EL TERCER REICH

Dissabte:

La rendició de França:

En el bosc de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord est de París, on els alemanys es varen rendir el novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial, les negociacions entre les delegacions alemanyes i franceses continuaven. A les sis de la tarda, Wilhelm Keitel, emprenyat de que els francesos no firmessin l’armistici, els va amenaçar que si al cap d’una hora no havien firmat els tornarien a la línia del front. Llavors, els negociadors francesos varen trucar al govern de Bordeus per demanar què havien de fer. Des de Bordeus els varen demanar que firmessin. 

A dos quarts de set de la tarda, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici. Hitler sempre va recordar la rendició Alemanya en la Gran Guerra com la deshonra més gran que havia patit el seu país i volia que els francesos tinguessin també aquest record per sempre. A les 18:35, el general francès Charles Huntziger i el mariscal Wilhelm Keitel varen firmar l’armistici. Immediatament, Ràdio París, controlat pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit.

A partir del moment en què es va produir la firma del armistici, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes parts de França i va ordenar reduir l’exèrcit francès a 100.000 homes, condemnar a mort a tots els lluitadors de la França Lliure, el retorn a Alemanya dels pilots capturats de la Luftwaffe, desmilitaritzar la Marina (igual que el Tractat de Versalles va imposar a Alemanya), que paguessin els francesos les despeses de l’ocupació, que va ser d’uns 400 milions de francs diaris, deixar l’imperi colonial francès sota el control del que seria el nou Govern de Vichy i els presoners de guerra havien de quedar en mans alemanyes. Tot i les dures condicions, Hitler va voler que França continués tenint sobirania pròpia, tot i que amb un govern controlat per ell. L’article tercer del conveni deia que en les regions ocupades de França, el Reich exerciria tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatives a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També se li demanava al govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes.

Com a curiositat, quan França es va rendir les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havia d’evitar la invasió dels alemanys, estava totalment intacte i demostrava com havia dit Charles de Gaulle el 1934 que no servia per res.

Després de la firma, Adolf Hitler es va instal·lar en el poble Bruly le Peche, a prop de Sedan, on havien desallotjat els veïns de la població. Els generals i els assistents de Hitler ja s’havien instal·lat en les petites cases de l’únic carrer del poblet. Després d’instal·lar-se, Hitler va ordenar que vingués al poble el seu arquitecte Albert Speer per volar l’endemà cap a París, juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a casa seva membres de les SS sense que li comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giesler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tan coneixia a través de llibres, i volia entrar-hi no com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista i, per això, hi volia entrar amb tres artistes al capdavant.

A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a Paris. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística, i, per tant, no volia celebracions i tenia que passar desapercebut. Pel dictador aquell viatge significava molt perquè sempre li havia encantat París, era un dels seus somnis posar els peus en aquella ciutat que es coneixia des del més mínim detall sense que mai hi hagués estat. Hitler havia estudiat des de tots els seus carrers fins a les seves obres més notables.

En la Batalla per França:

Tot i l’armistici les ocupacions alemanyes continuaven i diferents divisions del cos blindat de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Saint-Nazaire, Niort i La Rochelle.

Per la seva part, els italians, que avançaven al llarg de la Costa Blava, varen ocupar Menton. Al mateix temps, els ex ministre francesos que no volien firmar l’armistici varen sortir aquell dia cap a Casablanca.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va declarar aquella nit sobre l’armistici que França acabava d’arribar, que el govern britànic seria capaç de conduir la guerra on fos, per mar, aire i terra, a una conclusió satisfactòria.

Tweet

Divendres:

La rendició de França:

Una delegació francesa va dirigir-se a la localitat francesa de Compiègne, el gran massís de Picardia pròxima a la frontera belga, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar l’Adolf Hitler. Per la seva part, el dictador alemany va arribar en cotxe a la zona a les tres de la tarda acompanyat entre altres per Hermann Göering, amb el seu bastó de mariscal de camp, Wilhelm Keitel, Erich Raeder, Walther von Brauchitsch, Joachim von Ribbentrop i Rudolf Hess. Junts varen contemplar el bloc de granit amb les paraules:

Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemany; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar.

Les càmeres de cinema registraven tots els moments de l’escena mentre Hitler s’ho mirava amb menyspreu. Adolf Hitler va llegir juntament amb Hermann Göering la inscripció d’un monument commemoratiu de 1918 on deia que el criminal imperi alemany havia sigut vençut. A les 15:23 tota la delegació alemanya va pujar al vagó, però Hitler es va quedar uns instants al sol parlant amb el seu acompanyant. A continuació Hitler va pujar en el vagó del mariscal Folch per esperar en silenci als francesos. A dos quarts de quatre varen arribar amb automòbil el general Charles Huntzinger, el general d’aviació Bergeret, el vicealmirall Le Luc i l’ambaixador de França a Polònia Léon Noël. Quan la delegació francesa va arribar, el dictador els va rebre per informar-los de tot el què passaria a continuació i els següents deu minuts Hitler va estar escoltant sense dir res. En l’arribada, la guàrdia alemanya no els va presentar armes.  Les condicions de l’armistici les va llegir Wilhelm Keitel a dos quarts de quatre, i es demanava el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, però s’afirmava que es respectaria parcialment el territori de la República. Tot el nord i la costa atlàntica s’establirien com a zona d’ocupació, sota control alemany. La resta, 40 departaments del centre i sud de França, les colònies i la flota, quedarien sota l’obediència del govern francès, que col·laboraria amb l’alemany i que fixaria la seva residència a Vichy. També se’ls permetia l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava als francesos a entregar a tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès i la totalitat de 1.538.000 presoners de guerra francesos quedarien sota control alemany. Després de que llegissin les condicions, a les 15:42, Hitler va tornar al seu quarter general.

Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir al monument dedicat a Alsàcia i Lorena, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor, la banda va entonar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Llavors, Hitler va ordenar la destrucció del monument i just abans de marxar, Alfred Jodl li va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que aquests encara no ho sabien.

En la Batalla per França:

Itàlia va atacar França, però els francesos varen aturar l’ofensiva italiana a Menton. En el centre de França, les tropes blindades del cos de Paul Ewald von Kleist varen ocupar la ciutat de Clermont-Ferrant. A l’oest, en diferents unitats, les tropes blindades de Hermann Hoth varen ocupar les ciutats de Morlaix i Lorient.

Veient que la derrota era imminent, en el camp de les Milles es va suïcidar l’escriptor Walter Hasenclever, que era considerat pels nazis com un dels exiliats més perillosos.

Al mateix temps, diversos membres de l’anterior govern francès, entre ells Georges Mandel, es varen dirigir per mar a Casablanca.

A la Gran Bretanya:

En el 10 de Downing Street, es va celebrar una conferència secreta entre Winston Churchill i els millors especialistes britànics. Uns agents britànics d’informació que treballaven a Europa varen fer arribar a Londres uns informes que deien que els alemanys havien aconseguit posar a punt un procediment de radionavegació molt més eficaç que el dels radio-fars que havien utilitzat en les primeres setmanes de la guerra, però que les antenes espies dels britànics havien aconseguit inutilitzar. Els agents secrets van donar inclús el nom clau del nou sistema: Knickebeub. Les estacions principals estaven situades en dos punts de la costa francesa, a prop de Dieppe i de Cherbourg. Les fotografies fetes en els reconeixements aeris demostraven l’existència de les altes torres de radionavegació. Després d’examinar la situació varen començar a debatre com funcionava el nou dispositiu, i els experts britànics varen quedar horroritzats en veure l’eficàcia del mètode alemany. Churchill va confiar en els experts dels laboratoris per crear nous sistemes de defensa i atac.

Aquell dia va arribar a Londres l’André Dewavrin, àlies el coronel Passy, que va fundar allí un dels organismes més eficaços de la França Lliure, el Bureau Central de Reinseignenments et d’Action, el BCRA, destinat a animar i coordinar els diversos moviments de la Resistència.

A Southampton va arribar-hi procedents de França el president i els ministres del govern polonès a l’exili, que s’havien establert a París. Per donar-los suport, el rei Jordi VI es va dirigir a l’estació de Paddington, a Londres, per donar-los la benvinguda.

Tweet

Dijous:

En el Reich:

A França:

Adolf Hitler, després de consultar-ho amb l’almirall Erich Raeder, va ordenar a la Kriegsmarine que desenvolupés la idea de l’antic secretari d’Estat, Gottfried Feder, de construir unes llanxes de formigó que farien 27 metres de longitud per 6 d’ampla i 3,5 d’altura. Cada una d’elles tindria capacitat per transportar 200 homes. També podria transportar fins a 140 tones de material, ja fossin carros de combat o peces d’artilleria. Les barques estarien dotades d’hèlix submarines i erugues, que entrarien en acció en tocar terra. Feder va denominar la seva invenció Kriegskrokodil. Els responsables de la Kriegsmarine varen observar amb mals ulls aquell ambiciós pla, però com que era una ordre del dictador varen acceptar-ho, tot i que discretament varen demanar ignorar l’ordre i que no es perdés temps amb el projecte. Hitler també li va dir a Raeder que una de les avantatges de la derrota de França seria que Alemanya podria enviar a tots els jueus que tenia i a tots els jueus de Polònia a l’illa francesa de Madagascar.

A continuació, Hitler es va reunir amb Fritz Todt i li va dir que el curs de la guerra posava de manifest que havien anat massa lluny en els esforços per fer realitat l’autarquia.

A Alemanya:

Segons un informe, l’entusiasme entre la gent donava cada cop més la impressió de que ja no es podia aconseguir res més gran, però, tot hi això, la població manifestava la seva alegria d’una manera encara més intensa.

En la Batalla per França:

Després de que el govern alemany acceptés el dia anterior la petició francesa de firmar l’armistici, una delegació francesa, composta per un diplomàtic, un general de l’Exèrcit, un general de la Força Aèria i un almirall, es va posar en camí per trobar-se amb una delegació alemanya a Rethondes, en el bosc de Compiegne.

En la batalla de França, a l’est, les tropes blindades del general Paul Ewald von Kleist varen acabar d’ocupar la ciutat de Vichy i Lió mentre els soldats francesos es retiraven a Estrasburg. Pel centre, la infanteria alemanya va ocupar amb diferents unitats les ciutats de Montluçon i Tours. Per l’oest, les tropes blindades del general Hermann Hoth varen ocupar definitivament la ciutat de Brest. Per altra banda, la Luftwaffe va bombardejar Poitiers i Bordeus.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Winston Churchill va fer un discurs per ràdio on va dir que tots aquells que confiaven en donar de menjar suficient al cocodril serien els últims en ser menjats per aquest. Churchill es referia als països neutrals. Al mateix temps, Charles de Gaulle va demanar als francesos que encara portessin armes que continuessin resistint. Però, des de Bordeus, Philippe Pétain, en un nou missatge per al poble francès, li va demanar en el coronel De Gaulle que aprengués la lliçó de la derrota.

Els britànics varen fer el primer vol del Delfiant Mk II. En total es varen construir 210 exemplars d’aquest aparell, que molts d’ells es convertirien més tard en el Delfiant TT.MkI,

En els Estats Units:

A Washington, el president Franklin Delano Roosevelt va incloure a dos republicans anti-aïllacionistes en el seu gabinet. Henry Stimson es va convertir en ministre de Guerra i Frank Knox va ser nomenat ministre de Marina.

Tweet

Dimecres:

En el Reich:

A Munic es va celebrar una altra reunió entre Adolf Hitler, Benito Mussolini, Joachim von Ribbentrop i el comte Galeazzo Ciano. El ministre italià li va comentar a Von Ribbentrop que Itàlia desitjava tenir sortida a l’oceà Atlàntic a través de Marroc, però Von Ribbentrop, que sabia que Espanya també volia controlar Marroc, li va explicar que els espanyols també havien reivindicat el control d’aquella zona. Pels alemanys va ser més important les reivindicacions d’Itàlia que no pas les reivindicacions de la pobre Espanya, i cap alemany estava disposat a cedir davant les peticions espanyoles. Des de Madrid , el govern franquista va enviar a Alemanya la seva oferta d’entrar a la guerra al seu costat.

Els serveis secrets alemanys varen ordenar en els dirigents nazis que fessin una ullada als diaris alemanys en l’apartat de les esqueles dels soldats caiguts perquè en aquestes no es mencionava la figura de Hitler. Pels serveis secrets el fet de que no es mencionés a Hitler mostrava el malestar d’una part de la població cap a la guerra i la seva desaprovació.

Després d’observar amb certa indignació la pressió de les empreses alemanyes per posar les mans sobre les riqueses dels països ocupats, Hermann Göering va aprovar un decret que deia que els esforços de la indústria alemanya per fer-se amb les empreses dels països ocupats havien de ser rebutjades de la forma més contundent.

El coronel general Eduard Dietl va ser el primer alemany en ser condecorat amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro amb Fulles de Roure i Espases.

En la Batalla de França: 

A l’oest, les tropes blindades del cos blindat de Hermann Hoth varen arribar en diferents divisions a la ciutat de Saumur, tot i l’heroica resistència dels cadets de Saumur, el 15º Cos Panzer va ocupar Brest, i el 2º Exèrcit del general Otto von Stülpnangel van arribar a Nàntes. A més, els alemanys s’aproximaven a Saint-Nazaire, on un oficial de l’Armada francesa, el capità Ronarch, va aconseguir treure el cuirassat Jean Bart i portar-lo a Casablanca.

A l’est, el cos blindat de Heinz Guderian va ocupar en diferents unitats les ciutats de Nancy, Roanne i Lió. Durant aquell dia, 30 soldats del Marroc francès, que combatien entre Dijó i Lió, estaven disposats a rendir-se davant les SS en veure’s superats, però les SS no els varen voler capturar i els varen assassinar.

Al centre, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Vichy. L’avanç alemany era imparable i varen travessar el riu Loire. A més, bombardejarien la ciutat de Bordeus, on hi havia el govern francès. Davant la imminent victòria militar, el Reich va acceptar la petició francesa d’armistici sense donar a conèixer les seves condicions.

Els britànics varen començar a evacuar les illes Anglonormandes, tant pròximes a França que era evident que caurien en mans alemanyes. en total es varen evacuar a 22.656 ciutadans britànics en cinc dies.

L’exèrcit italià va atacar els Alps francesos.

A la Gran Bretanya:

A Londres, després de la crida del dia anterior de Charles de Gaulle en els micròfons de la BBC, en el seu pis de solter de Seamore Place varen començar a arribar-hi voluntaris i aquell va ser el començament de la França Lliure. Davant d’aquell èxit varen buscar un nou despatx més còmode i més convenient que el de Seamore Place, i De Gaulle va utilitzar per segon cop els micròfons de la BBC per parlar ja com a cap polític i home d’Estat. De Gaulle va dir que parlava en nom de França i va titllar d’indigne el govern francès.

Tweet

Dimarts:

En el Reich:

Amb França al sac, Adolf Hitler va arribar amb el tren Erika a Munic per reunir-se amb el dictador Benito Mussolini. Abans es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop, que el va informar dels últims moviments. Després, en presència de l’Alfred Jodl, Hitler li va explicar a Von Ribbentrop les condicions de pau que estava disposat a concedir a la Gran Bretanya: la reconeixença per part d’Alemanya de l’Imperi Britànic, però, al mateix temps, volia que els britànics reconeguessin que Alemanya era la potència continental més important, el retorn de les colònies alemanyes i una aliança permanent i continua amb la Gran Bretanya. 

A la tarda, Adolf Hitler i Benito Mussolini es varen trobar i junts varen fer una desfilada pels carrers de Munic davant d’una multitud de ciutadans que els animaven eufòrics per les victòries alemanyes al front. El dictador alemany no estava gens content de trobar-se amb el dictador italià en aquells moments perquè l’havia decebut entrant en guerra el dia 10 de juny enlloc de fer-ho abans. Quan es varen reunir en privat varen parlar sobre les condicions de pau que havien de sotmetre al nou govern francès. Hitler tenia clar que els havien de tractar amb suavitat, tot i que tenia pensat firmar l’armistici de pau en el bosc de Compiègne i en el vagó tren que varen utilitzar els francesos per firmar la rendició d’Alemanya l’11 de novembre de 1918 en la Primera Guerra Mundial. Hitler també li va posar molts inconvenients en destruir l’Imperi Britànic, ja que el considerava un factor important per l’equilibri mundial. En un altre punt, el líder alemany també li va dir que es podria crear un Estat jueu a Madagascar.

Mentre Hitler i Mussolini es reunien, Von Ribbentrop i el comte Galeazzo Ciano també es varen reunir. El ministre alemany li va dir que Londres s’havia posat en contacte amb Berlín a través de Suècia.

Hermann Göering va convocar una reunió per debatre la idea de dur a terme una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Després de la reunió, Göering va parlar amb Hitler, que li va explicar que la guerra havia acabat i li va confirmar que arribaria a un acord amb la Gran Bretanya. Convençut de les paraules del líder alemany, Göering, que mai havia desitjat la guerra i menys amb el poble britànic, va exclamar en els seus col·laboradors que al final hi hauria pau. Tot i que es creia que no faria falta un atac massiu contra la Gran Bretanya, aquell dia la Luftwaffe va bombardejar en represàlia els aeròdroms de Yorkshire, Lincolnshire i Norfolk, al sud de la Gran Bretanya.

Bombarders britànics varen atacar objectius militars a Hamburg i Bremen. 

En la Batalla per França:

Les tropes blindades alemanyes varen arribar a Rennes i les tropes de terra alemanyes varen ocupar Colmar, Cherbourg, que cauria el vespre, Briare, Vannes, Caen, Le Mans i Nevers, i el cos blindat del comandant Paul Ewald Kleist va arribar a Moulins. Abans de que els alemanys arribessin al port de Cherbourg, totes les embarcacions franceses de guerra que varen poder varen salpar cap a les seves bases africanes. Per tots els camins de França hi havien civils i militars francesos barrejats que fugien cap al sud en un complet desordre. A més, la 2º Força Expedicionària Britànica, sota el comandament de sir Alan Brooke, va tornar a la Gran Bretanya. Brooke va embarcar en el pesquer Cambridgeshire a Saint-Nazaire i va tenir que reduir per la força al fogoner del vaixell que estava patint una crisi mental.

Tal i com tenia previst Hitler, a Bordeus el nou govern del primer ministre Philippe Pétain es va reunir per decidir posar fi a la guerra amb Alemanya i firmar la pau amb els alemanys. Al mateix temps, el ministre d’Afers Exteriors, Paul Baudouin, com el ministre de la Marina, François Darlan, varen assegurar a l’ambaixador britànic que la flota francesa es portaria a un lloc segur o s’enfonsaria, abans de que caigués en mans alemanyes. 

A la Unió Soviètica:

Iosif Stalin estava molt preocupat per les victòries alemanyes. Tot i tenir un pacte de no agressió amb Alemanya, va començar a preocupar-se de que Hitler pensés en atacar la Unió Soviètica un cop hagués acabat la guerra amb França. Atemorit, va ordenar a les seves tropes que ocupessin els Estats bàltics i Besaràbia, una província al nord de Romania que havia de ser de jurisdicció alemanya. Tot i això, Viatxeslav Mólotov va felicitar a l’ambaixador alemany per les victòries de la Wehrmacht.

A la Gran Bretanya:

El govern britànic va dictaminar en les Conclusions del Gabinet de Guerra que després de la guerra discutirien qualsevol matèria d’interès per Espanya i pels britànics, però es va decidir que en aquesta oferta no es mencionaria sobre el tema de Gibraltar.

A Londres, Winston Churchill va pronunciar un discurs emocionant a la Cambra dels Comuns on va dir que si tothom complia amb el seu deure i si l’Imperi Britànic i la Commonwealth sobrevivien mil anys més, la gent d’aquella època podria dir que aquella havia sigut l’hora més gloriosa. Churchill va explicar que una victòria alemanya deixaria una nova era de terror.

Per intentar animar als francesos a continuar lluitant, a les sis de la tarda, des de Londres, el coronel Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic a través de Ràdio Londres, en un estudi de la BBC, als francesos on els va recordar que França no estava sola i que es podien unir amb la Gran Bretanya per lluitar contra els alemanys. De Gaulle també va prometre que França podria recórrer als enormes recursos industrials d’Estats Units. A continuació, va demanar a tots els oficials britànics que estaven en territori britànic o ho estarien en un futur, com també els enginyers i els treballadors especialitzats francesos, que es posessin en contacte amb ell perquè l’anomenada Resistència francesa no s’apagués. Aquell missatge el varen escoltar molts pocs francesos perquè la gent estava cansada i no volien saber res més de la guerra. Avui en dia aquestes paraules estan inscrites en una placa a la paret de l’edifici en el qual De Gaulle va pronunciar el discurs. 

A Falmouth va arribar-hi el comte Suffolk, la seva secretària, Morden, i el seu xofer Fred Harns amb els científics Hans von Halban i Lew Kowarski, les 26 llaunes d’aigua pesada i els dos milions i mig de lliures esterlines després de naufragar el dia 14 quan fugien de França. 

Tweet

Diumenge:

En el Reich:

Al migdia, el general espanyol Juan Vigón es va entrevistar amb el ministre Joachim von Ribbentrop i l’Adolf Hitler en el Castell d’Acoz. Abans de reunir-se amb el dictador alemany, Vigón va parlar en privat amb Von Ribbentrop per demanar-li la cessió a Espanya del Marroc francès en forma de Protectorat. Al cap d’una hora, Vigón va parlar amb Hitler en presència de Von Ribbentrop i li va entregar una carta del dictador Francisco Franco del 3 de juny de 1940 en la que el dictador espanyol li deixava entreveure de que si li demanava estava disposat a entrar en guerra. Després de llegir-la, Hitler li va dir que estava molt satisfet per l’ocupació espanyola a Tànger del 14 de juny de 1940, i li va explicar que Franco no li tenia que agrair res per l’ajuda alemanya a la Guerra Civil espanyola perquè sabia que els enemics de Franco eren els enemics d’Alemanya. Seguidament, li va dir que la solució ideal per Alemanya seria la restitució de Gibraltar a Espanya, i el general Vigón li va exposar el desig espanyol de recuperar Gibraltar i d’ocupar tot Marroc en forma de Protectorat. Però Hitler li va comentar que l’actitud d’Alemanya respecte Marroc era molt clara perquè només hi tenien un interès econòmic. Per la seva part, Von Ribbentrop li va dir que si Espanya entrava a la guerra tot seria possible, però que era necessari que hi entrés per demanar territoris i que si volia trobar una solució per Marroc havia de satisfer tant a Alemanya com a Itàlia. Després de la suggerència de Von Ribbentrop, Vigón va canviar de tema criticant l’actitud del Vaticà en el conflicte. Parlant de l’Església, Hitler li va comentar que comprenia la critica espanyola cap a l’Església perquè, segons ell, si no fos pel nacionalsocialisme, el feixisme i la Falange l’Església no hagués pogut aguantar. Al final de la conversa, Vigón es va interessar per com es desenvolupava la guerra a França, i Hitler li va respondre que França s’estava enfonsant per culpa de vint anys del Front Popular i de la democràcia. El dictador va considerar els soldats francesos i britànics molt pitjors que els que varen lluitar durant la Primera Guerra Mundial. L’entrevista entre Vigón i Hitler va durar 45 minuts.

En la Batalla per França:

A França:

Els alemanyes es trobaven a prop de Bordeus, la nova seu del govern francès, després de que un grup alemany travessés el Rin a Colmar, i les divisions franceses s’estaven retirant a la vall del Loira, i varen seguir defensant com podien les ciutats d’Orléans i de Giens, però ja no podien evitar que els alemanys avancessin cap al sud. Aquell dia, una unitat del cos blindat de Heinz Guderian va arribar a Dijon, i una altra unitat del mateix cos va ocupar la ciutat de Besançon. Pel centre del país, el cos blindat de Paul Ewald von Kleist va ocupar la ciutat de Clamency.

Davant les propostes britàniques de continuar lluitant, Philippe Pétain insistia en la necessitat de l’armistici i amenaçava en dimitir si no es seguia aquesta política. A les vuit del vespre, davant una ferotge oposició dels partidaris de l’armistici, Reynaud, que encara no volia firmar la rendició amb els alemanys, va dimitir negant-se a seguir una política contrària a l’interès i l’honor de França. Llavors, el president de la República, Albert Lebrun, va encarregar formar un nou gabinet a Philippe Pétain. A les onze de la nit, Reynaud va cedir el seu càrrec de primer ministre a Philippe Pétain, que seria l’últim president del Consell de la III República. Com a nou primer ministre, Pétain va dir que feia de França la seva persona per atenuar la seva des-aventura. Com a primer acte com a nou primer ministre, a París va buscar negociar la pau amb Alemanya a través d’Espanya com a mediador i, a mitjanit, va demanar a l’ambaixador d’Espanya que servís d’intermediari amb Hitler.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Winston Churchill va acceptar el reembarcament de les seves tropes que encara lluitaven a Europa en l’Operació Ariel. Aquest cop es va fer l’evacuació en el golf de Vizcaia. Uns 214. soldats varen ser rescatats. Entre els soldats que van poder fugir hi havia Charles de Gaulle acompanyat pel general Louis Spears, que varen arribar a la capital britànica a les sis del matí. Era el segon cop que De Gaulle viatjava a Londres per reunir-se amb el govern britànic.

Després d’arribar a Londres, els oficials del 4º Bureau d’Estat Major es varen posar en contacte amb els agregats militars de l’ambaixada francesa i varen estudiar amb ells el trasllat de les tropes franceses. Churchill volia proposar als francesos un pla per fusionar França i la Gran Bretanya en una única entitat política, però Philippe Pétain, que va saber més tard la proposta de Churchill, no li va agradar gens la idea i va dir que França no es fusionaria amb un cadàver. Abans d’anar a dinar, Churchill va enviar a Paul Reynaud un missatge on li deia que una pau unilateral implicava l’honor de França, però que esperava que abans de que es rendissin enviessin la flota francesa als ports britànics. Churchill li deia que entenia que intentessin buscar un bon armistici per França. Els francesos no li varen fer cas i cap vaixell francès va salpar cap a la Gran Bretanya.

En aquesta primera trobada entre les dues administracions no hi va ser present De Gaulle, però el coronel francès estava d’acord en unir els dos països a través d’un sol gabinet de guerra i un sol Parlament. Quan va donar la seva conformitat des del despatx d’en Jean Monnet, va trucar a Paul Reynaud per comunicar-li els principals acords a que havien arribat. Però la idea va ser considerada un insult per Reynaud, i el seu gabinet va negar a acceptar-la. El encara primer ministre francès estava tan indignat que inclús va arribar a dir-li a un dels seus col·laboradors que abans preferia ser una província alemanya. Veient que eren rebutjats, els britànics, després de saber que De Gaulle estava disposat a acceptar la seva proposta d’unir els dos països, varen convocar per ordres de Churchill el seu gabinet per aprovar el projecte després de dues hores de discussió. Un cop firmat el projecte, De Gaulle va tornar a trucar a Reynaud per posar-lo al corrent.

A la Unió Soviètica:

Tal i com havien fet amb Lituània el 14 de juny, les tropes soviètiques varen entrar a Letònia i Estònia.

Tweet

Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A París, al matí, la Geheime Feld Polizei, la GFP, es va posar a treballar tot i que havia arribat a la capital francesa la tarda anterior. Un dels seus membres es va presentar a la Prefectura de la Policia i va reclamar els expedients dels emigrants alemanys, dels jueus i, en especial, de certes personalitats polítiques contràries al règim nazi.

A França:

Després de la caiguda de Verdun, el Grup de Panzer del comandant Heinz Guderian i el 7º Exèrcit del comandant Friedrich Dollmann van rodejar a prop de la frontera suïssa a 400.000 soldats francesos dels exèrcits 3º, 5º i 8º, que es van rendir sense posar resistència. A més, els blindats de Guderian varen ocupar Lamps.

A l’oest de França, els soldats canadencs varen començar els preparatius per entrar en acció contra els alemanys, que per llavors es trobaven a menys de 30 quilòmetres. Però, aquell matí, varen rebre ordres d’agafar un tren a Saint-Melo, a la costa, on a les cinc de la tarda varen pujar a bord d’un vaixell a vapor britànic, el Biarritz, rumb a Southampton. Els canadencs només havien patit sis baixes durant el trajecte d’anada i tornada a Laval. 

A Bordeus, Paul Reynaud va proposar a Maxime Weygand que acceptés, en qualitat de generalíssim, donar l’ordre d’alto el foc, però aquest s’hi va negar. A la tarda, en el Consell de Ministres, li varen tornar a demanar però novament s’hi va oposar. La idea de l’armistici, que el principi no va agradar i bàsicament era defensada per Reynaud i Philippe Pétain, va començar a obrir pas entre els indecisos. Tota resistència ja era inútil i evident, per exemple aquell dia els últims avions restants de la Advanced Air Striking Force varen ser evacuats a la Gran Bretanya. En sis setmanes, prop de 200 Fairey Batlle havien sigut destruïts, 99 d’ells entre el 10 i el 16 de maig de 1940. A més dels 261 caces britànics que s’havien enviat a França en els últims dies, 75 havien sigut abatuts o destruïts pels bombarders alemanys. 120 és estaven aturats, sense poder-se moure, de manera  que els varen cremar en els aeròdroms francesos per evitar que caiguessin en mans alemanyes. Només 65 varen poder tornar a la Gran Bretanya. 

Desesperat, Reynaud li va dir a l’ambaixador britànic que si els Estats Units no acceptaven entrar en guerra molt aviat, França seria incapaç de seguir combatent, ni tant sols des de l’Àfrica Septentrional francesa.

En el Reich:

Els alemanys varen començar a enviar soldats alemanys que havien lluitat a París cap als Estats Bàltics. El trasllat acabaria el dia 17.

A Itàlia:

La RAF va bombardejar Gènova.

A Lituània:

Els soldats soviètics varen ocupar Kaunas i Wilna.

A la Gran Bretanya:

A tres quarts d’onze de la nit, des de Londres, el primer ministre Winston Churchill, volen posar la por al cos els nord-americans per tal de que l’ajudessin, va escriure una carta al president Franklin Delano Roosevelt dient-li que si s’enfonsaven podia tenir uns Estats Units d’Europa sota domini nazi molt més nombrós, molt més fort i millor armat que el Nou Món.

Tweet

Divendres:

La conquesta de París:

A dos quarts de sis del matí, les tropes del 17º Cos d’Exèrcit de la Wehrmacht de Georg von Küchler varen entrar pel nord de Paris, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. El general Bogisla von Studnitz va encapçalar la 87º Divisió d’Infanteria en el seu recorregut pel carrers desèrtics de la capital francesa. Els alemanys no es varen trobar resistència pel camí i, de seguida, es varen fer amb el control de tota la ciutat. A dos quarts de set, el 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar els Champs-Elysées, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’hotel Crillon, on l’Alt Comandament de la Wehrmacht situaria el seu quarter general. Per la seva part, la guarnició francesa de París es va retirar direcció al Loira.

A primeres hores del matí, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera amb la creu gamada. A tres quarts de deu del matí, els soldats del 4º Exèrcit de Günther von Kluge varen desfilar pels Camps Elisis. Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici. Però aquells soldats tenien una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a l’Adolf Hitler. A les onze del matí, els alemanys varen cridar al prefecte de la Policia de París, Roger Langeron, perquè es presentés davant el comandant alemany, i li varen ordenar que entregués les fitxes policials de totes les persones que tenien activitat política. El comandant es va posar furiós quan Langeron li va explicar que les fitxes no es trobaven a la capital.

Dos milions de parisencs havien fugit de la ciutat i els 700.000 que es varen quedar es varen despertar amb els altaveus alemanys, que anunciaven que aquella nit hi hauria toc de queda, a partir de les vuit. Quan varen veure els soldats alemanys pels carrers es varen tancar a les seves cases, però quan varen observar que no feien res varen tornar a sortir al carrer. D’altres, com el novel·lista Ernst Weiss es varen suïcidar.

Abans del migdia, el general Von Studnitz, primer comandant militar de París, es va instal·lar a l’hotel Crillon. A la tarda, el comando Geheime Feld Polizei, GFP, encapçalat pel seu director Helmut Knochen, es va instal·lar a l’hotel del Louvre per començar l’endemà a treballar en les seves operacions clandestines. El OKW va publicar un comunicat que deia que com a conseqüència de l’enfonsament total del front francès entre La Mànega i la línia Maginot, a prop de Monmedy, l’Alt Comandament francès havia renunciat a intentar defensar la capital francesa i que les tropes alemanyes havien entrat victorioses a París. Hitler estava eufòric amb aquella conquesta, havia conquerit la ciutat dels seus somnis, i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho i, a l’Òpera Estatal, es va fer una representació especial d’una de les obres favorites de Hitler, Els mestres cantors. El diari nazi Völkischer Beobachter va explicar que la pèrdua de la capacitat industrial de París havia debilitat el potencial econòmic i militar francès.

El general Fedor von Bock va enviar a la capital francesa el coronel Hans Speidel perquè establís el nou govern militar. Adolf Hitler, aconsellat per Joachim von Ribbentrop, va designar a l’Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França, ambaixador alemany a París. Una de les primeres missions que tenia Abetz era la de vigilància de les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

En el quarter general de Hitler, en la frontera entre França i Bèlgica, el dictador no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin pel mar, i va ordenar a la Luftwaffe de Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.

Joseph Goebbels va continuar enviant missatges radiofònics destinats als francesos. Les ràdios controlades pels alemanys explicaven que era insensat morir per França i que era més important viure per França.

A França:

El 1º Exèrcit alemany va trencar les línies de defensa franceses al sud de Saarbrücken i varen penetrar la Línia Maginot. Però, a primera hora d’aquell matí, soldats canadencs varen desembarcar a Brest i varen passar ràpidament la ciutat de Rens per dirigir-se a Laval.

Maxime Weygand, veient que era impossible resistir, va comunicar a Paul Reynaud que continuaria la resistència si li ordenava el govern, però li va assegurar que havien perdut la guerra.

A Bordeus, Charles de Gaulle es va reunir amb Paul Reynaud, i allí el coronel francès va poder copsar que una part del govern francès era favorable a un armistici. De Gaulle li va proposar a Reynaud fugir cap a Londres per poder continuar lluitant a la regió de Bretanya amb el suport dels britànics. Allí concentraria les restes de l’exèrcit per resistir fins l’últim home, mentre arribava l’ajuda de les colònies, inclús pensava que la flota podria traslladar al nord de l’Àfrica totes les institucions i els seus dirigents. Però el projecte va ser qualificat de fantasiós. Després de la reunió, De Gaulle va marxar per carretera i va sopar corrents a l’hotel Splendid amb el seu ajudant Geoffroy de Courcel. En el mateix menjador hi havia Philippe Pétain, i De Gaulle, abans de marxar, el va anar a saludar i el mariscal li va donar la mà sense dir-li res. Mai més es tornarien a veure.

En aquell moment tan crític pels Aliats, un oficial britànic, el comte Suffolk, juntament amb la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Hard, tenien la missió especial del govern britànic de trobar i portar a la Gran Bretanya dos milions i mig de lliures esterlines en diamants industrials francesos, imprescindibles per fabricar màquines-eina, algunes molt poc comunes, essencials per la fabricació d’armament.. a més, els hi havien demanat que portessin l’aigua pesada que havia fabricat a França un grup de científics nuclears i, també, que oferissin un lloc segur a les illes britàniques en aquests científics. En aquell moments, dos científics, Hans von Halban i Lew Kowarski, que ja s’havien traslladat cap al sud des de Clermont Ferrand, es trobaven a Bordeus amb 26 llaunes d’aigua pesada. A Bordeus, l’oficial, la secretària, el xofer, els científics, els diamants i les llaunes varen pujar a bord d’una embarcació carbonera, el Broompark, que els estava esperant. Quan es dirigien a la Gran Bretanya una mina magnètica els va fer naufragar. Quatre dies després varen arribar a Falmouth.

A Itàlia:

Amb la idea de no ser ocupats també per Itàlia, l’armada francesa va bombardejar les zones industrials de Gènova, Vado i Savona.

A la Gran Bretanya:

En un dinar en el Carlton Club, on hi varen ser convidats entre altres lord Halifax, l’ambaixador francès, Corbin, i Robert Vansitttart, va aflorar la idea d’unir els Estats britànic i francès.

A primera hora va arribar un missatge del president Franklin Delano Roosevelt, on ara demanava que el seu missatge del dia anterior prometent tota l’ajuda possible no volia que es fes públic. Aquell missatge havia animat a lord Halifax que havia telegrafia al seu ambaixador a França per dir-li que era el pas definitiu d’una declaració de guerra nord-americana.

En el Reich:

A Polònia:

El primer comboi, amb 728 presoners polonesos, va arribar al camp de concentració d’Auschwitz. Tres d’aquests deportats eren jueus: dos advocats i el director d’una escola hebrea. Primer els varen imposar un període de quarantena i després els varen enviar a altres camps. Només 134 varen sobreviure. La majoria d’ells els varen utilitzar com esclaus per la construcció.

En els Estats Bàltics:

L‘exèrcit soviètic va ocupar Lituània, dos dies més tard ocuparia Estònia i Letònia.

En el nord de l’Àfrica:

Les tropes espanyoles de l’Alta Comissaria de Tetuan varen ocupar la ciutat de Tànger per, segons van dir, mantenir el seu estatus de ciutat lliure.

Tweet

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler va concedir una entrevista exclusiva en el corresponsal del Hearst Press, Karl von Wiegand, davant la qual va destacar la total falta d’interessos territorials d’Alemanya en Amèrica del Nord o del Sud.

A Holanda:

Hans Posse es va traslladar a Holanda sota l’autorització de Hitler per confiscar tots els objectes de valor que poguessin ser d’interès per traslladar-los en el futur Museu de Linz.

En la Batalla per França:

A França:

Les tropes alemanyes sabien que París quedaria ben aviat sota el seu control, els homes de Gerd von Rundstedt es trobaven a les portes de la capital i varen decidir concentrar-se en conquerir tot França. Les tropes de Von Rundstedt es trobaven a només 20 quilòmetres al nord-oest de París, i pels pobles per on passaven cometien molt crims, com el poble de Vert Galant, on varen afusellar a 15 civils. La divisió de Panzer del general Heinz Guderian va avançar cap a l’est, a la zona del Marne, per tallar la retirada de les unitats franceses que fugien, i el grup blindat del general Paul Ewald von Kleist es va dirigir cap al sud, cap a Auxerre. Mentrestant, el 18º Exèrcit alemany del general Georg von Küchler es va ocupar de destruir les defenses de París.

Amb tot decidit, des de primera hora 2.222 soldats britànics varen ser rescatats del port de Le Havre per ser repatriats a la Gran Bretanya. 8.837 soldats més varen ser portats per la costa de França fins a Cherbourg, on es preparaven per tornar a entrar en acció, juntament amb les tropes franceses del Loira. Però, en aquells moments, en les embussades carreteres, els civils fugien de les seves llars davant l’avanç alemany i paralitzaven completament els possibles moviments de les tropes franceses.

A Tours, en el castell de Cangé, Winston Churchill va tornar d’emergència per reunir-se amb Paul Reynaud en una reunió del Consell Suprem. El primer ministre britànic es negava a alliberar França de la seva promesa de no firmar una pau per separat amb Alemanya. Reynaud li va insistir de que era massa tard per organitzar un reducte a la Bretanya. De seguida els dos primers ministres es varen discutir sobre la flota francesa i sobre la hipòtesis de que el govern francès es replegués al nord de l’Àfrica. Churchill el va animar a que demanés ajut al president Franklin Delano Roosevelt per demanar-li la seva participació directe. Reynaud va acceptar el suggeriment i va enviar un missatge en el president nord-americà on li demanava que salvés França i l’instava que declarés la guerra i que els hi enviés l’ajuda de manera que fos.

Però tot estava decidit, i Philippe Pétain, que estava present a la reunió, estava ferm en rendir-se. En finalitzar la reunió i quan Churchill va tornar al seu país, Maxime Weygand va anunciar que havia declarat París ciutat oberta, va reiterar la seva crida a un armistici i el govern va marxar cap a Bordeus. No tots els ministres pensaven de la mateixa manera, ja que alguns, liderats per George Mandel, volien traslladar el govern a l’Àfrica Septentrional francesa i continuar la lluita des d’allí.

Quan el govern va arribar a Bordeus es va rebre la resposta del president Roosevelt, que deia que el govern nord-americà estava fent tots els possibles per posar a disposició dels governs Aliats el material que sol·licitaven amb tanta urgència i que redoblarien els seus esforços per fer encara més. Roosevelt va voler que aquest missatge es fes públic, a disgust del Secretari d’Estat, Cordell Hull. Churchill, a última hora, va telegrafiar a Reynaud per dir-li que una declaració de guerra nord-americana era inevitable i, amb ella, una oportunitat excel·lent d’aconseguir una coalició oceànica i econòmica mundial que havia d’acabar amb els interessos alemanys.

Avions italians varen bombardejar Malta i Toló.

En els Estats Units: 

Franklin Delano Roosevelt va assignar 13.000 milions de dòlars a augmentar els efectius navals. També varen sortir del país enviaments d’armament en resposta a la petició de Churchill.

A Espanya: 

A la tarda, Francisco Franco, veient la imminent victòria alemanya i que els alemanys havien arribat a la frontera espanyola de Baiona, va canviar l’estatus de neutralitat d’Espanya pel de no bel·ligerància, el que implicava un suport diplomàtic i material a les potències de l’Eix.

A Kènia:

La Regia Aeronàutica italiana va atacar els caces rodesians a la base de Fort Wajir en el moment que s’enlairaven.

Tweet

Dimecres:

En el Reich:

A Berlín, Joseph Goebbels va preguntar a l’Alt Comandament militar si preferien que la població civil de París estigués evacuada o pel contrari volien trobar-se els civils a la ciutat quan hi entressin. Goebbels volia saber-ho perquè depenen dels desitjos dels militars planejaria les futures emissions radiofòniques que anirien destinades als francesos. Segons sembla, pels militars aquest tema no era massa important, i el ministre va ordenar criticar per la ràdio a totes les persones que volguessin resistir a la conquesta de la ciutat per part dels alemanys. Els francesos varen decidir declarar Paris ciutat oberta perquè no es produïssin atacs a la ciutat.

En la Batalla per França:

A França: 

Els soldats alemanys varen creuar el Marne, consolidant el seu cap de pont al sud del Sena, varen ocupar Reims i varen avançar cap a París. A més, uns 10.000 soldats britànics i francesos, a les ordres del general Ihler, varen ser capturats per les tropes d’Erwin Rommel a Saint Valéry, juntament amb 1.000 soldats més en el riu Somme i el Saar. L’artilleria alemanya, disparant directament cap a les platges, va impedir l’evacuació per mar. Per altra banda, els blindats de Heinz Guderian varen arribar a Chálons-sur-Marne.

Aquell dia va arribar a França el general Alan Brooke per agafar el comandament de les tropes britàniques i es va reunir per ordres del seu govern amb els generals Maxime Weygand i Alphonse Joseph Georges per preparar amb ells la defensa de la península bretona. Al mateix temps, un centenar de bombarders britànics, procedents de bases britàniques, atacaven les línies alemanyes de comunicació. 

A Briar, en el quarter general de Maxime Weygand, es va celebrar una reunió del Consell suprem. Philippe Pétain va convidar en aquesta reunió, on hi havia Winston Churchill que havia arribat amb avió des de la Gran Bretanya el dia anterior, a François Darlan. Pétain li va explicar a l’almirall que estava molt trist per la incapacitat del govern francès, i li va dir que necessitarien construir una espècie de Consolat i que si li preguntaven la seva elecció com a primer cònsol ell el triaria. Darlan, tot i sentir-se afalagat, va declinar-ho, però Pétain va insistir-hi de nou. L’endemà es va celebrar una reunió del Consell de Ministres a Cangé, a prop de Tours, on el general Weygand va declarar la necessitat de demanar un armistici. Però el Consell de Ministres va rebutjar la proposició, excepte Pétain que li va donar suport, tot i que es va donar l’ordre a l’exèrcit francès d’una retirada general. Churchill, per la seva part, va informar a Paul Reynaud que els reforços que havia promès, les tropes que tornaven de Narvik, ja s’estaven movent al voltant de Le Mans. A la tarda, Churchill va tornar a la Gran Bretanya. En el seu Gabinet de Guerra els va dir que els ministre francesos s’havien esforçat per mostrar-se cortesos i dignes, però que era evident que França s’apropava al seu final de la resistència organitzada. 

A la nit, amb el primer ministre britànic fora, Weygand, conscient de la situació desesperada, va trucar al governador militar francès a París, el general Hering, i li va ordenar que declarés París ciutat oberta. El general va acceptar.  

Els italians varen bombardejar la base naval francesa de Toló i Lió.

A Itàlia:

Els francesos varen bombardejar Torí i Gènova, i la base italiana de Tobruk, Líbia.

Tweet