Home // diari // 29 d’abril de 1945

29 d’abril de 1945

Diumenge:

El casament de l’Adolf Hitler i l’Eva Braun:

En el búnquer de Berlín, a primera hora de la matinada, l’Adolf Hitler i l’Eva Braun es van casar en una cerimònia civil per tal de deixar constància de que l’Eva era la seva dona oficialment i per reconèixer la seva lleialtat. La cerimònia va ser oficialitzada per un inspector municipal dut per en Joseph Goebbels. Era un supervisor encarregat de la recol·lecció d’escombraries en el districte berlinès de Pankow, l’oficial Walter Wagner, que havia arribat aquella nit al búnquer després de que l’haguessin anat a buscar en el seu lloc de combat. En Wagner vestia l’uniforme del Partit i el braçalet de la Volkssturm. El casament va tenir lloc en el petit saló de les conferències, a la part privada del búnquer. A més de la parella i d’en Walter Wagner, i varen ser presents els testimonis Joseph Goebbels i Martin Bormann. En Hitler portava la seva guerrera habitual i l’Eva anava maquillada hi portava un vestit negre de seda, que tant li agradava a en Hitler, unes elegants sabates, un collaret de perles, i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Un cop va començar la cerimònia, en Wagner els va preguntar si els dos eren aris i si estaven lliures de malalties hereditàries, cosa que varen respondre afirmativament. En el moment de firmar al registre, l’Eva va començar a escriure el seu cognom amb una B però llavors ho va corregir posant una H, i la firma d’en Hitler va quedar illegible pel seu tremolor a la mà. El document del casament que es va descobrir deia així:

Der Oberbürgermeister der Reichshauptstadt:

Davant el burgomestre de la capital del Reich, Berlín, com funcionari oficial competent del consell municipal de Berlín Walter N. Wagner, com funcionari competent de la capital del Reich, facultat pel burgomestre, han comparegut, en sol·licitud d'un enllaç matrimonial immediat:

1. Adolf Hitler
Data de naixement: 20 d'abril de 1889, a Braunau.
Residència: Berlín, Cancelleria del Reich. 
Pare: (En blanc)
Mare: (En blanc)
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta) 
Identificació: Conegut públicament.

2. Eva Braun:
Data de naixement: 2 de febrer de 1910, a Munic, Wassenburgerstrasse.
Residència: (Cometes)
Pare: Friedrich Braun.
Mare: Franziska Braun, de soltera Kronburger.
Data del matrimoni dels pares: (Tatxat amb tinta)
Identificació: Passi especial emès pel cap de la policia alemanya.

3. En qualitat de testimoni: Dr. Joseph Goebbels, Ministre del Reich
Data de naixement: 26 d'octubre de 1887, a Rheydt.
Residència: Berlín, Hermann Göeringstrasse, 20.
Identificació: Conegut públicament. 

4 En qualitat de testimoni: Reichsleiter Martin Bormann
Data de naixement: 17 de juny de 1900, a Halberstadt.
Residència: Obersalzberg.
Identificació: Conegut públicament. 

                             (Pàgina número dos)

Les persones dels apartats 1 i 2 han declarat ser d'ascendència totalment ària i no tenir cap malaltia hereditària excloent del matrimoni. Han sol·licitat, en vista de l'actual situació bèl·lica, un matrimoni de guerra sota circumstàncies excepcional, així com que la publicació de les amonestacions es fessin oralment i sense les obligacions demores.

Les sol·licituds han sigut concedides. L'amonestació oral s'ha realitzat i ha resultat en ordre. 

Passo ara a l'acte cerimonial del matrimoni. En presència dels mencionat testimonis 3 i 4, us pregunto, el meu Führer Adolf Hitler, si desitgeu contraure matrimoni amb la senyoreta Eva Braun. Si aquest és el vostre desig, us demano que respongueu amb un sí.

(La següent línia del document ha sigut borrada per coincidir amb la línia de plegat del paper i per haver-se corregut la tinta amb ell) si desitja vostè contraure matrimoni amb el nostre Führer Adolf Hitler. Si és així, li demano que respongui amb un sí. 

Donat que els contraents han manifestat el seu desig de contraure matrimoni, declaro el seu enllaç vàlidament conclòs davant la llei.

Berlín, a (data tacada per un borró de tinta) d'abril de 1945.

Llegit i firmat:
1. El marit, A. Hitler.
2. L'esposa, Eva B. Hitler, de soltera Braun.
3. Testimoni 1, Dr. Joseph Goebbels.
4. Testimoni 2, M. B. (inicials).
5. W. Wagner, com a funcionari competent. 

Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències i varen rebre la felicitació dels generals i de les secretàries que s’havien quedat, i tots junts ho van celebrar bevent xampany, inclús en Hitler es va servir una copa, tot i que era abstemi. En aquell moment en Hitler murmurava que s’acostava al final del nacionalsocialisme. La parella va donar la mà a tots els presents i es varen retirar a les seves habitacions privades on varen ser convidats a entrar-hi en Bormann, en Goebbels, la seva esposa, Magda, els generals Hans Krebs i Burgdorf, Nicolas von Below, Arthur Axmann, la cuinera Constanze Manziarly i les dues secretàries Traude Junge i Gerda Christian. En Hitler els va explicar el motiu d’aquell enllaç, remarcant la fidelitat que li havia mostrat l’Eva i que ell li recompensava casant-s’hi. També va dir que tant ell com l’Eva es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer amb la finalitat de cremar els seus cossos. Després, en Hitler es va emportar a la Traude Junge a una habitació per escriure el seu testament davant d’en Goebbels i en Bormann com a testimonis. La Traude estava molt nerviosa en aquell moment. Mentre en Hitler dictava el seu testament, a la cantina hi va haver un ball per la celebració del casament d’en Hitler i l’Eva Braun.

En el testament, anomenat Testament Polític, en Hitler no va mostrar penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir treballant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del Partit d’en Hermann Göering i en Heinrich Himmler pels danys incalculables que havien provocat i la deslleialtat cap a ell. Va nombrar a en Karl Döenitz president del Reich, cap de la Wehrmacht i Ministre de Guerra, en Goebbels va ser nombrat canceller del Reich, en Karl Hanke va ser nombrat Cap de les SS i de la Policia i en Paul Giesler va ser nombrat ministre de l’Interior. Seguidament, va incloure en el nou govern a en Herbert Backe com a ministre d’Agricultura, en Martin Bormann com a cap del Partit, en Walther Funk com a ministre d’Economia, en Robert Ritter von Greim com a ministre de la Luftwaffe, en Hupfauer com a ministre del Treball, en Robert Ley en el Front del Treball, en Werner Naumann com a ministre de Propaganda, en Karl Saur com a ministre d’Armament, l’Artur Seyss-Inquart com a ministre d’Afers Exteriors, en Gustav Adolf Scheel com a ministre de Cultura, en Lutz Graf Schwerin von Krosigk com a ministre de Finances, en Ferdinand Schörner cap de l’Exèrcit i l’Otto Georg Thierack com a ministre de Justícia. En Hitler va deixar constància de que moriria amb el cor alegre i que després de la seva mort seguiria estant a prop del nou govern i que els acompanyaria sempre. Una curiositat és que en el nou govern no hi va incloure homes com l’Albert Speer i en Joachim von Ribbentrop.  Heus aquí el document:

                       El meu testament polític 

Han transcorregut més de trenta anys des de que vaig fer la meva modesta contribució com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, a la que el Reich es va veure forçat.

En aquestes tres dècades, únicament l'amor i la lleialtat al meu poble han guiat tots els meus pensaments, les meves accions i la meva vida. Ells m'han donat la capacitat de fer front a les decisions més difícils que ai ha tingut que prendre un home mortal. En ell he exercit tot el meu temps, les meves forces i la meva salut durant aquestes tres dècades.

No es veritat que jo o qualsevol altre a Alemanya volgués la guerra el 1939. Va ser buscada i provocada exclusivament per uns estadistes internacionals que, o tenien origen jueu, o treballaven en el benefici dels interessos jueus.

He fet tants oferiments de limitació i control armamentístic, que la posterioritat no podrà sempre ignorar la seva responsabilitat en l'esclat d'aquesta guerra per imputarme-la a mi. Més encara, mai he volgut que, després de l'espantosa Primera Guerra Mundial, tinguessin que lliurar una segona contra Anglaterra o contra els Estats Units d'Amèrica. Passaran els segles però, de les ruïnes de les nostres ciutats i monuments, sempre sorgirà l'odi contra qui varen ser responsables d'elles en l'últim terme. Son les persones a les que tenim que agrair tot això: el judaisme internacional i els seus sequaços.

Tres dies abans de l'inici de la guerra germànic-polonesa, vaig suggerir a l'ambaixador britànic a Berlín una solució, pels problemes plantejats, similar a l'aplicada en el cas del Sarre, sota control internacional. Aquest oferiment no podia ser fet cas. Però va ser rebutjat només perquè la classe política governant a Anglaterra desitjava la guerra, en part per raons comercials i, en part, perquè estava influenciada per la propaganda difosa pel judaisme internacional.   

També vaig deixar molt clar que, si els pobles d'Europa anaven a ser considerats de nou com mers peons en un joc organitzat per la conspiració internacional del diner i les finances, ells, els jueus, haurien de carregar amb la responsabilitat d'aquest criminal enfrontament, per ser, com a raça, els verdaders culpables d'ell. 

No he amagat ni he posat en dubte que, en aquesta oportunitat, no només trobarien la mort milions d'homes i hauria centenars de milers de dones i nens abrasats i morts pels bombardejos de les ciutats, sinó que, en aquesta ocasió, els autèntics responsables haurien de pagar la seva culpa tot i que fos per mitjans més humanitaris que la guerra.

Al cap de sis anys d'una contesa que, tot i tots els revesos, algun dia es reconeixerà en la història com la manifestació més gloriosa i heroica de la lluita per l'existència d'una nació, no puc abandonar la ciutat que és la capital d'aquest Estat. Com que les nostres forces són massa minses per seguir resistint un atac de l'enemic en aquest lloc, i la nostra resistència es veurà desgastada gradualment per homes que actuen només com autòmats cecs, vull unir el meu destí al de les milions de persones que han pres sobre d'ella la missió de continuar en aquesta ciutat. Però no correré la sort de deixar-me caure en mans d'un enemic que busca un nou espectacle, organitzat per jueus, per divertir a les seves histèriques masses. 

He decidit, doncs, quedar-me a Berlín i, aquí, donar-me mort voluntàriament en el moment en que cregui que ja no puguin ser mantingudes per més temps la posició del Führer i de la mateixa Cancelleria. Moro amb el cor joiós per la consciència dels inconmensurables objectius i gestes dels nostres pagesos i obrers, i per la contribució, única a la història, de les joventuts que porten el meu nom.  

Per això vull dir-los que tota la gratitud que brota del més profund del meu cor és tan clara com el meu desig de que no renunciïn mai a la lluita, sota cap circumstància, sinó que continuïn on sigui precís contra els enemics de la Pàtria, fidels als principis del gran Clausewitz.

Des del sacrifici dels nostres soldats i des de la meva pròpia camaraderia amb ells fins la mateixa mort, s'ha sembrat la llavor que creixerà algun dia a la història d'Alemanya per un gloriós renaixement del moviment nacionalsocialista en una nació realment unida.

Molts homes i dones valents han decidit unir les seves vides a la meva fins al final. Els he demanat i, finalment, ordenat que no ho fessin, tot i que només per què continuïn formant part en la lluita de la nostra nació. Demano als comandant de l'exèrcit, de la marina i de les forces aèries que reforcin amb tots els mitjans possibles l'esperit de resistència dels nostres soldats i la seva fe en el nacionalsocialisme, amb especial èmfasis en el fet de que jo mateix, com a fundador i creador del moviment, prefereixo la mort a la resignació covarda i inclús la capitulació. 

Tant debò en el futur sigui un punt d'honor entre els oficials de l'exèrcit alemany, com ho és en la nostra armada, que la rendició d'un districte o d'una ciutat sigui una cosa impensable i que, per sobre de qualsevol altra cosa, els comandants han de donar resplendent exemple de fidel devoció al deure fins la mort. 

Abans de morir, expulso del partit a l'antic mariscal del Reich Hermann Göering i li retiro tots els drets que li varen ser conferits pel decret del 29 de juny de 1941 i pel meu discurs al Reichstag de l'1 de setembre  de 1939. En el seu lloc, nombro a l'almirall Döenitz president del Reich i comandant suprem de les forces armades. 

Abans de morir, expulso del partit i retiro tots els càrrecs de l'Estat a l'antic Reichsführer de les SS i ministre de l'Interior Heinrich Himmler. En el seu lloc nombro al Gauleiter Karl Hanke Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, i al Gauleiter Paul Giesler ministre de l'Interior. 

A més de la seva deslleialtat cap a mi, Göering i Himmler han causat un irreparable vergonya al país i a tota la nació per negociar secretament amb l'enemic sense el meu consentiment i en contra de la meva voluntat, i, al mateix temps, per un intent il·legal d'apoderar-se del control de l'Estat.

Amb l'objectiu de donar al poble alemany un govern format per homes honorables que portin a terme la missió de continuar la guerra amb tots els mitjans, com a líder de la nació nombro als següents membres del nou gabinet:

President, Döenitz; Canceller, doctor Goebbels; ministre del Partit, Bormann; ministre d'Afers Exterior, Seyss-Inquart; ministre de l'Interior, Gauleiter Giesler; ministre de la Guerra, Döenitz; comandant suprem de les forces aèries, Greim; Reichsführer de les SS i cap de la policia alemanya, Gauleiter Hanke; Indústria, Funk; Agricultura, Backe; Justícia, Theirack; Cultura, doctor Scheel; Propaganda, doctor Naumann; Finances, Schwerin-Krosigk; Treball, doctor Hupfauer; Armament, Sauer; líder del Front Alemany del Treball i membre del Gabinet, Reichsminister doctor Ley.   

Tot i que alguns d'aquests homes, com Martin Bormann, Goebbels, etc., així com les seves esposes, han vingut a veure'm lliurement i per voluntat pròpia per dir-me que sota cap circumstància abandonaran la capital del Reich i que prefereixen caure amb mí aquí, haig de demanar-los que obeeixin la meva petició i que en aquest cas anteposin els interessos de la nació als seus propis sentiments. Estant tant a prop de mi a través del seu treball i la seva lleialtat com a camarades després de la mort, i espero que el meu esperit es mantingui entre ells i els acompanyi sempre. Que siguin severs, però mai injustos; que, per sobre de tot, mai permetin que el temor influeixi en les seves accions, i que situïn l'honor de la nació per sobre de qualsevol altra cosa. 

Finalment, espero que siguin conscients de que la nostra missió, la creació d'un Estat nacionalsocialista, implica el treball dels segles venidors i obliga sempre a cada persona a servir a l'interès comú, anteposant-lo al propi. Demano a tots els alemanys, a tots els nacionalsocialistes, homes i dones, i a tots els soldats dels nostres exèrcits, que siguin lleials i obeeixin fins donar la vida al nou govern i al seu president. 

Sobretot, amb mí al govern de la nació i atot el poble a que prestin el màxim suport a les lleis racials i resisteixin sense compassió a l'envenenador de totes les nacions, el judaisme internacional.

Berlín, 29 d'abril de 1945, 04,00 hores.

A. Hitler.

Testimonis: Dr. Joseph Goebbels, Wilhelm Burgdorf, Martin Bormann, Hans Krebs.

Després, Hitler va dictar el seu Testament Privat, que va ser més breu, i on va explicar els motius del seu matrimoni amb l’Eva Braun, i va deixar tots els seus béns a la família de la seva dona i a les seves secretàries per tal de que poguessin viure de forma burgesa, tot i que ell considerava que no tenien gaire valor. Curiosament, només va mencionar a la Franciska Braun, la mare de l’Eva, i no va mencionar el nom de les dues germanes ni del pare, en Friedrich Braun. Totes les obres d’art que havia adquirit va demanar que fossin traslladades a la ciutat de Linz. En el final del testament va explicar que amb la seva esposa havien decidit morir per escapar de la vergonya de la derrota o la capitulació i que volien que els seus cossos fossin cremats en els llocs en que havien realitzat la gran part del seu treball en el transcurs dels últims 12 anys. El testament personal d’en Hitler deia el següent:

                        Testament personal de Hitler

Tot i que durant els anys de lluita he penat sempre que no podia assumir la responsabilitat del matrimoni, abans de que acabi la meva vida he decidit prendre com esposa a la dona que, després de molts anys d'autèntica amistat, va venir per iniciativa pròpia a aquesta ciutat, casi completament assetjada, per compartir lliurement la meva sort. 

Vindrà a la mort amb mí, en el seu desig de ser la meva esposa. Això ens compensarà als dos del què hem perdut  a conseqüència de la meva dedicació al servei del poble.

Totes les meves possessions, en la mesura que valguin alguna cosa, pertanyen al partit o, si aquest no existís, a l'Estat. I si també l'Estat hagués sigut destruït, no hi hauria necessitat de que jo donés més instruccions al respecte. Les pintures adquirides per les col·leccions que vaig reunir en el transcurs dels anys, no hi varen ser per propòsits privats, sinó tan sols per crear un gran museu d'art a la meva ciutat natal de Linz, en el Danubi. 

És el meu ardent desig que aquest testament sigui degudament executat. Com marmessor d'ell nombro al meu més fidel camarada del partit Matin Bormann, que rebi plena capacitat legal per prendre totes les decisions. Té permís, en particular, per entregar als meus familiars tot quan pugui ser de valor com a record personal o, en cas de necessitat, per mantenir el nivell de vida propi de la petita burgesia, amb especial atenció a la mare de la meva esposa i als meus fidels col·laboradors, homes i dones, que ell coneix bé. Destaco entre aquests a les meves antigues secretàries, Frau Winter, etc., que m'han ajudat durant molts anys amb el seu treball.

La meva esposa i jo elegim morir per evitar la vergonya de la derrota o de la rendició. És el nostre desig que els nostres cossos siguin incinerats immediatament en el lloc on he exercit gran part del meu treball diari durant dotze anys al servei del meu poble.

Berlín, 29 d'abril, 14.00 hores.

A. Hitler

Testimonis: Martin Bormann, Dr. Joseph Goebbels, Nicolaus von Below.

A la quatre de la matinada, la Traude Junge va acabar de mecanografia el testament, i l’altra secretària, la Frau Christian, va acabar de passar a màquina el text que va ser firmat per en Bormann, en Goebbels, i els generals Hans Krebs i Wilhelm Burgdorf. En Nicolaus von Below va firmar el trestament privatDels dos testaments se’n varen fer quatre copies perquè no es perdessin; una va ser destinada als arxius d’en Bormann i les altres tres varen ser enviades a través de les línies soviètiques a l’Albert Kesselring, l’encarregat del sud d’Alemanya, en Döenitz, que es troba a la zona nord, i al mariscal Ferdinand Schörner, que estava combatent a Bohèmia. Els missatgers que van portar els tres testaments d’en Hitler van ser Heinz Lorenz, un funcionari del Ministeri de Propaganda, el comandant Willy Johannmeyer i el SS Standartenführer Wilhelm Zander. Després de que en Hitler se n’anés al llit a descansar, la Traude va pujar a la planta alta del búnquer per aconseguir menjar pels fills d’en Goebbels. Però en aquella planta es va trobar amb una festa sexual entre oficials de les SS i noies joves que havien sigut seduïdes amb la promesa d’estar a la Cancelleria del Reich. Per la seva part, en Joseph Goebbels, després de firmar els testaments d’en Hitler, va demanar-li, molt emocionat i amb llàgrimes als ulls, a la Traude Junge redactar la seva pròpia apologia en l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que en Hitler li havia ordenat marxar de la capital per formar part com a ministre d’un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre d’en Hitler. En el testament també va explicar que amb la seva esposa, la Magda, i en nom dels seus sis fills, no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a en Hitler en aquells dies decisius tenia que haver-hi alemanys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins la mort, tot i que això contravingués a una ordre formal del testament polític d’en Hitler. En Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matinada i li va dir a la secretària que en Hitler li havia demanat marxar de Berlín. El document diu així:

                            Apèndix de Goebbels

El Führer m'ha ordenat deixar Berlín si s'enfonsa la defensa de la capital del Reich, i formar part i dirigir el govern nombrat per ell.

Per primer cop en la meva vida, tinc que rebutjar categòricament aquesta ordre. Deixant a una banda el fet que, basant-nos en els sentiments de companyonia i de lleialtat personal, mai podríem deixar sol al Führer en el seu moment de més necessitat, jo em veuria a mi mateix, durant la resta de la meva vida, com un vil traidor i un vulgar malfactor; perdria el respecte que em dec a mi mateix, així com el respecte dels meus compatriotes, que em seria indispensable si he de prestar-los en el futur algun servei per la reconstrucció de la nació i de l'Estat alemany.

En el malson de traïcions que rodejar al Führer en aquests crítics dies de la guerra, ha d'haver-hi com a mínim algunes persones que li donin suport incondicionalment fins la mort, encara que això contradigui l'ordre formal i, des del punt de vista material, plenament justificable, que dicta en el seu testament polític.

Crec, per consegüent, que amb això estic fent el millor servei que puc prestar al poble alemany. En els durs temps que ens esperen, els exemples seran més importants que els homes. Sempre es trobaran homes que mostrin a la nació el camí per sortir de les tribulacions; però per una reconstrucció de la vida nacional serà impossible si no s'inspira en exemples clars i fàcilment comprensibles. 

Per aquesta raó, juntament amb la meva esposa i en nom dels meus fills, que són massa joves per poder parlar per ells mateixos i que, si tinguessin edat suficient, donarien suport sense reserves aquesta decisió, expresso la meva decisió inalterable de no deixar la capital del Reich inclús en el cas de que aquesta caigui, i de posar fi, al costat del Führer, a una vida que per a mi, personalment, no tindrà cap valor si no puc entregar-la al servei del Führer i vivir-la al seu costat.

En la Batalla per Berlín:

Al matí a Berlín va deixar de ploure i els soldats soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Durant el dia, els soviètics varen aconseguir fer-se amb el control del Ministeri de l’Interior després d’una lluita aferrissada amb granades i metralletes, i estaven a uns 500 metres del Reichstag. Pensaven que l’endemà hi arribarien. Des de primera hora la 301º Divisió de fusellers del coronel Antonov va començar el seu assalt. Dos dels seus regiments de fusellers varen atacar el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse, però a la tarda varen tenir que retrocedir pel contraatac llançat per les Waffen-SS. Per altra banda, el destacament del SMERSH, adscrit al 3ª Exèrcit de xoc, va rebre ordres de començar a obrir camí cap al districte governamental amb l’objectiu d’arribar a la Cancelleria del Reich. Una companyia de reconeixement va rebre instruccions de detenir a en Hitler amb vida.


A les afores de Berlín, el 12ª Exèrcit alemany del general Busse s’amagava al bosc proper a la població d’Halbe per intentar fugir cap a l’oest. Els departaments polítics soviètics varen intentar convèncer als soldats supervivents de que es rendissin llaçant un quart de milió d’octavetes, fent sonar els altaveus amb missatges gravats de presoners alemanys demanant la rendició i els soldats soviètics cridaven entre els arbres que la guerra havia acabat i que ja era hora de tornar a casa. Desesperat per la situació, en Wilhelm Keitel va trucar al general Gotthard Heinrici, que havia abandonat el seu quarter general de Hassleben sense permís, i el va acusar de desobeir les ordres i li va assegurar que el rellevarien del seu càrrec pel general Hasso von Manteuffel, però aquest s’hi va negar. Poc després, l’Alfred Jodl també va acusar a en Heinrici de covardia i li va ordenar que es presentés en el nou quarter general del OKW. Els ajudants d’en Heinrici varen témer que l’executessin i el varen convèncer perquè no hi anés.


En el búnquer, a les deu del matí, quan en Hitler es va despertar després del casament, va preguntar al general Hans Krebs on es trobava l’Exèrcit d’en Walther Wenck, però el general, disgustat, li va tenir que dir que no en sabia res. Llavors li va preguntar on eren els soviètics, i en Krebs li va respondre que avançaven i que en 48 hores estarien a la Cancelleria. En Krebs li va explicar que no podien esperar cap miracle i que les tropes havien patit grans pèrdues i ja no tenien armament. En Hitler va tenir clar que no podia esperar un miracle i que per tant tot estava perdut. A més, va rebre informes d’en Ferdinand Schörner que deien que les zones de rereguarda estaven desorganitzades i que la població civil complicava les operacions. Tothom a dins al búnquer també va ser conscient de que no hi hauria possibilitat de victòria, i en Freytag von Loringhoven, juntament amb en Boldt, varen demanar permís a en Hans Krebs per unir-se a les tropes que es trobaven a l’exterior. En Krebs va dubtar en un principi, però després de parlar-ne amb el general Burgdorf varen donar permisos per sortir del búnquer. Un dels que va marxar durant aquella jornada, el coronel Nicolas von Below, l’oficial d’enllaç de la Luftwaffe, se li va demanar que entregués un missatge d’acomiadament a les forces armades. En el missatge que portava la Von Below, la Kriegsmarine va ser felicitada, a la Luftwaffe se li varen demanar excuses per la traïció d’en Hermann Göering i a la Wehrmacht es varen fer distincions entre els valents soldats i els mals generals.

Al migdia es va celebrar com era costum una conferència de guerra. Els correus havien dut notícies de que les tropes soviètiques estaven a 400 o 500 metres de la Cancelleria. Al vespre es va difondre al búnquer la notícia de la mort d’en Benito Mussolini i la Clara Petacci del dia anterior. Quan en Hitler va llegir aquella notícia va quedar impressionat i no va poder reprimir un moviment involuntari que li va fer tirar la seva tassa de tè. l’Eva va córrer per eixugar el te, però en Hitler li va agafar el braç i li va dir que no ho podria recollir perquè era la seva sang. Amoïnada, li va preguntar si farien el mateix amb ells, i en Hitler li va explicar que no podrien perquè els seus cossos serien incinerats. Atemorit amb la idea de que el cianur no fes efecte en el moment de suïcidar-se, en Hitler va insistir en el doctor Stumpfegger que provés el cianur amb la seva gossa Blondi, que s’havia escapat del seu lloc per està amb ell juntament amb els seus quatre cadells. Llavors va ordenar a l’Erich Kempka que enviés bidons de gasolina des del garatge a la Cancelleria per cremar el seu cadàver i el de la seva esposa. Preocupat per aquest tema, en Hitler va discutir amb el doctor el millor mitjà i més segur per suïcidar-se, i li va preguntar si la càpsula de cianur li donaria temps a disparar-se un tret o ho hauria de fer l’Otto Günsche. Stumpfegger li va respondre que ho podria fer ell mateix ja que el verí no feia efecte d’immediat. Preparant-se pel moment final, en Hitler, davant l’Eva i el doctor, va treure la seva Walter de 7,65 i se la va introduir la boca mentre li preguntava en el doctor s’hi ho feia bé. Un cop acabat l’assaig, en Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer es matessin a trets de revòlver, cosa que va fer plorar als sis fills de Goebbels. La Magda els va intentar consolar dient-los que aviat anirien tots amb l’oncle Adolf. Poc abans de la sessió de la tarda, amb l’ajuda del cuidador de gossos d’en Hitler, el sergent Fritz Tornow, en Haase li va obrir la mandíbula a la Blondi i va trencar-hi l’ampolla de cianur amb unes alicates. La gossa es va desplomar a l’instant al terra. En Hitler no hi va ser present, però va entrar a l’habitació immediatament després. Va mirar durant uns segons a la Blondi i després, amb llàgrimes als ulls, va marxar sense dir res i es va tancar a la seva habitació.

A les deu de la nit es va celebrar una altra reunió on el comandant de Berlín, el general Helmuth Weidling, va dir que els soldats soviètics havien avançat per la Saarlandstrasse i la Wilhelmstrasse, i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire. Des del nord de la ciutat havien penetrat en els carrers entre la Bismarckstrasse i la Kantstrasse, i des del sud fins al suburbi de Grunewald i Reichsportfeld, on únicament una petita força alemanya seguia lluitant en el riu Havel, a Pichelsdorf. En Weidling va acabar dient que les tropes soviètiques arribarien a la Cancelleria l’1 de maig de 1945. Després de la reunió li varen demanar a en Hitler que aprovés les sol·licituds per poder marxar del búnquer. En Freytag von Loringhoven, el seu amic Gerhard Boldt i el tinent coronel Rudolf Weiss varen decidir marxar. Li varen dir a en Hans Krebs que havien de sortir del cercle soviètic per arribar fins on hi havien en Wenck. Acceptant la proposta, el dirigent alemany va demanar a en Freytag von Loringhoven com pensaven marxar de Berlín. El comandant li va exposar la ruta des del subterrani de la Cancelleria del Reich fins a Havel, on allà agafaria una barqueta. A en Hitler li va encantar la idea i li va aconsellar que agafessin una barca amb motor elèctric perquè no feia soroll. En Von Loringhoven li va dir que si era necessari podrien utilitzar un altre tipus d’embarcació, però llavors en Hitler es va mostrar cansat de cop i li va donar la mà sense energia a cadascú d’ells per acomiadar-se’n i els va dir que donessin records a en Wenck i que s’afanyés a arribar perquè sinó seria massa tard. En Nicolaus von Below també li va demanar permís a en Hitler per marxar a l’oest. En Hitler hi va accedir d’immediat i aquella mateixa nit en Von Below marxava. Duia amb ell una carta d’en Hitler per en Keitel en la que, segons els records d’en Von Below, reiterava les seves lloances a l’armada, culpava del fracàs de la Luftwaffe a en Hermann Göering i censurava a l’Estat Major. Deia que no es podia creure que els sacrificis del poble alemany haguessin sigut per res. Durant la nit es va rebre la confirmació per part d’en Wilhelm Keitel de que no podien esperar ajuda de cap més Exèrcit. A les onze de la nit, en Hitler va telegrafiar cinc preguntes a l’Alfred Jodl, que estava a Dobbin, en l’últim quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, demanant-li que li digués on estava la punta de llança d’en Wenck, quan es produiria l’atac, on estava el 9º Exèrcit, on estaven les tropes d’en Holste i quan havia d’esperar l’atac d’aquest últim. Enfonsat, en Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Arthur Axmann, on varen parlar durant una hora sobre el tema de la joventut. Quan l’Axmann va sortir, el doctor Stumpfegger li va preguntar a en Hitler si podia fer alguna cosa per ell aquella nit, i en Hitler li va dir, mig adormit, que en Wenck arribaria aviat i que no patís.


A fora del búnquer, els soviètics varen travessar el Tiergarten i es varen endinsar a l’àrea pròxima dels edificis oficials. En el bàndol alemany, la Nordland, sota el comandament d’en Mohnke, es trobava situada a la Cancelleria del Reich, i de sobte varen rebre missatges positius que explicaven l’avanç de les tropes d’en Wenck i les negociacions amb els Aliats. Però la situació era massa desesperada per ells; el comandant Krukenberg només va rebre com a reforços a 100 agents de la policia d’avançada edat i els seus homes estaven massa cansats per lluitar. Els soviètics ho tenien tot de cara, i el 8ª Exèrcit de guàrdies d’en Vasili Chuikov, que estaven lluitant a la Wilhelmstrasse, va atacar en direcció nord, a través del canal de Landwehr, cap al Tiergarten, i es varen aproximar al quarter general d’en Weidling, situat en el Benderblock. Davant la imminent amenaça, en Weidling va convocar a tots els comandants de divisió i els va fer saber l’última comunicació que havia mantingut per ràdio amb el general Reyman des de Potsdam ,que li havia dit que una part del 12ª Exèrcit del general Wenck havia avançat cap a Fercht, al sud de Potsdam, però que ningú sabia s’hi havien obert una ruta per escapar. A continuació, en Weidling els va dir que pensava fer una fugida cap a l’oest a través de la Heerstrasse.

En el Reich:

A primera hora del matí, Walter Schellenberg, acompanyat per un astròleg, va comunicar a en Heinrich Himmler la negativa dels Aliats occidentals de negociar la pau.


A Obersalzberg, en Karl Koller va arribar a la zona per ordres del nou cap de la Luftwaffe Ritter von Greim però allà va saber que Hermann Göering havia sigut traslladat i ningú sabia a on.


El que quedava de govern alemany va exigir als propietaris de la marca de beguda Fanta que canviessin el nom del seu producte per un altre en dos dies sinó volien anar tancats en un camp de concentració. Com que en Hitler es va suïcidar el dia següent aquella exigència no es va dur a terme. Anys més tard, l’empresa Coca-Cola va comprar la marca Fanta.


En el camp de concentració de Theresienstadt varen arribar 650 dones hongareses i eslovaques procedents de Leipzig.

En el front oriental:

La força alemanya atrapada al voltant de Frankfurt-an-der-Òder va intentar sortir de la seva bossa per arribar a Berlín. Aquest intent va dur a tres dies d’una salvatge lluita. De la seva dotació original de 200.000 homes, en moriren 60.000, i 120.000 varen ser fets presoners. Només petits grups varen aconseguir escapar entre les línies soviètiques. Al nord d’Alemanya, els soviètics varen lluitar per alliberar el camp de Ravensbrück.

En el front occidental:

A les cinc de la tarda, la 20º Divisió blindada i la 45º i 42º divisions d’infanteria del 157º Regiment del 7º Exèrcit nord-americà varen alliberar el camp de concentració de Dachau després de lluitar contra els soldats alemanys a menys de tres quilòmetres de Dachau. En vida varen trobar-hi a 30.000 presoners, però també molts cadàvers que varen fer enfurismar als soldats. A l’interior dels vagons i llançats per les vies descansaven 2.310 cadàvers en descomposició, alguns despullats, altres amb l’uniforme blau i blanc del camp; la majoria eren polonesos que havien mort d’inanició després de ser evacuats en marxes de la mort de Buchenwald. Els alemanys havien proposat diversos plans per matar als presoners perquè no escapessin amb vida, ha fos bombardejant el camp o bé enverinant la sopa, però els projectes varen ser irrealitzables en mig del caos del moment.

Amb l’odi al cos, els nord-americans varen executar als guàrdies de les SS i varen fer baixar als guàrdies de les torres de vigilància i a continuació els varen matar. Els investigadors varen concloure més tard que havien metrallat com a mínim a 28 guàrdies de les SS després d’haver-se rendit. Un cirurgià del batalló de la 1º Companyia nord-americana es va negar a curar als SS ferits. Uns quants presoners varen acorralar als kapos i als sospitosos de ser informadors, i els varen colpejar amb pales. A un Kapo l’hi varen fer talls per tot el cos, l’hi havien fregat les ferides amb sal i l’hi havien disparat un tret. Un soldat va donar a un intern una baioneta perquè decapités a un guàrdia. A altres guàrdies els hi varen disparar a les cames per immobilitzar-los. Uns altres varen atacar als soldats de les Waffen-SS. A més, els reclusos varen profanar als alemanys morts i moribunds amb pales i pedres, aixafant cranis i tallant dits. Tots aquells actes es varen acabar quan varen arribar els metges i els enterramorts, i es va informar al comandant suprem Dwight D. Eisenhower, que va exigir investigacions extrajudicials per part de les forces nord-americanes.

En total varen morir a Dachau 3.000 alemanys, 12.000 polonesos, 6.000 soviètics, 6.000 francesos, 6.000 italians, 2.000 txecs, 1.500 eslovacs, centenars de noruecs, danesos, belgues, holandesos i grecs, 40 suïssos, 11 anglesos i 1 albanès. Entre els alliberats hi havia el periodista Nerin Emruallh Gün, que va escriure el 1968 la primera biografia de l’Eva Braun i un llibre sobre l’assassinat del president John F. Kennedy que va despertar les sospites de la CIA, ja que el varen considerar un possible implicat en l’assassinat del President.

També aquell dia va ser alliberat el camp de presoners de Sandbostel, stalag XB- que des del 13 d’abril de 1945 rebia els evacuats del camp de presoners de Neuengamme i molts dels seus kommandos. Els Aliats es varen trobar amb centenars de cossos amuntegats al terra o en les fosses comuns.


Els nord-americans varen avançar cap a la ciutat de Munic després de que quatre divisions fossin proveïdes de gasolina subministrada per aire.


Holanda, la RAF va començar a llançar provisions alimentàries per alleugerir la difícil situació dels famèlics civils del país.

A Itàlia:

Al nord d’Itàlia, en el palatí quarter general del mariscal de camp Harold Alexander a Caserta, en Vietinghoff i en Karl Wolff varen firmar la rendició incondicional de totes les forces alemanyes a Itàlia, prop d’un milió d’homes del Grup d’Exèrcit C, amb el general Morgan, el cap d’Estat Major d’en Harold Alexander, l’Allen Dulles, el cap de l’OSS a Suïssa, i en presència del general soviètic Kislenko, que va entrar en vigor a partir de les dotze del migdia del 2 de maig. l’Albert Kesselring, consternat, va destituir a en Vietinhoff i el va substituir pel general Scholz, que ràpidament, davant l’evidència, es va rendir. Els suïssos, els Aliats i molts italians i alemanys a Itàlia estaven preocupats per una prolongació de la campanya a la Fortalesa Alpina, i la probables destrucció de la indústria del nord d’Itàlia com a resultat de la política de terra cremada d’en Hitler. Els Aliats varen ocupar Milà i Venècia. A Milà, els guerrillers varen afusellar el cap d’Estat Major de la Milícia feixista, l’Achille Starace.

A Àustria:

A Viena varen tornar a funcionar els tramvies.

 



Posted in diari

2 Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: