EL TERCER REICH

Dilluns:

Itàlia entra en la guerra:

El comte Galeazzo Ciano va entregar en els ambaixadors François Poncet i Lord Perth les declaracions de guerra. A Itàlia, el dictador Benito Mussolini va declarar en un missatge de ràdio la guerra a França i la Gran Bretanya i, a les sis de la tarda, va fer un discurs des del balcó a la Piazza Venècia de Roma, on s’hi havia concentrat una gran multitud de civils, soldats i de Camises Negres, i va reiterar la seva declaració de guerra. Mussolini va entrar a la guerra perquè estava convençut de que el conflicte seria breu, ja que no es pot pensar d’una altra manera perquè Itàlia en aquells moments només disposava de 19 divisions amb munició per durar només dos mesos de combat. Abans de declarar la guerra li va dir a Pietro Badoglio que només necessitava uns quants milers de morts per poder asseure’s en la conferència de pau com un home que havia lluitat. Per aquella declaració de guerra, Canadà va declarar la guerra a Itàlia. 

A la nit, els avions italians varen bombardejar la base naval britànica de Malta i, a la frontera italiana, les tropes italianes varen intentar assaltar França però varen ser rebutjades per tres divisions franceses situades en els Alps. L’entrada d’Itàlia al conflicte hauria d’haver sigut una alegria pel règim nazi, però per Adolf Hitler l’entrada d’Itàlia a la guerra arribava massa tard ja que li hagués agradat que ho hagués fet abans d’atacar França. El dictador va comentar sobre l’entrada d’Itàlia a la guerra:

Primer, eren massa covards per intervenir i ara tenen pressa per poder participar en el repartiment del botí. 

En la batalla per França:

A França: 

Els alemanys varen poder incorporar tropes noves i fresques que els donava encara més poder. Mentrestant, l’armament blindat alemany avançava cap al nord de París i varen creuar el riu Aisne i el Sena. Les tropes d’Erwin Rommel varen arribar a Les Petites Dalles, sobre la costa del Canal de la Mànega. Per la seva part, l‘exèrcit francès intentava com podia aguantar i utilitzaven el riu Sena i el riu Marne com a línia de defensa, però des del Aisne fins al Somme l’exèrcit francès es retirava en desordre i confusió cap el Loire.

Uns 11.000 soldats britànics, juntament amb altres tropes franceses, varen començar a sortir des de St. Valery i Le Havre cap a la Gran Bretanya. Soldats francesos, aïllats per complet de l’Exèrcit francès, s’havien replegat a Saint-Valéry-en-Caux, on la 51º Divisió britànica, a les ordres del general Fortune, lliurava un combat desesperat contra forces alemanyes molt més nombroses. Els francesos, liderats pel general Ihler, es volien rendir, però Fortune si va negar. Els francesos finalment es varen rendir i els homes de la 51º varen ser rescatats pel destructor britànic Broke, capitanejat pel capità de corbeta Peter Scott, fill de l’explorador de l’Àrtic, Robert Falcon Scoot, que mort en intentar arribar al Pol Sud el 1912. Tot i que només tenia tres quarts d’hora per l’operació de rescat, va aconseguir reunir a 120 soldats, 95 dels quals estaven ferits, i embarcar-los de retorn al seu país.  

A la nit, el govern francès va abandonar París i es va traslladar a Tours, i Maxime Weygand va declarar-la ciutat oberta i desmilitaritzada. Paul Reynaud va suggerir que tenia que haver-hi una última resistència Bretanya amb el suport del coronel Charles de Gaulle, tot i que el primer ministre només pensava en com rendir-se als alemanys.  

Aquell dia, un comboi d’agents secrets francesos van sortir de París cap a Vincennes, al sud de França, per transportar una reproducció de l’aparell descodificador de missatges de codis alemanys anomenat Enigma.

A la Gran Bretanya:

Per l’entrada d’Itàlia a la guerra, a Londres es varen fer batudes i es va arrestar a tots els italians d’entre 16 i 70 anys que portessin menys de 20 anys vivint a la Gran Bretanya. En total varen detenir a 4.100 italians, entre ells molts directors, caps de cuina i cambrers dels principals hotels i restaurants de la capital britànica. 

A Noruega:

La resistència armada noruega es va rendir als alemanys després de que els alemanys haguessin envaït el seu país el 9 d’abril de 1940 i els Aliats haguessin fugit d’ell.

En els Estats Units:

A Charlottesville, Virgínia, el president Franklin Delano Roosevelt va fer un discurs radiofònic on va criticar i va definir com a vergonyosa la decisió d’Itàlia d’entrar en guerra i va dir que els italians havien apunyalat per l’esquena al seu veí ferit. El President va confirmar que els Estats Units ajudarien a la Gran Bretanya.

Tweet