Home // diari // 23 d’abril de 1945

23 d’abril de 1945

Dilluns:

En la Batalla per Berlín:

A la matinada, el general de la Luftwaffe Karl Koller, el representant del ministre Hermann Göering, es dirigia amb un Heinkel cap a Munic per dirigir-se després a Obersalzberg per reunir-se amb en Göering. Al migdia, un cop es varen reunir, en Koller li va explicar el què havia vist i sentit en els últims dos dies al Führerbúnquer i, a continuació, en Göering li va preguntar si en Hitler continuava viu, i en Koller li va respondre dient que creia que podia resistir una setmana, però li va dir que que segons la legislació vigent del 20 de juny de 1941 li corresponia assumir el lideratge del Reich. D’immediat, en Göering va convocar una reunió amb les altes personalitats que es trobaven a Berchtesgaden; en Hans Lammers, que li va confirmar que efectivament li tocava dirigir el país segons la llei, en Philip Bouhler, el mateix Koller i el coronel de la Luftwaffe, en Bernd von Brauchitsch. En Bouhler li va dir a en Göering que estava d’acord amb les paraules d’en Koller. Tots els presents coneixien la decisió d’en Hitler de morir al búnquer de Berlín. En Göering tenia el decret de Hitler del 29 de juny de 1941, en què el feia el seu successor, guardat en una caixa d’acer, i el varen estudiar junts. Després d’estudiar-ho varen escriure diferents telegrames per enviar-los a l’Adolf Hitler, en Wilhelm Keitel, en Joachim von Ribbentrop i en Nicolaus von Below. El telegrama, que en Göering va escriure massa llarg i ple de protestes, va ser rebutjat i, finalment, va ser en Koller qui va redactar aquell telegrama que va ser enviat a en Hitler i en el que deia que s’hi estaven conforme seria ell qui dirigiria el país a partir d’aquell moment. Abans d’enviar el telegrama, en Göering va ordenar que els comandaments de ràdio siguessin ocupats per oficials de l’Estat Major per raons de seguretat. També va donar instruccions al coronel Von Below en el Führerbúnquer per què s’assegurés que en Hitler rebia el telegrama i li va donar l’oportunitat de marxar de Berlín. A més, va donar instruccions a en Von Ribbentrop i a en Keitel de que l’informessin, a menys de que rebessin contraordres d’en Hitler en persona, i va fer que en  Martin Bormann sabes que era ell qui li havia enviat un missatge a en Hitler i no ningú altre, i també va voler deixar clar que havia de fer tot el possible per treure a en Hitler de Berlín. Però informar abans a en Martin Bormann va ser un error perquè aquest va exagerar-ne el contingut del missatge perquè en Hitler el veiés com un traïdor. Després d’enviar els missatges, en Göering, en Bouhler i en Koller varen dinar junts i varen debatre el següent pas. En Göering va decidir que volaria per veure al general Dwight D. Eisenhower el dia següent i va planejar un esborrany de proclamació al poble i a l’exèrcit alemany. La proclamació, segons li va dir a en Koller, havia de fer creure als soviètics que ells seguirien lluitant en els dos fronts, però en els nord-americans i els britànics els hi diria que només volien lluitar contra el front oriental i no contra l’occidental. Després varen debatre com seria el nou gabinet i creien que en Göering tindria que ocupar el Ministeri d’Afers Exteriors a més de tots els seus altres càrrecs. Acabats de dinar, en Koller va marxar, va baixar la carretera de muntanya fins a Villa Geiger, el quarter general de la Luftwaffe. Eren les cinc de la tarda. Poc després va rebre trucades d’en Göering que no varen ser contestades perquè en Koller se’n va anar a dormir després de passar l’anterior nit en blanc. Entre les vuit del vespre i les nou va intentar posar-se en contacte amb en Göering en el seu xalet però li va ser impossible parlar amb ell.


A Berlín al matí, Hitler havia recuperat la calma que havia perdut el dia anterior però estava molt enfadat amb el general Helmut Weidling per què hi havien rumors que deien que havia traslladat el seu quarter general a Döberitz, al nord de Potsdam, i va demanar executar-lo per traïció i covardia. Al matí, en Weidling va trucar al búnquer d’en Hitler per emetre el seu informe, però el general Hans Krebs li va respondre que en Hitler el considerava un traïdor, s’havien interromput les comunicacions amb ell la tarda del 20 d’abril de 1945 i es pensaven que havia desertat, i li va dir que havia sigut condemnat a mort. A la tarda, en Weidling es va traslladar a la Cancelleria per convèncer a en Hitler de que no era un traïdor. Sobtadament per en Weidling, en Hitler, que la seva ment ja no funcionava adequadament, es va mostrar molt content que el seu general l’anés a visitar i el va nombrar comandant de la defensa de la capital. En Weidling, que no va poder rebutjar el nou càrrec, no disposava d’un exèrcit poderós i només disposava del 56º Cos de Panzer, que estava molt afectat, les restes de la divisió blindada Müncheberg i la 20º divisió de Panzergrenadier, que estava amb bones condicions però el seu comandant, es trobava que el general Scholz s’havia suïcidat poc abans d’entrar a Berlín. Només estaven en condicions de lluitar les divisions Nordland i la 18º Panzergrenadier. En Weidling va decidir reservar aquesta última per un possible contraatac. El nou comandant de Berlín va organitzar ràpidament la defensa de la ciutat dividint-la en vuit sectors designats per les lletres que anaven de la A a la H. Cada un dels sectors estava sota el comandament d’un general o un coronel. El perímetre defensiu de la ciutat s’havia establert en el recorregut de la línia circular del S-Bahn. Els tres únics punts on es podien defensar amb certa eficàcia eren les tres torres antiaèries de formigó; la del búnquer del Zoo, la del Humboldthain i la del Friedrichshain. Tot i els problemes que tenia, disposava d’una gran quantitat de munició pels seus canons de 128 i 20 mil·límetres, i de bones comunicacions gràcies als cables telefònics subterranis. Però el principal problema era que havia de defensar la ciutat amb 45.000 homes de la Wehrmacht i les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, de l’atac de 1.500.000 soldats soviètics. Els destacaments de la Volkssturm no podien resistir els atacs del 3º Exèrcit blindat de guàrdies. En el centre del districte governamental, el general de brigada Mohnke estava sota el comandament de més de 2.000 homes procedents de les seves bases de la Cancelleria del Reich.


A fora del búnquer, l’artilleria soviètica va arribar a la Wilhelmplatz i estava més a prop del centre de la ciutat. El Consell militar del 1º Front de Rússia blanca va proposar als alemanys una rendició, però l’oferiment va ser rebutjat, i tan en Gregory Zhukov com l’Ivan Konev varen assaltar la ciutat. Les bateries soviètiques estaven disparant des de primera hora del matí i els projectils ja arribaven als búnquers del Tiergarten, on les lluites eren ferotges, a les restes de la nova Cancelleria i a l’edifici del Ministeri de l’Aire. Els soldats soviètics ja s’havien fet amb el control del sud de Berlín, les tropes de l’Ivan Konev avançaven cap a l’estació d’Anhalter, i l’aviació aliada va acabar de bombardejar la ciutat. A l’alba, algunes unitats de fusellers d’en Vasili Chuikov, destacades al sud de Köpenick, varen creuar tant el riu Spree com el Dahme en direcció a Falkenberg. El general Kazakov es va dirigir a l’estació de Schleicher, situada a l’est de Berlín, amb un carregament de canons. A la tarda, els soviètics varen assaltar la ciutat per l’est i el sud-est amb el 5º Exèrcit de xoc, el 8º de guàrdies i el 1º Blindat. Per buscar la rendició de la població, el 7º Departament del 1º Front Bielorús va llançar sobre Berlín pamflets en el que asseguraven en els soldats alemanys que no tenia sentit continuar lluitant, i també es varen llançar octavetes pels civils perquè les entreguessin als soldats soviètics en el moment de la rendició per tal de demostrar la seva bona voluntat. L’operació va ser un èxit perquè casi un 50% dels alemanys que es varen rendir varen ensenyar aquestes octavetes.

Per la seva part, els alemanys, per defensar la ciutat, van publicar la crida d’en Hitler del dia anterior en el primer número del botlletí Der Panserbär, i l’emissora Werwolfsender, portaveu especial d’en Joseph Goebbels a Königswusterhausen, va fer una cridar als membres de la Werwolf de Berlín i Brandenburg perquè lluitessin contra els soviètics. El missatge es va difondre a Berlín i Praga, dues ciutats inviolables pels nazis, i es va afirmar que els traïdors havien abandonat la capital i que tant en Hitler com en Joseph Goebbels es quedarien fins al final lluitant. L’estació emissora que controlaven els nazis a Praga va afirmar que la decisió que en Hitler havia pres de quedar-se a Berlín portaria a una batalla europea. Els dos diaris nazis que encara funcionaven; el Deutsche Allegemeine Zeitung i el Völkischer Beobachter, només parlaven de l’arribada dels soldats soviètics. El discurs dels nazis va ser escoltat per molt poca gent, ja que la majoria s’intentava refugiar a on podia. Un dels refugis on més gent s’hi va aglomerar va ser en el búnquer de l’estació d’Anhalter, propera a l’estació central. En aquells difícils moments, els homes de l‘Organització Todt (Organització d’enginyeria civil i militar) intentaven restablir el trànsit i apartaven els cadàvers que havien quedat al mig de la carretera, i la Feldgendarmerien va construir barreres antitanc per controlar que ningú marxés de la ciutat sense comprovar els seus documents. Els soldats que quedaven de la Wehrmacht, de les SS i les Joventuts Hitlerianes lluitaven amb tot el que podien per tal de que no avancessin els soviètics, però molts d’ells, en veure que era inútil resistir, es varen canviar la roba per posar-se roba de paisà per desertar.


A les a fores de Berlín, Wilhelm Keitel es va dirigir del quarter general del 20º Cos instal·lat a Wiesenburg, a tan sols 30 quilòmetres del cap de pont que ocupaven els nord-americans a Zerbst, a un centre d’enginyeria forestal, a prop del quarter general del 12º Exèrcit del general Walther Wenck. En Keitel va ordenar tan a en Wenck com en el coronel Reichhel que es dirigissin a Berlín per salvar a en Hitler amb el 12º Exèrcit, però en Wenck tenia la intenció d’obrir a la força un corredor des del riu Elba amb l’objectiu de fugir. Després de la reunió, en Wenck es va dirigir amb un Kübelwagen a on es trobaven els joves soldats per ordenar-los avançar cap al nord-est, en direcció a Potsdam per salvar els ciutadans civils que lluitaven o patien la lluita dels soviètics. En Keitel, per la seva part, va tornar a la Cancelleria del Reich a les tres de la tarda juntament amb l’Alfred Jodl per acomiadar-se d’en Hitler.


Tornant al búnquer, després de la marxa d’en Weidling, el búnquer va continuar sent un lloc ple de gent a la tarda. Entre altres va arribar-hi l’Arthur Axmann, que es quedaria al búnquer fins al final. També va arribar-hi en Keitel, que tornava de la seva trobada amb en Wenck i va informar a en Hitler del contraatac que havia ordenat en el 12º Exèrcit, cosa que el va posar molt content en el dictador i va ordenar que s’incorporessin a l’Exèrcit d’en Wenck tots les tropes disponibles encara que estiguessin mal equipades. Llavors, aquella tarda, per sorpresa de tothom, va aparèixer l’Albert Speer amb la intenció d’acomiadar-se un altre cop d’en Hitler ja que el 20 d’abril de 1945 no es varen poder acomiadar tal i com Speer volia. El ministre d’Armament havia tornat d’Hamburg amb cotxe recorrent 300 quilòmetres en 10 hores evitant les carreteres plenes de refugiats fins que es va trobar una ruta bloquejada perquè els soviètics havien arribat a Nauen. Llavors, es va dirigir a l’aeròdrom de Rechlin, a Meckenburg, un aeroport de la Luftwaffe, i va volar amb un Focke-Wulf biplaça d’entrenament cap a l’aeròdrom de Gatow, situat al costat oest de Berlín. Des de Gatow va volar amb un aeroplà d’observació Fiesler Storch, que va aterrar a l’eix Est-Oest, a prop de la porta de Brandenburg. A l’àmplia avinguda hi havien retirat les faroles i l’havien convertit en una improvisada pista d’aterratge. Mentre Speer es dirigia a Berlín, tal i com havia acordat el dia anterior amb el seu protector d’art, en Karl Maria Hettlage, un camió va traslladar casi tres dotzenes de quadres direcció a Hamburg, una zona suposadament britànica, per amagar-hi allí el seu patrimoni anònim. De camí a l’habitació d’en Hitler es va trobar amb en Martin Bormann, que li va implorar que convencés al seu líder de que es traslladés al sud. Speer li va donar una resposta evasiva. L’Eva Braun es va posar molt contenta quan va veure a Speer ja que el considerava un seu amic. Era dels pocs que la respectava. En aquells moments en Hitler estava abatut, sabia que el final s’acostava i molta gent li demanava si marxaria o no de la ciutat. Ell no parava d’insistir que es quedaria a la ciutat fins al final i assegurava que quan arribés el moment es dispararia un tret. Quan es va reunir amb Speer en el seu despatx, en Hitler no va mostrar cap tipus d’emoció i li va preguntar què li semblava la manera de treballar d’en Karl Döenitz. Speer li va contestar que tenia una impressió positiva del almirall i, després, en Hitler li va preguntar si creia que tenia que fugir o quedar-se. Speer li va respondre que tenia que quedar-se a lluitar. Llavors, en Hitler li va explicar que ell també ho creia però li va dir que no lluitaria més perquè no volia caure ferit i viu en mans soviètiques perquè estava convençut que li mutilarien el cadàver. Més relaxat, li va dir que es suïcidaria juntament amb l’Eva i que després cremarien els seus cossos, però que abans hauria de matar la seva gossa, la Blondi, i li va assegurar que li resultava fàcil acabar amb la seva vida.

Minuts més tard va començar una nova sessió informativa i en Hitler va intentar de nou ser optimista després de parlar de la seva imminent mort i la seva cremació. Al cap de poc hi va haver un fort enrenou en els passadissos. De cop en Martin Bormann va entrar a la sala i li va entregar a en Hitler el telegrama d’en Göering des de Baviera, i quan se’l va llegir li va cridar l’atenció que en Göering li demanava que si abans de les deu de la nit no l’hi havia contestat ell es faria el càrrec de tot. Els missatge que en Göering va enviar a en Keitel, a en Von Ribbentrop i en Von Below en què els demanava que protegissin els seus interessos tan d’en Hitler com d’ell mateix varen ser eliminats per en Bormann. Al principi en Hitler no n’hi va fer massa cas, no hi veia la deslleialtat que hi volia veure el seu secretari, però quan en Bormann li va ensenyar el telegrama d’en Göering enviat a en Von Ribbentrop en què li demanava que anés a veure’l immediatament si no havia rebut altres directrius d’en Hitler o d’ell mateix aquella mitjanit, el dictador alemany es va enfadar molt perquè ara si que veia que l’estaven traint. Molt enrabiat, en Hitler li va fer enviar un telegrama de resposta on li va dir que conservava la llibertat d’acció però que li prohibia ordenar coses sense el seu consentiment. Ràpidament en Bormann va enviar el telegrama a en Göering en què se l’hi eliminaven els seus drets de successió i se l’acusava de traïció. Després, en Hitler va analitzar el telegrama amb Speer, i en Hitler es va anar posant encara més furiós i va criticar durament a en Göering arribant a dir que era un corrupte per les drogues i el luxe. Finalment, escalfat i de molt mal humor, va decidir desposseir-lo de tots els seus càrrecs i del dret a succeir-lo, va ordenar detenir-lo i el va substituir pel general en cap Robert Ritter von Greim, que es va traslladar més endavant al búnquer de Hitler de Berlín per rebre instruccions. El text de destitució de Göering no va quedar registrat, però va ser vist per dos dels oficials del búnquer. Al mateix temps que s’enviava aquest missatge, en Bormann va enviar ordres als oficials de les SS Frank i Bredow, que estaven destinats a Obersalzberg, per què arrestessin a en Göering per alta traïció i que recloguessin al seu personal, inclòs en Koller, així com en Lammers. Respondrien amb la vida va afegir en Bormann. Així que quan en Koller va intentar posar-se en contacte amb en Göering entre les vuit i les nou del vespre i no va poder, la raó era que el mariscal del Reich es trobava sota arrest. Tant aviat com en Göering va rebre el primer missatge de ràdio, havia revocat els seus missatges originals a en Von Ribbentrop i a en Keitel i els havia informat de que tenia notícies d’en Hitler. Però va ser massa tard, el xalet va ser rodejat cap a les set de la tarda. En Robert Kropp va obrir la porta als oficials de les SS, que varen entrar amb els revòlvers a la mà i varen reduir a en Göering tancant-lo a la seva habitació. No se li va permetre veure la seva esposa ni a la seva filla o comunicar-se amb el seu personal. Mentrestant, en Koller estava cada cop més preocupat. Havia vist una còpia de resposta d’en Hitler. La seva esposa es va reunir amb ell sabent que passaria alguna cosa, i quan estaven sopant varen rebre l’anunci que havia arribat un oficial de les SS i que volia veure’l. Era en Bredow, que va entrar i el va saludar fredament per després dir-li que venia per detenir-lo, però quan en Koller li va preguntar per quin motiu, l’oficial de les SS li va respondre que no ho sabia però que tots els demés estaven arrestats. En Koller li va intentar fer veure de que eren innocents, però en Bredow, tot i disculpar-se de la seva acció, el va posar sota arrest juntament amb la seva esposa. Se li va prohibir comunicar-se amb l’exterior. Tot i ser detingut, va aconseguir amagar l’esborrany que havia estat redactant de la proclamació d’en Göering i va tirar aquests documents pel vàter.

Tornant un cop més al búnquer, mentre en Hitler continuava irritat amb en Göering, Speer ho va aprofitar per visitar a la Magda Goebbels, que estava al llit pàl·lida d’un atac d’angines juntament amb el seu marit que no va voler deixar-la sola amb Speer. Durant aquella nit, l’Eva Braun va enviar una última carta a la seva germana, la Gretl Fegelin, que es trobava a Berchtesgaden, i li va explicar que encara hi havia esperances, però que tant ella com l’Adolf Hitler no es deixarien agafar vius pels seus enemics i li va demanar que destruís totes les seves anotacions que tingués. L’Eva també li va dir que el seu marit, en Hermann Fegelin, havia marxat a Nauen per lluitar (Cosa que no era certa perquè en Fegelin havia marxat per trobar-se amb en Heinrich Himmler per negociar la pau amb els Aliats occidentals, però l’Eva en aquells moments no ho sabia). També li va demanar que destruís tota la seva correspondència privada, sobretot les factures del seu sastre, en Heise, perquè no volia que es fes públic que ella gastava per ser la novia d’en Hitler, però volia que es conservessin les cartes d’en Hitler. A mitjanit, quan el dictador alemany es va retirar a la seva habitació per descansar, l’Eva Braun va demanar a Speer que l’anés a visitar i va demanar que li portessin una botella de Möet & Chandom  i pastissos pels dos. En un moment de relax, l’Eva li va confessar que en Hitler havia pensat que ell estava actuant encontra seva, però que gràcies a la seva visita havia demostrat tot el contrari. També li va dir que en Hitler havia pensat en enviar-la a Munic, però que ells s’hi havia negat. Llavors varen parlar del passat de Munic, de les vacances que feien junts esquiant i de la vida a Obersalzberg.


A fora, a la mateixa nit, els nazis varen ordenar als tancs que estaven en condicions de lluitar que tornessin a l’aeròdrom de Tempelhof per proveir-se. En mig d’un camp de caces destrossats de la Luftwaffe, la majoria eren Focke-Wulf, els carros de combat varen omplir els dipòsits en un magatzem situat a prop d’un edifici administratiu, i varen rebre ordres de preparar un contraatac cap al sud-est, en direcció a Britz, on se’ls unirien alguns tancs Tiger II i alguns llançacoets Nebelwerfer. Mentrestant, molts berlinesos varen sentir sobrevolar avions sense llançar bombes. Molts varen creure que eren nord-americans que llançaven paracaigudistes, però la realitat era que les dues divisions de les forces aèries nord-americanes no varen arribar a embarcar mai. Per altra banda, sabent que era el final, els guàrdies de la presó berlinesa de la Lehrter Strasse i el quarter general de la Gestapo situat a la Prinz-Albrechtstrasse varen alliberar els últims opositors al règim nazi del complot del 20 de juliol de 1944 perquè veien que els soviètics es trobaven molt a prop seu. Però quan els alliberats caminaven cap a la llibertat els guàrdies els varen tirotejar per l’esquena, entre ells l’Albrecht Haushofer, el fill del professor Karl Haushofer, i en Klaus Bonhoeffer, mort d’un tret a la nuca. En el quarter de la Gestapo només varen deixar vius a set presoners.

En el Reich:

A fora de Berlín, aquella mateixa nit, el ministre de l’Interior, en Heinrich Himmler i el general Walter Shellenberg es van reunir amb el diplomàtic suec i vicepresident de la Creu Roja sueca Folke Bernadotte a l’edifici del consolat suec a la ciutat de Lübeck (Alemanya), il·luminat per espelmes per una apagada. En  Bernadotte no es volia tornar a reunir amb en Himmler per quart cop, però en Schellenberg el va convèncer perquè ho fes. En Himmler ja sabia la decisió d’en Hitler de suïcidar-se, i va voler negociar la pau amb els nord-americans sense el consentiment d’en Hitler. La reunió es va tenir que celebrar als soterranis, i els suecs i els alemanys es varen asseure en uns bancs de fusta. Assegut, en Himmler va dir que potser en Hitler ja era mort i que si no era així li quedava molt poc de vida i va admetre que Alemanya estava vençuda. A continuació, li va demanar a en Bernadotte que arribés a una pau amb els Aliats occidentals per un alto el foc i, a canvi, li va prometre que Alemanya tornaria a Suècia tots els presoners escandinaus que posseïa. També li va demanar poder-se reunir amb el general Dwight David Eisenhower. En Himmler realment es va creure que es podria arribar a entrevistar-se amb l’Eisenhower i, inclús, va demanar si tenia que saludar-lo amb una inclinació amb el cap o amb una encaixada de mans quan es trobessin. Tot i això, en Himmler va explicar que sinó acceptaven la seva capitulació agafaria el comandament d’un batalló i lluitaria en el front oriental. Immediatament després, el ministre alemany va escriure en el ministre d’Afers d’Exteriors de Suècia, en Christian Günther, suplicant-li que intervingués al seu favor davant dels nord-americans. A les tres de la matinada va acabar la reunió, i quan varen abandonar el consolat en Himmler va dir que se’n anava al front oriental que no era molt lluny d’on es trobaven. A continuació, va agafar un cotxe però estava tant nerviós que al cap d’uns segons va picar amb el filat de l’edifici i els homes de les SS el varen tenir que ajudar a treure el cotxe. L’oferta d’en Himmler es va fer arribar a en Winston Churchill i a en Harry S. Truman, però no en van fer cas. Tot i no rebre resposta, en Himmler va alliberar 2.000 presoners escandinaus que estaven tancats al camp de concentració de Neuengamme. Després, Bernadotte va marxar cap a Estocolm.


En el camp de concentració de Theresienstadt va arribar-hi un tren ple de presoners hongaresos i polonesos dels camps de Buchenwald i Auschwitz. La majoria estaven en molt mal estat perquè havien estat viatjant durant dues setmanes sense poder menjar.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen ocupar les ciutats de Potsdam i Frankfurt del Òder.

En el front occidental:

Els nord-americans varen alliberar Dessau i la ciutat d’Ulm. La victòria era fàcil per les forces aliades occidentals, el 3º Exèrcit va informa de menys de 50 baixes en la captura de 9.000 soldats alemanys. Per altra banda, els últims defensors alemanys del massís de Harz varen ser capturats. Més al nord, el 2º Exèrcit britànic va arribar a les afores d’Hamburg.


A Stuttgart, després de que la ciutat fos alliberada el dia anterior pel 1º Exèrcit francès, el comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va ordenar fer una desfilada militar per la ciutat amb els generals Joseph de Goisard Monsabert i De Vernejoul.

A Itàlia:

Una ofensiva d’un milió i mig de soldats Aliats de 26 països diferents varen penetrar en la vall del Po. Al matí, les tropes aliades varen alliberar la ciutat de Parma.

A Àustria:

A Viena es va celebrar amb molta eufòria la detenció de l’antic ambaixador alemany Franz von Papen. Al mateix temps, després de l’alliberació de la ciutat s’estava configurant el nou govern austríac. Durant aquell dia es va celebrar una reunió a la llar vienesa de l’antic canceller Karl Renner a la Wenzgasse, en el barri de Hietzing. Es va plantejar la idea de distribuir lliurement les carteres ministerials entre els tres partits interessats: socialistes, comunistes i conservadors.

A Espanya:

A Barcelona, un avió Savoia Marchetetti 84 va aterrar a l’aeroport del Prat amb 15 persones a bord, entre ells, els pares i la germana de la Clara Petacci i l’enviat personal del dictador Benito Mussolini, que portava una carta per l’ex ministre Ramón Serrano Suñer i una altra pel dictador Francisco Franco.

En els Estats Units:

El president Truman va convocar als seus assessors en política exterior per una última reunió abans de rebre a en Viatxeslav Mólotov. William David Leahy li va dir que després del que havien parlat a Ialta li sorprenia que els soviètics actuessin de forma diferent a com ho havien fet. En George Marshall sostenia que la ruptura amb els soviètics seria desastrosa perquè Estats Units depenia d’ells per derrotar a Japó. En Henry Lewis Stimson va demanar més prudència al President alhora d’atacar als soviètics i va dir que la Unió Soviètica havia sigut un aliat lleial i que sovint havia donat més del que havia rebut, especialment en importants assumptes militars. Li va recordar la importància de Polònia pels soviètics i va afegir-li que pocs països compartien les idees nord-americanes del que eren unes eleccions lliures. En Truman, que continuava no estant a l’altura de les circumstàncies, va prometre plantar cara a en Mólotov exigint-li el compliment dels acords de Ialta.

En la reunió amb en Mólotov, Truman va acusar als soviètics de trencar els acords de Ialta, particularment el referent a Polònia. Quan en Mólotov li va intentar explicar que Polònia, per la frontera amb la Unió Soviètica, era vital per la seva seguretat i que els acords parlaven de convocar a polonesos lleials i no al grup de Londres, en Truman va menysprear la seva frase. Després de discutir uns minuts més, el President el va engegar dient-li que esperava que li transmetés el seu punt de vista a en Iosif Stalin. Enfadat, en Mólotov li va contestar que mai l’hi havien parlat així en la vida, i en Truman li va replicar que complís els acords que es comprometia i no li tornaria a parlar d’aquella manera. El ministre soviètic va sortir indignat de la sala. Poc després, en Truman li deia a en Joseph Davies, l’ex ambaixador dels Estats Units a la Unió Soviètica, que havia sigut molt clar amb ell, que havia sigut un directe a la mandíbula.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: