Home // 1943 // gener

31 de gener de 1943

En el front oriental:

En el sud de Stalingrad, els soviètics varen envoltar el quarter general d’en Friedrich Paulus en el magatzem Univermag. Abans de sortir el Sol, un oficial alemany, l’intèrpret d’en Paulus, en Boris von Neidhardt, es va dirigir a la plaça Roja i va anar de dret cap a un carro soviètic que apuntava als magatzems. Un jove tinent rus, en Fiodor Yelchenko, estava davant de la torreta del tanc i li va fer un senyal per dir-li que no l’atacaria. Apropant-se a ell, l’intèrpret li va dir que el seu cap tenia que parlar amb ells. Preveient que podria ser atacat, en Yelchenko va demanar reforços i varen aparèixer 14 soldats soviètics amb les armes a punt. Després d’un intercanvi de quatre paraules per acordar que serien tres els representants soviètics que es reunirien amb el comandant del 6º Exèrcit, es va permetre entrar a l’edifici al tinent Yelchenko. Mirant a tots els soldats, en Yelchenko no veia per enlloc a en Friedrich Paulus. Després de que el general Roske li expliqués que ell i l’Arthur Schmidt havien sigut autoritzats pel comandament per negociar una rendició, Schmidt li va demanar com a favor especial que tractessin a en Paulus com una persona particular i l’escortessin en automòbil per protegir-lo de les venjances dels soldats soviètics. Rient alegrament, en Yelchenko va estar-hi d’acord.

Llavors el varen conduir pel passadís fins un cubicle amb cortines i es va trobar a en Paulus estirat en un llit de ferro. El mariscal de camp estava malalt i anava sense afaitar. En Yelchenko els va dir que era el final, i el mariscal de camp alemany li va donar la raó amb tristesa. A les 7:35 del matí, la Batalla de Stalingrad es va acabar quan en Friedrich von Paulus, juntament amb setze generals alemanys i les seves tropes de la part sud, es varen rendir als soviètics. Abans de rendir-se, en Von Paulus va telegrafiar un missatge pels alts comandaments alemanys per acomiadar-se. La decisió d’en Von Paulus va ser polèmica perquè en teoria els mariscals de camp no s’havien de rendir si eren capturats, sinó que s’havien de suïcidar. L’Adolf Hitler es va enfurismar molt quan va tenir la notícia de la rendició d’en Von Paulus, ja que creia que quedava malmesa la imatge d’herois que tenien els soldats alemanys.

Poc després de conversar amb més oficials soviètics, en Paulus i Schmidt varen sortir dels magatzems i es varen introduir en un cotxe de l’Estat Major soviètic. Varen ser conduïts cap al sud, a través del barranc Tsaritsa i varen passar per davant de les ruïnes de Dar Gova fins al suburbi de Beketovka, on en una casa de camp de fusta varen ser duts a davant del general Mijail Shumilov, el comandant del 64º Exèrcit soviètic. Rodejat de càmeres, Shumilov va saludar-los correctament i els va demanar la seva identificació. Quan en Paulus li va entregar, el general soviètic va fingir que sabia llegir alemany. Els soviètics els hi varen oferir menjar, però en Paulus ho va rebutjar insistint que primer havia de rebre garanties de que els seus homes tindrien racions apropiades i cures mèdiques.

Encara que l’hi havien promès que tractarien bé els seus homes, la realitat va ser una altra ben diferent. Aquell mateix dia centenars de soldats alemanys ferits varen ser assassinats. En un subterrani en el nord de la plaça Roja, on hi havien molts soldats alemanys, els soviètics el varen cremar amb els alemanys a dins.

Tot i que les tropes del sud de la ciutat es varen rendir, en la bossa nord, al voltant de la fàbrica de tractors Dzerzhinski, el 11º Cos va seguir lluitant durant dos dies.

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, en Hitler va parlar abatut per telèfon amb el seu ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, per explicar-li que al final de la guerra només hi haurien supervivents i morts. A la nit, en Hitler, enfonsat i trist, tenia la imatge d’un home vell ja que se li notava que estava molt cansat per la guerra.



30 de gener de 1943

En el Reich:

En Karl Döentiz va ser nombrat gran almirall i comandant en cap de la Marina de Guerra, la Kriegsmarine, en substitució de l’Erich Raeder, que va ser rebaixat a inspector almirall de la Marina. L’Adolf Hitler estava molt enfadat amb en Raeder per les dures derrotes que havia patit la Marina i volia que en Döenitz eliminés els obstacles amb què es topava el programa de desenvolupament de submarins.

En el quarter general de Rastenburg, en Hitler sabia perfectament que el 6º Exèrcit no tenia cap possibilitat de victòria a Stalingrad però no volia que es rendís de cap de les maneres. Per a obligar-los a no rendir-se, va ascendir a en Friedrich Paulus a mariscal de camp. Cap mariscal podia rendir-se si no volia ser condemnat. També va ascendir a 117 oficials a un escaló superior. A més, va redactar una Proclama pel 6º Exèrcit, radiada a la nació, on els va demanar sacrificar-se per la pàtria. Per altra part, en Hitler va obsequiar al doctor Theodor Morell amb una dotació de 100.000 Reichsmarks del Reich lliures d’impostos.

A Berlín, com per tot Alemanya, les celebracions per desè aniversari del triomf d’en Hitler varen ser molt discretes. Es varen prohibir les decoracions amb banderetes i no hi va haver grans actes. a la nit, el ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, va fer un discurs en el Palau d’Esports de Berlín, retransmès per ràdio, per commemorar el desè aniversari de la pujada al poder d’en Hitler. En el discurs, en Goebbels va disculpar a en Hitler de no ser present a aquell acte al·legant que estava lluitant per la victòria. Després de lloar la figura del dictador alemany comparant-la amb una divinitat, va tornar a parlar d’una guerra total i va demanar a la gent que lluités pel seu país. Llavors, en Hermann Göering també va fer un discurs on va qualificar la Batalla de Stalingrad com heroica i va comparar els soldats alemanys amb els soldats grecs en la batalla de les Termòpiles del 480 aC. El discurs d’en Göering va ser interromput per una alarma antiàeria i tothom es va tenir que refugiar en un búnquer. Els bombarders britànics varen bombardejar la capital per primer cop de dia i l’acte es va acabar en seguit amb l’himne nacional i amb l’himne del Horst Wessel.

Per altra banda, l’Ernst Kaltenbrünner va ocupar, gràcies a un decret aprovat per en Hitler, la direcció de la RSHA.

En el front oriental:

A Stalingrad, a mitjanit, en Friedrich Paulus estava dempeus al costat de la ràdio esperant sentir la veu d’en Hitler per commemorar el desè aniversari de la seva pujada en el poder. Però en sentir com el locutor deia que el qui parlaria en el seu lloc seria en Göering es va decebre molt. Pels presents en el búnquer en els magatzems Univermag en Hitler ja els considerava morts. En sentir l’himne alemany, els soldats varen unir les seves mans per cantar Deutschland, Deutschland, über alles, però quan varen sentir l’himne del Partit els soldats varen colpejar la ràdio amb la culata de les seves armes. Tot i aquest malestar, en Paulus continuava públicament lloant a en Hitler i el dia anterior el va felicitar pel desè aniversari en una carta dient que l’esvàstica encara onejava a Stalingrad i que aquella batalla seria un exemple per l’actual i futures generacions de que mai s’havia de capitular.  

Però era evident que la nota d’en Paulus no era seguida pels comandants i soldats del 6º Exèrcit. Aquella tarda, el general Arthur Schmidt, la mà dreta d’en Paulus, es va reunir amb el coronel Ludwig per saber si estava negociant amb els soviètics. En admetre i justificar les seves accions, en Ludwig esperava un greu càstig però Schmidt només el va criticar perquè no havien parlat amb el quarter general d’aquella acció ja que ells també es volien rendir. Minuts més tard, el comandant de la 71º Divisió, el general Roske, es va reunir amb en Paulus per dir-li que la seva Divisió no era capaç de resistir més i que els carros soviètics s’estaven apropant als magatzems. En Paulus es va limitar a somriure i li va explicar que Schmidt l’hi havia demanat a en Ludwig que comencés a negociar amb els soviètics. Mentre parlaven, un carro soviètic estava a prop d’un carrer lateral amb els canons apuntant-los.

A França:

Vichy, els alemanys varen aprovar una llei per crear una milícia francesa sota les ordres d’en Joseph Darnand, un home de confiança d’en Karl Albrecht Oberg.

En el nord de l’Àfrica:

A Tunísia, l’Erwin Rommel va passar el port de Faid.



29 de gener de 1943

En el front oriental:

A Stalingrad, la situació era tremendament desesperada pel 6º Exèrcit. A la tarda, el coronel Wilhelm Adam va rebre més proves de que el comandant Arthur Schmidt no tenia intencions de combatre fins l’última bala com demanava l’Adolf Hitler. Una de les proves era una maleta amb roba pel seu captiveri. Al final del dia, una de les dues parts del 6º Exèrcit, la sud, va hissar la bandera blanca. Tot i que desobeïen les ordres d’en Hitler, en Friedrich Paulus va enviar un telegrama de felicitació a en Hitler pel desè aniversari de la pujada al poder que tindria lloc l’endemà.

En el nord de l’Àfrica:

El 8º Exèrcit d’en Bernard Law Montgomery va arribar a la frontera tunisiana.

En el Pacífic:

A Nova Guinea, les tropes aliades varen obligar als japonesos a retrocedir des de Wan al principi de Bulldog Track, la segona ruta utilitzada pels japonesos en la seva ofensiva contra Port Moresby.



28 de gener de 1943

En el Reich:

Alemanya va decretar la mobilització de tots els homes de setze a seixanta cinc anys.

En el front oriental:

A Stalingrad, en Friedrich Paulus es passava el dia tancat en el seu quarter general en els subterranis de l’edifici Univermag. Allí s’hi varen amuntegar uns 3.000 ferits de diversa consideració. Alguns d’ells patien malalties com el tifus, la febre tifoide i la disenteria. Els que estaven més greus o que necessitaven cirurgia els varen col·locar fora perquè morissin de fred i aquell dia el 6º Exèrcit va deixar de repartir racions entre els ferits. Al vespre, els soldats alemanya ferits demanaven pistoles per suïcidar-se.

Mentrestant, els soviètics varen dividir la ciutat en tres sectors: l’11º Cos va quedar aïllar al voltant de la fàbrica de tractors Dzerzhinski; els 8º i 51º Cossos al voltant d’una escola d’enginyeria, a l’oest del turó Mamaiev; les restes dels 14º i 4º Cossos estaven en una zona comercial al voltant d’Univermag.

En el sector sud, els exèrcits alemanys varen evacuar el Caucas.

En el bàndol Aliat:

El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt es va reunir amb el president de Brasil Getuilo Vargas. Després de parlant-ne en un passeig amb un jeep es va decidir la participació brasilera en la lluita contra els nazis.

27 de gener de 1943

A Líbia, davant la desesperació alemanya, l’Afrikakorps es va enfrontar amb els britànics en un nou combat, però els alemanys no deixaven de cedit terreny cap a Tunísia.

26 de gener de 1943

En el Reich:

En la reunió de la Central de Planificació, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, volia que un milió d’alemanys anessin a treballar en la producció d’armament. Aquella mesura no va ser mai acceptada.

En el front oriental:

A la ciutat de Stalingradl’exèrcit soviètic, que tenien envoltat els soldats alemanys, varen deixar als alemanys lluitant només des de dins de la fàbrica de tractors Dzerzhinski de la ciutat. A més, a partir d’aquell dia, els soldats del 6º Exèrcit varen veure que era impossible comprovar les quantitats dels carregaments enviats, que eren molt minses, perquè ja no eren repartides segons les unitats, sinó tirades indistintament sobre els diferents punts de suport. Per complicar encara més les coses pels alemanys, aquell dia es varen unir els carros del 57º Exèrcit del general Batov amb les tropes de la 13º Divisió de la Guàrdia del general Rodmitzev. Va ser la primera vegada que les divisions d’en Vasili Chuikov, a l’interior de Stalingrad, havien establert contacte amb un altre exèrcit soviètic des del 10 de setembre de 1942.

Unes hores més tard, el quarter general del 6º Exèrcit es va traslladar als grans magatzems Univermag de la plaça Roja. Els edificis que rodejaven la plaça havien sigut bombardejats, no tenien finestres i estaven plens de forats d’obusos. L’edifici on hi havia la seu del Pravda estava destruït, igual que el del Soviet de la ciutat i l’oficina de Correus. Del teatre només en quedaven les pedres. Més tard, l’Arthur Schmidt va anunciar en el quarter general d’en Friedrich Paulus que el 14º Cos blindat intentava capitular.

En el nord de l’Àfrica:

A Líbia, la columna d’en Philippe Leclerc es varen unir al 8º Exèrcit d’en Bernard Law Montgomery, arribades de l’est, i varen entrar a Trípoli, que havia sigut abandonada per les forces de l’Eix el 23 de gener de 1943. Més a l’est, una altra divisió de la columna d’en Leclerc va ocupar la ciutat de Radamès, a la frontera amb Argèlia.

25 de gener de 1943

En el front oriental:

A Stalingrad, les restes del 6ª Exèrcit d’en Friedrich Paulus es varen partir en dos. Per tal de que no es rendissin, els defensors varen hissar la bandera de batalla del Reich per encoratjar als supervivents a combatre fins al final. Per altra banda, després de dos dies de combats, l‘exèrcit soviètic va ocupar la ciutat de Voronej, a la riba esquerra del Don.

En el nord de l’Àfrica:

A Marrakech, després de passar el dia anterior visitant al Sahara, en Franklin Delano Roosevelt va tenir que marxar al matí cap a Washington, passant abans per Lagos, Dakar i Brasil. Abans d’agafar l’avió, el President es va acomiadar d’en Winston Churchill, que estava al llit dormint, i aquest en veure que el President marxava va decidir aixecar-se i acompanyar-lo a l’aeròdrom.

24 de gener de 1943

En el Reich:

A Auschwitz, un transport d’un hospital psiquiàtric d’Apeldoornse Bosh, amb 921 jueus, va arribar al camp. Hi havia gent malalta, nens i personal mèdic entre ells. Després de la selecció, només 60 dones i 16 homes varen quedar registrats. Els demés varen ser assassinats a les cambres de gas. Al mateix dia varen arribar 2.029 jueus del camp de Theresienstadt, 771 homes i 1.258 dones i nens. Després de la selecció, 147 homes i 80 dones varen ser registrades al camp. La resta va ser també assassinada a les cambres de gas. Un altre transport va venir aquell dia del campament de Westerbork amb 516 homes, dones i nens jueus. 18 homes i dues dones varen ser registrades després de la selecció i 496 persones varen ser assassinades immediatament a les cambres de gas.

A França, els alemanys varen destruir el Port Vell de Marsella.

En el front oriental:

El cap de premsa del Reich, l’Otto Dietrich, va parlar davant de la premsa alemanya de la Batalla de Stalingrad i la va definir com una batalla èpica, tot i que el resultat era imminent. Tot i que sabia que la batalla estava perduda, en Dietrich volia que els soldats quedessin com uns herois.

Mentrestant, a Stalingrad, les tropes alemanyes varen quedar separades en dues parts i només es comunicaven per ràdio. Aquell dia va sortir l’últim avió alemany de Stalingrad amb dinou ferits i set bosses plenes de cartes dels soldats per les seves respectives famílies. Aquestes cartes mai varen arribar al seu destí perquè el Ministeri de Propaganda se les va quedar perquè en elles els soldats criticaven l’estratègia militar i el règim nazi. Al cap de poques hores de sortir l’últim avió, els alemanys varen perdre l’aeròdrom i va desaparèixer tota esperança de salvació pel 6º Exèrcit. Els soldats alemanys estaven en una situació desesperada i es varen submergir en els gelats subterranis de Stalingrad.

A primeres hores del matí, sabent que tots moririen, el general Von Hartmann, el comandant de la 71º Divisió, va conduir a un petit grup d’homes cap als terraplens de ferrocarril i quan va veure els soviètics a l’altra banda dels camps nevats va ordenar disparar sense contemplacions. En veure aquella acció suïcida, el coronel Günther von Below va córrer des del subterrani d’en Paulus amb l’ordre d’aturar aquella bestiesa. Però en Von Hartmann no va fer cas a l’ordre del coronel i va seguir disparant fins que una bala soviètica li va tocar directament al cap. Poc temps després, un altre general alemany, en Stempel, va fer una acció similar en saber que el seu fill, un tinent, havia mort quan intentava conduir a alguns homes fora de la ciutat, i va treure la seva pistola per atacar als soviètics. L’última bala la va guardar per disparar-se al cap. Al cap d’unes hores, el comandant de la 297º Divisió, el general Drebber, es trobava en un carrer i juntament amb els seus ajudants es varen dirigir a les línies soviètiques per ser capturats.

A les nou del matí, en Friedrich Paulus va rebre una carta del comandant Drebber. Mentre obria la carta va esclatar una bomba a fora la finestra del subterrani i ell i el seu ajudant, el coronel Wilhelm Adam, varen quedar coberts de trossos de vidres i de pedres. Commocionats, varen rebre assistència mèdica pels cops i en aquells moments en Paulus va aprofitar que li curaven els talls per llegir la carta. En ella en Drebber li declarava que ell i els seus homes havien sigut ben rebuts pels soldats soviètics i que havien sigut víctimes de la falsa propaganda d’en Joseph Goebbels. En Drebber li insistia en rendir-se i deixar de banda la resistència. Deixant la carta a una banda, en Paulus va demanar consell a l’Adam, però abans que aquest pogués dir una síl·laba va entrar a la sala l’Arthur Schmidt. Quan li va explicar el contingut de la carta, Schmidt va declarar que en Drebber no podia haver escrit aquella carta i va dir que si l’havia escrit ho havia fet sota amenaça. Confós, en Friedrich Paulus va tornar a telegrafiar a l’Adolf Hitler per demanar-li deixar-lo rendir, però en Hitler li va prohibir en un missatge radiofònic i li va ordenar lluitar fins l’últim home per salvar occident. Davant de la negativa d’en Hitler, molts caps i oficials alemanys es varen suïcidar. Els soldats alemanys es varen veure condemnats a morir de gana i de fred, i molts homes varen desertar i es varen entregar amb les seves armes i els seus equips als soviètics. No obstant, els soviètics ara no tenien pressa i es desplaçaven en precaució.

En el nord de l’Àfrica:

A Marroc va acabar la Conferència de Casablanca que va començar el 14 de gener de 1943 entre el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt amb la idea de planifica la rendició incondicional d’Alemanya i dels seus aliats. Llavors, el President i el primer ministre es varen dirigir a una conferència de premsa i varen fer assentar amb ells a en Charles de Gaulle i a en Henri Giraud, que no mantenien una bona relació, i els varen obligar a encaixar la mà en públic davant dels periodistes i fotògrafs. Després els varen fer reunir a Dakar. Tot i que les mirades havien de ser posades amb en De Gaulle i en Giraud, els periodistes varen quedar molt sorpresos en veure a en Roosevelt i a en Churchill perquè no sabien que estaven a Casablanca. En la conferència, en Roosevelt va declarar que estaven convençuts de que el món només podia aconseguir la pau si s’eliminava la potència militar d’Alemanya i de Japó, i va dir que els seus objectius era la rendició incondicional d’Alemanya, Japó i Itàlia. Després de la conferència, quan tot estava apunt perquè tothom tornés als seus respectius països, en Churchill va convidar a en Roosevelt a visitar Marrakech durant un parell de dies. El President va acceptar de bona gana la invitació. Els dos caps d’Estat, escortats per soldats nord-americans, varen fer en el mateix cotxe els 230 quilòmetres de desert i varen arribar al famós oasi del Sahara. Al vespre varen arribar a Marrakech on passarien la nit.

A Líbia, a la frontera amb Argèlia, la columna d’en Philippe Leclerc va ocupar la ciutat de Rhat.

23 de gener de 1943

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler feia dies que viva en un ambient malenconiós. L’Albert Speer i en Joseph Goebbels es varen quedar durant unes hores amb ell reflexionant davant de la xemeneia de la sala discutint com havien de solucionar els fronts que tenia obert el Reich. El desastre de la Batalla de Stalingrad era ja una realitat com també al nord de l’Àfrica. L’últim aeroport que ocupaven de la ciutat de Stalingrad, l’aeròdrom de Gumrak, que era un desert nevat ple d’avions i vehicles, va caure en mans soviètiques, i la ciutat de Trípoli, a Líbia, va caure en mans britàniques. Les notícies eren frustrants pels interessos alemanys i italians. En Hitler els va explicar que 200.000 soldats alemanys estaven rodejats a Stalingrad i que no podien fer res per alliberar-los dels soviètics i, a sobre, la Luftwaffe prenia mesures insuficients per contrarestar els atacs soviètics. A Stalingrad molts dels soldats del 6º Exèrcit morien de gana i no tenien municions per defensar-se. La guerra havia canviat de rumb i ara eren els Aliats qui portaven la iniciativa. En Goebbels va quedar tant impactat per la situació que va decidir canviar la seva estratègia dins del seu Ministeri de Propaganda per preparar la població pel pitjor i volia explicar la realitat del que passava en el front oriental. Per en Goebbels era el moment de la victòria o de caure en mans dels bolxevics i, per tant, no es podien permetre un altre desastre com el de Stalingrad, sinó, considerava que seria la fi d’Alemanya. En Hitler havia ordenat a en Friedrich Paulus que la rendició quedava prohibida i que el 6º Exèrcit mantindria les seves posicions fins l’últim home. Per intentar motivar a la població, a Alemanya, el cap de premsa del Reich, l’Otto Dietrich, va donar instruccions a la premsa alemanya perquè expliquessin el gran i commovedor sacrifici que feien les tropes alemanyes envoltades a Stalingrad per la nació alemanya.

A Munic, el ministre d’en Francisco Franco, en José Luis de Arrese, va marxar de la capital bavaresa i va donar per finalitzat el seu viatge a Alemanya que havia d’apropar les relacions dels dos països. En José Luis de Arrese va ser l’últim diplomàtic important espanyol que es va reunir amb representants del règim nazi a Alemanya.

A Auschwitz va arribar el transport dels 230.

En el front oriental:

A Stalingrad, el 6º Exèrcit es va començar a descompondre. Es va dividir en dos quan es varen trobar les tropes soviètiques que havien penetrat des del sud i des de l’oest.

En el nord de l’Àfrica:

A Líbia, el 8º Exèrcit britànic d’en Bernard Law Montgomery va conquerir la ciutat de Trípoli, cosa que va provocar que Itàlia perdés l’últim territori del seu imperi africà, i els soldats britànics es varen reagrupar.

A la conferència de Casablanca, en l’última reunió oficial amb els caps d’Estat Major del Consell mixt, aquests varen presentar el seu informe definitiu sobre la direcció de guerra del 1943 amb les seves futures operacions com la invasió de Sicília, els bombardejos sobre Alemanya, la intensificació en la batalla a l’Atlàntic i al Pacífic. En donar la seva aprovació, en Franklin Delano Roosevelt i en Winston Churchill varen enviar una carta als seus respectius caps de l’Estat Major dient-los que havien aprovat l’informe del Consell mixt i que insistien en seguir-los punt per punt.

En el Pacífic:

A Guadalcanal, els nord-americans del general Alexander Patch es varen apoderar del mont Austen i varen obrir pas per la costa.

A Nova Guinea, els nord-americans i els australians varen donar per acabada la campanya aniquilant les restes de les forces japoneses a Sananda Point.

22 de gener de 1943

En el Reich:

L’Adolf Hitler va ordenar des del quarter general de Rastenburg que el seu objectiu prioritari en la construcció d’armament era el programa de tancs. En Hitler era un amant dels tancs i va atorgar plens poders al ministre d’Armament, l’Albert Speer, perquè augmentés la producció de tancs a les indústries bèl·liques. En Hitler havia vist com la Unió Soviètica havia augmentat molt en la seva producció d’armament i com havia construït un tanc superior a l’alemany, i això no ho podia permetre.

A la tarda, en Hitler va rebre la carta del mariscal de camp del 6º Exèrcit, en Friedrich Paulus, on li demanava ajuda ja que el seu Exèrcit es trobava encerclat a la ciutat de Stalingrad per les tropes soviètiques i li suplicava que li donés el permís per rendir-se davant dels soviètics. En Paulus sabia que en Hitler no podia fer res per ajudar-los. Quan en Hitler va llegir la carta li va respondre que lluitessin fins al final i que no es deixessin capturar en vida. Per tant, li negava el permís per rendir-se. Després, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Kurt Zeitzler, li va demanar permís perquè en Paulus es rendís, però en Hitler va insistir en que el 6º Exèrcit tenia que lluitar fins l’últim home i l’última bala. Poc després el dictador alemany va rebutjar una petició similar de l’Erich von Manstein. A la nit va telegrafiar a 6º Exèrcit per dir-los que havien fet una contribució històrica en la lluita més gran de la història alemanya.

Al cap d’una estona,en  Joseph Goebbels, que acabava d’arribar al quarter general disgustat per la decisió del dictador alemany del 18 de gener de 1943 de deixar-lo fora de la comissió per la mobilització popular, va parlar amb en Hitler sobre la situació de la Batalla de Stalingrad. Durant la reunió va ser precisament quan en Goebbels va saber la trista veritat de la situació a Stalingrad. En Hitler, per justificar-se dels errors que havien comès, va culpar de les derrotes als soldats i als generals per no saber lluitar i va dir que eren uns covards davant de l’enemic. També va culpar la Luftwaffe per no haver mantingut les seves promeses sobre els nivells de subministraments. A continuació, el dictador alemany va justificar la seva decisió de deixar-lo fora de la comissió al·legant que no volia que entrés personalment a la comissió tripartit perquè no carregués amb els treballs administratius d’aquest programa. Les atencions d’en Hitler, però també el reconeixement d’en Rudolf Schmundt i del general Kurt Zeitzler, varen animar en el ministre. Enmig de la conversa, en Hitler va rebre una trucada on el varen informar de que els soviètics havien atacat les línies alemanyes i que els obligaven a retirar-se del territori soviètic sense poder oferir resistència. Després de la trucada en Hitler es va enfonsar davant del seu ministre, que aquest marxaria més endavant a Berlín i va dir en el seu entorn que en Hitler estava profundament trist per la situació de Stalingrad. Després de la reunió amb en Hitler, el ministre alemany va parlar a soles amb Schmundt, que aquest li va dir que els nivells de subministraments que s’havien donat per Stalingrad eren irreals. El personal d’en Hermann Göering li havien proporcionat una visió optimista de la situació.

A Alemanya, el ministre d’en Francisco Franco, en José Luis de Arrese, i els seus ajudants varen viatjar a Munic on varen visitar la Casa Prada acompanyats per en Martin Bormann.

En el front oriental:

A Stalingrad, el 57º Exèrcit va travessar les línies alemanyes a prop de Voroponovo i varen penetrar la ciutat. La guarnició alemanya estava en unes condicions lamentables per la falta d’aliments i pràcticament no tenien ni carburant ni munició. A les set del matí, un Heinkel 111 sobrevolava sol per damunt de la ciutat sense poder aterrar i va llançar els aliments que transportava. Passant les hores a poc a poc, els ferits s’amuntegaven en el camp d’aviació de Gumrak sense deixar de mirar a l’horitzó occidental esperant l’arribada d’avions que els traguessin d’aquell infern. Al cap d’unes hores varen aparèixer tres vells Ju 52 que varen donar voltes en cercle i varen començar a descendir. En veure’ls aterrar, tots els ferits varen córrer cap a ells per fugir. L’últim Ju 52 en enlairar-se portava a 19 ferits i l’endemà el camp d’aviació va caure en poder dels soviètics.

En el nord de l’Àfrica:

A Casablanca, finalment, després d’amenaçar-lo en deixar-lo de banda, en Charles de Gaulle va arribar a la ciutat marroquí per participar en la conferència. El líder de la França Lliure es va negar a visitar a en Henri Giraud, que era més ben vist que ell pels nord-americans i era el motiu del per què en De Gaulle no havia participat en la conferència. En Winston Churchill, en veure el paper distant que tenia en De Gaulle, hi va mantenir una conversa freda i li va fer comprendre que no dubtarien en trencar amb ell si persistia en ser un obstacle. Finalment, en De Gaulle es va reunir durant dues hores amb en Giraud. A la tarda, en De Gaulle es va reunir amb en Franklin Delano Roosevelt però, tot i que per primer cop hi va haver bona sintonia entre ells dos, no varen arribar a cap acord.

En el Pacífic:

A Papuàsia, Nova Guinea, 15.000 soldats nord-americans i soldats australians varen destruir l‘exèrcit japonès, que va ser evacuat a Buna, i la campanya aliada a l’illa pràcticament estava acabada. Dels 17.000 soldats japonesos només 3.000 varen sobreviure, la majoria eren malalts o ferits.

 

css.php