Home // diari // 29 d’abril de 1945

29 d’abril de 1945

El casament de l’Adolf Hitler i l’Eva Braun:

En el búnquer de Berlín, a primera hora de la matinada, l’Adolf Hitler i l’Eva Braun es van casar en una cerimònia civil per tal de deixar constància de que l’Eva era la seva dona oficialment i per reconèixer la seva lleialtat. La cerimònia va ser oficialitzada per un inspector municipal dut per en Joseph Goebbels. Era un supervisor encarregat de la recol·lecció d’escombraries en el districte berlinès de Pankow, l’oficial Walter Wagner, que havia arribat aquella nit al búnquer després de que l’haguessin anat a buscar en el seu lloc de combat. En Wagner vestia l’uniforme del Partit i el braçalet de la Volkssturm. El casament va tenir lloc en el petit saló de les conferències, a la part privada del búnquer. A més de la parella i d’en Walter Wagner, i varen ser presents els testimonis Joseph Goebbels i Martin Bormann. En Hitler portava la seva guerrera habitual i l’Eva anava maquillada hi portava un vestit negre de seda, que tant li agradava a en Hitler, unes elegants sabates, un collaret de perles, i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Un cop va començar la cerimònia, en Wagner els va preguntar si els dos eren aris i si estaven lliures de malalties hereditàries, cosa que varen respondre afirmativament. En el moment de firmar al registre, l’Eva va començar a escriure el seu cognom amb una B però llavors ho va corregir posant una H, i la firma d’en Hitler va quedar illegible pel seu tremolor a la mà.

Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències i varen rebre la felicitació dels generals i de les secretàries que s’havien quedat, i tots junts ho van celebrar bevent xampany, inclús en Hitler es va servir una copa, tot i que era abstemi. En aquell moment en Hitler murmurava que s’acostava al final del nacionalsocialisme. La parella va donar la mà a tots els presents i es varen retirar a les seves habitacions privades on varen ser convidats a entrar-hi en Bormann, en Goebbels, la seva esposa, Magda, els generals Hans Krebs i Burgdorf, Nicolas von Below, Arthur Axmann, la cuinera Constanze Manziarly i les dues secretàries Traude Junge i Gerda Christian. En Hitler els va explicar el motiu d’aquell enllaç, remarcant la fidelitat que li havia mostrat l’Eva i que ell li recompensava casant-s’hi. També va dir que tant ell com l’Eva es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer amb la finalitat de cremar els seus cossos. Després, en Hitler es va emportar a la Traude Junge a una habitació per escriure el seu testament davant d’en Goebbels i en Bormann com a testimonis. La Traude estava molt nerviosa en aquell moment. Mentre en Hitler dictava el seu testament, a la cantina hi va haver un ball per la celebració del casament d’en Hitler i l’Eva Braun.

En el testament, anomenat Testament Polític, en Hitler no va mostrar penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir treballant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del Partit d’en Hermann Göering i en Heinrich Himmler pels danys incalculables que havien provocat i la deslleialtat cap a ell. Va nombrar a en Karl Döenitz president del Reich, cap de la Wehrmacht i Ministre de Guerra, en Goebbels va ser nombrat canceller del Reich, en Karl Hanke va ser nombrat Cap de les SS i de la Policia i en Paul Giesler va ser nombrat ministre de l’Interior. Seguidament, va incloure en el nou govern a en Herbert Backe com a ministre d’Agricultura, en Martin Bormann com a cap del Partit, en Walther Funk com a ministre d’Economia, en Robert Ritter von Greim com a ministre de la Luftwaffe, en Hupfauer com a ministre del Treball, en Robert Ley en el Front del Treball, en Werner Naumann com a ministre de Propaganda, en Karl Saur com a ministre d’Armament, l’Artur Seyss-Inquart com a ministre d’Afers Exteriors, en Gustav Adolf Scheel com a ministre de Cultura, en Lutz Graf Schwerin von Krosigk com a ministre de Finances, en Ferdinand Schörner cap de l’Exèrcit i l’Otto Georg Thierack com a ministre de Justícia. En Hitler va deixar constància de que moriria amb el cor alegre i que després de la seva mort seguiria estant a prop del nou govern i que els acompanyaria sempre. Una curiositat és que en el nou govern no hi va incloure homes com l’Albert Speer i en Joachim von Ribbentrop. Després, en Hitler va dictar el seu Testament Privat, que va ser més breu, i on va explicar els motius del seu matrimoni amb l’Eva Braun, i va deixar tots els seus béns a la família de la seva dona i a les seves secretàries per tal de que poguessin viure de forma burgesa, tot i que ell considerava que no tenien gaire valor. Curiosament, només va mencionar a la Franciska Braun, la mare de l’Eva, i no va mencionar el nom de les dues germanes ni del pare, en Friedrich Braun. Totes les obres d’art que havia adquirit va demanar que fossin traslladades a la ciutat de Linz. En el final del testament va explicar que amb la seva esposa havien decidit morir per escapar de la vergonya de la derrota o la capitulació i que volien que els seus cossos fossin cremats en els llocs en que havien realitzat la gran part del seu treball en el transcurs dels últims 12 anys.

A la quatre de la matinada, la Traude Junge va acabar de mecanografia el testament, i l’altra secretària, la Frau Christian, va acabar de passar a màquina el text que va ser firmat per en Bormann, en Goebbels, i els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf. En Nicolaus von Below va firmar el trestament privatDels dos testaments se’n varen fer quatre copies perquè no es perdessin; una va ser destinada als arxius d’en Bormann i les altres tres varen ser enviades a través de les línies soviètiques a l’Albert Kesselring, l’encarregat del sud d’Alemanya, en Döenitz, que es troba a la zona nord, i al mariscal Ferdinand Schörner, que estava combatent a Bohèmia. Els missatgers que van portar els tres testaments d’en Hitler van ser Heinz Lorenz, un funcionari del Ministeri de Propaganda, el comandant Willy Johannmeyer i el SS Standartenführer Wilhelm Zander. Després de que en Hitler se n’anés al llit a descansar, la Traude va pujar a la planta alta del búnquer per aconseguir menjar pels fills d’en Goebbels. Però en aquella planta es va trobar amb una festa sexual entre oficials de les SS i noies joves que havien sigut seduïdes amb la promesa d’estar a la Cancelleria del Reich. Per la seva part, en Joseph Goebbels, després de firmar els testaments d’en Hitler, va demanar-li, molt emocionat i amb llàgrimes als ulls, a la Traude Junge redactar la seva pròpia apologia en l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que en Hitler li havia ordenat marxar de la capital per formar part com a ministre d’un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre d’en Hitler. En el testament també va explicar que amb la seva esposa, la Magda, i en nom dels seus sis fills, no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a en Hitler en aquells dies decisius tenia que haver-hi alemanys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins la mort, tot i que això contravingués a una ordre formal del testament polític d’en Hitler. En Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matinada i li va dir a la secretària que en Hitler li havia demanat marxar de Berlín.

En la Batalla per Berlín:

El matí, a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Durant el dia, els soviètics varen aconseguir fer-se amb el control del Ministeri de l’Interior després d’una lluita aferrissada amb granades i metralletes, i estaven a uns 500 metres del Reichstag. Pensaven que l’endemà hi arribarien. Des de primera hora, la 301º Divisió de fusellers del coronel Antonov va començar el seu assalt. Dos dels seus regiments de fusellers varen atacar el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse, però a la tarda varen tenir que retrocedir pel contraatac llançat per les Waffen-SS. Per altra banda, el destacament del SMERSH, adscrit al 3ª Exèrcit de xoc, va rebre ordres de començar a obrir camí cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria del Reich. Una companyia de reconeixement va rebre instruccions de detenir a en Hitler amb vida.

A les afores de Berlín, el 12ª Exèrcit alemany del general Busse s’amagava al bosc proper a la població d’Halbe per intentar fugir cap a l’oest. Els departaments polítics soviètics varen intentar convèncer als soldats supervivents de que es rendissin llaçant un quart de milió d’octavetes, fent sonar els altaveus amb missatges gravats de presoners alemanys demanant la rendició i els soldats soviètics cridaven entre els arbres que la guerra havia acabat i que ja era hora de tornar a casa. Desesperat per la situació, en Wilhelm Keitel va trucar al general Gotthard Heinrici, que havia abandonat el seu quarter general de Hassleben sense permís, i el va acusar de desobeir les ordres i li va assegurar que el rellevarien del seu càrrec pel general Hasso von Manteuffel, però aquest s’hi va negar. Poc després, l’Alfred Jodl també va acusar a en Heinrici de covardia i li va ordenar que es presentés en el nou quarter general del OKW. Els ajudants d’en Heinrici varen témer que l’executessin i el varen convèncer perquè no hi anés.

En el búnquer, a les deu del matí, quan en Hitler es va despertar després del casament, va preguntar al general Hans Krebs on es trobava l’Exèrcit d’en Walther Wenck, però el general, disgustat, li va tenir que dir que no en sabia res. Llavors li va preguntar on eren els soviètics, i en Krebs li va respondre que avançaven i que en 48 hores estarien a la Cancelleria. En Krebs li va explicar que no podien esperar cap miracle i que les tropes havien patit grans pèrdues i ja no tenien armament. En Hitler va tenir clar que no podia esperar un miracle i que per tant tot estava perdut. A més, va rebre informes d’en Ferdinand Schörner que deien que les zones de rereguarda estaven desorganitzades i que la població civil complicava les operacions. Tothom a dins al búnquer també va ser conscient de que no hi hauria possibilitat de victòria, i en Freytag von Loringhoven, juntament amb en Boldt, varen demanar permís a en Hans Krebs per unir-se a les tropes que es trobaven a l’exterior. En Krebs va dubtar en un principi, però després de parlar-ne amb el general Burgdorf varen donar permisos per sortir del búnquer. Un dels que va marxar durant aquella jornada, el coronel Nicolas von Below, l’oficial d’enllaç de la Luftwaffe, se li va demanar que entregués un missatge d’acomiadament a les forces armades. En el missatge que portava la Von Below, la Kriegsmarine va ser felicitada, a la Luftwaffe se li varen demanar excuses per la traïció d’en Hermann Göering i a la Wehrmacht es varen fer distincions entre els valents soldats i els mals generals.

Al migdia es va celebrar com era costum una conferència de guerra. Els correus havien dut notícies de que les tropes soviètiques estaven a 400 o 500 metres de la Cancelleria. Al vespre es va difondre al búnquer la notícia de la mort d’en Benito Mussolini i la Clara Petacci del dia anterior. Quan en Hitler va llegir aquella notícia va quedar impressionat i no va poder reprimir un moviment involuntari que li va fer tirar la seva tassa de tè. l’Eva va córrer per eixugar el te, però en Hitler li va agafar el braç i li va dir que no ho podria recollir perquè era la seva sang. Amoïnada, li va preguntar si farien el mateix amb ells, i en Hitler li va explicar que no podrien perquè els seus cossos serien incinerats. Atemorit amb la idea de que el cianur no fes efecte en el moment de suïcidar-se, en Hitler va insistir en el doctor Stumpfegger que provés el cianur amb la seva gossa Blondi, que s’havia escapat del seu lloc per està amb ell juntament amb els seus quatre cadells. Llavors va ordenar a l’Erich Kempka que enviés bidons de gasolina des del garatge a la Cancelleria per cremar el seu cadàver i el de la seva esposa. Preocupat per aquest tema, en Hitler va discutir amb el doctor el millor mitjà i més segur per suïcidar-se, i li va preguntar si la càpsula de cianur li donaria temps a disparar-se un tret o ho hauria de fer l’Otto Günsche. Stumpfegger li va respondre que ho podria fer ell mateix ja que el verí no feia efecte d’immediat. Preparant-se pel moment final, en Hitler, davant l’Eva i el doctor, va treure la seva Walter de 7,65 i se la va introduir la boca mentre li preguntava en el doctor s’hi ho feia bé. Un cop acabat l’assaig, en Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer es matessin a trets de revòlver, cosa que va fer plorar als sis fills de Goebbels. La Magda els va intentar consolar dient-los que aviat anirien tots amb l’oncle Adolf. Poc abans de la sessió de la tarda, amb l’ajuda del cuidador de gossos d’en Hitler, el sergent Fritz Tornow, en Haase li va obrir la mandíbula a la Blondi i va trencar-hi l’ampolla de cianur amb unes alicates. La gossa es va desplomar a l’instant al terra. En Hitler no hi va ser present, però va entrar a l’habitació immediatament després. Va mirar durant uns segons a la Blondi i després, amb llàgrimes als ulls, va marxar sense dir res i es va tancar a la seva habitació.

A les deu de la nit es va celebrar una altra reunió on el comandant de Berlín, el general Helmuth Weidling, va dir que els soldats soviètics havien avançat per la Saarlandstrasse i la Wilhelmstrasse, i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire. Des del nord de la ciutat havien penetrat en els carrers entre la Bismarckstrasse i la Kantstrasse, i des del sud fins al suburbi de Grunewald i Reichsportfeld, on únicament una petita força alemanya seguia lluitant en el riu Havel, a Pichelsdorf. En Weidling va acabar dient que les tropes soviètiques arribarien a la Cancelleria l’1 de maig de 1945. Després de la reunió li varen demanar a en Hitler que aprovés les sol·licituds per poder marxar del búnquer. En Freytag von Loringhoven, el seu amic Gerhard Boldt i el tinent coronel Rudolf Weiss varen decidir marxar. Li varen dir a en Hans Krebs que havien de sortir del cercle soviètic per arribar fins on hi havien en Wenck. Acceptant la proposta, el dirigent alemany va demanar a en Freytag von Loringhoven com pensaven marxar de Berlín. El comandant li va exposar la ruta des del subterrani de la Cancelleria del Reich fins a Havel, on allà agafaria una barqueta. A en Hitler li va encantar la idea i li va aconsellar que agafessin una barca amb motor elèctric perquè no feia soroll. En Von Loringhoven li va dir que si era necessari podrien utilitzar un altre tipus d’embarcació, però llavors en Hitler es va mostrar cansat de cop i li va donar la mà sense energia a cadascú d’ells per acomiadar-se’n i els va dir que donessin records a en Wenck i que s’afanyés a arribar perquè sinó seria massa tard. En Nicolaus von Below també li va demanar permís a en Hitler per marxar a l’oest. En Hitler hi va accedir d’immediat i aquella mateixa nit en Von Below marxava. Duia amb ell una carta d’en Hitler per en Keitel en la que, segons els records d’en Von Below, reiterava les seves lloances a l’armada, culpava del fracàs de la Luftwaffe a en Hermann Göering i censurava a l’Estat Major. Deia que no es podia creure que els sacrificis del poble alemany haguessin sigut per res. Durant la nit es va rebre la confirmació per part d’en Wilhelm Keitel de que no podien esperar ajuda de cap més Exèrcit. A les onze de la nit, en Hitler va telegrafiar cinc preguntes a l’Alfred Jodl, que estava a Dobbin, en l’últim quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, demanant-li que li digués on estava la punta de llança d’en Wenck, quan es produiria l’atac, on estava el 9º Exèrcit, on estaven les tropes d’en Holste i quan havia d’esperar l’atac d’aquest últim. Enfonsat, en Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Arthur Axmann, on varen parlar durant una hora sobre el tema de la joventut. Quan l’Axmann va sortir, el doctor Stumpfegger li va preguntar a en Hitler si podia fer alguna cosa per ell aquella nit, i en Hitler li va dir, mig adormit, que en Wenck arribaria aviat i que no patís.

A fora del búnquer, els soviètics varen travessar el Tiergarten i es varen endinsar a l’àrea pròxima dels edificis oficials. En el bàndol alemany, la Nordland, sota el comandament d’en Mohnke, es trobava situada a la Cancelleria del Reich, i de sobte varen rebre missatges positius que explicaven l’avanç de les tropes d’en Wenck i les negociacions amb els Aliats. Però la situació era massa desesperada per ells; el comandant Krukenberg només va rebre com a reforços a 100 agents de la policia d’avançada edat i els seus homes estaven massa cansats per lluitar. Els soviètics ho tenien tot de cara, i el 8ª Exèrcit de guàrdies d’en Vasili Chuikov, que estaven lluitant a la Wilhelmstrasse, va atacar en direcció nord, a través del canal de Landwehr, cap al Tiergarten, i es varen aproximar al quarter general d’en Weidling, situat en el Benderblock. Davant la imminent amenaça, en Weidling va convocar a tots els comandants de divisió i els va fer saber l’última comunicació que havia mantingut per ràdio amb el general Reyman des de Potsdam ,que li havia dit que una part del 12ª Exèrcit del general Wenck havia avançat cap a Fercht, al sud de Potsdam, però que ningú sabia s’hi havien obert una ruta per escapar. A continuació, en Weidling els va dir que pensava fer una fugida cap a l’oest a través de la Heerstrasse.

En el Reich:

A primera hora del matí, en Walter Schellenberg, acompanyat per un astròleg, va comunicar a en Heinrich Himmler la negativa dels Aliats occidentals de negociar la pau.

A Obersalzberg, en Karl Koller va arribar a la zona per ordres del nou cap de la Luftwaffe, en Ritter von Greim, però allà va saber que Hermann Göering havia sigut traslladat i ningú sabia a on.

Per altra banda, el que quedava de govern alemany va exigir als propietaris de la marca de beguda Fanta que canviessin el nom del seu producte per un altre en dos dies sinó volien anar tancats en un camp de concentració. Com que en Hitler es va suïcidar el dia següent aquella exigència no es va dur a terme. Anys més tard, l’empresa Coca-Cola va comprar la marca Fanta.

En el front oriental:

La força alemanya atrapada al voltant de Frankfurt-an-der-Óder va intentar sortir de la seva bossa per arribar a Berlín. Aquest intent va dur a tres dies d’una salvatge lluita. De la seva dotació original de 200.000 homes, en moriren 60.000, i 120.000 varen ser fets presoners. Només petits grups varen aconseguir escapar entre les línies soviètiques. Al nord d’Alemanya, els soviètics varen lluitar per alliberar el camp de Ravensbrück.

En el front occidental:

A les cinc de la tarda, el 7º Exèrcit nord-americà va alliberar el camp de concentració de Dachau després de lluitar contra els soldats alemanys a menys de tres quilòmetres de Dachau. En vida varen trobar-hi a 30.000 presoners, pe`ro també molts cadàvers que varen fer enfurismar als soldats. Amb l’odi al cos, els nord-americans varen executar els guàrdies de les SS. En total varen morir a Dachau 3.000 alemanys, 12.000 polonesos, 6.000 soviètics, 6.000 francesos, 6.000 italians, 2.000 txecs, 1.500 eslovacs, centenars de noruecs, danesos, belgues, holandesos i grecs, 40 suïssos, 11 anglesos i 1 albanès. Entre els alliberats hi havia el periodista Nerin Emruallh Gün, que va escriure el 1968 la primera biografia de l’Eva Braun i un llibre sobre l’assassinat del president John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, ja que el varen considerar un possible implicat en l’assassinat del President. Al mateix temps, els nord-americans varen ocupar la ciutat de Munic.

També aquell dia va ser alliberat el camp de presoners de Sandbostel, stalag XB- que des del 13 d’abril de 1945 rebia els evacuats del camp de presoners de Neuengamme i molts dels seus kommandos. Els Aliats es varen trobar amb centenars de cossos amuntegats al terra o en les fosses comuns.

A Holanda, la RAF va començar a llançar provisions alimentàries per alleugerir la difícil situació dels famèlics civils del país.

A Itàlia:

Al nord d’Itàlia, en Vietinghoff i en Karl Wolff varen firmar la rendició incondicional de totes les forces alemanyes a Itàlia amb el general Morgan, el cap d’Estat Major d’en Harold Alexander, l’Allen Dulles, el cap de l’OSS a Suïssa, i en presència del general soviètic Kislenko, que va entrar en vigor a partir del 2 de maig. l’Albert Kesselring, consternat, va destituir a en Vietinhoff i el va substituir pel general Scholz, que ràpidament, davant l’evidència, es va rendir. Els suïssos, els Aliats i molts italians i alemanys a Itàlia estaven preocupats per una prolongació de la campanya a la Fortalesa Alpina, i la probables destrucció de la indústria del nord d’Itàlia com a resultat de la política de terra cremada de Hitler. Per altra part, els Aliats varen ocupar Milà i Venècia. A Milà, els guerrillers varen afusellar el cap d’Estat Major de la Milícia feixista, l’Achille Starace.

 



Posted in diari

2 Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php