EL TERCER REICH

Divendres:

En el Reich:

A la matinada, l’Adolf Hitler va passar la nit fins a les sis del matí acompanyat per l’Eva Braun, l’Albert Speer, l’arquitecte Hermann Giesler i en Martin Bormann contemplant l’enorme maqueta de remodelació de la ciutat de Linz en un dels subterranis de la Nova Cancelleria. El líder alemany estava fascinat davant la maqueta de l’arquitecte Giesler; la mirava des de tots els costats i amb diferents tipus d’il·luminació. Va demanar una cadira i va comprovar les proporcions dels diferents edificis i va preguntar detalls sobre els ponts. Mentre parlaven de la seva futura residència, el dictador va rebre la notícia de que l’aviació britànica havia destruït la refineria de gasolina sintètica de Pölitz, l’última font de provisió per la Luftwaffe.

De dia, les forces aèries aliades bombardejaven la ciutat de Berlín ocasionant nombroses destrosses. A la nit, l’Eva Braun va abandonar per ordres d’en Hitler Berlín juntament amb la seva germana, la Gretl Fegelein, i es varen dirigir a Berchtesgaden. Hitler va ordenar a en Martin Bormann que les escortés en el tren per seguretat.

A la nit, els Aliats varen bombardejar la ciutat de Weimar i l’empresa Gustloff-Werke, on hi treballaven 2.000 presoners de Buchenwald. Més de 300 persones varen morir i centenars varen resultar ferides.

En el front occidental:

El 21º Exèrcit dels Estats Units i el 1º Exèrcit Francès varen reduir les tropes alemanyes a l’oest del riu Rin. A Alsàcia, el 6º Exèrcit nord-americà i el 1º Exèrcit francès varen liquidar la bossa de Colmar i varen alliberar Alsàcia. El mariscal Gerd von Rundstedt va convèncer a en Hitler de que el 19º Exèrcit retrocedís creuant el Rin. La riba esquerra del riu, al sud d’Estrasburg, es trobava en aquells moments lliure d’alemanys. A les vuit del matí, les demolicions alemanyes varen enfonsar l’últim pont del Rin a Chalampé.

A les vuit de la nit, un batalló de la 309º d’Infanteria nord-americana va sortir d’un bosc i es va trobar amb la presa de Schwammenauel intacte amb els seus 52 metres d’altura, 366 d’ample i 300 de gruix a la seva base. Els alemanys de seguia els varen rebre amb els seus morters i la seva artilleria, però 40.000 projectils els varen respondre.Els alemanys havien començat a destruir la presa i per tal de destruir-ho tot varen obrir les comportes perquè la vall del Ruhr quedés inundada. Durant tota la nit el riu va pujar 20 centímetres.

En el front oriental:

El general rus anti-soviètic Andrei Vlasov va enviar a la batalla, per ordres del ministre Heinrich Himmler, el seu batalló de seguretat. Aquests soldats es van unir a la divisió Döberitz i varen atacar a la 230º Divisió de fusellers soviètics en el cap de pont del riu Òder, situat al nord de Küstrin. Per altra banda, els alemanys varen iniciar un contraatac entre el llac Madu i el riu Ihna amb l’objectiu de recuperar el nus de comunicacions de Lindenberg.

A la Conferència de Ialta:

Mentre es parlava dels càstigs que rebrien els criminals de guerra, el primer ministre Winston Churchill va recordar la Declaració de Moscou de l’1 de novembre de 1943 i la decisió conjunta que havien arribat. En el dictador Iosif Stalin no li va fer gens de gràcia el recordatori del primer ministre i li va contestar que havia sigut ell qui havia redactat la Declaració. En un altre punt, Churchill va dir-li que era partidari de fer una llista dels principals criminals de guerra, identificar-los, fer-los presoners i afusellar-los, però que abans de ser afusellats volia que fossin processats. Aquell comentari tampoc li agradava gens a Stalin perquè no volia celebrar un judici, i es va apropar al primer ministre per preguntar-li a través del seu intèrpret què feia en Rudolf Hess i li va dir que esperava que també fos jutjat amb els altres criminals de guerra. Intimidat, Churchill es va limitar a respondre-li que era a la Gran Bretanya com un presoner de guerra. Després, Stalin va demanar passar aquell tema als ministres d’Afers Exteriors per ells centrar-se a l’ofensiva aliada a l’oest.

A la Unió Soviètica:

Tot i que els soviètics havien alliberat el camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, no va ser fins aquest dia que varen informar a l’opinió pública de l’existència d’aquell camp a través d’un reportatge gràfic publicat en el diari de l’exèrcit soviètic, Stalinskoe Znamya. La Unió Soviètica va amagar qualsevol notícia d’Auschwitz fins al 8 de maig de 1945, un cop acabada la guerra a Europa. Per altra part, la direcció militar soviètica es va preocupar per la falta de disciplina dels seus soldats quan ocupaven els pobles i ciutats alemanyes. Segons uns informes que va redactar la direcció, s’estava saquejant i destruint les propietats dels ciutadans, i creien que era molt possible que estiguessin assassinant als civils sense contemplacions.

Tweet

Dijous:

En el Reich:

L’Adolf Hitler va reunir-se amb el seu ministre de Propaganda Joseph Goebbels per parlar de la situació militar. Després de la conversa, Goebbels va criticar en el seu Diari l’actitud d’en Hitler, ja que pensava que no era conscient de la situació amb la que es trobaven i creia que havia comès errors els últims mesos alhora de jutjar les possibilitats militars alemanyes.

A la nit, després de que l’Eva Braun acceptés la nit anterior marxar de Berlín per seguretat,  ella va organitzar una petita festa d’acomiadament on hi varen ser presents l’Adolf Hitler, en Martin Bormann i en Hermann Fegelin entre altres persones. Després de la festa varen estar fins a altes hores de la matinada amb l’Albert Speer, l’arquitecte Hermann Giesler i en Bormann en els subterranis de la Nova Cancelleria contemplant l’enorme maqueta de la remodelació de la ciutat de Linz. L’endemà, l’Eva marxaria juntament amb la seva germana Gretl cap a Berchtesgaden.

En el front oriental:

Els soldats alemanys intentaven bloquejar el pas soviètic en el riu Òder amb pràcticament tota l’aviació alemanya i, curiosament, varen utilitzar les bateries antiaèries que protegien les ciutats deixant-les indefenses davant dels bombarders Aliats. Però, tot i les mesures de bloqueig, les tropes de l’Ivan Koniev varen travessar el riu per Ateinau, des dels dos caps de ponts situats als dos costats de Breslau. L’objectiu dels soviètics era ocupar la ciutat de Breslau.

A Danzig, les autoritats alemanyes varen calcular que la ciutat acollia a 35.000 o 40.000 refugiats i que s’havia de preparar per rebre’n 400.000. Dos dies més tard varen calcular que la ciutat n’acollia 400.000.

En el front occidental:

Els soldats canadencs varen iniciar l‘Operació Verdader amb l’objectiu d’ocupar Holanda. El 1º Exèrcit canadenc va començar a atacar el sud de Nimega en direcció a Wesel, on va trobar una forta resistència i, al principi, només varen poder avançar lentament enmig de violents combats.

Per altra banda, la 78º Divisió verda, reforçada per un regiment de la 82º Aerotransportada i la veterana 9º Divisió varen capturar la destruïda presa de Schmidt després de que quaranta batallons d’artilleria nord-americans la fessin saltar.

En la Conferència de Ialta:

En una reunió privada, el president Franklin Delano Roosevelt va convèncer a en Iosif Stalin perquè es comprometés a entrar en guerra contra Japó. Durant aquelles reunions els nord-americans varen informar als soviètics de que hi havia programats bombardejos a Dresden. L’atac es produiria la nit del 13 de febrer de 1945.

A les nou de la nit, es va fer un banquet en el Palau Yusupov, una vila d’estil morisc que havia sigut del príncep que havia dissenyat l’assassinat del monge Rasputin, on Stalin va ser l’amfitrió. El líder soviètic aclamava al primer ministre Winston Churchill com la figura governamental més valuosa del món, un home que naixia un cop cada cent anys. Churchill en canvi va qualificar Stalin de poderós líder d’un poderós país. Roosevelt, que abans de sopar s’havia begut dos còctels, va brindar per Stalin com principal forjador dels instruments que havien conduït a la mobilització del món contra en Hitler. Stalin tenia al seu costat a en Lavretny Beria, que li aconsellava què tenia que menjar i què tenia que veure. Quan el president Roosevelt li va preguntar qui era aquell home, el dictador li va contestar que el seu Himmler.

Tweet

Dimecres:

En el Reich:

El gauleiter Erich Koch es va reunir amb l’Adolf Hitler després de que el gauleiter hagués abandonat la ciutat de Königsberg sense el consentiment del dictador. Els dos es varen discutir de males maneres ja que Koch no compartia l’estratègia d’en Hitler en la guerra.

A la nit, Martin Bormann i Heinrich Himmler varen anar a sopar a casa d’en Hermann Fegelin per parlar de forma relaxada del conflicte. Un cop va acabar el sopar, Bormann i Fegelin es varen reunir amb l’Eva Braun per fer-li veure que havia de marxar de Berlín ja que Hitler la volia fora de perill. Eva va acceptar a contracor les indicacions del secretari Bormann.

L’almirall Wilhelm Canaris i els generals Franz Halder, Hans Oster i George Thomas, entre altres, que estaven empresonats per estar implicats en el complot del 20 de juliol de 1944, varen ser traslladats en furgó a Flössenburg, a l’Alt Palatinat. Un cop varen arribar a les seves cel·les d’un búnquer, Canaris va ocupar la cel·la número 22 i al seu costat hi tenia el tinent coronel Hans Lunding. Al cap de poc d’estar a les seves cel·les es varen comunicar amb un senzill codi picant la paret.

En el front occidental:

La 94º Divisió d’Infanteria nord-americana combatia en una trinxera plena de fang contra la 11º Divisió Panzer a prop de la població de Sinz, Alemanya.

A la Gran Bretanya:

El brigader N. Hamilton Failey va escriure un informe per a la Royal Society on deia que metges nazis treballaven en l’Institut Tropical de Basilea i creia que estaven intentant que les empreses químiques i farmacèutiques alemanys poguessin tornar a treballar un cop la guerra hagués acabat.

En els Estats Units:

Henry Morgenthau va enumerar en un informe del Departament del Tresor vuit punts de preocupació sobre les activitats dels germans suïssos Jacob i Marcus Wallenberg. Entre les preocupacions hi havia que Jacob, propietari del banc Enskilda i proper als alemanys, havia indicat el desig de vendre als alemanys una planta sueca a Hamburg a canvi d’or, i que Marcus havia vingut als Estats Units i havia intentat, en nom dels interessos alemanys, comprar un bloc de valors guardats a Amèrica. Per evidenciar que Jacob era proper als alemanys, en l’informe es deia que el seu banc havia sigut posat repetides ocasions en relació amb grans operacions en el mercat negre amb divises, incloent-hi dòlars que es deia que havien sigut injectats en el mercat pels alemanys.

A Filipines:

L’avanç de les forces nord-americanes per Manila va permetre descobrir els cadàvers mutilats de 49 filipins en els carrers Juan Luna i Moriones. Un terç dels cadàvers eren dones i un altre terç eren nens petits. Tots havien sigut tirotejats, apunyalats amb la baioneta o decapitats, i totes les dones havien sigut prèviament violades.

Tweet

Dimarts:

En el Reich:

El ministre de Propaganda Joseph Goebbels es va reunir amb l’Adolf Hitler a la Nova Cancelleria. Quan el ministre es va dirigir a la Cancelleria va poder observar en primer persona com havia quedat de destruïda la ciutat pel bombardeig del dia anterior i el del 3 de febrer de 1945. Els carrers estaven plens de ruïnes i fins tot el ministre, que vivia a prop de la Cancelleria, se li va fer difícil arribar a la Cancelleria. Quan es varen reunir Hitler li va comentar que estava convençut de que podien frenar els soviètics en el front de l’Òder, però sabia que la situació era molt complicada pels seus interessos i li va explicar que tenia clar que es quedaria a la ciutat per defensar-la fins al final. Continuava convençut de que podrien girar la situació igual com varen fer els soviètics durant l’hivern de 1941, i confiava que el poble alemany resistís i pogués veure un gloriós endemà. Després, Hitler va reflexionar sobre la guerra i va dir que ara el poble alemany es trobava sol davant una coalició de seguidors jueus que volien destruir al Reich amb l’objectiu d’aniquilar i esclavitzar-lo.

Hitler després va celebrar una reunió on hi havia presents, entre altres, Joachim von Ribbentrop i Karl Wolff, on va dir que si no estaven a punt les noves armes secretes convindria negociar amb els Aliats. 

Aquell dia era l’aniversari de l’Eva Braun, que feia 33 anys, i Hitler va estar de molt bon humor durant tot el dia mentre observava a la seva parella ballant amb altres. La nit anterior es va celebrar una festa per celebrar-ho i Martin Bormann li va explicar a la seva esposa, la Gerda Bormann, que l’Eva va estar de bon humor durant tota la festa, però que algunes persones l’havien criticat amb una duresa inusual pel seu caràcter.

Ernst Kaltenbrunner, que s’havia reunit amb en Martin Bormann, va emetre un decret en què permetia als agents alemanys decidir quan algú mereixia ser afusellat sense la necessitat d’un procés judicial.

Els alemanys varen cancel·lar el projecte del míssil Rheintochter.

En el front oriental:

Les tropes del comandant Gregory Zhukov es varen establir al riu Òder però, des de Ialta, Iosif Stalin va trucar al mariscal de camp per preguntar-li sobre la situació. Quan Zhukov li va respondre que es trobava en una reunió de comandants de l’Exèrcit per discutir l’avanç cap a Berlín des dels nous caps de pont del Òder, el dirigent soviètic li va dir que estaven perdent el temps i li va remarcar que s’havien de fer forts en el riu per després dirigir-se cap al nord per reunir-se amb les tropes del comandant Konstantin Rokossovsky.

Durant aquell matí els tancs soviètics es trobaven a poca distància de la ciutat de Stargard, que estava defensada només per uns quants homes grans de la Volkssturm.

Davant dels abusos que provocaven els soldats soviètics contra la població civil alemanya (violacions, robatoris, assassinats…), es va celebrar una reunió de comandaments soviètics per intentar frenar-ho. El general Okorokov, cap del departament del 2º Front bielorús, es va oposar a frenar aquelles humiliacions perquè considerava que tenien dret a venjar-se de l’enemic. En un altre punt, les autoritats soviètiques varen donar ordres de mobilitzar a tots els alemanys capaços de treballar amb edats d’entre 17 i 50 anys, així com organitzar batallons de treball d’uns 1.000 o 1.200 homes per enviar-los a Bielorússia o a Ucraïna perquè reparessin els danys de guerra.

En el front occidental:

Els Aliats varen alliberar la ciutat d’Ensisheim després d’un dur combat amb els alemanys. Per altra part, els Aliats varen franquejar el Rin.

A Holanda, els alemanys varen enviar a l’illa holandesa de Texel uns soldats georgians que eren presoners de guerra als quals se’ls havia obligat a elegir entre servir a Alemanya o ser enviats a un camp de concentració.

Tweet

Dilluns:

Adolf Hitler va rebre en el despatx de la Cancelleria al ministre d’Armament Albert Speer i el secretari de l’Organització Todt, Karl Saur. Speer estava preocupat per la reacció que podria tenir en Hitler per la carta crítica que li va escriure el 30 de gener de 1945, però el dictador es va mostrar amable, tot i que distant, i només va voler saber l’opinió d’en Saur en el tema de la producció d’armament. Saur es va limitar a donar els detalls més favorables de la producció fent creure que no tot estava perdut. Speer sabia que estava amagant la veritat per por a possibles represàlies d’en Hitler, i no va ser fins al final de la reunió quan el dictador es va dirigir a Speer per prohibir-li donar la seva opinió o escriure més informes a altres persones que no tinguessin el seu consentiment. Hitler mostrava que continuava molest amb Speer, de fet és probable que sospités en aquella època de que era un traïdor. Quan es varen acomiadar, Hitler li va retreure que en l’últim informe li escrigués que la guerra estava perduda i li va dir que només ell podia treure aquestes conclusions. Després, Hitler es va acomiadar d’en Saur de forma cordial, tot el contrari que amb Speer.

Berlín va ser novament bombardejada pels Aliats. A la nit, l’Eva Braun va celebrar el seu 33è aniversari en una celebració fantasmal. La petita cerimònia va tenir lloc a la sala de l’Eva a la primera planta de la Vella Cancelleria del Reich, que els bombardejos del 3 de febrer de 1945 no havien danyat, mentre que les habitacions de l’anomenada vivenda del Führer s’havien cremat.

En el front oriental:

Els alemanys, amb el general Max Sachsenheimerl al capdavant, varen organitzar una incursió contra el complex on es fabricaven les armes químiques a Dyhernfurht, Silèsia, a uns quaranta quilòmetres de Breslau. L’objectiu era requisar les instal·lacions i buidar en el riu Òder els productes químics abans que l’exèrcit soviètic ocupés les instal·lacions i pogués analitzar les mostres líquides.

En el front occidental:

A França, el cap de pont alemany a la riba occidental del Rin, al sud d’Estrasburg, al voltant de la ciutat de Colmar, va ser atacat per unitats del 1º Exèrcit francès, que varen atacar des del sud, i pel 7º Exèrcit nord-americà, que avançava des del nord, i es varen unir a Rouffach, estrenyent més d’aquesta manera la bossa de Colmar. L’eliminació de la bossa va ser essencial per creuar el Rin. A més, des del nord la 3º Divisió va envoltar a alemanya a Neuf-Brisach.

En la Conferència de Ialta:

Al matí, els caps de l’Estat Major nord-americà i britànic es varen reunir amb els membres de la Stavka, dirigits pel general Aleksei Antonov. Els soviètics volien que les potencies occidentals pressionessin més a Itàlia per impedir que les divisions alemanyes es retiressin cap a Hongria, però tant el general George Marshall com el mariscal de camp Alan Brooke varen advertir als membres de la Stavka que no podrien impedir el trasllat de formacions alemanyes d’un front a un altre.

A la tarda, els tres caps d’Estat es varen tornar a reunir i varen començar a discutir sobre el final de la guerra i el tractament que s’hauria de donar a l’Alemanya derrotada. Franklin Delano Roosevelt els va parlar de la Comissió Assessora Europea i les futures zones d’ocupació. Iosif Stalin va dir que volia desmembrar per complet Alemanya, recordant-los que a Teheran el President havia proposat dividir Alemanya en cinc petits Estats. Winston Churchill li va dir que tots estaven d’acord en el desmembrament, però que el mètode concret no es podia decidir en cinc o sis dies. Stalin a més va exigir que els alemanys paguessin una indemnització a la Unió Soviètica de 10.000 milions de dòlars i també tenia pensat destruir la seva indústria. Llavors, el president nord-americà va afirmar que es decantava per la divisió d’Alemanya en cinc o set Estats. Churchill va repetir que es necessitava més temps i va demanar que no es filtrés res per no endurir encara més als alemanys. Stalin li va respondre que aquelles qüestions s’havien de quedar entre ells tres. Roosevelt va proposar aplaçar el tema fins que els tres ministres d’Exteriors poguessin idear un mètode per estudiar en secret les opcions de desmembrament. Churchill va plantejar la qüestió de donar-los en els francesos una zona d’ocupació. Però llavors va venir la pregunta clau de Stalin al President quan li va preguntar quant de temps estarien a Europa. El president els va advertir que els Estats Units farien tots els passos raonables per preservar la pau, però no a canvi de mantenir un gran exèrcit indefinidament a Europa. Per això va anunciar per sorpresa de tothom que les seves tropes no estarien més de dos anys a Europa després de la victòria. Aquella frase va horroritzar al primer ministre Winston Churchill perquè va pensar que d’aquesta manera Stalin es faria amb el control d’Europa. Llavors, Stalin va dir que Alemanya havia de ser governada per aquells que s’havien mantingut ferms contra ells i havien fet més sacrificis, i va recordar que França havia obert les portes als alemanys.

Per canviar de tema i per pressionar als soviètics, Churchill va defensar que Polònia tornés a ser un país independent i va recordar que el motiu del per què la Gran Bretanya havia entrat a la guerra era per Polònia. Com a resposta, Stalin va recordar tots els greuges que havien comès els polonesos contra la Unió Soviètica, i va dir que al llarg de la història Polònia havia servit com a corredor per tots els que països que havien volgut atacar Rússia. Quan el dictador soviètic va veure que no arribaria a cap acord amb els britànics per Polònia, va preguntar per la situació a Grècia, on s’estava produint una Guerra Civil. Per la seva part, Roosevelt estava massa malalt per calmar tant a Stalin com a Churchill, que es varen continuar discutint per la qüestió polonesa. L’ajudant del president, Harry Hopkins, va explicar més tard que el president Roosevelt només va entendre la meitat del què s’havia dit.

A Suècia:

El ministre d’Afers Exteriors suec Christian Günther va comunicar-li en el doctor Felix Kersten que el comte Folke Bernadotte havia sigut nombrat cap de l’expedició per treure els presoners d’Alemanya cap a Suècia amb uns autobusos, tal i com havien acordat amb el ministre Heinrich Himmler. Günther li va demanar en el doctor que informés a en Himmler i que li comuniqués que Bernadotte viatjaria a Berlín. Quan el doctor va trucar al ministre, Himmler va accedir a rebre el comte personalment, però no entenia per què volien que fos ell qui es reunís amb en Bernadotte.

Tweet

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler va ordenar enviar els refugiats de l’est d’Alemanya cap a Dinamarca o a Escandinàvia quan poguessin embarcar en ferrocarril. Per la seva part, el ministre Joseph Goebbels va advertir en la seva editorial del Reich del perill d’una bolxevització d’Europa i va afirmar que només Alemanya s’esforçava per evitar-ho en una lluita històrica.

En el front oriental:

El 506º Batalló de morters pesats de les SS i el Batalló del Regiment Kurmark de Panzer, que estaven lluitant amb els nous tancs Panther al cap de pont que havien establert els soldats soviètics al riu Òder, varen rebre l’ordre d’atacar al Reitwen Spur des del seu extrem meridional. Aquella ordre va acabar sent un autèntic fracàs perquè, tal i com havien predit els meteoròlegs, va començar a desgelar i els tancs varen relliscar i no varen poder avançar.

En el front occidental: 

Els Aliats varen alliberar Bèlgica. Per altra banda, els nord-americans varen traspassar la línia Sígfrid.

A Luxemburg:

Bernard Law Montgomery va ser convidat pel comandant Omar Bradley al seu quarter general en el castell de Namur per dinar. El mariscal va arribar amb el seu Rolls Royce, i va ser rebut fredament per tots els oficials nord-americans. A mitja trobada, Bradley va marxar per anar amb el comandant suprem Dwight D. Eisenhower per visitar al 3º Exèrcit del general George Patton i va deixar el mariscal assegut a la seva cadira menyspreat. Enmig de la pluja, el seu automòbil els va conduir a Bastogne per trobar-se amb el general Patton, que es trobava en el quarter general de la rereguarda del 8º Cos. Després de reunir-se, els tres generals es varen fer junts fotografies en el centre bombardejat de la ciutat i, a continuació, varen dirigir-se a Houffalize. De allí, varen continuar el seu viatge per visitar aquest cop al general Courtney Hodges, que havia traslladat de nou el seu quarter general a Spa.

En la Conferència de Ialta:

Al matí, el dictador Iosif Stalin va arribar a Ialta procedent de Moscou en el vagó de tren verd decorat com els temps del tsar. Stalin va viatjar amb tren pel seu pànic a volar. El president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill ja eren a Ialta des del dia anterior. Els caps de l’Estat major nord-americà es varen allotjar a l’antic palau tsarista, i els britànics es varen allotjar en el castell d’Alupka del príncep Vorontsov. El president Franklin Delano Roosevelt se’l va veure molt cansat durant tota la trobada, ja que el seu estat de salut era molt fràgil i es va allotjar, per estalviar-li viatges, en el palau de Livadia, l’escenari de les reunions. Els seus col·laboradors, amics i familiars li varen demanar que no anés a Ialta i que es quedés als Estats Units a recuperar energies, però Stalin va insistir en que participés en la conferència entre les forces aliades perquè el dictador soviètic no tenia bones relacions amb el primer ministre Churchill i no volia negociar amb ell el futur del món. A més, Roosevelt volia ser present a la reunió per un motiu molt concret, volia que Stalin s’unís a la guerra en el Pacífic contra el Japó per si fallava el seu projecte de la bomba atòmica. Tot i que l’ambient va ser cordial des de bon principi; es va servir xampany, caviar i tota mena d’articles de luxe, el NKVD va amagar a les habitacions de les potències aliades occidentals micròfons i, fins i tot, varen utilitzar dispositius direccionals per sentir tot el què es deia en el jardí. Tant els britànics com els nord-americans sabien perfectament que estaven sent espiats.

A la tarda, Stalin va reunir-se amb el primer ministre britànic per anunciar-li que l’exèrcit soviètic no tardaria en arribar a Berlín. El dictador soviètic volia que Churchill s’amoïnes i comencés a veure que qui portava la iniciativa eren ells. A les quatre de la tarda, Stalin va visitar el president nord-americà i primer varen parlar de coses intranscendents. Després, el dictador li va explicar tot el contrari del que havia parlat amb el primer ministre dient-li que el seu exèrcit s’estava trobant amb moltes complicacions, sobretot li va comentar com els hi havia costat travessar el riu Òder, i va lloar la valentia dels soldats alemanys. Després d’explicar-li com havien patit al nord d’Ucraïna, el dictador soviètic li va declarar que els britànics eren un poble peculiar i que volien tenir una part del pastís i menjar-se’l, Sobre els francesos, estava completament d’acord amb Churchill d’excloure el coronel Charles de Gaulle d’Argonauta. En aquest punt el President no hi estava del tot d’acord, ja que pensava que seria lògic que els francesos tinguessin una zona d’ocupació de postguerra a Alemanya juntament amb ells. Quan Stalin li va preguntar el per què de la seva afirmació, Roosevelt li va respondre que per amabilitat.

A les 17:10, amb l’arribada del primer ministre en el palau de Livadia va començar la primera sessió de la Conferència de Ialta amb 28 homes reunits. La meitat seia al voltant d’una taula circular i la resta en cadires al llarg de les parets. Stalin havia proposat que sigués Roosevelt qui presidís les trobades. El dictador soviètic va estar durant tota la sessió distant i desagradable amb en Churchill i, en canvi, va estar cordial i amable amb el president Roosevelt. Durant gran part d’aquesta reunió varen parlar a donar informació sobre el front. Parlant sense anotacions, el general George Marshall va donar un resum de la situació en el front occidental. Va dir que l’exèrcit alemany havia sigut eliminat a les Ardenes i que el comandant suprem Dwight D. Eisenhower esperava creuar el Rin en el mes de març. Llavors va ser el torn del general soviètic Aleksei Antonov, que va explicar que l’ofensiva d’hivern llançada a l’est de Varsòvia a mitjans de gener havia avançat 480 quilòmetres en tres setmanes. Antonov calculava que s’havien destruït 45 divisions alemanyes. Quan l’almirall Ernest King va elogiar el valor soviètic, Stalin li va respondre que es tenia que ser un home molt valent per no ser un heroi a l’exèrcit rus.

A dos quarts de nou del vespre es va interrompre la sessió per anar a sopar. Durant l’àpat, que va ser extens amb caviar, esturió, bou i macarrons, pollastre fregit, fruita i pastís, tot regat amb vodka i cinc tipus de vins, el bon ambient va continuar fins l’última mitja hora, quan es va parlar de la postguerra. Els soviètics varen fer comentaris despectius cap als drets de les nacions petites, sobretot cap a Albània. Roosevelt estava d’acord en que les grans potències tenien una responsabilitat més gran i que havien de ser elles qui havien de dictar la pau. Tot i això, creia que no havien de ser ignorades les petites nacions i va treure el tema de Polònia, país que va fer exaltar a Stalin, que li va recordar que dels seus set milions de persones, només en votaven 7.000. Churchill va dir que les grans nacions havien de complir amb la seva responsabilitat moral amb moderació i respecte pels drets de les nacions petites. Posant-se dempeus, el primer ministre va proposar un brindis per les masses del proletariat del món. Un dels col·laboradors del President es va adonar que Stalin després de beure’s un vas de vodka, bevia la meitat i llavors l’omplia dissimuladament d’aigua. Poc després de les onze de la nit es va dissoldre la reunió.  

A les Filipines:

Els nord-americans varen començar la batalla per alliberar la ciutat de Manila.

Tweet

Dissabte:

En el Reich:

Al matí d’un dia assolellat, 937 bombarders nord-americans del 8º Regiment varen bombardejar la ciutat de Berlín durant tota una hora llançant-hi 2.279 tones de bombes de fòsfor i explosives, sent un dels atacs més forts de l’aviació aliada a la capital i l’atac més mortífer provocant la mort de 2.893 berlinesos, més 2.000 ferits, i deixant sense llar a 120.000 alemanys. Al principi el règim alemany va declarar 20.000 morts, mentre que la història oficial de les Forces Aèries va situar la xifra en 25.000. L’objectiu principal dels nord-americans era el barri governamental. 

Les bombes i el foc varen destrossar la Friedrichstadt, al sud, gran part del barri de Kreuzberg, la Wilhelmstrasse va quedar reduïda a ruïnes, igual que el carrer Mohrenstrasse el districte on s’hi trobaven les redaccions dels diaris, al voltant de Kochstrasse, va quedar completament destruït. El Palau Reial, la Vella Cancelleria del Reich, el palau neobarroc, que datava de l’època d’Otto von Bismarck, i molts edificis oficials situats al centre de la ciutat, al voltant a la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz, com els departaments del RSHA, cosa que va provocar que els serveis de les SS es traslladessin, a la Prinz-Albrechtstrasse, varen quedar destruïts. El trànsit va quedar col·lapsat; els trens de rodalies ja no funcionaven i per tot arreu hi havia incendis. L’edifici de l’Estació Anhalter, de 170 metres de llarg i 62 d’ample, va ser destruït en gran part, i la Nova Cancelleria del Reich, dissenyada per Albert Speer, va patir greus desperfectes després de que 58 bombes hi caiguessin molt a prop. En el Jardí de la Cancelleria hi havia cràters provocats per les bombes. El quarter general del secretari Martin Bormann a la seu del Partit també es va veure greument afectada. A més, varen quedar malmeses les línies de telèfon i d’electricitat de la capital alemanya. Durant uns dies va quedar interromput el subministrament elèctric i en el barri governamental només es disposava de l’aigua d’un carro que s’havia estacionat davant de la Cancelleria. Segons un relat de la Wehrmacht, el terror es va estendre en una estació de metro.

Entre les víctimes hi havia el president del Tribunal del Poble, Roland Freisler, que va morir per l’impacte d’una biga quan li va caure a sobre quan estava presidint nous processos contra els conspiradors del 20 de juliol de 1944. Per la seva part, Adolf Hitler es va veure obligat després del bombardeig a passar més temps en el búnquer subterrani de la Nova Cancelleria que havia engrandit el 1943. Des de que havia tornat a Berlín el gener de 1945, Hitler dormia al búnquer per seguretat però després d’aquest dia si va passar moltes més hores i només sortia a fora quan volia passejar amb la seva gossa, la Blondi. Després d’aquest bombardeig a la capital alemanya va sonar diverses vegades el dia l’alarma antiaèria. Els nord-americans varen perdre en aquest atac dos dotzenes d’aparells B-17 per l’artilleria antiaèria. A resulta de l’atac, la presó berlinesa Prinz-Albrechtstrasse va evacuar els seus presoners, entre ells Wilhelm Canaris.

El Washington Post comentava sobre l’atac:

Mai abans durant la guerra s’havia saturat un blanc amb tantes bombes.

Però el diari exagerava les seves conseqüències perquè no varen morir 25.000 persones com va afirmar. 

Les dones alemanyes es varen tenir que allistar a la Volkssturm.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen entrar a la ciutat de Schpaleiten, on varen violar a moltes dones davant dels nens.

En el bàndol Aliat:

A Malta, a l’aeròdrom de Luqa, al sud-oest de Valeta, a altes hores de la matinada i amb una lleugera pluja, el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, després de reunir-se el dia anterior, varen volar cap a Ialta en vols separats i escortats per 25  caces Mustang de llarg abast i sense llums de cabina. El viatge va ser batejat amb el nom de Missió número 17 i unes 700 persones varen ser traslladades a l’est del Mar Negre. Churchill volava en un quadrimotor C-54 Skymaster que l’hi havia proporcionat l’Exèrcit de l’Aire i Roosevelt en un aparell anomenat Vaca Sagrada.

Al cap de set hores i mitja de viatge, a les 12:10 varen arribar a Saki, a prop d’Eupatòria, on varen ser rebuts pel ministre Viatxeslav Mólotov i en Vyshinsky. De seguida un comboi de cotxes i autobusos els va portar cap a Ialta en una carretera sense pavimentar. Avorrit, el primer ministre matava el temps recitant el poema èpic Don Joan de Lord Byron. Els nord-americans es varen allotjar a la Vila Livadia de 50 habitacions, un palau de dos pisos construït l’any 1911 com a palau d’estiu del tsar Nicolaus II. En arribar el seu allotjament, el president nord-americà, que estava molt cansat i debilitat, va ser rebut pel personal com Excel·lència però el President no tenia esme per res i va tenir que ser dut al dormitori, la suite del primer pis del tsar, perquè anés a dormir d’immediat. Només es va aixecar en els àpats. A 16 quilòmetres de distància, el primer ministre i el seu contingent es varen allotjar a la Vila Vorontsov, que havia servit de quarter general del mariscal Erich von Manstein durant l’ofensiva de Crimea. A Churchill i a la seva filla Sarah no els va agradar gens l’edifici on s’allotjaven. Iosif Stalin no es va reunir amb ells fins l’endemà pel seu pànic a agafar un avió.

A les Filipines:

Quan soldats de la 1º Divisió de cavalleria nord-americana varen arribar a la perifèria nord de Manila varen acabar d’envoltar la ciutat en un moviment en pinça i, llavors, el 8º Regiment va obrir pas cap al centre de la capital. Per altra banda, els nord-americans varen alliberar els camps de presoners a la Universitat de Sant Tomas i els Banys, on un grup de 500 dones nord-americanes, que havien estat en combat i que havien sigut les primeres presoneres de guerra, varen tenir que atendre als malalts i els ferits del camps.

Tweet

Divendres:

En el Reich:

A la presó de Berlín-Plötzensee varen ser assassinats a la forca de la presó l’antic burgmestre de Leipzig Carl Friedrich Goerdeler, el capella jesuïta Alfred Delp i Johannes Popitz per estar implicats en el complot del 20 de juliol de 1944. Pel mateix motiu, Klaus Bonhoeffer va ser condemnat a mort, sentència que s’efectuaria el 23 d’abril de 1945, per president del Tribunal Popular, Roland Freisler. Aquesta va ser l’última condemna que va donar Freisler i el Tribunal perquè els dos desapareixerien en el bombardeig nord-americà de l’endemà.

De les 3:40 a les 4:05 va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden. Com la nit anterior no hi va haver cap atac.

En el front oriental:

Les tropes del mariscal Gregory Zhukov van establir un petit cap de pont a l’altre costat del riu Òder. Com a contrapartida, el 506º Batalló de morters pesats de les SS es va dirigir cap al cap de pont i va llançar 14.000 projectils durant tres dies amb l’ajuda del batalló del regiment Kurmark de Panzer.

En el front occidental:

A Alsàcia, la 28º Divisió havia tret tots els alemanys de Comar i després es va apartar perquè els tancs francesos del 1º Exèrcit francès del general Jean Marie de Lattre de Tassigny alliberessin la zona sota un fred glacial. Els alemanys varen perdre en aquell combat uns 6.000 homes, el triple que els francesos.

A Malta:

A dos quarts de de del matí matí va arribar en el gran port de La Valeta el buc Quincy de l’armada nord-americana escortat pel Savannah amb el president Franklin Delano Roosevelt a bord acompanyat per la seva filla Anna Roosevelt Boettiger. Mitja dotzena de Spitfires varen sobrevolar el port. Un canó d’artilleria del Fort de San Elmo varen detonar una salva lenta de 21 canons, i la bandera a bord de l’embarcació Sirius va tocar l’himne nord-americà per anunciar l’arribada del president nord-americà. Roosevelt es va reunir abans de volar l’endemà cap a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta amb el dictador Iosif Stalin i amb el primer ministre Winston Churchill. Churchill i Anthony Eden els preocupava que la Unió Soviètica no respectés la independència de Polònia després de la guerra. El President, en canvi, anava a la cita amb l’objectiu de convèncer als seus homòlegs de que s’havia d’establir una Organització de Nacions Unides.

Poc abans de les deu del matí, abans de l’arribada del primer ministre, el cap de l’Estat Major George Marshall va pujar a bord del Quincy acompanyat per l’almirall Ernest J. King, i es varen trobar el President assentat a prop del canó de babord. El President no gaudia d’una bona salut i tothom era conscient del seu desgast. Durant mitja hora els dos oficials li varen explicar el pla del SHAEF per arribar al Rin, apoderant-se dels caps de pont i avançant per dues vies complementàries cap al Ruhr. Demanant un mapa, el President va recordar haver recorregut la Renània en bicicleta quan era jove. Al cap de poc es va sentir un xiulet que anunciava l’arribada del primer ministre Winston Churchill, acompanyat per la seva filla Sarah Churchill Oliver. El primer ministre va pujar a bord tot seguit per saludar al President. La salut del primer ministre també s’havia deteriorat molt els últims mesos, però durant els últims dies havia recuperat part de la salut. Durant l’hora de dinar, el primer ministre li va manifestar la seva completa devoció als principis enunciats en la Declaració d’Independència redactats pel president Thomas Jefferson el 1776. Parlant de la guerra, el President li va dir que creia que acabaria probablement aquell any, tot i que pensava que la derrota de Japó no arribaria fins l’any 1947. Quan el primer ministre es va aixecar per retirar-se, el President li va confessar que havia dormit deu hores cada nit des de que havia sortit de Washington, però que encara se sentia cansat.

Després de que el seu homòleg britànic marxés, Roosevelt va recórrer 50 quilòmetres en un turisme, escortat pel governador general de l’illa, travessant la destruïda Valleta, Ghajn Tuffieha i la Mdina. A dos quarts de cinc el President ja tornava a ser a bord del Quincy, on Churchill també hi va pujar per prendre uns còctels a la sala d’oficials. Els caps militars varen informar als dos caps d’Estat del seu complet acord amb el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower per acabar la guerra a Europa. Churchill va demanar apropar les divisions de reserva al llarg del Rin i va proposar també ocupar el màxim territori austríac per mantenir a ratlla als soviètics. Roosevelt els escoltava callats. A les vuit es va servir el sopar.

A Suïssa:

Maurice Bossard va escriure una carta a la seva parent Daura Bassard, que vivia en el 152 de Mansions Lauderdale, Maida Vale, Londres W9, en la que sostenia que durant la Segona Guerra Mundial s’havien rebut a Suïssa centenars de metres quadrats de pell robades d’Alemanya. Fent referència a la fàbrica Bally a Schoenenwerd, Bossard li deia que també havien de tenir muntanyes de material sense adobar emmagatzemades a l’estranger, però a punt per ser servides a qualsevol país en quan els serveis de transport ho permetessin. Els agents dels serveis d’intel·ligència nord-americans establerts a Suïssa varen interceptar la carta.

Tweet

Dijous:

En el Reich:

A Alemanya:

Adolf Hitler va prendre la decisió de proclamar que Berlín es convertís en una fortalesa després de que s’informés a la població berlinesa de que l’exèrcit soviètic havia creuat l’Òder i es dirigia a la ciutat. A partir de llavors, els berlinesos, que varen començar a témer per la seva seguretat, varen ser obligats a cavar trinxeres i col·locar barricades, i els integrants de la Volkssturm varen vigilar les estacions i els principals edificis.

En una reunió militar, Heinz Guderian li va presentar a Adolf Hitler i davant del ministre Hermann Göering, una proposta de no atacar Hongria per en canvi atacar el cap de pont del riu Òder, on les forces soviètiques eren més dèbils. Per dur a terme aquella operació, Guderian li va explicar que Alemanya tindria que abandonar els territoris dels Balcans, Itàlia, Noruega i Curlàndia. Després d’escolta la proposta, Hitler, novament, va rebutjar-la perquè no volia cap retirada dels seus exèrcits. Cansat d’una nova negativa, Guderian li va insistir que sense aquella operació no podrien defensar Berlín i li va assegurar que ell només treballava pels interessos d’Alemanya. En ser acusat directament, Hitler es va enfadar moltíssim i li va dir de males maneres que tota la seva vida havia lluitat per Alemanya i, enrabiat, no va parar d’escridassar-lo. Tot seguit, Göering, que estava escoltant la picabaralla, va reaccionar quan va veure que Hitler no li passava l’atac de ràbia i va agafar del braç al general Guderian i se’l va emportar en una habitació per oferir-li una tassa de te. Per calmar-se, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per parlar dels seus futurs personals. El ministre li va explicar que la seva esposa, Magda Goebbels, també estava fermament decidida a quedar-se a Berlín i que inclús es negava a deixar fora els nens. A Hitler no li va semblar bé la idea, però la trobava admirable, i li va dir que Eva Braun pensava igual i va lloar la figura de la seva parella.

A les 20:10 va sonar l’alarma antiaèria a la ciutat de Dresden fins les 20:35. No hi va haver cap atac.

Richard Baer va agafar el comandament del camp de concentració de Mittelbau-Dora, fet que va agreujar encara més les condicions del camp. 

En el front oriental:

A Polònia:

Els carros soviètics varen arribar a Küstrin, a només 70 quilòmetres de Berlín. A Prússia Oriental, el 4º Exèrcit alemany, que es trobava bloquejat, va intentar arribar a Elbing, ocupada pels alemanys, però varen ser aturats per un contraatac soviètic.

El cos de cavalleria del 15º SS cosac, un cos de cavalleria de la Wehrmacht format per cosacs, va ser transferit a les Waffen-SS.

A Bulgària:

A Sofia va ser afusellat Bogdan Filov.

En el front occidental:

A Alemanya:

El 3º Exèrcit nord-americà del comandant George Patton va arribar a la línia Sígfrid. A més, el 6º Cos nord-americà del 7º Exèrcit va creuar el riu Moders i va avançar cap a Oberhofen,

A Malta:

El dia abans de la reunió entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen tornar a reunir aquella tarda després de les diferències que havien tingut feia dos dies. El cap de l’Estat Major, George Marshall, que havia promès resoldre l’assumpte ràpidament, va demanar que abandonessin la sala tots els oficials subordinats i anotadors. Tan aviat com Alan Brooke, amb qui els nord-americans discrepaven perquè només volia seguir una línia d’atac enlloc de dues, es va asseure el general Marshall va començar a parlar. Per fer-los entendre que el president Roosevelt no intervenia en les grans decisions militars, va dir que el President pràcticament mai veia al general Dwight D. Eisenhower i que mai li escrivia, i va exclamar que les seves preocupacions anaven a contrapeu. Brooke va guardar silenci i els caps militars de seguida varen donar suport el pla del SHAEF.

Tweet

Dimecres:

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic va atacar al front d’Hongria entre el riu Danubi, a l’est, i el llac Balaton, a l’oest. Per la seva part, les tropes d’avantguarda del 2º Exèrcit de tancs del comandant Gregory Zhukov, amb el coronel Gusakovsky al capdavant amb la seva 44º Brigada de guàrdies, varen arribar a la ribera del riu Òder, a l’altura de la localitat de Küstrin, situada a només 65 quilòmetres de Berlín i a més de 402 quilòmetres del punt de partida, i varen formar un cap de pont. Al migdia, els homes del 5º Exèrcit de xoc varen entrar a la ciutat de Kienitz.

En el Reich:

A Alemanya, l’arribada dels soviètics en el Òder va provocar situacions de pànic entre la població. Rumors sobre avantguardes dels soviètics a Velten, Strausberg i Fürstenwalde es varen escampar ràpidament. A Berlín, Joseph Goebbels, que també estava molt preocupat, va enviar al seu ajudant Schwägermann amb cotxe cap a Lanke pe què posés en un lloc segur a la Magda, els seus sis fills, les avies de les criades i l’equipatge necessari. La Magda va escriure en el seu fill Harald Quandt, que estava en un campament britànic de presoners de guerra, per dir-li que la casa estava dempeus i que tots estaven bé, inclús l’àvia.

Després de treure’ls del camp de concentració de Stutthof, els alemanys varen afusellar a milers de presoners a la costa de Palmnicken, a la península de Sàmbia, a l’extrem oriental de Prússia, després de que es frustrés un intent d’atrapar-los en una mina d’ambre i fer-la saltar pels aires. Es creu que només 200 varen sobreviure la massacre.

A les Filipines:

Varen desembarcar elements de la 11º Divisió aèria nord-americana a la cresta de Tagaytay, a la badia de Nasugbu, contra una dèbil resistència japonesa. Les tropes nord-americanes varen aterrar a només 80 quilòmetres al sud-oest de la capital Manila, que era el seu últim objectiu.

Tweet