Home // diari // 22 d’abril de 1945

22 d’abril de 1945

Diumenge:

En la Batalla per Berlín:

Al matí, les tropes del comandant Gregory Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat ja que aquell dia era l’aniversari del líder soviètic Vladimir Lenin. El comandant soviètic, que li semblava que el ritme que portaven era massa lent, va enviar un missatge als seus comandants dient-los que la defensa de Berlín comptava amb una organització dèbil, però que les seves tropes es movien massa a poc a poc i va ordenar avançar amb més rapidesa. A partir de llavors, tots els exèrcits dirigits per en Zhukov es varen començar a moure; el 1º Exèrcit blindat de guàrdies es va preparar per construir un pontó per travessar el riu Spree a prop de Köpenick. El 8º Exèrcit de guàrdies, amb el suport de les forces blindades, va obligar a replegar el 58º Cos del general Helmut Weidling direcció a Berlín. El 5º Exèrcit de xoc avançava direcció a l’extraradi oriental, el 3º va rebre ordres d’avançar direcció al septentrional per després dirigir-se al centre. El 2º Exèrcit blindat de guàrdies tenia l’ordre d’entrar a la ciutat a través de Siemensstadt per encaminar-se a Charlottenburg i el 47º Exèrcit es va dirigir a l’oest amb l’objectiu de tancar el cercle septentrional de la ciutat.

Al sud, Ivan Konev, desitjós d’entrar a la ciutat abans que Zhukov, va fer avançar els camions del 28º Exèrcit amb l’objectiu d’eliminar les forces alemanyes atrapades al voltant de Cottbuts. A més, Konev va decidir reforçar l’exèrcit blindat de guàrdies d’en Rybalko amb un cos d’artilleria i una divisió antiaèria per la seva entrada a la capital alemanya. A la tarda, les tropes d’en Konev varen arribar a Mareiemfelde, en el suburbi sud de la ciutat. Mentrestant, el 4º Exèrcit blindat de la Guàrdia va desbordar la ciutat pel sud-oest i es va apoderar de Saarmund i de Beelitz. A la nit, els tres cossos d’en Rybalko varen arribar al canal de Teltow, en el meridional del perímetre defensiu de Berlín, amb l’objectiu de fer un assalt general a través del canal.


Per fer front als soviètics, Adolf Hitler va emetre un comunicat a la població on va dir que tot aquell que debilités la capacitat de resistència seria considerat un traïdor i seria afusellat o penjat. El dictador va comprendre aquell dia que no hi havia cap exèrcit alemany disposat a plantar batalla per Berlín i va cancel·lar la decisió presa el dia anterior de nombrar al tinent general Käther com a comandant per la defensa de Berlín. Sabia que tot estava perdut; el 9º Cos mecanitzat soviètic havia avançat a través de Lichtenrade, el 6º Cos blindat de guàrdies soviètic havia capturat Teltow, el 7º havia ocupat Stahnsdorf. Més a l’oest, a tant sols 10 quilòmetres de Potsdam, hi havia arribat part del 4º Exèrcit blindat de guàrdies d’en Lelyushenko i dos cossos de l’exèrcit soviètic estaven situats a l’extrem occidental de Berlín, a menys de 40 quilòmetres del 47º Exèrcit d’en Zhukov, i varen avançar direcció al nord de Berlín. Per tant, els alemanys no tenien sortida per terra. Hitler els va reconèixer en els seus col·laboradors que la guerra estava perduda i que es suïcidaria en el búnquer. Durant tot el matí va demanar com anava l’atac que havia ordenat el dia anterior del tinent general Felix Steiner des del nord, però quan li varen dir que les coses no anaven bé, va ordenar en el general Hans Koller, cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, que enviés alguns avions per comprovar si les tropes de Steiner s’havien mogut tal i com ell havia demanat. A continuació, va trucar a en Heinrich Himmler per si tenia més informació de les tropes de Steiner, però el ministre de l’Interior no sabia de què li parlava i es va limitar a donar-li una resposta optimista. Steiner es va negar a llançar l’atac ordenat, ja que li semblava una bogeria que 10.000 homes assaltessin un contingent de 100.000. 


A fora al búnquer, a primera hora del matí, el general Helmut Weidling va convocar als comandants de les seves divisions amb l’objectiu de discutir amb ells la greu situació. Tots els comandants, excepte un, van estar d’acord en obrir camí direcció sud per unir-se al general Busse i els altres dos cossos del 9º Exèrcit. Però les comunicacions alemanyes eren nefastes i ni tant sols el quarter general del grup d’exèrcits del Vístula no va saber res de com anava l’avanç soviètic. En una altra part de la batalla, la Nordland va continuar la seva defensa de Mahlsdord i de l’entrada de Berlín a través de la Reichstrasse I. A Friedrichsfedle, un dels destacaments de l’exèrcit alemany va reunir un grup de presoners de guerra francesos i els va obligar a punta de pistola a cavar trinxeres. Al migdia, la Nordland es va replegar direcció a Karlshorst, però de seguida es varen veure atrapats pels projectils soviètics. Per altra banda, les restes del 11º Cos Panzer de les SS, el 5º de muntanya i la guarnició de Frankfurt varen començar a retirar-se cap al Spreewald en diverses direccions. La retirada de l’exèrcit alemany va ser desorganitzada, la majoria avançava en solitari i quedaven poques unitats formades i, a més, no els arribaven les ordres del quarter general d’en Busse. Els vehicles quedaven abandonats pel camí per la falta de combustible.


A les tres de la tarda, segons diversos testimonis, Adolf Hitler es volia suïcidar, però enlloc de suïcidar-se va ordenar celebrar una conferència a dos quarts de quatre. En la reunió hi havia en Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl, en Martin Bormann, en Hans Krebs, en Wilhelm Burgdorf i dos taquígrafs. Hitler, que estava molt demacrat físicament i molt nerviós, va continuar obsessionat pels moviments de Steiner i va demanar que li diguessin si les seves tropes s’estaven movent tal i com havia ordenat el dia anterior. Quan el varen informar de que les tropes soviètiques havien trencat l’anell defensiu del nord, la zona on Steiner havia de fer el seu contraatac, es va enfadar molt i va cridar que les SS s’havien sumat a la traïció de l’Exèrcit. Ara sabia que Steiner l’havia desobeït. Llavors, Keitel i Jodl, que se’ls va ordenar que enviessin a Berlín totes les divisions disponibles, varen exposar la situació militar, que era desastrosa, i Hitler va tornar a cridar en un atac d’ira dient que havia sigut abandonat i va qualificar l’Exèrcit com a traïdor. Després de relaxar-se i de sortir un parell de cops per anar a les seves dependències privades, va fer una declaració on va dir que no pensava moure’s de Berlín i que quan arribés al final acceptaria la decisió irrevocable de suïcidar-se. Sabia que el final s’acostava i, assentat a una butaca, va cridar que el Tercer Reich havia sigut un fracàs i que el seu creador no li quedava cap més sortida que suïcidar-se perquè estava tan dèbil que no podia lluitar. Els presentes a la reunió, que estaven impactats per l’atac de ràbia d’en Hitler, li varen dir que no era una bona idea i li varen explicar que les tropes d’en Ferdinand Schörner i l’Albert Kesselring encara estaven en bones condicions i li varen recomanar que marxés cap a Obersalzberg. Però Hitler va tornar a assegurar que es quedaria fins al final i volia que s’anunciés de forma oficial. També els va assegurar que Hermann Göering podia dirigir les tropes des del sud, però els presents a la sessió li varen dir que cap soldat voldria lluitar per al mariscal de camp. Reflexiu, Hitler els va preguntar què significava lluitar i va dir que ja no quedava res per lluitar i que si es tractava de començar negociacions en Göering ho podia fer millor que ell. Després, va ordenar a en Keitel, en Jodl i en Bormann que es dirigissin al sud, però ells s’hi van negar. Llavors, va ordenar a en Keitel que retirés les seves forces del front occidental per dur-les a la Batalla de Berlín per impedir que els soviètics envoltessin la ciutat. Durant aquella tarda, des del búnquer es va enviar un telegrama a l’almirall Döenitz per ordenar-li que enviés per via aèria a Berlín a tots els mariners disponibles com la prioritat més urgent, sense fer cas dels interessos de l’armada, perquè s’incorporessin a la Batalla per Berlín.

En acabar la reunió, Hitler va convocar a les dues secretàries Gerda Christian i Traude Junge, a la seva especialista en dietètica austríaca, Constanze Manzialy, i a la secretària d’en Martin Bormann, Elsa Krüger, per dir-los que tot estava perdut i que havien de preparar-se per sortir en direcció al Berghof juntament amb els altres. En aquells moments l’Eva Braun es va apropar a en Hitler amb un somriure a la boca i li va dir que ella es quedaria al seu costat i es varen fer un petó davant de tothom. Junge i Christian varen insistir també en quedar-se. Hitler les va mirar amb una cara amable i els va assegurar que els seus generals no eren tan valents com elles i els va repartir pastilles de cianur. Mentre Eva i Hitler es besaven, els oficials estaven a les portes de la sala de conferències. Després, Hitler va rebre trucades d’en Karl Döenitz i d’en Heinrich Himmler perquè marxés al sud. Cap d’ells el va poder convèncer. A continuació va arribar el ministre Joachim von Ribbentrop, però no li varen permetre veure a en Hitler.

Hitler havia fet trucar en el palau ministerial alterat i cridant que havia sigut traït i va ordenar que li portessin primer al ministre Joseph Goebbels i després a la Magda Goebbels amb els seus sis fills que s’allotjaven al subterrani del Ministeri de Propaganda perquè volia que visquessin al Führerbúnquer amb ell. Magda i els nens viurien en el búnquer més apartat i el ministre ocuparia una habitació a prop de la d’en Hitler. Al cap d’una estona, Hitler es va reunir amb en Goebbels durant uns minuts a porta tancada en una habitació del búnquer. Va ser en aquell moment quan el ministre li va explicar el seu desig de suïcidar-se juntament amb la Magda i els seus fills. Al cap d’uns minuts Hitler es va relaxar parlant amb el seu ministre favorit i li va entregar la insígnia daurada del partit nazi que sempre portava a la seva guerrera. Emocionat, Goebbels va fer publicar en el diari Berliner Morgenpost el titular de que Berlín començava la lluita defensiva sota la llei del front fent una crida a la població perquè lluitessin fins al final. En sortir de la reunió, Goebbels va ignorar les supliques del secretari Martin Bormann perquè li aconsellés a en Hitler fugir i li va comentar a la secretària Junge que més tard arribaria la seva dona amb els seus fills.

Molt més relaxat després de parlar amb en Goebbels, Hitler va tornar-se a reunir amb en Jodl i en Keitel, i va acceptar la proposta d’en Jodl de fer tornar el 12º Exèrcit del general Walther Wenck, que en aquells moments estava lluitant contra els nord-americans en el riu Elba. A continuació, va ordenar a en Keitel que coordinés les accions del 12º Exèrcit i del 9º per intentar trencar el cercle soviètic, i el mariscal de camp es va oferir per marxar d’immediat cap a la zona. Hitler li va insistir que s’assentés mentre els criats li portaven alguna cosa per menjar, conyac i xocolata. Després de fer un mos, Keitel va sortir direcció al quarter general d’en Wenck i Jodl va marxar cap a la base del OKW a Krampnitz, al nord de Potsdam.

Uns minuts més tard, dos cotxes oficials conduïts pel xofer d’en Goebbels, el tinent Günther Rach, i pel seu ajudant, el capità de les SS Günther Schwägermann, varen recórrer els pocs metres que separaven la Hermann-Göering-Strasse de la Cancelleria passant per davant de milers de runes. En ells hi viatjaven els sis fills dels Goebbels: Helga, Hilde, Helmut, Holde, Hedda i Heide, que varen baixar per les escales del búnquer en doble fila i amb cara de tristor. L’arribada dels nens al búnquer va ser un xoc per la majoria dels presents que vivien en un ambient de bogeria i sense disciplina. Alguns anomenaven el búnquer El dipòsit de cadàvers. Tots eren conscients de que moririen a mans dels seus pares. La família va ocupar cinc petites habitacions, entre elles les del doctor Theodor Morell i en Karl Jesko von Puttkamer, que abandonarien aquell dia el búnquer. Quan Hitler li va recomanar a la Magda que volés cap a Baviera a bord d’un aparell que marxaria aquella nit des de l’aeroport de Gatow, ella va rebutjar l’oferta perquè creia que era el seu deure estar allí.

Llavors, Hitler va fer cridar a l’ajudant Julius Schaub perquè destruís tots els documents personals que hi havia tant a Berlín com a Munic i a Berchtesgaden. A continuació, va treure uns papers seus i en va seleccionar uns quants que varen ser cremats per en Schaub i per ell mateix al jardí de la Cancelleria. En aquells moments es va tirar l’última fotografia d’en Hitler en vida i se’l veu amb en Schaub observant les ruïnes de la Cancelleria.

Al vespre, Hitler va estar a la petita sala d’estar del búnquer amb l’Eva Braun. Abans, Eva va escriure corrents una carta a la seva amiga Herta Ostermayr en què li deia que segurament aquelles serien les seves últimes línies i la seva última senyal de vida, i li va enviar unes quantes joies perquès les distribuís. Li va demanar que conservés la carta fins que sabés que havien mort. Durant la nit varen marxar més membres del búnquer amb el vist-i-plau d’en Hitler, que volia que aquests destruïssin documents seus. Schaub i Karl-Jesco von Puttkamer tenien la missió de destruir els documents públics d’en Hitler, les secretàries Christa Schroeder i Johanna Wolf i el doctor Theodor Morell varen marxar amb un bagul ple d’informes mèdics d’en Hitler. Tots varen marxar amb tres autocars cap al sud. L’èxode del personal va fer que quedessin habitacions lliures al búnquer i, tot hi els bombardejos, el sistema de ventilació funcionava bé, però l’aire a la sala de reunions era irrespirable quan si concentraven quinze o vint persones. Segons De Maizière, Hitler es trobava aquella nit enmig de la bogeria dient tota l’estona que el suïcidi era el seu únic camí i no parava d’identificar-se amb el poble alemany.

En el Reich:

Hermann Fegelin, que havia sigut a la reunió d’en Hitler, va explicar-li a en Walter Schellenberg el que havia acabat de veure en la reunió, i Schellenberg va aconseguir convèncer al ministre Heinrich Himmler perquè no es presentés al búnquer, ja que sabia que no seria ben rebut. A la nit, Himmler va marxar cap a Lübeck per reunir-se un altre cop amb el comte Folke Bernadotte i amb en Walter Schellenberg en el consolat suec. Himmler, que sabia que era qüestió de dies que tot acabés i sabent que en Hitler no sortiria de la capital, volia donar poders al comte Bernadotte per comunicar en els Aliats occidentals, a través del govern suec, el seu oferiment de rendició. Estava disposat a rendir-se als nord-americans i britànics, però no volia rendir-se en el front oriental. Desitjava que Alemanya lluités fins que els anglosaxons els ajudessin amb la seva lluita contra els soldats soviètics. Himmler, davant d’aquella traïció, patia per la seva seguretat i el seu patiment es va agreujar encara més quan va saber que en Hitler havia donat l’ordre d’executar al seu antic metge personal, el doctor Karl Brandt, per haver enviat a la seva esposa amb els nord-americans. Brandt estava detingut a Turíngia.


El general Christian va arribar al quarter general de la Luftwaffe, a l’oest de Berlín, a prop de Potsdam, i li va dir en el general Koller que en Hitler es comportava com un malalt mental i que havia patit una crisi nerviosa. A la nit, Koller va decidir que havia d’informar del què passava al ministre Hermann Göering, que estava a Berchtesgaden per ordres d’en Hitler. La comunicació telefònica amb Berchtesgaden era pobre, però finalment Koller va aconseguir posar-se en contacte amb en Bernd von Brauchitsch. Li va dir que en Hitler es volia quedar a Berlín i que ell volia marxar. Von Brauchitsch li va respondre que en Göering volia que vingués a Berchtesgaden, però llavors la línia es va tallar. A continuació, Alfred Jodl li va dir a en Koller que en Hitler li havia dit que sense els líders que havien marxat al sud no es podia continuar lluitant i que per tant tot ja havia acabat. En sentir això, Koller va volar immediatament al sud en un Heinkel.


A diferència de tots els altres jerarques nazis, el ministre d’Armament Albert Speer va decidir tornar al búnquer d’en Hitler per acomiadar-se per últim cop del seu amic. Speer volia agrair-li que hagués confiat amb ell durant tots aquells anys. Però abans de marxar cap a Berlín, el ministre es va desplaçar a la finca de Sigrön per donar-li en el seu apoderat que li protegia les seves obres d’art, en Karl Maria Hettlage, informació de rellevància personal, ja que les comunicacions telefòniques estaven interrompudes. Speer li va explicar que havien de traslladar en un lloc segur les seves obres d’art perquè no volia que caiguessin en mans soviètiques. Hettelage va vigilar les operacions de càrrega amb llençols que es varen realitzar a través de l’Organització Todt.


A Moritzburg, Dresden, va morir Käthe Kollwitz, una de les pintores i escultores alemanyes més conegudes del segle XX.

En el front occidental:

El 3º Exèrcit del general George Patton i el 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander Patch varen continuar amb el seu avanç. El 1º Exèrcit francès del general Jean Marie de Lattre de Tassigny va ocupar Stuttgart i va arribar al Danubi juntament amb els nord-americans. Per altra banda, el 55º Batalló d’Infanteria nord-americà i el 22º Batalló de Tancs estaven lluitant per conquerir el municipi de Wernberg, a Bayreuth.


Un resum d’intel·ligència del general Strong mencionava l’existència de 70 complexes de construccions subterrànies i altres indicis de resistència alemanya en els Alps, on s’havien concentrats els fragments de 100 divisions, incloent SS i unitats panzer. Strong afegia que creia que Hitler o algun dels seus homes intentaria seguir combatent en el sud. Donat el cas, el general deia que fins l’última setmana el dictador no firmaria una ordre de concentració per una Kernfestun (fortalesa interior) a la muntanyes com últim bastió de resistència fanàtica.

A Itàlia:

El dictador Benito Mussolini va escriure una carta en què deia que amb la invasió aliada volia entregar la República Social Italiana als republicans i no als monàrquics, i demanava continuar amb la socialització sense els burgesos.


En la Batalla per Itàlia, en el congost d’Argenta, les divisions blindades 6º sud-africana i 6º britànica es varen reunir a Finale, al nord del riu Reno. Els alemanys es varen retirar precipitadament des del congost d’Argenta fins al riu Po, abandonant la majoria dels seus canons, tancs i vehicles.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin va firmar amb en Beirut, un representant del govern polonès afí al govern soviètic, un Tractat d’Amistat, d’ajuda mútua i de col·laboració per després de la guerra. Aquell Tractat no va agradar gens al govern polonès a l’exili perquè ells es consideraven els únics representants del poble polonès i definien a en Beirut com un rus disfressat de polonès.

A Irlanda:

Els nacionalistes irlandesos que donaven suport al nacionalsocialisme en la Irland-Redaktion varen culpar als britànics i als nord-americans d’estar reduint Europa a una zona d’influència soviètica.

 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: