EL TERCER REICH

Dimarts:

En la Batalla per França:

A França:

Els soldats alemanys varen atacar les defenses franceses situades al nord-oest de París, al costat del riu Sena, i no paraven d’avançar. Els Panzer avançaven tant per l’est com per l’oest de França, i aquell dia varen creuar el Sena a Rouen, Elbeuf, Les Andelys i Louveirs, i varen ocupar la ciutat de Reims. Mentrestant, Hermann Hoth va creuar el Marne per Chateau Thievy en direcció al Massís Central i Borgonya, i Erwin Rommel, que va recórrer 240 quilòmetres en un dia, va seguir a tota velocitat. Entre tots deixaven aïllades 17 divisions franceses, 10 d’elles estacionades a la Línia Maginot. Per la seva part, els soldats francesos no estaven en condicions de lluitar i no podien fer res més que retirar-se de forma més o menys ordenada. Aquell dia es varen retirar darrere del Marne. El govern francès es va retirar a prop de Tours.

A Chateau du Muguet, a prop de Briare, al sud-est d’Orlenas, es va celebrar a les sis de la tarda una reunió del Supreme War Council on i varen ser presents Winston Churchill, Paul Reynaud, Philippe Pétain, Maxime Weygand, Anthony Eden, Charles de Gaulle, John Dill, Ismay i el representant de Churchill davant Reynaud, el general de divisió Louis Edward Spears, a més d’altres membres de menor rang de l’Estat Major. Els francesos estaven avergonyits pel seu paper en el conflicte i tota l’estona miraven a la taula per no mirar els ulls dels britànics.

El general Alphonse Joseph Georges va informar al primer ministre britànic de l’enorme quantitat de pèrdues des de que els alemanys havien reprès la seva ofensiva el 5 de juny. De les 103 divisions aliades que hi havia en línia, 35 s’havien perdut en la seva totalitat. Churchill els va que prometre una segona BEF, la força expedicionària britànica, que lluitaria a Normandia i seria reforçada per les tropes que arribaven de Narvik, Noruega, amb l’esperança de que França pogués sobreviure fins la primavera de 1941, que seria quan calculava que l’exèrcit britànic tindria 25 divisions més. Els va instar a defensar París, a combatre en tots els carrers, amb obstinació. Pétain li va respondre que convertir París en una ciutat en ruïnes no afectaria a la qüestió. El general Weygand opinava que la situació era desesperada i li va demanar suport aeri, però Churchill li va reiterar que no era possible. Li va dir que enviar més esquadrons a França podria acabar amb l’última esperança que tenien. Els britànics opinaven que si els alemanys atacaven la Gran Bretanya segurament aquell fet provocaria l’entrada dels Estats Units a la guerra. Churchill els va dir textualment en els seus companys francesos:

És possible que els nazis dominin Europa, però serà una Europa revoltada i, al final, segur que un règim que les seves victòries es deuen en gran part a les seves màquines s’enfonsarà algun dia. Les màquines derroten a les màquines.  

A continuació, el primer ministre britànic va enviar un telegrama a Franklin Delano Roosevelt explicant-li la situació en què es trobaven i li va dir que també estaven preocupats per Irlanda i li va suggerir que un esquadró nord-americà a Berehaven els hi aniria bé. Abans de tornar al seu país, Churchill va aprovar un programa de municions, en virtut del qual entre 500 i 600 carros de combat pesats estarien a punt d’entrar en acció a finals de març de 1941. 

Però, els francesos, lluny d’escoltar les paraules de Churchill, només pensaven en com rendir-se. A la nit, Pétain va informar a Reynaud que seria necessari buscar un armistici. 

En el Mediterrani:

Els italians varen dur a terme vuit atacs diferents a l’illa de Malta.

A Itàlia:

Per l’entrada d’Itàlia el dia anterior a la guerra, a la nit els Aliats varen bombardejar Hanover i les zones industrials de Torí i Milà. A més, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-Àfrica li varen declarar la guerra. 

A Noruega:

L’exèrcit noruec, sol i abandonat, finalment es va desmobilitzar i, després de ser desarmats, els soldats varen tornar a les seves cases. Alguns varen sortir del país en les últimes embarcacions de guerra britàniques. 

A l’Àfrica Oriental:

Els avions italians varen atacar Port Sudan i Aden. Al mateix temps, els britànics varen bombardejar instal·lacions militars italianes a Eritrea.

En els Estats Units:

A la nit, els primers subministraments militars nord-americans amb destí a Gran Bretanya i França es carregaven a bord d’una embarcació en els molls de l’Exèrcit a Raritan, Nova Jersey. 600 vagons de càrrega havien transportat aquell material, que incloïen 900 canons de campanya, 800.000 metralladores, 500.000 fusells fabricats el 1917 i 1918 i conservats en grassa, i 250 cartutxos per cada un. 

Tweet

Dilluns:

Itàlia entra en la guerra:

El comte Galeazzo Ciano va entregar en els ambaixadors François Poncet i Lord Perth les declaracions de guerra. A Itàlia, el dictador Benito Mussolini va declarar en un missatge de ràdio la guerra a França i la Gran Bretanya i, a les sis de la tarda, va fer un discurs des del balcó a la Piazza Venècia de Roma, on s’hi havia concentrat una gran multitud de civils, soldats i de Camises Negres, i va reiterar la seva declaració de guerra. Mussolini va entrar a la guerra perquè estava convençut de que el conflicte seria breu, ja que no es pot pensar d’una altra manera perquè Itàlia en aquells moments només disposava de 19 divisions amb munició per durar només dos mesos de combat. Abans de declarar la guerra li va dir a Pietro Badoglio que només necessitava uns quants milers de morts per poder asseure’s en la conferència de pau com un home que havia lluitat. Per aquella declaració de guerra, Canadà va declarar la guerra a Itàlia. 

A la nit, els avions italians varen bombardejar la base naval britànica de Malta i, a la frontera italiana, les tropes italianes varen intentar assaltar França però varen ser rebutjades per tres divisions franceses situades en els Alps. L’entrada d’Itàlia al conflicte hauria d’haver sigut una alegria pel règim nazi, però per Adolf Hitler l’entrada d’Itàlia a la guerra arribava massa tard ja que li hagués agradat que ho hagués fet abans d’atacar França. El dictador va comentar sobre l’entrada d’Itàlia a la guerra:

Primer, eren massa covards per intervenir i ara tenen pressa per poder participar en el repartiment del botí. 

En la batalla per França:

A França: 

Els alemanys varen poder incorporar tropes noves i fresques que els donava encara més poder. Mentrestant, l’armament blindat alemany avançava cap al nord de París i varen creuar el riu Aisne i el Sena. Les tropes d’Erwin Rommel varen arribar a Les Petites Dalles, sobre la costa del Canal de la Mànega. Per la seva part, l‘exèrcit francès intentava com podia aguantar i utilitzaven el riu Sena i el riu Marne com a línia de defensa, però des del Aisne fins al Somme l’exèrcit francès es retirava en desordre i confusió cap el Loire.

Uns 11.000 soldats britànics, juntament amb altres tropes franceses, varen començar a sortir des de St. Valery i Le Havre cap a la Gran Bretanya. Soldats francesos, aïllats per complet de l’Exèrcit francès, s’havien replegat a Saint-Valéry-en-Caux, on la 51º Divisió britànica, a les ordres del general Fortune, lliurava un combat desesperat contra forces alemanyes molt més nombroses. Els francesos, liderats pel general Ihler, es volien rendir, però Fortune si va negar. Els francesos finalment es varen rendir i els homes de la 51º varen ser rescatats pel destructor britànic Broke, capitanejat pel capità de corbeta Peter Scott, fill de l’explorador de l’Àrtic, Robert Falcon Scoot, que mort en intentar arribar al Pol Sud el 1912. Tot i que només tenia tres quarts d’hora per l’operació de rescat, va aconseguir reunir a 120 soldats, 95 dels quals estaven ferits, i embarcar-los de retorn al seu país.  

A la nit, el govern francès va abandonar París i es va traslladar a Tours, i Maxime Weygand va declarar-la ciutat oberta i desmilitaritzada. Paul Reynaud va suggerir que tenia que haver-hi una última resistència Bretanya amb el suport del coronel Charles de Gaulle, tot i que el primer ministre només pensava en com rendir-se als alemanys.  

Aquell dia, un comboi d’agents secrets francesos van sortir de París cap a Vincennes, al sud de França, per transportar una reproducció de l’aparell descodificador de missatges de codis alemanys anomenat Enigma.

A la Gran Bretanya:

Per l’entrada d’Itàlia a la guerra, a Londres es varen fer batudes i es va arrestar a tots els italians d’entre 16 i 70 anys que portessin menys de 20 anys vivint a la Gran Bretanya. En total varen detenir a 4.100 italians, entre ells molts directors, caps de cuina i cambrers dels principals hotels i restaurants de la capital britànica. 

A Noruega:

La resistència armada noruega es va rendir als alemanys després de que els alemanys haguessin envaït el seu país el 9 d’abril de 1940 i els Aliats haguessin fugit d’ell.

En els Estats Units:

A Charlottesville, Virgínia, el president Franklin Delano Roosevelt va fer un discurs radiofònic on va criticar i va definir com a vergonyosa la decisió d’Itàlia d’entrar en guerra i va dir que els italians havien apunyalat per l’esquena al seu veí ferit. El President va confirmar que els Estats Units ajudarien a la Gran Bretanya.

Tweet

Diumenge:

En la Batalla per França:

A França:

Les tropes alemanyes es trobaven a l’Ilse-Adam, a menys de 40 quilòmetres el nord de París, i havien ampliat el front que controlaven després de destruir l’última línia de defensa en el Somme del general Maxime Weygand el 6 de juny de 1940. L’ala dreta de la Wehrmacht es va apoderar de Rouen i l‘exèrcit francès es va començar a enfonsar. De seguida els alemanys varen avançar cap a l’oest del Sena i l’est de la regió de Champagne. A més, tal i com estava previst, Gerd von Rundstedt va atacar amb el seu Grup d’Exèrcit B a l’Argonne i va destruir unes sòlides defenses franceses amb èxit. A través de les bretxes realitzades per la infanteria de Wilhelm List a l’esquerre del 4º Exèrcit francès, els blindats de Heinz Guderian es varen dirigir cap a Chálons-sur-Marne.

Derrotats, més d’11.000 soldats britànics i francesos es varen reunir en el port de El Havre, sobre el Canal de la Mànega, per ser evacuats a la Gran Bretanya. 

Veient que no resistirien gaires dies més, el primer ministre francès Paul Reynaud va decidir evacuar tot el seu govern de París, tot i l’oposició de Philippe Pétain, que volia que es quedessin a la capital per negociar amb els alemanys. Tot i que el vell mariscal volia que es quedessin, a la nit va ser el primer en abandonar París escortat per policies.

També veient el resultat que els esperava, el coronel Charles de Gaulle va viatjar a Londres per entrevistar-se per primer cop amb el primer ministre britànic Winston Churchill. Com que era membre del govern es va allotjar a l’ambaixada francesa i va ser rebut per l’ambaixador Corbin. De Gaulle no va voler amagar la realitat a l’ambaixada i va explicar la gravetat de la situació. Després es va reunir amb Churchill amb l’objectiu de que les esquadrilles britàniques siguessin traslladades a França, al sud de Loira, per ajudar a la resistència francesa. Però el primer ministre ja no confiava en la victòria i estava tan ocupat en la defensa de la Gran Bretanya que s’hi va negar i va decidir enviar com a reforç les dues úniques divisions que disposava.

A Noruega:

Les últimes tropes aliades varen abandonar el país davant la impossibilitat de continuar lluitant contra els alemanys.

A l’Atlàntic:

Per primer cop el Focke Wulf 200 Condor va destruir una embarcació mercantil.

Tweet

Dissabte:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Alarmat per la dura resistència que oferien els francesos al nord de París, Adolf Hitler va publicar la Directriu Número 14, que frenava l’avanç en el triangle Chateau-Thierry-Metz-Belfort i traslladava al front de París les tropes que havia pensat utilitzar per envair l’est de França.

L’aviació alemanya, al mateix temps, va atacar a les defenses franceses per facilitar l’ofensiva terrestre cap a París.

A Noruega: 

A primera hora, els noruecs, els britànics i els francesos es varen veure obligats a abandonar definitivament Narvik després del desastre de la Batalla de França. Mentre marxaven, a les deu del matí, els avions de la Luftwaffe que incomodaven a les unitats aliades a la badia varen donar la notícia de que els britànics marxaven. Al mateix temps, el govern noruec va donar l’ordre de desmobilitzar les seves tropes. Immediatament, Eduard Dietl va donar l’ordre d’atacar el port de Narvik i, poc després, una patrulla de paracaigudistes de l’ajudant major Scheuring va entrar a Narvik  sense realitzar cap tret. A la nit, la bandera del Reich onejava de nou a la ciutat. D’aquesta manera els alemanys varen restablir la ruta del ferro, tallada des del 13 d’abril de 1940, que anava de Narvik fins a Skagerrak, Dinamarca. Tot i això, els Aliats varen aconseguir evacuar satisfactòriament els últims 25.000 homes que estaven en territori noruec.

A l’oceà Atlàntic:

En el mar del Nord, les embarcacions de guerra alemanyes, el Scharnorst i el Gneisenau, varen enfonsar tres embarcacions buides, mentre anaven a caçar combois procedents de Noruega. Després van interceptar el portaavions britànic Glorious, que transportava dos esquadrons d’avions, inclosos Hurricanes, i estava acompanyat per dos destructors d’escorta, l’Acasta i l’Ardent. Al cap d’uns moments, els dos vaixells alemanys van destruir les tres embarcacions britàniques, però abans de que aquestes s’enfonsessin el destructor l’Acasta va aconseguir llançar un torpede que va tocar de ple al Scharnorst. En total es varen ofegar 1.515 homes, entre oficials i no oficials i només varen sobreviure 43. 40 dels Glorious, 2 de l’Ardent i de la tripulació del l’Acaster només en va sobreviure una persona, el caporal C. G. Nick Carter, que va estar durant tres dies en el mar del Nord. Carter va recordar més tard que quan el destructor s’enfonsava el seu comandant, C. E. Glasfurd, es va quedar immòbil i es va encendre una cigarreta i els va saludar a tots els seus companys i els va dir:

Adéu i bona sort.

A la Gran Bretanya: 

Charles de Gaulle va enviar un missatge radiofònic des dels micròfons de la BBCal poble francès perquè resistís a l’ofensiva alemanya. Aquell missatge no era de fet el que ell volia enviar, ja que volia criticar i acusar de traïdor a Philippe Pétain per intentar arribar a un acord amb els alemanys. Però quan el govern britànic, i el mateix Winston Churchill, varen veure el contingut del missatge que volia enviar li varen censurar perquè per molts britànics Pétain encara era un heroi de la Primera Guerra Mundial que havia lluitat al seu costat i, a més, alguns d’ells tenien amistat amb ell. Quan De Gaulle va veure que li censuraven part del seu missatge i li corregien el què havia de dir es va enfadar molt, ja que es va sentir defraudat i menyspreat. Al final va haver de llegir el missatge corregit pels britànic. La desconfiança cap a ell era tal que el propi Churchill estava en els estudis de la BBC per controlar que no digués res que no toqués.

Els britànics varen enviar dues esquadrilles més de caces a França, a més de 24 equips complets de globus de barrera, juntament amb les seves tripulacions, per la defensa de París. Tot i això, Paul Reynaud va suplicar a Churchill que enviés a França dos o inclús tres esquadrilles més per sumar-se a les cinc britàniques que ja eren al país.

A la tarda es va reunir el Gabinet de Guerra i en aquell moment es va saber que dos d’aquestes cinc esquadrilles, que havien entrat en combat aquell mateix dia, havien perdut 10 dels seus 18 avions. Llavors, Churchill va intentar sospesar la sol·licitud de Reynaud. El primer ministre era conscient de que si enviaven tot el material a França i perdien llavors s’haurien de rendir. Del contrari, si no enviaven tot aquell material, va informar de que si França es veia obligada a rendir-se ells podrien continuar amb la lluita i aconseguir la victòria. Churchill va voler deixar-los clar que si Gran Bretanya era derrotada s’hauria perdut la guerra, tant per França com per ells, mentre que, si es feien forts, podrien guanyar la guerra i, en fer-ho, aconseguir que França recuperés el seu lloc. El Gabinet de Guerra va acceptar per unanimitat l’argument de Churchill i no varen enviar més caces a França.

Tweet

Divendres:

En la Batalla per França:

A França:

A la nit, dues divisions blindades alemanyes van trencar la línia de defensa francesa del front d’Aisne, i els blindats dels generals Hermann Hoth i Erwin Rommel, que duien el pes de les operacions, es varen limitar a passar a tota velocitat en grups de 200 o 300 fins arribar a Forges-les-Eaus, a la boca del vall del Sena, a 45 quilòmetres de Rouen, i 113 quilòmetres del nord de París. La 7º Divisió blindada del general Rommel, que es dirigia en direcció a Cherbourg, va avançar més de 240 quilòmetres en aquella jornada. A més, aquell dia els alemanys varen ocupar les ciutats d’Amiens, Montdidier i Noyon.

En el Reich:

Per respondre l’atac alemany del 4 de juny, els francesos varen enviar el quadrimotor Jules Verne per bombardejar per primer cop Berlín. L’aparell va donar una volta per Dinamarca i el mar Bàltic per despistar, tot i que les defenses alemanyes no s’ho varen prendre seriosament perquè com que es tractava d’un únic avió es varen pensar que es limitaria a llançar octavetes. Però el Jules Verne va deixar caure el seu modest carregament de bombes sense oposició. Els danys causats varen ser de poca consideració, però l’objectiu era avisar als alemanys. Un cop complerta la missió, l’aparell va tornar cap a França aprofitant la foscor de la nit i va arribar a París a les cinc de la matinada. Allí els tripulants varen ser rebuts com autèntics herois.

A Noruega: 

a Narvik, les forces aliades van acabar la seva retirada de la zona i van deixar el país sota el control dels nazis. A Tromso, el rei Haakon VII i el seu govern varen pujar a bord del creuer britànic Devonshire destí a Londres. Abans de marxar a l’exili, el rei es va dirigir per ràdio al seu poble per informar-los de que les operacions militars havien finalitzat: la 6º Divisió s’havia vist obligada a capitular i el cap de la defensa, el general Otto Ruge, havia sigut capturat.

Tweet

Dijous:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler, en el seu quarter general a Bruly-le Pèche, un poble belga de les Ardenes, va rebre la visita de Joseph Goebbels, que venia de Berlín. El dictador li va parlar d’una visita als camps de batalla en els què havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial i s’emocionava en recordar les seves vivències en el front. Goebbels va quedar profundament impactat per aquells relats. Després d’acomiadar-se, Goebbels va marxar novament ple d’energia cap al proper aeroport castrense, des d’on un bombarder Heinkel el va portar de retorn a Berlín. Goebbels va escriure eufòric en el seu Diari aquell dia:

Després de la guerra, ens encarregarem ràpidament dels jueus.

A França:

Les tropes franceses, que lluitaven per defensar l’avanç alemany cap a París, no varen aguantar la seva línia de defensa en el Somme després de l’ofensiva alemanya del dia anterior, i varen anar cedint terreny per la plana de Picarida. Les tropes alemanyes, aprofitant la seva brutal superioritat en bombarders, tancs i en tropes motoritzades, varen trencar la línia de defensa francesa i varen tallar els camins cap a Rouen per fer la tàctica del moviment en pinça. Però el moviment encarregat a les forces de Paul Edwald von Kleist, que des d’Amiens i Peronne havia de trobar-se en el curs baix de l’Oise, a prop de Creil, es va trobar amb fortes defenses franceses a Compiégne, que el varen obligar a dirigir-se a l’est amb l’objectiu d’aprofundir la bretxa que havia aconseguit obrir a Champagne.

La capital francesa es preparava pel pitjor. Al matí, Paul Reynaud va reorganitzar el seu govern amb el ja Charles de Gaulle com a sotssecretari d’Estat per la Guerra. Aquell mateix dia, el nou equip de govern va celebrar el seu primer consell.

A la Gran Bretanya:

Per ordres de Winston Churchill, la 52º Divisió britànica va començar a travessar el Canal de la Mànega perquè el primer ministre estava convençut de que els alemanys, centrats en París, deixarien al descobert la zona atlàntica.

Els alemanys varen enviar al voltant d’un centenar de bombarders a sobrevolar la Gran Bretanya.

Tweet

Dimecres.

En el Reich:

El dia després de la conquesta de Dunkerque, Erhard Milch es va reunir amb el ministre Hermann Göering en el seu tren, que estava a prop de la costa del Canal de la Mànega, i li va proposar efectuar una sèrie de llançaments coordinats massius de paracaigudistes per ocupar les instal·lacions de la RAF a la Gran Bretanya. Agradant-li la idea, Göering va accedir a dur la proposta davant de l’Adolf Hitler.

Els alemanys ja celebraven la victòria sobre França. A Suàbia es va instar a la població a hissar les banderes del règim en honor a Hitler. La majoria de la gent va treure entusiasmada les seves banderes per celebrar les victòries alemanyes i estaven convençuts de que estaven lluitant per la llibertat i el futur d’Alemanya. A les esglésies repicaven les campanes per pregar per Hitler i l’Exèrcit.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

Adolf Hitler va traslladar el seu quarter general de Felsennest a un poblet a prop de la frontera entre Bèlgica i França, a Bruly de Pesche, tot i que ja s’havia començat a fer el trasllat la nit anterior. Des del seu nou quarter va ordenar que les tropes de la Wehrmacht es dirigissin cap a la ciutat de París i va proclamar que aquell dia començava la segona gran ofensiva. Aquella marxa es va anomenar el Fall Rot.

A França:

Les tropes alemanyes varen tenir dures batalles contra les tropes franceses. A les cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A va reagrupar 125 divisions per atacar en un front de 16 quilòmetres, l’última línia de defensa francesa en el Somme i el Aisne, composta per 49 divisions sota les ordres del general Maxime Weygand. Una hora abans, els alemanys havien bombardejat amb la seva artilleria pesada i l’aviació a tot el sector entre el Canal de la Mànega i la confluència dels rius Ailette i Aisne per tal poder controlar tots els ports i aeròdroms de la costa atlàntica. A continuació, la infanteria alemanya va atacar la línia de l’Ailette i els panzer varen avançar des dels caps de pont de Peronne i Amiens, a través dels ponts que es trobaven encara dempeus a l’oest d’Amiens, entre Picquigny i Longrpe. Després, les tropes alemanyes, a marxes forçades, varen avançar cap al sud. Les deu divisions panzer disponibles, agrupades en tres grans unitats, varen constituir tres atacs principals contra la línia francesa. La primera, el panzerkorps del general Hermann Hoth del 4º Exèrcit va dirigir-se a l’oest d’Amiens. La segona, el panzergruppe del general Paul Ewadl von Kleist va atacar el Somme, més a l’est, des de Peronne i la pròpia Amiens, i la tercera, el panzergruppe del general Heinz Guderian, del 12º Exèrcit, varen assaltar el Aisne des de Rethel.

En veure que ara serien atacats durament, Weygand va dir en l’ordre del dia que la Batalla per França havia començat i va ordenar defensar les posicions sense pensar en retrocedir. Però de seguida la línia defensiva de Weygand es va enfonsar i els francesos no varen poder evitar que els alemanys anessin guanyant terreny. Els britànics estaven defensant la línia del flanc dret, entre Abbeville i el mar, però també es varen veure obligats a retrocedir terreny com a conseqüència del creixent número de baixes, la disminució de la munició i la superioritat alemanya. Al final, els alemanys varen creuar el riu Somme causant moltes baixes en el mal organitzat exèrcit francès. Un cop varen creuar el riu, les tropes de Guderian varen arribar a la vall del riu Oise i a la zona baixa del Sena, on posarien les bases per l’ofensiva contra París. Per la seva part, per reforçar la defensa francesa, Paul Reynaud va nombrar al coronel Charles de Gaulle sotssecretari d’Estat per la Defensa.

L’altre exèrcit alemany, el Grup d’Exèrcits B, va atacar aquell dia, però les forces del general Fedor von Bock varen trobar una dura resistència.

A les cinc de la tarda, l’as de l’aviació alemany Werner Molders, amb 25 victòries fins llavors, va enlairar-se amb un grup de pilots del JG-53 As de Piques amb el propòsit de travar combat contra avions Aliats. Com que era el més experimentat, Molders va ajudar als seus companys per radiotelèfon. Però quan estava donant instruccions a un seu company sobre la línia del front nord de Chantilly, va notar que el seu ME-109A s’estremia pels impactes de canó i metralladores. Un caça Dewoitine D-520 el va sorprendre. Després de veure que no podia controlar l’avió, Molders va saltar amb paracaigudes, sent capturat pels francesos. La seva detenció no va durar gaire, tres setmanes, després de que França sol·licités l’armistici a Alemanya. Respecte l’autor que va tocar a l’avió de Molders, era un francès anomenat René Pomier-Layaragues del GC II/7, que tot i la seva important victòria, aquell dia moriria en un altre combat aeri.

A la Gran Bretanya:

La Luftwaffe va atacar la base aèria de Mildenhall, des d’on sortien els avions que bombardejaven Alemanya.

Des de Londres, un desesperat Winston Churchill va enviar un telegrama al primer ministre canadenc, Mackenzie King, per dir-li que encara que Franklin Delano Roosevelt era el seu millor amic, encara no havia arribat cap ajuda pràctica dels Estats Units i li va demanar que pressionés al President perquè col·laborés en aquest sentit. Aquell mateix dia, Churchill va decidir posar a disposició de Reynaud dos esquadrons de caces i quatre de bombarders, i també va accedir a la sol·licitud dels francesos d’enviar més tropes britàniques a França. Churchill estava convençut de que si els alemanys se centraven en París deixarien al llarg de la costa del Canal de la Mànega, entre el Somme i Dunkerque, més desprotegit i podrien atacar.

A Noruega:

Les forces aliades combinades, després d’intentar els últims dies expulsar els alemanys des de Narvik cap a la frontera sueca, havien perdut les forces poloneses, i la 3º Companyia del 139º Regiment, sota el comandament del sots-tinent Raabe, va arribar a temps per reforçar el flanc dret, per on semblava que havia de seguir l’atac principal. Però aquelles forces combinades no sabien que els britànics, els francesos i els polonesos havien començat a evacuar Narvik, deixant sols els noruecs.

Tweet

Dimarts:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A la nit, després de traslladar el seu quarter general a un poble en territori belga anomenat Bruly-de-Pesche, prop de la frontera amb França, Adolf Hitler va ordenar l’avanç de 143 divisions alemanyes al llarg d’un front de 225 quilòmetres. A davant d’ells hi havia 65 divisions franceses. 

A França:

A dos quarts de quatre de la matinada va concloure definitivament l’Operació Dinamo, l’evacuació per mar de les tropes franceses i del Cos Expedicionari Britànic de Dunkerque cap la Gran Bretanya. Abans de que l’últim soldat marxés, els Aliats van cremar els vaixells i les seves instal·lacions que havien quedat al port perquè no les poguessin utilitzar els alemanys. Des del diumenge 26 de maig de 1940 varen ser rescatats 338.226 soldats Aliats, dels quals 118.000 eren francesos, belgues i holandesos, tot i que més de 40.000 soldats britànics varen ser capturats durant aquests dies. Per la seva part, en el transcurs de l’Operació, els avions alemanys varen destruir mitja dotzena de destructors britànics i dos de francesos. De dia, la ciutat de Dunkerque, que estava deserta, va caure a mans del general Günther von Kluge i els seus homes. Els soldats alemanys es van trobar amb tot el que havien deixat els soldats Aliats; cotxes militars, armes, munició… un enorme botí.

En el Reich:

A Alemanya: 

En represàlia pel bombardeig a París del dia anterior, l’aviació francesa va bombardejar sense èxit les ciutats de Munic i Frankfurt.

En el camp de concentració de Neuengamme, que depenia de Sachsenhausen, es va convertir en un camp autònom.

A la Gran Bretanya:

A Londres, el primer ministre Winston Churchill va enviar un missatge al seu poble on va assegurar que no es rendirien i els va demanar que defensessin la Gran Bretanya com fos. A la tarda, a la Cambra dels Comuns, Churchill va dir que tenia la confiança de que si tots complien amb el seu deure, si res es deixava a l’atzar i si es prenien les millors disposicions, serien capaços de defensar la seva illa i sobreviure l’amenaça de la tirania i, si era necessari, va afirmar que lluitarien sols durant anys. També va advertir que les guerres no es guanyaven amb evacuacions, però va exclamar que ara tenien més força que en qualsevol altre moment de la Història.

Els britànics varen avaluar la seva capacitat en el cas de que França caigués i Alemanya decidís concentrar les seves forces a l’altra banda del Canal de la Mànega. Només hi havia 500 canons pesats en territori britànic, alguns dels quals eren peces de museu. El Gabinet de Guerra va saber també aquell dia que, entre el 19 de maig i l’1 de juny, s’havien fabricat 453 avions de diversos tipus i que, en el mateix període, s’havien perdut 75

A Noruega: 

Després d’uns quants dies en que les forces aliades combinades intentaven expulsar els alemanys cap a la frontera sueca des de Narvik, els noruecs no varen atacar aquell dia.

Tweet

Dimarts:

En la batalla per França:

En el bàndol alemany:

L’ambaixada alemanya a Madrid va enviar un missatge a Berlín de l’ambaixador espanyol a París, José Félix Lequerica, que havia parlat recentment amb Philippe Pétain de la situació a França. El missatge deia que, després d’una llarga conversa, Pétain creia que necessitava un cop d’Estat perquè ell pogués agafar el control de França i pogués negociar la pau amb Alemanya. Pétain, segons sembla, considerava que la situació de França era desesperada i creia que el president de la República, Paul Reynaud, era un ninot en mans dels partits polítics.

A França: 

A dos quarts de dues de la tarda, els avions de la Luftwaffe varen bombardejar la ciutat de París, concretament les fàbriques Renault i Citroën que es dedicaven a la producció bèl·lica. L’atac va durar una hora i es varen llançar més de mil bombes que varen caure en els districtes 15º i 16º de París (el sector oest i sud-oest de la ciutat), i en els pobles del costat de Billancourt i Maisons-Laffitte. La factoria Citroën, que construïa tancs, va patir greus desperfectes, sobretot en la cadena de muntatge que produïa projectils per canons de 75 mil·límetres. El Ministeri de l’Aire francès també va patir greus desperfectes i l’edifici va quedar molt malmès. Dins de l’edifici hi havia en aquells moments l’ambaixador nord-americà a França, William Bullit, que en va sortir il·lès, només va perdre el barret i els guants, tot i que una bomba li va caure en els peus, però per la seva sort no va arribar a esclatar. Un altre dels objectius dels alemanys era l’hospital de Saint-Denis. El comunicat oficial francès va informar de la mort de 200 civils per culpa d’aquell bombardeig. Tot i que unes altres dades informaven de 254 morts: 195 civils i els demés, miliars. Dels civils morts, molts eren nens que s’havien refugiat a un camió que va rebre un impacte directe. El comunicat oficial alemany informava que havien destruït 104 avions de combat francesos i 300 o 400 avions que estaven als aeròdroms.

Georges Mandel, ministre de l’Interior, va aconseguir impedir que els funcionaris públics fugissin de la capital després de l’atac. 

Els alemanys varen rellevar en mig de la batalla al general Johann Blaskowitz per haver-se oposat als assassinats perpetrats per l’exèrcit alemany a la població civil durant la campanya polonesa.

A Dunkerque, en l’Operació Dinamo, va ser l’últim dia en què els Aliats varen repatriar els seus soldats. L‘endemà el port cauria en mans alemanyes.

En el Reich:

Franz Rademacher, el recent nombrat cap del negoci jueu del Ministeri d’Afers Exteriors, va elaborar un memoràndum intern en el que proposava, com objectiu de guerra, tres opcions: expulsar tots els jueus d’Europa, deportar els jueus d’Europa Occidental a zones fora d’Europa, per exemple a Madagascar, i retenir els jueus de l’est en el districte de Lublin per utilitzar-los com a ostatges amb l’objectiu d’evitar que els Estats Units combatessin a Alemanya o crear una llar nacional jueva a Palestina, una solució que no li feia cap tipus de gràcia.

A Berlín, l’almirall Fricke, cap del Departament d’Operació de la Kriegsmarine, va fer circular un memoràndum sobre l’estratègia de postguerra: havia que fer que tots els habitants dels països ocupats per Alemanya a l’oest fossin totalment dependents d’ells, política, econòmicament i militarment. En quan a França, es deixava clar que havia que destruir-la militarment i econòmicament i reduir a la seva població fins a tal punt, que mai més tornés a aixecar-se per animar als Estats més petits. 

A Espanya:

Francisco Franco va escriure una carta per l’Adolf Hitler, enviada pel general Juan Vigón el 16 de juny de 1940, en què lloava la seva figura i deixava entreveure que si Alemanya ho necessitava estava disposat a entrar en la guerra. Concretament, el dictador espanyol va dir:

En el moment en que els exèrcits alemanys sota el seu lideratge estan lliurant victoriosament la batalla més gran de la història (…) no necessito expressar-li com és de gran el meu desig de no quedar al marge de les seves necessitats i quanta seria la meva satisfacció si pogués prestar-li (…) els serveis que vostè consideri més valuosos.

A Noruega:

A les proximitats de Narvik, les forces aliades combinades continuaven intentant expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca. Però, a la nit, els primers 4.500 soldats Aliats varen ser evacuats de Narvik tal i com s’havia previst amb anterioritat. 

A la Gran Bretanya:

Es va informar al Gabinet de Guerra que el rei de Noruega, Haakon VII, tot i estar disposat a abandonar el país per exiliar-se a la Gran Bretanya, creia que els Aliats guanyarien. 

Preveient una més que possible declaració de guerra d’Itàlia, el govern britànic, juntament amb el francès, varen fer plans per bombardejar objectius militars a Itàlia en quan esclatés la guerra entre ells.

Tweet

Diumenge:

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

A Charleville, Adolf Hitler, pensant que ja havia acabat amb la batalla de França, va dir en els seus generals que la gran missió verdadera d’Alemanya era enfrontar-se amb els bolxevics. Hitler podia estar ben convençut de la seva victòria i més després d’aquella nit, quan Benito Mussolini va dictar i firmar un missatge per ell on li va explicar que Itàlia intervindria en la guerra a partir del 10 de juny de 1940. El dictador també va parlar de la seva admiració pel règim britànic a l’Índia.

Els alemanys varen utilitzar la ràdio clandestina comunista, Ràdio Humanité, per enviar missatges als francesos per atemorir-los. Fins llavors, Joseph Goebbels va deixar dirigir la ràdio a antics comunistes francesos que rebien un sou per part dels alemanys però, aquell dia, el ministre els va considerar massa intel·lectuals i creia que no eren capaços d’utilitzar un llenguatge entenedor pels obrers. Així, va decidir recórrer a l’ex comunista alemany, Ernst Torgler, que havia sigut membre del Partit Comunista, el KPD, del Parlament alemany i  acusat de cremar el Reichstag el 27 de febrer de 1933, per dirigir la ràdio francesa pels interessos alemanys.

En el bàndol francès:

Els britànics i els francesos varen concloure l’evacuació a Dunkerque, l’Operació Dinamo, la fugida de les tropes aliades d’Europa, tot i que algunes tropes encara varen tenir que abandonar el continent el 4 de juny de 1940. Durant tota la nit, embarcacions aliades varen evacuar a la rereguarda britànica i 60.000 soldats francesos. En total varen evacuar a 350.000 soldats.

A la Gran Bretanya:

Els Estats Majors britànics varen acceptar enviar reforços a França, tot i que s’informava que s’exposaven al risc d’un atac aeri o una invasió per part alemanya. El cap del Comandament de Caces, sir Hugh Dowding, va informar al Gabinet de Guerra que no podia garantir la superioritat aèria durant més de 48 hores en cas d’un atac alemany.

A Noruega: 

Les forces combinades aliades es van començar a retirar de Narvik juntament amb la família reial i el govern noruec mentre intentaven sense èxit expulsar els alemanys de Sidvik cap a la frontera sueca.

Tweet