Home // diari // 19 d’agost de 1944

19 d’agost de 1944

Dissabte:

En el Reich:

El ja ex comandant Günther von Kluge viatjava amb els seus assistents en direcció Berlín tal i com li havia demanat l’Adolf Hitler el dia anterior. Però el mariscal de camp sabia que quan arribés a Alemanya seria arrestat i executat per estar, suposadament, darrere del complot del 20 de juliol de 1944 i per haver estat il·localitzable durant 12 hores el 15 d’agost de 1944, deixant créixer les teories de que era un traïdor. Quan estaven a la ciutat de Metz, el mariscal de camp va demanar fer una aturada per anar al lavabo i, quan es varen aturar, Von Kluge es va tancar de dret a un lavabo i allí es va prendre dues pastilles de cianur. Mentrestant, en el cotxe, un dels seus assistents en veure que tardava molt va entrar al lavabo i el va trobar estès a terra però encara viu. Ràpidament varen trucar a una ambulància i el varen portar de dret a l’hospital de la ciutat, on va morir més tard. Quan en el quarter general de Rastenburg va arribar la notícia de la mort d’en Von Kluge es va informar primer a en Hitler i li varen dir que la causa de la mort era natural, d’un atac de cor. Però Hitler no s’ho va voler creure i va demanar fer una autòpsia al cadàver. Quan se’l va informar de que la causa de la mort era per haver ingerit càpsules de cianur es va mostrar molt content perquè per ell demostrava que era un traïdor. Després va llegir la carta que en Von Kluge l’hi havia enviat el dia anterior i va tornar a afirmar que era un traïdor, tot i que en la carta no explica per enlloc de que estigués darrere del complot. El que és cert és que el 1942 Von Kluge va ser convidat a formar part del complot, però el dia del cop d’Estat va quedar-se’n al marge, tot i que més tard varen arribar denúncies contra la seva persona.


Durant aquell dia, Hitler va acceptar que les indústries i les centrals elèctriques de França, que estaven a punt de caure a les mans aliades, fossin paralitzades però no destruïdes com havia ordenat en anterioritat.

En el front occidental:

Les tropes aliades es trobaven al nord-oest de la ciutat de París i ara era només qüestió de dies de que la ciutat fos alliberada. Però les forces franceses de l’interior varen desencadenar la insurrecció a la capital sense esperar l’arribada de l’exèrcit nord-americà. Les parets dels edificis es varen cobrir de cartells que incitaven a la insurrecció i la Resistència va ocupar la prefectura de policia i les alcaldies. 125 parisencs varen morir en el curs de diversos tirotejos pels carrers de la capital. Les baixes haguessin pogut ser molt més elevades si el comandant general de la ciutat, Dietrich von Chölitz, no s’hagués negat a complir l’ordre d’en Hitler de reduir la ciutat a ruïnes. Enlloc d’acabar amb l’aixecament, el comandant va demanar una treva als Aliats, que acabaria el 23 d’agost de 1944, per deixar marxar els seus soldats sense ser molestats a canvi de respectar les posicions de la Resistència i no destruir els edificis ocupats. Llavors, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar la 4º Divisió nord-americana, en la que hi viatjava el general Charles de Gaulle, i la 2º Divisió blindada del general Philippe Leclerc per ajudar als insurrectes. Si haguessin volgut els nord-americans haurien pogut alliberar París aquell dia, però Eisenhower no va posar molt interès en alliberar la ciutat perquè volia avançar ràpidament cap a Alemanya.


En el cercle de Falaise, els soldats canadencs i nord-americans varen atacar i envoltar a 8 divisions d’infanteria, uns 120.000 soldats alemanys, i les restes de dues divisions cuirassades, que finalment es varen rendir. A més, els nord-americans del 359º Regiment d’Infanteria varen entrar a Chambois. Llavors, els nord-americans es varen enllaçar amb uns polonesos del 10º Regiment de Dragons. Però els alemanys no es rendien i a la població de Saint-Lambert, un poble proper al riu Dives, entre Trun i Chambois, varen contraatacar contra els soldats de la 4º Divisió blindada canadenca.


En el sud, després d’atacar durament les fortificacions costeres des de l’aire, el Nevada, l’Augusta, el Quincy i el cuirassat francès Lorraine varen llançar 200 bombes per tal d’alliberar la ciutat de Toló. A més, la Força Operacional Butler va alliberar la ciutat de Sisteron sense lluitar. A Marsella, la població, a instàncies de la Resistència, es va revoltar contra les tropes d’ocupació alemanya. La ciutat va ser alliberada el 28 d’agost de 1944. A més, les forces aliades varen alliberar la ciutat de Toulouse i Foix. En aquesta ciutat, la 3º Divisió de Guerrillers va ser encarregada d’ocupar la ciutat, però va patir un fort contratemps quan anaven a iniciar l’operació perquè els faltaven 3 dels 4 batallons per problemes logístics. Només un batalló va anar a peu fins la ciutat, els demés varen voler-ho fer amb transport, però les avaries ho varen impedir. El comandant, enlloc d’aplaçar l’atac, va decidir començar-lo amb el què tenia. Convençut de l’èxit, va posar a l’entrada de la ciutat de Foix pel pont a uns quants soldats amb gran capacitat per disparar. Els alemanys es varen concentrar en aquesta zona convençuts de que per allà es produiria l’atac però, llavors, varen entrar els maquis per la resta de la ciutat, fent-se ràpidament amb el control de Foix. Els alemanys en veure la maniobra es varen replegar i es varen fer forts en el Liceu de la ciutat. El comandant maqui Cristino, en veure que no tenia munició per atacar-los, va decidir mantenir-se a cobert molt a prop dels alemanys i va llançar foc de morter mentre ordenava a un dels seus capitans amb tres soldats amb munició que ataqués. A la sortida del poble, el capità va trobar a un telefonista, que va rebre una trucada en què l’anunciaven de que arribarien tropes alemanyes que es dirigien a la ciutat amb ferrocarril. Llavors, el capità Abascal va decidir col·locar a un home amb una metralladora perquè ataqués sense contemplacions quan passés el tren carregat d’alemanys per així fer veure que eren molts més homes. Quan va veure el tren aquest soldat va obrir foc i varen llançar algunes granades de mà en el vestíbul on estaven els comandants. A l’instant varen començar a baixar del tren els alemanys amb les mans enlaire i desarmats. Llavors, a la ciutat hi va arribar munició pels francesos i els maquis varen intensificar el foc de morter mentre esperaven les tropes que no havien pogut venir. Quan varen arribar els tres batallons que faltaven, els civils de la ciutat varen sortir amb crits d’alegria. Poc abans de que els Aliats comencessin un assalt final, els alemanys es varen rendir. En aquesta batalla els alemanys varen patir 80 morts i una gran quantitat de ferits. A més, 2 oficials superiors, 20 oficials i una columna de 200 soldats varen ser fets presoners. Els espanyols, que lluitaven dins les files aliades varen perdre a 2 homes i 2 més varen quedar ferits.

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic va obrir una bretxa de vuit quilòmetres de profunditat per deu d’amplada. Els alemanys ja no podien fer res més que retirar-se sinó volien morir.


Reinhard Gehlen va fer saber als seus comandant que prop del riu Berézina havia una brigada de la Wehrmacht composta per 2.500 homes, comandada pel tinent coronel Heinrich Scherhorn i dotada d’uns quants canons i carros de combat que lluitaven amb desesperació per trencar el cercle soviètic. Gehlen volia que anessin en aquella zona per recórrer als seus companys, però aquells homes estaven desarmats i en mans dels soviètics.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: