últims combats es produïen en els jardins del Tiergarten. La ciutat estava plena de pols que venia de les ruïnes. Pels carrers corrien desconcertats i atemorits milers de fugitius. Les Joventuts Hitlerianes, algunes dones i la gent gran varen construir obstacles. En la sala de projeccions del ministre de Propaganda, a la Hermann-Goeringstrasse, es varen reunir uns 400 homes per escoltar l’última conferència d’en Goebbels, que es va fer amb les veles enceses. El ministre portava un vestit negre i quan va començar la conferència es va deixar caure en una butaca per començar a parlar. Va començar el seu discurs dient que el poble alemany havia fracassat i el va culpar de la derrota. Alguns dels seus col·laboradors van intentar interrompre’l enfadats davant d’aquelles dures i falses acusacions, però en Goebbels els va dirigir una mirada tant gèlida que els va obligar a callar. Llavors, es va posar dret i va caminar cap a la porta decorada d’or, i va dir que quan es retiressin de l’escenari el món tremolaria. Després d’un silenci, tots els presents es varen posar drets, varen guardar silenci i varen marxar un per un. L’artilleria russa bombardejava aquell moment el barri governamental on hi havia el Ministeri i els presents a l’acte d’en Goebbels varen tenir que fugir entre les ruïnes. En Hans Fritsche va sortir de la trobada tant preocupat que va decidir tornar a la residència d’en Goebbels per tenir més informació, però allí ja no hi va trobar més que uns oficials de les SS i dues secretàries. El cap de l’oficina del Ministeri, en Kurt Hamel, li va dir que en Goebbels havia tornat al búnquer d’en Hitler i que tot havia acabat. A continuació, en Fritsche es va dirigir amb el seu BMW a l’Alexanderplatz on li havien indicat que estava ocupat per soldats soviètics, però un intens foc de l’artilleria soviètica el va obligar a retrocedir.

Al migdia, els obusos van caure cada cop més a prop del centre de la ciutat. Durant aquell combat hi van haver moltes víctimes civils, sobretot dones que feien cua en els magatzems d’aliments per rebre racions de menjar. En la Hermannplatz, al sud-oest de Berlín, varen morir molts ciutadans que feien fila davant els magatzems Karstadt. A les cinc de la tarda, en Goebbels es va dirigir per ràdio al poble berlinès per demanar-los que lluitessin fins al final i els va animar dient que no tot estava perdut. Però els ànims de la gent i dels soldats alemanys que quedaven no era el de lluitar, tots desitjaven que tot acabés com més aviat millor. A part, aquell dia l’Agència Transoceànica de Notícies i l’emissora Reichsender Berlín varen deixar de retransmetre. Al vespre van començar més bombardejos a la ciutat. Tant els avions britànics com els nord-americans van bombardejar fins a la matinada de l‘endemà aplanant el camí per a l’arribada dels soldats soviètics per l’est de la ciutat. Però els bombardejos varen fer tot el contrari del que pensaven perquè va dificultar l’arribada dels tancs soviètics per culpa de les ruïnes que varen caure a la carretera.

En Hitler estava molt desanimat i només es va animar quan va llegir els informes d’en Schörner i d’en Walther Wenck sobre les possibilitats del 12º Exèrcit, un Exèrcit recent format, que havia atacat a les forces nord-americanes a l’Elba. El coronel general Heinrici no estava tant optimista i va advertir-li a en Hitler del perill de que el 9º Exèrcit quedés envoltat si no retrocedia i va amenaçar en dimitir si es continuava amb les mateixes ordres de no retirar-se. Tot i l’amenaça, en Hitler va continuar amb els seus plans i en Heinrici no va dimitir.

A la nit, en Hitler va retirar al general Reymann de la defensa de Berlín per nombrar-lo comandant d’una divisió a Potsdam que portava el nom de Grup d’Exèrcits del Spree, i el va substituir pel coronel Käther com a comandant de la defensa de Berlín. L’endemà li retiraria el càrrec. En Hitler en aquells moments estava molt deprimit i el doctor Theodor Morell li va tenir que injectar una injecció de glucosa per reanimar-lo, però el dictador alemany, que durant molts anys havia sigut tractat pel doctor Morell, es va posar fet una fúria quan li va injectar aquella injecció perquè va pensar que els generals el volien drogar amb morfina per enviar-lo a Salzburg en un avió. Llavors, en Hitler va insistir en els seus convidats que Göering havia deixat un exèrcit privat en el Carinhall, i es negava a escoltar l’explicació d’en Koller de que les coses simplement no eren així. En Hitler va ordenar que l’exèrcit privat anés a Berlín per defensar la ciutat i li va preguntar el número d’avions que estaven lluitant en el sud de la ciutat però un fallada en les comunicacions va interrompre la comunicació per telèfon de cop. Llavors, en Hitler el va tornar a trucar per ordenar-li que els homes de la Luftwaffe havien de resistir l’atac procedent del nord-oest, i volia saber per què els reactors que tenien la seva base a prop de Praga no havien operat el dia anterior. En Koller li va explicar que els caces Aliats havien atacat els aeroports de forma tant intensa que els avions no es varen poder enlairar. Enfadat, en Hitler li va dir que llavors ja no necessitaven els reactors i va amenaçar de penjar immediatament a tota la cúpula de la Luftwaffe. Cap a dos quarts d’onze de la nit en Koller va ser amenaçat de mort acusat de ser un sabotejador perquè no havia enviat els homes a reunir-se amb l’inexistent Exèrcit.

A les afores de Berlín, en el combat, les forces soviètiques, amb 1.500.000 soldats i 180.000 soldats polonesos, varen començar a entrar a la zona urbana de Berlín i, a la nit, la primera brigada de carros de combat d’en Gregory Zhukov varen entrar a la ciutat. El general Helmuth Weidling va dividir la ciutat de Berlín en vuit sectors exteriors i un interior, però les comunicacions eren molt dolentes i els alemanys no tenien cap unitat de l’exèrcit regular. La Volksstrum, la policia i les unitats antiaèries sumaven només 90.000 homes. El que quedava del 56º Cos blindat d’en Weidling va retrocedir per l’autopista berlinesa, i varen començar a circular rumors de que en Weidling havia traslladat el seu quarter general a Döberitz al nord de Potsdam. Retrocedir cap a Berlín no va ser feina fàcil pels soldats alemanys perquè tant les carreteres principals com les secundàries varen quedar obstaculitzades per refugiats que fugien amb carretes, cotxets i cavalls de granja. A més, en el marge esquerre del riu Òder, els soldats alemanys que estaven defensant aquella zona varen tenir que lluitar contra els soviètics, i dels 650 alemanys que hi havia a la nit només en quedaven 35. El pla d’en Zhukov era rodejar el flanc meridional de Berlín, i va enviar el 47º Exèrcit cap a Spandau i el 2º Blindat de guàrdies cap a Oranienburg. Aquell mateix dia, en Iosif Stalin li va enviar un missatge per dir-li que estaven anant massa lents i que els Aliats occidentals s’estaven apropant a Berlín. Per satisfer a Stalin, a la nit, els regiments de fusellers dels exèrcits de xoc 3º i 5º varen entrar als districtes de Malchow i Hohenschönhausen, al nord-est de la ciutat.

A la banda oriental de Berlín, les restes del 9º Exèrcit alemany varen lluitar contra el 5º Exèrcit de xoc i el 8º de guàrdies d’en Vasili Chuikov. Llavors, en Zhukov va enviar el 8º Exèrcit de guàrdies més al sud, cap al riu Spree, perquè es trobessin amb el 1º Exèrcit blindat de guàrdies d’en Katukov per entrar a Berlín des del sud-oest amb l’esperança d’ajudar a l’Ivan Konev en l’entrada a Berlín. El general Kazakov va fer avançar a les divisions d’artilleria que anaven a davant i a totes les bateries de canons pesats i, a mesura que s’endinsaven pels barris exteriors de Berlín, els soldats soviètics no varen entendre com es podien trobar a nens de 12 anys que defensaven la ciutat amb llançagranades. Les brigades blindades d’en Katukov amb la infanteria del 8º Cos de guàrdies varen aconseguir capturar Erkner.

A vint quilòmetres al sud de Berlín, en el gegantesc quarter general subterrani de Zossen, des de primera hora del matí varen rebre informacions de que una quarantena de tancs soviètics estaven pujant per la carretera de Baruth, en direcció a Zossen, i que estaven molt a prop d’on eren ells. El general Hans Krebs va trucar al matí a la Cancelleria del Reich per sol·licitar traslladar el quarter general, però en Hitler s’hi va negar. Al cap de poc, un oficial de l’Estat Major va calcular que els soviètics podien arribar al quarter en mitja hora, però en Krebs va ordenar celebrar la reunió que s’havia de fer a les onze del matí. Miraculosament pels alemanys, els tancs soviètics es varen quedar sense gasolina i es varen aturar i, a la una del migdia, el general Burgdorf va trucar des de la Cancelleria per ordenar que traslladessin el quarter general del OKH, una base de la Luftwaffe situada a Eiche, a prop de Potsdam, i els oficials del OKW, que es trobaven al búnquer del costat, s’havien de dirigir a la base de carros blindats de Krampnitz. D’immediat que varen tenir l’aprovació de retirar-se, un comboi de vehicles amb personal a bord va sortir de Zossen en direcció a Baviera, però no sabien que també es dirigien cap a les brigades soviètiques d’en Lelyushenko. Al vespre, els soldats soviètics varen entrar primer en el campament ocult a Zossen i després en els búnquers subterranis.

En el Reich:

En Heinrich Himmler, que estava molt nerviós i demacrat físicament, es va reunir per tercer cop amb el comte Folke Bernadotte per pactar una rendició amb els Aliats occidentals. La trobada no va produir cap resultat, ja que en Himmler seguia sent molt prudent i no estava disposat a córrer cap risc.

En el Rhur, el mariscal Walter Model sabia que tot estava perdut, el seu Grup d’Exèrcits B es veia obligat a rendir-se i, a la tarda, després d’acomiadar-se dels seus companys es va endinsar en un bosc i es va suïcidar disparant-se un tret al cap. En Model es va suïcidar quan va saber que seria processat per crims de guerra en relació per la mort de 577.000 persones en els camps de concentració de Letònia i després d’escoltar per ràdio l’emissió optimista de Goebbels.

Aquell dia, els nazis varen evacuar a 3.000 homes del camp de concentració de Sachsenhausen i 5.000 dones del camp de Ravensbrück en direcció al mar Bàltic. Els presoners que no varen poder seguir el ritme varen ser assassinats d’un tret a la nuca. Els supervivents, uns 1.800, varen ser alliberats l’1 de maig de 1945 entre les poblacions de Crivitz i de Schwerin. També va ser evacuat el camp de concentració de Flossenburg. En el camp de concentració de Bergen Belsen, alliberat el 15 d’abril de 1945, els soldats britànics varen obligar als homes de les SS i de la Wehrmacht a enterrar els cadàvers en fosses comunes.

En el front occidental:

Els nord-americans varen atacar amb les forces de terra i amb els avions Mustang contra la divisió Scharnhorst del 12º Exèrcit al nord de Dessau. Per altra banda, els soldats francesos de la 2º Divisió blindada d’en Philippe Leclerc varen entrar a Berchtesgaden, on aquella nit hi havia arribat en Göering després de marxar el dia anterior del búnquer d’en Hitler. D’es d’allí en Göering volia dirigir al país. .

A Itàlia:

El 5º Exèrcit nord-americà i el 2º Cos polonès d’en Ladislas Anders varen conquerir la ciutat de Bolònia. Aquell dia va acabar oficialment la República Social Italiana.

 

css.php