Home // diari // 20 de juliol de 1944

20 de juliol de 1944

Dijous:

L’Operació Valquíria: 

Aquell dia l’Adolf Hitler va sobreviure a un atemptat bomba a Wolfsschanze, al seu quarter general de Rastenburg, Prússia Oriental. Aquell complot va ser executat per l’oficial Heer Claus von Stauffenberg, i l’operació es va conèixer amb el nom d’Operació Valquíria. L’atemptat va ser organitzat pel general Ludwig Beck i el representant dels devots cristians Carl Goerdeler, ajudat per alguns membres de la Wehrmacht.

A Berlín, a les sis del matí, en Von Stauffenberg va ser recollit a la porta de casa dels seus amics en la que habitava, a la Tristanstrasse 8, en el barri Berlín-Nikolassee, a Wannsee, pel seu xofer, i va ser portat al camp d’aviació de Rangsdorf per participar en la reunió informativa del quarter general d’en Hitler a Rastenburg. Amb ell va viatjar el seu ajudant, en Werner von Haeften, que portava una maleta amb una doble càrrega explosiva. Abans de marxar, el coronel va passar a veure la seva secretària per demanar-li alguns documents que va posar a la cartera per dissimular millor la càrrega explosiva. A un quart d’onze, en Von Stauffenberg i en Von Haeften varen arribar al camp d’aviació de Rastenburg, on un cotxe oficial els estava esperant per portar-los a la reunió militar amb en Hitler. Un cop varen aterrar, el coronel li va dir en el pilot que no abandonés l’aparell i que estigués lliure pel migdia. Llavors varen pujar a un cotxe de l’Estat Major que els va conduir al grup del quarter general, a uns sis quilòmetres de l’aeròdrom. Un cop varen arribar al quarter, en Von Stauffenberg es va dirigir de seguida a veure al general Erich Fellgiebel, el cap de transmissions del OKW, un dels eixos principals del complot, per assegurar-se de que el general estava disposat a transmetre les notícies de l’atemptat als conspiradors de Berlín per què entressin d’immediat en acció. Per la seva part, en Von Haeften va acompanyar al general de divisió Helmuth Stieff, que havia volat en el mateix avió, fins l’alt comandament de l’Exèrcit i després es va dirigir també al quarter general.

A les onze del matí, en Von Stauffenberg i en Von Haeften varen esmorzar amb la bomba de rellotgeria al maletí i, al cap de mitja hora, es va reunir amb el comandant en cap de les forces armades, en Wilhelm Keitel, en el seu despatx. Abans d’entrar, el coronel va penjar la gorra i el seu cinturó a l’avantsala. El cap del OKW li va dir que havia arribat molt d’hora i li va anunciar que en Hitler havia ordenat que es reunissin a dos quarts d’una enlloc de la una, tal i com esperava el coronel, perquè a dos quarts de tres de la tarda arribaria al quarter en Benito Mussolini. Però el més preocupant pel coronel va ser quan li va dir que com que s’estaven realitzant treballs en el perímetre 1 del quarter la reunió no es duria a terme en el búnquer de ciment sinó que es faria en barracó de fusta, el Lagebaracke, que era batejat amb el nom de sala de mapes. En Von Stauffenberg volia col·locar la bomba en el búnquer de ciment perquè així l’explosió de la bomba causaria més danys. Segurament molt disgustat, el coronel li va resumir el què es proposava dir-li a en Hitler, però va observar que en Keitel no l’escoltava i que no parava de mirar al seu rellotge. Uns minuts abans de dos quarts d’una, en Keitel es va aixecar i li va dir que s’havien de dirigir immediatament a la conferència. Quan es posaven les gorres, en Von Stauffenberg li va preguntar a en Keitel on es podia refrescar la cara i canviar la camisa, feia un dia molt calorós, i després de senyalar-l’hi el lavabo de l’avantsala, en Von Stauffenberg i en Von Haeften, que portava el maletí amb la bomba, s’hi varen dirigir ràpidament. En el lavabo de l’avantsala, en Von Stauffenberg i en Von Haeften varen obrir ràpidament el maletí, varen col·locar ràpidament els temporitzadors en els dos artefactes explosius i el coronel va agafar una pinça amb els tres dits que li quedaven i va trencar la càpsula que activava els detonadors de la bomba, un quilogram d’explosius de plàstic connectat a un mecanisme de rellotgeria que explotarien cap a les 12:40. Impacient, en Keitel es va irritar pel retràs del coronel i just en aquell moment es va rebre una trucada de telèfon del general Fellgiebel. L’ajudant d’en Keitel, el comandant Ernst John von Freyend, va agafar la trucada. En Fellgiebel l’hi va dir que volia trucar amb en Von Stauffenberg i va demanar que el cridés. Sabent que estaven fent tard, en Freyend va enviar al sergent major Werner Vogel perquè li digués a en Von Stauffenberg que s’afanyés. Quan en Vogel va entrar el lavabo per dir-los que s’afanyessin, el coronel es va posar nerviós en aquells moments, i més s’hi va posar quan va sentir els crits d’en Freyend que li deia que havien de marxar d’immediat. Amb les presses només va poder activar la meitat de la càrrega i l’altra meitat se la va quedar en Von Haeften, que la va amagar juntament amb altres papers al maletí.

En Von Stauffenberg i en Keitel varen entrar junts a la sala i, efectivament, la reunió ja havia començat. Eren les 12:37. La cabanya estava rodejada per una alta reixa i era fortament vigilada i la sala era relativament petita, d’uns 9 metres per 4,50, i tenia 10 finestres, que estaven obertes per deixar entrar l’aire. Totes aquelles finestres obertes reduirien l’efecte de l’explosió. En el centre hi havia una taula ovalada de 5 metres per 1,50 de roure massís. Aquesta taula no descansava sobre potes, sinó sobre dues peanyes grans i pesades col·locades en els seus extrems. Quan en Von Stauffenberg va penetrar la sala va veure que hi havia més de 20 persones i que en Hitler estava assentat al centre del costat més llarg de la taula, d’espatlles a la porta. A la seva dreta hi havia el general Adolf Heusinger, el cap d’operacions i el cap de l’Estat Major adjunt de l’Exèrcit, que en aquells moments estava explicant la situació en el front oriental, el general Korten, el cap d’Estat Major de l’Aire, i el coronel Heinz Brandt, el cap d’Estat Major d’en Heusinger. En Keitel es va asseure al costat d’en Hitler i de l’Alfred Jodl. Llavors, en Von Stauffenberg va demanar en veu baixa posar-se a prop d’en Keitel i d’en Hitler perquè va explicar que tenia problemes d’audició i perquè volia estar a prop d’en Hitler per entregar-li els seus documents a mà sobre la creació d’una sèrie de noves divisions de l’Exèrcit de reserva per ajudar a contenir els soviètics a Polònia i a Prússia Oriental. Després de saludar al dictador alemany, que estava examinant un informe de reconeixement aeri amb la seva lupa, va fer que en Freyend deixés el maletí amb la bomba d’un quilogram al costat d’una pota de sota la taula de roure on hi havien els mapes, a uns dos metres d’on hi havia en Hitler, i el coronel es va asseure entre en Korten i en Brandt, a la dreta d’en Hitler, cap al final de la taula. Al cap d’uns minuts, en Von Stauffenberg va abandonar la reunió sense aixecar sospites amb l’excusa de que havia de fer una trucada importat. Era normal sortir i entrar en aquestes reunions per fer trucades. Per aixecar encara menys sospites, va deixar-hi la gorra i el cinturó per donar entendre que tornaria. Un cop fora de l’habitació, va demanar-li a en Freyend que establís connexió amb en Fellgiebel. L’objectiu era que no veiés que s’estava escapant. Quan tot semblava que anava bé, el coronel Brandt li molestava el maletí que en Von Stauffenberg havia deixat i el va col·locar sobre el costat exterior del pesat suport de la taula, que s’interposava entre la bomba i en Hitler. Després de sortir del barracó, en Von Stauffenberg es va dirigir ràpidament a l’edifici dels ajudants de la Wehrmacht, on es va trobar a en Von Haeften, el tinent Ludolf Gerhard Sander i en Fellgiebel. En aquells moments només pensaven en agafar un cotxe per fugir ràpidament cap a l’aeroport de Weischmuren, on els esperava un avió que els portaria a Berlín.

En la sala de mapes, tothom esperava la intervenció d’en Von Stauffenberg perquè proporcionés informació a l’exposició d’en Heusinger, però ningú va fer massa cas a l’absència del coronel. A les 12:42, quan en Hitler estava inclinat sobre la taula recolzat en un colze i amb la barbeta a la mà estudiant en un mapa les posicions de reconeixement aeri, la bomba va explotar. Les finestres i els portes varen volar pel aires, es va elevar un espès fum i per tot arreu queien vidres trencats, trossos de fusta i de paper. Parts de la cabanya estaven en flames. En aquells moments, en Von Stauffenberg estava a 200 metres d’allí amb en Von Haeften i en companyia del general Erich Fellgiebel, davant la taula de treball d’aquest últim, en el búnquer 88, i varen veure sortir fum del barracó. En Sanders, que no sabia res de l’atemptat, no es va alertar perquè va comentar que els animals salvatges detonaven constantment les mines col·locades al voltant del recinte. Amb presses i nerviós, en Von Stauffenberg es va acomiadar ràpidament d’en Fellgiebel i varen pujar amb en Von Haeften en un cotxe amb xofer per fugir del quarter. Encara en aquells moments no s’havia donat l’alarma quan varen passar els guàrdies col·locats a la porta del recinte interior. Però quan varen passar la primera barrera, situada a uns metres del búnquer d’en Fellgiebel, ja havia sonat l’alarma i els varen aturar. En Von Stauffenberg va demanar en els guàrdies parlar amb l’oficial de servei en el cos de guàrdia. Llavors, va telefonar a un oficial, al capità de cavalleria Leonhard von Möllendorf, que va autoritzar la seva sortida. Després de penjar el telèfon li va dir a l’oficial que estava autoritzat per sortir i el varen deixar marxar. Per no haver de ser aturats en els següents controls, l’oficial va ordenar que en els següents controls els deixessin passar. A tota velocitat, en Von Stauffenberg va passar tots els controls de seguretat sense problemes, mentre els guàrdies pensaven que acabaven de llançar una bomba al quarter des d’un avió enemic. Mentre anaven camí cap a l’aeroport, en Von Haeften va tirar per la finestra del cotxe la segona bomba que no s’havia activat. Quan varen arribar a l’aeròdrom, el xofer els va deixar a 100 metres de l’avió, on el pilot ja tenia en marxa el motor, i un minut després volaven cap a Berlín. Era una mica més tard de la una del migdia. Després de l’explosió, el general Erich Fellgiebel va ordenar bloquejar les comunicacions del quarter general per efectuar el cop d’Estat, però el bloqueig no va funcionar tal com ells volien.

L’atemptat contra en Hitler va fracassar ja que va sobreviure miraculosament, gràcies en part a que la taula era de roure i valenta, cosa que li va aturar l’impacte de l’explosió, i al fet de que la reunió es va celebrar al Lagerbracke, una zona de barraques, en lloc de fer-ho al búnquer, on l’ona expansiva de la bomba no va ser tant forta ni tan mortal. A més, just abans de que la bomba explotés el coronel Brandt, que explicava el seu informe sobre la situació a Galítzia, va desplaçar el maletí d’en Von Stauffenberg quan es va inclinar sobre el plànol que hi havia a la taula i la va col·locar a l’altre costat de la pesada peanya de la taula. L’explosió només li va provocar a en Hitler un problema d’audició perquè se li van rebentar els timpans, que el va afectar fins la seva mort, un fort cop al braç dret, petits talls a la cara i li va deixar més d’un centenar d’estelles en el terç inferior de les cuixes. Però, com diria un testimoni més tard, en prou feines se’l reconeixia quan va sortir de l’edifici destrossat i en flames amb el rostre ennegrit, el pèl traient fum i el pantaló destrossat. En Keitel també miraculosament va sobreviure i va ser l’únic que no se li varen trencar els timpans. De les 24 persones que estaven presents, només quatre persones varen morir, entre ells el doctor Heinrich Berger, que va perdre les dues cames abans de morir al cap de poques hores, i el coronel Brandt. La resta dels assistents va patir ferides de diversa consideració, com en Bodenschatz, que estava allí representant a en Hermann Göering. L’Alfred Jodl tenia la cara plena de sang i el seu uniforme estava mig destrossat. Els que varen quedar ferits amb més gravetats estaven assentats en l’extrem de la taula, a prop del lloc d’on va esclatar la bomba. En el barracó es va viure moments d’incertesa mentre es recuperaven del cop, molts cridaven demanant ajuda i els qui varen poder es varen aixecar ràpidament per fugir de les restes de la sala. Quan en Hitler va recuperar el coneixement i va veure que estava il·lès, es va dirigir cap a la porta entre les runes mentre s’anava tocant la roba i s’intentava posar bé el cabell, pensava que l’estaven bombardejant. Quan es va topar amb en Keitel, aquest el va abraçar emocionat, fins i tot es va posar a plorar, i el va ajudar a sortir de les restes de l’edifici. D’immediat, en Hitler es va dirigir cap al seu búnquer enfadat com mai mentre cridava i ordenava que es castiguessin als culpables i a les seves famílies com mai s’havia fet. Ràpidament varen trucar al doctor Theodor Morell, que va veure que en Hitler tenia el braç dret inflat i en dolorit, inflors i rascades al braç esquerre, cremades a les mans i a les cames, i talls al cap. Quan el seu ajudant de cambra, en Linge, va entrar corrents i molt preocupat al búnquer, es va trobar amb un Hitler tranquil que li va dir amb un somriure a la boca: Linge, algú ha intentat matar-me. 

Encara ningú sabia què havia passat en aquells moments. Es creia en els primers moments que en Von Stauffenberg es trobava en el barracó i que es trobava entre els ferits més greus a l’hospital. En Nicolaus von Below, tot i les ferides a la cara que l’hi havien causat els vidres de l’explosió, va anar corrents a la cabanya de senyals per ordenar que es bloquegessin totes les comunicacions excepte les d’en Hitler, en Keitel i en Jodl. En Hitler, que encara no sospitava del seu coronel, va ordenar que es demanés informació a l’hospital. Quan les seves secretàries i les seves assistentes es varen dirigir en el búnquer, se’l varen veure assentat en una cadira rient, però amb els cabell de punta, amb el pantaló negre esparracat i el braç dret inflat. Quan les va veure les va saludar amb un somriure i els va dir que tot havia anat bé i que era una prova més del destí que l’havia elegit per aquella missió. En  aquelles dates en Hitler encara tenia un gran suport de les classes populars, i tenia clar que els culpables eren l’aristocràcia d’Alemanya, els anomenats von. El complot no va ser per part dels opositors catòlics que eren crítics amb el règim, sinó que va ser efectuat per un grup d’oficials, o sigui pels propis militars. Uns minuts més tard, en Hitler va relacionar i culpar d’aquell atemptat amb el que havia estat el general del seu 6º Exèrcit, en Friedrich Paulus. Segons Nicolaus von Below, va rebutjar la idea de que la bomba l’havien col·locat els treballadors de l’Organització Todt, que es trobaven temporalment al quarter reforçant el recinte contra els atacs aeris. Ràpidament va fer trucar a en Heinrich Himmler, en Karl Döenitz i a en Hermann Göering perquè es presentessin en el seu búnquer. Els dos ministres del Reich es varen dirigir ràpidament al búnquer. En Göering es trobava a només 80 quilòmetres del quarter quan va explotar la bomba. Mentre esperaven l’arribada dels ministres, en Martin Bormann, que també es trobava a Rastenburg, va ordenar la mobilització de la policia. A continuació, en Hitler, commocionat, es va canviar immediatament la roba i va anar a caminar juntament amb en Keitel, en Göering i en Bormann per la zona per avaluar la situació. Tota l’estona en Hitler no es va parar de tocar-se el braç dret perquè li feia molt mal.

Abans de les dues de la tarda va arribar en Himmler al quarter general i es va trobar amb un Hitler més tranquil, i junts varen analitzar la situació. En Himmler va ordenar disposar de les mesures que havia de prendre la policia contra els colpistes. Al cap d’una estona, el caporal Adam, del grup de Transmissions, es va apropar a en Hitler i li va explicar que el coronel Von Stauffenberg li havia dit que esperava una trucada de Berlín i que havia abandonat la sala de reunions poc abans de l’explosió sense donar explicacions. Alguns oficials assistents a la conferència es varen recordar llavors de que en Von Stauffenberg havia deixat el seu maletí de mà sota la taula. Els guàrdies de les zones de control varen manifestar que en Von Stauffenberg i el seu ajudant havien sortit del camp immediatament després de l’explosió. En Hitler no es podia creure que un militar hagués conspirat contra la seva vida i va demanar buscar-lo. Des de l’aeròdrom de Rastenburg varen informar de que en Von Stauffenberg havia agafat un avió precipitadament després de la una del migdia i varen indicar que es va dirigir a l’aeròdrom de Rangsdorf. Fins llavors ningú sospitava que a Berlín s’estava preparant un cop d’Estat.

En Hitler en un principi només va escoltar i mastegava píndoles de diferents colors, mentre els seus comandants es cridaven entre sí. En Döenitz donava la culpa dels desastres de la guerra a l’Exèrcit; en Göering hi estava d’acord però va defensar la Luftwaffe i es va dirigir a en Joachim von Ribbentrop i el va atacar per la seva inútil política exterior. L’esbroncada d’en Göering al ministre d’Afers Exteriors va arribar a tal punt que el va arribar a amenaçar amb el seu bastó de mariscal mentre li cridava que era un fastigós venedor de xampany. El va anomenar Ribbentrop a seques, sense el Von, i llavors en Von Ribbentrop es va queixar i li va dir que continuava sent el ministre d’Afers Exteriors i li va recordar que es deia Von Ribbentrop. Només quan es va mencionar l’assumpte de l’Ernst Röhm va esclatar la fúria d’en Hitler, que va cridar que castigaria a tots els traïdors i a les seves famílies sense pietat. Després de reflexionar, en Hitler va demanar a en Himmler que anés a Berlín perquè investigués què passava i va ordenar a les SS de Berlín que exterminessin a qualsevol sospitós. Però, curiosament i sospitosament, en Himmler no el va obeir i no va anar a la capital alemany fins a mitjanit, quan la situació estava controlada. Amb el dolor al cos, en Hitler va fer venir a Rastenburg el metge Erwin Giesing, un otorinolaringòleg de Berlín, que li va diagnosticar que tenia un timpà esquinçat i l’altre lesionat. Després es va començar a preparar per rebre a en Mussolini, que estava previst que arribés a les quatre de la tarda després d’haver retardat el seu tren.

Després, Hitler se’n va anar a dinar un moment i va fer cridar a la seva secretària privada, la Christa Schroeder. En veure entrar la seva secretària, Hitler es va aixecar amb dificultat de la seva butaca i li va donar la mà amb un somriure forçat. Hitler li va explicar les ferides que havia patit; el braç dret li feia mal després de picar contra la taula i li va assegurar rient que un atemptat amb bomba constituïa una manera fàcil d’anar-se’n a l’altre món. Hitler li va dir que aquell fet era el punt d’inflexió per Alemanya i que se’n alegrava de que els Schweinhunde s’haguessin tret la màscara. A continuació li va descriure l’atabalament del doctor Theodor Morell perquè li fes les primeres cures. Schroeder va quedar impactada en veure que els cabells d’en Hitler, que normalment estaven despentinats i li queien damunt del front, estiguessin tan ben arreglats i li va preguntar si havia tingut temps de fer venir el seu barber. Agafant-li la mà, Hitler li va contestar:

Tingui, toqui’ls. S’han cremat una mica i per això s’aguanten tan bé. 

Tot seguit, Hitler va explicar-li com s’havia produït l’atemptat i li va confessar que tenia molta sort, Llavors, el dictador alemany li va ordenar a la secretària que enviés el seu uniforme destrossat a l’Eva Braun a Obersalzberg. Hitler estava orgullós d’haver sobreviscut a l’atemptat, fins i tot lluïa l’uniforme destrossat, i creia que era invulnerable. També li a descriure la manera com havia reaccionat el seu servei després de l’explosió. L’altra secretària d’en Hitler, la Traude Junge, va quedar sorpresa per la rapidesa en que en Hitler es va incorporar després de l’explosió. A dos quarts de tres, en Hitler, en Himmler, en Keitel, en Göering, en Joachim von Ribbentrop i en Bormann es varen dirigir a l’estació de tren per rebre a en Benito Mussolini, que el seu tren feia mitja hora tard de l’hora prevista. Un cop saludats amb el dictador italià, en Hitler el va saludar amb el braç esquerre ja que el dret li continuava fent mal per l’explosió, el dictador alemany li va ensenyar les destrosses que havia provocat l’explosió en companyia de l’intèrpret Paul Schmidt. En examinar la cabanya, en Mussolini va creure que era un miracle que en Hitler encara fos viu i va pensar que era un presagi de victòria. El dictador alemany li va descriure a on estava ell, amb el braç dret repenjat a la taula mentre analitzava un mapa, en el moment de l’explosió i li va mostrar el seu cabell socarrimat a la nuca. Schmidt va trobar entre les ruïnes un tamboret perquè el dictador italià s’assentés. Durant uns minuts tots tres varen estar callats pensant en la situació fins que en Hitler va trencar el silenci per dir que havia arribat a la conclusió de que degut a la seva meravellosa salvació, estava segut de que no li passaria res i va assegurar que estava més segur que mai de que ell havia de dirigir la victòria alemanya. Més tard es varen reunir a soles i en Hitler es va anar relaxant. A les sis de la tarda, en Mussolini es va retirar a descansar. Mentre en Hitler i en Mussolini estaven reunits, en Keitel estava juntament amb en Joachim von Ribbentrop i l’Alfred Jodl a la zona on s’havia produït l’explosió per examinar el què havia passat.


A Berlín, a les onze del matí, el director de la policia berlinesa, el comte Wolf Heinrich von Helldorf, i el comandant de la ciutat, en Paul von Hase, varen ser informats de que havien de mobilitzar els seus cossos de seguretat per efectuar el cop d’Estat per controlar les zones d’interès per als colpistes. Però al cap de poc va regnar el caos quan en Fellgiebel va aconseguir transmetre un missatge que deia que en Hitler estava viu, però com que la trucada era molt dolenta no varen tenir més informacions. Ningú tenia clar si la bomba havia esclatat o si en Von Stauffenberg no havia pogut cometre l’atemptat, o si estava viu o arrestat. Llavors, varen rebre més missatges que deien que hi havia hagut un atemptat a Rastenburg però que en Hitler era viu. El problema que tenien ara és que no s’havia preparat res amb en Hitler viu. L’Olbricht va arribar a la conclusió de que començar accions abans de tenir notícies definitives seria un desastre.

En el moment de l’atemptat, a la Sala del Ministeri de Propaganda, s’havien reunit unes 200 persones amb la majoria dels ministres del Reich, per parlar en una conferència sobre la situació armamentista d’Alemanya en un discurs que va pronunciar l’Albert Speer. Quan el ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, va ser informat de l’atemptat, era pels voltants de la una del migdia, estava reunit amb el ministre d’Economia, en Walther Funk, i el ministre d’Armament, l’Albert Speer, en el seu despatx parlant sobre les oportunitat perdudes o encara existents sobre la mobilització de la pàtria. Mentre parlaven varen rebre una trucada urgent per megafonia. A l’altre costat de la línia hi havia l’Otto Dietrich, que li va comunicar des de Rastenburg que s’acabava de cometre un atemptat contra en Hitler. Després de saber que en Hitler estava bé, va preguntar si sabien alguna cosa concreta. En Dietrich li va respondre que en Hitler considerava que un dels treballadors orientals de l’Organització Todt era l’autor de l’atemptat. Després de penjar el telèfon, en Goebbels va donar la notícia en els seus dos convidats per prendre les decisions corresponents. De seguida que va veure que incriminaven a l’Organització Todt, Speer es va posar nerviós perquè ell s’encarregava de l’Organització Todt i tenia por de que molts dels seus enemics polítics ho aprofitessin per carregar-li les culpes, tal i com va ser més tard. En Goebbels, enfadat, li va recriminar a Speer de que no havia pres les mesures de seguretat corresponents. Tothom feia hipòtesis encara; en Goebbels va creure que els culpables eren els britànics i els jueus, per a en Karl Döenitz, el cap de la Marina, els culpables eren a l‘Exèrcit de Terra. Però de seguida tothom va tenir clar que el culpable era en Von Stauffenberg i alguns militars dissidents. Després de deixar a Speer i en Funk, el ministre de Propaganda es va retirar a dinar i llavors se’n va anar a fer una becaina com sempre feia. Entre les dos i les tres el va despertar el cap de la seva oficina de premsa, en Wilfried von Oven, que li va dir que acabava de rebre una trucada d’en Heinz Lorenz, el segon d’en Dietrich, que estava molt nerviós. En Lorenz l’hi va explicar que havia redactat un breu comunicat, segons va dir redactat pel propi Hitler, per què es retransmetés per la ràdio d’immediat. Després de llegir-se el comunicat, a en Goebbels no li va agradar el text i va comunicar que no tenia la necessitat de transmetre la notícia. Llavors, va donar instruccions perquè s’elaborés un comunicat més al seu estil.

A les tres de la tarda, en Von Stauffenberg va aterrar a l’aeroport de Tempelhof, a Berlín, per trobar-se amb el general Friedrich Fromm en el Ministeri de Guerra, a Benderblock. En aquells moments, en Von Stauffenberg estava eufòric, creia que en Hitler era mort, ja que durant les dues hores del vol varen quedar incomunicats i no varen saber que en Hitler havia sobreviscut a l’atemptat. Però a Tempelhof no l’esperava cap cotxe per portar-lo al centre de la ciutat, perquè el seu xofer l’esperava per error a l’aeròdrom de Rangsdorf. Ràpidament va trucar per què l’hi enviessin un cotxe que els portés a ell i a en Von Haeften a Bendlerstrasse. Mentre demanava el cotxe, en Von Haeften va trucar als seus companys per dir-los que en Hitler era mort. Llavors, en Von Stauffenberg va posar-se en contacte amb els altres opositors del règim per posar en marxa la segona fase de l‘Operació Valquíria. Primer va trucar al general Olbricht per saber què havia passat durant l’estona que havia estat incomunicat a l’avió, i amb gran consternació va saber que no s’havia fet res. Esperaven notícies encara. Al cap de mitja hora, en Von Stauffenberg i en Von Haeften ja es trobaven a l’Oficina Central del Exèrcit, on es varen reunir amb en Gottfried Bismarck i en Wolf Heinrich Helldorf. En Von Stauffenberg els va explicar que estava amb el general Fellgiebel fora de la cabanya quan va esclatar la bomba i que amb els seus propis ulls havia vist com el personal sanitari anava corrents a ajudar i com havien arribat els vehicles d’emergència, i els va assegurar que ningú podia haver sortit viu de l’explosió. Llavors, va trucar a en Fellgiebel, que seguia trobant-se a Rastenburg, però en Fellgiebel li va explicar que en Hitler era viu, però en Von Stauffenberg no s’ho va creure i va dir a la seva gent que en Hitler era mort.

A dos quarts de quatre ja s’havien tornat a restablir les comunicacions del quarter general a Berlín. A partir de llavors el pànic es va apoderar en els colpistes, que cada cop estaven menys animats i es varen negar a continuar amb la missió. Però en Von Stauffenberg no volia admetre que els seu complot havia fracassat i va ordenar mobilitzar el cop d’Estat a Berlín i per tot el Reich. Va trucar al quarter general d’en Carl Heinrich von Stülpnagel de la capital francesa per què els conspiradors entressin en acció a París. Seguidament, va intentar convèncer al general Friedrich Froom, que estava al cas del complot, perquè s’afegís el cop d’Estat, però en Froom va desconfiar de que el pla hagués funcionat i va trucar a les quatre de la tarda al quarter general per saber què havia passat. Al telèfon s’hi va posar en Keitel, que immediatament li va preguntar si sabia on era en Von Stauffenberg. En Fromm, desconcertat i preocupat perquè va pensar que si sabien que estava amb en Von Stauffenberg el culparien de l’atemptat i l’executarien, li va respondre que en Von Stauffenberg hauria d’estar amb ells a Rastenburg i que no es trobava a Berlín. Llavors, en Fromm es va negar a col·laborar amb els colpistes. L’Olbricht li va demanar amb exigències que firmés l’ordre de posar en marxa l’Operació Valquíria, però quan l’Olbricht va tornar a la sala per anunciar la negativa d’en Fromm, el coronel Mertz von Quirnheim ja havia començat l’operació enviant un missatge per cable als comandant regionals. El missatge deia: El Führer, Adolf Hitler, ha mort. Quan Fromm va intentar que arrestessin a en Mertz, es va produir una violenta discussió en què en Froom volia detenir també a en Von Stauffenberg, però, finalment,  el general va ser arrestat en el despatx del seu ajudant. Per la seva part, en Keitel, després de penjar el telèfon, va desconfiar d’en Fromm i va prohibir que prengués cap decisió.

Entre les quatre i les cinc de la tarda arribaven cada minut trucades telefòniques en el quarter general i llavors varen començat a arribar els principals colpistes. En Ludwig Beck, que ja estava allí, va anunciar que havia assumit el comandament de l’Estat i que el mariscal de camp Erwin von Witzleben era el nou comandant de l’Exèrcit. El coronel general Erich Hoepner, que havia de substituir a en Fromm, va arribar cap a quarts de cinc de la tarda amb una maleta. Portava el seu uniforme que en Hitler l’hi havia fet prohibir portar. Durant el transcurs de la tarda se’l va posar. Però tot ja va començar a anar malament pels colpistes quan a les quatre de la tarda, en Goebbels va rebre l’ordre d’anunciar per ràdio que en Hitler es trobava en perfecte estat de salut. A continuació, el general Thiele va avisar als conspiradors de que les emissores de ràdio donaven la notícia de que en Hitler havia escapat de l’atemptat. Llavors varen decidir que s’havien d’apoderar de l’emissora nacional per impedir que es difongués la notícia de que en Hitler encara estava viu i volien difondre les seves proclames anunciant la formació d’un nou govern. Poc després de les quatre de la tarda, el general Paul von Hase va trucar al comandant del batalló escollit de la guàrdia Grossdeutschland, a Doeberitz, l’Otto-Erns Remer, per ordenar-li que tingués preparada la seva unitat i que es presentés immediatament en la Kommandantur de l’avinguda Unter den Linden. En Von Hase volia que en Remer controlés la zona ministerial de la ciutat.

A les cinc de la tarda varen arribar al quarter general de Rastenburg els primers informes de Berlín indicant que havia esclatat una rebel·lió militar i que es creia que possiblement s’havia estès al front occidental. Aquella hora en Keitel va parlar per la ràdio per demostrar al poble alemany i als qui havien comès l’atemptat que en Hitler estava viu i va donar la culpa a uns quants oficials. Keitel els va amenaçar de que serien castigats sense cap mena de pietat. Hitler es va posar furiós per fet de que Von Stauffenberg hagués pogut arribar a Berlín. Al cap de vint minuts, Hitler va parlar per telèfon amb en Goebbels per ordenar-li que difongués la notícia de que estava viu i així els alemanys ho varen poder escoltar a les 17:42, a les 18:28, a les 18:38, a les 18:42, a les 19:01, a les 19:15, a les 20:00 i a les 22:00. El missatge per ràdio deia que en Hitler havia sigut víctima d’un atemptat, però que només havia petit unes rascades, havia rebut en Mussolini aquella tarda i que ja tornava a ser a la feina. Hitler també li va demanar que detingués a en Von Stauffenberg a l’edifici de Bendlerstrasse i que invalidessin les ordres que havia donat el general Fromm, a qui considerava culpable de l’atemptat perquè era proper a en Von Stauffenberg. En Hitler volia que a partir d’aquell moment en Himmler, que encara no havia aparegut per Berlín tal i com l’hi havien ordenat, ocupés les responsabilitats del general Froom. A partir de llavors una comissió especial de la Gestapo, composta per 400 homes, va començar a esbrinar l’origen del atemptat i les relacions dels colpistes.

Poc després de les cinc de la tarda, l’Otto-Ernst Remer amb el seu batalló va arribar a Berlín, i en Von Hase li va anunciar que en Hitler havia mort, la imminència d’un putsch de les SS, i li va donar instruccions per què aïllés totalment els ministris de la Wilhelmstrasse i l’Oficina Central de Seguretat de les SS situada en el mateix sector, en el barri de l’estació d’Anhalt. A dos quarts de sis, en Remer ja havia complert la seva missió i es va presentar a la Kommandantur per rebre noves ordres. Des del seu Ministeri, en Goebbels, que encara creia absurdament que un treballador oriental era l’autor de l’atemptat, va rebre el conseller governamental Heinersdorf, que li va demanar que li permetés passar a parlar amb ell a l’antic col·laborador del Ministeri de Propaganda i oficial del regiment de guàrdia de la Gran Alemanya, en Hans Hagen. Acceptant la demanda, aquest li va indicar que el batalló de guàrdia del comandant Remer havia rebut l’ordre de rodejar el barri del govern perquè en Hitler havia patit una desgràcia i el poder governamental havia passat a mans de la Wehrmacht. En Goebbels va creure que l’estaven traint i va fer un salt de ràbia, i va cridar que allò era impossible. Llavors, l’antic col·laborador d’en Goebbels li va ordenar que mirés per la finestra, davant la qual passava en aquell precís moment una companyia del batalló transportada en camions. En seguit, en Goebbels va posar en alerta màxima a la Leibstandarte Adolf Hitler perquè envoltessin l’oficina del seu Ministeri i després de parlar amb en Hagen, que el va convèncer perquè parlés amb en Remer, va ordenar-li que truqués immediatament a en Remer, sense saber que aquest ajudava als conspiradors sense que aquest tampoc sabés que estava ajudant als conspiradors, per demanar-li ajuda i perquè es reunís amb ell. En Hagen va complir amb la seva missió i va trobar a en Remer i li va ordenar que anés al Ministeri. El ministre alemany tenia clar que alguns generals estaven intentant agafar el poder.

Confós per tot plegat, en Goebbels es va retirar al despatx d’en Von Oven. Des d’una finestra va observar als soldats, que es movien cap a la Porta de Brandenburg en petits grups disposats pel combat. Allí col·locaven les seves metralladores en els suports i impedien la circulació, mentre que dos d’ells es dirigien fortament armats a la porta d’entrada del Ministeri de Propaganda, al costat del mur del parc, i varen muntar guàrdia. Llavors, en Goebbels va trucar a Speer per ordenar-li que es presentés al seu despatx d’immediat per explicar-li que s’estava produint un cop d’Estat. Speer de seguida es va posar al costat d’en Goebbels i li va prometre que l’ajudaria a desarticular el cop d’Estat. Al cap d’uns minuts, Speer va veure per la finestra els soldats que envoltaven l’edifici i va informar d’aquells fets a en Goebbels, que aquest en veure que estaven en perill se’n va anar a l’acte a una habitació de la casa per agafar dues pastilles (segurament de cianur) per si de cas. En Goebbels no entenia perquè no es podia posar en contacte amb en Himmler per demanar-li ajuda i li va parlar a Speer sobre la desconfiança que tenia en aquells moments cap al cap de les SS. Speer Després de que en Hitler el truqués de nou i li exigís parlar per la ràdio, ja que tenia por de que els colpistes s’apoderessin d’una emissora, en Goebbels va donar les instruccions corresponents i va entendre que en els colpistes les coses tampoc els hi anaven bé.

Veient el perill que suposava el ministre de Propaganda, en Von Hase li va ordenar a en Remer, que a dos quarts de set ja havia tancat el barri governamental, que arrestés a en Goebbels quan l’anés a veure. A l’avantsala del despatx d’en Remer va arribar l’avís d’en Von Hagen, que acabava de tornar del Ministeri de Propaganda, de que hi havia un cop militar i que tenia que presentar-se davant d’en Goebbels. En Remer, que encara creia que estava ajudant al bàndol del règim, es va dirigir al despatx d’en Goebbels amb 20 homes a les 18:40 i, amb un revòlver a la mà i amb el seu ajudant, va entrar al despatx amb la intenció de detenir-lo, tot i que va saludar amb un enèrgic Heil Hitler!. En Goebbels, en veure les intencions d’aquest, li va recordar en el jove comandant el jurament de fidelitat que havia prestat a en Hitler i li va preguntar si era un bon nacionalsocialista. En Remer li va replicar que en Hitler havia mort i que complia ordres del seu comandant, el tinent general Von Hase. Però en Goebbels li va contestar que en Hitler era ben viu perquè acabava de parlar amb ell per telèfon i podia demostrar-li. Va agafar el telèfon i al cap d’un minut en Hitler estava a l’altra banda de l’auricular. En Remer es va posar l’auricular a l’orella i en sentir la veu ronca d’en Hitler dient-li si el sentia va quedar pàl·lid. El dictador alemany li va explicar que l’atemptat havia fracassat i que una petita camarilla d’oficials ambiciosos l’havien volgut eliminar, i va ordenar reprimir la rebel·lió i obeir únicament les ordres d’en Goebbels i d’en Himmler, de qui es pensava que era a Berlín, i el va ascendir a coronel. Llavors, en Goebbels, que tenia Speer al seu costat, va cridar l’atenció d’en Remer i li va dir que sota les seves espatlles portava el pes de la Història. En seguit, en Remer va retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden, va enviar patrulles per detenir les unitats que es dirigissin a Berlín i es va encarregar personalment de descobrir el quarter general dels conspiradors per detenir els seus líders.

Controlant la situació, en Goebbels va ordenar que tots els batallons de guàrdia que estiguessin disponibles es presentessin immediatament en el jardí del seu Ministeri. Poc després varen arribar-hi 150 soldats, la majoria gent gran. Abans de parlar amb ells, en Goebbels li va dir a Speer de que si els convencia llavors podrien cantar victòria. El ministre de Propaganda es va reunir després amb aquells soldats i els va explicar la situació. En Remer, molt motivat creient que seria recompensat per aquells fets, tenia ara la intenció de dirigir-se a la central de la resistència, el quarter general de l’exèrcit de reserva en el Bendlerblock per detenir als conspiradors, que des de dos quarts de sis estaven atrinxeraven, entre ells encara hi havia en Ludwig Beck i l’Erich Höepner, que varen pronunciar un discurs als caps de secció demanant continuar amb l’Operació Valquíria. En Remer, com en Goebbels, no sabia quants colpistes hi havia en l’edifici. Segons en Wilfred von Oven, no es podien arriscar a perdre homes de vital confiança durant l’atac al quarter. L’Ernst Kaltenbrunner, que s’havia presentat a l’edifici ministerial, es va adherir a l’opinió d’en Goebbels. Volien esperar a tenir forces nombroses per desallotjar als colpistes. Entre les vuit i les nou es va aixecar el cordó que rodejava la zona dels edificis del govern.

A les sis de la tarda, en Hitler va fer un discurs per la ràdio, que no va ser emès fins a la mitjanit quan tot estava sota el seu control, on demostrava que es trobava perfectament bé. Segons sembla, en diferents ciutats, com Berlín i Königsberg, es varen veure dones que varen sortir als carrers plorant d’alegria en saber que en Hitler estava viu. Aquella mateixa hora, els colpistes varen emetre un anunci per ràdio on anunciaven la mort d’en Hitler i la constitució d’un nou govern, però pocs ja s’ho van creure. A partir de llavors, en Hitler de seguida va anar tenint la seva pròpia idea de qui eren els culpables del complot. Quan al vespre va anar a prendre el tè es va creuar amb uns paletes de l’Organització Todt que rondaven pel búnquer i els va explicar que ells no havien estat els culpables d’aquella situació.

La situació anava malament pels colpistes i empitjorava minut a minut. A l’edifici Bendlerblock varen començar haver-hi disputes entre els qui estaven a favor del complot i els qui confiaven amb en Hitler. És possible que molts dels qui varen col·laborar amb el complot se’n varen voler desentendre quan varen veure que havia fallat. Als carrers de Berlín el caos anava creixent i els militars que havien participat en el complot començaven a veure que no anava bé i ja no tenien clar a qui havien d’obeir. A mesura que passaven les hores els militars es varen posar tots sota les ordres d’en Goebbels. A dos quarts de vuit, el feld-mariscal Erwin von Witzleben va difondre per ràdio el telegrama dels colpistes i va invitar als militars a fer-se càrrec de la situació, però aquests ja no el varen escoltar. Mentrestant, en Schellenberg, amb l’ajuda de l’Otto Skorseny, varen reunir part de les tropes que havien de lluitar contra els conjurats.

A les vuit del vespre varen ser declarades nul·les totes les ordres dels colpistes i el fracàs del cop d’Estat era evident. En la Bendlerstrasse, el general Fromm, que prèviament havia ordenat en els seus ajudants que difongués per l’edifici la notícia que en Hitler era viu, els va demanar en els conspiradors l’autorització per retirar-se al seu propi despatx, situat en el pis inferior de l’edifici. Va donar la seva paraula d’honor de que no intentaria fugir i ni es posaria en contacte amb l’exterior. El general Erich Hoepner va accedir-hi i, a més, com que en Fromm es queixava de gana li va fer baixar uns entrepans i una botella de vi. Mentrestant, tres generals es varen negar a unir-se a la rebel·lió i varen sol·licitar parlar amb en Fromm i, de forma incomprensible, els varen dur davant del seu cap que continuava arrestat. En Fromm els va dir immediatament que hi havia una porta de sortida en la part posterior de l’edifici i els va ordenar que anessin a buscar ajuda, s’apoderessin de l’edifici i acabessin amb la rebel·lió. A les nou del vespre, els conspiradors, defraudats, varen escoltar per ràdio que en Hitler es dirigia al poble alemany aquella mateixa nit. Uns minuts més tard varen saber que el general Von Hase, que comandava la plaça de Berlín, havia sigut detingut, i que el general nazi Reinecker, amb el suport de les SS, s’havia posat el capdavant de totes les tropes de Berlín per assaltar la Bendlerstrasse. Tot estava perdut per ells. Al cap de poc, varen veure que el batalló de guàrdia d’en Remer havia rodejat l’edifici. Unitats Panzer lleials al règim s’estaven apropant ja al centre de Berlín.

Cap a les deu de la nit els conspiradors ja sabien que el cop havia fracassat i l’únic que podien fer era defensar l’edifici on es trobaven. Els oficials de l’Estat Major d’en Friedrich Olbricht varen sol·licitar parlar amb el seu cap perquè volien saber exactament què pensaven fer. El general els va dir que tenien que resistir i varen marxar, però al cap de vint minuts varen tornar sis d’ells amb les armes a la mà demanant-li més explicacions.  Quan en Von Stauffenberg es va dirigir cap al despatx de l’Olbricht, els sis homes el varen detenir. Com que va intentar escapar corrents cap al passadís el varen disparar ferint-lo en un braç. L’Olbricht en aquells moments estava parlant amb el tinent coronel Franz Herber. A continuació, més tropes alemanyes varen envoltar la Bendlerstrasse. En Ludwig Beck, en Hoepner, l’Olbricht, en Von Stauffenberg, en Von Haeften i en Mertz varen ser duts a empentes al despatx buit d’en Fromm, on aquest, que va ser alliberat per en Herber i els seus homes, no va tardar en empunyar el revòlver. A les onze de la nit, el general Froom va agafar el control de l’edifici Bendlerblock i va fer detenir a tots els membres que havien participat en el complot. Es volia presentar com una víctima del complot i va explicar que el volien utilitzar per ser una figura destacada dins de l’Exèrcit. Els va dir en els conspiradors que els tractaria tal i com ells l’havien tractat aquella tarda, i els va ordenar que tiressin les armes. En Beck li va contestar que no s’atreviria a detenir el seu ex cap i va agafar un revòlver per intentar suïcidar-se disparant-se un tret al cap. Increïblement la bala només li va fregar el cap. En Beck es va desplomar en una butaca ferit. Llavors, en Fromm va demanar a dos oficial que l’ajudessin, però en Beck va tornar a agafar el revòlver i va demanar una altra oportunitat. En Fromm va accedir-hi i els va dir en els altres conspiradors que els concedia uns minuts per escriure una carta. L’Olbricht i en Hoepner es varen asseure a la taula de l’Olbricht per escriure unes paraules d’acomiadament a les seves esposes. En Von Stauffenberg, en Mertz, en Von Haeften i els demés es varen quedar en silenci esperant. Mentrestant, en Fromm va saber que una unitat de guàrdia havia entrat en el pati del Bendlerblock i que en Himmler estava venint. Després de cinc minuts fora del despatx, en Fromm va tornar al cap de cinc minuts per anunciar-los que en nom d’en Hitler havia format un tribunal militar i que aquest els havia sentenciat a mort al coronel de l’Estat Major, en Mertz; el general Olbricht, a en Von Stauffenberg i al tinent Von Haeften. Els dos general, l’Olbricht i en Hoepner, estaven encara molt ocupats en escriure les seves últimes paraules a les seves esposes. Llavors, en Beck va tornar a demanar el revòlver. Sabent que havia de córrer per eliminar-los ell mateix, en Fromm li va ordenar en un oficial que tenia al costat que se’ls emportés en el pati. En Von Stauffenberg va intentar carregar amb tota la responsabilitat assegurant que la resta només complia les seves ordres, però en Fromm no li va dir res i se’ls va endur cap al patí, menys a en Hoepner que va ser tancat a la presó. Després de mirar-se al moribund Beck, en Fromm va ordenar a un dels seus oficials que el remetés. L’ex cap de l’Estat Major va ser tancat sense miraments a una habitació i allí el varen matar amb un tret.

En aquells moments es varen endur a en Von Stauffenberg i els altres condemnats en el pati de l’edifici, on els esperava un batalló d’afusellament format per deu homes del batalló de guàrdia. Els cotxes aparcats al patí il·luminaven amb els seus llums l’arena on havien de morir els condemnats. Sense cap tipus de cerimònia, l’Olbricht va ser col·locat a damunt l’arena i afusellat. El següent va ser en Von Stauffenberg va morir afusellat, però quan els botxins varen disparar contra el coronel, en Von Haeften es va tirar al damunt del seu cap per protegir-lo de les bales amb el seu cos. El seu gest va ser inútil perquè els botxins varen tornar a col·locar al coronel al damunt de l’arena i mentre li disparaven va cridar: Visca la nostra sagrada Alemanya!. Segons més tard varen executar en Von Quirnheim. Durant la matança dels dirigents nazis implicats en el complot es va assassinar també al compte Werner von der Schulenburg. Un cop assassinats els principals colpistes, en Fromm va ordenar que s’enviés d’immediat un telegrama anunciant que s’havia acabat amb el cop d’Estat i que s’havia executat els seus líders. Llavors, sabent que havia de demostrar que no tenia res a veure amb el complot, va exclamar que en Hitler s’havia salvat per la Providència i va cridar tres Sieg Heil. Tot i voler-se desmarcar del complot i d’inclús voler quedar com una víctima i un heroi, des d’última hora de la tarda en Bormann havia senyalat a en Fromm en una circular enviada als gauleiters com un dels detinguts i com a membre de la reaccionària banda de criminals.

Quan Speer va saber que en Fromm havia agafat el control de la situació, va agafar un cotxe per impedir que els matessin sense que ho aprovés en Hitler, però va arribar tard. Quan va arribar a l’edifici, en Fromm va sortir-ne i va explicar que s’havia acabat el cop d’Estat i que els havia fet executar. Estava clar que en Fromm va voler fer callar als opositors abans de que diguessin que ell també estava el darrere del complot. Minuts més tard va arribar l’Otto Skorseny juntament amb l’Ernst Kaltenbrunner i el comandant Remer amb un grup de soldats de les SS per ocupar el Ministeri, per arrestar a la resta de colpistes, però varen prohibir immediatament que es continués amb les execucions. Llavors, va emmanillar als conspiradors que encara quedaven, entre ells el general Von Hase, el capità general Hoepner i el general Von Kortzfleisch, i els va enviar a la presó de la Gestapo i va ordenar recollir els papers que els conspiradors no havien destruït. En Himmler, que feia poc que havia volat a Berlín i havia anat directament a la Hermann-Göering-Strasse, va establir temporalment el seu quarter general en el Ministeri d’en Goebbels, i va trucar a en Hitler per dir-li que la rebel·lió havia acabat. El ministre de l’Interior va ordenar que ningú tornés actuar de forma independent contra oficials sospitosos detinguts. En Goebbels estava molt enfadat amb en Himmler perquè no es varen poder posar en contacte amb ell i li va dir que sinó haguessin sigut tant maldestres els colpistes haguessin tingut una gran oportunitat. Curiosament, en Goebbels va sentir pena per en Von Stauffenberg definint-lo com el més llest de tots. En aquells moments en el despatx del seu Ministeri, en Goebbels va rebre la visita d’en Fromm, que va demanar parlar amb en Hitler, però el ministre alemany, enlloc de posar-lo en contacte amb el dictador alemany, el va fer esperar assentat mentre ell trucava en una altra sala al quarter general de Rastenburg. En Goebbels va rebre l’ordre de que una guàrdia armada vigilés a l’anterior comandant en cap de l’Exèrcit de Reserva.

Els cadàvers dels colpistes varen ser carregats en un camió, el d’en Beck va ser arrossegat fins al patí per enterrar-los d’immediat. Després de ser enterrats, en Himmler va creure que no n’hi havia prou i va ordenar desenterrar-los i incinerar-los. Mentrestant, a Prússia Oriental, un camió ràdio rodava a tota velocitat per la carretera de Königsberg a Rastenburg per què Hitler pronunciés per ràdio aquell missatge que el Deutschlandsender anunciava des de les nou del vespre. El líder alemany va voler pronunciar un discurs al seu poble per dos motius: per què el sentissin i sabessin de que estava il·lès, i per explicar-los que els culpables de l’atemptat havien comès un crim mai vist a la història d’Alemanya. Va comparar l’atemptat amb la punyalada per l’esquena de 1918 i en tres ocasions va mencionar que la seva supervivència era una senyal de la Providència perquè continués. Durant aquell dia, també es va detenir a l’Ulrich Wilhelm Schwerin von Schwanenfeld, que se’l veia com a possible secretari d’Estat en un futur govern i que havia fet d’enllaç entre la resistència civil i militar, i a en Peter Yorck von Wartenburg, un dels membres fundadors del Cercle Kreisau.

L’endemà, el general Henning von Tresckow, que va participar en l‘Operació Valquíria, també es va suïcidar en veure fracassat l’atemptat i sabent que anirien per ell. El seu cadàver va ser desenterrat de la seva tomba dies després davant dels seus pares, i la seva família va ser maltractada. A tots els qui varen ser arrestats dies més tard se’ls va negar qualsevol assistència religiosa. Els primers vuit condemnats a mort que hi va haver després de l’atemptat se’ls va penjar a la forca morint a poc a poc. Els feien recuperar les forces donant-los aiguardent perquè així durés més el seu patiment fins a la mort. A més, es va filmar la mort dels condemnats perquè en quedés constància. Van ser detingudes a més de 5.000 persones i moltes de les quals van ser assassinades. Segons algunes informacions, la Gestapo va saber dies abans que s’estava preparant un complot contra la vida de Hitler i podien haver detingut el 18 de juliol de 1944 a en Von Stauffenberg. Segons unes altres informacions, en Heinrich Himmler tenia coneixement del complot i va permetre que s’efectués. Una prova que feia sospitar d’en Himmler és que en Goebbels va mirar tot el dia de posar-se en contacte amb ell i no va obtenir resposta. Segons sembla si el complot hagués sigut un èxit, el capità general Ludwig Beck s’hagués fet amb el càrrec de Cap d’Estat.

A París, el cop d’Estat va ser organitzat per en Caesar von Hofacker, el cosí d’en Von Stauffenberg. A la capital francesa les coses semblaven més clares que a Berlín, ja que els Aliats havien desembarcat a França el 6 de juny de 1944 i estaven a prop de París. El general Karl-Heinrich von Stülpnangel, que estava a favor d’en Von Stauffenberg, quan va rebre la trucada d’en Beck va pensar que havia sigut un èxit i va ordenar arrestar el cap de la Gestapo, en Carl Oberg, i els dirigents de les SS. La seva missió dins del complot era agafar el control de les SS i controlar el quarter general de la Wehrmacht a Paris. Però el pla es veia que estava mal dissenyat des del principi. Quan l’Alfred Schneider, un soldat de l’Alt Comandament de la comandància est, va rebre una trucada del comandant suprem militar de França va quedar perplex perquè no sabia que s’havia produït l’atemptat contra en Hitler. Llavors varen rebre un telegrama que deia que en Hitler havia mort i que el govern del Reich havia de velar per mantenir l’ordre. Tots els telegrafistes desconeixien el què estava passant.

El mariscal Gerd von Rundstedt va prometre la seva ajuda als colpistes si l’atemptat triomfava, però a les set de la tarda va escoltar per la ràdio que en Hitler era viu i es va apartar de l’operació. A dos quarts de vuit, va rebre el missatge d’en Von Witzleben afirmant que en Hitler estava mort i va semblar que es tornava a unir amb els colpistes, però a un quart de nou, una comunicació directe amb el OKW li va confirmar que en Hitler estava viu i va tornar a canviar de bàndol. Però tot era un desconcert i ningú sabia res del cert. A les vuit del vespre el capità Gesken, en representació del comandant del regiment que no es trobava a la capital francesa en aquell moment, va llegir una ordre que deia que a Alemanya s’havia produït un desconcert, que la SD havia efectuat un cop d’Estat i que en Hitler havia mort. L’ordre acabava dient que havien d’arrestar als membres de la Gestapo i de les SS de París. Es varen detenir un total de 1.200 representants de les SS i la SD.

Però el cop d’Estat, com a Berlín, no va anar bé pels colpistes. Cap a les nou de la nit, per ordres del general Von Boineburg, el comandant militar del Gran París, uns destacaments del 2º Batalló del 1º Regiment de guàrdia varen envoltar els edificis de l’avinguda Folch, el domicili particular de l’Oberg, les oficines del carrer de Saussaies, els bulevards Lannes, i els varen envair pistola en mà. A les deu de la nit, en Von Stauffenberg va trucar als seus companys de París i els va informar que el cop havia fracassat i els va dir que els seus assassins estaven ja a la seva porta.

Mentrestant, en Von Stülpnangel i el coronel Cesar von Hofacker va anar a buscar el mariscal Günther von Kluge, que estava al corrent del cop militar contra en Hitler, en el seu quarter general a La Roche-Guyon, per demanar-li que fos el líder dels colpistes de França. En Von Kluge havia de ser l’encarregat de demanar als nord-americans i als britànics un alto el foc. Però en Von Kluge, tenint notícies de que en Hitler era viu i que tenia el control de la situació. Tot i que en Beck el va trucar per animar-lo a col·laborar, se’n va voler desmarcar per salvar la seva vida, tot i que va dir textualment; Bé! si aquest porc estigués mort!, i va decidir alliberar els presoners que havien fet trucant el cap de l’Estat Major, el general Blumentritt, perquè truqués d’immediat a París per alliberar els presoners. En Von Stülpnangel va ser incapaç de convèncer a en Von Kluge perquè continuessin amb l‘Operació Valquíria. Per a en Von Kluge ja no tenia sentit continuar i li va ordenar que es suïcidés de manera honrosa i així no pogués mencionar que ell estava involucrat en el complot. Després de saber que havien fracassat, en Von Stülpnangel va decidir marxar de París i l’endemà, a prop del riu Mosa, a Verdun, es va disparar un tret al cap. Però no va tenir la sort que ell volia perquè no va morir, només es va quedar cec. En Von Stülpnangel va ser empresonat i torturat fins que va culpar al mariscal Erwin Rommel d’estar al darrera de l’atemptat. Hi havia molta gent que volia que en Rommel fos inculpat en aquest afer. Després de restablir l’ordre, en cap part de París les SS varen trobar oposició i, a partir de les onze de la nit, ja havien detingut a casi tots els colpistes. El mateix Oberg va ser alliberat per ordres del general Brehmer. Quan tot va acabar a favor del règim, en Beck va felicitar a en Hitler per haver sobreviscut.

A altres ciutats com a Viena o a Praga al principi els conspiradors creien que l’atemptat havia estat un èxit i varen ocupar les oficines del Partit Nazi i varen detenir als gauleiters, els oficials de les SS i els serveis de seguretat, inclòs en Baldur von Schirach. Però igual que a Berlín i a París el cop va fracassar i a la nit els nazis ja controlaven la situació.

A partir de l’atemptat, en Hitler ja no va confiar amb ningú, però es va trobar amb el suport de l’Eva Braun, que es va preocupar molt per l’estat de salut de la seva parella. L’Eva va saber de l’atemptat contra en Hitler aquella tarda. Se’n havia anat a nadar un cop més amb la seva amiga Herta Ostermeier al llac Königssee, a vuit quilòmetres del Berghof, a Obersalzberg. Un xofer les va recollir per sorpresa i els va explicar el què havia passat. Des del Berghof, l’Eva va intentar parlar per telèfon amb en Hitler en el seu quarter general, i va acabar patint un atac de nervis perquè no podia aconseguir establir-hi contacte. Quan finalment hi va poder parlar, l’Eva es va posar a plorar i des d’aquell moment en Hitler la va considerar com un dels seus principals suports i el seu grau d’estima cap a ella va anar creixent fins a convertir-se en l’únic suport que va tenir.

En el Reich:

Per altra banda, hores abans de l’atemptat, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, (que molta gent volia que estigués darrera de l’atemptat per eliminar-lo) va escriure una carta a l’Adolf Hitler en què li explicava que tant els soviètics com els nord-americans havien tingut uns magnífics resultats en la producció d’armament amb una organització senzilla i, en canvi, Alemanya tenia un sistema antic que no podia tenir els mateixos resultats que les forces aliades. Speer li va recomanar que canviés el sistema de producció sinó volia donar per perduda la guerra. S’ha parlat molt després de la guerra de quin rol va jugar Speer en l’atemptat. És cert que per molta gent del Partit Speer tenia alguna informació o estava darrere del complot. Els col·laboradors de l’atemptat varen pensar que potser Speer podria ocupar el càrrec provisional de Cap d’Estat amb la mort d’en Hitler, i es probable que Speer tingués alguna informació o que fins i tot hagués parlat amb alguna persona del complot, però que al final se’n volgués quedar al marge esperant com evolucionaven els fets.

En el front oriental:

El Primer Front Bielorús, sota el comandament de Konstantin Rokossovski, va arribar al riu Bug.

En el front occidental:

El mal temps va fer avortar l’operació Cobra, que tenia com a objectiu travessar les línies alemanyes i permetre un ampli moviment. Per altra banda, a les línies defensives alemanyes al llarg del Orne, on des del 18 de juliol de 1944 els britànics estaven atacant sense massa èxit, en Bernard Montgomery va ordenar el cessament de l’atac.

A Noruega:

Els alemanys varen executar a un grup de presoners d’un camp de concentració. El número de morts es desconegut i no se sap el motiu de l’execució. Després de la capitulació alemanya varen ser descoberts els cadàvers de 44 noruecs en una fossa comuna. Tots ells havien sigut afusellats amb trets a la nuca o a l’orella. Les víctimes tenien les mans lligades a l’esquena.

En els Estats Units:

Des de San Diego, en Franklin Delano Roosevelt va pronunciar un discurs per ràdio on va anunciar la decisió del dia anterior en la convenció del Partit Demòcrata de que sigués en Harry S. Truman la persona que l’acompanyés en les eleccions presidencial del novembre de 1944. Curiosament, aquell dia es va publicar un sondeig de l’empresa Gallup entre els simpatitzants del Partit Demòcrata en plena Convenció Nacional a Chicago. El 65% dels enquestats varen declarar que preferien en Henry Wallace com a vicepresident, En Jimmy Byrnes, de Carolina del Sud, un dels favorits, no va obtenir més que un 3% dels vots, i en la seva pròpia regió, el Sud, en Wallace el va guanyar per una diferència de sis a un. En Truman va ser el vuitè de vuit candidats, només un 2% el va votar. El mateix Roosevelt preferia a en Wallace, que era mal vist per l’ala conservadora del Partit i pels empresaris i membres de Wall Street.



Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: