Divendres;
L’alliberament de París:
A París, al matí, les tropes nord-americanes de la 4º Divisó d’Infanteria varen entrar al sud de la ciutat de la capital francesa i els soldats francesos de la 2ª Divisió blindada, La Nueve, composta casi en la seva totalitat per republicans espanyols, varen entrar en quatre grups per quatre camins diferents per l’oest. A dos quarts de deu del matí, els primers tancs d’en Philippe Lecrec, uns Shermans nord-americans, varen avançar per la Rue de Rivoli. El general Leclerc es va dirigir a Montparnasse, on va establir el seu punt de control i de direcció. El comandant Massu se’n va anar directament a l’hotel Majestic, on va obrir les portes d’una canonada i 800 oficials i soldats alemanys se li varen rendir. A les dotze del matí, el 12º Regiment d’Infanteria de la 4º Divisió va arribar a Notre Dame, per dirigir-se després als districtes de l’est de la ciutat. Uns 500 alemanys es varen rendir a la Cambra de Diputats i una columna d’oficials alemanys presoners varen creuar el Patí Quadrat del Louvre. Els soldats alemanys que sortien amb els braços aixecats de l’Hotel Continental se’ls va arrencar del coll la Creu de Ferro. La Kommandantur, situada a la cantonada del carrer del Quadrat de Setembre i la plaça de l’Òpera, va ser ocupada mentre la Resistència va netejar la plaça de les trinxeres que havien concentrat els alemanys. A dos quarts d’una del migdia onejava la bandera francesa a la Torre Eiffel i uns minuts més tard uns fusellers varen desplegar la bandera tricolor a l’Arc de Triomf. Els animals d’un circ local varen ser posats en llibertat i varen córrer pels Camps Elisis.
Per la seva part, el governador militar de París, en Dietrich von Choltitz, que havia succeït a en Karl von Stülpnangel per estar implicat en el complot del 20 juliol de 1944, va ser detingut pels espanyols de la Segona Divisió Blindada francesa, La Nueve, que havien entrat a la ciutat per la porta d’Orleans. Durant la resta de la jornada varen ser eliminats els últims focus de resistència alemanya pels soldats d’en Leclerc i la Resistència al preu, a vegades, de greus pèrdues, com per exemple, en l’ocupació de l’Escola Militar. A la Plaça de la Concòrdia, on molt a prop hi havia l’Hotel Meurice, el quarter general del comandant Dietrich von Cholitz, va esclatar una batalla campal mentre el comandant alemany estava dinant tranquil·lament mentre tenia la maleta a punt. Els Aliats volien enviar cinc tancs contra l’Hotel alemany, però els tancs varen quedar inutilitzats per les defenses alemanyes. Al cap d’uns minuts, 200 soldats de la infanteria francesa es varen dirigir a la rue de Rivoli. El tinent Henri Karcher va entrar al vestíbul de l’Hotel i va llançar una granada de fum a recepció. Un guerriller de la França Lliure va entrar a una oficina i es va trobar amb en Von Cholitz, a qui va detenir.
En aquells moments l’alegria va esclatar en els carrers i les cases parisenques; es varen repicar les campanes de les esglésies, la gent s’abraçava i es parlava sense conèixer, llançaven flors i saludaven efusivament als tancs que duien la creu de Lorena pintada i alguns els noms de les gran batalles de la Guerra Civil espanyola i la guerra napoleòniques. En ser alliberats dels alemanys, alguns francesos varen colpejar i escopir als alemanys, a més d’arrencar-los les olleres, els rellotges i els galons. Molts francesos, per continuar festejant l’alliberació, es varen concentrar a l’Arc de Triomf per cantar La Marsellesa sota la bandera tricolor col·locada pels bombers. Mentre la gent sortia al carrer, i omplien els cafès de El Dóme, la Rotonde i Montparnasse, eren destruïts els últims vestigis de l’ocupació alemanya, com a Quai d’Orsay, on encara hi havien tirotejos. La policia vigilava les sortides de metro en busca d’alemanys que intentaven fugir.
A les tres de la tarda, en Von Cholitz va arribar a la Prefectura, on l’esperava el general Leclerc. Els dos generals es varen dirigir a la sala de billar on, a dos quarts de quatre de la tarda, en Von Choltitz va firmar la rendició formal d’Alemanya davant d’en Leclerc i el comunista Henri Rol-Tanguy, el comandant de les FFI de París, i d’aquesta manera es va donar per acabada l’alliberació de la capital francesa per part de les forces nord-americanes i franceses guiats per la Resistència francesa. Curiosament, en Von Cholitz va firmar la rendició incondicional amb França i no va mencionar en el document de rendició als Estats Units ni la Gran Bretanya. Tres quarts d’hora després de la rendició, la majoria dels soldats alemanys es van rendir davant d’en Leclerc a canvi de que es garantís un tracte just per ells. La majoria varen ser detinguts a Gare Montparnasse. Un cop firmada la rendició, el comandant alemany va ser introduït al darrere d’un cotxe blindat juntament amb en Leclerc, que va seure al davant per ser conduïts a l’andana número 3 de la Gare de Montparnasse, on en Von Cholitz va ordenar l’alto el foc a totes les forces alemanyes que seguien resistint.
Grup formats per oficials francesos i alemanys varen enarbolar banderes blanques i varen recórrer la ciutat repartint còpies del document acabat de firmar pel comandant alemany. A les 19:35, en el Palais du Luxemburg, un dels últims reductes, 700 soldats alemanys varen obrir les portes perquè sortís el seu comandant amb una enrome bandera blanca seguit pels seus homes i deu tancs després de rebre cadascun una pinta de conyac i un paquet de cigarretes. A la nit, va cessar definitivament els últims resistents alemanys que s’havien atrinxerat en el Parlament. En total, 15.000 soldats alemanys varen ser fets presoners a París, molts d’ells quedarien confinats durant dies en els patis del Louvre, 4.200 varen morir o varen resultar ferits. Tot i la derrota i la rendició alemanya, encara quedaven alguns soldats alemanys que varen lluitar esporàdicament per la ciutat perquè no acceptaven la rendició. Immediatament després de que la ciutat fos alliberada, varen començar les represàlies contra els col·laboradors alemanys. Pels carrers de la capital francesa es varen produir assassinats i vexacions; les dones que havien mantingut relacions amb els alemanys varen ser rapades i obligades a desfilar pels carrers desnudes fins la cintura exhibint creus gamades pintades en els pits i un cartell els penjava del coll que deia: He sigut una puta dels teutons. A més, es tiraven tomàquets, ous o excrements contra els col·laboracionistes homes.
Aquella mateixa tarda va arribar a Paris el general Charles de Gaulle; a dos quarts de cinc de la tarda va arribar al punt de control d’en Leclerc a Montparnasse després de recórrer la Avenue d’Orelans amb automòbil. A les cinc de la tarda es va dirigir al Ministeri de Defensa, en el carrer de Saint- Dominique, i des d’un balcó de l’Hotel de Ville va fer un discurs, on va dir que els francesos havien alliberat França, però no va mencionar l’ajuda de les forces aliades. En De Gaulle es va convertir en president del govern provisional de la França Lliure i amb la seva arribada es va continuar celebrant l’alliberació de la ciutat amb una desfilada pels carrers. A les deu de la nit es va establir una zona de comandament en el Petit Palais i es va fer una llista de suposats espies, sabotejadors o col·laboracionistes, a més que es varen obrir els dossiers de la Gestapo i de les SS. 84 individus de la llista que s’havia acabat de fer aquell dia varen ser arrestat durant aquella jornada.
En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler es va posar histèric quan va tenir la notícia de la rendició d’en Von Cholitz, fet que li va agreujar la seva desconfiança caps als seus generals. En Von Choltitz va desobeir les ordres d’en Hitler de destruir París, igual com havia passat anteriorment amb altres generals quan varen desobeir les ordres de destruir les ciutats de Leningrad i Kiev. Segons algunes informacions, en Hitler va trucar aquella tarda a en Von Choltitz fent-li la famosa pregunta Crema París? i, en tenir la resposta negativa, va sentir de fons l’himne de la marsellesa i com sonaven les campanes de la Catedral de París anunciant l’alliberació de la ciutat.
En el Reich:
Un avió Aliat va sobrevolar les instal·lacions d’Auschwitz i va tirar unes fotografies, on es veu amb claredat les posicions de les cambres de gas, els crematoris i inclús una fila de persones dirigint-se a la mort. Aquestes fotografies no van sortir a la llum fins al 1978.
En el front occidental:
A França, 1.800 guerrillers de l’Exèrcit Secret, el A. S., sota al comandament del coronel Druilhe, varen alliberar Bergerac, a la riba sud del Dordonya. Per altra banda, els cossos britànics 12º i 3º varen travessar el riu Sena i la 3º Divisió nord-americana va entrar a Avinyó. La desfeta alemanya era un fet i aquell dia va ser l’últim que des de França va sortir un comboi amb presoners francesos en destí als camps de concentració.
A Toló, a les set de la tarda, els francesos varen acorralar als alemanys i a aquella hora un coronel francès va advertir als alemanys refugiats a l’Arsenal Maritime que els seus homes senegalesos els massacrarien. Davant d’aquella advertència, els últims defensors varen fer escatar les municions que els quedaven i es varen rendir. Els últims homes varen capitular el 28 d’agost.
Continuant al sud del país, la 3 Divisió va entrar a Avinyó. Tot i que aquesta Divisió avançava ràpidament, el seu camí no va ser fàcil perquè s’havien trobat mines, troncs d’arbres tallats i ponts destruïts. A més, els alemanys, després de saber ahir que una línia nord-americana estava poc defensada a Bonlieu, a uns quilòmetres a l’est del Róldano, sis grups de combat varen atacar aquest punt començant una intensa lluita. A la nit, la 11º Divisió Panzer va aconseguir superar una altra barrera a la Nacional 7 i els combois alemanys varen poder seguir fugint cap al nord.
A Itàlia:
A Bellagio, a les vuit del matí, es va presentar a les oficines del subsecretari de l’aviació italiana, en Manilo Molfese, el tinent coronel Dietrich, l’oficial d’enllaç entre el comandament de la Luftwaffe, i el subsecretari italià. En Dietrich li va comunicar que a partir d’aquell moment, amb l’aprovació d’en Benito Mussolini, els representants de l’aviació alemanya, amb una acció simultània i coordinada, havien ocupat tots els camps italians, els dipòsits, els magatzems i els quarters de l’aviació republicana. En Molfese, sorprès d’aquell canvi, va reaccionar violentament i li va dir que no creia que en Mussolini hagués acceptat aquella mesura i li va demanar que suspengués l’operació en curs per poder informar si aquesta acció tenia el vist-i-plau del dictador italià. De seguida va trucar al dictador, i aquest li va dir que no coneixia aquella mesura i li va demanar que s’hi oposés enèrgicament.
En el front oriental:
Romania, que havia capitulat el 23 d’agost de 1944, va declarar de manera oficial la guerra a Alemanya i Hongria, i va firmar l’armistici amb Moscou. D’aquesta manera el 3º Exèrcit romanès es va rendir als soviètics a la riba del Mar Negre. Però els romanesos varen pagar cara la seva rendició. A primera hora del matí, el General der Flieger, l’Alfred Gerstenberg, el comandant de les tropes romaneses antiaèria a Romania, va comunicar des de Bucarest que els líders romanesos eren dèbils i que 6.000 soldats alemanys avançaven sobre la capital des de Ploesti. En realitat, les forces alemanyes eren massa dèbils per vèncer les tropes romaneses escampades en la carretera que duia a Bucarest. Els combats varen ser violents durant tot el dia i en Hitler va ordenar a la 4º Força aèria de la Luftwaffe que ataqués els edificis del govern romanès.
Per altra banda, a Finlàndia, país que estava atrapat per les forces soviètiques, el seu cap d’Estat,en Carl Gustav Emil Mannerheim, es va posar en contacte secretament amb la Unió Soviètica per intentar negociar la rendició del seu país.
A Varsòvia, els alemanys varen llançar una gran ofensiva contra les zones que encara estaven controlades per l’Exèrcit Polonès del Interior i, carrer per carrer, varen fer retrocedir l’Exèrcit fins a una petita zona del centre de la ciutat.
En el front estonià, després de dos dies de combat, els soldats soviètics varen ocupar la ciutat de Dorpat.
