Home // diari // 26 d’abril de 1945

26 d’abril de 1945

Dijous:

En la batalla de Berlín:

A la matinada varen acabar els violents bombardejos aeris soviètics sobre la capital alemany. Al matí, Berlín es va despertar amb una forta pluja que va ser capaç d’apagar els incendis que s’havien produït durant la nit. Les víctimes entre la població civils ja eren nombroses, les dones es passaven el dia fent cua en els magatzems d’aliments per poder trobar alguna cosa per menjar mentre resistien els atacs de l’artilleria soviètica. A més, els problemes de subministrament d’aigua va comportar més cues perilloses. La situació era tant dramàtica que els pocs hospitals berlinesos que encara funcionaven estaven plens de ferits i no en podien acceptar més, morint molts d’ells als carrers sense ajuda sanitària. En una de les poques emissores nazis que encara funcionaven demanaven a les dones i les nenes que agafessin les armes dels soldats ferits per lluitar, i els nazis varen enviar octavetes demanant que resistissin perquè el 9º Exèrcit alemany d’en Walther Wenck vindria a la ciutat i la defensaria dels soviètics. Però la majoria dels ciutadans no en varen fer cas de totes aquelles afirmacions i es varen refugiar als subterranis dels edificis esperant l’arribada dels temuts soldats soviètics. Però no només es demanava en els civils que aguantessin, en Martin Bormann va ordenar als gauleiters que lluitessin amb fanatisme perquè no abandonarien. Per altra banda, el coronel general Berzarin, el comandant soviètic de Berlín, va convocar en una reunió als Bürgermeister de la ciutat i als directors de subministrament d’electricitat, aigua i gas, de les clavegueres, del metro i del tramvia, als propietaris de fàbriques i a algunes figures públiques. Tots varen rebre un nomenament i varen aparèixer comunistes alemanys d’abans de l’ascens del nazisme amb l’esperança de rebre un càrrec.


En la batalla, les Waffen-SS no tenien la intenció de lluitar a primera fila perquè sabien que serien el primer objectiu dels soviètics i es varen situar a les finestres dels pisos més alts. Els membres de les Joventuts Hitlerianes i la Volkssturm els varen imitar perquè no sabien on s’havien de col·locar per la seva inexperiència en el combat. Alguns s’amagaven en els subterranis i aprofitaven aquell moment que estaven sols per treure’s l’uniforme, vestir-se de paisà i amagar les armes per no ser un objectiu soviètic. Mentrestant, els soviètics avançaven casa per casa i obligaven als civils a sortir, en moltes ocasions avançaven tirant granades per evacuar les habitacions. Al matí, la ciutat va patir un bombardeig intensiu, i el fum que sortia del camp de batalla urbà va provocar que els tres exèrcits soviètics d’aviació bombardegessin per error a les seves pròpies tropes. En Vasili Chuikov i en Katukov varen ordenar a les seves tropes que avancessin cap al Belle-Allianceplatz, que estava defensada pels voluntaris francesos de la divisió Carlemany i les SS, i l’estació d’Anhalter. Els coets Katiushka varen atacar al quarter general del Hohenzollerndamm. Com a conseqüència d’aquella ofensiva el general Helmut Weidling, el comandant alemany de la defensa de Berlín, va decidir traslladar el quarter al Bendlerblock, on disposava de refugis antiaeris i estava a prop de la Cancelleria del Reich, on va tenir-hi que anar molts cops durant el dia per rebre les últimes ordres. Durant la retirada alemanya cap al centre, l’anomenat sector Z, la batalla es va intensificar. A la tarda, els soldats soviètics estaven a prop de l’Alexanderplatz, en ple centre de la ciutat, i la Cancelleria del Reich va patir un potent bombardeig durant tot el dia.


Al sud de la ciutat, en la batalla a l’aeròdrom de Tempelhof contra al 8º Exèrcit de guàrdies i al 1º Exèrcit de guàrdies, els combats varen continuar fins la tarda, quan només varen quedar uns quants supervivents alemanys. Els carros blindats alemanys que encara podien lluitar, vuit tancs Tiger del batalló Hermann von Salza i alguns canons d’assalt, varen rebre ordres d’avançar fins al Tiergarten.


A l’oest de la ciutat, al matí, l’avantguarda del 9º Exèrcit d’en Busse es varen topar mentre avançaven a través d’Halbe amb els exèrcits de l’Ivan Konev, que el dia anterior s’havien fet amb el control de l’autopista i les carreteres secundàries que anaven a l’oest. Les tropes d’en Busse varen creuar l’autopista i varen arribar a la carretera Baruth-Zossen, on varen perforar les línies soviètiques per avançar cap a l’oest i es va produir una intensa lluita que va obligar als alemanys a replegar-se en el bosc d’Halbe, darrera l’autopista.


En el búnquer, l’Adolf Hitler va viure els seus últims dies de forma penosa; es passava el dia caminant sense pausa arrossegant els peus per les habitacions, els tremolors a la mà l’hi havien augmentat tant que casi no podia ficar-se el cobert a la boca i s’aixecava amb dificultat de la cadira o del llit. La debilitat d’en Hitler era evident per tothom i, fins i tot, el seu personal li varen fer preguntes més personals i més directes perquè sabien que era el final. Per exemple, la seva secretària, la Traude Junge, li va preguntar perquè no lluitava amb les seves tropes, i en Hitler li va respondre que físicament no estava en condicions i que per culpa dels tremolors no podia ni agafar una pistola, a més li va dir que no volia ser atrapat viu pels soldats soviètics. Quan en Hitler va ser informat de que les tropes d’en Busse s’estaven dirigint cap a l’oest es va enfadar molt i va enviar a través de l’Alfred Jodl un missatge on ordenava en el 9º i 12º Exèrcit que es dirigissin d’immediat a Berlín. El missatge es va emetre durant aquella nit i el dia següent, però no va tenir resposta.


El tinent general Ritter von Greim i la pilot Hanna Reitsch es varen enlairar de Rechlin amb un Focke Wulf 190 i per distreure l’atenció dels soviètics quaranta caces es varen enlairar amb ells. Només es varen veure perseguit per una aeronau russa i varen poder arribar sense problemes, l’avió només va rebre uns quants impactes de bales a les ales, tot i que els caces de suport varen patir greus pèrdues, a l’aeròdrom de Gatow, l’únic de Berlín que encara estava en poder dels alemanys. L’aterratge a Gatow va tenir que efectuar-se en mig de forts atacs dels caces soviètiques, que estaven metrallant la pista quan ells varen arribar. Els pocs avions alemanys que quedaven com a protecció es varen enfrontar amb els soviètics mentre l’aparell d’en Von Greim aterrava. De seguida varen intentar comunicar-se per telèfon amb la Cancelleria, però en comprovar que les línies estaven tallades es va decidir que anirien al centre per aire. Amb en Von Greim al comandament d’una l’avioneta Fieseler Storch i la Hanna de passatgera, l’avioneta es va enlairar sota la cobertura de distracció del combat entre els caces alemanys i soviètics. Volant uns pocs metres d’altitud, en Von Greim va aconseguir sortir de l’aeròdrom i va continuar en vol rasant, arribant a fregar les copes dels arbres. Als pocs minuts de vol, el impactes de metralladora varen incendiar el ventre de l’aparell i varen ferir a en Von Greim a la cama dreta. La Hanna va saltar per sobre de les espatlles del tinent general i va aconseguir fer-se amb el control de l’avioneta i, inclinant-la i fregant casi els edificis, va aconseguir fer-lo descendir sobre l’eix Est-Oest. La zona del Grunewald estava plena de soldats soviètics amb la seva artilleria. Varen intentar aterrar al Tiergarten, però finalment la Hanna va aconseguir aterrar l’aparell davant de la Porta de Brandenburg. Un vehicle que passava per allà se li va ordenar portar-los d’immediat al búnquer d’en Hitler, i en el vehicle en Von Greim va rebre els primers auxilis a la cama dreta.

Entre les sis i les set de la tarda va arribar amb llitera al Führerbúnquer el general de la Luftwaffe Ritter von Greim i la Hanna. La primera en rebre’ls va ser la Magda Goebbels, que es va posar a plorar i a petonejar a la Hanna per la seva lleialtat en venir a la crida d’en Hitler. De seguida varen dur a en Von Greim al quiròfan , on el metge d’en Hitler es va ocupar de curar-li les ferides de la cama. Després de ser atès, en Hitler va visitar a en Von Greim en el quiròfan i, segons la Hanna, estava profundament agraït per la seva arribada i li va dir que incús un soldat tenia el dret a desobeir una ordre quan tot l’indicava que no hi havia esperança i que complir-la seria fútil. A continuació, el líder alemany li va preguntar si sabia perquè l’havia fet cridar. En Von Greim li va respondre que no i, llavors, amb la cara blanca i amb llàgrimes als ulls, en Hitler li va dir que en Hermann Göering l’havia traït i, amb el tremolor a la mà intensificant-se, li va donar el telegrama que l’hi havia enviat en Göering feia uns dies. Mentre en Von Greim llegia el telegrama en Hitler cridava enrabiat: Un ultimàtum! Tot el món m’ha traït! És el final!. Després d’una pausa, en Hitler li va explicar que l’havia fet cridar per nombrar-lo cap de la Luftwaffe amb el grau de mariscal en substitució d’en Göering. La Hanna i en Von Greim varen quedar molt impressionats per la notícia de la traïció d’en Göering. Llavors, els dos varen encaixar les mans amb el líder alemany i li varen demanar que se’ls permetés quedar-se en el búnquer i compensar amb les seves pròpies vides el gran dany que en Göering li havia ocasionat a ell, al pobre alemany i a la mateixa Luftwaffe. En Hitler va accedir a les seves peticions, i els va dir que podien quedar-se i va afegir que la seva actitud seria recordada durant molt de temps en els anals de la Luftwaffe. Però hi havia ordres amb el centre d’operacions de Rechlin per què s’enviés una aeronau per treure’ls de Berlín. Quan varen intentar canviar les ordres va ser impossible.

Al vespre, Helmuth Weidling va presentar a en Hitler un informe on recomanava la sortida massiva de Berlín amb l’objectiu d’evitar un desastre més gran i un número encara més gran de víctimes. El pla d’en Weidling consistia en que la nit del 28 d’abril de 1945 un grup d’escortes marxarien amb en Hitler i el seu Estat Major de la Cancelleria del Reich cap a l’oest per reunir-se amb les restes del Grup d’Exèrcits del Vístula. En Hitler li va respondre que la seva proposta era correcte, però que no tenia sentit continuar i que es quedarien lluitant amb les seves tropes i li va ordenar que seguís organitzant la defensa. Mentre en Hitler decidia rebutjar el pla de marxar de la ciutat, els alemanys varen tornar a atacar des del sud, des de Halbe a Baruth, i des del nord, des de Teupitz.

A la nit, Hitler va fer cridar a la Hanna Reitsch en el seu despatx, on li va dir que la causa estava perduda a no sé que les tropes d’en Walther Wenck arribessin aviat, però que si no arribaven tant ell com l’Eva Braun es suïcidarien i els seus cadàvers serien cremats. Llavors, en Hitler li va donar unes ampolletes de verí per ella i per en Von Greim. Impressionada, la Hanna es va posar a plorar en una cadira i entre plors li va preguntar per què es quedava a Berlín i li va demanar que visqués per Alemanya. El líder alemany li va respondre que no podia viure perquè era el seu deure defensar Berlín fins al final. Tot i està segur de la derrota, el líder alemany li va explicar que l’Exèrcit del general Wenck avançava des del sud i que havia de contenir als soviètics el temps que fes falta per salvar al poble per després contraatacar. La conversació entre ells dos es va acabar quan el dictador alemany es va posar a caminar per l’habitació amb ràpides i brusques gambades, el puny tancat a l’espatlla i el cap movent-se amunt i avall a cada pas. Llavors, la Hanna va tornar a la capçalera del llit d’en Von Greim, i li va donar l’ampolla de verí. Estaven decidits a prendre’l i, després, cadascú estirar l’anella d’una granada de mà que portarien apretada contra el cos. Al cap d’una estona, granades i bombes soviètiques varen caure sobre la Cancelleria i va començar un intens bombardeig sobre la Cancelleria. Quan els murs de l’edifici s’enfonsaven el búnquer tremolava i els habitants d’allí estaven nerviosos esperant el final. La Hanna va passar la nit cuitant a en Von Greim, que patia grans dolors, i es va ocupar d’aconseguir unes granades de mà per si els soviètics entraven en els subterranis de la Cancelleria abans que sortís el Sol.

En el Reich:

Els nazis varen acabar amb l’evacuació del camp de Neuengamme que havia començat el 18 d’abril de 1945.


L’Adolf Galland, que comandava una esquadrilla de caces ME-262A del grup JV-44, format per pilots experts, va ser ferit en combat i mai més va tornar a lluitar.

En el front occidental:

Al matí, una columna de quinze jeeps plena de fotògrafs i corresponsals va arribar a Torgau per trobar-se amb els soldats nord-americans i soviètics que s’havien unit el dia anterior. Els nord-americans intercanviaven encenedors i talla-ungles per les estrelles vermelles lacades de les gorres soviètiques. Centenars d’obrers esclaus russos alliberats, la majoria dones, esperaven al llarg de la riba oest un seient en un transbordador que els tornés a casa.


Els nord-americans varen alliberar el camp de concentració de Flossenbürg. Només hi quedaven 2.000 presoners mig morts de fam. 15.000 havien sigut obligats a marxar i molts d’ells varen morir d’un tret durant el trajecte.


Els francesos varen ocupar Constança i varen envoltar la Selva Negra. A més, varen arribar a Jettingen, una petita ciutat bavaresa plena de cases amb entramat de fusta i la localitat natal del coronel Claus von Stauffenberg. En un altre punt els britànics varen ocupar un cap de pont sobre el Elba, a Lauenburg.

En el front oriental:

A l’antiga Txecoslovàquia, a Brno, alliberada el dia anterior, tots els alemanys varen tenir que presentar-se a treballar. Els partisans txecs varen establir el seu quarter general en el col·legi universitari de Kaunitz, on es va colpejar i torturar als alemanys més prominents de la ciutat,.

A Itàlia:

A la matinada, Benito Mussolini va intentar fugir del Comitè d’Alliberament Nacional d‘Itàlia del Nord i es dirigien amb el seu entorn més íntim cap al Tirol. Varen travessar el llac Como, prop de Milà, i es varen dirigir cap a Menaggio. El dictador italià anava acompanyat per la seva amant, la Clara Petacci, el seu germà Marcello i 15 persones més. Al matí, altres jerarques italians també es varen dirigir a Menaggio per seguir al dictador italià per anar cap a Valtellina. En Mussolini estava deprimit en aquells moments finals i els seus últims pensaments eren per a la seva família i, per això, va enviar una carta a la seva dona, la Rachele Mussolini, demanant-li que el perdonés i la va aconsellar que tant ella com els seus fills fugissin cap a la frontera suïssa. La Rachele va aconseguir finalment parlar amb el seu marit per telèfon, i en Mussolini li va dir que estava a punt per morir ja que es trobava sol i que fins hi tot el seu xofer l’havia abandonat. Després de parlar amb la seva esposa, en Mussolini va continuar anant amb el seu comboi cap a Valtellina, però quan van arribar a Menaggio es van trobar amb 200 alemanys i, poc després, es van trobar amb els partisans, que estaven més interessats en negociar que en continuar lluitant. En Mussolini va tenir por de ser reconegut pels partisans i es va posar un casc alemany per passa desapercebut. Al principi va aconseguir passar el control partisà però de seguida va ser reconegut i capturat. Un cop detingut el varen portar cap a Milà amb la seva amant per ser executats a trets. La Petacci va demanar ser executada amb el seu amant ja que volia estar amb ell fins al final.

A Àustria:

A Viena es va constituir un govern provisional presidit per l’antic canceller Karl Renner. Va ser un intent d’aconseguir un equilibri entre socialistes, cristians, socialistes i comunistes, però sota la influència de socialistes moderats com en Renner i el seu vice-canceller Adolf Schärf. Entre els comunistes, Ernst Fischer va obtenir la cartera de il·lustració, educació i cultura popular, i el moscovita Honner va ser nombrat ministre de l’Interior,

A França:

Philippe Pétain va tornar al seu país tot i que va quedar detingut acusat de traïció pel seu passat de Vichy.

En els Estats Units:

La Junta de l’Estat Major li va presentar al president Harry S. Truman una directiva, la JCS 1067, que, amb base en els punts de vista, d’entre altres d’en Henry Morgenthau, el Secretari del Tresor dels Estats Units, recomanava que s’havia de deixar clar als alemanys que la forta ofensiva i la fanàtica resistència nazi havien destruït l’economia alemanya i havien convertit el caos i el patiment en inevitables, i que els alemanys no podien escapar de la responsabilitat que ells mateixos s’havien buscat. Segons l’informe, Alemanya no seria ocupada amb el propòsit de l’alliberació, sinó que seria ocupada com una nació enemiga derrotada. Segons paraules del mateix Morgenthau, era de màxima importància que tots els ciutadans alemanys s’adonessin de que aquest cop Alemanya era una nació derrotada.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: