Home // diari // 30 d’abril de 1945

30 d’abril de 1945

Dilluns:

En la Batalla per Berlín:

Cap a dos quarts de dues de la matinada, Wilhelm Keitel va respondre amb un missatge escrit que era impossible aixecar el bloqueig soviètic de Berlín. Va explicar que l’Exèrcit del general Walther Wenck estava combatent al sud del llac Schwielow, a les afores de Potsdam, i que no podia seguir avançant cap a Berlín. A dos quarts de tres de la matinada, els ajudants i col·laboradors de l’Adolf Hitler varen ser cridats a presentar-se al búnquer per acomiadar-se d’ell. Tot ja estava decidit en aquell moment. Al cap d’uns minuts, unes 20 persones es varen reunir amb Hitler i Martin Bormann en una part privada del búnquer. El líder alemany tenia la mirada fixa i humida, alguns varen dir que havia pres alguna droga, i va creuar el passadís en silenci donant la mà a totes les dones que li deien algunes paraules, però ell no els hi va dir res. Va mencionar la traïció de Heinrich Himmler i els va explicar que havia decidit suïcidar-se abans de que els soviètics el capturessin i l’exhibissin com una peça de museu. Llavors, els va dir que els lliurava del seu jurament de lleialtat cap a ell i els va explicar que esperava que aconseguissin arribar fins als britànics i els nord-americans. Quan es va retirar de nou a la seva habitació va sonar el gramòfon i varen tornar a aparèixer les botelles de licor pels passadissos del búnquer. Bormann va quedar adormit en una cadira totalment borratxo.

Al matí, els soldats soviètics es trobaven en el Tiergarten, molt a prop del centre de Berlín, a 300 metres del búnquer de Hitler, intentant arribar al Reichstag, on es varen produir durs combats. Els soviètics varen planejar durant les sis del matí l’assalt al Parlament perquè els comandants soviètics volien capturar-lo l’endemà per celebrar el Primer de Maig. Per defensar-se, els alemanys varen cavar una xarxa de defenses que rodejava per complet el Reichstag. Dos batallons soviètics varen avançar entre 30 i 50 metres, però varen veure’s aturats per l’intens foc de metralladores MG-42 que sortia del Teatre de l’Òpera Kroll, situat a la riba occidental de la Königsplatz. A més, hi havia alemanys en tots els pisos del Parlament; en les finestres, en els jardins i en la mateixa cúpula. Atrapats enmig del foc, els soviètics varen decidir enviar una altra divisió, equipada amb més canons autopropulsats i carros de combat, a través del pont de Moltke, que s’encarregaria d’eliminar les defenses alemanyes del Teatre de l’Òpera Kroll. Poc després de les onze del matí, els soviètics varen tornar a ser atacats per canons antiaeris col·locats en el punt més alt del búnquer del Zoo, a dos quilòmetres de distància. Però el Batalló Carlemany va quedar reduït a menys de 30 homes hi havien esgotat els bazuques proporcionats per la Cancelleria del Reich. Els pocs carros de combat Tiger del Batalló Hermann von Salza de les SS s’havien retirat en direcció al Tiergarten per rebutjar els tancs soviètics que ajudaven al 3º Exèrcit de xoc. Durant la tarda, la 171º Divisió de fusellers va seguir desallotjant els edificis del costat nord de la Königsplatz per tal d’arribar al Parlament. Al final del dia la infanteria soviètica va assaltar el Reichstag i, a les 22:40 de la nit, el rus Mijail Petrovich Minin va hissar la bandera soviètica. Quan les tropes estaven combatent en les sales i passadissos del Reichstag, Minin i altres tres homes es varen oferir per pujar al terrat i plantar allí la bandera, amb la promesa dels seus superiors de que, si ho aconseguien, serien nombrats herois de la Unió Soviètica. Per desgràcia per ells, en aquell moment no hi havia cap fotògraf que pogués immortalitzar l’escena i Minin no se li va reconèixer aquesta fita fins l’any 1995, quan el president rus Boris Yeltsin, amb ocasió del 50è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, li va rendir honors oficials. Els soviètics també varen entrar en una funerària plena de soldats alemanys morts molt a prop del Tiergarten i varen arrancar Creus de Ferro i esvàstiques de les guerreres gris de camp.

A l’est de la ciutat, els soldats soviètics es trobaven a la Potsdamer Platz. Aquests soldats varen continuar lluitant per fer-se amb el control de l’edifici del Ministeri de l’Interior i el quarter general de la Gestapo, on els alemanys es defensaven disparant des dels pisos més alts. En el centre, en el districte governamental és a on es varen produir les principals lluites. El Ministeri de l’Aire, situat a la Wilhelmstrasse, es va veure afectat per un contundent bombardeig, però les parets de formigó van aguantar. Avui en dia encara està dempeus l’edifici sent l’actual Ministeri d’Hisenda. Els soldats soviètics estaven molt sorpresos, no es podien creure que els alemanys encara es defensessin, i els combats varen continuar durant tot el dia pels carrers de la ciutat, casa per casa. Milers d’aterroritzats berlinesos es varen refugiar en un refugi que hi havia sota de l’estació de tren Anhalter i uns quants homes de les SS es varen congregar darrere de la cerveseria Schultheiss per suïcidar-se.

Les tropes blindades de l’Ivan Konev, que avançaven des del sud, i el 2º Exèrcit blindat de guàrdies del mariscal Gregory Zhukov varen ocupar gran part de Charlottenburg. D’aquesta manera els alemanys que encara pensaven escapar cap a l’oest varen veure com la ruta que havien planejat havia quedat tallada. Tot i això, a l’oest de la ciutat, destacaments de les Joventuts Hitlerianes varen seguir mantenint part de la Heerstrasse i el pont de Pichelsdorf, i continuaven resistint en el pont que desemboca a Spandau.

En el búnquer:

Al matí, Adolf Hitler va tornar a sortir de la seva habitació apareixent vestit com sempre amb la seva guerrera gris i el pantaló negre. Tot va transcorre com un dia normal amb oficials que entraven i sortien del búnquer, tot i que a les vuit del matí Ràdio Londres va anunciar que Heinrich Himmler estava negociant un armistici. Ajudat pels seus guàrdies, Hitler va pujar les escales que conduïen al jardí de la Cancelleria per respirar aire fresc. Després, durant la reunió, en la que Hitler no va voler assistir-hi perquè estava irritat, es va informar de que les defenses alemanyes es quedarien sense munició aquella mateixa nit. Després de la reunió entre els generals, Hitler va tornar a preguntar, com era costum els últims dies, on eren les tropes de Walther Wenck i què feia l’aviació, però ningú va saber que respondre-li. En aquells moments el Brigadeführer Wilhelm Mohnke, comandant de la Cancelleria, va advertir al búnquer de que a la ciutat només li quedaven dos dies, i el general Helmut Weidling, que acabava d’arribar, va calcular que la resistència podia acabar aquella nit. Weidling va demanar-li a Hitler que els deixessin escapar, però les seves pregàries no varen tenir respondre. Hitler en el seu destí final. Després de veure que Mohnke estava d’acord amb els números de Weidling, es va aixecar a poc a poc de la seva cadira. Weidling li va demanar si en el cas de que s’acabés la munició podia intentar escapar del cercle. Hitler va parlar un moment amb Hans Krebs i després li va donar permís, que es va confirmar més tard per escrit, perquè sortissin amb petits grups. Llavors, va fer cridar al seu secretari Martin Bormann i li va explicar que rebutjava la capitulació de Berlín i que estava decidit a morir.

Després, Hitler va anar a l’habitació de la Magda Goebbels, que estava molt afectada per la caiguda del Reich, per consolar-la. Magda va intentar desesperadament demanar-li que abandonés la capital per continuar lluitant, però Hitler, que era conscient de que ja no podia fer res més, i li va dir que tot ja estava decidit. Per la seva part, Eva Hitler encara duia el vestit del seu casament del dia anterior, un vestit negre amb roses vermelles, i abans de morir se’l va canviar pel vestit preferit del seu marit, un vestit blau fort amb adornaments blancs i amb roses a l’escot. Eva anava amb el cabell molt ben pentinat i net. Els presents al búnquer no sabien com havien de dir-li, els ajudants i les secretàries tartamudejaven desconcertats quan tenien que dir: honorable senyoreta. Eva els hi deia somrient:

Poden dir-me senyora Hitler.

Llavors, Eva es va endur la secretària Traudl Junge a la seva habitació i li va regalar una capa de pell de guineu i, després, es va reunir amb Joseph Goebbels per parlar sobre com seria el final de la seva vida.

Més tard, Mohnke, com a comandant de la Cancelleria, va anunciar una lleugera millora de la situació; l’estació de Schlesischer havia sigut reconquerida per les forces alemanyes. Abans de dinar va tenir lloc una segona i última reunió militar en la que aquest cop Hitler hi va participar. El varen informar de que el túnel del ferrocarril de la Friedchstrasse havia sigut ocupat pels soldats soviètics i que el túnel de la Vosstrasse estava a punt també de caure a les mans soviètiques. A més, l’àrea del Tiergarten l’havien ocupat les tropes soviètiques que ja havien arribat a la Potsdamer Platz i al pont de Weidendammer, sobre el riu Spree. Després de la reunió, el general Weidling va tornar al seu quarter general a Bendlerblock. A la una de la tarda, quan no feia ni una hora que havia sortit del búnquer, Weidling va rebre procedent de la Cancelleria del Reich un Sturmführer de les SS escortat per un petit destacament que li va entregar una carta de Hitler. En la carta es deia que en cap cas podien pensar en capitular i que només es podia pensar en una retirada si es tenia la intenció d’unir-se a altres formacions de combat, i en cas de no trobar-se’n havien de lluitar al bosc. Weidling, eufòric per rebre l’autorització de dirigir-se al bosc, va enviar un dels seus vehicles de reconeixement de la Nordland perquè avisés a tots els comandants perquè es preparessin per marxar. Tenia la intenció d’escapar cap a l’oest després de passar per Charlottenburg a les deu de la nit.

La mort de l’Adolf Hitler i l’Eva Braun:

Abans d’anar a dinar Hitler va convocar al seu ajudant personal, el Sturmbannführer Otto Günsche, i li va donar instruccions sobre què havien de fer amb el seu cadàver i el de la seva esposa. Li va dir que no volia que l’exhibissin en un museu de cera de Moscou. Al voltant de les dues del migdia, Hitler va dinar amb la seva dietista, la Constanze Manziali i les seves dues secretàries, Traude Junge i Gerda Christian. Eva no hi va ser present perquè no tenia gana. El dinar va ser com els dels últims dies amb poca conversació, amb certa alegria i amb serenitat, i tots varen menjar espaguetis amb tomàquet, un dels plats favorits de Hitler. Després de dinar, Hitler va ordenar a Junge que destruís tots els documents que quedaven, i després es va acomiadar dels seus convidats i se’n va anar a la seva habitació amb l’Eva. A dos quarts de tres, Erich Kempka, el xofer de Hitler des de 1932, va rebre una trucada de Günsche en què se li ordenava que anés a buscar uns 200 litres de gasolina i els deixés a l’entrada del búnquer, en la jardí de la Cancelleria. Les següents ordres l’hi explicarien quan sigués allí.

Pels voltants de les tres de la tarda,  Hitler va sortir de l’habitació lentament i mig corbat acompanyat per l’Eva i es varen quedar dempeus en el passadís de l’avantsala, on Günsche va reunir l’entorn més íntim del dictador: Goebbels, Bormann, els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf i les dues secretàries. La parella es va tornar a acomiadar de tothom donant la mà a tots i seguidament varen tornar a les seves habitacions. Magda Goebbels no va voler veure aquella cerimònia i es va retirar a una habitació, que havia sigut del doctor Theodor Morell, del pis de dalt amb els seus sis fills. Segons la secretària Junge, quan s’acomiadaven Hitler els va parlar tan fluix quan els donava la mà que no el varen arribar a entendre. En canvi, Eva, amb el seu vestit fosc amb flors de color rosa a la part de davant, es va acostar a Junge i li va dir somrient que intentés escapar perquè potser ho aconseguiria i que saludés de part seva a Baviera. En aquell moment que se sabia que seria el final de Hitler es va desallotjar el búnquer inferior, i Günsche es va quedar juntament amb dos oficials de les SS al passadís vigilant que Hitler pogués conservar la seva privacitat durant els seus últims moments. Abans, Eva va entrar a l’habitació de Magda, que estava plorant perquè sabia que era el final. Quan Eva es va retirar, Magda va sortir de la seva habitació desesperada i va cridar que desitjava veure a  Hitler. En aquells moments la porta de l’habitació de Hitler estava vigilada per Günsche i Heinz Linge. Va aconseguir apartar a Günsche i va obrir la porta de l’habitació d’en Hitler, que la fer sortir de l’habitació. Magda va tornar a la seva habitació plorant, sabia que amb la mort de Hitler havia de matar als seus sis fills. Segons va declarar anys més tard Günsche, en aquell moment no va veure a Eva a l’habitació i va creure que era al lavabo perquè va sentir córrer l’aigua.

A les tres de la tarda, Hitler i Eva es varen suïcidar. Hitler es va disparar al cap mentre mossegava una pastilla de cianur i Eva es va empassar una pastilla de cianur. A fora l’habitació, els generals es varen quedar al passadís esperant quan de sobte varen sentir un sol tret, el de Hitler. Després d’esperar uns minuts i de veure que sortia fum pels conductes de ventilació mentre sentien el soroll del ventilador de gasoil, Bormann i Linge, seguit de Günsche, Goebbels i Arthur Axmann van obrir la pesada porta de ferro de l’habitació i de seguida varen notar una forta pudor a àcid prússic, una olor semblant a la d’ametlles amargades. Eva es trobava estirada al sofà desplomada repenjada a l’espatlla del seu marit amb una pistola a la mà, una Walter calibre 6,35, que no va utilitzar. Hitler estava assentat al sofà, reclinat, amb la mandíbula penjant i li sortia sang de la banda dreta del seu cap i tenia una pistola Walter del 7,65 a la mà. Un gerro de flors havia caigut segurament pel moviment d’un dels dos abans de morir. A dos quarts de quatre, mentre Axmann meditava davant dels cadàvers, Günsche i Linge varen embolicar el cos de Hitler amb una manta de color gris de la Wehrmacht tapant el cap ple de sang. Tots els presents varen aixecar el braç per cridar un Heil Hitler!, i varen treure el cos al passadís. Quan el varen deixar a terra tothom va observar els pantalons negres que sempre portava i Linge va aprofitar aquell moment per agafar-li el rellotge. Goebbels, segons sembla, incapaç de veure el cadàver de Hitler, va córrer immediatament a la sala de deliberacions per anunciar que sortia a la Wilhelmplatz perquè el matessin, però va quedar-se al búnquer i li va confessar a Linge que en un últim moment no ho havia pogut fer.

Després, dos oficials de les SS i el metge, el doctor Ludwig Stumpfegger, varen pujar el cos pels vuit metres d’escales de la sortida d’emergència deixant-lo a fora al jardí. Llavors, Bormann va entrar a l’habitació on s’havien suïcidat i va agafar el cos de l’Eva, que els seus llavis havien quedat frunzits pel verí, sense tapar i sense gaire delicadesa i la va deixar al passadís. Mai li va agradar l’esposa de Hitler. Després, Erich Kempka va portar el cos de l’Eva al peu de l’escala però es va marejar i va donar el cos a Günsche, que va donar el cadàver a un tercer oficial de les SS que el va pujar al jardí. Juntament amb ells pujaven Linge i el metge, i els seguien Günsche, Bormann i Goebbels. En el jardí els dos cadàvers, el de l’Eva estava al costat dret del de Hitler, varen ser col·locats a sobre el terra llis d’arena, a pocs peus de distància de la sortida del búnquer, i Kempka els va ruixar amb 180 litres de gasolina, cinc llaunes, que havien reservat per l’ocasió. Goebbels, Bormann, Krebs i Burgdorf es varen acostar als cadàvers per donar-los un últim adéu. Mentre s’acomiadaven de Hitler i d’Eva, Goebbels els va tirar un fòsfor perquè cremessin més ràpid. Però, en aquell moment, un bombarder soviètic va posar en perill la cerimònia i tots varen córrer cap a la porta per protegir-se. Un cop passat el perill, Günsche va tirar gasolina al terra i va encendre un misto a la mateixa porta del búnquer i Bormann la va tirar a la pira, on les flames varen cremar els cossos al costat de la gossa Blondi. Els presents al jardí varen acomiadar-se dels cadàvers amb l’habitual salutació romana i varen tornar corrents a baix al refugi, on alguns es varen suïcidar, després de l’explosió de diverses granades d’artilleria. Poc després, un dels guàrdies del jardí de la Cancelleria, Hermann Karnau, va declarar que els cadàvers havien quedat reduïts a cendres, que es desfeien només tocar-los amb el peu. El propi Günsche va declarar que mitja hora després de tornar de la cremació, que havia encarregat a dos homes de les SS del cos d’escortes de Hitler, el Hauptsutrmführer Ewald Lindloff i el Obersturmführer Hans Reisser, tornar a fora i que aquests li havien assegurat que les restes estaven enterrades. Lindloff va dir que els cossos estaven totalment calcinats, tot i que se sap que a les sis de la tarda el cos d’Eva encara es podia identificar com un cos femení. Els cadàvers de Hitler i d’Eva es varen unir als d’altres molts cadàvers sense identificar del l’hospital de sota de la Nova Cancelleria. Els bombardejos que varen continuar les següents 24 hores també varen contribuir a la destrucció i dispersió de les restes de Hitler i d’Eva.

A dins del búnquer tots bevien i fumaven, Hitler ja no ho podia impedir, i fins i tot un que anava borratxo va preguntar a crits si algú volia pujar a dalt per veure al cap, referint-se a Hitler, cremant. Un xofer es va queixar després de que els ventiladors transportaven la ferum a carn cremada per tot el laberint. Al vespre, les restes d’en Hitler només estaven carbonitzades, i el Brigadeführer Johann Rattenhuber, el cap de la guàrdia personal d’en Hitler, va ordenar a tres dels seus subordinats que enterressin les restes en un cràter de bomba en el jardí. La mort d’en Hitler va ser anunciada aquella tarda a l’opinió pública pel nou president del Reich, Karl Döenitz, a Plön, Holstein.

Quan Iosif Stalin va tenir la notícia de la mort d’en Hitler no s’ho va creure, ni fins i tot quan el 9 de maig de 1945 es va exhumar el cadàver d’en Hitler, que es trobava mig cremat. Stalin encara feia cas dels rumors de que podia haver fugit a Dinamarca, o Espanya o a Argentina. Fins i tot va acusar als britànics d’amagar-lo. Els soviètics, tot i tenir els cadàvers d’en Hitler i de l’Eva, varen afirmar que no hi havia proves de que estiguessin morts i varen escampar els rumors de que encara vivien en alguna part. Aquests rumors varen pertorbar al general Dwight Eisenhower, que mantenia relacions constants amb els generals soviètics i no li va agradar que li amaguessin la veritat sobre la mort de Hitler.

En el Reich:

Aquella mateixa tarda en el búnquer es va celebrar una llarga conferència en la que hi varen participar Krebs, Burgdorf, Hewel i Axmann, i varen proposar una evasió massiva dels ocupants del búnquer, entre 300 i 500 persones, per intentar arribar fins a on era Döenitz, a la zona del nord. Però després va arribar l’informe d’en Mohnke en què deixava clar que aquesta temptativa no era viable. En seguit, Goebbels va redactar, amb l’ajuda de Bormann, una carta dirigida al comandant suprem de les forces armades soviètiques per comunicar-li la mort d’en Hitler i la formació del nou govern. Goebbels també va encarregar a Krebs que es posés en contacte amb els soviètics per pactar un armistici.


A Obersalzberg, Karl Koller, que havia arribat el dia anterior, va rebre la visita de dos missatgers vestits de paisà. Venien, segon sembla, en nom d’en Hermann Göering per dir-li que l’ex cap de la Luftwaffe l’hi havia dit que era un traïdor. Llavors, el secretari d’en Koller va rebre un missatge telefònic des de Mautendorf en el què Göering deia que si a en Koller encara li quedava una mica de decència que el visités el 2 de maig de 1945. Aquesta decisió va fer enfadar molt a Koller perquè significava que es passaria moltes hores a les traïdores carreteres entre Berchtesgaden i Mauterndorf.


Al nord de Berlín, el 2º Front bielorús d’en Konstantin Rokossovsky va entrar al camp de concentració de Ravensbrück, on només hi varen trobar un petit grup de presoneres. Per altra banda, la carretera de Lubeck estava plena de gent que fugia desesperada per no trobar-se amb els soviètics.

En el front occidental:

A Alemanya:

Els Aliats occidentals varen desconfiar encara més del Kremlin després de veure que els homes d’en Rokossovsky es dirigien a través de Mecklemburg cap a Dinamarca. Els britànics varen reaccionar i varen avançar cap a Hamburg i al litoral bàltic per evitar-ho. Aquella desconfiança també la tenia l’Eisenhower, que va informar als russos de que estava decidit a seguir avançant cap a l’est, penetrant Txecoslovàquia. Per la seva part, el president Harry S. Truman va informar al general George Marshall de que la Gran Bretanya havia demanat que el 3º Exèrcit del general George Patton ocupés Praga abans de l’arribada dels soldats soviètics.


Abans del migdia, quatre divisions nord-americanes varen creuar ràpidament 10 ponts del Isar i a les quatre de la tarda varen arribar sense trobar resistència al centre de Munic, que s’havia aixecat feia dos dies en el conegut Freiheitsaktion Bayern. A la capital bavaresa havia sortit per últim cop el Völkischer Beobachter en el qual s’informava sobre la defensa suposadament reeixida de Munic. Tot i això, no es va distribuir ni un sol exemplar. Al vespre la ciutat havia caigut. La casa d’Eva Hitler, ocupada el dia anterior per una tropa d’assalt, va ser buidada per complet. Alguns objectes personals com la roba de llit amb el monograma AH varen desaparèixer com a record als Estats Units. Els nord-americans també varen arribar aquell dia a la Casa de l’Art Alemany totalment intacte, i varen hissar la bandera nord-americana a la torre de l’Ajuntament. Algunes llars muniqueses varen penjar de les finestres banderes blanc-i-blaves, com volen dir que els ocupants no estaven a Alemanya si no a Baviera. Els carrers es varen omplir de medalles i insígnies nazis i retrats de Hitler llançats pels ciutadans.


Les tropes franceses de la 2º Divisió d’Infanteria marroquina varen ocupar la ciutat de Sonthofen, on hi havia un Ordensburgen.

A Holanda:

Pocs minuts abans de la una del migdia, Walter Bedell Smith va arribar a Achterveld, a 8 quilòmetres d’Amersfoort, per trobar-se amb l’Arthur Seyss-Inquart en el col·legi de la localitat, que tenia dues entrades, una per cada delegació. El carrer principal estava ple de cotxes oficials i de curiosos. Freddie de Guingand, Bill Williams i el general Susloparov varen ser els primers en arribar. Seyss-Inquart va entrar escortat per dos SS i en seguit varen parlar de la distribució d’aliments al país.

En el front oriental:

A Waldviertel, Àustria, l’exèrcit soviètic va detenir a la Maria Koppensteiner, la cosina d’en Hitler, a la pastisseria del poble. El seu marit, l’Ignaz, no va voler abandonar-la i la va acompanyar voluntàriament mentre els quatre fills de la parella es varen quedar a casa. Mai més tornarien a veure els seus pares, que moririen uns anys més tard a la presó.


Les tropes de Josip Broz, Tito, varen ocupar Trieste.

A l’Atlàntic:

El U-1055 del tinent Rudolf Meyer i el U-1107 del tinent Fritz Parduhn varen ser enfonsat en el golf de Biscaia després de ser atacats de amb càrregues de profunditat. Del U-1055 varen morir els seus 49 tripulants.

Posted in diari

1 Comment

  • Bon dia Marc,
    Et pots posar amb contacte amb aquest movil, m’agradaria comentar-te un tema.
    657975994 Joaquim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: