Home // diari // 28 d’abril de 1945

28 d’abril de 1945

Dissabte:

En la batalla per Berlín:

L‘exèrcit soviètic lluitava cada cop més a prop del centre de la capital del Reich; el 3º Exèrcit de xoc ja es trobava en els districtes septentrionals de la columna Siegessäule, que s’erigia en el Tiergarten. Els alemanys només tenien el control d’una franja de sis quilòmetres d’amplada i quinze de llarg que anava des de l’Alexanderplatz, a l’est, fins a Charlottenburg i el Reichssportsfeld, a l’oest, on l’Arthur Axmann defensava amb desesperació els ponts del Havel. A més, Iosif Stalin va autoritzar en un comunicat de la Stavka dirigit al mariscal Gregory Zhukov perquè ocupés el Reichstag. El comandant soviètic de la ciutat de Berlín, en Nikolai Berzarin, va fer una crida a la població berlinesa anunciant que les autoritats soviètiques volien la pau i que desitjaven tornar a la vida quotidiana de la ciutat. La majoria de la gent va fer cas a aquella crida i va sortir de les seves cases i dels refugis amb braçalets blancs per rendir-se. Però, tot i les crides que havien fet els comandants soviètics en els seus soldats perquè tinguessin un comportament exemplar, molts soldats varen cometre atrocitats contra els civils berlinesos. Les violacions a la nit es veien com una cosa normal igual que els saquejos i els assassinats. Tot i això, els comandants soviètics varen intentar donar una altra imatge i varen organitzar patrulles militars professionals per supervisar el comportament dels seus soldats i varen organitzar un sistema de distribució d’aliments pels civils. A la tarda, els soviètics varen avançar a través del pont de Moltke, però poc abans de les sis de la tarda els alemanys varen intentar fer volar el pont. No ho varen acabar d’aconseguir. Els soviètic avançaven tant ràpid que tres tancs T-34 varen avançar per la Wilhelmstrasse fins arribar a l’estació U-Bahn, on es varen topar amb una emboscada organitzada pels francesos de les SS armats amb llançagranades. Els alemanys que podien intentaven fugir de Berlín, i els homes de la divisió de l’Ulrich von Hutten varen pujar 3.000 ferits i uns quants nens malalts en una sèrie de trens de mercaderies i varen ser evacuat a poc a poc cap a Barby, on els nord-americans els varen acceptar en qualitat de presoners de guerra. Les carreteres alemanyes de l’est que conduïen cap a l’oest estaven plenes de refugiats que fugien desesperats dels soviètics.


En el búnquer, a dos quarts de dues de la matinada, l’Adolf Hitler va entrar a la habitació del ministre Ritter von Greim i es va asseure a la cantonada del llit juntament amb la Hanna Reitsch. Amb el rostre blanc, el líder alemany li va dir que l’única esperança que tenien era en Walther Wenck i que necessitava reunir tots els avions que poguessin per què s’ocupessin de cobrir el seu avanç. A més, li va explicar que acabaven d’informar-lo de que l’artilleria d’en Wenck bombardejar ja les posicions soviètiques a la Potsdamer Platz. Estava convençut que amb la Luftwaffe i les tropes de terra d’en Walther Wenck, que no estaven operatives però no ho sabia, podrien ajudar-lo a Berlín. Llavors, en Hitler li va ordenar que tornés a Rechlin i s’encarregués de treure els seus aparells a la capital per destruir les posicions soviètiques. Però també el líder alemany li va demanar que detingués a en Heinrich Himmler. Quan va pronunciar el nom d’en Himmler la seva veu es va endurir i li varen començar a tremolar les mans i va cridar: Un traïdor no em pot substituir. Vostè em té que garantir que això no passarà. Tan el ministre com la Hanna li varen replicar que el seu intent no serviria per res i li varen tornar a dir que preferien morir al seu costat abans de dur a terme una missió impossible. El líder alemany els va respondre que com a soldats del Reich tenien el sagrat deure d’esgotar totes les possibilitats i que aquesta era l’única possibilitat d’èxit. La Hanna no estava molt convençuda, però en Von Greim no ho veia de la mateixa manera i li va dir que ells dos eren l’única esperança per tota aquella gent que quedaven allí i que tenien que intentar-ho. Llavors, la Hanna es va quedar a soles amb en Hitler mentre en Von Greim es preparava per marxar del búnquer. La pilot li va tornar a insistir en quedar-se, però el dictador alemany es va limitar a mirar-la uns instants als ulls i dir-li: Déu els protegirà.

Encara a la matinada i continuant pensant que en Wenck era la salvació, es varen efectuar trucades desesperades a en Wilhelm Keitel i a l‘Alfred Jodl per demanar-los reforços per Berlín. Es creia que podien resistir encara 48 hores. L’Adolf Hitler i els seus col·laboradors esperaven l’arribada de les tropes d’en Walther Wenck des del sud-oest, però el que no sabien era que el 12º Exèrcit d’en Wenck era casi inoperatiu. El general Hans Krebs encara confiava plenament amb la convicció d’en Hitler. A continuació, en Von Greim i la Hanna es varen prepara per marxar i es varen acomiadar de tots els presents. En Nicolaus von Below els va demanar que salvaguardessin l’honor de la Luftwaffe per explicar en el món el sentit del que volia Alemanya. Llavors, tots els hi varen entregar algun record i varen escriure breus missatges. (La Hanna va dir que ella i en Von Greim varen destruir tots els missatges excepte dues cartes que va escriure en Joseph Goebbels i la seva esposa Magda al fill gran d’aquesta, en Harald). La Magda Goebbels a part li va donar un anell de brillants que es va treure del dit per què el conservés com a record seu. Un cop es varen acomiadar de tots, la Hanna va ajudar a en Von Greim, que anava amb crosses per la seva ferida al peu, a pujar les escales de formigó. A fora al búnquer els esperava un vehicle blindat que els va portar fins a una zona propera on els esperava una avioneta Arado 96, que havien portat per l’ocasió, i que estava apunt per volar a prop de la Porta de Brandenburg cap a Plön per veure a en Karl Döenitz i per assegurar-se que en Himmler era executat. La Hanna i en Von Greim varen agafar l’avioneta i varen volar cap al sud mentre els soldats del 3º Exèrcit de xoc, que es trobaven al Tiergarten, s’ho miraven pensant que no fos en Hitler qui anés allí. Després de que marxessin, en Hitler va demanar un sacerdot per poder casar-se amb l’Eva Braun el dia següent. En Joseph Goebbels li va portar a la sala privada d’en Hitler a en Walter Wagner, un oficial del Gau de Berlín, que tenia la potestat per celebrar una cerimònia de boda civil, que va arribar al búnquer amb un vehicle blindat.

A mitja tarda varen arribar notícies al Führerbúnquer a través del Servei de Premsa del Ministeri de Propaganda que deien que en Heinrich Himmler havia negociat la rendició amb els Aliats occidentals. La ràdio d’Estocolm va anunciar en un comunicat que en Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Al principi en Hitler no es va voler creure la notícia, però ja havia començat a desconfiar de les SS quan en Fèlix Steiner havia fracassat en l’alliberació de Berlín. Per treure’n l’aigua clara, va trucar a en Karl Döenitz, que aquest va trucar a en Himmler per preguntar-li si eren certes les informacions de la ràdio d’Estocolm, pregunta que el ministre de l’Interior alemany va negar amb rotunditat. Amb aquell ambient de desconfiança, en Martin Bormann va enviar un telegrama a en Puttkamer dient-li que els qui tenien autoritat per animar a les tropes estaven callats i que la lleialtat havia donat pas a la deslleialtat.

A la nit, l’agregat de la premsa Heinz Lorenz va arribar al búnquer amb un informe de l’agència Reuters, emès per la BBC de Londres i confirmat per Estocolm, que confirmava que en Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Li va entregar una còpia a en Bormann, que estava assentat al costat d’en Joseph Goebbels i d’en Walther Hewel, i li va donar una altra còpia a en Linge per què li entregués a en Hitler. Aquella confirmació va fer esclatar de ràbia a en Hitler, que es va reunir amb en Goebbels i en Bormann a la seva habitació per tenir una llarga conversació. Amb la traïció d’en Himmler, en Hitler es va obsessionar amb el detingut representant d’en Himmler en el Quarter General, en Hermann Fegelein, el marit de la germana de l’Eva Braun. Creia que hi havia un pla d’en Himmler per assassinar-lo i estava convençut que en Fegelin formava part de la conspiració. Per ser el seu cunyat, en Hitler havia pensat enviar-lo a lluitar amb les tropes d’en Mohnke, però l’Otto Günsche i en Bormann el varen convèncer perquè l’entregués a un consell de guerra. Al cap d’una estona, un grup de guàrdies de l’escorta d’en Hitler varen dur a en Fegelin, que estava detingut des del dia anterior al búnquer, i va ser sotmès a un interrogatori. Al cap de poc en Fegelin va admetre les conversacions d’en Heinrich Himmler amb el comte Folke Bernadotte, però va negar en tot moment ser un traïdor i va dir que no sabia absolutament res del que parlava en Himmler. Llavors, en Hitler li va convocar un consell de guerra presidit per en Johann Rattenhuber, el cap de la seva guàrdia personal, que el va condemnar a morir afusellat. Li varen arrancar del seu uniforme totes les insígnies, com la Creu de Cavaller, i va ser conduït al jardí de la Cancelleria mentre cridava que era innocent. A fora al búnquer, en Fegelin va sol·licitar parlar amb l’Eva Braun, però el tinent encarregat de complir l’ordre no va autoritzar-li tot i que li va deixar escriure una nota. Un cop va escriure la nota on demanava clemència, va demanar-li al tinent una cigarreta, però estava tant espantat que quan li varen donar li va caure de les seves mans tremoloses. Compadint-se d’ell, un membre de les SS va agafar la cigarreta, la va encendre i li va posar en els llavis d’en Fegelin, que continuava tremolant de por. El tinent li va dir que tot això no li feia gens de gràcia i, seguidament, sis homes de les SS es varen col·locar en fila i el varen afusellar.


Wilhelm Keitel va destituir a en Gotthard Heinrich com a comandant del Grup del Vístula per haver intentat evitar que els seus homes combatessin contra els soviètics. Va ser substituït per en Kurt Student. Mentrestant, els soldats soviètics varen començar un potent bombardeig destruint les posicions alemanyes i les seccions d’infanteria varen obrir camí cap als grans edificis de la Kronprinzufer i la Moltkesstarsse. A mitjanit varen aconseguir establir un pont ferm en el riu Spree, per on varen passar les divisions 150º i 171º de fusellers. Primer varen assaltar el Ministeri del Interior, situat a la vorera meridional de la Moltkestrasse, on les portes i les finestres estaven bloquejades per defensar l’edifici. Tot i semblar fàcil, els soviètics varen tenir molts problemes per atacar al Ministeri, i incapaços de col·locar bateries de canons i coets, varen posar-hi llançacoets Katiushka individuals en diferents trams de la via del tren. Aquella mateixa nit, les tropes d’en Busse, que es trobaven a la zona del Halbe, a les afores de Berlín, varen intentar fugir en massa, però les tropes de l’Ivan Konev de seguida els varen interceptar des del sud i els varen atacar amb coets Katiushka, a més de l’artilleria. Els alemanys, atrapats en el bosc, no sabien per on s’havien de dirigir i molts es varen perdre buscant l’oest.

En el Reich:

Des de Rechlin, Karl Koller, l’oficial de la Luftwaffe, va rebre ordres el dia anterior per tornar a Obersalzberg i a les 03:10 de la matinada va sortir cap a la zona, però no va poder arribar a Obersalzberg fins al 29 d’abril de 1945.


En el camp de concentració de Mauthausen es va produir l’últim gasejament de tot el Reich. Per altra banda, els Aliats varen lluitar per alliberar el camp de Dachau.

La mort del dictador Benito Mussolini:

A Itàlia varen descobrir a en Benito Mussolini i la seva amant Clara Petacci a prop del llac Como quan intentaven escapar cap a Suïssa. Immediatament, el Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia va enviar a l’alt funcionari Walter Audisio, àlies coronel Valerio, ex combatent de la Guerra Civil espanyola amb les Brigades Internacionals, a on estaven detinguts la parella per executar-los. A primeres hores de la tarda, l’Audisio, complint les ordres del cap comunista italià Palmiro Togliatti i d’en Luigi Longo, va entrar a l’habitació on estava retingut en Benito Mussolini i la Clara Petacci. Li va dir en el dictador italià que s’afanyessin perquè els venia a salvar i els va conduir amb cotxe fins a on els esperaven els partisans. El vehicle, amb en Mussolini i la Petacci en el seient de darrere, es va dirigir a la vila Belmonte, a les afores del poble de Giulino di Mezzegra, al llac Como, al nord de Milà. De seguida que varen arribar l’Audisio els va fer baixar i li va ordenar a en Mussolini que avancés cap a la porta del xalet, però en veure que la Petacci el seguia l’Audisio la va fer apartar. Ella, que ja sabia quin seria el seu destí, es va col·locar al costat del seu amant. Llavors, l’Audisio la va advertir que si no s’apartava moriria però ella no es va voler moure. A les 16:10 els varen afusellar amb un subfusell davant d’un mur de pedra junt a les portes de la vila. En Mussolini, que no va posar ni resistència, va ser crivellat per cinc bales disparades pel mateix Audisio. Quan en Mussolini va caure al terra encara no estava mort, i va ser rematat per tres bales més, però encara respirava, i llavors els partisans si varen apropar i li varen dispara directament al cor. A la Petacci amb una sola bala n’hi va haver prou per matar-la. Els cadàvers d’en Mussolini i de la Petacci varen ser duts amb el mateix cotxe amb què els havien portat a la vila i després varen ser traslladats en un camió de mudances on hi havia els cadàvers de 15 caps feixistes, entre els quals hi havia en Pavolini, en Luigi Gatti i en Marcello, germà de la Petacci, tots ells afusellats en el moll de Dongo per ordre dels mateixos caps comunistes, i varen ser conduïts fins a Milà. A la ciutat natal del feixisme, els cadàvers d’en Mussolini i de la Petacci varen ser maltractats pels partisans i els civils; varen ser colpejats, escopits i orinats, i després els varen penjar pels peus en l’estructura metàl·lica d’un garatge en construcció davant de la gasolinera de la plaça Loreto de Milà. Els cadàvers portaven un paper amb el seu nom perquè la gent els reconegués i els hi llancés objectes. Les dones presents reien i ballaven al costat dels cadàvers i comentaven sorpreses que la Petacci no portés roba interior i que les seves mitges no tinguessin carreres. No se sap en claredat com es va donar l’ordre d’executar a en Mussolini, però sembla probable que els britànics haurien pressionat als partisans per eliminar a en Mussolini ja que, segons sembla, el dictador italià podia tenir un acord amb en Winston Churchill del passat que ara valia més que no sortís a la llum per interès del primer ministre. De fet, en Mussolini i en Churchill havien tingut sempre una bona relació, i una de les últimes cartes que va escriure en Mussolini va ser per al primer ministre britànic. A més, la bala que va matar a en Mussolini sembla que podria ser una bala britànica i, a sobre, no es va voler fer una autòpsia al cadàver i no es va apuntar mai com varen ser els trets que varen acabar amb la vida del dictador italià. Hores més tard, en Hitler va ser informat del què havia passat a Milà i va manifestar que tot allò li repugnava i que estava segur de que ell no patiria el mateix destí. Com a conseqüència de la mort d’en Mussolini, es va iniciar una insurrecció popular. Continuant amb l’execució dels feixistes, a la localitat de Vimercate, els partisans varen afusellar l’ex membre del Gran Consell feixista, en Roberto Farinaci.

En el front occidental:

A l’oest d’Holanda es va produir la primera reunió entre representants Aliats i alemanys. El Reichskomimisar pels Països Baixos, l’Arthur Seyss-Inquart, els va oferir la llibertat per dur aliments i carbó a Holanda occidental, ocupada pels alemanys, per alleugerir la difícil situació de la població civil, sempre i quan les forces aliades s’aturessin a l’est. Aquesta negociació va dur a un cessament de les hostilitats i va alliberar al país de més batalles inútils.


A la nit, en el camp de Dachau es varen arriar les banderes amb l’esvàstica i es varen hissar les banderes blanques. 31.000 presoners de 41 nacionalitats varen quedar darrere de la tanca electrificada. Altres 13.000 havien mort en els quatre mesos anteriors, la majoria de tifus i inanició.


Pujant a través d’Itàlia, els britànics varen penetrar a Carintia i Estiria abans de trobar-se amb les forces soviètiques.


El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar un telegrama al coronel Charles de Gaulle en què l’hi prometia informar a Londres i a Washington de que ja no tenia la certesa de poder comptar amb l’ús operatiu de cap de les forces franceses que ells havien cregut poder equipar en el futur. En els últims dies havien sortit diversos informes que parlaven de la crueltat dels soldats francesos cap als civils alemanys.

 



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: