Home // 1939 // agost

31 d’agost de 1939

El dia abans de que esclatés la guerra:

Al matí, l’ambaixador britànic Neville Henderson es va reunir amb l’empresari suec Birger Dahlerus i varen parlar del document que li va entregar en Joachim von Ribbentrop el dia anterior de males formes. En Henderson li va demanar que es reunís amb l’ambaixador polonès Joseph Lipski per entregar-li una còpia del document. Seguidament, en Dahlerus acompanyat, per en Forbes, va reunir-se amb l’ambaixador polonès i li va llegir el document, que va deixar pàl·lid a l’ambaixador quan va veure la gravetat del document.

Al migdia, Polònia, pressionada per la Gran Bretanya, va indicar a l’ambaixador Lipski que s’entrevistés amb en Von Ribbentrop, però que no acceptés cap ultimàtum. El ministre alemany el va rebre a dos quarts de sis, i li va preguntar si tenia plens poders per negociar i, davant la resposta negativa, es va negar a continuar les conversacions. Quan en Lipski va tornar a l’ambaixada va descobrir que l’hi havien tallat les línies telefòniques amb Varsòvia.

A la mateixa hora que en Von Ribbentrop es reunir amb l’ambaixador polonès, l’Adolf Hitler va estendre el mapa d’Europa i va donar l’ordre de començar la invasió a Polònia pel dia següent en la directiva número 1 de la guerra. Llavors, en Hitler es va negar a rebre a l’ambaixador polonès i es va aïllar de l’exterior.

Després de que en Hitler donés l’ordre per començar l’Operació, les SS varen posar en marxa l‘Operació Himmler, de provocar desordres a Polònia per justificar la invasió alemanya pel dia següent. Cap a les dues del migdia, en Reinhard Heydrich ja havia ordenat a en Heinrich Muller, un alt funcionari de la Gestapo, que possés en marxa l’Operació Himmler i va agafar els presoners d’un camp de concentració que havien disfressat d’homes de les SS i els varen enviar a la frontera polonesa. Llavors, en Heydrich va trucar a l’Alfred Helmut Naujocks i li va dir la paraula xifrada; conserves, que indicava que a les vuit del vespre havia de començar l’operació. A continuació, en Muller li va entregar a en Naujocks un presoner per matar-lo i fer-lo servir de pretext per atacar l’endemà a Polònia. De seguida en Naujocks va veure que aquell presoner estava en molt mal estat de salut, li va intentar obrir els ulls però tenia la mirada perduda i va pensar que estava com drogat. Tot i no veure-li cap ferida en el seu cos la seva cara estava coberta de sang. A les nou del vespre, els presoners del camp de concentració alemany varen ser conduïts per la Gestapo a un bosc. En Muller els havia promès que a canvi de la seva participació se’ls recompensaria amb la llibertat. Un cop en el bosc, varen fer sonar una alarma, varen encendre dos reflectors i varen metrallar als presoners, que tots varen morir a l’acte. A continuació, uns homes de les SS, vestits amb uniformes polonesos, varen disfressar els presoners assassinats de membres de les SS i es varen dirigir a la frontera polonesa. En marxar de la zona varen cremar la duana de Hohenlindre. Llavors, cinc membres del SD varen assaltar l’emissora de ràdio situada a les afores de la petita ciutat de Gleiwitz, que feia de frontera entre Polònia i el Reich, i varen assassinar a trets en el presoner que li havien entregat a en Naujocks i que havien disfressat amb un uniforme alemany. Després, varen pronunciar durant tres o quatre minuts per ràdio una locució amb polonès redactada per en Heydrich per fer veure que els polonesos estaven agredint aquell suposat alemany. Abans de marxar varen disparar uns quants trets a l’aire per fer més enrenou. L’agressió va motivar la declaració de guerra. Després es va difondre una història propagandística que explicava que els polonesos havien envaït Alemanya.

A les nou de la nit, en Von Ribbentrop va entregar als ambaixadors francès i britànic una nota fent-los constar falsament que els polonesos no estaven disposats a negociar amb ells. Aquella mateixa hora la ràdio alemanya va retransmetre la proposta de 16 punts d’en Hitler que en Von Ribbentrop havia presentat a en Henderson la nit anterior. A dos quarts d’onze varen arribar les primeres informacions sobre diversos incidents greus a la frontera amb Polònia, entre ells l’atac a l’emissora de ràdio. A mitjanit, el diari Berliner Morgenpost va publicar que Polònia havia rebutjat la nota alemanya de negociar i que el conflicte era inevitable. Mentre tot això passava, els panzers alemanys ja corrien per fronteres poloneses. Per la seva part, els polonesos es varen començar a mobilitzar-se però ja era massa tard, i només 600.000 polonesos varen fer front al primer assalt de l’endemà.

Sabent que era inevitable, en Hermann Göering va dir que la guerra seria d’una crueltat que mai es podrien arribar a imaginar. Però la gran majoria de soldats creien que no es produiria la guerra. Per exemple, l’Erwin Rommel va escriure una carta a la seva esposa, la Lucie, dient-li que creia que aquella situació es resoldria sense tenir que arribar a realitzar accions bèl·liques de rellevància.

A Danzig, a primera hora de la tarda, el cuirassat Schleswig-Holstein, de bandera alemanya, va continuar ancorat en el canal del port, a escassa distància de les fortificacions poloneses de la Westerplatte, i a les 18:35 va rebre de la màquina Enigma l’ordre per iniciar l’atac. Cinc hores després, entre les 23:30 i la 01:45, la infanteria de marina va desembarcar a Danzig, contactava amb la policia, i el comandament del major Winter situava les seves metralladores pesades al sud i al nord del canal del Vístula.



30 d’agost de 1939

En la crisi polonesa:

A la matinada, després de reunir-se amb en Hermann Göering, l’industrial suec Birger Dahlerus va tornar a l’Hotel Esplenade i, a les dues de la matinada, es va posar en contacte amb Londres, que li varen confirmar que podia tornar a la capital britànica amb un avió alemany. Tres hores després, va agafar un avió en un aeroport militar situat a prop de Berlín i, a dos quarts de deu del matí, aterrava a l’aeròdrom Heston de Londres. Mentrestant, el govern britànic va aconsellar al govern polonès que no fes pública la mobilització general i, el primer ministre britànic Neville Chamberlain va enviar un missatge a l’Adolf Hitler on li demanava un altre cop que respectés les fronteres de Polònia i li va suplicar que invités a l’ambaixador polonès Josef Lipski a la Nova Cancelleria per tal d’evitar la guerra. El govern francès també va pressionar al govern polonès perquè desmobilitzés el seu exèrcit perquè encara confiaven en no haver d’arribar a una guerra. Però els polonesos no varen fer cas aquells consells i varen ordenar la mobilització general.

Per en Hitler i en Joachim von Ribbentrop la mobilització de l’exèrcit polonès va ser una magnífica notícia. Al matí, en Hitler va donar instruccions a l’Albert Forster sobre les mesures que havia de prendre a Danzig quan esclatessin les hostilitats. Llavors, en Hitler es va passar gran part del dia treballant en les propostes que platejaria al negociador polonès que, com ja es temia, no vindria. Estava clar que hi hauria guerra i l’Exèrcit va rebre aquell dia l’ordre de realitzar tots els preparatius necessaris per atacar l’1 de setembre a dos quarts de cinc de la matinada. Si les negociacions acaben amb bon port, s’enviaria un avís abans de les tres de la tarda de l’endemà.

A dos quarts de dotze de la nit, l’ambaixador britànic a Alemanya Neville Henderson es va entrevistar amb en Joachim von Ribbentrop en el despatx de l’Otto von Bismarck, en el número 76 de la Wilhelmstrasse per dir-li que en lord Halifax no acceptava l’exigència alemanya de que un emissari polonès arribés aquell dia a Berlín per negociar. En Von Ribbentrop li va dir que la situació polonesa era molt greu i l’ambaixador li va explicar que faria tots els possibles perquè continuessin les negociacions. A continuació, en Henderson i li va llegir les propostes d’en Hermann Göering per evitar la guerra. Quan en Von Ribbentrop va escoltar que en Göering estava negociant amb els britànics es va enfadar molt i va cridar ja no s’hi podia fer res per evitar l’ocupació polonesa. Llavors, en Henderson també va perdre els nervis i li va cridar que aquell no era un llenguatge per un estadista. Després de calmar-se, en Von Ribbentrop va llegir molt ràpid les reclamacions alemanyes i en Henderson li va exigir una còpia, però el ministre alemany li va denegar de males maneres i va tirar al document a la taula. Després de la reunió, en Henderson va tenir més que clar que hi hauria guerra. Mentre el ministre alemany i l’ambaixador britànic estaven reunits, en Hitler estava planificant l’atac a Polònia.

Aquella mateixa nit, en Dahlerus va informar a en Göering de les seves gestions a Londres, i després va trucar a l’ambaixada britànica perquè l’informessin de la reunió entre en Von Ribbentrop i en Henderson. Quan el varen informar de que els alemanys havien maltractat l’ambaixador, va tornar a trucar a en Göering per informar-lo d’aquell fet. El ministre alemany li va donar la còpia que en Henderson li havia exigit a en Von Ribbentrop, i en Dahlerus la va fer enviar a l’ambaixador polonès, que va informar telefònicament a Varsòvia dels últims moviments. També va enviar-li una còpia del text al conseller de l’ambaixada, el príncep Stefan Lubomirski. Però no només en Dahlerus i en Göering varen lluitar per mantenir la pau, l’Ulrich von Hassell va parlar amb la germana d’en Göering, l’Olga Rigele, per suplicar-li que convencés a en Hitler per tornar a parlar de la qüestió polonesa.

Però l’esclat de la guerra era qüestió d’hores i els alemanys ja varen començar a actuar perquè esclatés com més aviat millor. Les SS varen detenir un nacionalista polonès local, en Franz Honiok, que l’endemà drogarien i assassinarien fent veure que aquest era alemany hi havia sigut assassinat pels polonesos per així tenir una justificació pel seu atac l’1 de setembre de 1939.

A Polònia, davant l’imminent atac dels alemanys, els tres destructors més moderns de la Marina polonesa, el Burza, el Blyskawica i el Grom, varen salpar cap a la Gran Bretanya en el Pla Pequin per unir-se a la Royal Navy.



29 d’agost de 1939

En la crisi polonesa:

El govern alemany preparava a la seva gent per la guerra, la premsa alemanya es va fer ressò de l’assassinat de sis alemanys a Polònia i de la mobilització general polonesa, que va començar aquell dia per les dificultats econòmiques que arrossegava el país. Però a les capitals europees es respirava cert optimisme.

A la Cancelleria del Reich, l’Adolf Hitler i en Joachim von Ribbentrop van estar estudiant l’última oferta del govern britànic. A un quart de vuit de la tarda, l’ambaixador britànic a Alemanya, en Neville Henderson, va ser cridat un altre cop per reunir-se amb l’Adolf Hitler a la Nova Cancelleria del Reich. Lluint el seu vestit de ratlla diplomàtic amb un clavell vermell fosc en trau de l’americana, l’ambaixador va recórrer la Wilhelmstrasse a les fosques ja que les faroles no estaven enceses pels simulacres d’apagades que s’estaven efectuant a Berlín, va arribar a la Cancelleria, on s’hi havien amuntegat entre 300 i 400 berlinesos. En entrar a l’edifici va ser rebut per un redoblament de tambors i una guàrdia d’honor. L’Otto Meissner i en Wilhelm Brückner el varen conduir fins al despatx d’en Hitler. En entrar-hi es va trobar amb en Hitler i en Joachim von Ribbentrop, i els va demanar que evitessin la guerra. Però, en Hitler, que ja estava decidit a atacar Polònia, només va acceptar rebre un emissari polonès amb plens poders per negociar l’endemà. Després de que l’ambaixador es queixés per la falta de temps, en Hitler li va entregar una nota que havia redactat abans amb en Von Ribbentrop on deia que el govern alemany considerava intolerable el tracte del govern polonès a les minories alemanys en aquell país. En la nota també i figurava que en les negociacions per Polònia i tenien que ser presents els soviètics. En Henderson sabia perfectament que aquella nota era un ultimàtum, i en Hitler li va explicar que dos exèrcits, el polonès i l’alemany, es trobarien en breu. L’ambaixador de seguida es va queixar amargament i va intentar convèncer a en Hitler perquè li donés més temps per negociar, però el dictador alemany li va cridar enfadat que els seus soldats li preguntaven quina era la seva decisió i que ja estaven preparats. Quan va acabar la reunió, en Henderson va marxar del despatx molt preocupat. La seva preocupació va augmentar encara més quan recorria els llargs passadissos de la Cancelleria en veure-la plena d’oficials militars com en Wilhem Keitel i en Walther von Brauchitsch. Els estats occidentals i Polònia no varen acceptar l’amenaça de Hitler i estaven decidits a no cedir davant del dictador alemany.

Mentre l’ambaixada britànica remetia a Londres la resposta alemanya que li havien entregat a en Henderson, l’ambaixador es va entrevistar amb l’ambaixador polonès, en Josef Lipski, per explicar-li com estava la situació. Al mateix temps, en Hitler s’entrevistava amb l’ambaixador italià Arturo Attolico. L’ambaixador li va dir que en Benito Mussolini estava disposat a intercedir amb la Gran Bretanya si era necessari. En Hitler li va dir que les negociacions amb la Gran Bretanya estaven en marxa i que ja havia manifestat la seva disposició a acceptar a un negociador polonès. Llavors, el dictador alemany va demanar a en Hermann Göering que enviés el seu amic i intermediari, l’industrial suec Birger Dahlerus, que estava sopant aquella nit a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz amb uns seus compatriotes, a la Gran Bretanya perquè donés a conèixer en el govern britànic els punts essencials de les condicions que estava disposat a oferir als polonesos: el retorn de Danzig a Alemanya i un plebiscit sobre el Corredor. El ministre alemany li va suggerir que no era necessari jugar-s’ho tot, i en Hitler li va respondre que al llarg de la seva vida sempre s’ho havia jugat tot. Llavors, en Göering va córrer a reunir-se amb l’industrial i va estudiar la nota que havia entregat en Hitler a l’ambaixador britànic i li va dir a en Dahlerus que havia fer alguna cosa per evitar la guerra, tot i que va exclamar que no confiava amb els polonesos perquè els considerava una nació inferior. El suec li va preguntar quins territoris exigia Alemanya, i en Göering es va aixecar de la cadira i va follejar un enorme atles i amb un llapis verd li va senyalar les províncies pertanyents a Polònia que exigia Alemanya, i amb el llapis vermell va senyalar el territori restant, el polonès. Acabant la trobada, en Göering li va demanar que tornés a Londres i informés al govern britànic de tot el que havia passat aquella tarda. En Dahlerus li va prometre que ho tornaria intentar. Quan s’acomiadaven, en Göering li va confessar que potser no es tornarien a veure mai més ja que algunes persones el voldrien assassinar. En Von Ribbentrop es va plantejar destruir l’avió que portava l’industrial suec a Londres.



28 d’agost de 1939

La crisi polonesa:

L’Adolf Hitler va invalidar el tractat de no agressió entre Alemanya i Polònia i va confirmar que la nova data per la invasió a Polònia seria el matí de l’1 de setembre de 1939. Davant la imminent agressió alemanya, les potències occidentals creien que en Hitler no faria res i es pensava que no hi hauria guerra.

A Berlín, a dos quarts de tres de la matinada, l’empresari suec Birger Dahlerus va ser informat a la seva habitació de l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz que en Hitler acceptava la nota provisional del govern britànic que li havien transmès el dia anterior. Llavors, en Hermann Göering li va indicar que la resposta definitiva li donarien a l’ambaixador britànic, en Neville Henderson, i que la pau estava assegurada gràcies a ell. En seguit, en Dahlerus va demanar comunicar-se amb l’ambaixada britànica per transmetre el missatge d’acceptació dels alemanys, però l’encarregat de negocis, el diplomàtic George Ogilvie-Forbes, que s’ocupava d’enviar els missatges al govern britànic, havia sortit cap a casa seva. L’empresari suec, que volia preservar la pau com fos, va sortir decidit en direcció a l’ambaixada i va poder comunicar-li a l’Oglivie-Forbes l’acceptació dels alemanys i varen telegrafiar a Londres el missatge d’acceptació del govern alemany per evitar la guerra. Al matí, en Dahlerus es va dirigir a prop de Potsdam per trobar-se amb en Göering, que havia sortit en un tren especial. Quan es varen veure el ministre alemany li va preguntar si havia comunicat els desitjos d’en Hitler als britànics, i en Dahlerus li va contestar que sí.

A les cinc de la tarda va sortir de Londres en Neville Henderson, i tres hores després va aterrar a l’aeroport de Tempelhof. A dos quarts d’onze de la nit, en Henderson, que feia de contacte entre Berlín i Londres, es va reunir amb l’Adolf Hitler a la Nova Cancelleria del Reich. A l’entrada de la Cancelleria que donava a la Wilhelmplatz l’esperaven el cap de la Cancelleria, el doctor Otto Meissner, i l’ajudant d’en Hitler, en Wilhelm Brückner. Quan el varen veure la guàrdia va presentar armes i una banda de música va redoblar els tambors. Un cop es va reunir amb en Hitler, en Joachim von Ribbentrop i en Paul Schmidt, en Henderson li va entregar el missatge del seu govern en què li demanaven obrir la via del diàleg amb el govern alemany per parlar de Polònia per tal d’evitar la guerra que semblava imminent. Llavors, en Hitler i en Henderson varen parlar durant una hora, però en líder alemany no volia parlar de res, no va escoltar les pregàries de l’ambaixador per tal d’evitar la guerra, només l’importava annexionar Polònia al Reich alemany ja que per ell era indiscutible, i després de quedar-se uns instants pensatius li va dir que contestaria la nota l’endemà. L’ambaixador, que ja estava dret per marxar, li va respondre que no corria presa, però en Hitler li va dir que ell sí que en tenia. Mentre en Meissner acompanyava a en Henderson per la galeria de marbre en direcció a la sortida, l’ambaixador li va dir que en Hitler no veia que tan el govern britànic com el francès li declararien la guerra si atacava a Polònia. Un cop va deixar l’ambaixador, en Meissner va informar immediatament a en Hitler de les paraules d’en Henderson, però, un cop més, en Hitler li va dir que creia que no atacarien. A continuació, en Joachim von Ribbentrop, que es trobava en el gabinet de treball d’en Hitler, li va dir a en Meissner que en menys de dos mesos la qüestió polonesa quedaria tancada i que després celebrarien una gran conferència de pau amb les potències occidentals.

En el Reich:

Aquell dia, el govern alemany va aprovar la llei de despeses i emoluments de la Wehrmacht. Aquesta nova llei servia perquè els ciutadans alemanys que s’allistessin a la Wehrmacht per anar a la guerra no perdessin el sou que tenien de la seva anterior feina. En definitiva, es pagaven uns subsidis públics que havien de servir per mantenir la voluntat de combatre per part de qui s’allistava. La immensa majoria de la població va veure com l’Estat es preocupava per ells i els mimava materialment, cosa que no havia passat en anterioritat. Pel soldat alemany era molt important aquella llei perquè d’aquesta manera podia anar a lluitar sense preocupar-se del manteniment de la seva família amb la seva absència. Tot i això, el govern alemany també va començar a racionar alguns productes bàsics destinats a la població com el sabó i els productes tèxtils. La carn i la mantega ja estaven racionats.

Per altra banda, els alemanys varen dur a terme el primer vol d’un aparell a reacció, el Heinkel He-178.

Preparant-se per la guerra:

A Polònia, els militars polonesos varen veure la situació tant greu que l’inspector general de l’Estat Major, l’Eward Smigly-Rydz, va suggerir ordenar la mobilització total.

Per altra part, la reina Guillermina i el rei Leopold III varen oferir-se com a mediadors per evitar el conflicte.

Des de la Gran Bretanya, des del port de Southampton va salpar ple de gent el transatlàntic Queen Mary que intentava fugir als Estats Units d’Amèrica per l’amenaça de guerra a Europa.

En els Estats Units, molts dels seus ciutadans creien que no hi hauria conflicte. Aquell dia, en Henry Ford va assegurar en el Boston Globe que en Hitler només estava provocant i que els alemanys no s’atrevirien a començar una guerra i va dir amb rotunditat que n’eren conscients.

27 d’agost de 1939

En la crisi polonesa:

A les dotze de la matinada, l’empresari suec Birger Dahlerus va arribar a Berlín amb cotxe juntament amb en Hermann Göering. Un cop arribats a la capital alemanya, en Göering es va reunir amb l’Adolf Hitler a la Cancelleria del Reich, mentre en Dahlerus va tornar al seu hotel. A un quart d’una de la matinada, en Dahlerus va rebre la visita de dos oficials que el varen convidar a presentar-se davant d’en Hitler aquella mateixa nit. Quan va arribar a la Cancelleria va ser rebut a l’instant i els tres homes es varen asseure a l’avantsala del gabinet d’en Hitler, davant de la xemeneia on hi havia un retrat de l’Otto von Bismarck. En Hitler, que anava caminant d’una banda a l’altra de la sala, li va exposar els objectius de la política alemanya i va criticar durament l’actitud de la Gran Bretanya menyspreant el poble britànic. En Dahlerus, que va aprofitar un silenci d’en Hitler per parlar, li va dir que no compartia la seva opinió sobre els britànics perquè ell coneixia de primera mà aquell poble. Després de discutir qui coneixia millor els britànics, en Hitler li va exclamar que ell ja havia fet una última i generosa oferta, i que si començava la guerra construiria submarins. Llavors, enfadat, es va aixecar de la cadira li va cridar que també construiria avions i que destruiria els seus enemics perquè tot el poble alemany confiava amb ell. Després de calmar-se, en Hitler li va preguntar si coneixia els motius de perquè havia fracassat en els seus intents d’arribar a un acord amb el poble britànic, i en Dahlerus li va contestar que era per culpa d’una falta de confiança en ell mateix i en el seu govern. Després de sentir aquelles dures paraules, en Hitler li va exclamar que tornés a la Gran Bretanya i informés al govern britànic de les seves opinions i li va explicar noves proposicions que en Dahlerus va tenir que memoritzar. A continuació, en Göering va sortir de l’avantsala i va tornar amb pocs segons per comunicar-li que al matí sortiria amb un avió alemany en direcció a Amsterdam perquè no podia volar amb un avió alemany cap a la Gran Bretanya.

Un cop en Dahlerus va tornar a l’Hotel Esplanade va trucar al seu intermediari Spencer, que li va comunicar que no seria ben rebut a Londres. Al cap de dues hores, en Dahlerus es va dirigir a l’aeròdrom i va volar directament cap a la capital britànica, on va aterrar a l’aeròdrom de Crydon. En les oficines de la direcció de l’aeròdrom, en Dahlerus va dictar un informe sobre les seves impressions a Berlín, que va ser enviat a lord Halifax, en el Foreign Office. A continuació, en Dahlerus es va dirigir al número 10 de Downing Street, on es va reunir amb en Neville Chamberlain. L’empresari suec li va explicar totes les condicions que en Hitler li havia dit a la matinada. El primer ministre li va explicar que el que ell explicava era diferent del que deia el seu ambaixador Neville Henderson, i li va dir que segurament havia entès malament les paraules d’en Hitler. Però en Dahlerus li va contestar que no s’havia equivocat i que no li agradaria tenir a en Hitler com a soci. A les set de la tarda, en Dahlerus va tornar a agafar un avió per tornar-se a dirigir a Berlín, on va aterrar-hi a les onze de la nit. A l’aeròdrom l’esperava un automòbil, que a tota velocitat el va traslladar a la residència oficial d’en Göering a la Leipziger Strasse i allí se li va comunicar que en Hitler acceptava les condicions britàniques sempre i quan es donés instruccions immediates als polonesos de contactar amb Alemanya per començar les negociacions. A Varsòvia, en Joseph Beck va accedir a començar les negociacions. Però tot i els intents per salvar la pau, el govern alemany estava decidit a anar a la guerra i va ordenar a les seves tropes que estiguessin apunt per la invasió a Polònia. En Walther von Brauchitsch va informar a en Franz Halder de que en Hitler havia fixat de forma provisional la nova data de l’ofensiva per l‘1 de setembre.

Mentrestant, a Berlín, a la tarda, en Hitler va comunicar als diputats parlamentaris convocats que la situació era molt seriosa, però que estava decidit a resoldre el problema d’una manera o d’una altre. Al mateix moment, en una conferència de premsa, en Joseph Goebbels va fer comunicar que, en vista de les provocacions poloneses a Prússia Oriental i a altres regions, el poder executiu havia passat a mans de la Wehrmacht. El ministre alemany també va indicar que els diaris dominicals havien de resumir els fets de la setmana en una llengua dura. Preparant el país per la guerra, es va implantar el racionament d’aliments a partir d’aquell dia.

26 d’agost de 1939

En la crisi polonesa:

A dos quarts d’una de la nit, un grup de 24 soldats alemanys, sota el comandament del tinent Hans-Albrecht Herzner, que no havien sigut informats de que la invasió a Polònia s’havia ajornat per la setmana següent, va preparar el camí per l’assalt de la 7ª Divisió d’Infanteria. La seva missió era travessar la frontera polonesa i capturar una estació de trens a Mosy, en el pas de Jablunka, i impedir la destrucció de l’únic túnel del ferrocarril que anava de Varsòvia a Viena. Després de creuar la frontera, aquest grup de soldats es va infiltrar al bosc, però es van perdre i el grup es va dispersar a la foscor. A dos de quatre de la matinada, en Herzner, acompanyat de 13 soldats, va aconseguir apoderar-se de l’estació de Mosy i va tallar les línies de telèfon i de telègraf. Però els guàrdies polonesos els van descobrir i van ferir un dels homes d’en Herzner. A les 09:35, l’Abwehr va aconseguir posar-se en contacte amb en Herzner i li van ordenar que alliberés els presoners que havia fet i que tornés immediatament a la base alemanya. A dos quarts de dues del migdia, el grup d’en Herzner va creuar de nou la frontera. El govern alemany va explicar que tot havia sigut un error degut a la falta d’una frontera definida en mig del bosc. Tot i frenar l’ofensiva, tothom tenia clar que hi hauria guerra i a dos quarts de cinc de la matinada ja s’estaven ultimant els preparatius pel començament del Cas Blanc. A més, a partir d’aquell dia es varen tancar els aeroports.

De dia, en Hermann Göering va donar les gràcies a l’Adolf Hitler per l’esforç que estava fent i va assegurar que la Wehrmacht compliria amb el seu deure. Per la seva banda, en Hitler va ordenar que no s’indiqués de manera especial a la població de que la guerra arrencava en una data determinada. Al matí, l’ambaixador britànic a Alemanya, en Neville Henderson, va viatjar cap a Londres amb un avió alemany que va ser posat a la seva disposició pel govern del Reich per ordres d’en Hitler. Quan va arribar a la capital britànica, en Henderson va explicar-li a en lord Halifax el contingut de la reunió que va mantenir el dia anterior amb l’Adolf Hitler.

A França, el president del Consell de Ministres francès, l’Edouard Daladier, va enviar una carta personal a en Hitler per dir-li que la situació era molt greu i que esperava que es trobés una solució pacífica perquè no volia que tornés l’època de la Primera Guerra Mundial on els francesos i els alemanys varen perdre molts homes. L’ambaixador francès a Berlín, en Robert Coulondre, va portar a última hora de la tarda aquella carta a en Hitler a la Cancelleria del Reich, que estava en aquells moments amb en Joachim von Ribbentrop. En Coulondre li va dir que es trobava davant el Tribunal de la Història i li va suplicar un cop més que no entrés en guerra. En Hitler es va mirar a en Joachim von Ribbentrop, que estava al seu costat, es va aixecar de la butaca, va agafar a en Von Ribbentrop d’un braç i el va portar a un extrem de la sala. Després de parlar uns segons amb el seu ministre, en Hitler es va dirigir cap a l’ambaixador i li va dir que tot ja estava decidit, i l’entrevista es va donar per acabada. Després de l’entrevista l’ambaixador va tornar a l’ambaixada i va escriure al govern francès que ho havia intentat tot per convèncer a en Hitler de que no entrés en guerra, però que no havia sigut escoltat. Però tot i que en Hitler no el va escoltar, en Walter Hewel, el cap personal d’en Von Ribbentrop, va advertir al seu líder de que no tenia que subestimar als britànics, paraules que varen posar furiós a en Hitler, que segons en Walther von Brauchitsch no sabia que havia de fer.

Roma, en Benito Mussolini va enviar un missatge a Alemanya per justificar la seva no intervindria a la guerra per la falta de matèries primes i de productes. El dictador italià va enviar una llista dels productes que necessitava Itàlia. La resposta d’en Hitler no es va fer esperar. El dictador alemany va acceptar la no intervenció d’Itàlia i va explicar en un comunicat que esperava que Itàlia mantingués una actitud amistosa en el conflicte perquè ell estava decidit a batre tot sol a França i la Gran Bretanya després d’envair Polònia. Aquella resposta va fer amoïnar molt a en Mussolini. En el tema de les matèries primes, en Hitler li va respondre que li podia donar molt poques matèries primes però li va confirmar que se li entregaria fusta, carbó, ferro i algunes bateries antiaèries. Després de la negativa italiana, en Hitler va estar pensant com portaria al conflicte sense l’ajuda d’en Mussolini.

A Londres, l’industrial suec Birger Dahlerus es va tornar a reunir amb en lord Halifax i li va suplicar que insistissin en arribar a un pacte amb els alemanys. En Lord Halifax va consultar-ho amb en Neville Chamberlain i va redactar una carta que explicava que el govern britànic desitjava trobar una solució pacífica, però que si els alemanys atacaven Polònia ells entrarien en guerra. A la nit, en Dahlerus va tornar a Berlín, on va ser recollit a l’aeròdrom per l’ajudant d’en Hermann Göering, que el va portar al Carinhall. Quan en Dahlerus va arribar a la mansió, ja de nit, va saber que en Göering no estava a la mansió perquè havia sortit en direcció a Berlín en un tren especial. Llavors, va ser conduït fins a Friedrichswalde, on s’havia aturat el tren d’en Göering. El ministre alemany el va rebre en seguida que el va veure, i en Dahlerus li va explicar que el govern britànic estava decidit a entrar en guerra si Alemanya atacava Polònia i li va entregar la carta d’en lord Halifax que demostrava que els britànics estaven disposat a agafar les armes. Quan en Dahlerus li va llegir la carta, en Göering no la va llegir perquè estava en anglès i ell no el dominava, va ordenar parar el tren a l’estació més pròxima i va exigir que el portessin juntament amb en Dahlerus a la Cancelleria del Reich per reunir-se amb Hitler.

Planificant la guerra, l’Alfred Jodl va ser ascendit a general. Aquell mateix dia, els ambaixadors alemanys varen entregar al rei belga, Leopold III, a la reina dels Països Baixos, Guillermina, i al Govern del Gran Ducat de Luxemburg unes solemnes declaracions que asseguraven als respectius governs la decisió d’Alemanya de respecta la seva neutralitat.

25 d’agost de 1939

En la crisi polonesa:

A Berlín, a tres quarts d’una del migdia, l’ambaixador britànic a Alemanya, en Neville Henderson, va rebre un missatge en què se li comunicava que l’Adolf Hitler el volia veure a la Nova Cancelleria del Reich a dos quarts de dues del migdia. A la Cancelleria, en Henderson es va reunir durant una hora amb en Hitler i en Joachim von Ribbentrop. El dictador alemany, que estava bastant tranquil, li va comunicar que en breu seria solucionat el problema de Polònia i que després de solucionar-ho volien apropar postures amb els britànics. Tot i això, el líder alemany va criticar el discurs d’en Neville Chamberlain i li va demanar a l’ambaixador que anés a Londres a parlar amb el seu govern i li va posar un avió a la seva disposició. De retorn a l’ambaixada, en Henderson va redactar un informe pel seu govern i va preparar un viatge a Londres per l‘endemà. Però en Hitler no les tenia totes, i a mesura que pesaven els minuts es posava nerviós per si havia de donar l’ordre d’atac o no a Polònia, i va preguntar-li a l’Otto Dietrich si tenia notícies de Londres i París respecte al pacte amb els soviètics i si sabia alguna cosa de la crisis dels governs britànics i francesos. En Dietrich, que no va entendre perquè parlava de crisis, va contestar-li que desconeixia tenir aquelles informacions.

Al migdia, quan en Joseph Goebbels va saber que la mobilització estava prevista per aquella tarda, en Hitler li va donar instruccions sobre la propaganda que havia d’insistir en que no s’havia deixat cap més alternativa a Alemanya que combatre als polonesos i s’havia de preparar a la població per una guerra que es podia allargar durant mesos i anys si era necessari. Les comunicacions telefòniques de Berlín amb Londres i París es varen interrompre durant diverses hores aquella tarda i les celebracions de Tannenberg i el congrés del NSDAP varen ser cancel·lats de cop. En aquells determinants moments, l’oficina d’en Wilhelm Keitel va trucar per telèfon a en Franz Halder per saber quina era l’última hora per donar l’ordre de marxar. La resposta va ser que el límit eren les tres de la tarda. Pressionat pels militars i impacient per una resposta italiana, en Hitler va continuar amb la idea de mantenir l’ofensiva. En no tenir notícies, a les tres i dos minuts, en Hitler va ordenar atacar Polònia a tres quarts de cinc de la matinada de l’endemà.

Al llarg de la tarda es varen transmetre les directives d’en Hitler i, satisfent els desitjos d’en Hitler, unitats alemanyes es varen dirigir cap a la frontera polonesa procedents de Pomerània, Alta Silèsia i Prússia Oriental. Les comunicacions telefòniques continuaven interrompudes, els aeroports estaven bloquejats, es va prohibir els avions estrangers volar per territori alemany i els agregats militars no varen poder abandonar Berlín. A més, a Danzig va arribar-hi el cuirassat Schleswig-Holstein en visita d’amistat però amb la missió d’atacar l’endemà. En aquells moments crucials, els britànics varen ratificar el seu pacte d’assistència amb Polònia. A les cinc de la tarda, el corresponsal de la DNB de Londres, el doctor Fritz Hesse, va comunicar que s’havia ratificat el pacte britànic d’ajuda a Polònia.

A Roma, al matí l’ambaixador alemany va entregar la carta d’en Hitler del dia anterior a en Benito Mussolini. Sabent que havia de respondre, el dictador italià va transmetre un missatge telefònic. A la tarda, a la Cancelleria si va presentar l’ambaixador italià Arturo Attolico per transmetre el missatge telefònic que li havia encarregat en Benito Mussolini on deia que Itàlia no estava preparada per entrar en guerra. Després d’acomiadar-se amb l’Attolico de forma freda, en Hitler es va reunir amb en Wilhelm Keitel i, a dos quarts de sis de la tarda, es va presentar l’ambaixador francès, el general Coulonche, per confirmar el compromís del seu país amb Polònia. A tres quarts de sis varen rebre més missatges des de Itàlia que deien que tot i el Pacte d’Acer no estaven preparats per entrar en guerra aquell moment. En Hitler estava tant decebut amb els italians que segons en Paul Schmidt va cridar que els italians s’estaven comportant com el 1914. Durant uns quants minuts tothom va pensar què havien de fer davant de la negativa italiana i es va convocar a en Walther von Brauchitsch a la Cancelleria. Per posar més llenya al foc, a les sis de la tarda en Von Ribbentrop va informar a en Hitler de que la Gran Bretanya acabava d’acordar un tractat que reafirmava el compromís britànic de declarar la guerra en el cas d’un atac alemany a Polònia. Al voltant de les set de la tarda en Von Brauchitsch va arribar a la Cancelleria i li va dir a en Hitler que encara estava a temps d’aturar l’atac i li va recomanar fer-ho per guanyar temps. Acceptant la proposta, a dos quarts de vuit del vespre en Hitler va posposar el pla d’envair Polònia l’endemà per la setmana següent i en Walther von Brauchitsch va trucar per telèfon a l’Halder per rescindir l’ordre d’invasió. Ràpidament en Keitel va sortir de l’habitació d’on estava reunit amb en Hitler i va informar a tots els comandaments l’ajornament, però es va oblidar d’informar al tinent Hans-Albrecht Herzner, que va cometre un greu error el dia següent. Després, en Hitler es va retirar als seus apartament particulars situats a l’ala antiga de la Cancelleria.

Mentrestant, l’industrial suec Birger Dahlerus, que el dia anterior s’havia reunit amb en Hermann Göering per intentar frenar el clima bèl·lic, va conferenciar a Londres amb els participants a la reunió de Sönke Nissen Koog del 7 d’agost de 1939. L’informe que va escriure l’industrial suec sobre la seva opinió de com havia vist aquells dies el govern alemany va ser traslladat al gabinet britànic. A la tarda, en Dahlerus es va reunir amb en lord Halifax, que li va expressar la seva esperança de que encara hi podia haver una entesa entre alemanys i britànics i que per aquest motiu no precisaven els seus serveis. A les vuit del vespre, en Dahlerus va trucar, tot i que amb moltes dificultats, a en Göering per saber els últims moviments, i el ministre alemany, que havia estat tota la tarda pendent de la decisió d’en Hitler sobre Polònia, li va comunicar que la situació era molt greu i li va demanar que intentes celebrar una conferència entre els representants de la Gran Bretanya i Alemanya i se li va ordenar que tornés a Berlín la nit del dia següent. Tot i que en Göering desitjava un pacte amb els britànics molts jerarques nazis no opinaven igual. A mitjanit, per ordres d’en Joseph Goebbels, en Hans Fritzsche va celebrar una conferència de premsa extraordinària per tal d’enviar missatges agressius per intimidar al govern britànic.

24 d’agost de 1939

El pacte Mólotov-Ribbentrop:

A les dues de la matinada, en el Kremlin, en Joachim von Ribbentrop, en Iosif Stalin, en Viatxeslav Mólotov i en Friedrich Gaus varen firmar el pacte nazi-soviètic i un protocol secret amb el qual es dividirien Polònia a partir del setembre de 1939. Un cop es va firmar el pacte, en Von Ribbentrop va trucar a l’Adolf Hitler per explicar-li la notícia. Després de la firma es va celebrar amb un festa l’acord en què havien arribat. Stalin estava eufòric i en Von Ribbentrop estava satisfet. La notícia del pacte nazi-soviètic es va escampar de seguida a la comunitat internacional, però s’ignorava els autèntics detalls del pacte i la majoria va pensar que era un pacte econòmic. Mentrestant, els alemanys varen ordenar l’avanç d’un segon escaló d’atac a la frontera polonesa.

Com a curiositat:

El fotògraf personal d’en Hitler, en Heinrich Hoffmann, que estava present a la celebració al Kremlin, no va parar de tirar fotografies dissimuladament a Stalin. En Hitler el va enviar a Moscou perquè tirés fotografies a les orelles de Stalin per comprovar si era jueu o ari. En Hitler creia que si tenia les orelles juntes era jueu i si les tenia separades era ari. Al cap d’uns dies va poder veure que les tenia separades.

En la crisi polonesa:

A la una del migdia, el comissari d’Afers Exteriors soviètic, en Potemkin, va acomiadar a la delegació alemanya a l’aeròdrom de Moscou. L’avió Condor que duia a en Von Ribbentrop a Alemanya va ser escortat per caces alemanys. En ple vol varen rebre l’ordre d’aterrar a Berlín perquè en Hitler tornava d‘Obersalzberg per preparar la conquesta de Polònia. En Hitler i el seu entorn, entre ells hi anava l’Eva Braun, varen viatjar en deu Mercedes d’Obersalzberg a Berlín via Munic per dirigir-se a la Cancelleria. A les set de la tarda, en Von Ribbentrop i el seu entorn varen aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof i es varen dirigir a la Cancelleria del Reich, que estava plena de jerarques nazis acompanyats pels seus ajudants. En Von Ribbentrop va entrar a l’edifici com un triomfador i va informar a en Hitler de tot el que havia passat el dia anterior. Després, el ministre alemany va trucar des del Ministeri d’Afers Exteriors al comte Galeazzo Ciano per explicar-li les continues provocacions dels polonesos. En Ciano li va demanar poder-se reunir a Berlín per examinar la situació, però en Von Ribbentrop no ho va acceptar i va penjar el telèfon. Poc després, l’Alfred Rosenberg li va preguntar que tal li havia anat la visita a Moscou, i en Von Ribbentrop li va contestar que l’havien tractat com entre vells camarades. Durant aquell dia en Hitler va redactar una llarga carta per en Benito Mussolini en què li justificava l’aliança amb la Unió Soviètica i l’informava de que l’ofensiva contra Polònia era imminent.

A la Gran Bretanya, en el Parlament britànic, en Neville Chamberlain i en lord Halifax varen reiterar el suport britànic a Polònia.

Els últims intents per aturar la inevitable guerra:

A Berlín, al matí va arribar-hi l’industrial suec Birger Dahlerus procedent d’Estocolm per ordres d’en Hermann Göering per intentar evitar la guerra. En Dahlerus es va reunir amb el director de la banca Allen Wettermark, que li va dir que en Göering no desitjava la guerra, però li va comentar que la situació era tant perillosa que el podrien detenir i fer-lo desaparèixer. Al final, en Wettermark es va comprometre a acompanyar-lo fins a la finca d’en Göering, el Carinhall. Un cop arribats a la mansió, en Göering li va manifestar que el Ministeri d’Afers Exteriors no volia trobar una solució pacífica, i li va preguntar si estava disposat a anar a Londres per aclarir la situació, cosa que en Dahlerus va acceptar i va marxar cap a la capital britànica l’endemà. Després d’explicar-li tots els detalls de tal hi com estaven les coses, en Göering li va dir que havia de sortir en direcció a Berlín per reunir-se amb l’ambaixador polonès i després amb en Hitler.

A la tarda, en Göering es va reunir amb l’ambaixador polonès, en Josef Lipski, i li va admetre que la seva política de mantenir relacions amb Polònia havien acabat en un no res i que ara la seva influència era petita. Després, va afegir que el principal obstacle per eliminar la tensió no era Danzig sinó l’aliança de Polònia amb la Gran Bretanya. Després de la trobada en Lipski va informar al seu govern sobre el contingut de la conversa amb en Göering, i l’ambaixador britànic a Varsòvia va informar al seu govern de les declaracions del ministre alemany.

Davant de la imminent agressió alemanya a Polònia, en Franklin Delano Roosevelt i el Papa Pius XII varen fer una crida a en Hitler pel manteniment de la pau.

 

 

23 d’agost de 1939

Els intents dels britànics per aturar la guerra:

Al matí, l’ambaixador britànic, en Neville Henderson, va agafar un avió per dirigir-se a Salzburg per després dirigir-se a Obersalzberg amb l’objectiu de reunir-se amb l’Adolf Hitler i entregar-li un document del primer ministre britànic, en Neville Chamberlain tal i com havia demanat l’ambaixador el dia anterior. A la una del migdia, en Henderson ja estava en el Berghof acompanyat per l’Ernst von Weizsäcker i en Walther Hewel, però en Hitler no el volia rebre. Sorprenent per aquella reacció del seu líder, el secretari d’Estat, l’Ernst von Weizsäcker, li va fer veure a en Hitler que com a cap d’Estat no es podia negar a rebre un ambaixador estranger, i en Hitler, de molt mal humor, va acceptar rebre’l. Un cop reunits, en Hitler li va explicar que de Polònia havien fugit milers de persones i s’havien matat a les minories alemanyes. No estant-hi d’acord, en Henderson li va recordar que tot el món coneixia els crims que els alemanys cometien en els camps de concentració, però en Hitler li va tallar la paraula dient-li que estava disposat a entrar en guerra amb el poble britànic tot i que va afirmar que sempre havia desitjat l’amistat amb la Gran Bretanya. Un cop en Hitler es va llegir la carta d’en Neville Chamberlain, on deia que farien costat a Polònia i que estaven disposats a negociar, en Hitler va advertir a l’ambaixador de que si el continuaven amenaçant mobilitzaria el país. Irritat pel menyspreu d’en Hitler, en Henderson es va aixecar de la cadira i li va dir que d’aquesta manera la guerra seria inevitable i va marxar.

Quan en Henderson va tornar a Salzburg, el varen trucar de seguida perquè tornés al Berghof per tornar-se a reunir amb en Hitler. Aquest cop la trobada va durar menys, mitja hora, i en Hitler, tot i estar més calmat, va seguir mantenint que atacaria Polònia si un altre alemany era assassinat allí i va dir que si hi havia guerra seria per culpa de la Gran Bretanya. En Henderson el va advertir que la guerra seria inevitable si es continuava per aquell camí, però en Hitler li va dir que esperava un canvi total de la política de la Gran Bretanya amb Alemanya i que desitjava mantenir bones relacions amb ells. Quan en Henderson va marxar, en Hitler es va posar a riure i li va dir a en Von Weizsäcker que en Chamberlain ja no aguantaria més i que el seu govern cauria aviat.

Mes tard, l’Adolf Hitler va fer una conferència amb els seus líders militars per explicar-los que pensava atacar a França i la Gran Bretanya quan ho veiés factible i que davant una possible guerra la neutralitat de Bèlgica i d’Holanda no serien importants per Alemanya. Estava convençut de que podia conquerir aquells països violant la seva neutralitat per aconseguir la victòria.

Per altra banda, a les deu del matí, en Hermann Göering va trucar a en Birger Dahlerus, un industrial suec que feia de mediador entre Gran Bretanya i Alemanya per mantenir la pau, a Estocolm per dir-li que la situació havia empitjorat i li va demanar si podia venir l’endemà a Berlín per reunir-se amb ell. L’industrial suec va acceptar la petició d’en Göering.

La firma del pacte Mólotov-Ribbentrop:

A les onze del matí, l’aparell quatrimotor Condor amb en Joachim von Ribbentrop i el seu ajudant Richard Schulze a bord va aterrar a l’aeroport de Moscou. Curiosament, en Von Ribbentrop no va ser rebut amb tots els honors, tot i que a l’aeroport hi havia una enorme bandera amb la creu gamada al costat de la bandera comunista. Després de passar revista a la companyia de les forces aèries soviètiques, en Von Ribbentrop va pujar a l’automòbil de l’ambaixador alemany, el comte Werner von Schulenburg, i es varen dirigir a l’antic local de la legació austríaca. A les sis de la tarda, un coronel rus i comandant de la guàrdia personal d’en Iosif Stalin el va acompanyar fins al Kremlin a través dels carrers vigilats per la policia. Durant el trajecte en Von Schulenburg li va explicar algunes característiques dels edificis històrics de la ciutat i li va definir com serien les negociacions que duria en Viatxeslav Mólotov. En arribar al Kremlin, varen aparcar l’automòbil a la Plaça Roja i varen entrar per un dels accessos de la plaça i varen ser conduïts fins al pis superior on els esperava en Iosif Stalin. En total sis persones varen participar en la reunió: Stalin, en Mólotov, en Von Ribbentrop, en Von Schulenburg, un intèrpret, el conseller d’ambaixada i en Pavlof, un home de confiança de Stalin. En Von Ribbentrop va començar la reunió explicant el desig d’Alemanya d’establir relacions amb la Unió Soviètica, i Stalin li va contestar que els alemanys els havien atacat masses cops però que aquest fet no impediria negociar un altre cop. Després d’intercanviar unes paraules varen confeccionar un esborrany amb set articles.

Mentrestant, en Hitler esperava nerviós en la sala del Berghof acompanyat per en Joseph Goebbels, en Martin Bormann, l’Otto Dietrich, en Walther Hewel, en Karl Bodenschatz, Julius Schaub, Albert Speer i en Nicolaus von Below. El dictador alemany havia fet trucat en diverses ocasions a l’ambaixada a Moscou per saber com anaven les negociacions. A la nit, en Joachim von Ribbentrop va trucar a en Hitler per demanar-li la seva aprovació per entregar dos ports bàltics, el de Libau i el de Windau, a la projectada esfera d’influència soviètica. D’immediat, en Hitler es va fer treure un mapa i després d’estudiar-ho durant uns minuts va acceptar-ho perquè igualment sabia que acabaria trencant el pacte quan pogués. Un cop tot es va donar per acceptat, en Von Ribbentrop es va dirigir a l’ambaixada alemanya per sopar i va ordenar enviar a en Hitler un informe provisional de les negociacions. Per calmar els nervis, en Hitler i en Goebbels es varen posar a mirar una pel·lícula després de sopar esperant notícies de Moscou.

A mitjanit es varen tornar a reunir en el Kremlin per firmar els acords sota l’atenta mirada d’una fotografia d’en Vladimir Lenin. En Von Ribbentrop va ser l’encarregat alemany de firmar el pacte de no agressió amb la Unió Soviètica i un protocol secret i en Mólotov va ser l’encarregat soviètic de firmar el pacte. La firma es va fer sota l’atenta mirada del mariscal Boris S. Shaposhnikov, en Richard Schulze, en Von Ribbentrop, en Mólotov i Stalin. En el pacte es traçava les fronteres entre Alemanya i la Unió Soviètica i es va acordar que Finlàndia, Estònia, Letònia, l’est de Polònia i algunes regions de Romania passarien a formar part de la Unió Soviètica. Es probable que quan varen firmar aquell acord ja es parlés de la intervenció militar que tindria lloc l’1 de setembre de 1939  a Polònia. Una hora després, en Von Ribbentrop va trucar a en Hitler per donar-li la notícia. Tornant a la sala, el ministre alemany va tornar a la reunió amb Stalin per conversar una estona amb ell i de pas beure uns quants vasos de vodka i de vi escumós de Crimea. Mentre parlaven, en Von Ribbentrop es va oferir als soviètics per intervenir com a mediador en les desavinences entre Japó i la Unió Soviètica, però Stalin li va contestar que sempre havia desitjat mantenir bones relacions amb els japonesos però que aquests no la desitjaven i que si volien la guerra la tindrien perquè ja estaven preparats per lluitar. Després, el dictador soviètic li va comentar que per Itàlia Albània no tenia valor i que pensava que en Benito Mussolini atacaria aviat Grècia, cosa que en Von Ribbentrop desconeixia i per tant no li va comentar res. Portant la davantera en la conversa, Stalin li va criticar durament el govern turc per trencar les relacions amb Alemanya i li va explicar que els britànics estaven finançant Turquia. Mig begut després de beure’s un quants vasos de vodka, en Von Ribbentrop li va explicar que estaven preparats per un possible atac britànic si atacaven Polònia, i Stalin li va dir que la Gran Bretanya ja no era un gran país i que s’hi havien dominat al món es devia a l’estupidesa dels altres països. Però el dictador soviètic li va explicar que França encara posseïa un gran exèrcit, cosa que va posar de mal humor a en Von Ribbentrop, que cada cop més se li notaven els afectes de l’alcohol, perquè estava convençut de que els derrotarien fàcilment. Seguidament, en Von Ribbentrop li va comentar que el pacte anit-Comintern no anava dirigit contra la Unió Soviètica sinó contra les democràcies occidentals. Al final de la reunió, Stalin es va aixecar de la cadira i varen brindar amb vodka, tot i que es molt possible que el seu vas hi hagués aigua per enganyar. Costa de creure que s’hagués begut 12 vasos de vodka i anés perfectament bé. Aprofitant aquell clima amigable, en Heinrich Hoffmann es va acostar cap a Stalin per encaixar-li la mà i per saludar-lo de part d’en Hitler. El fotògraf de Hitler li va explicar que en Hitler gaudia d’una gran salut i varen fer més brindis en honor a en Hitler i a Stalin fins a altes hores de la matinada.

Preparant-se per la guerra:

Davant de la imminent guerra, França va mobilitzar als seus reservistes i, a Polònia el govern polonès va prendre mesures militars preventives. Els alemanys, per la seva part, varen tornar a destinar a l’Erwin Rommel al quarter general d’en Hitler.

A Danzig:

El bavarès nazi Albert Forster va guanyar les eleccions pel senat de Danzig.

22 d’agost de 1939

En la crisi polonesa:

En el Berghof, a Obersalzberg, l’Adolf Hitler, que aquella jornada estava de molt bon humor, es va reunir amb 50 oficials de l’Estat Major de l’exèrcit, a més d’en Hermann Göering, en el gran saló de la casa per comunicar-los la seva decisió de conquerir Polònia el 26 d’agost de 1939 i més tard d’atacar a la Unió Soviètica. L’objectiu d’en Hitler, tal i com va dir en aquella reunió, era aniquilar Polònia. En Hitler els va explicar que el coronel general Walther von Brauchitsch li havia promès que la campanya polonesa només duraria unes setmanes, i que si li hagués dit que la guerra tardaria dos anys no hagués pres aquella decisió i no s’aliaria amb els soviètics hi ho hagués fet temporalment amb els britànics. Seguidament va assegurar que si França i la Gran Bretanya li declaraven la guerra aquests dos països respectarien la neutralitat dels Països Baixos, cosa que ell no estava disposat a fer. Després es va auto-elogiar dient que no hi hauria mai més un home que tingués tant poder com ell, i llavors va elogiar la figura d’en Benito Mussolini i la d’en Francisco Franco i va acusar a França i la Gran Bretanya de falta de personalitat. Després d’explicar que era imprescindible dient que no sabia quants anys viuria i que per tant era millor actuar ara que encara era viu, va dir que estaven en una situació favorable i que no sabia quants més anys viuria i que per tant com més aviat actuessin millor. Per acabar el seu llarg discurs on no va parar d’exposar els seus plans i on va justificar perquè es veia obligat a intervenir militarment, va finalitzar el seu monòleg dient que ningú preguntaria al vencedor després de la seva victòria si deia o no la veritat i els va demanar que tanquessin els seus cors a la pietat i que actuessin amb brutalitat. Llavors, en Hitler va fer una breu interrupció per desitjar sort a en Joachim von Ribbentrop a Moscou. Segons un informe, en Göering va saltar sobre una taula i li va oferir a en Hitler un discurs d’agraïment i després va liderar un aplaudiment cap al líder aplaudiment . Després de dinar, en Hitler els va ordenar que tanquessin els seus cors a la pietat i que actuessin brutalment. Per deixar clar qui era l’enemic va dir, fent referència als jueus: Els nostres enemics no són cucs. Els veig a MunicMentre en Hitler exposava els seus nous plans, en Joachim von Ribbentrop volava en direcció a Berlín per agafar a la nit l’avió privat d’en Hitler que l’havia de dur fins a Königsberg per volar l’endemà a Moscou per segellar el pacte entre les dues potències.

A la Gran Bretanya, el gabinet britànic es va reunir per parlar de l’anunci del del dia anterior del govern alemany d’un pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica. Alguns diputats es preguntaven què havia fallat en el servei d’espionatge per no haver vist amb anterioritat aquell pacte que els complicava la vida. El ministre d’Afers Exteriors va menysprear aquell pacte afirmant que segurament no tenia tanta importància com els hi venien. Creient que havien de seguir ferms amb la seva política, varen enviar instruccions a les ambaixades de que les obligacions de Gran Bretanya amb Polònia es mantindrien inalterables. Llavors, es va acceptar la proposta d’en Neville Henderson d’enviar una carta personal d’en Neville Chamberlain a en Hitler advertint-li de que la Gran Bretanya estava decidida a ser lleial a Polònia.

Mentrestant, a Berlín, en Hans Fritzsche va donar instruccions als representants de la premsa alemanya que seguissin la ruta fixada per en Joseph Goebbels per tal de justificar el pacte amb els soviètics. La informació i els comentaris havien de cridar l’atenció sobre el sensacional punt d’inflexió en la política europea. En respecte a la informació confidencial s’havia d’afegir que el pacte es recorria als tradicionals punts en comú de la política alemanya i russa. En els comentaris i en les editorials s’havia de profunditzar en els condicionaments històrics i, en canvi, es prohibia entrar en les diferències ideològiques dels dos Estats. Després, en Goebbels va organitzar a Berlín una roda de premsa pels periodistes estrangers per explicar com estava la situació. Quan va acabar la seva exposició, en Hitler va trucar a en Goebbels per saber com havien reaccionat.

A la nit, el comte Galeazzo Ciano estava preocupat per la possibilitat d’una guerra i va tornar a trucar a en Joachim von Ribbentrop per demanar-li una trobada entre ells dos, però un cop més en Von Ribbentrop li va dir que no podia i que l’entrevista es faria després de que ell tornés de Moscou. En Ciano no sabia en aquells moments que en Von Ribbentrop estava negociant el pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica.

css.php