Home // diari // 24 d’abril de 1945

24 d’abril de 1945

Dimarts:

En la Batalla per Berlín:

A les tres de la matinada, l’Adolf Hitler es va aixecar del llit. Just en aquell moment l’Albert Speer, que estava juntament amb l’Eva Braun bevent xampany de la marca Möet & Chandom i menjant pastissos mentre recordaven el passat, la va deixar a l’habitació per anar-se a acomiadar definitivament d’en Hitler. L’Albert Speer havia arribat el dia anterior a Berlín, va aterrar a l’aeroport de Gatow, un aeroport buit, des d’on va poder veure que les tropes soviètiques estaven molt a prop del centre. L’objectiu de Speer era el d’acomiadar-se de l’Adolf Hitler en el Führerbunker. Tot i que ningú li havia ordenat que vingués, ell volia acomiadar-se de la persona amb qui havia tingut una amistat durant els últims dotze anys. En una habitació del búnquer es van reunir ells dos per últim cop. De l’entrevista que van tenir no en tenim testimonis ni documents que ens permeti saber què va passar realment aquell moment. Speer confessà anys mes tard que l’hi havia explicat a en Hitler que havia contradit totes les seves ordres de terra cremada, cosa que segons ell, no li va dir absolutament res. Molts historiadors creuen que aquesta versió de Speer és mentida i que mai li va confessar que havia contradit les seves ordres. Tant si es veritat o no, el que es clar és que en Hitler li va tornar a explicar de forma distant que el seu final seria al costat de l’Eva Braun, i que deixaria com a successor seu a Karl Döenitz. A més li va assegurar que estava molt content de morir ja que estava molt cansat. Segons sembla, també li va parlar de la ciutat de Linz, la ciutat on havia somiat poder-se retirar, i li va dir que l’Eva havia rebut l’encàrrec de dissenyar el barri comercial i l’avinguda de Linz. Speer ja no va fer cas a aquells comentaris perquè va veure que havia fugit de la realitat.

A les 4:50 del matí, en el búnquer de la Cancelleria, Hitler va transmetre la seva última ordre que va ser transmesa pel mariscal de camp Ferdinand Schörner. En el telegrama, que avui en dia es troba en mans privades, deia que es quedaria a Berlín per donar exemple i per prestar un millor servei a Alemanya, i va ordenar que tothom fes tots els esforços per guanyar la batalla de Berlín.

Al matí, Hitler es va reunir amb el general Hans Krebs, que li va ensenyar l’informe estratègic en què es trobava la ciutat. En Hitler encara estava confiat de que tot acabaria sortint bé. Seguidament, va escriure l’últim telegrama per en Benito Mussolini, on li va dir que la lluita per les seves vides arribava al final i que el bolxevisme i el judaisme havien fet tot el possible per destruir el territori germànic. Acabava el seu escrit dient que canviarien el curs de la guerra. Per la seva part, en Mussolini va escriure una carta a en Winston Churchill per demanar-li que el tractessin amb justícia i li va deixar clar que no acceptava una rendició sense condicions perquè era un deshonor per totes les parts. Després, li va explicar que li entregava uns documents que descrivien els perills dels soviètics. En Mussolini va entregar la carta al tinent alemany Franz Spoegler, que l’havia de fer arribar a Churchill, però aquest mai la va enviar i no se sap perquè la va guardar.

Mentrestant, l’ambient en el Fürherbúnquer era insostenible i depriment. Les notícies que arribaven deien que hi estaven havent acarnissats combats en els carrers dels barris est i sud de la capital. Diversos barris del nord de la ciutat havien caigut en poder dels soviètics i la carretera de Nauen, l’última via principal cap a l’oest, estava bloquejada per carros de combat T-34. Amb aquest pèssim ambient, la majoria dels ocupants no tenien res a fer, les instal·lacions no eren adequades per enviar missatges, i es passaven el dia esperant, bevent i passejant-se pels passadissos discutint si era millor suïcidar-se amb una arma de foc o amb cianur. En Joseph Goebbels ja havia pres la decisió de suïcidar-se amb la seva dona i els seus sis fills. La Magda Goebbels havia patit diversos atacs de cor, estava al llit en un estat molt dèbil. En Hermann Göering era considerat un traïdor i estava retingut a Berchtesgaden perquè havia enviat un telegrama al búnquer demanant que si en Hitler ja no podia governar ell se’n faria càrrec des de Berchtesgaden per posar les coses al seu lloc. Tot i això, en Göering va enviar un segon telegrama explicant que dimitia del seu càrrec per problemes cardíacs. Davant d’aquelles desordres i la imminent derrota, en Hitler ja només s’interessava per com seria el seu suïcidi al costat de l’Eva i el de la seva gossa, la Blondi, que seria la primera en provà el cianur. Però encara hi havia algú en el búnquer que creia que en Hitler podia fugir, com en Ferdinand Schörner, que li va enviar un telegrama on li aconsellava que s’unís amb el seu Grup d’Exèrcits per seguir lluitant a les muntanyes de Bohèmia. No fent cas a aquelles suggerències, en Hitler va rebre la trucada del gauleiter Paul Wegener, que li va preguntar si no estaria disposat a acceptar una rendició en el front occidental per reforçar el front oriental per estalviar d’aquesta manera a Alemanya una doble devastació. En Hitler va rebutjar totes les propostes, ja que encara confiava amb el seu 9º Exèrcit. A més, en Karl Döenitz va comunicar que enviaria a tots els mariners de que disposava per lluitar per la defensa de Berlín tal i com l’hi havien ordenat per telegrama el 22 d’abril. Després de rebutjar les propostes perquè marxés, en Hitler va enviar un telegrama al general de la Luftwaffe, en Robert Ritter von Greim, que comandava la 6º Flota aèria, perquè es presentés a la Cancelleria del Reich d’immediat per parlar sobre un assumpte de suma urgència. En Von Greim, que es trobava a Munic en aquell moment, li va costar molt trobar un avió que el portés a Berlín, però estava convençut que podria aterrar en els carrers o en els jardins de la Cancelleria. Finalment va arribar al Führerbúnquer el 26 d’abril de 1945 amb la pilot Hanna Reitsch. En Hitler el volia nombrar cap de la Luftwaffe en substitució d’en Hermann Göering, que havia sigut destituït i arrestat el dia anterior. En Martin Bormann va anunciar per ràdio al poble alemany que en Göering havia dimitit per motius de salut.


A les afores de Berlín, pels voltants de les quatre de la matinada, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va trucar al general de brigada Krukenberg en el camp de maniobres de les SS proper a Neustrelitz, on hi havien soldats de la Divisió Carlemany, per ordenar-li que es traslladés a Berlín d’immediat i es presentés davant del general de divisió Hermann Fegelin a la Cancelleria del Reich. En Krukenberg sabia que era una acció perillosa i va demanar voluntaris perquè l’acompanyessin. Quan pujaven als cotxes, eren dos quarts de nou del matí, varen veure a en Heinrich Himmler conduint el seu cotxe Mercedes descapotable que tornava a Hohenlychen des de Lúbeck, on la nit anterior s’havia reunit amb el comte Folke Bernadotte, representant de la Creu Roja, per negociar la pau. Per dirigir-se a Berlín varen utilitzar carreteres secundàries de l’oest. A les deu del matí varen arribar a l’àrea del Reichssportfeld. Però 2 dels 8 camions amb els quals anaven es varen perdre pel camí quan varen intentar defensar el pont Sacron Paretzer Kanal, on varen ser atacats per l’artilleria soviètica. Els soldats es van veure obligats a fugir a peu deixant els camions i es varen refugiar en el bosc de Grünewald. Finalment, per sorpresa de tothom, inclús pels presents al búnquer, a mitjanit va arribar al búnquer de la Cancelleria del Reich el general de brigada Krukenberg. Quan el varen portar amb el general Hans Krebs, en Krukenberg va saber que era impossible la victòria quan en Krebs li va dir que durant les últimes 48 hores s’havia ordenat a un bon número d’oficials i unitats que es dirigissin a Berlín i que ell era l’únic que ho havia aconseguit.


En la batalla, la ciutat era seriosament atacada i era només qüestió de dies de que tot acabés. El 8º Exèrcit de Guàrdia i el 1º Exèrcit blindat de la Guàrdia varen establir contacte en el sud-est de Berlín amb les tropes de l’Ivan Koniev, i quan varen arribar al nord del canal de Teltow, el gruix de l’exèrcit soviètic va arribar al Elba i la ciutat va quedar definitivament envoltada pels soviètics. A dins la ciutat moltes cases que es veien afectades pels atacs soviètics desplegaven banderes blanques i molts membres de la Volksstrum s’estaven rendint amb un mocador blanc. La majoria dels soldats soviètics es trobaven en els suburbis de Berlín, i un grup de 200 soldats voluntaris francesos (els de la Divisió Charlemagne) defensaven la capital amb tot el què podien; amb Panzerfaust (un tipus de granades) i Sturmgewehr. Durant la matinada, un cos del 5º Exèrcit de xoc soviètic va aconseguir creuar el riu Spree per un punt situat al nord del parc de Treptow, i les restes dels cossos d’en Helmut Weidling varen llançar contraatacs, però tot i destruir alguns tancs Stalin les forces soviètiques eren molt superior en número i, al migdia, varen ocupar el parc i, al vespre, varen arribar a la línia circular del S-Bahn. Més tard, les tropes soviètiques varen agafar el control de l’aeroport de Tempelhof. El comandant en cap de les tropes nazis de l’aeroport, el coronel Rudolf Boettger, tenia ordres de destruir l’aeroport si queia en mans enemigues; però enlloc d’això es va suïcidar. Al migdia, els soldats soviètics dels exèrcits d’en Zhukov i d’en Konev ja es trobaven al suburbis de la ciutat i s’havia completat el cercle del 9º Exèrcit d’en Busse. Per la tarda, l’aeroport de Gatow, a la riba del Havel, a l’oest de la ciutat, va patir un intens bombardeig de l’artilleria. L’eix Est-Oest, on havia aterrat Speer el dia anterior, era l’última artèria de comunicació no telefònica que els hi quedaven en els alemanys.


A les afores de la ciutat per la banda sud de Berlín, a les sis i vint del matí, les tropes d’en Rybalko varen començar a bombardejar a través del canal de Teltow, i un cop acabat el bombardeig l’Ivan Konev va ordenar a la infanteria creuar el canal amb embarcacions d’assalt i bots de rem. Poc després del migdia varen col·locar els primers ponts artificials per fer travessar els primers tancs, i les unitats del exèrcit soviètic varen arribar a Dahlem. Mentre avançaven, la rereguarda es va veure atacada per les tropes d’en Walther Wenck, que avançaven des de l’oest en direcció a Treuenbrietzen i Belitz amb l’objectiu de trobar-se amb el 9 Exèrcit, que estava intentant sortir dels boscos del sud-est de Berlín, darrera les línies de subministrament d’en Konev. Desesperats, a la nit, l’Alt Comandament de la Wehrmacht va decidir utilitzar tots els efectius possibles, inclús les forces que seguien combatent contra els Aliats occidentals.

En el Reich:

A Berchtesgaden, a les cinc de la matinada, en Bernd von Brauchitsch va ser dut a on estava retingut en Karl Koller sota custòdia amb una suposada ordre d’en Göering. Havia de volar a Berlín immediatament per explicar-li a en Hitler què havia passat el dia anterior. Però quan en Bredow li va explicar que no era una ordre d’en Göering sinó d’en Hitler, en Koller es va negar a volar a Berlín abans de que caigués el dia. Desconfiant de tothom, va acceptar a anar-hi però amb la condició de fer-ho sol, sense els guàrdies de les SS. Posteriorment va ser alliberat per ordre especial d’en Hitler. Quan va sentir que en Hitler havia convocat al general Ritter von Greim des de Munic per entregar-li el comandament de la Luftwaffe, va enviar un telegrama a en Von Greim per explicar-li tots els fets a favor de Göering. Però en Von Greim no va mostrar cap simpatia cap a en Göering i no el va voler ajudar. Al cap d’unes hores, va arribar l’Ernst Kaltenbrunner en el xalet d’en Göering per veure’l juntament amb els seus companys que estaven empresonats. En Göering va pensar que el matarien, però en Kaltenbrunner va marxar sense dir-li res.


El Reichstatthalter del Oberdonau, l’Eigruber, va fer saber que totes les persones que en el seu territori s’oposessin a la voluntat d’en Hitler serien afusellades a l’acte.


Davant la imminent arribada dels nord-americans, diversos camions varen sortir del camp de concentració de Dachau en direcció a Munic. En un dels camions hi anava l’antic oficial de l’Abwehr, l’advocat muniquès Josef Ochsensepp Muller, l’ex primer ministre hongarès Miklos Kállay i el seu ministre de l’Interior, el baró Peter von Schell; el ministre holandès, el doctor Van Dyck; el mariscal de camp grec Pagagos i el seu oficial de l’Estat Major; els generals alemanys Franz Halder i Georg Thomas; Hjalmar Schacht; el nebot del dictador Iosif Stalin, Kokorin; el general Piotr Priválov, i vuit oficials de la RAF. Els camions varen travessar la capital bavaresa i es varen dirigir cap al sud; creuant la frontera austríaca a prop de Kufstein abans de continuar cap a Innsbruck i fins arribar al camp de concentració de Rosenheim, on se’ls va fer baixar. En total els camions transportaven a 136 persones de 17 nacionalitats. Hi havia 14 britànics, entre ells un capità de cognom Churchill, res a veure amb el primer ministre, així com els seus companys de l’incident de Velno de 1939, Stevens i Payne Best; hi havia cinc russos; entre els francesos hi havia l’ex primer ministre Léon Blum i la seva esposa Gabriel Piquet, el bisbe de Clermont-Ferrand, el príncep Xavier de Borbó de Parma i l’escriptor Joseph Joos; de txecs n’hi havien quatre; de grecs hi havia el mariscal de camp i quatre comandants generals; hi havia també el ministre holandès i sis danesos, un noruec, un suec, un suïs, un letó i quatre italians, inclòs el partisà Garibaldi (descendent del líder del Risorgimento) i el seu cap d’Estat Major, Ferrero; un grup hongarès on hi havia el fill de l’almirall Miklos Horthy i la seva secretària; d’austríacs hi havia l’antic canceller Kurt von Schuschnigg i la seva esposa, a més de l’alcalde de Viena anterior a l’Anschluss, Schmitz, així com el director Konrad Prazmarer. La delegació més nombrosa provenia d’Alemanya amb el secretari d’Estat Pünder, el príncep Felip de Hesse, Halder i la seva esposa, l’ex governador militar de Bèlgica, el general Alexander von Falkenhausen, el pastor Martin Niemöller, el príncep Frederic Leopold de Prússia, Fabian von Schlabrendorff i l’industrial Fritz Thyssen. Un altre grup estava compost pels parents dels colpistes del 20 de juliol; diversos familiars d’en Karl Friedrich Goerdeler, d’en Claus von Stauffenberg, d’en Kurt von Hammerstein-Equort, d’en Lüttwitz, d’en Plettenberg i un familiar d’en Hans Bernd Gisevius, juntament amb parents d’en Jakob Kaiser, Isa Vermehren i Fey Pirzio-Biroli, la filla de l’Ulrich von Hassell.

En el front occidental:

Els soldats nord-americans varen ocupar Ulm i varen creuar el Danubi.

A Itàlia:

Els Aliats varen creuar el Po i el Adige.


Després de ser bombardejat el 25 d’octubre de 1944 pels Aliats quan estava en el port de Gènova, el destructor RMI Dardo va ser enfonsat per la seva pròpia tripulació en no ser reparat des de l’atac.

A França:

Philippe Pétain, va ser alliberat dels alemanys i va tornar a França per ser sotmès a un judici contra ell per traïció. En Pétain sempre va creure que havia defensat França i va declarar; El poble francès no oblidarà. Sap que l’he defensat, com ho vaig fer a Verdú. 

A Àustria:

A Viena, l’antic canceller Karl Renner va fer el seu primer intent de crear un gabinet. Va elegir el moscovita Honner pel càrrec de ministre de l’Interior i cap de la policia, decisió que va ser molt controvertida. També va ser polèmic el nomenament del banquer Josef Joham per Hisenda perquè en la seva etapa en el Credit Anstalt havia mostrat una actitud amigable amb els nazis. El doctor Gerö va ser nombrat ministre de Justícia.

En els Estats Units:

Harry S. Truman va fer una declaració on va excloure formalment tota idea de capitulació parcial d’Alemanya i, d’aquesta manera, va tirar per terra la idea d’en Heinrich Himmler de negociar amb ells. Per altra banda, el president nord-americà va rebre la primera informació de l’existència del projecte Manhattan, que en Franklin Delano Roosevelt havia mantingut totalment en secret. La informació explicava que la preparació d’una nova arma, la bomba atòmica, estava amagada sota el nom clau de Tubex Alloys o també amb el nom S-1.


Després de discutir-se el dia anterior amb en Viatxeslav Mólotov sobre els tractats de Ialta, Truman va rebre un telegrama d’en Iosif Stalin que li explicava amb tot detall el què havia passat a Ialta i li va assegurar que en Roosevelt havia accedit a que el govern de Lublin fos el nucli del nou govern polonès. Com que Polònia tenia frontera amb la Unió Soviètica, el líder soviètic li va recordar que els soviètics tenien dret a contar amb un govern amic en aquell país. Amb un to més conciliador que el que havia tingut Truman el dia anterior amb en Mólotov, Stalin va continuar el telegrama dient-li que ell no sabia si els governs de Grècia o de Bèlgica eren realment democràtics, però que no tenia la intenció de protestar perquè l’assumpte resultava vital per la seguretat dels britànics. El líder soviètic li va afegir que estava disposat a satisfer la seva petició i fer tot el possible per arribar a una solució harmònica, però li va assegurar que li demanava massa exigint-li que renunciés a una qüestió vital per la seguretat de la Unió Soviètica i que no podia tornar-se en contra dels interessos del seu país.

A les Filipines:

La 37º Divisió d’infanteria nord-americana va atacar a Luzon amb tancs M-18.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: