Home // edificis // La Cancelleria del Reich

La Cancelleria del Reich

La Cancelleria va ser l’edifici governamental on vivia el canceller alemany. El palau barroc del número 77 de la Wilhelmstrasse de Berlín va ser la seu de la Cancelleria del Reich. Otto von Bismarck va ser el primer canceller que va exercir les seves funcions com a tal, però el palau havia sigut utilitzat anteriorment per altres funcions. El 21 de setembre de 1736, l’emperador Frederic Guillem I va ordenar al general de cavalleria Von Schulenburg edificar l’edifici a la capital berlinesa i va començar-ne la construcció en el sector nord de la Wilhelmstrasse. El 1792 l’edifici va ser comprat per la segona esposa de Frederic Guillem II, la comtessa Doenhoff, per la suma de 40.000 escuts. El 1795 el palau el va adquirir el príncep prussià polonès Radzwill per 60.000 escuts, i  va convertir l’edifici en un centre cultural de la ciutat. El 1875 l’edifici va ser destinat com a residència del canceller Bismarck i va passar a ser propietat de l’Imperi. El 1878 va ser la seu del Congrés de Berlín. Després de la revolució del novembre de 1918 es va constituir en el palau de la Cancelleria del Reich el primer govern format amb els representants del poble i, més tard, i va tenir lloc la Conferència dels Estats lliure alemanys. Des de llavors, es varen celebrar les reunions sota la protecció de les tropes que rodejaven l’edifici de la Cancelleria. Durant el cop d’Estat del 1920, conegut com el Kapp, els colpistes varen ocupar durant alguns dies la Cancelleria però després de que el cop fracassés la vida política va tornar a la normalitat. A partir de llavors, 19 cancellers varen passar per la Cancelleria apart de Franz von Papen que no i va residir. Amb el pas dels anys l’edifici presentava un aspecte deplorable i el 1928 es varen començar obres d’ampliació i es va reconstruir al mateix temps la part antiga.

Quan Adolf Hitler va pujar al poder no li va agradar gens la Cancelleria ja que creia que no estava a la seva altura, i el gener de 1938 va encarregar a l’arquitecte Albert Speer construir-ne una de nova, la Neue Reichskanzlei. En el subsòl de la nova Cancelleria si va construir més tard al búnquer on es va suïcidar Adolf Hitler el 30 d’abril de 1945. El cost total de l’obra va ser de 90 milions de Reichmarks i hi varen treballar més de 4.000 d’obrers en dos torns. La nova cancelleria es va inaugurar el 12 de gener de 1939.

Al final de la guerra, la nova Cancelleria va patir greus desperfectes pels bombardejos dels nord-americans i l’artilleria soviètica, tot i que el despatx de Hitler va quedar en bon estat. Després de la caiguda de Berlín, el primer ministre britànic, Winston Churchill, va visitar les restes de la Cancelleria i l’entrada al führerbúnquer. Entre el 1945 i el 1950 es va acabar de destruir-la i es va utilitzar el granit de la Cancelleria per construir el monument soviètic de Berlín. El solar on hi havia l’edifici va queda sense edificar  fins el 1988 quan la República Democràtica d’Alemanya i va construir apartaments residencials.

Un dia en la nova Cancelleria:

En un dia a la Cancelleria tenien accés entre 40 i 50 persones, abans, prèviament tenien que trucar per telèfon als secretaris de l’edifici per informar-los de que vindrien. Aquestes persones eren normalment caps regionals i nacionals del Partit, alguns ministres i també hi havia les persones del cercle íntim d’Adolf Hitler. En canvi, els oficials de la Wehrmacht no eren mai convidats. L’entrada a la Cancelleria estava vigilada per membres de les SS. Un cop dins, els convidats s’havien de dirigir a un ampli rebedor. En el rebedor hi havia uns seients molt còmodes, les parets eren blanques adornades, el terra era de marbre cobert amb catifes, i era l’únic lloc de l’edifici on es deixava fumar, i era molt habitual que la gent aprofités aquell moment per fumar tot esperant a Hitler. A dins l’edifici no era habitual saludar-se amb el Heil Hitler de rigor sinó que es limitaven a saludar amb un bon dia. Tampoc era necessari portar l’uniforme del Partit i cadascú podia anar vestit al seu gust. Després els convidats es dirigien a una sala d’estar, el Saló de Mosàics, Mosaik-Saal, passant per un saló de recepció quadrat que no s’utilitzava ja que tenia uns mobles incomodes. El saló es deia Saló dels Mosaics perquè el terra, les parets i el sostre estaven entapissats de pedres petites formant dibuixos. A dins la sala d’estar, la gent es quedava una bona estona parlant dreta esperant a Hitler. La sala tenia uns 100 metres quadrats de superfície, els mobles eren acollidors, el sostre tenia unes bigues de fusta i allà es trobava l’única xemeneia que hi havia a la planta baixa. L’habitació estava adornada amb un escut del Renaixement florentí que el canceller del Reich Von Bülow va portar d’Itàlia. Al voltant de la xemeneia hi havia un conjunt de seients entapissats de pell fosca, i a darrera dels seients hi havia un sofà amb una gran taula on s’utilitzava per posar els diaris. Les parets eren adornades amb quadres prestats de la Galeria Nacional.

Per la seva part, Hitler no era mai puntual alhora de rebre els seus convidats. L’hora de dinar era cap a les dues de la tarda, però Hitler solia aparèixer cap a les tres, i normalment provenia de les habitacions que hi havia als pisos superiors o del seu despatx si havia celebrat alguna reunió. Quan Hitler entrava a la sala d’estar no es feia cap mena de cerimònia, simplement, Hitler saludava al personal de la Cancelleria i els convidats formaven un cercle al seu voltant per informar-lo i sentir les seves opinions respecte a la qüestió del dia. Hitler sempre solia pregunta per la salut de les senyores dels convidats, i un cop havia parlat amb tothom agafava un diari i es posava en una butaca apartat de la gent. Els convidats solien espera uns 20 minuts més, fins que s’obria una porta de cristall que donava accés al menjador. Llavors, entrava a la sala un dels cuiners i li deia a Hitler que el menjar ja estava llest. Hitler sempre anava primer i els convidats entraven darrera seu sense cap protocol.

El menjador era quadrat, feia dotze metres per dotze, les parets eren de color blanc cosa que feia que hi hagués molta llum i en una de les parets hi havia tres portes que donaven accés al jardí. En aquesta paret hi havia penjada una pintura inacabada de Kaulbach. El centre del menjador hi havia una taula rodona rodejada de cadires on i cabien unes quinze persones. Totes les cadires eren igual, inclús la de Hitler. En les cantonades hi havia quatre taules més petites, amb quatre o sis cadires cada una. El plats eren de porcellana clara i les copes eren senzilles. Els centres de la taula estaven adornats amb gerros de flors. Hitler seia sempre al costat de la finestra i al seu costat i posava dues persones que ell elegia prèviament. Els demés assistents seient on ells volien, tot i que els convidats d’un rang menor seient sempre a les taules petites. El menjar que es servia era senzill: sopa, carn, una mica de verdura amb patata i unes postres. Per beure podien elegir entre aigua mineral, cervesa normal berlinesa o vi barat. Hitler menjava menjar vegetarià i bevia Fachinger (beguda sense alcohol d’Alemanya), i qui volgués podia menjar i beure com ell però molt pocs o feien. Hitler va prohibir que li portessin trofeus de caça o de pesca ja que ho trobava estúpid matar animals. El menjar en general no era molt bò, i persones com Hermann Göering no solien menjar a la Cancelleria per aquesta qüestió, o Rudolf Hess que es presentava cada quinze dies i es portava el menjar de casa que feia escalfar a la cuina de la Cancelleria. Qui si es presentaven molt sovint eren Joseph Goebbels, Martin Bormann i Albert Speer, mentre que Heinrich Himmler era molt estany que hi anés. Les converses al menjador eren llargues mentre es menjava i Hitler repetia una vegada i una altra els mateixos temes, cosa que feia molt carregosa l’estada pels convidats. Hitler solia parlar de la seva època els anys 20 i donava molta importància als successos de la primera guerra mundial. Tot i no tenir sentit de l’humor li agradava molt que el fessin riure explicant-li acudits, cosa que normalment se’n cuidava Goebbels. També li encantava parlar de xafarderies, sobretot dels seus ministres o de la gent que l’envoltava, com Alfred Rosenberg que era el blanc preferit de Goebbels alhora de criticar. L’hora de dinar es solia donar per acabada a dos quarts de cinc, però Hitler la solia allargar si tenia que parlar amb algun dels convidats sobre temes del govern. Tot i la pèrdua de temps que era anar a la Cancelleria a veure a Hitler, ser un dels seus convidats donava prestigi i també anava bé per informar-se dels temes del govern, i bàsicament per això la gent anava a veure’l. Un cop acabat al dinar, Hitler s’aixecava i els convidats s’acomiadaven d’ell. A vegades eren les sis de la tarda quan s’acomiadava dels presents i es retirava en una de les seves habitacions del pis superior per descansar. A l’hora de sopa, que era per allà les vuit de la tarda, normalment hi havien entre sis i vuit persones convidades. Tot sovint hi anava Heinrich Hoffmann, algun conegut de Munich, algun col·laborador (com el seu pilot o fins i tot el mecànic) i Martin Bormann. Per sopar no era normal que hi hagués els seus col·laboradors de govern. Les converses eren com les del migdia, i a Hitler li agradava que l’informessin de les obres de teatre, de cinema…. També li encantava que li expliquessin els escàndols i les anècdotes dels famosos o dels membres del govern. Hitler també com el migdia repetia les seves historietes. Per sopar també es servien plats senzills, tot i que una vegada li van donar caviar, però quan va saber-ne el preu el va prohibir.

Un cop acabat al sopar, els assistents es dirigien a la sala d’estar on seien en les còmodes butaques. Hitler es mostrava més informal a la nit i es treia l’americana i estirava les cames. Llavors, solien mirar una pel·lícula i s’estaven a la sala unes hores. Hitler estava molt fresc a aquelles hores de la nit, i li encantava parlar dels actors i de les actuacions que veia. Els convidats es menjaven aquelles hores entrepans i bevien vi o cervesa fins que Hitler s’acomiadaven d’ells per allà les dues de la matinada. Quan Hitler anava al seu dormitori, els convidats marxaven de la Cancelleria.

El dia a dia de Hitler a la Cancelleria no era de treballar gaire, de fet treballava molt poques hores i s’ocupava més de coses sense importància. Es curiós que el poble alemany es pensés que el seu líder treballava nit i dia pel país.

 



Posted in edificis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php