Home // Archive by category "instruments nazis"

Les Waffen-SS

Les Waffen-SS varen començar sent una unitat de protecció i de xoc de la direcció del partit nazi dins de les SA fins que es varen convertir en una força de combat independent amb un total de 950.000 soldats de vint-i-cinc nacionalitats diferents, en un total de 38 divisions de combat. Durant l’hivern de 1939-1940, les SS-Sonderkommandos es varen transformar progressivament en les Waffen-SS. Durant la guerra varen morir 352.000 membres i 50.000 varen desaparèixer.

Els orígens de les Waffen-SS provenien de diversos llocs, des de les Freikorps, de la Reichswehr i d’altres grups paramilitars d’extrema dreta que varen sorgir després d’acabar la Primera Guerra Mundial. El principi eren un grup dins de les SA que protegien a l’Adolf Hitler durant els anys 20, i eren uns criminals sense escrúpols. Quan gran part de les SA varen ser eliminades el 30 de juny de 1934 en la Nit dels Ganivets Llargs, i les SS varen agafar més poders i varen créixer en número de membres, llavors varen demanar crear un altre cos militar de protecció, i en Heinrich Himmler  va decidir crear les Waffen-SS, un cos independent de les SA i de les SS. Tot i ser un  cos independent, eren inferiors a les SS i rebien les armes de segona mà i els equips eren inferiors als de les SS. El principal objectiu de les Waffen-SS era eliminar el comunisme d’Europa, i per això varen créixer en el seu poder i influència durant l’Operació Barbarroja. Estava destinada a ser l’Exèrcit interior de la policia, deixant a la Wehrmacht sense poder a la llarga.

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, les Waffen-SS només varen tenir un paper petit en els combats, però a mesura que la guerra va anar avançant i es necessitaven més soldats el seu paper militar va créixer.  A principis de 1940, molts voluntaris es varen allistar a les Waffen-SS, que contava amb uns 100.000 homes (64.000 voluntaris i 36.000 reclutes). A Polònia, aquestes primeres unitats varen donar mostres de la seva violència, fet que va provocar que en Himmler les ampliés amb noves divisions. Com més creixien els seu número de personal més creixien el número de crims que cometien, sobretot en els països de l’est. El lema dels voluntaris Waffen-SS en el front oriental va ser; Jove, treu profit de la guerra, la pau serà terrible. En Himmler va quedar cada cop més satisfet pel valor que demostraven en combat i va voler ampliar-la el 1941 reclutant més personal des de l’estranger, encara que no fossin de raça ària. A partir de llavors, les divisions tenien una minoria d’alemanys i la majoria d’estrangers, i d’aquesta manera es va considerar les Waffen-SS una legió estrangera. Amb la necessitat de disposar de més homes, en Himmler va rebaixar les seves pretensions racials: El 1943 hi havia dins de les Waffen-SS soldats musulmans, els Handschar. Alguns d’aquests soldats musulmans es varen entrenar a Croàcia i Bòsnia, i uns pocs a Àustria i Alemanya, però el grup més nombrós va ser entrenat en el camp de Neuhammer, Baixa Silèsia. La presentació oficial d’aquests soldats es va donar a Zagreb amb una gran cerimònia. El 1944 es va crear una divisió albanesa, la Skanderberg, una divisió francesa, la Charlemagne, i una divisió hongaresa, la Hunyadi. El 1945 hi havia una divisió croata, la Kama, una valona, la Wallonie, una holandesa, la Nederland, i una italiana, la Halia. A part, entre les unitats menys importants hi havia també algunes formades amb el que en Himmler anomenava pobles salvatges. Els regiments de Turkestan, del Caucas, la Legió Índia, el batalló d’esquiadors noruecs, els batallons romanesos i búlgars, i divisions cosaques. Totes aquestes tropes portaven al mateix uniforme.

Al final de la guerra, la Waffen-SS contava amb 40 divisions i 594.000 homes. Tenia una quarta part de les divisions blindades i una tercera part de les divisions mecanitzades del conjunt de l’exèrcit alemany. Quan la guerra va anar avançant en contra dels interessos alemanys, en Hitler va culpar a les Waffen-SS d’aquelles derrotes i va amenaçar-les en dissoldre-les. Una conseqüència de la seva duresa es va mostrar quan els soviètics avançaven cap a Alemanya, i es varen revenjar de forma cruel contra als soldats de les Waffen-SS per totes les matances que havien provocat. Juntament amb alguns regiments d’elit, varen tenir un paper important en la contraofensiva de l’Erich von Manstein el febrer-març de 1943 i en la recuperació de Khàrkiv.

A l’abril de 1945 les Waffen-SS varen ser l’últim cos de combat que va defensar el Reichstag fins que el maig de 1945 es varen rendir als nord-americans. Després de la rendició d’Alemanya, els membres de les Waffen-SS varen ser capturats i extraviats els seus països d’origen, on molts varen ser executats. D’altres membres varen aconseguir fugir a altres països com l’Espanya d’en Francisco Franco, on varen poder viure amb total llibertat. En els Judicis de Nuremberg varen ser condemnades com a part d’una organització criminal degut a la seva participació en les atrocitats i els crims de guerra. Els soldats rasos no se’ls va condemnar en els Judicis de Nuremberg.

Entre les divisions més cèlebres cal destacar: Leibstandarte-SS Adolf Hitler, Das Reich, Hitlerjunged, Totenkopf, Götz von Berichingen, Hohenstaufen, Norland entre altres.



La Gestapo

La Gestapo, també anomenada la Geheime Staatspolizei, era la policia secreta de l’Estat. Va ser creada per Hermann Göering el 26 d’abril de 1933 quan era ministre de Prussia amb l’objectiu d’ampliar la policia política provincial. Rudolf Diels en va ser el primer cap de la nova organització. Quan es va consolidar la nova policia secreta, Göering va fer ampliar els poders de la Gestapo per tot Alemanya, menys a Baviera on la policia la controlava Heinrich Himmler. L’objectiu de la Gestapo de Göering era investigar i combatre a tota la població que anés encontra del règim nazi, i treballava independentment de la policia general.

A l’abril de 1934, Himmler va assolir-ne al control després de pactar-ho amb Göering per fer front a les SA d’Ernst Röhm. Himmler va convertir la Gestapo en una força nacional sota les ordres de les SS i la va comandar Reinhard Heydrich que va convertir la Gestapo i la SD en una sola unitat, la RSHA ( l’Oficina Central de Seguretat del Reich ). La Gestapo estava autoritzada a treballar al marge de la llei i es va convertir en un instrument de repressió i de terror, intervenint en l’execució dels partisans i dels assassinats als jueus. A més, va tenir les seves pròpies presons amb la missió especifica d’eliminar a qualsevol enemic del Reich. Quan va començar la guerra la Gestapo va treballar també en els països conquerits pel Reich per dur a terme la missió d’extermini a la població jueva i els enemics del Reich a través dels camps de concentració. La Gestapo va organitzar el 20 de gener de 1942 la conferència de Wannsee on es va dictar la Solució Final, l’Holocaust.

La Gestapo de Breslau es va fer famosa per la seva ferocitat. Els agents de la Gestapo varen instal·lar una guillotina a la presó amb la que varen ser executades, de 1938 a 1945, més d’un miler de detinguts polítics, entre ells onze francesos. L’ex burgmestre de Brussel·les, Louis Schmidt, va morir a causa dels maltractaments patits durant un interrogatori a l’oficina de la Gestapo, instal·lada dins de la presó.

En total varen treballar per la Gestapo 45.000 persones. Quan Alemanya estava sent derrotada, el poder de la Gestapo anava perdent pes, tot i que va lluitar fins al final de la guerra. La Gestapo va ser dissolta pel general Dwight Eisenhower el 7 de maig de 1945. En els judicis de Nuremberg, la Gestapo va ser considerada una organització criminal i va ser prohibida. Segons un càlcul que es va fer després de la guerra, el 1944, aproximadament un de cada 1.200 alemanys varen ser arrestats per la Gestapo acusat d’haver comès algun delicte polític o religiós.

La que era Seu de la Gestapo, avui en dia es la Topografia del Terror.

La seu central de la Gestapo estava a Berlín, a la Prinz Albrechtrasse númeron 8. La població berlinesa tenia molt de respecte per aquell edifici perquè sabien que es torturaven els detinguts. Avui en dia, la seu de la Gestapo es el museu de la Topografia del Terror, on a través d’imatges es pot observar l’horror nazi.

 

 



El SD, el sevei d’intel·ligència del NSDAP

El SD, també anomenat Der Sicherheitsdients des Reichführer-SS, va ser el primer servei de seguretat i intel·ligència del partit nazi, el NSDAP, sota la direcció d’en Reinhard Heydrich. El SD va ser el departament d’intel·ligència de les SS i operaven juntament amb la Gestapo i la Policia criminal, la Kripo. La seva seu era a Munic. Les seves missions eren detectar, investigar i neutralitzar els possibles enemics del Reich. El 1933 es varen donar aquestes missions a la Gestapo, que ja es dedicaven a aquestes missions, i el SD es va ocupar d’algunes missions polítiques del servei secret. Inicialment va ser rival del serveis similars dels Gau i de les SA, però finalment es va imposar com a únic òrgan que vigilava als membres del Partit i denunciava activitats sospitoses.

En Heinrich Himmler va ser el creador del SD l’any 1931 i va designar a en Reinhard Heydrich perquè la dirigís. En Heydrich en va ser el cap fins al seu assassinat el juny de 1942. Després el va substituir l’Ernst Kaltenbrunnen fins al final de la guerra. Tot i que en Himmler va crear el SD, els verdaders creadors de l’organització administrativa del SD varen ser el oberführer Mehlhorn i el doctor Werner Best. Les primeres activitats del SD com a tal es varen realitzar a l’estiu de 1932, i varen augmentar quan els nazis varen arribar al poder el 30 de gener de 1933. Les seves funcions com a servei de seguretat es trepitjaven molts cops amb els altres cossos oficials de seguretat de l’Estat. Els seus agents varen participar en diferents activitats de sabotatge i d’espionatge. El 1933 el SD ja tenia a 120 agents i al cap de poc ja eren 3.000 agents aproximadament, a més de que utilitzaven confidents. A mitjans de 1934, el número d’agents del SD va pujar considerablement fins arribar a uns 30.000. La majoria dels professors de la Universitat varen estar sota la vigilància del SD per jutjar les seves activitats polítiques. El SD va ajudar a organitzar la purga contra les SA el 30 de juny 1934, i va ser declarada com el servei d’informació del partit nazi en exclusiva. A partir de juliol de 1934, en Heydrich va ordenar al SD efectuar un treball considerable de documentació per estudiar les agrupacions socials, i varen constituir uns arxius molt importants que varen permetre tenir sota vigilància als seus enemics. El SD va gaudir teòricament d’un monopoli de la informació política, però no tenia cap poder executiu. Després de forjar les bases del SD es va crear una secció que s’ocupava dels opositors polítics, una secció que s’ocupava de seguir les activitats d’antics membres de grups filosòfics o religiosos i dels francmaçons, i una secció que vigilava l’aplicació de les primeres mesures antisemites.

El 1936, una llei va ampliar la seva activitat al conjunt del Reich, i un decret de l’11 de novembre de 1938 el va convertir en servei d’informació pel Partit i l’Estat. Contava llavors amb diversos milers d’espies i més de 100.000 informadors, i juntament amb la Gestapo era un dels organismes més temuts de les SS. El 1939, en Heydrich va fusionar la Gestapo i el SD en una sola unitat, la RSHA, l’Oficina Central de Seguretat del Reich. De fet, la Gestapo i el SD sempre havien col·laborat juntes en diferents missions. A partir de llavors, el SD es va convertir en una xarxa molt gran d’agents que portaven molta informació en el Reich. Per aquest fet es va decidir dividir-la en dues subdivisions: el SD Inland, que actuava a l’interior del Reich i que va ser dirigida per l’Otto Ohlendorf; i el SD Ausland, que actuava a l’exterior del Reich i que va ser dirigida per en Walter Schellenberg.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el SD va treballar també en els països ocupats i es va ocupar de subministrar personal als camps de concentració i varen mantenir l’ordre i la seguretat en els guetos que construïen els alemanys en els territoris ocupats. El 1944, el SD va absorbir els serveis d’intel·ligència militar.

En els judicis de Nuremberg es va declarar al SD com una organització criminal i es va jutjar i condemnar al seu cap, en Kaltenbrunnen, a morir a la forca.

Curiositats:

Una de les creacions més curioses d’en Heydrich com a cap del SD va ser el Saló Kitty, una casa de cites. En Heydrich coneixia de primera mà les cases de cites perquè hi freqüentava sovint i sabia que en aquell ambient els homes es relaxaven i parlaven més del compte. Per això, va ordenar instal·lar un hotel confortable i luxosament moblat i el va convertir en una elegant casa de cites. La instal·lació de l’edifici va ser muntada amb l’ajuda de tècnics del SD i de la Gestapo, i varen ocultar micròfons en totes les habitacions i els llocs més íntims del bar. Es varen instal·lar màquines gravadores en els subterranis del immoble. L’Arthur Nebe, un vell agent de la policia i expert criminalista, va ser l’encarregat del reclutament de les noies, que havien de passar per una prova a base, no només de la seva bellesa i el seu atractiu, sinó de la seva intel·ligència, la seva cultura, els seus coneixements lingüístics i el seu nacionalisme. La casa Saló Kitty no va tardar en ser freqüentada per una clientela selecta, en particular per nombrosos diplomàtics estrangers. D’aquesta manera es varen obtenir dades molt valuoses. En Heydrich en persona solia inspeccionar al Saló Kitty però quan hi era ell demanava que es desconnectessin els micròfons.



Völkischer Beobachter, el diari nazi

El Völkischer Beobachter, l’Observador Popular, va ser el diari oficial del NSDAP. El 20 de desembre de 1920, quan va aparèixer per primer cop, va ser un setmanari i era l’òrgan central del Partit. A partir del 8 de febrer de 1923 es va convertir en diari gràcies als diners facilitats per la senyora Gertrudis von Seidlitz, una dona d’origen bàltic i propietària d’accions d’una fàbrica de paper finlandès, i de l’Ernst Hanfstaengl, que va donar un prestam de mil dòlars, l’Edwin Bechstein i altres. Durant 25 anys va ser el diari oficial del partit nazi.

El diari tenia els seus orígens en el Münchner Beobachter, i el 1918 va ser comprat per la Societat Thule després de que quedés en bancarrota i a l’agost de 1919 es va dir Völkischer Beobachter amb en Franz Eher com a editor. El NSDAP el va comprar el desembre de 1920 per iniciativa d’en Dietrich Eckart, que en va ser el primer editor. El diari el principi se’n venien 8.000 exemplars tot i que primer va ser una fulla local. A la tardor de 1923, va augmentar a 25.000 exemplars, just després de l’ocupació francesa de la zona del Rhur, i va aparèixer bisetmanalment, i més tard diàriament. El 1923, després de la mort de l’Eckart, l’Alfred Rosenberg es va convertir en el seu editor. Després del fallit putsch de Munic del 8 de novembre de 1923, el govern de la República de Weimar en va prohibir la venda fins al 26 de febrer de 1925, quan l’Adolf Hitler era fora de la presó de Landsberg. Quan el nazisme va anar creixent dins d’Alemanya el diari es venia cada cop més. El 1931 es venien 120.000 exemplars i 1.700.000 el 1944.

Amb en Hitler al poder, va ser un dels principals òrgans del govern alemany. Bàsicament informava de les activitats del Partit i la majoria dels escrits provenien del Departament de Propaganda d’en Joseph Goebbels. El ministre va fer servir el diari per explicar les seves teories, la ideologia nazi i tenia com a objectiu divulgar el racisme i l’odi contra els jueus.El 1938 en Rosenberg va deixar el diari i del 1938 fins al 1945 l’editor del diari va ser en Wilhelm Weiss. En Rosenberg va deixar el diari perquè es preparava per altres finalitats polítiques dins del Reich, com la de ser nombrat ministre d’Afers Exteriors, càrrec que mai va aconseguir ocupar. La última edició del diari a l’Alemanya del nord va ser el 27 d’abril de 1945 i la del sud el 30 d’abril de 1945, tot i que la d’aquest dia no es va arribar a entregar. Quan va acabar la guerra es va prohibir la venda del diari.

Les SS, el cos de protecció de l’Estat.

Les Schutztaffel, els esquadrons de defensa, conegudes com SS o Ordre negra, varen ser un cos de protecció de l’Estat. L’organització va néixer el maig de 1923 i era una unitat especial, la Stosstrupp Hitler, que actuaven com a guardaespatlles de l’Adolf Hitler. En Hitler tenia simbòlicament el carnet número 1 de les SS. L’unitat va ser creada el 4 d’abril de 1925 com una branca especial de les SA, però no va ser fins al 9 de novembre de 1925, el dia del segon aniversari del putsch de Munich, que es varen convertir oficialment en les SS amb la missió de protegir els dirigents del partit nazi i els seus mítings. Les SS varen anar creixent fins a convertir-se en l’elit militar i racial del NSDAP. Quan les SS varen tenir un paper més gran va ser sota el control d’en Heinrich Himmler, des del 20 de gener de 1929 fins al 1945. Quan en Himmler va agafar el control de les SS només tenien a 290 homes i, a finals de 1932, tenien a 52.000 membres i a finals de 1933 a 209.000, rivalitzant llavors amb les SA. La incorporació a les files de les SS d’antics oficials de l’Exèrcit, presentat com herois nacionals, va tenir certa repercussió. En Himmler va modelar l’organització amb una ordre especial, en certa manera segons el model medieval dels Cavallers Teutònics, i va obtenir una autonomia creixent en ella. Abans de 1933 ja havien ingressat membres de l’aristocràcia a la Schwarse-Korps, tal i com anomenaven les SS, personatges com el príncep de Waldeck i el gran duc hereu de Mecklenburg.

Després de la conquesta del poder varen afegir molts més com el príncep Hohenzollern-Sigmaringen, el duc hereu de Braunschweig, el príncep hereu de Lipper-Biesterfeld, el general comte Friedrich von der Schulenburg. També eclesiàstics es varen afegir a l’organització com l’arquebisbe Gröber de Friburg. Aquests membres no se’ls exigia cap servei però se’ls utilitzava per la propaganda. L’organització va tenir un paper tant important que el 1931 en Himmler va demanar a en Reinhard Heydrich que crees un cos d’intel·ligència i de seguretat de les SS, el SD. El gener de 1932, les SS ja s’encarregaven de la Casa Parda. De seguida, els membres de les SS es varen convertir en una casta que no era responsable davant dels tribunals. La majoria dels membres de les SS provenien d’antics oficials, membres de formacions paramilitars, universitaris i aristòcrates vinguts a menys. D’obrers n’hi havien molts, però els obrers que ingressaven a les SS no arribaven als nivells més alts de lideratge en la mateixa proporció que els membres de les classes altes i mitjanes. Només una quarta part dels caps de les SS procedien de la classe treballadora. Abans de que els nazis arribessin al poder, el 44% dels seus membres procedien de la classe obrera, proporció que va pujar al 55%, de manera que eventualment les SS varen atreure a les seves files a obrers en casi la mateixa proporció que l’estructura general de la societat. per atreure a tanta gent i tan diversa, les SS es presentaven com un nou ordre de cavalleria. Els cartells destacava l’espasa de combat. Tots els seus membres prestaven aquest jurament: Et juro, Adolf Hitler, Führer i canceller del Gran Reich alemany, fidelitat i valentia. Faig el vot d’obeir fins la mort, a tu i als grans caps que designis. Que Déu m’ajudi. La cerimònia de jurament tenia lloc a mitjanit a la catedral de Brunswick a la llum de les torxes davant el fèretre d’Enric I el Saxó. Les SS tenien una jerarquia específica, els seus propis centres d’entrenament i de formació ideològica, els Ordensburgen, i funcionava com una ordre de cavalleria. Dins de les SS hi havia diferents categoria de membres, unes permanents i unes altres temporals.

Les SS vestien amb uns uniformes negres dissenyats pels dissenyadors Karl Diebitsch i Walter Heck i fabricats per l’empresa Hugo Boss, barrets negres amb la insígnia de la calavera, que simbolitzava que estaven a punt per matar i per morir, portaven un braçalet amb la creu gamada i es tatuaven el braç per què es sabés qui eren. Més tard, es va fer famosa la inscripció de la sivella del cinturó: Meine Ehre heisst Treue, El meu honor és la meva lleialtat. També es va fabricar un uniforme gris perquè el negre no era ideal per tropes en un conflicte. Els propis membres de les SS es consideraven l’aristocràcia del moviment. En Himmler va insistir en imposar estrictes normes d’admissió i va crear una targeta racial que tots els sol·licitants havien d’omplir si volien ingressar a l’organització on tenien que demostrar que eren de raça ària des de generacions anteriors i només es podien casar amb dones de raça ària que ells mateixos seleccionaven. A més, els hi demanaven tenir molts fills, i l’Estat com a gratitud per tenir aquests fills que consideraven purs els hi pagava una casa. Curiosament, quan es va investigar a en Himmler es varen trobar amb una sorpresa quan es va saber que el seu cap no complia amb l’ideal ari perquè una branca de la seva família provenia de Mongòlia. A més, en Himmler portava olleres, que eren considerades un signe de debilitat genètica i estaven prohibides pels altres membres de les SS. Segurament pel fet de ser mongol, el 1938 en Himmler va muntar una expedició d’especialistes antropòlegs, botànics i geòlegs, sota la direcció de l’Ernst Schäffer, de trobar en el Tibet els origens mil·lenaris de la raça ària, inclosa l’esvàstica que servia d’emblema. Tampoc l’Adolf Hitler complia amb l’ideal nazi que explicaven les SS ja que era probable que el seu avi patern fos jueu i es va amagar aquesta informació per tal de que no es descobrís. Altres requisits per entrar a les SS eren l’edat, havien de tenir entre 17 i 22 anys, havien de fer d’altura com a mínim 1,70 metres, havien de tenir el cabell de color ros i els ulls blaus. Les SS tenien a la seva disposició alguns castells destacats, Ordensburgen, en els què la cúpula de l’organització es reunia per escenificar teatrals evocacions d’una època passada.

Les altres grans línies de la ideologia de les SS eren el mite del pagès, l’antieslavisme, la germanomania, d’aquí els dos símbols rúnics, el Sig, símbol del Sol i de la força, i un neopaganisme marcat per l’ocultisme i l’espiritisme. La divisa que figurava en l’empunyadura dels seus cinturons: Home de les SS, el teu deure es diu fidelitat, feia referència a la moral germànica mencionada per Tàcit: fidelitat, sentit del servei, virilitat i valentia.

Diferents seccions de les SS:

Un organisme permanent de les SS eren les Vefügungstruppen, unes tropes d’elit, paramilitars, organitzades en SS-Standarten der Verfügungstruppen, que incloïen la guàrdia personal d’en Hitler, la reputada SS-Standarte Adolf Hitler, que el 1943 es va convertir en la SS-Panzer Divisió Leibstandarte SS-Adolf Hitler. per no fer enfadar a l’Exèrcit oficial, en Hitler va limitar els seus efectius al 5-10% de la Wehrmacht. Més endavant es convertirien en les Waffen-SS.

Un altre organisme eren les Totenkopf Verbände, que era una formació on els seus membres s’allistaven entre els elements nazis més convençuts. Es comprometien per 12 anys i sobre les seves capes negres portaven la insígnia de la calavera amb les tíbies creuades. Aquests regiments es varen dedicar a vigilar els camps de concentració i serien dels pitjors criminals.

Un organisme temporal era la Allgemeine SS, que agrupava militants polítics lligats ideològicament a l’organització, però que continuaven en la vida civil. Havien d’assistir a un període d’instrucció, prestaven jurament i rebien el punyal d’honor.

També hi havia el Regiment de cavalleria SS, que era una espècie de club d’hípica, i el Cercle de benefactors.

La història de les SS amb el Tercer Reich:

El 1933 varen crear l’Oficina de la Raça i varen atreure a metges i experts acadèmics interessats en la higiene racial i la remodelació ètnica d’Europa central i oriental. Amb els nazis al poder, les SS ja contaven amb 52.000 membres. Després varen augmentar de número ràpidament, en part molts eren oportunistes, ja que era necessari ser de les SS per aconseguir depen de quin càrrec.

Les constants lluites amb les SA pel control de la política policial del Partit va acabar amb la derrota de les SA en la Nit dels Ganivets Llargs el 30 de juny de 1934. A partir de la purga, el paper de les SS va ser encara més important i influent, i varen créixer de forma espectacular; el 1934 es varen fer amb el control de la Gestapo, a finals de 1938 contaven amb 238.159 membres, el 1939 ja tenien a 400.000 homes i durant la guerra varen arribar a ser, contant totes les organitzacions que la formaven, aproximadament un milió de persones. . El 1935, en Himmler va instituir la societat Ahnenerbe, una organització dedicada a estudiar la cultura alemanya, però que en realitat es dedicava a controlar la raça ària i investigaven els orígens de totes les persones que ells desitjaven. Les SS varen participar en les ocupacions alemanyes com la dels Sudets, però no va ser fins al 1939, quan va començar la guerra, que en Himmler no va convèncer a en Hitler de que es constituís companyies de les SS per combatre juntament amb l’Exèrcit regular. Així, les SS es varen convertir en una espècie d’Estat dins de l’Estat, una ordre especial dedicada a l’antitesis de les virtuts cristianes de caritat, misericòrdia i humilitat.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El desembre de 1940, les SS varen crear les Waffen SS, que eren unitats estrangeres armades que arribarien a tenir 580.000 homes sota el comandament tàctic de l’Exèrcit. Aquesta unitat va començar a lluitar en l’Operació Barbarroja i actuaven com uns criminal. Assassinaven a la gent indefensa i varen participar en els camps d’extermini nazi. També, durant l’Operació Barbarroja, les SS varen crear les unitats mòbils, les Einsatzgruppen, que varen realitzar les matances a la població jueva en els països de l’est i varen crear el gueto de Varsòvia. Tot i que molts policies varen accedir a les files de les SS ocupant càrrecs en l’organització, formalment mai varen tenir competències policials.

Un dels papers més actius de les SS durant la Segona Guerra Mundial i abans de la guerra va ser la d’encarregats de vigilar i administrar als camps de concentració, a més d’ajudar a dur a terme els experiments mèdics realitzats als presoners dels camps. Els camps de concentració que es varen establir a la primavera de 1933, contava amb personal de les SA i de les SS, però a mitjans de l’any següent varen passar a dependre exclusivament de les SS. El 1937 hi havia tres camps principals sota el control de les unitats especials de les SS anomenades Totenkopfverbände, Unitats de Calaveres, que s’identificaven per la seva insígnia. El 1938 les SS varen començar a organitzar les seves pròpies tropes d’acció o Verfügungstruppe, que contava al principi amb 200.000 homes i que després es varen transformar en les Waffen-SS, equivalents a les divisions de l’Exèrcit regular. Durant la guerra, les SS varen admetre a les dones perquè controlessin els camps de concentració femenins. Moltes vegades les dones eren més salvatges que els homes.

Després de l’atemptat del 20 de juliol de 1944, les SS varen aprofitar l’ocasió per eliminar la vella casta militar de la Wehrmacht, la seva rival, i executar els oficials menys compromesos.

on les SS feien els experiments mèdics

Després de la guerra:

En els Judicis de Nuremberg es van declarar a les SS com una organització criminal acusada de genocidi, crims de guerra i contra la humanitat, i varen ser abolides.

Després de la guerra, molts membres de les SS varen fugir d’Alemanya, sobretot molts varen anar a l’Argentina, per por a ser jutjats. Alguns dels que van aconseguir fugir varen ser membres tant destacats com l’Adolf Eichmann i en Josef Mengele, que aquest va ser capturat per les forces aliades occidentals quan va acabar la guerra però no se’l va reconèixer com el doctor dels camps de concentració i es va pensar que no havia sigut membre de les SS perquè com que Mengele era un narcisista i no es va voler tatuar al braç l’emblema de les SS va poder escapar tranquil·lament.

Les SS i el matrimoni:

Cap membre de les SS es podia casar sense autorització del seu superior. La novia havia d’aportar la prova d’ascendència ària remuntant-se a l’any 1800 si volia casar-se amb un simple militant de l’organització o un suboficial, i a 1750 si estava promesa a un oficial. La Hauptamt, la direcció central, era l’única autoritzada per jutjar la validesa de les proves aportades i concedir el permís. La jove, a més, havia de passar un cert número de controls mèdics i proves físiques. Bàsicament, es volia comprovar si era capaç d’assegurar una descendència a la raça ària. Després del matrimoni, la muller havia de passar per un curs de formació SS, en escoles especials, on les inculcaven la formació política i la ideologia que es desprenia de la noció de la puresa racial. A més, havien de fer cursos d’administració domèstica, puericultura… L’objectiu era aconseguir en alguns anys un nucli de població selecte, que creixés en número i que fos idèntic en el seu aspecte físic i psicològic.

Més endavant, en Himmler va crear el Lebensborn, font de la vida, una selecció de noies amb caràcters nòrdics perfectes que es portaven per procrear, al marge de la unió legal, amb membres de les SS igualment escollits segons els mateixos criteris. Els nens que naixien d’aquestes relacions pertanyien a l’Estat i eren educats en escoles especials. Quan va acabar la guerra hi havia 50.000 nens que havien nascut amb aquest procediment.

Les normes que havien de seguir els membres de les SS:

En els quarters de les SS es va substituir el cafè matinal pel vell esmorzar germànic de llet i caldo de cereals. En els menjars es donava per beure aigua mineral i es calculava científicament els menús pels eugenistes del Partit. En els quarters també es feien experiments de magneopatia. Certs caps varen ser sotmesos a assajos de massatges del sistema nerviós.

Reichswehr

La Reichswehr, també era anomenada la Defensa Imperial, era l’organització militar d’Alemanya des de l’1 de gener de 1921 fins al 1935, quan el govern nazi li va canviar el nom pel de Wehrmacht. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany es va desintegrar, tot i que molts dels soldats i generals volien continuar dins l’Exèrcit, però segons el Tractat de Versalles firmat a l’estiu de 1919 la Reichswehr no podia sobrepassar els 100.000 soldats, el 1913 en tenia més de 700.000, i 15.000 per la Marina. Això va permetre que només i podessin ingressar els millors dels millors, fet que va provocar que es millores les condicions de l’Exèrcit i es desenvolupés millor les seves tècniques i la seva maquinaria. També va provocar que molts soldats que varen quedar fora del nou Exèrcit s’allistessin a grups paramilitars com els Freikorps. A més, el Tractat de Versalles va prohibir tenir un Estat Major de l’Exèrcit, tot i que varen continuar tenint les funcions típiques d’un Estat Major. Segona la llei de defensa del 23 de març de 1921, la Reichswehr va ser composta en dos organismes:

  1. La Reichsheer, era l’exèrcit de cavalleria i d’infanteria. No podia tenir ni tancs, ni artilleria pesada ni avions.
  2. La Reichsmarine, era una Marina limitada a molt pocs vaixells de guerra. No podia tenir submarins.

La majoria del personal de la Reichswehr no tenien ideologia democràtica, però van respectar i defensar la República de Weimar. Els soldats tenien el lema: l’Estat dins l’Estat. Tot i respectar la República, molts varen estar a favor de la política de l’Adolf Hitler en la seva lluita per aconseguir el poder. És molt discutit el paper de la Reichswehr en el putsch de Munic de l’any 1923, ja que els seus homes varen tardar molt a respondre i no estava clar el principi de quin bàndol estaven. Després del cop d’Estat varen tractar amb molt de respecte a en Hitler.

Amb la pujada al poder els nazis el 1933, es va començar un programa secret d’expansió de l’Exèrcit infringint les normes del Tractat de Versalles. El 21 de març de 1933, a l’església de la guarnició de Potsdam, en Hitler va rendir homenatge a l’elit de l’exèrcit imperail en uniforme de gala. El 4 d’abril de 1933 es va crear el Consell de defensa del Reich per avançar un nou programa secret de rearmament. La llei del 20 de juliol de 1933 tornava al cos d’oficials les seves antigues prerrogatives militars i, especialment, suprimia la jurisdicció dels tribunals civils sobre els militars. Al final es va fer públic el 21 de maig 1935 quan es va rebatejar amb el nom de Wehrmacht, l’Exèrcit nacional, i es va abolir el Tractat de Versalles.

Les SA, els guardaespatlles de Hitler

Les SA varen ser el grup paramilitar, les tropes de xoc, del partit nazi en els anys 20 i començament dels 30. Els seus membres eren antics soldats i membres del Freikorps, universitaris impetuosos i aturats que varen exercir de guardaespatlles de l’Adolf Hitler i del NSDAP en els mítings. Però les SA també es varen utilitzar per provocar disturbis i per dissoldre reunions dels altres partits.

Les patrulles armades es varen formar per primer cop durant l’estiu de 1920 sota el lideratge de l’Emil Maurice, un descendent de família jueva, i es varen organitzar definitivament el 3 d’agost de 1921 amb l’objectiu de protegir els actes del Partit i per pertorbar les formacions d’esquerres. El primer cap de les tropes de xoc va ser en Johann Ulrich Klintzsh, i varen entrar en acció el novembre de 1921 quan es varen enfrontar amb els comunistes durant un míting a la cerveseria Hofbräuhaus. A la primavera de 1922 es va entregar la direcció de les SA a en Hermann Göering. A l’agost de 1922, les SA portaven banderes amb l’esvàstica. Les SA varen participar en el fracassat putsch de Munic del novembre de 1923, però després de fracassar varen ser abolides per la República de Weimar fins al 1925, quan es va creure que ja no representaven un perill. L’1 de novembre de 1926, en Hitler va re-fundar les SA sense l’Ernst Röhm, que havia marxat a Bolívia pels seus desacords amb en Hitler, i va ser substituït per l’antic gauleiter de Westfàlia, en Franz Pfeffer von Salomon, que va acceptar les exigències d’en Hitler. Però les SA varen continuar amb la seva campanya de violència tot i que en Hitler no ho desitjava, i no estaven massa d’acord amb la idea de pujar al poder de forma legal. El maig de 1927, el cap de les SA de Munic, l’Edmund Heines, va ser expulsat de les SA per la seva negativa de no acatar la disciplina interna. Per en Hitler, les SA començaven a ser un problema perquè quan ell intentava explicar que volia arribar el poder de formar legal, les SA es manifestaven de forma violenta i atemorien als partits contraris. El 1928, en Von Salomon va plegar per discrepàncies amb en Hitler.

El 30 de novembre de 1930, en Hitler va parlar davant del congrés de les SA i va anunciar que l’Ernst Röhm tornaria a ser el cap de les SA. El 5 de gener de 1931, amb l’Ernst Röhm com a nou cap, les SA es varen convertir en una divisió d’assalt i se les va conèixer com la Sturmabteilung. A principis de 1931, en Röhm havia calcat en les SA el model militar i va repartir les seves responsabilitats territorials sense tenir en compte els Gau. Es varen repartir el país entre deu Gruppenführer, cinc grups superiors i divuit subgrups. Un Gruppenführer podia manar un o diversos Gau, i només depenia d’en Röhm i d’en Hitler. En Röhm també va accentuar la militarització de les SA i els va dotar d’un conjunt d’unitat especialitzades: SA motoritzades, SA muntada, SA aèria, SA naval, SA sanitària…. Molt autònoma, les SA també tenies les seves escoles, per exemple la de Munic va obrir el 1931, els seus tallers i les seves cuines. Amb en Röhm, les SA van créixer tant amb força com amb ambició política, el desembre de 1931 contaven amb 170.000 homes, a finals de 1932 amb més de 500.000, el 1933 disposaven de 700.000 homes i possiblement, després de l’absorció dels Cascs d’Acer a l’abril de 1933, a principis de 1934 eren al voltant de 2,5 milions, enfront de les 100.000 persones allistades a la Reichswehr. Molts d’aquells nous membres eren gent que s’havia quedat a l’atur i aprofitaven que amb l’ingrés a les SA tenien menjar i beneficis assegurats. El 20 de febrer de 1931, el Partit va publicar una directiva en la que ordenava que les SA paressin les baralles al carrer. Aquella directiva va ser qüestionada tant per les SA de Berlín controlades per en Joseph Goebbels com per les SA de l’est d’Alemanya, controlades per en Walter Stennes, que al mateix temps rivalitzaven després del cessament de l’Otto Strasser.

Mitjançant el seu allistament popular, les SA defensaven l’aspecte més social del nacionalsocialisme i volien fer una segona revolució, especialment després de la crisis que afectava a Alemanya. Però aquestes ambicions atemorien al món dels negocis, als alts funcionaris i als oficials. Els seus adversaris dins del Partit titllaven a les SA de grup comunista, ja que volien nacionalitzar els bancs i les empreses, com també els titllaven d’homosexuals ja que molts membres eren homosexuals com el seu cap, en Röhm, a part de que eren molt conegudes les seves orgies sexuals. Amb l’arribada al poder dels nazis, el 30 de gener de 1933, les SA es varen dedicar a atacar com uns criminals a la població jueva. Però l’objectiu principal de les SA un cop els nazis eren al poder era substituir a la Reichswehr, i per aquest fet va fer que molta gent els comencés a veure amb mals ulls. La tensió entre les SA i el govern nazi va augmentar encara més amb el poder creixent de les SS, que eren una unitat d’elit de les SA i la Gestapo.

Cartell de les SA

D’aquesta manera, les SA s’anaven convertint en un grup incòmode per la majoria dels jerarques nazis, eren massa violents i cada vegada opinaven més sobre la vida política i  tenien por que efectuessin un Cop d’Estat contra en Hitler. Jerarques nazis com en Heinrich Himmler o en Joseph Goebbels varen convèncer a l’Adolf Hitler perquè les destruís les SA el 30 de juny de 1934, en la coneguda Nit dels Ganivets Llargs. Tant el seu cap Ernst Röhm com altres membres de les SA varen ser assassinats per membres de les SS. Tot i eliminar els seus líders, les SA varen continuar dins del Partit de forma minoritària sota el lideratge d’en Viktor Lutze, però amb un paper molt secundari i només feien petites demostracions de força com en la Nit dels Vidres Trencats contra la població jueva. Al final, varen acabar sent un grup més de les SS que es dedicaven bàsicament a funcions esportives o de beneficència. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial varen ser abolides i il·legalitzades. Mai més han tornat a aparèixer.

css.php