Home // diari // 1 de setembre de 1939

1 de setembre de 1939

Divendres:

Comença la Segona Guerra Mundial:

A primeres hores de la matinada, el Völkischer Beobachter va informar a grans titulars que una banda de bandolers polonesos havien assaltat la nit anterior l’emissora de Gleiwitz. A la mateixa hora, la Ràdio alemanya va informar que el gauleiter Albert Forster havia ordenat que la ciutat lliure de Danzig sigués alliberada immediatament, i el president suprem de les Finances d’Oppeln va informar a Berlín que la nit anterior havia sigut atacada i cremada la duana de Hohenlindre pels insurrectes polonesos. Davant d’aquells fets, a les tres de la matinada es va convocar per les deu del matí una sessió del Reichstag.

A les 4:26, l‘exèrcit alemany va travessar la frontera polonesa per tres punts diferent començant així la Segona Guerra Mundial. La invasió es va conèixer amb el nom d‘Operació Fall Weiss, i va ser dirigida pel general Walther von Brauchitsch, que tenia com a objectiu paralitzar totalment les 24 divisions poloneses rodejant-les ràpidament, i tallar les vies de subministrament i comunicació. El propi Von Brauchitsch va escriure aquell dia en la Proklamation an die Polen, que la Wehrmacht no veuria al poble polonès com un enemic i que volia respectar els pactes de dret internacional. Per la seva part, l’exèrcit polonès va ser fàcilment derrotat perquè el 30 d’agost de 1939 va ser desmobilitzat per la pressió dels francesos. Les primeres bales i les primeres bombes varen caure a prop de Dirschau. Alguns soldats alemanys varen arrancar una barrera situada a la carretera entre Zoppot i Gdingen, immortalitzant l’entrada dels alemanys a Polònia. La Luftwaffe, amb els bombarders Heinkel He-111, Dorniers i Junker Ju-87, van bombardejar la ciutat de Wielun provocant 1.300 morts sense fer distincions entre civils i militars, i destruint el 75% de la ciutat. A més, varen destruir carreteres, aeroports, vies de ferrocarril i centres militars. En els atacs contra els aeròdroms polonesos va fallar el factor sorpresa perquè els polonesos ja havien traslladat els seus avions a aeròdroms secundaris.

Pel nord de Polònia, l‘Exèrcit de Terra alemany va penetrar el país a les 4:45 de la matinada amb el mariscal Fedor von Bock al capdavant, que disposava del 4º Exèrcit del nord-est d’Alemanya i del 3º, entre Prússia Oriental i Pomerània, un total de 630.000 homes agrupats en 18 divisions i 3 brigades. L’objectiu d’en Von Bock era intentar controlar els ponts i les línies de tren. L’exèrcit polonès ràpidament es va haver de retirar cap al sud, en direcció a Varsòvia. Pel sud de Polònia, el general Gerd von Rundstedt, amb els exèrcits 8º, 10º i 14º, situats al sud-est d’Alemanya i el nord-est d’Eslovàquia, amb 886.000 homes, va posar en pràctica les tècniques més modernes d’atac i, a primera hora del matí, ja passaven els primers tancs Panzers per Polònia. A més, les tropes comandades pel general Heinz Guderian, que comandava dues divisions blindades i dues de lleugeres del Grup Nord de l’Exèrcit, van avançar ràpidament amb els seus tancs i van ajudar a obrir pas a la infanteria alemanya. En total, al voltant de 1.800.000 soldats ben entrenats i ben equipats agrupats en 37 divisions d’infanteria alemanya, 3 eslovaques, 6 divisions panzer, una brigada de cavalleria amb 2.510 carros de combat, 4 divisions lleugeres, 4 d’infanteria motoritzada,1 de muntanya i 5.800 peces d’artilleria varen envair Polònia. Els objectius eren molt clars: el 4º Exèrcit atacaria a l’exèrcit polonès de Pomerània en els voltants de la ciutat de Bromberg, al sud de Danzig. Havia d’establir un corredor entre Alemanya i Prússia Oriental per fer contacte amb el 3º. S’atacaria des de Prússia Oriental als Exèrcits de Pomerània i al de Modlin. El 14º Exèrcit ocuparia les posicions poloneses a la frontera de l’Alta Silèsia i penetraria fins al riu San. El 10º, l’únic totalment mecanitzat, amb 300.000 homes al comandament del general Walter von Reichenau, tenia ordres d’arribar al Vístula, i el 8º iniciaria el seu atac des de Silèsia. Per la seva part, els polonesos, que només una tercera part de les unitats del seu Exèrcit contava amb tots els seus efectius, les altres divisions regulars no havien tingut temps d’integrar als seus reservistes, no podien fer res més que replegar-se després de tenir 500 baixes, i es va fer evident que no podien resistir aquells atacs. A més, es van trobar amb la dificultat de que gran part de la població va fugir per les carreteres que havien de fer servir els mateixos soldats.

Mentre l’Exèrcit de Terra començava a fer els seus primers passos per Polònia, a les 4:47, el vaixell de guerra alemany, el Schleswig Holsetin, que estava atracat a Danzig (La ciutat de Danzig en aquells moments era oficialment un Estat independent sota la protecció de la Societat de Nacions), va obrir foc a la fortalesa de Westerplatte, defensada per només 180 homes, a la costa del mar Bàltic. Aquella fortalesa tenia que protegir els ports de Neufahrwasser i Danzig d’atacs o de possibles operacions de bloqueig, però no va servir de gran cosa després de que el capità de l’embarcació alemanya, en Gustav Kleikamp, ordenés obrir foc. A les 4:50, el comandant Suchrski, el comandant de les tropes poloneses a Westerplate, va transmetre un telegrama a Varsòvia dient que el cuirassat alemany havia obert foc. En els vuit minuts següents varen caure sobre els murs exteriors de la dèbil fortificació 8 projectils de 280 mil·límetres, 59 de 155 i 600 de 20, amb la intenció d’obrir un forat perquè passés la infanteria de terra. Immediatament després, enormes columnes de fum negre s’elevaven des dels edificis del port en explotar el combustible emmagatzemat al port. A les 04:56, les bateries del cuirassat varen deixar de disparar creient que havien complert el seu objectiu, i els soldats es varen llançar cap al mur exterior de la fortalesa amb el suport de les metralladores. Els polonesos varen reaccionar de seguida i amb el seu únic canó de 75 mil·límetres varen aturar als alemanys, que només varen avançar 500 metres. A les 06:22, incapaços de seguir endavant, els alemanys es varen retirar a les seves posicions inicials i varen demanar per ràdio que es tornés a bombardejar la Westerplatte amb tota l’artilleria possible.

Per la seva part, a la ciutat de Danzig, a primera hora del matí la ciutat va ser ocupada per la majoria alemanya de la ciutat. Però la reacció polonesa no es va fer esperar i els submarins polonesos varen començar amenaçar als submarins alemanys executant el Pla Worek. Immediatament després, la Luftwaffe, sota les ordres del capità i comandant Bruno Dilley, va bombardejar la ciutat de Danzig amb tres bombarders. Tot i l’ocupació de la ciutat, un grup de polonesos armats es va negar a rendir-se i es varen atrinxerar a l’Oficina de Correus de Danzig, on un grup de soldats de les SS, amb l’ajuda d’un tanc, la varen assaltar i varen aixafar a tots els resistents. A Varsòvia, a les sis del matí la ciutat va ser bombardejada i, aquella mateixa hora, la Luftwaffe va continuar atacant intensament a tots els punts estratègics de Polònia; com les indústries, els aeròdroms i les ciutats de Puck, Gdynia, Cracòvia i Katowice. Tot i això, l’aviació alemanya es va trobar amb un problema, la boira, que va limitar l’efectivitat dels atacs, però no va impedir que a la tarda l’aviació polonesa va ser destruïda.

A primera hora de la tarda, el coronel Kazimierz Mastelerz, al capdavant dels genets del 18º Regiment d’ulans de la brigada de cavalleria Pomorska, vigilava als voltants del canvi d’agulles de la via fèrria de Krojanty, a sis quilòmetres de Chojnice, i a uns 240 quilòmetres de Varsòvia. Se’ls havia donat l’ordre de que fessin tornar els alemanys a la seva frontera. Els seus homes portaven durant tot el dia combatent contra la 20º Divisió d’infanteria motoritzada alemanya al llarg del riu Brda i semblava que havien aconseguit frenar-los. Poc abans del vespre, en Masterlerz va pensar que ara era el moment d’organitzar un contraatac i, amb el primer i segon dels seus esquadrons, uns 250 homes, es va dirigir a les línies alemanyes. Varen marxar a poc a poc amb els cavalls pel bosc de Tuchola, i en una esplanada es varen trobar amb un dels batallons de la divisió alemanya. Pensant que estava complint amb l’objectiu, en Masterlerz va ordenar en els seus homes que es col·loquessin en posició de defensa i es preparessin per carregar. De seguida varen atacar als alemanys amb els seus sabres, però aquests estaven previnguts i els varen aturar amb l’autometralladora de la divisió, que els va dispersar i els polonesos varen ser obligats a tornar al bosc en busca de refugi. Pel camí varen deixar 20 morts, inclòs el coronel, i al voltant de 60 ferits i presoners. A última hora de la tarda, l’Alt Comandament de l’Exèrcit va informar que les tropes havien creuar la frontera per totes parts i que avançaven cap als seus objectius, sent frenades només lleugerament per les tropes poloneses.

A Berlín, en un dia que la ciutat va estar coberta de núvols, a les 5:10 del matí es va comunicar per primer cop a l’Adolf Hitler els desenvolupaments de la invasió a Polònia i, des de la Cancelleria del Reich, es va fer un comunicat per la ràdio al poble alemany explicant que era l’hora de la guerra i denunciant que la minoria alemanya que vivia a Polònia estava sent perseguida i maltractada. A les deu del matí es va reunir el Reichstag en una sessió que va ser retransmesa per totes les emissores nacionals. En Hitler, que portava un uniforme gris i que va decidir que portaria fins que es destruïssin tots els enemics d’Alemanya, es va presentar al Parlament amb cotxe. Pel camí al Parlament va poder copsar com la gent que es va trobar entre la Cancelleria i el Reichstag no feien cares d’animats i de contents. En total en el Reichstag s’hi van aplegar uns 100 diputats, però quan en Hermann Göering va veure que encara hi havien seients buits els va omplir amb funcionaris del NSDAP. La sessió va començar amb una breu introducció d’en Hermann Göering i, en seguit, en Hitler va pujar a la tribuna i va exposar la seva idea d’eliminar fronteres perquè, segons ell, les havien violat els polonesos i va parlar d’expandir el poder alemany. Amb aquestes paraules el dictador alemany va deixar molt clar els seus propòsits en el futur:

De la mateixa manera que jo puc entregar la meva vida, qualsevol me la pot treure en qualsevol moment per Alemanya i pel poble, i demano el mateix a qualsevol altre. Aquell que tot i això pensi que pot oposar-se directe o indirectament a aquest precepte nacional, s’equivoca!. Els traïdors no poden esperar res més que la seva pròpia mort!.

Continuant amb el discurs, el dictador alemany va mencionar l’incident del dia anterior a Glewitiz dient que els alemanys havien sigut atacats per forces regulars polonesos i va dir que des de tres quarts de sis del matí replicaven adequadament qualsevol atac i que cada bomba es venjava amb una altra bomba. Curiosament, en Hitler es va equivocar indicant que l’atac havia començat a tres quarts de sis quan en realitat havia començat a tres quarts de cinc. Tot i això, el líder alemany, eufòric perquè creia que els seus plans es feien realitat, va explicar que no hi havia d’haver cap privació que ells no poguessin realitzar. Amb aquest entusiasme, va intentar justificar el pacte amb els soviètics dient que la Unió Soviètica i Alemanya estaven regides per doctrines ben diferents, però va assegurar que els dos països no tenien la intenció de portar la seva doctrina a l’altra. Així, va assegurar que el pacte era per qüestions europees i econòmiques, i d’aquesta manera creia que mai més es tornarien a atacar. Abans d’acabar el discurs, en Hitler va exclamar que a partir d’aquell moment la seva vida pertanyia al poble alemany i va deixar clar que no volia ser res més que el primer soldat del Reich alemany i, per això, va justificar el perquè s’havia posat aquella jaqueta de guerra, que va assegurar que no es trauria fins que haguessin aconseguit la victòria. Davant d’aquelles paraules històriques, els diputats es varen posar dempeus i varen cridar Heil! mentre sonava l’himne nacional. L’Eva Braun, que era present a la sessió acompanyada per la seva germana Ilse, que viva llavors a Berlín, es va posar a plorar i li dir a la seva germana que es moriria si li passava alguna cosa, referint-se a en Hitler. En Martin Bormann li va dir emocionat a en Hans Heinrich Lammers que seguiria pertanyent al cercle íntim d’en Hitler. A partir d’aquell moment no es va allunyar ni un moment del costat d’en Hitler.

Un cop acabat el discurs, en Hitler va tornar a la Krolloper amb una columna de cotxes avançant per l’Unter den Linden fins a la Wilhelmstrasse per anar a la Cancelleria. Al patí de la Cancelleria la guàrdia va presentar armes, i en Hitler, després de baixar del cotxe, va travessar el patí d’armes, la galeria de marbre i es va dirigir al seu despatx. Abans, el dictador alemany li va demanar a en Göering que intentés reunir-se amb l’industrial suec Birger Dahlerus per fer un últim intent de negociar. Uns minuts després, es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Bernardo Attolico, que portava un missatge personal d’en Benito Mussolini, que deia que Alemanya no podia esperar que Itàlia intervingués en el conflicte. Quan en Hitler va llegir el contingut del missatge es va enfadar molt, però, sabent que no hi podia fer res, va ordenar escriure un telegrama al seu ambaixador a Itàlia perquè el transmetés a en Mussolini dient-li que estava agraït per la seva ajuda i que estava convençut de que el seu poder militar seria suficient per resoldre la situació i que no necessitaria l’ajuda italiana. Al mateix temps, en Joachim von Ribbentrop va fer circular per les ambaixades alemanyes a l’estranger un comunicat mencionant que la Wehrmacht s’havia vist obligada a entrar en acció per respondre els atacs polonesos. El OKW també va enviar aquest comunicat. Els diaris alemanys i alguns de l’estranger varen sortir editats fent referència a l’atac a l’estació polonesa. A la tarda, l’ambaixador britànic, en Neville Henderson, va entregar a en Von Ribbentrop una nota en la que se li deia que la Gran Bretanya compliria les obligacions de la seva aliança en cas de que no retiressin les tropes alemanyes. No era un ultimàtum.

Tal i com l’hi havia ordenat en Hitler abans d’entrar al seu despatx, en Göering li va demanar a en Dahlerus que es presentés a la Cancelleria. Abans ja s’havien reunit a les vuit del matí en el tren d’en Göering. El ministre alemany estava deprimit i no va tenir cap més remei que admetre-li que l’exèrcit alemany havia entrat a Polònia i que la seva força aèria estava destruint a la polonesa. Preocupat, en Dahlerus li va demanar que li digués a en Hitler que li permetés reunir-se amb els representants britànics, però en Göering, conscient de que ja no hi havia res a fer, va sortir en aquells moments cap a l‘Òpera Kroll, on s’havia de reunir el Reichstag per sentir les paraules d’en Hitler. A la tarda va ser quan en Dahlerus va rebre la trucada d’en Göering que li va demanar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Sense saber encara què es trobaria, en Dahlerus es va acomiadar de l’ambaixador britànic Neville Henderson i, al cap de pocs minuts, es va tornar a reunir amb en Göering a la part reconstruïda de l’antiga Cancelleria. El ministre de l’Aire li va dir que en Hitler l’havia nombrat el seu successor i que podia buscar una solució pacífica, però li va assegurar que havia de ser lleial a les directrius polítiques d’en Hitler i que la guerra ja havia començat perquè els polonesos havien atacat l’estació de ràdio de Gleiwitz i havien destruït el pont proper a Dirschau. En Dahlerus li va contestar que no sabia si podia haver-hi una entesa entre la Gran Bretanya i Alemanya, però li va garantir que ell era l’única persona que podia fer alguna cosa per la pau. No desitjant la guerra, en Göering se’n va anar a buscar a en Hitler al despatx i, quan va tornar del despatx, va convidar a en Dahlerus a que el seguís. En el camí cap a la Cancelleria es varen creuar amb en Rudolf Hess, en Wilhelm Frick, en Heinrich Himmler i molts caps i generals alemanys. A l’entrada del despatx d’en Hitler dos membres de les SS estaven fent guàrdia, i només entrar-hi en Hitler li va donar la mà i, acte seguit, el dictador alemany va començar a criticar la Gran Bretanya dient que els britànics no desitjaven la pau i que eren uns egoistes. També li va dir que estava decidit a aixafar la resistència polonesa i a destruir al poble polonès. Irritat mentre anava parlant, li va assegurar que estava disposat a negociar amb els britànics però que si ells desitjaven lluitar, ell lluitaria. En Dahlerus va poder veure com en Hitler estava nerviós i li va sentir un mal alè de la seva boca que el va impactar. A última hora de la tarda, en Dahlerus va trucar per telèfon a Londres des de l’ambaixada britànica per intentar acordar unes negociacions. Des de Londres li varen comunicar que si els alemanys volien començar unes negociacions tenien que interrompre les hostilitats i retirar les tropes de Polònia. Després de penjar el telèfon, en Dahlerus va tornar al quarter general d’en Göering per explicar-li el què li havien dit.

A la ciutat, els berlinesos varen preferir quedar-se tancats a casa i els locals públics, deixant els carrers desèrtics. Els treballadors de l’ambaixada britànica varen abandonar els seus domicilis particulars per motius de seguretat i es varen reunir en els salons de l’Hotel Adlon, on varen veure a en Hitler quan es dirigia cap a la Cancelleria del Reich després de la sessió del Reichstag del matí. Per altra banda, el govern alemany va ordenar el toc de queda pels jueus alemanys. Quan Alemanya va entrar en guerra aquell dia, les reserves d’or que tenia eren de només d’uns 500 milions de Reichsmark, però en Hitler en el seu discurs en el Reichstag va dir que s’havien recaptat més de noranta mil milions de Reichsmarks per la reorganització de l’Exèrcit. A més, la flota submarina alemanya es limitava a 57 unitats, de les quals només 20 podien operar a l’Atlàntic.

La resposta del món a la intervenció d’Alemanya a Polònia:

La notícia de la invasió es va conèixer a Londres i París des de primera hora i la intranquil·litat va anar creixent a mesura que s’anaven tenint més informació. El govern britànic va ordenar mobilitzar la RAF i la Royal Navy. A dos quarts d’onze del matí, a Londres es varen reunir el Consell de la Corona i el rei Jordi VI. En Neville Chamberlain es va reunir amb el seu gabinet per parlar de la invasió i va comentar que els fets contra els quals havien lluitat seriosament durant tant de temps havien caigut. Rumiant què tenien que fer, un dels ministres va arribar a proposar que la Gran Bretanya evités una declaració de guerra. A la tarda d’aquell divendres, en Winston Churchill va ser cridat per reunir-se amb en Neville Chamberlain i va acceptar tornar al seu càrrec de Cap de la Marina, càrrec que havia ocupat durant la Primera Guerra Mundial. L’oferta feta pel primer ministre era ferma però no precisa, i en Churchill es va queixar de que l’havien deixat en els llimbs, sense saber si ocupava el càrrec o no, però es va sentir més tranquil quan va parlar en la sessió de les sis de la Cambra. En aquella sessió de les sis, en Chamberlain va dir que la responsabilitat d’aquella terrible catàstrofe queia sobre les espatlles d’un sol home.

A dos quarts de deu de la nit, la Gran Bretanya i França varen exigir a Berlín la fi de les accions bèl·liques a Polònia i varen amenaçar a Alemanya que farien servir l’acord que tenien amb Polònia de l’1 d’abril de 1939 de defensar-la si aquesta era atacada. Quan a Berlín va arribar el missatge de França i la Gran Bretanya, la majoria de la cúpula nazi va creure que només exageraven i estaven convençuts, tal com deia en Hitler, que ni els francesos ni els britànics actuarien per la por d’una guerra mundial. Al cap d’unes hores, la Gran Bretanya i França van enviar un ultimàtum a Berlín per què retiressin les tropes de Polònia, però en Hitler va fer-ne cas omís.

A Itàlia, el govern d’en Benito Mussolini es va reunir a Roma a les tres de la tarda i, després de dures discussions, varen decidir que no intervindrien en el conflicte i es mostrarien neutrals tot i els acords amb Alemanya.

A la Unió Soviètica, en Iosif Stalin va demanar mobilitzar el seu exèrcit i va rebaixar l’edat de reclutament militar de 21 a 18 anys. El dictador soviètic es va anar preparant per intervenir a Polònia tal i com havien quedat amb el govern alemany de quedar-se part del país.

A Washington, el president dels Estats Units, en Franklin D. Roosevelt, va demanar a Alemanya que aturés els bombardejos a la població civil. Aquell dia, els nord-americans varen nombrar el general George Marshall com a Cap de l’Estat Major Conjunt.

En el Reich:

En Hitler va firmar un document on autoritzava al Reichsleiter Philip Bouhler i el doctor Karl Brandt a concedir amplis poders als metges per què eliminessin els malalts mentals incurables. D’aquesta manera, en Hitler garantia la impunitat als metges per tal de que eliminessin els malalts mentals.

A Praga, el cap de la Gestapo de la ciutat, en Horst Böhme, va fer detenir a vuit mil personalitats txeques que figuraven en les llistes negres i després els va enviar als camps de concentració, on casi tots varen morir.

A la Gran Bretanya:

Amb l’esclat de la guerra, el zoològic de Londres va matar pràcticament a tots els animals verinosos i mortals que es trobaven a les seves instal·lacions. Amb aquesta mesura es volia evitar víctimes en el cas de que el zoològic fos bombardejat i els animals fugissin.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: