Home // diari // 29 de juny de 1941

29 de juny de 1941

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler, que volia deixar els seus plans lligats tal i com va fer el novembre de 1937, va nombrar al ministre Hermann Göering successor seu per si li passava alguna cosa. Hitler continuava sent hipocondríac i seguia creient que no viuria gaires anys.

Durant aquell dia, Hitler va començar a preocupar-li que el Grup d’Exèrcits del Centre, que el seu avanç estava sent espectacular, pogués estar excedint les seves pròpies possibilitats.


Reinhard Heydrich, com el 17 de juny de 1941, va tornar a ordenar en els oficials de l‘exèrcit alemany que fomentessin o intensifiquessin els pogroms locals contra els comunistes i els jueus homes sense deixar empremtes digitals.


A Alemanya, els alemanys varen rebre per primer cop notícies sobre l‘Operació Barba-roja en dotze parts extraordinaris. El primer comunicat va sortir a les onze del matí precedit per la Fanfàrria Russa. En les informacions s’explicaven les victòries sobre els soldats soviètics a Brest-Litovsk, Bialystok, Grodno, Vílnius, Kaunas, Dünanburg i Minsk, entre altres llocs, i es deia que s’havia aconseguit el control aeri. A més, es va informar que dos exèrcits soviètics estaven envoltats a Bialystk i que els soviètics havien perdut 2.233 tancs i 4.107 avions, a més de que s’havia capturat una enorme quantitat d’equipament militar i un gran número de presoners. Les notícies sobre el front es varen llegir a la ràdio en intervals d’un quart d’hora, però no varen tenir una gran acollida entre la població, que es va cansar de seguida de tants comunicats especials.

Tot i les impressionants victòries, Franz Halder va apuntar en el seu diari que la informació procedent del front confirmava que en general els soviètics combatien fins l’últim home. El Völkischer Beobachter anava aquell dia en la mateixa línia que Halder i deia en un dels seus articles que el soldat soviètic superava als adversaris de l’oest pel seu menyspreu a la mort i que resistien fins al final. 

En el front oriental:

En el sector nord:

Aquell dia va començar l’ofensiva alemanya de l’Eduard Dietl a l’extrem nord. Però l’operació es va veure dificultada per la irregularitat del terreny i la falta d’adequació de les carreteres en aquella regió àrtica. Els soviètics, a més, varen respondre a l’acte amb el llançament de 18 bombarders SB contra el port de Liinahamari, on es va enfonsar una embarcació de càrrega i es varen produir greus danys a la zona del moll. 


La Divisió Totenkopf de les SS va ser sorpresa per uns caces soviètics i varen matar a deu dels seus homes.

En el sector central:

La Wehrmacht va aprofitar que el govern soviètic s’havia paralitzat i no donava ordres des de feia uns dies per avançar amb força cap a Moscou i a Leningrad. El Grup d’Exèrcits Centre va tancar en un gegantesc moviment en pinça la ciutat de Minsk, atrapant a 290.000 soldats soviètics, capturant 2.500 tancs i 1.400 peces d’artilleria de camp. Per altra banda, els alemanys varen acceptar a un grup de soldats voluntaris croats per lluitar contra els soviètics. Tot i l’evident èxit de l’Operació, els alemanys varen topar-se amb un problema que els portaria molt maldecaps fins al final de la guerra, el carburant. Aquest dia la Luftwaffe va tenir que anar a buscar carburant pel 4º Grup blindat.


Per intentar frenar els alemanys, el tinent general Andrei Yeremenko va substituir a Dimitri Pavlov, acusat de no haver fet suficient per la defensa soviètica, en qualitat d’oficial al comandament del sector central. L’endemà Pavlov es va dirigir a Moscou per ser jutjat.

En el sector sud:

El tinent general Riabishev, comandant del 8º Cos Blindat, es va reunir amb els oficials del seu Estat Major, rodejat de vehicles destruïts per la Luftwaffe, i varen decidir escapar de l’embolcall de la 11º Divisió Panzer.

A la nit, els alemanys es varen apoderar de la ciutat de Lvov, la capital de Galítzia Oriental. Un cop es varen retirar les tropes soviètiques, els nacionalistes ucraïnesos varen començar a matar els jueus al carrer. 

A la Unió Soviètica:

A Moscou, a la matinada, Iosif Stalin va patir un col·lapse nerviós per culpa de la invasió alemanya que no havia previst, però tot i estar enfonsat anímicament va ser present en una reunió en el Ministeri de Defensa, en el carrer Frunze. Allí va ser informat que l’exèrcit soviètic s’estava retirant i que la ciutat de Minsk estava a punt de caure en mans alemanyes. Allí es va acordar una directriu general segons la qual abans de que els soldats soviètics es retiressin d’una ciutat tenien que treure tot el material mòbil i qualsevol article movible, inclús aliments. La directriu també fixava les normes per les activitats dels partisans darrere de les línies i se’ls assignava la missió de destruir ponts i vies ferroviàries, destruir les comunicacions telefòniques i telegràfiques dels alemanys i destruir els seus dipòsits d’armes.  

Quan Stalin va sortir de la reunió estava consternat, no es podia creure que tot l’imperi que havien construït amb el líder bolxevic Vladimir Lenin estigués a punt de caure. Els alts càrrecs soviètics com Viatxeslav Mólotov, Anastas MikoyanLavrenti Beria veien com Stalin no era capaç de trobar una solució i varen pensar seriosament en unir les seves forces per enderrocar-lo. Mólotov va escriure que Stalin ja no era ni capaç de vestir-se ni de dormir. Però tots ells sabien que si fallaven amb el seu pla d’enderrocar-lo Stalin es venjaria d’ells i els empresonaria, els torturaria i els executaria. A més, Stalin va assumir el control del Ministeri de Defensa de la federació i va establir un consell de defensa de cinc homes, cosa que encara dificultava més els seus plans per enderrocar-los.

Però Stalin va patir nous contratemps aquell dia quan va saber que Albània havia declarat la guerra a la Unió Soviètica i quan des de Tòquio Max Clausen va enviar un missatge de l’espia Richard Sorge que deia que Japó estava preparant una mobilització de prova per enfrontar-se a la Unió Soviètica, tot i que el primer ministre Fuminaro Konoye seguia oposant-se a la bel·ligerància.

A Romania:

A Iasi, després de la batuda del dia anterior contra els jueus, els soldats romanesos varen afusellar a la majoria dels detinguts en el patí del quarter general de policia. Els 4.300 supervivents varen ser amuntegats en vagons de càrrega per ser més tard deportats. Després d’eliminar als jueus, els cristians de la ciutat varen col·locar creus, icones i cartells amb inscripcions que deien: Aquí viuen cristians, no jueus. Els romanesos els varen assassinar amb el pretext de que els jueus de la ciutat havien fet senyals als aeroplans soviètics que els bombardejaven. 

En els Estats Units:

El que va ser primer ministre polonès, el pianista Padereski. Franklin Delano Roosevelt va oferir el cementiri d’Arlington per enterrar-lo. 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: