Home // diari // 14 de juny de 1940

14 de juny de 1940

Divendres:

La conquesta de París:

A dos quarts de sis del matí, les tropes del 17º Cos d’Exèrcit de la Wehrmacht de Georg von Küchler varen entrar pel nord de Paris, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. El general Bogisla von Studnitz va encapçalar la 87º Divisió d’Infanteria en el seu recorregut pel carrers desèrtics de la capital francesa. Els alemanys no es varen trobar resistència pel camí i, de seguida, es varen fer amb el control de tota la ciutat. A dos quarts de set, el 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar els Champs-Elysées, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’hotel Crillon, on l’Alt Comandament de la Wehrmacht situaria el seu quarter general. Per la seva part, la guarnició francesa de París es va retirar direcció al Loira.

A primeres hores del matí, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera amb la creu gamada. A tres quarts de deu del matí, els soldats del 4º Exèrcit de Günther von Kluge varen desfilar pels Camps Elisis. Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici. Però aquells soldats tenien una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a l’Adolf Hitler. A les onze del matí, els alemanys varen cridar al prefecte de la Policia de París, Roger Langeron, perquè es presentés davant el comandant alemany, i li varen ordenar que entregués les fitxes policials de totes les persones que tenien activitat política. El comandant es va posar furiós quan Langeron li va explicar que les fitxes no es trobaven a la capital.

Dos milions de parisencs havien fugit de la ciutat i els 700.000 que es varen quedar es varen despertar amb els altaveus alemanys, que anunciaven que aquella nit hi hauria toc de queda, a partir de les vuit. Quan varen veure els soldats alemanys pels carrers es varen tancar a les seves cases, però quan varen observar que no feien res varen tornar a sortir al carrer. D’altres, com el novel·lista Ernst Weiss es varen suïcidar.

Abans del migdia, el general Von Studnitz, primer comandant militar de París, es va instal·lar a l’hotel Crillon. A la tarda, el comando Geheime Feld Polizei, GFP, encapçalat pel seu director Helmut Knochen, es va instal·lar a l’hotel del Louvre per començar l’endemà a treballar en les seves operacions clandestines. El OKW va publicar un comunicat que deia que com a conseqüència de l’enfonsament total del front francès entre La Mànega i la línia Maginot, a prop de Monmedy, l’Alt Comandament francès havia renunciat a intentar defensar la capital francesa i que les tropes alemanyes havien entrat victorioses a París. Hitler estava eufòric amb aquella conquesta, havia conquerit la ciutat dels seus somnis, i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho i, a l’Òpera Estatal, es va fer una representació especial d’una de les obres favorites de Hitler, Els mestres cantors. El diari nazi Völkischer Beobachter va explicar que la pèrdua de la capacitat industrial de París havia debilitat el potencial econòmic i militar francès.


El general Fedor von Bock va enviar a la capital francesa el coronel Hans Speidel perquè establís el nou govern militar. Adolf Hitler, aconsellat per Joachim von Ribbentrop, va designar a l’Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França, ambaixador alemany a París. Una de les primeres missions que tenia Abetz era la de vigilància de les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.

En la Batalla per França:

En el bàndol alemany:

En el quarter general de Hitler, en la frontera entre França i Bèlgica, el dictador no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin pel mar, i va ordenar a la Luftwaffe de Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.


Joseph Goebbels va continuar enviant missatges radiofònics destinats als francesos. Les ràdios controlades pels alemanys explicaven que era insensat morir per França i que era més important viure per França.

A França:

El 1º Exèrcit alemany va trencar les línies de defensa franceses al sud de Saarbrücken i varen penetrar la Línia Maginot. Però, a primera hora d’aquell matí, soldats canadencs varen desembarcar a Brest i varen passar ràpidament la ciutat de Rens per dirigir-se a Laval.

Maxime Weygand, veient que era impossible resistir, va comunicar a Paul Reynaud que continuaria la resistència si li ordenava el govern, però li va assegurar que havien perdut la guerra.


A Bordeus, Charles de Gaulle es va reunir amb Paul Reynaud, i allí el coronel francès va poder copsar que una part del govern francès era favorable a un armistici. De Gaulle li va proposar a Reynaud fugir cap a Londres per poder continuar lluitant a la regió de Bretanya amb el suport dels britànics. Allí concentraria les restes de l’exèrcit per resistir fins l’últim home, mentre arribava l’ajuda de les colònies, inclús pensava que la flota podria traslladar al nord de l’Àfrica totes les institucions i els seus dirigents. Però el projecte va ser qualificat de fantasiós. Després de la reunió, De Gaulle va marxar per carretera i va sopar corrents a l’hotel Splendid amb el seu ajudant Geoffroy de Courcel. En el mateix menjador hi havia Philippe Pétain, i De Gaulle, abans de marxar, el va anar a saludar i el mariscal li va donar la mà sense dir-li res. Mai més es tornarien a veure.


En aquell moment tan crític pels Aliats, un oficial britànic, el comte Suffolk, juntament amb la seva secretària, Morden, i el seu xofer, Fred Hard, tenien la missió especial del govern britànic de trobar i portar a la Gran Bretanya dos milions i mig de lliures esterlines en diamants industrials francesos, imprescindibles per fabricar màquines-eina, algunes molt poc comunes, essencials per la fabricació d’armament.. a més, els hi havien demanat que portessin l’aigua pesada que havia fabricat a França un grup de científics nuclears i, també, que oferissin un lloc segur a les illes britàniques en aquests científics. En aquell moments, dos científics, Hans von Halban i Lew Kowarski, que ja s’havien traslladat cap al sud des de Clermont Ferrand, es trobaven a Bordeus amb 26 llaunes d’aigua pesada. A Bordeus, l’oficial, la secretària, el xofer, els científics, els diamants i les llaunes varen pujar a bord d’una embarcació carbonera, el Broompark, que els estava esperant. Quan es dirigien a la Gran Bretanya una mina magnètica els va fer naufragar. Quatre dies després varen arribar a Falmouth.

A Itàlia:

Amb la idea de no ser ocupats també per Itàlia, l’armada francesa va bombardejar les zones industrials de Gènova, Vado i Savona.

A la Gran Bretanya:

En un dinar en el Carlton Club, on hi varen ser convidats entre altres lord Halifax, l’ambaixador francès, Corbin, i Robert Vansitttart, va aflorar la idea d’unir els Estats britànic i francès.


A primera hora va arribar un missatge del president Franklin Delano Roosevelt, on ara demanava que el seu missatge del dia anterior prometent tota l’ajuda possible no volia que es fes públic. Aquell missatge havia animat a lord Halifax que havia telegrafia al seu ambaixador a França per dir-li que era el pas definitiu d’una declaració de guerra nord-americana.

En el Reich:

A Polònia:

El primer comboi, amb 728 presoners polonesos, va arribar al camp de concentració d’Auschwitz. Tres d’aquests deportats eren jueus: dos advocats i el director d’una escola hebrea. Només 134 varen sobreviure.

En els Estats Bàltics:

L‘exèrcit soviètic va ocupar Lituània, dos dies més tard ocuparia Estònia i Letònia.

En el nord de l’Àfrica:

Les tropes espanyoles de l’Alta Comissaria de Tetuan varen ocupar la ciutat de Tànger per, segons van dir, mantenir el seu estatus de ciutat lliure.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: