Home // 1943 // juliol

31 de juliol de 1943

En el Reich:

A la nit, per culpa dels bombardejos que patien, sobretot en aquells moments a la ciutat d’Hamburg, en Joseph Goebbels va fer distribuir octavetes a totes les llars berlineses en les que s’exhortava a l’evacuació de dones que no exercissin una activitat professional, nens i gent gran cap a territoris menys amenaçats. Com a conseqüència, centenars de milers de persones varen abandonar la ciutat.

A Itàlia:

Les tropes alemanyes varen començar oficialment sota les ordres de l‘Adolf Hitler la invasió d’Itàlia. Durant el transcurs del dia, més de 100.000 soldats varen envair Itàlia amb l’objectiu de reforçar el nord del país i assegurar el control de Roma abans de que els Aliats arribin a la ciutat imperial. Els alemanys tenien por de que els nous dirigents italians comencessin a negociar la pau amb els Aliats, que es precisament el què varen fer aquell dia.

En el front oriental:

En el sector central, a Orel, el 2ª i el 9ª Exèrcits Blindats d’en Walter Model s’estaven retirant cap a l’oest, a la línia situada a l’est de Briansk.

En el sector sud, es varen desenvolupar les fases finals del Kursk, però en Hitler va tenir que destinar homes a Itàlia i no va poder defensar aquell sector com calia.

En el bàndol Aliat:

En Charles de Gaulle va assumir la presidència en solitari del Comitè Francès de l’Alliberació Nacional, i en Henri Giraud va ser relegat a comandant en cap de les forces franceses.

A Brasil:

Un Lockheed A-28 de la força aèria brasilera va sorprendre a un submarí alemany U-199 que, tot i que el potent Flak va danyar a l’avió, va ser perseguit fins que va arribar un Catalina, també brasiler, que el va acabar enfonsant. Aquesta va ser la primera victòria de les forces armades brasileres contra l’Eix.

A la Xina:

L’ajuda nord-americana començava a donar els seus fruits i en aquell dia varen ser formades una ala de caces i una altra de bombardeig mixt xinès-nord-americà utilitzant avions fabricats als Estats Units.



30 de juliol de 1943

En el Reich:

El govern alemany va obligar a 170.000 obrers francesos anar treballar a Alemanya.

Molt preocupat després dels bombardejos d’Hamburg, l‘Erhard Milch va advertir que els Aliats estaven intensificant els atacs aeris i que si no s’aconseguia vèncer aquella nova amenaça, Alemanya es trobaria en una situació desesperada. El que no sabien encara els alemanys era que la 8º Força Aèria de la USAFF havia habilitat els seus caces P-47 per què poguessin transportar tancs addicionals de combustible que els permetia combatre d’igual a igual amb els caces alemanys fins la frontera entra Alemanya i Holanda, a considerable distància de les seves bases a la Gran Bretanya. Aquell dia, una formació de 186 B-17 varen atacar la ciutat de Kassel i en aquell atac la Luftwaffe va poder comprovar que els nord-americans es defensaven amb els P-47.

En el Mediterrani:

A les proximitats de Sardenya, dins l‘Operació Frantic, els caces P-40 i P-38, que escortaven a uns bombarders a prop de les seves bases, varen sorprendre una formació d’avions de transport de l’Eix. De seguida els varen atacar i en varen destruir 21 d’ells i 5 caces Me-109 que formaven part de l’escorta.

En el front oriental:

En el sector sud, l’ofensiva local del Grup d’Exèrcits del Sud en el riu Mius va ser frenada pels soviètics abans de que els alemanys haguessin pogut completar els seus objectius.

En els Estats Units:

En Franklin Delano Roosevelt va advertir als països neutrals que no donessin asil als criminals de guerra. Aquesta crida del president nord-americà va portar Suècia a cancel·lar el permís concedit a Alemanya en què donava pas pel seu territori a les tropes de la Wehrmacht perquè es dirigissin a Noruega i a Finlàndia.



29 de juliol de 1943

A Itàlia:

Quan el mariscal Pietro Badoglio va ser nomenat primer ministre d’Itàlia pel rei Victor Manuel III, va garantir a Alemanya que la lluita continuaria però amb la condició que els alemanys abandonessin Itàlia. Des de l’illa de Poznan, on estava reclòs, en Benito Mussolini va enviar una carta a en Badoglio donant-li tot el seu suport i una altra al rei. Però l’Adolf Hitler, que estava a Rastenburg, no es va fiar mai d’en Badoglio i va refusar qualsevol acord amb ell, i menys si les seves tropes havien de marxar d’Itàlia, tal i com volia el nou govern. De fet, en Badoglio mantenia negociacions secretes amb els Aliats. En Hitler, desconfiant d’ell, volia alliberar a en Mussolini com fos, ja havia enviat a l’Otto Skorseny a Roma perquè intentés esbrinar a on amagaven el dictador, i va ordenar a en Heinrich Himmler que preparés un pla per alliberar-lo, atemptar contra Badoglio i arrestar el rei. Aquesta operació es va anomenar Operació Alaric. Però en Hitler va tenir un problema: hi havia molt pocs alemanys a Roma i només va poder posar en marxa el pla per a alliberar en Mussolini. Per refredar encara més les relacions entre els dos països, el govern d’en Badoglio va demanar que tornessin al seu país els treballadors italians que treballaven a Alemanya. Per evitar qualsevol desordre en no acceptar les exigències, el govern alemany va tallar tots els intents dels treballadors italians que treballaven a Alemanya perquè es manifestessin contra el règim nazi.

En el Reich:

A Alemanya es va reunir la Central de Planificació Alemanya on el ministre d’Armament, l’Albert Speer, va dir que si els bombardejos a Alemanya continuaven al cap de dotze setmanes s’acabaria tot.

Berlín, en Joseph Goebbels va rebre un informe sobre els efectes del bombardeig sobre la ciutat d’Hamburg on s’explicava que milers de persones caminaven pels carrers de la ciutat sense sostre i que a la ciutat hi faltava de tot. Poc després, el ministre alemany va rebre un altre informe de la missió militar japonesa a Berlín que senyalava la necessitat de conservar l’illa de Sicília. Els membres de la missió japonesa varen afirmar que si començaven a perdre el control del Mediterrani enviaren els seus avions torpedes i avions suïcides per desplaçar la flota britànica del Mediterrani.

Mentrestant, a Berlín hi havia un malestar general per la forma en què es va evacuar les oficines públiques berlineses.

A la ciutat alemanya d’Hamburg, els britànics varen observar que la ciutat ja no cremava després dels atacs del 27 de juliol de 1943 i, a la nit, varen enviar 777 avions de la RAF per acabar de destruir les ruïnes de la ciutat i els barris que fins llavors havien quedat indemnes. En aquell atac no es varen produir gaires incendis pel fet de que ja no quedava res per cremar, però els ciutadans varen opinar que aquest havia sigut el bombardeig més violent de tots. A conseqüència d’aquest atac, la ciutat, des del punt de vista econòmic, va quedar anul·lada, ja que inclús les parts no afectades varen tenir que suspendre el treball a conseqüència de la destrucció dels serveis públics. Tot i això, per primer cop la Luftwaffe va posar resistència als avions britànics, però només en va poder aconseguir destruir 28.

A Espanya:

El ministre d’Afers Exteriors espanyol, el general Jordana, va rebre de l’ambaixador nord-americà a Madrid, en Hayes, una ferma petició de retirada de la Divisió Blava del front oriental, on estaven inscrits en el Grup d’Exèrcits del Nord.

En el front oriental:

A Ucraïna, buscant una posició defensiva favorable en el sector del riu Mius, els alemanys varen llançar una contraofensiva local.



28 de juliol de 1943

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler va acceptar la proposta de l’encarregat de transportar mà d’obra dels països ocupats a Alemanya, en Fritz Sauckel, de transportar a 500.0000 treballadors francesos a Alemanya. En Sauckel li havia fet la proposta el 27 de juny de 1943.

Al migdia, en Hitler es va reunir amb en Joseph Goebbels per dir-li que estava decidit actuar d’immediat a Itàlia. També estava decidit a tornar a instaurar al feixisme i creia que el rei Victor Manel III era un home dèbil i vell que es deixaria guanyà fàcilment. Llavors, en Goebbels li va demanar poder tornar a Berlín perquè creia que hi havia d’haver una figura rellevant a la capital del Reich per dirigir aquells moments crítics. En Hitler va acceptar la proposta. Després de l’entrevista, en Goebbels es va reunir amb en Heinrich Himmler, que li va comentar que la Internacional d’Estudiants Bíblics, una petita secta que afirmava buscar la veritat en una nova interpretació de les Sagrades Escriptures, eren uns estranys que vivien en un altre temps. Acabades les entrevistes, en Goebbels es va dirigir a l’aeroport de Rastenburg i, després de casi tres hores de volm va arribar a Berlín.

A Hamburg, a la matinada, en l‘Operació Gomorra, els Aliats varen continuar bombardejant la ciutat amb bombes incendiàries. De nit, 787 avions de la RAF van tornar a bombardejar la ciutat alemanya d’Hamburg, però aquesta vegada els avions no portaven explosius, sinó que duien bombes incendiaries pel fet de que la ciutat estava en ruïnes pels bombardejos anteriors. L’objectiu d’aquella nit terra cremar les restes de la ciutat. En total es varen llançar més de 2.300 tones de bombes i més de 40.000 persones varen morir aquella mateixa nit. Els refugis antiaeris no varen servir per res, ja que la ciutat estava plena de fum i part de la gent va morir asfixiada. Els habitants de la ciutat començaven a refugiar-se a les afores de la ciutat o els pobles veïns.

A Itàlia:

Mentre en Benito Mussolini va ser portat com a presoner a l’illa de Poznan, els comunicats oficials italians parlaven de dissoldre el partit feixista. La premsa italiana parlava obertament que amb en Mussolini s’havien viscut vint anys d’esclavitud. Els emblemes feixistes van ser destrossats per tot al país, l’edifici del Popolo d’Itàlia a Milà va ser assaltat per la multitud.

A Roma, l’Otto Skorseny va arribar a la capital italiana i es va entrevistar amb l’Albert Kesselring per iniciar les operacions secretes per rescatar a en Mussolini.

A Espanya:

En Francisco Franco es va reunir amb un diplomàtic Aliat que li va demanar la retirada de la Divisió Blava del front oriental, el retorn a la neutralitat d’Espanya i el final de la propaganda de la premsa espanyola a favor de les forces de l’Eix. Tot i que en Franco va mentir en dir que la Divisió Blava no era una divisió espanyola sinó un grup de voluntaris i que Espanya sempre havia mantingut la neutralitat, va entendre que no podia continuar afavorint els interessos del països de l’Eix i no va tenir cap més remei que acceptar les sol·licituds dels Aliats. Després, en Franco va donar instruccions als seus diaris d’informar sense el menor comentari la revolta italiana per mantenir-se neutrals.

En el Pacífic:

Preveient que els nord-americans arribarien aviat, els japonesos varen evacuar l’illa de Kiska, a l’arxipèlag de les Aleutianes, a prop d’Alaska. Els nord-americans i els canadencs arribaran a l’illa el 15 d’agost de 1943.

27 de juliol de 1943

 

A Itàlia:

En Badoglio, per acontentar als alemanys, es va reunir al matí amb l’Eberhard Mackensen i li va entregar una carta d’en Mussolini on donava les gràcies a en Badoglio pel tracte que rebia. A la tarda, en Badoglio es va reunir amb l’Albert Kesselring i li va assegurar que volia continuar amb la guerra. Després va declarar la llei marcial a tot Itàlia.

A Sicília, després de que les tropes italianes quedessin descartades pel combat de primera línia, tot el pes de la lluita va recaure en les quatre divisions alemanyes desplegades a l’illa. El comandant italià de l’illa va ordenar a en Kesselring que organitzés l’evacuació de les tropes de l’Eix a l’illa, cosa que ja s’estava fent en secret.

En el Reich:

La ciutat d’Essen va ser bombardejada per bombarders B-17 deixant les fàbriques Krupp pràcticament paralitzades. Quan tornaven cap a casa, els B-17 es varen topar amb els caces alemanys a l’altura del Rhin i varen tenir que rebre l’ajuda dels caces P-47 per poder tornar.

A la nit, en l’Operació Gomorra, un error de navegació va desviar tres quilòmetres a l’est del centre d’Hamburg a 787 bombarders de la RAF i varen ser enviats en una zona de vivendes de classe treballadora. Un cop més, la RAF va llançar milers de tires de paper d’alumini, amb el nom clau de Window, que va encegar als radars alemanys dels que depenien els caces nocturns i l’artilleria alemanya. La RAF va llançar moltes bombes explosives i incendiaries, que juntament amb el clima sec i l’onada de calor va provocar un tempesta de foc que va arribar els 1.600 graus i va reduir a cendres totes les zones afectades. Es diu que el resplendor dels incendis va durar 48 hores. L’atac va destruir les drassanes i les plantes per la producció de submarins en el riu Elba. Però, sobretot, va deixar 42.000 morts i un milió de persones sense llar, que més endavant varen buscar refugi per Alemanya.

26 de juliol de 1943

La crisi italiana:

Al matí, en Joseph Goebbels i l’Otto Dietrich van arribar a l’aeroport de Rastenburg després de sortir de l‘aeròdrom de Tempelhof el dia anterior, per reunir-se amb l’Adolf Hitler en el quarter general per parlar de la situació a Itàlia després de la detenció d’en Benito Mussolini. Abans de reunir-se amb en Hitler, en Goebbels va parlar amb en Heinrich Himmler i en Martin Bormann, que estaven convençuts de que en Mussolini no havia dimitit per voluntat pròpia. A les deu del matí, en Hitler els va demanar reunir-se amb ell juntament amb en Hermann Göering. Durant tota la conversa en Hitler estava tranquil i de bon humor, tot el contrari dels dos dies anteriors. Al cap de mitja hora va arribar des de Fuschl en Joachim von Ribbentrop, que estava bastant dèbil de salut perquè encara s’estava recuperant d’una pulmonia. Després de que estiguessin tots reunits, en Hitler va començar a fer un anàlisis de la situació i va dir que estava convençut de que en Mussolini no havia dimitit voluntàriament i que creia que estava detingut en algun lloc d’Itàlia. Pensava que en Pietro Badoglio havia negociat abans amb els Aliats abans d’actuar contra en Mussolini i estava convençut de que darrera d’aquell cop d’Estat hi havia les forces de la francmaçoneria italiana. Pensant en els Aliats, va assegurar que en el fos l’atac anava dirigit contra Alemanya i creia que els britànics buscarien el millor moment per desembarcar a Itàlia, pensava que ho farien a Gènova, per aïllar les tropes alemanyes en el sud. Tenint només la idea d’alliberar el dictador italià, els va assegurar que prepararia un contraatac de la següent manera: una divisió de paracaigudistes, que en aquells moments estava al sud de França, aterraria als voltants de Roma i ocuparia la ciutat, detindria el rei i a tota la seva família, igual que a en Badoglio i a tots els seus col·laboradors per portar-los a Alemanya, restabliria el feixisme a Roma. A més, ocuparia Itàlia i capturaria la flota italiana. Per dur a terme aquest pla va ordenar a en Goebbels que convertís les estacions de ràdio clandestines del sud de França amb emissores de ràdio controlades per ells. Les estacions afectades varen ser les de Toulouse, Burdeus i Montecarlo. En mig de la reunió, van rebre informes de que el Vaticà donava suport a la revolta del rei. Enrabiat davant d’aquella nova informació, el dictador alemany va dir que faria detenir els responsables de Roma, inclòs els del Vaticà, a qui també va culpar de l’enderrocament d’en Mussolini, però en Von Ribbentrop i en Goebbels es van oposar al pla perquè consideraven que no era el moment de tocar l’Església. En acabar la reunió va arribar en el quarter l’Erwin Rommel, que es va oposar a una resposta improvisada i es va mostrar partidari d’una acció planejada. Després de la reunió, en Goebbels es va reunir amb l’Albert Speer per parlar de la situació a Itàlia, però el ministre d’Armament no estava interessat en el tema italià i en Goebbels es va empipar en veure que no li feia gaire cas, i se’n va anar a descansar abans de tornar-se a reunir tots junts per dinar.

Al migdia, en la sessió informativa, varen rebre notícies de que a Itàlia els italians van sortir al carrer per donar suport al nou govern. Amoïnat perquè no li pogués passar en ell, en Hitler va ordenar a en Himmler que prengués les mesures necessàries per impedir que un fet com aquell es produís a Alemanya. En aquells moments de ràbia, en Hitler estava ansiós per actuar a Itàlia i va donar a l’Erwin Rommel el comandament suprem de les tropes alemanyes a Itàlia. Llavors en Hitler es va dirigir cap a en Günther von Kluge, que havia arribat des del quarter del Grup d’Exèrcits del Centre, on intentaven desesperadament aturar l’ofensiva soviètica en el sortint d’Orel, en el nord del Kursk, per dir-li que les conseqüències dels fets d’Itàlia portarien conseqüències en el front oriental. Li va dir que necessitava que les millors divisions de les Waffen-SS, assignades a l’Erich von Manstein en el sud del front oriental, es traslladessin immediatament a Itàlia. Sense èxit i desesperat, en Von Kluge li va explicar que si feia aquell trasllat impossibilitaria la defensa de la regió d’Orel i va protestar dient-li que el que demanava era que efectués una evacuació absolutament precipitada. No volent ser contradit en Hitler li va exclamar: Tot i això, Herr Feldmarschall, aquí no som amos de les nostres decisions. 

A l’hora del dinar, en Hitler va estar acompanyat per en Goebbels, en Göering, en Von Ribbentrop, en Rommel, en Karl Döenitz, Speer, en Wilhelm Keitel i en Bormann. Tots van acordar que s’havia d’actuar a Itàlia, i en Hitler els va tornar a reiterar de que estava convençut de que en Mussolini estava empresonat. Després de dinar va arribar en el quarter general el polític feixista Roberto Farinacci, que va ser rebut primer per en Von Ribbentrop i després per en Hitler. El líder alemany tenia pensat utilitzar a en Farinacci com a substitut d’en Mussolini mentre aquest no fos alliberat. En Farinacci els va explicar que en Mussolini havia sigut atacat pel seu gendre, el compte Galeazzo Ciano, per en Dino Grandi i per alguns membres del Gran Consell Feixista. Amb en Farinacci també hi anava en Giovanni Preziosi, que va ser rebut també pel dictador. Després de l’entrevista, que va ser poc interessant per la poca informació que en varen treure, en Hitler va demanar a en Himmler que vigilés a en Farinacci, que s’allotjava en una vila aïllada i on se’l coneixia amb el nom fals d’advocat Silva. A partir de l’entrevista, en Hitler ja no va pensar més amb en Farinacci com el substitut temporal d’en Mussolini. Després, es va passar tota la tarda rebent a cada un dels seus ministres i membres del govern per planejar la situació a Itàlia.

Per la seva part, en Goebbels es va reunir amb el príncep Philip de Hesse, marit de la filla del rei d’Itàlia, que també es trobar al quarter general. El príncep li va dir que en Mussolini tenia que ser considerat com un criminal i li va explicar xafarderies de la vida privada del dictador italià. Després, en Goebbels es va reunir amb en Heinz Guderian, que li va explicar que estava molt preocupat per tal i com es desenvolupava el conflicte. En Guderian li va proposar concentrar tots els esforços en un punt determinat i es va queixar de la inactivitat del OKW.

A la nit, en Hitler estava molt cansat i va decidir sopar sol mentre tots els seus convidats van sopar junts. Més tard, en Hitler es va reunir amb tots ells, unes 35 persones en total, i els va dir que tenien que actuar ràpid a Itàlia. Però en Rommel pensava que s’havia de preparar adequadament i amb reflexió aquella operació. El debat va durar fins a altes hores de la nit i no es va arribar a cap conclusió.

En el Reich:

En el quarter, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, va demanar a en Hitler que li donés la seva aprovació perquè el seu Ministeri s’encarregués de dirigir tota la producció del país. Speer tenia interès en controlar el programa de la Marina, i també li va demanar poder transformar algunes empreses que es dedicaven a la producció de béns de consum en fàbriques per l’armament i, així, poder apoderar-se de 500.000 obrers alemanys i de les seves instal·lacions. Però en Hitler només va escoltar les seves suggerències i no va prendre cap decisió ja que estava més preocupat pel que passava a Itàlia.

A Hamburg, els bombardejos continuaven i en total aquell dia 235 bombarders nord-americans varen atacar la ciutat, que estava sent atacada des del 25 de juliol de 1943. A les nou del matí, 121 bombarders nord-americans varen atacar les plantes d’energia que alimentaven les indústries de la ciutat i, al final del dia, varen destruir dues de plantes d’energia que varen quedar inoperatives durant mesos. Tant per la gent d’Hamburg com pels alemanys en general el que era dramàtic no eren els atacs dels Aliats sinó la ineficàcia de la Luftwaffe d’en Hermann Göering. Només dos bombarders nord-americans varen ser destruïts en aquella jornada.

A Itàlia:

El rei italià Victor Manel III va dirigir un discurs al país on va assegurar que Itàlia faria els seus honors als seus traïdors. Per altra banda, en Pietro Badoglio, que va tenir que abandonar el seu retir per complir la petició del rei de substituir a en Mussolini, va declarar la llei marcial a tot Itàlia i va constituir un nou govern. Tot i que va dir que mantindria el pacte amb Alemanya, el nou cap d’Estat va fer començar conversacions secretes amb els Aliats i va decretar la dissolució del partit feixista.

A la Unió Soviètica:

En Iosif Stalin va publicar un article pel seu Exèrcit en què explicava que l’ofensiva alemanya d’estiu havia fracassat i que s’havien recuperat els territoris perduts del començament de la batalla. Stalin va afirmar que la Wehrmacht ja no estava en disposició de fer-los abandonar el territori.

En el front oriental:

Els soviètics varen reprendre l’ofensiva cap a l’oest. A Ucraïna, davant l’ofensiva soviètica, l’alt comandament alemany va ordenar a les seves forces al voltant d’Orel que es retiressin a la Línia Hagen, prèviament preparada, situada a l’est de Bryansk.

 

25 de juliol de 1943

La caiguda d’en Benito Mussolini:

A la matinada continuava la reunió del dia anterior del Gran Consell Feixista que va acabar provocant la dimissió d’en Benito Mussolini. A la una de la matinada, els membres de l’assemblea es mostraven indecisos i els debats continuaven. Llavors, l’ambaixador italià a Alemanya, l’Alfieri, va començar la seva declaració dient que segons la seva opinió la decisió que es prengués aquella nit s’hauria de comunicar d’immediat a l’Adolf Hitler per no ser titllats de traïdors, però va deixar clar que Alemanya no tornaria a enviar reforços a Itàlia ja que estaven lluitant en diferents fronts. A més, va afegir que només en Mussolini podia aconseguir tenir contacte personalment amb en Hitler. Aquesta intervenció va provocar diferents sensacions. El president del Senat, Suardo, va dir plorant que retirava la seva firma de la moció d’en Dino Grandi. Davant d’aquell moment de desconcert, en Giusseppe Bottai, decidit a enderrocar a en Mussolini, va intentar trobar suport entre els membres del Consell que encara no s’havien compromès. Sabent que tenia que actuar si volia tirar endavant la seva proposta, en Grandi es va dirigir breument a l’assemblea i després va entregar la moció, firmada per 19 consellers, a en Mussolini. El dictador italià va col·locar el paper davant d’ell i, sense afegir cap paraula i cap gest, va demanar-li a en Carlo Scorza que posés a votació la moció d’en Grandi. Scorza es va aixecar i va nombrar a cadascun dels presents. En un silenci angoixant va contar 19 vots a favors i 7 en contra. Suardo es va abstenir i en Roberto Farinacci va votar la seva pròpia moció. Amb l’aprovació de la moció es va decidir tornar a restablir els poders a la Corona italiana i es va permetre al rei Victor Manel III assumir el comandament de les Forces Armades. Enfadat amb la decisió dels que havien sigut fins llavors els seus col·laboradors i companys, en Mussolini es va aixecar de la cadira, va recollir els papers i va dir: Heu provocat la crisis del règim. S’aixeca la sessió. Scorza va intentar que es fes la salutació feixista, però en Mussolini li va dir que no ho fes. Entre els que varen trair a en Mussolini hi havia el seu gendre, el comte Galeazzo Ciano, i l’Emilio de Bono, que li varen retirar el seu suport.

A les 2:40, el dictador italià es va dirigir al seu despatx. Alguns dels membres del Gran Consell que l’havien votat es varen reunir amb Mussolini en el seu despatx. Eren Scorza, Buffarini, Tringali-Casanova, Biggini i Galbiati. Però el dictador italià estava molt emprenyat per començar una reunió i va exclamar que la qüestió de saber si el vot d’aquella nit era legal o no ja no l’interessava. Els seus consellers li demanaven que detingués a en Grandi i als seus partidaris, però en Mussolini, sense molestar-se a contestar, va agafar el telèfon i va ordenar al governador de Bolònia que dirigís un missatge de simpatia a la població de la ciutat que havia acabat de patit un fort bombardeig poques hores abans. Poc després de les tres de la matinada, acompanyat per en Carlo Scorza, va marxar a la seva residència, la Villa Torlònia.

Per la seva part, en Grandi se’n va anar al seu despatx de l’edifici del Parlament. El ministre de la casa reial, el duc Acquarone, va arribar allà poc després, i en Grandi li va entregar el text original de la seva moció amb les 19 firmes. En Grandi desitjava que el rei Victor Manel III es fes d’immediat amb el control de la nova administració. Llavors, l’Acquarone va llançar el nom de Pietro Badoglio perquè dirigís al país, però en Grandi li va dir que el mariscal no era l’home adequat per aquest càrrec perquè era el principal responsable de que Itàlia entrés a la guerra. Després d’intercanviar-se quatre paraules, l’Acquarone va marxar a informar al rei per prendre mesures. Es va pensar en detenir a en Mussolini durant l’audiència habitual del 26 de juliol de 1943.

A les vuit del matí, després d’haver dormit molt poc, en Mussolini es va dirigir un altre cop al Palau de Venècia per continuar treballant com un dia normal. A dos quarts de deu, Scorza el va trucar per dir-li que molts dels que varen votar la moció d’en Grandi començaven a lamentar-ho, però en Mussolini va dir-li que era massa tard. En aquell moment li varen entregar una carta del ministre Cianetti que deia que li retirava el seu vot. En Mussolini estava tant abatut que no va convocar al general Vittorio Ambrosini, el cap de les forces armades italianes, per conèixer les últimes novetats dels fronts de guerra i no va sentir la necessitat de prendre cap mesura de seguretat en l’interior del país. Llavors, va demanar-li en el seu secretari, en De Cesare, que sol·licités una audiència a la vila Saboia amb el rei Victor Manel III per les cinc de la tarda, a la qual pensava assistir-hi de paisà.

A la una del migdia es va reunir amb l’ambaixador japonès, en Hidaka, que havia arribat a Roma a finals de juny per saber la situació general a Itàlia. En Mussolini li va demanar que fes saber al president Hideki Tojo que desitjava que utilitzés la seva influència per donar suport a la petició que feria a en Hitler perquè acabés amb la guerra contra la Unió Soviètica. Abans de tornar a la vila Torlònia, en Mussolini va demanar-li al comandant de la milícia, en Galibati, que visités amb ell els barris de Roma que havien patit especialment pel bombardeig Aliat del 19 de juliol de 1943. A prop de l’església de San Lorenzo, uns joves que feien instrucció militar els varen aclamar en veure’ls.

A les tres de la tarda, en Mussolini i en Galibati varen tornar a la vila a dinar mentre parlaven del memoràndum que en Galibati li havia entregat. En arribar a la vila, en Mussolini li va dir que confiava que el rei no li retiraria el seu suport perquè pensava que no faria res sense un complert acord, i li va ordenar que no fes res contra aquells que a la matinada havien conspirat contra ell. Llavors, en Mussolini va dinar amb la seva dona Rachele i varen parlar durant una hora en el saló de la música. La Rachele estava molt deprimida per la situació i creia que passaria alguna cosa en un moment o altre.

Mentrestant el pla per detenir en Mussolini s’orquestrava. El general Cerica va ser convocat d’urgència en el palau Vidoni, en el despatx de l’Ambrosio, que participava en la conspiració. Se li va fer saber que el rei estava disposat a detenir a en Mussolini i que nombraria a un nou president del Consell, i li varen dir que tot el que feien era legal perquè era ordre del rei. Llavors, varen traçar el pla per detenir al dictador italià aquella mateixa tarda a dins al palau reial. Al cap de poc, en el palau reial, el rei li va dir en el general Puntoni que havia autoritzat la detenció d’en Mussolini a l’exterior de la vila Saboia, i li va demanar que el protegís en cas de que el dictador italià es resistís. Mentre els dos homes passejaven pels jardins de la vila, l’Acquarone es va reunir amb ells per dir-los que Cerica insistia en detenir a en Mussolini a l’interior de la vila per no comprometre l’operació. El rei, nerviós perquè en Mussolini estava apunt d’arribar, va donar verbalment l’ordre que en Cerica li demanava.

Just abans de les cinc de la tarda va arribar al palau reial el cotxe d’en Mussolini acompanyat pel seu secretari De Cesare. Tres cotxes de la seva policia particular es varen quedar esperant-lo a l’altra banda de la tanca. El rei el va rebre en els escalons de l’escalinata. Un cop es varen acomodar a la vila, el dictador italià li va exposar la situació militar i la reunió del Gran Consell, però el rei no tenia ganes d’escoltar les seves exposicions i li va dir que els fets de les últimes hores l’havien obligat a prendre certes mesures. Llavors, el rei li va dir que en aquells moments era l’home més odiat d‘Itàlia i que ja no tenia amics excepte ell, i li va explicar que ho sentia molt però que pensava col·locar al mariscal italià Pietro Badoglio com a cap de govern. Pels voltants de dos quarts de sis de la tarda la reunió es va acabar i el rei el va acompanyar fins al llindar de la porta del Palau, on es va acomiadar d’ell. Llavors, el xofer d’en Mussolini va ser enviat al saló reservat al telèfon i varen allunyar el seu cotxe de l’entrada principal. Quan en Mussolini baixava sol per les escales per dirigir-se al seu automòbil a mà dreta, un capità de la carabinieri el va aturar i li va dir que per ordres del rei el protegiria. Sabent que passaria alguna cosa, en Mussolini li va assenyalar que volia anar cap al seu cotxe, però el varen obligar a entrar en una ambulància, que feia estona que s’esperava. En De Cesare va insistir tota l’estona en acompanyar al dictador italià, però l’ambulància va fugir a tota velocitat cap al quarter de la policia militar, en la via Quintino Sella, i d’aquesta manera en Mussolini va quedar arrestat. Al cap de mitja hora varen arribar en el quarter de la carabinieri, i varen conduir a en Mussolini al despatx del coronel. Un policia armat muntava guàrdia davant la porta de la cel·la.

A tres quarts d’onze de la nit, la ràdio italiana va donar la notícia de la destitució d’en Mussolini i va transmetre el comunicat d’en Badoglio, on va anunciar la continuació de la guerra al costat d‘Alemanya. Després de sentir el missatge de la ràdio, la població italiana va sortir als carrers per mostrar la seva alegria per la caiguda del feixisme. Aquell mateix dia de la detenció d’en Mussolini, els italians varen detenir al cap d’estat major de la Milícia feixista, l’Achille Starace.

En el quarter general de Rastenburg, al migdia varen arribar les primeres notícies de que en els carrers italians començaven haver disturbis perquè es treien els símbols feixistes. Per la seva part, l’Adolf Hitler va rebre la notícia de l’enderrocament d’en Mussolini mentre celebrava la sessió informativa de la tarda. Tot i que les informacions eren confuses, es va posar furiós i va criticar obertament al dictador italià titllant-lo de dèbil, va qualificar el què havia passat com una traïció pura i va descriure a en Badoglio com el seu pitjor enemic. En aquells moments suposava que en Mussolini estava en llibertat i pensava portar-lo d’immediat a Alemanya. Llavors, va ordenar trucar a en Hermann Göering perquè vingués al quarter ràpidament. L’Erwin Rommel, que estava a Salònica, també va rebre la mateixa ordre i també varen intentar localitzar a en Heinrich Himmler. També varen trucar a en Joseph Goebbels i li varen ordenar que sortís d’immediat cap a Prússia Oriental. El ministre alemany va reconèixer que la situació era extremadament complicada. A la nit, en Goebbels es va dirigir a l’aeroport de Tempelhof amb l’Otto Dietrich per dirigir-se a Rastenburg. L’endemà, un cop varen arribar al quarter general, en Goebbels va conversar amb en Heinrich Himmler i en Martin Bormann, i varen arribar a la conclusió de que en Mussolini no havia dimitit voluntàriament. En Joachim von Ribbentrop, que encara no estava recuperat d’una infecció respiratòria i s’estava recuperant a la seva residència de Salzkammergut, a Fuschl, a prop de Salzburg, també li varen que vingués al quarter.

A la nit, en Hitler va convocar una reunió informativa amb els seus comandament militars, era la tercera reunió amb ells en menys de 12 hores, i va demanar castigar als traïdors italians sense contemplacions. Enfadat com mai, va exclamar que l’endemà enviaria algú a Roma amb ordres pel comandant de la 3º Divisió de Panzergrenadiere perquè arrestés el nou govern. Llavors, en Hitler va trucar a l‘Otto Skorseny perquè localitzés a en Mussolini i el rescatés.Després de tenir clar que podia perdre un seu aliat i pel temor de que els Aliats desembarquessin a un punt del sud-est d’Europa, en Hitler va ordenar a l’Erwin Rommel que coordinés les forces militars alemanyes a Grècia, i va enviar vuit divisions alemanyes estacionades a França i en el sud d’Alemanya al nord d’Itàlia.

En el Reich:

A Hamburg, a la una de la matinada, 791 avions britànics varen atacar en l’Operació Gomorra la ciutat alemanya. Aquell atac es va repetir fins al 2 d’agost de 1943, i varen morir més de 50.000 persones. La ciutat va arribar a temperatures de més de 800 graus i es varen cremar més de 21 quilòmetres quadrats de la ciutat. La RAF va utilitzar una nova tàctica per burlar els radars alemanys que consistia en llançar milers de trossos de paper d’alumini per confondre les defenses alemanyes. Ja de dia, la ciutat va viure en un caos impressionant i la reacció alemanya, a través de la Luftwaffe, no va arribar a temps i no va ser suficient. L’atac britànic va cessar durant el dia perquè la ciutat treia tant de fum pels incendis que provocaven les bombes que els pilots dels avions britànics no veien amb claredat els objectius on havien de llançar les bombes. Per culpa d’aquell atac, les altes instàncies del Tercer Reich varen començar a definir els bombarders britànics com els bombarders terroristes perquè no destruïen objectius militars i si civils. Durant la nit, els britànics van tornar a bombardejar la ciutat, i la Luftwaffe va demostrar un cop més la seva incapacitat davant els bombarders britànics destruint només 12 dels 500 bombarders que van atacar la ciutat.

Per altra banda, en una conferència de l’Estat Major celebrada a Rastenburg, en Hitler va dir repetidament que en Hermann Göering havia sobreviscut a moltes crisis al seu costat i que no es podia tenir un millor conseller brutal i fred.

Mentrestant, el ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, va rebre en el seu despatx moltes cartes on es preguntava una vegada i una altra perquè en Hitler no anava a visitar els territoris més afectats pels bombardejos. En Goebbels es va quedar molt intranquil quan va llegir algunes d’aquestes cartes i va pensar que era imprescindible que en Hitler es dirigís al poble alemany. Per intentar calmar els ànims de la població va entregar els subministraments senyalats en les targetes de racionament a les zones bombardejades. Però la realitat era que en Hitler no li interessava el destí de la gent en aquells moments. A més, per culpa dels bombardejos la indústria tèxtil alemanya havia quedat molt afectada i no estava en condicions d’entregar els subministraments que es necessitaven.

A Struthof varen arribar els primers combois N.N., Nit i Boira.

A Itàlia:

A Sicília, el OKW va prendre la decisió d’abandonar l’illa i els paracaigudistes varen tenir la missió de cobrir els flancs en la fràgil línia de rereguarda durant tota l’evacuació.

En el front oriental:

En la zona del Kursk, l’as de l’aviació alemany Heinrich Prinz zu Sayn-Wittgenstein va destruir durant aquell dia a 7 avions soviètics.

A Bèlgica:

En Leon Degrelle, que acabava de tornar del front oriental, va ser convidat per les autoritats alemanyes a desafiar el mandat de l‘Església catòlica belga i allistar-se voluntari a les Waffen-SS.

A Bulgària:

En el Parlament de Sofia, Sobranje, l’antic primer ministre Nikola Mushanoff va censurar la política exterior de Bulgària perquè col·laborava activament amb el règim nazi.

En el Pacífic:

A Nova Geòrgia, les forces terrestres nord-americanes varen realitzar la que seria l’última ofensiva contra les posicions japoneses a l’illa.

24 de juliol de 1943

A Itàlia:

La situació a Itàlia era molt greu; els bombardejos i el desembarcament de les tropes aliades a Sicília va acabar provocant un malestar en la cúpula del govern italià contra en Benito Mussolini. A les cinc de la tarda, en el Palau Venècia, es va convocar el Gran Consell Feixista per fer dimitir a en Mussolini. Els estendards i els escuts d’armes del partit del Palau Venècia varen ser trets pels milicians, on la guàrdia personal d’en Mussolini muntava guàrdia en aquells moments. Els membres del Gran Consell varen arribar poc abans de l’hora fixada, i varen estacionar els seus cotxes en el patí interior per no atreure l’atenció del públic. En Federzoni i en Dino Grandi portaven armes amagades per si de cas. En Grandi va reconèixer que portava dues granades de mà i que n’havia passat una a en Cesare Maria de Vecchi per sota la taula. Abans d’obrir-se la sessió, en Grandi va anar de grup en grup recollint firmes d’última hora per la moció contra en Mussolini que l’havia de fer dimitir.

A les cinc i cinc de la tarda es va anunciar finalment l’esperada entrada d’en Mussolini al Consell. El dictador italià portava el vestit de partit i de seguida que va arribar al seu lloc va parlar primer de qüestions militars i després va criticar la moció d’en Grandi perquè deia que posava en perill l’existència del règim. En Mussolini va parlar durant dues hores i no va fer cap al·lusió a les conversacions de Feltre del 19 de juliol de 1943. Llavors, segons el protocol, va parlar el mariscal Emilio De Bono, que va defensar sense convicció l’Exèrcit i els seus caps. Però enmig del seu parlament en Roberto Farinacci el va interrompre dient-li que no era possible cap discussió tècnica si no estava present el general Vittorio Ambrosio, el cap de l’Exèrcit italià. En Mussolini va estar d’acord en la interrupció. A continuació, en Grandi es va aixecar de la cadira i va llegir el text definitiu de la seva moció, que la majoria del Consell ja coneixia. Va criticar amargament el sistema de poder personal que, segons ell, s’havia degenerat per la seva llarga duració modificant el caràcter del líder i destruint el feixisme. En Grandi va estar parlant al voltant d’una hora, i va acabar recordant-li a en Mussolini el lema del 1924: Deixem morir els partits per què visqui el país. En Mussolini el va escoltar des de la seva cadira sense reaccionar. Després d’una intervenció d’en Giusseppe Bottai, el comte Galeazzo Ciano es va pronunciar contra al seu sogre i va contribuir en la seva dimissió. Va parlar dels començaments de l’aliança amb Alemanya, del pacte d’Acer i de la promesa de l‘Adolf Hitler de no fer res que pogués provocar una guerra abans de 1942. Després d’un llarg silenci, en Farinacci es va aixecar i va començar a criticar el text de la moció i, dirigint-se a en Grandi, li va dir que havia provocat la crisi del règim en el moment que els Aliats envaïen el territori nacional. Llavors, en Mussolini va intervenir breument en el debat i va condemnar els atacs contra al partit feixista.

Poc abans de mitjanit en Mussolini va suspendre la sessió per uns minuts i es va retirar al seu despatx per saber dels últims comunicats de guerra. Allí es va reunir amb l’Alfieri, l’ambaixador italià a Alemanya, Scorza i en Galbiati, el comandant de la milícia. L’Alfieri li va recordar el què li havia dit en Hitler a Feltre i li va voler fer veure que la lleialtat d’Itàlia a l’Eix havia arribat al seu límit. En el dictador italià no li va fer gens de gràcia les declaracions del seu ambaixador i el va acomiadar. En sortir del seu despatx, l’Alfieri es va trobar amb en Grandi, que li va entregar l’exemplar de la seva moció per què el firmés i l’ambaixador, empipat amb en Mussolini, el va firmar. Llavors, en Buffarini, un membre del Consell lleial a Mussolini, va entrar al despatx i li va dir en el dictador italià que els detingués a tots perquè estaven conspirant contra ell, però en Mussolini li va dir que no perdés la calma. En la sala de sessions, en Grandi continuava anant de grup en grup recollint firmes per la dimissió del dictador italià. A continuació, es va tornar a iniciar els debats i en Mussolini no va fer front a la moció. Dels 26 ministres que formaven part del Gran Consell, 19 varen votar a favor d’apartar a en Mussolini del càrrec de cap d’Estat de l’Exèrcit per retornar-la al rei Victor Manel III.

A Sicília, el 5ª Exèrcit nord-americà va conquerir la ciutat de Marsala.

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, a la tarda, varen començar a arribar informacions de que el Gran Consell Feixista s’havia reunit per primer cop des del començament de la guerra. Més tard, es va informar a l’Adolf Hitler de que el Gran Consell havia tret tots els poders a en Benito Mussolini i que demanaven al rei Victor Manel III que controlés les forces armades italianes.

Els bombarders nord-americans varen atacar de dia. A la nit, 781 bombarders de la RAF van bombardejar la ciutat d’Hamburg en l’anomenada Operació Gomorra. Els britànics varen llançar 2.300 tones de bombes. Les primeres bombes eren explosives per destruir els sostres dels edificis i obrir forats, i després varen llançar bombes incendiàries per cremar el mobiliari exposat. La magnitud dels focs va provocar forts vents a diversos centenars de quilòmetres per hora. La mortalitat va ser molt elevada. El que es curiós d’aquell bombardeig és que per primer cop la RAF va utilitzar una nova tàctica, el sistema Window, per burlar els radars alemanys que consistia en llançar milers de petits trossos de paper d’alumini per confondre les defenses alemanyes i, d’aquesta manera, els tècnics del radar alemany no van veure res.

En el front oriental:

Els panzers alemanys varen ser destruïts i derrotats pels soviètics. Per celebrar la victòria, en Iosif Stalin va dirigir un missatge de triomf a les seves tropes exagerant les xifres.

 

23 de juliol de 1943

En el Reich:

Davant les necessitats de la indústria armamentista, el ministre Fritz Sauckel va impulsar mesures per millorar les condicions de vida de la mà d’obra estreta de l‘Europa Oriental.

En el front oriental:

En el sector sud, el Grup d’Exèrcits Sud de l’Erich Von Manstein es va veure obligat a replegar-se i varen abandonar la zona del Kursk. L’ofensiva soviètica cap a Belgorod va ser simètrica a l’ofensiva que es va produir a Orel i les tropes d’en Von Manstein ja es troben molt debilitades.

A Itàlia:

A Roma, a mitjanit, l’ambaixador alemany va visitar a en Benito Mussolini abans que l’endemà es dirigís a la reunió del Gran Consell Feixista. L’ambaixador li va entregar el sumari de les conversacions de Feltre del 19 de juliol de 1943 i en Mussolini li va fer una exposició de la situació militar a Sicília. Per defensar l’illa, els italians varen impulsar la reconstrucció de la unitat d’assalt aeri Amedeo d’Aosta, però la mesura va quedar més endavant sense efectes.

A Sicília, el 7ª Exèrcit nord-americà d’en George Patton va donar per ocupada la ciutat de Palerm, així com els ports de la costa oest de Trapant i Marsala. A Palerm, els tancs nord-americans varen desfilar pels carrers de la ciutat davant l’entusiasme, l’expectació o la simple curiositat dels seus habitants. Davant les càmeres, en Patton i en Bernard Law Montgomery es varen mostrar somrients, però la seva rivalitat i la seva enemistat era perfectament visible pels presents. Per demostrar la seva superioritat, en Patton ja pensava en conquerir ràpidament la ciutat de Messina abans de que ho fes el 8ª Exèrcit d’en Montgomery.

22 de juliol de 1943

A Itàlia:

A Roma, el general Vittorio Ambrosio, el comandant en cap de l‘Exèrcit italià, va reclamar l’enviament de dues divisions alemanyes al nord d’Itàlia i la transferència de la 29ª Divisió motoritzada de Calàbria a Sicília, ja que l’Alt Comandament italià tenia que disposar lliurament de les forces posades a la seva disposició. L’endemà va començar el moviment de tropes.

A Sicília, el 7ª Exèrcit nord-americà d’en George Patton, desobeint l’estratègia britànica, va ocupar la ciutat de Palerm. Davant d’aquell èxit, el general nord-americà ja pensava en ocupar Messina abans que en Bernard Law Montgomery.

A la Gran Bretanya:

La Junta d’Intel·ligència del govern britànic va concloure que la campanya de bombardeig estratègic que llançaven contra Alemanya havia servit per mantenir almenys el 50% de la força de caces de la Luftwaffe defensant el territori metropolità alemanys, lluny dels principals fronts de combat.

En els Estats Units:

Els científics de la companyia Lockheed varen completar les proves del nou caça jet XP-80, que no arribarà a temps per intervenir en la Segona Guerra Mundial, però si que serà utilitzat el 1950 en la guerra de Corea.

 

css.php