Home // 1940 // Juliol

31 de juliol de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

En el Berghof, a Obersalzberg, a dos quarts de dotze del matí Adolf Hitler va celebrar una conferència militar a la sala de reunions per parlar de si s’havia d’envair la Gran Bretanya o la Unió Soviètica. El cap de la Kriegsmarine, Erich Raeder, va reiterar que la seva Kriegsmarine no estaria en condicions d’atacar a la Gran Bretanya fins el setembre de 1940, i estava convençut de que si la Luftwaffe encara no controlava l’espai aeri britànic s’haurien d’esperar fins el maig de 1941, quan ell realment volia iniciar l’Operació. Veient aquesta realitat, Hitler va explicar que havia arribat a la conclusió de que la Gran Bretanya confiava plenament amb l’ajut de la Unió Soviètica i, que, per tant, s’havia de destruir primer els soviètics abans que els britànics. Hitler va creure que si atacaven la Unió Soviètica el maig de 1941 al cap de cinc setmanes ja haurien guanyat la guerra i per això va ordenar en el seu Exèrcit que augmentés el número de les seves divisions fins a 180 a partir de les aproximadament 100 que existien fins llavors. A continuació, Franz Halder va anunciar que la invasió es produiria a la primavera de 1941 i va anotar en el seu diari personal que Rússia havia de ser aniquilada. Una curiositat d’aquella reunió va passar quan Hitler va esperar que el cap de la Marina Erich Raeder, que estava encontra d’una possible invasió a la Unió Soviètica, abandonés la sala per poder anunciar les seves intencions d’atacar a la Unió Soviètica.

A Polònia:

A Cracòvia es va celebrar una important reunió per parlar de les deportacions del Warthegau a altres zones. Arthur Greiser va destacar les dificultats en què es vivia en el Wartheugau i va parlar de la massificació dels jueus, ja que la construcció del gueto de Lodz havia concentrat allí al voltant de 250.000 jueus, tot i que va declarar que era una simple solució provisional. Però Hans Frank li va dir que Heinrich Himmler, seguint les ordres d’en Hitler, l’hi havia assegurat de que hi hauria més deportacions al Govern General fins al final de la guerra. Greiser li va contestar que havia sentit dir a Himmler que es tenia la intenció de traslladar els jueus a algunes zones específiques d’ultramar. Després varen acordar que tots aquells jueus de Lódz haurien d’abandonar el Warthegau i estava previst que fossin deportats al Govern General.

A la Gran Bretanya:

Els alemanys varen llançar bombes al sud-est de Cornualles, Devon, Somerset, Gloucestersthire, el sud de Gales i Shropshire.


Sir Alexander Cadogan va declarar de que els alemanys no envairien a la Gran Bretanya, sinó que arremetrien a Gibraltar i Egipte, i va afegir que la intel·ligència britànica no tenia res que corroborés la teoria d’una invasió alemanya, tot i que va deixar clar que la intel·ligència britànica era terriblement dolenta.

En el Mediterrani:

Els britànics varen dur a terme l’Operació Prisa, que consistia en que del portaavions Argu, que havia salpat des de Gibraltar fins a un punt davant a la costa de Sardenya, desplegués 12 caces, que varen recórrer els 300 quilòmetres fins a Malta. Només va morir un dels pilots d’un dels 12 caces, el tinent Keeble, abatut en un combat aeri sobre el Gran Port de Malta. 

30 de juliol de 1940

El capità general Franz Halder i el mariscal de camp Walter von Brauchitsch, que s’encarregaven d’analitzar la possible invasió a la Gran Bretanya, estaven convençuts que no es podia transportar la Kriegsmarine a les illes britàniques en el temps que es requeria.

A Vichy, el govern de Vichy va crear les chantiers de la jeunesse, un noves quintes de nois joves, sota l’autoritat del general Joseph de la Porte du Theil.

A Londres, Winston Churchill li va enviar un missatge a Franklin Delano Roosevelt recriminant-li que no entenia per què, tal com estava la situació, no li enviava cinquanta o seixanta dels seus destructors més vells.

29 de juliol de 1940

Dilluns:

En el Reich;

Alfred Jodl, l’assessor militar de l’Adolf Hitler i el cap del OKW, es va reunir amb Hitler a la casa del Berghof, a Obersalzberg, per parlar de possibles operacions militars en el futur. Jodl li va insistir en dissenyar una invasió a la Unió Soviètica, i Hitler li va explicar que pensava que per guanyar la guerra tenia que aixafar primer als soviètics perquè desconfiava de les intencions del dictador Iosif Stalin. El dictador tenia por que els soviètics conquerissin més territori romanès l’hivern següent i ocupessin els territoris petrolífers romanesos que controlaven els alemanys. Per això, li va demanar si podia tenir l’Exèrcit a punt per aquella tardor per fer front a les intencions soviètiques, però Jodl li va descartar per raons pràctiques i Hitler va dir que aquest cas es necessitava una confiança absoluta. En seguit es va demanar a Wilhelm Keitel que dissenyés els plans per la invasió.

Després de la reunió, Jodl va informar al personal del OKW, a dos membres del personal d’en Walter Warlimont i el mateix Warlimont, que estaven assentat en el vagó restaurant del tren especial Atlas a l’estació de Bad Reichenhall, de les intencions de Hitler de desfer-se dels soviètics en un atac sorpresa pel maig de l’any següent per després a la tardor d’aquell any eliminar a la Gran Bretanya. Jodl sempre va creure que era possible una victòria ràpida contra els britànics, però els altres no els va fer cap tipus de gràcia el nou objectiu i es varen discutir durant una hora amb Jodl, que defensava aferrissadament que era millor lluitar ara contra el bolxevisme que més tard. Jodl els va respondre per tancar el tema:

Cavallers, no és una qüestió que estigui subjecte a debat, sinó un decisió del Führer

A més, Hitler va ser informat aquell dia per la Kriegsmarine de que no seria possible desembarcar a les costes britàniques fins la segona meitat de setembre i que ni tant sols llavors l’Armada alemanya seria capaç de prestar el seu suport, en cas d’un contraatac britànic prolongat des del mar.

En la Batalla d’Anglaterra:

80 avions alemanys van atacar el port de Dover, però els britànics van afirmar que havien abatut a 17 avions alemanys. Més tard, el ministre d’Aviació britànic va acusar als alemanys de fer servir els avions de la Creu Roja perquè volessin per sobre de la Gran Bretanya per observar possibles objectius. Els avions de la Creu Roja estaven autoritzats per volar per damunt de la Gran Bretanya per missions sanitàries, però no per missions militars. Es possible que Hitler o el seu equip de govern aprofitessin aquells avions per missions militars.

28 de juliol de 1940

Adolf Hitler va donar l’ordre de que és construís un exèrcit de 180 divisions amb un complement molt ampliat de 37 divisions blindades i motoritzades que havia d’estar apunt per la primavera de 1941.

A Espanya, Wilhelm Canaris i els seus col·laboradors, de retorn d’Algecires, es varen parar al poble de Biarritz per reunir-se amb el general Jorge Vigón, cap de l’Estat Major general de l’exèrcit espanyol, i el general Martínez Campos, cap del servei d’informacions espanyol, i després s’hi va afegir el general Wolfram von Richtofen. Canaris no els va amagar les dificultats que trobava en poder realitzar l’operació Fèlix, la conquesta de Gibraltar, i sobretot patia per les conseqüències que podia patir Espanya. Llavors, Canaris els va preguntar si Francisco Franco mantindria la neutralitat d’Espanya, i els dos generals espanyols els va respondre que Franco era poc comunicatiu i que en realitat ignoraven que pensava i quines eren les seves intencions, i Vigón li va dir a Canaris que ell coneixia millor a Franco que ells i li va preguntar perquè no era ell qui s’entrevistés amb Francó. I Canaris li va respondre que ells no coneixien com era Joachim von Ribbentrop, i els va dir que si ell anés a veure a Franco sense avisar a Hitler, Ribbentrop patiria un atac de colera contra ell i Heinrich Himmler faria que la Gestapo el vigilés. Estranyat, Martínez Campos li va preguntar rient perquè deia que la Gestapo el perseguiria, i Canaris li va dir amb serietat que el vigilarien perquè s’hauria reunit amb un jueu perquè els noms Franco i el cognom Bahamonde eren considerats noms jueus pel serveis de les SS. Després de veure que els generals espanyols es reien de la seva teoria, Canaris va dir que esperava poder fer aviat una visita el seu amic Franco i que creia que es podria agafar uns dies de vacances si la Gran Bretanya acceptava l’oferta de pau proposada per Hitler. Després, amb Von Richtofen, que acabava d’arribar a la reunió, varen estudiar la situació espanyola.

27 de juliol de 1940

Edmund Ironside va ser nombrat cap de la Guàrdia Nacional que es quedaria en territori britànic per si es produïa una invasió alemanya. Les seves tropes estaven mal armades i mal equipades ja que no tenien cap formació.

26 de juliol de 1940

Divendres:

En el Reich:

A les canteres del camp de concentració de Mauthausen va morir el doctor Edmund Bursche, ex decà de la Facultat de Teologia Protestant de la Universitat de Varsòvia, com a conseqüència del treball i les pallisses.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va suspendre del tot les exportacions nord-americanes de fuel per l’aviació a Japó.

En el bàndol Aliat:

Costa de Marfil es va adherir a la lluita de Charles de Gaulle.

25 de juliol de 1940

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler va ordenar que es fes efectiu el decret de la immediata represa de les obres de Berlín i Nuremberg, ja que creia que la victòria seria aviat i tenia ganes de que es pogués celebrar la victòria pels nous carrers i edificis que tenia planejat construir i dissenyar.


El ministre d’Economia del Reich, Walther Funk, va establir que la població dels països ocupats poguessin ser obligats a realitzar treballs forçats.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill, que estava al corrent que el dia anterior Washington havia autoritzat entregar més material bèl·lic, sobretot avions a la Gran Bretanya, va autoritzar a les forces poloneses que hi havia llavors a la Gran Bretanya, unes 14.000 persones, a rebre fusells nord-americans quan arribessin dels Estats Units.


El capità Philippe Leclerc es va posar a la disposició del general Charles de Gaulle.

En els Estats Units:

A Washington, els Estats Units varen restringir les exportacions de petroli i minerals, excepte a Gran Bretanya i a altres nacions americanes. La mesura es va dirigir especialment a Japó, que depenia fortament de les importacions d’aquests recursos. En conseqüència, la planificació estratègica japonesa va decidir dedicar una atenció més gran a les Índies Orientals holandeses i a Malàisia per alleugerir la seva escassetat de matèries primes.

A Japó:

Un informe mensual de la intel·ligència militar expressava respecte envers la força de resistència britànica en la Batalla d’Anglaterra. L’informe deia que l’opinió pública continuava donant suport a la política de línia dura del govern i, subratllava, l’aplaçament de la invasió del dictador Hitler, l’Operació Lleó Marí, perquè alemanys els faltaven efectius amfibis i no havien aconseguit imposar-se a l’aire.

24 de juliol de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A ObersalzbergAdolf Hitler es va reunir amb el general de la LuftwaffeWolfram von Richtofen, per explicar-li la necessitat d’Alemanya de conquerir Gibraltar. Hitler creia que si Francisco Franco estava disposat a procedir en l’atac, Alemanya li facilitaria armament, i si la Gran Bretanya l’ataqués estava disposat a enviar tropes alemanyes a Gibraltar. Llavors, Hitler li va ordenar a Von Richtofen que participés en les entrevistes que Wilhelm Canaris havia de celebrar amb l’Estat Major espanyol.


A Berlín, en una conferència ministerial, Joseph Goebbels va donar instruccions als seus col·laboradors perquè intensifiquessin encara més l’ambient bèl·lic en el poble alemany. S’havia d’abandonar la moderació de les últimes setmanes, però només s’havia d’atacar al poble britànic davant del poble alemany.


En el Carinhall, Hermann Göering es va reunir amb el Dr. Albert Plesman, cap de l’aerolínia holandesa KLM, en la que el nebot de Göering, Peter Göering, hi havia treballat com a pilot. Plesman volia convertir-se en el negociador informal del govern alemany i el govern britànic per restaurar la pau. Tenia el seu propi pla de pau que demarcava clarament esferes d’influència que s’estenien a l’Àfrica. Göering li va prometre que parlaria de la qüestió amb Hitler quan tornés de Berchtesgaden.

En el Canal de la Mànega:

A partir d’aquell dia fins el 8 d’agost de 1940 els caces alemanys varen sobrevolar la zona de forma permanent. Cada aparell de la Luftwaffe feia una mitjana de dues o tres sortides diàries amb l’objectiu de volar al sud-est d’Anglaterra.


A la nit, una embarcació torpedera alemanya va veure una embarcació mercantil francesa desarmada, el Mecknès, que havia salpat aquella mateixa nit de Southampton, amb 1.179 repatriats francesos del personal naval, amb la insígnia francesa il·luminada per un reflector, els costats il·luminats, igual que els ulls de bou, i va fer senyals amb la sirena per indiciat que estaven allà i varen transmetre per Morse el seu nom i la seva nacionalitat. Tot i indicar que eren francesos, els alemanys varen enfonsar la nau i 383 mariners francesos varen morir ofegats.

A la Gran Bretanya:

Espanya, Portugal i la Gran Bretanya varen firmar un acord tripartit per permetre intercanvis comercials en l’interior de l’àrea esterlina.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va firmar un acord en virtut del qual els avions nord-americans es distribuirien segons les necessitats tant britàniques com nord-americanes. A més, s’estava calculant proporcions semblants per tots els fusells, carros de combat, canons de campanya, canons anticarro i munició. Aquest canvi havia de satisfer les necessitats bèl·liques britàniques fins a finals de 1941 segons un càlcul.

23 de juliol de 1940

Dimarts:

En el Reich:

Adolf Hitler estava carregat de dubtes; no sabia encara quin era el seu principal enemic, si la Gran Bretanya o la Unió Soviètica, i sobretot tenia el dubte de quin era l’ordre amb que les tenia que guanyar. Aquests dubtes els va preguntar al general Franz Halder, que disposava d’uns informes de la Wehrmacht que deien que no era possible atacar a la Unió Soviètica a la tardor de 1940. Hitler sabia que la Gran Bretanya tenia moltes esperances en l’ajuda de la Unió Soviètica i dels Estats Units, per això pensava que si eliminava primer els soviètics l’esperança nord-americana desapareixeria i donaria forces al Japó perquè posés en pràctica les seves idees de conquerir el Pacífic i, d’aquesta manera, els nord- americans s’haurien de centrar en el Pacífic enlloc de salvar Europa i la seva aliada.

A més, Hitler tenia moltes esperances en les eleccions nord-americanes que se celebraven el novembre d’aquell any, ja que considerava que si guanyava el candidat del Partit Republicà, Wendell Willkie, que estava tenint molt èxit fins llavors, els nord-americans deixarien d’enviar subministrament militar a la Gran Bretanya i deixaria de ser una amenaça per Alemanya. Estava convençut de que si es complien els seus plans es convertiria en l’amo d’Europa i dels Balcans. Tot i això, va contemplar un altre pla, que consistia en aliar-se realment amb la Unió Soviètica per atacar junts la Gran Bretanya. Però si una cosa tenia clara era que la guerra s’havia d’intensificar el 1941 perquè tenia por que el 1942 els Estats Units ja estiguessin a punt per entrar en la guerra i dificultés greument els seu plans.

Després, Hitler es va dirigir en el Festival de Bayreuth per veure l’obra de Richard Wagner, El crepuscle dels Déus. Quan va acabar l’obra es va retirar a la seva casa de muntanya d’Obersalzberg, el Berghof.


En la conferència de premsa diària que organitzava el Ministeri de Propaganda alemany, un funcionari va anunciar:

Cavallers, hi haurà guerra.

A Espanya:

L’almirall Wilhelm Canaris es va entrevistar amb el general espanyol Juan Vigón i Francisco Franco on els exposar els plans d’Alemanya de conquerir Gibraltar. Franco va estar d’acord amb els preparatius de l’atac, però els va explicar que Espanya no podia entrar en el conflicte perquè tenia la flota britànica a prop de les illes Canàries i, a més, depenien de la gasolina nord-americana.

A la Gran Bretanya:

Tement una possible invasió alemanya, amb 1.500.000 homes es va crear la Guàrdia Nacional després de que Winston Churchill la encunyes amb aquest nom durant una de les seves intervencions en els micròfons de la BBC.


Aquell dia es va constituir un govern provisional txecoslovac. 

 

22 de juliol de 1940

Dilluns:

En el Reich:

A Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir un altre cop amb els seus generals per explicar-los que la Gran Bretanya continuaria amb la guerra perquè Winston Churchill estava convençut de que tant els Estats Units com la Unió Soviètica els ajudarien. Per ajudar a derrotar als britànics, l’almirall Wilhelm Canaris va viatjar a Espanya per convèncer al govern espanyol perquè ataqués Gibraltar. Hitler, però, mostrava poc interès en destruir els britànics i li va donar instruccions a Franz Halder perquè comencés a planificar una operació detallada per envair la Unió Soviètica i es va organitzar un equip especial, encapçalat pel general Erich Marcks, per preparar un pla de treballa

A la Gran Bretanya:

A Londres, a la nit, el ministre d’Afers Exteriors, lord Halifax, va emetre un missatge per ràdio on va comunicar que si Alemanya volia obtenir la pau, tal i com havia dit Hitler el 19 de juliol de 1940, tenia que marxar de tots els territoris que havia ocupat, havien de restaurar la llibertat que havien destruït i havien d’oferir garanties de futur. D’aquesta manera lord Halifax rebutjava l’oferta de pau de Hitler. Halifax també va senyalar que ells mai havien volgut la guerra i que era evident que aquí ningú volia que la guerra continués ni un dia més del necessari, però que no deixarien de lluitar mentre la llibertat no estigués garantida


Els britànics varen establir l’Executiu d’Operacions Especials, SOE, per donar suport en secret als grups de resistència a tota l’Europa ocupada pels nazis.


Continuant a la capital britànica, Charles de Gaulle va crear el Comitè de la França Lliure, i les Noves Hebrides, unes illes franceses a prop d’Austràlia, es varen adherir a la causa de De Gaulle.

A Japó:

A Tòquio aquell dia va arribar al poder un nou govern liderat pel príncep Fuminaro Konoye, que d’immediat va començar a pressionar més a la França de Vichy perquè li cedís les bases militars en la Indoxina francesa.

css.php