Home // 1941 // juny

30 de juny de 1941

En el Reich:

L’Adolf Hitler va escriure una carta per en Benito Mussolini per explicar-li que estava molt content que moltes nacions estiguessin al seu costat per lluitar contra el bolxevisme i el va convidar per què Itàlia s’unís a l’Operació Barbarroja. En Hitler veia aquella batalla com l’alliberació d’Europa i creia que tant ell com en Mussolini havien promogut una guerra per la llibertat. A partir de llavors, el cos expedicionari creat per en Mussolini el 30 de maig de 1941 va passar a denominar-se Corpe di Spedizionne Italiano in Russia, CSIR. El dictador alemany també i va explicar que estava convençut de que els soviètics perdrien aviat la guerra. Llavors, en Hitler, acompanyat per en Wilhelm Keitel, va viatjar en tren al quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit a Angerburg, no gaire lluny dels seu quarter general de Rastenburg.

Per altra banda, Holanda va enviar un grup de soldats holandesos voluntaris per lluitar amb els alemanys contra la Unió Soviètica. A més, el govern de Vichy va trencar totes les relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica.

A Ucraïna:

El nacionalista ucraïnès Stepan Bandera va proclamar a Lviv una Ucraïna independent. Per culpa d’aquella declaració els nazis el varen detenir i deportar a Sachsenhausen.

A Romania:

En Ion Antonescu va ordenar que s’executés aquella nit a tots els comunistes jueus de Iasi i a totes les persones que les trobessin amb banderes vermelles i armes de foc. A la nit, va sortir de Iasi un tren carregat de comunistes jueus per ser assassinats.

 



29 de juny de 1941

En el Reich:

L’Adolf Hitler, que volia deixar els seus plans lligats tal i com va fer el novembre de 1937, va nombrar a en Hermann Göering successor seu per si li passava alguna cosa. En Hitler continuava sent hipocondríac i continuava creient que no viuria gaires anys. A part, durant aquell dia en Hitler va començar a preocupar-li que el Grup d’Exèrcits del Centre, que el seu avanç estava sent espectacular, pogués estar excedint les seves pròpies possibilitats.

Per altra banda, en Reinhard Heydrich, com el 17 de juny de 1941, va tornar a ordenar als oficials de l’Exèrcit alemany que fomentessin o intensifiquessin els pogroms locals contra comunistes i jueus homes sense deixar empremtes digitals.

A Alemanya, els alemanys varen rebre per primer cop notícies sobre l‘Operació Barbarroja en dotze parts extraordinaris. El primer comunicat va sortir a les onze del matí precedit per la Fanfàrria Russa. Els parts explicaven les victòries sobre els soldats soviètics a Brest-Litovsk, Bialystok, Grodno, Vílnius, Kaunas, Dünanburg i Minsk, entre altres llocs, i que s’havia aconseguit el control aeri. A més, es va informar que dos exèrcits soviètics estaven envoltats a Bialystk i que els soviètics havien perdut 2.233 tancs i 4.107 avions, a més de que s’havia capturat una enorme quantitat d’equipament militar i un gran número de presoners. Els parts es varen llegir a la ràdio en intervals d’un quart d’hora, però no varen tenir una gran acollida entra la població que es va cansar de seguida de tants comunicats especials.

En el front oriental:

La Wehrmacht va aprofitar que el govern soviètic s’havia paralitzat i no donava ordres des de feia uns dies per avançar amb força cap a Moscou i a Leningrad. El Grup d’Exèrcits Centre va tancar en un gegantesc moviment en pinça la ciutat de Minsk, atrapant a 290.000 soldats soviètics, capturant 2.500 tancs i 1.400 peces d’artilleria de camp. Per altra banda, els alemanys varen acceptar a un grup de soldats voluntaris croats per lluitar contra als soviètics. Tot i l’evident èxit de l’operació els alemanys varen topar-se amb un problema que els portaria molt maldecaps fins al final de la guerra, el carburant. Aquest dia la Luftwaffe va tenir que anar a buscar carburant pel 4ª Grup blindat.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, a la matinada, en Iosif Stalin va patir un col·lapse nerviós per culpa de la invasió alemanya que no havia previst, però tot i estar enfonsat anímicament va ser present en una reunió en el Ministeri de Defensa, en el carrer Frunze de Moscou. Allí, va ser informat de que l’exèrcit soviètic s’estava retirant i que la ciutat de Minsk, la capital de Bielorússia, estava apunt de caure a mans alemanyes. Quan Stalin va sortir de la reunió estava consternat, no es podia creure que tot l’imperi que havien construït amb en Vladimir Lenin estigués apunt de caure. Els alts càrrecs soviètics com en Viatxeslav Mólotov, l’Anastas Mikoyan i en Lavrenti Beria veien com Stalin no era capaç de trobar una solució i varen pensar seriosament en unir les seves forces per enderrocar-lo. En Mólotov va escriure que Stalin ja no era n’hi capaç de vestir-se ni de dormir. Però tots ells sabien que si fallaven amb el seu pla d’enderrocar-lo Stalin es venjaria d’ells i els empresonaria, els torturaria i els executaria. A més, en Iosif Stalin va assumir el control del Ministeri de Defensa de la federació i va establir un consell de defensa de cinc homes, cosa que encara dificultava més els seus plans per enderrocar-los. Però Stalin va patir un nou contratemps aquell dia quan Albània va declarar la guerra a la Unió Soviètica.

A Romania:

A Iasi, després de la batuda del dia anterior contra els jueus, els soldats romanesos varen afusellar a la majoria dels detinguts en el patí del quarter general de policia. Els 4.300 supervivents varen ser amuntegats en vagons de càrrega per ser més tard deportats. Després d’eliminar als jueus, els cristians de la ciutat varen col·locar creus, icones i cartells amb inscripcions que deien: Aquí viuen cristians, no jueus.

 



28 de juny de 1941

En el quarter general d’Adolf Hitler a Rastenburg, Hitler estava molt content ja que creia que arribarien a Moscou en quatre setmanes. En aquells moments de felicitat, Hitler va parlar amb els seus col·laboradors i els va explicar que el comunisme era el mal d’Europa i que s’havia vist obligat a actuar.

En el sector central del front oriental, el Grup d’Exèrcits del centre del mariscal de camp Fedor von Bock varen arribar a la ciutat de Minsk, capital de Bielorússia. A la ciutat es varen produir durs combats amb victòries per part dels alemanys que varen empresonar a molts soldats i generals soviètics.

A Romania, a Iasi, soldats romanesos, membres del Servei Especial d’Intel·ligència, policies i nombrosos civils de la ciutat, varen participar en un atac contra els jueus. Milers varen ser assassinats en els carrers i en les seves llars, i uns altres varen ser arrestats.

 



27 de juny de 1941

Adolf Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament, Fritz Todt, amb l’oficial de la Luftwaffe, Erhard Milch, l’encarregat de les obres relacionades amb l’armament i l’arquitecte Albert Speer. Hitler es va mostrar segur de que la Unió Soviètica ja havia sigut derrotada i que, per tant, ara podia destinar la seva prioritat en el programa aeri de la Luftwaffe de Hermann Göering per derrotar el seu següent objectiu, la Gran Bretanya. Milch va insistir molt en aquella reunió de que s’havien d’intensificar els recursos en la campanya aèria en front de la campanya de terra, ja que creia que l’objectiu ara era la Gran Bretanya. Però Todt no va opinar igual i es va mostrar descontent amb aquell canvi de rumb en la guerra ja que creia que primer havien d’acabar la seva missió militar en el territori soviètic i estava convençut de que havien d’augmentar els soldats de Terra, cosa que Hitler no va considerar en cap moment. En acabar la reunió, Todt estava molt enfadat i li va recriminar a Milch d’haver-se convertit en un simple col·laborador del Ministeri de l’Aire.

A Budapest, Hongria va declarar la guerra a la Unió Soviètica.

Romania, els nazis varen matar a 4.000 jueus després d’haver-los acusat de fer senyals als avions soviètics. La població jueva va ser detinguda, torturada i assassinada per ciutadans, policies i oficials militars romanesos. Molts jueus varen ser deportats en els camps de concentració i els transportaven en uns trens amb unes condicions terribles.

En el camp de concentració de Sachsenhausen, va arribar-hi el primer comboi de presoners francesos, 244 miners acusats d’haver participat en la gran vaga patriòtica de les conques del Nord i del Pas de Calais. Durant el trajecte els alemanys en varen executar a 26 d’ells.

A Suècia, la divisió nazi Engelbrecht va travessar territori suec amb trens. Suècia va acceptar aquell dia assignar aeroports per les forces alemanyes.

26 de juny de 1941

En el front oriental, la Wehrmacht avançava ràpid cap a l’est i ja havia entrat 300 quilòmetres en territori soviètic, capturant les ciutats de Brest-Litovsk i Daugavpils després d’haver-les rodejat prèviament. Al nord, les tropes alemanyes ja havien establert bases a l’altre costat del riu Dvina. A més, vehicles, soldats i carros de subministraments alemanys varen creuar la frontera soviètica a prop d’Urinov-Sokal. El mariscal de camp Erhard Milch va anotar que en aquell dia havien destruït a 300 avions soviètics.

Pensant que la victòria arribaria aviat, l’Alfred Rosenberg va ordenar que totes les publicacions i ordres relatives a activitats polítiques o propagandístiques dels països de l’est havien de ser valorades prèviament per ell.

Però no tot varen ser males notícies pels soviètics o no tot varen ser bones notícies pels alemanyes. El govern nord-americà va oferir la seva ajuda a la Unió Soviètica.

25 de juny de 1941

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler va expressar la seva preocupació per què els Grups d’Exèrcits del Centre i del Sud s’estiguessin endinsant massa en territori enemic.

Berlín, continuaven arribant missatges de felicitació per la invasió a la Unió Soviètica. La felicitació que es va rebre amb més joia va ser la d’Espanya perquè els espanyols deien que estaven disposats a enviar voluntaris per lluitar al front contra als soviètics, la que seria la Divisió Blava.

En l’Operació Barbarroja:

A Lituània, a la ciutat de Kaunas, els alemanys varen assassinar a 1.500 jueus, varen cremar i destruir les sinagogues i les cases que ocupaven els jueus varen ser destruïdes. El general de les SS, en Franz Walter Stahlecker, va incitar a la població lituanesa a tenir odi als seus veïns jueus, i varen dirigir hi ajudar a la població de Kaunas i a les tropes auxiliars lituanes per assassinar als jueus de la ciutat. Els oficials de la Wehrmacht en els territoris lituans ocupats sabien el què feien les SS i no únicament van contemplar-lo, sinó que també varen encobrir les unitats de les SS i els seus còmplices lituans.

Mentre a Lituània es cometien els primers crims, els alemanys continuaven avançant ràpidament per territori soviètic. Segons el mariscal de camp Erhard Milch, en aquella jornada varen destruir a 351 avions soviètics. A més, aquell dia els alemanys varen tenir un nou aliat amb la seva lluita contra els soviètics. Amb ànims de revenja, Finlàndia va declarar la guerra a la Unió Soviètica.

En els Estats Units:

Després de que el president Franklin Delano Roosevelt sabés que 100.000 persones negres estaven disposades a manifestar-se aquell dia a Washington per reivindicar els seus drets, la que seria la Marxa a Washington, la Facing March, es va promulgar el Decret 8.802 en què es posava fi a la discriminació racial i de les minories ètniques a les indústries d’armament. Aquell decret no valia per l’Exèrcit, on es va continuar segregant a les persones pel seu color de la pell. També es va crear un comitè, el Fair Employment Practices Committee, la primera Agència federal des de la reconstrucció de la Guerra Civil (1861-1865) que lluitava per la igualtat d’oportunitats pels negres i s’encarregava d’investigar i vetllar per acabar amb la segregació en els països del Sud.

24 de juny de 1941

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler li va comentar a en Walther von Brauchitsch que li preocupava que el cercle de Bialystok no fos suficientment estret.

En l’Operació Barbarroja:

Els alemanys varen ocupar les ciutats de Brest-Litovsk, Kaunas i Wilna. Al matí, una esquadrilla de 96 avions alemanys varen bombardejar la ciutat de Minsk, que va ser atacada durant tot el dia. Tot el centre de la ciutat va quedar destruït, quedant dempeus un parell d’edificis grans. La gent va intentar fugir de la ciutat però no varen poder perquè els carrers estaven plens, i els que varen aconseguir escapar varen ser metrallats pels caces alemanys. Segons l‘Erhard Milch aquell dia varen destruir a 557 avions soviètics.

A Lituània, després de que els tancs alemanys hi haguessin arribat a la nit, els nacionalistes lituans de Vílnius varen formar un comitè de ciutadans per declarar la independència de Rússia. Però quan un funcionari alemany va saber els moviments dels nacionalistes va informar irritat al tinent general Wilhelm Schubert de que els nacionalistes estaven actuant com si siguessin els seus socis i com si pensessin que els alemanys haguessin anat a la guerra contra els russos només per alliberar a Lituània. Precisament aquell dia, el Einsatzgruppe A va efectuar la seva primera matança de jueus a la petita ciutat lituanesa de Gargzdai, situada just a l’altra banda de la frontera. Homes de la Policia de Seguretat i una unitat de la policia de Memel varen matar a trets a 201 jueus aquella tarda.

A Espanya:

A Madrid, un nombrós grup de ciutadans espanyols es varen manifestar al carrer per donar el seu suport a la invasió alemanya a la Unió Soviètica. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, en Ramón Serrano Súñer, va donar suport als manifestants i va pressionar a en Francisco Franco perquè intervingués militarment en l’Operació Barbarroja.

En els Estats Units:

En lord Halifax va arribar als Estats Units, on va ser rebut pel president Franklin Delano Roosevelt.

A l’Àfrica:

A Etiòpia, soldats belgues i britànics varen atacar durament la ciutat de Debra Tabor, que estava molt ben defensada pels italians, però després d’aquesta dura ofensiva molts ascaris varen desertar.

23 de juny de 1941

En el Reich:

Durant tot el dia el govern alemany no va parar de rebre missatges de l’exterior per l’Adolf Hitler per donar-li les gràcies per la seva iniciativa d’envair la Unió Soviètica el dia anterior. Entre un dels que va escriure va ser en Benito Mussolini, que li va prometre que Itàlia estaria al costat dels alemanys i que esperava una victòria total. Tot i això, en Mussolini no volia obrir el segon front. Al migdia, l’Adolf Hitler amb els seus col·laboradors varen sortir de Berlín en direcció al seu quarter general de Rastenburg, a Prússia Oriental, on hi arribaria a la nit. El dictador alemany creia que només hi estaria unes setmanes al quarter, on visitaria les zones ocupades i després tornaria a Berlín de manera triomfal.

En l’Operació Barbarroja:

La Luftwaffe va bombardejar la ciutat de Minsk, la capital de Bielorússia, i els tancs alemanys varen avançar cap a la capital bielorussa. Els soviètics estaven desesperats, el tinent general Ivan Kopets, el cap del Comandament de Bombarders soviètics, es va suïcidar disparant-se un tret al cap. El mariscal de camp Erhard Milch va deixar constància de que aquell dia havien destruït a 800 avions soviètics.

A la Gran Bretanya:

A Londres, després de veure que els alemanys es centrarien a la Unió Soviètica, en Winston Churchill va pensar en dur forts atacs en el nord de França i va escriure una nota amb el lema; aprofitem l’ocasió.

A l’Àfrica:

A Etiòpia, els italians varen capturar al cap guerriller etíop Aialeu Burrú.

22 de juny de 1941

Comença l’Operació Barbarroja:

A les tres de la matinada, a Moscou es va rebre el telegrama d’en Joachim von Ribbentrop en què s’anunciava que Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica. L’Adolf Hitler va decidir que seria aquest dia l’atac contra la Unió Soviètica perquè era el mateix dia que en Napoleó va envair Rússia, tot i que quan l’operació va anar malament pels seus interessos va dir que en Napoleó havia envaït Rússia el 23 de juny. Aquella operació militar es va conèixer amb el nom d‘Operació Barbarroja. En el moment de la invasió, els alemanys tenien 38 divisions a l’oest, 12 es trobaven a Noruega, 1 a Dinamarca, 7 en els Balcans, 2 a Líbia i, per tant, quedaven 145 divisions per aquella operació. El OKH (l’Alt Comandament alemany) creia que la invasió duraria dos mesos i per culpa d’aquesta previsió no es va equipar les tropes per combatre a l’hivern, cosa que lamentarien el desembre de 1941. Per dur a terme l‘Operació Barbarroja, Alemanya va enviar a 3.050.000 soldats de diverses nacionalitats, juntament amb un milió més de soldats de països aliats amb Alemanya, més de 3.350 vehicles blindats, 600.000 vehicles motoritzats, al voltant de 7.000 canons, 600.000 cavalls i uns 2.000 avions. En Hitler també contava amb la possibilitat de que podrien ser més soldats si Eslovàquia i Romania entraven en el conflicte. De seguida la Wehrmacht, amb 119 divisions, es va dividir en tres grups per conquerir el màxim de territori soviètic.

  1.  Es va atacar pel nord, en un front dirigit per en Wilhelm Ritter von Leeb amb 26 divisions, per conquerir els països bàltics i la ciutat de Leningrad.
  2.  Es va atacar pel centre, en un front dirigit per en Fedor von Bock amb 51 divisions, on es van dedicar els màxims esforços per conquerir Bielorússia i arribar a la ciutat de Moscou.
  3. Es va atacar pel sud, en un front dirigit per en Gerd von Rundstedt amb 42 divisions, per conquerir Ucraïna i arribar a la regió muntanyosa del Càucas, que era molt rica amb petroli.

A un quart de quatre de la matinada va començar la intervenció militar d’Alemanya cap a la Unió Soviètica després de que més de 6.000 peces d’artilleria marquessin l’inici de l’atac. Les forces armades alemanys varen iniciar la seva ofensiva des de Prússia Oriental fins al mar Negre. Abans de que es fes de dia, els bombarders de la Luftwaffe van passar la frontera a gran altura i varen atacar els aeròdroms dels territoris ocupats per la Unió Soviètica destruint 500 avions soviètics a terra i més de 200 a l’aire. Els pocs avions soviètics que varen aconseguir enlairar-se varen ser destruïts pels caces alemanys. El Fliergerkorps 4ª va informar de que en els seus primers atacs havia destruït a 142 avions de terra i 16 a l’aire. Al migdia, els soviètics varen perdre 528 avions a terra i 210 a l’aire només en els districtes militars de l’oest. Els pilots soviètics estaven mal entrenats i volaven ineficaçment en formacions tàctiques impossibles, mentre els atacs de la Luftwaffe desmoralitzaven el comandament i el control del soviètics. Al final del dia, 1.200 avions soviètics, més del 25% de la flota a la línia del front, havien sigut destruïts, tot i que el mariscal de camp Erhard Milch va dir que havien destruït a 1.800 avions.

L’ofensiva havia començat també en el mar. Dos aparells alemanys varen llançar a les tres de la matinada les seves bombes sobre els vaixells russos a la base naval de Sebastopol, a la costa del Mar Negre, davant la sorpresa dels soldats soviètics, que fins l’últim moment es varen creure que eren avions propis. Immediatament varen comunicar a Moscou l’atac, però no se’ls va concedir cap credibilitat. En el mar Bàltic, quatre llanxes de la Kriegsmarine varen enfonsar un vaixell mercantil soviètic. Els supervivents que varen aconseguir escapar en els bots salvavides varen ser metrallats sense pietat.

La sort que varen tenir els alemanys va ser que l’atac va agafar per sorpresa als soviètics, que encara creien que seguia vigent el pacte de no agressió amb Alemanya del 24 d’agost de 1939, tot i que la Gran Bretanya i els serveis d’intel·ligència soviètics ja havien avisat a en Iosif Stalin de que Alemanya els atacaria en aquella data. Stalin mai es va voler creure que seria atacat pels alemanys, ja que pensava que si l’Adolf Hitler obria un front militar a l’est seria la seva derrota. El general Franz Halder va anotar en el seu Diari que s’havia aconseguit la sorpresa tàctica en l’enemic en tot el front. A les dues de la matinada, agents soviètics varen intentar avisar al govern soviètic de què aviat serien atacats, però les forces especials alemanyes varen tallar les línies telefòniques. Poc després de que Stalin es retirés a dormir després d’una llarga sessió del Poltibur, a dos quarts de quatre de la matinada, en Gregory Zhukov el va trucar per parlar-li de l’atac i, fins a dos quarts de cinc de la matinada, el govern soviètic no es va reunir. Stalin no volia admetre l’operació alemanya, es pensava que era una maniobra d’uns quants generals dissidents, i va ordenar atacar sense traspassar la frontera alemanya. Poc després, el general Nikolai Kuznetsov, el cap dels serveis d’informació soviètics, va ordenar a tots els agents soviètics a Europa que passessin a l’acció i creessin ràdios clandestines per tal d’espiar a tots els països per saber què passava realment.

L‘exèrcit soviètic va poder contar amb cinc milions de soldats que es dividien en quatre districtes militars especials que, junts, reunien 132 divisions. Però varen tenir el problema que agrupar-los a tots va ser una tasca molt lenta i dificultosa, cosa que el principi va ajudar als alemanys a entrar ràpidament pel país. Quan va començar la invasió varen ser renombrats com a fronts Nord-oest, Oest, Sud-Oest i Sud. Les tropes del Bàltic estaven sota al comandament del general Fedor Kuznetsov; les tropes d’Occident estaven sota les ordres del general Dmitry Pavlov; les tropes de Kiev estaven sota les ordres del general Mikhail Kirponos i les tropes d’Odessa estaven sota al comandament de Jakov. L’exèrcit soviètic es va enfonsar al mateix dia de l’atac i els alemanys varen capturar a un gran número de soldats soviètics. El caos que vivia l’exèrcit soviètic era molt evident i una unitat de transmissions alemanya va interceptar un missatge dels soldats soviètics per ràdio en què preguntaven què tenien que fer i perquè no enviaven la senyal en clau. Les tropes de la Wehrmacht varen ser festejades pels pobles per a on entraven, sobretot pels pobles d’Ucraïna que rebien els soldats amb flors perquè els veien com els salvadors que els ajudarien a derrocar el comunisme de Stalin. Però per l’Adolf Hitler i els seus generals aquella gent no tenien cap tipus d’importància ja que els considerava races inferiors, sub-humans. En finalitzar el dia, la Stavka va emetre un comunicat fals on deia que els alemanys només havien obtingut victòries insignificants i que havien sigut rebutjats i havien tingut grans pèrdues.

Mentre els soldats avançaven cap a l’est, a Alemanya la majoria dels alemanys que varen escoltar la ràdio varen sentir els compassos dels Preludis de Liszt, l’himne que en Hitler havia elegit per la victòria al front de l’Est. En Joseph Goebbels, després de la reunió de la nit anterior amb en Hitler, no se’n va anar a dormir com el dictador alemany i se’n va anar a la seu del seu Ministeri de Propaganda per llegir la proclama d’en Hitler. A Berlín, a la tarda, en Joseph Goebbels va pronunciar un discurs en la conferència del seu Ministeri per justificar la invasió. El ministre alemany va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que va dir que era governat per jueus, i va presentar l’operació com una campanya preventiva i com una actuació història d’Occident liderada per Alemanya i per en Hitler. Més tard varen començar a arribar a Berlín els primers informes del front on es deia que s’havien destruït fins a més de 1.000 avions soviètics i que les tropes havien avançat fins a ocupar Brest-Litovsk.

La reacció dels països aliats amb Alemanya de la invasió a la Unió Soviètica:

A Ankara, Turquia, en Franz von Papen va entregar la declaració de guerra a la Unió Soviètica al ministre d’Afers Exteriors turc, Sükrü Saracoglu, que es va posar molt content per l’atac alemany.

A Bratislàvia, Eslovàquia va trencar relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica.

A Budapest, el ministre Otto von Erdmannsdorff va entregar al regent Miklós Horthy la carta d’en Hitler que l’hi havia escrit el dia anterior en què explicava els motius de la invasió. En Horthy va qualificar de magnífica notícia i estava convençut de que la Gran Bretanya i els Estats Units veurien com no podien derrotar Alemanya per la via militar.

A Finlàndia, a les sis del matí, en una petita illa fortificada de Finlàndia, la Alskär, va ser bombardejada per avions soviètics sense que es causés greus danys pels finlandesos.

A Madrid, la notícia de la invasió es va veure amb bons ulls perquè pel règim franquista ara en Hitler combatia amb el comunisme, l’enemic d’en Francisco Franco.

A Itàlia, el conseller de l’ambaixada alemanya a Itàlia es va reunir amb al ministre d’Afers Exteriors i gendre d’en Benito Mussolini, el comte Galeazzo Ciano. El conseller li va portar la carta que l’Adolf Hitler li havia escrit el dia anterior on li anunciava que havia començat la intervenció a la Unió Soviètica. Quan en Ciano va veure el contingut de la carta li va fer arribar al seu sogre, que es va enfadar molt perquè sabia que atacar als soviètics era un suïcidi i debilitava la seva lluita al nord de l’Àfrica. L’amant d’en Mussolini, la Clara Petacci, es va despertar aquella matinada quan va veure que el seu amant estava enfurismat i no parava de cridar pels passadissos. Espantada li va pregunta què estava passant i el dictador italià es va limitar a respondre-li ; la guerra està perduda. A més, per en Mussolini la invasió era una traïció d’en Hitler, ja creia que no l’havien avisat i, per tant, que no es respectava el Pacte d’Acer que havien firmat. Més tard, en Mussolini es va enfadar encara més quan va saber que en Hitler estava perfilant un acord entre Alemanya i Espanya sense parlar-ne amb ell abans. Ell creia que era l’únic que podia mantenir relacions amb Espanya perquè havia sigut el primer en ajudar a en Francisco Franco a guanyar la Guerra Civil espanyola. Però no només en Mussolini no va creure amb la victòria a l’Est, també el mariscal i ministre de l’Aire alemany, en Hermann Göering, que curiosament estava en el Carinhall aquell dia mentre els seus avions atacaven, opinava com el dictador italià i el va trucar per explicar-li que pensava que obrir un segon front era una imprudència. Al final, tot i rondinar molt, Itàlia, juntament amb Romania, es varen veure obligats a declarar la guerra a la Unió Soviètica respectant així el pacte tripartit.

A la Gran Bretanya, en Winston Churchill va declarar que ell sempre s’havia oposat al comunisme pels seus crims, però que ara se’n havien d’oblidar per destruir a en Hitler i el seu règim. El primer ministre va prometre que ajudaria a la Unió Soviètica amb tots els mitjans.

Al nord de l’Àfrica:

L’Archibald Wavell, després de fracassar en el seu intent per alliberar Tobruk, va ser enviat a l’Índia com a cap militar.

21 de juny de 1941

En el Reich:

A la matinada, l’Adolf Hitler va continuar parlant amb el seu arquitecte, l’Albert Speer, que l’havia convidat a sopar aquella nit a la Nova Cancelleria amb altres convidats. Després d’escoltar els compassos dels preludis del compositor hongarès Franz Liszt, Speer i l’almirall Erich Raeder li varen exposar un projecte per construir unes drassanes i una nova ciutat a Noruega, al costat de la ciutat de Trondheim, amb l’objectiu de construir la base naval més gran d‘Alemanya. Però en Hitler, que mai va ser un amant de la guerra marítima, va decidir aparcar el tema per més endavant.

Al migdia, en Hitler va dictar la proclamar al poble alemany que llegiria l’endemà. Sabent que aviat començar l’operació més important de la guerra, el dictador alemany estava molt nerviós i es passejava amunt i avall, interessant-se des del més mínim detall de la propaganda com les músiques que sonarien en la ràdio per anunciar les victòries alemanyes. A la tarda es va reunir amb el seu ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, que acabava de reunir-se amb els seus convidats italians a Schwanenwerder, a la Cancelleria del Reich i junts varen arribar a la conclusió de que no els quedava cap més remei que atacar a la Unió Soviètica i estaven convençuts de que en Iosif Stalin cauria amb facilitat. Mentre parlaven es notava que el dictador alemany estava completament esgotat per tot l’esforç dels últims dies. Llavors varen parlar de la proclama que en Hitler havia acabat de redactar i en Goebbels li va afegir unes quantes suggerències. Nerviosos els dos varen caminar amunt i avall per l’habitació durant tres hores fins que en Hitler es va anar relaxant. Després, en Hitler li va escriure una carta a en Benito Mussolini i al regent d’Hongria, l’almirall Miklos Horthy, per explicar-els-hi els motius de la invasió i el mètode en què es realitzaria l’operació anomenada Operació Barbarroja. A quarts de tres de la matinada en Hitler es va posar al llit per dormir i en Goebbels va tornar al seu Ministeri per posar al corrent al seu equip de col·laboradors que l’estaven esperant.

En el front oriental:

Al matí, la Wehrmacht, per ordres d’en Hitler, va començar a infiltrar-se en el territori soviètic, on l’endemà començaria la invasió sorpresa. Igual que a Polònia, en Hitler va demanar als seus serveis d’intel·ligència que informessin d’una agressió imminent dels soviètics per utilitzar-la de pretext per atacar a la Unió Soviètica. L’Alt Comandament alemany tenia a la seva disposició al voltant de 135 divisions i la majoria ja es trobaven en el territori soviètic. També es varen enviar equips de seguretat que controlarien els territoris ocupats per la Wehrmacht. Aquests equips que anirien darrere de l’exèrcit seran en gran part els responsables de les massacres que es varen cometre contra la població civil dels països ocupats. El comandant de blindats alemany, en Heinz Guderian, va visitar les posicions d’avantguarda que dominava la fortalesa soviètica zarista de Brest-Litovk, en la confluència dels rius Bug i Muchawiec. A través dels seus prismàtics va veure que les defenses soviètiques estaven indefenses ja que no esperaven l’atac. Dins de la fortalesa, els soldats soviètics, molts d’ells txetxens, feien instrucció al compàs d’una banda militar. A la nit, els soldats alemanys varen llegir l’ordre donada per en Hitler:

En aquest moment es fa efectiva la marxa més gran que el món hagi vist en el que es refereix a extensió i perímetre. Les formacions del front oriental alemany aniran des de Prússia Oriental fins els Càrpats. La seva missió no serà la defensa d’alguns països, sinó la seguretat de tot Europa i amb ell la salvació de tot el món. Soldats alemanys! Entreu en una batalla dura i d’alta responsabilitat ja que el destí d’Europa estar en les vostres mans. Que Déu nostre senyor ens ajudi en aquesta batalla!.

A la Unió Soviètica:

Els soviètics no esperaven l’atac alemany i una prova d’aquest fet la trobem en aquella nit. Mentre les tropes alemanyes penetraven la frontera, el tren exprés Berlín-Moscou va creuar el Bug en direcció a Best, i poc després un tren soviètic amb gra creuava tranquil·lament la frontera en direcció oposada. Tot i això, el NKVD va informar de que almenys 39 avions de reconeixement alemany havien volat per l’espai aeri rus, i l’ambaixador Dekanazov va buscar a en Lavrentia Béria per informar-lo de que l’endemà els alemanys l’atacarien. Però en Béria no li va fer cas i li va dir a Stalin que demanaria passar comptes amb l’ambaixador per bombardejar-lo amb desinformació. Més tard, en Béria va rebutjar un informe verdader del cap de l’espionatge militar sobre les forces que havien concentrat els alemanys a la frontera. No va ser fins a mitjanit quan el Kremlin va donar l’ordre d’avis als seus comandants de que es preparessin per una invasió alemanya.

A Síria:

Les tropes britàniques i les de la França Lliure varen ocupar Damasc.

A la Gran Bretanya:

A Londres, després de que el perill per atacs aeris es veiés disminuït, la Cambra dels Comuns va tornar a la seva seu tradicional, i el número 10 de Dowing Street va tornar a ser la principal seu de les activitats d’en Winston Churchill. Per altra banda, en Churchill va acomiadar de forma decisiva i amb el vist-i-plau dels caps de l’Estat Major a l’Archibald Wavell com a comandant de l’Exèrcit britànic al nord de l’Àfrica i li va fer intercanviar el lloc amb en Claude Auchinleck, el comandant en cap a l’Índia. La decisió va ser acceptada per en Wavell.

css.php