Home // diari // 24 d’agost de 1944

24 d’agost de 1944

Dijous:

L’alliberació de París:

París estava a punt de ser alliberada dels nazis per l’exèrcit clandestí francès, La Nueve, composta pràcticament en la seva totalitat per republicans espanyols, amb el comandant francès Philippe Leclerc al capdavant i amb el suport de la 4º Divisió d’Infanteria nord-americana. El general francès va enviar un missatge a la Resistència i al Comitè parisenc dient-los que resistissin perquè ja arribaven. A primera hora del dia, la pluja va caure sobre les legions i tres columnes de la 2º Divisió Blindada francesa es varen preparar per entrar en acció, a uns 30 quilòmetres al sud-oest de la capital. Banderes tricolors ondejaven els 3.000 vehicles batejats amb noms de victòries napoleòniques o amb noms de ciutats franceses que ja havien sigut alliberades. Tots els tancs i tots els vehicles de reconeixement portaven com emblema una silueta blanca de França amb la creu de Lorena. Entre els 12.000 efectius hi havia soldats regulars francesos, sapadors libanesos, fusellers senegalesos, espanyols republicans, gaullistes, monàrquics, jueus, musulmans, catòlics, conservadors, anarquistes, comunistes, socialistes….. Amb ells també hi viatjaven els periodistes que comentaven les últimes notícies, entre ells l’escriptor Ernest Hemingway, en qualitat d’enviat de la revista Collier’s. Lentament, aquesta formació es va posar en marxa a les set del matí escortats per automòbils particulars, camions, motocicletes i bicicletes. La població civil que els va veure passar cap a la capital els tirava flors, pomes i tomàquets, a més d’oferir-los vi, xampany, rom, conyac, cervesa i sidra. En contra de l’ordre del general Gerow d’entrar per l’oest a través de Versalles, el general Leclerc va dirigir el gruix de les seves forces cap al sud per atacar un cop haguessin creuat Arpajon, a la zona rodejada per més defenses alemanyes. La columna més lleugera, que avançava per l’esquerra, es va obrir pas fins a Saint-Cyr per arribar al Pont de Sèvers.

A la tarda es varen apoderar d’Antony. Els alemanys, amb el comandant Dietrich von Cholitz al capdavant, varen obrir les portes de la capital francesa deixant que els Aliats entressin amb facilitat. Però la punta de llança francesa seguia aturada a vuit quilòmetres de la Porta d’Orleans i a uns tretze quilòmetres de la capital per culpa de les emboscades. Les forces d’en Leclerc en aquells moments havien patit més de 300 baixes, a més de 35 tancs i 117 vehicles motoritzats. Sense perdre ni un moment, Leclerc va enviar el capità Raymond Dronne, sota al comandament de tres tancs Sherman i d’alguns half-tracks, cap a la capital francesa a través dels barris perifèrics del sud. Abans del vespre, el petit destacament va franquejar la Porte d’Italie, enmig del foc ocasional dels piquets que hi havia a prop de la Gare d’Austerlitz. Els primers francesos en veure aquells homes es varen pensar que eren els nord-americans, quan en realitat eren francesos i republicans espanyols, que havien pintat en els vehicles noms de les batalles de la Guerra Civil com Guadalajara, Belchite o Terol, i la gent va obrir les barricades del Sena i des del Hotel de Ville es va transmetre per ràdio l’esperada notícia. A les deu de la nit varen arribar a la Prefectura de policia i varen poder avançar fins a l’Ajuntament, ja en mans dels resistents, on els esperava el president del Consell Nacional de la Resistència, Georges Bidault. Els francesos en veure que en les primeres imatges de l’alliberació apareixien ben clars els espanyols amb els seus vehicles es va decidir eliminar els noms dels vehicles en les fotografies i filmacions d’aquell dia.

Davant l’imminent alliberament totes les campanes de la ciutat es varen posar a repicar i molts soldats alemanys varen optar per abandonar la ciutat. A l’Hotel Meurice, a la rue de Rivoli, al costat de les Tulleries, un dels oficials d’en Von Cholitz li va preguntar en el seu comandant què significava el repic de les campanes, i el general li va respondre que l’exèrcit francès i nord-americà estaven fent la seva entrada i, a continuació, va trucar d’immediat a l’Estat Major del Grup d’Exèrcits. En el telèfon s’hi va posar en Hans Speidel, i  Von Cholitz es va limitar a apropar el telèfon a la finestra perquè sentís com sonaven les campanes i li va preguntar quines ordres havia de rebre un general que no tenia tropes. Speidel li va contestar que no li podia donar l’ordre de retirada i Von Cholitz, que va comprendre la decisió, li va demanar que protegís a la seva esposa que estava a Baden-Baden.


Al matí, a Tolosa, en tenir notícies de que París estava a punt de caure, l’11º Panzerdivisionen, composta per 700 soldats, 60 camions i 5 blindats, es varen dirigir cap a la capital francesa. Però, a mig camí, quan passaven pel Castell de Tornac els estaven esperant els maquis. A les dues del migdia varen aparèixer les tropes alemanyes a prop del Castell i prèviament els maquis havien col·locat bombes explosives, que varen explotar davant i darrere de la columna alemanya, mentre els maquis estaven amagats entre els arbusts i la vegetació. Col·locats en diverses posicions, els maquis no varen deixar de disparar-los i de moure’s, provocant la sensació de que eren molts més. Alguns alemanys varen intentar fugir, però no ho varen aconseguir. Veient que era impossible defensar-se, els soldats alemanys varen demanar al seu oficial que es rendís per poder sobreviure, però l’oficial no els va respondre. Amb l’intent fallit de rendir-se varen tornar a lluitar. Enmig de la batalla, uns 20 gendarmes més varen entrar en acció i un d’ells va cridar a un superior perquè pogués negociar la rendició dels alemanys. Després d’alguns assalts més, pel cel varen passar els DH 98, els Mosquits, i en veure el conflicte a terra varen atacar amb les seves metralladores i els seus projectils als alemanys. A les vuit del vespre les tropes alemanyes capitulaven. Més de 100 soldats alemanys havien mort i uns 200 varen quedar ferits. El comandant K. A. Nietzsche Martin en veure que havien sigut vençuts per uns quants milicians es va disparar un tret al cap.

DSCF0261

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler estava desesperat per la situació. Des del desembarcament de Normandia no paraven de cedir terrenys a l’oest d’Europa i ara París seria alliberada. Hitler va ordenar que es renovés la construcció del Mur de l’Oest, que seria responsabilitat de quatre gauleiters (Grohé, Simon, Bürkel i Wagner), fortificar la línia del riu Mosela, des del sud de Metz fins a Saint Maurise, i la Línia Maginot, sense aprofitar les restes franceses. Per fer aquestes obres es va mobilitzar a totes les tropes, els membres de l‘Organització Todt i es va obligar a 20.000 treballadors forçats i a membres del Servei Laboral del Reich (Reichsarbeitsdienst) a treballar. La majoria d’aquells treballadors no superaven els 16 anys. Quan Hitler va veure que encara faltava més gent va obligar a la gent dels pobles del voltant a construir la línia de defensa, que en gran part consistia en posar trampes anti-tancs. També es varen construir petits refugis pels soldats. Totes aquestes mesures no van tenir cap tipus de benefici per part dels alemanys.

A la nit, Hitler i Joseph Goebbels varen parlar fins a altes hores de la nit en el búnquer de la Guàrdia del Llop. Hitler li va comentar que mai es rendiria i que estava convençut de que l’Imperi britànic estava perdut perquè davant dels nord-americans i els soviètics estava indefens. Llavors li va explicar que tenia un mal presagi des de que havia marxat d’Obersalzberg i li va confessar que per si de cas ja li havia dit a l’Eva Braun què havia de fer en cas de que ell morís. Però, segons Hitler, ella va rebutjar les seves propostes i li havia dit que en aquell cas només li quedaria l’opció de suïcidar-se.


A Alemanya, els Aliats varen bombardejar el camp de concentració de Buchenwald. Es varen produir dos grans incendis per culpa de dues bombes incendiàries que gràcies a un fort vent de l’est va escampar el foc. Va quedar cremat un arbre que els nazis varen aixecar amb la inscripció:

Era l’alzina de Goethe. 

A part de l’alzina va quedar destruïda la fàbrica d’armament Gustlov, on hi treballaven els presoners com a esclaus. L’atac va causar la mort de 384 presoners i 1.462 ferits, d’ells 600 greus, perquè algunes bombes varen caure en la cantera i que, en realitat, anaven dirigides als quarters de les SS. Les SS varen patir 80 morts, 238 ferits i 65 desapareguts. La confusió d’aquell dia va ser aprofitada per algunes presoners per treure de l’arsenal de les SS fusells, pistoles, metralladores i granades de mà per amagar-les en un lloc segur.

La princesa Matilda, filla dels reis italians, va quedar greument ferida a l’espatlla. El metge del camp, el doctor Schiedlausky, li va amputar el braç, però la pacient va morir a causa de la sang perduda. El seu cadàver nuu va ser traslladat al crematori amb els cadàvers dels homes que havien mort aquell dia. El pare Joseph Thyl la va poder treure de la resta, la va tapar i es va encarregar de que fos ràpidament cremada. Va tallar un rinxol del seu cabell, que va ser tret clandestinament del camp, i que es va conservar a Jena per enviar-lo als seus parents hessiens de la princesa.

Durant aquell dia va sonar l’alarma gran a la ciutat de Dresden i varen caure algunes bombes a Freital provocant alguns incendis.


Martin Bormann va criticar que els decrets d’en Joseph Goebbels per la seguretat del Reich revelessin en part una alarmant incomprensió de les exigències de la Guerra Total, quan a través d’ells es tallaven considerablement la possibilitat d’acció de les autoritats de les empreses i dels caps de districte.


El ministre d’Armament Albert Speer va fer un discurs davant dels seus col·laboradors de l’organització d’armament per explicar que la confiança que havien dipositat amb els tècnics i els caps de les empreses de l’armament era un cas únic en el món. En aquells moments Speer va veure que la guerra estava perduda i va fer responsables als empresaris de la mala organització i de la falta de producció que tant desitjava.


Heinrich Himmler va donar ordres als seus homes perquè no deportessin als jueus de la ciutat de Budapest.

En el front occidental:

El general George Patton va tornar a demanar a l‘Omar Bradley que permetés al 3º Exèrcit dur a terme un ampli encerclament que avancés a les forces britàniques i canadenques que s’aproximaven per atrapar a les forces alemanyes a l’oest. Bradley l’hi va tornar a denegar. Per altra banda, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va reiterar al comandant britànic Bernard Law Montgomery de la necessitat d’aconseguir una base segura a la ciutat belga d’Anvers.


En el sud de França, la 3º Divisió va entrar a la ciutat d’Arles al migdia. Els Aliats ràpidament avançaven per tota aquella zona i un batalló del 141º Regiment d’Infanteria va tallar la Nacional 7 just abans de l’alba, tot i que a primera hora de la tarda les forces alemanyes varen tallar en dos els flancs dels Aliats. El batalló no va tenir més remei que retirar-se als turons a la nit en sentir els tancs Panther alemanys. A més, durant aquell dia els alemanys varen capturar un pla de combat de la 36º Divisió que revelava l’existència d’un punt dèbil a la línia nord-americana, en un sector defensat només per una única companyia d’enginyers a Bonlieu,a diversos quilòmetres a l’est del Roine.

En el front oriental:

A Romania, on el seu govern havia destronat a en Ion Antonescu el dia anterior i havia declarat la guerra a Alemanya i havia abandonat l’Eix, va ser atacada per la Luftwaffe quan aquesta va bombardejar la ciutat de Bucarest com a represàlia per tots aquells fets. Tot i que els romanesos havien canviat de bàndol, el 1º i el 2º Front d’Ucraïna varen començar un atac per la conquesta de Romania i varen penetrar en les línies alemanyes per dos punts. Atacant des de Jassy, el 2º Front d’Ucraïna del comandant Rodion Malinovski va aconseguir un gran avanç. A part, els soviètics varen bombardejar el palau reial de Bucarest. D’aquesta manera, Bucarest va ser atacada pels dos bàndols. Per altra banda, les puntes de llança soviètiques ja havien atrapat al 3º Exèrcit romanès a la riba del mar Negre.

A Japó:

Quatre grups, amb un total de 76 bombarders, del 20º Comandament de Bombarder varen enlairar-se de les seves bases a la Xina per bombardejar les fàbriques d’acer a Yawata. En arribar a la zona del seu objectiu les defenses japoneses ja tenien a l’aire a 89 caces de l’Exèrcit i uns quants més de les unitats de la Marina. Tots els bombarders nord-americans varen ser destruïts i només va sobreviure el sergent Charles Shott, que es va llançar amb paracaigudes, tot i que va ser capturat a terra.

 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: