Home // 1941 // Juny

30 de juny de 1941

Dilluns:

En el Reich:

Adolf Hitler va escriure una carta per el dictador Benito Mussolini per explicar-li que estava molt content que moltes nacions estiguessin al seu costat per lluitar contra el bolxevisme i el va convidar a que Itàlia s’unís a l’Operació Barba-roja. Hitler veia aquella batalla com l’alliberació d’Europa i creia que tant ell com Mussolini havien promogut una guerra per la llibertat. A partir de llavors, el cos expedicionari creat per en Mussolini el 30 de maig de 1941 va passar a denominar-se Corpe di Spedizionne Italiano in Russia, CSIR. El dictador alemany també li va explicar que estava convençut de que els soviètics perdrien aviat la guerra.

Aquell mateix dia, Hitler, acompanyat pel general Wilhelm Keitel, va viatjar en tren al quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit a Angerburg, no gaire lluny dels seu quarter general de Rastenburg.


Holanda va enviar un grup de soldats holandesos voluntaris per lluitar amb els alemanys contra la Unió Soviètica. A més, el govern de Vichy va trencar totes les relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica.

En el front oriental:

La força aèria del Bàltic Bandera Roja (VVS KBF) va utilitzar tots els bombarders disponibles en un intent de destruir els ponts del Daugava al seu pas per Daugavpils i neutralitzar als caces alemanys de l’aeròdrom de la ciutat. Durant tot el dia varen efectuar diverses incursions aèries en formacions relativament modestes a uns 2.000 metres d’altura, però es varen tenir que enfrontar a la barrera de foc del 10º Regiment antiaeri de la Luftwaffe, que va desmembrar les unitats d’atac, i els Bf-109. Dels 78 bombarders que es varen utilitzar per l’acció se’n varen perdre 37, tot i que els alemanys varen afirmar haver-ne destruït 65, davant a 2 Bf-109. A més, tot i que varen aconseguir destruir diversos pontons, els passos fluvials principals varen quedar intactes. Després d’aquesta batalla aèria, la VVS del Front Oest no va poder reunir més de 374 bombarders i 124 caces d’una força inicial de 1.789.

En el sector central:

Els soviètics cada cop resistien més bé i aquell mateix dia el Grup d’Exèrcits del Centre va informar de resistència aferrissada, però descoordinada, i de baixes russes molt sagnants perquè no es rendien i preferien morir.

En el sector sud:

El SD es va posar a matar els jueus de la ciutat de Lutsk. Aquell dia en va executar a més de 300.

A la Unió Soviètica:

El general Dimitri Pavlov, que el dia anterior havia sigut rellevat com a comandant del front central, es va dirigir juntament amb alguns dels seus subordinats a Moscou, on seria afusellat per no haver frenat els alemanys durant la invasió.

A Ucraïna:

El nacionalista ucraïnès Stepan Bandera va proclamar a Lviv una Ucraïna independent. Per culpa d’aquella declaració els nazis el varen detenir i deportar a Sachsenhausen.

A Romania:

Ion Antonescu va ordenar que s’executés aquella nit a tots els comunistes jueus de Iasi i a totes les persones que les trobessin amb banderes vermelles i armes de foc. A la nit, va sortir de Iasi un tren carregat de comunistes jueus per ser assassinats.

29 de juny de 1941

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler, que volia deixar els seus plans lligats tal i com va fer el novembre de 1937, va nombrar al ministre Hermann Göering successor seu per si li passava alguna cosa. Hitler continuava sent hipocondríac i seguia creient que no viuria gaires anys. A part, durant aquell dia Hitler va començar a preocupar-li que el Grup d’Exèrcits del Centre, que el seu avanç estava sent espectacular, pogués estar excedint les seves pròpies possibilitats.


Reinhard Heydrich, com el 17 de juny de 1941, va tornar a ordenar en els oficials de l‘exèrcit alemany que fomentessin o intensifiquessin els pogroms locals contra els comunistes i els jueus homes sense deixar empremtes digitals.


A Alemanya, els alemanys varen rebre per primer cop notícies sobre l‘Operació Barba-roja en dotze parts extraordinaris. El primer comunicat va sortir a les onze del matí precedit per la Fanfàrria Russa. En les informacions s’explicaven les victòries sobre els soldats soviètics a Brest-Litovsk, Bialystok, Grodno, Vílnius, Kaunas, Dünanburg i Minsk, entre altres llocs, i es deia que s’havia aconseguit el control aeri. A més, es va informar de que dos exèrcits soviètics estaven envoltats a Bialystk i que els soviètics havien perdut 2.233 tancs i 4.107 avions, a més de que s’havia capturat una enorme quantitat d’equipament militar i un gran número de presoners. Les notícies sobre el front es varen llegir a la ràdio en intervals d’un quart d’hora, però no varen tenir una gran acollida entra la població que es va cansar de seguida de tants comunicats especials.

En el front oriental:

En el sector nord:

Aquell dia va començar l’ofensiva alemanya de l’Eduard Dietl a l’extrem nord. Però l’operació es va veure dificultada per la irregularitat del terreny i la falta d’adequació de les carreteres en aquella regió àrtica. Els soviètics, a més, varen respondre a l’acte amb el llançament de 18 bombarders SB contra el port de Liinahamari, on es va enfonsar una embarcació de càrrega i es varen produir greus danys a la zona del moll. 

En el sector central:

La Wehrmacht va aprofitar que el govern soviètic s’havia paralitzat i no donava ordres des de feia uns dies per avançar amb força cap a Moscou i a Leningrad. El Grup d’Exèrcits Centre va tancar en un gegantesc moviment en pinça la ciutat de Minsk, atrapant a 290.000 soldats soviètics, capturant 2.500 tancs i 1.400 peces d’artilleria de camp. Per altra banda, els alemanys varen acceptar a un grup de soldats voluntaris croats per lluitar contra els soviètics. Tot i l’evident èxit de l’Operació, els alemanys varen topar-se amb un problema que els portaria molt maldecaps fins al final de la guerra, el carburant. Aquest dia la Luftwaffe va tenir que anar a buscar carburant pel 4º Grup blindat.


Per intentar frenar els alemanys, el tinent general Andrei Yeremenko va substituir a en Dimitri Pavlov, acusat de no haver fet suficient per la defensa soviètica, en qualitat d’oficial al comandament del sector central. L’endemà Pavlov es va dirigir a Moscou per ser jutjat.

En el sector sud:

El tinent general Riabishev, comandant del 8º Cos Blindat, es va reunir amb els oficials del seu Estat Major, rodejat de vehicles destruïts per la Luftwaffe, i varen decidir escapar de l’embolcall de la 11º Divisió Panzer

A la Unió Soviètica:

A Moscou, a la matinada, Iosif Stalin va patir un col·lapse nerviós per culpa de la invasió alemanya que no havia previst, però tot i estar enfonsat anímicament va ser present en una reunió en el Ministeri de Defensa, en el carrer Frunze de Moscou. Allí va ser informat de que l’exèrcit soviètic s’estava retirant i que la ciutat de Minsk estava a punt de caure a mans alemanyes. Quan Stalin va sortir de la reunió estava consternat, no es podia creure que tot l’imperi que havien construït amb el líder bolxevic Vladimir Lenin estigués a punt de caure. Els alts càrrecs soviètics com Viatxeslav Mólotov, Anastas MikoyanLavrenti Beria veien com Stalin no era capaç de trobar una solució i varen pensar seriosament en unir les seves forces per enderrocar-lo. Mólotov va escriure que Stalin ja no era n’hi capaç de vestir-se ni de dormir. Però tots ells sabien que si fallaven amb el seu pla d’enderrocar-lo Stalin es venjaria d’ells i els empresonaria, els torturaria i els executaria. A més, Stalin va assumir el control del Ministeri de Defensa de la federació i va establir un consell de defensa de cinc homes, cosa que encara dificultava més els seus plans per enderrocar-los.

Però Stalin va patir nous contratemps aquell dia quan Albània va declarar la guerra a la Unió Soviètica i quan des de Tòquio Max Clausen va enviar un missatge de l’espia Richard Sorge que deia que Japó estava preparant una mobilització de prova per enfrontar-se a la Unió Soviètica, però que el primer ministre Fuminaro Konoye seguia oposant-se a la bel·ligerància.

A Romania:

A Iasi, després de la batuda del dia anterior contra els jueus, els soldats romanesos varen afusellar a la majoria dels detinguts en el patí del quarter general de policia. Els 4.300 supervivents varen ser amuntegats en vagons de càrrega per ser més tard deportats. Després d’eliminar als jueus, els cristians de la ciutat varen col·locar creus, icones i cartells amb inscripcions que deien: Aquí viuen cristians, no jueus. Els romanesos els varen assassinar amb el pretext de que els jueus de la ciutat havien fet senyals als aeroplans soviètics que els bombardejaven. 

28 de juny de 1941

Dissabte:

En el front oriental:

En el quarter general de l’Adolf Hitler a Rastenburg, Hitler estava molt content ja que creia que arribarien a Moscou en quatre setmanes. En aquells moments de felicitat, Hitler va parlar amb els seus col·laboradors i els va explicar que el comunisme era el mal d’Europa i que s’havia vist obligat a actuar. Però el que Hitler no imaginava era que els soviètics estaven resistint amb més força de la pensada. El Grup d’Exèrcits del Centre va comunicar aquell dia a l’Alt Comandament alemany que els soviètics estaven lluitant amb una resistència i un coratge extrems.


Els finlandesos varen presentar un pla d’atac contra el nord de la Unió Soviètica que va satisfer les exigències alemanyes. Franz Halder va anotar en el seu Diari que el pla d’atac estava totalment d’acord amb les seves idees i va afirmar que les tropes estaven ansioses per atacar. L’endemà començaria l’atac finlandès.

En el sector nord:

A Lituània, el 21º Cos Blindat soviètic va atacar a les forces de l‘Erich von Manstein convertint la situació alemanya en bastant crítica, segons paraules del mateix mariscal. Un cop més, els alemanys varen tenir que recórrer a la Luftwaffe amb la 1º Flota Aèria.


La Luftwaffe també va ser utilitzada per atacar a una concentració de carros de combat soviètics al sud i sud-oest de Riga. Els alemanys varen perdre 6 Ju-88.

En el sector central:

El Grup Panzer 2º i 3º del Grup d’Exèrcits del centre del mariscal de camp Fedor von Bock va arribar a la ciutat de Minsk, capital de Bielorússia. A la ciutat es varen produir durs combats amb victòries per part dels alemanys que varen empresonar a molts soldats i generals soviètics.


Aquell dia un regiment de la 5º Divisió d’Infanteria del 9º Exèrcit va descobrir els cadàvers de cinc presoners de guerra alemanys morts i es va ordenar com a represàlia l’execució de 50 jueus.

En el sector sud:

Les tropes alemanyes varen entrar al poble d’Oziutichi, a 40 quilòmetres a l’oest de Lutsk, on varen trobar el cadàver mutilat d’un pilot de la Luftwaffe. Els alemanys no varen dubtar en acusar als jueus de la localitat i en varen matar un centenar, en alguns casos a prop de la tomba del pilot.

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin, després de la dura reunió del dia anterior, no va poder treballar més de cinc hores aquell dia perquè estava esgotat.

A Romania: 

A Iasi, a la nit, soldats romanesos, membres del Servei Especial d’Intel·ligència, policies i nombrosos civils de la ciutat, varen participar en un atac contra els jueus, que eren acusat d’haver ajudat als soviètics. Milers varen ser assassinats en els carrers i en les seves llars, i uns altres varen ser arrestats. Els alemanys, com el comandant Hermann von Strannsky, varen ajudar a produir la massacre. Segons alguns càlculs varen morir 4.000 jueus de la ciutat, però alguns altres eleven la xifra a 8.000 Altres 5.000 jueus varen ser obligats a pujar a dos trens per ser deportats al sud.

27 de juny de 1941

Divendres:

En el Reich:

Adolf Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament Fritz Todt, amb l’oficial de la Luftwaffe Erhard Milch, l’encarregat de les obres relacionades amb l’armament i l’arquitecte Albert Speer. El líder alemany es va mostrar segur de que la Unió Soviètica ja havia sigut derrotada i que, per tant, creia que ara podia destinar la seva prioritat en el programa aeri de la Luftwaffe d’en Hermann Göering per derrotar el seu següent objectiu, la Gran Bretanya. Milch va insistir molt en que s’havien d’intensificar els recursos en la campanya aèria en front de la campanya de terra, si l’objectiu d’ara era la Gran Bretanya. Però Todt no va opinar igual i es va mostrar descontent amb aquell possible canvi de rumb en la guerra, ja que creia que primer havien d’acabar la seva missió militar en el territori soviètic i estava convençut de que havien d’augmentar els soldats de Terra, proposta que Hitler no va considerar en cap moment. En acabar la reunió, Todt estava molt enfadat i li va recriminar a en Milch d’haver-se convertit en un simple col·laborador del Ministeri de l’Aire.


En el camp de concentració de Sachsenhausen va arribar-hi el primer comboi de presoners francesos; 244 miners acusats d’haver participat en la gran vaga patriòtica de les conques del Nord i del Pas de Calais. Durant el trajecte els alemanys en varen executar a 26 d’ells.

A la Unió Soviètica;

A Moscou, en el Ministeri de Defensa en el carrer Frunze, Iosif Stalin es va reunir amb alguns membres del seu Politburó en una sessió molt tensa per les dures derrotes que patien. Tots varen fer preguntes al general Gregory Zhukov, ja que ningú sabia on eren les tropes soviètiques i les alemanyes, i menys sabien fins on havien avançat. Zhukov no podia assegurar res i se’l veia profundament tocat. Stalin en aquesta reunió va ser conscient per primer cop de que les forces alemanyes estaven a punt d’ocupar Minsk sense que el seu Exèrcit pogués fer res. Quan va sortir de la reunió, el dictador soviètic renegava en veu alta dient que Vladimir Lenin havia fundat aquell Estat i que ells l’havien enviat, literalment, a “prendre pel cul”. Poc després de la reunió es va tancar a la seva casa de camp de Kuntsevo i s’hi va quedar la resta del dia. Durant aquell dia Stalin va treballar un total de 10 hores i estava molt cansat.

En el front oriental:

El Batalló 309 de la policia alemanya va perpetrar una matança de jueus a la ciutat de Bialystok. Després d’entrar a la ciutat sense tenir que lluitar, el comandant Ernst Weis va ordenar en els seus homes que netegessin les zones residencials jueves i reunissin a tots els homes. Tot el Batalló va participar en la batuda i varen disparar indiscriminadament contra les cases jueves sense preocupar-se de si podien matar algú. El tiroteig va durar tot el dia. Els carrers varen acabar plens de cadàvers i inclús varen buscar jueus a un hospital. Alguns membres del Batalló varen obligar a la gent gran a ballar davant d’ells. Els que no aconseguien ballar tal i com els hi havien ordenat els hi cremaven les barbes. En el mercat de la ciutat hi varen reunir tots els detinguts, i posteriorment els varen traslladar a un altre lloc més amagat, com davant de la sinagoga principal de la ciutat i la més gran de Polònia, per afusellar-los. Al final, en veure que anaven lents, varen tancar als jueus a la sinagoga i la varen ruixar de gasolina per cremar-la mentre les víctimes es posaven a cantar i resar amb veu alta. Un dels homes del Batalló, per anar més ràpid, va llançar un explosiu dins del temple, convertint els càntics en crits de desesperació. Per tal de que no escapés ningú amb vida, entre 100 i 150 homes del Batalló varen rodejar la sinagoga en flames. Més de 700 persones varen morir a la sinagoga, la majoria de les víctimes eren homes, tot i que també hi havia dones i nens. Sis persones varen intentar escapar de les flames, però varen ser assassinats a trets. En total, durant aquell dia varen matar entre 2.000 i 2.200 homes, dones i nens.

A la tarda, un oficial de l’exèrcit alemany es va presentar a la ciutat i va quedar consternat per la matança que havien fet els seus companys i es va discutir amb el capità de la primera companyia davant d’aquells fets. El capità es va negar a deixar en pau als jueus.

En el sector sud:

La 11º Divisió panzer va aconseguir obrir forat en les defenses soviètiques de Dubno i corria sense trobar oposició cap a l’est.

A Hongria:

A Budapest, el govern hongarès va declarar la guerra a la Unió Soviètica.

Romania:

En el poble de Iasi, per ordres d’en Ion Antonescu, es varen matar a 4.000 jueus després d’haver-los acusat de fer senyals als avions soviètics. La població jueva va ser detinguda, torturada i assassinada per ciutadans, policies i oficials militars romanesos. Molts jueus varen ser deportats en els camps de concentració i els transportaven en uns trens amb unes condicions terribles.

A Suècia:

La divisió alemanya Engelbrecht va travessar territori suec amb trens. Suècia va acceptar aquell dia assignar aeroports per les forces alemanyes.

26 de juny de 1941

Dijous:

En el Reich:

Pensant que la victòria arribaria aviat en el front oriental, Alfred Rosenberg va ordenar que totes les publicacions i ordres relatives a activitats polítiques o propagandístiques dels països de l’est havien de ser valorades prèviament per ell.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Lituània, les tropes alemanyes del general Erich von Manstein ja havien establert bases a l’altre costat del riu Dvina. Els alemanys llavors varen enviar una força operativa del Regiment Brandenburg conformada per quatre camions de l’exèrcit soviètic i 50 soldats amb uniforme soviètic contra el pont del riu, mentre els carros de combat de Von Manstein atacaven la ciutat de Daugavpils. Els Brandenburg varen trobar-se el seu objectiu ple de vehicles soviètics de transport en moviment sota les ordres del general Kuznetsov, que tenia ordres d’aturar a Von Manstein. De seguida varen ser descoberts pels soviètics i es va produir un tiroteig entre les dues forces. Els Brandenburg varen aconseguir resistir fins l’arribada de les forces blindades.

A més, vehicles, soldats i carros de subministraments alemanys varen creuar la frontera soviètica a prop d’Urinov-Sokal.

En el sector central:

La Wehrmacht avançava ràpid cap a l’est i ja havia entrat 300 quilòmetres en territori soviètic, capturant les ciutats de Brest-Litovsk i Daugavpils després d’haver-les rodejat prèviament. Els soviètics intentaven com fos suplir els homes que perdien i aquell mateix dia va arribar des d’Oriol un exèrcit nou, el 16º, que va entrar en acció només baixar dels vagons. Aquests soldats varen lluitar en els camps situats entre les ciutats de Smolensk i Minsk.


El mariscal Kliment Vorochilov, comissari del poble de Defensa, es va dirigir al quarter general del front Oest a Moguiliov i es va trobar amb el comandant Dimitri Pavlov totalment destrossat perquè sabia que el farien responsable de la desfeta.

En el sector sud:

Els soviètics intentaven frenar les forces del comandant Gerd von Rundstedt, que va obert una falca de 50 quilòmetres d’amplada entre el 5º Exèrcit soviètic, en el nord, i el 6º, en el sud. Aquell dia els soviètics varen poder comptar amb el 8 Cos Blindat, que estava molt debilitat, per unir-se al contraatac amb l’ajuda dels últims aeroplans de les VVS de Front Sud-oest. Però les forces alemanyes eren molt superior i arribada la nit tenien la situació controlada. El 15º Cos Blindat soviètic havia perdut en la batalla 473 dels 733 carros de combat i en un dels atacs havia quedat ferit el seu comandant, el general de divisió Ignati Karpezo.



El mariscal de camp Erhard Milch va anotar que en aquell dia havien destruït a 300 avions soviètics. Però cada cop se’ls feia més complicat trobar avions soviètics intactes a terra i es va decidir canviar les ordres. Els bombarders de la 2º Flota Aèria va rebre ordres d’atacar les carreteres i les vies de ferrocarril de la zona de rereguarda soviètica, en la que s’havien vist trens i columnes de tropes de reserva soviètiques que es dirigien cap a la línia de combat.

A Croàcia:

Ante Pavelic va acusar als jueus d’estar especulant i va ordenar tancar-los en camps de concentració.

A la Unió Soviètica:

El govern nord-americà va oferir la seva ajuda a la Unió Soviètica.


Iosif Stalin va estar, com el dia anterior, tot el dia reunit amb reunions per intentar fer front als alemanys.

A la Gran Bretanya:

Un informe extens de Bletchley Park advertia a la War Office de que els alemanys havien desxifrat certs missatges britànics durant el desastre de Creta, entre els que figuraven alguns que detallaven els moviments d’avions i d’embarcacions.

25 de juny de 1941

Dimecres:

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler va expressar la seva preocupació perquè els Grups d’Exèrcits del Centre i del Sud s’estiguessin endinsant massa en territori enemic.


Berlín continuaven arribant missatges de felicitació per la invasió a la Unió Soviètica. La felicitació que es va rebre amb més joia va ser la d’Espanya perquè els espanyols deien que estaven disposats a enviar voluntaris per lluitar al front contra les soviètics, la que seria la Divisió Blava. A més, els alemanys varen tenir del seu bàndol a partir de llavors als finlandesos, que varen entrar a la guerra al costat dels alemanys, fet que va obligar al general de divisió soviètic Novikov a destinar dues ales d’aviació completes, la 5 SAD i la 39 IAD, a l’istme de Carèlia.

En el front oriental:

En el sector nord:

A Lituània, la 7º Divisió Panzer del 3º Grup Panzer del Grup d’Exèrcits del Nord va sortir de Vílnius per dirigir-se a la ciutat de Kaunas, on varen ser acollits amb entusiasme per part de la població. Els alemanys, d’immediat, varen assassinar a 1.500 jueus, varen cremar i destruir les sinagogues, i les cases que ocupaven els jueus varen ser destruïdes. El general de les SS Franz Walter Stahlecker va incitar a la població lituana a tenir odi als seus veïns jueus, i varen dirigir i ajudar a la població de Kaunas i a les tropes auxiliars lituanes per assassinar als jueus de la ciutat. A l’exterior d’un garatge situat al centre de la ciutat, un grup de civils amb braçalets i armats amb rifles varen obligar a entre 40 i 50 jueus a sortir al patí anterior de l’aparcament. Tots els jueus varen ser assassinats a cops. Wilhelm Gunzilius, de la untat de reconeixement aeri, va fotografiar aquella massacre. Els oficials de la Wehrmacht en els territoris lituans ocupats sabien el què feien les SS i no únicament van contemplar-lo sinó que també varen encobrir les unitats de les SS i els seus còmplices lituans.

A prop de la ciutat de Vilnius els alemanys varen atacar els aeroports soviètics. Però els soviètics, amb la 5º Divisió Blindada, també varen sorprendre als alemanys a prop de Rudiskes, al sud-oest de Vilnius, on varen destruir 15 vehicles alemanys i 10 peces d’artilleria.

Tot i aquest contratemps, en el flanc meridional del 4º Grup Panzer del 56º Cos Panzer del general Erich von Manstein va saber treure profit del forat que havia fet entre els exèrcits 8º i 11º quan el primer va retrocedir cap a Letònia i el segon cap al nord de Bielorússia.  Les tropes més avançades de Von Manstein varen arribar aquell dia a Ilükste, a 10 quilòmetres de la ciutat de Daugavpils, a la riba del Daugava. El general soviètic Kuznetsov va rebre ordres de parar-los.


Al matí, a la carretera de Raseiniai, on s’hi havia produït una important batalla entre la 6º Divisió Panzer alemanya i la 2º Divisió Blindada soviètica, els alemanys varen utilitzar els bombarders en picat de la Luftwaffe per acabar amb els colossos KV soviètics. Però els bombarders varen ser rebutjats i, al final, varen tenir que recórrer a un atac combinat entre les forces de terra i les d’aire. Els alemanys varen utilitzar tota l’artilleria disponible mentre llançaven granades de mà contra els tancs.


Mentre a Lituània es cometien els primers crims, els alemanys continuaven avançant ràpidament per territori soviètic. Segons el mariscal de camp Erhard Milch, en aquella jornada varen destruir 351 avions soviètics  Els alemanys per la seva part varen perdre 25 aparells. En acabar el dia, els pilots dels bombarders i els caces que varen tornar de les incursions varen informar que cada cop era més complicat trobar avions soviètics intactes a terra.


A més, aquell dia els alemanys varen tenir un nou aliat amb la seva lluita contra els soviètics. Amb ànims de revenja, Finlàndia va declarar la guerra a la Unió Soviètica i les forces soviètiques varen assetjar a partir d’aquell dia la península de Hanko. Franz Halder va anotar en el seu diari que el major general finlandès Harald Öhquist havia anat al quarter general del OKH per demanar assessorament sobre l’opinió alemanya al respecte de l’ofensiva finlandesa a l’est del llac Ladoga.

Al mateix temps, els soviètics varen decidir llançar un atac preventiu contra els finlandesos des de l’aire amb els bombarders del Front Nord i les VVS SF, que varen actuar contra diversos aeròdroms de la zona entre el golf de Finlàndia i el mar de Barents, en un intent d’aniquilar les forces disponibles tant per la 5º Força Aèria alemanya com per la força aèria finlandesa. Durant l’atac varen perdre 23 bombarders.

En el sector central:

Els soviètics varen començar nous contraatacs desesperats a Grodno i els bombarders soviètics varen atacar els caces del 8º Cos de l’Aire que hi havia estacionats a terra. Però els alemanys els varen reduir amb facilitat ja que els soviètics anaven sense escorta. Per intentar frenar els alemanys, els soviètics varen crear un nou front de Reserva amb cinc exèrcits de la reserva de la Stavka: el 13º, el 19º, el 20º, el 21º i el 22º, que es varen integrar en el Front Oest.

En el sector sud:

Els soldats alemanys que marxaven cap a Lutsk varen descobrir que el NKVD havia assassinat allí a milers de presoners polítics ucraïnesos dos dies abans.


Iosif Stalin es va estar tot el dia reunit amb reunions per intentar frenar als alemanys.

A la Gran Bretanya:

L’Estat Major d’Intel·ligència conjunta, el JIS, va concloure en un informe sobre les possibilitats de que Japó entrés a la guerra dient que que creien que els japonesos optarien per abstenir-se de intervenir contra la Unió Soviètica de moment i que continuarien avançant amb la seva política d’expansió cap al sud per apoderar-se de les bases i les instal·lacions de Indoxina.

A l’Atlàntic:

La Marina britànica va capturar l’embarcació alemanya Lauenburg. Tot i que la nau no portava la màquina Enigma, sí que portava abundant material xifrat de gran utilitat.

En els Estats Units:

Després de que el president Franklin Delano Roosevelt sabés que 100.000 persones negres estaven disposades a manifestar-se aquell dia pels carrers de Washington per reivindicar els seus drets, la que seria la Marxa a Washington, la Facing March, es va promulgar el Decret 8.802 en què es posava fi a la discriminació racial i de les minories ètniques a les indústries d’armament. Aquell decret no valia per l’Exèrcit, on es va continuar segregant a les persones pel seu color de la pell. També es va crear un comitè, el Fair Employment Practices Committee, la primera Agència federal des de la reconstrucció de la Guerra Civil (1861-1865) que lluitava per la igualtat d’oportunitats pels negres i s’encarregava d’investigar i vetllar per acabar amb la segregació en els països del Sud.

24 de juny de 1941

Dimarts:

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler li va comentar al mariscal Walther von Brauchitsch que li preocupava que el cercle de Bialystok no fos suficientment estret.


Heinrich Himmler va ordenar-li en el professor Konrad Meyer que treballés en un pla general a l’Est. El pla requeria la mort de desenes de milions de persones de la Unió Soviètica.


El comunicat de la delegació SD Minden deien que els fets de l’Operació havien causat al principi un enorme estupor en la majoria de la gent. A més, es deia que el fet de que Hitler hagués invocat la benedicció divina per aquesta lluita no havia contribuït a calmar l’ambient.  

En el front oriental:

En el sector nord:

Aquell dia els alemanys varen bombardejar per primer cop la ciutat de Leningrad, provocant que la població civil fugís caps als refugis. 


A Lituània, després de que els tancs alemanys de la 7º Divisió del 3º Grup Panzer hi haguessin arribat a la nit, els nacionalistes lituans de Vílnius, el LAF, varen formar un comitè de ciutadans per declarar la independència de Rússia. Però quan un funcionari alemany va saber els moviments dels nacionalistes va informar irritat al tinent general Wilhelm Schubert de que els nacionalistes estaven actuant com si siguessin els seus socis i com si pensessin que els alemanys haguessin anat a la guerra contra els russos només per alliberar Lituània. 

Precisament, aquell dia, el Einsatzgruppe A va efectuar la seva primera matança de jueus a la petita ciutat lituana de Gargzdai, situada just a l’altra banda de la frontera. Homes de la Policia de Seguretat i una unitat de la policia de Memel varen matar a trets a 201 jueus aquella tarda.


El flanc septentrional del mariscal Wilhelm Ritter von Leeb, que es trobava aturat per culpa del 12º Cos Blindat soviètic, continuava sense poder avançar, tot i que la 23º Divisió Blindada soviètica va rebre ordres de replegar-se per tal de garantir les seves línies de provisions. Els soviètics durant aquella jornada varen fer un últim moviment ofensiu en territori lituà en enviar la seva 2º Divisió Blindada cap al cap de pont que defensava la 6º Divisió Panzer en el riu Dubysa, a prop de Raseiniai. Els pocs carros KV varen causar importants danys a la divisió alemanya, que varen tenir que contraatacar amb la seva artilleria. El 6º Kradschützen Bataillon, un batalló de motocicletes, va quedar totalment destruït. Quan la batalla semblava complicada pels alemanys, 100 carros de la 6º Divisió Panzer, inclosos 30 Panzer IV, varen aparèixer per contraatacar des de tres costats diferents. Però els colossos KV semblaven impenetrables. Al final, els alemanys varen necessitar l’ajut dels avions de suport i els canons antiaeris de 88 mil·límetres d’una unitat de la Luftwaffe per acabar amb els carros soviètics. A més, els soviètics ràpidament es varen veure limitats per la falta de combustible i, per exemple, la 28º Divisió Blindada es va aturar. Acabada la Batalla, aquesta divisió va tenir que deixar enrere a 198 carros de combat.

El OKH va indicar en els finlandesos que portessin a terme una operació a l’est del llac Ladoga amb, com a mínim, sis divisions. 

En el sector central:

Els alemanys varen ocupar les ciutats de Brest-Litovsk, Kaunas i Wilna. Al matí, una esquadrilla de 96 avions alemanys va bombardejar la ciutat de Minsk, que va ser atacada durant tot el dia, per ordres del mariscal Albert Kesselring. Tot el centre de la ciutat va quedar destruït, quedant dempeus només un parell d’edificis grans. La gent va intentar fugir de la ciutat però no varen poder perquè els carrers estaven plens i els que varen aconseguir escapar varen ser metrallats pels caces alemanys. L’única bona notícia que varen tenir els soviètics de Minsk va ser que la 43 IAD, que tenia la missió de defensar la capital bielorussa, havia escapat. Els pilots d’aquella ala de caça varen lluitar amb vigor contra els bombarders alemanys. Els pilots soviètics, liderats pel tinent Zajar Plotnikov, veterà de la Guerra Civil espanyola, varen destruir set bombarders en picat.  


La situació era alarmant a Bialystok i el mariscal Grigori Kulik va informar que el 10º Exèrcit soviètic tenia les comunicacions tallades, tenia poca munició i estava sense combustible i lluitant contra l’embolcall alemany. La contraofensiva del comandant Vasili Pavlov havia fracassat. Kulik, en veure que no hi havia possibilitats, va decidir treure’s l’uniforme i va destruir tota la documentació. Ell mateix va demanar als seus companys que fessin el mateix.

En aquells moments, el comandant Ivan Boldin va intentar posar-se en contacte amb el quarter general de Minsk, però les comunicacions estaven tallades. Al final no va tenir més remei que enviar dos avions amb l’esperança que un d’ells arribés al comandant Pavlov per posar-los al corrent de les necessitats de l’enviament per paracaigudes de combustible i munició. Els dos aparells varen ser destruïts a l’aire.


La 17º Divisió Panzer del 2º Grup Panzer va arribar a Slonim, a 100 quilòmetres al sud-est de Grdono, on hi va arribar el coronel general Heinz Guderian. Tot i l’avanç cap a Minsk, en la carretera de Brest a Minsk, les forces del coronel general Guderian es varen veure amenaçades per la presència dels bombarders soviètics i varen tenir que necessitar el suport de la Luftwaffe

En el sector sud:

La 19º Divisió del 22º Cos Blindat soviètic va perdre 118 dels seus 163 carros després d’una extensa batalla d’unitats blindades després de l’atac del 6º Exèrcit alemany. Tot i les baixes, els soviètics varen ordenar atacar contra el Grup Panzer del comandant Paul Ewald von Kleist a prop de Brodi, ciutat del nord-oest d’Ucraïna situada a 60 quilòmetres de la frontera, on estaven avançant les divisions Panzer 9º i 16º i la SS-Division Wiking. Per aquesta operació els soviètics varen mobilitzar sis cossos blindats, però es varen topar un cop més amb la Luftwaffe. Els bombarders alemanys també varen atacar els aeròdroms de Lutsk.  


Lavrenti Beria va ordenar afusellar a tots els membres de l’organització ucraïnesa OUN-B empresonat davant la impossibilitat de traslladar-los amb la suficient rapidesa. 


Segons Erhard Milch, aquell dia varen destruir a 557 avions soviètics. A més, segons els aviadors alemanys, havien destruït 105 carros de combat. Els alemanys, en canvi, només varen perdre 70 aparells, dels quals 40 varen quedar totalment destruïts. 


Iosif Stalin, que el dia anterior havia treballat sense descans, va caure rendit d’esgotament i aquell dia només va poder treballar durant cinc hores. 

A Espanya:

A Madrid, un nombrós grup de ciutadans espanyols es varen manifestar pels carrers per donar el seu suport a la invasió alemanya a la Unió Soviètica. El ministre d’Afers Exteriors espanyol Ramón Serrano Súñer va donar suport als manifestants i va pressionar al dictador Francisco Franco perquè intervingués militarment en l’Operació Barba-roja. La premsa espanyola va recollir el discurs del ministre espanyol amb el titular:

Rússia és culpable. L’extermini de Rússia es exigència de la Història i del provenir d’Europa.

En els Estats Units:

Lord Halifax va arribar als Estats Units, on va ser rebut pel president Franklin Delano Roosevelt.

A l’Àfrica:

A Etiòpia, soldats belgues i britànics varen atacar durament la ciutat de Debra Tabor, que estava molt ben defensada pels italians, però després d’aquesta dura ofensiva molts ascaris varen desertar.

23 de juny de 1941

Dilluns:

En el Reich:

Durant tot el dia el govern alemany no va parar de rebre missatges de l’exterior per l’Adolf Hitler per donar-li les gràcies per la seva iniciativa d’envair la Unió Soviètica el dia anterior. Benito Mussolini li va prometre que Itàlia estaria al costat dels alemanys i que esperava una victòria total. Tot i això, Mussolini no volia obrir el segon front, per ell era més important la lluita en el nord de l’Àfrica. 

Al migdia, Adolf Hitler amb els seus col·laboradors varen sortir de Berlín en direcció al seu quarter general de Rastenburg, a Prússia Oriental, on hi arribaria a la nit. El dictador creia que només hi estaria unes setmanes visitant les zones ocupades i estava convençut de que després tornaria a Berlín de manera triomfal.

En l’Operació Barba-roja:

En el sector nord:

A Lituània, a última hora, el 12º Cos Blindat soviètic va topar amb tres divisions d’infanteria del 18º Exèrcit alemany del flanc esquerre del mariscal Ritter von Leeb. La 1º Divisió Panzer també va lluitar contra alguns carros del 12º Cos Blindat. En aquella batalla els alemanys varen lluitar per primer cop contra els KV i els T-34. Per reforçar-se, tant soviètics com alemanys varen demanar ajuda als seus avions. La 1º Flota Aèria alemanya, a les ordres del general Helmuth Förster, superior a la soviètica, no va deixar d’actuar contra les unitats de terra de l’exèrcit soviètic. Durant aquella batalla la 1º Flota va perdre 18 Ju-88. Tot i la superioritat alemanya, el 12º Cos Blindat va aconseguir aturar l’avanç alemany i va permetre a les unitats de la infanteria del 8º Exèrcit evacuar Lituània i la península de Curlàndia. 

Els soviètics també varen tenir a més el problema dels partisans del LAF, el Front Activista Lituà, que va controlar aquella mateixa nit les ciutats de Vilnus i Kaunas. Immediatament varen emprendre represàlies contra els comunistes i els jueus. Quan els alemanys varen entrar a aquestes ciutats es varen trobar enmig de la matança, que va acabar amb la vida de 1.500 jueus entre aquest dia i el 26 de juny. Els partisans varen cremar un barri residencial jueu constituït per unes 60 caces. 


Bombarders Ju-88 del KGr 806 varen bombardejar després d’enlairar-se de l’aeròdrom finlandès de Utti el Canal Stalin, que unia el mar Blanc i el mar Bàltic. 

En el sector central:

A primera hora, la Luftwaffe va bombardejar la ciutat de Minsk, la capital de Bielorússia, i els tancs alemanys varen avançar cap a la capital bielorussa. També a aquella hora els bombarders alemanys varen bombardejar el lloc de comandament del 10º Exèrcit, matant al general de divisió Ivan Mijailin, i una altra formació de bombarders atacada a la 36º Divisió de cavalleria. Però els soviètics estaven preparats per contraatacar i varen fer-ho contra el 7º Cos alemany a Grodno, pel flanc dret del 3º Grup Panzer del coronel general Hermann Hoth. Al cap de poc la Luftwaffe va reaccionar i varen atacar als soviètics. El general Wolfram von Richtofen va enviar tots els seus avions per atacar.

 
En el sector sud:

A primera hora del matí, una formació considerable de DB-3 del cos de bombarder 4 BAK va sorprendre a camp ras a una columna blindada alemanya. Però aquell cas va ser un excepció en el sector sud perquè la Luftwaffe va enviar a tots els seus avions sobre el camp de batalla i atacaven als bombarders soviètics i 15 bases aèries soviètiques. En total els alemanys varen destruir 34 bombarders i quatre caces soviètics a canvi de només tres dels seus aeroplans. 

El 27º Cos del 5º Exèrcit soviètic va llançar una contraofensiva contra el flanc septentrional del 1º Grup Panzer aquell matí a l’àrea de Volodimir i Volinki. Però la Luftwaffe va atacar als soviètics amb el KG 54, que varen destruir 20 carros T-26 i varen causar greus danys a altres 14. Després de l’atac de l’aviació alemanya, tres divisions alemanyes varen atacar a la resta de les unitats soviètiques, obligant-los a retirar-se per carretera.

Més al nord, el 15º Cos de l’Exèrcit va atacar al 6º Exèrcit, el més septentrional dels del Grup d’Exèrcits del Sud, però l’artilleria soviètica es va veure afectada pels atacs de la Luftwaffe. Els T-26 de la 41 º Divisió Blindada que varen arribar com a reforç varen ser destrossats. Al vespre només quedaven 10 dels 64 carros de combat que havien entrat en el camp de batalla. 


Els soviètics estaven desesperats, el tinent general Ivan Kopets, el cap del Comandament de Bombarders soviètics, es va suïcidar disparant-se un tret al cap. El mariscal de camp Erhard Milch va deixar constància de que aquell dia havien destruït a 800 avions soviètics. Els alemanys, per la seva part, varen perdre 76 aeronaus de combat, de les quals 40 varen quedar totalment destruïdes. Franz Halder es va lamentar de l’absència de captures de presoners


Aquell mateix dia, un dia després de que comencés la invasió, els batallons policials d’en Reinhard Heydrich, uns 3.000 homes, varen començar a endinsant-se en territori ocupat per tal d’eliminar als jueus i als opositors polítics. 


Iosif Stalin estava tan desesperat que aquell dia va estar treballant durant 22 hores i 35 minuts. L’endemà cauria rendit d’esgotament. 

A la Gran Bretanya:

A Londres, després de veure que els alemanys es centrarien a la Unió Soviètica, Winston Churchill va pensar en dur forts atacs en el nord de França i va escriure una nota amb el lema: aprofitem l’ocasió.

En els Estats Units:

El Secretari de l’Armada nord-americana va escriure en el president Franklin Delano Roosevelt que segons els càlculs més optimistes, Hitler no tardaria més de sis setmanes o dos mesos en destruir la Unió Soviètica.

A l’Àfrica:

A Etiòpia, els italians varen capturar al cap guerriller etíop Aialeu Burrú.

22 de juny de 1941

Diumenge:

Comença l’Operació Barba-roja:

A les tres de la matinada, a Moscou es va rebre el telegrama del ministre Joachim von Ribbentrop en què s’anunciava que Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica. Adolf Hitler va decidir que seria aquest dia l’atac contra la Unió Soviètica perquè era el mateix dia que l’emperador Napoleó Bonaparte havia envaït Rússia, tot i que quan l’Operació va anar malament pels seus interessos va dir que Napoleó havia envaït Rússia el 23 de juny. Aquella operació militar es va conèixer amb el nom d‘Operació Barba-roja. En el moment de la invasió els alemanys tenien 38 divisions a l’oest, 12 es trobaven a Noruega, 1 a Dinamarca, 7 en els Balcans, 2 a Líbia i, per tant, quedaven 145 divisions per aquella operació. El OKH (l’Alt Comandament alemany) creia que la invasió duraria dos mesos i per culpa d’aquesta previsió no es va equipar les tropes per combatre a l’hivern, cosa que lamentarien el desembre de 1941. Per dur a terme l’Operació Barba-roja, Alemanya va enviar a 3.050.000 soldats de diverses nacionalitats, juntament amb un milió més de soldats de països aliats amb Alemanya, més de 3.350 vehicles blindats, 600.000 vehicles motoritzats, al voltant de 7.000 canons, 600.000 cavalls i uns 2.000 avions. Hitler també comptava amb la possibilitat de que podrien ser més soldats si Eslovàquia i Romania entraven en el conflicte. De seguida, la Wehrmacht, amb 119 divisions, es va dividir en tres grups per conquerir el màxim de territori soviètic.

  1.  Es va atacar pel nord, en un front dirigit pel mariscal  Wilhelm Ritter von Leeb amb 26 divisions, per conquerir els països bàltics i la ciutat de Leningrad.
  2.  Es va atacar pel centre, en un front dirigit pel mariscal Fedor von Bock amb 51 divisions, on es van dedicar els màxims esforços per conquerir Bielorússia i per arribar a la ciutat de Moscou.
  3. Es va atacar pel sud, en un front dirigit pel mariscal Gerd von Rundstedt amb 42 divisions, per conquerir Ucraïna i per arribar a la regió muntanyosa del Caucas, que era molt rica amb petroli.

Les tropes de la Wehrmacht varen ser festejades pels pobles per a on entraven, sobretot pels pobles d’Ucraïna, que rebien els soldats amb flors perquè els veien com els salvadors que els ajudarien a derrocar el comunisme de Iosif Stalin. Però per l’Adolf Hitler i els seus generals aquella gent no tenien cap tipus d’importància, ja que els considerava races inferiors, sots-humans.


A les 2:11 de la matinada, a la base aèria alemanya d’Eichwalde, a la regió oriental de Labiau, 29 bombarders bimotor Ju-88 es varen enlairar amb 4.000 bombes per aparell. Els seus objectius eren els llocs de comandament de l’exèrcit soviètic, les ciutats, els ports i els aeròdroms soviètics. En total varen enlairar a uns 870 bombarders mitjans durant aquella jornada. A les tres de la matinada, els Ju-88 es dirigien a la costa meridional de Libau. En aquell moment creuava a Polònia l’últim tren carregat de minerals de la Unió Soviètica. Cinc minuts més tard varen començar a arribar als seus objectius les bengales de la força d’exploració de la Luftwaffe que donava la senyal per començar l’Operació. El coronel general Heinz Guderian, comandant del 2º Grup Blindat, observa aquella hora des de la torre del lloc de comandament que tenia al nord-oest de Brest la situació.

A un quart de quatre de la matinada va començar la intervenció militar d’Alemanya contra la Unió Soviètica després de que més de 6.000 peces d’artilleria marquessin l’inici de l’atac. Les forces armades alemanyes varen iniciar la seva ofensiva des de Prússia Oriental fins al mar Negre. Abans de que es fes de dia, els bombarders de la Luftwaffe van passar la frontera a gran altura i varen atacar els aeròdroms dels territoris ocupats per la Unió Soviètica, destruint 500 avions soviètics a terra i més de 200 a l’aire, per després ajudar a les forces terrestres. La unitat SKG 210 va destruir només en aquell dia 344 aeroplans soviètics a terra. A l’aeròdrom de Varena, al sud-oest de Vilnius, la 8./JG 53 de la Luftwaffe, sota les ordres del general Wolfram von Richtofen, va destruir a terra set dels bimotors SB del 54º Regiment de bombarders lleugers. La base soviètica a la regió de Bialystok, situada davant les forces d’atac del 3º Grup Panzer, va ser la base que més va rebre quan va ser atacada pels Fliegerkorps 8º i 2º del mariscal Albert Kesselring, que havien de donar suport a l’Exèrcit del Centre. A la base aèria de Pruzhani, caces Messerschmitt Bf-109 de la 2./JG 51  varen destruir 20 Il-16 del 33 IAP. La 1./SKG 210, un esquadró de bimotors d’assalt Bf-110, també va atacar aquesta base i el quarter general de Kobrin del 4º Exèrcit del general de divisió Korobkov. Els alemanys varen destruir en aquell assalt amb tots els avions del 74º Regiment d’aviació d’assalt. Korobkov va sortir il·lès de l’atac de miracle. Pocs minuts més tard, 9 Bf-109 varen tornar a la base i varen metrallar durant 40 minuts Pruzhani per deixar fora de combat 21 Il-16 i 5 I-153. Kobrin i Pruzhani varen ser capturats aquell mateix dia pel 2º Grup Panzer del general Guderian. Als aiguamolls del Prípiat, la 4º Flota del coronel general Alexander Löhr va atacar 29 bases soviètiques repartides en una regia extensa que anava fins la costa del mar Negre. Allí els soviètics es varen poder defensar per terra momentàniament.

Els soviètics abans de l’atac ja comptaven amb pocs avions en comparació amb els alemanys. Els districtes militars de ponent disposaven només de 5.863 aparells i amb 1.332 de llarg abast. Els adscrits a la flota septentrional i els mars Bàltic i Negre sumaven 1.447. A més, els soviètics només tenien 2.600 aparells moderns: 1.900 caces MiG-3, LaG G–3 i Yak-1 ( dels quals 980 servien en districtes militars de la frontera occidental), 458 bombarders Pe-2 i 249 Il-2 Shturmovik. A més de la inferioritat numèrica, els soviètics tenien el problema que la burocràcia estalinista els feia anar lents alhora de prendre una decisió. Els pocs avions soviètics que varen aconseguir enlairar-se ho varen fer tard, sobretot a la tarda i sense escorta, i varen ser destruïts pels caces alemanys, tot i que alguns pilots de caça varen ser capaços de combatre amb tenacitat o, fins i tot, de trencar la formació de caça del grup II./JG 52 de Prússia Oriental. El Fliergerkorps 4º va informar de que en els seus primers atacs havia destruït a 142 avions de terra i 16 a l’aire. Al migdia, els soviètics varen perdre 528 avions a terra i 210 a l’aire només en els districtes militars de l’oest. Els pilots soviètics estaven mal entrenats i volaven ineficaçment en formacions tàctiques impossibles, mentre els atacs de la Luftwaffe desmoralitzaven el comandament i el control del soviètics.

Al final del dia, 1.200 avions soviètics, més del 25% de la flota a la línia del front, havien sigut destruïts, tot i que el mariscal de camp Erhard Milch va dir que n’havien destruït 1.800. Hermann Göering va ordenar comprovar en secret als oficials de l’Estat Major si havien destruïts tants avions. Els oficials varen donar la xifra de més de 2.000 aparells destruïts. El 22 de juny es va donar el número més gran de baixes conegut a la història de l’aviació de guerra. En total, les baixes de la Luftwaffe varen ser de 78 aeroplans destruïts (24 caces, 23 Ju-88, 11 He-111, 7 Bf-110, 2 Ju-87, 1 Do-17 i 10 avions d’altres models). En aquesta xifra s’hi ha de sumar les baixes patides per la força aèria romanesa 84 Blenheim, 2 PZL P.37, 2 Savoia-Marchetti 79-B, 1 Potez 633, 1 IAR-37 i 1 IAR-39). El pilot de caça soviètic que més avions va destruir va ser Ivan Kalabushkin, que va informar de la destrucció de dos Ju-88 a primera hora, un He-111 al migdia i dos Bf-109 a la nit.


A les quatre de la matinada els alemanys varen començar a creuar la frontera.

En el sector nord:

A Pratulin, a 10 quilòmetres al nord-oest de Brest, els sapadors alemanys de les llanxes d’assalt de goma varen establir un cap de pont. Els seguien els carros de combat de la 18º Divisió Panzer.


El 3º Grup Panzer del coronel general Hermann Hoth va obrir forat d’immediat en el Bàltic i els carros varen avançar ràpidament cap al nord-est, capturant sense trobar resistència l’aeròdrom d’Alytus, al sud de Lituània. Abans del migdia, la 7º Divisió Panzer va aconseguir fer-se amb un cap de pont en el Nemunas al seu pas per Alytus. A la tarda, la 5º Divisió Blindada del districte militar especial del Bàltic va llançar per primer cop uns quants T-34 cap als alemanys, destruint 11 carros alemanys i deixant fora de combat a uns quants més. Per sort per als alemanys, la 20º Divisió Panzer, que acabava d’ocupar l’aeròdrom d’Alytus, va aparèixer i els soviètics es varen tenir que retirar deixant darrere 73 carros de combat. 16 d’ells eren T-34, la resta eren tancs lleugers.

A Lituània, els soviètics estaven més preparats per rebre l’atac alemany perquè el coronel general Kuznetsov, que havia mobilitzat els seus homes amb anterioritat, va poder ordenar d’immediat als cossos blindats 3º i 12º dels Exèrcits 11º i 8º que avancessin per contraatacar a les forces alemanyes que havien creuat la frontera. El mariscal Ritter von Leeb, el comandant del Grup d’Exèrcits del Nord, es va endur una forta sorpresa en trobar-se el 3º Cos blindat i les divisions blindades 2º i 5º en la regió del Kaunas. Però aquest contraatac soviètic no va evitar que el 4º Grup Panzer del coronel Erich Hoepner va obrir pas fins el Dubysa i va capturar intactes dos ponts. També avançava amb força el 61º Cos de Panzer del general Erich von Manstein, que es dirigia pel flanc meridional del Grup d’Exèrcits del Nord.

En veure’s superats, el 12º Cos Blindat soviètic va marxar cap al sud i el 3º direcció ponent. Però els avions de reconeixement alemany varen trobar les forces del coronel general Kuznetsov i la 1º Flota Aèria del coronel general Alfred Keller va posar en alerta d’immediat als seus companys. Pocs minuts després varen aparèixer damunt les columnes soviètiques una 20 d’aeroplans alemanys. La 23º Divisió Blindada del 12º Cos Blindat va rebre greus danys en acabar el dia.

Però a Lituània els soviètics també es varen endur una sorpresa quan el Front Activista Lituà, la LAF, va començar un alçament armat contra les forces soviètiques i es va posar a atacar als soviètics que estaven en retirada i a les columnes de subministrament.

En el sector central:

A dos quarts de dues del migdia, els alemanys varen informar d’un incendi descomunal en la carretera de Brest-Litovsk i de la confusió total del comandament soviètic de la zona d’operacions del Grup d’Exèrcit Centre.

El general Frans Halder va senyalar que el 2º Grup Panzer del coronel general Guderian havia guanyat la llibertat operativa de moviments i que aviat començaria a avançar per la carretera de Brest a Minsk. Però, a la nit, el 2º Grup Panzer va rebre l’atac del 13º Cos blindat. Per sort pels alemanys, aquell Cos blindat patia greus problemes com errors mecànics, escassetat de combustible i falta de munició perforant.

En el sector sud:

L’atac de Von Rundstedt anava dirigit a la carretera principal que duia del sud-est de Polònia a Kiev. Els alemanys tenien superioritat numèrica i en un principi els alemanys només es varen topar amb les tropes frontereres del NKVD i tres divisions del 5º Exèrcit soviètic, que varen intentar frenar l’avanç de deu divisions, entre les que hi havia dues de blindades del 1º Grup Panzer del coronel general Ewald von Kleist. Els soviètics, per si de cas, varen destruir tots els pasos fluvials de la frontera i la resistència soviètica era més dura del que havien pensat els alemanys, tot i que al migdia ja varen aconseguir avançar. El 1º Grup Panzer va tenir que superar dures batalles abans de poder avançar per un forat de 30 quilòmetres d’ampla a la tarda. Per aconseguir avançar varen tenir que necessitar els bombarders del 5º Cos de l’Aire. La VVS del Front Sud-oest va perdre en aquell dia 192 avions, però comptaven amb 1.913 aeroplans dirigits pel tinent general Yevgueni Ptujin.

A la nit, l’Alt Comandament soviètic va donar instruccions al Front Sud-oest d’efectuar atacs concèntrics direcció a Lublin amb al menys cinc cossos blindats i l’aviació del front per envoltar i destruir als alemanys i ocupar la regió de Lublin abans del 24 de juny.


Els soviètics patien perquè l’organització ucraïnesa OUN-B aprofités la invasió alemanya per aixecar-se contra ells i, per aquest, fet, varen detenir als seus membres per executar-los dos dies més tard.


L’ofensiva havia començat també en el mar. Dos aparells alemanys varen llançar a les tres de la matinada les seves bombes sobre els vaixells russos a la base naval de Sebastopol, a la costa del Mar Negre, davant la sorpresa dels soldats soviètics, que fins l’últim moment es varen creure que eren avions propis. Immediatament varen comunicar a Moscou l’atac, però no se’ls va concedir cap credibilitat. En el mar Bàltic, quatre llanxes de la Kriegsmarine varen enfonsar un vaixell mercantil soviètic. Els supervivents que varen aconseguir escapar en els bots salvavides varen ser metrallats sense pietat.


La sort que varen tenir els alemanys va ser que l’atac va agafar per sorpresa als soviètics, que encara creien que seguia vigent el pacte de no agressió amb Alemanya del 24 d’agost de 1939, tot i que la Gran Bretanya i els serveis d’intel·ligència soviètics ja havien avisat al dictador Iosif Stalin de que Alemanya els atacaria en aquella data. Stalin mai es va voler creure que seria atacat pels alemanys, ja que pensava que si l’Adolf Hitler obria un front militar a l’Est seria la seva derrota. El general Franz Halder va anotar en el seu Diari que s’havia aconseguit la sorpresa tàctica en l’enemic en tot el front.

L‘exèrcit soviètic va poder comptar amb cinc milions de soldats que es dividien en quatre districtes militars especials que, junts, reunien 132 divisions. Però varen tenir el problema de que agrupar-los a tots era una tasca molt lenta i dificultosa, cosa que el principi va ajudar als alemanys a entrar ràpidament per al país, i els dirigents soviètics en aquells moments no sabien amb exactitud on estaven les seves tropes i les tropes alemanyes perquè tenien tallades les comunicacions. L’Alt Comandament soviètic va necessitar unes quantes hores per saber realment què passava. El caos que vivia l’exèrcit soviètic era molt evident des del primer minut i una unitat de transmissions alemanya va interceptar un missatge dels soldats soviètics per ràdio en què preguntaven què tenien que fer i demanaven per què no enviaven la senyal en clau.

Quan va començar la invasió varen ser renombrats com a fronts Nord-oest, Oest, Sud-Oest i Sud. Les tropes del Bàltic estaven sota al comandament del general Fedor Kuznetsov; les tropes d’Occident estaven sota les ordres del general Dimitri Pavlov; les tropes de Kiev estaven sota les ordres del general Mikhail Kirponos i les tropes d’Odessa estaven sota al comandament del general Jakov. L’exèrcit soviètic es va enfonsar el mateix dia de l’atac i els alemanys varen capturar a un gran número de soldats soviètics.

Tot i el caos, la burocràcia estalinista, la inferioritat numèrica i que els havien agafat per sorpresa, el poble soviètic va reaccionar el mateix dia de l’atac. Voluntaris de diferents ciutats es varen allistar a l’Exèrcit. Obrers i universitaris es varen allistar en massa, tot i que el govern no havia previst una infraestructura i una planificació per aquesta gent. La mobilització va dur a les files de l’exèrcit soviètic a 5,3 milions de soldats. Molts d’ells varen anar al front sense armes de foc i sense instrucció militar.

Com varen viure els soviètics la situació depenen de la zona:

A Moscou:

A les dues de la matinada ja hi havia agents soviètics que varen intentar avisar al govern soviètic de que aviat serien atacats, però les forces especials alemanyes varen tallar les línies telefòniques. A les tres de la matinada, Vsevolod Merkúlov va trucar a la seu del NKVD a Lubianka per anunciar la invasió alemanya. Pável Sudoplátov va començar a convocar corrents a tot l’equip perquè vingués a l’edifici. Pocs es pensaven que aquell dia serien atacats. Poc després de que Stalin es retirés a dormir després d’una llarga sessió del Poltibur, a dos quarts de quatre de la matinada el general Gregory Zhukov el va trucar a la seva casa de camp de Kuntsevo per parlar-li de l’atac i, fins a dos quarts de cinc de la matinada, el govern soviètic no es va reunir. Stalin no volia admetre l’operació alemanya, es pensava que era una maniobra d’uns quants generals dissidents, i va ordenar atacar sense traspassar la frontera alemanya. Fins a un quart de vuit del matí Stalin no va veure que estava sent atacat pels alemanys. En aquella hora va fer pública la seva Directiva número 2, per la que autoritzava la defensa activa. Stalin es va reunir amb una sèrie d’alts càrrecs governamentals i militars, entre ells el ministre Viatxeslav Mólotov, el comissari Simon Timochenko i els generals Gregory Zhukov, Kuznetov i Shaposhnikov.

Poc després, el tinent general Vasili Kuznetsov, el cap dels serveis d’informació soviètics, va ordenar a tots els agents soviètics a Europa que passessin a l’acció i creessin ràdios clandestines per tal d’espiar a tots els països per saber què passava realment. En veure que la cosa anava de debò, Stalin va ordenar en el seu ministre Viatxeslav Mólotov que demanés ajuda als japonesos, ja que pensava que ells podrien parlar amb els alemanys. A tres quarts de cinc de la tarda Stalin es va retirar per descansar.

A la nit, Stalin va cursar la Directiva número 3 amb la firma del mariscal Timochenko i exigia començar una contraofensiva general per fer retrocedir els alemanys.

A Minsk:

El general Dimitri Pavlov, comandant del districte militar occidental, va rebre el missatge del tinent general Kuznetsov en què l’informava que les tropes alemanyes havien obert un forat a la regió frontera que anava entre Sopotskin i Augustow i que s’havien tallar les comunicacions del quarter general del 3º Exèrcit amb els seus soldats. Pavlov, que fins llavors havia negat que es pogués produir tal atac, va quedar perplex. Poc després, el mariscal Simon Timochenko el va trucar per informar-se de la situació i, davant la informació que li va donar, va dir-li que Stalin no permetria que responguessin als alemanys amb l’artilleria. Encara creien amb les ordres de Stalin de dies enrere de no respondre cap agressió. Durant la següent mitja hora, el quarter general del districte militar occidental no va parar de rebre informes d’atacs aeris alemanys. Els llocs de comandament dels seus exèrcits 3º i 4º varen fer saber que s’havia tallat les comunicacions amb la majoria dels seus soldats. Pavlov volia marxar en aquells moments a Bialystok, on hi havia el quarter general del 10º Exèrcit del general Konstantin Golubev, però Timochenko li va prohibir en una trucada abandonar el seu lloc.

A la nit, Pavlov va rebre l’ordre de fer un contraatac i va donar als seus cinc cossos blindats ordres de començar una ofensiva. Tot i això, els quarters generals dels Exèrcits 3º, 4º i 10º del seu districte militar seguien sense tenir comunicacions. Pavlov només va aconseguir posar-se en contacte amb els cossos blindats 13º i 14º, dels quals el primer no disposava més de 540 tanquetes antiquades.

Qui si que va anar a Bialystok va ser el tinent general Ivan Boldin, un subordinat d’en Pavlov, que es va veure obligat a fer un aterratge d’emergència a 35 quilòmetres del seu destí en ser a prop dels caces Bf-109.En dirigir-se a la ciutat, Boldin va quedar astorat en trobar-se cadàvers als marges. En arribar a l’edifici del quarter general del 10º Exèrcit va veure que havia quedat reduït a ruïnes i va tenir que dirigir-se a fora la ciutat per trobar el general de divisió Konstantin Golubev, que li va anunciar que estaven tallades totes les línies telefòniques i que en prou feines es podia comunicar per ràdio. Al final del dia es varen poder posar en contacte amb el comandant Pavlov, que els va ordenar que organitzessin un contraatac direcció Bialystok, al sud de Grodno, amb el 6º Cos blindat, la 36º Divisió de cavalleria i part del 11º Cos blindat.

A Vilnus:

L’11º Exèrcit soviètic va rebre ordres de no entrar en combat amb els alemanys a les sis del matí. Ningú esperava en aquella zona que els alemanys atacarien. La majoria dels aviadors del regiment havia sortit el dia anterior per assistir a uns jocs d’atletisme.


En finalitzar el dia, la Stavka va emetre un comunicat fals on deia que els alemanys només havien obtingut victòries insignificants i que havien sigut rebutjats i havien tingut grans pèrdues.


A Alemanya:

Mentre els soldats avançaven cap a l’Est, a Alemanya la majoria dels alemanys que varen escoltar la ràdio varen sentir els compassos dels Preludis de Liszt, l’himne que Hitler havia elegit per la victòria al front de l’Est. Joseph Goebbels, després de la reunió de la nit anterior amb en Hitler, no se’n va anar a dormir com el dictador alemany i es va dirigir a la seu del seu Ministeri de Propaganda per llegir a dos quarts de sis del matí la proclama d’en Hitler per la ràdio. El ministre va assegurar que la guerra era necessària per contrarestar l’operació dels bel·licistes jueus anglosaxons i els també jueus dirigents del quarter general bolxevic a Moscou. A Berlín, a la tarda, Joseph Goebbels va pronunciar un discurs en la conferència del seu Ministeri per justificar la invasió. El ministre va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que va dir que era governat per jueus, i va presentar l’Operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per Hitler. Més tard varen començar a arribar a Berlín els primers informes del front on es deia que s’havien destruït fins a més de 1.000 avions soviètics i que les tropes havien avançat fins a ocupar Brest-Litovsk. A la nit, Goebbels tenia invitats per veure la pel·lícula Allò que el vent s’endugué del director David Seznick, una pel·lícula que encara no s’havia estrenat a Alemanya però que el ministre ja havia vist i admirava per la presentació de la fortalesa de la moral de l’exèrcit confederat. Després de la pel·lícula va anotar en el seu Diari:

Pots sentir la respiració de la història.

A la tarda es va emetre un comunicat del ministre Joachim von Ribbentrop per relatar els motius de l’ofensiva.

La reacció dels països aliats amb Alemanya de la invasió a la Unió Soviètica:

A Ankara, Turquia, Franz von Papen va entregar la declaració de guerra a la Unió Soviètica al ministre d’Afers Exteriors turc Sükrü Saracoglu, que es va posar molt content per l’atac alemany.

A Bratislàvia, Eslovàquia va trencar relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica.

A Budapest, el ministre Otto von Erdmannsdorff va entregar al regent Miklós Horthy la carta d’en Hitler que l’hi havia escrit el dia anterior en què explicava els motius de la invasió. Horthy va qualificar de magnífica la notícia i estava convençut de que la Gran Bretanya i els Estats Units veurien com no podien derrotar Alemanya per la via militar.

A Finlàndia, a les sis del matí, en una petita illa fortificada de Finlàndia, la Alskär, va ser bombardejada pels avions soviètics sense que es causés greus danys pels finlandesos. Els finlandesos varen ocupar les illes Aland i havien detingut des de primera hora al personal del consolat soviètic. Al mateix temps, les forces de l’Eduard Dietl varen ocupar, de forma bastant senzilla, la zona de Petsamo, i la Luftwaffe va bombardejar la península de Hanko.

A Madrid, la notícia de la invasió es va veure amb bons ulls perquè pel règim franquista ara Hitler combatia amb el comunisme, l’enemic del dictador Francisco Franco.

A Itàlia, el conseller de l’ambaixada alemanya a Itàlia es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors i gendre del dictador Benito Mussolini, el comte Galeazzo Ciano. El conseller li va portar la carta que l’Adolf Hitler li havia escrit el dia anterior on li anunciava que havia començat la intervenció a la Unió Soviètica. Quan el comte Ciano va veure el contingut de la carta li va fer arribar en el seu sogre, que es va enfadar molt perquè sabia que atacar als soviètics era un suïcidi i debilitava la seva lluita al nord de l’Àfrica. L’amant d’en Mussolini, la Clara Petacci, es va despertar aquella matinada quan va veure que el seu amant estava enfurismat i no parava de cridar pels passadissos. Espantada, li va preguntar què estava passant i el dictador italià es va limitar a respondre-li :

La guerra està perduda.

A més, per Mussolini la invasió era una traïció d’en Hitler, ja creia que no l’havien avisat i, per tant, que no es respectava el Pacte d’Acer que havien firmat. Més tard, Mussolini es va enfadar encara més quan va saber que Hitler estava perfilant un acord entre Alemanya i Espanya sense parlar-ne amb ell abans. Ell creia que era l’únic que podia mantenir relacions amb Espanya perquè havia sigut el primer en ajudar al dictador Francisco Franco a guanyar la Guerra Civil espanyola. Però no només Mussolini no va creure amb la victòria a l’Est, també el mariscal i ministre de l’Aire alemany Hermann Göering, que curiosament estava en el Carinhall aquell dia mentre els seus avions atacaven, opinava com el dictador italià i el va trucar per explicar-li que pensava que obrir un segon front era una imprudència. Al final, tot i rondinar molt, Itàlia, juntament amb Romania, es varen veure obligats a declarar la guerra a la Unió Soviètica respectant així el pacte tripartit.

A la Gran Bretanya, Winston Churchill va declarar que ell sempre s’havia oposat al comunisme pels seus crims, però va afirmar que ara se’n havien d’oblidar per destruir a en Hitler i el seu règim. El primer ministre va prometre que ajudaria a la Unió Soviètica amb tots els mitjans. Però pocs confiaven amb que els russos aguantessin. El laborista Hugh Dalton va anotar en el seu diari que s’estaven preparant mentalment pel precipitat enfonsament de l’exèrcit soviètic i la seva força aèria.

Al nord de l’Àfrica:

Archibald Wavell, després de fracassar en el seu intent per alliberar Tobruk, va ser enviat a l’Índia com a cap militar.

A Japó:

El govern japonès va canviar tots els seus codis diplomàtics.

21 de juny de 1941

Dissabte:

En el Reich:

A la matinada, Adolf Hitler va continuar parlant amb el seu arquitecte Albert Speer, que l’havia convidat a sopar aquella nit a la Nova Cancelleria amb altres convidats. Després d’escoltar els compassos dels preludis del compositor hongarès Franz Liszt, Speer i l’almirall Erich Raeder li varen exposar un projecte per construir unes drassanes i una nova ciutat a Noruega, al costat de la ciutat de Trondheim, amb l’objectiu de construir la base naval més gran d‘Alemanya. Però Hitler, que mai va ser un amant de la guerra marítima, va decidir aparcar el tema per més endavant.

Al migdia, Hitler va dictar la proclamar al poble alemany que llegiria l’endemà. Sabent que aviat començar l’operació més important de la guerra, el dictador estava molt nerviós aquell dia i es passejava amunt i avall, interessant-se des del més mínim detall de la propaganda com les músiques que sonarien en la ràdio per anunciar les futures victòries. A la tarda es va reunir amb el seu ministre de PropagandaJoseph Goebbels, que acabava de reunir-se amb els seus convidats italians a Schwanenwerder, a la Cancelleria i junts varen arribar a la conclusió de que no els quedava cap més remei que atacar a la Unió Soviètica i estaven convençuts de que Iosif Stalin cauria amb facilitat. Mentre parlaven es notava que el dictador estava completament esgotat per tot l’esforç dels últims dies. Llavors varen parlar de la proclama que Hitler havia acabat de redactar i Goebbels li va afegir unes quantes suggerències. Nerviosos els dos, varen caminar amunt i avall per l’habitació durant tres hores fins que Hitler es va anar relaxant. Després, Hitler li va escriure una carta al dictador Benito Mussolini i al regent d’Hongria, l’almirall Miklos Horthy, per explicar els motius de la invasió i el mètode en què es realitzaria l’operació anomenada Operació Barba-roja. A quarts de tres de la matinada Hitler se’n va anar al llit i Goebbels va tornar al seu Ministeri per posar al corrent al seu equip de col·laboradors que l’estaven esperant.

En el front oriental:

Al matí, la Wehrmacht, per ordres d’en Hitler, va començar a infiltrar-se en el territori soviètic, on l’endemà començaria la invasió sorpresa. Igual que a Polònia, Hitler va demanar als seus serveis d’intel·ligència que informessin d’una agressió imminent dels soviètics per utilitzar-la de pretext per atacar a la Unió Soviètica. L’Alt Comandament alemany tenia a la seva disposició al voltant de 135 divisions i la majoria ja es trobaven ja en el territori soviètic. També es varen enviar equips de seguretat que controlarien els territoris ocupats per la Wehrmacht. Aquests equips que anirien darrere de l’Exèrcit seran en gran part els responsables de les massacres que cometran contra la població civil dels nous territoris ocupats. El comandant de blindats alemany, Heinz Guderian, va visitar les posicions d’avantguarda que dominava la fortalesa soviètica tsarista de Brest-Litovk, en la confluència dels rius Bug i Muchawiec. A través dels seus prismàtics va veure que les defenses soviètiques estaven indefenses ja que no esperaven l’atac. Dins de la fortalesa, els soldats soviètics, molts d’ells txetxens, feien instrucció al compàs d’una banda militar. A la nit, els soldats alemanys varen llegir l’ordre donada per en Hitler:

En aquest moment es fa efectiva la marxa més gran que el món hagi vist en el que es refereix a extensió i perímetre. Les formacions del front oriental alemany aniran des de Prússia Oriental fins als Càrpats. La seva missió no serà la defensa d’alguns països, sinó la seguretat de tot Europa i amb ell la salvació de tot el món. Soldats alemanys! Entreu en una batalla dura i d’alta responsabilitat, ja que el destí d’Europa estar en les vostres mans. Que Déu nostre senyor ens ajudi en aquesta batalla!.

A la nit, el Regiment Brandenburg, amb l’ajuda d’exploradors de l’exèrcit finlandès, va avançar cap a la frontera que anava del mar Bàltic al Negre per creuar a l’altra banda. Tenien per missió ocupar passos fluvials de rellevància i tallar centenars de línies telefòniques amb la intenció de deixar sense comandament a les tropes soviètiques quan ataquessin als alemanys. Aquesta unitat, que seria la primera en creuar la frontera, es trobava a les ordres del tinent coronel Paul Haehling con Lanzenauer. 

La Luftwaffe també estava a punt per actuar l’endemà i comptava amb 3.400 aparells, inclosos 993 caces, 929 bombarders, 379 bombarders en picat, 138 aeroplans d’atac de terra (Henschel 123 i Messerschmidtt Bf-110), 287 de reconeixement a llarga distància, 252 de reconeixement tàctic, 292 de transport, i 168 d’altres categories diverses. A més, la Luftwaffe va tenir a la seva disposició 550 aparells finlandesos i 621 romanesos. 

A més a més, diverses embarcacions finlandeses varen participar en el minat alemany del golf de Finlàndia

A la Unió Soviètica:

Els soviètics no esperaven l’atac alemany,  tot i que el NKVD va informar de que almenys 39 avions de reconeixement alemany havien volat per l’espai aeri rus. Stalin mateix va enviar al mariscal Simon Timochenko a renyar al coronel general Fiodor Kuznetsov, comandant del districte militar especial del Bàltic, que havia posat els seus homes en estat d’alerta sobre un atac imminent. La gent del voltant del dictador havia rebut aquell mateix dia un informe del districte especial del Bàltic que assegurava que les forces alemanyes havien construït ponts al Nemunas i desallotjat a la població civil que vivia a menys de 20 quilòmetres de la frontera. Quan va arribar al seu quarter general, el mariscal Timochenko el va obligar a retirar tot el camuflatge dels equipaments militars, li va prohibir minar les carreteres estratègiques i li va ordenar que retornés a les estacions d’origen els trens amb soldats. A més a més, aquella mateixa nit es va ordenar traslladar tota la munició als magatzems de la guarnició. 

No estant-hi d’acord, Kuznetsov va fer saber que els alemanys havien retirat la tanca del seu costat de frontera i que en els boscos se sentien motors. Vasili Pavlov li va respondre que els seus superiors de Moscou coneixien millor que ells la situació militar i política i es va negar a demanar un permís per posar les seves unitats en estat d’alerta. El seu cap de l’Estat Major, el general de divisió Vladimir Klimovskij va protestar envà perquè Pavlov va exclamar després de llançar un mapa que era impossible que hi hagués una guerra. Quan va sortir de la reunió, Pavlov es va dirigir a Minsk per assistir a un musical patriòtic.

El general Aleksandr Korobkov, al comandament del 4º Exèrcit, també estava intranquil davant dels informes que li anunciaven l’arribada de tropes alemanyes. Quan va parlar per telèfon amb el general Klimovskij per posar-lo al corrent de tot el que sabia li va demanar permís per posar en alerta als seus homes. El general es va limitar a respondre-li el que havia dit Pavlov i, per tant, no li podia concedir el seu desig. Tot i això, Klimovskij va enviar al coronel Nikolai Korneiev, cap del servei d’informació del front occidental, a Minsk per informar a en Pavlov. Poc abans de mitjanit, el coronel va entrar al palau d’en Pavlov i quan el va informar de les últimes informacions, aquest li va respondre que estaven dient tonteries. Poc després, Timochenko va trucar a en Pavlov per saber si s’havien produït canvis. Pavlov es va limitar a dir-li que tot estava correcte i que l’endemà es reunís amb l’Estat Major. 

Stalin va celebrar aquell mateix dia una reunió amb els membres del Poltibur i va rebre amb escepticisme una comunicació telefònica del districte militar de Kiev que deia que un desertor alemany havia informat que aquella mateixa nit atacarien els alemanys. En aquell moment va trucar al general Klimovskij i li va explicar tot el que sabia, tot i que Stalin no li va fer cas. 

L’ambaixador Vladimir Dekanazov va buscar a en Lavrentia Beria per informar-lo també de que l’endemà els alemanys l’atacarien. Però Beria no li va fer cas i li va dir a Stalin que demanaria passar comptes amb l’ambaixador per bombardejar-lo amb desinformació. Més tard, Beria va rebutjar un informe verdader del cap de l’espionatge militar sobre les forces que havien concentrat els alemanys a la frontera. No va ser fins a mitjanit quan el Kremlin va donar l’ordre d’avís als seus comandants de que es preparessin per una invasió alemanya. Els soldats varen rebre l’ordre d’estar en posició d’atac, tot i que se’ls va advertir de que no havien de respondre cap acte de provocació. A les forces aèries se’ls va dir que tenien que dispersar-se en els diversos aeròdroms de reserva. 


Aquella mateixa nit, mentre les tropes alemanyes penetraven la frontera, el tren exprés Berlín-Moscou va creuar el Bug direcció Best i, poc després, un tren soviètic amb gra creuava tranquil·lament la frontera direcció oposada. 

A Síria:

Les tropes britàniques i les de la França Lliure varen ocupar Damasc.

A la Gran Bretanya:

A Londres, després de que el perill per atacs aeris es veiés disminuït, la Cambra dels Comuns va tornar a la seva seu tradicional i el número 10 de Dowing Street va tornar a ser la principal seu de les activitats del primer ministre Winston Churchill


Churchill va acomiadar de forma decisiva i, amb el vist-i-plau dels caps de l’Estat Major, a l’Archibald Wavell com a comandant de l’Exèrcit britànic al nord de l’Àfrica i li va fer intercanviar el lloc amb en Claude Auchinleck, el comandant en cap a l’Índia. La decisió va ser acceptada per en Wavell.

css.php