Home // diari // 26 d’agost de 1944

26 d’agost de 1944

Dissabte:

A França:

A les tres de la tarda, les tropes franceses amb el coronel Charles de Gaulle vestit amb un uniforme caqui al capdavant varen fer una desfilada militar pels carrers de París des de l’Arc de Triomf passant pels Camps Elíssis i acabant a Notre-Dame, on es va celebrar una missa per celebrar l’alliberació de la ciutat. Centenars de milers d’homes i dones varen afluir als Camps Elíssis. De Gaulle, rodejat per en Philippe Leclerc, en Pierre Koenig, l’Alphonse Juin i l’Alexandre Parodi, va posar una creu de Lorena feta de gladiols roses al damunt de la tomba del Soldat Desconegut, on la flama es va tornar a encendre després de ser apagada des de l’entrada dels alemanys, mentre una banda de la policia interpretava una peça musical. Després, en mig d’un fabulós desordre i aclamat per les masses, el coronel va caminar amb els braços alçats fins a la plaça de la Concòrdia acompanyat per quatre tancs, formacions de policies, soldats perfectament alineats, seguit per jeeps i vehicles blindats, alguns plens de noies. Un milió de persones segons algunes dades varen omplir el bulevard; la gent ballava, cantava i alguns parisencs, eufòrics com mai, varen disparar les seves pistoles, incloses les antigues, al cel per festejar l’alliberació de la ciutat. Després de travessar la plaça de la Concòrdia, De Gaulle va pujar a un automòbil descapotable.

Però, a tres quarts de quatre, de cop va esclatar un tiroteig i la gent va córrer presa pel pànic. Milers de persones es varen tirar al terra pensant en el pitjor i els vehicles blindats varen obrir foc amb les seves metralladores contra els sostres de les cases i les finestres dels pisos més alts. De Gaulle, com si aquells trets no anessin amb ell, va creuar el pont d’Arcole escortat pels seus homes. A un quart de cinc la comitiva va arribar a Notre-Dame. Al voltant de l’atri va quedar  ple de gent i els tancs es varen situar al voltant de la plaça. Quan el líder francès anava per entrar a la Catedral es va sentir el tret d’una pistola i després el foc d’unes armes automàtiques. Mentre Leclerc ordenava a crits en els seus homes que abaixessin les armes, De Gaulle va creuar la porta del Judici Final i va recórrer la nau de la Catedral com s’hi res i va entonar amb el llibre d’himnes a la mà el Magnificat amb els assistents al mateix temps que sentien més trets. Els feligresos s’amagaven darrere de les columnes i sota els bancs de fusta mentre agents de policia i milicians de la França Lliure disparaven cap als tubs de l’òrgan. Al cap de poc, sense entonar el Te Deum, la gran catedral va ser ràpidament evacuada. Un periodista de la BBC declararia fent referència a en De Gaulle que era l’exemple més extraordinari de valentia que havia vist mai. Un cop acabat el festeig, De Gaulle va marxar amb cotxe per començar la seva nova missió. Va instal·lar un nou Govern provisional que va presidir i es va reunir amb les forces que havien donat vida a la Resistència francesa.

Tot i l’alliberació de la ciutat, els combats i els bombardejos varen continuar en els suburbis est de la ciutat. Durant aquell dia els bombarders alemanys varen ocasionar 1.200 baixes.

Una de les primeres normes que va aprovar el nou govern d’en De Gaulle va ser un càstig contra els col·laboradors francesos. Aquest càstig, el més sever que varen aprovar els francesos contra els seus col·laboradors, consistia en la privació del dret a lluir condecoracions de guerra, el dret a ser advocat, notari, professor d’escola pública, jutge o testimoni, el dret a regentar un negoci editorial, de ràdio o de cinema i, sobretot, el dret a ocupar un lloc de director en una empresa d’assegurances o en un banc. 49.723 homes varen rebre aquest càstig.

En el Reich:

Els alemanys varen llançar 105 míssils V-1 cap a Londres, però quan van creuar el Canal de la Mànega els britànics van destruir-ne 102 i només tres V-1 varen arribar a la zona londinenca.


A la presó de Berlín-Plötzensee, els nazis varen executar a l’opositor Adam von Trott zu Solz després de que hagués sigut sentenciat a mort el 15 d’agost de 1944 pel Tribunal del Poble i després d’haver sigut interrogat per la Gestapo.


La majoria dels països de l’est declaraven la guerra a Alemanya a mesura que entraven o s’acostaven les tropes soviètiques pels seus països, però Bulgària, al·legant la seva neutralitat, va rebutjar declarar la guerra a Alemanya i les seves tropes varen continuar ajudant als alemanys a Grècia i a Iugoslàvia. Tot i això, el govern del primer ministre Ivan Bagrianov va declarar nuls els acords amb Alemanya.

A Itàlia:

Les tropes aliades occidentals varen arribar a Pésaro amb l’objectiu de travessar la Línia Gòtica. Mentrestant, el primer ministre Winston Churchill es va reunir amb el comandant en cap polonès Ladislas Anders en el seu quarter general a Itàlia. Anders li va dir que les declaracions del dictador Iosif Stalin de que volia una Polònia lliure eren una mentida, i li va assegurar que preferien que les seves dones i els seus fills que estaven a Varsòvia morissin abans de viure sota el bolxevisme. Churchill li va respondre que tenia totes les seves simpaties i li va demanar que confiés amb ells perquè li va assegurar que no els abandonarien i el va convèncer de que al final Polònia seria feliç. Després, el primer ministre es va reunir amb en Harold Alexander i junts varen fer una visita amb cotxe a les tropes per contemplar una batalla. Aquella va ser la vegada que Churchill va estar més a prop de la primer línia del front.

En el front occidental:

La 43º Divisió d’Infanteria britànica, la Wessex, va creuar el Sena a Vernon i es va convertir en la primera formació britànica en creuar el gran riu francès. 

 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: