Home // 1942 // agost

31 d’agost de 1942

En el Reich:

L’Adolf Hitler va explicar en els seus convidats que el Duc de Windsor havia fet un discurs a ex combatents britànics on els va dir que el seu objectiu era l’aliança entre la Gran Bretanya i Alemanya i, com a resultat d’aquell discurs, una delegació d’ex combatents britànics va viatjar a Berlín on hi va haver una gran entesa amb els alemanys. En Hitler creia que els britànics feien mal fet de tractar malament al seu rei, en Jordi VI, perquè estava convençut de que el monarca estava a favor d’una pau amb Alemanya. Després, en Hitler es va reunir un altre cop amb l’Alt Comandament militar. El dia anterior els havia esbroncat de males manera. Els va dir que els soviètics necessitarien més reforços per les baixes que estaven patint i que al final s’acabarien enfonsant. A continuació, els va explicar que tenia de sis a vuit divisions per atacar Leningrad.

En el nord de l’Àfrica:

A El-Alamein, a Alam Halfa, Egipte, l’Erwin Rommel no va aconseguir trencar les defenses britàniques. Els camps de mines, els avions de guerra i l’artilleria britànica van alentir l’avanç dels Panzer. L’avanç alemany cap a l’est del nord de l’Àfrica va quedar definitivament aturat quan varen perdre 3.000 homes per 1.750 del 8ª Exèrcit britànic de Bernard Law Montgomery. El mateix Rommel va estar apunt de morir quan la Desert Air Force (DAF) va bombardejar i metrallar al Kampstaffel (el quarter general tàctic). A la tarda, els alemanys ja no tenien combustible i no els hi arribava subministraments per abastir als 274 tancs alemanys que encara quedaven en servei. Per empitjorar encara més les coses pels alemanys, tots els petroliers italians que es dirigien a la costa africana varen ser enfonsats pels submarins britànics.

A la Gran Bretanya:

Els britànics varen fer el primer vol del caça Martin Baker MB 3, però la va prova va ser un fracàs en estavellar-se l’aparell i en morir el pilot. En conseqüència, el programa del Martin Baker MB 3 va ser suspès.



30 d’agost de 1942

En el Reich:

L’Adolf Hitler va explicar en els seus convidats que a la Unió Soviètica era on el comunisme original mostrava el seu rostre i, que, per tant, davant dels partisans l’exèrcit alemany havia d’efectuar operacions de neteja en una guerra salvatge. Després, en la conferència militar, en Hitler, enfadat pel transcurs del conflicte oriental, va criticar amb duresa els alts comandaments acusant-los de falta d’intel·ligència, d’adaptabilitat mental i d’incapacitat.

Aquell dia, Alemanya es va annexionar Luxemburg.

En el front oriental:

A Stalingrad, al matí, la 29ª Divisió Motoritzada alemanya va interceptar a milers de soldats soviètics que vaguejaven per l’estepa. El comandant de la 208ª Divisió soviètica es va rendir amb tot el seu Estats Major. Sense disparar cap tret, varen caure en mans alemanyes camions, carros i centenars de peces d’artilleria. Llavors, en Hermann Hoth va enviar els seus panzers al nord per reunir-se amb els carros d’en Friedrich Paulus, procedents del corredor cap el Volga. El quarter general del Grup d’Exèrcits B va informar a en Paulus que consideraven que el 4ª Exèrcit Panzer havia aconseguit a les deu del matí un cap de pont a Gravrilovka i que ara depenia de que el 6ª Exèrcit concentrés totes les seves forces possibles per començar un atac en direcció al sud. Incomprensiblement en Paulus no es va moure. Veient les temptatives soviètiques de trencar el seu dèbil corredor cap el Volga, es va negar a enviar tropes al sud. Més tard en Paulus va rebre un altre missatge urgent de que avancés cap al sud però de nou no va contestar. Mentre en Paulus es quedava quiet amb els seus soldats, l‘Andrei Yeremenko va separar a més de 20.000 soldats soviètics de l’estepa entre el Don i Stalingrad.

En el nord de l’Àfrica:

A Egipte, a les vuit de la tarda, l’Erwin Rommel va atacar amb el conjunt de l’Afrikakorps, el 20ª Cos Italià, la 90ª Divisió lleugera i la divisió paracaigudista Folgore a les tropes britàniques a El Alamein en la batalla d’Alam Halfa, on varen destruir a 67 tancs britànics per 49 de seus. L’objectiu d’en Rommel era rodejar les posicions britàniques amb quatre divisions blindades, dues d’alemanyes i dues d’italianes, i avançar pel desert per després dirigir-se al nord, cap a la costa. Però les forces de l’Eix es varen topar amb les mines que s’havien acabat de col·locar mentre eren atacats per les metralladors britàniques i no varen travessar la zona amb la rapidesa prevista per en Rommel. Els panzers alemanys no varen poder avançar més de 15 quilòmetres quan en pensaven avançar 50. Per facilitar més la defensa britànica, els avions de la RAF varen llançar bengales per il·luminar el camp de batalla i bombardejar a les columnes de blindats alemanys.



29 d’agost de 1942

En el front oriental:

En el Càucas, al matí, els soldats alemanys, després de diversos dies de combat amb els soviètics, varen continuar la marxa cap a l’est.

A Stalingrad, Gregory Zhukov es va encarregar de defensar la ciutat.

A la nit, en Hermann Hoth va enviar els seus panzers en direcció al nord, a través d’Abganerovo i cap a l’estepa fent trenta quilòmetres. L’atac va confirmar l’opinió de l’Andrei Yeremenko de que en Hoth intentava unir-se a en Friedrich Paulus a l’estepa i va autoritzar la retirada de les seves posicions al sud i sud-oest de la ciutat. Però la retirada va portar moltes confusions.



28 d’agost de 1942

Adolf Hitler va fer un extens monòleg en els seus convidats explicant les seves teories i les seves previsions. Primer, es va mostrar indignat quan va saber que el dia anterior Joachim von Ribbentrop havia convidat al comte Galeazzo Ciano a una cacera. Hitler odiava la caça, i va comentar que s’havia d’explicar amb més fermesa les seves idees sobre la pràctica de la caça. Seguidament, va criticar el fet de que Ciano encara no parlés l’alemany i, en canvi, Benito Mussolini cada cop el parlés millor. Llavors, es va mostrar preocupat perquè els soviètics havien agafat l’esperit de resistència de la guerra entre Rússia i Japó de principis de segle, però estava convençut que tot podia canviar si alguna cosa li passés a Iosif Stalin. A continuació, va explicar la seva interpretació de la història dient que solament durant l’Imperi Romà i a l‘Espanya dominada pels àrabs hi havia hagut un factor poderós per la cultura a la història. Hitler va relatar que durant el temps de domini àrab a Espanya tots els grans científics, pensadors, astrònoms i matemàtics anaven a Espanya. Finalment, va comentar que l’hi havien explicat que a Madrid es gaudia d’una situació molt bona de vida.

A la tarda, Hitler va continuar explicant les seves teories en els seus convidats, i va dir que a Rússia s’haurien de deixar sobreviure totes les esglésies i sectes que existissin perquè l’únic que governaria en aquella zona seria ell. Segurament pensava que com més desunió en aquells pobles seria millor pels seus interessos de governar-los. Després, va comentar que els partisans no li preocupaven perquè els considerava només un petit exèrcit que seria fàcil de dominar. Finalment, va acabar dient que les divisions alemanyes estarien sempre de guàrdia a l’est en estat d’alerta, i que gràcies a l’expansió del Tercer Reich faria que les joventuts alemanyes coneguessin tots els racons del món.

A la Unió Soviètica, la responsabilitat de la defensa general del sector de Stalingrad va quedar al càrrec del general Georgi Zhukov.

En el sector nord del front oriental, els soviètics varen començar una contraofensiva a Leningrad.

A Ucraïna, a prop de l’estació de Tolsti Lies, no lluny de la ciutat de Tchernigov, Nicolas Kusnietsov, que s’havia llançat el 25 d’agost de 1942 amb uns quants homes a la zona de control alemanya, va entrar en contacte amb el comandant dels partisans, Medviedev.

27 d’agost de 1942

En el Reich:

Al migdia, l’Adolf Hitler va explicar que a Espanya hi havia dos moviments; els papistes que volien restaurar la monarquia i renovar l’aliança amb la Gran Bretanya i els falangistes que aspiraven a ocupar Gibraltar i part d’Oran, una possessió francesa al nord de l’Àfrica. El dictador alemany preveia que en Francisco Franco tindria problemes amb les prestacions franceses per les seves colònies. Però el dictador alemany estava molt preocupat per la situació en el front oriental, sobretot a Stalingrad. En Gerhard Engel va explicar aquell dia que l’Adolf Hitler s’enfadava molt quan arribaven males notícies del front oriental.

A Hongria:

Es va enterrar a Budapest a l’Esteve Horthy, el fill del dictador Miklos Horthy que havia mort el 20 d’agost de 1942. Després de la cerimònia, en Joachim von Ribbentrop, que va anar al funeral com a representant del Reich, es va entrevistar amb el compte Galeazzo Ciano per explicar-li que la Unió Soviètica era molt forta i que seria capaç d’aguantar un atac japonès. Després de la reunió, en Von Ribbentrop va convidar al cunyat d’en Benito Mussolini a l’habitual cacera de Shoenhof a final d’octubre.

A la Unió Soviètica:

A la nit, en Gregory Zhukov va anar del aeroport Vnukovo de Moscou al Kremlin amb un cotxe de l’Estat Major soviètic. Rodejat de membres de la Stavka, en Iosif Stalin el va rebre i li va explicar totes les novetats de Stalingrad per després ordenar-li que es fes càrrec de l’estratègia global d’aquella regió. Després varen anar tots junts a sopar, i Stalin va explicar les mesures temporals que havia introduït per atacar als alemanys. El 1ª Exèrcit de Guàrdies, el 24ª i el 66ª els va enviar contra el corredor que els alemanys havien creat entre el Don i el Volga. Però el dictador soviètic va admetre que aquells atacs desordenats eren ineficaços i desitjava que en Zhukov trobés una solució. Abans de marxar, Stalin li va concedir a en Zhukov el títol de diputat del Soviet Suprem a l‘exèrcit soviètic, la qual cosa feia que en Zhukov quedés en un rang on només hi tenia per sobre seu a Stalin.

 

26 d’agost de 1942

En el Reich:

Mentre els alemanys continuaven avançant pel Caucas, l’Adolf Hitler va explicar en el seu entorn que acabava de llegir un llibre sobre en Iosif Stalin, i va reconèixer davant de tots els seus convidats que el dictador soviètic tenia una personalitat extraordinària, sent capaç de construir un imperi enorme i va afirmar que si no hagués sigut per Alemanya hagués acabat ocupant tot Europa. Seguidament, va explicar que la Unió Soviètica no era un Estat socialista sinó l’Estat més capitalista amb un capitalisme d’Estat. En un altre tema, va reconèixer l’extrema dificultat de les tropes alemanyes en la campanya oriental, i va acabar el seu monòleg dient que quan la pau dura més de 25 anys s’acabava convertint en una cosa dolenta pels pobles perquè, segons ell, necessiten regenerar-se a través de les batalles.

Tot i l’eufòria per haver arribat a Stalingrad, alguns homes com en Franz Halder no es deixaven emportar per aquesta eufòria. L’Halder va escriure que a prop de Stalingrad es vivia una greu tensió pels contraatacs soviètics i va deixar clar que les divisions alemanyes ja no eren molt fortes i que el comandament estava sota una forta tensió nerviosa.

A la Unió Soviètica:

El general soviètic Greorgy Zhukov va ser nombrat subcomandant suprem de l’Exèrcit soviètic.

A França:

Els alemanys varen detenir a 7.000 jueus.

A Bulgària:

El govern búlgar va crear un Comissariat d’Afers Jueus que es va encarregar d’aplicar les mesures discriminatòries com ara assignació de residència, obligació de dur l’Estrella Groga, reducció en les racions de menjar…

En el nord de l’Àfrica:

Aquell dia es va donar d’alta al 950º Regiment Indi Lliure com a part integrant de l’exèrcit alemany i sota el comandament del tinent Kurt Krappe. Aproximadament el número d’indis lliures va ser de 3.000 voluntaris, un terç d’ells hindús, un altre terç musulmans del Punjab i la resta pertanyien a les ètnies sikh, jat, marathas o garhwallis, sent el seu número per origen de 1.503 hindús, 516 sikhs, 497 pakistanesos i 77 d’altres procedències.

En el Pacífic:

A les illes Salomó oriental va acabar la batalla naval entre les forces nord-americanes i japoneses que va començar el 23 d’agost de 1942. Per altra banda, a Nova Guinea, a la badia de Milne va desembarcar una altra avantguarda d’assalt amfíbia composta per marines japonesos. Si els japonesos conquerien la badia de Milne i les tres pistes d’aterratge d’avions que estava construint en Douglas MacArthur allí, podrien envoltar els monts Owen Stanley i ocupar Port Moresby. Les pistes d’aterratge de la badia de Milne, combinades amb la base aèria de Guadalcanal, els hi assegurarien en els japonesos el domini dels cels sobre el mar del Coral.

25 d’agost de 1942

Wilhelm Frick va promulgar un decret segons el qual els alsacians i els lorenesos reconeguts com a alemanys rebrien la civitas germànica i podien servir a les files de la Wehrmacht. En seguit els dos territoris es varen mobilitzar per ingressar a l’exèrcit alemany.

Per altra banda, els alemanys varen començar la construcció del Mur de l’Atlàntic.

Al nord de l’Àfrica, el mariscal Erwin Rommel va conquerir la ciutat de Tobruk, Líbia, que fins llavors estava sota al control dels britànics. A continuació, Rommel va avançar cap a Egipte.

A Stalingrad, la ciutat encara cremava després de l’atac alemany del 23 d’agost de 1942, i els tancs alemanys varen atacar al sud de la ciutat. El partit comunista de la ciutat va declarar la ciutat en estat d’emergència.

En el front oriental, a la nit, acompanyat per un grup de paracaigudistes, Nicolas Kusnietzov va ser llançat a la zona ocupada pels alemanys.

A Nova Guinea, tropes japoneses varen arribar a la badia e Milne, a la punta est de l’illa. A partir d’aquest dia va començar un contraatac australià.

24 d’agost de 1942

En el Reich:

En el quarter general del Home llop d’Ucraïna, el Werwolf, al migdia, l’Adolf Hitler es va discutir en una reunió amb els seus generals. El general Franz Halder va proposar que el 9ª Exèrcit, que lluitava a Rzhev, es retirés i s’agrupés en una línia més petita ja que patia moltes baixes, però en Hitler no volia ni sentir a parlar d’una retirada i va desautoritzar la idea del general Halder i el va desacreditar davant dels altres generals de forma insultant dient-li que només pensava en retirar-se. Profundament ofès, l’Halder li va contestar amb veu alta que allí estaven caient milers d’homes en una situació desesperada perquè no es permetia en els seus comandants prendre l’única decisió raonable i se’ls mantenia lligats de peus i mans. Enfadat davant d’aquella acusació, en Hitler li va clavar una mirada desafiadora i li va dir irritat que ell no tenia dret a dir-li res perquè continuava ocupant el mateix càrrec que en la Primera Guerra Mundial i perquè no portava la condecoració negra dels ferits en combat. A la nit, sabent que la tots els presents s’havien quedat consternats i avergonyits, en Hitler va intentar calmar a l’Halder fent-li veure que ell tenia raó en no demanar la retirada, però la relació entre aquells dos homes ja feia temps que no era la més adequada.

A Polònia, en Hans Frank va dir davant dels seus subordinats que abans que el poble alemany passi gana haurien mort de gana els habitants de les regions ocupades. En Frank va explicar que el Govern General a Polònia s’havia compromès a entregar 500.000 tones de blat a Alemanya, es a dir, comparat amb els subministraments de l’any anterior enviarien aquell any sis vegades més. A continuació, va anotar que havien condemnat a morir de gana un milió i mig de jueus.

A Alemanya, 226 bombarders britànics, 104 Wellington, 61 Lancaster, 53 Stirling i 8 Halifax varen atacar la ciutat de Frankfurt. Algunes bombes no varen caure en els seus objectius i varen impactar en els pobles de Schwalbach i Eschborn. Per aquell atac els britànics varen perdre a 16 bombarders.

En el front oriental:

Al nord de Stalingrad, a les quatre i quaranta minuts de la matinada, les bateries de canons de la 16ª Divisió Panzer varen obrir foc de barrera sobre les posicions soviètiques al voltant de Spartakovka i del riu Moraia Meshetka. Poc després, els panzers del Grup de combat Krumpen varen sortir de les seves posicions per dirigir-se cap als seus objectius, però es varen veure obligats a retrocedir davant l’intens foc de les trinxeres soviètiques poderosament fortificades dies abans. Veient que la seva defensa anava bé, els soviètics varen organitzar una contraofensiva enviant uns quants carros de combat T-34, que estaven sense pintar perquè acabaven de sortir de la secció de muntatge de la fàbrica. Llavors, el general Hans Hube va demanar per ràdio al quarter general del 6ª Exèrcit que l’informessin perquè tardaven tant en rebre les seves divisions de suport. El que no sabia en Hube és que aquestes unitats també estaven patint. La 3ª Divisió Motoritzada estava a la ciutat de Kuzmichi i acabava de capturar un tren de mercaderies soviètic completament carregat de camions nord-americans Ford i jeeps Willys, però varen tenir que tornar a les seves posicions per enfrontar-se a un perillós atac de la 35ª Divisió de la Guàrdia soviètica, que s’estava infiltrant des del nord per ocupar la separació existent entre les divisions 3ª i 60ª Motoritzades, situades a l’oest. Encapçalats per molts tancs, els soldats soviètics varen baixar per l’estepa i varen descendir sobre els dos flancs de les dues divisions alemanyes. La resposta alemanya no va tardar en donar-se i els canons antiaeris alemanys amagats varen disparar les seves salves directament sobre els carros soviètics, que varen explotar en mil trossos. Mentrestant, el cap del 6ª Exèrcit, en Friedrich Paulus, llegia els missatges radiats per les seves tres divisions a l’estepa i es començava a preocupar. Intentant complir les demandes d’en Hube, en Paulus va avisar a la Luftwaffe perquè comencés a subministrar municions i alemanys a la 16ª Divisió Panzer a les afores de Stalingrad.

A trenc d’alba, la ciutat de Stalingrad estava completament destrossada. La zona cèntrica estava arrasada, hi havia molts incendis i la central depuradora estava destruïda. De seguida molta gent va intentar fugir de la ciutat, però tots eren vigilats pels membres de la policia del NKVD. En el Volga, remolcadors i embarcacions obrien pas al voltant del cap Nord de les illes Golodni i s’apropaven a poc a poc al lloc d’embarcament. Atracats en el moll, aquestes embarcacions corrien el perill d’enfonsar-se pel pes dels passatgers que corrien desesperats per les planxes mentre observaven els avions de reconeixement alemanys que radiaven informació a les seves bases de Morosóvskaia i Tatsinskaia.

Per impedir que la 16ª Divisió Panzer continués avançant pel nord, l’Andrei Yeremenko va enviar una brigada de sis mil homes del coronel Semion Gorojov al nord, cap a la fàbrica de tractors Dzerhinski, per constituir-hi un front que englobés aquell complex. Un altre grup, format per infanteria de Marina de l’esquadrilla soviètica del Pròxim Orient, varen ser amuntegats en un comboi d’automòbils per dirigir-se des del turó Mamaiev a les trinxeres situades al llarg del riu Mokraia Meshetka, a un quilòmetre i mig més al nord de la fàbrica de tractors, on els grups de combat alemanys intentaven ocupar. Per reforçar encara més aquella posició, des de la fàbrica Octubre Roig, que estava sent menys amenaçada, la milícia civil i les tropes regulars varen creuar davant la fàbrica de tractors per dirigir-se al riu Mokraia Meshetka. Els alemanys fins llavors aquell dia només havien pogut ocupar l’estació terminal de transbordadors del Transvolga, que enllaçava amb el ferrocarril Kazajstan. El 14ª Cos Panzer alemany va aconseguir finalment avançar cap a les importants fàbriques de tractors Dzerhinski de Stalingrad, però ho va fer a un preu molt alt perdent a molts dels seus homes.

Tal i com havia demanat en Paulus, els Stukas varen bombardejar al lloc de sortida dels transbordadors per espantar a la població. Sense on poder-se amagar, la gent va córrer d’una banda a l’altra desesperats. Molts es varen dirigir cap a la paret del clavegueram, però les bombes els varen tocar de ple. Els equips mèdics varen amuntegar els morts en els senders mentre uns quants supervivents intentaven pujar a les embarcacions per fugir. Però els Stukas els varen veure i varen caure en picat, fins a uns trenta metre d’altura, i varen metrallar a les embarcacions matant a molta gent.

En el Pacífic:

A Guadalcanal es va produir una violenta batalla aeronaval entre les forces nord-americanes i japoneses.

23 d’agost de 1942

En el Reich:

L’Adolf Hitler va ordenar que es conquerís la ciutat de Leningrad i va desplaçar un seu Exèrcit, que es trobava a Crimea, per ajudar al mariscal de camp Erich von Manstein a conquerir-la. Per altra banda, el dictador alemany va establir en una disposició la subordinació de l’Otto Dietrich com a cap de premsa a en Joseph Goebbels per garantir la col·laboració entre ells dos. Tot i que pot semblar que en Dietrich perdés autonomia per aquella disposició, la realitat és que el cap de premsa només havia fet fins llavors el que li demanava en Hitler.

En el front oriental:

En el sector sud va començar la batalla per Stalingrad. A primeres hores del matí i amb una forta calor, des de l’estepa del nord de la ciutat soviètica varen sortir files de panzers alemanys que varen avançar ràpidament cap als ponts que creuaven el Don per dirigir-se als suburbis de Stalingrad. Maniobraven amb precaució pels pontons i varen continuar amb aquesta precaució fins arribar a la riba oriental. Després, els varen seguir els camions que transportaven la infanteria, municions, aliments, medicines i combustible, matèria que escassejava. Les unitats de propaganda que acompanyaven a l’Exèrcit varen tirar moltes fotografies de peu sobre els seus vehicles, mirant amb binocles a la llunyania de la riba. Un fotògraf va tirar fotografies de record. A la tarda, des de les seves posicions podien veure les columnes de fum que havien deixat la Luftwaffe en atacar Stalingrad.

Però l’avanç alemany va ser vist pels soviètics, que varen disparar la seva artilleria, però la seva punteria era molt desigual i els carros i les tropes de suport es varen agrupar ràpidament en tres grups de combat situats en el ventall de la riba est del riu. Llavors, els alemanys varen rebre el suport dels stukas. En les puntes de llança, els operadors de ràdio de la 16º Divisió Panzer trucaven al quarter general del 6º Exèrcit, situat a Golubikna, a la riba occidental del Don, per informar de cada quilòmetre que feien. Els soviètics semblava que s’enfonsaven i la resistència del nord, on eren atacats pels carros alemanys, va ser inexistent. D’aquesta manera els panzers varen poder avançar amb certa facilitat cap al Volga. Els soldats alemanys, a la primera que podien, escrivien a les seves famílies des del Volga i es mostraven orgullosos de ser entre els primers que posaven un peu en la nova ocupació alemanya. Uns pocs que havien servit en la campanya de l’any anterior, trobaven que els edificis blancs dels apartaments del marge occidental de la ciutat se semblaven a Atenes. Aquesta estranya connexió va dur a alguns soldats a referir-se Stalingrad com l’Acròpolis.

La majoria dels habitants de Stalingrad estaven dormint quan els alemanys creuaven el Don. A la fàbrica de tractors Dzerzhinski, els homes i les dones del torn de nit preparaven el muntatge final de 60 tancs quan, a les cinc del matí, varen rebre notícies de que s’havia trencat el front. Enmig de tant moviment i de tants nervis, els supervisors varen convocar una reunió per organitzar línies defensives al voltant de la fàbrica. Més al sud, en el barracó Tsaritsa, el quarter general dels soviètics, el comandant Andrei Yeremenko va ser despertat per les constants trucades telefòniques. De seguida que es va anar sabent la notícia de l’arribada dels alemanys es va fer despertat a tot l’Estat Major de tota la ciutat. A només 500 metres de distància, a la plaça Roja, els altaveus de color negre varen advertir als ciutadans de la possibilitat d’incursions aèries. Però molt pocs ciutadans varen prestar-hi atenció ja que els últims dies l’activitat aèria alemanya havia sigut molt limitada. El president del Soviet de la ciutat, en Pigalev, va ser l’encarregat de donar l’avís per la ràdio, però no va mencionar de que els carros alemanys havien arribat a la part nord de la ciutat. No volia que la gent quedés impregnada pel pànic.

A dos quarts de deu del matí, quan la temperatura va arribar a 40 graus, el suplent del comandant de la 7º Força Aèria soviètica va trucar al barracó Tsaritsa per parlar amb en Yeremenko, que no havia tingut temps d’esmorzar, per dir-li que els pilots militars de vol de reconeixement acabaven d’arribar i que l’hi havien dit que s’estava desenvolupant una gran batalla a la regió de Màlaia Rossoshka, a uns quaranta quilòmetres al nord-oest de Stalingrad, i que tot el terreny estava cremant. Aquests pilots varen declarar a més que havien vist dues columnes d’uns cent carros cada una i, darrera d’elles, compactes columnes de camions i d’infanteria. En Yeremenko va ordenar que d’immediat sortissin els avions. A les onze, en Yeremenko es va reunir en un búnquer amb en Nikita Kruschev i alguns generals per explicar-los que enviaria forces a la part nord de la ciutat. Seguidament, varen discutir com trobar més reforços pels suburbis amenaçats, però tots els presents estaven molt deprimits i sabien que aviat haurien de lluitar en una batalla molt complicada i difícil de guanyar. Quan el comandant general Koshuniov va trucar per informar-los de que els alemanys acabaven de cremar un important dipòsit situat a l’estepa, en Yeremenko va perdre els nervis que fins llavors havia conservat. Llavors, dos generals més varen arribar al búnquer i varen informar de que un nou pont de pontons, l’únic que unia a Stalingrad amb la riba oposada, acabava d’acabar-se. En Yeremenko els va ordenar de que el destruïssin d’immediat. Preparant-se per l’arribada dels alemanys, el primer batalló de milícies de treballadors, alguns anaven amb l’uniforme però la majoria anava amb amb roba de paisà, es va dirigir a les barricades d’obrers aixecades al llarg del riu Mokraia Meshetka. En els patis de la fàbrica de tractors situats als dos extrems de la carretera principal nord-sud de Stalingrad, els comissaris polítics i els capatassos assignaven feines a milers de treballadors. Els treballadors rebien un braçalet, un fusell i una canana amb municions abans d’anar als batallons als marges del riu. Els treballadors que no varen ser seleccionats per anar a lluitar varen anar a avisar als familiars dels que havien marxat al front.

Al migdia, els panzers seguien avançant cap a l’est esperant arribar al Volga. Al costat de la 16º Divisió Panzer, la 3º Divisió de Muntanya va intentar desesperadament obrir pas. Més enrere, la 60º Divisió Motoritzada estava confusa per la pols que es va aixecar de cop i tocaven la botzina per saber on eren per tal de no xocar entre ells. A la tarda l’avanç va continuar i els comandants dels carros varen veure els campanars de les esglésies i les cases blanques de Stalingrad. Des dels seus micròfons que portaven penjats al coll varen cridar en els seus homes: Aquí davant hi ha Stalingrad. Llavors, els Stukas varen tornar i els carros varen obrir foc. A les 16:08, la 8º Flota Aèria de Wolfram von Richthofen, amb 600 bombarders Heinkel 111 i Stukas, van bombardejar amb 1.000 tones de bombes la ciutat per sorpresa dels soviètics perdent a canvi només 3 avions. L’atac alemany va ser descomunal, s’atacava en grups de sis i nou avions a diferents nivells d’altura, i en total es varen contar més de 2.000 sortides d’avions. L’objectiu principal era el centre de la ciutat, on no hi havien ni indústries ni militars, però si la població civil, on moltes persones varen morir cremades per culpa de les bombes incendiàries. En total varen morir 300 civils en aquell primer dia. Els canons antiaeris dels voltants de la plaça Roja varen disparar interrompudament per defensar-se i dels tramvies es va fer baixar a la gent, que es varen quedar uns instants dempeus al mig del carrer en silenci veient com eren atacats. L’ona explosiva de les bombes va enfonsar la majoria de les cases dels carrers Gogol i Pushkin, la central depuradors d’aigua va quedar destrossada per un impacte directe i un altre impacte va tocar la central telefònica, que com a conseqüència va provocar que totes les comunicacions telefòniques quedessin interrompudes. A l’edifici del Pravda, al costat nord de la plaça Roja, les bombes varen aixafar les parets exteriors i els supervivents es varen refugiar als subterranis. L’edifici s’enfonsaria al setembre. Mentre eren bombardejats, els altaveus de la plaça demanaven al poble que s’armés i lluités contra l’invasor. Però defensar-se era tota una quimera i fugir era molt complicat. Els avions alemanys disparaven a totes les persones que fugien de la ciutat buscant refugi més enllà del riu Volga. Quan varen acabar de destruir el centre, la ciutat va acabar de ser cremada quan els alemanys van bombardejar els enormes tancs de magatzem de petroli, que va encendre molts edificis que estaven construïts de fusta. Stalingrad va quedar en ruïnes, fet que va ser ideal per les tàctiques de guerrilla urbana, però els tancs varen tenir limitats els seus moviments. A les set de la tarda, el moment més intens del bombardeig, els dirigents del Soviet de la ciutat intentaven fer entrar en funcions una improvisada xarxa de subterranis i varen enviar ordres perquè continués la publicació del Pravda, tot i que l’edifici del diari estava destrossat i tots els treballadors estaven en un subterrani a més que estaven massa espantats per poder treballar.

Mentre la ciutat era atacada, darrera de la columna principal, els soldats alemanys varen entrar en els suburbis de Rinok, situats en el nord de Stalingrad, i varen seguir als tramvies. Quan els passatgers els varen veure es varen atemorir i varen abandonar ràpidament els tramvies per fugir. Creient que eren superiors, els alemanys se’n varen en fotre deixant-los per més endavant. A més, el 6º Exèrcit, flanquejat pels exèrcits romanesos, sota al comandament d’en Petre Dumitrescu i en Constantin Constaninescu, l’italià Italo Garibaldi i l’hongarès Gustav Jany, varen avançar des de Gumrak de manera brutal cap a Stalingrad, però la infanteria només va poder avançar uns quants metres.

A les afores de la ciutat, a les sis de la tarda, la 16º Divisió Panzer del 6º Exèrcit alemany va arribar al turó del riu Volga, el mont Elbrus, a 8 quilòmetres al nord de Stalingrad, i varen hissar l’esvàstica en el pic més alt. Centenars de camions i de carros de combat es varen desplaçar aquella hora al nord de la ciutat, mentre els operadors de ràdio de la 16º Divisió Panzer transmetien la notícia al quarter general del 6º Exèrcit. A la nit, la 16º Divisió Panzer va arribar molt a prop de Stalingrad avançant a les seves línies de suport. A uns vint quilòmetres de la seva rereguarda, la 3º Divisió Motoritzada es va aturar per passar la nit. Quinze quilometres més enrere, la 60º Divisió Motoritzada s’havia encallat en un gegantesc embotellament. Llavors, el general Hans Hube va ordenar a la seva 16º Divisió Panzer que s’agrupés en un perímetre circular defensiu amb l’artilleria pesada de la divisió cobrint 360º del front. Al mateix temps, en Hube va donar instruccions per un imminent atac a la ciutat.

A mitjanit, amb el barracó Tsaritsa rodejat d’incendis, el general Yeremenko, esgotat i molt preocupat, va despenjar el telèfon de conferències BODO per parlar amb en Iosif Stalin. Al cap d’uns minuts, Stalin estava a l’altra banda de l’auricular i va poder sentir com li deien que la situació era molt greu i que els funcionaris de la ciutat desitjaven tancar algunes de les fàbriques per traslladar les mercaderies i les màquines a l’altra banda del Volga. El general li va insistir que tant ell com en Kruschev s’oposaven a aquest trasllat, però Stalin, furiós, li va cridar que no volia discutir aquella qüestió i el Comitè de Defensa de l’Estat va prohibir aquesta evacuació perquè per ells era una senyal de derrota.

En el Pacífic:

A les illes Salomó orientals, es va produir una batalla naval entre les forces japoneses i nord-americanes que va durar fins al 26 d’agost de 1942.

22 d’agost de 1942

En el Reich:

L’Adolf Hitler va comentar que en les proximitats de cada estació ferroviària de Rússia s’haurien de construir centres de recollida de cereals per portar-los cap a l’oest d’Europa. També volia que Ucraïna depengués del Reichsmark. Llavors, va explicar que amb el temps en Iosif Stalin hagués fet de la Unió Soviètica un monstre superindústrialitzat per beneficià el nivell de vida dels seus partidaris sense tenir en compte els interessos de la població, i el va definir com un home que jugava brut, però amb classe.

Per altra banda, en Roland Freisler va ser nombrat president del Tribunal Popular, el Volksgeritshof.

En el front oriental:

En el sector sud, el 6º Exèrcit alemany ja estava a l’altra riba del riu Don i es preparaven per avançar cap al Volga per conquerir la ciutat de Stalingrad tal i com desitjava en Hitler. A la tarda, el general Hans Hube de la 16º Divisió Panzer i un coronel parlaven del treball dels pròxims dies en un hort proper al cap de pont alemany quan, de sobte, un correu els hi va entregar un missatge. L’Hube el va llegir ràpidament el missatge que deia: L’atac començarà demà a dos quarts de cinc de la matinada, Sickenius. Llavors, els dos homes es varen acomiadar i varen quedar per demà. L’Hube va fer una pausa, es va tocar la gorra amb la seva única mà i li va dir irònicament: Demà per la nit, a Stalingrad….

En el poble de Krasnodar, les SS varen agafar als pacients de l’hospital municipal i els varen carregar en un furgó i allí dins els varen enverinar. Un cop tots eren morts els varen enterrar en una fosa. Però, curiosament i sorprenentment, i va haver un supervivent, l’Ivan Kotov, un torner especialitzat que tenia problemes crònics de salut i que aquell dia havia anat a l’hospital municipal per recollir un certificat mèdic. En Kotov va arribar en el moment que les SS estaven carregant els pacients en un furgó. En un principi s’ho va quedar mirant, però el varen agafar i el varen ficar també dins del furgó amb la resta. De seguida va començar a sentir ofecs en quan va arrencar el furgó, però com que l’havien entrenat en una ocasió pels atacs aeris es va treure la camisa, la va amarar d’orina i es va tapar la cara amb ella. Va perdre el coneixement i quan es va recuperar estava enterrat a una fosa de la qual va sortir.

A la Unió Soviètica:

Stalin va enviar un telegrama als seus aliats per queixar-se de que obrissin un segon front al nord de l’Àfrica en la futura Operació Torch i no ho fessin a Europa tal i com desitjava.

A l’Amèrica Llatina:

Brasil va declarar la guerra a Alemanya i a Itàlia.

css.php