Home // 1940 // març

30 de març de 1940

A Nankin, la Xina, es va formar un govern xinès controlat pels japonesos amb Wang Ching-wei com a president.



28 de març de 1940

Alfred Jodl va observar que alguns oficials de la Marina es mostraven contraris a l’operació d’ocupació a Noruega i creia que necessitaven ser motivats perquè en breu haurien d’ocupar al país.

Per altra banda, el president Paul Reynaud va viatjar a Londres per exigir que es llancés una operació per l’ocupació a Noruega. En aquella mateixa trobava varen arribar a un acord per no firmar la pau o un armistici per separat. Per altra part, a França, el govern francès va expulsar l’ambaixador soviètic del seu país perquè havia enviat un telegrama de felicitació a Iosif Stalin per l’acord entre Alemanya i la Unió Soviètica, i per haver qualificat de bel·licistes als francesos i als britànics.

 



26 de març de 1940

El cap de la Marina, Erich Raeder, va parlar amb Adolf Hitler de la invasió a Noruega. Raeder estava convençut que els britànics no tenien previst una invasió imminent a Noruega i li va demanar actuar a Noruega en la pròxima lluna plena. Hitler va estar d’acord amb els plans de Raeder i va decidir començar la campanya a Escandinàvia.



24 de març de 1940

En el Reich:

Davant dels problemes que tenien l’administració d’en Hans Frank a Polònia per rebre les deportacions de jueus, en Hermann Göering va anunciar la prohibició temporal sobre la deportació de jueus al Govern General. Es va anunciar a l’Arthur Greiser de que la seva deportació de deportar als jueus de Warthegau tenia que ser aplaçada fins agost.

23 de març de 1940

Quan varen arribar informes de més morts de jueus durant els trasllats, Hermann Göering va decretar que s’havien de suspendre, tot i que Greiser, governador del Warthegau, s’hi va oposar al·legant que se li havia promès l’evacuació de 200.000 jueus de Lodz i va afirmar que la suspensió de Göering no entraria en vigor fins el maig.

22 de març de 1940

En el camp de concentració de Stutthof els nazis varen afusellar a 65 presoners de guerra.

21 de març de 1940

A França, Paul Reynaud va constituir un nou govern com a president del Consell de Ministres després de la dimissió del dia anterior d’Edouard Daladier. Després, Reynaud i Winston Churchill varen obligar al consell de guerra Aliat a aprovar el pla Wilfred, l’ocupació de Noruega, sobre el que s’estava portant mesos treballant. La data elegida pel seu inici va ser el 5 d’abril de 1940, amb una fase prèvia en la que es minarien les aigües noruegues per impedir que intervingués l’armada alemanya. Després, les tropes desembarcarien a Narvik i es dirigirien cap al sud pel ferrocarril de Kiruna, Gallivare i Lulea amb l’objectiu d’establir un front que impedís qualsevol intent d’ocupació alemanya.

20 de març de 1940

El govern alemany va aprovar un nou decret en què ordenava el tancament temporal dels negocis i oficines que no siguessin essencials per poder aconseguir la mà d’obra per l’esforç bèl·lic.

A París, a les quatre de la matinada va acabar el debat de l’Assemblea Nacional sobre el fracàs de la diplomàcia francesa al Bàltic i 300 diputats varen votar en blanc en donar la seva confiança al govern francès. De dia, Edouard Daladier va presentar la seva dimissió com a president de la República per la seva falta de suport a Finlàndia, i va ser substituït l’endemà per Paul Reynaud.

19 de març de 1940

A París, va començar un debat a l’Assemblea Nacional per parlar del fracàs diplomàtic en el Bàltic. L’endemà, Edouard Daladier presentaria la seva dimissió com a president de la República.

18 de març de 1940

Adolf Hitler es va entrevistar amb Benito Mussolini a Brenner, els Alps, a la frontera entre Alemanya i Itàlia. Hitler li va explicar que el pacte que havia obtingut amb la Unió Soviètica era purament tàctic i que solament Itàlia era la seva aliada. Tot i això, Hitler li va lamentar que Itàlia no amenaces a les forces aliades el 1939 perquè creia que hagués pogut evitar la guerra, però entenia que Itàlia encara no estava preparada per entrar en un conflicte d’aquelles característiques. Hitler li va afirmar que la sort d’Itàlia estava lligada a la d’Alemanya i per aquest fet li va demanar la seva ajuda per aniquilar a la Gran Bretanya i, a canvi, es podria convertir en l’amo del Mediterrani. Per Mussolini l’oferta era molt interessant però volia conservar la seva posició neutral en el conflicte ja que havia rebut pressions per part dels britànics i de Franklin D. Roosevelt. A continuació, Hitler va informar a Mussolini de que estava preparant un atac els Països Baixos i a França i li va demanar el seu suport. Mussolini va acceptar la petició  a canvi de que ajudi a Itàlia en la seva industria militar.

Tot i la bona sintonia entre els dos dictadors, Hitler li va amagar el seu pla de conquerir Escandinàvia i el seu desig de conquerir l’est d’Europa, i  Mussolini, que va sortir disgustat de la reunió perquè havia pensat dir-li moltes coses i en canvi va estar callat tota l’estona, li va exagerar el potencial i l’efectivitat del seu exèrcit que en realitat era bastant més dèbil del que va exposar en aquells moments. El dictador italià va dir en privat que els alemanys eren insuportables.

Al Vaticà, es va celebrar una reunió entre el Papa, Pius XII,  i el representant de Franklin Delano Roosevelt a Europa, el vice secretari d’Estat, Sumner Wells, on varen veure clarament que la pau no era possible a Europa.

A Londres, es va firmar un acord entre França i la Gran Bretanya per col·laborar amb l’administració de les seves respectives colònies,

css.php