Home // diari // 25 d’abril de 1945

25 d’abril de 1945

Dimecres:

La batalla de Berlín:

Les lluites a la capital del Reich s’estaven produïen casa per casa i els soldats soviètics mentre avançaven cap al centre intentaven ajudar a la població civil que estava necessitada d’aigua i de menjar. Els soviètics no volien tornar a donar la imatge que havien donat fins llavors d’uns éssers que assassinaven als homes, que violaven a les dones alemanyes i que robaven a les cases alemanyes. Però no varen aconseguir amb massa èxit canviar la seva imatge perquè les violacions i els assassinats es continuaven produint amb tota impunitat. En la batalla, els soldats soviètics varen acabar d’envoltar definitivament la capital del Reich, varen produir violents bombardejos i les tropes d’en Gregory Zhukov varen arribar al riu Spree en diferents punts. Per altra banda, el general soviètic Nikolai Berzarin va ser nombrat comandant soviètic de Berlín.


En el Führerbúnquer, en la reunió del dia, l’Adolf Hitler va dir que només a Berlín podia aconseguir la victòria , va assegurar que la situació semblava pitjor del que era i va explicar que fugir cap al sud era inútil perquè en aquella zona no hi tenien ni armes ni influència. El dictador alemany va deixar clar que per ell era mil vegades més covard suïcidar-se a Obersalzberg que resistir i caure a Berlín. Llavors, en Joseph Goebbels va explicar que podien aconseguir la victòria moral, i en Hitler va rematar la frase del seu ministre dient que si fugia tal i com molts li demanaven seria el final del nacionalsocialisme i del Reich. En canvi, creia que si conservava la capital potser els britànics i els nord-americans lluitarien juntament amb Alemanya contra als bolxevics. També va explicar que tenia esperances de que la reunió de San Francisco dels Aliats els acabés dividint, i estava convençut de que si ell podia donar un fort cop contra als soviètics tornaria a tenir el lideratge que havia perdut. Va afirmar que ell era l’únic que podia fer aquella gesta. Hitler només pensava en el seu llegat, va dir-li en el seu ministre i amic que ara veia una possibilitat d’esmenar la història obtenint un triomf per tal de recuperar la reputació personal perquè sinó, tenia clar que haurien viscut per res. Durant tot el dia el dictador alemany va rebre a molts oficials i comandants de les restes dels seus exèrcits com en Helmut Weidling i el general de divisió Dethleffsen de l’Estat Major del OKW, que va quedar molt sorprès de trobar-se amb un home que s’enganya a ell mateix creient que les restes del 12º i 9º Exèrcit el podrien salvar. El líder alemany va ordenar que es netegés la ciutat en busca dels últims efectius disponibles per enviar-los a lluitar i a ajudar a preparar el terreny des de dins per l’arribada d’en Walther Wenck.


A fora del búnquer, el general Krukenberg, que havia arribat el dia anterior a la Cancelleria del Reich amb molts esforços, va abandonar la Cancelleria per fer-se càrrec del sector defensiu C, localitzat al sud-est de Berlín, on disposava de la 11º Divisió de Panzergrenadier de les SS Nordland. En Krukenberg va preparar una posició alternativa defensiva en la Hermannplatz utilitzant les torres bessones dels magatzems Karstadt per defensar-se, i va enviar la meitat dels francesos de la divisió Carlemany, que es trobaven sota les ordres d’en Fenet, a l’altre costat de la Hermannplatz, armats amb llançagranades per contrarestar un atac de carros blindats soviètics. Durant la tarda i tota la nit els homes de Fenet varen destruir 14 carros soviètics. Però, a la nit, el general Hans Krebs va advertir a en Krukenberg de que la Nordland es replegaria el dia següent cap al sector defensiu Z amb l’objectiu de protegir el Ministeri de l’Aire, a la Wilhelmstrasse, i el quarter general de la Gestapo. Després, en Krukenberg va voler supervisar la ciutat i va pujar al Teatre Estatal de l’Òpera, que es trobava a l’avinguda Unter den Linden, on va poder observar que no hi havia ningú a l’avinguda. El general va establir el seu propi quarter general en els subterranis del teatre. El caos era evident i el Reich no li quedava més d’uns quants dies, i durant tot el dia l’emissora nazi, la Deutschlandsener, no va emetre cap missatge.


En el quarter general d’en Helmuth Weidling, situat en el Hohenzollerndamm, va deixar d’existir la disciplina i molts creien que no tenia sentit continuar lluitant. En mig del terror, els alemanys varen abandonar l’últim cap de pont del canal Teltow, a Britz. A la tarda, el cos d’exèrcit de Weidling es va retirar en direcció al centre, i en Hitler va insistir en el seu comandant, al que havia convocat en el búnquer, que les coses acabarien al seu favor. En Hitler li va prometre que des del sud-oest vindria el 12º Exèrcit del general Walther Wenck juntament amb el 9º Exèrcit i les tropes d’en Ferdinand Schörner. El 12º Exèrcit d’en Wenck tenia la intenció de dirigir-se cap a Potsdam amb la divisió Hutten per ajudar al 9º Exèrcit, de fet ja havia avançat una mica cap als llacs situats al sud de Potsdam, però parts del seu Exèrcit estaven lluitant en el bosc de Spreewald, al sud-est de Berlín, contra els soviètics sense tenir cap possibilitat de victòria, i contra els nord-americans a l’oest, a l’Elba, al nord de Wittenberg. El general Busse només pensava en la retirada en direcció a l’oest juntament amb el 12ª Exèrcit d’en Wenck i no en lluitar com volia el dictador alemany. El problema que tenien era que estaven envoltats al sud-est de Fürstenwalde per tropes del 1º Front bielorús i el 1º Front ucraïnès de l’Ivan Konev, que no els deixaven escapar. Poc després de mitjanit, en Busse va rebre l’autorització per decidir per ell mateix quina era la millor decisió d’atac i, per tant, tenia les mans lliures per agafar un camí per fugir de la zona. Per altra banda, la divisió Scharnhorst es va aproximar a Beelitz, però abans d’arribar-hi es varen trobar amb el complex hospitalari de Heilstätten, que el dia anterior havia sigut saquejat pels soviètics. La batalla de Beelitz va durar uns quants dies.


Els soviètics avançaven; el 5º de xoc des del parc de Treptow, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat de guàrdies des de Neukölln, i el 3º Blindat de guàrdies de l’Ivan Konev des de Mariendorf. Els carros soviètics varen tancar les restes de la divisió blindada Müncheberg a l’aeròdrom de Tempelhof, i l’artilleria soviètica va utilitzar tot el seu arsenal per ocupar l’aeròdrom i els llançacoets Katiuska varen disparar durant tot el dia contra als edificis administratius. Al migdia, la punta de llança d’en Konev, després de rodejar Berlín en direcció sud, es va reunir amb unitats d’avantguarda de l’Exèrcit d’en Zhukov, que va rodejar la ciutat en direcció nord, a Ketzin, a l’oest. A la tarda, en Gregory Zhukov va fer atacar des del nord i des de l’est. A en Konev no li va passar per alt l’estratègia d’en Zhukov i, ansiós per demostrar que era millor estratega que el seu compatriota, va ordenar bloquejar totes les carreteres forestals que anaven cap a l’oest i ocupar ell l’autopista. Per aquella competició, els exèrcits d’en Konev varen rebre ordres de dirigir-se a l’oest per envoltar Berlín i varen arribar al riu Elba per diferents punts. Per altra banda, les tropes d’en Rybalko varen fer-se amb el control del Institut de Física Kaiser Wilhelm, un laboratori on hi havia existències d’urani que tant interessaven els soviètics per la construcció de la bomba atòmica.


Seguint les ordres d’en Hitler, a la nit en Ritter von Greim i la Hanna Reitsch varen arribar a Rechlin, disposats a volar d’immediat a Berlín. Degut a les greus batalles i la situació actual de la capital alemanya, es va decidir que un sergent de les forces aèries, que havia portat al ministre Albert Speer a veure en Hitler feia dos dies i havia tornat sense problemes, s’encarregués de dur a en Von Greim. Però l’amistat que tenia amb la Hanna va fer que en Von Greim sol·licités permís perquè la seva amiga l’acompanyés. S’utilitzaria fer aquell viatge un Focke Wulf 190, que tenia en la carlinga espai per un passatger, darrere del seient de pilot.

El trobament entre l’exèrcit nord-americà i l’exèrcit soviètic:

A les afores de Berlín, el 5º Exèrcit soviètic, unitats del 1º Front Ucraïnès del comandant Konev de la 58º Divisió de guàrdies fusellers del general Vladimir Rusakov, i el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges, part del 12º Grup d’Exèrcits de l’Omar Bradley de la 69º Divisió nord-americana es varen trobar per primer cop a prop de Torgau, al sud de Berlín, al costat del riu Elba.

A primera hora del matí, una patrulla de jeeps liderada pel tinent Albert L. Kotzebue va sortir del campament de la 69º Divisió d’Infanteria a l’est de Lepzig rumb a l’Elba, aventurant-se cap les terres de més enllà del Mulde. Varen travessar amb precaució diversos pobles petita a la riba occidental del riu sense fiar-se massa amb les banderes blanques que penjaven de totes les finestres de les cases. A dos quarts de dotze del migdia es varen trobar en el poble agrícola de Leckwitz, on un grup de tres dotzenes de soldats es varen trobar a un solitari soldat de cavalleria soviètic en un petit poni. Llavors varen recórrer tres quilòmetres cap al Elba, a prop de Strehla, a uns 40 quilòmetres del Mulde. Quan varen arribar al poble de Strehla, el tinent va observar a un grup de soldats soviètics fent-los senyals i cridant amerikanski. Seguint les seves indicacions, en Kotzebue i alguns dels seus homes varen creuar l’Elba amb uns petits bots que varen trobar a la riba. A l’altra banda els varen rebre soldats del 1º Front del comandant Konev. El seu cap, el tinent coronel Gardiev, el comandant del 175º Regiment de la 58º Divisió de la Guàrdia, va esperar a en Kotzebue i després de saludar-se els hi va indicar un lloc més al sud on podrien creuar els jeeps de la patrulla amb una barcassa. Després de creuar l’Elba, els soldats varen rodejar ràpidament als jeeps i entre excitats i curiosos varen intercanviar racions i regals.

32 quilòmetres al nord i dues hores després, l’oficial William D. Robertson va entrar a la ciutat de Torgau amb tres reclutes en el seu jeep. Els carrers estaven buits a excepció d’uns pocs obrers esclaus alliberats i dues berlines de soldats alemanys borratxos de xampany. Després d’anar al castell de Hatenfels alçat sobre el riu, varen desplegar una bandera amb cinc barres vermelles horitzontals i estrelles blaves sobre un fons blanc que havien fet sobre un llençol i varen cridar en veure als soviètics: Atureu al foc! Americans. Amerikanski. Rússia. Amèrica…. Tot i això els soviètics varen disparar durant uns segons amb les seves metralladores contra els murs del castell fins que l’oficial Robertson i els seus homes varen trobar-se amb ells.  Al vespre, Robertson va tronar al seu campament del seu batalló a Wurzen portant amb ell a quatre soldats del 173º Regiment de Fusellers en el jeep com a prova del trobament.

Després varen celebrar la trobada amb xampany i música russa, i varen penjar dues fotografies grans del dictador Iosif Stalin i del president Franklin Delano Roosevelt, tot i les diferències ideològiques que tenien, i es varen improvisar petits retrats del president Harry S. Truman. De seguida es varen enviar missatges als comandaments de les dues potències, i Stalin i en Harry S. Truman varen intercanviar telegrames. El general Dwight D. Eisenhower va enviar una petició a la Stavka demanant enviar un mínim de 23 corresponsals de guerra acreditats a Berlín després de l’ocupació de la ciutat per part de l’exèrcit soviètic. Els soviètics no varen respondre la petició de l’Eisenhower. A la nit, mentre encara celebraven l’enllaç entre els dos exèrcits i els oficials soviètics encara ballaven la seva música, els corresponsals Andrew Tully del Boston Traveller i Virginia Irwin del Saint Louis Post Dispatch varen ser conduïts pels soviètics amb un jeep cap a Berlín, on varen sopar amb els soldats soviètics per després tornar cap a Torgau. Els periodistes havien preguntat en broma perquè no seguien cap a Berlín i aquells soldats, afectats segurament pel vodka que es va servir aquella nit, varen portar-los cap a la capital alemanya sense que ningú ho sabés. Aquella gesta va ser molt mal vista per les autoritats militars nord-americanes.

En el Reich:

L’aviació soviètica va continuar bombardejant la ciutat de Lubeck, i els tancs soviètics varen atacar l’entrada de la població de Prenzlauw.


A Obersalzberg, la RAF va bombardejar la casa de muntanya de l’Adolf Hitler, el Berghof, que no va patir greus desperfectes, però sí les cases d’en Martin Bormann i en Hermann Göering juntament amb un barracó adjacent de les SS. Els Aliats tenien por de que en Hitler utilitzés el Berghof com a quarter general meridional per reunir les seves tropes i plantar una última i fanàtica batalla. Però en el Berghof acabava d’arribar-hi en Julius Schaub, que estava completament borratxo i anava acompanyat per una amiga, i, sembla ser, va destruir la correspondència de l’Eva Braun, que ella no volia que es destruís i així ho havia demanat a la seva germana Gretl el 23 d’abril, juntament amb els documents d’en Hitler. Quan tots els presents al Berghof varen veure que en Schaub estava destruint els documents d’en Hitler varen tenir clar que el dictador alemany mai més tornaria al Berghof. A més d’Obersalzberg, aquella nit la RAF va bombardejar les ciutats de Kiel i Munic, però ja quedava ben poc per destruir i aquell dia la 8º Força Aèria va realitzar el seu últim bombardeig.

En el camp de concentració de Theresienstadt varen arribar diversos grups de deportats. De bon matí varen arribar 230 dones procedents de Dresden. A la tarda varen arribar homes procedents de Dresden, Polònia i Hongria.

En el front occidental:

En el camp de concentració de Bergen Belsen, alliberat el 15 d’abril de 1945, els homes de les SS i de la Wehrmacht, obligats pels soldats britànics, varen acabar d’enterrar els cadàvers que havien assassinat en fosses comunes. En total, des del 21 d’abril de 1945 varen enterrar a 23.200 víctimes.


Amb l’alliberació d’Alemanya els Aliats occidentals cada cop tenien més presoners i eren confinats a campaments provisionals. Durant aquell dia 160.000 alemanys varen ser conduïts a un campament provisional a prop de Remagen.

En el front oriental:

Els soviètics varen arribar al poble de Schönebeck. A l’antiga Txecoslovàquia, els soviètics varen arribar a la ciutat de Brno. A continuació es varen produir les ja habituals escenes de violacions i violència.

Itàlia:

Al migdia es va produir l’aixecament nacional. El poble italià, amb el suport dels partisans i de les tropes aliades, varen lluitar contra les restes de les tropes alemanyes i italianes de la República de Saló a les principals ciutats italianes, entre elles Milà, Torí, Gènova i Venècia, que es varen rendir aquell dia sense el consentiment d’en Benito Mussolini i l’Adolf Hitler. Per la seva part, en Mussolini es va reunir amb representants del CLNAI, el Comitè de l’Alliberació Nacional de l’Alta Itàlia, que li va exigir la immediata rendició incondicional. En Mussolini no va acceptar i va decidir fugir cap a Suïssa. A les nou de la nit, el dictador italià i els jerarques de la República Social Italiana varen arribar a la prefectura de Como, que havia assumit l’aspecte d’una ciutat en estat de guerra, i els hotels i les viles havien sigut ocupades pels comandament. En Mussolini estava molt preocupat perquè no havia arribat amb ells el cotxe que transportava els seus documents. Aquell vehicle havia patit una avaria hi havia sigut saquejat, tot i que el contingut dels documents varen ser recuperats i portats més tard a Como.

En els Estats Units:

A San Francisco, a les quatre de la tarda va començar la Conferència de les Nacions Unides. La sala de l’Òpera va resultar petita pels 850 delegats de les 46 Nacions Unides, els 1.500 periodistes i els notables. L’orquestra va interpretar el Star Spangled Banner, l’himne oficial dels Estats Units, i després va començar la primera sessió quan l’Edward Reilly Stettinius va colpejar el martell sobre el pupitre. Després de l’al·locució del president Harry S. Truman des de la Casa Blanca, que va ser escoltada amb moltes dificultats per la mala qualitat del so, es va suspendre la sessió sense que s’arribés a cap acord. Durant aquella jornada, l’Averell Harriman es va reunir amb els membres de la delegació nord-americana per assegurar-se de que tot el món entengués que els soviètics no respectarien els acords de postguerra. Després, va repetir aquestes mateixes paraules davant dels periodistes. Els periodistes de off the record i d’altres mitjans varen sortir de la sala acusant-lo de bel·licista.


A Washington, Truman es va reunir amb en Henry Stimson i el general Groves perquè l’hi entreguessin un informe més exhaustiu sobre la bomba atòmica. Li varen explicar que en quatre mesos esperaven tenir a punt l’arma més terrible de la història de la humanitat, una arma capaç de destruir una ciutat sencera. Tot i això, el varen advertir de que el destí de la humanitat podia dependre de l’ús o no d’aquestes bombes i del que posteriorment es fes per controlar-les. Stimson li va admetre que no sabia si podien o havien de llançar la bomba. Tenia por que fos tant potent que acabés per destruir el món. El President tenia la mateixa por, però ell va ordenar a l’agost llançar-la sobre Hiroshima i després sobre Nagasaki.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: