Home // 1941 // maig

31 de maig de 1941

En el Reich:

L’Adolf Hitler va sol·licitar que es realitzés d’immediat una conferència amb en Benito Mussolini a Brenner. Tot i que no va tenir cap més remei que acceptar-ho, el dictador italià començava estar cansat de ser el titella d’en Hitler.

Per altra banda, els qui sabien que es produiria l’Operació Barbarroja es començaven a posar nerviosos davant de l’envergadura de l’operació. En Joseph Goebbels va anotar en el seu Diari que l’Operació Barbarroja seguia endavant i que ara entrava en acció la primera onada d’encobriment ja que s’estava mobilitzant tot l’aparell de l’Estat i militar, i que eren poques les persones que estaven informades de la verdadera missió.

Creta:

A la nit, el comandant neozelandès i cap de les forces britàniques i de les milícies gregues a Creta, el tinent general Bernard Cyril Freyberg, va aturar l’evacuació de l’illa de les tropes aliades que fugien per mar del port de Staika per temor als atacs aeris. A l’illa només i varen quedar 5.000 soldats Aliats. Per altra banda, la 50ª Divisió d’infanteria italiana Regina es va unir al cercle de Ierapetra després de diversos enfrontaments amb els partisans cretencs i varen recórrer 50 quilòmetres.

A Irlanda:

Per error, la Luftwaffe va bombardejar Dublín matant a 28 persones.

En el bàndol Aliat:

Iraq i la Gran Bretanya varen firmar de manera oficial l’armistici.



30 de maig de 1941

A Grècia:

A Creta, les forces alemanyes varen ocupar Heraclió i Rethymno, provocant que no poguessin arribar més embarcacions britàniques a l’illa. Durant la nit varen continuar marxant de l’illa els soldats britànics i els presoners alemanys del primer dia de la campanya. Els britànics varen poder marxar amb facilitat perquè els aparells de la Luftwaffe que quedaven a Creta eren mínims ja que eren traslladats a la frontera russa.

A Irlanda:

A la nit, la Luftwaffe va bombardejar Dublín en una clara advertència per part d’Alemanya a Irlanda de que no ajudés a Irlanda del Nord. La polèmica venia de que els bombers de Dublín havien ajudat a apagar els incendis a Belfast i per tant les drassanes havien entrat en funcionament més ràpid. Durant aquest raid varen morir 40 persones i 70 vivendes varen ser destruïdes.

A Itàlia:

En Benito Mussolini va ordenar l’organització d’un cos expedicionari pensant en futures operacions bèl·liques.

A Iraq:

El govern iraquià va firmar un armistici amb la Gran Bretanya segons al qual el país acordava no donar assistència a les nacions de l’Eix i es comprometia a no obstruir l’estacionament de les forces britàniques a l’Iraq. Més tard s’instal·laria un govern pro-britànic.



29 de maig de 1941

A Creta, les tropes alemanyes varen començar a ocupar Réthimnon i varen establir contacte amb el grup Est. En les aigües de Creta, els alemanys varen enfonsar a dos destructors britànics, el Herewad i el Imperial, i ja no era assumible pels britànics.

A Bagdad, al vespre, després de l’arribada dels britànics el 27 de maig de 1941, els diplomàtics alemanys i el personal de la Luftwaffe va abandonar la capital en els dos últims Heinkel He-111 que quedaven operatius. Amb ells va fugir part del govern de Rashid Alí, primer a Iran i després a Alemanya.

A Síria, després dels continus atacs dels britànics, el general Henri Dentz, que encara creia que podia evitar l’atac Aliat, va sol·licitar a Vichy per què els alemanys marxessin de la zona.



28 de maig de 1941

A Creta, les tropes alemanyes varen ocupar la badia de Suda i, a la nit, les tropes britàniques varen començar reembarcar a Càndia fugint de la superioritat alemanya. Amb unes quantes hores, davant de la platja de Stakià, els britànics varen aconseguir embarcar al voltant de 17.000 homes, més de la meitat del cos expedicionari a Creta. El general Ringel no es va adonar que els britànics començaven l’evacuació ja que no tenia el suport de la Luftwaffe perquè començava a ser retirada a la frontera russa i va pensar que es retiraven per organitzar una altra línia de defensa a l’oest de Rethymno.

Mentrestant, procedents de Roda, varen desembarcar a Sita, a l’extrem occidental de l’illa, una agrupació tàctica de la 50ª divisió d’infanteria italiana Regina.

27 de maig de 1941

En el Reich:

A Berlín, el ministre de Propaganda Joseph Goebbels va escriure en el seu Diari que estava convençut que el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt no entraria a la guerra amb els britànics i que aquella decisió decebria als britànics. En Goebbels també va anotar que en Iosif Stalin començava a veure que la Unió Soviètica seria atacada aviat pels alemanys.

A Turquia:

En Franz von Papen va enviar a Berlín el text d’un Protocol Provisional Secret amb Turquia on Alemanya es comprometia amb el govern turc a rectificar la frontera turca en la Tràcia occidental, l’obtenció de les illes del Egeu que estiguessin a prop de la costa i el canvi de les decisions de la Convenció de Mont-real dels Estrets. A canvi, Turquia es comprometia a ser neutral en la invasió Alemanya a la Unió Soviètica.

A l’Atlàntic:

A les 8:47 del matí, el cuirassat Bismarck, que havia sigut tocat per un torpede el dia anterior que l’havia deixat sense timó, va ser el blanc del foc dels bucs de guerra dirigits per l’almirall Tovey, el King George V i el Rodeny, que li varen disparar des de 14.600 metres de distància amb la participació adicional del Norfolk i el creuer Dorsetshire, que es va unir a la batalla a les 9:04. A les 10 del matí, el Bismarck va quedar destruït i, a tres quarts d’onze del matí, els britànics el varen acabar d’enfonsar a 400 milles de la costa francesa. Dels 2.300 homes que anaven a bord del cuirassat només en varen sobreviure 110, que varen ser rescatats pel Dorsetshire. El 1989. el Bismarck va ser trobat a 480 quilòmetres al sud-oest d’Irlanda. Investigacions posteriors varen apuntar que havia sigut enfonsat per la seva pròpia tripulació.

A l’Atlàntic central, va sortir el primer comboi Aliat dels Estats Units que va tenir que ser escortat durant tota la travessia de l’oceà.

En el Mediterrani:

A Creta varen acabar els últims combats entre els alemanys i els britànics, però els britànics, en veure que no podien oferir resistència, començaven l’evacuació de l’illa amb l’autorització del primer ministre Winston Churchill. La retirada es va convertir en una dantesca carrera cap els ports d’Irapetria i Skafia. Per la seva part, els alemanys varen ocupar Chania.

En el nord de l’Àfrica:

A Líbia, el comandant Erwin Rommel va rebutjar l’ofensiva de l’Archibald Wavell de mitjans de maig a la frontera egípcia ja que estaven més ben equipats i tenien millors tancs.

A Iraq, les avantguardes blindades britàniques varen arribar a Bagdad. Pels iraquians la derrota va ser desastrosa perquè varen perdre 50 avions, més 19 d’alemanys i 3 d’italians, varen morir casi 500 homes i 1.250 varen ser ferits i presoners. Per la seva part, els britànics varen perdre 28 avions i 60 homes.

A l’Orient Mitjà, els alemanys varen recuperar Al Halfaya.

En els Estats Units:

El president Roosevelt va proclamar l’estat d’emergència il·limitat. El govern va assumir amplis poders sobre l’economia i va prometre resistir qualsevol acte d’agressió alemany.

26 de maig de 1941

Després de desaparèixer misteriosament dels radars britànics, el cuirassat Bismarck va ser vist a dos quarts d’onze del mati al nord-oest d’Irlanda per un hidroavió Consolidated Catalina, part del Coastal Command de la RAF, pilotat pel pilot nord-americà Leonard Smith. Ràpidament els britànics es varen posar en marxar per enfonsar el cuirassat. A les onze, el King George V ja estava molt a prop del cuirassat alemany, i varen enviar avions torpedes Swordfish que varen sortir del portaavions Ark Royal. A les set de la tarda, el Prinz Eugen va desaparèixer i els avions del Ark Royal varen bombardejar el cuirassat. El Bismarck va ser tocat greument per un torpede que va penetrar en el compartiment d’estribord i va explotar afectant el timó.

A l’illa de Creta continuava la invasió alemanya, en total ja havien sigut llançats a l’illa entre 20.000 i 30.000 soldats alemanys, i es varen introduir cap a les posicions britàniques a l’oest de Canea. El portaavions britànic, el Formidable, va entrar en combat a prop de l’aeròdrom de Karpathos, però els 12 avions dels que disposava eren ben poca cosa en comparació a les forces alemanyes i, a la tarda, va quedar danyat juntament amb dos bucs.

Al matí, l’Alt Comandament britànic es va reunir a bord del vaixell Warspite, a Alexandria, Egipte després de que Bernard Cyril Freyberg li comuniqués a Archibald Wavell que la situació a Creta era molt desesperada. Entre els presents hi havia Archibald Wavell i el comandant en cap de la Flota mediterrània, sir Andrew Browne Cunningham. Per unanimitat, varen acordar que les forces del general de brigada Bernard Cyril Freyberg s’havien de rendir a Creta, ja que la Royal Navy no podia patir més pèrdues sinó volia veure perillar el control est del Mediterrani. Wavell va apuntar que si tenien més pèrdues tardarien tres anys en construir una nova flota. El seu anàlisis va ser compartit pel comandant en cap de les forces australianes al Pròxim Orient, el general sir Thomas Blamey, el primer ministre de Nova Zelanda, Peter Fraser, i el comandant de la RAF al Pròxim Orient, el tinent general de les forces aèries Arthur Tedder. Però aquest anàlisis no va acabar de ser compartit per Cunningham que va dir que si ordenaven la rendició de Creta trencarien amb la tradició britànica de no rendir-se. Per la seva part, Winston Churchill, que es probable que no estigués al corrent d’aquella trobada, va telegrafiar des de Londres que la victòria de Creta era molt important i va demanar que es seguís enviant tota l’ajuda possible a l’illa. Però Wavell no va fer cas de les indicacions del primer ministre i va ordenar al cap de les forces britàniques neozelandeses i gregues estacionades a Creta, el general Freyberg, que evacués Creta sense els seus equipaments a partir del 28 de maig de 1941.

25 de maig de 1941

A Salzburg, Alfred Jodl es va reunir amb el general i cap de l’Estat Major finlandès, Axel Erik Heinrichs, per concretar el paper que tenien que jugar l’exèrcit finlandès en la invasió a la Unió Soviètica.

A Creta, la RAF va tornar a atacar l’aeròdrom de Màleme, però ja era massa tard i l’aviació britànica era massa dèbil per modificar la situació.

A l’oest d’Islàndia, a dos quarts de quatre de la matinada, les forces britàniques varen perdre el contacte amb el Bismarck que fugia cap a Brest, França, després del combat del dia anterior. El cuirassat alemany fugia tant ràpid com podia perquè estava perdent combustible.

24 de maig de 1941

A l’Atlàntic:

A les sis del matí, a l’estret de Dinamarca, a l’Atlàntic nord, el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen, que des del dia anterior havien sigut perseguits pel Suffolk i el Norfolk, varen obrir foc contra el cuirassat britànic, el Prince of Wales, i el creuer de guerra britànic, el Hood, a una distància de 20 quilòmetres. El Hood també va disparar però ho va fer contra el blanc equivocat, el Prinz Eugen, ja que se semblava al Bismarck a aquella distància. Aquest fet va donar avantatge al Bismarck, que va disparar una granada de 381 quilograms i de de 381 mil·límetres que va impactar de ple en el Hood travessant la coberta i explotant al magatzem de munició de 101 mil·límetres, que a la vegada va fer explotar el dipòsit de darrere. Al cap d’una estona, el Hood es va partir en dos i es va enfonsar al cap de pocs minuts. Dels 1.415 homes només se’n varen salvar tres. Mentre el Hood s’enfonsava, el capità del Prince of Wales, en John Leach, va seguir disparant contra al Bismarck i el va tocar en dues ocasions, però quan els britànics varen rebre l’impacte de projectils alemanys de 127 i 203 mil·límetres varen abandonar la batalla i varen fugir cap a l’oest. Tot i la victòria alemanya, un dels dos projectils de 355 mil·límetres amb el què el Prince of Wales havia tocat al Bismarck va danyar els dipòsits de combustible i el Bismarck va començar a perdre combustible. A les 18:40, el Prince of Wales va abandonar la batalla. Al vespre, nou bombarders torpedes Fairey Swordfish del portaavions Victorious es van enfrontar amb el Bismarck i van aconseguir amb els seus torpedes de 457 mil·límetres danyar-lo encara més. Completament danyat, el Bismarck, que continuava perdent combustible, va canviar de curs cap a Brest, a la França ocupada. Per eliminar qualsevol possibilitat de que escapés, des de Gibraltar varen sortir les forces H i es varen dirigir a la batalla per enfonsar al Bismarck.

En el Mediterrani:

L’Andrew B. Cunningham va informar a Londres que l’Armada Britànica ja no podia impedir a Creta el pas dels combois alemanys. La resposta del govern britànic no es va fer esperar i va ordenar que la RAF i la flota britànica continuessin impedint l’arribada dels combois alemanys a l’illa.

23 de maig de 1941

Divendres:

En el Reich:

Adolf Hitler es va entrevistar amb l’ex-ambaixador nord-americà a Brussel·les John Cudahy. El contingut de l’entrevista es va publicar al New York Times dies més tard. Hitler va dir en l’entrevista que el temor dels nord-americans d’una possible invasió alemanya al seu país era una bestiesa infantil, i ho va comparar com si els nord-americans volguessin conquerir la Lluna. Després de diferents temes, Cudahy li va explicar que els nord-americans veien als alemanys com un país invasor, i Hitler li va respondre que Alemanya no havia començat la guerra sinó que l’havien començat els francesos i els britànics. Després de l’entrevista, Hitler va firmar la Directiu número 30, en què es comprometia a ajudar militarment a Iraq davant d’una agressió britànica.


Un informe d’alt secret sota el títol: Directrius polítiques-econòmiques per l’organització econòmica d’Orient, explicava que l’administració alemanya en els territoris que ocuparia tindria com a conseqüències la fam, que sense dubtes podia tenir lloc, i accelerar el retorn a les condicions originals. Tot i això, en l’informe ja es deixava clar que no s’evitaria la fam i que desenes de milions de persones en aquesta àrea moririen o tindrien que emigrar a Sibèria. També s’explicava que qualsevol intent de salvar a la població local de la mort per inanició mitjançant la importació d’excedents procedents de les terres fèrtils de la Unió Soviètica seria a costa de subministraments europeus. Els alemanys volien que no només l’exèrcit alemany es beneficiés dels recursos soviètics, sinó també havien de servir per subministrar les regions d’Europa que es trobaven sota la dominació alemanya.

A l’Atlàntic:

A les 19:22 de la tarda, els creuers britànics Suffolk i Norfolk varen veure a les aigües del nord de l’Atlàntic, a l’estret de Dinamarca, el cuirassat Bismarck i el creuer pesat Prinz Eugen. Les dues embarcacions estaven a menys de 13.000 metres d’ells, distància suficient perquè els canons alemanys els toquessin, ja que tenien un abast de 40.000 metres. A l’acte, el capità del Suffolk, Ellis, va canviar de rumb per amagar-se entre la boira i va avisar a la Marina britànica d’on es trobaven les dues joies de la Kriegsmarine. Conservant contacte a través del radar, el Suffolk va deixar que el Bismarck l’avancés per seguir-lo sense ser descobert. Quan el Norfolk va ser informat de que el Suffolk seguia als alemanys, el capità Philips va ordenar que s’apropessin a les embarcacions alemanyes. A dos quarts de nou del vespre, el Norfolk es trobava a 6 milles a babord del Bismarck i el Prinz Eugen, que es dirigien cap a la seva posició. Immediatament, el capità Philips va ordenar girar a estribord per amagar-se entre la boira mentre llançava una cortina de fum per preparar-se per una possible retirada. Però aquesta vegada el Bismarck els va localitzar i va llançar sense èxit tres salves de 380 mil·límetres contra al Norfolk. Després de ser descoberts, les dues embarcacions britàniques varen seguir el cuirassat mentre l’esquadra del vicealmirall Hollanda, composta pel Hood, el Prince of Wales i sis destructors, es dirigien cap a ells per tallar la ruta dels alemanys.

En el Mediterrani:

A Creta, a la matinada, la 5º Brigada de Nova Zelanda, sota les ordres del general James Hargest, va atacar les forces alemanyes que estaven atrinxerades a l’aeroport de Màleme, però l’atac neozelandès es va aturar a uns dos quilòmetres de l’aeroport. A trenc d’alba, sense bateries antiaèries, la brigada neozelandesa va abandonar les seves posicions i es va retirar.


A les aigües de Citerea, l’aviació alemanya va enfonsar a dos destructors britànics, però els avions britànics varen poder atacar als alemanys que estaven atrinxerats a l’aeroport de Màleme, i inclús avions Hurricane amb dipòsits de reserves varen arribar a Heraclió després d’haver travessat el Mediterrani. Però aquests reforços d’última hora varen resultar insuficient i, aquell mateix dia, els primers caces alemanys varen aconseguir aterrar a Màleme i varen començar a arribar tropes i materials procedents de Grècia.

Amb les posicions consolidades a Màleme, el comandament de les operacions a terra va quedar definitivament a mans del general Ringel i la Luftwaffe es va retirar. Llavors, Ringel va decidir dividir les seves tropes en dos grups: els paracaigudistes bombardejarien la costa i la infanteria es dirigiria cap al sud travessant la muntanya amb l’objectiu d’atacar als britànics per la rereguarda. De seguida tots els paracaigudistes supervivents es varen dirigir cap a La Canae, al llarg de la carretera de la costa nord. Per la seva part, Bernard Cyril Freyberg va ordenar oficialment a les tropes de Màleme que es fessin forts a Galatas.

Els alemanys no varen témer les forces britàniques, però si els cretencs que varen torturar i mutilar als soldats dels fallchirmjäger. A partir de llavors va començar un espiral de violència que va acabar el 12 de maig de 1945, quan la guarnició alemanya es va retirar. Per intentar frenar aquells atacs de la població autòctona, els alemanys varen decretar que per cada soldat alemany assassinat brutalment moririen deu civils cretencs. L’aviació va sobrevolar l’illa i va llançar pamflets per advertir-ho. La 5º Divisió de muntanya i la 7º Divisió aèria se’ls va donar ordres de destruir durant el seu avanç totes les cases i granges hostils, i d’executar d’immediat a qualsevol civil que portés una arma. Kandanos i Kondomari, pobles des d’on es pensava que havien sortit els atacs contra els paracaigudistes, varen ser els primers en patir aquelles represàlies: varen detenir a tots els homes d’entre 18 i 55 anys i varen assassinar-los abans de destruir-ho tot.

A la nit, un batalló del 100º Regiment de la infanteria del general Ringel va establir contacte amb el Grup de Centre, les restes del 3º Paracaigudistes, mentre Ringel continuava amb el seu avanç cap a l’est per ocupar els turons del voltant de Galatas. L’Adolf Hitler no estava gaire interessat en aquella operació ja que no pensava en re més que en la invasió a la Unió Soviètica, i va aplaçar tota decisió sobre l’ofensiva alemanya en el Mediterrani.

 

22 de maig de 1941

Karl Brandt, el secretari de Heinrich Himmler, va respondre la carta del doctor Sigmund Rascher del 15 de maig de 1941 dient-li que posarien a la seva disposició uns quants presoners per la investigació sobre els vols a gran altura.

En el mar Egeu, al nord de l’illa de Creta, Andrew Cunningham va considerar que les pèrdues alemanyes havien dur als alemanya a aturar l’enviament de reforços per via marítima, però no va ser així. Sorprès, va ordenar a la Força C, quatre creuers, tres destructors i un correu, al comandament de l’almirall King, que ataqués el segon comboi que navegava cap a Creta, escortat només pel Sagitari. Aquesta vegada els britànics no varen agafar desprevinguda la Luftwaffe, va descobrir a l’esquadra britànica mentre s’apropava al comboi i es va llançar sobre d’ella. Les embarcacions britàniques es varen aturar tot i les ordres de Cunningham, que des d’Alexandria insistia que continuessin, i King va demanar ajudar a l’almirall Bernard Rawlings per què s’unís a ell amb la resta de la flota. Des de les dotze del migdia, durant tres hores i mitja, es va produir una sèrie de combats aeris entre l’aviació alemanya i la marina britànica, dos creuers, el Gloucester i Fiji, i els destructors, Cahemia i Kelly, varen ser enfonsats i varen danyar al cuirassat Warspite i quatre destructors. Per aquella derrota, Cunningham va destituir a King.

A l’illa, l’arribada dels homes de la 5ª Divisió de Muntanya va permetre als paracaigudistes ocupar l’aeroport de Màleme i les zones costeres adjacents, on podien arribar sense problemes les embarcacions enviades des de Grècia. El general James Hargest, comandant de la 5ª brigada de Nova Zelanda va llançar, massa tard, un contraatac, però quan ho va fer la brigada va ser sotmesa a un intens bombardeig aeri i, a la nit, a continus cops de mà de grups aïllats de paracaigudistes que es començaven a reunir a l’aeroport amb la força principal.

En general la situació dels alemanys, tot i les dures baixes, era satisfactòria, i els italians, que el 20 de maig de 1941 s’havien negat a ajudar als alemanys, varen sortir de la seva reserva i varen proposar participar en la batalla.

A l’Atlàntic, els britànics intentaven, tot i el mal temps, buscar les dues embarcacions alemanyes que havien vist a prop de les costes de Noruega el dia anterior, el Bismarck i el Prinz Eugen. A les 19.45, un reconeixement aeri va informar que ja no estaven a Bergen, i l’almirall Tovey va decidir enviar al creuer Norfolk a reforçar el creuer Suffolk que patrullava per l’Estret de Dinamarca.

css.php