Home // 1939 // novembre

30 de novembre de 1939

La Unió Soviètica, després de trencar les relacions diplomàtiques amb Finlàndia al dia anterior, va envair a les vuit del matí la zona frontera meridional de Finlàndia amb 800.000 soldats i 1.000 avions per ordre de Iosif Stalin. Els soviètics tenien el suport del recentment proclamat Govern del Poble Finlandès d’Otto Kuusinen.Per la seva part, els finlandesos només disposaven de 150.000 soldats, uns 150 avions i milers d’unitats d’una bomba artesana que es coneixeria en el futur com el còctel Molotov. Els soviètics van bombardejar Helsinki el primer dia de l’atac i varen atacar a l’est i al nord de Finlàndia, mentre el mariscal de camp Karl von Mannerheim va organitzar la defensa de la nació amb una força formada en la seva majoria per reservistes.



29 de novembre de 1939

A la Unió Soviètica:

El govern soviètic va trencar les relacions diplomàtiques amb Finlàndia amb el propòsit d’atacar-la.

A Dinamarca:

A Copenhaguen va morir l’ex líder del SPD, en Philipp Scheidemann.



28 de novembre de 1939

Reinhard Heydrich va ordenar un pla a curt plaç inicial per deportar del Warhegau al Govern General 80.000 jueus i polonesos entre l’1 i el 16 de desembre de 1939, a un ritme de 5.000 diaris, amb la intenció de deixar espai a 40.000 alemanys bàltics. Aquestes expulsions varen començar d’immediat.

Mentrestant, la Unió Soviètica va trencar el pacte de no agressió de 1932 amb Finlàndia.



27 de novembre de 1939

En el Reich:

En Ludwig Beck, en Carl Goerdeler, en Wilhelm  Leuschner i en Jacob Kaiser, tots quatre opositors del règim, es varen reunir per analitzar la situació.

26 de novembre de 1939

A la Unió Soviètica:

A la frontera de Carèlia, per ordres d’en Viatxeslav Mólotov, els soviètics varen disparar la seva artilleria contra la petita ciutat de Mainila, a 40 quilòmetres al nord de Leningrad. Aquest incident va servir de pretext per la Unió Soviètica per denunciar que s’havia infringit el pacte de no agressió amb Finlàndia del 1932, i el matí del 30 de novembre de 1939 varen envair el país. Els soviètics varen culpar a Finlàndia de l’atac que havia produït la mort de 7 soldats i d’uns quants civils, i varen exigir al primer ministre finlandès, en Ryti, que retirés les seves tropes a 25 quilòmetres de la frontera. En Ryti, que va negar tenir res a veure amb l’incident, va accedir a retirar les seves tropes si el Kremlin ordenava fer el mateix.

25 de novembre de 1939

Un informe del Reichsleitung del Rassepolitisches Amt establia les directrius pel tractament de la població conquerida des d’un punt de vista racial-polític, i comentava que els jueus a Polònia representaven un problema menys perillós que els polonesos. Inclús deia l’informe que als jueus podrien donar-los més llibertat d’acció que als polonesos perquè no tenien una força política real, mentre que els polonesos tenien la ideologia polonesa.

24 de novembre de 1939

Eslovàquia va firmar un tractat amb Alemanya en el què s’annexionava part dels territoris de la derrotada Polònia.

A la Unió Soviètica, les crítiques a Finlàndia en la premsa soviètica, juntament amb un fals incident a la frontera, varen agreujar encara més les relacions entre els dos països. Iosif Stalin va denunciar el pacte de no agressió amb Finlàndia i va interrompre les relacions diplomàtiques. Finlàndia, sense aliats i amb poc armament, no es va avançar amb un atac preventiu i esperava encara que les conversacions evitessin el conflicte.

23 de novembre de 1939

En el Reich:

Al migdia, l’Adolf Hitler va celebrar una conferència militar per convèncer als seus generals d’atacar Occident. El dictador alemany va dir que els tractats únicament valien mentre els resultessin favorables i que havien d’aprofitar el temps perquè potser d’aquí sis mesos no els seria tant favorable. Destacant la seva figura, va dir que era insubstituïble, que atacaria i que no capitularia mai ja que per ell el destí del Reich només depenia d’ell. Seguint amb la seva exposició de la seva futura ofensiva, va exclamar que atacaria França i la Gran Bretanya quan fos més factible i com més aviat millor. Per dur a terme aquella operació, va dir que s’hauria de trencar amb la neutralitat de Bèlgica i Holanda, que creia que no tenia importància ja que pensava que ningú li qüestionaria quan hagués guanyat. Llavors, va afirmar que no havia creat la Wehrmacht per què es quedés amb els braços creuats i que sempre havia estat decidit entrar en guerra i va afirmar que volia aniquilar els seus enemics. El dictador pensava que podia dur a terme aquells plans bèl·lics perquè tenia el suport del poble. El discurs d’en Hitler:

                          MÀXIM SECRET

El propòsit d'aquesta reunió es donar-los una idea del món dels meus pensaments, de que és el que em governa davant davant futurs fets, així com comunicar-los les meves decisions... Quan vaig iniciar la meva missió política el 1919, tenia la ferma convicció de que l'èxit final es basava en una completa observació dels successos del dia i en l'estudi de les raons que determinaven que passessin. A partir de llavors, mai he perdut la meva fe en mig dels revesos que em varen sobrevenir durant el meu període de lluita. La Providència ha tingut l'última paraula i m'ha portat l'èxit. Però, per sobre de tot, sempre he tingut una visió clara del curs probable dels fets històrics i la voluntat ferma de prendre decisions brutals.

La primera d'aquestes decisions la vaig prendre el 1919, quan, després d'un llarg conflicte interior, em vaig convertir en un polític i varen començar la lluita contra els meus enemics. Va ser la més dura de totes les decisions, però m'animava la certesa de que arribaria a aconseguir el meu objectiu. Per sobre de tot, desitjava un nou sistema de selecció. Volia educar a una minoria que acabarà assumint el lideratge. Al cap de quinze anys aconseguir aquest objectiu, després de lluites esgotadores i molts revesos. Quan vaig arribar al poder el 1933, deixava a la meva esquena una etapa molt complicada: el col·lapse de tot quan existia abans. Tenia que reorganitzar-lo tot començant per la massa del poble i estenent aquesta acció, a les forces armades. En primer lloc, una reorganització interior, que suprimís els indicis de descomposició i les idees derrotistes, i eduqués cap al heroisme. 

Al mateix temps que aquesta reorganització interior, vaig complir la segona missió: la d'alliberar Alemanya de les cadenes internacionals. Amb dos moviments en particular que mereixen ser destacats: la sortida de la Societat de Nacions i la denúncia de la conferència de desarmament. Va ser una decisió difícil. Eren molts els profetes que predeien que això conduiria inexorablement a l'ocupació de Renània, i molt pocs creien en ella. El 1935 va arribar la introducció del servei militar obligatori. Després d'això, va venir la militarització de Renània; de nou una acció que en aquell llavors es considerava impossible. El número de persones que confiaven en mi era reduït. Va ser llavors quan varen començar la fortificació de tot el país, especialment a l'oest.

Un després se'ns va unir Àustria. També aquest pas va ser considerat discutible. Va suposar un considerable enfortiment del Reich. El següent pas eren Bohèmia, Moldàvia i Polònia. No era possible donar-lo en una campanya. Davant de tot, havia que completar les fortificacions de l'oest. Però tampoc es podia aconseguir l'objectiu amb un sol impuls. Jo tenia clar des del primer instant que no podria contenir-me amb el territori alemany dels Sudets, que aquesta era només una solució parcial. Es va prendre la decisió d'envair Bohèmia. Després va venir la creació del protectorat i, amb ell, es va establir la base d'una acció contra Polònia, però jo no estava segur en aquell moment de si havia de començar per l'est i seguir amb l'oest o viceversa. També Moltke, en la seva època, va fer els mateixos càlculs. Sota pressió, vaig decidir combatre primer contra Polònia.

Algú podria acusar-me de coler un i altre cop la guerra. Veig en la lluita el destí de tots els éssers. Ningú pot fugir la lluita si no vol perdre-la. El continu creixement de la població requereix un espai vital cada cop més gran. El meu propòsit era crear una relació lògica entre el número d'habitants i l'espai necessari per viure en ell. La lluita ha de començar per aquí. Cap poble pot desentendre's de solventar aquesta missió, perquè, sinó, haurà de cedir i extinguir-se gradualment. Això és el que ens ensenya la història... No existeix cap càlcul enginyós que serveixi d'ajuda. La solució només s'aconsegueix amb l'espasa. Un poble incapaç de generar en si força per lluita té que cedir.

Les lluites són avui diferents de les de fa cent anys. Avui podem parlar d'una guerra racial. Avui lluitem per camps petrolífers, cautxú, tresors naturals, etc. Després de la pau de Westfàlia, Alemanya es va desintegrar. La desintegració, la impotència del Reich alemany, varen ser decidides per decret. Però la impotència alemanya va desaparèixer amb la creació del Reich, quan Prússia va realitzar la seva missió. Va ser llavors quan es va iniciar l'oposició entre França i Anglaterra. Des de 1870, Anglaterra ha estat enfrontada a nosaltres. Bismarck i Moltke estaven segurs de que s'hauria de lliurar-se més d'una acció. El perill de llavors era una guerra en dos fronts... La idea bàsica de Moltke era llançar una ofensiva. Mai va pensar en defensar-se. Varen ser moltes les oportunitats perdudes després de la seva mort. La solució només era possible si s'atacava un país en un moment favorable. Els líders polítics i militars sempre varen al·legar que no era el moment. El 1914 va arribar la guerra en diversos fronts. No va aportar cap solució a aquests problemes.

Avui s'està escrivint el segon acte d'aquest drama. Per primer cop en 67 anys, ha de quedar clar que no tenim que lluitar una guerra en dos fronts. El que es va desitjar des de 1870 i es considerava un fet impossible, s'ha produït al final. Per primer cop a la història tenim un únic front en el que lluitar. Però ningú pot saber quan temps es mantindran així les coses. Jo mateix he tingut moltíssims dubtes sobre si tenia que colpejar primer a l'est i després a l'oest. Però el fonamental és que no vaig organitzar les forces armades per no clavar aquest cop. Sempre va ser la meva decisió fer-ho. Necessitava solventar el problema més aviat o més tard.

Sota pressió, es va decidir que l'est havia de ser atacat en primer lloc. Si la guerra amb Polònia va poder ser guanyada tan ràpidament es deu a la superioritat de les nostres forces armades. La seva aparició més gloriosa de la història. Amb pèrdues inesperadament petites d'homes i material. Ara fan falta unes poques divisions per mantenir el front de l'est. És aquesta una situació que abans ens hagués semblat inabastable. Es pot resumir així: el nostre opositor a l'oest està amagat darrere les seves fortificacions. No hi ha cap possibilitat d'entaular una lluita amb ell. Però la qüestió decisiva és: fins quan podrem suportar aquesta situació?

Rússia no comporta cap perill avui. Està debilitada per molts factors. Encara més: tenim un pacte amb Rússia. Però els pactes, tot i això, només es mantenen en la mesura que serveixen pel nostre propòsit. La mateixa Rússia només s'atendrà a ell mentre consideri que li resulta beneficiós. Fins i tot el propi Bismarck ho veia així. Pensem, doncs, que el pacte cobreix les nostres espatlles. Però el cert és que Rússia té altres mires que van més enllà; per sobre de tot, el enfortiment de la seva posició en el Bàltic. Només podrem oposar-nos a Rússia en aquesta pretensió quan res ens amenaci a l'oest. Encara més, Rússia s'està esforçant per augmentar la seva influència en els Balcans i intentant d'estendre-la cap al golf Pèrsic. Aquest és també l'objectiu de la nostra política exterior. Rússia farà el que consideri beneficiós per ella. En el moment actual s'ha retirat del internacionalisme. En el cas de que renunci a ell, tindrà el paneslavisme. És difícil predir el futur. Però el fet és que, en el moment actual, l'exèrcit rus val poca cosa. Duran el pròxim o els pròxims dos anys es mantindrà la present situació.

És molt el que depen d'Itàlia; i, per sobre de tot, de Mussolini, que una mort seva podria canviar-ho tot. Itàlia té com a gran objectiu la consolidació del seu imperi. Els que sostenen aquesta idea són el feixisme i el Duce en persona. La cort s'oposa a ella. Mentre el Duce visqui, s'ha de preveure que Itàlia aprofitarà totes les oportunitats per arribar al seu objectiu imperialista. Tot i això, és massa demanar-li a Itàlia que s'uneixi a la batalla abans de que Alemanya hagi començat l'ofensiva a l'oest. Al igual que Rússia, no atacarà fins que haguem entrat a Polònia. Si no és així, Itàlia pensarà que França només tindrà que veure-se-les amb Itàlia, ja que Alemanya segueix perpetrada després del seu mur de l'oest.          

Itàlia no atacarà fins que Alemanya hagi iniciat l'ofensiva contra França. AL igual que passaria amb la mort de Stalin, la mort del Duce pot ser un perill per nosaltres. Jo mateix he pogut experimentar recentment que fàcil pot donar-se la mort d'un estadista. El temps s'ha d'aprofitar al màxim perquè, en cas contrari, un pot trobar-se aviat davant a una nova situació. Mentre Itàlia mantingui aquesta postura, no s'ha de témer cap perill procedent de Iugoslàvia. El mateix passa amb la neutralitat de Romania, degut a la posició de Rússia. Escandinàvia es mostra hostil amb nostres per la influència del marxisme, però per ara segueix sent neutral. Estats Units no representa encara cap perill per nosaltres, gràcies a les lleis que reclamen la seva neutralitat. Per ara no té especial importància el reforçament dels nostres opositors allí. Encara no està clarar la posició japonesa, ni és segur que se sumi a la lluita contra Anglaterra.

Tot està determinat pel fet de que les circumstàncies ens són favorable ara; d'aquí 6 mesos podrien deixar de ser-ho.

Com últim factor, tinc que mencionar la meva pròpia persona, que, modestament, és insubstituïble. Cap personalitat militar o civil podria substituir-me. Potser que es repeteixin intents d'assassinat. Estic convençut dels poders del meu pensament i de la meva decisió. Les guerres només acabaven quan es destrueix l'adversari. Si algú opina el contrari, és un irresponsable. El temps treballa a favor del nostre adversari. Ara es dóna una correlació de forces que mai podrà ser més propícia per nosaltres, fet pel qual només pot deteriorar-se. L'enemic no voldrà la pau quan pensi que aquesta correlació de forces no ens afavoreix. Ni un compromís. Només hi haurà duresa per nosaltres llavors. Per això colpejaré i no capitularé. El destí del Reich depen de mi. Actuaré en conseqüència. Avui tenim una superioritat com mai l'havíem tingut abans. 


En aquest punt, en Hitler durant un quart d’hora va desgranar una gran quantitat de xifres i dades històriques per demostrar la superioritat militar d’Alemanya. Després d’aquestes dades, el líder alemany els va dir en els seus generals:

Cinc milions d'alemanys han sigut cridat a files. Quina importància té que alguns d'ells no donin la talla? Hi ha valor en l'exèrcit de terra, en la marina i en la Luftwaffe. No suporto escoltar que algú diu que l'exèrcit no està en bona forma. Tot està en les mans del líder militar. Jo puc fer qualsevol cosa amb el soldat alemany que està ben dirigit. Hem tingut èxit amb la nostra reduïda armada netejant de britànics el mar del Nord...

L'exèrcit de terra ha fet grans coses a Polònia. Ni tan sols a l'oest s'ha demostrat que el soldat alemany sigui inferior al francès.  

La revolució des de dins és impossible. A l'oest, vàrem superar en número a l'enemic. I darrere de l'exèrcit hi ha la indústria armada més poderosa del món.

Em preocupa l'aspecte cada cop més poderós dels anglesos. Els anglesos són un dur enemic. Sobretot a l'hora de defensar-se. No hi ha dubte de que Anglaterra estarà molt ben representada a França, al menys durant sis o vuit mesos. 

Tenim un taló d'Aquiles: el Ruhr. El progrés de la guerra depen de la possessió del Ruhr. Si Anglaterra i França pressionen cap al Ruhr a través de Bèlgica i Holanda, estarem en el més gran dels perills. Això podria dur a la paralització de la capacitat de resistència alemanya.

És infantil tota esperança d'acord: victòria o derrota! El que està en joc no és la sort d'una Alemanya nacionalsocialista, sinó qui dominarà Europa en el futur. I això és una cosa que justifica els majors esforços. Certament, Anglaterra i França desencadenaran l'ofensiva contra Alemanya quan estiguin armades. Anglaterra i França tenen mitjans de pressió per aconseguir que Bèlgica i Holanda demanin ajuda a Anglaterra i França. A Bèlgica i Holanda totes les simpaties estan a favor de França i Anglaterra...

Una cosa més. Els submarins, el minat de les aigües i la Luftwaffe poden colpejar a Anglaterra amb més eficàcia si contem amb un punt de partida més gran. Volar ara a Anglaterra requereix tant combustible que no és possible transportar una càrrega suficient de bombes. Per l'armada és de la màxima importància la invenció d'un nou tipus de mines. Les aeronaus són ara el principal mitjà per sembrar-les. Tenim que omplir la costa anglesa de mines que no puguin ser retirades. Aquesta guerra de mines per part de la Luftwaffe exigeix un punt de partida diferent. Anglaterra no pot viure sense les seves importacions. Nosaltres, en canvi, som autor-suficients. Un continu sembrat de mines en les costes angleses farà que Anglaterra doni en braç a torçar. Això, amb tot, només podrà fer-se si hem ocupat Bèlgica o Holanda. Per mi és una decisió difícil. Ningú ha aconseguit mai el que jo he aconseguit. La meva vida no té cap importància en tot això. He portat al poble alemany a una gran altura, tot i que el món ens avorreixi ara.

Estic jugant-me-la tot a una sola aposta. He d'elegir entre victòria o destrucció. I he elegit victòria. Una grandiosa elecció històrica, comparable a la decisió de Frederic el Gran davant la primera guerra de Silèsia. Prússia deu el seu encimbellament al heroisme d'aquest home. Fins i tot els seus consellers més íntims estaven disposats a capitular. Tot depenia de Frederic el Gran...

La meva decisió és inmutable. Atacaré a França i Anglaterra en el moment més favorable i quan l'acció pugui ser més ràpida. Violar la neutralitat de Bèlgica i Holanda és insignificant. Ningú ens criticarà això quan haguem vençut. No traurem a relluir estúpidament la violació de la neutralitat com es va fer el 1914. SI no la trenquem nosaltres, ho faran Anglaterra i França. Ho considero una via possible per acabar la guerra només per mitjà d'un atac. Tot depen de donar amb l'instant favorable. Les condicions militars ara són favorables ara...

Això no és merament una acció militar, significa, en suma, el final de la guerra mundial. I no fa a una sola qüestió, sinó a l'existència o inexistència de la nació...

L'esperit de grans homes de la nostra història ha d'encoratjar-nos a tots. El destí ens demana més del que demano als grans homes de la història alemanya. Mentre visqui, jo només pensaré en la victòria del meu poble. No em tiraré enrere davant de res i destruiré a tots quan se m'oposin. He decidit viure la meva firma de forma que no em senti avergonyit si he de morir. Necessito destruir l'enemic. Darrere meu hi ha el poble alemany, que la seva moral està en el seu punt més alt. Només qui es debati contra el destí pot intuir-lo bé. En les presents circumstàncies, veig la profecia. 

Si sortim vencedors d'aquesta lluita - i sortirem victoriosos d'ella - el nostre temps entrarà a la història del nostre poble. Jo resistiré o cauré en la batalla. Mai sobreviure a la derrota del meu poble. No hi haurà capitulació davant les forces de l'exterior ni revolució provocada per les forces de dins. 

A Polònia, en Hans Frank va firmar una ordre en què obligava a tots els jueus que residien en el govern general a dur el braçal amb l’estrella de David.

A l’Atlàntic:

El AMC Rawalpindi va informar de que havia vist els creuers de batalla alemanys Scharnhorst i Gneisenau. Durant quaranta minuts el Rawalpindi va lluitar, però va ser enfonsat amb els seus 308 homes, només 48 varen ser recollits.

21 de novembre de 1939

En el Reich:

El coronel alemany Helmuth Steif va explicar-li en una carta a la seva dona les condicions terribles en què es vivia a la Varsòvia ocupada, i li va comentar que ells s’estaven movent i actuant en nom d’una indignació justificada pels crims polonesos que havien fet contra els polonesos germànics. Pel coronel, s’havia d’acabar amb el poble polonès per castigar-los i perquè algun dia ells no es volguessin venjar. Tot i això, el coronel va dir que sentia vergonya de ser alemany i que una minoria assassinava, saquejava i provoca incendis en nom d’Alemanya.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va bloquejar els interessos econòmics i militars alemanys.

20 de novembre de 1939

En Heinrich Himmler va ordenar l’empresonament de totes les gitanes endevines.

Preparant l’ofensiva contra França, el general Heinz Guderian estava preparant el 19ª Cos blindat, una divisió d’infanteria motoritzada i dues divisions blindades, per executar una maniobra a les Ardenes.

Però no tots alemanys creien en la victòria, el retirat general Ludwig Beck va escriure un informe on va pronosticar la derrota absoluta d‘Alemanya en la guerra.

css.php