Home // 1940 // Maig

31 de maig de 1940

Divendres:

En el Reich:

Els alemanys varen respondre la pregunta del dictador Benito Mussolini del dia anterior sobre quin dia volien que Itàlia entrés a la guerra. Adolf Hitler li va aclarir que volia que entressin a la guerra el 6 o el 8 de juny de 1940 perquè l’aviació alemanya havia localitzat nous aeròdroms francesos i volia que siguessin destruïts. El dictador alemany no volia que Itàlia entrés d’immediat al conflicte perquè tenia por que provoqués que els francesos traslladessin els seus avions a altres aeròdroms per temor a l’aviació italiana. Curiosament, no volia que entressin el 7 de juny de 1940 perquè era divendres i creia que el divendres era un dia que li havia donat sort a ell. Tot i això, aquest tema no se li va donar massa importància perquè els alemanys estaven convençuts de que aquell dia aniquilarien els exèrcits britànics i francesos del nord i, per tant, l’ajuda d’Itàlia ja no era necessària.

En la Batalla per França:

En el port de Dunkerque, uns forts vents van dificultar l’operació de repatriació, l’Operació Dinamo, i dotzenes de petites embarcacions varen naufragar. A més, les bateries alemanyes ja tenien en el seu punt de mira al port i varen disparar sense contemplacions, i la Luftwaffe, que el dia anterior pràcticament no va poder volar pel mal temps, va reprendre els seus atacs contra les embarcacions aliades. Els soldats Aliats estaven ansiosos per fugir i feien l’impossible per pujar a aquelles inestables embarcacions. En total, aquell dia varen ser repatriats 68.104 soldats, i gran part de l’exèrcit britànic ja estava al seu país. En total, 194.000 soldats ja havien sigut evacuats. Fins i tot petites embarcacions belgues petites varen ajudar a la tasca de rescat: el Lidie Suzanne va tornar a Dover a 105 homes; el Zwaluw, a 58; el Cor Jésu, a 274; el Jonge Jan, a 270 i el A5, a 234. En els molls de Dover, per culpa de l’incessant arribada de soldats, no es va parar de treballar ni un moment. A la nit, el general John Gort va marxar de Dunkerque i va tornar a la Gran Bretanya, deixant al general Harold Alexander al càrrec de supervisar la fase final de l’evacuació. Només quedaven 20.000 soldats britànics i 60.000 francesos per ser embarcats. 

Davant la fugida dels soldats Aliats, Fedor von Bock ara va lamentar que Hitler hagués ordenat el 24 de maig de 1940 aturar les tropes quan estaven a prop de Dunkerque, i va anotar en forma de crítica que quan per arribessin a Dunkerque els britànics ja haurien marxat.


A París, va arribar-hi Winston Churchill acompanyat per Clement Attlee, el nou cap d’Estat Major, John Dill, i Edward Spears per ser presents a una reunió del Consell Suprem de Guerra en la que hi seria per primer cop Philippe Pétain, que va deixar molt mala imatge quan Roland de Margerie va parlar de dirimir la qüestió a l’Àfrica Septentrional francesa en cas de que França fos envaïda. El primer ministre britànic es va esforçar per senyalar que els britànics no embarcarien primer de les costes franceses per fugir i va dir que marxarien; bras dessus, bras dessous, agafats del braç, i els britànics cobririen la rereguarda. Paul Reynaud, però, li va suplicar que enviés més tropes a França per sumar-se a les tropes franceses que seguien defensant la línia del riu Somme. Churchill li va dir que no tenien més forces per poder enviar, ja que n’havia de conservar algunes pel seu país per si es produïa una invasió alemanya per mar o per aire. El primer ministre va parlar llavors de la seva convicció de que a Gran Bretanya i França només necessitaven seguir lluitant per vèncer i va arribar a afirmar que ells, el govern britànic, estaria disposat a combatre des del Nou Món si, a causa d’algun desastre, la pròpia Gran Bretanya era destruïda. Churchill els va avisar de que si Alemanya derrotava a algun dels dos aliats, o tots dos, no tindria pietat i que serien els seus esclaus. A continuació, va destacar que Estats Units estava disposar a donar-los una ajuda poderosa i, per aquest motiu, els va demanar en els francesos que fessin comandes d’acer i altres productes essencials als Estats Units en grans quantitats encara que no poguessin pagar.

A la Gran Bretanya:

Poc després de que Churchill tornés a Londres, Arthur Purvis el va informar que el general George Marshall s’havia mostrat disposat a fer una excepció en la legislació de neutralitat dels Estats Units i, declarant excedents grans quantitats de munició nord-americans, els havia posat a disposició de la Gran Bretanya. Purvis també va aconseguit una posició prioritària per Gran Bretanya per l’adquisició de 500.000 tones del nou explosiu TNT. 

En els Estats Units:

Preparant-se per la guerra, en el Congrés, Franklin Delano Roosevelt va llançar un programa de defensa d’un bilió de dòlars per augmentar les forces armades.

30 de maig de 1940

Dijous:

En el Reich:

A Polònia:

Hans Frank, per intentar acabar amb els actes de resistència, va ordenar que 4.000 combatents de la resistència i intel·lectuals, la meitat dels quals ja estaven detinguts, morissin assassinats juntament amb uns 3.000 polonesos condemnats per diferents delictes.

En la Batalla per França:

Al nord de França, els soldats francesos i britànics estaven mirant d’ajudar a marxar els exèrcits del nord que estaven atrapats sota el foc alemany a Dunkerque, tot i que els alemanys no destinaven tot els seus recursos per impedir que fugissin i, fins aquell dia, no varen encarregar al 18º Exèrcit les operacions contra el perímetre. Un dels defensors del perímetre que va morir aquell dia va ser el parlamentari Ronald Cartland.

Tot i tenir-ho més fàcil, els Aliats varen tenir discrepàncies per com es feia l’evacuació; molts oficials francesos, com l’almirall Jean-Marie Charles Abrial, creien que els britànics només estaven evacuant a les tropes no combatents i, a més, aquell dia varen marxar tots els soldats de l’exèrcit de John Gort, cosa que encara va portar més d’una indignació francesa. Tot i això, aquell dia es varen evacuar a 52.823 homes. Aquell dia va ser més senzill l’operació d’evacuació perquè la Luftwaffe es va quedar a terra pel mal temps, però, tot i això, més d’una embarcació es va enfonsar. Els francesos, que ara s’havien unit als britànics en la tasca de rescat, varen perdre l’embarcació Bourrasque quan va xocar contra una mina en tornar a Dover; al voltant de 150 homes varen morir. Poc després, el destructor britànic Wakefield va ser atacat per bombarders en picat i va ser enfonsat.

A la Gran Bretanya: 

Al matí, Winston Churchill va comunicar al seu Gabinet de Guerra que les condicions a les platges de Dunkerque eren complicades. A les dues de la tarda, el primer ministre va donar instruccions a lord Gord de que cedís el comandament i tornés a la Gran Bretanya un cop les seves forces de combat en el perímetre de Dunkerque haguessin quedat reduïdes a tres divisions. A la tarda es va anunciar oficialment que s’estaven evacuant les tropes aliades a Dunkerque i es dirigien als ports de les costes britàniques, com el de Dover.

A Itàlia:

Benito Mussolini va enviar un missatge a Adolf Hitler per comunicar-li que Itàlia entraria a la guerra i li va preguntar quin dia creia convenient que entressin en la guerra. Mussolini tenia previst entrar-hi el 5 de juny de 1940, però estava disposat a modificar els seus plans per Hitler.

A Noruega:

Sota una immensa boira, els britànics varen bombardejar el port de Narvik des d’un destructor britànic i, amb el suport de la Legió Francesa i al voltant de 300 homes de la brigada polonesa, varen ascendir al Rismaalaskla de 975 metres i varen atacar a les tropes del comandant Haussels. El mateix va passar en el sud, quan els britànics varen ocupar el Durmaalsfiell de 870 metres i, en el nord, on 300 noruecs del batalló Alta, amb el suport de sis avions britànics Hurricane, varen iniciar un atac a les sis del matí per acabar amb la resistència alemanya.

En els Estats Units:

A Washington, Arthur Purvis va aconseguir per la Gran Bretanya un bon arsenal: 500 morters, 500 canons de campanya, uns quants milers de canons antiaeris, 10.000 metralladores, 25.000 fusells automàtics, 500.000 fusells Lee Enfield i 100.000.000 de cartutxos per metralladores i fusells.

29 de maig de 1940

Dimecres:

En el Reich:

Adolf Hitler estava tant segur de que la victòria en la Batalla per França seria per Alemanya que va decidir agafar-se el unes hores lliures visitant els llocs on ell havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial. Però, quan a la nit va tornar al seu quarter general de Felsennest, va rebre una mala notícia, l’ambaixador alemany a la Unió Soviètica, el comte Friedrich Werner von Schulenburg, va informar-lo a través d’un telegrama que Iosif Stalin havia acceptat a Stafford Cripps, un anti-nazi declarat, com a ambaixador britànic. Sabent que li podria portar problemes aquest nomenament, Hitler va tenir por que Stalin arribés a pactar amb els britànics i trenqués el pacte que tenia amb Alemanya. Però no tot eren males notícies per Hitler; a Itàlia Benito Mussolini va crear l’Alt Comandament per la Guerra i va ordenar que es preparessin pel dia 5 de juny de 1940, dia que pensava declarar la guerra a la Gran Bretanya i a França. Per altra banda, aquell dia Hitler va nombrar a l’Arthur Seyss-Inquart nou governador del Reich, Reichsstatthalter, per Holanda, on seria el responsable del pillatge i les deportacions que varen tenir lloc a Holanda fins l’any 1945.

En la Batalla per França:

A França:

El port de Dunkerque va quedar desbordat de tants soldats que hi arribaven per poder fugir de l’avanç alemany i dirigir-se per mar cap a Dover dins l’Operació Dinamo. Alguns inclús arribaven al port en bicicleta. L’Estat Major del capità Tennant, l’encarregat de dirigir l’Operació, es va queixar de que el ritme d’evacuació era massa lent. A les quatre de la tarda, després d’una millora de l’estat del cel, Wolfran von Richtofen va ordenar en els seus Stukas que ataquessin a les embarcacions que transportaven soldats cap a la Gran Bretanya. De seguida la RAF va actuar per contrarestar aquella ofensiva, però encara no havien descobert la manera de combatre la tàctica de la Luftwaffe. A primera hora, el destructor Grafton va ser atacat per dos aparells alemanys quan rescatava els supervivents d’una altra embarcació; varen morir 35 oficials que anaven a bord. Més tard, l’embarcació de vapor Waverley va ser atacada en el seu viatge de retorn per 12 bombarders en picat alemanys i, finalmetn, va ser enfonsada amb més de 300 soldats a bord.

Tot i els atacs dels avions alemanys, 47.310 soldats varen ser transportats a la Gran Bretanya, on en el port de Dover els esperava el primer ministre Winston Churchill, que va voler observar en primera persona com s’estaven realitzant els treballs de repatriació.


El 1º Exèrcit francès, menys el 3º Cos que va aconseguir escapar, es va rendir als alemanys després de veure’s rodejat.

En el bàndol alemany:

Hitler, que es va reunir a Cambrai amb els comandants del seu Grup d’Exèrcits, els va informar que havia decidit desplegar les forces blindades d’immediat per una ofensiva cap al sud per tal de resoldre la situació amb els francesos. Erwin Rommel li va escriure a la seva esposa Lucie que podria ser que França abandonés la lluita, ja que del contrari els destrossarien fins l’últim racó. 

A Noruega:

Després de l’ofensiva aliada del dia anterior per apoderar-se de la ciutat de Narvik, els alemanys varen començar un atac amb unes condicions climatològiques terribles a l’alta muntanya. En el nord si va situar el coronel Windisch; al sud, a la línia de ferrocarril i les vessants que la dominava, el capità Walther; i en el centre, a la vall de Mönelva, el comandant Haussels. Tots havien d’impedir que els Aliats poguessin apropar-se a Sidvik per tal de que el general Eduard Dietl i la resta dels seus homes poguessin creuar la frontera cap a Suècia.

A la Gran Bretanya:

Davant de la retirada de Dunkerque, Winston Churchill va escriure a tots els seus ministres i alts funcionaris del govern per demanar-los a tots ells que mantinguessin alta la moral en els seus entorns i que, sense minimitzar la gravetat dels fets, mostressin confiança en la capacitat de continuar amb la guerra fins acabar amb la voluntat dels alemanys de sotmetre tot Europa al seu domini. 

En els Estats Units:

Els nord-americans varen fer volar per primer cop el prototip del Corsair, demostrant les grans prestacions en velocitat, però el seu armament era escàs amb només dues metralladores.

28 de maig de 1940

Dimarts:

A Bèlgica:

A dos quarts d’una de la matinada, el rei de Bèlgica Leopold III va firmar pel seu propi compte, sense consultar-ho amb els seus aliats, el protocol de capitulació ofert pels alemanys el dia anterior i que entraria en vigor a les quatre de la matinada. De dia, quan es va saber la firma del rei, el govern belga, exiliat a París, no va ratificar la capitulació i va continuar lluitant, tot i que l’exèrcit belga ja pràcticament no existia. Els periodistes belgues que s’havien refugiat a França varen considerar al seu rei un traïdor per la capitulació de l’exèrcit belga el dia anterior. A les onze del matí, Bèlgica va capitular oficialment davant dels alemanys i l’exèrcit belga va tirar les armes.

Mentre el país capitulava, una gran quantitat de belgues fugien davant l’avanç alemany. A partir de Lille, uns 800.000 refugiats obstruïen totes les carreteres mentre es difonien falsos rumors com el que hi havien alemanys que parlaven anglès vestits amb uniformes d’oficials britànics que s’infiltraven a les línies per sembrar el pànic i indicaven falses direccions als combois.

En la Batalla per França:

A França:

A la tarda, Charles de Gaulle va intentar efectuar una ofensiva amb 140 tancs contra l’exèrcit alemany, que havia avançat pel riu Somme. Tot i les moltes baixes que varen patir, l’exèrcit del coronel De Gaulle va aconseguir el seu objectiu de fer retrocedir els alemanys uns quants quilòmetres, però aquella victòria només va servir per guanyar uns dies per poder evacuar els soldats britànics i francesos en el port de Dunkerque cap a la Gran Bretanya, en concret al port de Dover. A més, en el perímetre de Dunkerque, tropes britàniques varen aconseguir, per poc temps, aïllar al comandant de les SS Josef Dietrich dels seus homes, obligant-lo a passar part del dia amagat en una tanca. 

En el port de Dunkerque, els soldats britànics i francesos varen anar fugint lentament del continent europeu cap a la Gran Bretanya, i la Royal Navy va començar l’evacuació amb totes les seves unitats disponibles. Aquell dia varen ser repatriats 17.804 soldats. Entre les embarcacions de rescat hi havia una embarcació de valor, el Brighton Belle, que després de xocar amb un derelicte, va ser una de les quatre embarcacions que es va enfonsar aquell dia. 

Tothom ja sabia que la guerra a França estava perduda i que era qüestió de dies que tot acabés. El primer ministre francès Paul Reynaud va demanar al mariscal Philippe Pétain que l’ajudés en la retirada del govern francès de París.

En el bàndol alemany:

En el quarter general de Felsennest es va veure la retirada de Dunkerque com una victòria alemanya. Alfred Jodl va enviar una nota des del quarter general a Robert Ley per donar-li les gràcies per haver contribuït en l’ofensiva alemanya a França. Jodl li va explicar que des del 10 de maig de 1940 les tropes alemanyes no paraven d’avançar i que ja havien destruït en pocs dies 4/5 parts de l’Exèrcit Expedicionari Britànic i gran part de les tropes mòbils franceses, i que ara era qüestió de pocs dies que poguessin destruir els Aliats. Actualment aquesta carta es troba en mans privades.


A Wourmhoudt, a menys de 30 quilòmetres de Dunkerque, un destacament de la Leibstandarte Adolf Hitler va agrupar a 90 soldats britànics dels 2º Regiment Reial Warwickshire i Cheshire en un graner per assassinar-los amb les metralletes. Per rematar-los els hi varen tirar granades. Quan els soldats britànics van veure que els llançaven dues granades a l’interior del paller, el sergent Stanley Moore i el sergent Augustus Jennings van saltar sobre d’elles per protegir els seus homes. Tots varen morir, menys el soldat Alfred Toombs i altres quatre companys. L’oficial de les SS que va ordenar la matança era el capità Wilhelm Mohnke. 


Hermann Göering va anunciar públicament que tots els aviadors francesos capturats serien encadenats perquè, suposadament, els francesos maltractaven als aviadors alemanys que havien fet presoners. A més, va declarar que afusellaria a cinc presoners francesos per cada alemany que fos afusellat i que augmentaria aquest número a cinquanta si un pilot alemany rebia dispars mentre descendia en paracaigudes.

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va anotar en el seu Diari que una gran victòria els esperava, i estava convençut de que tant els francesos com els britànics tenien por dels alemanys. Llavors, el ministre va anar a una conferència on va oferir als francesos posar fi al conflicte i els va suggerir que podien tenir una pau honorable si així ho desitjaven.


Heinrich Himmler va apuntar, sobre la memòria secreta de sis pàgines on hi havia escrit els pensaments sobre el tractament de les races orientals, que Hitler havia dit que se’n fessin un número molt reduït d’exemplars, sense còpia, d’aquella memòria i que tot fos un secret. A aquells alts comandaments de les SS al que se’ls pogués ensenyar els documents, segons Himmler, se li hauria d’entregar en mà i l’oficial que portés el document hauria d’esperar davant seu mentre el comandant el llegís per tornar-lo.

Segons el document, la població de la que havia sigut Polònia havia de desintegrar-se en parts i fragments per poder extreure els elements que tinguin valor racial. Per posar en pràctica aquestes mesures, Himmler va escriure que en el transcurs del següents 10 anys la població del Govern General s’hauria de reduir necessàriament a una resta d’éssers humans de nivell inferior, que constituirien una mà d’obra sense líder, capaç de proporcionar a Alemanya la quantitat de mà d’obra eventual que es necessités. Segons el pla de Himmler i Hitler, es durien a Alemanya els nens que tinguessin un valor racial per germanitzar-los; als restants els farien vegetar deliberadament i a cada un li proporcionarien una educació primària suficient només per aprendre a comptar fins un màxim de 500, a escriure el seu nom i que, per ordres divines, obeïssin als alemanys. Precisament, aquell dia varen deportar 1.070 persones no desitjades pel govern a Posnan. La majoria es trobaven en una situació espantosa, amb els seus fills obligats a anar a camps de treball.   

A la Gran Bretanya:

A Londres, lord Halifax, disposat a demanar la pau en els alemanys, tenia els suficients suports per fer renunciar a Winston Churchill del càrrec de primer ministre. Però, a tres quarts de tres, a la Cambra dels Comuns, 600 membres del Parlament varen escoltar les paraules de Winston Churchill, que va dir que després d’un combat valent però desigual, els belgues acabaven de rendir-se i els va explicar la situació tan complicada que estaven vivint. El primer ministre va advertir que ara no era el moment de jutjar el que havia fet Leopold III. Després d’acabar la sessió, el primer ministre es va reunir amb els seus ministres i els va dir que passés el que passés a Dunkerque ells continuarien lluitant. Gràcies a aquestes paraules, Churchill va convèncer a 25 membres del gabinet a continuar amb la guerra i el pla de lord Halifax d’enderrocar-lo va fracassar.

A Noruega:

A dos quarts de cinc de la matinada, la Legió Expedicionària aliada, continuant l’ofensiva de la nit anterior, tot i els stukas que els bombardejaven, va conquerir tant el port com la ciutat de Narvik. El comandant Haussels no es va poder comunicar per ràdio amb l’Eduard Dietl, situat en el seu lloc de comandament de Sildvik, pròxim a la frontera. Al mateix temps, el creuer britànic Fame va disparar amb els seus canons als túnels i els punts estratègics del port de Narvik. Els alemanys de seguida varen contestar l’atac. Pel matí, el comandant alemany va rebre l’ordre d’esperar, tot i que podia retirar-se cap al sud amb els seus homes, que ja només eren 400, i dirigir-se cap a la via fèrria. Allí estarien la 3º i 4º Companyia del seu batalló que s’encarregarien de mantenir oberta la ruta entre el port i Bjornfjell, l’estació de ferrocarril més pròxima a la frontera sueca. A la tarda, un batalló noruec va entrar a Narvik, mentre polonesos i francesos avançaven cap a Suècia per acabar amb les restes de les tropes alemanyes.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va aprovar la Constitució d’un Consell Nacional de Defensa (Council of National Defense), que el màxim responsable va ser el director de General Motors, William Knudsen, i que incloïa treballadors entre els seus membres.

27 de maig de 1940

Dilluns:

En la Batalla per França: 

A Dunkerque:

Els tancs alemanys varen tornar a atacar després de l’alto al foc de l’Adolf Hitler del 24 de maig de 1940. Hitler va consentir que s’utilitzessin de forma limitada els tancs en la zona de Dunkerque amb l’objectiu de rodejar el port mentre la Luftwaffe atacava per l’aire a les tropes aliades i el port de Dunkerque. Però els alemanys varen cometre l’error de destinar només dos grups d’exèrcits, quatre exèrcits i setze cossos per atacar Dunkerque, deixant que els francesos i els britànics poguessin fugir amb més facilitat. A més, segons la Fliegerkorps II, en atacar el perímetre de Dunkerque varen perdre més avions que en els deu dies anteriors, 50 aparells, mentre que els britànics només varen perdre 14 avions.

Immediatament després de rebre l’ordre de tornar-se a moure, el general Heinz Guderian va enviar la 10º Divisió Panzer cap al port de Dunkerque, on es van anar trobant pel camí grans quantitats de vehicles, armes, subministraments i munició que deixaven els soldats Aliats quan fugien cap a les costes de Dunkerque per reembarcar-se cap a l’illa britànica en l’Operació Dinamo. Durant tota l’Operació aliada, un total de 250.000 soldats del cos expedicionari britànic varen reembarcar a Dunkerque, tot i que alguns van retrocedir cap a Paris per continuar lluitant. A molts pocs quilòmetres de Dunkerque, les rereguardes britànica i francesa retrocedien a l’avanç dels tancs de l’Erwin Rommel. Tot i les dures derrotes, els soldats francesos eren optimistes de cara a la victòria, tot el contrari que els civils francesos. En aquest avanç, els soldats alemanys van ocupar Calais.


A la Gran Bretanya, en el port de Dover, el capità Tennant es va embarcar en un vaixell destí a Dunkerque amb l’objectiu de convertir el port de Dunquerke en el punt des d’on s’hauria d’embarcar els soldats britànics i francesos que es retiraven. Però poc després de sortir del port l’embarcació va ser atacat durant dues hores per l’aviació alemanya. Els britànics disparaven amb tota la seva artilleria antiaèria sense cessar ni un moment i feien el moviment de ziga-zaga per esquivar les bombes dels avions alemanys. Quan per fi varen arribar al port de Dunquerke, el capità va poder veure un paisatge funest amb un port cobert de flames i de fum, i el cel cobert de Stukas. A les sis de la tarda varen desembarcar i, ràpidament, el capità Tennant es va fer el càrrec de la situació i va ordenar construir una línia de defensa en el port. Després d’estudiar la situació, va transmetre al vaixell més pròxim, el Queen of the Channel, l’ordre d’apropar-se. Uns minuts després de que el vaixell amarrés, varen pujar a bord els primers soldats que serien portats a la Gran Bretanya.

Tot i que l’Operació estaven sent un èxit, patien algunes baixes. El Mona’s Ilse, una embarcació britànica, va ser bombardejada a mar obert i varen morir 40 dels evacuats que hi anaven a bord.

En la Batalla per França:

La Divisió de tancs britànics varen desembarcar a Cherbourg per donar suport a un atac francès a Abbeville. Però quan aquesta Divisió va entrar en combat contra les forces alemanyes va quedar en un no res per la superioritat alemanya, que va aconseguir destruir amb facilitat 65 tancs britànics. Si amb això no n’hi havia prou per enfonsar la moral aliada, aquell dia els serveis secrets francesos varen desxifrar un missatge de les forces aèries alemanyes on deia que els alemanys estaven pensant fer un atac aeri contra França amb el nom en codi de Paula.


Els alemanys, ja segurs de la seva victòria, cometien les primeres atrocitats. En una masia propera a Le Paradis, França, 97 soldats britànics del Regiment Royal Norfolk van ser afusellats en un camp per soldats d’infanteria de les Waffen-SS de la Divisió Totenkopf després d’haver-se rendit amb una tovallola blanca. El comandant de la companyia, l’Obersturmführer Fritz Knochlein, va alinear als presoners contra la paret d’un graner i els va metrallar a tots. Els que varen sobreviure dels trets varen ser rematats a baionetades i a trets. Increïblement varen sobre viure dos soldats: el soldat Albert Pooley i el soldats William O’Callagan, que varen quedar estirats entre els cadàvers. Les autoritats militars alemanys no varen formular mai càrrec contra Knochlein per aquest crim com tampoc a la seva Divisió. No va ser fins després de la guerra que un tribunal militar britànic a Hamburg el va condemnar a mort i va ser penjat per aquella atrocitat.


Amb el desastre i el caos varen anar sortint més desavinences entre els francesos i els britànics. Maxime Weygand va parlar de la negativa de John Gort a lluitar i la defecció dels britànics. Però, a més a més, els britànics varen començar a dubtar de com havien de seguir la batalla. En un debat a Londres, el ministre d’Afers Exteriors, lord Halifax, va instar als seus companys a considerar en firmar la pau amb els alemanys que salvés el país d’un desastre evitable.

A Bèlgica:

A les cinc de la tarda, el rei Leopold III va enviar un parlamentari al Gran Quarter General alemany per rendir-se. A les deu de la nit, els alemanys li varen exigir la capitulació sense condicions, cosa que acceptarà l’endemà. A les onze, el Cos Expedicionari britànic ja sabien que el rei tenia sobre la taula l’armistici.

En el Reich:

Bombarders britànics varen volar sobre el Ruhr i varen llançar les seves bombes sobre la planta productora de petroli de Gelsenkirchen.

A la Gran Bretanya:

Davant del temor d’un atac per aire dels alemanys, les autoritats britàniques varen ordenar llaurar els camps de l’est d’Anglaterra i de distribuir obstacles adequats en altres llocs on poguessin aterrar els alemanys.

A Noruega: 

A la nit, els Aliats varen començar un violent atac combinat de la RAF, la Royal Navy, algunes tropes de muntanya poloneses, dos batallons de la Legió Estrangera francesa i els Chasseurs Alpins del general Marie Emile Béthouart, així com alguns soldats britànics i noruecs, amb l’objectiu d’ocupar la ciutat de Narvik.

En els Estats Units:

A Washington, a la tarda, l’ambaixador britànic, lord Lothian, va telegrafiar a Londres que el president Franklin Delano Roosevelt li havia dit que si la Royal Navy estigués intacte podrien continuar la guerra des de Canada. Però el President posava la condició de que la seu del govern tenia que ser a les Bermudes, no a Ottawa, ja que les repúbliques nord-americanes no els hi agradaria la idea de que una monarquia actués en el seu continent.

26 de maig de 1940

Diumenge:

En la Batalla per França:

A Dunkerque:

A dos quarts de dues, Adolf Hitler va veure ara que s’havia equivocat alhora de donar l’ordre d’aturar els seus tancs el 24 de maig de 1940 i va donar l’ordre de tornar a l’atac i moure’ls cap al Canal de la Mànega, a Dunkerque, direcció Tournai-Cassel-Dunkerque. Durant aquell matí, avions de reconeixement alemanys varen informar que havien vist a 13 embarcacions de guerra i 9 de transport en el port de Dunkerque. El Servei d’Informació de l’Exèrcit va arribar a la conclusió que era probable que l’embarcament del Cos Expedicionari Britànic hagués començat. A dos quarts de quatre va sortir per telèfon del quarter general de Hitler l’ordre d’atacar.

Amb l’ordre de Hitler, els Panzer alemanys i la infanteria alemanya es varen apropar a Dunkerque, on els soldats britànics i francesos es trobaven atrapats i pensaven ser evacuats del continent cap a la Gran Bretanya, concretament en el port de Dover. Aquella ordre de Hitler d’aturar els seus tancs quan tenia atrapades a les tropes aliades li va portar més d’una crítica. Franz Halder, que estava molt enfadat, va escriure que es podia atacar als Aliats en qualsevol moment.

Precisament, aquell matí, Anthony Eden, el ministre de Guerra britànic, va autoritzar en els soldats britànics retirar-se cap a la costa en lOperació Dinamo i a les set de la tarda el vicealmirall Bertram Home Ramsay va ordenar que comencés l’Operació, que es calculava que podria rescatar a 45.000 homes en dos dies. L’Operació va ser organitzada pel tinent coronel lord Bridgeman de la Brigada de Fusellers en el continent i pel vicealmirall Bertram Home Ramsay des de Dover. D’immediat, britànics, francesos i belgues es varen retirar gradualment fins un perímetre defensiu de 25 quilòmetres d’amplada per 12 de profunditat, que s’estenia des d’una mica més al sud de Dunkerque fins a Nieuwport, en direcció nord. Les embarcacions Scarpe i Yser protegien la retirada, mentre que una variada flota de rescat formada per embarcacions comercials i unitats navals creuaven una vegada i una altra el Canal de la Mànega. Quan els soldats marxaven cap a Anglaterra deixaven darrere seu tota la seva artilleria i enormes quantitats de proveïments, que prèviament havien destruït per evitar que els alemanys els poguessin utilitzar. Només en aquell dia varen ser evacuats 27.636 homes. Els alemanys haguessin pogut interceptar les unitats repatriades, però varen cometre un greu error. El ministre de l’Aire, Hermann Göering, va informar als comandament alemanys que a Dunkerque només arribaven vaixells de pesca i, per tant, creia que els soldats britànics i francesos estaven atrapats i no podrien arribar a fugir d’Europa. En conclusió, no hi havia pressa.


A Londres, en aquells moments tan tensos, es varen entrevistar Paul Reynaud i Winston Churchill. Pel primer ministre britànic era important que els francesos no tinguessin cap queixa d’ells perquè en dirigir-se a les costes franceses els estaven deixant de banda. A les cinc de la tarda, després de que Reynaud marxés, els britànics varen celebrar la tercera reunió del seu Gabinet que va durar fins a dos quarts de set de la tarda. Va ser llavors quan el primer ministre va plantejar el tema de la projectada evacuació per defensar les defenses aliades. Creia que era millor no dir res als francesos sobre l’evacuació fins que veiessin la quantitat de tropes d’Exèrcit que podien transportar de França.

En la Batalla a França:

Les divisions panzer 1º i 10º varen arribar a Calais i varen desfer la resistència britànica dirigida pel general de brigada Claude Nicholson, que esperava embarcar en les embarcacions que havien arribat. Poc abans de mitjanit,Nicholson va rebre un telegrama del Gabinet de Guerra de Londres on l’informaven que l’evacuació no seria possible i que les naus havien de tornar a Dover.


La divisió de les SS Calavera va cometre els primers crims de guerra que realitzaria. Un capità del 2º Regiment va ordenar afusellar a 100 presoners de guerra britànics durant els combats que tenien lloc en el nord-oest.

A Bèlgica: 

El comandament belga va enviar un nota als comandants Aliats per dir-los que la resistència belga estava a punt d’arribar al seu límit. A la nit l’exèrcit belga va enviar a la batalla les seves últimes reserves, tres regiments, entre Roulers i Thielt.


En un hospital de campanya a Nivelles, va morir a causa de les ferides fetes en un combat a Valenciennes el príncep Guillem Olaf von Preussen.

En el Reich:

A Alemanya: 

Aquell dia va sortir la primera edició d’un nou diari nazi, que la seva tirada arribaria al mig milió d’exemplars només mig any després de la seva sortida. Joseph Goebbels el va fer sortit editat aquell dia amb el titular:

 

Alemanya posa la mà en el coll a Gran Bretanya.


A Holanda:

Hans Posse, l’encarregat de Hitler de comprar-li les obres d’art pel seu museu del Führer a Linz, es va dirigir per primer cop a La Haia per adquirir quadres per al líder alemany.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va enviar aquella nit per ràdio una crida a la Creu Roja nord-americana on va relatar la precària situació a França i Bèlgica, amb milions de persones desplaçant-se per les carreteres fugint de les bombes projectils sense refugi i pràcticament sense aliments. 

25 de maig de 1940

Dissabte:

En el Reich:

En el quarter general del Grup d’Exèrcits A de Gerd von Rundstedt, a Charleville, a uns 200 quilòmetres a l’est del Canal de la Mànega, Heinrich Himmler li va proposar a Adolf Hitler deportar els jueus a una colònia africana. Al principi Hitler es va entusiasmar amb la idea d’enviar a quatre milions de jueus a Madagascar, però de seguida va veure que el pla era massa complicat i perillós pel fet de travessar aigües controlades per la Royal Navy. Després d’aquesta reunió, el dictador va escriure una carta pel dictador Benito Mussolini per informar-los dels últims moviments en la Batalla per França, però, curiosament, va confondre en la carta a Leon Degrelle pel feixista flamenc Joris van Severen, que havia sigut afusellat feia poc pels francesos, i el coronel no feixista J. A. Mussert amb el seu germà Anton, el Lider del NSB holandès, al qui havia conegut el 1936.


Des de Madrid, l’ambaixador alemany a Espanya va enviar a Berlín un informe del ministre d’Afers Exteriors espanyol sobre una conversació entre el mariscal Philippe Pétain i l’ambaixador espanyol a París, José Félix Lequerica. En l’informe s’explicava que Pétain volia buscar la pau amb els alemanys, però que pensava que l’Adolf Hitler no l’escoltaria. El dictador Francisco Franco va voler que els alemanys estiguessin al corrent d’aquella informació per si els interessava posar-se en contacte amb Pétain a través de Lequerica.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Durant aquell dia Walther von Brauchitsch es va presentar en el quarter general amb la intenció d’ordenar l’avanç dels carros de combat a les planures. Però Hitler es va oposar als seus plans argumentant que els tancs no eren adequats pel terreny de Flandes, ja que estava ple de canals, però va deixar la decisió a mans de Von Rundstedt, que va rebutjar la proposta degut a la necessitat de tenir els carros de combat a punt per les pròximes operacions en el sud. Von Brauchitsch i Franz Halder estaven consternats davant l’ordre del dia anterior d’aturar els tancs quan tenien acorralats als britànics i els francesos a Dunkerque.

A França:

les tropes alemanyes varen ocupar les ciutats de Boulogne-sur-Mer, Calais i Menin, mentre les tropes aliades s’anaven replegant cap a Dunkerque, d’on fugirien cap al port de Dover. Els francesos ja no tenien cap possibilitat de sortir victoriosos. En una reunió militar del gabinet francès per parlar de la batalla, on hi havia el general de divisió Edward Spears, un dels oficials de Georges Blanchard. aquest va dir que França necessitava capitular i Maxime Weygand va afegir que tot plegat era una bogeria. A la nit, el general John Gort, sota al comandament de la Força Expedicionària Britànica, va prendre la decisió de que el pla de Maxime Weygand, que consistia en atacar des de la costa del Canal de la Mànega direcció sud mentre un cos de l’exèrcit francès atacaria en direcció nord, havia fracassat i que l’única opció que tenien era dirigir-se cap el mar i els ports de Calais i Dunkerque.

Tot i l’ordre que tenia el 4º Exèrcit d’aturar-se, una petita unitat de combat de la Divisió Torenkopf de les SS, sota les ordres del capità Harrer, va creuar el Canar d’Aire a prop de Béthuna, del qual s’havien retirat el dia anterior.


Gràcies a que varen capturar a un cotxe de l’Estat Major alemany que contenia documents sobre els plans alemanys per aprofitar la bretxa que havien obert, el comandant Gort va enviar-hi a dues divisions que estaven preparades per atacar a una altra zona. Eren les divisions que havien de pressionar cap al sud.


Tal i com s’havia acordat, la Luftwaffe va enviar a tots els seus avions que tenia disponibles a atacar les instal·lacions dels ports de Zeebrugge, Blankenberge, Ostende, Nieuwpoort i Dunkerque. Hermann Göering va ordenar bombardejar amb la màxima intensitat Ostende. 

A Bèlgica:

El rei Leopold III va exhortar a les seves tropes a continuar la batalla amb tenacitat perquè va assegurar que havia arribat l’hora i va recordar-los que estaven lluitant en el mateix terreny en el qual varen derrotar a l’invasor alemany el 1914 durant la Primera Guerra Mundial

24 de maig de 1940

Divendres:

En la Batalla per França:

A França:

A la matinada, les tropes de la Wehrmacht van conquerir totalment la ciutat de Boulogne. A primera hora, el Grup d’Exèrcits A i el Grup d’Exèrcits B, i les seves divisions Panzer alemanyes, tant les de Georg-Hans Reinhardt com les de Heinz Guderian, van unir les seves forces a la riba del canal Aa, al sud de les posicions britàniques, per avançar amb força cap a Dunkerque deixant les tropes britàniques i franceses sense cap sortida per una retirada que no fos pel mar.

Els Aliats cada vegada tenien un racó més petit de terreny, la bossa de Bèlgica, que anava de Gravelines a Bruixes, però Adolf Hitler, que va tenir la possibilitat d’esclafar els seus enemics, va aterrar a Charleville, a uns 200 quilòmetres a l’est del Canal de la Mànega, per visitar el quarter general del comandant Gerd von Rundstedt a la Maison Blairon, un petit poble a Charleville-Méizières. Hitler va aprovar durant aquell dia la seva Directriu Número 13 en la que ordenava que el següent objectiu era aniquilar a les forces franceses, britàniques i blegues que estaven rodejades a Artois i Flandes a través d’un atac concèntric del flanc septentrional i ocupant ràpidament aquesta part de la costa del Canal de la Mànega. 

Quan va saber que el OKH l’havia destituït sense el seu consentiment el dia anterior, el dictador va declarar que totes les ordres del OKH quedaven nul·les i sense efecte i va rehabilitar l’ordre de Von Rundstedt a les 11:24 d’aturar els tancs del 4º Exèrcit, deixant via lliure a les tropes britàniques i franceses perquè fugissin. Les raons per les quals va donar aquella ordre, que es va conèixer com la trucada Halt Order de Hitler o Hitlers Halt-Befehl vor Dünkirschen, no es coneixen del cert. Es diu que Hitler va pensar que com que les seves tropes portaven més de dues setmanes lluitant sense descans, de fet estaven esgotades com es va saber el dia anterior, va creure que era millor que descansessin ja que Dunkerque no era el lloc ideal per utilitzar els tancs. Hitler creia que era millor reservar els carros de combat per les pròximes operacions en el sud i estava convençut que continuar amb l’avanç limitaria la capacitat d’acció de la Luftwaffe.

D’aquesta manera, els Panzer de Paul von Kleist es van aturar quan es trobaven a només 30 quilòmetres de Dunkerque i no van sobrepassar la línia Lens-Béthune-Saint Omer-Gravelines. El general Wilhelm von Thoma, cap de la secció de tancs del OKH, es trobava just a primera línia i des de la seva posició podia arribar a veure el port de Dunkerque. En veure que podia aconseguir fàcilment la victòria, Von Thoma va enviar missatges per ràdio al OKH insistint de que els tancs havien de continuar avançant. Josef Dietrich va desobeir les ordres i poques hores després ja estava a l’altra riba del Canal. Avançant amb força, el seu regiment d’Infanteria va fer fugir als Aliats. La Leibstandarte va marxar cap a la França meridional per impedir que les tropes franceses aixequessin una línia de resistència en el Loira i la Divisió Totenkopf de les SS va tenir que fer una petita retirada a l’altra banda del Canal d’Aire. Els britànics, en adonar-se del moviment alemany, varen començar una intensa descàrrega d’artilleria, durant la qual varen morir 42 homes de les SS. 

Però tot i tenir les tropes aturades, l’aviació alemanya va continuar atacant tal i com havia ordenat Hitler i aquell dia, davant la costa de Dunkerque, els alemanys varen enfonsar l’embarcació francesa Chacal. Davant les costes de Calais, on la guarnició britànica va quedar aïllada dins del perímetre de Dunkerque, els alemanys també varen enfonsar el destructor Wessex i el destructor polonès Bzura va quedar greument danyat, mentre bombardejaven les posicions alemanys de la costa. 

Franz Halder, no estan gens d’acord amb l’ordre d’aturar-se, a la nit va enviar una autorització a Von Rundstedt perquè ataqués Dunkerque, però aquest si va negar i li va dir que primer havia que deixar que els grups blindats es recuperessin. 


Erwin Rommel, segur de la victòria, li va escriure a la seva esposa Lucie que segons els seus càlculs guanyarien la guerra en quinze dies. 


Els alemanys varen penetrar en el Lys.


A l’altra banda de la Batalla, els comandants francesos estaven pensant en fer un contraatac a la part inferior del riu Somme, entre Amiens i el Canal de la Mànega, però la batalla ja estava perduda. Un miler de britànics varen embarcar des de Boulogne-sur-Mer per retornar al seu país. 200 homes es varen quedar a la ciutat, que va ser ocupada el dia següent pels alemanys. 

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va proposar una operació naval definitiva a Noruega que duria el nom clau de Pau. L’operació consistia en sembrar mines en els accessos al port suec de Lulea per tal de que les embarcacions alemanyes que transportessin mineral de ferro no poguessin travessar facilment el Bàltic. Els britànics, a més, varen autoritzar l’evacuació de Narvik un cop fos conquerida. La data de retirada seria el 8 de juny com a molt lluny.


A partir d’aquell dia, els missatges més importants que interceptaven de l’Enigma eren transmesos directament de Bletchley Park al quarter general del Cos Expedicionari britànic i al de la RAF.

23 de maig de 1940

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler es va entrevistar en privat amb el seu ministre Hermann Göering, que aquest li va assegurar durant la reunió que la Luftwaffe estava preparada per eliminar les forces britàniques tota sola.


A Berlín, Joseph Goebbels va continuar amb la seva campanya de terror cap al poble francès i estava disposat a difondre el rumor de que els francesos patien una epidèmia de còlera. L’objectiu era que els francesos no beguessin aigua potable.

En la Batalla per França:

A França:

Les divisions del general Georg-Hans Reinhardt es varen situar a la dreta d’Abbeville, a la línia de Beaumetz-lès-Aire-Saint-Omer, a 30 quilòmetres de Dunkerque, per atrapar als exèrcits britànics, francesos i belgues a Bèlgica i a Flandes. D’aquesta manera, els alemanys varen aconseguir el primer objectiu de l’Operació cop de falç, i el 1º Exèrcit francès, l’exèrcit belga i la BEF (British Experditionary Force) varen quedar separats del gruix de l’exèrcit francès i varen quedar atrapats enmig dels Grups d’Exèrcits A i B alemanys. Els alemanys varen calcular erròniament que 100.000 soldats havien quedat envoltants, una quarta part del número real.

Molts tancs Renault R-35 varen ser destruïts a la mateixa localitat d’Aire-Sur La Lys. En ser clarament superats, els Aliats es varen veure obligats a replegar-se cap al port de Dunkerque, l’únic que quedava capaç d’acollir una evacuació important de tropes. Però, tot i que semblava que els Aliats serien aixafats a Dunkerque sense temps per fugir, el comandant del 4º Exèrcit alemany, el general Günther von Kluge, li va dir al comandant del Grup d’Exèrcits, Gerd von Rundstedt, que les seves tropes estaven esgotades i que no tenien energia suficient per arriscar-se a llançar un potent atac contra les tropes aliades rodejades a Dunkerque per por a un contraatac. Quan els seus tancs només estaven a 20 quilòmetres de Dunkerque, Von Rundstedt va ordenar a les sis de la tarda, després de consultar-ho amb Hitler, aturar el 4º Exèrcit en el canal Aa per esperar a les seves posicions. Però, sense el consentiment d’en Hitler, el OKH va revocar a Von Rundstedt com a comandant de l’Exèrcit perquè volien que els blindats estiguessin sota la comandància del Grup d’Exèrcits B per tal de que la pinça que s’estava produint a Dunkerque estigués sota un únic comandament. L’endemà, Hitler anul·laria aquesta destitució.


Continuant al nord de França, les tropes de Heinz Guderian varen conquerir Boulogne i Gravelines i es varen apropar a les tropes de Georg-Hans Reinhardt al Canal de la Mànega.


A la nit, les forces britàniques i franceses varen tenir les primeres disputes. Amb les divisions britàniques 5º i 50º en unes situacions insostenibles a prop d’Arras, John Gort va ordenar la retirada, però no va informar al general Georges Blanchad, el nou comandant en cap del 1º Grup d’Exèrcits Aliats, i Paul Reynaud i Maxime Weygand es varen enfadar molt amb el comandant britànic.


Durant la batalla de Blaregnies, a prop de Valenciennes, el príncep prussià Guillem Olaf va ser ferit greument per tres impactes de bala que li provocaran la mort al cap de tres dies.

A Bèlgica:

A Ypres va morir després de no recuperar-se de les seves ferides en un accident de cotxe el comandant del 1º Grup d’Exèrcits del nord francès, el general Henri Gaston Billotte.

A la Gran Bretanya:

La policia, després de detenir la nit anterior al líder del partit feixista britànic, Oswald Mosley, que se’l va acusar de traïció, es varen detenir a 747 membres més del partit feixista, incloses 96 dones i lady Diana Mitford.


A la nit, Winston Churchill es va reunir amb el rei Jordi VI en el palau de Buckingham i li va dir que si el pla francès presentat per Weygand no funcionava tindria que ordenar al Cos Expedicionari britànic que tornés al país. 

En els Estats Units:

El president Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs on va dir que la flota britànica i l’exèrcit francès havien sigut fins llavors la seva muralla i, que, per tant, tenien que pensar en termes nord-americans i cada cop més de ràpid.

22 de maig de 1940

Dimecres:

En el Reich:

Alemanya va firmar un acord amb Romania pel que comprarien tot el petroli produït a Plotesti.

En la Batalla per França:

A França:

A Vicennnes, Winston Churchill, que havia tornar a França per segon cop des de que havia sigut nombrat primer ministre, i Maxime Weygand varen celebrar un Consell de Guerra interaliat i varen decidir que l’exèrcit belga es retirés al Yser. Quan va acabar la trobada els britànics es varen endur una opinió favorable del general Weygand. Tot i tenir 73 anys a Churchill li semblava com un home de 50 anys i li agradava el seu vigor i confiança.


En la batalla, la RAF va perdre Merville, el seu últim aeròdrom a França, però quan tot els semblava perdut un atac a petita escala del 5º Cos francès va intensificar els temors del OKW. Al vespre, es va informar al primer ministre Paul Reynaud que aviat les tropes franceses i britàniques atacarien als alemanys pel nord i pel sud i els acorralarien a Bèlgica, on creien que els destrossarien.

A la Gran Bretanya:

Bletchley Park va descobrir la clau Enigma alemanya que utilitzava amb més freqüència la Luftwaffe. A partir de llavors, el Servei Secret britànic va ser capaç de llegir cada dia tots els missatges de la Luftwaffe que s’enviaven des del quarter general al camp de batalla i des del camp de batalla al quarter general.

css.php