EL TERCER REICH

Dilluns:

En el Reich:

A Hohenlychen, a prop de Berlín, Heinrich Himmler es va entrevistar secretament amb el comte Folke Bernadotte per intentar negociar la pau entre Alemanya i els Aliats occidentals. Himmler va simular que estava malalt per retirar-se a aquella zona sense aixecar sospites, i va anar a l’entrevista vestit amb un uniforme de les Waffen-SS sense condecoracions per donar la impressió de que era un funcionari normal i corrent. Durant la reunió, Himmler va deixar clar que no acceptava enviar els presoners danesos i noruecs cap a Suècia, però li va assegurar que estava disposat a fer tot el possible pel poble alemany. Bernadotte li va explicar que tenia que fer caure a l’Adolf Hitler i dissoldre el NSDAP, cosa que Himmler semblava acceptar tot i el temor que tenia de ser descobert.

Els Aliats occidentals varen bombardejar Böhlen.

En el front oriental:

Des de que els soldats soviètics havien penetrat per Prússia Oriental el gener de 1945, 8.350.000 civils alemanys de les zones orientals del Reich havien fugit fins aquell dia cap al centre del país davant del temor de les represàlies soviètiques. En la batalla, les restes del 3º Exèrcit de Panzer a Königsberg varen fer un atac conjunt a la península de Samland creant un corredor de terra que va servir per poder-se defensar dels soviètics.

A Sofia, el metge búlgar que havia participat en la investigació dels assassinats al bosc de Katin, el doctor Marko Antonow Markov, de l’Institut de Medicina legal de Sofia, va declarar davant del tribunal popular que agents de la Gestapo havien vigilat dia i nit als membres de la Comissió i els havien obligat a firmar el document on culpaven als soviètics dels assassinats dels oficials polonesos.

A la Gran Bretanya:

Després de passar uns dies a El Caire després de la conferència de Ialta, Winston Churchill va aterrar a bord d’un C-54 Skymaster a Wilthshire després de 14 hores de vol. Després de reunir-se amb la seva esposa Clementine i de veure feliçment uns quants vasos de whisky amb soda va anar a sopar amb la seva dona i amb el rei Jordi VI i la reina.

En el Pacífic:

A partir de les 9 del matí, 30.000 marines nord-americans de quatre regiments de les divisions 4º i 5º varen desembarcar a la zona sud occidental de l’illa d’Iwo Jima, a la platja Futusune, que estava sent defensada per 20.000 soldats japonesos sota les ordres del general Tadamichi Kuribayshi. Un total de 450 naus nord-americanes de la 5º Flota formaven la concentració més gran coneguda en el Pacífic fins llavors. Al voltant d’aquests vaixells es movien 482 llanxes de desembarcament plenes de tropes i que anaven a transportar vuit batallons de marines fins a les platges de desembarcament. A dos quarts de vuit del matí, els soldats nord-americans varen abandonar els transports i varen ocupar els seus llocs en les LCI, landing craft infantry, barques de desembarcament, i en les LVT o alligators, tractors amfibis. A les vuit del matí varen bombardejar amb tota la seva força contra l’illa, mentre les embarcacions s’apropaven a 1.000 metres de la platja de Futatsune i disparaven contra els seus objectius. La platja no tenia més que uns quants metres d’amplada; després d’ella s’elevava un altiplà de 1,50 a 2 metres d’altura; seguit d’una pendent suau i després d’un altre altiplà. A prop hi havia el mont Suribachi, que el seu nom clau per aquesta operació era Hot Rocks. Els bombarders, en picat, s’esforçaven per aplanar aquests altiplans amb l’objectiu de crear rampes d’accés pels tancs i altres vehicles. Els caces metrallaven les platges i els LCI llançaven coets.

A dos quarts de nou, la primera onada d’artefactes de desembarcament es va posar en moviment cap a terra; les altres onades devien seguir-la amb intervals de dos minuts. A les 8:40 del matí, una força aèria composta de B-29 i de bombarders en picats procedents dels portaavions es varen llançar sobre la part sud-oest de l’illa, mentre les embarcacions formaven sobre la platja un foc de barrera. A les 8:55 es va allargar 500 metres el tir de les embarcacions. A les 9 i 2 minuts del matí, la primera onada de marines va posar el primer peu a terra ferma. De cop, quan pujaven els bancals de grava negra volcànica, un intens foc d’armes automàtiques de canons i morters japonesos els varen atacar, però els nipons varen cometre l’error de deixar-los desembarcar a tots. A les deu del matí, diverses explosions varen aixecar els sortidors d’aigua entre les xalanes. A dos quarts d’onze, elements dels altres batallons de marines ja estaven a la platja començant llavors l’arribada de les grans llanxes, les LSM, carregades amb tancs, artilleria i els bulldozers. Però l’avanç era massa lent perquè els japonesos es defensaven amb eficàcia en les seves posicions subterrànies.

A primera hora de la tarda es va decidir que els pesats LST, landing ship tanks, grans embarcacions amb motor pel desembarcament dels tancs i carros blindats, quedessin fora de l’abast del foc japonès i que els LCM i els LCVP, xalupes amb motor que podien transportar de 20 a 30 homes, o un vehicle o artilleria, anessin i tornessin entre els LST i els punts menys batuts de la platja. A la nit, les tropes nord-americanes no havien arribat a la quarta part de la distància prevista per aquell primer dia. Havien sigut evacuats 1.700 ferits i encara no se sabia res de la quantitat de morts. En total havien desembarcat 40.000 homes al sud-oest de l’illa, en un espai molt reduït. Durant la nit, la flota nord-americana va obrir foc sobre Iwo Jima sense interrupció. S’havia previst que l’illa fos ocupada i assegurada en cinc dies, però en aquell primer dia els nord-americans no havien cobert ni una quarta part de la distància prevista per aquel dia.

A les Filipines, el 8º Exèrcit nord-americà va desembarcar a l’illa de Samar, a prop de l’estret de San Bernardino.

Tweet

Diumenge:

En el Reich:

A Alemanya:

Hermann Giesler li va regalar a l’Adolf Hitler un model a escala il·luminat de la que havia de ser la futura capital cultural del món, Linz. Hitler, impressionat, es va passar una llarga estona contemplant la maqueta.

A Polònia:

Josef Mengele va abandonar el camp de concentració de Gross Rosen després de veure que aviat hi arribarien els soviètics. 

En el front oriental:

A Pomerània, al matí, els alemanys varen començar una ofensiva sense tenir el seu general Walther Wenck, que a la matinada havia patit un greu accident en picar amb el seu cotxe contra un arbre. Els tancs alemanys varen avançar vuit quilòmetres, però es varen aturar perquè el desgel feia patinar les seves erugues. Mentrestant, Gregory Zhukov havia dut a la zona amenaçada a totes les reserves disponibles i, després de furiosos combats, varen atacar en massa als soldats alemanys, que no podien fer res per frenar els soviètics. Adolf Hitler va tenir que cancel·lar l’ofensiva. Els soviètics varen arribar a la línia Greifenhagen-Arnswalde.

En l’Operació Sonnenwende, el general Vasily Chuikov va ordenar assaltar la fortalesa de Poznan. Abans de bombardejar la ciutat va enviar un missatge als alemanys anunciant que la rendició era l’única manera de salvar la vida, però els soldats alemanys es varen fer els sords i varen decidir lluitar. Tot seguit, 1.400 canons, morters i llançacoets Katyusha varen bombardejar la ciutat durant quatre hores. Aprofitant el caos, grups d’assalt es varen introduir a la ciutat amb l’objectiu de fer explotar la superestructura. Els soldats alemanys que varen intentar rendir-se varen ser executats pels seus propis oficials.

A Königsberg, durant l’assalt soviètic a la ciutat, va morir en combat el comandant del 3º Front de Rússia blanca, el mariscal Ivan Cherniajovski.

En el Pacífic: 

A la nit, la task force 58, que tenia la missió d’atacar els aeròdroms japonesos metropolitans per facilitar el desembarcament a Iwo Jima, acabaven d’atacar a unes embarcacions japoneses a la badia de Tòquio, i es varen unir a les demés forces nord-americanes per conquerir l’illa volcànica. Després, la 7º Força Aèria va descarregar sobre Iwo Jima 6.800 tones de bombes per l’endemà desembarcar a la petita illa.

Tweet

Les tropes alemanyes continuaven amb la seva ofensiva a Pomerània del dia anterior dirigida pel general Walther Wenck per frenar l’avanç de les tropes de Gregory Zhukov. Els avions soviètics ràpidament varen atacar les posicions alemanyes i els tancs soviètics atemorien als soldats alemanys que es trobaven en inferioritat. A la nit, Wenck va ser convocat un cop més a una reunió a la Cancelleria del Reich per explicar-li a Adolf Hitler els últims preparatius. En acabar, a les quatre de la matinada, va tornar cap al front per la carretera de Stettin, però el conductor del cotxe de Wenck, que portava 48 hores al volant, es va estar apunt d’adormir i Wenck va ocupar el seu lloc. Esgotat també, es va adormir un instant i el cotxe va impactar contra un arbre i Wenck es va destrossar el crani. Wenck va ser substituït pel general Hans Krebs.

A Iwo Jima, les Divisions de Marines 4ª i 5ª, sota el comandament del tinent general Holland M. Smith, varen desembarcar a l’illa mentre els homes-granota varen atacar les defenses japoneses. Al principi la resistència va ser dèbil, però després els assaltants varen trobar un intens foc d’artilleria i d’armes de curt abast procedent de la guarnició japonesa formada per 21.000 homes. A final del dia, tot i les baixes, els nord-americans ja tenien a 31.000 homes a l’illa.

Tweet

Divendres:

En el Reich:

La secretària Christa Schroeder va dinar a soles amb l’Adolf Hitler a la petita sala de la Cancelleria del Reich a les tres de la tarda. Per tal de que el dictador no hagués de veure l’estat de destrucció en què es trobava l’altra banda del palau, les cortines del menjador, que era a l’ala dreta del palau Radziville, estaven completament abaixades tot i el Sol hivernal. Hitler estava de molt mal humor i quan va besar la mà de la seva secretària tenia la mirada absent, sabent la crua realitat que l’envoltava. En seure a taula, Hitler li va dir que no es podia fiar de ningú i que era un home traït per tothom, excepte pel doctor Theodor Morell. Li va confessar que estava enfadat per culpa del seu ajudant personal Albrecht i li va explicar que l’Eva Braun tenia raó quan deia que ningú el suportava en aquell ajudat. Li va explicar que havia donar l’ordre de tancar amb barres de ferro la sortida que donava del seu búnquer a la Voss Strasse i que quan li va preguntar a l’Albercht si s’havia fet aquella feia li havia respost afirmativament, però que quan ell mateix ho va comprovar va veure que s’havien limitat a posar-hi formigó, la qual cosa era completament ineficaç, al seu parer. També li va explicar que estava preocupat perquè no sabia qui seria el seu successor; amb el primer amb qui havia pensat en el passat havia sigut en Rudolf Hess, però aquest havia perdut la raó i estava en mans britàniques, el segon, en Hermann Göering, havia perdut la simpatia de la població, i el tercer, en Heinrich Himmler, havia perdut la simpatia del Partit, però era el que més li agradava. Schroeder li va explicar que el poble parlava molt d’en Himmler com al seu successor, però llavors Hitler li va exclamar amb ràbia que Himmler era una persona sense cultura artística. La secretària li va replicar que la qüestió de l’art no tenia gaire importància i li va afegir que Himmler podria recórrer a algun assessor artístic. Veient que insistia, Hitler va perdre la paciència i li va dir:

No digui bestieses! Que no hi toca, o què? Com si fos tan fàcil envoltar-se de gent valuosa. Si hagués tingut la possibilitat de fer-ho, no hauria esperat pas el seu consell!. 

Aquella sortida va deixar impactada a la secretària, que va preferir està callada la resta de l’àpat. Hitler, per la seva banda, va continuar parlant en un monòleg sense fi i després es va anar calmant. Quan se li va passar la ràbia que duia es va fixar en el silenci de la secretària i li va donar un copet amistós a l’espatlla i li va dir:

Ja sé que a taula no s’ha de parlar de política. Em sap greu haver començat una discussió tan absurda. 

En aixecar-se de taula va meditar alguns instants davant de la secretària i li va demanar que continués buscant qui podia ser el seu successor perquè ell no sabia resoldre aquest problema.

Aquell dia va morir l’as de la Luftwaffe, l’Otto Kittel. Bruno, tal hi com era conegut. Bruno va participar en 583 missions de combat en el front oriental i havia aconseguit 267 victòries aèries.

El comte Folke Bernadotte va pujar a un avió a l’aeroport de Bromma, Estocolm, per volar cap a Berlín. En aterrar a Tempelhof, Bernadotte va ser rebut pel primer cap de les SS Walter Schellenberg i el cap del SD Ernst Kaltenbrunner per negociar un acord amb els alemanys.

En el front oriental:

Aquell dia va començar l’ofensiva alemanya del comandant Walther Wenck en el sud d’Atagard, a Pomerània, coneguda com la Batalla de tancs de Stargard. Els alemanys varen destinar 1.200 carros de combat per aquell atac, tot i que faltaven trens per transportar-los. Per altra banda, els soviètics varen envoltar la ciutat de Breslau, la capital de la Baixa Silesia, que no es va rendir fins al 6 de maig de 1945.

En el nord de la costa bàltica, les tropes del comandants Gregory Zhukov i Konstantin Rokossovsky varen envoltar a 500.000 soldats del Grup d’Exèrcits Centre de l’est i el Grup d’Exèrcits Kurland d’Estònia, l’anterior Grup d’Exèrcits Nord.

En el bàndol Aliat:

Els Aliats varen decidir congelar els fons alemanys.

En el Pacífic:

A les Filipines, paracaigudistes i unitats amfíbies varen assaltar simultàniament l’illa de Corregidor per bloquejar l’entrada a la badia de Manila.

A Iwo Jima, preparant el desembarcament a l’illa volcànica, la Marina nord-americana va bombardejar l’illa durant tres dies. El cuirassat New York no va deixar de disparar la seva artilleria durant tot aquell dia.

Tweet

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

El Ministeri de Justícia alemany va publicar un decret en què pràcticament abolia el sistema judicial ordinari substituint-lo per una sèrie d’instàncies arbitràries compostes per un jutge, un membre dels NSDAP i un soldat, que tant podia ser de les forces armades o de les SS. Amb aquest decret es podien decidir execucions sense cap garantia processal. El que volia el ministre Otto-Georg Thierack era que ningú eludís a la seva obligació de lluitar.

Al migdia, els Aliats varen bombardejar un cop més la ciutat de Dresden després d’atacar-la brutalment la nit del 13 de febrer. La ciutat estava en runes fumejant i els bombarders només varen acabar de destruir els edificis que quedaven dempeus. Tot i l’atac, els alemanys varen deportar en el camp de Theresienstadt a 56 jueus de Chemnitz que vivien en part en matrimoni mixt.

En el front oriental:

A Alemanya:

A la nit, els alemanys varen reforçar el sector de Pomerània amb tres divisions blindades, tancs, canons i camions per llançar l’endemà una ofensiva, l‘Operació Sonnenwende, amb un gran contingent de soldats de les Waffen-SS, dirigida pel general Walther Wenck per frenar les forces del mariscal Gregory Zhukov. L’Operació va fracassar.

A Breslau, Silèsia, els soldats soviètics varen envoltar a 150.000 soldats alemanys i varen lluitar casa per casa per la ciutat fins el 6 de maig de 1945. La defensa de la ciutat va costar la vida de 10.000 civils i 6.000 soldats alemanys, i es va destruir gran part del seu casc antic. Fins aquell dia, el 1º Front ucraïnès havia alliberat a 49.500 ciutadans soviètics i 8.868 estrangers que feien treballs forçats pels alemanys, sobretot a Silèsia.

A Egipte:

A Alexandria, després de la Conferència de Ialta, abans d’acomiadar-se per tornar cadascú als seus respectius països, Franklin Delano Roosevelt i Winston Churchill varen dinar en el creuer nord-americà Quincy. Mai més es tornarien a veure.

Tweet

Dimecres:

En el Reich:

A la matinada, l’aviació aliada, amb la participació de 529 bombarders Lancaster de la Royal Air Force britànica (RAF) i de 529 bombarders Liberators de les forces d’aviació de l’exèrcit dels Estats Units (USAAF), van continuar bombardejant amb 4.000 tones de bombes el centre de la ciutat alemanya de Dresden, on van causar-hi 35.000 morts, la majoria civils. Els britànics i els nord-americans varen fer una demostració de força per impressionar al dictador Iosif Stalin, ja que li havien promès que destruirien tota la ciutat. El primer ministre britànic Winston Churchill en la Conferència de Ialta havia tingut diferències amb Stalin i volia demostrar-li que ells eren les grans potències que dominaven la guerra, i no pas la URSS, que estava ja dins de territori alemany en aquells moments. L’atac, que havia començat la nit anterior, es va intensificar partir de la 1:05 de la matinada i ja no va parar fins tot el dia. Uns 15 quilòmetres quadrats de territori van quedar totalment devastat per les bombes. La ciutat va quedar plena de cadàvers calcinats, el 70% de les víctimes va morir per asfíxia per inhalació de gasos tòxics provinents del fum dels incendis. Les elevades temperatures a què va arribar la ciutat per culpa dels incendis provocats per les bombes incendiàries va fer que es trenquessin els vidres i es deformessin els metalls de la ciutat. Es van destruir molts hospitals que servien de refugi per a la població, com la clínica de Pfotenhauer, la Diakonissenkrankenhaus i el centre de refugiats. A més, l’Acadèmia de Belles Arts i l’edifici Belvedere es varen cremar. Durant l’atac també es va destruir gran part de les indústries d’armament i l’estació de Friedrichstadt. Dos o tres anys després del bombardeig es va continuar trobant cadàvers entre les ruïnes de la ciutat.

Joseph Goebbels volia aprofitar l’atac de Dresden per abandonar la Convenció de Ginebra en el front occidental com a represàlia. Tot i que mai la va abandonar, va fer servir l’atac com a propaganda per alimentar l’odi cap als Estats Units i la Gran Bretanya. Es diu que Goebbels es va posar a plorar quan va tenir les primeres notícies de l’atac i que va explotar de ràbia davant d’en Naumann i en Semler contra el ministre Hermann Göering, acusant-lo d’inútil i de no defensar Dresden. Goebbels va denunciar la mort de 250.000 persones a Dresden, quan segons els últims càlculs en varen morir al voltant de 35.000. A la Gran Bretanya, molts ciutadans van qüestionar l’atac a Dresden, que consideraven desmesurat, ja que anaven sortint notícies de que l’atac anava dirigit contra la població civil i els refugiats de la guerra que s’havien desplaçat a la ciutat. Dresden també acollia els ferits i els malalts de guerra i, a més, hi havia 26.000 presoners britànics i nord-americans. Una prova de que els propis britànics varen sentir vergonya d’aquell bombardeig la trobem en aquella tarda, quan en el bolletí de notícies britànic radiat es va eliminar la notícia del bombardeig a Dresden.

Però Dresden no va ser l’única ciutat bombardejada aquell dia, l’aviació nord-americana, amb el 8º Exèrcit de l’aire, va atacar la ciutat de Praga, capital del Protectorat del Reich de Bohèmia i Mordàvia. Els nord-americans van deixar caure gran part de les bombes a la zona residencial de Vinohrady on van morir cap a 700 persones. 1.200 van resultar ferides, 90 cases van ser destruïdes i 1.700 més van quedar malmeses. Segons diversos historiadors, aquell dia no s’havia d’atacar la ciutat de Praga i sembla ser que els pilots dels bombarders van confondre Praga per Dresden, donat que les dues ciutats tenien unes característiques semblants. A la nit, els Aliats varen bombardejar Rositz.

Després d’avaluar l’atac, Goebbels se’n va anar a Hohenlychen, a 40 quilòmetres de Berlín, per reunir-se amb el ministre Heinrich Himmler, que es recuperava d’una angina de pit a l’hospital militar de les SS. Els dos jerarques varen deliberar sobre les possibilitats polítiques de salvar el Reich i varen planificar un possible futur nou govern.

El ministre d’Armament Albert Speer va escriure una carta al ministre d’Hisenda Lutz Schwerin von Krosigk per proposar-li que recaptes diners a favor del Reich amb un increment d’impostos en el patrimoni nacional, que ja tenia un import considerable des de l’any 1933. Speer volia estabilitzar la moneda alemanya, el marc, perquè tenia por que s’enfonsés després del conflicte. Krosigk va consultar aquella proposta amb el ministre Goebbels, que s’hi va oposar.

En el front oriental:

En la Pomerània meridional, la ciutat de Schneidemühl va caure en mans soviètiques després de que els alemanys la defensessin desesperadament. L’Adolf Hitler no es va queixar de la derrota, ja que sabia que no s’hi podia fer res.

A Prússia Oriental, un comboi de vehicles militars de la 57º Divisió de fusellers del NKVD va abandonar la ruta principal de Rastenburg a Angeburg per agafar una carretera secundària que els va portar a una zona boscosa, el quarter general de Rastenburg. Des del camí varen poder veure una tanca alta de filferro i les parets de formigó. Quan es varen introduir en el primer perímetre interior varen veure com els búnquers de l’Entrada nº 1 havien sigut dinamitats, i a l’interior del recinte central varen trobar una sèrie de búnquers amb un garatge subterrani. Els oficials del SMERSH varen estar segurs d’haver trobat el quarter general d’en Hitler quan varen veure un cartell que anunciava: Assistent de la Wehrmacht del Führer. A l’habitació del dictador i varen trobar una fotografia seva amb el dictador Benito Mussolini. Com a resultat de l’avanç soviètic per Prússia Oriental, al voltant de la meitat dels 2,3 milions de persones que constituïen la població de Prússia Oriental varen fugir cap a l’oest. Alguns varen marxar amb vaixells, tot i que la majoria ho va fer a peu o amb cavall o en carros. Milers varen morir del fred o per esgotament, o també en els atacs soviètics aeris i d’artilleria.

A Egipte:

Franklin Delano Roosevelt es va entrevistar amb el rei d’Aràbia Saudita Ibn Saud mentre retornava de Ialta. El President es va comprometre a no actuar a Palestina sense consultar-ho abans tant amb els jueus com amb els àrabs, i de no fer res allí contra els seus interessos. Harry S. Truman no va respectar més tard aquest compromís.

Tweet

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

A la Cancelleria del Reich es va celebrar una reunió entre Adolf Hitler, Heinz Guderian, Heinrich Himmler, Josef Dietrich i el general Walther Wenck. Heinz Guderian va proposar a Adolf Hitler atacar pel nord de Warthe els següents dos dies per intentar conservar Pomerània i les comunicacions amb Polònia Occidental, on Heinrich Himmler havia aconseguit frenar les forces soviètiques, i va demanar que fos Wenck qui dirigís les operacions. Però Himmler es va oposar de seguida a la idea del general Guderian perquè va dir que encara no havia arribat el combustible i les municions que necessitaven per lluitar. Hitler, tot i acceptar la proposta del seu general, va coincidir amb Himmler, fet que va provocar que el general s’enfadés molt i discutissin durant dues hores i mitja. Guderian va arribar a dir que el Reichsführer no tenia experiència militar i que trobava indispensable la presència del general Wenck. El dictador, en contestar-li a crits perquè estava fart de que s’oposés als seus plans, i d’això ja feia dies, va advertir-lo que no podia dir que Himmler no estava a l’altura de la seva missió. El general, cansat dels crits, es va posar a mirar un quadre del canceller Otto von Bismarck i va preguntar amb sarcasme què pensaria el Canceller de Ferro sobre la situació en la qual vivia el país. Hitler, sorprès d’aquella reacció, es va dirigir cap a Himmler i li va dir que el general Wenck s’uniria aquella nit al personal del seu quarter general per dirigir l’ofensiva, tal i com volia Guderian. A continuació, Hitler es va asseure a la cadira, va somriure al general Guderian, i li va dir que seguissin amb la reunió i va afirmar que l’Estat Major general havia guanyat avui una batalla. Quan la reunió es va acabar, Hitler va rebre una còpia del comunicat de la Conferència de Ialta on s’explicava que els Aliats dividiren Alemanya en zones d’ocupació un cop acabés la guerra. A l’avantsala, Guderian va parlar amb Wilhelm Keitel, que li va dir que havia estat a punt de provocar-li a Hitler un atac de ràbia important.

Durant el transcurs d’aquell dia, Hitler va apuntar que havia lluitat obertament contra els jueus i que els havia donat una última advertència en esclatar la guerra. El dictador va continuar dient que mai els va deixar amb la incertesa de que si pretenien enfonsar el món en una guerra, aquest cop no serien perdonats, i va afegir que les feristeles d’Europa acabarien sent eradicades.

A la nit, a les 21:51, la ciutat de Dresden va sentir sonar l’alarma anti-aèria. Era la 175º vegada que a Dresden sonava l’alarma en la Segona Guerra Mundial. La població es va dirigir d’immediat a les seves cases i en els pocs búnquers que hi havia. A les 22:14, els avions de la RAF varen llançar la primera bomba i, al cap de pocs minuts, 774 bombarders (259 la primera onada d’atacs i 529 la segona onada) varen destruir i incendiar part de la ciutat. L’objectiu no eren ni els edificis, ni els militars ni les indústries, l’objectiu era la població. Els 259 bombarders Lancaster de la primera onada varen sortir de Swinderby i d’altres camps d’aviació propers i varen volar durant tota l’estona entre els núvols, dirigits pel comandant general Maurice A. Smith. Sense les bateries antiaeris Flak, traslladades més a l’est per reforçar les defenses contra els soviètics i sense els caces, que estaven a terra sense combustible, els bombarders, amb el cel descobert, varen llançar 800 tones de bombes en el centre històric de la ciutat.  L’edifici Belveere va cremar juntament amb l’Acadèmia de Belles Arts. Tots els habitants de la Judenhaus situada a la Sporergasse varen morir. Un cop va acabar el bombardeig va començar a ploure.

Quan Adolf Hitler i Joseph Goebbels varen tenir constància de l’atac britànic varen pensar que s’havien de venjar executant a desenes d’Aliats presoners i desfer-se de la Convenció de Ginebra que estipulava el tracte que havien de tenir els presoners de guerra.

Les autoritats alemanyes varen decidir deportar també a les parelles mixtes, un matrimoni entre un jueu o una jueva amb un ari o una ària. Gràcies al bombardeig de Dresden, el filòleg Victor Klemperer, que era jueu i estava casat amb una dona ària, va poder fugir de ser deportat.

En el front oriental:

A Hongria:

A Budapest, els soldats alemanys es varen rendir sense cap condició al 2º Front Ucraïnès del general Rodion Malinosvsky, en unió amb les tropes del comandant Fiodor Tolbujin, després de les lluites cos a cos pels carrers de la ciutat durant els últims 51 dies. Tot i l’alliberament de la ciutat, la població civil hongaresa va patir la violència, els saquejos i les violacions de l’exèrcit soviètic. Després, les tropes dels dos mariscals soviètics es varen dirigir cap a Viena.

A la Gran Bretanya:

El govern polonès a l’exili va rebutjar els plans elaborats a Ialta sobre el futur de Polònia perquè no havien ni participat a la Conferència i no havien sigut consultats sobre aquells plans.

Tweet

Dilluns:

En el Reich:

El ministre Joseph Goebbels va rebre una delegació de cosacs en qualitat de primers voluntaris que lluitaven al costat alemany contra el bolxevisme. Tot i que l’Adolf Hitler no va aprovar mai aquells soldats russos, el ministre alemany els va convidar a una botella de Weissbier en el seu despatx i els va elogiar dient que eren un poble granger i guerrer que lluitaven per la llibertat. La realitat era que els alemanys s’estaven quedant sense homes i molts dels que lluitaven eren impopulars. El tinent Gottlob Berger va informar a en Heinrich Himmler que la nova divisió de les SS, la 30.Januar, estava sent molt impopular tant entre la població civil com entre els soldats per la seva falta de camaraderia. El tinent li va acabar dient que l’Exèrcit ja no es parlava amb les SS. Els greus problemes de l’Exèrcit els varen començar a notar els berlinesos. En un punt de Berlín hi havia un vehicle que demanava l’entrega de totes aquelles vestimentes de vestir per dotar a la Wehrmacht i a la Volkssturm. En el cartell del vehicle si podia llegir: El Führer espera el seu sacrifici per la Wehrmacht i la Volkssturm amb l’objectiu de que estigui orgullós de que aquests puguin mostrar-se uniformats. Buidi el seu armari i porti’ns els seus contingut. 

Mentrestant, els nazis varen evacuar el camp de Gross Rosen.

A la matinada, el vaixell hospital General Von Steuben va ser torpedinat després de sortir del port de Pillau amb 2.680 ferits. Casi tots varen morir ofegats.

En el front oriental:

Les tropes soviètiques varen ocupar la ciutat d’Elbing. Per altra banda, les tropes dirigides per l’Ivan Koniev varen rodejar la ciutat de Breslau, on hi havien quedat atrapats més de 80.000 civils.

En el front occidental:

El mariscal Gerd von Rundstedt va informar de que el Grup d’Exèrcits B tenia menys de 300 tancs i una força d’infanteria de menys de set divisions: cada batalló alemany tenia que enfrontar-se a un equivalent d’una divisió aliada.

En la Conferència de Ialta:

Després de passar la nit a bord d’una embarcació de la Marina a Sebastopol, el president Franklin Delano Roosevelt va pujar al seu avió anomenat Vaca Sagrada a l’aeròdrom de Saki i va volar cap a Egipte. Havia suggerit trobar-se amb el líder francès Charles de Gaulle a Argel, però el francès va declinar l’oferta perquè, segons l’ambaixada nord-americana a París, estava de molt mal humor per no haver sigut convidat a Ialta.

A la tarda, per ordres del president Franklin Delano Roosevelt, el primer ministre Winston Churchill i el dictador Iosif Stalin es va publicar una declaració conjunta per anunciar que ells tres ajudarien conjuntament als pobles de tots els Estats lliures per restablir la pau, constituir governs provisionals i per preparar eleccions lliures. A més, es deixava clar que Alemanya seria dividida i desmilitaritzada, es controlaria la seva indústria, pagaria reparacions de guerra, es jutjaria als criminals nazis i s’aboliria el NSDAP. En Hitler, com en Goebbels, va ser informats de la declaració aliada, però no va quedar sorprès.

En el Pacífic:

Amb la missió de conquerir Iwo Jima, va salpar d’Ulithi, a les Illes Marianes, la task group 52-2, composta pels portaavions pesats Enterprise i Saratoga, 12 portaavions d’escorta, 3 creuers i 24 destructors. A unes hores de distància els seguia el grup de suport d’artilleria compost per 6 cuirassats amb la seva escorta.

Tweet

El president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, en l’últim dia de la Conferència de Ialta, va oferir un dinar d’acomiadament i va tornar a demanar al líder soviètic, Iosif Stalin, que ajudés als Estats Units en la guerra contra el Japó. A canvi, Roosevelt es comprometia a no tocar els drets de Mongòlia que tenia la URSS (tot i que Mongòlia era governada per comunistes) i a cedir territori xinès a Stalin. Es reservarien bases navals per a la Unió Soviètica, com les de Darien i Porth Arthur, i tindria participació en els ferrocarrils de l’est de Xina i del sud de Manxúria. També calia afegir, que després de derrotar al Japó es tornaria a la URSS al sud de Sajalin i les illes Kurils, que havien format part de la URSS. El primer ministre britànic, Winston Churchill estava el corrent del que Roosevelt estava negociant amb Stalin, però va decidir no intervenir ja que la guerra del Pacífic no era cap prioritat per a ell. A Xina totes aquestes negociacions no van agradar ja que veien com els nord-americans cedien part del seu territori xinès a la URSS sense consulta prèviament. Els xinesos també estaven molests perquè no es va invitar el líder xinès, Chiang Kai-shek a la Conferència de Ialta. Després d’arribar a un acord per una ofensiva contra Japó va començar una picabaralla entre els dos representants de les dues potències. Andrei Vichinsky, representant de la Unió Soviètica, va explicar que la Unió Soviètica mai consentiria que les petites nacions poguessin actuar com les gran potències, i Bohlen, representant dels Estats Units, va dir contundentment que el poble nord-americà mai acceptaria que es toquessin els drets de les petites nacions. El to de la picabaralla va anar pujant fins el punt que Churchill va tenir que intervenir-hi. Aquell va ser l’últim dia de la Conferència de Yalta que havia començat al 4 de febrer de 1945.

En el camp de concentració de Mauthausen, oficials soviètics varen continuar intentant escapolir del camp.

A Budapest, després de que les forces alemanyes intentessin escapar del cercle soviètic, els soldats soviètics varen aixafar als defensors de la ciutat. Dels 30.000 alemanys i hongaresos, menys de 700 varen aconseguir escapar.

Tweet

Dissabte:

En el Reich:

Després dels bombardejos del dia anterior a la ciutat de Berlín, el diari Völkischer Beobachter, va demanar al poble alemany que lluités fins al final per la seva nació i, fins i tot, va demanar a les dones i els nens que estiguessin preparats per suportar el que fes falta, si calia sacrificar-se. A partir de llavors, els nazis varen començar a mentalitzar a tota la població de que tindrien que lluitar per defensar al règim.

Walter Schellenberg va recollir el comte Folke Bernadotte i el va conduir fins l’hospital de les SS de Hehenlyschen, on hi havia el ministre Heinrich Himmler. Abans de començar la reunió, el cap de les SS li va fer constatar que devia la seva lleialtat a l’Adolf Hitler i que com a soldat i alemany no podia trencar aquest jurament. Però durant la reunió Himmler va canviar d’opinió i va permetre al comte que s’endugués cap a Noruega una part dels presoners escandinaus dels camps de concentració. A més, li va confirmar que els presoners nòrdics podrien rebre tractament de la Creu Roja sueca. 

Les autoritats nazis varen rebre informes que deien que encara quedaven 800.00 refugiats per ser rescatats en el litoral bàltic, i que els trens i els vaixells que disposaven només podien transportar una mitjana de mil persones. A Danzig, les autoritats alemanyes varen arribar a la conclusió després de dir el dia 8 de febrer de 1945 que la ciutat acollia a 40.000 refugiats en realitat n’acollia 400.000.

En el camp de concentració de Mauthausen, oficials soviètics que estaven empresonats al camp varen intentar escapar.

En el front oriental:

Les tropes soviètiques estaven a punt d’alliberar Budapest. Pels alemanys la batalla estava perduda i 16.000 soldats alemanys van intentar fugir de la ciutat ja que no volien ser capturats pels soviètics perquè sabien que els matarien.

L’exèrcit soviètic va atacar a l’oest del Vístula, entre Shwetz i Graudenz. A Polònia, el 2º Front Bielorús soviètic va llançar una ofensiva a la regió de Grudziadz i Sepolno, però va xocar contra una decidida resistència del 2º Exèrcit alemany. El progrés soviètic era molt lent.

En el front occidental: 

El 1º Exèrcit nord-americà es va apoderar dels salts d’aigua de Roer, però va ser massa tard per evitar les inundacions.

En la Conferència de Ialta:

A la nit, el primer ministre Winston Churchill va celebrar l’últim sopar a la Vila Vorontsov. Abans del sopar, agents soviètics varen examinar per darrere de les parets i sota de les taules, donant la volta a les cadires i els calaixos. Durant mitja hora, Churchill, el president Franklin Delano Roosevelt i el dictador Iosif Stalin es varen tancar a la sala de mapes del primer ministre estudiant els front de batalla de l’Est i de l’Oest. Durant el sopar, en un to conciliador, Churchill es va aixecar de la cadira i va alçar la seva copa per Stalin i li va dir que tots els malentesos que havien tingut quedaven pel passat i que era un seu amic amb el qual podien confiar. El President va afegir que estaven a Ialta per construir un món nou, que no coneixeria ni la injustícia ni la violència.

En el Pacífic:

Amb la missió d’atacar els aeròdroms japonesos metropolitans per reduir els riscos durant el desembarcament a Iwo Jima, va salpar de la base d’Ulithi, a les Marianes, la task force 58, sota les ordres de l’almirall Mitscher, composta per 11 portaavions pesats, 5 portaavions lleugers que transportaven 1.200 avions, 8 cuirassats, 17 creuers pesats i lleugers, i 81 destructors.

Tweet