Dissabte:
El boicot contra els jueus:
Els nazis, amb l’aprovació de l’Adolf Hitler, varen organitzar un boicot contra els negocis jueus a Alemanya coincidint en el dia de l’aniversari del naixement del canceller Otto von Bismarck. El boicot va ser organitzat bàsicament com a resposta a la pressió exercida pels radicals del Partit, sobretot dels membres de les SA, durant el temps que varen intentar pujar el poder, i com a revenja pel boicot dels jueus nord-americans als productes alemanys. A més de demanar no comprar en les botigues jueves, els amos jueus estaven obligats a seguir pagant els seus salaris dels seus treballadors considerats aris si el negoci tancava aquell dia. Aquests propietaris tenien que retirar-se totalment i sol·licitar la presència de gerents aris.
Les SA i les SS, armats amb porres, varen envair els carrers de Berlín i es varen posar davant dels comerços jueus per intimidar alguns clients que volien desafiar el boicot exigint-los el document d’identitat. Varen pintar l’estrella de David als vidres de les botigues jueves demanant a la gent que no els comprés res, a més de que penjaven cartells demanant que es fes boicot als negocis jueus, no utilitzessin els serveis de mèdics ni advocats jueus i varen saquejar botigues i magatzems hebreus. Moltes botigues no jueves es varen col·locar cartells en els que es deia que eren negocis cristians alemanys reconeguts per tal de que no hi haguessin malentesos.Els propietaris jueus que varen anar al seu lloc de treball varen ser colpejats i durant tot el dia grans camions carregats de membres de les SA cridaven pels carrers consignes d’odi cap als jueus. A part, els nazis varen entrar als grans cafès i restaurants per buscar jueus per maltractar-los. A Leipzig varen tenir lloc ràtzies a sinagogues i cases parroquials jueves, i en algunes localitats les SA no es varen contenir i varen trencar els vidres dels establiments jueus per saquejar-los i endur-se els propietaris jueus, passejar-los pels carrers i apallissar-los. Grups de persones es varen ajuntar en els centres dels comerços de la capital: a la Kurfürstendamm, a la Potsdamer Platz, a l’Alexander Platz, a la Friedrichstrasse i a la Leipzigerstrasse per animar als guàrdies de les SA. Les empreses jueves més grans no es varen tocar perquè el seu pes en l’economia alemanya encara era molt gran i el lloctinent Rudolf Hess va demanar protegir els grans magatzems.
Mentre s’estava boicotejant als jueus, Joseph Goebbels va parlar en el Lustgarten berlinès en un discurs clarament antisemita i va explicar la campanya jueva mundial contra els productes alemanys. En aquest discurs, que es va retransmetre per totes les emissores alemanyes, Goebbels va dir de forma amenaçadora que si els jueus alemanys declaraven no tenir la culpa de que els de la seva mateixa raça denigraven cap als règims nacionals d’Alemanya, de la Gran Bretanya i dels Estats Units, llavors els nacionalsocialistes tampoc tindrien la culpa si demanaven passar comptes amb ells. Goebbels va continuar el seu discurs dient que de les tombes de Flandes i Polònia s’aixecaven dos milions de soldats alemanys (es referia els de la Primera Guerra Mundial) que denunciaven que el jueu Ernst Toller pogués escriure a Alemanya que l’ideal heroic era el més estúpid de tots els ideals. Llavors, el ministre va recórrer els carrers de la capital per veure com anava el boicot i va proclamar satisfet que les botigues jueves estaven tancades, que el públic s’havia solidaritzat amb les SA i va afirmar que el boicot era una gran victòria moral per Alemanya.
Tot i els intents i la voluntat dels nazis, el boicot nacional no va tenir massa èxit i la població, en general, va fer com un dia normal i va rebutjar aquell atac antisemita. Moltes persones, previngudes, varen fer les seves compres a les botigues jueves el dia anterior. Els membres de les SA i les SS es varen discutir en més d’una ocasió amb compradors frustrats, entre els qui hi havia generals que es posaven les condecoracions per desafiar el boicot visitant propietats jueves. A la ciutat de Wesel, en el Baix Rin, un veterà de guerra jueu es va posar l’uniforme de campanya i les condecoracions per distribuir octavetes de protesta a la porta dels grans magatzems. En dos grans magatzems de Munic hi va haver petites contra-manifestacions de ciutadans, alguns dels quals duien la insígnia del NSDAP. A Hannover, compradors decidits varen intentar entrar per la força a les botigues jueves. Els qui varen obeir a les SA i varen tornar a casa sense entrar els establiments jueus com tenien previst, varen obeir sense entusiasme. Per altra part, algunes poblacions petites no es va fer cap tipus de boicot. A la petita localitat de Northeim, al nord d’Alemanya, on només hi havia 120 jueus practicants el 1932, el boicot només va durar unes hores i no es va aplicar en alguns negocis. També es varen produir fets a la inversa, de gent que es va aprofitar del boicot com per exemple al d’una senyora que, acompanyada per dos SA, va anar a la farmàcia jueva on havia comprat els medicaments i li va exigir en el farmacèutic que li tornés els diners perquè no sabia que ell era jueu.
El boicot no va durar més que aquell dia, tal i com estava previst. Per Joseph Goebbels el boicot va ser tot un èxit perquè molts negocis jueus es varen veure obligats a tancar, i el seu Ministeri va difondre la idea de que havia sigut un èxit quan sabia que no ho havia sigut. Goebbels escrivia en el seu diari entusiasmat:
En el carrer Tauentzien. Tot era boicot. Una disciplina magistral. Una posada en escena impressionat. Tot passa en calma.
El Frankfurter Zeitung informava als seus lectors de la capital que l’acció havia sigut una festa popular. En la Kronenstrasse, a Mitte, el centre de l’alta confecció de Berlín, les vendes varen resultar pitjors que les d’un dissabte normal però varen tenir clients tot i els guàrdies de les SA apostats a la porta. Tot i l’escàs èxit, en el futur va tenir greus conseqüències perquè moltes empreses privades varen seguir l’exemple de la gran cadena de grans magatzems Karstadt, que el dia anterior havia acomiadat als seus treballadors jueus per obrir i acontentar al règim.
Julius Streicher, l’editor del setmanari Der Stuermer, que havia ajudat amb el seu setmanari a difondre el boicot contra els jueus, va fer un discurs dirigit al poble on els demanava que reconeguessin el seu veritable enemic, els jueus. Streicher va insultar i va calumniar contra els jueus i els va acusar de ser uns assassins. A continuació, va ordenar que hi havia d’haver un agent de guàrdia a cada comerç jueu. A més del boicot a les botigues i els establiments jueus, el govern va acomiadar a tots els metges jueus dels seus serveis per l’Estat.
La reacció internacional va reaccionar amb queixes cap al govern alemany. L’ambaixador britànic va informar al seu Ministeri d’Afers Exteriors que seria un error jutjar a tots els alemanys per una mesura que s’havia pres i que no només havia causat indignació i el menyspreu en el cos diplomàtic, sinó també en molts alemanys.
A més, aquell dia un grup de músics residents als Estats Units varen telegrafiar personalment a Hitler per queixar-se dels músics alemanys que es veien obligats a exiliar-se. Hitler va reaccionar ràpidament i aquell mateix dia la ràdio oficial alemanya va prohibir immediatament que es retransmetessin composicions, concerts i gravacions en què hi participessin els signataris, entre els quals hi havia els directors Koussevistky, Fritz Reiner i Arturo Toscanini.
En el Reich:
El govern va publicar dues de les principals lleis fonamentals sobre la reorganització de l’Estat. També es va prohibir la distribució de totes les publicacions religioses dels Testimonis de Jehovà.
Heinrich Himmler va posar sota la seva autoritat a tota la Policia política de Baviera. A partir de llavors, Himmler va ser el comandant de la Policia política.
Els dirigents empresarials de la corporació RDI s’havien de reunir amb Hitler, però els seus locals varen ser ocupats per les SA. Molts dirigents de la RDI havien criticat el règim.
Wilhelm Pieck, membre del comitè directiu del KPD, va exposar davant del comitè executiu del Komintern la seva idea de que el nacionalsocialisme no només representava l’etapa que precediria a la revolució del proletariat, sinó que representava la pitjor cara de la idea del domini de la burgesia capitalista. Pieck va dir que el nacionalsocialisme era incapaç de resoldre la crisi i va avisar de que com més assetjat se sentís més agressiu seria. Tot i això, Pieck afirmava que la caiguda del nacionalsocialisme era tant inevitable com la del capitalisme burgès.
Els nazis estaven decidits en acabar amb la seva oposició i, sobretot, amb els comunistes. En el districte de Wuppertal, vuit membres de les SA varen fer una emboscada a un obrer de 62 anys anomenat August, que havia sigut director de la banda de música comunista local, quan es dirigia cap a casa i el varen matar a trets.
