Home // 1940 // juny

30 de juny de 1940

En el Reich:

L’Adolf Hitler va visitar els emplaçaments de la Línia Maginot a Alsàcia i el seu quarter general de Tannenberg, a prop de Freudenstadt, a la Selva Negra.

Mentrestant, l’Alfred Jodl va redactar un informe en què s’estudiava la futura conducta de la guerra contra la Gran Bretanya. En Jodl va escriure que la victòria definitiva d’Alemanya sobre la Gran Bretanya estava assegurada, que era qüestió de temps, ja que creia que els britànics no podien dur a terme operacions ofensives de gran envergadura. El general alemany també va anotar que si els mitjans polítics no aconseguien firmar la pau s’hauria de doblegar la resistència britànica o bé amb un atac llançat contra territori britànic o duent a terme la guerra a la perifèria. Però no només en Jodl estudiava com atacar a les illes britàniques, en Hermann Göering va projectar petites operacions aèries contra la Gran Bretanya i va firmar l’ordre de començar una campanya contra la Gran Bretanya.

En la batalla per França:

Els soldats alemanys varen ocupar les Illes del Canal, a 20 milles de les costes franceses, i es varen convertir en els únics territoris britànics ocupats per Alemanya fins al final de la guerra.



29 de juny de 1940

A Muralto, Suïssa, va morir el pintor Paul Klee, que havia fugit dels nazis després de que li fessin passar proves d’arianitat, cosa que es va negar a fer-ho, i després de que els seus quadres figuressin en l’exposició d’Art degenerat de 1937.



28 de juny de 1940

En el Reich:

L’Adolf Hitler va visitar la ciutat d’Estrasburg, recentment ocupada, i va visitar la catedral de la ciutat. De retorn al seu quarter general de Bruly-le Pèche, a prop de Sedan, l’Adolf Hitler, en el transcurs d’una conversació sobre taula, li va dir en el tinent coronel Böhme que esperava i desitjava arribar aviat a una entesa amb la Gran Bretanya ja que esperava que d’aquesta manera hauria acabat la guerra a l’Europa central i occidental. Llavors, en Hitler va explicar que Alemanya necessitaria un llarg temps de repòs per assimilar tot el què havia conquerit.

A França:

Tot i que la Batalla de França havia acabat, les tropes blindades alemanyes varen arribar a Lió.

A la Gran Bretanya:

Es va nombrar a Charles de Gaulle com a cap de la França Lliure, i en Winston Churchill el va reconèixer com a tal.

A Romania:

La Unió Soviètica va ocupar Besaràbia i Bucovina septentrional.

En el nord de l’Àfrica:

A Tobruk, quan el mariscal i governador de Líbia, l’Italo Balbo, estava sobrevolant la ciutat, la seva avioneta va ser disparada per error per la seva pròpia defensa antiaèria i el mariscal va morir quan l’avioneta va impactar al terra. S’ha especulat molt de si realment va ser un accident ja que el mariscal s’oposava als plans d’en Benito Mussolini, i de seguida que es va saber de la seva mort va circular el rumor de que l’accident havia sigut predeterminat pel dictador italià.



27 de juny de 1940

Hermann Göering va tornar a convocar una reunió per debatre dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya.

26 de juny de 1940

A França, un encarregat de la missió alemanya, instal·lat a la prefectura de Metz des de feia alguns dies, va fer conèixer al prefecte de Mosela, detingut després de l’arribada dels alemanys, que la direcció dels serveis de la prefectura serien ocupats per ell mateix a partir d’aquell moment segons les instruccions del govern alemany.

Aquell dia, el govern soviètic va reclamar a Romania la cessió de Besaràbia, territori que se li havia arrabassat el 1919, i de Bucovina, que mai havia sigut d’ells. La cessió es va fer immediatament per la por dels romanesos a un conflicte que estaven segurs que perdrien, tot i que les tropes romaneses varen intentar aturar l’exèrcit soviètic quan aquest va entrar en el país.

Mentrestant, Winston Churchill va escriure en el secretari d’Estat, Samuel Hoare, que estava segur de que no guanyarien res si oferien als espanyols parlar sobre la qüestió de Gibraltar després de la guerra.

25 de juny de 1940

L’armistici de França:

L’armistici amb França havia d’entrar en vigor a la 1:35 de la matinada. Aquella hora l’Adolf Hitler es trobava amb els seus col·laboradors en una habitació d’una casa del poble Bruly le Peche, a prop de Sedan, que havia sigut desallotjat i servia temporalment com a quarter general. Tots els presents estaven assentats en una taula rodona esperant les notícies per la ràdio. Poc abans de la 1:35, en Hitler va ordenar apagar la llum i obrir les finestres, tot i que feia una tempesta de llamps. Al cap d’una estona varen sentir sonar una trompeta que significava el final de les accions bèl·liques a França, i quan en Hitler va sentir les notícies per la ràdio anunciant la fi de la guerra a França va demanar que es tornés a encendre la llum. Després, tots es varen retirar a dormir amb el sabor de la victòria a la boca. En Hitler va declarar per decret que aquell dia seria el dia de dol nacional, i va ordenar que es repiquessin les campanes en el Reich durant una setmana i que onegessin les banderes durant deu dies.

Al matí, quan es varen llevar, varen viatjar cap a Reims per veure la seva catedral. Durant aquell viatge turístic, en Max Amann i l’Ernst Schmidt es varen unir a la comitiva d’en Hitler per visitar els camps de batalla de Flandes on havien lluitat en la Primera Guerra Mundial. Per la carretera per on viatjaven varen veure molts fugitius i algunes unitats militars alemanyes. La ciutat de Reims era desèrtica i les portes de les cases eren obertes i buides. Després de la visita, en Hitler va trucar al seu ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, i li va comentar com havia vist la victòria a França, però també li va dir que encara estava confós per si havia d’atacar o no a la Gran Bretanya. Després de penjar el telèfon, en Goebbels va afirmar amb orgull que s’havia realitzat tota aquella campanya de manera molt eficaç i es va reunir amb els seus col·laboradors a Lanke, on va fer un balanç de l’operació.

En el Reich:

El govern alemany va respondre l’oferta espanyola del 19 de juny de 1940 d’entrar a la guerra. Els alemanys els varen comunicar que havien anotat els desitjos territorials d‘Espanya que volia conquerir del nord de l’Àfrica i que estaven agraïts per la seva actitud, però varen deixar clar que tot i saber que estaven preparats per entrar en el conflicte de moment no els necessitaven.

En la Batalla per França:

Tot i l’armistici, les tropes blindades alemanyes varen arribar a Angulema i Burdeus, al sud de França, però varen decidir no avançar més cap al sud i varen definir les fronteres. A la nit, a Bordeus, en Philippe Pétain es va dirigir en un discurs per ràdio a tot França per explicar que havia començat una nova era pel poble francès després de ser derrotat. El primer ministre va dir que haurien d’orientar tots els esforços cap al futur en un nou ordre que començava en aquells moments. Però en Pétain els advertia que la seva nova vida seria més dura, que no podien esperar res de l’Estat i que a partir d’ara contessin per ells mateixos. El seu discurs el va finalitzar invitant al poble francès a un ressorgiment intel·lectual i moral.

A la Gran Bretanya:

A Londres, en Winston Churchill va fer un discurs a la Cambra del Comuns on va explicar que no podia dir com serien les relacions britàniques amb el nou govern de Bordeus perquè aquests s’havien entregat als alemanys.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va fer una enquesta entre la població per saber quina era la seva opinió sobre el conflicte. Només el 14% dels interrogats estaven disposats a trencar relacions amb Alemanya, un 64% pensava que el deure dels Estats Units era continuar apartats del conflicte, mentre que només el 36% acceptava el principi d’ajudar a Gran Bretanya.

Per altra banda, el Congrés va autoritzar a en Franklin Delano Roosevelt a finançar noves fàbriques i instal·lacions de defensa.

24 de juny de 1940

França firma l’armistici amb Itàlia:

França, que ja havia firmat la pau amb Alemanya el 22 de juny de 1940, va firmar a un quart de vuit del vespre l’armistici amb Itàlia a prop de Roma. França havia estat humiliada i amb la firmar d’aquell armistici encara es feia més evident ja que les tropes italianes varen entrar a les colònies franceses de Tunísia i d’Argèlia i varen obligar en els francesos a treure les mines que havien deixat. A més, França havia de cedir al control del port de Djibuti als italians i les tropes italianes varen ocupar Menton. Un cop es va firmar l’armistici es va informar a l’Adolf Hitler, que va ordenar l’alto al foc de la Wehrmacht a França. Tot i això, l’ocupació alemanya va continuar, i la infanteria alemanya va ocupar la ciutat d’Angulema i el cos blindat d’en Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Saint-Etienne.

En el Reich:

En Reinhard Heydrich li va deixar clar a en Joachim von Ribbentrop que la responsabilitat de la gestió de la qüestió jueva era seva, tal i com l’hi havia ordenat en Hermann Göering el gener de 1939 i va sol·licitar que se l’hi inclogués en totes les reunions que es parlés de la solució final dels jueus. Aquesta va ser la primera vegada que es va utilitzar el terme solució final.

 

23 de juny de 1940

En Hitler a París:

A les tres de la matinada l’Adolf Hitler i el seu grup es varen dirigir amb un comboi de vehicles militars des del seu quarter general de França cap a un aeròdrom per agafar un avió que els portaria a París. L’avió amb el qual viatjarien era un Focke-Wulf 200, el famós Condor, que el pilotaria el capità Hans Bäur, l’habitual pilot d’en Hitler. A dos quarts de sis del matí varen aterrar a l’aeroport de Le Bourget, a París. En Hitler anava acompanyat pels arquitectes Albert Speer i Hermann Gielser i l’escultor Arno Breker, que anaven vestits amb un uniforme negre per semblar militars, per recórrer la ciutat. Quan varen sortir de l’avió els estaven esperant tres cotxes de la marca alemanya Mercedes, i en Hitler va pujar en un dels cotxes i es va asseure al costat del conductor, i Speer, Giesler i Breker es varen asseure en els seients de darrere. En els altres vehicles i viatjaven en Martin Bormann i el metge d’en Hitler, en Karl Brandt, formant una comitiva de 10 vehicles.

La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera d’en Charles Garnier d’estil neobarroc. En Hitler havia estudiat quan era més jove l’Òpera d’en Garnier i la coneixia des del més mínim detall. Quan va ser-hi dins en va quedar fascinat i va elogiar la bellesa d’aquell edifici. Un guia va ensenyar-li tots els detalls i en Hitler, demostrant que coneixia perfectament aquella obra, va recordar-li en el guia l’absència d’una sala petita. Sorprès, el guia va recordar que efectivament feia anys havia existit una petita habitació, però que havia sigut eliminada després d’unes reformes. En Hitler en va quedar tant content de l’explicació del guia que va voler que li donessin una propina, però aquest no la va voler acceptar perquè ja es va sentir recompensat explicant-li a en Hitler aquella obra.

Albert Speer ( esquerre de la foto ) i Adolf Hitler

Després de l’Òpera es varen dirigir cap als Camps Elisis, passant per davant de la Madeleine, que el seu estil va impressionar a en Hitler, per després anar a la Torre Eiffel, on en Hitler va ordenar parar-se allà un moment per contemplar l’estructura de ferro. Llavors varen passar per l’Arc de Triomf, on en Breker li va recordar a en Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tant gran que el de París hi cabria a dins, i en el monument del Soldat Desconegut. Després, en Hitler va decidir baixar dels cotxes a la Place du Trocadéro per caminar una mica. Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per en Hardouin Mansart. Allí, amb el seu uniforme blanc, en Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba d’en Napoleó Bonaparte amb la gorra al pit inclinant el cap en silenci. Mentrestant, en Heinrich Hoffmann va fer una fotografia de la tomba com a record. En sortir de l’edifici en Hitler li va explicar en el seu fotògraf que aquell havia sigut el moment més gran i més bonic de la seva vida perquè sentia gran admiració per en Napoleó, tot i que va dir que en Frederic el Gran va demostrar ser superior a en Napoleó. Quan varen sortir de Les Invalides es varen dirigir al palau del Luxemburg, la Rue Soufflot i el Panteó, on va quedar de nou impressionat i va elogiar les dimensions de l’edifici, tot i que més tard va dir que l’edifici l’havia decebut. Una anècdota d’aquell viatge és que quan varen passar pel Louvre, la Place des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, les meravelles medievals de París, en Hitler no hi va mostrar cap tipus d’interès per aquells edificis.

Després de veure el Panteó en Hitler semblava desanimat i avorrit, i no es va tornar a animar fins que va arribar a les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame. Al final del recorregut va ser a Montmartre, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacré-Coeur, on s’hi va queda una bona estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat. Després es varen dirigir cap a l’aeroport per tornar al seu quarter general de Bruly le Peche, a prop de Sedan. A les nou del matí ja eren a dalt de l’avió i en Hitler va demanar en el seu pilot que volés per sobre la ciutat abans de dirigir-se al nord. Quan varen volar cap al quarter en Hitler no parava d’explicar-li a Speer que havia complert el seu somni de visitar Paris.

Un informe policial va assegurar que ningú de la ciutat havia reconegut a en Hitler, tot i que si que va ser reconegut per un venedor de diaris i per un grup de dones; tots ells varen fugir espantats. En total en Hitler va estar tres hores a la capital francesa, i va considerar la possibilitat de celebrar a París una desfilada de la Victòria, però al cap d’una estona d’haver-ho reflexionat i de que en Hermann Göering li desaconsellés perquè hi havia el perill de ser atacats pels avions britànics va treure’s del cap aquella idea. Llavors, en Hitler va estar tota l’estona preparant una sessió triomfal del Reichstag on hi assistirien tots els comandants de grups d’exèrcits i dels cossos d’exèrcits, a més d’alguns almiralls i alguns herois escollits per l’ocasió. Quan varen arribar al quarter general varen rebre la notícia de que la Unió Soviètica havia annexionat la província romanesa de Bucovina. En Hitler no havia arribat a cap acord amb en Iosif Stalin perquè annexionés aquella zona, però va pensar que era millor no actuar i conservar la pau amb els soviètics.

Tomba d’en Napoleó Bonaparte a l’actualitat

A la nit, en Hitler estava capficat i va rebre a Speer en la casa de camp del quarter per xerrar de la seva passió, l’arquitectura. En Hitler li va ordenar que preparés un decret per la reconstrucció de les obres de Berlín. Tenia enveja de París, la va veure més bonica que Berlín i no ho podia acceptar. En Hitler li va confessar que havia pensat fer destruir Paris però que estava convençut de que si feien una nova Berlín més bonica ja no caldria destruir-la. Speer va quedar impressionat per les paraules del dictador alemany, no es va poder creure que en poques hores havia passat de dir meravellés de París; que si era tant bella, que si tant enamorat n’estava, que si tant la coneixia, i que en qüestió d’unes hores pensés en destruir-la. A continuació, en Hitler va ordenar que es comencessin a construir les obres de Berlín el més ràpid possible.

 

París la ciutat que Hitler tant estimava i que alhora volia destruir.

Després de parlar amb Speer, en Hitler va sortir a fora de la seva caseta del poblet amb en Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl per parlar de la rapidesa amb què havia caigut França. En Hitler va explicar-li a en Keitel que estava convençut de que si feien una campanya militar contra la Unió Soviètica seria un joc de nens per ells. Enmig de la conversa s’hi va afegir Speer per explicar-los que se’n tornava a Berlín per treballar en les obres de la ciutat que havien acordat. En Hitler estava de molt bon humor amb Speer ja que li havia deixat la responsabilitat de construir els seus somnis, de construir la ciutat més bella del món, i quan Speer marxava en Hitler li va assegurar que aviat parlarien de nous projectes i de noves maquetes.

La torre Eiffel a l’actualitat

En la batalla:

Tot i l’armistici, les tropes alemanyes continuaven amb la seva ocupació i la infanteria alemanya va ocupar Poitiers i el cos blindat d’en Hermann Hoth va ocupar la ciutat de Rochefort.

Els bombardejos sobre la Gran Bretanya:

L’aviació alemanya de la Luftwaffe va bombardejar la illa de Jersey, en el Canal de la Mànega.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va reconèixer el coronel Charles de Gaulle com a líder dels francesos lliures.

22 de juny de 1940

A dos quarts de set de la tarda, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici en el bosc de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord est de París, on els alemanys es varen rendir el novembre de 1918 en la primera guerra mundial. Hitler sempre va recordar la rendició Alemanya en la Gran Guerra com la deshonra més gran que havia patit al seu país i volia que els francesos tinguessin també aquest record per sempre.

Per firmar aquest acord els alemanys varen arribar a Clemont-Ferrand. A les tres de la tarda, a Rethondes, en el bosc de Compiègne, Hitler, rodejat dels principals caps militars nazis, va esperar la delegació francesa per presentar-los les condicions del seu armistici. A un quart de quatre els alemanys varen començar a pujar al vagó on es va firmar l’armistici de 1918. Abans de pujar-hi, Adolf Hitler va llegir juntament amb Hermann Göering la inscripció d’un monument commemoratiu de 1918 on deia que el criminal imperi alemany havia sigut vençut. A les 15:23 tota la delegació alemanya va pujar al vagó, però Hitler es va quedar uns instants al sol parlant amb el seu acompanyant. Un cop tots dins, es va asseure en el seient que havia ocupat el mariscal francès Foch el 1918 esperant que arribessin els representants del govern francès que venien de Burdeus. A dos quarts de quatre varen arribar amb automòbil el general Charles Huntzinger, el general d’aviació Bergeret, el vicealmirall Le Luc i l’ambaixador de França a Polònia Léon Noël. En l’arribada, la guàrdia alemanya no els va presentar armes. En el vagó, Hitler, molt content, va exigir a les autoritats franceses l’entrega de tots els ciutadans alemanys que s’havien refugiat a França pel seu desacord amb el règim nazi, i a les 15:42 Hitler es va aixecar de la cadira, va saludar amb rigidesa la delegació francesa i va marxar del vagó. Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir al monument dedicat a Alsàcia i Lorena, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor, la banda va entonar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Llavors, Hitler va ordenar la destrucció del monument i just abans de marxar, Alfred Jodl li va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que aquests encara no ho sabien. Mentrestant, en el vagó la delegació francesa i alemanya varen continuar parlant de l’armistici i a les 18:35, el general francès Charles Huntzinger i el mariscal Wilhelm Keitel varen firmar l’armistici. Immediatament, Ràdio París, controlat pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit.

A partir del moment en què es va produir la firma del armistici, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes parts de França i va ordenar; reduir l’exèrcit francès a 100.000 homes, condemnar a mort a tots els lluitadors de la França Lliure, el retorn a Alemanya dels pilots capturats de la Luftwaffe, desmilitaritzar la Marina ( igual que el Tractat de Versalles va imposar a Alemanya ), que paguessin els francesos les despeses de l’ocupació, que va ser d’uns 400 milions de francs diaris, deixar l’imperi colonial francès sota el control del que seria el nou Govern de Vichy i els presoners de guerra havien de quedar en mans alemanyes. Tot i les dures condicions, Hitler va voler que França continués tenint sobirania pròpia, això si amb un govern controlat per ell. L’article tercer del conveni deia que en les regions ocupades de França, el Reich alemany exerciria tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatives a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També se li demanava al govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes.

Una curiositat; quan França es va rendir les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havia d’evitar la invasió dels alemanys, estava totalment intacte i demostrava com havia dit Charles de Gaulle el 1934 que no servia per res.

Després de la firma, Adolf Hitler es va instal·lar en el poble Bruly le Peche, a prop de Sedan, on varen desallotjar els veïns de la població. Els generals i els assistents de Hitler ja s’havien instal·lat en les petites cases de l’únic carrer del poblet. Després d’instal·lar-se, Hitler va ordenar que vingués al poble el seu arquitecte Albert Speer per volar l’endemà cap a París juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a casa seva membres de les SS sense que li comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giessler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tant coneixia a través de llibres, i volia entrar-hi no com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista, i per això i volia entrar-hi amb tres artistes al capdavant.

A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a Paris. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística, i que per tant no volia celebracions i tenia que passar desapercebut. Per Hitler aquell viatge significava molt perquè sempre li havia encantat París, era un dels seus somnis posar els peus en aquella ciutat que es coneixia des del més mínim detall sense que mai hi hagués estat, Hitler havia estudiat des de tots els seus carrers fins a les seves obres més notables.

Però tot i l’armistici les ocupacions alemanyes continuaven i diferents divisions del cos blindat de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Saint-Nazaire, Niort i La Rochelle.

21 de juny de 1940

La rendició de França:

Una delegació francesa va dirigir-se a la localitat francesa de Compiègne, el gran massís de Picardia pròxima a la frontera belga, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar l’Adolf Hitler. Per la seva part, el dictador alemany va arribar en cotxe a la zona a les tres de la tarda acompanyat entre altres per en Hermann Göering, amb el seu bastó de mariscal de camp, en Wilhelm Keitel, l’Erich Raeder, en Walther von Brauchitsch, en Joachim von Ribbentrop i en Rudolf Hess. Junts varen contemplar el bloc de granit amb les paraules: Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemany; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar. Les càmeres de cinema registraven tots els moments de l’escena mentre en Hitler s’ho mirava amb menyspreu. A continuació tots varen entrar en el vagó del mariscal Folch per esperar en silenci als francesos. Quan la delegació francesa va arribar, el dictador alemany els va rebre a Rethondes per informar-los de tot el què passaria a continuació i els següents deu minuts el dictador alemany va estar escoltant sense dir res. Les condicions de l’armistici les va llegir en Wilhelm Keitel, i es demanava el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya però es respectava parcialment el territori de la República. Tot el nord i la costa atlàntica s’establirien com a zona d’ocupació, sota control alemany. La resta, 40 departaments del centre i sud de França, les colònies i la flota, quedaven sota l’obediència del seu govern que col·laboraria amb l’alemany, que fixaria la seva residència a Vichy. També se’ls permetia l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava als francesos a entregar a tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès. Després de que llegissin les condicions, en Hitler va tornar al seu quarter general.

En la batalla:

Itàlia va atacar França, però els francesos varen aturar l’ofensiva italiana a Menton. En el centre de França, les tropes blindades del cos d’en Paul Ewald von Kleist varen ocupar la ciutat de Clermont-Ferrant. A l’oest, en diferents unitats, les tropes blindades d’en Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Morlaix i Lorient.

Veient que la derrota era imminent, en el camp de les Milles es va suïcidar l’escriptor Walter Hasenclever, que era considerat pels nazis com un dels exiliats més perillosos.

A la Gran Bretanya:

En el Downing Street, es va celebrar una conferència secreta entre Winston Churchill i els millors especialistes britànics. Uns agents britànics d’informació que treballaven a Europa varen fer arribar a Londres uns informes que deien que els alemanys havien aconseguit posar a punt un procediment de radionavegació molt més eficaç que el dels radio-fars que havien utilitzat en les primeres setmanes de la guerra, que les antenes espies dels britànics havien aconseguit inutilitzar. Els agents secrets van donar inclús el nom clau del nou sistema: Knickebeub. Les estacions principals estaven situades en dos punts de la costa francesa, a prop de Dieppe i de Cherburg. Les fotografies fetes en els reconeixements aeris demostraven l’existència de les altes torres de radionavegació. Després d’examinar la situació varen començar a debatre com funcionava el nou dispositiu, i els experts britànics varen quedar horroritzats en veure l’eficàcia del mètode alemany. En Churchill va confiar en els experts dels laboratoris per crear nous sistemes de defensa i atac.

Per altra banda, va arribar a Londres l’André Dewavrin, àlies el coronel Passy, que va fundar allí un dels organismes més eficaços de la França Lliure, el Bureau Central de Reinseignenments et d’Action, el BCRA, destinat a animar i coordinar els diversos moviments de la Resistència.

 

css.php